login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Moment de difunts

Dilluns estrany, aquest. Dia feiner enmig de dos festius i, a més, amb la perspectiva immediata d'una nit de castanyada (o de halloween) i amb tots sants demà mateix. Sigui com sigui, un bon dia per recordar que no som immortals i que, tard o d'hora, ens arribarà el final.

Vivim uns temps en què costa acceptar la mort. Fem bandera de l'eterna joventut, com si disfressar-nos de jovenets realment servís per aturar el temps. Però tant és el que fem, la vida té el seu cicle implacable. Potser per això mateix val la pena dedicar un dia a l'any a recordar els que no hi són, però que en el seu moment van ser importants a les nostres vides. Hi ha qui ho farà amb la satisfacció de pensar que es troben en algun lloc millor; hi ha qui creurà en segones vides mortals i en reencarnacions; hi ha qui pensarà que amb l'últim alè tot s'acaba i no cal més... Cadascú, en el fons, fa el que pot i encara les coses com millor sap o com li ve més de gust. Però qui més qui menys s'endinsarà en la memòria per recuperar aquelles vivències que val la pena no perdre mai de vista.

Diu la tradició que avui toca castanyada, demà tots sants, dia de visitar els cementiris, i que dimarts és el dia de difunts, aquell en què ells són els que visiten els vius amb afany protector. D'acord, tot això és creença popular passada per mil filtres de religions i tot el que calgui, però crec que és molt interessant poder mirar la mort de cara, fins i tot fent-ne broma, com aquesta nit, i després amb un retrobament amable amb els que un dia ens van deixar. Potser d'aquesta manera comencem a acceptar que tot s'acabarà algun dia, però no del tot, si encara quedem en el record d'algú que ens va estimar. En el fons, tot plegat no deixa de ser aquella bella imatge de l'amor més enllà de la mort que tant ha sabut explotar la literatura. Hi pot haver res més bonic?

Comentaris (0)31-10-2016 06:25:46

Canvi d'hora

Ja hi tornem a ser. Una hora enrere, novament. Horari d'hivern. És per estalviar, diuen. Estalviar, no sé si estalviarem, però el que sí que tinc clar és que la nit a mitja tarda no m'és gens grata. Se'ns torna a fer fosc massa d'hora i la foscor no convida a massa coses, no ens enganyem.

A mi, personalment, la fosca no em resulta especialment desagradable. Voltar per casa a la nit, amb l'única companyia de llums indirectes que es filtren de rere les finestres no em molesta en absolut, però trobar-me a fosques amb tota la tarda per davant, no m'és gens atractiu. Però tocarà acostumar-se, un cop més, i transitar pel fred, gairebé com ombres entre les ombres, com millor puguem.

Va dir el poeta que era quan dormia que hi veia clar. Potser sí que és entre somnis, o fins i tot en aquell estadi entre dormir i estar despert, que ells pensaments flueixen en llibertat i ens traslladen a mons impossibles o a realitats només imaginades, però la foscor prematura i més hores de son, no tenen gens a veure i els nostres ritmes vitals són els que són. La realitat seguirà sent la mateixa, la fantasia la mateixa i el somni i la vigília, els mateixos. Res no s'alterarà, en allò que és important, amb el canvi d'hora i amb l'avançament de la nit.

Encarem uns mesos de poca claror que algú intentarà dissimular amb llumetes de colors. Per sort, la nostra vida, la nostra discreta llum, seguirà intacta, tant si el sol ens acompanya i ens escalfa l'ànim, com si ens cal avançar amb la lluna com a companya. Les esperances, els sentiments i les il·lusions, no saben de canvis horaris.

Comentaris (0)30-10-2016 05:25:52

Aniversari

Mai no m'ha agradat el número 6. Quan anava a escola, era aquella nota indefinida, ni l'aprovat just, sempre motiu de satisfacció, ni el notable que ja et situava en un altre rang dins de la classe. El 6 era aquella mena de sí però no, la medalla de plata que es guanya perdent. Més endavant, una mica més gran, vaig descobrir que el 666 era el nombre de la bèstia. No és que hi vegi cap relació, però em va fer gràcia, en el seu moment. Coses de dimonis...

No sé per quina conjunció astral estranya, avui m'he adonat que justament avui fa sis anys, un 29 d'octubre, vaig començar a escriure aquest bloc. Havia de ser al cap de sis anys que me n'adones? Doncs es veu que sí. Ja posats, he anat a mirar què vaig escriure aquell primer dia i m'he trobat amb un text que parla de la impossibilitat de fer servir diverses llengües alhora. Trist, però el debat sobre la idea de preferència d'una llengua sobre un altra segueix viu. No anem bé, no.

A la vista de la troballa, he decidit que potser és millor intentar repassar mentalment aquests darrers sis anys. Déu n'hi do si han passat coses en sis anys. I en sis mesos, i en sis setmanes, fins i tot. Proveu a fer-hi un cop d'ull, proveu. Tot el que aquest temps m'ha semblat interessant per un motiu o altre ha anat desfilant per aquestes línies. Idees, pensaments, reflexions, crítiques, fantasmes, pors, il·lusions... Però, per què? Aquesta és una pregunta que mai no he sabut respondre sense anar més enllà de la imatge d'un Forrest Gump que un dia comença a córrer sense saber massa per quina raó, fins que es cansa. Potser només és això. Cal res més, de fet?

Ja que hi som, deixeu-me bufar la vela simbòlica d'aquest sisè aniversari -punyeter sis-, amb l'expressió d'una gratitud immensa a tothom que perd una estona de la seva vida llegint aquestes línies que no tenen cap voluntat de transcendència de cap mena, especialment literària -per a mi, la literatura, dit sigui de passada, és alguna cosa molt més seriosa que la banalitat en què l'han convertit quatre mediocres que gargotegen papers habitualment i es creuen qui sap què- i que només aspiren a llençar reflexions, en una ampolla invisible, al mar binari de les xarxes, per si a algú li poden fer servei, com a mi em fan en escriure-les.

Comentaris (0)29-10-2016 07:15:03

Cal?

La veritat és que un dels espectacles que trobo més depriments i més absurds és aquell del qual ja sabem el final i que, així i tot es va desenvolupant, com si realment tingués alguna mena d'interès. Justament això és el que està passant aquests dies al Congrés, amb els debats d'investidura, amb final anunciat.

Resulta trist veure els diputats intervenint, discutint, prenent la paraula i votant sabent, abans de començar, que el resultat serà negatiu, i que caldrà una nova sessió, un nou debat, una nova votació, una nova colla de retrets i que, aleshores, el resultat serà tot un altre. Cal perdre tant temps i tantes energies? Crec que si mirem les coses des d'un punt de vista lògic i de sentit comú, no. Ara bé, la dinàmica parlamentària no sempre va regida ni per la lògica ni pel seny, sinó pels simples interessos de partit, per la necessitat d'exhibir arguments i marcar postura, i per uns quants minuts de glòria als mitjans de comunicació. Poca cosa, però.

