login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Incompetència

García-Albiol, líder popular i anterior alcalde de Badalona és un personatge que ha aconseguit escalar en política a cop d'improperis i de declaracions xenòfobes, masclistes i autoritàries. Res de nou, fins aquí. Però ara m'ha sorprès amb un raonament que explica moltes coses i que caldria retenir.

La cosa neix arran dels insults i atacs a la regidora Fátima Taleb, de Guanyem Badalona, per la seva doble condició de musulmana i dona. Per a García-Albiol, les denuncies de Taleb (a qui es refereix com a "concejal musulmana", detall prou significatiu) només són excuses per amagar la seva incompetència. Molt clar.

Però què passa si donem per bo el raonament i, quan García-Albiol i els seus companys de partit o d'ideologia denuncien marginació, feixisme aliè i atacs de tota mena per la seva condició d'espanyols, els responem que tot plegat només són excuses per amagar la seva incompetència? Si el raonament val per a fets tan constatables com els insults en públic i les agressions físiques, encara més quan es tracta de simples especulacions, oi?

Fent servir l'argument de García-Albiol, en el seu cas i en el dels seus, per la pròpia inconsistència dels fets que sovint intenten fer passar per reals, a més de parlar d'incompetència, potser caldria començar a pensar, també, en una possible insolvència intel·lectual. Val la pena seguir rumiant-hi una mica, davant de tanta saviesa. Una piulada per reflexionar, sense cap dubte, aquesta del líder popular.Incompet

Comentaris (0)31-01-2017 06:12:47

Ara, les beques

Tothom que ha tingut contacte amb l'administració sap dues coses: la primera, que els problemes tècnics són el millor eufemisme per amagar allò de "perquè vull" i, la segona, que tot tràmit burocràtic tindrà tants defectes com vulgui el seu titular. Al cap i a la fi, algú va dir que la burocràcia és convertir alguna cosa fàcil en difícil mitjançant coses inútils. I això és una mica el que està passant amb el pagament de les beques.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Ministeri d'Educació ja ha fet el pagament de les beques (universitàries i no universitàries) de tothom menys de Catalunya. Oh, sorpresa! El motiu? defectes en la paperassa. Quina casualitat. Algú encara gosa parlar de lleialtat institucional? Algú encara pot dir, sense avergonyir-se fins al ridícul, res en favor del diàleg amb el Govern de Madrid? Algú encara creu que estem prou bé i que així hem de seguir?

Avui són les beques, ahir rodalies, un altre dia els aeroports, les carreteres, la llengua, la seguretat, els horaris comercials, la pobresa energètica... i podem seguir fins a l'infinit i més enllà, si cal. Però no fa falta. És absurd intentar confiar, amb cara d'imbècils i amb un lliri sempre a les mans, en aquells que ja sabem com actuen sempre que tenen ocasió. Avui són les beques, però això és, tant sols, una més de tantes i tantes i tantes. I és que com diu una dita castellana que es veu que s'ha oblidat fa temps, obras son amores, y no buenas razones. Les proclames en favor del diàleg no ajuden a estudiar. Els diners a temps, sí. Anem passant?

Comentaris (0)30-01-2017 06:19:48

La raó de la raó?

Igual com s'incorporen paraules als diccionaris, no aniria del tot malament poder-ne llençar alguna que altra, de tant en tant, al contenidor de l'oblit. I ja posats, per què no comencem per "seny", un terme intraduïble que ha esdevingut arma letal posat en mans d'aquells que ens estimen tant que ens volen callats i obedients. Em provoca nàusees cada cop que sento personatges absolutament irracionals omplir-se la boca repetint un i mil cops "seny, seny, seny", com un mantra o com una tortura.

Suposo que, en el fons, no podem esquivar la dialèctica entre el cor i la raó, entre el seny i la rauxa, entre els somnis i la realitat. Vivim sempre en el terreny pantanós que separa un i altre sense línies definides i sense cap senyal indicador. I el més gros és que l'un no pot existir sense l'altre, si assumim la nostra condició humana. Les màquines, de fet, ara mateix (i creuem els dits que així sigui per molt de temps) només són raó, freda raó.

Fa prop de 400 anys, Blaise Pascal, matemàtic, físic, inventor, escriptor, teòleg i filòsof, entre altres mèrits, ja va dir que "el cor té raons que la raó no comprèn". Aquest savi occità, fill de Clarmont d'Alvèrnia, des de la ciència i des de les lletres (es veu que una i altres no són calaixos estancs) ja ens va deixar un avís a navegants. Però com que no hi ha blanc sense negre, anem els catalans i ens traiem de la màniga el conill del "seny". Sempre hem estat genials per posar aigua al vi, encara que una dita ben nostrada ens recorda constantment que sense emocions no valen raons.

Com diria el gran i sempre citat Mariano Rajoy, "is very dificult, todo esto". De fet, és complicat moure's entre el sentiment i la raó. Però, al capdavall, és la vida. I ningú ens va dir que res fos fàcil.

Comentaris (0)29-01-2017 07:04:30

Una imatge

Hi ha dies que una imatge ho diu tot. Per exemple, aquesta que he trobat a la xarxa, de quatre supervivents d'Aushwitz. Que no ens falli la memòria i recordem sempre qui i per què.

Avui, les paraules sobren.

Comentaris (0)28-01-2017 06:38:06

Discreció, si us plau

No sé què dimonis està passant, ni si hi ha alguna estranya conjunció astral, però si es volen tirar més pedres a la teulada pròpia, difícilment es podrà superar una acumulació de despropòsits com la que estem vivint.

