login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Realitats paral.leles

Aquests dies, els mitjans d'informació van ben farcits d'activitat política de tota mena. D'una activitat tan important i tan transcendent que fa que em demani per a qui?

Si he de ser sincer, tant em fa qui mani o deixi de manar al PSOE. Tant em fan les lluites intestines a les entranyes dels partits i qui en surti guanyador o derrotat. No és la meva guerra. Tant em fa, seguint amb aquest rampell de sinceritat, si anem a terceres eleccions a Espanya, o a quartes, ja posats; tant em fa, perquè aquesta, tampoc no és la meva guerra. I encara més: tant em fa si el president ha aconseguit o no la confiança de Parlament. Si el resultat de dos dies de debats hagués estat un altre, tant em faria, perquè vindria un altre president, una altra cambra, un altre projecte. Aquesta, per més que em diguin, tampoc no és la meva guerra.

Les meves guerres són guerres petites, sense titulars ni soroll. La meva guerra és aconseguir que el sou arribi a final de mes després de facilitar-me una vida confortable. La meva guerra és que el meu entorn més proper pugui viure i créixer amb dignitat i amb la certesa que hi ha un demà. La meva guerra és poder fer de la meva feina alguna cosa positiva i de la qual em pugui sentir orgullós, malgrat les estretors de tota mena. La meva guerra és, al capdavall, poder dormir cada nit segur i en pau, amb la certesa que he pogut aportar el meu granet de sorra perquè aquells que tinc més a prop i que d'una manera o altra m'estimo, siguin una mica més feliços.

Ben lluny dels focus i de qualsevol interès mediàtic, aquestes són les guerres meves de cada dia i penso que les de milions com jo. Algun dia seran també les seves?

Comentaris (0)30-09-2016 06:21:09

Més enllà de les paraules

Ahir, dia de grans paraules, de grans projectes, al Parlament. I el que em sembla millor, més enllà de conceptes ja coneguts i d'horitzons anunciats, una exposició clara, contundent, convençuda, que convida a l'optimisme i a creure que, aquest cop, potser sí que ens trobem a les portes d'alguna cosa nova.

Ahir, rere les paraules del president, però, m'anaven sorgint dubtes i temences. D'una banda escoltava com s'anava presentant un projecte prou ben lligat, però al mateix temps anava pensant com es podrà tirar endavant, més enllà dels murs de Palau, o de la Ciutadella. Perquè una cosa és la cuina i els grans salons i una altra de ben diferent el servei que ha de fer arribar allò que s'hi cou a cada casa i a cada taula. I és aquí on dubto que les conviccions siguin prou fortes i que els interessos siguin prou dignes.

Estem segurs que l'equip que ha de liderar aquests propers mesos és prou sòlid? I penso en el propi Govern, però també en tot l'aparell dels diferents partits implicats i, més encara, en les prioritats individuals d'aquests aparells quan toquen terra a les institucions i a les administracions, sovint ràncies i pesades, de cada comarca, poble o ciutat, on encara és fàcil trobar clientelisme indigne i actituds de poder més pròpies d'amos dels tros que de servidors públics. I això per no parlar de cortines brutes que tapen vergonyes pròpies o alienes, sovint creuades amb teòrics rivals, per dissimular interessos inconfessables. Aquesta, al capdavall, també és la realitat política del país; la realitat de la política més roí i més mesquina, però ben real i ben viva. Contraposar-la a allò que ahir vam sentir dir al president, a mi, em genera dubtes importants. I és que no es poden construir cistells nous amb vímets vells, ens agradi o no.

Avui sentirem paraules i més paraules. Però avui em deixaré anar entre una terra que conec i un cel que sempre convida a somiar i a tirar amunt, i imaginaré un futur més seductor, lluny de debats de curta volada. Demà serà un altre dia i ja tornaré a la realitat, a una realitat dura o encisadora segons com i segons quan i seguiré esperant el pas definitiu, si és que pot ser, perquè ja em no fan por ni les paraules més dignes pronunciades en veu alta i de manera clara, ni els somnis més alts. A mi, ja no.

Comentaris (0)29-09-2016 06:30:59

Hipocresia

Corre per la Xarxa el nou anunci del Saló Eròtic de Barcelona, amb el suggerent títol de "Pàtria", i ho fa acompanyat de l'escàndol, no pel contingut més o menys pujat de to de les seves imatges, com cabria esperar, sinó per la contundència del seu missatge contra la hipocresia; una hipocresia que tant menysprea el porno com empara la corrupció o la pederàstia.

Fet i fet, el món de la pornografia sempre ha estat una mena de tema tabú, tan amagat com omnipresent, segurament a causa, un cop més, de la hipocresia que tot ho emmascara. Darrerament, però, han anat apareixent articles i entrevistes a alguns mitjans digitals que incideixen en una idea que em sembla prou digna de remarcar: el porno és ficció, és cinema. Provem de canviar de registre i imaginem per un moment que quan ens trobem en perill, en lloc trucar al 112 ho fem a Batman, o que els nostres serveis policials passen per agents com James Bond. Oi que resultaria absurd? Doncs amb el cinema porno, per què hem de pensar que la realitat és allò que ens presenta la ficció?

No sé si és per pur masclisme, per estupidesa, per hipocresia, o perquè vivim en una societat molt més profundament malalta que no ens pensem, però confondre les piruetes de determinades actrius (en aquest cas, el femení em sembla prou adequat com a genèric) amb la realitat de la sexualitat és com atorgar credibilitat als partits de futbol d'Oliver i Benji. Si no som capaços d'entendre-ho, seguirem nedant enmig de la hipocresia de satanitzar allò que desitgem en secret. I no estic parlant només de sexe, ara mateix.

No seré jo qui visiti el Saló Eròtic de Barcelona, i que em perdonin els organitzadors, participants i públic en general. I no hi aniré no pas per motius morals, ni ètics, ni religiosos, ni res de tot això. No hi aniré perquè aquests certàmens em semblen més depriments que excitants. Qüestió de gustos i de percepció, suposo. De tota manera, si han de servir per sacsejar conciències com està fent l'espot de presentació del d'enguany, benvinguts siguin. I ja posats, si hi hagués una versió de l'anunci en català, atès que el Saló es fa a Barcelona, ja seria de traca i mocador.

