login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Acabar i començar

Se'ns en va l'agost. Avui tanca portes fins l'any vinent. Se'ns en va, i amb ell, diguin el que diguin el calendari i la meteorologia, se'n va l'estiu. Demà arribarà setembre, carregat de nous projectes, de noves energies. Començarà un nou curs escolar, començarà un nou cicle ple de sorpreses, d'il·lusions i d'incerteses. Hi ha qui començarà una mena de compte enrere personal per arribar a alguna fita concreta, i hi ha qui començarà un compte endavant per anar guanyant el futur, dia a dia. Sigui com sigui, alguna cosa nova i apassionant es posarà en marxa, demà mateix.

Aquesta mena de principi d'any petit que és el setembre, aquesta mena de segona festa major que ens permet somiar i fer plans, carregada d'energia i de ganes de fer, em fa pensar en la força de la joventut, aquell estadi vital en què tot és possible, en què la lluna i les estrelles no són tan lluny i on, amb voluntat, amb constància i amb dedicació, res no es pot escapar de la xarxa dels somnis.

Acomiadem l'agost, si us sembla, amb un autèntic i ja mític cant a la joventut. Una cançó vella composada per Bob Dylan el 1974, en aquesta ocasió en una interpretació enregistrada el 1976 i publicada dos anys després. Una versió que sempre em fa tornar als anys de la meva adolescència, però que encara segueix completament vigent i digna de ser escoltada, un cop més. I tants com calgui, perquè la il·lusió no caduca.

Comentaris (0)31-08-2017 06:23:07

Privilegis

Ara que es parla de construir una nova república, la catalana, potser aniria bé començar a pensar, més enllà de les estructures institucionals, formals i legals, en determinats elements més intangibles, però que donen la mesura de la qualitat democràtica i cívica d'una determinada societat, com ara els privilegis dels alts càrrecs i, especialment, d'aquells que ja no ho són, però que sembla que es neguin a renunciar-hi.

Per fer-ho fàcil, un exemple: el desplegament policial pel retorn de les vacances d'algú que va ser ministre en el seu moment, però que ja no ho és. Parlo del tristament famós José Manuel Soria, que es veu que ha de seguir tenint privilegis i protecció policial, tot i que ja no ostenta cap cartera ministerial. Evidentment, millor no calcular què costa la broma.

A Espanya, i també a Catalunya, encara no tenim prou clar que els diners públics són diners nostres. Encara és com si fossin diners de ningú i, per tant, sense cap valor ni cap efecte sobre nosaltres. Així s'explica que no hagi saltat tot pels aires pels milers de milions que s'han regalat a la banca, mentre el país s'empobria de manera escandalosa, sense anar més lluny. Això sí, passar la calculadora per si aquí ens gastem tant o quant en comprar urnes, sí que es fa. Tota una lliçó magistral d'hipocresia.

Si hem de fer un país nou, que sigui amb mandataris dignes, responsables dels diners que estan gestionant, i que són ben nostres, i que comencin a posar límits als privilegis i a les prebendes dels alts càrrecs públics. Lamentablement, em temo, vista la realitat de casa nostra fins ara, en molts casos i a tots els nivells, des de la política més local fins a la més internacional, que això seguirà sent política ficció.

Comentaris (0)30-08-2017 06:14:49

No pinta gens bé

Avui toca quedar malament, segur, amb més d'un i més de dos. Però ves, què hi farem. He llegit de passada el text de la llei de transitorietat que es va presentar ahir. Com que no sóc politòleg, hi he anat a buscar els punts on més còmodament m'hi puc moure i, ho confesso, n'he sortit força decebut.

D'acord que és una llei de transitorietat i, per tant, res de definitiu. El text final serà la futura constitució; però no ens enganyem, aquest text destil·la constitucionalisme per tot arreu, la qual cosa em fa pensar que dibuixa, i en alguns casos amb força detall, la futura carta magna.

Anem al gra. Hi he buscat què en diu de la llengua i, oh, sorpresa! un breu article, el 24, fa esment dels "drets lingüístics" i ho fia tot a la vigència de l'actual llei de política lingüística, de fa gairebé vint anys, tot parlant de les llengües catalana, aranesa (segur que la llengua no és l'occitana?) i castellana. Pel que fa al cas de l'Aran, per cert, es despatxa la qüestió en un brevíssim article 5 que proclama la vigència de la llei i l'organització actuals.

Insisteixo: d'acord que és un text legal transitori, però difícilment millorarem la qüestió lingüística si mantenim la política actual, més que superada per la realitat social. Ja sabem què dona de si una llei de fa dues dècades, i la cooficialitat que consagra. Si la futura constitució no canvia les coses, ja sabem què ens espera: el mateix que des de fa vint anys, si fa no fa. És a dir, la decadència continuada en l'ús social de la nostra llengua.

Nens i nenes. Adolescents. Si voleu una professió de futur, feu-vos mestres de català. Em temo que en aquest nou edifici que es vol alçar, amb importants escletxes estructurals si res no ho evita (i no ho sembla), tindreu feina per a molts i molts anys, perquè seguirem fiant el futur de la nostra llengua a cursos i més cursos, tot esperant la miraculosa multiplicació dels parlants. Això sí, amb el dret a expressar-nos sempre i arreu en qualsevol de les llengües (català, "aranès" i castellà), no fos cas que algú es pogués arribar a molestar.

Comentaris (0)29-08-2017 06:18:30

Cultura? Per a què?

En quin moment vam decidir que tot el que hi ha al món està al servei dels nostres desigs? En quin moment vam pensar que tot es pot fer i que fins i tot les normes de conducta més elementals no són res si ens ve de gust? En quin moment vam perdre el respecte per la nostra història i pel nostre patrimoni cultural? Potser aquestes preguntes poden sonar massa dures, però m'han vingut al cap en llegir la notícia d'una gent que va destrossar un taüt de 8 segles d'antiguitat perquè van pensar que era necessari tenir una foto del seu fill a dins.