I aquí estem, amb un grup, el PSOE, que s'abstindrà en segona votació i que malgrat tot ens regala l'espectacle d'una oposició en primera ronda, amb un PP que va omplint el temps que cal fins a la investidura repartint a tort i a dret, sabedor que ho té tot guanyat, i amb la resta de grups fent de simples comparses, cadascun amb el seu paper, d'una escenificació grotesca amb final ja escrit de fa dies. Patètic i prescindible.

Comentaris (0)28-10-2016 06:05:50

A canvi de què?

A la vida, fins i tot a les relacions humana, de vegades costa trobar coses que es facin a canvi de res, per pur altruisme, per amor, perquè sí... Però en l'àmbit de la política, res mai no és a canvi de res. Sempre hi ha intencions més o menys amagades que ho justifiquen tot.

Pensant en aquestes històries em plantejo a canvi de què facilitarà el PSOE la investidura de Rajoy. A canvi de res? Per pur sentit d'estat? Per responsabilitat amb la ciutadania? Ho dubto molt. Aparentment i fins i tot alguns mitjans ho diuen, serà una abstenció sense contrapartides. Francament, no m'ho crec.

Un apunt: tots dos partits, PP i PSOE tenen més que seriosos problemes amb la justícia per causes diverses de corrupció, malbaratament de recursos públics, finançament il·legal... i ja fa dies que des de les files autoanomenades socialistes hi ha un respectuós silenci. Per la seva banda, ja hem sabut, sense gaire soroll, que s'ha arxivat el primer dels casos que penjava sobre el cap d'alguns dirigents del PSOE andalús. El temps ho dirà, però començo a creure seriosament que aquest pacte d'investidura (i ja veurem de què més, sobretot en nom de la unitat d'Espanya) no és altra cosa que un teló per amagar vergonyes que haurien d'anar sortint a la llum als tribunals.

Insisteixo que només el temps em donarà o em prendrà la raó, però també insisteixo que res no és de franc, i molt menys el suïcidi polític i moral d'un partit.

Comentaris (0)27-10-2016 06:11:10

Jubilació

De tant en tant, ens trobem amb la situació d'acomiadar un company de feina que es jubila. Sempre és un moment de sentiments enfrontats. D'una banda, l'alegria pel descans merescut d'algú que ha dedicat una bona part de la seva vida a la feina i als altres. D'una altra, la pena que sempre produeix l'absència. Cert que les rutines tenen poca memòria i ràpidament s'adapten a les noves realitat, però no menys cert que un temps, molt en alguns casos, les persones deixen records, presències, maneres de fer, que romanen temps i temps als espais i a les coses, i ens les fan ben presents, encara que no hi siguin.

Avui direm adéu, amb festa i alegria, al Pepito, un company entranyable, un company d'aquells que es fan estimar. Avui ens trobarem una pila de gent, alguns ja en altres llocs de feina, alguns altres també jubilats, i la resta encara a lloc. Serà un moment de retrobaments i de sorpreses, i també una bona ocasió per repassar, entre rialles i alguna llàgrima furtiva, tants i tants instants compartits i que s'han guanyat a pols un lloc a la memòria de tots plegats.

El Pepito ja fa uns pocs dies que ha marxat, però encara és tema de conversa. A partir de demà, passarà al discret segon terme que reserva l'absència, però anirà apareixent pels racons i per les portes, per recordar-nos que ser una bona persona val la pena. Nosaltres només li podrem reconèixer tots els seus valors i la seva bondat amb una abraçada ben forta, amb els nostres millors desigs i amb un espai permanent al calaix íntim on es guarden les sensacions viscudes, els afectes sincers i la gratitud mai prou ben expressada.

Bona sort Pepito i gràcies per ser la gran persona que ets.

Comentaris (0)26-10-2016 06:04:03

Què en farem, de l'Aran?

Hi ha un de tants debats interessants i imprescindibles que caldrà plantejar quan toqui, si és que això de la construcció d'un nou estat mai arriba a ser real, i és el de l'encaix de l'Aran, aquest petit tros d'Occitània, a Catalunya.

Fins ara hem anat fent lleis, declaracions de bones intencions, acords econòmics, traspassos de competències... però tard o d'hora caldrà plantejar les qüestions de fons, com ara el tema de la llengua, tant a la Val com a la resta del país, el coneixement de la realitat cultural i històrica aranesa (Occitana, si voleu), o la realitat social d'aquest territori. I quan això passi, quan els temes es posin a sobre de la taula de manera seriosa, no com una mena de concessions o de conquestes més o menys significatives, es faran visibles tots els fantasmes que hem anat amagant als armaris durant dècades, des de la indiferència dels uns, fins als interessos no sempre prou clars dels altres.

La realitat és que Catalunya compta amb un petit bocí d'Occitània al seu marc geogràfic, amb unes realitats clarament diferenciades que cal saber valorar, i que haurien de servir per dibuixar un model de convivència nou i franc. Però, insisteixo, per arribar fins aquí, més enllà de manifestos, de declaracions de bones intencions, d'estructures polítiques i acadèmiques, i de reivindicacions justificades o no, caldrà admetre errors, molts errors, i construir un marc d'entesa que passi per sobre de la indiferència, de la desconfiança i del postureig mediocres. Tot un repte i tota una obligació.

Comentaris (0)25-10-2016 06:20:59

Setmana nova

Ens agradi o no, el calendari va fent, implacable. Passem full i ja som dilluns, encara entre la ressaca d'un patètic i esperpèntic espectacle polític de diumenge i la perspectiva de quatre anys més de govern hostil a Madrid. És tot el que dóna de si la política espanyola, es veu. Punt.

Però com que no només vivim de política -malament rai si així fos-, també encetem una setmana que penso que serà prou moguda, a cavall entre comiats i retrobaments, entre emocions i descobertes. Si fa no fa, potser set dies com qualsevol altres, o pot ser no. Sigui com sigui, obrim pàgina d'una setmana que ens abocarà al canvi d'hora, a la foscor a mitja tarda i a l'entrada per la porta gran a la tardor més intensa.

Així és que, amb aquest panorama per davant, més val prendre's la cosa amb il·lusió i fer una conjura íntima i personal perquè els dies que tenim al davant acabin sent positius i, si pot ser, dignes de recordar i tot. Al cap i a la fi, bona part d'allò que finalment seran dependrà només de nosaltres i del nostre ànim. I ja se sap, que nosaltres, almenys nosaltres, no ens podem fallar. I no ho farem.

