login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Punt

Punt. Punt i seguit. Gairebé punt i coma. Però punt, en qualsevol cas. Fins aquí he arribat, i enguany confesso que no ha estat gens fàcil, però aquí sóc, a punt per fer una petita pausa, un petit punt en l'estrany camí d'anar omplint aquestes ratlles dia a dia.

Avui toca parar uns dies; pocs, però necessaris. I sí, se perfectament que parlar en termes de necessitat per referir-me a gaudir d'unes vacances és tot un luxe en els temps que ens toca viure i, si parlem en termes planetaris, un luxe gairebé inimaginable. Però ja que el tinc a l'abast, no el penso deixar escapar i, fins i tot per una mica de salut mental, no anirà gens malament poder desconnectar de tot, de gairebé tothom, i canviar totes les rutines, ni que només sigui per un temps molt breu.

Tanco la paradeta uns pocs dies. Aquesta paradeta estranya i sense gaire sentit (de fet, no em cansaré de repetir que no cal fer-ne gaire cas) per la qual van desfilant pensaments, fantasmes, alegries, pors, reflexions, il·lusions, frustracions, sensacions i unes inexplicables ganes de contar coses des de la distància, gairebé des de l'anonimat, que Internet ens facilita. Però tornaré. I tornaré amb les ganes de recuperar tot el que ara deso, ben endreçat, a les golfes d'un estiu que tot just comença i que prou podria ser una mena de complex vitamínic que ajudi a encarar els mesos que han de venir, i que prometen, amb l'energia i l'entusiasme que de ben segur exigiran i mereixeran.

Comentaris (0)30-06-2017 06:08:24

Moments

Ben mirat, la vida acaba sent una successió de moments, d'instants, de petites estones que en donen sentit i que ens omplen de felicitat, o de tristesa, però que es van guardant, tossuts, en algun racó d'aquella memòria que perdura al llarg dels anys.

Tots tenim l'experiència d'haver viscut -i retingut- moments feliços, alegres, apassionants, excitants, sorprenents, meravellosos, irrepetibles, íntims... i també altres que per durs, complicats, no desitjats, imprevistos o decebedors, mirem d'esborrar, amb resultat sempre incert, perquè de vegades se'n van i de vegades s'entesten a no desaparèixer. Tots ells són els nostres records, la nostra memòria més íntima i més personal, la que ens acaba fent com som. Són instants valuosos, potser de vegades sense sentit -ni cal que en tinguin-, inexplicables, ridículs o meravellosos. Viure, al capdavall, no deixa de ser caminar entre l'absurd i la meravella.

Val la pena valorar com cal cada moment que vivim, cada sensació, cada experiència, antiga o nova, i gaudir-ne amb tota la intensitat que puguem, per si de cas fos irrepetible i valgués la pena no deixar-la escapar. L'estiu, sempre carregat de novetats i descobertes, és una època excel·lent per omplir la memòria d'aquestes imatges intenses i meravelloses. Que no se'ns passi cap.

Comentaris (0)29-06-2017 06:15:39

Tot és molt estrany

Cada dia que passa tinc menys clar si tot això del procés és una cursa d'obstacles, un seguit de despropòsits, un joc d'estratègia o la campanya electoral més llarga de la història de la humanitat. Sigui com sigui, que passin coses com aquesta de deixar desert el concurs per subministrar urnes, després de tot el que hem llegit i escoltat aquests darrers mesos, com a mínim, em posa la mosca darrere l'orella.

Cert que un concurs és el procediment normal de contractació d'un servei qualsevol, i cert també que a banda d'aquest hi ha altres sistemes de contractació, però tot el soroll mediàtic que ha envoltat les urnes i les empreses que les han de fabricar, em fa sospitar que res no és ben bé com ens expliquen i que hi ha hagut més joc brut i més pors que no ens imaginem.

La versió oficial de tot plegat, més enllà de l'afer de la compra d'urnes, és que el 4 de juliol sabrem, amb tot luxe de detalls, com anirà això del referèndum. Vistos els antecedents, m'ensumo que res de normal ni d'habitual. El temps ho dirà, en qualsevol cas. De tota manera, el que no es pot negar és que l'Estat està jugant totes les seves cartes, a totes les taules de joc on té jugadors, que són moltes. La qüestió és saber quines cartes té i on les està jugant la Generalitat. Ara mateix no m'atreviria a apostar, perquè no tinc clar si hi ha una estratègia magistral o si tot plegat és una catxa (un farol que dirien ells) en aquesta peculiar i estranya partida.

Comentaris (0)28-06-2017 06:12:07

UTE

Quan una determinada obra té una especial complexitat, s'acostuma a constituir una unió temporal d'empreses (UTE) per tirar-la endavant, de manera conjunta. Això permet sumar esforços i aprofitar el potencial de cadascuna de les empreses que en formen part, en benefici de totes elles. En política, també passa alguna cosa similar, sobretot davant de situacions particularment complexes.

Un darrer exemple d'UTE política el tenim en Junts pel Sí. L'horitzó de la independència potser era massa llunyà perquè el pogués tirar endavant una formació sola. Ara, algunes veus del PP demanen, sense gaire pudor, als socialistes que se sumin a ells (fins i tot de manera més sòlida que els simples acords) per combatre l'independentisme, especialment des de Catalunya. La idea no és nova, com no ho són les UTE, ni tampoc els acords de govern (UTE encobertes), en alguns casos difícils d'entendre i de pair. Però ja sabem que tot s'hi val per tal de fer diners, en el cas de les empreses, o de mantenir-se al poder, en el cas dels partits.

Potser sí que va sent hora de formalitzar una gran UTE política PP-PSOE-Ciutadans per fer front comú contra l'independentisme. L'associació ideològica i la confluència a l'hora d'actuar ja fa dies que funcionen. Per a quan alguna cosa més? Els electors ho agrairíem immensament, per tota la claredat que acabaria d'aportar al panorama actual.

