login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Un debat imprescindible

Avui, segurament (i tant de bo que així sigui), s'obrirà un debat imprescindible sobre llengua i oficialitat en una futura Catalunya independent. Fins ara hem tingut propostes, idees, posicionaments més o menys dissimulats i poc concrets, però avui, un bon grapat de professionals de la llengua, amb destacats membres de l'Institut d'Estudis Catalans i professors de les universitats de tot el domini lingüístic al capdavant, presentaran un manifest a través del qual prenen postura sobre el futur lingüístic del país, i no tinc cap dubte que aquest document serà el tret de sortida d'un debat intens i necessari.

Recomano la lectura íntegra del manifest en qüestió perquè, com sempre passa, ja hi ha qui li ha fet dir allò que no diu per titllar-lo de nazi i xenòfob. Cap novetat. El cert és que el seu contingut és, des del punt de vista científic, molt difícil de discutir.

Què passarà a partir de demà? No ho sé, però m'agradaria molt que s'obrís un doble debat: d'una banda, una revisió crítica de gairebé quatre dècades de política lingüística que ens permeti valorar com cal on som i què hem fet aquests anys; i d'una altra, una necessària presa de postura majoritària sobre quina o quines llengües, i de quina manera, han de ser oficials en el futur.

L'escenari, ara mateix, sembla prou adequat, sobretot perquè el debat es pot encetar a partir del posicionament dels lingüistes, de la ciència. Ara caldrà veure què hi tenen a dir els polítics i, sobretot, amb quins arguments. No oblidem que l'enfrontament entre ciència i política no és nou i tot sovint ha acabat resolent-se en favor de la segona, i val a dir que de manera lamentable. Caldrà veure què hem après nosaltres.

Comentaris (0)31-03-2016 06:25:31

Avui ja som més lluny

Va passar dissabte, enmig de les notícies de processons i pel.lícules de romans habituals durant la Setmana Santa: ja no hi ha vols directes entre Catalunya i l'Alguer. Una anècdota, només? Potser sí, però no ho deu ser tant quan els empresaris es comencen a mobilitzar perquè es veu que la connexió els anava prou bé per als seus negocis. Ja està bé, això de tenir el capital de cara.

Però més enllà dels interessos econòmics, hi ha el trencament d'una via de comunicació entre territoris altre temps propers i que comparteixen una llengua, una tradició lingüística. Quants estudiants no han viatjat a l'Alguer, aquests anys, per veure si s'hi manté el català i com? Quantes observacions dialectològiques i sociolingüístiques no han pogut fer, en viu, aquests alumnes? Aquest és un valor que, sense vols regulars barats es perdrà. I també es perdrà aquesta petita, però real, sensació de formar part, d'alguna manera, d'una mateixa cosa.

No és el mateix, però d'alguna manera caldria recordar quan es van tallar les emissions de TV3 al País Valencià o quan les televisions valenciana i balear es van deixar de rebre a Catalunya. Si mirem audiències estrictes, podríem discutir força, però la sensació de poder veure com són les emissions en els territoris veïns amb qui compartim llengua val més que la fredor de les dades.

Sense la connexió aèria amb l'Alguer estem una mica més sols, més aïllats els uns dels altres i, de nou, passem una pàgina més del nostres passat, avançant en el llibre de l'oblit.

Uns versos que canta Marina Rosell, a mode d'epitafi d'uns vols regulars que eren molt més que vols regulars:

"I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L'Alguer."

Comentaris (0)30-03-2016 06:21:43

Millor callats

Hi ha gent que callada està molt millor que quan parla. El darrer exemple el tenim en l'expresident Zapatero, que ara va i despenja amb una suposada lliçó de gestió de conflictes tot dient que per resoldre els problemes cal anar a la seva arrel i, referint-se a Catalunya, proposa recuperar l'estatut d'autonomia d'abans de la sentència del Tribunal Constitucional.

Francament, no sé si aquest home no dóna més de si o si és que el seu partit viu al marge de la realitat. Només a tall de recordatori: ell és qui es va comprometre a donar suport a l'estatut que aprovés el Parlament, i va mentir. El seu partit és el que va presentar tota mena d'esmenes contra aquell text fins deixar-lo desfigurat, com bé es va ocupar de recordar el seu company Alfonso Guerra. El seu partit també va presentar recursos al Constitucional, igual com ho va fer el PP...

L'arrel del problema no és la sentència del Constitucional. L'arrel del que vivim ara és la manca de respecte al text que va sortir del Parlament; el menyspreu absolut a la voluntat del poble de Catalunya, expressada democràticament. Però, és clar, aquí no voldrà pas tornar. Ni cal, de fet, perquè ara que sabem moltes coses més que fa uns anys, ja no hi ha estatut que valgui. Catalunya ja ha passat pàgina i ara l'única proposta acceptable d'Espanya és un referèndum vinculant sobre la independència, i que la ciutadania decideixi què vol. Però d'això ni parlar-ne, evidentment. Bé, llevat que es faci una reforma constitucional, que Catalunya voti massivament en contra i llavors, prèvia reforma legal, ja en parlaríem. És a dir, d'aquí a una pila d'anys, en tot cas, i suposant -que és molt suposar- que no hi hagués més mentides pel mig.