Comentaris (0)24-10-2016 06:13:26

Calma i complicitat

Vivim en un món boig, frenètic, però curiosament, i per més que ens agradi aquesta realitat vertiginosa, una de les coses que més valorem, en el fons, és la calma; aquest moment de pau interior que ens reconcilia amb tot i que ens dóna l'energia necessària per tirar endavant. Cadascú sap trobar aquesta calma a la seva manera, ja sigui fent esport, escoltant música, a la vora d'un riu, enmig de les muntanyes, en una església, pintant... Però en qualsevol cas, d'allò que es tracta és de recuperar l'alè i prendre embranzida.

Si, a sobre, es pot compartir aquesta experiència amb algú altre o més encara, trobar aquesta illa de pau a recer d'una altra persona, la intensitat de les sensacions es multiplica. I és que tenir algú en qui confiar cegament, algú que saps que mai no t'abandonarà, algú que pugui aportar calma quan més falta fa, és un autèntic tresor amb qui val la pena apostar per compartir la vida. Quin millor regal a una altra persona que la comprensió i la serenitat?

Avui em ve de gust de compartir una cançó de Joan Dausà, i us convido a posar la lletra en primera persona, intercanviant el paper dels interlocutors. Crec que ens ofereix una perspectiva complementària que convida al compromís, a la complicitat sense límits. En definitiva, a l'amor incondicional.

Comentaris (0)23-10-2016 06:19:42

Política sorda

Molt més enllà de l'impacte mediàtic del rebuig a l'estàtua del dictador davant del Born, els fets dels darrers dies, i jo diria dels darrers mesos, evidencien una realitat molt més profunda i molt més amagada: la sordesa de la política.

Que els governants de tot color i de tot arreu acostumen a viure en un món a banda de la realitat, immersos en la seva veritat absoluta és un fet estudiat i demostrable. I el cas del Born no podia ser una excepció, per més que l'actual titular de l'Ajuntament de Barcelona es reivindiqui com a exemple d'una nova manera de fer. Digui el que digui l'alcaldessa, tot aquest afer supura determinades maneres dels seus predecessors, fent oïdes sordes a les demandes dels ciutadans.

Reconvertir i rebatejar el Born per mirar de posar sordina sobre els fets de 1714 ja va tenir una resposta prou clara i prou ignorada. Situar-hi una exposició sobre el franquisme va ser un altre error de concepte -potser mala intenció i tot- molt greu, que també va ser prou discutit. Ressuscitar escultures franquistes i plantar-les a la porta, des del primer moment, va ser percebut per molta gent com un insult a la memòria dels que hi van morir fa tres segles. Finalment, estàtues fora i ridícul més que evident dels responsables municipals, amb el corresponent cost econòmic de tot plegat, que es veu que no deu importar gaire.

Intentar imposar el propi criteri fent oïdes sordes d'aquells amb qui es conviu és un error de colossals dimensions que només pot acabar malament. Això ho sabem si pensem en les relacions personals, on escoltar i detectar les necessitats i les expectatives dels altres és fonamental. Però es veu que la política -fins i tot la que s'autoproclama nova política- té les seves pròpies regles, la primera de les quals, pel que sembla, és tirar pel dret sense escoltar ningú, no fos cas que sentíssim allò que no ens agrada.

Comentaris (0)22-10-2016 06:27:31

Toros

Cada dia que passa, l'activitat política (potser caldria dir judicial) és més previsible. Qualsevol cosa que aprovi el Parlament serà recorreguda al Tribunal Constitucional i, acte seguit, sentenciada com a inconstitucional. Una nova rutina (o envestida, en aquest cas), ja ho sabem.

Ara, els toros. Resulta que Catalunya no pot prohibir els toros, però es veu que Canàries sí. Quines coses més curioses té això de la igualtat de tots els espanyols que tant els agrada d'exhibir. Però ja que no podem prohibir però sí regular, proposaria als diputats que elaboressin un acurada regulació de l'espectacle per tal que arribar a posar-lo en marxa resulti tan complex, tan absurd i tan ridícul, si cal, que faci les curses de braus, a la pràctica, inviables. Això per no parlar de la pressió afegida amb què el Constitucional carrega l'únic programador possible a Catalunya. Ja s'ho faran.

Bé, sigui com sigui, caldrà veure què en diu el Govern i, especialment el titular de Cultura. En qualsevol cas, la postura majoritària a casa nostra és la que és i és de suposar que els poders públics sabran estar a l'alçada. Mentrestant, qui vulgui veure com maten bestioles per pura diversió, que faci un petit forat a l'agenda i que tiri uns quants quilòmetres, ponent enllà.

Potser sí que encara tindrà raó la @iaia_toneta, quan diu a Twitter que el que hem de fer és crear una llei catalana de permanència al regne d'Espanya... i esperar que el TC la tombi! I ja està!

Comentaris (1)21-10-2016 06:13:09

El que diuen les paraules

Ens hem acostumat molt, massa, a fer servir terminologia de guerra per a qualsevol cosa. Parlem sense mirar-nos gens ni mica de la batalla de cada dia, de les guerres de preus, o dels guerrers que combaten en qualsevol esport. Ho fem de manera inconscient, ho fem perquè alimenta la necessitat d'èpica que tots portem a dins, però també ho fem sense adonar-nos gaire de què estem dient, ni de quins referents estem fent servir.

Un exemple dels límits del significat de les paraules l'he trobat aquests dies en l'expressió que va fer servir la fiscalia en la querella contra la presidenta del Parlament, quan parla de la seva voluntat (de la presidenta) de dinamitar l'estat. Greu, molt greu, que la fiscalia utilitzi terminologia de guerra per referir-se a un debat parlamentari que considera no adequat. I no ens equivoquem, no és que l'expressió sigui una metàfora ni cap recurs retòric, no. És l'expressió d'una clara voluntat d'equiparar discrepància ideològica exposada en seu parlamentària amb terrorisme o guerra. Així de senzill i així de ja vist abans en boca de membres del Govern de l'Estat, de representants polítics...

Per la seva banda, la presidenta del Parlament, tampoc no va estar gaire encertada, al meu parer, responent en els mateixos termes. No hauria estat molt més contundent reconduir el discurs cap al debat d'idees i la lliure expressió del pensament, tot evidenciant, de passada, la mala fe de la fiscalia?

Ens hem acostumat a parlar de la independència amb termes bèl·lics, i aquí ho tenim perdut, perquè l'exèrcit, la tradició de conquesta i la ràbia la tenen ells. Però la raó i la força dels arguments, nosaltres. Fem-los valer.

