login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

S'ha acabat

Se'ns acaba l'any. Un any per oblidar, o un any per retenir a la memòria? Ara mateix, no sabria definir-me. Sigui com sigui, aquest any que se'ns en va per sempre no ha estat un any qualsevol, ni de bon tros. Han passat moltes coses, massa coses, fins i tot, que segurament no calien, però que aquí estan. Les cròniques periodístiques ens oferiran extensos i acurats resums d'aquests 365 dies que tanquem. Cadascú de nosaltres en farem la lectura que ens vingui de gust i decidirem què val la pena oblidar per sempre i què cal afegir al nostre particular equipatge.

És inevitable, un dia com avui, mirar enrere i provar de fer balanç. Una persona particularment optimista, ahir em comentava que el millor és pensar en qüestions puntuals que ens han aportat felicitat aquests darrers 12 mesos: un llibre, una pel·lícula, un viatge, una trobada, una cançó, una decisió, una notícia inesperada, una descoberta, una conversa, una il·lusió, alguna cosa que hem comprat, un regal... i com més ampli sigui el ventall d'elements de la nostra vida que puguem identificar, millor serà el record d'aquest 2017. No és mal antídot contra la tristesa i els moments dolents. Identificar i reconèixer les coses bones ens fa valorar el que realment hem viscut.

En qualsevol cas, el que sembla més evident és que aquest any que s'acaba ha estat un any de transició, de pas d'una determinada realitat a una altra. Caldrà veure què n'he après de tot un seguit de moments duríssims, i també de tota una pila de sentiments de superació, perquè l'equilibri entre uns i altres dibuixarà el futur.

Passi-ho bé, 2017. Jo em quedo amb el meu balanç particular, gens original segurament, però meu, amb les seves ombres i amb les seves llums, amb les seves incerteses, amb les seves pors inclús, i també amb la seguretat que demà serà un altre dia, que res no haurà acabat i que encara queda molt per viure i molt per descobrir. Tant, que a hores d'ara no puc ni imaginar-m'ho. I aquesta, en el fons, és la gràcia.

Comentaris (0)31-12-2017 06:42:22

Només són paraules

Les paraules són poderoses. Tots sabem el bé o el mal que pot fer una paraula dita en el moment just, o a deshores; o fins i tot mai dita o mai escoltada. Som humans i ens comuniquem, en gran mesura, a través del que diem i de les paraules que fem servir en cada ocasió. Des de fa segles, els bons oradors, la gent de paraula àgil i encertada, han estat considerats persones respectables i model a imitar, i això ja diu molt de qualsevol societat i de la seva evolució.

Avui, però, sembla que les paraules facin una certa por. Hi ha paraules que ofenen, que espanten, que no considerem dignes, fins i tot, i amb el suport impagable dels mitjans de comunicació, els grans creadors i transmissors de pensament i d'opinió, les canviem, i d'aquesta manera tot sembla més en ordre i menys ofensiu.

D'exemples de l'ús d'eufemismes per substituir paraules que molesten per altres que resulten menys dures -d'això es tracta, al capdavall- en podem trobar a cabassos en tots els àmbits, des del món de la política, fins al de l'economia, passant per les guerres, el sexe, la violència, o el que vulgueu. A tot arreu hem anant arraconant paraules que fins fa quatre dies descrivien les coses i hem posat altres més correctes -deixem-ho així- al seu lloc. Avui, m'agradaria comentar una d'aquestes paraules noves que ens ajuden a tenir la consciència tranquil·la: l'adjectiu "vulnerable".

La nostra societat ha de ser justa, equitativa i solidària. Per tant, no pot tenir pobres, sinó, a tot estirar, persones vulnerables o en situació de vulnerabilitat. Molt bé. Vulnerabilitat econòmica, energètica, social, familiar, laboral... Ser vulnerable, de fet, no és més que una situació de risc i, per tant, transitòria. Però ser pobre, no tenir ni per engegar una estufa, ser un marginat, patir violència masclista a dins de casa, o ser explotat a la feina, són conceptes que ens ofenen. que descriuen una situació duradora, quan no permanent, i que cal maquillar adequadament, no fos cas que s'ensorrés aquesta fantasia edulcorada on ens agrada viure.

Diuen que la realitat és tossuda i no es pot amagar. Ben cert, però es veu que sí que es pot vestir de gala, per fer-la més amable, sobretot quan es manifesta amb tota la seva cruesa, a poc que obrim els ulls, aquests dies festius i freds. Una paraula amb lluentons, vestida de seda i embolicada per a regal sempre ajuda. Sempre ens fa sentir menys vulnerables.

Comentaris (0)30-12-2017 07:32:16

Reconstrucció

Venen setmanes intenses. Cal convocar el Parlament i constituir Govern. Això que en qualsevol altre moment no seria gaire més que una simple qüestió de tràmit, vistos els resultats electorals, esdevé tot un laberint farcit de trampes, a hores d'ara.

No ens enganyem, estem encarant una reconstrucció institucional i nacional gairebé de postguerra. L'Estat, en un parell de mesos, ha llençat tota la seva artilleria contra el país i ha fet un mal enorme a totes les estructures que han sustentat la nostra societat de les darreres dècades. El proper govern haurà de tenir com a prioritat recuperar massa coses: la representació exterior, la llibertat dels mestres per poder educar, uns mitjans de comunicació amenaçats i escanyats econòmicament, el teixit cultural ofegat per reclamacions d'impostos, una capacitat legislativa trinxada sistemàticament al Tribunal Constitucional, la seguretat personal dels ciutadans i de la seva capacitat d'expressió pública, el control financer...

Un panorama certament dramàtic, ben mirat. Per tant, caldrà deixar de somiar truites, o repúbliques, una temporada i centrar-se a refer tant de mal. Qüestió de prioritats, simplement. I ja que caldrà desenrunar i reconstruir sistemàticament, potser és el moment de fer-ho amb mentalitat nova, amb mentalitat de futur, amb mentalitat republicana, si voleu. Però per això caldran unes institucions (Parlament, Govern i Presidència) que no hagin d'actuar emmanillades i sotmeses al caprici d'uns fiscals i d'uns jutges que, des de la més absoluta imparcialitat política, les poden citar o empresonar en els moments més crítics de la legislatura. I això voldrà dir molts sacrificis personals, però també molta generositat i molta intel·ligència.

Tenim per davant uns anys en què el pragmatisme més absolut haurà d'impregnar tota l'activitat política, si ens en volem sortir. La fúria de l'Estat Espanyol s'ha manifestat amb contundència, arrasant tot el que ha trobat al seu pas, tant persones com institucions. Podem seguir amb una mirada curta, partidista i idealista i provar d'avançar amb el lliri a la mà, o bé podem agafar els prismàtic dels futur i començar, des de les runes autonòmiques que tenim, a construir un demà, amb respostes polítiques i socials contundents, i assegurant cada pas que fem. La gent del carrer s'ha guanyat el dret a un futur digne. No ho oblideu: qüestió de prioritats i de pragmatisme. Política de postguerra en estat pur.

