login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Matar és cultura

Dels creadors d'allò que els toros són cultura, que el toro en qüestió no pateix quan se'l mata i que si no fos per la tauromàquia l'espècie s'extingiria, ara arriba que la caça i la pesca són cultura i que els caçadors i pescadors conserven la natura. Genial!

La cinematografia del tardofranquisme va retratar amb un encert més que lloable com les jornades de caça eren el punt de trobada de tota mena d'interessos polítics i econòmics, i el mitjà per prosperar en una Espanya de postguerra. Però els temps canvien -o això pensàvem- i els nous corrents socials, les noves maneres de pensar, més ecològiques sobretot, haurien de comportar canvis en les maneres de fer. Però es veu que no, es veu que hi ha coses que no canvien i que, ves a saber per quines raons, encara preocupen molt els hereus d'aquella tradició franquista.

El cert és que és una mica agafar el rave per les fulles, això de trobar tot de beneficis econòmics, ecològics, mediambientals, socials i culturals a la pràctica massiva de la caça i la pesca. I sobta l'afany i l'aferrissada defensa que en fan els populars. Potser sí que això de matar, igual que passa amb els toros, forma part de la seva essència més profunda.

Sigui com sigui, no hi ha dubte, vistes les argumentacions que fan servir, que les caceres segueixen sent un important punt de trobada social, política i econòmica, on es dibuixen les línies mestres de ves a saber quantes coses, entre tret i tret, igual com es fa a la llotja del Bernabéu o, més darrerament, a les galeries de Soto del Real. País!, que diria el gran Forges.

Comentaris (0)31-05-2017 06:07:55

Poetes

Ahir, Jordi Pàmias va rebre el Premi Jaume Fuster, que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Un nou guardó que s'afegeix a un més que envejable seguit de reconeixements d'aquest poeta de Guissona, encara massa desconegut.

Jordi Pàmias, fins que es va jubilar va ser professor d'institut. Jo mateix, quan encara estudiàvem en castellà i amb prou feines vam poder gaudir, algun que altre curs, de l'assignatura de català, el vaig tenir de mestre. Amb ell vaig descobrir un món de paraules, de construccions, de maneres diferents de dir les coses, a través d'imatges i comptant síl·labes i ordenant accents. Amb ell vaig descobrir el plaer de la poesia i una manera sòbria, austera, íntima i digna de viure-la.

D'això fa molts anys i moltes coses s'han anat quedant pel camí, però no la capacitat de llegir i de saber destriar entre una obra rigorosa, pensada, universal encara que surti volgudament de la terra i del paisatge quotidià, com és la seva, i la de tants i tants autoproclamats poetes i que no passen de pedants egocèntrics, dels quals sempre he fugit com de la pitjor de les plagues. I en tenim tants, i tan propers...

No sé si Pàmias acabarà ocupant un lloc en la història de la literatura catalana. Potser no, perquè la força de la gravetat barcelonina acaba engolint i fent desaparèixer tot el que té al voltant. Un altre lamentable exemple de poetes encara no prou valorats que pot acabar al costat de la memòria de Màrius Torres. Però és el que té no ser al rovell de l'ou. Però tant li fa, perquè més enllà dels reconeixements, hi ha l'obra i la manera d'entendre la vida, la literatura, la creació i la poesia, i en això sí que faríem molt bé d'aprendre una mica d'aquest poeta tan proper i tan poc conegut, malgrat tot; segurament és el preu de no haver volgut ser el centre de cap mirada. A canvi, mai li ha calgut aparentar allò que no és, ni per qualitat literària, ni per edat, i això el fa immens. Que n'aprenguin alguns, si és que encara saben llegir.

Comentaris (0)30-05-2017 06:17:39

Imatges que no caldrien

Mala cosa quan una de les imatges més destacades del cap de setmana és la d'un bisbe sortint d'un ofici religiós protegit per la policia. Parlo del bisbe de Solsona, a Tàrrega, quan un grup de manifestants el va increpar a la sortida de l'església on va celebrar una sèrie de confirmacions, per les seves paraules sobre la raó que causa l'homosexualitat. La imatge és brutal, un bisbe entre policies entrant en un cotxe davant la cridòria d'un grup de persones.

De tota manera, hi ha un altre detall, que no em sembla menor i que també està documentat en imatges: la d'un petit grup de fidels defensors del bisbe, abraçats, fent una pregària. La meva pregunta és per què devien pregar. Potser per la tolerància i el respecte a aquells que pensen diferent? Per agrair que el bisbe se'n sortís? Perquè un miracle reconduís el comportament sexual desviat dels manifestants? Potser m'estimo més no saber-ho. Sigui com sigui, la imatge de gent resant davant de l'exercici de la llibertat, en aquest cas d'expressió, em va evocar la de les pregàries, amb reclinatori i tot (avantatges de fer les coses ben preparades) davant dels cinemes on es van estrenar, en el seu moment, pel·lícules com Emmanuelle. També aleshores semblava que la intervenció divina era necessària per reconduir una societat malalta.

Molt trist i molt retrògrad tot plegat. Cada dia em costa més entendre el posicionament de determinats sectors de pensament, en aquest cas religiós, tan immobilistes i tan tancats de ment. Tota una paradoxa davant la postura, sorprenent tot sovint, del Papa de Roma. Però, és clar, ja se sap que al món hi ha de tot, i a tot arreu toca el que toca. A fe de Déu que sí.