Qui més qui menys podríem parlar de com és de difícil controlar els nens en un museu, posem per cas. Però el problema apareix quan són els adults els incontrolables, i més encara la seva necessitat irrefrenable de fotografiar tota l'activitat diària i, si pot ser, de la manera més extravagant possible, com ara retratant el fill en un taüt. Potser el cas és extrem, per sort, però qui no ha patit el soroll de les converses que no deixen escoltar la música en un concert, o la gent capaç de tot per fer una foto amb el mòbil enmig d'una representació teatral o de qualsevol altre espectacle? Insisteixo: en quin moment vam perdre el respecte per la cultura? Potser en el mateix moment que unes determinades elits culturals van decidir que la cultura era un luxe reservat a quatre iniciats i a quatre potentats i, per tant, no calia posar-la realment a l'abast de la resta de mortals, que mai no la podrien apreciar.

El nivell cultural d'una societat és una bona mesura de la seva qualitat com a tal. Considerar el coneixement en aquest àmbit un valor prescindible, com està passant cada cop més en el nostre sistema educatiu o en les pròpies programacions culturals i en la seva promoció i difusió, és un repte que com a país caldrà afrontar algun dia si volem realment una societat millor, en la qual el gust per la literatura, la música, la pintura, la història... es facin extensius cada cop a més gent. I això passa per un canvi substancial en la mentalitat (no ja en els noms) de molts dels responsables i gestors culturals, no ens enganyem. Mentrestant, seguirem patint la manca de respecte, ni que sigui per tal d'aconseguir una trista foto.

Comentaris (0)28-08-2017 06:20:41

Debats absurds

I si algun dia comencem a deixar que determinades coses flueixin de manera natural? Començo a estar una mica tip de viure a cop de performance. Alguna que altra, en un moment determinat, està molt bé, i cal, però quan la cosa es converteix gairebé en hàbit, francament, em salten les alarmes del dirigisme. I no m'agrada gens.

Aquest petit comentari ve a to de la manifestació de demà a Barcelona i la ridícula disputa de banderes i samarretes que s'ha muntat. Que si no s'hi han de portar banderes, o sí. Que si les banderes han de dur crespons negres. Que si cal dur una samarreta blava com a símbol de pau, o del que sigui... Si us plau, que ens hem begut l'enteniment? Que no som capaços ni de respectar els morts i convocar una gran manifestació amb un únic objectiu, d'altra banda tan clar i contundent com ara el tristament famós "no tinc por" perquè quedi clar que ni un atemptat ni els que puguin venir no ens paralitzaran com a país ni com a societat? Que hem de fer sempre el numeret i convertir un acte, en el fons, de condol, en una festa d'esplai (amb tot el meu respecte cap als esplais)?

Caldria recuperar una mica el seny i tornar a distingir què fem en cada moment i com cal actuar en cada cas. Demà hi haurà una manifestació per quinze persones mortes. Elles, les seves famílies i el suport de la gent són l'únic objectiu. No ho oblidem, i no ens perdem, com tants i tants cops, en una estètica inútil i, en aquesta ocasió, del tot improcedent i absurda. La maduresa com a país també es demostra en aquests detalls gens menors.

Comentaris (0)25-08-2017 06:23:21

Imatges

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I a fe de déu que de vegades és ben cert. Un bon exemple recent el tenim en la portada de fa un parell de dies d'ABC, en la qual, a tota plana, es podia veure el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, mostrant, ben agafada amb la mà, una foto del darrer dels terroristes responsables dels atemptats de Barcelona, tot just acabat d'abatre pels mossos d'esquadra. Ni enllaço la imatge, ni m'entretindré en el text que l'acompanyava, perquè em semblen de tan mal gust que qui vulgui ho podrà trobar tot sense gaire esforç. Al que vaig, avui, és a la imatge.

No recordo cap fotografia similar, en la qual un ministre de l'Interior aparegui en públic amb el trofeu d'un terrorista abatut o detingut. Serà que aquests dies de vacances estic aprofitant per veure Joc de Trons, però no he pogut evitar veure en el ministre qualsevol dels reietons cruels de la sèrie amb el cap d'algun dels seus enemics agafat pels cabells, mostrant-lo, ben orgullós, en públic.

Sé que ho he dit en articles anteriors, però és la lògica de la mentalitat de guerra, en què només hi caben vencedors i vençuts i on l'únic enemic possible és l'enemic mort. Marca Espanya, de fet. De tota manera, què es pot esperar d'un govern que menteix sistemàticament i que es veu corregit per organismes internacionals, com ara Interpol, sense que passi res? Imagineu que un conseller de la Generalitat fos desmentit per una institució europea? Imagineu l'allau de crítiques, el rebombori que es muntaria i les dimissions que caldria afrontar? Doncs a Espanya, res. Res de res. Com qui sent ploure. Ja és ben veritat que tot s'hi val en l'amor i en la guerra, i hi ha qui només sap pensar (per dir-ne d'alguna manera) en clau bèl·lica.

Comentaris (0)24-08-2017 06:15:00

Quan el fanatisme parla

Segurament, el fanatisme no deixarà mai de sorprendre'm. Qualsevol fanatisme. Ara mateix, sense anar més lluny, unes recents declaracions de Jaime Mayor Oreja apuntant als matrimonis igualitaris (homosexuals, perquè m'entengui tothom) com una de les causes de la degeneració espiritual d'Occident i com una de les febleses que facilita i propicia atemptats com els de Cambrils i Barcelona. I va i es queda tan ample, després de deixar-ho anar. Imagino que el mateix deu passar a Niça, Londres... O potser és que Espanya segueix sent la reserva espiritual d'Occident, tota sola? Això sí que és una guerra de civilitzacions (o més aviat religiosa) en tota regla.

Però bé, què en podíem esperar, d'aquest personatge. A tall de recordatori, és el mateix que mai no ha condemnat el franquisme perquè és una part de la història d'Espanya (es veu que segons què, si ha passat -i per tant és història- ja no és condemnable, encara que dubto que sigui capaç de dir el mateix d'ETA, per exemple, una part de la història del seu País Basc natal), o d'afirmar que aquella època va ser una etapa d'enorme placidesa. Per a molts, placidesa eterna, dit sigui de passada.