Comentaris (0)29-12-2017 06:18:49

Quin nivell.

Hi ha discussions a les quals no caldria prendre part, i debats que no val la pena ni encetar. De fet, discutir sobre estupideses és, gairebé per definició, estúpid. D'altra banda, hi ha debats i propostes suposadament nous, que no són altra cosa que repeticions d'estupideses passades, degudament passades pel vernís d'una suposada modernitat, si fa no fa com les pròpies persones que les promouen.

De fet, he estat pensant si valia la pena o no dedicar-li uns minuts a l'absurda proposta de Ciutadans que porta un nom encara més absurd: Tabàrnia. Ben mirat, el propi nom de la cosa ja diu molt de la intel·ligència de qui hi ha al darrere. En comparació amb aquest nom, la cèlebre Freedonia de la pel·lícula dels germans Marx resulta absolutament coherent i encertada. Pel·lícula més que recomanable, per cert.

Ja he dit al començament que entrar en debats estúpids és propi d'estúpids, així és que només em remetre a un text que vaig trobar ahir i que parla amb prou claredat d'on ve aquesta idea de fractura. Molta gent de Lleida, aquestes idees peregrines ja les coneixem i ja les vam patir en el seu moment, així és que ja n'estem vacunats. Per cert, proveu de buscar l'ideari de Falange, l'original, el de José Antonio, i actualitzeu quatre detalls que immediatament detectareu i potser tindreu una aproximació molt exacta al programa electoral que han bastit aquells que van néixer només per combatre el català i que ara s'empesquen divisions territorials tan imaginatives.

És molt dur perdre, però molt més dur encara és no saber perdre. I això ho saben a Tabàrnia o a la taverna. Tema tancat.

Comentaris (0)28-12-2017 06:13:01

Se'n van

Marxen. Marxen igual com van venir, sense pena i sense glòria, sense motius, més enllà de la provocació o de la inutilitat, ara mateix. Però sigui com sigui, se'n van, deixen de ser l'ombra fosca als carrers, la silueta inquietant davant de les escoles o d'edificis on mai no han fet falta. Marxen, i a fe de déu que no els trobarem a faltar.

En pocs dies ja no quedarà ni rastre dels milers de policies i guàrdies civils que fa tres mesos van entrar, triomfals i al crit del ja famós d"a por ellos", a les nostres ciutats. I la pregunta segueix sent: per a què van venir? Quina falta feien? Ara, una mica ja ho sabem. Van venir a provocar, a demostrar la força bruta de l'Estat, però sobretot a provocar. I no se'n van sortir, perquè ningú no va respondre a tanta i tanta provocació de la manera que ells esperaven. Cap brot de violència, per més que diguin alguns jutges i fiscals, que es pogués sufocar amb més violència. Res, descomptats els incidents que l'alcohol va afavorir, a càrrec d'alguns d'aquests exemplars guardians de l'ordre, o el dubtós honor de ser punts de referència d'exaltacions feixistes -en aquest cas certament violentes- que imaginàvem perdudes en el silenci del passat.

Marxen els piolins, i ben segur que no trobarem a faltar ni les bromes que se n'han fet. Marxen, això sí, amb un rastre d'un miler de ferits, de més de vuitanta milions llençats, amb un rebrot tan espectacular com inútil del franquisme, amb unes eleccions novament perdudes, i amb la vergonya de dirigents polítics del més alt nivell, que han vist com tot plegat no els ha servit absolutament de res perquè, els agradi o no, ara tornem a ser on érem fa tres o quatre mesos, però encara més forts que fa tres o quatre mesos, i ells molt més qüestionats arreu del món, perquè cada dia que passa es mostren més oposats a allò que hauria de ser un règim democràtic. Aquesta és la seva victòria. O la nostra. Això sí, el problema que caldrà estudiar a les més altes esferes i en comissió parlamentària si cal, és què els van posar per menjar la nit de Nadal. Aquest és el nivell, i la manera com volen desviar l'atenció de tanta indignitat.

Comentaris (0)27-12-2017 06:23:40

En trànsit

Sant Esteve. Tradicional dia de trànsit en què les famílies tornaven cap a casa després de la celebració del dinar de Nadal i la seva posterior sobretaula, que sempre s'allargava, en un temps remot sense disputes polítiques, ni idiomàtiques, ni futbolístiques, es veu, i en què els cunyats encara no havien assolit la condició de saberuts oficials. Quins temps aquells...

Sigui com sigui, Sant Esteve és un dia de trànsit, festiu, a cavall entre Nadal i la rutina. Enguany, gairebé sembla mig metàfora, mig brometa sense gaire gràcia, a propòsit de la realitat social. Després de l'aturada nadalenca (d'un sol dia i amb prou feines), tornem a la normalitat informativa, declarativa i política en general. I ho fem amb un peu a la mandra i un altre a l'esperança. Ja veurem. De tota manera, aquest retorn a la desitjada normalitat, en aquesta ocasió, és tota una incògnita, amb massa elements per resoldre, des de saber qui dirigirà el país a partir d'ara i com ho podrà fer, fins a veure quant temps més ha de durar la voluntat d'humiliar els nostres presos i exiliats polítics.

Confiem, un cop més, en la saviesa antiga. Preparem canalons amb el que hem pogut salvar de la fartera d'ahir, aprofitem el que tenim i emprenem camí de tornada a casa, a les nostres rutines, a la nostra gent, a la nostra realitat i al nostre futur, per encarar la recta final de l'any que se'ns en va, i l'esperança d'un de nou i més positiu.

Comentaris (0)26-12-2017 06:47:21

Nadal

Com cada Nadal, tinguem ben presents aquells que ja no hi són. I avui, també, aquells que no hi poden ser.

Pau a cada casa, on la gent de bona voluntat es reunirà, d'una manera o altra, amb els seus, senzillament per ser feliç, perquè la pau, l'amor i la felicitat no saben de distàncies ni de barreres.

Comentaris (1)25-12-2017 06:58:35

Nit de Nadal

Aquesta nit, Nit de Nadal. Bon moment per obrir la capsa màgica de les nostres tradicions, més o menys adaptades als temps que corren, però sempre tradicions, al capdavall i, per tant, part de nosaltres mateixos i de la nostra manera de ser i de pensar.

