login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Amb els diners no es juga

Ahir llegia que es veu que està sobre la taula la possibilitat que siguin els militants de la CUP els que decideixen si cal donar suport o no al pressupostos de la Generalitat per a l'any vinent. Res de nou, de fet. Però llegint la notícia em van venir al cap unes quantes preguntes:

Primera: quants diputats de la CUP són capaços d'analitzar i valorar els pressupostos de la Generalitat? Bé, de fet, de la CUP o de qualsevol altre partit.

Segona: quants militants de la CUP són capaços d'analitzar i valorar els pressupostos de la Generalitat? Bé, de fet, de la CUP o de qualsevol altre partit.

Tercera: una qüestió tan important com els pressupostos es pot deixar en mans de persones sense la capacitat tècnica suficient?

Podem jugar a la democràcia participativa i a les consultes a les bases tant com vulguem, però amb els diners de tots, no. Perquè, què se sotmetrà a consulta? Els pressupostos sencers, partida per partida, o un resum intencionat, en un sentit o altre, amb un contingut només polític i gens econòmic?

Insisteixo, manipuleu primàries, consultes a les bases per a qüestions estratègiques i tot el que vulgueu (i parlo de tots els partits, que en aquest àmbit la nova política fa tuf de ranci), però no amb els diners de tots nosaltres.

En darrer extrem, sempre podem esperar un nou empat matemàtic, ja posats.

Comentaris (0)30-11-2016 06:14:21

Educació

Encara que pogués arribar a semblar impossible, va morir Fidel Castro, potser el darrer gran personatge de la convulsa història de la segona meitat del Segle XX. Adorat i odiat a parts iguals, la història s'encarregarà de jutjar-lo i de posar-lo al lloc que li pertoqui, quan les passions de tota mena s'asserenin i cedeixin el pas a la mirada reposada que demana qualsevol anàlisi mínimament racional.

Sigui com sigui, el que sembla difícil de negar és la voluntat de Castro de potenciar l'educació al seu país. L'educació, aquella cosa estranya sempre lloada però sempre arraconada, a l'hora de la veritat. Mirem si no Espanya. Aquests dies es parla d'educació, de la suposada marxa enrere de la darrera reforma del PP, de la supressió de la revàlida i tot plegat. Algun periodista d'aquests que tant parlen ens pot explicar com es pot aplicar una reforma educativa amb el curs ja començat? Bé, sigui com sigui, no entraré en una matèria que no conec prou bé, no fos cas.

El que sí que vull remarcar d'aquests darrers dies i del renovat interès per l'educació és que torna a aparèixer, gairebé com a valor suprem, el consens, fins i tot per sobre dels continguts curriculars. El consens, a Espanya, sempre ha estat sinònim d'unitat i d'uniformitat, és a dir, de supressió de qualsevol matís diferencial. El consens, en el terreny polític de les comunitats autònomes de cartró pedra és no només assumible, sinó fins i tot desitjat, però en aquells territoris amb identitat, cultura i llengua pròpies, acostuma a ser tota una declaració de guerra.

I en aquest punt ens trobem, amb una nova estratègia popular, la d'apel·lar al consens, a falta de majoria absoluta que permeti imposar, per seguir fent el mateix de sempre: recuperar la sacrosanta unitat, fins i tot, o sobretot, en l'educació que han de rebre les generacions més joves. Tota una aposta de futur, sense cap mena de dubte.

Comentaris (0)29-11-2016 06:15:53

Complicitat

Pot sonar a tòpic, però és que potser els tòpics ho són perquè ajuden a entendre la realitat, si dic que un gran projecte sempre és la suma d'un nombre més o menys alt de voluntats individuals que es confabulen per tirar-lo endavant. Ahir vaig viure un gran exemple d'aquest exercici de complicitats que fan realitat una idea. Ahir es va fer a Lleida el concert Kastanya.cat, un projecte nascut de la Direcció General de Política Lingüística, com a instrument per promoure l'ús del català i de l'occità, a través de la música i que va ser un tot un èxit gràcies a un conjunt de complicitats.

Qui va fer possible el concert d'ahir? En primer lloc els grups que hi van actuar; sense ells, res de res. Ells van ser la cara visible (i la veu) de tot plegat juntament amb el presentador-conductor del concert, Carles Gómez. En segon lloc, el públic, perquè què seria un concert que ningú escolta? En tercer lloc, l'espai que l'acull, en aquest cas, la Sala Cotton i tot el seu personal, des de direcció fins a cambrers, que ho van fer tot molt fàcil. En quart lloc, l'equip tècnic de so i il·luminació de l'escola de música L'Intèrpret, que van aconseguir uns resultats més que dignes havent de bregar amb 18 formacions diferents en un temps rècord i sempre contrarellotge . En cinquè lloc, l'equip de Lleida Televisió, que va enregistrar tot el que passava per emetre un programa especial dissabte vinent a dos quarts d'onze del vespre i que serà la memòria en imatges de tot plegat.

Sumar, sempre sumar per aconseguir un engranatge precís. Però més enllà d'aquesta maquinària, què hi ha que la faci funcionar? Un altre grup de complicitats amagades, invisibles i fonamentals: la gent que confia en cadascun dels que hi posen la seva feina. El missatge de suport quan tot són encara incerteses. Les persones que ho fan tot fàcil perquè puguem disposar del temps per tirar endavant, sense pensar si el dia és festiu o si venen de gust altres coses. La gent que mai no es veu, perquè sempre és en tercera o quarta fila, i que és imprescindible.

Complicitats, sempre complicitats sinceres i honestes. Ahir va ser un concert. Demà, qui ho sap, potser qualsevol aspecte de la vida mateixa, que també es va teixint amb punts enllaçats amb la càlida llana de les complicitats.