Per cert, Mayor Oreja va ser ministre de l'Interior entre 1996 i 2001 en governs d'Aznar, un altre gran demòcrata de tota la vida, i el va succeir al càrrec, oh sorpresa! Mariano Rajoy, de qui encara deu haver algú que està esperant que digui alguna cosa intel·ligent a propòsit dels atemptats (jo no, francament, perquè no fa cap falta), tot i que deu estar prou ocupat amb els triomfs del Real Madrid i es veu que el Marca no en va parlar, d'aquests atemptats. I tota aquesta colla ens venen a donar lliçons de convivència i de moral. Quin tip.

Comentaris (0)23-08-2017 06:22:56

Matar no és fàcil

Ahir va caure el darrer dels terroristes, i sembla que el principal agent, de l'atemptat de Barcelona. Ahir a la tarda, per què negar-ho, tots vam respirar una mica més tranquils. Capítol tancat, tot i que la història segurament continuarà, igual com les investigacions policials, tal com va deixar clar el major Trapero, personatge cridat a entrar per la porta gran de la iconografia catalana contemporània.

Ahir a la tarda, un mosso d'esquadra va disparar i va matar un assassí. Exactament igual com fa quatre dies van fer uns altres companys seus, i tant em fa si eren homes o dones, alts o baixos, o joves o vells. De fet, el millor que els podria passar a tots plegats és que la seva identitat romangui sempre anònima, per seguretat seva i per evitar que la premsa sensacionalista i els fanàtics de tot signe els converteixin en símbol o en objectiu. Per sort, el cos al qual pertanyen i la societat catalana en general hi estan fent els possibles perquè així sigui. Gratitud eterna per la seva feina, silenci i discreció.

La pregunta que em faig, però, és que deu passar pel cap d'aquests agents un cop han vist que els seus trets han encertat. D'acord que són professionals preparats i tot plegat, però són persones i saben que la seva actuació ha evitat moltes morts, però n'ha causat alguna. Els seus trets han mort algú. Algú que, com tothom, tenia una història una família, una vida. Crec que, a més de la gratitud a la feina policial, cal fer arribar, com bonament puguem, el nostre suport als agents, perquè matar, no ens enganyem, no és fàcil i de ben segur que els passa factura. Justament és aquesta factura la que fa encara molt més valuosa la seva decisió i els seus actes. Tots hem dormit més tranquils, avui. I ells? Tant de bo que també.

Comentaris (0)22-08-2017 06:22:05

No és el mateix

Els atemptats de Barcelona i Cambrils estan deixant al descobert moltes mentides i moltes veritats sobre la situació real de Catalunya, de la seva gent, de les seves institucions i de la seva relació amb els seus equivalents a Espanya. Cada dia que passa, gairebé cada hora que passa, es fa més evident l'abisme mental entre els uns i els altres. Per fer-nos una idea de la situació, val la pena llegir aquest article, publicat ahir mateix i que resulta prou il·lustrador.

Però des de la publicació del text ja han passat més coses que ens haurien de fer pensar en quin país vivim, ara mateix, i quin país volem. A tall d'exemple, només dues observacions:

Primera: funeral més o menys d'estat -no estic massa al cas de com funciona el protocol reial- amb una missa catòlica a la Sagrada Família. És evident que a l'estat aconfessional que diuen (la sacrosanta constitució ho explicita) que és Espanya, li importa un rave el pensament de les víctimes a les quals suposadament es vol honorar i es respon a un atac, sobre el contingut religiós del qual s'ha insistit fins a la sacietat, amb més religió. Tot molt coherent. I de propina, un oficiant absolutament fora de lloc, per més cardenal que sigui, per a major satisfacció dels més il·lustres assistents. Mentrestant, les cues per signar el llibre de condol de l'Ajuntament de Barcelona segueixen plenes de ciutadans anònims que volen expressar el seu suport sentit i discret a les víctimes i a les seves famílies.

Segona: podríem repassar exhaustivament totes les declaracions per comprovar que el to i les paraules del president, del conseller d'Interior, del major dels mossos i de tothom que ha pres la paraula, de manera oficial aquests darrers dies, han estat de preocupació, de dolor i de recerca dels responsables d'un crim. Aquest ha estat l'estil fins que ha aparegut el ministre Zoido parlant de cèl·lules i de desarticulació, sense anar més lluny -i sense raó, dit sigui de passada- amb un to i un llenguatge propis de l'estil bèl·lic, on només hi caben vencedors i vençuts.

Veieu les diferències? Doncs això.

Comentaris (0)21-08-2017 06:29:46

Tanquem setmana

Setmana atípica, aquesta que tanquem. Una d'aquelles setmanes que es recordaran molt de temps i que ens han d'ajudar aprendre moltes coses que havíem pogut intuir, però que mai no havíem sentit, realment. I és que, de tant en tant, la vida ens sacseja amb una virulència inesperada i contundent i ens mostra el seu rostre més dur. Aleshores, la sorpresa, el desconcert i la por se'ns fan presents i ens obliguen a descobrir nous escenaris, noves maneres de seguir endavant.

Aquesta setmana hem après, si encara no ho sabíem, que som vulnerables, fràgils, i que necessitem, i de quina manera, aquells que tenim a la vora, perquè només des de la solidesa dels neguits compartits, només fent causa comuna de la incertesa i la inseguretat ens fem forts i ens podem alçar de nou, enmig de qualsevol escenari advers.

El dolor passa, fa el seu curs, ràpid o lent, però passa, i la calma, amb la seva parsimònia, finalment ho va posant tot de nou a lloc; i la calma duu la il·lusió renovada. Avui és diumenge; vulguem o no, un dia que sempre tanca un període i dona pas a un altre, a una nova setmana, a un nou dilluns, principi de tot o, com a mínim, de la voluntat tossuda i renovada de tornar a somriure i a passejar sense angoixa. I voler és el primer pas per poder.

Comentaris (0)20-08-2017 06:53:37

Minut de silenci

Ahir va ser dia de minuts de silenci. Malament rai, quan això passa, i de tant en tant passa. Ahir, els carrers i les places del país van acollir grups de persones que van voler mostrar el seu suport a les víctimes dels atemptats de dijous i a les seves famílies amb un gest simple però contundent: el silenci. És ben sabut que moltes vegades el silenci diu molt més que les paraules.