Comentaris (0)20-10-2016 06:16:23

No en fem ni cas

Potser sí que tindran raó aquells (aquelles, de fet) que sostenen que la cultura de la violació i el masclisme no tenen remei i són un element més de la societat, tan naturals com qualsevol altre tipus de relació interpersonal.

Fa uns dies llegíem la notícia que feia referència a tota una autèntica agressió sexual en directe en una televisió francesa. Enrenou a les xarxes i poca cosa més. Una anècdota. Aquests dies també ens ha arribat la informació del ressò que s'ha fet un diari anglès d'uns fets de fa dos anys, en què un dels membres de l'equip de "Sálvame" també va creuar la fina línia de la intimitat personal, sense massa més complicacions. Espectacles televisius? Potser sí. Però no només.

Més a prop de casa nostra, encara ressonen els ecos de la múltiple violació de Pamplona, un cas que està posant a sobre de la taula, amb tota la seva cruesa, una situació massa habitual. Tan habitual que costa poc de menystenir. Per entendre una mica millor què passa, o si més no per reflexionar-hi un moment, recomano aquest article que convida a valorar, a partir dels fets dels santfermins, amb tota la seva cruesa què és una violació i que, potser, ens posarà davant de situacions tan quotidianes que sovint no sabem valorar com cal.

Comentaris (0)19-10-2016 06:16:28

Potser és la tardor

Potser és això de la tardor, que escurça els dies i els pinta de gris mandrós, però cada cop em costa més sentir les notícies, especialment pel que fa a la crònica política. Sembla que aquesta quietud que anuncia el fred s'ha instal.lat arreu i evita qualsevol moviment endavant, més enllà d'un soroll tan habitual que ja ni el sento.

Miri on miri, només sé veure el mateix de fa temps: aquí, sense pressupostos, gestionant la misèria (sovint no només econòmica sinó també intel·lectual), allà sense govern i sense oposició, arreu proclames cridant a la renovació, que es veu que ha de venir dels mateixos que fan que calgui demanar-la, un exèrcit de jutges trinxant-ho tot... en fi, un bucle infinit d'ineficiència que sembla que només serveixi per alimentar egos mediocres i per mantenir calents alguns estómacs necessitats de fer bullir l'olla de la cosa pública en benefici propi. Cap pas endavant. Cap rastre de projecte de futur realment viable. No ens enganyem.

Ja dic que potser és que la tardor s'està instal·lant també entremig de les paraules que escric, però em costa mirar finestres enllà i pensar que potser hi ha alguna cosa més que un cel gris i una pluja que no fa net de res, mentre cauen les primeres fulles.

Comentaris (0)18-10-2016 06:18:38

Coincidències

De tant en tant hi ha coincidències més que interessants. Un bon exemple l'hem tingut aquest cap de setmana. D'una banda, l'església de Montsegur (Occitània) acollia un acte d'una enorme càrrega simbòlica, en el qual el bisbe de Pàmias, Coserans i Mirapeish demanava perdó per la croada contra els càtars i els crims que va comportar, 800 anys després dels fets. D'una altra banda, aprofitant l'aniversari de l'afusellament del president Companys, hem sabut que el Parlament debatrà una llei de reparació jurídica dels crims del franquisme.

És dur comprovar que fins i tot l'església, ni que sigui amb un retard de 800 anys, és capaç de reconèixer els seus errors i demanar perdó públicament, mentre un estat suposadament democràtic com l'espanyol segueix mantenint la impunitat més absoluta de la dictadura. I per veure encara amb més claredat la magnitud del drama d'aquesta banda dels Pirineus, només caldrà esperar a l'aprovació de la llei que començarà a caminar al Parlament i que, no en tinc cap dubte, serà declarada inconstitucional. L'alt tribunal, un cop més, dictarà que la Constitució seguix emparant el franquisme.

No cal dir res més, perquè els fets parlen per ells mateixos.

Comentaris (0)17-10-2016 06:28:26

Quan tot té un sentit

Els llocs i els objectes poden ser només això, llocs i objectes, o també poden ser espais de memòria i referents que ens retornin records o que, fins i tot, ens ajudin a projectar somnis. Qui no guarda les sensacions viscudes en algun determinat espai? Qui, en veure una determinada cosa no fa un viatge instantani a algun moment important de la seva vida? Fins i tot, qui, passejant per una habitació, per un carrer, per un edifici, no sent la presència d'algú que no hi és, però amb qui va compartir-hi alguna experiència digna de preservar en la memòria?

Personalment, a mi m'agrada molt viure envoltat de referents que omplin de vida els racons inanimats i els objectes quotidians. M'agrada, suposo, perquè és una manera de veure que tot plegat té sentit, fins i tot les coses més simples, perquè tot ajuda a fer l'existència una mica més satisfactòria i la vida una mica més agradable. I una mica més personal, més íntimament personal.

De manera similar, m'agrada conviure amb persones que saben sumar. Amb persones que tenen la capacitat de fer-se mútuament més grans. M'agrada la gent capaç de generar aquests moments indescriptibles de satisfacció que omplen de vida qualsevol espai inanimat i que aconsegueixen que el més senzill dels fets, que el més discret dels gestos, acabi sent un record inesborrable, de la mà d'alguna mena de fantasma amable que ningú més no veu, però que il·lumina la grisor, sovint massa densa, de la rutina.

Comentaris (0)16-10-2016 07:35:19

Literatura?

En una mena d'atac de nostàlgia, avui he anat a fer un cop d'ull a una obra d'aquelles que qualsevol estudiant de filologia té a casa: la història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas. Ha estat una autèntica passejada pel passat, no només literari, i l'oportunitat de retrobar els trobadors, aquella gent que cantava les seves composicions enginyoses i amoroses, les obres poètiques que es representaven a les esglésies i que ara amb prou feines anem recuperant (Cant de la Sibil·la i similars), els cicles teatrals de les passions i de nadal, els romanços de cec i la literatura de canya i cordill... Ah, quin viatge més excitant al passat!

I quan he tancat el darrer volum d'aquesta obra imprescindible i inqüestionable he pensat en la polèmica que aquests dies hem de suportar sobre el Nobel de literatura que s'ha atorgat a Bob Dylan i, de fet, sobre els límits de la literatura. De fet, rellegint els grans estudiosos catalans, no tinc cap dubte que la banda que encabeix la creació literària és prou ampla i abasta des dels gèneres més populars fins a les creacions indiscutibles per part de la intel·lectualitat més primmirada.