Aquest vespre tornaran els tions, i com cada any cagaran torrons, arengades, o telèfons mòbils, qui ho sap. Els temps canvien i es veu que la digestió de les soques també. Sigui com sigui, a no poques llars del país se sentirà la tonada d'aquella vella cançoneta que acompanya els cops de bastó -aquests, ben innocents i sense efectes físics, més enllà de la fartera de llaminadures, en el pitjor dels casos- i retrobarem la nostra infantesa, o la dels nostres fills, en aquells racons agradables de la memòria.

Diuen que l'origen d'això de fer cagar el tió s'ha de buscar en les ofrenes gastronòmiques als ancestres que aquesta nit, si fa no fa la del solstici d'hivern, visitaven els seus parents vius, atrets pel foc i pel fum de les llars i prenien la part espiritual dels aliments que se'ls oferien, deixant l'altra part, la comestible, per als descendents, especialment per als nens. Aquelles llars de foc i aquelles soques, després de segles de cultures diverses, han esdevingut la nostra manera de fer actual. En qualsevol cas, sempre és convenient mantenir un vincle d'unió amb aquells que ja no hi són, i compartir amb ells, d'alguna manera, taula i festa.

Passem una bona nit de Nadal i gaudim-ne tant com puguem, també, en record d'aquells que no ho podran fer, i prou que voldrien.

Comentaris (0)24-12-2017 06:48:47

A les portes

Ara sí que sí, entrem en el vertigen nadalenc. Enguany, cap de setmana llarg de preparatius, de llistes, de fred, de retrobaments, d'absències, de records i de projectes. És el que tenen aquests dies i, d'una manera o altra, a consciència o d'esme, som força fidels a les tradicions. Què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si no en fóssim?

Sempre és curiós comprovar que aquestes festes estimulen la memòria, molt més enllà fins i tot dels neguits i les preses del present més immediat, i tirem de records antics, inclús de records oblidats durant l'any i que, qui sap per què, aforen puntuals en determinades ocasions. Aleshores ens sabem part de la nostra història, del nostre passat, i això ens fa sentir bé, potser perquè ens adonem que mai no estem sols i que som com som perquè no podem ser de cap altra manera. Algú dirà que és la màgia del Nadal, igual com els bons sentiments i els desigs potser efímers, però sempre sincers, de pau i felicitat. No ho sé, però val la pena gaudir-ne i deixar-se portar.

Tapem-nos que sembla que farà fred i encarem aquests quatre dies diferents, intensos i especials, en companyia dels nostres, tant físicament com en la memòria i, quan seiem a taula, siguem capaços, ni que només sigui per unes hores, de tastar i gaudir la serenitat i la calma que ens transmeten les tonades lentes i senzilles de qualsevol d'aquelles inevitables i tradicionals nadales que, de ben segur, també es deixaran sentir aquests dies.

Comentaris (0)23-12-2017 06:59:46

Majoria?

Ja ens hem comptat, els agradi o no, i resulta que no érem quatre gats, sinó que seguim sent prou com per formar una majoria parlamentària, però no prou com per passar el llindar del 50% dels vots emesos. De fet, en unes condicions gairebé dantesques, amb líders amenaçats, empresonats o exiliats, que tenim -i tindrem- de tot, som allà on érem fa dos anys, si mirem percentatges.

Un detall gens menor: tres llistes separades favorables a la independència. Resultat: s'ha cedit el primer lloc, el triomf electoral, a un partit de clara inspiració neofranquista, que ha tingut el mèrit d'aglutinar la immensa majoria del vot espanyolista, fent miques la presència del PP a Catalunya i deixant el PSC en una posició més que secundària, només sustentada pel que queda del seu tradicional electorat. I cedir el primer lloc vol dir cedir bona part del discurs. Artur Mas sap què és això i sap el suc que se'n pot treure. Fem un moment de ciència ficció i imaginem una llista independentista única que hagués revalidat la majoria absoluta parlamentària amb gairebé un 58% de vots, pràcticament el doble d'escons i vots que el primer partit de l'oposició. Imagineu els titulars d'arreu del món? Doncs avui llegirem els reals, i diran tota una altra cosa. La part bona, en qualsevol cas, és que la majoria silenciosa és ja una llegenda urbana. Tothom ha parlat i ha posat les seves cartes damunt de la taula.

I ara què? Doncs ara, abans de res, formar govern i reconstruir tot el que la poca destresa i el 155 han trencat. I després, demostrar que un govern independentista és el millor, en el dia a dia i en tots els àmbits, per a aquest país. Només així, d'aquí a quatre anys, els resultats podran ser uns altres. No ens enganyem, som on érem fa dos anys, que no és poc amb tot el que ens ha caigut a sobre. Cal saber llegir el resultat electoral correctament, no com fa dos anys, i construir una majoria social sòlida i més gran, fugint de fal·làcies i d'urgències, que la història és molt llarga i s'escriu cada dia. I no oblidem que seguim estant sols, un 48% de vots ens perpetua com a problema intern d'Espanya.

Ciutadans ha guanyat unes eleccions a Catalunya, no ho oblidem. Però l'independentisme és indestructible, malgrat les porres, les detencions, les prohibicions i les mentides. Comencem a construir, amb noves idees i segurament amb nous lideratges, uns des d'aquí, uns altres des d'allà i alguns altres des d'encara molt més enllà.

Comentaris (0)22-12-2017 06:23:29

La festa

Avui, eleccions. La festa de la democràcia, diuen. En aquesta ocasió, però, amb regust de festa on vas per força i no pas per gust. Difícilment una festa pot ser justament això, una festa, quan ve imposada, quan alguns dels convidats no hi podran assistir, perquè així ho ha decidit l'organització, o quan l'etiqueta per a l'ocasió limita, fins i tot, quins colors es poden fer servir o no. Estrany i complicat.

Malgrat tot, assistirem a la festa i ballarem. I tant que ballarem, sobretot perquè no ens queda cap altre remei, si volem tornar a ser amos i senyors de les nostres celebracions i no pas convidats de segona fila, com avui.

Costen molt de pair, les eleccions d'avui. Ha costat la convocatòria i les setmanes fins ara. I costarà molt veure segons quines cares darrere els faristols d'una institució usurpada, cantant resultats, dades i tota mena d'informacions oficials d'alguna cosa que no és, ni mai serà, seva.

Però així estan les coses i, o bé ens mudem per a l'ocasió, perquè ens hi va la vida com a país i com a societat, o ho perdem tot: la festa i la democràcia. No ens enganyem, la jornada d'avui no és ni democràtica ni festiva. I així i tot, sortirem a guanyar, a donar-ho tot a la pista de ball, perquè si no, potser no hi haurà demà.