Comentaris (0)27-06-2017 06:43:54

Així anem.

La premsa d'ahir ens va obsequiar amb un article deliciós, que parla de la situació de Lleida, dels seu alcalde i de com una determinada manera d'entendre la política i l'exercici del poder van configurar una determinada manera de viure i de pensar. L'article, per a tothom que conegui Lleida, és una anàlisi finíssima de la realitat, més enllà dels titulars habituals i dels lemes. Per a qui no la conegui, com acostuma a passar, l'anècdota localista dona pas a la categoria nacional i, si voleu, estatal, d'un estil de fer i de governar en què quaranta anys de democràcia han seguit a quaranta de dictadura.

El nostre és un país que va voler canviar-ho tot sense canviar res. Trencar amb el passat sense trencar res, i ja sabem que no es pot fer una truita sense trencar els ous. Podem fer totes les receptes que vulgueu, totes les tesis que ens vinguin de gust i donar tants consells com calguin sobre el punt de sal, la temperatura de cocció, o el que vulgueu, però una truita no la farem mai de la vida.

Una mica això és el que ha passat a la nostra societat. Hem volgut ser demòcrates, d'esquerres, socialistes fins i tot, sense trencar, ni mentalment de fet, amb el passat franquista. I així ens va. Recomano la lectura d'aquest article sobre Lleida perquè, entre altres coses, ha propiciat una encesa defensa de la manera de fer a Lérida (la toponímia per a segons qui no ha canviat) per part d'un altre diari, l'ABC. Molt significatiu que un dels bucs insígnia de la flota editorial neofranquista faci bandera de la manera de governar d'un ajuntament dit socialista. Insisteixo, llegim l'article i anem una mica més enllà del dibuix local. El panorama que hi podem descobrir fa feredat.

Comentaris (0)26-06-2017 06:28:43

Estiu

Ara sí. Ni anuncis de begudes refrescants, ni si el temps acompanya o no, ni el que digui el calendari. Ha passat Sant Joan, ens aboquem sense remei al juliol i a l'agost i encarem l'autèntic estiu, amb la seva dansa desordenada d'anades i tornades, de dies de festa, de vacances i d'alteració, temporal però evident, de totes les rutines.

L'estiu sempre és temps per descobrir coses noves, tant si anem lluny com si no sortim de casa. És temps de retrobaments enmig d'una calma sempre sorprenent. És temps, al capdavall, de compartir moments, sensacions, afectes. L'estiu, si em permeteu, és temps de besar i deixar-se besar, d'estimar i deixar-se estimar, ara que el temps sembla que s'aturi, mandrós per la calor, convidant a la confidència, a l'exploració pausada de tots els sentits, i a mirar sense pudor la lluna i els estels.

Encarem bé aquesta entrada a la nova estació, i sapiguem viure i aprofitar aquests mesos que tenim a tocar, amb totes les seves alteracions, amb tots els seus canvis de ritme vital, amb totes les seves sorpreses i amb tot allò que encara no sabem ni imaginar, però que ben segur que ens espera, mig amagat, a qualsevol racó, en qualsevol moment.

I per sí o per no, una invitació a somiar i a viure cada instant, ara que podem i ens ve de gust:

Comentaris (0)25-06-2017 07:02:12

Nit de Sant Joan

Un any més, el foc se'ns ha fet protagonista i aliat. Aquest foc que crema, que destrueix, però que també purifica. Aquest foc antic, ancestral, però sempre nou, que tant ens atreu i tant ens escalfa.

Seguim les velles creences, les tradicions més nostrades, les adaptem si cal, o les inventem, i ens les fem a mida, perquè ens resultin encara més properes i més atractives. En qualsevol cas, ahir, cadascú a la seva manera, vam conjurar-nos per fer fum els mals esperits, les pors, les incerteses, per fer cendra tots els nostres fantasmes particulars. I al mateix temps, ens vam encomanar a l'esperit del foc, de la llum, perquè es facin reals somnis, anhels i bons desigs, perquè tota ajuda és benvinguda quan es tracta d'anar endavant.

Nit de foc, nit de calor i nit de companyies grates i d'afectes sincers. Nit per pensar en els que no hi són i per imaginar els que seran. Nit, al capdavall, per girar els ulls enrere i per mirar endavant. Nit per compartir amb aquells que estimem i per refermar complicitats. Nit per abraçar i per deixar-nos abraçar per aquest foc que ens atreu i ens atrapa, hipnòtic i seductor.

Comentaris (0)24-06-2017 06:49:01

La paraula donada

Una de les poques coses que penso jo que es poden exigir a un polític, més enllà de les afinitats ideològiques, especialment quan es tracta d'un càrrec electe, en qui una part de la ciutadania ha dipositat la seva confiança, és el respecte a la paraula donada, al compromís adquirit. Però la realitat, de tant en tant, ens demostra que les coses no són com haurien de ser.

Quan un representant polític fa tard, fa esperar la gent o, directament no hi va allà on s'havia compromès de ser-hi, està enviant un missatge de menyspreu no tant sols a aquells que l'esperen, sinó també al seu equip més immediat, incapaç de gestionar una disculpa a temps, i als equips de treball que actuen sota la seva direcció, als quals deixa sense explicacions dignes davant de tercers, i amb un sentiment de vergonya aliena més que evident.

És trist, però és real. I ens n'anem acostumant. Hi ha personatges (diguem-ne així) per als quals la paraula donada val tant poc que fins i tot, si cal, es posa al servei de picabaralles gairebé personals, que gens tenen a veure amb el correcte exercici de les responsabilitats que els ciutadans, amb els seus vots, els atorguen. Molt penós, molt ranci, molt impropi, però molt real, i massa habitual.