Comentaris (0)28-11-2016 06:21:35

Kastanya.cat

La gràcia dels projectes és poder-los executar fins a la seva completa conclusió. Avui, n'hi haurà un que arribarà al seu final, després d'una trajectòria de mesos, al llarg dels quals moltes persones de diferents àmbits han anat coincidint i aportant tot el seu talent, en una aventura que avui s'acabarà.

Avui, divuit formacions musicals de diferents punts del país, de totes les edats i de tots els estils, actuaran en un concert únic i irrepetible, per dir alt i clar que cantar en català i en occità val la pena, per recordar-nos que la música també és comunicació i que la millor manera de projectar el nostre missatge és en la nostra pròpia llengua, en la llengua que compartim amb els nostres amics i veïns, en aquella llengua que ens fa ser i sentir-nos el que realment som.

Cinc hores de concert, aproximadament, amb divuit propostes musicals diferents que només interpretaran temes en occità o en català és una oferta única i diferent a totes, que avui es podrà gaudir en viu a Lleida i, a partir de finals de la setmana que ve, a través del web de Lleida Televisió.

Gràcies a tothom que ha col·laborat de manera desinteressada, o molt per sobre d'allò que calia esperar, a fer realitat aquest concert i tot el que l'ha precedit. I gràcies, molt especialment, a tots els músics que han fet Kastanya.cat, i a tots aquells que s'han ofert ja per prendre part en una nova edició.

Avui, festa grossa i il·lusió desbordada feta música i cançó. Demà, un altre dia farcit de nous reptes per a tothom, i de noves propostes.

kastanya

Comentaris (0)27-11-2016 06:28:55

Malament rai quan se'n parla massa

Malament rai quan el tema de la llengua comença a ocupar massa espai als mitjans. Malament rai, perquè d'alguna manera la llengua és com la salut, que mentre hi és no es nota, però que quan flaqueja tot són símptomes i indicadors que alguna cosa no va a l'hora.

Fa uns dies es va presentar al Parlament l'Informe de Política Lingüística 2015 i des d'aleshores han anat apareixent publicades dades referents a diversos àmbits on les mancances lingüístiques són evidents i significatives, de vegades, convé no oblidar-ho, per limitacions competencials molt greus, com ara la justícia o el cinema (en tots els suports, des de les sales convencionals fins a la distribució digital a la carta).

Ahir, però, vaig ensopegar amb un nou article que es fa ressò de les misèries de la nostra llengua en el comerç, especialment a les grans superfícies. Està bé tenir dades, si més no per quantificar la tragèdia que ja havíem endevinat, perquè només cal anar de compres per veure en quin idioma funciona la cosa, fins i tot quan qui ens despatxa és una persona jove formada en aquella mena de banyera que ha de sanar-nos de tots els mals i que coneixem com a immersió lingüística. I en aquest àmbit sí que la cosa és greu, perquè tenim competències prou àmplies com per ser capaços de garantir el respecte a tothom que vol utilitzar la seva llengua de manera sistemàtica.

No sé cap a on acabarem tirant, ni com a país ni com a comunitat lingüística, però el que sí que tinc clar és que la societat canvia ràpid i a cada nou problema cal una nova solució. Les velles receptes no serveixen, per més que ens hi entestem.

Per cert, demà, a Lleida, 18 formacions musicals amb gent de 16 a més de 80 anys, ens recordaran que el català i l'occità (sempre oblidat) són vehicle de convivència, de superació, de creació i transmissió de la cultura, i de felicitat compartida quan s'acompanyen de música. Una cita molt recomanable.

Comentaris (1)26-11-2016 06:47:36

Gramàtica

Ja està en marxa la nova gramàtica de la llengua catalana que ha redactat l'Institut d'Estudis Catalans. Polèmica a la vista per a mesos i mesos, no en tingueu cap dubte, perquè qui no té feina el gat pentina i en determinats àmbits proliferen els gats ben llustrosos. A tall de resum, i per veure una mica de quin mal haurem de morir, valgui aquest article, un de tants que corren per les xarxes aquests dies.

Sembla que la solució a molts dels debats de les passades dècades hagi estat la flexibilitat, no les solucions contundents de sí o no. El detall no és menor. Passem del correcte o incorrecte, en alguns casos, a l'acceptable. Molt propi d'una societat complexa com aquesta en la qual vivim i on els valors absoluts i les respostes contundents cada dia tenen menys espai. Fins aquí, segurament tot correcte, propi dels temps que corren i de l'evolució històrica de les llengües. La meva pregunta, però, és si aquests canvis serviran per captar més parlants.

No ens enganyem, el taló d'Aquil·les de la nostra llengua no és la normativa sinó la seva presència social, una qüestió que, ens agradi o no, no s'ha acabat d'encarar mai ni amb la contundència, ni amb la convicció, ni amb els recursos, ni amb la imaginació necessaris. D'altra banda, uns canvis tan substancials en la normativa obligaran a un esforç enorme en totes les eines digitals que fan servir la llengua. Si fins ara els català estava prou ben situat a Internet, què passarà ara que correctors, traductors, webs... hauran d'incorporar els canvis? Segur que tothom estarà disposat a invertir per actualitzar una llengua com la nostra? I no parlo només de les administracions, sinó de les empreses i entitats privades, també. Que hi ha pensat algú, seriosament? Perdrem un altre llençol en aquesta bugada?

Sigui com sigui, la gramàtica és al carrer, el debat també. Ara ja només falta que hi sigui la llengua. Podem seure i esperar a veure què passa. I seguir pentinant el gat perquè faci goig.