Comentaris (0)21-12-2017 06:06:35

Reflexionem

Si mirem el diccionari, veurem que "reflexionar" és pensar una cosa detingudament, aprofundint-la. Potser val la pena recuperar el significat exacte de les paraules, avui que, per llei, ens toca jornada de reflexió abans de les eleccions de demà. També, ja posats, val la pena aturar unes hores la voràgine d'una campanya, d'uns mesos si voleu, en què el soroll, tot sovint, no ens ha deixat acabar de valorar com cal tot el que ha passat.

Doncs ja que hi som, pensem-hi, si és que encara no tenim el vot prou decidit o, fins i tot, si de manera impulsiva o per tradició, ja el tenim clar. I què hem de fer, per reflexionar? Cadascú tindrà la seva resposta. Modestament, proposo, senzillament, fer memòria. Repassem fets, sensacions, imatges, sons, converses, noms, declaracions, mentides... tant nostres com dels altres i, amb totes aquestes peces escampades sobre la taula, provem a construir el puzle del país on volem viure els propers quatre anys. De ben segur que aprofitant i descartant peces ens sortirà la imatge de la papereta que demà posarem dins l'urna.

Reflexionem, doncs, que ahir ja és història, una història que mai no hem d'oblidar perquè ens ha de servir de far i brúixola, i demà serà un altre dia.

Comentaris (0)20-12-2017 06:04:33

Últim dia

Darrer dia de campanya. Per fi. Tinc ganes que s'acabi ja aquest compte enrere de 54 dies en què, per més que m'he mirat al mirall, no hi he sabut trobar aquest nazi radical, mig terrorista, colpista, sediciós i violent que alguns s'entesten a dir que sóc (que som). I després d'avui vindrà demà, una absurda i totalment prescindible jornada de reflexió per acabar de decidir si realment sóc o no un perill públic i, en funció del que decideixi, votar.

Ja és ben veritat que quan les coses es fan malament, acostumen a sortir malament. Unes eleccions no tenen per què ser l'excepció a aquesta norma. I menys encara unes eleccions imposades, fruit d'una involució política com no es recorda des de 1936, i per a les quals s'ha volgut criminalitzar la víctima, que som tots els ciutadans d'aquest país, amb independència de les nostres idees i de la nostra manera de pensar i de viure.

Resistirem un dia més de campanya i mirarem de fer oïdes sordes als darrers despropòsits i als darrers insults. I demà respirarem una mica més alleugerits, a l'espera de dijous a la nit, quan sabrem a qui se li ha glaçat el somriure als llavis. I després, ja veurem. Perquè com diu aquella bonica frase que vaig sentir a la pel·lícula "Coco", al final, tot acaba bé; i si no acaba bé, és que encara no era el final.

Comentaris (0)19-12-2017 06:05:50

Què és ser català?

Aquesta campanya electoral ens està deixant una sèrie de grans frases que convé retenir i valorar tant com mereixen perquè diuen molt de qui les pronuncia. Una que ha passat, em temo, sense l'atenció que mereixeria és la del candidat del PP, que venia a dir que ser català no és dur un llaç groc, sinó pensar en català, dir te quiero i emocionar-se amb la roja. Anem a pams, que la frase s'ho mereix.

D'acord. Ser català no és dur un llaç groc. Dur un llaç groc és ser demòcrata, és creure en la llibertat i en la justícia i oposar-se a l'existència de presos i exiliats polítics, i això no té res a veure amb la catalanitat. El problema és que sembla que aquests valors, ara mateix, només els defensem nosaltres.

Seguim. Ser català és pensar en català. No necessàriament. On ha quedat aquell tan enyorat per alguns "viure i treballar a Catalunya"? Ara es veu que la catalanitat és un sentiment personal, íntim, que viu instal·lat en el pensament. Resulta innecessari recordar que, seguint aquesta idea, ningú que vingui de fora serà mai català, perquè la seva manera de pensar s'articularà en una altra llengua.

Avancem. Ser català és dir te quiero. Si el pensament ha de ser en català, l'expressió, ni que sigui en l'àmbit domèstic i íntim de la parella, ha de ser en castellà. Una cosa és pensar i una altra de ben diferent és dir. Si seguim en l'àmbit de la llar hem de suposar que aquesta manera de parlar també serà la que s'ha de fer servir amb els fills, trencant, de passada, la transmissió generacional de la llengua. Tota una declaració de principis dita en ben poques paraules.

Acabem. Ser català és vibrar amb la roja. Evidentment, ser català és, per damunt de tot, ser espanyol. La nostra identitat ha de ser espanyola i els nostres referents emocionals -esportius en aquest cas- també. Una identitat, una bandera, una llengua, una selecció.

Francament, si tot això que reclama García Albiol fos veritat, jo renegaria, sense pensar-hi ni un moment, de la meva catalanitat, perquè de cap manera m'hi podria sentir còmode amb aquests preceptes. Però com que penso que no n'encerta ni una, seguiré a la meva, pensant, sentint, portant i dient el que em sembli, també dijous, quan vagi a votar.

Comentaris (0)18-12-2017 06:16:35

Marató

Avui, puntual com sempre, La Marató, de TV3 i Catalunya Ràdio, que ens anuncia que el Nadal, definitivament ja és a tocar i que truca de nou a les nostres portes per tornar a deixar constància de què es pot aconseguir quan una iniciativa pública s'enllaça de manera extraordinària amb la societat, en el seu sentit més ampli.

Enguany, La Marató recollirà diners per a la investigació de les malalties infeccioses. Avui en sabrem molt més, sobre aquestes malalties que tantes morts provoquen cada any. Només una petita reflexió des del desconeixement i la ignorància: tots tenim l'experiència del mal que provoca allò que s'instal·la a dins nostre i no ens deixa ser com realment som o com volem ser. Pensem en qualsevol sentiment negatiu, com ara l'odi, l'enveja, la rancúnia, l'avarícia, la indiferència... i recordem com ens hem sentit quant aquestes sensacions s'han fet fortes a dins del nostre cap. Provem d'imaginar, a continuació, tot el mal que poden fer organismes microscòpics voltant lliures per dins del nostre organisme, i sovint sense que en siguem conscients fins que ja es tard, enverinant o destruint tot el que troben al seu pas, amb el risc més que evident d'acabar amb nosaltres, si no som capaços de posar-hi remei.

Avui, Catalunya, a instàncies dels seus mitjans de comunicació públics, tornarà a demostrar que és un sol país, orgullós d'ell mateix i solidari com cap altre, i tornarà a apostar per la investigació, per la ciència, com a via de solució a les pitjors amenaces. Sentirem testimonis i veurem iniciatives de tota mena. Avui tornarem a veure una societat que sap què cal fer davant de reptes tan greus com els que ens presenten les malalties infeccioses: no resignar-se, avançar i apostar per aquells que més en saben, amb l'esperança que la seva feina, tard o d'hora, donarà els fruits que tots n'esperem.