Comentaris (0)29-05-2017 06:14:07

Pors

Si anem a buscar una de tantes definicions de la por, podem dir que és una emoció desagradable causada per la presència, real o no, d'un perill, que sovint prové d'un risc o d'una amenaça, ja siguin fonamentats o no. Fet i fet, és una qüestió de percepció de la realitat que durant segles i més segles ha servit als animals, entre ells els humans, a sobreviure.

Segurament pel seu caràcter ancestral, ens hem acostumat a la por i l'hem convertit en una afer domèstic, gairebé. Ens fa por el futur. Patim per què passarà demà, o l'any vinent, si tindrem feina o no, per com els anirà als nostres fills, per si els nostres somnis seran una mica realitat. Patim, al capdavall, rumiant si ens en sortirem tal com ens agradaria. Però patim també pel que pot arribar a passar, i se'ns encenen totes les alarmes.

De tota manera, hi ha una por encara més intensa i més dolorosa: la por que viu en present, la por que ens adverteix d'amenaces immediates, tangibles. Aleshores, el futur és l'únic refugi possible, i ens agafem a l'esperança que les coses milloraran, o a la religió, o a les fantasies, i això fa el present més suportable.

Present i futur. Por i esperança. Potser són dues cares de la mateixa cosa. Potser són l'anvers i el revers de l'existència, a mig camí entre el que som i allò que voldríem. Si hi ha harmonia entre totes dues, tot és prou senzill. Si no, la por apareix, i amb ella l'angoixa.

Comentaris (0)28-05-2017 06:42:24

Així anem fent

Paraules, paraules, paraules. Vivim voltats de paraules que diem o que escoltem i potser per aquesta normalitat no ens adonem de la importància de cada paraula que pronunciem, perquè un cop dita, ja no té retorn. Hi ha paraules amables i dures, paraules d'honor i de vergonya, discretes, a mitja veu, pronunciades a cau d'orella o a crits, paraules benintencionades i paraules cruels, sinceres o enganyoses...

I per damunt de les paraules, gairebé com una veritat superior, els nostres actes, allò que fem públicament o en silenci, per amor o per odi, conscientment o sense adonar-nos. hi ha actes de fe i actes de guerra, actes volguts o fets a contracor, però tots defineixen allò que som, més enllà de tot el que puguem arribar a dir o a pensar.

I encara més amunt, o a la base de tot plegat, allò que volem, que desitgem, que perseguim. La nostra voluntat de fer o de ser, que guia i ordena actes i paraules amb encert o sense cap destresa. Malgrat tot, malgrat els èxits i els errors, la voluntat és allò que ens mou, el valor de fons, encara que ja sabem que de bones intencions l'infern n'és ple.

Així anem fent, fins que de tant en tant, ensopeguem amb un far, un llum potent que il·lumina la nostra travessia i ens marca la ruta per navegar enmig del blau intens d'aquest mar, de vegades tranquil i de vegades revoltat, que és el nostre dia a dia. Paraules, fets, voluntat, i alguna mena de saviesa que ens pugui orientar i allunyar-nos de les roques on potser massa sovint anem a petar, per manca de perícia.

Comentaris (0)27-05-2017 06:30:05

Joc de posicions

Això del procés cap a ves a saber on segueix deixant notícies, si més no, curioses. El darrer capítol, de moment, el creuament de cartes entre els presidents català i espanyol. Res de nou. L'un proposa diàleg per a fer un referèndum i l'altre respon que la llei no ho permet. Res que no sabéssim. Assumpte tancat.

Sovint es parla d'aquesta qüestió, en sentit metafòric, com d'una partida de cartes, o d'escacs, per allò de no descobrir el joc, per fer servir l'estratègia i tot plegat. Francament, a hores d'ara més em sembla una guerra de trinxeres que no pas cap altra cosa. A una banda, la trinxera és la voluntat popular i, a l'altra, una determinada interpretació de la llei. I així seguim mes rere mes, disparant quatre trets poc més que a l'aire, però sense avenços destacables.

El gran problema de les guerres de trinxeres és el desgast terrible que infringeixen a les tropes. I aquest comença a ser un perill real, a aquesta banda del camp, sobretot. Sense cap victòria, per petita que sigui, la posició contrària es va consolidant i enfortint. Potser sí que val la pena pensar en allò de l'estratègia i el joc d'escacs, però, què voleu que us digui, ara com ara, no hi veig cap pla prou sòlid que pugui dur a anunciar escac i mat. De moment, taules, i amb prou feines. I així no anem enlloc.

Comentaris (0)26-05-2017 06:10:31

Superant previsions

Ja és ben veritat que la realitat sempre acaba superant les previsions. Un bon exemple és l'Opportunity, un vehicle no tripulat que la NASA va enviar a Mart l'any 2014 i que segons els càlculs dels cervells de l'agència espacial, havia de romandre actiu uns tres mesos, o poc més.