Repassant la gran quantitat de fotografies que ahir van omplir les xarxes socials, i que van il·lustrar aquest dol col·lectiu, vaig poder dibuixar tres categories, si se'n pot dir així. Una, la del silenci profund, la del respecte de la ciutadania, quan no cal dir res, perquè tothom sap què s'està dient; una segona, sovint institucional, en què un representant d'un determinat ajuntament, o comunitat de qualsevol mena llegeix un manifest, una declaració que explicita aquest suport, en nom de tothom que l'acompanya. Finalment, hi ha un petit, per sort molt petit, grup d'imatges en què l'alcalde (em sap greu però sovint es tracta d'alcaldes) agafa el micro i deixa anar el seu missatge, amb bona intenció imagino, i amb paraules fàcils de compartir, però amb un excés d'afany de protagonisme que res no té a veure amb l'objectiu del senzill acte del silenci.

Quan tothom crida, potser el millor és callar. Trencar el silenci, el respecte, el dol, amb una irrefrenable expressió d'ego em sembla totalment fora de lloc, i això també va passar ahir en alguna que altra de les nostres ciutats i viles. Però ja sabem que fins i tot de les desgràcies hi ha qui en vol treure rèdits. És el nivell d'una determinada classe política. Ahir, les úniques paraules que tenien sentit eren el ja famós "no tinc por". I encara podríem afegir, amb veu molt baixa, tan baixa que ningú no la pugui sentir: "i si en tinc me l'empassaré i seguiré endavant amb la vida".

Comentaris (0)19-08-2017 07:00:49

Ha passat

S'havia dit tants cops, que només era qüestió de temps... I finalment ha passat. Atemptat amb un vehicle a la Rambla, una nova manera fàcil, barata i gairebé imprevisible de matar que ja havíem vist a Niça, a Berlín, a Estocolm, a Londres, i que, molt em temo, té un llarg i dolorós futur per endavant. I nou atemptat, en aquesta ocasió avortat, amb els ja coneguts cinturons bomba, al passeig marítim de Cambrils.

Ens agradi o no, ens anem acostumant a conviure amb la incertesa, amb la inseguretat, amb la por, fins i tot. El risc d'un atac puntual, amb els mitjans més inimaginables i al lloc més inesperat creix i s'anirà fent un lloc a les nostres vides, igual com els accidents de trànsit o les malalties mortals, i no hi haurà policia que els eviti del tot, igual com no hi ha medicines per a tots els mals, ni dispositius de seguretat absoluta als vehicles.

Ahir, estupefacció; avui, dol. Però vindrà el cap de setmana i les nostres vides seguiran, les de molts, amb l'alleugeriment de saber que cap dels nostres no es troba entre els morts i els ferits, i altres amb el dolor per la pèrdua absurda dels seus estimats. I potser la setmana que ve, o més enllà, caldrà revisar els mecanismes de funcionament i les competències de tots i cadascun dels cossos i forces de seguretat, i tant de bo sigui justament això, la seguretat dels ciutadans, la prioritat a preservar, per damunt de qualsevol altra cosa, perquè un futur incert i cruel ja ha arribat i cal ser-ne ben conscients, perquè és el que ens tocarà viure.

Comentaris (0)18-08-2017 06:12:08

Que no molestin

Molesten. Senzillament, molesten i incomoden les imatges de les pasteres desembarcant, els cadàvers d'homes, dones i nens amuntegats o flotant a la deriva i, en general, la misèria i la desesperació ocupant un espai, la Mediterrània, dedicat, especialment aquests mesos, a acollir creuers, embarcacions esportives de tota mena i milions i milions de banyistes a la recerca de la bondat del clima i de la calidesa de l'aigua i de les platges.

Com que vivim en un món en què la realitat no existeix si no es veu, el més pràctic per preservar la placidesa turística i, de passada, per mirar de tancar l'aixeta dels desesperats africans que encara pensen que Europa els espera amb els braços oberts, és fer fora els testimonis incòmodes, és a dir, les ONG que treballen per rescatar nàufrags i refugiats, ja sigui gràcies a la sempre més que dubtosa complicitat amb el govern libi, ja sigui respectant la impunitat d'algun que altre vaixell de moderns pirates, ja sigui des del silenci sempre còmplice dels estats membres de la Unió Europea, o des de polítiques amagades i implacables.

Sigui com sigui, tant els fa què els passi als milers d'africans que es llencen al mar cada dia. L'important és que no arribin a les nostres costes, que no ens molestin, que no incomodin als turistes. I si el preu a pagar per posar fre al trànsit de pasteres és la mort, doncs mala sort. Que es morin, si no es volen quedar a casa seva. Però, sobretot, que no molestin ni deixin imatges desagradables, que som a l'estiu i és temps de sol i platja.

Comentaris (0)17-08-2017 06:15:50

Servir o servir-se'n?

Servir, o servir-se'n. Qui diu que els pronoms no són importants? Segurament, el ministre d'Exteriors d'Espanya, mateix. El menyspreu per la gramàtica, en casos com aquest, és menyspreu per tot, menyspreu pels altres. I és que només des del menyspreu absolut es pot entendre que algú com Alfonso Dastis té tot el dret del món a tenir-ho tot pagat quan surt de casa, tant si ho fa vestit de ministre, com si no.

El personatge en qüestió ha passat uns dies de vacances amb la seva dona a Equador, però amb el petit matís que s'ha allotjat a la residència oficial de l'ambaixador i que s'ha fet dur arreu en un cotxe oficial. Diuen des del Govern que Dastis s'ha pagat el viatge, malgrat tot, i que ha dedicat part de les seves vacances a compromisos oficials. Ni que això fos cert, em costaria de creure que pagués l'avió, perquè prou es podria entendre, si realment ha dut a terme reunions oficials, com una despesa més de la seva actuació. Però em costa molt creure-ho, francament, i més venint d'un govern que menteix constantment.