Comentaris (0)25-11-2016 06:23:15

Quina cosa, la música

Diu la dita que qui canta els seus mals espanta, i alguna cosa deu tenir de certa quan hi ha qui ha dedicat el seu temps a estudiar els beneficis d'una activitat a priori tan supèrflua com cantar. A tall d'exemple, podem fer un cop d'ull a aquest petit article que n'enumera uns quants.

Ben mirat, qui no ha experimentat mai emocions al ritme d'una música, d'una cançó? Qui no s'ha llevat mai al matí amb una tonada enganxada als llavis o qui no ha taral·lejat mai alguna tornada en algun moment concret, durant alguna activitat concreta? I és que la música és sempre present a les nostres vides i a tot el que fem. Això, per no parlar dels beneficis que aporta el cant col·lectiu, el cant coral, o de la llarguíssima tradició de cançons vinculades a feines del camp, per exemple.

Avui que és dijous, un dia com qualsevol altre, podríem fer l'exercici de trobar alguna cançoneta que ens acompanyi. Fins i tot podríem provar de cantar-la, ni que sigui en veu baixa o a la dutxa, i potser el dia serà una mica millor, i una mica més positiu. Que cadascú esculli aquella que més li vingui de gust. I si avui pinta un dia dur, d'aquells que ja es veu que caldrà enfrontar-se a algú, no oblidem que la música, fins i tot, és capaç de calmar les feres.

Comentaris (0)24-11-2016 06:14:13

I el deixarem marxar

Ahir es va presentar el número 42 de la revista Arts, que edita el Cercle de Belles Arts de Lleida. Aquest és un número singular, perquè va dedicat a repassar la trajectòria del Quim, una persona que va estar al capdavant de la publicació des del començament i que ens va deixar ara fa poc més d'un any. Si teniu ocasió, us recomano que mireu de trobar aquesta revista (imagino que ben aviat es podrà trobar a les xarxes) perquè és, entre moltes altres coses, una lliçó d'activisme cultural que cal retenir.

L'acte va ser emotiu. Sense caure en la llàgrima fàcil ni en la glossa desmesurada, va servir per recordar un bon amic, per recordar la seva feina i per recordar-nos a tots que val la pena seguir confiant en el gènere humà. Una presentació de continguts, una mica de música i molta gent amb ganes de compartir records i experiències en un clima amable i afectuós.

Vull agrair des d'aquí a la gent del consell de redacció d'Arts que em convidessin a fer una aportació a aquest número 42, tot un plaer i tot un honor, en el més pur sentit de la paraula. També cal agrair-los el to i el clima que van saber generar ahir. I ara que tot ja és passat, em ve de gust recordar el que va dir, en una trobada a la primavera, quan el monogràfic tot just començava a caminar, el coordinador del número, F.G. (això de citar les persones per les inicials sempre m'ha fet molta gràcia i no me n'he pogut estar), i que més o menys venia a ser alguna cosa com ara: farem la revista, la presentarem i el deixarem marxar. I en aquest punt ens trobem.

Adéu Quim, ara és nostra la feina. Ara hem de demostrar si som dignes de la teva memòria.

Comentaris (0)23-11-2016 06:22:49

Allà mai passa res

Si us plau, que ningú em torni a parlar de democràcia ni de justícia mentre a Madrid passin coses com el que va passar el passat dia 20. Un home és apallissat per un grup de persones que participaven en una manifestació feixista, davant dels nassos de la policia i cap detingut. Res de res, malgrat que tota la seqüència dels fets corre en vídeo per les xarxes.

Costa molt poc identificar, detenir, jutjar i condemnar algú per cremar una foto del rei, que es veu que és poc menys que delicte capital, però hi ha una absoluta impunitat cap a aquells que colpegen a plaer algú. El paper de la Policia Nacional, un cap més, patètic, allunyant la víctima dels agressors (imagino que perquè deixi de molestar) i aquí pau i després glòria. Tot, evidentment, en el marc d'un acte profundament feixista que hauria de fer pujar els colors a qualsevol governat mínimament digne.

Espanya és així i ho serà sempre. Per qualitat democràtica i per sentit de la justícia, no és saludable seguir en una societat com aquesta. A veure si anem entenent de què va la independència.

Comentaris (0)22-11-2016 06:06:41

Inauguració

Ja està. Inaugurat formalment el carrer dedicat al 9N a Montoliu de Lleida, amb l'assistència d'una sobredimensionada representació política que es va traslladar, amb tota la seva comparsa habitual de companys de partit al territori i de mitjans de comunicació, a una localitat que, de ben segur, ningú -o gairebé- d'ells hauria sabut situar al mapa uns dies abans.

I van anar-hi i van marxar. I punt final. Fotos, parlaments, encaixades de mans, cares d'anunci de dentifrici i tots contents. Els ciutadans de Montoliu a la seva rutina habitual, amb el record del dia aquell que gent estranya va envair el poble, la classe política, a la seva, un altre cop, i els mitjans a cobrir altres esdeveniments que és la seva feina i cal omplir espais cada dia.

Calia tant espectacle? Podem arribar a pensar què passaria si enlloc d'un carrer a Montoliu fos una avinguda a Barcelona? Bé, d'acord, ara com ara això és ciència ficció, però imaginem-ho, ja posats. Tres dies de festa nacional, potser? Retransmissió en directe per TV3? Piromusical, fins i tot?

Francament, trobo excessiu i de molt poca volada l'espectacle de Montoliu, la invasió del poble a la recerca de quatre fotos. Que anem justos de presència mediàtica? Que no tenim massa cosa que presentar que el nom d'un carrer? Que hi ha enyorança de les antigues inauguracions? Trist, molt trist, tot plegat, en el fons.