No és el primer cas de ginys que es llencen fora de la terra amb missions concretes i que sorprenen tothom per la seva longevitat i, dit segui de passada, per tot el que acaben aportant a la comunitat científica. I això està molt bé, tant des d'una perspectiva pràctica i de rendibilització dels diners invertits en cada projecte, com perquè són la prova fefaent que la realitat pot acabar contradient qualsevol càlcul.

Em sorprèn i em fa gràcia que les coses superin les previsions. Acostumats com estem a l'obsolescència programada o previsible de tot plegat -aparells i no aparells- m'agrada molt constatar que hi ha coses que duren i duren més enllà del que cabia esperar. Tota una lliçó d'esperança i de confiança, al capdavall. I tot un gratificant exercici que convida a marcar sempre nous objectius, nous reptes, a partir de les noves oportunitats que es van presentant.

Comentaris (0)25-05-2017 06:04:06

Silenci

De què s'escriu quan no se sap de què escriure? Com s'omple amb paraules el silenci quan ja no queden paraules? Qui no ha sentit mai el vertigen de no saber què dir ni de què parlar, en un moment donat?

Quan tot sona vell i repetit i innecessari, potser el silenci és l'única alternativa. Així és la vida, en el fons, una pila de paraules noves que es van succeint, més o menys ordenades, i que expliquen qui som i què fem. Però quan les paraules deixen de fluir, arriba el silenci, la profunditat de tot allò que es diu sense dir res, o el descans etern.

Qui no ha sentit el buit perillós de no saber què dir davant d'alguna cosa? Potser aleshores és el moment de recórrer al gest i al silenci, perquè ja no cal dir res més, perquè ja no es pot dir res més.

Avui no parlaré de res. Avui només parlaré dels silencis necessaris, imprescindibles, que apareixen un cop cada tants i que donen sentit a tota una vida. Avui, escriure és un exercici impossible, perquè la realitat supera tot relat. I així és millor, sense paraules, sense soroll, sense res a llegir més enllà del pensament íntim i discret. Avi imagino la vida i m'agrada prou.

Comentaris (0)24-05-2017 06:22:34

De debò que calia?

De vegades penso que les paraules estan sobrevalorades. Ahir mateix, sense anar més lluny, Puigdemont, Junqueras i Romeva (president, vicepresident i conseller, no ho oblidem) van anar a Madrid a mirar d'explicar, per enèsima vegada de què va això de voler fer un referèndum. I per enèsim cop, el mateix, insults i desqualificacions oficials, més insults i amenaces de grups ultra, una sala plena, bàsicament, de persones afins i de premsa estrangera i poc més. Tot tan previsible com inútil.

De què va servir tot plegat? A tot estirar, d'altaveu internacional, si algú vol escoltar més enllà de les nostres fronteres. A efectes pràctics, per trobar complicitats polítiques, per exemple, ho dubto molt. I tot ben embolicat en la constatació que segons diuen, al Congrés dels Diputats sí que es veu que es pot parlar d'independència, però al Parlament resulta que és delicte. Ironies de la política i de la justícia espanyola. I que consti que en un acte de fe democràtic, encara les cito per separat.

Francament, penso que la triple conferència d'ahir no calia, perquè és inútil parlar a qui no vol escoltar. Ja ho deixava prou clar el gran Jaume Sisa en una cançó de fa dotze anys, ara mateix, més actual que mai. Per cert, el disc que conté aquest tema duu per títol "El congrés dels solitaris". Casualitats de la vida, per a una cambra baixa que ahir es ve quedar sense poder-se acarnissar amb els tres conferenciants catalans.

Comentaris (0)23-05-2017 06:11:59

Cara de tonto

Cara de tonto -permeteu-me el barbarisme, si us plau- és la que devia fer ahir tota la cúpula, gestora i baronia socialistes així que anaven sortint resultats de les seves primàries i s'anaven confirmant les seves pitjors previsions, si és que mai havien previst l'escenari que finalment es va produir.

Costaria molt trobar un altre cas de destitució del líder i de derrota a les urnes d'una candidatura tan oficialista, tant des de dins del partit com des dels mitjans de comunicació, que la de Susana Díaz. La meva primera reflexió en veure com anava tot plegat va ser pensar que si els dirigents d'un partit han perdut d'aquesta manera la capacitat de copsar la voluntat dels propis militants, què en podem esperar si un dia governen? (per no parlar dels que ja ho fan, això de governar). Que sàpiguen llegir els anhels de la societat? Difícil de creure, francament.

Ja fa molts anys que el PSOE és una màquina de poder que només funciona per conservar-lo a qualsevol preu, i en tenim exemples destacats i patètics, del preu a pagar. Val a dir que ja fa dies que la màquina no funciona gens bé i el resultat d'ahir és la prova més evident. Caldrà esperar i veure què passa a partir d'ara, amb un recuperat líder que, a priori, i vista la seva etapa anterior com a secretari general, no inspira cap confiança, però que està obligat a introduir molts i molt canvis, si no vol ser el definitiu enterramorts del partit i de les seves mòmies.

En qualsevol cas, el fart de riure d'ahir no ens el treu ningú. Ni la cara de tonto d'alguns insignes, tampoc.