Servir no és servir-se'n. No ho hauria de ser si es tingués en un mínim de consideració la funció pública que també desenvolupen els alts càrrecs polítics. Però es veu que no, es veu que els alts càrrecs consideren que tenen dret a tot: a fer-se passejar, a no pagar un àpat ni per equivocació i a tenir allotjament de franc siguin on siguin... Perversió del sistema o mentalitat caciquil? Segurament una mica de tot. I la pena és que no només passa amb aquest subjecte. Mirem amb les ulleres de prop i trobarem exemples similars a tort i a dret.

Comentaris (0)16-08-2017 06:21:17

Compromís

Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d'identitat, quan no directament valors socials? Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú? Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre's de cor?

Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents. Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte. Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d'un vincle sòlid amb el que sigui: amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona... perquè només des de l'estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.

Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç. Bona sort. Ens tindreu al costat.

Comentaris (0)15-08-2017 07:25:09

Només una vaga?

Potser és que sóc malpensat, o potser és que el temps em va ensenyant que res no acostuma a passar perquè sí, però el conflicte a l'aeroport d'El Prat fa un tuf molt estrany, molt més estrany que el d'un conflicte laboral. D'entrada, ja fa molt de temps que es van produint les aturades parcials i tot plegat, amb els problemes que comporten per a tots aquells que han d'agafar un vol. Val a dir que durant molt de temps no va haver cap moviment per part del Govern d'Espanya. Només hi havia una situació anormal que causava un greu perjudici al sector turístic i de negocis (els grans consumidors de vols) a Barcelona i, de retruc, a Catalunya.

Finalment tot esclata, fa uns dies i apareix el president Rajoy repartint responsabilitats a tort i a dret, tant si qui rep té competències com si no i, de passada, parlant per primer cop de manera clara de conflicte laboral, perquè les sospites d'una mà negra d'aquelles que corren per les clavegueres de l'estat es feien cada cop més intenses i calia desviar l'atenció. I després el ministre, i el gabinet de crisi, i les taules de negociació, i la Generalitat de mediadora. I finalment, la Guàrdia Civil i l'amenaça d'un laude per fer front a la situació. Si tot és només un problema entre una empesa privada i els seus treballadors, a què ve tant desplegament polític?

Resultat de tot plegat, ara mateix: els passatgers segueixen patint cues i pèrdues de vols, amb un greu perjudici a la imatge de l'aeroport i del país; el Govern d'Espanya aconsegueix que tot quedi aparentment en un conflicte laboral, alhora que instal·la, ara sí, una base política d'operacions a Barcelona, per deixar clara la seva presència i el seu poder; la Guàrdia Civil pren posicions en una infraestructura tan important com és El Prat; i sobretot, l'atenció de l'opinió pública només es gira cap a un conflicte laboral que, a diferència d'altres tan greus com el dels controladors de fa uns anys, s'anirà allargant el temps que calgui perquè, no ens enganyem, tot plegat és molt més que una qüestió de sous i de dimensió de plantilles.

Comentaris (0)14-08-2017 06:22:41

Compartir

I si part de la gràcia de les coses fos poder-les compartir? Fem, comprem, sortim, viatgem, aprenem i anem acumulant objectes, coneixements i experiències. Però, qui no ha sentit mai el desig gairebé irrefrenable d'explicar com ha estat d'agradable la lectura d'un llibre, o una pel·lícula, o una conversa amb algú, o un viatge a algun lloc desconegut? Qui no ha tingut mai la necessitat de compartir aquest petit fragment de felicitat amb algú que estima?

Ahir vaig tenir ocasió de compartir espais, records, sensacions en llocs on no havia estat mai però que vaig agrair de poder conèixer d'aquesta manera, a través dels ulls i la memòria aliens. És una sensació molt dolça saber que algú vol compartir generosament amb tu una part valuosa de la seva vida. De fet, és saber-se estimat. Simplement.

Si mai heu sentit res de semblant, cosa que us desitjo de cor, sabreu perfectament de què us parlo.

Comentaris (0)13-08-2017 07:03:31

Polítics i funcionaris

Un bon company d'aventures diverses i de projectes professionals ha escrit aquesta interessant reflexió, a propòsit de la subhasta a la baixa de determinats polítics, i dels seus sous. Vagi per endavant que comparteixo el fons del seu discurs, però tot remarcant que es queda molt, però que molt, curt si hem de parlar del funcionariat (farcit, no ens enganyem, d'elements polítics a col·locar o a reciclar), dels seus sous i del seu lent però inexorable procés de degradació. Sigui com sigui, val la pena llegir l'article amb atenció i prendre'n bona nota.

Provem a fer un petit joc estiuenc d'investigació. Mirem de trobar què es cobra a les diferents administracions que s'amunteguen a Catalunya: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, administració central... i comparem. Si aconseguiu fer-vos amb totes les taules salarials, m'agradaria saber què us provoquen, si més indignació o més vergonya. Perquè, és clar, durant aquesta recerca, potser de manera inconscient, haurem anat posant noms i rostres a determinats imports. És inevitable. I necessari.

Un dels grans temes pendents d'aquest estat que diuen que construirem és, sense cap mena de dubtes, una reforma en profunditat de les administracions públiques. Reforma, per cert, impossible, per més que es reivindiquin la transparència i la tramitació electrònica, amb unes plantilles envellides, desmotivades i que encara serveixen massa com a refugi d'incompetents i de residus polítics de tots els nivells que no tenen cabuda a les grans portes giratòries, només reservades a uns pocs escollits. A tota aquesta colla de zombis professionals, la funció pública els pot garantir uns mínims espais on satisfer les seves ànsies de poder i el seu ego sempre ben viu, i un sou durant anys i panys, fins a l'anhelada jubilació. De feina, d'objectius i de resultats, millor que no en parlem, perquè prou que salten a la vista, a poc que ens hi fixem.

Comentaris (0)12-08-2017 06:51:07

Amb una mica

Amb una lectura, amb una sola lectura, es pot esdevenir revolucionari. Això, si més no, és el que diu Andrea Levy, una de les esperances blanques del PP, que es veu que es va fer reivindicativa i revolucionaria arran de llegir La casa de Bernarda Alba, de Lorca. Això sí que és veure la llum de cop, i no allò de Sant Pau camí de Damasc. Per cert, imagino que no va llegir el pròleg que acostuma a acompanyar qualsevol edició mínimament digna de qualsevol obra literària, perquè si ho hagués fet, hauria descobert que l'autor de tan revelador text és algú a qui els avantpassats ideològics i sovint també familiars dels seus companys de partit van assassinar, i amb tanta cura que encara no se n'ha pogut ni localitzar el cadàver.