Comentaris (1)28-09-2016 06:15:33

No us sortiu del guió

Quantes dones, en un moment o altre de la vostra vida no heu dit, o si més no heu pensat, que en una altra vida us agradaria néixer home? No m'estranya. Ser home és fàcil, però ser dóna és una constant cursa d'obstacles, una criminalització perpètua i una feina esgotadora.

L'Edat Mitjana i el concepte d'amor cortès van anar consolidant la imatge de la dona com a ésser perfecte, gairebé inabastable i, per tant, destinada als altars, mentre la vida real anava per un altre camí, entre aquests ideals femenins i altres dones més mundanals destinades al repòs del guerrer. Al llarg dels segles, aquest estereotip de perfecció s'ha mantingut com a referent femení, però ara amb la dona arran de terra, a peu de carrer, amb totes les obligacions per complir i amb totes les perfeccions per preservar. Perfeccions (morals, estètiques i de tota mena), dit sigui de passada, que mai no se'ns exigeixen als homes.

Avui, us proposo la lectura d'aquest magnífic article. A tall d'invitació a la lectura, només aquest breu fragment: "si te sales del papel que la sociedad te ha asignado, prepárate para ser culpada por todos y hasta por ti misma". I és que la submissió constant, obligada i inclús inconscient a l'home és omnipresent, i creix entre els més joves. Ja comença a haver estudis que avancen que entre les adolescents el primer és la seva parella, per davant dels seus desigs, aficions o necessitats. Si això és cert, tenim -i tindrem- un seriós problema.

Comentaris (0)27-09-2016 06:25:40

Dilluns, altre cop

Dilluns de nou. Reprenem la rutina, tanquem la porta del cap de setmana i encarem uns dies que ens duran fins a un divendres, portal d'accés al tancament d'un altre cicle, d'una altra línia del calendari.

Dilluns és aquell dia que es mou entre la mandra i la il.lusió. Cal encarar la setmana amb les bateries carregades i amb ànim per aconseguir que cada dia ens deixi el regust dolç de saber que ha tingut sentit i que hem fet alguna cosa de profit, en algun sentit o altre.

Aquest dilluns es desperta entre la ressaca d'un diumenge electoral a prop, amb uns resultats més que anunciats i que ben poc ens han d'aportar, mirats des de la distància, i la perspectiva d'una setmana d'intensa activitat política a casa nostra que potser tampoc no aportarà gran cosa més enllà del que ja coneixem o intuïm. Cada dia em fa més mandra, la política. Què voleu que us digui, però cada dia hi veig més un simple joc d'interessos personals que res, o ben poc, tenen a veure amb allò del bé comú i tot plegat.

Però res. Fem fora les lleganyes postelectorals i les aritmètiques parlamentàries (quina expressió més ridícula, per excessiva, això de dir-ne "aritmètica" a una suma, com a molt, de dues xifres i pocs sumands, dit sigui de passada) i encarem un dilluns que ens convida a viure'l intensament, que en això sí que hi tenim coses a dir tots i cadascun de nosaltres. Si ho sabem fer bé, ens anirem carregant de sensacions, moments i records plenament satisfactoris; d'una vida que haurà valgut la pena viure i que d'alguna manera recomença cada dilluns.

Comentaris (0)26-09-2016 06:16:20

Tardor?

El calendari i els noticiaris ho han anunciat: som a la tardor. S'acabat l'estiu, tot i que no ho sembla; tot i que la tardor, de moment, estiueja, amb tempestes i temperatures més pròpies de mitjans d'agost. Però malgrat tot, passem pàgina d'un estiu intens i càlid i entrem en una nova estació per descobrir.

Ara mateix costa pensa en castanyes i panellets i en els colors sempre sorprenents dels arbres a punt per despendre's del fullam, a l'espera del renaixement de primavera. Però el temps avança, inexorablement i implacable, i tot arribarà, més o menys quan toqui.

Sovint no sabem si cedir als encants dels anuncis de roba més gruixuda i de festes lligades a la nova temporada, o si agafar-nos a la desesperada a allò que tenim i que coneixem prou bé. I és que a la realitat no sempre li agrada seguir les pautes i de vegades sembla que vulgui jugar a sorprendre'ns. D'aquesta manera, ens movem entre la jaqueteta de primera hora, que ja refresca, el canvi d'armari que costa de fer i un temps que sembla divertir-se anant contracorrent, i que ens tempta amb intensos dies de sol.

En qualsevol cas, tenim l'octubre a tocar i res no tornarà a ser igual com fins ara. Els fulls del calendari només van endavant, i ja podem donar-hi tants tombs com vulguem i mirar d'adaptar les coses al nostre gust, que això no va així. Al capdavall, ballarem al ritme que toquin les estacions, i ara comencen a sonar, potser encara suaus, la intimitat amable i el recolliment somort de tardor.

Comentaris (1)25-09-2016 06:47:07

Pistoles

Quina por fan les idees, el pensament, la raó i les paraules. Fan tanta por que, fins i tot, hi ha qui les equipara a les armes, que no és poca cosa. Justament això és el que ha fet el candidat del PP a la presidència de la Xunta de Galicia, Núñez Feijóo comparant les pistoles (imaginem que les d'ETA, no pas cap altra) amb els arguments independentistes.

Cada dia que passa constatem que els fills polítics de Millàn-Astray segueixen vius i amb ganes de perpetuar el llegat ideològic i el bagatge mental d'aquell que va deixar per a la memòria col.lectiva frases com ara "viva la muerte" o "muera la inteligencia". Està clar que la mort (evidentment, la de segons qui) ha estat i és argument electoral de determinats polítics populars, acostumats a la limitada visió del món que només arriba a distingir bons (vius) de dolents (morts o empresonats). Pel que fa a la intel.ligència, a la capacitat de pensar, raonar i debatre de manera civilitzada i democràtica, es veu que també fa nosa a destacats líders populars.

Millán-Astray, fundador de la legió i director de Propaganda, Premsa i Ràdio de Franco, tot just començat el cop d'estat, segueix sent referent mental de generacions de polítics, dels quals hauríem de poder esperar una major alçada de mires i una certa evolució ideològica. Però es veu que no, amb la qual cosa segueix també vigent aquella frase que Miguel de Unamuno va dedicar al militar -gallec com Feijóo, per cert- afirmant que Millán-Astray era una mena d'inútil a qui li agradaria que tothom fos tan inútil com ell. Ja se sap que al país dels cecs, el borni n'és el rei.