Comentaris (0)21-11-2016 06:16:53

Aniversari

Ahir ens vam retrobar per recordar que fa vint-i-cinc anys que vau començar una de les aventures més habituals i més complicades alhora: la de construir una vida en comú. De tant en tant, ens agrada trobar referències en el temps que ens ajudin a situar-nos i a valorar tot el que anem fent i tot el que anem vivint. Un any, deu, vint-i-cinc... són moments que ens recorden d'on venim i cap a on volem anar.

Tu mateix ho vas dir ahir, saludant els que fa un quart de segle encara no hi eren (coses de l'edat) i recordant aquells que ja no hi són dues dècades i mig més tard. Així és la vida, anar fent amb noves incorporacions i amb absències de record inesborrable.

Ahir, en el fons, tots ens vam emmirallar en vosaltres i vam compartir la il·lusió de mantenir una complicitat tan honesta com la que heu sabut teixir durant aquests anys i que és el gran argument per continuar junts molts més. Per molts anys, i que els puguem seguir compartint.

Comentaris (0)20-11-2016 06:32:05

Què volem, realment?

Hi ha, al meu parer, un element del procés d'independència que no s'ha posat amb prou claredat i que podria decantar definitivament la voluntat de la societat en general en favor del nou estat. Aquest element és fer visible de manera sistemàtica i constant, tot el que podria realment canviar si deixem de dependre d'un altre govern.

En síntesi, es tracta d'explicar tot el que podríem fer de manera diferent i que no podem canviar perquè no en tenim la capacitat jurídica, normativa, ni política per fer-ho. Des de la protecció dels ciutadans contra la misèria energètica, fins a la gestió de ports i aeroports, passant per les autopistes i carreteres que no són de titularitat nostra, els programes educatius, o la gestió de pensions i impostos. Explicar al claredat, àmbit per àmbit i cas per cas què podríem fer de diferent si en tinguéssim el poder per fer-ho seria la millor lliçó per entendre per què ens cal ser independents i decidir el nostre futur. Explicar que hem de ser independents perquè tots i cadascun dels ciutadans puguem viure millor en un país més digne, més just i més pròsper.

Però això no es fa i seguim amb conceptes generals difícils d'entendre per a la major part de la població, molt més atreta per discursos simplistes i molt fàcils de pair. La setmana passada, el president Puigdemont va fer el seu discurs durant el lliurament dels premis de Foment del Treball i va repassar, en poques paraules, les fortaleses i les febleses econòmiques del país, i ho va fer de manera clara i directa. Bon començament. Ara, caldria un pas més i, a poc a poc, anar bastint aquest futur possible i explicar-lo amb claredat i credibilitat (element que sovint es troba a faltar en uns i altres)- Cal començar a construir realment una nova realitat, més enllà de grans ideals i de paraules boniques, si és que realment volem un canvi de debò.

Comentaris (0)19-11-2016 06:46:22

Canvis constants

Vivim en un món, en una societat, frenètics, on els canvis són gairebé una constant d'uns anys cap a aquí, segurament alimentats per una profunda crisi econòmica i per una no menys profunda crisi d'identitat, d'ideologies i de valors. El resultat és un món on tot allò que veiem avui, demà mateix, o d'aquí a una estona, pot haver canviat, com una mena de laberint pel qual no sabem ben bé com transitar, ni menys encara com sortir-ne.

Mirem cap a on vulguem, des de l'oferta de productes de tota mena fins als partits polítics, i provem de comparar-los amb la imatge que en tenim de fa 2, 3 o 5 anys, i serà inevitable una certa sensació de vertigen. I nosaltres al mig de tot, sense saber on agafar-nos ni cap a on hem de tirar. Una mica és com si sempre ens trobéssim pujant unes escales que belluguen constantment, com passa a Hogwarts, l'escola de Harry Potter.

Potser sí que és aquest començament de segle, que se'ns està fent especialment llarg i intents, però la sensació de poca certesa en massa coses és cada dia més intensa. Potser el millor, si podem fer-ho, és seure, amb una piruleta de colors a les mans, amb la mirada innocent i distant d'un nen, a esperar que tot pari una mica i tinguem clar què cal fer i cap a on van tirant. Mentre esperem, entre llepada i llepada al caramel, podem jugar a imaginar una societat millor i més segura on viure.

Comentaris (0)18-11-2016 06:22:12

Segur que cal?

Se n'ha parlat prou, aquestes setmanes i mesos de la reforma de l'ortografia catalana que ha preparat l'Institut d'Estudis Catalans, i val a dir que hi ha hagut opinions per a tots els gustos, des dels defensors acèrrims fins a l'oposició més radical. Francament, no tinc cap posició personal al respecte. De fet, no tinc prou elements per definir-me, però el que sí que tinc clar és que hi ha molta raó en aquest article que va sortir publicat fa un parell de dies i que recomano llegir amb calma i tranquil·litat.

Fa temps que vaig donant voltes a la idea que vivim en una societat cada cop més tecnològica i canviant, però que seguim mantenint els mateixos esquemes, les mateixes estructures i les mateixes maneres de fer de fa un segle o dos. Mirem els partits polítics, les estructures de govern, les grans institucions, les associacions culturals, inclús, i veurem que res no ha canviat gaire en massa temps. Aquest immobilisme em fa creure en la seva incapacitat per donar resposta a moltes de les necessitats actuals.

La futura reforma de la gramàtica catalana, en el fons, em sembla una mica això. Una reforma prescindible per a una llengua ja prou consolidada a nivell formal i amb una penetració molt important al món de la tecnologia i d'Internet. Si tenim una llengua prou moderna i prou ben posicionada de cara al futur, cal l'autèntic terratrèmol que serà l'aplicació de la reforma de l'IEC? Tinc els meus dubtes, què voleu que us digui. Potser va sent hora de repensar les grans estructures (en aquest cas la nostra particular acadèmia de la llengua) i que elles, sobretot, repensin la seva manera de funcionar, per adequar-se i adequar els seus objectius a les noves realitats actuals, que molt em temo que els són massa alienes.