Insisteixo, hi ha gent que està millor callada. I hi ha propostes que provoquen tanta vergonya aliena que ridiculitzen la classe política que les avala. Aquest és el cas de Zapatero, el del seu partit (a Espanya i a Catalunya).

Comentaris (1)29-03-2016 06:23:04

Dia de la mona

Avui, un any més, Dilluns de Pasqua. El dia de la mona. Punt final d'un llarg cicle que arrencava amb el carnaval, seguia amb la cada cop més ignorada quaresma i es tancava amb la Setmana Santa i el seu seguit de tradicions, fins arribar al punt culminant d'avui, festa grossa com més ens agrada, al voltant d'una taula i d'un pastís.

S'ha acabat l'hivern, entra la primavera i ja tenim els ulls posats en un estiu que encara ni s'anuncia, però que ja tenim ganes de veure. Al cap i a la fi, a l'estiu tota cuca viu. I què millor que viure, ara que la llum del dia s'allarga i que tot sembla tenir presa per brotar.

No està gens clar d'on ve això de la mona. En tot cas, de molt antic. De molt més lluny que l'actual significació cristiana. Tant li fa d'on surti, de fet. Potser és que la humanitat, les diferents cultures, les diferents civilitzacions, sempre han tingut la necessitat de celebrar coses amb amics i parents a taula, amb algun menjar diferent, festiu i dolç. I així seguim. I per molts anys que ens puguem seguir trobant per compartir alegries i penes, novetats i absències amb aquells que ens són més propers.

Avui, menjarem, beurem, riurem i farem festa, i els neguits quedaran aparcats per una estona. Potser sí que aquesta és la veritable resurrecció i allò que ens empeny a tirar endavant, amb confiança en el futur i en tot el que val la pena viure, tant si és gros i transcendental, o senzill i imprescindible, com el simpàtic pollet de la mona.

Comentaris (0)28-03-2016 06:24:26

Mort i resurrecció

Entrem de ple als dies grans de la Setmana Santa. Per a uns, la màxima expressió de la seva fe i per a uns altres unes petites vacances per encetar la primavera. Sigui com sigui, uns dies en què mort i resurrecció prenen tot el protagonisme, ja sigui com a creença o perquè trencar la rutina sempre comporta tornar-hi amb energies renovades.

En el fons, creients i no creients compartim aquesta mena de necessitat de renovar-nos, de renéixer per seguir endavant. Canvien les maneres d'expressar-ho i, en el cas d'aquesta setmana, els hàbits i les tradicions que tots mirem de seguir. De les processons a les caravanes, dels oficis religiosos, a l'esquí o al sol i la platja. Tot, d'una manera o altra, és el culte a la mort (del fill de Déu, o de la rutina) per entrar a una nova realitat que ens doni motius i forces per continuar endavant.

Potser sí que aquests dies són bon moment per tancar determinades qüestions, determinats neguits i per tornar a la realitat de cada dia amb ànim nou i amb la serenor que dóna saber que encetem un nou cicle vital. Potser, en el fons, aquesta és la gran lliçó de la Setmana Santa. Potser sí que val la pena mirar de deixar morir i reposar moltes coses, molts problemes, moltes petites o grans realitats i esperar el retorn al dia a dia, amb ànim nou, quan bona part del món celebri amb joia el misteri de la resurrecció. Ens retrobem dilluns.

Comentaris (0)24-03-2016 06:19:56

Punts de vista.

Ja és ben cert que cadascú plora amb els seus ulls. Al cap i a la fi, la societat és plena de desigualtats i tothom, al seu nivell, no acaba de tenir allò que necessita. Uns patiran per què menjar cada dia i uns altres per quin iot nou han de comprar. Això és així, i el més trist de tot és que ho tenim assumit com a normal, com una part més de la nostra realitat. El problema d'aquest autèntic error del sistema és quan s'utilitza per a la demagògia o per al populisme més fàcil.

A Antena 3 li han caigut de totes bandes per la foto que va publicar, a propòsit de la vaga de controladors francesos, en què mostrava un nen que plorava perquè havia perdut el vol per anar a Eurodisney. Les xarxes es van encendre contraposant aquesta imatge amb les dels nens sirians que malviuen enmig del fang als camps de refugiats. Qui té la raó? On és la fina línia que separa la informació i la realitat de la crítica fàcil i la demagògia?

Imaginem que nosaltres som els que hem perdut un vol, per un conflicte que no és nostre i que fa saltar pels aires les nostres il.lusions i potser els estalvis de molt de temps. No tenim raó per exclamar-nos? I tant que sí. Evidentment, si el que ha saltat pels aires és la nostra forma de vida, la nostra casa i tot el que teníem, també. On és el problema, doncs? Segurament en una mirada falsament solidària, que ens empeny a demostrar empatia cap als més febles i a carregar contra aquells que ens semblen privilegiats, mentre seguim menjant quan volem, dormint en un llit i amb la calefacció engegada. I que duri per molts anys la nostra comoditat.