Comentaris (0)17-12-2017 06:40:59

Perill: mediocritat

Seguim en campanya i seguim amb les entrevistes de multitud de mitjans als principals candidats de cada formació. Cert que aquestes eleccions no estaven previstes, que han caigut del cel (o de l'infern), que no tots els partits hi concorren amb les mateixes possibilitats, que alguns caps de cartell són a la presó o a l'exili, que venim d'on venim, i tot el que vulgueu, però he de confessar que em deceben profundament els futurs líders polítics del país.

Fins ara, els arguments apresos de memòria i repetits com un mantra fins a la sacietat, bàsicament, eren patrimoni d'unes determinades forces, carregades de populisme, que han basat els seus resultats en oferir solucions extremadament simples a les situacions més complexes. D'aquesta manera podien convèncer un determinat electorat que vol les coses molt clares ( sí, o no; blanc o negre; legal o prohibit; bé o malament...) i així perpetuar una tradició històrica d'infausta memòria (o no tanta memòria) quan toquen poder.

La meva sorpresa, aquests dies, és que aquesta actitud, retòrica i repetitiva fins a l'avorriment, encara que mal dissimulada amb una major complexitat argumental (i per tant, molt més difícil d'entendre i d'acceptar), també s'està utilitzant per la resta de formacions. Manca de nivell o pobresa ideològica? Francament, no sé què m'estimaria més. Sigui com sigui, estic trobant a faltar, i això em sembla molt preocupant, aquell polític capaç de respondre una pregunta sense fugir d'estudi, de manera clara, per fer arribar el seu missatge, de manera molt directa, a l'espectador o a l'oient. Sense aquesta mena de figures, de líders, la política està condemnada a caure en mans de mediocres sense capacitat de plantejar respostes a necessitats socials canviants. I molt em temo que en aquest punt ens trobem. Tant de bo m'equivoqui.

Un país com el nostre mereix un millor lideratge institucional, perquè són les institucions les que cal recuperar i dignificar, i no els interessos de quatre grups, on sempre hi ha de tot, fins i tot mediocres amb càrrec, o que hi aspiren.

Comentaris (0)16-12-2017 06:35:48

Memòria

El jutge que s'ocupa del cas dels nostres presos polítics ha decidit que els cita a declarar novament passades festes. Ara no deu ser temps de segons què i no els vindrà d'un mes més entre reixes, oi? És el que té l'exemplaritat. Decisió presa i de cap als torrons i al cava, o a allò que facin servir per empassar les farteres nadalenques a les Espanyes. Tema resolt.

Dilatar les coses, deixar que passi temps, és una bona mesura perquè es vagin oblidant, perquè vagin deixant de ser tema d'actualitat i perquè la memòria les desi a les golfes a l'espera que alguna circumstància les torni a fer presents, però cada cop més llastades per l'oblit. En el cas dels nostres presos polítics i dels nostres exiliats, aquesta també és una bona estratègia, i més quan arriba Nadal i tota la seva parafernàlia festiva, que tot ho desplaça i que tot ho ajorna.

Arriba Nadal i, contravenint el poema, no totes les ovelles seran al seu corral, ni la pau a cada casa. Fem memòria doncs, fem-la en forma de llaços, de trobades al carrer, de cartells, d'omnipresència del color groc, del que sigui, però no permetem que aquells que no van fer altra cosa que recollir les nostres veus i portar-les al terreny formal de la política sentin que els hem abandonat aquests dies.

Memòria. Molta memòria. I solidaritat. Solidaritat de la de debò, d'aquella que sentim davant l'absència d'algú, que d'això, qui més qui menys, en sap alguna cosa. Ells seguiran entre reixes o en terres llunyanes, però si tenim memòria, la distància serà més curta i la pau, d'alguna manera, entrarà a cada cel·la, a cada habitació d'hotel i a cada casa.

Comentaris (1)15-12-2017 06:08:00

Llaços

Definitivament, tot pot ser una arma d'efectes imprevisibles per a la neutralitat, la pau i l'ordre. Bé, de fet, gairebé tot. Imagino que tot dependrà del valor simbòlic o històric de cada cosa. M'explico: la bandera franquista i els símbols nazis (amb tota la violència física que acostuma a acompanyar-los) es veu que no és cap perill ni per a la convivència ni per a la democràcia. Imagino que tots aquests elements són part indissociable de la història recent d'Espanya i, per tant, patrimoni immaterial i bagatge mental i visceral dels espanyols. Ves per on.

D'altra banda, uns llaços de color groc demanant la llibertat dels nostres polítics empresonats de manera preventiva i en espera de judici són elements que alteren substancialment una campanya electoral més que dubtosa i, per tant, cal prohibir-los i fer-los fora dels ulls de la bona gent. I tant li fa si els llaços es troben a l'interior d'un edifici com si els duen a la solapa una colla d'avis en una plaça davant d'un ajuntament. Cal reprimir-los sense pietat, fins al ridícul, si cal, perquè ja no ve d'aquí, quan s'ha perdut del tot la vergonya.

Així està el pati. Però tranquils, que només falta una setmana per a les eleccions i, aleshores, la Junta Electoral ja tindrà ben poc a dir i a ordenar a la policia. O potser es pensen que poden prohibir les consciències? Omplim de groc el país, a veure si aquells que defensen la democràcia entenen que som realment nosaltres qui la defensem i no tots aquells que la imposen, de manera dictatorial, i que es volen reservar el dret a fer política, a expressar-se políticament en públic, des de la trinxera d'uns determinats partits, deixant-nos només la possibilitat de votar-los, de tant en tant.

Aquesta gent no ha entès que molts ciutadans, al marge dels partits, també sabem què és democràcia i en volem ser subjectes actius i no només votants. El llaç groc n'és, ara mateix, la millor expressió d'aquest nostre dret, i gairebé d'aquesta nostra obligació cívica i amb l'autèntica justícia.

Comentaris (0)14-12-2017 06:06:26

En campanya

Seguim en campanya electoral, i encara ens en queda una setmana llarguíssima. Una campanya electoral atípica, estranya, imposada, amb caps de cartell empresonats o a l'exili i amb una Junta Electoral desbocada disposada a prohibir fins l'aire que respirem si cal (això del groc i de la informació a TV3 de la manifestació de Brussel·les no té nom). I en aquest escenari, què fan els partits? Doncs seguir amb la seva lògica de sempre, amb els seus discursos de sempre, i amb les seves posades escèniques de sempre (llevat de les inevitables connexions per Internet amb els exiliats).