Comentaris (0)23-06-2017 06:01:46

Llanterna Digital

Avui, a les 7 del vespre, l'Espai Orfeó, de Lleida, acollirà l'acte de lliurament dels Premis Llanterna Digital de curtmetratges en català i en occità, una iniciativa amb onze edicions al darrere i, si no m'erro, l'única dedicada exclusivament a aquestes dues llengües, cosa que la fa, si més no, singular.

Al llarg d'onze anys, escoles, instituts, estudiants i creadors més amateurs o més professionals han anat aportant les seves obres a aquest certamen que busca ajudar a posar de relleu el paper del català i de l'occità a la societat, i la seva funció, des de tota mena de perspectives. Any rere any, institucions públiques i entitats privades han sabut crear un punt de trobada on tothom s'hi ha sentit còmode i ha tingut el seu lloc. I qui no, se n'ha anat, sense que això hagi suposat mai cap daltabaix insalvable.

Avui sabrem els guanyadors d'enguany. Nervis, alegria, emoció, aplaudiments i, sobretot, imaginació i fantasia en uns curts carregats d'il·lusió i de ganes de fer cinema, de fer cultura i de fer país, des de la humilitat, amb pressupostos més que ajustats, però amb ganes immenses de comunicar i d'explicar històries en les nostres llengües.

Comentaris (0)22-06-2017 06:09:52

Ni cantar

Estan molt malalts o són molt més perversos que no ens pensem? La pregunta em ve al cap després de llegir que la policia està investigant una festa de final de curs d'una escola de música privada mallorquina perquè s'hi va interpretar un conegut tema de l'obra "Mar i cel". Però anem a pams.

Una mare es va escandalitzar perquè una de les cançons que assajava el seu fill parlava dels dies de glòria quan no quedin cristians i es va muntar el sarau, perquè, a sobre, els nens interpretaven el tema vestits de negre i descalços. Rebombori entre els pares i la cosa que arriba a la policia. La policia investiga i la cosa arriba a la premsa, que no s'està d'escriure un titular com aquest: "La policia investiga cánticos a Alà en una fiesta final de curso". Quina finesa en l'ús de la paraula cánticos. Un despropòsit de cap a peus.

Em demano quin serà el pas següent. Ja sabem dels problemes dels trabucaires, que es veu que aviat hauran de fer "pum" amb la boca, a falta de pólvora. També sabem que cal anar amb compte amb què es canta, què es representa en un teatre de titelles, o què es fotografia. Fins i tot es pot prohibir un anunci de televisió perquè s'hi veu una senyera (no una estelada, no. Una senyera). Tot, a poc a poc, va sent susceptible de ser considerat delictiu (llevat dels toros i les sevillanes, evidentment). Ara, fins i tot una cançó més que cantada al llarg dels anys davant de públic de tota mena. I demà? Potser s'investigarà els castellers per explotació infantil o per pederàstia? Es prohibiran les festes de moros i cristians si guanyen els moros? Les mil i una nits i altres obres similars seran considerades apologia del terrorisme? I Alí Babà i els quaranta lladres? No ho sé, però el que sí que tinc clar és que l'estratègia de l'ofec funciona, tant des del govern, com des de les institucions públiques, com ara la policia, com per part d'autèntics franctiradors ideològics, ni que siguin sota l'empara de la condició de pares.

Comentaris (0)21-06-2017 06:12:10

Menteixen

Menteixen. Menteixen sistemàticament. Menteixen perquè és la seva manera de fer. Menteixen perquè saben que només la mentida pot mantenir-los allà on són, si més no un temps, fins que que la mentira es manifesta amb tota la seva cruesa. Són els de sempre, els que porten dècades i més dècades al poder, els que van sobreviure a la transició i van saber no soltar les regnes d'un franquisme aparentment agònic.

Ara sabem que 60.000 milions d'euros de tothom se n'han anat amb el rescat de bancs que ells dirigien i que, segons ens van jurar i perjurar, no ens costaria ni un cèntim. Ara sabem que tot era una nova mentida i que aquests diners, el pressupost de dos anys de la Generalitat, si fa no fa, el pagarem nosaltres tota la vida, perquè són diners que han arruïnat la reserva de capital per a les pensions, mentre ells, els mentiders, segueixen al govern, com si res, com ahir.

Ells menteixen descaradament i l'oposició calla. Potser també tenen perdigons a l'ala i algun que altre ex-directiu de banc al bàndols dels mentiders, però callen. O més ben dit, es limiten a proclamar en veu ben alta que són l'alternativa, i punt. Com poden sonar de buides algunes paraules.

No vull aquest present, ni tampoc aquest futur, per als meus fills. No vull seguir depenent de mentiders professionals ni de covards còmplices que callen davant de la mentida. Aquí també tenim la part que ens toca de misèria política, però també tenim una oportunitat de construir alguna cosa nova, alguna cosa, potser, una mica millor. Ja en tinc prou de crides a la moderació, al seny i a la sensatesa per part dels grans mentiders. Si és per fer com ells, ja es poden quedar la sensatesa, el seny i la moderació. I que els faci profit.

Comentaris (0)20-06-2017 06:14:24

Tan vell i tan nou, diuen

Definitivament, ens prenen per imbècils i no saben que no ho som. Aquest podria ser el resum dels jocs espirituals que el PSOE ha muntat aquest cap de setmana, a major glòria del seu vell/nou líder i del seu vell/nou ideari. Un ideari, per cert, que es fonamenta, en bona part, a repetir fins a la sacietat que són d'esquerres, no fos cas que ho oblidessin -ni que només sigui a nivell de discurs-, ara que de socialistes, més enllà del nom, que sempre fa progre, tenen tant com jo de magnat de les finances.

Però el moment més absurd de tot plegat arriba quan Pedro Sánchez proclama, sense cap rubor, que ni parlar-ne de referèndum a Catalunya i que cal recuperar una idea tan vella i alhora tan nova com la de Gregorio Peces Barba i la seva Espanya Plural. No està gens malament un salt enrere de quatre dècades que ens situa, si fa no fa, en allò de la diversitat dels homes i les terres d'Espanya del franquisme, un tòpic tan inútil com la pluralitat de l'estat de les autonomies o el federalisme asimètric. Fum, tot plegat.

