login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Aquest coi de temps

Què pot més, el desig de retrobar o descobrir espais, paisatges o sensacions familiars i sempre nous, o les dificultats dels elements, si se'ns giren en contra? Aquesta és la pregunta avui, que volem sortir i que no sabem del cert si el temps acompanyarà o en confabularà contra els nostres bons propòsits.

Sigui com sigui, el desig de retrobar llocs coneguts i agradables per compartir-los amb qui té interès a descobrir-los, sempre acaba sent més fort. Només ens cal confiar una mica en la clemència, per unes hores, d'aquesta climatologia primaveral sempre canviant i sempre sorprenent.

Avui intentarem, de nou, reviure el plaer d'arribar allà on ens hem proposat i tornar a sentir la indescriptible satisfacció de mirar des de dalt un camí sempre suggeridor i sempre desafiant, sabent que ho hem tornat a fer, i que ha valgut la pena, un cop més.

En aquesta ocasió, però, ens tocarà demanar als deus o als diables que viuen als núvols que ens regalin una mica de calma meteorològica per arribar al nostre objectiu i tornar a gaudir d'un dels escenaris més majestuosos del nostre petit país. El temps (mai més ben dit), com sempre, acabarà fent la seva. I nosaltres mirarem de fer la nostra.

Comentaris (0)30-04-2017 06:38:15

Records

Ahir a la nit, per casualitat, en un d'aquest programes de televisió en què hi ha algú que imita algú que canta (segueixo pensant que diu molt poc en favor de l'imitat i molt de l'imitador), vaig ensopegar amb una cançó que em va dur, de cop a uns anys en què tot semblava possible, perquè tot estava per fer. Em refereixo a "Santa Lucía", de Miguel Ríos, un tema que va formar part del doble vinil, "Rock & Ríos" que es va editar el 1882 i que, cosa estranya fins i tot per a una època en que per televisió es podien veure programes dedicats a la música, es va poder escoltar en un programa especial, en horari de tarda, un 7 de maig.

No crec que em falli la memòria si dic que vaig veure aquell programa, còmodament assegut en un sofà al costat de qui aleshores era la meva companya d'il·lusions juvenils i que avui encara segueix al meu costat i recordo que em vaig quedar absolutament bocabadat amb aquell so nou, fresc, contundent, engrescador, d'aquelles cançons que van acabar publicades en un àlbum que encara conservo en un racó de casa. Recordo encara la sensació de deixar-me endur per aquella música, una sensació que potser només he tornat a viure, amb la mateixa intensitat, escoltant "Un pont de mar blava", de Lluís Llach, al Palau Sant Jordi, un regal impagable de la meva companya de viatge.

No crec que sigui caure en el tòpic aquell que proclama que qualsevol temps passat va ser millor, si dic que avui trobo a faltar la frescor, la novetat, en molt del que s'està fent, i no parlo ara només de música. Cert que els vuitanta van ser uns anys extraordinàriament creatius, que convidaven a creure que es podia fer "todo a pulmón", com també cantava Ríos, però crec que podíem esperar alguna cosa més d'un principi de segle, fins al moment, prou decebedor.

Avui, i no pels temps passats, sinó per l'energia que cal recuperar i no deixar anar mai, us proposo de tornar a escoltar una cançó d'amor de fa molts anys, i que res té a veure amb el regust de peix bullit de tantes i tantes altres cançons d'amor.

Comentaris (0)29-04-2017 07:07:55

Divendres de res

Avui, divendres. Divendres de res, de fet. No és cap dada especialment assenyalada, no hi celebrem res de particular; no és, ni ha estat mai, festiu; no és festa de guardar... un divendres que ja ni segueix el cançoner popular, perquè no és ni divendres de faves tendres, que ja no n'és temps.

Un divendres, aquest, que si mirem l'actualitat, passarà entre casos de corrupció, propostes polítiques que no duran enlloc, unes quantes guerres prou oblidades i els ecos dels darrers partits de futbol i les trompetes que anuncien els del cap de setmana. Res de nou, tampoc.

El que sí que fa especial aquest divendres, però, és que és la porta d'accés a un cap de setmana llarg, i els caps de setmana, especialment quan són de tres dies, sempre prometen. Potser avui és un bon moment per recordar allò que diu Eduard Punset sobre que la felicitat és a l'antesala de la felicitat. Potser aquest divendres pot ser la festa que és just a l'entrada d'un cap de setmana festiu. A veure si aquest divendres intranscendent i anodí ens durà sorpreses. Qui ho sap. Potser només depèn de nosaltres, al capdavall. O no?

Comentaris (0)28-04-2017 06:06:23

Complir les lleis

Sarau, i gros, aquests darrers dies, per unes paraules del diputat Lluís Llach apuntant que hi hauria algun tipus de mesures contra els funcionaris que no acatessin la futura llei de transitorietat política. Sarau gros perquè des de l'oposició més conservadora ha semblat que es volgués defensar el dret dels funcionaris a desobeir la llei, si la llei no agrada a unes determinades formacions polítiques. Anem a pams.

Primer. Tots els funcionaris tenim l'obligació de complir el marc legal vigent en cada moment, amb absoluta independència de la formació política que governi. La normativa sobre funció pública ja preveu tot un règim de sancions en cas d'incompliment de les obligacions inherents al lloc de feina.