Difícil fer coses noves amb estructures velles. I en aquest punt ens trobem, també pel que fa a la llengua.

Comentaris (0)16-11-2016 06:11:57

Una mort evitable

Ahir ens arribava la notícia d'una dona de 81 anys morta a casa seva, Reus, a causa d'un incendi. Pel que sabem, la dona no podia fer front al lloguer del pis, havia demanat ajuda a l'Ajuntament per poder pagar l'aigua i tenia el subministrament elèctric tallat, raó per la qual s'il·luminava amb espelmes.

Una mort que s'hauria pogut evitar. I com sempre que hi ha morts com aquesta caldria que ens demanéssim qui l'hauria pogut evitar. Potser uns serveis socials que sabent la precarietat de la dona (rebia ajut per pagar el rebut de l'aigua, per exemple) no va saber anar més enllà dels límits estrictes de la tramitació burocràtica? Potser una companyia elèctrica que talla el subministrament a una dona d'aquesta edat, sense cap mirament? Potser aquell govern que va considerar que un altre govern no podia legislar sobre la pobresa energètica? O potser aquell tribunal que en nom de la constitució va decidir que la igualtat de tots els espanyols estava per sobre de les vides individuals?

Que cadascú pensi el que vulgui. Personalment, crec que entre tots la van matar i ella sola, tan sola com vivia, i tan abandonada, va morir. Mentre la política, l'administració i la justícia estiguin al servei d'interessos de partit o d'equilibris de poder i no al servei dels ciutadans, seguiran morint moltes persones, víctimes de la pobresa i l'abandonament que les institucions, les administracions i els tribunals propicien i avalen. En aquest cas, i en tants altres com el suïcides per desnonament -dels quals no sabem el nombre-, les administracions, els governs i els tribunals maten.

Comentaris (0)15-11-2016 06:13:21

Començar

Començar alguna cosa sempre implica aquella sensació excitant, però que causa por, alhora. És saber que es creua una porta a algun lloc desconegut que ens atreu prou com per fer el pas, però que comporta tota mena d'incerteses i, fins i tot de riscos.

Fet i fet, ens passem la vida començant coses. Avui, perquè és dilluns, cada dia perquè és un dia nou ple d'oportunitats i de reptes... però de tant en tant hi ha començaments que realment alteren la nostra manera de fer, les nostres rutines i que suposen un desafiament a la nostra capacitat realment important. És llavors quan tenim la sensació que ens trobem davant d'una situació nova, desafiant, conseqüència de tot el que hem fet i de tot el que ens hem anat preparant per arribar-hi. Aquest és el punt que marca un començament autèntic d'un nou procés en el qual val la pena apostar-ho tot.

Avui començaràs un període nou en la feina, amb tota la il·lusió i amb totes les ganes de sortir-te'n. I d'aquí a quatre dies, una nova etapa en la teva vida personal. Una setmana amb un parell de grans reptes que valen la pena i que has d'aconseguir tirar endavant amb èxit. O, si més no, intentar-ho amb totes les teves forces i amb tot el que ets i saps.

Setmana de grans canvis per a tu. Endavant, i no defalleixis; que, si vols, pots. Ja ho saps.

Comentaris (0)14-11-2016 06:06:05

Sortir

Sortir, viatjar, a prop o lluny, sempre és un exercici interessant i la possibilitat immensa de fer descobriments que enriqueixin la nostra vida. En el fons, és abandonar una estona, uns dies, la rutina quotidiana, aquella amb què es construeix la nostra zona de confort, on tot és còmode, segur i tranquil, i canviar-la per una experiència que, si tot va bé, no és altra cosa que una nova zona de confort, diferent i seductora, amb altres dinàmiques que les habituals.

Ens agrada viure sensacions noves, anar a llocs desconeguts. Però ens agrada fer-ho sense riscs, sense les incerteses que sempre implica sortir de la nostra closca. Quan aconseguim les dues coses alhora, quan abandonem la quotidianitat però seguim sentint-nos com a casa, a gust amb nosaltres mateixos i amb la nova realitat, l'aventura val la pena, té sentit i es guarda per sempre en algun calaixonet de la memòria.

Sortir del confort per trobar un confort nou i diferent. Una gran experiència que podem viure i sentir, per exemple, amb un viatge, petit o gran, especialment si es fa amb la companyia adequada. Marxo fins dilluns.

Comentaris (0)12-11-2016 06:27:05

Un divendres qualsevol

Divendres, un cop més. Quan encetem la setmana, d'una manera o altra mirem de lluny cap al divendres, amb l'esperança que sigui més o menys agradable el temps que ens hi separa. I gairebé sense adonar-nos, ja hi tornem a ser començant aquest dia on tot s'acaba, o on tot comença.

El divendres és el dia de tancar assumptes pendents, de posar punt i final a la setmana, i també és el dia de fer projectes per a un cap de setmana de rutines i expectatives diferents. Avui és aquest dia de fer balanç i d'imaginar futurs immediats.

Aquest divendres em ve de gust oblidar la realitat, aparcar per una estona la rutina, i dedicar aquestes ratlles a fer un petit homenatge a la complicitat, a l'estimació sincera i incondicional. Al capdavall, a aquest motor invisible que ens convida a començar el matí amb la il·lusió que avui mateix, o qualsevol altre dia, pot ser un gran dia que val la pena compartir amb aquells que estimem i que ens estimen. Així és molt més fàcil valorar el que hem viscut i imaginar el que encara ha de venir.