On ha viscut, aquestes darreres quatre dècades, aquesta gent? Voler tornar a la casella de sortida com si res no hagués passat és ser imbècil o pretendre que ho som tots els catalans, i no sé que m'estimo més. Parlar ara d'un nou pacte constitucional (amb una reforma, per cert, per aritmètica parlamentària impossible si realment es vol avançar en l'autogovern) quan no han sabut ni respectar la paraula donada respecte a la reforma de l'estatut no és ja ni música celestial, és una presa de pèl insuportable. Almenys ara sabem, sense cap marge de dubte, on són PSOE i PSC pel que fa a Catalunya: a la mateixa trinxera que PP i Ciutadans. I ara ho sap tothom, no només els habitants d'algunes ciutats en què, des de l'ajuntament, ja fa temps que se'ns havia explicat aquesta vella/nova ideologia. Si els vell socialistes de debò alcessin el cap... Que sols s'estan quedant.

Comentaris (0)19-06-2017 06:10:01

Sempre endavant

Després de la tempesta sempre arriba la calma, després de la nit el dia i després de la foscor sempre torna a lluir el sol. D'alguna manera és com si aquest estat de serenor, de tranquil·litat fos alguna mena de camí invisible per on transcorre la nostra existència i que de tant en tant ens sorprèn amb clots i corbes no previstes, però rere les quals sempre hi ha una recta on redreçar el rumb.

Sovint, quan tot es complica, tenim la sensació d'haver perdut alguna cosa en la ruta. De vegades és cert i ens toca seguir endavant sense llast o sense equipatge, però altres vegades és només una sensació i, de sobte, ens adonem que no ens cal recuperar res, perquè no havíem perdut res, ni el control ni el rumb, i que un revolt és només un revolt, amb una altra llarga recta al davant.

Ningú ens ha dit que viure en calma sigui fàcil, però si no perdem de vista el nostre objectiu final de ser feliços, els retombs de la ruta són menys pronunciats, tenim llums més intensos contra la foscor i sabem de sobra com hem de conduir enmig dels aiguats, si cal. Ajustem una mica la velocitat quan faci falta, agafem el volant del nostre destí amb les dues mans i seguim endavant, amb els ulls ben fixats en aquell horitzó on ens agradaria arribar, si la carretera és prou llarga i el motor aguanta.

Comentaris (0)18-06-2017 06:30:39

A punta de dia

Clareja. Encara no ha sortit el sol, però tot ho anuncia. La nit ja és memòria, només, i el rosa i el blau encara competeixen per fer-se un lloc en un horitzó encara mandrós. A poc a poc va despertant el dissabte.

És curiós com podem ignorar l'espectacle sempre diferent del dia que comença. Potser dormim, potser no tenim cap finestra a prop, potser tenim altra feina. Però la natura fa el seu pas, al ritme de cada dia, amb la seva paleta de colors pastel que van fent-se cada cop més intensos, fins omplir-ho tot, ara que l'estiu ja és a tocar, d'un blau immens i lluminós.

Vivim, tot sovint, massa tancats en la nostra vida, la nostra feina, la nostra casa, en nosaltres mateixos i no acabem d'entendre que uns pocs metres, centímetres potser, més enllà, hi ha un món per descobrir i que s'esforça a mostrar-se'ns en tota la seva esplendor. Com diu aquell anunci de cerveses que cada any es aporta un punt d'il·lusió estiuenca, tenim una vida meravellosa, i només ens cal atrevir-nos a viure-la. Potser si aprenem a mirar veurem coses que no podem ni imaginar, i aprendrem a viure.

Comentaris (0)17-06-2017 06:34:49

Neutralitat

Un, que ja té una edat, fa molt temps que va aprendre que la gent que fa bandera de la neutralitat, acostuma a defensar les posicions més indefensables. Si fem memòria, quants cops no hem ensopegat amb aquells que diuen, davant d'unes eleccions, que tant els fa qui guanyi, perquè tots són iguals? Si podeu arribar a saber on ha anat el seu vot realment, curiosament, sempre és a les forces més ràncies i més conservadores.

A Lleida -estem que ho petem aquestes darreres setmanes- hem viscut un darrer episodi d'aquest tipus, perquè el Consell de Govern de la Universitat de Lleida ha votat en contra de l'adhesió al Pacte Nacional per Referèndum, a diferència del que han fet altres universitats del país. L'argument? com no podia ser altre, la neutralitat davant de qüestions que no són pròpiament universitàries. Gairebé ens el creiem i tot, en nom del rigor acadèmic (si no personal) i de l'aïllament social de la institució. Però com que Lleida és petita i tothom sap una mica quin peu calcem cadascú, la postura no resulta en absolut sorprenent.

Un cop més, la vergonya aliena d'unes elits dirigents que ens fan pujar els colors dia sí i dia també. De tota manera, aquest Consell de Govern el va elegir la pròpia comunitat universitària. Potser aleshores, la crida a la neutralitat que comentava al començament va ser massa general i, com sempre, va afavorir qui va afavorir, i després acaba passant el que acaba passant. No prendre partit sempre és perillós, fins i tot en el món acadèmic. Ara, el mal ja està fet.

Comentaris (0)16-06-2017 06:13:44

Cultura

Ahir es van lliurar els Premis Nacionals de Cultura. Acte solemne i punt de trobada obligat de tothom que és algú en aquest àmbit. Felicitats a tots els premiats, tot i que aquest no és el tema, avui, sinó la cultura que volem construir en aquesta república que representa que volem fer.