Segon. Quan es parla de funcionaris, tot sovint s'oblida que la immensa major part hi hem accedit a la funció pública per oposició i no per lliure designació d'un determinat grup polític, pràctica que es veu que alguns voldrien més habitual i que quan poden practiquen, dit sigui de passada (miro a dreta i esquerra quan ho dic). I això val des del personal subaltern fins als càrrecs de més alta responsabilitat.

Tercer. Com pot ser que els mateixos que fan bandera del compliment estricte de la llei es molestin quan algú, d'un altre color polític, parla de la necessitat de complir les normes?

Les declaracions de Llach, en el fons, no són altra cosa que constatar una obvietat. L'enrenou que han generat només es pot explicar des d'una concepció partidista i gens democràtica de l'administració pública que, no ho oblidem, és l'estructura que aplica i executa les normes que dicten els governs i els parlaments.

Comentaris (0)27-04-2017 06:21:21

Fragilitat argumental

Quan a no hi ha arguments ni capacitat de raonar, apareixen la demagògia i l'insult. Així de fàcil. A Catalunya ho sabem prou bé. Quan el debat racional deixa els nostres contrincants sense recursos, la intel·ligència deixa pas als fantasmes dels nous catalans, dels xarnegos i, darrerament, oh sorpresa! al masclisme.

Justament això és el que ens ha regalat l'expresident espanyol Rodríguez Zapatero quan, per tal de defensar la candidatura de Susana Díaz a la secretaria general del PSOE, ha parlat dels prejudicis que hi ha a Catalunya cap a les dones i cap als andalusos. Sí senyor, no es pot ser més feble, intel·lectualment parlant. Aquests dies Zapatero ha rebut respostes de tot arreu, i dubto que cap li hagi agradat gaire. Jo, per no repetir el que ha dit tothom, el convidaria, senzillament, a veure la televisió, concretament els programes de producció nacional, i que em parli de quin tracte reben les dones ens els de producció catalana i quin en els de producció espanyola. I ja posats, també els andalusos. I després, que torni a dir el que va dir, si encara pot, sense avergonyir-se de les seves paraules.

És tan habitual i tan trist que l'argument per enfrontar-se a nosaltres hagi de ser l'anticatalanisme, a Espanya, i els fantasmes dels emigrats, a Catalunya, que ja cansa. Però si el reforç argumental ha de venir de la pretesa discriminació de les dones, tot i que hi és, com a tot arreu -no ens enganyem-, tot i que no amb la contundència d'altres llocs, malament rai. I volen que confiem en aquesta gent. Ho tenen clar. Que vagin tirant avall.

Comentaris (0)26-04-2017 06:09:23

Relleu generacional?

Emmanuel Macron. Sense cap mena de dubtes, l'home del moment i, si els auguris no fallen, una de les persones que més protagonisme han de tenir en el futur polític europeu, si arriba, com sembla que així serà, a president de la República Francesa. Independentment del seu ideari polític, Macron té una característica que m'ha fet pensar una mica: té trenta-nou anys. Un futur president que no arriba als quaranta. Bé, molt bé.

Si fem un cop d'ull a la mitjana d'edat de la nostra classe dirigent i, sobretot, de la col·lecció de càrrecs intermedis que omplen les nostres administracions, des de la Generalitat fins a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments, veurem que el llistó dels quaranta se supera netament en la immensa major part dels casos, com si allò de la carrera administrativa o, el que és pitjor, els càrrecs de lliure designació, només fos cosa d'anar sumant anys o, si voleu, mèrits (antiguitat de militància i de cops de colze) en el partit de torn. El resultat? Unes estructures envellides, farcides d'analfabets -o gairebé- digitals i on allò de "sempre ho hem fet així" encara és norma i pauta de conducta generalitzada.

Fem una mica de ciència ficció i imaginem unes administracions amb càrrecs que no arribin als quaranta, per exemple. Estic convençut que la nostra realitat com a país, la nostra manera de fer i el projectes públics serien molt diferents als actuals i, de ben segur, molt millors i molt més adequats als temps que corren. La meva pregunta és: si França pot arribar a tenir un president de menys de quaranta, per què nosaltres ens hem de conformar amb càrrecs més a prop de la jubilació que de les autèntiques propostes de futur? Ah! i ho dic, convençut, des dels meus cinquanta-cinc, una edat molt pròpia de la mitjana actual, però que em deixaria fora de joc segons el que estic plantejant.

Comentaris (0)25-04-2017 06:11:34

El passat, present!

Tot just s'ha apagat el ressò mediàtic de la condemna pels acudits sobre Carrero Blanco (la memòria és així de breu) i ens arriba el soroll dels càntics i gestos que van acompanyar l'enterrament de José Utrera Molina, ex-ministre franquista (al govern amb Carrero Blanco, curiosament), signant de la sentència de mort de Puig Antich i sogre de Ruiz Gallardón, aquell que va ser titllat de cara moderada del PP. De fet, durant l'enterrament, es va cantar el "Cara al sol" i es van proferir crits clarament feixistes, braç en alt. Llibertat d'expressió, suposo.