Comentaris (0)24-09-2016 06:56:46

On som?

Diu la dita que la realitat sempre supera la ficció. De tant en tant penso que la ficció ajuda a entendre la realitat. I més que la ficció, tot sovint, la ironia, la paròdia, l'humor o, directament, el surrealisme. Un bon exemple el tenim en un dels gags que ahir va oferir el Polònia, de TV3. Concretament, em refereixo al número musical "On collons som?", en què un particular equip de govern es demana on som, ara que ens trobem a mig camí entre un autonomisme superat i una independència que no arriba. No em sembla anecdòtic ni casual que el número fes servir la música de "The show must go on", de Queen.

Val la pena recuperar aquest número humorístic per mirar d'entendre i compartir allò que ens demanem molts catalans, confiats que anem a algun lloc, però sense tenir massa clar ni com, ni quan, ni on, de fet. També val la pena recordar que el tema musical de Queen el va escriure Bryan May en honor de Freddie Mercury, l'any 1991, quan aquest darrer ja estava en la fase final de la seva malaltia. D'aquesta manera, la cançó va esdevenir, d'una banda, un impressionant comiat musical i, d'una altra, un crit d'esperança. El paral.lelisme amb la nostra realitat és prou fàcil de fer.

Esperem que, en el nostre cas, qui pot fer-ho, també decideixi que "The show must go on", si més no per donar resposta a les esperances d'uns quants milions de ciutadans que desitgem un futur millor. No fer-ho només es podria entendre com una nova traïció de la classe política (tot un clàssic universal, també). El pas previ, però, és respondre la gran pregunta d'ahir al Polònia: "on collons som?".

Comentaris (0)23-09-2016 06:20:12

Humanitats?

Qui ens ho havia de dir. Ara resulta que les humanitats són importants. Ara resulta que la filosofia, la literatura, la història, el coneixement de llengües... es valoren, i de quina manera, també entre l'alta direcció de les empreses tecnològicament més avançades. I qui ho diu, amb contundència i rigor, no és cap historiador de l'art emprenyat i tip de la seva misèria, ni cap escriptor arruïnat, sinó l'Institut Tecnològic de Massachusetts, el MIT.

Recomano la lectura d'aquest article i, ja posats, uns minuts de reflexió -gairebé de respectuós silenci, de fet- sobre el nostre sistema educatiu (i de valors i prioritats socials en general) on les humanitats cada dia ocupen menys espai o hi són, directament, bandejades. Bé, de fet, així ens va. I no s'hi val el recurs fàcil a la manca de competències en el disseny dels currículums acadèmics, que davant de la desaparició de la filosofia al batxillerat, per exemple, ben poc soroll se n'ha sentit, si prescindim de l'impacte de la sèrie Merlí, que de cop ha passat del realisme costumista a la ciència ficció. I ho hem assumit amb absoluta indiferència.

Si mirem el significat d'"humanitats", el diccionari, aquest altre gran desconegut, ens diu, parlant d'ensenyament, que són el conjunt d'estudis relacionats amb les lletres i amb totes les altres activitats de l'esperit que exalten els valors humans. Abandonar aquestes disciplines implica, doncs, renunciar a l'activitat de l'esperit i als valors que ens defineixen com a humans i que ens fan diferents de les bèsties; i no em refereixo als animals savis de les faules, sinó a les bèsties brutals i primàries, que només es mouen per instint de domini o de subsistència.

Realment, algú té dubtes que l'activitat espiritual i els valors humans els tenim desats en un calaix ben oblidat? Doncs potser que ens ho fem mirar, quan l'avantguarda tecnològica reivindica el que nosaltres abandonem. Potser és allò tan hispà d'odiar el que s'ignora i recrear-se en la ignorància. En aquesta qüestió, tampoc som gaire diferents, encara que ens costi admetre-ho.

Comentaris (1)22-09-2016 06:33:55

30 anys

Què són trenta anys? Depèn. Per a uns, tota una vida; per a altres, un futur llunyà; per a alguns, un instant fugaç, gairebé. Per a mi, posats a dir, una mica tot: tota una vida, un instant fugaç i l'inici d'un futur que m'agradaria ben llunyà.

Tres dècades. Costa mirar enrere i imaginar on érem, i com, fa trenta anys. No m'agrada girar els ulls al passat, que prou que ens ha vingut carregant amb aquesta motxilla que duem a sobre - en diem experiència- cada dia més plena de records, d'il.lusions, d'alegries i de fracassos, de renúncies i d'èxits, de noves vides i d'absències. Trenta anys pesen a les cames, amb dolçor i amb esperança, però pesen; Però per damunt de tot, sumant i restant, arribo a la conclusió que han valgut molt la pena cadascun dels seus dies, cadascuna de les seves etapes. I això, al capdavall, és l'únic que importa.

Ara fa trenta anys, justament, vam iniciar un camí cap a algun lloc desconegut i imprevisible, amb les mans poc més que buides, amb la força d'una joventut esclatant i amb unes ganes immenses de fer-nos un nostre lloc al món. Any rere any, el camí ha anat passant davant dels nostres ulls, sempre dels nostres ulls, amb la complicitat necessària per no sentir-nos mai sols davant del dolor, de la tristesa, ni del desànim; per no abandonar en un revolt del camí, i també per compartir cada nou projecte, cada alegria i cada nova vida que se'ns ha anat afegint com a amable companyia. A poc a poc anem descobrint quin és i on es troba el nostre autèntic lloc.

Un dels personatges de la darrera pel.lícula de Woody Allen diu que la vida és una comèdia escrita per un guionista pervers. Potser es queda curta aquesta afirmació, perquè la vida és comèdia, drama, tragèdia, epopeia i aventura al mateix temps. Quant al guionista, no sé si és pervers o si el guió és més aviat nostre, fruit d'una constant improvisació, sense text ni apuntador. Sigui com sigui, som aquí, entre la certesa i gairebé la incredulitat de saber que som on som i que encara ens queda força per seguir, en aquesta autèntica marató vital que un dia vam decidir córrer. I és que, casualitats de la vida (o avís a navegants del guionista pervers, qui ho sap?), també fa trenta anys que es va fer la primera Marathon des Sables. Nosaltres seguim en cursa i m'agradaria que fos fins a la meta definitiva, perquè potser sí que fa trenta anys ja estàvem fets l'un per l'altre i només ens n'havíem d'adonar i actuar en conseqüència. Tots els senyals, fins ara, així ho indiquen, si hem de fes cas del molt que hem compartit a llarg d'aquestes dècades.