Tornem a jugar al repartiment de colors als escons del Parlament. Mal joc, en aquest ocasió. Estic segur que tots els nostres líders saben que ens ho juguem tot, absolutament tot, en aquestes eleccions. Ho saben especialment els exiliats, els presos, els investigats i els que senten l'alè dels tribunals al clatell, però ni així són capaços de reaccionar i pensar en vots i no en escons, de pensar en seduir els votants nous, no els convençuts, i de deixar-se de pactes impossibles amb altres forces. En aquestes eleccions tan clarament polaritzades, l'única prioritat hauria de ser, per a uns i altres, aconseguir més de la meitat dels vots, una dada que realment té valor. Aconseguit aquest percentatge, el Parlament es dibuixa sol, i les majories també.

Una reflexió: El món ha mirat realment a Catalunya quan la societat, quan la gent, ha passat per davant dels partits, quan les manifestacions al carrer han estat immenses, quan les persones han defensat, físicament, la democràcia i les urnes, o quan es reclama la llibertat dels presos polítics sense mirar de quin partit són. I també quan els polítics han apostat la seguretat personal exiliant-se o fent cap a la presó per no claudicar. Però sembla que no hem après res i, de moment, qui realment té un discurs que apunta directament a la gent, amb tota la seva demagògia i amb tota la seva mala fe de sempre, són les formacions més reaccionàries i perilloses, les que sempre ofereixen respostes senzilles i primàries a les situacions més complexes. Atenció, que ens estem jugant el present del país i el futur per a les pròximes dècades, i no s'hi valen errors, perquè no tindrem segones oportunitats.

Comentaris (0)13-12-2017 06:14:58

Futur imperfecte

Ahir, dia gris i trist que ens va recordar, per si encara algú tenia dubtes -es veu que sí-, que prendre el poder capacita per exercir-lo. Segons en quines mans es diposita aquest poder, les actuacions seran unes o unes altres, caigui qui caigui. Les obres d'art que van prendre ahir del Museu de Lleida en són testimonis, més enllà dels fantasmes de les grans conspiracions, o dels penediments amb la boca petita.

Però això ja és història, avui és un nou dia i és bo no oblidar que el 155 i el seu estol repressiu segueixen en marxa, no només en l'àmbit polític sinó també en el judicial, que intenta construir un relat amb una complexa i suposadament secreta organització criminal dedicada a trencar la unitat d'Espanya. Tan secreta i clandestina, de fet, que anava a diferents programes electorals fa un parell d'anys i de les activitats de la qual prou -fins i tot massa per a alguns- se n'ha anat parlant als mitjans durant aquests temps. Preparem-nos, doncs, a un allau de citacions judicials per presumptes delictes de sedició o del que sigui. Començaran pels líders de les principals formacions polítiques que encara no estan ja investigats, seguiran per tota mena de professionals de diferents àmbits i arribaran, inclús, a ciutadans que en algun moment van exercir el seu dret de vaga.

Ens trobem a les portes d'una anunciada causa general dels tribunals espanyols contra l'independentisme. Una nova cacera de bruixes, o una nova repressió massiva, com vulgueu. L'odi i l'afany de revenja són més que evidents. Espanya no oblida i la humiliació de l'1 d'octubre, del 3 d'octubre o de la manifestació del 7 de desembre, a més de tots els seus errors diplomàtics, són massa durs de pair. Venen temps difícils i caldrà que els guanyadors a les urnes el proper dia 21 siguin capaços de recuperar plenament les institucions, d'oferir un projecte real de país i de garantir la seguretat, també jurídica, dels ciutadans i dels nostres béns. Contra la brutalitat i la barbàrie, és l'hora de la política. L'interrogant és si els nostres representants sabran estar a l'alçada.

Comentaris (0)12-12-2017 06:40:16

El nom de cada cosa

Les coses són el que són, i no el que ens agradaria creure que són. Així de clar. El 155 és una involució absoluta en l'autogovern que dona dret a l'Estat Espanyol a fer i desfer al seu gust durant les setmanes que està tenint de vigència. I encara gràcies que finalment durarà encara no dos mesos i no els sis o més que s'apuntaven de bon començament.

No ens enganyem, destituir el Govern sencer, tancar el Parlament i convocar eleccions, posar en mans dels tribunals i empresonar o exiliar els seus màxims responsables, denunciar a tort i a dret tota mena de ciutadans i de col·lectius, entrar en el funcionament de la policia, decidir què es pot dir i què no, intervenir els mitjans de comunicació públics i la seva llibertat d'expressió o, ara mateix, renunciar a seguir un procés judicial d'anys i claudicar davant l'espoli d'obres d'art, només té un nom, d'infausta memòria per a molts: dictadura.

Això és el 155 per més que alguns el vulgui endolcir. Donar tot el poder que legítimament havien atorgat les urnes a aquells que mai no han guanyat unes eleccions, ni de lluny, a Catalunya és un cop d'estat vestit de constitucionalisme (també qüestionat per no pocs experts en lleis), però un cop d'estat, al capdavall. I tots aquells aquells que el van aplaudir en el seu moment i que ara que estem en campanya s'hi volen desmarcar, uns cretins i uns hipòcrites.

Memòria, si us plau, en el moment de votar el dia 21. Memòria i, sobretot, ni oblit ni perdó.

Comentaris (0)11-12-2017 06:18:49

Temps estranys

Se'ns acaba una setmana realment estranya. Amb festius i feiners intercalats, amb ponts o aqüeductes, amb l'inici d'una atípica campanya electoral, amb viatges estranys i gens habituals, ben diferents dels que caldria esperar d'un llarg pont qualsevol... Però potser ja és això, el que toca en aquests temps estrambòtics que vivim. Una mica de tot i no gaire de res. Una mica d'aventura, una mica de descobertes, una mica de retrobaments, una mica de protestes, una mica de propostes. Vaja, que de tot una mica.

Estem acostumats a les rutines, a la monotonia fins i tot, i encara ens costa adaptar-nos a un ritme diferent, variat, frenètic, que fa saltar pels aire tot allò que teníem tan per la mà. Però així són les coses, i potser és hora que aprenem a viure sense massa seguretats, preparats per als canvis, petits i grans, per a les sorpreses i també per a les incerteses. En qualsevol cas, cadascun de nosaltres té ben presents els seus valors, les seves prioritats, els seus principis i els seus objectius, i aquí no hi ha gaire marge -per no dir gens- per a grans moviments. Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies, passi el que passi i diguin el que diguin.

Tanquem aquesta setmana i encetem una altra que serà de trànsit a la de les eleccions i les portes del Nadal. Incertesa primer i seguretat després. Perquè malgrat tot, el 25 serà Nadal, el 26 Sant Esteve i el 31 cap d'any. I això sí que no canvia, encara que no tinguem clar si enguany hi serem tots. Tant de bo.