El franquisme és ben viu. Fins no fa gaire s'havia mantingut més o menys amagat, però d'un temps ençà ja no fa cap por ni cap vergonya tornar-lo a treure a la llum amb tota la seva parafernàlia i tots els seus símbols. Els crims de guerra i de postguerra no s'han jutjat ni es jutjaran mai. No fa gaire que el ministre de Justícia actual afirmava sense cap rubor que havien prescrit i que no valia la pena remoure la història. Llevat que es facin acudits, evidentment.

Els colpistes i els repressors descansen en pau, enmig de tota mena d'honors, igual com el general Sanjurjo, finalment enterrat amb honors en un panteó d'herois militars. Gran, molt gran, la democràcia espanyola, la seva memòria i el seu sentit de la justícia. I els fills de tota aquesta colla de colpistes i criminals venen a donar-nos lliçons. Quin tip. I quin fàstic.

Comentaris (0)24-04-2017 06:15:03

Sant Jordi

Fem Sant Jordi !

Comentaris (0)23-04-2017 06:59:30

La vigília

Demà, Sant Jordi. Ahir, i sobretot avui, tota mena d'actes institucionals, oficials i formals per donar el tret de sortida d'aquesta diada tan nostra i tan singular. A la vista de tots aquests actes que ahir ja van treure el nas per les pantalles i pàgines de tots els mitjans, i que avui en capitalitzaran bona part dels titulars (amb permís del Madrid-Barça de demà, evidentment), penso que és una bona ocasió per demanar-nos de què serveix tanta parafernàlia oficial.

Per raons diverses, i més sovint per força que de grat, he assistit a alguna d'aquestes cites que de tant en tant i per motius ben diversos, alguns fins i tot tan menors que esdevenen absurds, es fan arreu i que apleguen el bo i millor de la classe política i, amb una mica de sort, cultural i literària (em centraré en el cas que ens ocupa) per a major glòria seva, en un exercici d'autocomplaença que sempre, absolutament sempre, acaba resultant excessiu, per no dir directament innecessari.

Potser és que sóc molt innocent, però penso que les activitats i els recursos públics han de tenir com a destinatari principal la ciutadania, en general. I en el cas de la cultura, han de servir per posar-la a l'abast de tothom. Justament el contrari que va passar ahir i passarà avui. Si em permeteu, malament rai quan els representants polítics i els agents culturals -els oficials, nomenats com a tals tot sovint per la classe política del moment- ja tenen prou amb posar davant les càmeres amb el somriure postís de la ignorància, i la convicció que ells són els autèntics actors i protagonistes del dia, o quan els suposats intel·lectuals (escriptors, editors...) reten homenatge, gairebé feudal, als amos i senyors de torn.

La part bona de tot plegat, enguany, és que demà, Sant Jordi, tota aquesta colla deixarà espai a tothom que sortirà al carrer, amb roses i llibres, de bona fe i amb ganes, a fer l'autèntica i incomparable diada; i tot plegat serà més festiu i més real.

Comentaris (0)22-04-2017 07:03:07

El Barça com a metàfora

Durant els anys foscos de la dictadura, el Barça va servir com a referent de país, tant pel que fa a la rivalitat amb Madrid, com per la seva bandera, substitutiva de la senyera sempre que calia, sense anar més lluny. Eren anys tristos per al país, sotmès a la dictadura franquista, i per al Barça, un equip perdedor, sempre a l'ombra d'un Real Madrid omnipotent.

Durant uns anys, a cavall entre la fi del Segle XX i el principi del XXI, tant el Barça com Catalunya van generar una realitat nova, optimista, guanyadora que, d'una banda va semblar que esborrava els fantasmes d'un passat encara massa recent, però que de l'altra va anar donant pas a un cofoisme exagerat i a una autosatisfacció excessiva. I com acostuma a passar, aquest estat continuat de mirada autocomplaent i de confiança absoluta en la pròpia capacitat, dona pas a una altra realitat: la decadència.

Aquests darrers mesos hem vist com el Barça va retornant, tot i els grans jugadors amb què compta, a la seva imatge antiga d'equip mediocre, capaç del millor, però també del pitjor; un equip perdedor, al capdavall. Per la seva banda, el país, amb una majoria parlamentària independentista, sembla incapaç de sortir del seu estadi actual, comença a donar símptomes clars de desorientació -per no dir d'incapacitat- i el futur que havíem imaginat cada dia es veu més lluny.

Un cop més, el Barça i Catalunya en un procés paral·lel? Tant de bo que no. Falta d'il·lusió? Manca de lideratge? No ho sé. Potser de tot una mica. Al meu parer, però, potser el més greu és pensar que ho tenim tot guanyat abans de començar a jugar -tant en futbol com en política, economia, llengua, cultura, serveis socials, educació...- sense adonar-nos que els rivals també juguen, i que aquesta és la millor manera d'acabar perdent.

Comentaris (0)21-04-2017 06:19:41

Devaluar el coneixement

Acostuma a passar que com més es parla d'una cosa més es menysté, sobretot en política. Hem vist que passa amb l'honradesa, amb la transparència, amb la justícia... i també amb l'educació. Tot sembla indicar que finalment es podrà aconseguir el títol d'ESO amb un parell d'assignatures suspeses. Cap problema. Què pot passar? que molts alumnes arribin a l'etapa següent amb importants mancances formatives? Cap problema, es fa un batxiller o una FP de baix sostre i problema resolt. I més endavant? Doncs una universitat mediocre -en massa ocasions ja ho és- i, novament, cap problema.