A tall de resum de trenta anys d'íntima complicitat (quina altra cosa pot ser l'amor?), la versió original d'un tema que ben bé pot resumir tota una vida:

http://www.musica.com/letras.asp?letra=1115704

Comentaris (0)20-09-2016 06:33:24

Dissabte

Ja hi tornem a ser. Dissabte de nou, aquesta mena de signe invisible que obre el parèntesi del cap de setmana i que altera la monotonia dels cinc dies que ja portem a l'esquena. El dissabte és aquell dia que convida a canviar d'aires i de ritme i, d'una manera o altra, a passar comptes d'aquest període que va de dilluns a divendres. Fins i tot, és una invitació a pensar què farem un encara llunyà dilluns i com encararem la nostra vida fins al proper dissabte.

En el fons, el temps, així tal qual, és massa llarg. Necessitem acotar-lo una mica; en anys, en mesos, però sobretot en dies o en setmanes, que són terminis més humans i més còmodes per organitzar-nos. Això de viure dia a dia, en el fons, és una mica això, la resposta a humanitzar la immensitat del temps, però la setmana, amb el seu dissabte i el seu diumenge, dóna una mica més de perspectiva, tant per planificar com per analitzar el que fem i el que no fem i hauríem de fer.

Com ha estat la setmana? Bé, malament, terrible, bestial, indiferent, prometedora, trista, inoblidable... cadascú en pot dir la seva, així en conjunt, o seccionada dia a dia, o gairebé hora a hora. En qualsevol cas, ja és passat, i el que està fet ja no té remei, ni per bé, ni per mal. Així és que deixem la història per als llibres i encarem amb il.lusió i esperança el cap de setmana, amb la ferma convicció que dilluns, tot pot ser millor, i amb el propòsit de fer-ho possible. Al capdavall, una bona part d'allò que acabarà sent la nostra biografia depèn només de nosaltres. No ens podem fallar.

Comentaris (0)17-09-2016 06:21:43

Algun dia caldrà fer net

Setembre ha arribat fort, i ben carregat de multitud de misèries polítiques, començant pels discs durs de Bárcenas, l'assumpte dels ERE a Andalusia (amb dos expresidents investigats, no ho oblidem mai) i, sobretot, amb la gran diva de la política i qui sap si també de la corrupció, Rita Barberá, sense anar més lluny.

És curiós, però tots aquests afers, i molts altres de semblants, tenen una cosa en comú, i és que molta gent els considera qüestions normals, inherents a l'exercici de la política. Aquesta percepció es pot resumir molt bé en tot el que implica que Rita Barberá, per exemple, consideri que rebre una bossa de luxe com a obsequi és una cosa normal i que no té més transcendència. I és ben cert que durant moltes dècades ha estat així. L'administració dels anys gloriosos del franquisme funcionava d'aquesta manera. I encara funciona, pel que es veu.

És fantàstic sentir parlar de renovació i de regeneració política quan aquells que han de liderar els canvis són personatges amb més ombres que llums, o bé són, directament, individus a la porta de la jubilació que ja només aspiren a la comoditat econòmica la resta dels seus dies i a aferrar-se amb ungles i dents a una sensació de poder que ja no els pertoca d'exercir, més enllà dels seus egos immensos.

Obrim els ulls i anem una mica més enllà dels grans casos mediàtics, que hi ha vida més enllà dels noticiaris, i mirem tots els nivells de la política, tant pel que fa a administracions públiques com al propi interior de les formacions, i veurem que encara hi ha molta caspa, molta ronya que caldria fer saltar d'un cop per sempre, si realment volem que la normalitat democràtica no sigui la compra de voluntats a canvi d'algun sobresou, ensobrat o no, o d'algun que altre obsequi.

Comentaris (0)16-09-2016 06:16:51

Equilibri

Ha tornat la pluja, però com acostuma a passar, de patac i sense seguida. És que ni el temps sap trobar el punt d'equilibri necessari per fer bé la seva feina. De fet, ben mirat, nosaltres també som una mica el clima i fins que no trobem l'exacta mesura de les coses, seguim un moviment pendular que ens duu d'un extrem a l'altre, abans no trobem l'equilibri.

No sé si serà la proximitat del mar, o la història que carreguem sense ser-ne prou conscient, la dieta, o fins i tot la climatologia, però som gent de contrastos, d'extrems fins i tot. Ens costa trobar la justa mesura entre l'eufòria i el malestar, entre l'alegria i la tristesa, entre el massa a prop i el massa lluny, entre el tot i el no res, entre el coneixement i la ignorància, entre l'amor i l'odi, entre la solitud i la companyia, entre la desmesura i la moderació, entre la passió i la indiferència, entre la llum i la foscor, entre la frugalitat i els excessos, entre la rauxa i el seny.

Vivim constantment perseguint alguna cosa que desperti els nostres sentits, les nostres passions, cadascuna de les nostres emocions, per trobar una mica de sentit a la rutina i a la mediocritat, i acostumem a passar-nos de frenada, si fa no fa com la pluja que o bé s'amaga o bé es deixa anar. Però som humans i, parafrasejant el poeta, és humana nostra mesura. No en sabem més. L'encertem o errem. Anem massa lluny o ens quedem curts. Però potser això mateix és la vida: intentar un equilibri que ens aporti una mica de felicitat en tot el que fem. Segurament l'únic que, en el fons, busquem i té sentit: mirar de ser feliços.

Ha tornat la pluja i, com una cortina translúcida, va baixant el teló d'un estiu calorós, ardent. Arriba, a poc a poc, però sense treva, la tardor, i amb ella l'oportunitat d'un trànsit suau perquè el fred no ens agafi desprevinguts. Estiu, hivern, calor, fred... sempre contraris, sempre complementaris. Enmig, nosaltres i els nostres equilibris, de vegades impossibles, i de vegades ben trobats.