Comentaris (0)22-05-2017 06:10:45

Matí de diumenge

Diu la dita que cel rogenc, pluja o vent. Avui s'ha despertat el dia amb una seductora barreja de vermells encesos i de blaus intensos, en una mena de competició per veure qui s'acabaria imposant, si la pluja, el vent, o el cel seré. De moment, la manca de núvols descarta la pluja aquella que tot ho neteja. En canvi, un aire suau es va obrint pas a aquestes primeres hores del matí. Preludi del vent?

Diuen que el vent porta notícies, i que cal saber escoltar-lo. Les notícies acostumen a ser novetats, canvis fins i tot. Bons o dolents, però canvis al capdavall. Haurem d'esperar i veure què passarà aquest diumenge de maig i viure'l, com cada dia, amb tota la intensitat que siguem capaços d'aportar a la nostra existència. Ja veurem si amb vent o amb calma plàcida. En qualsevol cas, avui serà avui, surti el sol com surti. Avui no serà ahir, ni demà, ni cap diumenge del mes vinent.

A poc a poc, el sol s'hi va posant, puntual com sempre, i va esvaint la incomparable paleta de colors de fa una estona. Una pena que es perdi aquella llum efímera i meravellosa, però ja es dibuixa una altra de ben intensa, consistent, mentre la brisa de l'oest, suau encara, no s'atura. En qualsevol cas, una mica de música per donar la benvinguda a aquest sol primaveral, mai no fa nosa.

Comentaris (0)21-05-2017 07:07:21

Liquidació

Ahir vam anar a comprar una d'aquelles coses que un dia o altre fan falta a casa i, sorpresa, la botiga de sempre estava en fase de tancament definitiu. El panorama era entre trist, dantesc i decebedor. Allà on fa quatre dies s'amuntegaven tota mena de productes atractius esperant comprador, ahir només hi havia buidor, quatre articles mig abandonats a preu de liquidació i cartrons i embalatges llençats per tot arreu. Certament, la imatge d'una botiga a punt de tancar és una de les més depriments que se m'acudeixen. Quantes il·lusions abandonades i quant esforç per no res. Molt trist.

Evidentment, no vam trobar el que volíem. Ja no n'hi havia. De fet, gairebé no hi quedava res. Aleshores, no sé per quina estranya associació mental, vaig pensar que el nostre país també està una mica en fase de liquidació. Diuen que és un tancament per reformes, per obrir botiga nova, més atractiva i millor. Potser sí, però, ara mateix, començo a tenir el dubte de si la liquidació que estem patint no serà definitiva i allà on havíem muntat una botigueta de barri que ens ha fet servei, més bo o més dolent, no s'hi acabarà muntant una altra franquícia que res tindrà a veure amb nosaltres.

Fa molts dies que llegeixo les notícies i no hi se veure gaire cosa nova. Cada dia és una mica més del mateix, i anem fent i fent tombs en una estranya roda que, de moment, no ens duu enlloc. Començo a pensar que no falta tant perquè pengem els cartells de liquidació per tancament, i ens adonem, de cop que hem despertat del somni.

Comentaris (0)20-05-2017 07:04:53

I ara, els llibres

Això és un no parar. Ara són els llibres de text de primària els que són delictius, inconstitucionals, o el que sigui. Els llibres i, de passada, els autors que els redacten, les editorials que els publiquen, els mestres que els fan servir i qui sap si fins i tot els pares que els compren i les escolen les que els trien. Això és una bogeria irracional.

Ja sabem que en aquest país no es pot parlar de segons què ni en seu parlamentària, que no es pot opinar en públic, ni fer acudits, ni cançons, ni programes de tele, ni tenir el Club Súper 3, i que ni es poden fer espectacles de titelles, si no és que tot plegat serveix per cantar les glòries de la sagrada unitat de la pàtria. I tot perquè un bon dia se'ns va acudir la terrible idea de creure que podíem decidir què volíem ser.

A l'altra banda d'aquesta ofensiva en tots els àmbits, dubtes, molts dubtes. Diuen que aviat es començaran a concretar coses. No ho sé. De vegades imagino el Govern consultant una mena de joc de guerra, un simulador similar al que es va fer servir durant la Guerra Freda per preveure els resultats d'una confrontació nuclear. I molt em temo que el resultat seguiria sent el mateix: "no future".

Però no cal patir. Avui és divendres i el cap de setmana portarà una relaxació artificial i passatgera, a mig camí entre el sol, la platja i el futbol, que ens farà pensar que tot és possible. Però abans que ens adonem, tornarà a ser dilluns i entrarem de nou en el túnel d'un futur molt imperfecte. Però allà que hi serem. Moral i esperança que no faltin.

Comentaris (0)19-05-2017 06:05:31

En català i prou

Finalment, Esplugues de Llobregat no castellanitzarà els senyals de trànsit, com sí que han fet altres ajuntaments, perquè han vist que l'argument aquell de l'imperatiu legal en favor del bilingüisme és fals. Així de senzill.

Pel que sembla, la defensa del marc legal vigent que fa uns dies va fer pública la Direcció General de Política Lingüística ha tingut efectes i ha servir per desmuntar l'argumentari de Ciutadans i del PP, que han assumit com a propi alguns alcaldes socialistes, segurament molt mal assessorats per aquells que de plurilingüisme en sabem molt i en fan bandera. Benvinguda sigui la rectificació.