Concedir el Nobel de literatura a un cantant (i lletrista) suposa, d'una banda, reconèixer les lletres com a creacions literàries, com a gènere si cal. Ja anava sent hora. De passada, i fent un exercici de memòria, en el nostre cas, ens transporta fins als inicis de la literatura, quan els poemes es composaven per a ser cantats i per arribar millor als seus destinataris; bàsicament el mateix que avui es fa a través de la cançó.

Potser un problema que tenim, i que sovint volem ignorar, és el propi concepte de literatura (i d'art i de cultura, de passada) encara ancorat al segle XX (i no tiro més enrere en un exercici de contenció) que no ens deixa veure més enllà dels grans clàssics que tothom lloa i que no tothom ha llegit (ni entès), en una demostració obscena d'esnobisme i elitisme culturals, sovint només lligats als diners i a la defensa d'una suposada posició social, i poca cosa més. Que molts d'aquests clàssics mereixen el Nobel i no el tenen? Evidentment. La llista d'autors catalans, sense anar més lluny, és ben llarga. Però això no treu que pensem que hi ha premiats més que discutibles, ni que reivindicar els lletristres com a creadors literaris no sigui un exercici més que recomanable per a la salut de la literatura universal. I és que algú, i no precisament els estudiosos més llegits, no se n'ha adonat que els temps -els seus- estan canviant.

Comentaris (0)15-10-2016 07:29:24

Acte final

Diuen que a Espanya el bipartidisme a mort. I cada dia que passa he de donar més la raó a aquells que ho proclamen. Vist el panorama, Ciutadans i Podemos fan mans i mànigues per aconseguir un espai propi mínimament digne, cosa que encara està per veure si aconseguiran o si només seran flor d'un dia com en el seu moment va ser UPyD, per exemple. Per la seva banda, el PSOE (i el seu apèndix català) rubrica la fi del bipartidisme amb un autèntic suïcidi ideològic que va començar amb la guerra bruta d'estat, va seguir amb les portes giratòries i que culminarà amb l'adveniment de Rajoy, un cop més, a la presidència del Govern.

Preparem-nos a un desplegament argumental que ja voldrien moltes marques que ens volen vendre productes de tota mena. Justificar que encara que tu hi vagis ells tornen és complicat, però ben possible. Tot és qüestió de tirar de raons d'estat, de respecte a milions de votants, de sobirania popular i tot plegat, i llestos. Fi de la dialèctica dreta-esquerra que tant els agrada brandar i a aplaudir tota mena de retallades i de polítiques més que dubtosament democràtiques. Això sí, sempre en benefici del país.

El socialisme és mort. Potser farà un darrer batec agònic, a Catalunya, en forma de vot contrari a la investidura, amb sanció als diputats i tot, si cal, per mirar de mantenir una postura tan ridícula com innecessària al capdavall, perquè no oblidem que els vots del PSC no li fan cap falta al PSOE per tirar endavant els seus objectius. Tot seguit, govern d'un partit profundament carregat de corrupció per a una nova legislatura, amb l'aplaudiment de la suposada oposició, també prou carregadeta de draps bruts.

Vista la cúpula actual del PSOE em demano si és just i saludable que la direcció dels partits estigui en mans de gent sense ofici ni benefici més enllà de la política. La necessitat fa fer coses molt estranyes. I molt indignes. Només cal veure el darrer acte que tot just comença d'aquest sainet polític espanyol.

Comentaris (0)14-10-2016 06:16:23

Res no canvia

Un cop em va explicar la meva mare que una de les coses que més recorda dels anys de postguerra és que anaven passant els anys i tot era igual, la vida, la roba, les maneres de fer... tot sempre igual. Ahir em va venir al cap aquest record a partir de les imatges dels actes dels 12 d'octubre a Madrid. Si posàvem les imatges en blanc i negre ben bé podríem pensar que eren de fa cinquanta o seixanta anys. O més.

Ahir, pluja, desfilada militar, exhibició de banderes, honors al cap de l'Estat i família, i caspa, molta caspa. Tot plegat molt ranci i molt vist any rere any i dècada rere dècada. Fins i tot el Rolls de reminiscències franquistes no va faltar a la cita, no fos cas. Enguany, però, una important presència dels colors groc i vermell, fins i tot a la tarima d'autoritats i en algun paraigua clarament fora de lloc. Que quedi ben clar que la cosa anava d'Espanya, de molta Espanya, de l'Espanya eterna, immutable.

I en això sí que no cal esperar canvis. Només cal repassar les imatges de destacats membres dels principals partits del país per veure la complicitat entre els del govern en funcions i els de la suposada oposició. El clima d'entesa que ens van deixar supera, de llarg, qualsevol declaració.

Francament, com a acte institucional, en el benentès que tots són una mica un pal, em quedo amb els que aprofiten la cultura, la literatura, la música... per vehicular el seu missatge, i no els que se serveixen de les armes i les marxes militars per deixar ben clara la seva escala de valors. Què voleu que us digui, sóc així de raret, potser és que tinc massa a prop institucions municipals encantades de seguir el model de l'Espanya eterna. Quines fotos, ahir, a Lleida o a Bossost... busqueu, busqueu, si teniu curiositat.

Comentaris (0)13-10-2016 06:17:16

12 d'octubre

Sant Tornem-hi. 12 d'octubre. Què s'hi commemora? Doncs coses prou diferents segons qui. Què s'hi celebra? Doncs també. O res.

Avui, per a mi, dia de no anar a la feina que miraré d'aprofitar tant com pugui.

Pel que fa a l'exèrcit, les desfilades, els deliris imperials, la cabra nova i tot plegat, ja s'ho faran. A mi, se me'n refot.

Au, que passeu un bon dia i fins demà.

Comentaris (1)12-10-2016 06:59:44

Femení imperfecte

Confondre masclisme amb gramàtica i correcció de gènere amb solucions estrambòtiques genera mostres del calibre del ja famós "donanatge" de l'Ajuntament de Barcelona, per referir-se als homenatges fets a dones. Seguint aquest mateix raonament, hauríem de parlar de "donanitat" (no d'humanitat), o de "donanisme" (no d'humanisme), que mira que sona lleig. I és que quan la ideologia es vol imposar a qualsevol preu i sense criteri només serveix per exhibir ignorància.

El darrer capítol (de moment) d'aquest esperpent gramatical ens el presenta Empar Moliner en aquest article, a propòsit de la nova ocurrència de l'Ajuntament barceloní, que sense cap pudor parla de famílies monoparentals i de famílies "monomarentals", en una nova demostració d'incultura més que preocupant per a uns alts servidors públics.