Comentaris (0)09-12-2017 15:44:21

Violència

Entre 45.000 i 60.000 persones, segons la font policial belga que consultem, es van manifestar pacíficament a Brussel·les en suport del govern a l'exili i dels presos polítics. Ni un incident. Encara més, expressions de gratitud i admiració d'una població que va comprovar que els catalans som gent civilitzada, neta i pacífica. Malgrat tot, no han fet falta gaires hores perquè diferents veus autoritzades espanyoles parlin d'expressió multitudinària d'odi o perquè, fins i tot, posin en qüestió les dades policials pel que fa a nombre de manifestants. Tot en ordre.

Parlar de violència és parlar d'una cosa prou seriosa com perquè en fem un ús tan frívol com en fan alguns. Titllar d'esclat de violència una concentració enorme i pacífica i, alhora, qualificar d'ús proporcionat de la força les càrregues del primer d'octubre és tot un insult a la raó humana. On són els ferits de les concentracions davant de les conselleries? Enlloc, perquè no en va haver cap. Curiosa, aquesta violència que s'expressa tan pacíficament. D'altra banda, els informes mèdics sí que testifiquen més d'un miler de ferits per càrregues policials. Uns informes, per cert, que igual com les fonts oficials belgues, s'han qüestionat i menystingut.

El fet, però, és que encara hi ha quatre empresonats per aquestes explosions violentes que no van causar cap ferit, mentre s'ha impedit qualsevol comissió que investigui l'actuació policial de l'1 d'octubre, alhora que s'ha alçat un mur de silenci judicial al respecte. Potser no és fàcil definir exactament el terme violència, però tothom que tingui un mínim de senderi sap identificar-la, tant si l'exerceixen les forces policials com si va a càrrec de grups feixistes que fan la feina bruta d'aquells que defensen la presó per als que sempre actuen de manera pacífica.

No oblidem ni un sol dels detalls d'aquests darrers mesos, ni cap de les paraules que s'han dit, en el moment d'anar a votar el dia 21. Només en tant que tinguem memòria tindrem futur.

Comentaris (0)09-12-2017 06:39:08

Quin nivell

Quan s'acaben els arguments, comencen els disbarats. Justament això és el que ahir va deixar ben palès la vicepresidenta del govern espanyol afirmant, amb els ulls fora d'òrbita i amb una barreja de ràbia i d'odi més que evidents, que si els catalans es van poder manifestar ahir a Europa va ser perquè tenen DNI espanyol i, per tant, són europeus.

Francament, en sentir-la, vaig pensar que aquest tipus de declaracions eren més propis d'altres companys seus de partit que ja han demostrat mil-i-una vegades que no allarguen gaire i que tot el que poden arribar a dir és el que podem escoltar, a deshores, en qualsevol barra de bar de qualsevol polígon marginal, enmig d'efluvis alcohòlics, com a mínim, però no pas de l'hipotètic cap pensant del govern Rajoy. Però mira tu, ja diuen que els plats s'assemblen a les olles. I al PP, de plats i gots i tot plegat, en saben una mica.

En una cosa he de coincidir amb la senyora Sáenz de Santamaria, però: la manifestació d'ahir a Brussel·les, si els catalans no tinguéssim DNI espanyol, no s'hauria hagut de fer. Si els processos polítics a Espanya fossin realment democràtics, ja fa temps que s'hauria fet un referèndum com cal i, potser, la majoria de la població catalana hagués optat per ser catalana i europea, però no espanyola, i no tindríem ni exiliats ni presos polítics, en ple segle XXI. Problema resolt. Una pena que ni ella, ni ningú del seu govern, ni de la suposada oposició, cada cop menys oposició i més còmplice, tingui el més mínim interès a escoltar la veu de milions de persones. I llavors passa el que passa, que s'ha de recórrer a allò de "què posa al teu CNI" o al "no feu soroll, que desperteu el feixisme". Quin nivell.

Sigui com sigui, ahir, demostració enorme de força, de civisme, de capacitat organitzativa i de ganes de ser lliures. Mai podrem agrair prou l'esforç i la gran feina que van fer les més de 45.000 persones que van ser la veu i la presència de tots plegats davant d'un món que ens mira i que, malgrat els silencis formals, n'estic segur, no pot entendre determinades lectures de la realitat, com la d'ahir mateix en nom del govern d'Espanya, amb arguments tan absolutament tabernaris. No n'hi ha més.

Comentaris (0)08-12-2017 06:52:14

Crideu com mai.

Avui és el dia. Avui, a les 11, manifestació immensa a Brussel·les. Milers i milers de persones hi arribaran en cotxe, en autocar, en tren o en avió per fer sentir la seva veu, al cor mateix d'aquesta Europa que ens ignora, i per dir amb claredat que volem ser i que volem la nostra gent lliure i a casa.

Avui no hi seré, amb vosaltres, compartint fred i esperança. Per aquest motiu us demano que us feu sentir molt, que crideu com mai no heu cridat fins ara, que canteu tan fort com els vostres pulmons permetin, perquè tothom us escolti, perquè tota Europa sàpiga que som un país ocupat. Nosaltres, des d'aquí, també a les 11, serem amb vosaltres, amb música o en silenci, al carrer o allà on calgui, fent el que calgui perquè el record dels nostres presos i dels nostres exiliats no es perdi i perquè els que ens representeu a tants quilòmetres de distància sentiu que teniu tot un país darrere que us encoratja a omplir de groc carrers i places, en un esclat d'il·lusió i de pacífica seguretat, com mai no ha vist aquesta vella, i de vegades cega, sorda i rància, Europa.

Avui és el dia de tancar files, de fer costat al nostre president, a les nostres institucions, a les nostres entitats, per dir alt i clar que no ens deixem humiliar, que no ens rendim i que, malgrat tot, finalment, vencerem. Avui el món ens mira, i el dia 21 ens tornarà a mirar, i no fallarem. Ni vosaltres allà, ni nosaltres aquí.

Comentaris (0)07-12-2017 06:16:19

En campanya

Ja estem formalment en campanya. Bé, de fet, ja fa setmanes (per no dir mesos) que tenim un país de campanya, provisional, gens sòlid i absolutament oposat a aquella normalitat que caldria esperar en qualsevol democràcia. Però les coses són així i ara toca campanya electoral.

Sense cap mena de dubtes, aquesta és la campanya electoral més extravagant de la història. Convocada en virtut d'una involució política sense precedents, amb presos polítics, amb part del Govern a l'exili, amb centenars i centenars de càrrecs i servidors públics investigats, sota amenaces i agressions de la ultradreta al carrer, i amb una polarització entre forces independentistes i forces unionistes sense precedents. Suposo que deu ser aquell famós xoc de trens de què tant es va arribar a parlar fa un temps. O el referèndum que ens neguen, tot i que amb trampa.