Comentaris (0)15-09-2016 06:40:03

Segons qui mira

Ja és ben cert que la realitat depèn de qui la mira. Diumenge, carrers, balcons i places de tot Catalunya es van omplir d'estelades. Les fotos de les multitudinàries manifestacions han donat la volta al món, amb el seu missatge en favor de la independència (més enllà de les tertúlies, no vaig sentir ningú que cridés "referèndum acordat", dit sigui de passada), amb la qual cosa gent d'arreu del planeta van saber del clam cívic d'un poble en pro de la seva identitat.

Dimarts. Ahir. Només quaranta-vuit hores més tard, la graderia del Camp Nou s'omple d'estelades, es repeteixen els crits en favor de la independència i els xiulets contra unes sancions de la UEFA per l'exhibició d'aquestes banderes la temporada passada. Sancions per exhibir estelades en públic!

És curiós. El mateix símbol i les mateixes proclames, al carrer són una mostra de la llibertat d'expressió, però posades dins d'un estadi de futbol són equiparables a activitats xenòfobes, violentes o gairebé terroristes. Orgullós deu estar el ministre Margallo, per a qui la independència és pitjor que l'assassinat.

Començo a pensar que la mirada fosca i la ment bruta són la causa de determinades percepcions. I és que allà on només hi ha el pacífic exercici de la llibertat d'expressió, sempre acaben apareixent mentalitats malaltes i perverses que només hi saben veure radicalisme, violència i provocació, començant pels mitjans espanyols que ahir mateix, des del minut zero, ja bramaven pel tancament del Camp Nou. I si il·legalitzem el Barça, directament?

El món del futbol, i els organismes que el dirigeixen, s'ho haurien d'anar fent mirar. Haurien de fer una mica menys de cas als agitadors de determinats governs i sortir una mica al carrer, a escoltar la veu de la gent que omple els estadis i que, al capdavall, justifica la seva plàcida, luxosa i no sempre prou exemplar existència.

Comentaris (0)14-09-2016 06:19:06

Coses del trànsit

Podeu imaginar el vicepresident Junqueras enxampat pels mossos després de provocar un accident contra un altre vehicle, circulant a més velocitat de la deguda i triplicant la taxa permesa d'alcohol en sang? Podeu imaginar les conseqüències mediàtiques i l'escàndol que això provocaria? Segur que ho podeu imaginar, perquè per molt menys s'han muntat ciris increïbles. Però no cal patir, no és el cas. Però sí que és el cas de la vicepresidenta del govern de Castella i Lleó, un més a sumar a la llista de situacions similars protagonitzades per mandataris populars.

D'acord que aquests dies, aquí, hem estat embolicats amb la Diada i tot plegat. Entre això i la derrota del Barça, poc espai a quedat per a res més, als mitjans. Però encara que no fos així, segur que la notícia no hauria passat d'una informació puntal i tema tancat. Si fa no fa, el que ha passat amb la premsa espanyola, que va recollir l'incident i hi tirar terra a sobre de manera immediata, no fos cas.

I és que encara hi ha vicepresidents i vicepresidents. I el que fan els uns no té res a veure al que fan els altres, igual com no té res a veure el tractament que es fa dels actes de cadascun d'ells. Retornem al principi d'aquest text i imaginem l'incident de Rosa Valdeón protagonitzat per Oriol Junqueras. A hores d'ara la fiscalia, fins i tot, estaria investigant l'origen dels diners amb què es va pagar el vehicle, els familiars dels propietaris del concessionari on es va adquirir i, cas que fos important, la documentació corresponent, la premsa estaria jutjant si el cotxe era l'adequat per a un personatge públic o no, els seus nivells d'equipament... Això per no parlar dels hàbits alcohòlics del pilot, el consum de medicaments (o estupefaents), etc.

Com a broma, està bé aquest exercici. El problema és que la realitat és com és, i no és cap broma; i a casa nostra no ens podem permetre cap errada, perquè tot se'ns mirarà amb lupa i se'ns jutjarà amb contundència. Per sort no en fem tantes com ells, ni tantes com voldrien, ni de bon tros. També en això som diferents.

Comentaris (0)13-09-2016 06:17:58

Anònims

Ja he dit en altres ocasions que no m'agrada gens això de banalitzar la independència amb un lema de clares ressonàncies futbolístiques, però com que el que acostuma a ser important és el fons i no la forma, ahir hi vaig ser, a la manifestació de Lleida. Hi vaig ser, com el comú dels mortals, perdut enmig d'una gentada que ni cal comptar per saber que erem molts, moltíssims. Era a la fila 500, o a la 843, o a la 627, o a qualsevol altra d'anònima; a una de les moltes files de les persones sense nom i sense rostre. A una de les files on només som un punt que ocupa un espai i omple de contigut una crida. A una de les files de la gent que sap què vol, més enllà del que diguin tertulians, analistes i opinadors de tot pelatge.

Des d'aquesta i moltes altres files, no vam veure res. No vam sentir res. Només vam fer allò que calia fer segons el breu guió definit. Vam complir, vam passar calor i vam marxar, tot ignorant discursos i més discursos tan previsibles com prescindibles que tampoc no hauríem pogut seguir. De res no ens va servir la pantalla gegant, ni l'equip de sonorització, que només van donar servei a la fila zero i a unes poques de les següents. Potser és que tot plegat estava organitzat, com acostuma a passar, només per satisfer la fila zero, i perquè els seus membres miressin, babaus, les imatges que els projectaven per ajudar-los a pensar "veus com ho fem bé?" "Veus quanta gent ens segueix?", comentessin la jugada, l'exit, i es felicitessin satisfets, molt satisfets, aplaudits per una moderna cort d'aduladors.

Però des de les files anònimes, la cosa es veu diferent. Des d'aquestes files es veu la força infinita de la gent, i la seva incombustible moral de victòria. Aquestes files miren endavant només, perquè no els cal comprovar si algú els segueix. Aquestes files miren només endavant perquè és al davant, a la fila zero, on hi ha els destinataris de totes les seves mirades, amb la secreta esperança que, d'un cop per tots, aquells que en formen part es dignin a girar els ulls cap a la multitud que els reclama respostes, i aprenguin a posar els interessos de país (les raons d'estat si voleu) davant dels interessos de partit; i davant dels interessos personals, que sovint passen davant, fins i tot, dels de partit, i que queden ja massa lluny de les demandes de la població i de tot sentit de la realitat, si aquesta va més enllà de la volada gallinàcia del benefici propi. La resposta de la fila zero, però, no acaba d'arribar mai. O no per part d'aquells que més poder i més capacitat de fer tenen. Potser prou feina tenen a mirar-se entre ells o les pantalles que els posen als morros per entretenir-los. I qui dies passa anys empeny.