Humilment, recomanaria a tots els/les membres (que ningú no es pugui ofendre, no fos cas) del consistori del cap i casal que fessin el favor de llegir el molt i molt ben argumentat, lingüísticament parlant, que ha escrit Carme Junyent al llarg de la seva carrera sobre aquesta qüestió. Potser no saben qui és, però per tal que puguin arribar a les seves obres amb més facilitat, remarco que és dona, cosa que esvaeix, d'entrada, determinades suspicàcies. De moment, i perquè entenguin la magnitud de la bajanada del terme "monomarental", un enllaç al comentari que en fa el TERMCAT, centre de terminologia de solvència científica més que contrastada.

Comentari final: i si pensen una mica abans d'inventar segons quines coses? Una mica de reflexió i un puntet de coneixement (i de coneixements) evitarien moltes vergonyes, tant pròpies com alienes.

Comentaris (0)11-10-2016 06:13:02

Volia dir...

On és el límit d'allò que un pot dir en públic? O si voleu: cal que tot allò que es diu sigui políticament correcte? Si fem cas del que apareix publicat als mitjans, hauríem de concloure que abans de fer públiques unes paraules, cal mirar-les amb lupa, si no és que volem haver d'acabar rectificant-les. D'exemples en tenim a dojo. I francament, ja em cansen tantes matisacions posteriors per mirar de fer veure que no s'ha dit allò que s'ha dit.

Sense entrar en el contingut de les paraules pròpiament dit, perquè aquest seria un capítol a banda, sona a insult als lectors corregir allò que s'ha dit i fer-ho amb l'argument que o bé s'ha malinterpretat tot, o bé el periodista no va fer com cal la seva feina. Cert que hi ha ocasions en què això passa. Però la gent del carrer, que en el fons no som tan imbècils com algú es pensa, ja sabem veure -o ensumar- quan ens estan aixecant la camisa mirant-nos de fer passar bou per bèstia grossa. El problema és quan les paraules, posades una darrere l'altra, diuen el que diuen. I punt. Potser el problema no són tant les paraules -que també-, com la ment que les pensa.

D'exemples del que estic dient en trobaríem tants com voldríem. Un cas ben proper és la recent i polèmica entrevista a "El País" del conseller de Cultura de la Generalitat. No entraré a valorar ni les declaracions, ni els comentaris, ni les justificacions. Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions. Només vull presentar aquesta entrevista com a exemple de que acabo d'exposar. O si voleu marcar més distància, perquè hi ha fenòmens que són universals, penseu en moltes de les paraules de Donald Trump i en com ha hagut de sortir, tot sovint, a matisar-les o a esmenar-les.

Arribarem algun dia a poder llegir declaracions polítiques sense haver de dubtar permanentment de si diuen o no determinada cosa, si les hem entès bé o no, o si són el que semblen? Personalment, no sóc gaire optimista al respecte.

Comentaris (0)10-10-2016 06:11:59

Mirar el passat. O el present.

Jutjar és fàcil. Només cal treure a passejar les nostres creences, les nostres conviccions i la nostra particular escala de valors i tot, absolutament tot, s'ordena al calaix que li pertoca: sí o no, bo o dolent, tolerable o intolerable, digne o indigne, virtut o defecte... Mirar de comprendre, però, ja és una mica més complicat i ens demana recórrer al coneixement, a la raó, a la capacitat d'anàlisi crítica i a treure de la butxaca constantment la pregunta més fàcil i més perillosa alhora: per què? Però si anem una mica més enllà dels judicis i de la comprensió, arribarem a l'acceptació, però no pas a aquella acceptació resignada que neix de pensar que tot està escrit i que no podem fer res per canviar el destí, o aquella altra que dóna per suposat que al món es ve a patir. Em refereixo a l'acceptació sincera de la realitat, sense que calgui comprendre-la, ni molt menys jutjar-la.

Potser he començat una mica fort, avui. És que ahir vam anar al teatre, aquell lloc estrany on unes persones dalt d'un escenari posen un mirall de realitat davant nostre i que, si està ben encarat, ens interpel·la, i de quina manera. Aquest és el cas d'"hISTÒRIA", una obra de Jan Vilanova, dirigida per Pau Roca que, entre molts altres coses, ens convida a reflexionar sobre les múltiples maneres de mirar el passat i d'interpretar-lo, per acabar amb la pregunta definitiva, la que tanca la sinopsi que apareix al programa de mà: "podem arribar a conèixer les il·lusions, les ombres o, fins i tot, els silencis dels altres?"

Jutgem i, a tot estirar, mirem de comprendre des de la nostra saviesa. Però provem prou d'acceptar la realitat, els altres, com són, sense massa més pretensions? Potser aquesta acceptació franca i sense condicions es el més proper a estimar, el gran i sovint oblidat valor a preservar per damunt de tot. Tota la resta es pot resumir en una frase que es deixa anar durant la representació: "anirem a tants llocs com camins n'hi hagi".

Comentaris (0)09-10-2016 06:56:17

Zona de confort

La psicologia defineix "zona de confort" com aquell estat mental en què l'individu es manté passiu davant dels esdeveniments que experimenta al llarg de la seva vida, tot desenvolupant una rutina sense gaires ensurts ni riscs, però també sense incentius. I jo em demano: quina és la zona de confort en política? Existeix?

Si repassem els darrers anys dels diferents partits, podem trobar exemples de tota mena, des d'autèntics drames protagonitzats per aquells que de grat o per força han deixat les seves posicions tradicionals (pensem en Iniciativa, o en CIU, per exemple), fins a aquells que sembla que viuen instal.lats en un confortable oasi que els garanteix el poder, sense moure ni una coma del seu discurs original, com podria ser el cas del PP a Espanya, passant pels que han sortit de la tradicional zona de confort ideològica per anar a no se sap on, com el PSC-PSOE.

A la vista de tot plegat em demano si val la pena assumir el risc de provar coses noves, d'adaptar-se a les noves realitats, o si és millor romandre immòbil i repetir fins a la sacietat un discurs après i ben conegut. Si fem cas dels resultats, segurament caldria optar per no bellugar gaire, no fos cas. El problema és que fer-ho enquista la mentalitat col.lectiva i deixa les societats, no ja els partits, sense il.lusió i sense projectes compartits. I així arribem a la necessitat d'aquests projectes compartits, com ara l'horitzó de la independència, que si bé són una sortida en massa de les zones de confort (si més no a nivell mental, que ja és molt) necessiten qui les canalitzi, les abanderi i les dugui a bon port. Aquest segon pas, vista la realitat d'ara mateix, és molt més complicat.

Sortir del confort i de la rutina o no sortir-ne. Aquesta és la gran qüestió. Potser la clau de tot és, senzillament, saber per a què. I en el cas de la política, moure's per mirar de conservar quatre vots mal comptats mai no és una raó de pes, sinó simplement una fugida desesperada. Com diu aquella cèlebre expressió: "ir pa na és tontería".