D'entrada, unes sorprenents declaracions de l'exjutge i actua senador Santi Vidal posant a sobre de la taula una sèrie de suposades actuacions il·legals del Govern. Sense cap prova, evidentment, però amb el crèdit d'un personatge prou conegut i, si més no fins ara, respectat. Ara li tocarà al vicepresident Junqueres aclarir la situació de la millor manera possible, però el mal ja està fet, i em temo que ja no té remei.

I com si no n'hi hagués prou, la consellera Munté es despenja demanant als funcionaris que ens agafem un dia de festa per anar el sis de febrer a donar suport als acusats pels fets del 9N. Consellera, si us plau, abans de demanar res potser caldria retornar una mica el respecte a la feina dels treballadors públics, un i mil cops maltractats per diferents companys seus de Govern. I li dic en nom dels milers de funcionaris sense filiació política que hem accedit al nostre lloc de feina per mèrit i capacitat, i amb molt d'esforç. No barregem les coses, que cadascun de nosaltres, com a ciutadans, no com a funcionaris, sabem què hem de fer i què no davant la situació política del país.

Si es van succeint declaracions com aquestes, l'arsenal dialèctic i demagògic d'aquells que ens volen callats serà immens, i ja no hi serem a temps de res. En tot procés, la discreció i la prudència són imprescindibles, si es volen assolir resultats. I si hem de jutjar pel que està passant darrerament, de discreció i de prudència anem massa curts.

Comentaris (0)27-01-2017 06:19:01

Per a quan les responsabilitats?

Al final acabaran tenint raó els unionistes quan diuen que el procés ho tapa tot. D'acord, no és ben bé així, però sí que és cert que al país passen coses molt greus i no se'n parla perquè tots els focus d'atenció són a una altra banda. Un bon exemple són unes declaracions recents del conseller Comín justificant la massificació de pacients als passadissos perquè, segons ell, a les infermeres ja els va bé per comoditat o per seguretat. I afegeix que això li han dit les pròpies infermeres. La resposta de les professionals al·ludides no s'ha fet esperar.

Malament rai quan el màxim responsable d'un departament ha de justificar una situació inadmissible i ha de traslladar la responsabilitat al seu propi personal. I per veure millor la gravetat de les paraules del conseller, plantegem una altra situació. Jo dic: "l'estructura de l'administració està plena d'alts càrrecs que només aspiren a solucionar les seves situacions personals i a garantir-se una jubilació ben sucosa. I m'ho han dit alts càrrecs". Oi que fa mal a tots aquells que creuen en la seva feina? Doncs encara que alguna infermera -si és el cas- hagi pogut dir el que sigui, per la raó que sigui, atorgar carta de normalitat a una situació inadmissible, la dels malalts amuntegats als passadissos, és tan greu que exigiria alguna que altra assumpció de responsabilitats en forma de dimissió o de cessament. Si fa no fa, el mateix que caldria amb aquells que es vanten de la seva privilegiada posició dins l'organigrama del Govern, i sense cap pudor anteposen els propis interessos al servei del país. Que n'hi ha.

Aquestes, i moltes altres, són algunes de les deficiències del nostre sistema. I això no se soluciona amb cap referèndum. Cal una neteja a fons de les estructures de poder i de moltes de les persones que les okupen (la "k" no és cap errada tipogràfica) i començar a primar la professionalitat per davant dels equilibris territorials, de gènere, de carnet o d'afinitat personal.

Comentaris (0)26-01-2017 06:22:28

Profeta

Profeta: persona que, per una capacitat endevinatòria, preveu coses que s'esdevindran o simplement preveu el futur. Aquesta és una de les accepcions de la paraula, i aquest és també un dels atributs que li hem de reconèixer a Mariano Rajoy, qui ahir, a primera hora de la tarda, sense saber si el president Puigdemont havia fet la seva conferència o no, ja afirmava, sense cap pudor, que el president havia rebut el tracte que mereixia.

Gran profecia. Perquè, efectivament, Puigdemont, Junqueras i Romeva van rebre allò que havien anat a buscar i que mereixen: una sala plena, respecte i atenció. Em fa l'efecte que a Rajoy no li faran falta portes giratòries quan plegui de la política i sempre es podrà dedicar a treballar en algun d'aquests programes de mitjanit farcits de tarotistes i altres endevinaires.

Sigui com sigui, ahir, la representació del Govern, amb el president al capdavant, va poder explicar la situació a Catalunya sense intermediaris, sense distorsions, i malgrat els intents de populars i socialistes (que com ja és habitual van tornar a anar de la mà) d'evitar-ho, i malgrat les profecies apocalíptiques. Ara, caldrà veure de què va servir la conferència d'ahir. De moment, per confirmar que tothom té allò que mereix, uns atenció i reconeixement, i uns altres el ridícul més absolut.

Comentaris (0)25-01-2017 06:09:43

Quan no es pot pagar

Ho hem vist en multitud de pel·lícules nordamericanes: hi ha molta gent que mor de malalties perfectament tractables per no tenir una assegurança privada que cobreixi les deficiències del seu sistema públic de salut. Sort tenim, pensem aleshores, que la sanitat espanyola és universal i garanteix l'accés de tothom als seus serveis. I ens quedem tan amples.

Però resulta que no. Resulta que la sanitat espanyola, i la catalana evidentment, no és tan gratuïta com sembla i, per tant, deixa de ser tan universal com ens diuen. Fa uns dies vaig llegir aquest article que posa en evidència la imposiblitat de moltes persones d'accedir a la medicació que necessiten, per manca de recursos. La pobresa sanitària existeix, igual com existeix la pobresa energètica, i també mata, de manera silenciosa.