De tota manera, estaria bé, ara que l'estat de la qüestió ha quedat clar, que la postura de l'Ajuntament d'Esplugues marqués el camí a seguir allà on altres ajuntaments, com ara el de Lleida, van errar la senda lingüística a seguir. D'altra banda, potser una actuació més decidida fa uns quants mesos -molts mesos, de fet- hauria pogut evitar mals majors. Perquè quan la raó existeix, s'ha d'esgrimir amb fermesa. Els fets ho demostren.

Comentaris (1)18-05-2017 06:13:17

Records ben actuals

Molta de la gent que tenim una certa edat segurament compartim records propis de l'època que ens va tocar viure. Un d'aquests records que tinc encara ben viu és el del fred a l'hivern, en uns temps en què la calefacció es limitava a alguna que altra estufa estratègicament situada i al llit ben carregat de mantes d'aquelles antigues, de llana, que pesaven. Per sort, el món ha anat evolucionant, els sistemes per escalfar les llars s'han anat generalitzant i les antigues mantes han deixat pas a altres de més lleugeres i a les fundes nòrdiques, que aporten escalfor sense pes.

Però vet aquí que ara apareix una nova manta, amb el nom de "manta gravity" que a banda d'escalfar promet alleugerir l'estrès i l'ansietat. El seu secret? el seu pes, un 10% del de la persona que la fa servir. Això vol dir que per a una persona adulta estaríem parlant de mantes d'entre set i nou quilos. Es veu que el secret de tot plegat és que allò que en diuen efecte abraçada.

Ja és ben veritat que els records i les sensacions que guardem a la memòria, de tant en tant són prou valuosos. Ara resulta que una manta que pesi és el millor remei contra l'insomni, l'ansietat i tot un seguit de mals propis dels temps que vivim, i tot gràcies a la simulació d'una abraçada que ens proporciona i que la nostra memòria es resisteix a oblidar. Francament, benvingut sigui l'invent, perquè demostra que allò que recordo té alguna raó de ser i, posats a dir, apostem per les abraçades de debò, que sempre aporten escalfor i tendresa, el millor remei contra tants i tants mals, antics i moderns.

Comentaris (0)17-05-2017 06:12:44

No n'hi ha més

Ahir tots els mitjans anaven plens del suposat debat democràtic a tres bandes entre els aspirants a dirigir el PSOE els propers anys. Se suposa que el tal debat és notícia, gairebé de capçalera, i que interessa al comú de la població. No sé jo...

En primer lloc, el debat en qüestió -admeto que només el conec a trossos- va ser una autèntica mostra de retrets, d'insults i de pugnes gens dissimulades pel poder, rere un suposat vel de bones maneres i de cortesia democràtica. Que Déu ens agafi confessats si aquestes són les formes.

En segon lloc, i ho demano de debò, a qui li pot interessar veure com tres personatges s'esbudellen en públic per aconseguir les regnes d'un partit en decadència absoluta, més enllà dels propis interessats i els seus acòlits? No ens enganyem, a ningú.

La meva reflexió sobre l'espectacle d'ahir té una bona càrrega de pena per la buidor ideològica i la manca de propostes d'aquells que han de liderar un partit que va ser, en el seu moment, una bafarada d'aire fresc a la política espanyola, i l'esperança de regeneració a la catalana, i que ara mateix ja sabem que va quedar en res. Bé, sí, en alguna cosa, en la necessitat imperiosa de tres individus de recuperar un poder que cada cop sembla més patrimoni exclusiu d'aquells que porten moltes dècades decidint el futur. Ho tenen ben fotut. I tots plegats també.

Trist veure com es desfà tota alternativa de canvi polític a Espanya i com l'enemic, a casa, és cada cop més enemic. Si les transformacions han de venir de la mà d'aquesta gent que ahir debatia i dels que els donen suport, aquí i allà, podem anar esperant còmodament asseguts, que la cosa ve per llarg.

Comentaris (0)16-05-2017 06:12:39

I si provem de ser qui som?

En aquest país patim una mena de complexe d'inferioritat que ens duu a adaptar constantment models que ens semblen referents i adequar-los a la nostra realitat, d'una manera no sempre prou encertada i, en qualsevol cas, sempre provinciana. Podem tenir, per exemple, el Sinatra català, o podem ser l'Escòcia del Sud o el Quebec d'Europa. I tirant una mica més enllà, i fent un tomb més de rosca, fins i tot podem tenir el Messi del Vallès, o el Puigdemont de Ponent, arribat el cas. D'exemples reals en trobaríem tants com volguéssim, sense gaire esforç.

Tant costa ser nosaltres, afirmar-nos tal com som, sense haver d'adaptar realitats alienes? Doncs es veu que sí. I també es veu que això tot sovint es considera un valor positiu. Un darrer exemple? Marta Pascal parla del PDeCat com del partit del macronisme català. Malament rai quan l'autoafirmació ideològica que caldria esperar d'un acte de presentació de l'ideari polític d'una formació ha de recórrer a la comparació amb el darrer personatge del moment de la política europea. Malament rai quan per sortir del clixé i del llast de la desapareguda Convergència i del pujolisme, tot el que es pot fer és enganxar-se al de fora, com ja va fer Ciutadans, sense anar més lluny, tot just conegut el resultat electoral francès. Molta buidor. Massa buidor.