Sigui com sigui, campanya electoral. Quina mandra. I més en aquesta en què les propostes que es facin sonaran o bé a bucle infinit en el passat, o bé a ciència (o política) ficció, o bé a la força de l'imperi imposant-se per damunt de tot i de tothom. I amb això hem de restituir una normalitat usurpada. Fantàstic.

D'altra banda, no en tinguem cap dubte, aquestes eleccions seran les més transcendents de la nostra història recent. L'odi cap a Catalunya, cap a una Catalunya orgullosa d'ella mateixa i que vol decidir el seu futur, s'està expressant amb tota la potència d'un estat que es resisteix, amb ungles i dents, a abandonar la seva essència franquista. Segons qui guanyi aquestes eleccions forçades, el salt de més de més de mig segle enrere serà irreversible. Pensem-hi bé, i fem memòria, mentre anem rumiant a qui votarem.

Comentaris (0)05-12-2017 06:14:40

Això no té remei.

Sempre és útil tenir algú a qui donar la culpa de tots els mals. I es veu que els catalans, darrerament, tant podem ser la reencarnació del nazisme com una mena de científics bojos capaços de tornar a la vida la bèstia de la ultradreta. El primer fa temps que ens ho anem sentint. El segon és la novetat de Pablo Iglesias i els seus col·legues d'aquesta esquerra espanyola que cada cop és menys esquerra i més espanyola.

Dir que l'independentisme ha despertat la ultradreta és una bajanada intel·lectual de dimensions superlatives. És dir que la dona maltractada alimenta el maltractador, que el negre desperta els supremacistes, o que els homosexuals encenen l'homofòbia. Doncs aquí, justament aquí, ens trobem, segons la progressia hispana.

Espanya no té remei. Més ens val aprendre bé la lliçó. Mai no ens podrem entendre amb qui ja li està bé la impunitat del feixisme o la calma plàcida d'un sistema que amaga totes les vergonyes, sense cap oposició digna, més enllà de quatre progres fabricats als platós de televisió que, a l'hora de la veritat, són només un engranatge més de la maquinària perversa del poder de sempre i tanquen files contra qualsevol mena de dissidència o de debat real.

Però no. No és la independència la que alimenta la violència neofranquista. És aquest estat democràtic, constitucional i de dret que, exactament igual com ha tret la policia a apallissar innocents o ha preparat l'exèrcit per intervenir contra la població civil, atia sempre que li convé la seva gossada salvatge a escampar l'odi i la por, enmig del silenci còmplice, o de la complicitat gens silenciosa.

Comentaris (0)04-12-2017 06:07:54

Aniversari

Què fa que, amb el pas del temps, allò que abans ens feia tanta il·lusió, avui faci una certa mandra. Potser les convencions, potser el somni de la joventut eterna, potser el cansament. Qui ho sap. Cada cas és diferent i cada realitat prou particular.

Fer anys, per exemple. Qui no recorda l'encís d'un aniversari de petit, o d'adolescent fins i tot, en què cada any era una conquesta, un pas més cap a la maduresa, cap a la singularitat, cap a la independència personal. Amb el temps, però, els anys van dibuixant la vida en el rostre, en els gestos, pertot arreu i, en un moment donat, els records s'acumulen i el futur es fa incert. Aleshores ens adonem que hem viscut, que encara som vius i que ens sobren ganes de seguir vivint, i això de fer anys és una barreja de motxilla mig plena i de paisatges encara per descobrir.

Avui fas anys. Quants n'hem compartit ja, d'aniversaris? Quants somnis i quantes fantasies? Avui, un més. Avui un nou projecte, un nou objectiu, una nova il·lusió que m'encantarà compartir amb tu, un cop més. Bufa fort les espelmes dels somnis i demana un desig, que encara et queda molt per descobrir i molt per compartir. Per molts anys.

Comentaris (0)03-12-2017 06:51:17

Avui, tampoc

Ahir, els consellers empresonats i els Jordis van declara davant el jutge, amb l'esperança d'una llibertat condicional sota fiança. Però no. No va ser així. El jutge, a diferència del que havia passat fins ara, tant per tancar-los a la presó, com per decretar fiances, com va passar amb la Mesa del Parlament, ha decidit que s'ho ha de rumiar bé i que fins dilluns no dirà el què. Curiós.

El cert és que aquesta postura ha despertat no pocs dubtes i especulacions. Per exemple:

Potser es tracta d'humiliar una mica més els afectats i fer-los esperar un parell de dies més, ara que potser es veien les orelles? De passada, és una manera de molestar també la gent que ahir va anar a Madrid i que hi haurà de tornar dilluns?

Potser és que ja està presa la decisió de no dictar llibertat sota fiança i vol fer coincidir la decisió de mantenir l'empresonament amb l'inici de la campanya electoral, en una mena de demostració de força estranya?

Potser vol esperar a veure què fa la justícia belga en relació al presidents i els consellers exiliats per no quedar massa en evidència?

Sigui com sigui, mala peça al teler, aquesta dilació inesperada. Passi el que passi, sorprèn la presa a l'entrada i la calma a la sortida. Coses de l'estat de dret, que jo no puc entendre perquè no sóc jutge, ni tan sols advocat. Seguirem esperant, sense perdre l'esperança.

Comentaris (0)02-12-2017 06:50:29

Esperem

Avui, dia d'espera. La part del nostre govern que encara és a la presó i els Jordis compareixeran davant del jutge, amb l'esperança que puguin quedar en llibertat, si més no, provisional i sota fiança. Ja veurem.

Avui toca esperar notícies i ser optimistes, a veure si tenim sort, tornen a casa, que és on han de ser, i dilluns poden incorporar-se a una campanya electoral perversa, imposada i transcendental com mai no havíem vist fins ara. Qui ens hauria hagut de dir fa uns mesos que veuríem tot el que hem vist aquestes darreres setmanes. Però Espanya i els seus mandataris són així.

Avui, nou episodi de l'autèntic acte sacramental, de l'autèntic judici de fe en què el sistema judicial espanyol ha convertit la causa contra els membres del nostre govern, als quals es resisteix a reconèixer com a presos polítics, tot i que el gran requisit per a l'excarceració sigui l'acceptació d'una involució política, via article 155 de la Constitució i la renúncia a complir el compromís amb el quan s'havien presentat a les darreres eleccions. Vergonyós.

Com ha d'estar de malalta una democràcia que permet que la llibertat sota fiança per tirar endavant un programa electoral acabi sent considerada tot un èxit. Aquesta és la realitat. Aquest és el seu sistema. Però mai no serà el nostre, per més que ens el vulguin imposar. Avui, un dia per a l'esperança; però per si de cas, no cantem victòria abans d'hora, que tots ens coneixem.

Comentaris (0)01-12-2017 06:08:06