Aquest ridícul apunt sobre un comentari encara més ridícul i més absurd m'ha fet pensar, però, que tot sovint amb ben poc fem molt. Amb una mica de ganes fem un gran esforç; amb una mica d'il·lusió, l'esperança d'un futur; amb una mica de música, un ball de festa major; amb una mica de tendresa, un amor etern; amb una mica de llum, una claror enlluernadora; amb una mica de repòs, unes vacances senceres; amb una mica de bon temps, tot un estiu; amb quatre paraules, tota una declaració d'amor; amb quatre gestos, una complicitat duradora; amb uns pocs quilòmetres, un viatge meravellós; amb una mica de coneixements, la saviesa que fa viure; amb una mica de ganes, una vida plena.

Amb ben poca cosa som capaços d'omplir de sentit totes les hores de tots els nostres dies. No cal que ens fem revolucionaris, ni que aspirem a ser grans amants, ni parelles perfectes, ni pares meravellosos, ni fills exemplars, ni savis, ni treballadors excel·lents, ni grans personatges, ni genis de les ciències o de les arts. Només cal, en el fons, que aprenem a ser conscients del que tenim, que sapiguem valorar-ho com cal i que construïm, amb les peces -poques o moltes- que l'atzar o l'esforç posen al nostre abast, una mica de felicitat i, amb ella, una vida que valgui la pena viure.

Comentaris (0)11-08-2017 06:23:59

Ahir va ploure

Ahir va ploure. Fa dies que la calor intensa senyorejava per les nostres terres sense donar cap mena de treva. Els meteoròlegs ho havien anunciat, tot i que ja sabem que segons quines coses, fins que no es veuen... Però ahir, finalment, va ploure, es va refrescar l'ambient i vam tornar a sentir tot aquell seguit de sensacions mig oblidades que s'associen a la humitat i a la terra amerada.

De sempre s'ha dit que la pluja és vida; que la pluja enriqueix la terra i afavoreix els conreus. Ara, però, vivim massa d'esquena als cicles vitals i quatre gotes poden ser més aviat sinònim de caos circulatori, de semàfors que deixen de funcionar i de problemes en una societat artificial. Però ahir va ploure, amb coneixement, sense estridències, amb la calma pròpia de la pluja lenta de l'estiu, no pas de les tronades que també vindran, irremeiablement, i va quedar en l'aire una sensació de benestar, de calma, de pau i de serenor que calia retrobar.

Tradicionalment s'han fet tota mena de rituals, de danses, de processons fins i tot, quan la pluja s'ha fet esquiva. Per alguna cosa serà. Potser, senzillament, perquè l'aigua, la pluja, tot ho neteja, tot ho renova i refresca i, al seu pas, fa créixer la vida. Gaudim, avui, de tot el que ens va deixar la pluja d'ahir.

Comentaris (0)10-08-2017 06:14:08

Res no canvia

Hi ha maneres de pensar, per dir-ne d'alguna manera, que no tenen remei; que per més que el món i la societat avancin, segueixen ancorades en el passat més ancestral i més primitiu, i una bona mostra la tenim en la polèmica que corre per Gijón a propòsit dels comentaris que ha suscitat la indumentària de les socorristes de les seves platges.

Res no ha canviat des dels temps en què Manolo Escobar cantava "no me gusta que a los toros te pongas la minifalda", o quan un jutge de Lleida dictava la vergonyosa sentència de la minifaldilla, o quan se segueixen justificants els abusos sexuals durant les festes de San Fermín, a Pamplona. Som on érem, que ningú no ens enganyi, i la mostra tangible, més enllà dels comentaris sobre els banyadors de les socorristes, és el fet que la pròpia administració, la Prefectura de Salvament de l'Ajuntament de Gijón, que alguna cosa deu tenir a veure amb els uniformes, ara recomani que es treballi amb un pantalonet posat, per evitar comentaris.

Un cop més, la culpa és en la víctima i no en el que fa l'acció (l'agressió, de fet). Un cop més, la dona és la culpable de vestir d'una determinada manera, i no del mascle que la contempla amb luxúria i superioritat. No vull ni imaginar què passa per la ment d'aquests individus quan passegen la vista per la platja i les dones que la poblen, amb banyadors molt més mínims que els de les socorristes.

I és que ens agrada molt sexualitzar les professions femenines, des de les presentadores de televisió, posem per cas, fins a les socorristes per, tot seguit, acusar-les de provocació i, de passada, justificar tota mena d'actituds abusives i denigrants. En aquest món vivim des de fa segles, i res no canvia. O no prou.

Comentaris (0)09-08-2017 06:23:45

Mentir a consciència

Déu n'hi do el petit discurs de Rajoy, ahir, a propòsit de la situació del conflicte d'El Prat. I déu n'hi do la de falses acusacions i mentides que va arribar a deixar anar en ben poca estona. Però per damunt de tot, vull destacar el qualificatiu "mezquino" aplicat al Govern de la Generalitat, perquè, segons ell, esquiva les seves responsabilitats sobre la situació de l'aeroport, tot i que no en té cap, malgrat anys i anys de reclamacions al respecte, sempre ignorades des de Madrid.

Si mirem el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, mesquí és, entre altres accepcions, pobre, necessitat, mancat del més necessari. Francament, aquest significat, aplicat al Govern, potser sí que és adient, tot i que, potser cal recordar-li al president Rajoy que tot els que ens manca és, en gran manera, per obra i gràcia del seu Govern. Però posats a jugar amb paraules que sonen contundents, potser l'adjectiu "neci", li escau bé a Don Mariano, si en un acte de generositat volem apostar per la seva bona fe i manca de coneixements quan es posa a parlar; perquè "neci" és aquell que no sap allò que podria saber o allò que hauria de saber.