Potser aniria sent hora que tots plegats comencéssim a fer valer el que som, poc o molt, però nostre, i a apostar per nosaltres mateixos com a model. Qui sap si per aquest camí algú, algun dia, voldrà ser la Catalunya del Sud-Est Asiàtic o la Barcelona del Pacífic. De moment, seguim fent veure que copiem per amagar les nostres múltiples i greus carències, i la manca absoluta de confiança en les nostres veritables capacitats.

Comentaris (0)15-05-2017 06:12:47

Festa major

Avui començarà formalment la Festa Major de Lleida, amb el pregó de torn i tot plegat. Si fa no fa, el que mateix que a tots els pobles i ciutats. Demà, dia de festa, pròpiament dit i un bonic pont que enllaçarà amb el cap de setmana. Bona perspectiva.

Ja fa uns anys que penso que tot té el seu moment i això de les festes majors potser n'és una bona mostra. Recordo la il·lusió de petit per anar a les firetes i comprar una paperina de xurros, o d'adolescent, per poder sortir a la nit, amb el pretext de la revetlla, en una transgressió innocent i puntual de les normes familiars. Però tot passa i he d'admetre que la meva visió, ara mateix, està desfigurada per una mena de vidre gris de caspa que em fa veure com any rere any tot és previsible, massa previsible i, als meus ulls, molt mediocre: missa solemne, ofrena de flors al patró, mostra de cases regionals, uns focs artificials que enguany segur que es criticaran i es repetirà allò que com que no hi ha eleccions, no s'hi han esforçat gaire, seguici d'autoritats (fins quan les autoritats seguiran insistint a ser protagonistes de tot?), concerts nocturns sempre discutibles, batalla de flors amb regust de reciclatge... Podríem anar rebuscant programes de festes dels darrers 40 0 50 anys i potser ens sorprendria el poc que han canviat algunes coses. Potser aquesta és la gràcia, però a mi no me'n fa cap, què voleu us digui.

De tota manera, enguany el canvi serà el meu i li faré festa a la festa. Que ho passeu molt bé, que jo m'esborro del mapa fins dilluns.

Comentaris (0)10-05-2017 06:05:24

Esperpèntic

Algú va dir que en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul, i molt em temo que en aquesta mena d'esperpent que s'està convertint el cas Pujol, el ridícul més estrepitós està assegurat. Cada dia que passa sabem més detalls, i cada detall nou acaba sent més absurd que l'anterior. Ara li toca el torn a la matriarca de la família, Marta Ferrusola, la mare superiora, segons hem sabut que es feia dir.

Tot plegat resulta molt absurd i molt penós, des de la declaració aquella a la comissió parlamentària corresponent, amb les ja famoses expressions del tipus que la família Pujol va amb una ma al davant i una altra al darrere, o que no tenen ni cinc, fins al moviment de missals (milions) cap a la biblioteca del capellà de la parròquia (fill gran de la família). Molt trist per a una gent que en el seu moment va arribar a ser posada com a model família catalana burgesa i d'ordre. Cal tirar d'hemeroteca per recuperar el lema "això és una dona"?

Però la vida és així i, no ens enganyem, si tirem 25 o 30 anys enrere, la rumorologia popular anava plena de la capacitat d'influència i de la omnipresència de la dona i fills de l'expresident. I ja se sap que la saviesa popular sempre és molt sàvia. De tota manera, hi ha espectacles que ens els podrien anar estalviant, si més no per no donar munició a tots aquells que els aprofiten per anar contra el país i no contra uns suposats delictes. A banda del mal col·lectiu, cadascú que respongui dels seus actes. Tal faràs, tal trobaràs.

Comentaris (1)09-05-2017 06:06:49

Tot en ordre

Tot en ordre. No ha estat res, només un ensurt. Finalment, tot acaba bé. Falsa alarma. No calia patir tant, tot està sota control. Marine Le Pen té un sostre electoral i ahir es va veure clar. L'extrema dreta mai no governarà la República Francesa, malgrat tot. Respirem tranquils, que no hi havia per tant.

De ben segur que més de quatre hauran fet una lectura més o menys similar, amb expressions com les que acabo de citar. Ni Alemanya, ni els Països Baixos, ni França... Només era una amenaça, no cap perill real. Després de la tempesta, torna la calma. Ja podem seguir amb les mateixes polítiques, amb el mateix empobriment econòmic i ideològic, amb la mateixa explotació, amb la mateixa incompetència, al capdavall, que la gent sap el que vota i, malgrat tot, vol gent d'ordre, com a Espanya.

Avui, tothom respira alleugerit. Una nova amenaça que s'esvaeix. Però amb aquesta estúpida convicció que tot està sota control, la bèstia es va fent grossa, fins que sortirà definitivament del cau. No aprenem dels errors. De fet, els admetem només amb la boca petita, i així anem fent números perquè, quan finalment tot salti pels aires, ja no hi siguem a temps. Mala peça al teler d'aquesta vella Europa, amb la vista massa cansada per veure més enllà dels seus nassos, o dels seus interessos -econòmics, polítics, financers...- de curt recorregut. No ens enganyem, la derrota d'ahir del Front Nacional és una dolça derrota. I Macron, i si no al temps, potser haurà viscut una victòria més amarga que no es pensa. L'esperança, en el fons? Que és una persona jove, que hauria de ser capaç de canviar inèrcies. O no, si fem cas dels que l'aplaudeixen per aquí. Ja es veurà.