Aniria sent hora de revisar conceptes com universalitat i gratuïtat, i fer-ho des d'una perspectiva més real i més social. I ja de passada, apliquem la lliçó a altres aspectes de la vida, com ara l'educació pública, que també passa per universal i gratuïta i que suposa a les famílies una despesa gens menor cada curs. És molt fàcil presumir de serveis de franc, però fer pagar per tot el que els envolta i que resulta imprescindible per poder-los aplicar. I en aquest punt ens trobem.

Comentaris (0)24-01-2017 06:20:53

Números

És una curiosa paradoxa dels temps que vivim. D'una banda tenim l'obsessió gairebé malaltissa de quantificar-ho tot, de mesurar-ho tot, de tenir números de tot i, d'una altra, som conscients que, sotmesos a tortura, els números diran el que nosaltres volem que diguin. Per un cantó volem tenir dades objectives de la realitat, però per un altre manipulem les dades fent que no en siguin gaire, d'objectives, però que responguin als nostres interessos.

No fa gaires dies vam saber que l'Ajuntament de Lleida havia presentat unes dades extraordinàries pel que fa a recursos dedicats a serveis socials. Tan extraordinàries que van fer que algú se les mirés amb atenció suficient com per veure que s'hi havien comptabilitzat les cotitzacions a la Seguretat Social de tots els treballadors municipals. Res, tot plegat força més de la meitat del total presentat.

També s'ha parlat aquests dies de l'informe d'Oxfam sobre la riquesa a nivell mundial, i que va deixar un titular que afirmava que les vuit persones més riques del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Déu n'hi do. De tota manera, recomano llegir aquest article sobre la metodologia utilitzada en aquest informe, no exempta d'errors prou significatius, que acaben donant resultats no prou científics.

En un cas, de manera intencionada i, en l'altre, per manca de rigor, constatem que les dades, suposadament fredes i neutres, no ho són tant. En el cas de les institucions, lamentablement, ja ens hem acostumat a no creure'ns cap xifra que ens vulguin vendre, perquè sempre són esbiaixades. Però en el cas d'entitats com Oxfam, s'agrairia més rigor a l'hora de presentar els seus estudis, perquè dubto molt que tinguin cap interès a presentar la situació de la riquesa mundial més crua del que realment ja és, i dubto molt que es vulguin fer trampes al solitari com sí que fan altres.

Comentaris (0)23-01-2017 06:17:12

Això del temps

"Ara és demà", escrivia fa quatre dècades Miquel Martí i Pol, en una bellíssima expressió d'optimisme i de confiança en el futur. Amb els temps que corren, però, potser hauríem de reescriure les seves paraules i transformar-les en un "ara és ahir", per entendre que vivim immersos en la immediatesa i en la volubilitat de totes les coses. Entre l'una i l'altra, anem fent, amb un ull posat en el passat, a mig camí entre la memòria i la nostàlgia, i un altre ben enfocat a un futur que sovint ens costa de veure amb una mica de claredat.

Admeto que mai no hi arribat a entendre el concepte de la relativitat del temps, tal com el planteja Einstein, però el que sí que tinc clar és que la meva percepció del temps -i la de tothom, penso jo- varia en funció del moment vital que travessem o del que estiguem fent a cada moment. Com diria un altre grandíssim poeta, Gabriel Ferrater: "que lent el món. Que lenta la pena de les hores que se'n van de pressa". I és que tot és massa lent i, alhora, tot passa massa ràpid, deixant un regust de pena per allò que ja ha passat, perquè sabem que és irrecuperable.

En el fons, vivim entre l'esperança que ara és demà i que tot és possible, i la pena d'allò que ens abandona massa ràpid. Som (sóc, si voleu) així d'estranys, o potser l'expressió viva de la relativitat de tot plegat. Avui és diumenge i tot pot ser una mica diferent, intens o avorrit, segons decidim. Si sabem triar i ens hi posem, el dia passarà gairebé sense que ni ens adonem, sense cap rastre de pena poètica, ans al contrari, i ens sabrem una mica més a prop de demà, del futur que desitgem i en el qual tenim posades totes les nostres esperances.

Comentaris (0)22-01-2017 06:40:39

Art?

Intentar anar contra allò que funciona i que té el suport majoritari de moltíssima gent sempre és complicat, però no per això menys necessari, de tant en tant. Avui que és dissabte i les diaris van plens de la presa de possessió de Trump em ve de gust deixar els ianquis amb les seves històries i girar els ulls cap a coses més properes i menys transcendents, com ara la música. Concretament, cap a algunes iniciatives que hi tenen a veure, amb la música.

Si mirem una mica, trobarem alguns programes i iniciatives, tant a Catalunya com a Espanya, que tenen la música com a eix, i que diríem que funcionen prou bé. Programes d'imitacions (Tu cara me suena), concursos (Oh Happy Day) o propostes com el sempre tradicional i entranyable disc de la Marató. Però deixeu-me posar una mica d'aigua al vi. Què tenen en comú les tres iniciatives? per a mi, una cosa molt important i, si em permeteu, prou greu: la creativitat musical no hi és enlloc. Sempre es tracta d'imitar o de versionar cançons alienes, sovint ben allunyades de la nostra realitat cultural, tot vehiculant, potser de manera inconscient, però molt efectiva, el missatge que la qualitat musical és a fora i que només la podem adoptar (o adaptar). Qüestió a banda, que no menor, és el fet que la música d'aquests programes de televisió mai no és en directe. Gran favor als músics.