Però no ens enganyem, ni Rajoy domina tant la seva llengua com vol fer creure amb els seus discursos barrocs, ni pot enganyar ningú, en aquestes terres, perquè tots sabem qui té alguna cosa a dir als aeroports catalans i qui no. Però, és clar, això és aquí. Fora de Catalunya, que un president d'Espanya menteixi miserablement sobre competències, d'entrada, fa que es percebin les mentides com a veritats. Així, les responsabilitats apunten cap a aquell que no les té i s'allibera el culpable de tota culpa. Però això no ho sap ningú.

Mentir a consciència, quan s'ostenta una tan alta distinció com ho és la presidència d'un govern, és greu. És molt greu. Però ja ens anem acostumant, perquè si es pot fer davant de la justícia quan es parla de responsabilitats i de diners, com no s'hauria de fer davant de les càmeres, parlant de competències i d'aeroports?

Comentaris (0)08-08-2017 06:18:23

Diferències irracionals

Ja coneixem l'expressió aquella que diu que entre un parell de coses, el que sigui, poden haver "diferències raonables", però si ens mirem bé, en segons quines ocasions, el que hi trobaríem són diferències irracionals, diferències derivades de la irracionalitat d'un dels dos elements de la comparació. Aquest, per exemple, és el cas del tractament la simbologia nazi a Alemanya i de la simbologia franquista a Espanya. La primera considerada delicte i la segona molt més que tolerada.

Llegia aquest cap de setmana la notícia que dos turistes xinesos han estat detinguts i multats a Berlín per fotografiar-se davant del Reichstag tot fent la salutació nazi. Poca broma amb un passat cruel i encara ben present. Per contra, a Espanya no hi ha cap pudor a fer servir banderes amb l'àliga franquista en tota mena d'espais públics o estadis, ni a cantar a les portes de les esglésies himnes feixistes com el "Cara al sol", ni a treure en processó mares de déu amb un mantell amb l'escut franquista brodat, ni a conservar aquell autèntic monument al terror i a la repressió que és el Valle de los Caídos.

Aquesta, entre moltes altres, és la diferència entre un país conscient del seu passat i del seu deure amb la història i amb la humanitat, fins i tot, i un altre que es nega a fer cap mena de revisió de la dictadura, com només passa allà on la democràcia és inexistent. Aquesta és la diferència irracional entre un règim democràtic i una post-dictadura. Que llarg se'ns està fent i se'ns farà encara el franquisme.

Comentaris (0)07-08-2017 06:25:03

Plenitud d'agost

L'estiu, l'agost, és temps de plenitud, temps de collites, temps de maduresa, temps de feina feta abans no arribin la decadència de la tardor i el silenci de l'hivern. I aquests dies, avui mateix, temps de contrast entre un sol intens que tot ho crema i una lluna plena que tot ho il·lumina. És temps d'estiu, amb quatre núvols encara mig juganers que ja avancen les tronades i la pluja que han de venir.

Són curiosos, aquests dies en què sol i lluna sembla que competeixin a cridar la nostra atenció per fer-nos alçar el cap i els ulls cap a un cel on s'alternen un i altra, en un espectacle fastuós i magnífic. I de propina, així que avanci la vinent, amb una lluna que anirà llanguint lentament, arribaran els perseids, les llàgrimes de Sant Llorenç, amb tota la seva bellesa efímera i la promesa de bons averanys i de desigs per satisfer, a demanda de cadascú i de tothom que tingui els ulls per veure'ls passar. Definitivament, l'agost, aquests dies d'agost més concretament, són dies de mirar amunt, de deixar-se seduir per la fantasia d'un firmament inabastable, i de somiar sense mesura.

Avui, tota aquesta bellesa de l'estiu, dels seus contrastos, de l'estació de maduresa, m'ha fet pensar, un cop més, en aquella magnífica "cambra de la tardor" de Gabriel Ferrater. Ara només intuïda, però que ens recorda que tenim la pell mig del sol, mig de la lluna, igual com els dies d'agost que passem, ara mateix, regalant-nos l'espectacle impagable d'una plenitud meravellosa.

Comentaris (0)06-08-2017 07:06:55

Llegendes urbanes

Tot sovint, els límits entre la imaginació i la realitat són una mica difusos i és fàcil passar de l’una a l’altra sense voler i acabar donant lloc, per exemple, a les llegendes urbanes. Qui no ha sentit parlar mai de la noia del revolt de la carretera, de les propietats d’una cullereta en una ampolla de cava, del perill dels caramels amb LSD que algú reparteix a la porta de les escoles, de la raça de cocodrils albins que habiten a les clavegueres de determinades ciutats, o de l’esclat de la pròtesi pectoral de l’Obregon durant un vol? Segur que qui més qui menys té ben presents aquestes o altres d’aquestes llegendes urbanes que il·lustren i decoren la cultureta més popular. Finalment, però, la ciència i el sentit comú s’acaben imposant i aparquen les llegendes al seu lloc, ben lluny del món real.

I és que, ens agradi o no, la major de les estupideses que podem fer és intentar negar l’evidència. I si no hi ha cocodrils albins a les clavegueres, no n’hi ha. El problema, però, és quan un destacat líder polític intenta negar la realitat i fer passar l’evidència com a llegenda urbana. I justament això és el que ha fet l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, per mirar de negar l’existència d’un pacte d’estabilitat amb Ciutadans al govern municipal, ni més ni menys que titllar l'acord de "llegenda urbana". Les paraules són el que són, i determinades paraules valen el que valen, però l’hemeroteca i els enregistraments són inqüestionables. Voler negar aquest pacte polític és tan absurd com pretendre que el fantasma d’una noia ens avisa del perill d’una corba en una carretera.

L’equip de govern de l’Ajuntament de Lleida comença a ser una mena de circ estrany, poblat de personatges molt peculiars, que tant poden fer gràcia com ràbia, segons cadascú, però que amb les seves declaracions, tant si es reclama el dret a no decidir, com si es nega l’evidència -per dir alguna cosa- demostren una nul·la capacitat de gestió assenyada dels afers públics. Però Lleida és com és. Potser des d’ara també terra de llegendes, en aquest cas urbanes i, per tant, allunyades del tòpic rural que encara ens ofega (ja aniria tocant, una mica de cosmopolitisme, dit sigui de passada). Per a quan un parc temàtic de mites, contes i altres històries fantàstiques? Potser una fira, de moment? Un musical a la Llotja? A aquestes alçades de la pel·lícula, i vist el nivell, ja no descarto res. De tota manera, si el pacte amb ciutadans no ha existit mai, tal com sosté l'alcalde, ben poc –per no dir res- de socialisme els queda als socialistes. Potser el socialisme a Lleida sí que és una llegenda urbana. I l’existència d’un líder de l’oposició que pugui fer fora Ros, una altra.