Comentaris (0)08-05-2017 06:12:10

Moments

Hi ha moments, estones, sovint breus, massa breus, que donen sentit a l'existència, a allò que ens fa sentir vius i amb ganes de seguir endavant. Són petits fragments de felicitat, aquesta sensació tan difícil de definir, però tan agradable.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació, habitualment al costat de la persona amb qui podem ser realment nosaltres, amb les nostres inseguretats, amb les nostres pors, amb les nostres incerteses, però també amb la nostra realitat més íntima, amb la nostra capacitat d'estimar per damunt de tot?

Hi ha moments que valen una vida, diuen. Jo només sé que hi ha moments que val la pena viure, per més efímers que ens semblin, perquè com diu la cançó, amb tu sóc jo. I només som realment feliços quan podem mostrar-nos així com som, sense cap mena de boires ni fantasmes, i amb aquella calma de la serena companyia que ens dona pau.

Comentaris (0)07-05-2017 06:42:44

Aniversari

Avui fas anys, ves per on. Pocs, o molts? Com sempre, depèn de com es miri. En qualsevol cas, per a tu prou com per encendre encara la llum clara i neta dels teus ulls, que miren el futur amb una barreja fascinant de fantasia i d'il·lusió.

Fas anys, i et mors de ganes de cridar-ho als quatre vents, de compartir la teva alegria amb tothom que et coneix i t'estima. Avui mires enrere i recordes el que has viscut, retrobes aquells moments meravellosos que ens has regalat, i tornen a treure el nas, discrets, cadascun dels somriures que has anat escampant per tot arreu. I mires endavant i saps que el món serà teu, si tu el vols, i et sents capaç de fer volar estels i coloms, amb la innocència de la nena que ja només juga al pati amable de la memòria, i la saviesa de la dona que dia a dia es fa més gran i més fascinant.

Vola molt alt, nineta, que com més alt volaràs, més llum seguiràs fent en tots nosaltres, que ja només et podem mirar orgullosos i satisfets, amb la secreta emoció de saber que cada instant amb tu ha valgut la pena i ha tingut sentit. Per molts anys, Cristina i no deixis de somiar mai, mai, mai.

Comentaris (0)06-05-2017 06:42:34

Misèria mental

Ja fa uns anys que se'ns ha fet habitual la imatge de gent rebuscant als contenidors d'escombraries alguna cosa per menjar. Res de nou, a hores d'ara. Es veu que el nostre mapa mental ja ha integrat dins de la normalitat aquesta situació d'extrema necessitat que passa per aconseguir alguna cosa per calmar la gana, encara que sigui gràcies al que la resta llancem.

Però més enllà d'aquesta imatge, per ella mateixa vergonyant per a una societat que es vol justa, hi ha situacions com la d'una parella que va robar en un contenidor de menjar caducat, preparat per a ser destruït, i a qui ni el propi establiment afectat va denunciar, segurament perquè el delicte no mereixia ni aquesta qualificació. Però qui sí que ha actuat, d'ofici i amb diligència, és la fiscalia, que demana pena de presó per a la parella. Presó per intentar sobreviure.

Quan una societat té un sistema judicial tan eficaç que és capaç de voler empresonar aquells que passen més necessitat per grans crims com el que comento, o bé no és una societat justa, ni de lluny, o bé la justícia -la fiscalia en aquest cas-, en una perversa interpretació de la paraula caritat, considera que encara els farà un favor tancant-los, perquè a la presó tindran plat a taula cada dia. Quina misèria de país.

Comentaris (0)05-05-2017 06:17:56

Creus de Sant Jordi

Un any més s'han lliurat les Creus de Sant Jordi, 53 en total, entre persones i entitats. No dubto que tothom que n'ha rebuda una és perquè la mereix d'una manera o altra. De fet, puc tenir la meva opinió al respecte, però és una mera opinió subjectiva i sense tota la informació de què disposen aquells que les acorden. Per tant, me la reservo prudentment.

La meva pregunta, però, i me la repeteixo cada any, és si no són moltes. No, insisteixo, perquè no siguin merescudes, sinó pel fet que quan alguna cosa es generalitza d'una determinada manera, perd part del seu valor, de la seva singularitat i, al capdavall, del seu sentit; i les Creus de Sant Jordi haurien de ser sempre el gran reconeixement del Govern de la Generalitat a allò més destacable de la societat, en qualsevol àmbit. Potser reduir-ne el nombre ajudaria. És una reflexió.

Sigui com sigui, felicitats a aquells que les han rebudes i felicitats a un país que genera tantes i tantes persones i entitats rellevants.

Comentaris (0)04-05-2017 06:11:39

Els senyals com a senyal

Escàndol. Rebombori a la vista. L'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, gràcies a la suma de forces de Ciutadans, PP i PSC tirarà endavant la castellanització dels senyals de trànsit de la localitat. Oh! quina sorpresa quan la mesura arriba aprop de la gran metròpoli. Perdoneu, però això no és nou. A Lleida, per exemple, ja sabem el pa que s'hi dona en aquesta matèria.