Quants noms de la cultura actual, de la literatura, de la música, de qualsevol de les arts tindran espai propi destacat en la història? Si us plau, pensem-hi un moment, abans de respondre. Parlo d'autèntics personatges, d'aquells que se seguiran llegint, escoltant o contemplant d'aquí a cinc-cents anys, posem per cas. O potser podem imaginar un futur on es parli de la cultura catalana de principis del Segle XXI com de l'època de les indústries culturals, que van servir per enriquir els rics i per trinxar la creació i el gust per la cultura? I en quina llengua l'expressarem? En les mateixes que ara i amb els equilibris de forces actuals? Fantàstic.

Sempre s'ha dit que Catalunya es defineix per la seva cultura. Cert, però per la cultura que hem rebut. I el nostre llegat al futur? No ens enganyem, com diu un bon amic, els programes culturals de partits i sectorials s'escriuen en mitja hora, a poc instruït que un sigui. O en menys, amb alguna cosa al davant. I el debat polític sobre cultura? Enlloc i farcit de tòpics inútils, o d'expressions criminals com aquesta de les indústries. Així, cada dia que passa, la cultura esdevé més un luxe per a major glòria de quatre industrials, de quatre càrrecs incultes i de quatre iaios que encara creuen en allò que van aprendre, mentre es nega a la resta de la població, no fos cas que els prenguessin la cadira, o la llotja.

Premis Nacionals de Cultura. Un bon nom per a una realitat en caiguda lliure. Per cert, cultura no deriva de "cul", encara que de vegades ens ho pugui semblar, especialment si parlem de polítiques culturals.

Comentaris (0)15-06-2017 06:15:08

Seguim matant missatgers

Mentir a consciència, sabent que no faltes a la veritat, i fer servir els arguments que saps que són falsos per fer mal és molt greu. Quan la mentida prové d'un mitjà de comunicació, la cosa és encara pitjor. I quan és un responsable polític, de qui hem de suposar que vetlla pel bé comú, qui la fa servir com a arma, ja supera els límits de la raó. Justament això és el que està passant aquests darrers dies arran de la lectura del manifest de diumenge passat per part de Pep Guardiola.

Tothom, periodistes, polítics i qualsevol persona que hagi fet una visita al diccionari sap que un manifest és una "declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació". Així doncs, atribuir el contingut d'un manifest, els subscrigui o no, a aquell que el llegeix en veu alta és, com a mínim, mesquí i miserable. De nou és més fàcil matar el missatger amb l'esperança de relativitzar el missatge.

Però, és clar, tractant-se de qui es tracta, Pep Guardiola, una de les icones més perverses del catalanisme per al sectors més immobilistes, tot s'hi val. A banda, el seu passat com a entrenador victoriós del Barça no té perdó per a aquells que s'omplen la boca exigint que no es barregi política i esport. Llegir els diaris dels darrers dies resulta molt il·lustratiu al respecte.

Guerra bruta i en tots els fronts contra el dret a votar en referèndum. O realment els fa por que es faci i que tingui un resultat que no els agradi, o bé la bèstia feixista, la mateixa que veu satisfeta com s'arxiva l'exaltació de la dictadura amb el cant públic del Cara al Sol durant l'enterro d'un prohom del règim, està més viva que mai i ha sortit definitivament del cau.

Comentaris (0)14-06-2017 06:12:05

A casa meva faig el que vull

De vegades em demano què entenen alguns per servei públic o com els resulta de fàcil confondre aquest concepte amb el de poder (suposadament públic, també). Un bon exemple el vam tenir ahir, quan l'alcalde de Lleida i president del PSC, Àngel Ros, afirmava amb contundència que no cediria espais municipals per a la consulta del primer d'octubre. No van tardar a afegir-s'hi a la seva postures altres edils, com Antonio Balmón o Jaume Collboni, que no és alcalde però potser encara no ho sap.

El que em sembla que aquesta gent va oblidant és que hi ha vida més enllà dels ajuntaments, pel que sembla, un espai que encara cal democratitzar. Si calen espais, n'hi ha molts, públics i privats, que es posaran al servei de la consulta sense reserves. D'altra banda, no sona gaire congruent omplir-se la boca d'allò que ells independentistes no governen per a tots (remarco "tots") i defensar postures com la que comento. Però, és clar, quan un regidor de participació ciutadana i drets civils (remarco "participació"), entre altres coses, pot afirmar via twitter que els ciutadans tenen dret a no ser consultats, ja tot és possible.

El procés va posant, lentament i inexorablement tothom al seu lloc, també als que governen amb mentalitat de cacic. Repassem l'evolució política dels darrers anys i ho veurem amb claredat. Ara, potser valdria la pena recordar algun fragment d'aquell curiós poema de Salvador Espriu:

"Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny."

Comentaris (0)13-06-2017 06:15:54

Això de les llengües

Ahir, diumenge, nova demostració de força de la gent que vol votar per decidir el seu futur com a país. Una concentració important, potent, i que ha tingut força ressò internacional, que era del que es tractava, en el fons. Un acte important amb un portaveu de luxe: Pep Guardiola, una de les personalitats més indiscutibles, ara mateix, a Catalunya, que va llegir un contundent manifest en català, castellà i anglès. I aquí justament és on hi ha alguna cosa que em grinyola.

A risc de ser políticament incorrecte, cosa que tampoc no m'importa gaire, he de dir que em sobrava alguna llengua o me'n faltava alguna altra, segons com m'ho miri. M'explico. Si es volia fer palesa la diversitat lingüística de Catalunya, hi sobrava l'anglès i hi faltava l'occità, oficial segons l'estatut d'autonomia vigent, no ho oblidéssim pas. O fent-ne una altra lectura, si el que es pretenia era llençar un missatge urbi et orbi, amb català (urbi) i anglès (orbe), ja fèiem, perquè ens diuen que més del 90% de la gent d'aquí entén el català, oi? (i no consta que el 10% restant, a tot estirar, sigui castellanoparlant monolingüe). Doncs això.