Difícilment serem un país normal, culturalment saludable, si la nostra aposta no és decidida en favor de la creació i del talent. I no entenc per "talent" ni imitar ni adaptar. O potser podem imaginar un artista plàstic, un pintor posem per cas, que només copiés o imités l'obra aliena? El tindríem per artista? Doncs per més que ens agradi l'espectacle, en la música haurien d'anar una mica les coses pel mateix camí. Creació, innovació, talent, i difusió dels artistes -ja posats d'aquí- que ho fan possible, que prou que hi són i prou que mereixen respecte i atenció, si és que realment creiem en nosaltres i en les nostres possibilitats.

Comentaris (0)21-01-2017 06:58:31

Si no voleu caldo...

Ja és be veritat allò que si no vols caldo, tres tasses (dues segons versions). I justament això és el que els ha passat a l'Ajuntament de Barcelona i al Departament de torn, amb la presència de l'exèrcit espanyol a la propera edició del Saló de l'Ensenyament, qüestionada l'any passat i amb superfície triplicada enguany. Es veu que de res no han servit ni les paraules de Colau, ni la revisió del conveni amb el Saló de la consellera. De res.

Són les coses que passen quan quan la política viu mirant-se només el melic, perquè resulta que qui té la darrera paraula sobre els expositors és Fira de Barcelona, un ens públic però autònom, amb plena capacitat executiva. Així és que o bé les institucions no ens han fet arribar de manera prou convincent les seves idees respecte a la presència de l'exèrcit en un certamen dedicat a l'ensenyament, o bé Fira no ha cregut oportú escoltar-les.

Sigui com sigui, algú s'haurà de menjar les seves declaracions de fa uns mesos. Això sí, tindrà per empassar-se-les tres tasses de ranxo, gentilesa de l'exèrcit espanyol.

Comentaris (0)20-01-2017 06:20:52

Oportunitats

Costa molt trobar exemples en què una administració pública accepti la crítica, n'entengui el motiu i esmeni el seu error. Costa molt, perquè les administracions públiques acostumen a considerar-se a elles mateixes posseïdores de la veritat absoluta i qualsevol crítica o discrepància és vista sempre un atac.

De tant en tant, però, hi ha algun cas, com aquest de l'Ajuntament de Sòria, en què una simple piulada, llegida per una ment capaç de veure una mica més enllà del que és habitual, pot esmenar una situació que no era del tot correcta i que podia ferir susceptibilitats. Així de senzill, i així de complicat alhora.

Entendre les crítiques com a oportunitats de millora és molt fàcil de dir i d'escriure (tots els manuals en van plens) i molt difícil d'entendre, d'acceptar i d'aplicar. I ara ja no només parlo de les administracions públiques, sinó de tots i cadascun de nosaltres. No ens equivoquem, qui realment ens estima sap que ha de passar la barrera de la condescendència o de l'adulació, per mirar-nos a la cara i dir-nos que no. Aquest gest, si el sabem entendre i valorar com cal, no té preu, perquè és massa valuós i massa important. Que li demanin al funcionari de l'Ajuntament de Sòria, si no.

Comentaris (0)19-01-2017 06:10:00

Llàgrimes de cocodril

Llàgrimes de cocodril. Aquesta és l'expressió que em va venir al cap quan escoltava la ministra de Defensa demanar disculpes, en nom de l'Estat, a les famílies de les víctimes de l'accident del YAK 54, en seu parlamentària. Per cert, això de la seu parlamentària és una expressió que darrerament també ha fet fortuna per emparar i revestir gairebé de porpra qualsevol activitat. Si alguna cosa es fa en seu parlamentària es veu que va a missa. Ves per on.

Francament, la sensació no era nova. Era la mateixa que he tingut molts cops escoltant destacats membres de la classe política fent veure que demanen disculpes pels seus errors. I és que no em crec Cospedal. Demanar disculpes en nom de l'Estat és recórrer a un subjecte abstracte, eteri, que no actua per ell mateix, llevat que la ministra vulgui donar a entendre que demana disculpes en nom del cap de l'Estat (i que per tant el fa responsable), cosa que dubto.

Si les paraules de Cospedal haguessin estat sinceres, hauria demanat disculpes en nom del Govern i, concretament en nom del ministre responsable dels fets. I aquest hauria comparegut i hauria assumit errors. Però no és el cas, i tot va quedar, com sempre, en una posada en escena més o menys fotogràfica, amb representants de l'oposició fent veure que volien més i que tot seguint es van apressar a treure dels focus mediàtics l'exministre Trillo que fa mudança, es veu, de l'ambaixada de Londres al Consell d'Estat. Gens malament cap de les dues feines (diguem-ho així).

Un cop més, una escenificació dramàtica més o menys ocurrent i tema tancat. Que els morts descansin en pau, siguin on siguin, després de la ridícula i inhumana identificació de cadàvers que es va fer i de la qual ningú no se'n fa responsable. Ni se'n farà. Aquest és el nivell, i a una altra cosa, que passen quintos.

Comentaris (0)18-01-2017 06:23:58

La carta

Tema del dia, ahir, i imagino que al llarg d'avui, així que es posin en marxa les diferents tertúlies polítiques a tots els mitjans: la carta del president Puigdemont al president Rajoy, confirmant-li que no assistirà a la reunió de presidents autonòmics.