Comentaris (0)11-11-2016 06:15:49

Respostes simples

Definitiu. Donald Trump serà president dels Estats Units. Tot un avís (un nou avís, de fet) a navegants.

Fa anys que es parla de descontentament social, d'indignació, de desafecció cap a la política i, de fet, d'un important cansament dels sistema. La vella Europa ja fa dies que ha anat veient com sortien dels seus amagatalls antics fantasmes del feixisme, emparats per formacions més properes a l'extrema dreta que cap altra cosa, tot i que vestides de democràtiques de tota la vida. I han anat fent forat. Ara, el nord del nou continent li ha girat la cara a la maquinària del poder més tradicional i ha confiat la seva sort al populisme d'aquells que saben oferir respostes simples, viscerals, primàries, a problemes prou complexos.

Diuen que el triomf de Trump es deu al vot rural, al vot de la gent que sovint és i se sent ignorada pels centres de govern. Diuen, també, que és un fenomen similar al que es va viure fa pocs mesos a la Gran Bretanya i la seva negativa a seguir a dins de la Unió Europea. Segurament això hi té molt a veure. Molta gent està cansada, indignada, que se la menystingui en favor de les elits, i finalment es revolta i vota aquell que sap fer-se més proper a la seva indignació. El problema és que les esquerres europees (als Estats Units parlar d'esquerres, per més greu que li pugui saber a Miquel Iceta, és ciència ficció) no han sabut construir un discurs propi des de la caiguda del mur de Berlín i només han estat capaces d'abraçar el poder i, de passada, d'allunyar-se de la realitat social, deixant un terreny verge per a la irrupció d'idees neofeixistes.

En resum, que les solucions que fa setanta o vuitanta anys, com a mínim, haurien hagut de ser superades tornen amb força, en un procés tan imparable com perillós. Com va dir algú ahir mateix al twitter, i Marin Le Pen escalfant a la banda. Anem prenent nota, per si de cas.

Comentaris (0)10-11-2016 06:19:21

On és la diferència?

Un dels passatemps més habituals és aquell que convida a trobar diferències entre dues imatges. Aquest entreteniment m'ha vingut al cap quan he llegit que el Grup Popular ha presentat al Congrés una proposició no de llei que vol fer delictius els muntatges fotogràfics i satírics. Els mems, perquè ens entenguem.

M'agradaria molt que algú m'expliqués les diferències de fons entre aquesta proposició no de llei i la condemna -i finalment atemptats- de determinats grups integristes contra publicacions com Charlie Hebdó (o contra el Papus, pels que ja tenim una edat). Si l'humor i la sàtira es criminalitzen, parlar de democràcia és una burla a la intel·ligència en tota regla.

Si les intencions del PP finalment arriben a port caldrà multiplicar de manera exponencial el nombre de sales on es jutjaran els milers i milers de mems de tota mena que cada dia fan broma amb la política des d'Internet. D'altra banda, publicacions satíriques de tot tipus tindran els dies comptats.

Realment, una gran mostra de qualitat democràtica. Una més, tractant-se del PP. Bé, del PP i ja veurem de quins companys de viatge, ara que sols no poden res. Comencem a tremolar?

Comentaris (0)09-11-2016 06:10:45

Se'ns fa vella

Avui, finalment, eleccions als Estats Units. I remarco Estats Units perquè si hem de fer cas del seguiment mediàtic que estan tenint des de fa setmanes, podria semblar que el que es tractés d'elegir fos l'alcalde de cadascun dels nostres pobles, ciutats o viles. D'acord que és la primera economia mundial, però potser n'estem fent un gra massa.

Sigui com sigui, aquestes eleccions són un bon reflex de l'esgotament de models a la política occidental. D'una banda tenim una candidata, Clinton, que representa el poder polític de sempre. Dona d'expresident i amb una dilatada carrera política, ningú li pot negar un coneixement profund de la maquinària que fa rutllar la Casa Blanca i el país sencer. D'altra banda, un candidat, Trump, que ben bé podríem dir que representa el liberalisme econòmic més salvatge. Empresari, xenòfob, populista i masclista fins al moll dels ossos, s'ha sabut vendre com l'alternativa a poder establert, gairebé con una mena d'antisistema molt particular.

Guanyi qui guanyi, la primer potència mundial la governarà una persona d'edat avançada i hereva d'una tradició política o econòmica molt antigues. Potser massa antigues per a un món en evolució constant. De tota manera, no és tan diferent del que passa a Europa, on la confrontació política se sol moure entre partits tradicionals i, a hores d'ara, poc atractius i no massa efectius a l'hora d'aportar solucions, i formacions noves, sovint de tall neofeixista que volen donar sortida al desencís general.

La política se'ns ha fet vella i així és molt difícil pensar en noves maneres de fer i de pensar. Les eleccions dels Estats Units en són un bon exemple. L'oncle Sam, cada dia més, sembla l'avi Sam.

Comentaris (0)08-11-2016 06:10:00

Cal fer tant el ridícul?

Resulta trist, però sembla inevitable haver d'anar a buscar, de tant en tant, aquella sentència que afirma que en política es pot fer de tot menys el ridícul. I aquest cap de setmana n'hem tingut una nova mostra a cals socialistes.

Es veu que deu haver, entre els ideòlegs de la imatge del PSC alguna mena de consigna per mirar d'acostar els seus líders a la ciutadania, sigui com sigui. Encara algú recordarà allò de l'increïble home normal amb què es va definir en el seu moment el candidat Montilla, o els balls, per dir-ne d'alguna manera d'Iceta amb Pedro Sánchez. O més recentment encara, els xiscles implorant el mateix Sánchez que, per l'amor de Déu, fes fora Rajoy. Doncs aquest cap de setmana hem tingut un nou capítol, en dues parts. La primera, uns nous crists histriònics d'Iceta demanant l'ajuda divina perquè guanyi Hillary Clinton les eleccions a les quals participa. La segona, el cant de La Internacional amb molts punys en alt. De propina, la negativa absoluta al dret dels catalans a decidir sobre el seu futur i la submissió del nostre destí a allò que es dicti des de Madrid.