Sobretot, que l'educació no sigui un problema que traumatitzi els nostres nens i adolescents. Han de créixer tranquils, relaxats, sabent que les coses no demanen gaire esforç. D'aquesta manera aconseguirem uns adults acomodats, ignorants i fàcils de manipular.

Ja té raó un professor que vaig tenir a la universitat quan ahir va piular que Millán-Astray, aquell que fa pronunciar aquella sentència per a la història: "muera la inteligencia", n'estaria orgullós. Efectivament, d'això es tracta, ni més ni menys, de matar el coneixement. Si algú encara es demana per què a Espanya no prenen volada els partits d'extrema dreta, que miri com legisla el PP i tindrà la resposta.

Comentaris (0)20-04-2017 06:12:08

Tornar

Diuen que tothom marxa amb tot d'il·lusions i torna amb la maleta plena de recança. Potser sí que hi ha alguna part de veritat en aquesta afirmació; però tornar també implica haver carregat d'imatges noves, de descobertes de llocs, de sensacions i de persones el nostre bagatge personal. I també suposa fer-ho amb l'emoció de retrobar paisatges i espais coneguts, familiars.

Anar i tornar. Descobrir i recuperar. Una mica, parafrasejant el poeta, ben bé podria dir que m'exalta el desconegut i m'enamora el que ja conec. M'agrada veure coses noves i viure moments inèdits, però també tornar a casa i retrobar el cel blavíssim i seré, i l'escalf i la llum del sol que sempre s'enyora.

Avui, dia de recuperar allò que havia quedat aparcat. I també dia per veure com els records recents es van desant en aquell espai de la memòria que els fa inoblidables. Avui, una realitat dual. Un dia diferent.

Comentaris (0)19-04-2017 08:06:12

Temps de passió

Dies grans de Setmana Santa, finalment. Dies d'introspecció o de descobertes, de retorn als orígens o de viatges al desconegut, de silenci o de festa, de religiositat o de vacances. Dies per a tots els gustos, al capdavall. Sigui com sigui, dies en què la rutina es trenca i tot pot ser diferent, en solitud o en companyia, i que han de servir per recuperar energies per als mesos que han de venir.

Personalment, penso seguir la tradició de fer alguna cosa ben diferent, aquests dies, tot i que poc o res no tindrà a veure amb els usos i costums vinculats a la Setmana Santa. Abaixaré la persiana de la rutina, i d'aquests bloc, per uns quants dies, per retrobar i descobrir sensacions noves que acabin sent aquella mena de resurrecció o il·lusió renovada tan pròpia d'aquesta època.

Avui tanco la paradeta amb una cançó que parla de nits i de complicitats, i que em fa pensar, per contra, en la llum i la blavor d'un cel de primavera que de ben segur trobaré a faltar. Fins d'aquí a uns dies. Passeu bona Pasqua.

Comentaris (0)14-04-2017 07:07:29

Qui ho entengui...

Com pot ser que en aquests temps en què comprar bitllets d'avió per fer la volta al món, o veure qualsevol racó remot del planeta és tan fàcil, sigui tan difícil, encara, desxifrar què s'amaga rere moltes comunicacions oficials? Com pot ser que els textos que ens fan arribar les diferents administracions, empreses, bancs, asseguradores... siguin autèntics laberints gramaticals de gairebé impossible comprensió?

Aquestes preguntes, si fa no fa, són les que es planteja l'autor d'aquest article , que fa una comparació entre els esforços d'alguns països per fer comprensible la llengua de l'administració i la poca atenció al tema que hi ha a Espanya. Val a dir que el cas de Catalunya, tot i les recomanacions, normes de redacció i esforços que sense cap mena de dubte s'han fet per fer més lògic i més entenedor el català administratiu, encara som lluny d'arribar a un nivell òptim i, entre calcs del castellà i plantilles de documents que es reprodueixen sense cap tipus de revisió crítica, el resultat és que seguim sense entendre massa què ens volen dir les institucions públiques i privades quan ens parlen per escrit.

Si com diu la cita de Camus que obre l'article, totes les desgràcies dels homes provenen de no parlar clar, per què seguim entestant-nos a escriure de manera incomprensible? Potser és que ja ens va bé que ningú no ens entengui, potser per mantenir una falsa sensació de poder i de superioritat, potser per colar algun que altre gol, ni que sigui jugant brut amb la llengua, al pobre destinatari indefens dels nostres textos.

Comentaris (0)13-04-2017 06:08:26

Parlar quan toca

Aquests darrers dies hem pogut veure com Marta Rovira, diputada per Junts pel Sí, ha anat explicant tot un seguit de línies de treball del Govern en relació amb la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Confesso que quan la vaig sentir vaig pensar com podia ser que una persona aliena al Govern parlés gairebé en nom seu. Em va resultar estrany, però de seguida vaig entendre com era possible.