No sé si aquesta manca de resposta és només qüestió de poc d'interès o bé si és simple incapacitat. Si la segona possibilitat fos la correcta, el més digne seria girar els ulls enrere i buscar qui pugui escoltar i tirar endavant, tot allò que ells no saben, no poden o no volen. De ben segur que entre els milers de persones de les files anònimes hi ha noms, cares i capacitats que valdria la pena explotar. Però això no passa mai. Els ulls de la fila zero mai no saben anar gaire més lluny de la tres o quatre.

La gent sense nom i sense rostre que fa que cada crida sigui un èxit té moral infinita i hi torna, any rere any, amb la fe inquebrantable dels que no tenen res a perdre i tot a guanyar. Potser tot el contrari de molts dels que ocupen la privilegiada fila zero, per ho poden perdre tot si un dia no guanyen. I així ens va. I per molts anys, em temo. Nosaltres estem a punt i ho hem demostrat. I vosaltres?

Comentaris (0)12-09-2016 06:17:15

Temps de traïcions

Qui segueixi habitualment aquest blog sabrà que acostumo a parlar-hi, tot sovint, de temes més o menys d'actualitat prou vinculats a la política, i avui, a tocar d'una nova Diada, tocaria fer-ho, sense cap mena de dubte. Però avui no em ve de gust, perquè tot el que escriuria parlaria de la cara més indigna, més deslleial, més miserable, més mesquina i més rastrera d'allò que els traïdors i aprofitats tenen la barra de considerar fer política.

Avui, no em ve de gust. Dilluns, la setmana que ve, ja en parlarem. Temps n'hi haurà per tornar-hi, tant punyent com calgui, però tornant a defensar que no tot és tan mediocre, tan cretí, una cosa que, d'altra banda, sé perfectament.

Avui, aparcats els dolents uns dies, el cos em demana recuperar una cançó prou antiga, "With a little help from my friends", publicada l'any 1967 per The Beatles, tot i que us proposo recuperar una versió una mica posterior, de Joe Coker, famosa per formar part de la banda sonora de Woodstock 1969 que, amb un ritme més lent que l'original, i al meu gust més intents, em sembla un bon homenatge a aquelles persones que tens al costat incondicionalment quan les coses es torcen. Gràcies.

Passeu un bon cap de setmana i una bona Diada, amb sonoritats velles i sempre noves, que dilluns serà un altre dia.

https://www.youtube.com/watch?v=VM4kNIAxOGE

Comentaris (0)10-09-2016 07:04:54

Somnis i realitat

Vivim dies estranys, dies d'alguna manera fins i tot contradictoris, en què el somnis, les il.lusions, prenen volada i en què, d'una manera o altra, sempre hi ha alguna cosa que ens retorna a la realitat, a allò que som i que tenim; sempre acabam tornant a tenir els peus al terra.

Avui vull enllaçar una cançó i un poema i que he recuperat les darreres hores. La primera ens parla dels somnis i de com arribar-hi. Els versos, per la seva banda, ens recorden les nostres limitacions i la necessitat de no esperar massa de gairebé ningú. Cada paraula del poema és imprescindible i està posada al lloc exacte, igual com cada nota de la cançó d'Springsteen. Davant de tanta perfecció i de tanta lucidesa, no em sé estar de reproduir els tres darrers versos de l'inoblidable Miquel Martí i Pol, a mode d'avançada: "Tens el que tens i res més. Fes-te en mar /o bé queda’t en terra, tant se val, / però no esperis dons ni meravelles."

I ara, que cadascú ompli, a la seva manera o com millor li plagui, de contingut els somnis, les notes i les paraules, a mig camí entre la fantasia infinita i la realitat, sempre limitada.

No esperis dons (Miquel Martí i Pol)

Possible fos, i ara mateix faríem

un gran salt endavant, o potser enrere,

per quedar sols, i lliures, i feliços.

I encendríem fogueres de concòrdia

i amb vi, danses i amor celebraríem

la plenitud finalment assolida.

Possible fos. Però ja saps que el temps

no pot sotmetre’s ni manipular-se

i saps també que el cos, prudent, refusa

certs moviments, certes impertinències.

Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui

fer camí pas a pas, i tanca els ulls

davant aquells que constantment agiten

estendards amb anuncis i proclames.

Tens el que tens i res més. Fes-te en mar

o bé queda’t en terra, tant se val,

però no esperis dons ni meravelles.

Comentaris (0)09-09-2016 06:28:48

A voltes amb la llibertat

Sempre havia pensat que hi havia moltes coses, moltes habilitats, moltes capacitats, que només es podien aprendre i millorar exercint-les. Sempre havia pensat que a caminar s'aprenia mirant de caminar; a córrer, corrent; a llegir, llegint; a estimar, estimant; a tocar un instrument, tocant-lo; a cantar, cantant; a escriure, escrivint; a odiar, odiant; a nedar, nedant; a pintar, pintant; a escoltar, escoltant; a confiar, confiant; a resar, resant... I així podríem seguir amb multitud d'exemples. Cadascú que pensi en aquells que ha experimentat al llarg de la seva vida i veurà que és molt allò que només s'aprèn fent-ho.

Però vet aquí que ara ens arriba la fiscal general de l'Estat Espanyol i ens regala una frase per a la història, que fa miques aquest raonament que pensàvem prou consistent, i ens deixa anar, sense immutar-se allò és la llei i no la llibertat el que fa lliures els ciutadans. Fantàstic. Aprendrem, segons ella, la llibertat, obeint unes lleis que, a banda de normes, sempre són límits, quan no armes, directament. Les lleis poden limitar, encotillar, fins i tot matar, no ho oblidem mai. Però ara es veu que és aquesta obediència cega el que ens farà persones lliures.