Això de la refundació ideològica del socialisme català comença a ser una broma, o una burla, en tota regla. Ara mateix tenim una formació que presideix un alcalde que governa al dictat de Ciutadans, un secretari general que invoca Déu pel resultat de les eleccions als Estats Units (molt socialistes i molt catalans, sense cap dubte) i que tanca els seus grans actes cantant La Internacional, mentre nega el dret a decidir del poble al qual diu representar. Insisteixo, en política es pot fer de tot, menys el ridícul, i aquesta combinació, per més que la pretenguin vendre com a populisme, sentiment d'esquerres, sentit d'estat o el que vulguin, és una burda paròdia del que hauria de ser la política seriosa. Aquest cap de setmana, un cop més, hauria sentit vergonya aliena, si no fos perquè ja fa dies que no espero res, absolutament res, de bo de segons qui.

Comentaris (0)07-11-2016 06:14:57

Pau

Qui o què ens dóna pau? La pregunta pot sonar estranya, però en uns temps frenètics com els que vivim, tots tenim aquella persona, aquella activitat, aquell espai on tot s'atura, on la calma es fa omnipresent i on cada segon val per mil, perquè és un instant robat a la presa i al neguit i guanyat per a nosaltres.

Segurament la pau, la serenitat, són valors que tots busquem i que, n'estic segur, tots sabem on, com o amb qui podem trobar-los. Són l'escenari i el resultat alhora d'estones on tot flueix de manera natural, on l'olla de cervell deixa de bullir i on una mena de música imperceptible ens acompanya com si ens volgués acaronar i gronxar plàcidament. Qui no ha sentit mai aquestes sensacions en algun moment? Qui no ha estat davant d'un paisatge, d'una imatge i ha desitjat que el temps es fes lentíssim? Qui no ha sentit mai la companyia, l'abraçada d'algú, i no ha demanat que aquell instant no s'acabés mai? O fins i tot, qui no ha imaginat mai aquestes sensacions?

Trobar la pau, enmig de la velocitat i del soroll de la vida és imprescindible. Mirem on és el nostre oasi de serenor i anem-hi sempre que puguem. I aquí sí que no valen consells ni recomanacions. Cadascú sap els seus espais. Jo sé on i amb qui he d'anar per sentir la calma i aquella pau tan agradable. I tu? Una mica de música potser també ajuda.

Comentaris (0)06-11-2016 06:20:30

Quin és el problema?

Sempre són males interpretacions. Ja cansa que qualsevol personatge públic pugui dir el que li vingui de gust, o el que el cos li demani i, a les poques hores, negar les pròpies paraules i parlar de males interpretacions o de manipulacions intencionades, fins i tot. El darrer exemple, la qualificació de la plena ocupació femenina com a "problema" per reduir les taxes d'atur.

Segons el president de la CEOE, l´augment progressiu del nombre de dones que accedeixen al mercat de treball és una dada positiva, però es veu que també és un problema perquè, és clar, hi ha més gent que vol aconseguir una feina. Fantàstic. I per què no és un problema el nombre d'homes que volen treballar, posem per cas? O els nens que neixen? O les persones grans -polítics inclosos- que es resisteixen a jubilar-se? La resposta és molt simple i molt evident: perquè per a gent com Rosell, el lloc de la dóna és a casa, no a la feina. Que sona radical l'afirmació? Potser sí, però més radical em sembla qualificar de problema el dret a l'emancipació femenina a través d'un sou que garanteixi la seva independència econòmica i personal.

Però no patim, tot han estat males interpretacions i manipulacions perverses d'unes declaracions ben innocents. Segur que sí. Qui no ha sentit, abans que Rosell ho digués, que les dones s'estesin a casa hi hauria feina per a tothom? Aquesta és una vella proclama masclista; tan vella, tan rància i tan intolerable com les declaracions del president de la patronal. Amb aquesta mena de dirigents, tot és molt fàcil d'entendre, oi dones que treballeu o que intenteu fer-ho?

Comentaris (0)05-11-2016 06:36:15

12 anys

12 anys tenia una nena (a aquesta edat costa dir noia, o qualsevol altra paraula equivalent) que va morir per coma etílic en una festa de Halloween. No ha estat la primera, ni serà l'última, però tenia només 12 anys. Notícies com aquestes ens haurien d'interrogar sobre com pot ser que una criatura que tot just comença a obrir els ulls a la vida hagi de morir d'aquesta manera.

És fàcil culpar els pares, els amics, la societat en general... sempre és fàcil trobar culpables. I segurament tots els que trobaríem ho són, en part. Mai no hi ha respostes simples i tot sovint les coses passen perquè hi ha un seguit de factors, més o menys dispersos, independents, que s'ordenen d'una determinada manera, en aquest cas macabra.

Deixeu-me plantejar només dues preguntes, sense cap intenció de moralitzar sobre res, però sí amb voluntat d'incidir en dos aspectes de fons que poden explicar moltes coses, més enllà de la circumstància actual que comentem. En primer lloc, quina societat estem fent que aboca milers i milers de joves (de nens) setmana rere setmana a opcions de lleure que tenen com a únic objectiu una ingesta massiva d'alcohol? No pot ser que aquesta sigui l'única finalitat de moltes trobades, però ho és. I en segon lloc, per què l'alcohol segueix sent vist com un producte gairebé cultural, sense cap altra implicació, ni que sigui en mans de menors? No caldria una educació similar a la que es mira de donar, amb és o menys èxit, sobre el consum de drogues o els embarassos no desitjats?