Vivim en un país políticament a mig fer, encara, on el pensament profund i interioritzat del poder, del "qui mana, mana", encara és patrimoni personal, i on les institucions són només, en massa ocasions, simples plataformes des d'on exercir aquest poder. Encara hi ha massa mentalitat d'amo, i les coses es confonen, tot sovint. Però tornem al cas que ens ocupa. Marta Rovira no pot parlar en nom del Govern perquè no en forma part. Si ho fa, és perquè algun membre d'aquest Govern l'ha informada de qüestions prou delicades i el partit al qual pertany l'ha fet portaveu autoritzada. Aleshores, o bé hi ha una voluntat de guanyar protagonisme per part d'una determinada formació (dono per suposat que no hi ha cap afany personalista), encara que sigui passant per sobre de les institucions, o bé hi ha una ignorància supina de què és el partit i què les institucions. Francament, no sé què em sembla pitjor.

Aquest cas és, lamentablement, un exemple més d'interferència entre institucions, partits i personalismes, omnipresent a l'estructura política de casa nostra, a tots els nivells i des de pràcticament totes les forces amb representació pública. Un dèficit democràtic que cal resoldre per sempre, si és que realment volem ser una societat políticament solvent. Si us plau, que algú recordi de tant en tant a aquells que manen que les estructures d'estat són les institucions, no els partits, que es fan i es desfan, ni menys encara les persones, que avui hi som i demà no.

Comentaris (0)12-04-2017 06:10:48

Mirar més enllà

Vaja, vaja, vaja... Ara resulta que una de les bosses de frau a la Seguretat Social i a les prestacions per atur la cometen ciutadans espanyols, d'aquells que tenen un DNI que diu que ho són. Sempre ens havien dit que eren els immigrants els que venien a xuclar els nostres serveis sanitaris i les nostres prestacions socials, i ara resultarà que això no és tan veritat com se'ns havia dit sempre.

Segons aquesta notícia de la setmana passada el Brexit ha fet aforar un bon grapat de ciutadans que cobren l'atur a Espanya mentre treballen a la Gran Bretanya, sense inscriure's als consolats i, per tant, en una situació, si més no, una mica irregular. S'esquerda així el discurs xenòfob que des de fa dècades ens arriba, en el sentit que són els estrangers el que capitalitzen l'atur o el segueixen cobrant, però s'enduen els diners i el seu potencial de treball als països d'origen. Segur que n'hi ha de casos com aquests, no en tinc cap dubte, però a més de buscar la palla a l'ull aliè, no està de més saber veure la biga al propi.

Queda demostrat, un cop més, que els problemes complexos, com ara el frau a les prestacions socials, no té respostes tan simples ni tan malintencionades com alguns s'entesten a dir i repetir fins a la sacietat, segurament perquè tant els fa el frau, i el que pretenen és criminalitzar determinats col·lectius, i prou.

Comentaris (0)11-04-2017 06:11:54

El nom i la cosa

Ja ho diuen, que el nom no fa la cosa. I deu ser veritat. Posem per cas que a un determinat territori en diem "república", això sí, solidària amb altres "repúbliques" aplegades sota una monarquia que també inclou tot l'aparell polític de l'estat que la sustenta. Acceptada aquesta proposta, provem de canviar el nom de la cosa. En lloc de "república" posem "comunitat autònoma" i, oh, sopresa!, ja tornem a ser on som. Gran viatge.

Ja és ben veritat que de vegades cal canviar-ho tot per no canviar res. I això justament és el que em temo que passa amb aquesta nova formació, encara sense nom, que vol aglutinar l'esquerra no independentista catalana al voltant de la figura d'Ada Colau i companyia. La seva proposta d'una república catalana sota la corona d'Espanya és tan absurda que faria riure si no fos perquè acabarà reunint un bon grup de votants atrets per aquesta nova esquerra que cada dia que passa ens recorda més els descamisaos de fa unes dècades, en versió segle XXI. I ara ja sabem què en podíem esperar d'aquella gent. En qualsevol cas, res que faci tuf d'independència.

És molt trist que encara hi hagi qui defensi que esquerres i independentisme van de la mà. Si de debò volem ser independents algun dia (cosa que ja dubto), caldrà comptar amb tot l'espectre polític que estigui per la labor, de dreta a esquerra. Intentar guanyar la sobirania al voltant només d'un pacte d'esquerres, amb el panorama que aquest cap de setmana ens han dibuixat, és, ras i curt, impossible. No és pot construir res de nou amb qui no vol res de nou i diferent. I aquest és el cas.

Comentaris (0)10-04-2017 06:03:25

Bellesa efímera

No, no patiu, no vull parlar dels estralls que el temps fa en el nostre cos, ni de com els anys passen i el mite de l'eterna joventut confirma el seu caràcter de mite, només, tot i que que tanta gent s'entesti a perseguir-la, ni que sigui pagant el peatge del patetisme. Avui em ve de gust parlar d'una bellesa encara més efímera, i potser per això encara més seductora: la bellesa que ens regala la natura mes a mes i que aquestes setmanes es manifesta en una floració difícil de descriure.