Comentaris (0)04-08-2017 09:17:39

Comparacions odioses

Hi ha comparacions que ofenen. I molt. Tal com presenta aquest interessant article, el traspàs de Neimar al PSG costa tant com més de dues vegades el que Espanya dedicarà a la pobresa infantil aquest 2017. No oblidem que aquest país és el tercer dels 41 més riscs del planeta, pel que fa a taxa de pobresa infantil.

Si seguim amb les comparacions odioses, els 222 milions d'euros del futbolista és una mica inferior al que l'estat espanyol dedicarà a l'atenció a refugiats (233,7 milions) o al que ha pressupostat per a la lluita contra la violència de gènere (266 milions). Realment, la dita diu que totes les comparacions són odioses, però aquestes resulten ofensives, fins i tot.

La pregunta que em plantejo és si realment el futbol s'ha tornat boig i els interessos econòmics que mou són desorbitats, cosa que faria entendre aquests imports, o si, mirant les xifres a l'inrevés, la importància que el govern espanyol dóna a la violència masclista o als refugiats és la que un club de futbol atorga al fitxatge d'un nou davanter. En el cas de la pobresa infantil, la cosa encara és més flagrant. Bé, també podria ser que totes dues fossin certes.

Val la pena posar determinats imports (el d'una determinada clàusula de rescissió, per exemple) en relació amb xifres que dibuixen la realitat social per entendre millor en quin món vivim i quines són les prioritats que tots anem acceptant com a normals.

Comentaris (0)04-08-2017 06:18:47

Mandra

Si alguna paraula es pot lligar a "estiu", ben bé podria ser "mandra". La calor tot ho alenteix, i amb la lentitud arriba la mandra, aquest gran lloc comú on tot es pot dilatar tant com calgui. Costa mantenir la velocitat de creuer quan el termòmetre frega els quaranta graus i quan un sol de justícia omple bona part de les hores del dia. Potser per això sembla que a l'estiu l'actualitat és menys actual i les notícies corren a un altre ritme, sense la immediatesa habitual, tal vegada per omplir espais d'uns esdeveniments que també sembla que hagin comprat bitllet al vagó de la mandra.

Fa uns dies, llegia que un jutge avala l'exhibició d'estelades durant un partit de futbol. Ves per on, digueu-me tiquis-miquis, però trobo a faltar aquelles portades a tot color i aquells grans titulars que ens titllaven de nazis, feixistes i no sé quantes coses més fa uns mesos. On són? No cal que els busqueu, perquè no hi són enlloc. Potser s'han apuntat a la cua de la mandra estiuenca. Qui ho sap?

Bromes a banda, la sentència aquesta diu coses prou interessants, com ara que la llibertat d'expressió ha de tenir els seus canals on manifestar-se, o que fins i tot la independència pot tenir cabuda en la constitució, si es segueixen els tràmits que preveu. Important, això darrer, perquè si resulta que la independència és constitucional (amb tots els formalismes i dificultats per a ser exercida que dibuixa), a sant de què titllar de nazis, feixistes i antidemocràtics aquells que la demanem? Si nosaltres som tot això per voler alguna cosa que la carta magna empara, m'esteu dient que la pròpia constitució és nazi, feixista i antidemocràtica? No sé, una mica post-franquista segur que sí, però nazi... Uf! Quina mandra. Punt i final. Però fins demà.

Comentaris (0)03-08-2017 06:29:15

Agost

Agost ja ha entrat de nou, amb pas decidit, a les nostres vides, i amb ell el ple de l'estiu, la calor, les tronades de mitja tarda i els retrobaments amb amics, coneguts, familiars... que de vegades no veiem sempre que voldríem. Temps de tornada al poble, o de visita a llocs desconeguts, però temps sempre d'afectes i de novetats.

Operacions sortida o tornada dels més matiners. Moviments, trànsit, cues als aeroports i, per damunt de tot, il·lusió, molta il·lusió en cada bitllet, en cada punt marcat al mapa. És el que ens porta agost, mobilitat, canvis i afecte.

Avui torneu i tot tornarà a ser com sempre. I sabrem que tot està bé i que la calma d'agost tot ho amara amb l'escalfor lenta i mandrosa de les tardes d'estiu, mentre el sol va fent el seu camí omplint-ho tot de llum, abans la lluna, ben aviat plena, no li vulgui prendre, per una breu estona, el seu protagonisme al firmament que ens abraça.

Comentaris (0)02-08-2017 06:20:09

Viatjar

Viatjar és sempre descobrir, retrobar, potser, compartir moments i estones intensos o monòtons amb algú, però viatjar, sobretot és aprendre. Viatgem i aprenem de la gent que anem trobant pel camí, aprenem dels companys de viatge i aprenem de nosaltres mateixos que, en algun determinat moment i per una raó o altra, vam decidir que valia la pena deixar la rutina quotidiana i embarcar-nos en una aventura sempre nova i sempre sorprenent.

L'estiu és el temps dels viatges per antonomàsia. És temps de sortir, d'aprofitar els dies de festa i d'anar a la recerca de tot i de no res, d'anar a trobar allò que el destí ens ofereixi i, al capdavall, de trobar-nos i redescobrir-nos a nosaltres mateixos, perquè viatjar sempre és separació, distància, però també és proximitat, ni que sigui de lluny, i retrobament, tard o d'hora.

Viatgem, doncs, i aprenem i descobrim tant com puguem. O viatgem sense moure'ns de casa, en busca de paisatges que potser ignoràvem, de sensacions noves i de fars que il·luminin el nostre camí en el viatge més intens i més ric en experiències, que és la vida mateixa.

Comentaris (0)01-08-2017 05:59:21