En el fons, molt em temo que si la nova república tira endavant, no servirà per normalitzar la situació del català a Catalunya, que haurà de seguir compartint oficialitat amb el castellà, i patint submissió. L'exemple d'ahir em sembla prou clar com a esbós del que ens espera en aquest nou futur que volem. Encara haurem de suportar molts i molts anys d'anormalitat lingüística, em temo. Tots els indicis apunten en aquesta direcció. Una pena i, si és el cas, una enorme oportunitat perduda.

Comentaris (0)12-06-2017 06:12:55

Hem sortit

Res no és etern, però els canvis acostumen a ser sempre a millor. Tot té el seu moment, la seva etapa més o menys llarga i, de tant en tant, convé tancar finestres i obrir portes, treure barreres i descobrir un panorama només intuït però ample i lluminós, molt més del que havíem imaginat.

Canviar costa, fa mandra, potser inclús és car, però cal. Fins i tot els canvis més senzills, domèstics, esdevenen una dificultat que per naps o per cols sempre es van deixant per a un altre dia, fins que aquell dia finalment arriba.

Ahir vam estrenar un nou espai a la llum del capvespre i d'una lluna plena i suggeridora. Ahir, allò que durant anys havia estat només una fantasia i, en el fons, una frustració, es va obrir pas per mostrar-nos secrets amagats molt més agradables del que esperàvem. Ahir va començar alguna cosa nova, cridada a ser important i protagonista de moments dignes de retenir en la memòria, igual com tants altres que ja són història i record d'ulls mirant rere una barana o a través dels vidres.

Comentaris (0)11-06-2017 06:23:00

Data, pregunta i...

Ahir finalment vam tenir data i pregunta. Tot en ordre, tots contents i tot massa vist, francament. Avui, l'endemà, som, si fa no fa, allà on érem fa tres anys, amb gairebé els mateixos protagonistes i no sé se jo si amb la lliçó apresa. I espero que sí, perquè la innocència ja fa dies que l'hem perduda.

De tota manera, el que sí que ha canviat en aquests darrers tres anys és una legislatura coixa, potser molt ambiciosa -tot i que en tinc els meus dubtes- però amb molt pocs resultats socials, amb molt pocs avenços en tots els àmbits, i això fa mal. Ara som a les portes d'alguna cosa. No sé si a les portes d'un déjà vu de fa tres anys, d'una cascada de sentències i condemnes, d'un autèntic pas endavant, o d'una combinació estranya de tot plegat o de diversos elements. De moment, silenci a l'altre costat. Un silenci significatiu, tranquil, tenint en compte que falten tres mesos llargs i tot un estiu fins al primer d'octubre. No hi ha presa, tot arribarà, perquè gestionar els temps acabarà sent fonamental.

No vull ser jo qui posi aigua al vi, però la sensació que tinc del que vam viure ahir, ara mateix, és una barreja d'escepticisme i de resignació. Escepticisme perquè no sé si tot plegat acabarà servint de res i resignació davant d'uns polítics que, tret de comptades excepcions, no em fa l'efecte que pugui donar la talla per tirar endavant res de nou ni de positiu en cap sentit.

Sigui com sigui, tenim nova data i nova pregunta. Ja veurem fins on ens duen, ara.

Comentaris (0)10-06-2017 06:30:16

Matar el missatger

Acostuma a passar. És molt miserable i molt ranci, però molt habitual, que es persegueixi el missatger i no el contingut del missatge, i això justament és el que està passant a l'Ajuntament de Lleida, on s'ha obert la veda per a la cacera del funcionari que ha filtrat informació sobre unes quantes multes no pagades per una colla de regidors del partit de govern. El de menys sembla si deliberadament s'han deixat prescriure determinades sancions -cosa que em sembla especialment greu si afecta directament regidors-, perquè el que importa és qui ha traït la lleialtat política que se suposa.

Tot l'afer ja va començar malament, sobretot per l'actitud d'una de les regidores quan es van presentar els fets en el Ple. Es veu que això de l'Aplec del Caragol té efectes nocius fins i tot abans de començar, o potser és que hi ha qui no sap ben bé on és a cada moment. Coses que passen. I tot ha estat anar millorant, en aquests pocs dies. De moment, funcionaris sota sospita per denunciar una il·legalitat. No està gens malament en el si d'una institució democràtica.

Comença a ser urgent que els poders públics estiguin ocupats per persones amb la mentalitat política que cal esperar del segle que passem. La realitat, però, és que moltes institucions del nostre país encara estan governades per personatges de pensament franquista, inquisidor i gens democràtic, per més que vulguin fer onejar la bandera de l'esquerra. Una bandera cada cop més desdibuixada, fins al punt que ja serveix per abraçar les pràctiques més indignes de la dreta de tota la vida. Així, no avançarem mai i la corrupció seguirà fent via.

Comentaris (0)09-06-2017 06:08:25

Temps nous, armes noves

Les armes del Segle XXI cada cop són més diferents de les de temps passats. Repassem, si més no, els darrers atacs terroristes, en què un camió o un ganivet demostren la seva efectivitat per matar. Salvant les distàncies, i a nivell molt més domèstic, els tancs, els famosos tancs de la Diagonal, avui són fiscals i jutges armats d'un estri de poder encara incalculable, però que pot tenir efectes devastadors: la inhabilitació.

Cada dia són més els alts càrrecs polítics en mans de persones sense ofici ni benefici (o que no el podrien exercir perquè tants anys fora dels circuits professionals passen factura) que només depenen de la política per pagar les factures de cada mes. De debò pensem que s'exposaran a una habilitació per a càrrec públic per prendre part en alguna passa fonamental del procés? A mi em costa molt de creure, francament.

Ahir llegia aquest article que parla d'Ada Colau i el risc polític d'una inhabilitació. Potser l'article té un punt maliciós que pot derivar d'una rivalitat partidista però, en tot cas, la tesi de fons em sembla digna de tenir en compte: quants dels nostres polítics i alts càrrecs seran capaços d'assumir el perill real de ser apartats de l'activitat pública?