Fa quatre dies ens meravellàvem amb l'esclat de flors als fruiters i sense gairebé temps per pair-ho, arriben les roselles als sembrats, un escampall de vermell enmig del verd, contra uns cels ja blavíssims i primaverals. Una explosió de vida i de color que apunta al groc intens i ardent de la sega. Més endavant vindran els blaus insultants del cel i el mar d'estiu, els vermells i marrons de les fulles de tardor, els grisos melancòlics de les tardes de pluja, o el blanc gèlid de l'hivern. Sempre instants de bellesa indescriptible i efímera.

Però fet i fet, nosaltres també som natura que evoluciona i canvia i, si ens mirem amb els mateixos ulls que ens permeten gaudir de l'espectacle dels camps i de les flors, sabrem trobar aquells moment de plaer, de bellesa, de felicitat al capdavall, efímers i meravellosos, que retenim als sentits i que sempre tornen i ens il·luminen, quan més falta ens fan o, senzillament, quan ens ve de gust abandonar-nos, com a simples espectadors de la nostra existència, al goig de la contemplació o de la memòria per descobrir que tot ha tingut i té sentit.

Comentaris (0)09-04-2017 06:34:43

Aprilis

A punt de començar el cicle de Setmana Santa i totes les seves manifestacions religioses, culturals, tradicionals i més o menys sentimentals, ens adonem que anem avançant, com aquell que no vol la cosa, pel mes d'abril, un mes que si fem cas al que diu la saviesa popular expressada al refranyer, hauria de ser plujós, imprevisible i canviant. Abrils i senyors, tots traïdors, diuen. Potser la Setmana Santa, sempre sotmesa a ruixats de darrera hora, caigui quan caigui, ajudarà a fer bones les dites més populars. O potser alguna mena d'intervenció divina protegirà les processons i els diferents oficis d'aquests dies que tenim a tocar i propiciarà una sequera d'una setmana.

Sigui com sigui, abril sembla que amb el pas del temps va perdent pistonada en el rànquing dels mesos de l'any i acaba sent un període força indefinit llevat, això sí, de la Diada de Sant Jordi, autèntic pòrtic de flors, llibres i sentiments a la plenitud de la primavera.

Enguany l'abril, entre la Setmana Santa i Sant Jordi, ve carregadet i animat. Però potser val la pena recordar que més enllà del que diuen les nostres tradicions, aquest mes, en temps remots, era ple de simbolisme i gairebé cada dia era motiu de celebració, per una raó o altra, com bé ens recorda aquest article. Celebracions molt vinculades al naixement de la vida i a la fertilitat, com li escau a l'estació que passem. Valdria la pena mantenir una mica de saviesa antiga i mirar de fer de cada dia d'aquest mes que ja tenim gairebé mig passat, motiu de festa i d'il·lusió en el futur. I si cal, inventem el motiu, que imaginació no ens falta i tot ajuda a viure.

Comentaris (0)08-04-2017 07:05:19

L'AVE ha volat

Voltant per qualsevol poble o ciutat Pirineus enllà (i tan enllà com vulgueu), qui no ha sentit mai alguna cosa semblant a l'exclamació sobre com és possible que alguna cosa, ja sigui cartell, rètol, informació turística... no estigui escrita en castellà o, per contra, l'expressió convençuda que amb el castellà es va a tot arreu, que per alguna cosa és una de les llengües més parlades al món? Segur que tant l'una com l'altra ens sonen, dites amb convicció i en la llengua de Cervantes.

Però vet aquí que fins i tot la més gran de les prepotències -lingüística en aquest cas- de tant en tant ha de claudicar a la norma, a l'imperi de les normes i gairebé de les lleis, allò que tant agrada per la Meseta. No fer-ho pot suposar, a banda d'un ridícul espantós, la pèrdua d'una de les marques més emblemàtiques de la modernitat hispana, com ara mateix la marca AVE.

Justament això és el que li ha passat a RENFE que ha fet oïdes sordes als requeriments del Tribunal Superior de la UE a propòsit d'un litigi per l'ús de la marca per part d'un fabricant de bicicletes, que s'ha quedat amb el nom AVE per als seus productes, en detriment dels trens, i tot perquè la companyia no va presentar la documentació en anglès, tal com se li havia requerit.

Ja sabem que anar de sobrat per la vida no sempre és positiu, si no és que es vol acabar rebent allà on més mal fa, malgrat les mentides habituals i l'excusa de mal pagador dels sempre adduïbles problemes tècnics. En aquest cas, l'orgull empresarial i tecnològic ha ensopegat amb la prepotència idiomàtica. Mala sort.

Comentaris (0)07-04-2017 06:16:34

Hipocresia

No hi ha cap dubte que de tots els mals imaginables, la guerra s'emporta la palma com a compendi del pitjor del gènere humà. De tota manera, fins i tot a les guerres més cruels, com la que des de fa temps està patint Síria, de tant en tant apareixen notícies que superen la rutina bèl·lica habitual i que acaparen les portades de tots els informatius, com està passant aquests dies amb els atacs amb armament químic sobre població civil que ens han deixat un seguit d'imatges esgarrifoses.