Francament, per més que hi penso, em costa trobar diferències entre aquesta frase de la fiscal general i aquella altra que presidia l'entrada a algun que altre camp de treball (o d'extermini, directament): el treball us farà lliures. Seguint el raonament de Consuelo Madrigal, no serà la llibertat, sinó el treball -ni que sigui forçat- allò que fa lliures els ciutadans. Sort que encara tenim memòria, memòria històrica fins i tot, i sabem que és mentida. A la llibertat només s'hi arriba amb l'exercici de la pròpia llibertat. La resta, enganys i paraules armades de pistoles o de normes per impedir-la.

Comentaris (0)08-09-2016 06:30:40

Dies amb sordina

Gràcies el cinema, molts dels mortals vam saber què era el dia de la marmota, aquella jornada repetida un i mil cops, fins a l'extenuació. La realitat, molt més enllà de la ficció, també ens ha ensenyat què és allò que jo qualificaria com un dia amb sordina; un dia en què les coses passen de manera tan atropellada que no deixen espai per pair-les com caldria, perquè aquesta acumulació informativa acaba fent que unes tapin les altre, i que tot plegat s'escolti de manera estranya, apaivagada per una mena de sordina.

Ahir va ser un d'aquests dies amb sordina. D'una banda, l'exministre Soria anunciava la seva renúncia a un càrrec de director executiu del Banc Mundial, ho admeti o no, per l'escàndol que aquest nomenament havia despertat. D'altra banda, la fiscal general de l'Estat es deixava anar anunciant una autèntica guerra als tribunals contra el procés independentista, amb una frase que prou que mereixeria passar a la història: "Es a ley y no la libertad la que libera a los ciudadanos", com si totes les dictadures no haguessin tingut un complex i eficaç corpus legal. Però el dia encara donava per a més, i vam saber que el Tribunal Constitucional (qui ho dubtava?) fallava contra la possibilitat que Otegui es presenti com a candidat a les eleccions. I de propina, encara ens van arribar números de l'enorme deute del rescat bancari (aquells que no ens havia de costar ni un cèntim) que ja es va donant per perdut i irrecuperable, igual com el forat econòmic de la Sareb, aquell banc dolent que havia de resoldre una pila de mals dels bancs arruïnats, i que es veu que no.

Massa notícies que caldria mirar amb lupa i que se sobreposen les unes a les altres per silenciar-se mutuament. Aquesta és la realitat. Una realitat que amplifica i magnifica el que convé, i que silencia el que no. Qui decideix què? Nosaltres no.

Comentaris (0)07-09-2016 06:11:37

No sé com acabarà

Començo a tenir força curiositat per saber com acabarà tot plegat. Ara sembla que es refaran el ponts entre la CUP i Junts pel Sí, i que aquest procés, que no sabem ben bé ni què és ni on ens pot arribar a dur, tirarà endavant. Bona notícia, una mica de calma política. Si, a sobre, ve acompanyada d'uns nous pressupostos que acabin d'un cop per tots amb aquest funcionament pervers de la pròrroga dels comptes públics, millor encara.

Algun dia, els politòlegs o els historiadors, amb més perspectiva que la que actualment tenim, hauran de valorar la via del diàleg i del pacte entre forces tan oposades, ideològicament parlant, com les que avui s'han posat d'acord al Parlament. Algun dia caldrà valorar, en la seva justa mesura, aquest bé superior que totes volen preservar, i que en diem independència. Un bé capaç de facilitar més acords que el mecanisme democràtic de votar per decidir el futur, fins i tot. Curiós.

I jugant al joc dels contraris, algun dia, algú haurà d'explicar com pot ser que les forces espanyoles siguin incapaces d'arribar a acords, ni que sigui, fent un paral.lelisme amb casa nostra, per preservar aquell bé superior amb el qual tant s'omplen la boca, que és la unitat d'Espanya. Es veu que ni això és capaç de servir per superar les diferències, per més paraules buides que gastin. I mira que en gasten, per no dir res.

No sé com acabarà tot plegat, però el que sí que tinc clar és que vivim uns anys que acabaran demostrant que ni les diferències ideològiques més profundes són insalvables quan l'objectiu és clar, important i compartit. Tant d'esforç bé mereixeria un final feliç.

Comentaris (0)06-09-2016 06:13:39

Som humans

Malgrat tot el saber, tot el coneixement i tota la suposada fredor dels mecanismes de presa de decisions, la major part del que fem acaba sent una qüestió personal. De vegades és tota una sort, aquesta aparició recurrent de la nostra cara més humana, però de vegades és gairebé una maledicció que simplifica en excés determinades accions.

Un exemple prou evident és la política. Malgrat la suposada imparcialitat i fredor amb què cal actuar -o pactar-, si mirem amb calma i gratem una mica, massa sovint acabem trobant coses com ara "és que va dir...", "és que va fer tal cosa", "però si és tal o qual persona, com no l'he d'ajudar", "a aquest, ni aigua..." o raonaments d'aquest alt nivell de complexitat que ho acaben explicant tot, exactament com si fossin de raonaments de parella, o de relacions interpersonals ben simples, encara que es tracti d'aprovar pressupostos o de garantir governs.

Potser costa de pair, però massa sovint les coses són així de primàries, d'infantils gairebé. Fixem-nos que cada dia més, canviant d'àmbit, els nostres perfils a la Xarxa pesen tant o més que els nostres currículums acadèmics o professionals. Si això no és posar l'aspecte humà per davant de tot, no sé jo què ho serà. I així anem fent. Cada dia suposadament més rigorosos, més savis, però cada dia realment més bàsics, en molts sentits, més guiats per impulsos i instints primaris. I encara renunciem a la filosofia.

Potser va sent hora de rellegir Maragall (Joan) i actualitzar a nous contextos aquell seu "home sóc i és humana ma mesura". Potser ens estalviaríem molts maldecaps i moltes hores de discussions inútils. Perquè acabem sent simples persones, per damunt de tot, ens agradi o no. Aquesta és la gran sort, i aquest és el drama.

Comentaris (0)05-09-2016 06:19:23

Endavant

Endavant. No hi ha altra manera. Sempre endavant. És el que té la vida, només un sentit: endavant. Aprofitant els encerts, o carregant els errors, però endavant inexorablement, amb pena o amb glòria, per més que ens agradi recrear-nos en els bons moments que hem viscut, en les sensacions, en els records. Tot és història, tot és passat.