Ja fa dies que hem vist que això d'inhabilitar és relativament senzill i prou àgil. Però una cosa és jugar-se-la quan ja es té la feina feta i la jubilació no és gaire lluny i una altra quan es depèn d'un sou públic per tirar endavant i encara hi ha un futur professional a l'horitzó. Potser per això, també, hi ha tantes crides a la mobilització de la societat civil? Vull creure que no, perquè l'actitud posaria de manifest una covardia enorme. Vull creure que no, però ara mateix em costa molt creure en massa coses. El futur dirà.

Comentaris (0)08-06-2017 06:09:20

Difícil, això de ser dona.

Va revolucionada la Xarxa, des de fa uns dies, amb l'anunci laboral d'una discoteca de Benidorm en què es demanen cambreres que complexin un seguit de requisits ja clàssics, com ara bon físic, simpatia i experiència servint copes, però que afegeix que no tinguin nuvis controladors que les vigilin des de la barra o que les esperin a la sortida de la feina. Bona aquesta.

Anem a pams. La novetat de l'anunci és això de la solteria sense nuvis controladors, un element més a afegir al masclisme que supura del text. Un masclisme assumit, gairebé inseparable de la figura de la cambrera de discoteca -entre altres-, tòpicament atractiva, simpàtica, amb ofici... és a dir, si fa no fa el prototip que ens han venut fins a l'esgotament tant el cinema com la crua realitat laboral de tantes i tantes dones joves, a les quals s'obliga a confondre feminitat amb sensualitat (i no vaig més enllà).

D'altra banda, el fet que l'anunci vulgui evitar nuvis controladors també diu moltes coses, com ara que aquesta figura, la del gelós, existeix molt més del que volem veure. No ens enganyem, quantes dones joves i no tan joves se senten vigilades fins i tot a la feina? Quantes han de suportar la presència més o menys habitual de la parella a la botiga, a la cafeteria, a la fleca, a la porta de l'oficina, a la sortida de l'escola... moltes, moltíssimes, massa. I en diuen -i s'accepta com a tal- demostració d'amor.

El món, per a les dones, no ha canviat tant els darrers anys. O més ben dit, potser sí que ha canviat, però no necessàriament a millor. Entremig de la cosificació sexualitzada i l'objecte posseït pel mascle, ser dona cada dia és més difícil. I com a mostra, un botó. O un anunci.

Comentaris (0)07-06-2017 06:08:38

Ciutadans de segona

Malgrat les darreres pluges, l'estiu ja és a tocar, i amb ell tot un seguit de noves oportunitats de feina i tot un bon grapat de nous contractes laborals -temporals i precaris, no fos cas- que evidenciaran, un any més, un dels nostres dèficits més clars i més poc atesos: la contractació, per a llocs d'atenció directa al públic, de personal sense competència en català. Si voleu, de personal incapaç d'atendre'ns en la nostra llengua. Un exemple claríssim? molts dels socorristes que ompliran les nostres platges i piscines.

Però no ens enganyem, no és un cas aïllat. Resulta trist comprovar com després de dècades d'educació escolar en llengua catalana i d'inversió massiva de recursos públics en formació d'adults, tants i tants professionals que estan en contacte directe amb els clients, ja sigui a les botigues, als hospitals, a les notaries, als bars i restaurants, als hotels... no ens poden garantir el dret a usar la nostra llengua arreu.

La situació és prou evident, tot i les dades oficials. Potser aniria sent hora de repensar models antics i d'implantar estratègies noves, adequades a la realitat del país i a les necessitats de la seva població, ni que només fos perquè els catalanoparlants no continuem sent tractats, a tants i tants llocs públics i privats, com a ciutadans de segona que no mereixem que ens entenguin (no estaria de més que a banda d'entendre'ns ens poguessin atendre) en la nostra pròpia llengua. L'esforç de renovació, sobretot mental -encara que no exclusivament-, valdria la pena i obria les portes a una societat més justa per a tothom. A hores d'ara, però, cap indici que apunti en aquesta direcció.

Comentaris (0)06-06-2017 06:09:52

Ha plogut

Diuen que la pluja neteja, i aquests dies ha plogut. Caldrà esperar que surti el sol de nou, que tot es torni a omplir de llum i que la grisor del cel doni pas al blau intens, per saber si aquesta pluja ha fet net de debò. De moment, el que sí que sabem és que ha trastocat molts plans de cap de setmana, que ens ha tancat a les cases, o ens ha obligat a refer allò que hi teníem pensat, però benvinguda sigui, en qualsevol cas.

Ha plogut, i aquest cop amb coneixement, sense grans estralls. Ha caigut aquella pluja constant, insistent, que amera la terra i fa saó, que també anava fent falta. Les plantes ho agrairan, tot i que també la faran seva les males herbes. No tot pot ser perfecte, ja ho sabem.

Sigui com sigui, deixem enrere un cap de setmana diferent, plujós i encarem una setmana que diuen que portarà novetats. Serà un bon moment per saber si realment aquesta aigua a fet net de molts coses, o si només ha estat un ruixat primaveral, sense massa més conseqüències. Temps al temps.

Comentaris (0)05-06-2017 06:11:15

Imaginem

No sé si pot existir o no, però estaria molt bé, algun espai físic, algun lloc en el temps, o potser fins i tot, algun racó amagat i desconegut a dins nostre, on poguessin viure i campar lliures les fantasies, els somnis, i on la realitat fos allò que de vegades imaginem i que la vida i tot el que l'envolta s'encarrega de fer miques.

Em sembla que va ser Froid qui va dir que les fantasies són representacions no destinades a executar-se. Trist. Potser molt real, però trist. Avui que és diumenge i que les rutines són totes unes altres, potser valdria la pena perdre una mica el temps i perdre'ns una mica per aquest país imaginari dels somnis i dels anhels més íntims, i pensar que tot pot ser, que res no està condemnat a ser patrimoni exclusiu del pensament o del desig.