Resulta molt dur, per a la societat burgesa occidental, empassar-se l'agonia d'innocents pels efectes d'un atac prohibit i condemnat per les convencions internacionals. Fins i tot per matar hi ha miraments, es veu. Ja ens hem acostumat als morts per bombardejos amb armament convencional, d'aquest que es compra i es ven sense cap problema arreu del món; i també ens hem acostumat a contemplar impassibles com la gent mor als camins, a les carreteres i als camps de refugiats, part gairebé inseparable, a hores d'ara, del nostre paisatge social tan civilitzat. Però ves per on, ens escandalitzem amb l'ús d'armament químic.

De tota manera, si la nostra capacitat d'indignació és la que és (més aviat indiferent i sobreactuada en la major part dels casos, no ens enganyem), millor ni pensar com deu funcionar el cervell dels més alts representants de la classe política internacional, la mateixa que fabrica, ven i fa servir armament de tota mena i que es veu que pateix algun problema moral quan se n'utilitza segons quin tipus de bomba. Hipocresia. Hipocresia en estat pur. Els morts són morts morin com morin. Però si resulta que la gent mor perquè algú els mata, el fet d'estar viu o no passa a ser secundari, perquè tot depèn de l'eina que es faci servir per matar. Explosius, cap problema, però agents químics es veu que no. Anem bé. Si us plau, que algú els ho expliqui a les víctimes, ja posats.

Comentaris (0)06-04-2017 06:26:07

Calen límits?

Quant temps ha de durar el mandat d'un polític? Segurament, aquesta és una de les preguntes sense resposta, encara, de la nostra democràcia. De moment, no hi ha límit legal, la qual cosa està donant lloc a tot un important grup de personatges que en el seu dia van accedir a determinats càrrecs, sobretot electes, i que allà hi són mandat rere mandat.

Aquesta pregunta m'ha vingut al cap en saber que Àngel Ros té la intenció de tornar-se a presentar a les properes eleccions municipals si la seva formació li demana. Qui li negarà aquest dret al president del partit? Ros és alcalde de Lleida des de 2004, no ho oblidem, i estem parlant d'un nou mandat que arribarà al 2023. Però més enllà del cas puntual que comento, la tendència a romandre al poder, sobretot a nivell local, és general. El problema, al meu parer, és que independentment de la persona i del color polític, governar durant massa anys (podríem admetre dues legislatures com a límit?) fa que es generin, fins i tot de manera involuntària, determinades rutines, determinats vicis i determinades complicitats i dependències que van degenerant l'activitat pública i l'acaben convertint en una gestió caciquil d'interessos diversos i particulars que, per poder seguir sent fructífers, necessiten pocs canvis en aquells que els han de garantir. Això sense oblidar el sentiment d'immunitat i d'impunitat que lentament es va apoderant dels mandataris, acostumats a tenir la veritat absoluta i a que tothom els rigui les gràcies, encara que, com el rei del conte, vagin despullats. Mala peça al teler, en qualsevol cas.

No sé si el límit dels representants de les CUP d'una legislatura és massa poc o no, però el que sí que sé és que no posar límits a l'exercici del poder només acaba generant monstres. De moment, però, no hi ha cap iniciativa seriosa per posar portes a aquest camp tan fèrtil que és l'exercici de la política des del govern. Avui la notícia és a Lleida, però demà, o ahir, a qualsevol altre ajuntament, diputació, parlament...

Comentaris (0)05-04-2017 06:18:49

Enrere

De vegades potser no en som prou conscients del retrocés dels darrers anys en tots els àmbits. I no serveix la crisi econòmica per justificar les retallades en drets laborals i sous, perquè aquesta autèntica marxa enrere social és molt més profunda i molt més intensa.

Pensem que hi ha unes lleis que retallen, i de quina manera, la llibertat d'expressió i d'opinió. Un acudit sobre un destacat militar feixista, explicat durant anys i anys, avui pot suposar condemna; una frase feta malinterpretada, la dels ous i les truites, pot suposar judici, condemna i execució mediàtics, encara que un jutge, reprimenda a banda, declari que no és condemnable. I és que Espanya, a poc a poc, va tornant a l'estadi mental de fa sis o set dècades, de la mà dels fills, nets i hereus dels que governaven aleshores, i això es nota pertot arreu, entre el silenci còmplice de la suposada -i descaradament lleial- oposició.

Un altre exemple? El dret a l'avortament, una conquesta social que va costar anys i més anys i que cada cop és més difícil d'exercir, en aquesta Espanya catòlica i eterna. Aquesta petita reflexió, només a tall d'exemple per demostrar com de manera implacable anem perdent bous i esquelles. I el més greu és que tot plegat perpetua maneres de fer i les grava a foc als nostres esquemes mentals. Ahir es parlava de la possibilitat d'eliminar els peatges de les autopistes catalanes, i ja s'apuntava, per als propers anys, una comissió mixta Estat-Generalitat, o algun òrgan similar. Aquesta és la visió que tenen del futur?

I és que lentament, però de manera inexorable, tot allò que havia costat tant construir es va ensorrant; això sí, pel bé de la democràcia, de la llibertat i de la sagrada unitat de la pàtria. Si us plau, mirem una mica al voltant, amb els ulls nets per descobrir la realitat més enllà de les paraules, dels prejudicis apresos i de la cridòria i pensem si aquí és on volem viure i si aquesta és la societat que volem per als nostres fills. I tot seguit, anem passant.