La carta en qüestió es pot trobar arreu, així és que no val la pena ni enllaçar-la. En qualsevol cas, ja anava sent hora que un president de la Generalitat es desmarqués de la foto periòdica per a major glòria de l'estat de les autonomies. El gest és important i ja era imprescindible, igual com ho era el de deixar d'anar a fer el paperot a la desfilada i posterior recepció del 12 d'octubre. Fonamental anar delimitant els terrenys de joc.

De tota manera, ahir, el president Puigdemont també va pronunciar una conferència, al llarg de la qual va convidar -deixem-ho així- la societat civil a fer desconnexions individuals amb l'Estat i va posar la seva carta com a exemple. I aquí ja hi ha algunes coses que grinyolen. La primera, que les aportacions individuals al procés, a hores d'ara, són més que inqüestionables i més aviat han tingut poca correspondència des del poder polític, no ens enganyem. O potser el nivell de mobilització ciutadana dels darrers anys ha tingut una resposta prou clara i contundent des de les institucions? Doncs això. D'altra banda, la independència es farà des de la política, finalment, no des del carrer. Fent un paral·lelisme que ahir ja va aparèixer en algun mitjà, sembla allò del "depèn de vostè" de fa dècades, a propòsit del català; i és que per molt que la gent aprengui una llengua, cosa ja assolida, facilitar espais i condicions d'ús i de respecte reals depèn de les institucions i de les lleis. I per acabar, posar-se un mateix com a exemple, no em sembla mai gaire recomanable, i menys si qui ho fa és la primera autoritat del país.

Avui en sentirem a parlar, de tot plegat. A veure si aquest cop serveix per a alguna cosa i realment comencem a enfilar cap a algun lloc real i tangible, i no cap a aquesta Ítaca literària, clàssica i desconeguda.

Comentaris (0)17-01-2017 06:13:43

Una de vella

Avui és dilluns i no em ve de gust girar els ulls cap a la política, que prou feina tindran amb els pressupostos, ni cap a la realitat social que patim, ni cap a qualsevol dels temes habituals i seriosos que acostumen a desfilar per aquestes línies.

Avui és dilluns i en una mena d'atac de nostàlgia, imagino que pròpia de l'edat, em ve de gust recordar una cançó que va popularitzar Raphael l'any 1980, però que havia estat escrita per Manuel Alejandro per a un disc de 1979, de Rocío Jurado. Es tracta d'un tema d'amor clàssic i algú podria dir que fins i tot carregat d'excessos. Però els vuitanta del segle passat eren així i tenien coses com aquestes.

Sigui com sigui, penso que recordar que l'amor és segurament la força més gran que tenim i que il·lumina les nostres vides i orienta les nostres passes, mai no sobra. Així és que, us deixo, avui que és dilluns i per començar amb bon peu, i potser inclús amb un somriure, amb una vella cançó, en veu de qui la va fer seva, encara que no fos composada per a ell. Serà per allò de l'afinitat masculina, suposo.

Comentaris (0)16-01-2017 06:20:03

Noms maleïts

Tal dia com ahir va morir, fa quaranta anys, Anaïs Nin, un dels noms maleïts de la literatura universal i una dona extraordinària que, a principis del segle XX es va atrevir a dir, fer i escriure tot allò que moltes dones -i homes- no gosaven, ni potser gosen encara.

Aquesta efemèride em sembla prou interessant per recuperar un parell de qüestions que sovint passem per alt i que no em semblen pas menors. La primera és la invisibilitat de molts talents que viuran i moriran a l'oblit, o que es voldran convertir en invisibles perquè no segueixen les pautes de la societat benestant. La segona, la necessitat de transgredir les normes, les convencions i, senzillament, viure amb dignitat i en pau amb un mateix, potser l'única mesura de la felicitat individual, malgrat totes les dificultats i reptes que la vida ens va plantejant.

En aquest enllaç hi ha un petit recull de cites dignes de recordar d'aquesta dona excepcional i molt desconeguda. I si us pica una mica més la curiositat, en aquest altre hi trobareu algunes més i algun que altre text traduït a l'espanyol (les traduccions al català són poc més que invisibles, a Internet, més enllà de les referències bibliogràfiques). Us proposo de mirar de trobar textos d'aquest esperit lliure que va arribar a afirmar que no veiem les coses com són, sinó com som. Molt gran.

Comentaris (0)15-01-2017 07:30:48

Acudits

Malament rai quan una societat perd el sentit de l'humor i la capacitat de discernir què és seriós i què no ho és. Un darrer exemple l'hem tingut aquesta setmana quan hem sabut que una noia de 21 anys podria anar a la presó per un seguit d'acudits sobre Carrero Blanco.

Algú em pot explicar la diferència entre aquesta actuació de la fiscalia i els atacs contra Charlie Hebdo, d'ingrata memòria? Bé, un parell de pistes, perquè jo hi veig alguna: la primera, que la fiscalia actua amb la presó com a arma (de moment encara som aquí) i contra el setmanari francès van ser les bales les que van dir la seva. La segona, que en el cas de Charlie Hebdó, el suposat valor suprem a preservar era la figura d'un déu, mentre que en cas espanyol és un militar feixista. Si fa no fa... Les formes encara són diferents, però el fons que ordena les actuacions em sembla ben bé el mateix.

Per què quan parlem d'integrisme només sabem mirar en una direcció? A mi em fa l'efecte que en tenim mostres ben cruels d'integrisme ben a prop, això sí, vestides de memòria històrica (la seva particular) o de lluita contra el terrorisme (no pas el seu, no fos cas). Déu n'hi do. I es diuen demòcrates sense cap escarafall.