La vida, en el fons, és aquesta mena de viatge imparable que de vegades ens duu per plàcids meandres en calma i, de tant en tant, ens llença per una muntanya russa que amb prou feines ens permet respirar i obrir els ulls de tant en tant. En qualsevol cas, sempre ens empeny i ens obliga a plantar cara a nous reptes i a trobar-ne noves respostes.

I segurament això és el que fa tan atractiva la vida mateixa: que cada dia és nou, que cada dia és un misteri per descobrir i una nova aventura per viure. No podem fer marxa enrere ni mirar de recuperar el temps viscut, els moments plaents, ni el temps perdut, fins i tot. Només tenim futur a la vista i un present breu i intens per anar-lo fent realitat.

Diuen que el setembre és un mes de bons propòsits. Aprofitem-lo, doncs i mirem de conjurar-nos perquè cadascun dels dies que viurem ens siguin satisfactoris i ens convidin a mirar sempre endavant, amb la seguretat que tot el que hem viscut, bo i dolent, només pot ser referent i ajuda, saviesa acumulada, per no aturar-nos mai i per anar omplint de colors aquests fulls en blanc que són cadascun dels nostres dies. La paleta és nostra, i els pinzells també.

Comentaris (0)04-09-2016 07:11:34

Miserable

Si mirem al diccionari la paraula "miserable", un dels significats que ens ofereix és "que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, vilesa". Segurament, aquest és, doncs, un adjectiu que els escau a la perfecció al president i a la vicepresidenta del Govern d'Espanya, arran de les seves declaracions dels darrers dies.

Em sembla miserable culpar els rivals polítics d'unes hipotètiques terceres eleccions quan s'ha arribat a les segones per obra i gràcia del seu immobilisme absolut.

Em sembla miserable l'estratègia del terror i de l'amenaça que, amb pressupostos prorrogats, qui més patirà seran els pensionistes, els aturats i els funcionaris. Nosaltres sabem què és funcionar amb pressupostos prorrogats i sabem que, en cap cas, no és l'apocalipsi que anuncien. Posats a dir, em sembla també miserable l'expressió de la vicepresidenta durant la roda de premsa en què anunciava aquest dramàtic escenari.

Em sembla miserable convertir el debat polític en una qüestió personal, en una pugna entre mascles alfa dels diferents partits, com si la clau de volta de tot plegat no fos altra que veure qui pot més, qui mana més, oblidant el sentit de la política, qualsevol criteri ideològic i, sobretot, la responsabilitat que comporta l'exercici del poder envers la ciutadania.

En resum, que el panorama polític espanyol, especialment -però no només- pel que fa a l'actuació del PP, em sembla miserable, profundament indigne d'una classe política que es diu democràtica. Potser aquest el problema, el sentit de la paraula "democràcia", encara un misteri per descobrir en molts casos. Indignació i pofund menyspreu, doncs.

Comentaris (0)03-09-2016 06:59:33

setembre

Encara que mig d'amagat, en dijous, ahir va arribar, puntual com sempre, el setembre, ben bé el segon començament d'any, o de curs. De vegades penso que això del calendari no és tan diferent de qualsevol poble, que té una festa major, que és cap d'any, i una festa petita, que ve a ser el mes de setembre. Sigui com sigui, tanquem l'estiu abans d'hora, perquè el termòmetre en nega a canviar, i encarem uns mesos prou intensos, fins a Nadal.

El que sí que hem d'admetre que té el setembre és que permet un retorn a la normalitat lent i progressiu. Ajuda el fet que el curs escolar encara no comenci fins d'aquí a uns dies, cosa que fa que no s'acabin d'encavalcar la tornada al col.le i la síndrome post-vacacional. Per cert, quin invent aquest de la síndrome post-vacacional, si pensem en la quantitat de gent que no haurà fet vacances o que ni les pot somiar perquè no té feina. Coses de la societat burgesa i unificadora en què vivim, on sembla que tot ha de ser igual per a tothom, sigui cert o no.

En qualsevol cas, som aquí, més o menys preparats per entomar tres mesos que ens han de dur fins al desembre i al llarg dels quals han de passar coses de tota mena. Tornem a la rutina entre la mandra i la il.lusió, entre el record encara viu del que deixem enrere, les ganes de retrobar espais i persones, i l'esperança que s'acabin concretant o encetant projectes i propostes nous. Tot plegat dibuixarà el nostre setembre, aquest més estrany, mandrós i suggeridor que ens durà, amb presa o amb parsimònia, segons cadascú, a l'inici de la tardor.

Comentaris (0)02-09-2016 06:21:52

Diàleg de sords

Entre un autèntic diàleg de sords i una versió sense cap gràcia d'un concurs de monòlegs. Tret de comptades excepcions puntuals, això va ser el suposat debat del Congrés d'aquests dies. El resultat? segons el guió previst. Res de nou, doncs i, sobretot, cap canvi previsible a l'horitzó. Trastes pel cap d'uns i altres i para de comptar.

De vegades penso de què serveixen els procediments i les formes, quan tot està dibuixat de bon començament. En teoria els procediments, a l'administració, han de servir per garantir la correcció en la manera de fer, i han de donar garanties de legalitat i de justícia. Però quan les cartes estan tan marcades com en el debat d'investidura que ahir es va tancar, el propi debat és una burla a la democràcia, a la legalitat i, fins i tot, a la justícia. I en diuen debat.

L'únic que ha quedat clar d'aquestes avorrides i ridícules sessions és la nul.la capacitat per arribar a acords per part de les principals forces polítiques, instal.lades en la zona de confort dels seus suposats principis, a l'espera que algun miracle els atorgui una majoria que no tenen i per la qual no estan disposats a negociar res. I en diuen política.

Potser aniria sent el moment que els periodistes, tertulians i opinadors de tota mena que van carregar amb tanta duresa contra el període de constitució de govern a Catalunya, apliquessin els mateixos filtres a l'hora de dibuixar el que s'està vivint a Espanya des de fa mesos. Però no cal patir, que això no ho farà ningú. També els mitjans estan instal.lats en veritats absolutes i en guerres de trinxeres, des de fa segles. I en diuen informació.

Ho mirem com ho mirem, Catalunya, amb tots els seus defectes i totes les seves misèries, encara té molt a ensenyar, si és que algú volia aprendre.

Comentaris (0)01-09-2016 06:31:28