Caldria reflexionar molt sobre determinats valors socials i sobre determinades pràctiques vinculades al lleure, sobretot quan hi ha menors pel mig. Mentrestant, mentre esperem respostes, no tanquem els ulls a la realitat i mirem d'oferir alternatives als nostres fills, ara que encara hi som a temps d'evitar més morts de canalla de 12 anys.

Comentaris (0)04-11-2016 06:25:03

El que ha de venir

Avui comença la festa. Avui sabrem la composició del nou govern de Madrid i podrem començar a intuir la que ens ve a sobre. Si quatre anys (gairebé cinc, per obra i gràcia de la incapacitat generalitzada) de majoria absoluta del PP han estat un constant joc dels disbarats recentralitzadors, una nova legislatura, amb el suport de Ciutadans i la connivència del PSOE pot ser encara més distreta. De moment, fins i tot Esperanza Aguirre torna a treure el cap, potser envejosa del protagonisme dels barons socialistes.

Del PP ja sabem què en podem esperar. De Ciutadans, només cal mirar allà on donen suport al govern de torn (ajuntament de Lleida, sense anar més lluny) per veure com funcionen. Pel que fa al PSOE, no ens enganyem, es mou entre el ribot de Guerra i la demagògia que amaga la corrupció a Andalusia. Si ajuntem els tres elements en la proporció que correspon, que déu ens agafi confessats.

Per la nostra banda, començo a tenir la mosca darrere l'orella amb la calma tensa que s'hi respira. I és que hi ha massa qüestions importants per resoldre, i no acabo de veure de quina manera. D'una banda, els pressupostos; d'una altra, les lleis de desconnexió i l'hipotètic referèndum i, des de fa unes hores gairebé, una possible reunió entre presidents per pactar qui sap què. Això per no parlar d'un partit prou important que ara que té nom ha de reconstruir-se i decidir què vol ser, com i amb qui. Tot plegat, moltes incerteses.

Digueu-me malfiat, però no tinc massa clar cap a on anem ni què ens espera els propers mesos, o anys, diguin el que diguin uns i altres. Com sempre, no ens queda altra que esperar i veure què va passant, perquè tot es cou lluny, molt lluny, de la gent del carrer. I així ens va.

Comentaris (0)03-11-2016 06:08:08

Un no parar.

A veure si torna la calma. Portem uns dies especialment intensos. D'una banda, tots sants i tot el que comporta. D'una altra, la investidura de Rajoy, que ens sona fins i tot llunyana. El discurs de Rufian al Congrés dels Diputats que ha aixecat una polseguera increïble, en una cambra on el més suau que ens hem sentit dir és nazis o negociadors amb la pistola a sobre de la taula. Pedro Sánchez abraçant la vera fe, tot cantant les bondats de Podemos i la necessitat de pacte amb els independentistes. I per acabar-ho d'arreglar, la cobra de Bisbal a Chenoa. És un no parar, això.

Però malgrat totes les cortines de fum que vulguem, la realitat és la que és i el PP tornarà a governar Espanya. I no ens enganyem, que no serà per poc temps. I el més trist de tot plegat és que no ho farà per mèrits propis, sinó per la incapacitat, la sordesa i l'absència absoluta de propostes i de pòsit ideològic d'una oposició inexistent la passada legislatura i que ha tornat a lliurar les claus del govern als seus suposats rivals. Cada dia m'agrada més la dialèctica entre dretes i esquerres a Espanya, què voleu que us digui.

De moment, però, i mig d'amagat, hem sabut que el marit de l'encara vicepresidenta en funcions ha estat fitxat per Telefònica, igual com l'esposa d'Eduardo Madina. L'enhorabona pels nomenaments, que no tinc cap dubte que responen exclusivament a l'enorme capacitat professional de tots dos. El PP ha tornat (de fet no ha arribat a marxar mai) per la porta gran, amb benediccions i complicitats. Qui li ha posat la catifa sabrà per què ho ha fet, la resta, només ho podem imaginar. Això sí, "escondidos", no fos cas que les nostres opinions fossin ofensives, o directament delictives.

Comentaris (0)02-11-2016 06:09:27

Potser no tan efímer

Una castanyada, un halloween, o una barreja de tot plegat, més per recordar. Ahir, qui més qui menys va seure a taula amb parents i amics a compartir una estona festiva, i qui més qui menys va fer preparatius per tal de sorprendre o agradar els convidats o els amfitrions, segons el cas. El resultat, una demostració més que les coses efímeres són importants i tenen sentit.

Ben mirat, ens passem la vida preparant coses que acostumen a durar ben poc, fins i tot a no correspondre's amb la magnitud de la feina que requereixen, podria dir algú. Però aquestes coses, aquests esdeveniments, aquestes trobades tan breus, acostumen a tenir la virtut de ser tan intenses que solen acomodar-se a la memòria en forma de records i de sensacions que perduren al llarg del temps.

Dies de difunts, i dies de recordar que tot passa. En termes històrics, i més encara geològics o astronòmics, la nostra existència serà una simple anècdota, però això no treu que no vulguem viure-la intensament, aprofitant cada segon, amb la certesa que tot el que fem, per més breu i més passatger que pugui semblar, pot ser, per a nosaltres i per als nostres, etern. O interpretant Eduard Punset quan diu que la felicitat és a la porta de la felicitat, que el sentit de tot plegat és el que fem i vivim fins que hi arribem. Aleshores, la brevetat ja no és tan breu, i els instants de goig esdevenen molt més intensos i valuosos.

Comentaris (0)01-11-2016 07:32:50