Comentaris (0)14-01-2017 06:36:25

Condemnats

Crec que es de José Antonio Labordeta (i si no és seu demano disculpes) un vers d'una de les seves cançons que diu que estem "condenados a ser fuertes". No sé a sant de què m'ha vingut al cap aquest vers que vaig conèixer quan era un adolescent o poc més i que, ves a saber per quina raó, no m'ha acabat de marxar mai de la memòria i va reapareixent de tant en tant. Potser és perquè té tela això de sentir la fortalesa més que com una obligació, com una condemna -la imatge és contundent- que ens obliga a no defallir mai, ni per nosaltres, ni pels nostres.

Sigui com sigui, l'obligació de ser forts, de mantenir-nos en els nostres principis, en els nostres ideals en els nostres objectius o en els nostres somnis, fins i tot, i de tirar endavant malgrat totes les dificultats, no em sembla cap mala cosa en els temps que corren, on les incerteses són el pa de cada dia i on els canvis per, suposadament, adaptar-nos als nous escenaris són prou habituals, encara que sovint només amaguen claudicacions i renúncies.

Son temps complicats per al país. Pensar que estem gairebé condemnats a ser forts, i que aquesta és la nostra autèntica i única condemna individual i col·lectiva, no té per què ser cap mala cosa, ans al contrari. Sobretot si tenim present una altra gran frase, en aquest cas de Jean-Paul Sartre, que afirma que estem condemnats a ser lliures. Si sumem les dues condemnes: a la llibertat i a la fortalesa, potser ens en sortim i tot.

Comentaris (0)13-01-2017 06:13:56

Lluna

Aquests dies, la lluna llueix en tota la seva esplendor i, per una d'aquelles afortunades coincidències meteorològiques, la boira ha escampat una estona per deixar-nos-la veure com fa dies que no l'havíem vista.

La lluna és un element del nostre univers particularment estrany, seductor. És un astre que convida a mirar amunt i a sentir la fascinació que sempre produeix allò que no coneixem prou i que ens resulta encara massa llunyà. En el fons, seguim demanant la lluna constantment, amb l'esperança d'acabar esgarrapant alguna cosa d'algun lloc.

Aquests dies, en una altra curiosa coincidència, ens arriba la notícia d'una teoria prou fonamentada que qüestiona el que sempre s'havia pensat sobre la formació de la lluna. Bonic tema de reflexió per a experts però, ho admeto, que queda molt lluny del meu abast, incapaç com sóc d'imaginar què són milers de milions d'anys, des de la meva perspectiva de simple mortal. En qualsevol cas, sempre és agradable constatar que les teories més sòlides poden trontollar en un moment donat, o demostrar-se, senzillament, incorrectes. Això diu molt de la saviesa i de la curiositat de l'ésser humà.

Més enllà de la ciència i de la raó, sempre hi ha aquell espai irracional, oníric, en què tant li fa com es va formar la lluna, i on l´únic que compta és que hi és, que val la pena seguir admirant-la, tot imaginant fantasies sense límit, i gaudint-ne de la seva seductora companyia, ni que sigui de lluny i sense arribar a comprendre'n massa cosa.

Comentaris (0)12-01-2017 06:15:49

Lideratges

Que fa anys, dècades, de fet, que patim, a nivell mundial, una profunda crisi ideològica és, a hores d'ara, gairebé una obvietat. L'esquerra s'ha quedat sense discurs i, tot el que és capaç d'articular és una barreja d'ecologisme, feminisme i serveis socials molt difícil de pair perquè no passa de ser una col·lecció de pegats en un entorn capitalista. Pel que fa a la dreta, potser mai no ha tingut gaire corpus ideològic, però sempre ha sabut adaptar-se als temps que corren amb un missatge molt simple i molt perillós: la xenofòbia i el nacionalisme exacerbat.

Però més enllà dels continguts doctrinals i de les seves evidents llacunes, encara hi ha un problema potser més important, sobretot de cara a la ciutadania: la falta de lideratges. Els grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX ja no hi són, o ja no estan per a gaires històries, i el seu espai no l'ha ocupat ningú amb garanties, especialment pel que fa a les esquerres, la socialdemocràcia, o digueu-li com més us agradi. I els pocs líders capaços de transmetre els seus valors des de la seva identitat, lamentablement, són els més de dretes. Pensem en Marine Le Pen o en Donald Trump, sense anar més lluny. On són els seus antagonistes a l'esquerra?

A casa nostra, la situació és similar. Ideològicament no hi ha gran cosa atractiva, més enllà d'un procés d'independència tan inconcret com dubtós, ara mateix. I pel que fa a lideratges, sense voler ser més crític del que cal, molt em temo que cap dels caps de cartell actuals tindrà un lloc a la memòria política d'aquí a uns anys. L'única excepció? si es confirmen els pronòstics, Aznar, un sinistre personatge d'ingrat record en la seva etapa presidencial i que molt em temo que pot acabar jugant el paper de referent ideològic de la nova dreta xenòfoba i ultranacionalista espanyola, al costat dels seus homòlegs d'arreu.

Aniria sent hora de renovar de debò la foto de família política i buscant lideratges nous, joves i amb idees i propostes, enlloc de seguir mantenint tant prejubilat amb ganes de figurar. Preocupant, tot plegat. Què voleu que us digui.

Comentaris (0)11-01-2017 06:16:16

Fred

Fa fred. Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d'oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.

Fa fred i s'evidencien les limitacions i les mancances d'uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats. Però fa fred, i el fred paralitza; el fred impedeix l'activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.

Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra. Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot. Són els mateixos refugiats que a l'estiu s'amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.