Potser no servirà de res i en uns minuts, o en unes hores, o demà quan soni de nou el despertador, tot serà com sempre, més bo o més dolent, però com sempre. Però fins i tot així, si ens hem permès el luxe de deixar volar lliure la imaginació un estona, segur que tot serà una mica diferent, una mica més bonic, una mica millor, i a la nostra cara, potser de manera gairebé imperceptible, es dibuixarà, íntim i satisfet, un petit somriure.

En el fons, el millor regal que podem rebre o que ens podem fer a nosaltres mateixos segueix sent, encara, una bona dosi de fantasia, ni que sigui condemnada a no passar de les golfes de la ment. Feliç diumenge.

Comentaris (0)04-06-2017 06:41:52

Tots perdem

Ahir ens vam alçar amb la notícia de la mort de Carles Capdevila i amb una autèntica allau d'informacions, opinions, comentaris i mostres de condol per aquesta pèrdua. En comptades ocasions s'ha vist tantíssima activitat a les xarxes com ahir. I l'ocasió prou que ho demanava i ho mereixia.

Crec que ahir ja es va dir tot el que es podia arribar a dir de Capdevila, des de totes les perspectives. Per la meva part, només vull afegir que amb ell se'n va anar una de les poques ments lúcides que quedaven al país. Reconec sense pudor que m'atreu poderosament la intel·ligència, m'atreuen aquelles persones capaces de llegir la realitat, d'interpretar-la correctament i de transmetre el seu pensament de manera clara i divertida. Per això, justament per això, penso que la desaparició de Carles Capdevila deixa un buit impossible d'omplir al nostre país, igual com en el seu moment el van deixar alguns poetes, filòsofs, escriptors... quan els va arribar l'hora. La intel·ligència és un bé tan valuós que de vegades no en som prou conscients, fins que el perdem.

Des d'ahir, Catalunya és una mica menys sàvia, i això és greu, especialment en una societat que s'ha acomodat en la confortable butaca d'unes elits dirigents que tot ho abracen, no sempre les millors ni les més capaces, però que ofega i immobilitza un enorme potencial de capacitats diverses, potser per por, potser per ignorància, o potser per simple egoisme i afany de poder o de diners. De tot això, el Carles Capdevila periodista en sabia molt, i ahir mateix molta gent es va encarregar de recordar-ho. Tant de bo que el seu exemple i la seva obra ens serveixin d'alguna cosa, més enllà de per conservar un record amable, gairebé familiar. Descansi en pau, ni que sigui tant abans d'hora, sobretot per a ell.

Comentaris (0)03-06-2017 06:15:56

Més mentides

Una de les idees que més repeteixen els partits no independentistes, i que tant serveix com a argument a favor com per retreure l'acció de govern de la resta és que els que defensen el dret a votar sobre el seu futur només governen per als seus, mentre que els que volen la unitat d'Espanya ho faran per a tothom. Difícil de creure.

La meva pregunta, sense entrar en més detalls -perquè penso que no cal- és com es pot governar, respectant el pensament i els ideals de tothom evidentment, quan es considera que la meitat de la població són una colla de nazis, mig terroristes, antidemocràtics, dictadors i amb comportaments semblants als dels pederastes o assassins? No deu ser fàcil, no.

No ens enganyem, quan es porten tants anys atiant aquest discurs de l'odi desmesurat cap a l'independentisme, pensar que aquells que el combaten per tots els mitjans, si un dia governen, respectaran la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres lleis, la nostra educació, les nostres tradicions i la nostra manera de ser és, ras i curt, somiar truites. I si no, repassem algun que altre ajuntament on ja governen i mirem el respecte que tenen cap a tot allò que ens fa ser com som. Que ells governaran per a tothom? Quina gran mentida, gairebé tan gran com aquella de defensava que sense violència es podria parlar de tot... Avís a navegants maldestres.

Comentaris (0)02-06-2017 06:08:41

Seguretat de paper

A poc a poc, el terrible accident de l'unflable de Santa Coloma de Farners, va desmuntant un mite en què ens agrada refugiar-nos amb l'esperança de tenir una seguretat total en tot: el de la garantia de la intervenció administrativa que ens guardi de tot mal. I és que encara vivim amb la mentalitat de necessitar permís, autorització per a tot, perquè si alguna autoritat posa el seu segell en un tros de paper, tot anirà com cal. I això és fals.

Sembla que l'unflable va sortir volant perquè només estava ancorat per dos dels deu punts de subjecció de què comptava. Tant si tenia permís el local per instal·lar-lo, com si no, ningú no hi hagués anat cada dia a comprovar que tot estava en ordre, que els ancoratges eren correctes, que el motor funcionava correctament, o que la superfície no patia cap deficiència. Un permís administratiu no acostuma a ser gaire cosa més que una taxa que s'abona i un paper que dóna fe que el pagament s'ha fet i que es pot dur a terme una determinada activitat, no ens enganyem. La seguretat és tota una altra cosa. Un permís de conduir no evita els accidents de trànsit, una correcta conducció sí.

Imaginem que la instal·lació no tenia el paper corresponent de l'ajuntament de torn, però que els deu punts d'ancoratge haguessin estat ben lligats. No hauria passat res, absolutament res. I és que els papers no garanteixen la seguretat, però la feina ben feta, la responsabilitat i el sentit comú aplicat a tot sí. I aquesta és la clau de volta d'aquest cas i de tantes i tantes situacions, on la feina mal feta posa en perill les nostres vides, amb papers o sense. Treballar malament o amb irresponsabilitat pot costar vides innocents, i això no hi ha paper ni segell oficial que ho pugui evitar.

Comentaris (0)01-06-2017 06:12:28