Comentaris (0)08-10-2016 06:52:29

A grans mals...

Una de les poques coses que té de bo una situació desesperada és que gairebé qualsevol solució que s'hi vulgui aplicar pot ser la correcta. Per tant, segurament més val pensar en articular una resposta coherent i sensata i dedicar-hi tots els esforços, que no pas centrar-se a fer tombs i més tombs a analitzar per què passa el que passa.

La situació actual de la capacitat legislativa del Parlament i de la capacitat de fer del Govern, prou que es podria qualificar de desesperada, en el sentit que legislem el que legislem, com que segur que marcarà alguna diferència, grossa o petita, amb les lleis que regeixen per al comú dels espanyols, serà inconstitucional. Per legislar el mateix que el veí, forçosament, cal una cambra legislativa? Segur que no. Però aquest és l'hispànic concepte d'autonomia, i de democràcia, de propina. Pel que fa al Govern, si fa no fa el mateix. Que governi el que vulgui sempre i quan ho faci al dictat del de Madrid. Doncs anem bé. Qualsevol desobediència a la norma dictada serà castigada amb nul.litat o amb inhabilitació (a la presó i tot plegat ja arribarem, és qüestió de temps).

Davant d'aquesta situació, desesperada per asfixiant, què cal fer? Doncs segurament, qualsevol cosa, per estrambòtica que pugui semblar a priori, sempre i quan aquesta cosa impliqui fer, actua; no somiar truites amb forma de diàlegs impossibles amb ningú, ni recrear-se en l'anàlisi, sempre malintencionada, de la realitat. Caldrà veure si les forces polítiques que ho poden fer, són capaces de tirar endavant de manera coherent per sortir de tanta incoherència, o si acaben sucumbint a la pressió ambiental que ens arriba de fora. El temps ho dirà.

Comentaris (0)07-10-2016 06:23:36

Defensar-nos de nosaltres mateixos

En un dels seus poemes més populars, el poeta uruguaià Mario Benedetti parla de l'alegria, de la necessitat de l'alegria a les nostres vides i de com cal defensar-la de tot allò que intenta allunyar-la. I en un parell de versos es refereix a la defensa de l'alegria contra la necessitat d'estar alegres i, fins i tot, de la necessitat de defensar-la de la pròpia alegria.

Aquest poema parla de vida. Però jo em demano, què passa si canviem "alegria" per "optimisme" i l'apliquem a la política? Segurament és difícil traslladar ver a vers cadascuna de les paraules, però la idea, en general, és totalment extrapolable. Per què la política dels governs -de qualsevol govern- ha d'esdevenir la trinxera des d'on defensar una realitat que no acostuma a ser certa? Per què ens hem de sentir satisfets amb un sistema sanitari farcit de mancances? Per què ens ha de complaure una educació amb un pressupost propi de països subdesenvolupats que condemna joves i més joves (jo diria que ja alguna generació) a feines gens qualificades? Per què hem de considerar normal una taxa d'atur desproporcionada que condemna milers de ciutadans a la pobresa? Per què ens hem d'alegrar d'una política cultural que condemna la creació, el patrimoni i tota una cultura mil.lenària al dèficit i a la misèria? Per què ens hem d'alegrar de viure amb tota mena de mancances en infraestructures, en inversions, en indústries i, en general, en tot? Simplement perquè el discurs oficial s'ha de fer per no desmotivar el país? Doncs no crec que la mentida, o la realitat maquillada, com vulgueu, sigui la millor manera.

Ahir sentia l'escriptor, traductor i filòleg Pau Vidal parlar de l'excessiu optimisme de les autoritats polítiques en matèria de llengua i em van venir al cap els versos de Benedetti, ves a saber per quina estranya associació mental. El cas és que igual com un malalt, per començar a superar el seu mal ha de ser conscient que està malalt, la societat, per avançar, ha de ser ben conscient de totes les seves carències, sense enganys ni optimismes absurds. Potser és l'hora de començar a defensar l'optimisme, el de debò, fins i tot de l'optimisme.

Comentaris (0)06-10-2016 06:19:44

A mitges

Sempre s'ha dit, i deu ser veritat, que tot funciona millor si cada cosa té una altra d'oposada. La nit i el dia, el sol i la lluna, la guerra i la pau, el bé i el mal, la suma i la resta... i, fins i tot, aquesta mena de principi universal també sembla que serveixi per a les persones. Marlon Brando i James Dean, Robert Redford i Pol Newman, John Lennon i Paul Maccartney... D'alguna manera és com si aquest joc de contraris -o de complementaris- fos fonamental per acostar-se a la bondat de les coses, a la perfecció, si voleu.

Si traslladem aquesta idea a la política, però, la cosa no gira del tot rodona. L'ombra de l'imperi i del franquisme encara pesen massa i encara assumim com a normal que algú mani, però encara no hem après que tot govern necessita una oposició que l'equilibri. D'alguna manera, em fa l'efecte que aquell que no assoleix el poder té prou amb anar tirant uns anys, a l'espera d'algun canvi, o amb la resignació de mantenir una situació de privilegi, encara que relatiu.

Confonem exercici del poder amb acció de govern. I és clar, a un poder només es pot oposar un altre poder, mentre a una acció de govern sempre se li pot presentar una reacció de l'oposició. Però això implica assumir un paper de lleial col.laboració des de la més profunda discrepància, si cal, que ni els que manen ni els que hi aspiren no pensen fer seu. I així anem, amb governs que manen i ordenen, a qualsevol nivell on el poder institucional s'exerceixi, i oposicions que més aviat passen les hores, sense massa més ambició.

El dia que la política segueixi el ritme natural de les coses i comenci a aprendre de la realitat, tot podria ser diferent, més gran i millor. De moment, seguim funcionant només a mitges. I encara.

Comentaris (0)05-10-2016 06:16:59

Canvis

No sé si Catalunya serà independent o no, francament. El tema de la bola de vidre i de la previsió del futur el tinc una mica fluix. El que sí que tinc clar, i cada dia que passa una mica més, és que el procés d'aquests darrers anys està propiciant un canvi profund en el mapa polític que va sorgir del franquisme i que es va anar conformant durant l'anomenada transició. De fet, el procés ha esdevingut una mena de prova de veritat ideològica que està fent saltar pels aires indefinicions i mentides de dècades.

Fem un cop d'ull ràpid i fem recompte de baixes. La societat Convergència-Unió és ja només un record als reculls de premsa. La segona ha desaparegut i la primera està patint un tractament estètic general que ja veurem si la rejoveneix o la sentencia definitivament. Per l'esquerra, si fa no fa: un magma encara incandescent i sense forma definida que de moment, s'ha empassat Iniciativa i companyia i el poc que quedava (si encara en quedava) del PSUC, i que també caldrà veure com s'acaba solidificant. Quant al PSC... què dir d'un partit homogeni fa quatre dies, gairebé residual ara mateix i amb un futur més que incert.