Fa fred. Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents. Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s'ha congelat per sempre. Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre'l és sempre la mateixa: el silenci fred de la indiferència. Un genocidi encobert, potser?

Comentaris (1)10-01-2017 06:16:08

Un any

Ara fa, si fa no fa, un any de tot allò del pas al costat, de la paperera de la història i del relleu a la presidència de la Generalitat. Un any en què havien de passar moltes coses, que havia de propiciar una pila de canvis i que ens havia d'acostar, de manera definitiva, a la independència. I ara, un any després, i amb un altre any "històric", "definitiu" al davant, em demano: i?

No puc evitar sentiments que es mouen entre l'escepticisme i la decepció, si miro l'any polític passat. Seguim sense pressupostos, o el que és potser més greu, amb una nova pròrroga d'uns pressupostos de retallades importants. Seguim amb un Govern que no dóna gaire senyals de tenir cap projecte de futur en cap àmbit i que fa l'efecte, massa sovint, d'anar posant pegats i guanyant temps per arribar a l'estiu vinent, en què diuen que tot ha de canviar. Seguim amb un Parlament de majoria inestable i amb dos fronts molt ben definits i sembla que irreconciliables. Seguim amb una estructura administrativa més que qüestionable i amb una falta d'idees i de projectes patètica, en molts casos. En resum, que hem tancat un any de paraules i més paraules, però amb poc, amb molt poc, contingut.

Diuen els optimistes que s'està fent una gran feina encara invisible que anirà sortint a la llum durant els propers mesos i que aleshores veurem que tot té sentit. Tant de bo. Ara com ara, només sabem que el president no es vol presentar com a candidat a les properes eleccions, que es preveuen canvis en la composició del proper Parlament (i del proper Govern) i que comencem un any en què fins i tot la normativa lingüística ha canviat, d'una manera discutible i amb una etapa de comunicació i implantació -i em continc tant com puc- lamentable.

Ara fa un any de moltes coses i de pocs avenços. A veure, d'aquí a un any, què en podrem dir.

Comentaris (0)09-01-2017 06:18:14

Temps de descompte

Els capricis del calendari han fet que enguany, després de Reis, encara tinguem un cap de setmana abans de retornar completament a la feina, a l'escola, o allà on calgui; al capdavall, a la rutina i a la normalitat. Per dir-ho amb un símil futbolístic, avui, diumenge, són els darrers minuts del temps de descompte de les festivitats nadalenques i és hora d'anar tancant-les definitivament i d'encarar aquest nou any que ara sí que de debò comencem.

Tornem a la rutina amb una estranya barreja de mandra i d'il·lusió. Amb la mandra que fa abandonar uns dies diferents, en què el rellotge va a un altre ritme i on són possibles coses que d'aquí a uns dies ens semblaran, potser, un somni. Però també hi ha il·lusió per recuperar el compàs habitual de la nostra vida, amb horaris més rígids i amb obligacions que ens ajuden a ordenar la nostra existència. I entre l'una i l'altra, aquells propòsits públics o amagats que ens vam plantejar ara fa una setmana i el desig de tirar-los endavant amb èxit, sempre i quan la voluntat, la constància i les circumstàncies (seré generós i li deixaré un paper, ni que sigui secundari, a l'atzar) ens acompanyin.

Demà ens posarem a caminar per aquest imprevisible 2017. Molta sort i que els somnis es facin realitat. I si no, que no ens faltin les ganes ni les forces per seguir somiant.

Comentaris (0)08-01-2017 06:35:29

Què els hauran portat?

Un cop oberts els regals de Reis i a punt per començar a desar fins l'any vinent les festivitats nadalenques, se'm presenta un petit dubte: què hauran deixat els Reis al Palau de la Generalitat i al Parlament. Més m'estimo demanar-me què hi hauran deixat que no pas què els hauran demanat els inquilins de tots dos dignes immobles.

La veritat és que no sabria què respondre. Em costa imaginar què ha de passar aquests dotze mesos que tenim al davant. Imagino que han de passar coses, moltes coses, però no gosaria dir quines. Eleccions? Referèndum? Res de res? Ni la més remota idea. Sigui com sigui, hi ha un parell de detalls que cal tenir presents, encara que no els pugui interpretar com segurament cal: el primer, el silenci dels poders públics catalans, més enllà de les declaracions i tertúlies que fan bullir no sé quina olla, però que la fan bullir. El segon, el soroll que arriba d'Espanya, un soroll cada cop més present en tots els àmbits i que semblaria que pot evidenciar un nerviosisme cada cop més evident.

Caldrà esperar, com sempre, a veure com es van desenvolupant els esdeveniments. De moment, molts interrogants i poc més. No és gran cosa. En qualsevol cas, d'aquí a l'estiu s'hauran d'anar sabent coses i podrem anar descobrint que ha posat la nostra classe política a la seva carta als Reis i si els nostres representants han estat bons o no. El problema és que sigui el que sigui, recaurà sobre nosaltres, que no hi pintem gaire, en tots aquests afers, per més manifestacions i jocs florals que muntem de tant en tant, per a major glòria dels mitjans de comunicació i del nostre ego patriòtic.

Comentaris (0)07-01-2017 07:06:49

Nit de Reis

Un any més, aquesta nit han passat els Reis i una pila de paquets esperen que algú els obri, pacients, al peu d'un arbre de Nadal, ja mig cansat de tanta festa, però encara amb els llum ben encesos per culminar amb èxit la seva missió.