Ja fa uns pocs anys que l'ajuntament presidit pel PSC, a instàncies -o al dictat- de Ciutadans i amb la connivència del PP (curiós i habitual tripartit no oficial) va convertir en bilingües tot un seguit de senyals que fins aleshores només estaven redactats en català, sense que mai haguessin suposat cap problema. Però com es veu que els veïns, amb el pas del temps, ens anem fent imbècils, ja no entenem la nostra llengua, i en han de traduir determinades coses, no fos cas. Això sí, sempre per imperatiu legal. Val a dir que els canvis no van provocar gaires escarafalls, més enllà dels imprescindibles, ni per part de les forces de l'oposició, ni d'altres institucions. Es veu que el puzle institucional és una mena de castell de cartes que no admet gaires moviments, si es vol mantenir en peu. En el seu moment, CiU no va fer massa soroll i ERC ja començava a aplicar l'estratègia de seure a esperar el pas del cadàver de l'enemic per davant de casa. El resultat, retolació bilingüe ens agradi o no.

Una recomanació als amics d'Esplugues: vigileu qui defensa realment tot això del multilingüisme, la convivència de llengües i tot plegat. La realitat és tossuda i el català va retrocedint, dia a dia, en favor de la suposada i sempre defensada presència de la diversitat lingüística. De vegades em fa l'efecte que tenim el diable a dins i no en som conscients, o tant ens fa. I també els traïdors.

Comentaris (0)03-05-2017 06:14:55

Cada dia un raig

Comencem la setmana escapçada que obre el mes de maig i preparem-nos, que ja sabem que pel maig cada dia un raig. I com que les dites populars es presten a treure-les del seu context immediat, a veure si aquest mes que comencem també porta alguna cosa important, dia sí i dia també, en qüestions polítiques, que falta aniria fent.

Ara com ara, el que és cert, és que vam tenir un tancament d'abril, si més no, divertit gràcies a l'explicació de Mònica Oltra de què és -i que no és- el corredor mediterrani. La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana va respondre, amb un estil didàctic i tan entenedor com el que es feia servir a Barri Sèsam, a les declaracions de Susana Díaz, terriblement enfadada perquè determinades forces d'esquerres s'havien oposat al corredor ferroviari central.

No sé com acabarà aquest tema del corredor ferroviari, tot i que prou que m'ho temo, vistes les posicions, novament coincidents, de populars i socialistes. De moment, el que deixa clar tot plegat és que la raó i el sentit comú són bens molt escassos a la política espanyola. Però sigui com sigui, el fart de riure que ens vam fer amb les paraules d'Oltra no poden ser millor final de mes i porta d'entrada a un maig sempre florit o formós.

Comentaris (0)02-05-2017 06:10:18

Dia del treball

Primer de maig, dia del treball, o dia internacional dels treballadors, com vulgueu. Sigui com sigui, una data que em sembla adequada per reivindicar la feina ben feta, vingui d'on vingui i es faci allà on es faci, perquè, casualitats de la vida, aquest cap de setmana passat, a l'Auditori Enric Granados de Lleida, es va representar l'òpera infantil "La gàbia daurada" i, com calia esperar, TV3, la nostra, se'n va fer ressò amb una informació, que no enllaço per vergonya, on parlava d'una òpera infantil creada a Lleida i quatre vaguetats més, tal com acostuma a correspondre a "allò que fan a Lleida", sigui el que sigui.

"La gàbia daurada" és una òpera en dos actes produïda per l’Escola de Música L’Intèrpret, amb música de David Esterri i llibret de Pere Pena, que va ser interpretada per l’orquestra simfònica del mateix centre, integrada per una seixantena de joves músics, pels cors i solistes infantils i juvenils de la Coral Shalom, la soprano Ulrika Strömstedt, el tenor Xavier Mendoza, el baix Josep Ferrer i l’actor Joel Piqué. La direcció escènica va a càrrec de Lluís Canet, la musical, de Joan Pagès, i els decorats són obra de Víctor Pérez Pallarés. Només amb aquestes quatre ratlles ja tenim una informació més exacta de l'esdeveniment, i molt més completa que la que ens va oferir TV3, evidentment.

Professionalment, he tingut ocasió de patir en més d'una ocasió el menyspreu que suposa haver-me de sentir que alguna cosa és "allò de Lleida". Per sort, i per força, m'he anat immunitzant contra la insolvència mental d'aquells per qui el món acaba als Vallès i he après a fer enmig de la indiferència que sempre genera la nebulosa de Ponent. Però una cosa és el que jo pensi i una altra el que pugui sentir quan aquest menyspreu el pateixen excel·lents professionals, l'únic pecat dels quals és no viure i treballar a la metròpoli. Per respecte a tots aquests professionals, com a reivindicació del treball ben fet, en un dia com avui, amb tot el dolor de qui sap que el país és molt més gran que no es pensen alguns, i amb tota la indignació que em provoca la ignorància habitual i tan tristament assumida, senyors de TV3, en aquesta ocasió, i tots aquells que no sabeu veure més enllà dels quatre turons de la gran ciutat i rodalies, en tantes altres, aneu a pastar fang, que aquí tenim feina.

Comentaris (0)01-05-2017 06:33:06