Ara com ara, de les formacions tradicionals que han conformat el mapa polític català des de la restauració del tímid autogovern, només sobreviuen amb una certa claredat el PP, amb poc pes abans i ara però sense grans traumes més enllà de relleus a la direcció, i ERC, que ha anat consolidant una posició de relativa centralitat que tant li permet entrar en un tripartit d'esquerres com ser soci dels antics convergents, mentre guanya posicions de cara a encapçalar un futur govern.

Un panorama convuls, encara en fase de definició i amb una enorme llista de lideratges caiguts. Suposo que és el que passa quan es viuen temps de canvis reals i no dèries de quatre eixelebrats.

Comentaris (0)04-10-2016 06:21:57

Canvi de rumb

Un dels grans avantatges de no militar en cap partit, a banda de no contreure més deutes dels estrictament necessaris, és que permet mirar com funcionen i com s'hi mou la gent, des d'una distància més que prudencial i que, de tant en tant, s'assembla més a la perspectiva del pati de butaques d'un teatre o d'un cinema, si cal amb crispetes i tot, que al punt de vista de simple espectador de la realitat.

Sense cap mena de dubtes, el gran espectacle dels darrers dies és l'explosió descontrolada del PSOE, un partit que va governar, i molt, durant molts anys, i que ara sembla condemnat a la marginalitat més amarga, i segurament més guanyada a pols, si més no per un bon temps. Sigui com sigui, ja s'ho faran, que és el seu problema.

El que sí que em desperta curiositat d'aquesta qüestió és veure com reaccionen i com maniobren tota aquella colla d'aduladors i de palmers que tenen tots els partits i que, a cada canvi en la direcció, s'apressen a cantar les glòries i virtuts dels nous líders, en un exercici vergonyós de servilisme extrem. No cal anar gaire lluny per recuperar columnes i col.laboracions diverses on tot un exèrcit de mediocres posava pels núvols la figura del carismàtic i gairebé messiànic, Pedro Sánchez, fins i tot des de casa nostra i en la llengua comuna de tots els espanyols, no fos cas. Ara que sembla que el relleu recaurà en algú d'aquells que l'han fet caure, com es posicionaran aquests lleials servidors de totes les causes? De moment, alguns prohoms d'aquells sempre disposats a cridar o a fotografiar-se ben a la vora de qui mana, ja han començat a virar, a l'espera de saber sota quin nou arbre hauran d'anar a trobar aixopluc.

Em sembla que tindré lectura divertida durant uns dies, així que es conegui el nom del nou secretari general socialista, per dir-ne d'alguna manera, perquè això de socialista (i d'obrer) es veu que tampoc no és el que era. I és que ja se sap, sempre cal acostar-se al sol que més escalfa, especialment en política, si no es vol perdre allò que costa tant d'obtenir. Criatures... I encara es pensen que així són algú.

Comentaris (1)03-10-2016 06:10:13

Abracem

Fa un parell de dies, en un programa de ràdio, una dona gran, la Maria, molt gran, molt sola i d'una vitalitat corprenedora, explicava que durant anys, allò que més havia enyorat era una abraçada, el simple contacte amb la seva parella a través d'aquest gest senzill i necessari. Podeu recuperar l'entrevista a través d'aquest enllaç.

Vivim temps de contrastos. D'una banda, la invasió del nostre espai personal sembla que sigui moneda d'ús corrent, una invasió cada dia més real, més profunda, també per l'ús que fem de tota mena d'estris tecnològics. D'una altra, la solitud, l'absència de contacte humà sincer, proper, físic, va creixent, i cada cop som ésser més interconnectats, però també més incapaços de donar i rebre afectes més enllà d'icones i de complicitats artificials.

El cas de la dona de la ràdio, evidentment, no era degut a cap tecnologia, era pur abandonament emocional, segurament un dels abandonaments més cruels i més durs, però també més freqüents i més amagats. Quina mena de monstres podem arribar a ser si ens neguem el plaer d'abraçar, de demostrar afecte?

Jo, que sóc persona esquerpa de mena, que més aviat defujo el contacte físic, després de sentir la Maria, reivindico la necessitat d'abraçar, d'acariciar, de fer petons a aquells que estimem, perquè cal que ho sàpiguen, que els estimem, i perquè hi ha moments en què les paraules queden massa curtes per expressar allò que mai no hauríem de reprimir ni de negar.

Comentaris (1)02-10-2016 06:47:59

Confiança

Si repasso mentalment l'actualitat d'aquesta setmana, em quedo amb un concepte que va presentar el president Puigdemont i que prou que mereixeria tenir continuïtat: "cadena de confiances". Admeto que pensar en una frase on apareguin "confiança" i "política" em costa molt. Poca traça amb l'ús de les paraules, o realitat pura i dura com demostren altres fets d'aquests darrers dies, si no volem anar una mica més lluny en temps i espai. Ni ho sé ni em fa patir gaire, francament.

Però donar protagonisme a la idea de confiança en qualsevol altre àmbit, i més encara, a la de "cadena de confiances" és tota una altra cosa; és gairebé una necessitat perquè les sensacions flueixin, les coses passin i els resultats arribin. Pensem en les relacions humanes, o en les familiars. La confiança és vital, és el ciment que tot ho sustenta i que tot ho suporta. I en la feina? repasseu la vostra experiència i no tinc cap dubte que trobareu aquell moment, aquella activitat en què la confiança entre professionals us ha fet grans i ha permès resultats enormes.

Avui retrobaré un conjunt de professionals ben diferents, d'àmbits ben diferents que gràcies a la confiança forjada al llarg dels anys (i admeto que des del primer dia), aconseguirem un producte que ens deixarà ben satisfets a tots els que hi participem. Cadascú hi aportem el que sabem fer, des de les nostres capacitats i des de les nostres habilitats, amb la seguretat que tothom farà el mateix i que ningú no escatimarà ni un gram de talent ni d'intel.ligència. I així les coses surten. I així acaben resultant terriblement atractives.

Avui, això s'està fent massa llarg, en sóc conscient. Però costa estalviar paraules quan es parla de confiança des de l'experiència d'haver-la trobat i de saber quantes coses bones pot aportar, quan va de la mà de la complicitat, de la bondat i de l'afecte sincer. Tant de bo la política comenci a aprendre d'allò que els individus fa temps que sabem i valorem. Cadena de confiances. Per què no?

Comentaris (0)01-10-2016 06:34:52