Enguany, entre naps i cols, i entre unes coses i unes altres, se m'ha passat d'escriure la carta. Però no em cal patir gaire, perquè sé que els Reis, amb la seva infinita saviesa, hauran desxifrat el missatge mental, telepàtic, que els he anat enviant aquests darrers dies. Estic segur que rere uns mitjons, unes sabates, aquella eina que se m'havia fet malbé i que encara no havia reposat, o la promesa de viatges a terres llunyanes, ses majestats m'estaran fent arribar allò que més necessito i que, en el fons, a qui més i a qui menys, mai no ens sobra.

Enguany, estic convençut que els Reis em deixaran un paquetet amb una mica de paciència per no fotre el barret al foc abans d'hora; un pot d'essència de tendresa, que tot ho amoroseix; una tarrina de somnis i de fantasies; una barana a la finestra on repenjar la imaginació i deixar que voli lliure; una capsa plena de memòria, per no oblidar res i per recordar tot allò que se m'havia despistat; la closca d'un cargol perquè el mar em porti calma si tinc por; unes ulleres perquè la mirada cansada pugui veure amb claredat; una llauna de passió, perquè l'obri quan més falta em faci; i un polsim d'afectes sincers que s'escampi per tot arreu.

Avui, quan obri cada un dels paquets que aquesta nit màgica ha deixat al meu nom, tornaré a descobrir que rere cada objecte, rere cada regal, hi ha un bon desig, un somni, una fantasia, una il·lusió i molta, molta vida per viure. Aquesta nit han tornat a passar els Reis.

Comentaris (0)06-01-2017 07:14:16

Vergonya

Ahir se'n va fer ressò l'edició digital d'"El País" -la premsa espanyola sempre atenta i sempre àgil-, però era un notícia que ja va publicar el Departament de Justícia el 27 de desembre, tot just abans del dia dels innocents, per cert.

No vull entrar en més detalls, però pagar per obtenir allò que ni per convicció ni per seducció es pot aconseguir, em sembla una pràctica poc recomanable i que, en aquest cas, posa la llengua molt aprop de la ratlla que delimita la prostitució lingüística, en una demostració d'impotència o d'incapacitat molt greus. Trampes al solitari per maquillar les xifres? Si sóc generós, diré que sí, que és això.

Avui sento una vergonya intensa, duríssima, pel concepte de política lingüística que evidencia el meu govern amb aquest tipus de mesures. Vergonya, molta vergonya, i molt poca esperança en aquest futur independent que ens anuncien, especialment pel que fa a les llengües.

Comentaris (0)05-01-2017 06:56:57

Recta final

Entrem en la recta final de les festes nadalenques. Superat el Nadal, ple de retrobaments familiars i el Cap d'Any, farcit de festa, amics i bons propòsits, encarem la setmana de Reis, amb els ulls posats en aquell regal que esperem que ens deixin.

Cadascú encararà aquesta recta final com millor li sembli, ja sigui amb un espring de compres i preparatius, o amb calma i una mica de repòs per pair les emocions de tota mena que han portat aquestes darreres setmanes. En el meu cas, la segona de les possibilitats serà l'escollida, i abandonaré uns quants dies la meva cita quotidiana amb aquest full invisible que cada dia miro d'omplir, d'una manera o altra.

Encararé aquests dies amb les sensacions sempre intenses i excitants dels grans blaus, del mar i del cel, i amb la serenor que sempre ofereixen i que tanta falta fan, de tant en tant. Carregaré les bateries, una mica massa baixes després d'un any complex i tornaré, amb la il·lusió de qui espera els Reis i de qui sap que els somnis i les fantasies sempre poden ser realitat, si hi ha ganes i se sap trobar la manera.

Me'n vaig. Ens n'anem, de fet, a recuperar les sensacions i la pau, amb la seguretat que les millors sensacions i la pau més intensa encara estan per venir. Feu bondat, que els reis ho saben tot i aneu a dormir d'hora, ni que sigui amb un ull tancat i una altre mig obert.

Comentaris (0)02-01-2017 07:31:42

Any nou de trinca

Ja hi som. Encara amb el rastre més o menys indiscret dels excessos de tota mena d'una nit sempre excessiva i amb la punyetera boira a l'altra banda de la finestra, ja anem pensant bons propòsits, bones intencions i grans objectius que ens plantejarem en veu baixa o a crits, si cal, amb l'esperança que l'any que tot just arrenca ens sigui grat i venturós.

365 dies per endavant, abans no ens tornem a trobar al punt on som ara mateix. 365 dies que dibuixaran el primer any de la resta de la nostra vida, dia a dia, minut a minut. Així és que fora mandra, ja des del primer segon, fora excuses de mal pagador i fora, ja posats, aquells juraments impossibles de complir que tant ens agrada de fer i que tan cara factura ens acaben passant. Agafem la motxilla de la nostra història particular, ara que hi hem posat un any més a dins i tirem milles cap a allà on realment vulguem, de la manera que més ens agradi i amb la companyia que escollim per tirar endavant.

Més enllà de grans expectatives i d'enormes desigs, m'agradaria que aquest any nou sigui el vostre gran any, l'any de la vostra vida, fins i tot. Aquell any que cadascú de vosaltres (de nosaltres, de fet, perquè m'hi incloc) pugueu recordar amb dolçor i enyorança d'aquí a molt de temps. I per què no ho hauria de ser? Ben mirat, com gairebé sempre, aconseguir-ho només depèn, en molt gran mesura, de cadascun de nosaltres i de les nostres ganes de fer aquest objectiu -aquest somni, fins i tot- realitat.

Comentaris (0)01-01-2017 08:43:23