Comentaris (0)04-04-2017 06:20:19

Coses de tios

En aquest país encara hi ha moltes, massa coses amb claríssimes connotacions de gènere, i una de ben evident, encara, és el futbol, on una colla de mascles, sobre la gespa, fan les delícies d'una altra colla de mascles (fonamentalment mascles) a las grades. Cert que hi ha futbol femení i també cert que hi ha seguidores dones, però en un percentatge molt significativament inferior al dels homes, no ens enganyem.

Però vet aquí que de tant en tant, no sé si per les coses del karma, de l'atzar, d'un seguit de casualitats, d'alguna mena de justícia divina, o de ves a saber què, tot es capgira i salta aquella llebre que tot ho remou. Això justament és el que ha passat aquest cap de setmana a Lleida, on un equip de futbol infantil, format exclusivament per noies ha guanyat el campionat de lliga imposant-se, per tant, a un bon grapat d'equips només de nois o, en el millor dels casos, mixtes, i amb absoluta contudència.

Ja és tota una lliçó el fet que en determinades categories no es discrimini per gènere en el moment de competir, però encara penso que és més important que la victòria pugui anar a parar a un equip només femení. No vull ni imaginar els comentaris de molts pares als seus fills derrotats al llarg del campionat per una colla de nenes (remarco, de nenes) que diuen que juguen a futbol... Al capdavall, però, com gairebé sempre, la constància, l'esforç i la feina ben feta s'acaben imposant, i el bon joc porta resultats. Felicitats campiones, i gaudiu avui que sou notícia, que això no passa cada dia, ni de bon tros.

De vegades, ni el més sagrat és ja patrimoni dels tios. Anem bé, malgrat tot.

Comentaris (0)03-04-2017 06:16:01

Abril

Jo som a l'abril, com aquell que no vol la cosa. Abril és un mes curiós, segons els refranyer tradicional; una mena de temps de transició entre el final de l'hivern i l'esclat de la primavera, programat per al maig. Per tant, és un mes propici a qualsevol cosa, des de les sequeres fins als aiguats. D'altra banda, també sembla un mes en què passen coses prou interessants, des de la revolució dels clavells de 1974 (que inspirador resulta sempre recuperar aquella bonica "Grandola vila morena" o l'inoblidable "Abril 74", de Llach) fins a l'eterna diada de Sant Jordi, amb tot el seu simbolisme, tota la seva màgia i tota la seva parafernàlia d'amors, llibres i roses.

Potser en contrast amb tot plegat, avui m'ha vingut al cap una altra cançó, aquest molt més trista i molt més desesperada, de Joaquín Sabina, un tros de tema que aviat farà 30 anys i que, malgrat tot, segueix completament vigent, potser perquè seguim sense aprendre dels nostres errors, de les nostres pors, de les nostres prevencions absurdes i, al capdavall, de tot allò que no ens deixa viure com voldríem i com caldria, ni ser feliços, embolicats massa cops en un absurd vestit gris.

Comencem l'abril. Que ningú no ens el robi. No el desem amagat en cap calaix i sortim a gaudir-ne amb la plenitud i amb la il·lusió que els dies llargs, el sol i un cel blavíssim ens regalen. Que no se'ns passi la vida com un huracà, que diria la cançó, sinó com una brisa càlida i amable que ens convidi a viure. Avui, a tall de vacuna contra les pors i els fracassos, una dosi del Sabina més fosc que ens immunitzi contra el desemparament i el desconsol, que la primavera ja és aquí i val la pena aprofitar-la.

Comentaris (0)02-04-2017 07:19:53

Això no té remei.

Això no té remei. Fa quatre dies, com aquell que diu, que Rajoy aterrava a Catalunya amb una carpeta de promeses econòmiques i d'inversions tan coneguda (de fet fa molts anys que les promeses sempre són les mateixes) que ja no se les va creure ningú. Bé, ningú a Catalunya, que ja sabem on van a parar les bones paraules, perquè només han calgut quatre dies mal comptats perquè des d'alguna que altra comunitat autònoma d'aquesta Espanya tan solidària s'hagin alçat veus per exigir el mateix per a elles que el que es pugui donar a Catalunya. Des del Govern de Madrid ja s'ha dit que no cal patir, que hi haurà diners per a tothom i que tractes de favor ni en broma, no fos cas.

En el fons, no ens enganyem, tot es pot reduir a una simple qüestió de mentides i enveges, com en un sainet castís i mediocre. Un promet el que sap que no donarà, l'altre ja no se'n refia, i el tercer en discòrdia demana el mateix, per no ser menys. I comença l'embolic de gent que entra i que surt i de portes que s'obren i es tanquen, fins que acabem descobrint que tot era una farsa per entretenir-nos una estona, i s'abaixa el teló. Però i si provem de canviar els papers? I si és Catalunya qui demana el mateix que rep, per exemple, Extremadura? Ah!, no, calla, que això és ser insolidari. Per un moment ho havia oblidat.

Aquesta és la realitat. La resta, paraules tan buides com bones de dir. Només bones de dir, evidentment. I posats a dir, ja ho deia la meva padrina, que de bones intencions (o de paraules, com vulgueu) l'infern n'és ple. Amen.

Comentaris (0)01-04-2017 06:46:51