Que la imatge no és encertada? Potser no. O potser sí. Cadascú que la jutgi des de la seva perspectiva, sense temptacions benintencionades de jugar a posar-se en la pell dels altres, ni de dictar un nou ordre universal.

Ens costa molt poc erigir-nos en mesura i donar lliçons de tot, sentint pietat dels que no hi arriben i carregant contra els que la superen, la nostra estricta línia d'ordre i de justícia, però habitualment sense abandonar, ni per un segon, aquest espai de confort que hem decidit que ens pertoca.

Comentaris (0)23-03-2016 06:22:53

Esperar

Eduard Punset va dir que la felicitat és a l'antesala de la felicitat. De manera similar, l'espera deu ser l'antesala de tot allò que ens passa. Ben mirat, esperem constantment. Esperem que neixi un fill, esperem un resultat, una resposta, la sortida d'un tren, o algú que hi arriba; esperem que la vida ens vagi millor, que ens toqui la rifa, la felicitat, potser fins i tot l'amor; i esperem, algun dia, també la mort, la nostra o la d'aquells que sentim a prop.

Esperar pot ser emocionant i agradable, però també pot ser dolorós. Pot ser l'estona que precedeix la felicitat, o l'entrada als inferns. Així i tot, esperem. Esperem sempre, perquè no podem fer altra cosa, perquè el futur no depèn només de nosaltres, i perquè tot sovint no el podem controlar, ni fer anar per allà on voldríem, ni al ritme que ens agradaria

Esperem. I quan l'espera s'acaba, arriba la realitat esperada. O temuda. Aleshores, de vegades, també arriba la buidor de saber que, en el fons, estàvem esperant allò que no volíem que passés. És llavors que ens agradaria poder tornar enrere i seguir esperant més i més, encara, Però ja no hi ha retorn, i s'obre de bat a bat, davant nostre, la porta cap a alguna altra realitat, sempre plena d'interrogants, de noves incerteses i de més i més esperes.

Comentaris (0)20-03-2016 06:24:03

Absència

Et trobarem a faltar. Ho dic per mi i per molts. Et trobarem a faltar enmig de trastes i eines, als bancals, a sobre d'un tractor vell que et delata fumejant, als teus mil invents, entre les escaroles i les carxoferes, a la barbacoa de bon matí, al volant del teu cotxe, a les llavors que ja broten i que no veuràs, davant del foc, a casa, a la neu, als rius juganers plens de vida, als prats i entre les roques, i a les salves silencioses que tiradors anònims dispararan en honor teu. Et trobarem a faltar i ja no tindrem a qui trucar quan les coses no rutllin, quan necessitem la seguretat d'algú fort, sempre disposat i carregat de solucions. Ja no et tindrem quan realment ens facis falta. Ja no et tindrem mai més.

Te n'has anat massa d'hora. No hauria d'haver estat així, però no hi has pogut fer més. Prou que ho has intentat amb totes les teves forces, però ja saps que la incompetència i l'arrogància, per més que es vulguin dissimular rere bates blanques i s'armin amb bisturís, sempre són pèssimes companyes de viatge. En aquest cas, d'un cruel viatge de molts mesos que aquells aprenents de bruixot que es vanten de salvar vides i que en realitat en destrossen, aquells que t'hi van dur, haurien hagut d'evitar. Però ni en van saber, ni van acceptar la seva incapacitat, més enllà d'amagar-se de tu i de tothom entre els passadissos i rere els historials clínics que anaven passant de mà en mà.

És irònic que qui no ha sabut retenir-te es passegi indolent per un hospital que porta el nom d'un grandíssim savi, pensador i metge de reis i papes de fa més de set segles. Quant hem perdut en aquest temps i de què poc serveixen aquells que avui insulten la seva memòria amb indignes, covardes i inhumanes maneres de fer.

Et trobarem a faltar en tot i arreu, i ja només ens quedarà, quan el dolor s'apaivagui una mica, el record que sempre tornarà a nosaltres en cada cosa que ens vas ensenyar, en cada invent teu, en cada imatge, en cada anècdota que mai no oblidarem, i en cada somriure que ens vas fer aparèixer, tants cops, fins i tot quan les coses eren més difícils, rient-te de qualsevol problema, fins que te'n sorties. Tu ja no hi ets, però seguiràs ben present, d'alguna manera, en cadascun de nosaltres, a través de tot el que ens vas ensenyar i regalar; en tot el que de tu vam aprendre i en tot allò que amb tu hem pogut compartir. I sobretot, seguirà ben a dins nostre la impagable lliçó de les teves immenses ganes de fer i de viure, per damunt de qualsevol dificultat. En sabrem fer honor, no en tinguis cap dubte. Adéu i gràcies, Benito.

Comentaris (0)19-03-2016 07:28:00

Llengua de cultura?

Definitivament, sembla que Catalunya viu fent tombs sense moure's de lloc, com un hàmster en la seva roda. Si més no, en qüestions prou importants com ara la llengua, un aspecte fonamental en qualsevol societat i que no hem estat capaços de resoldre de manera satisfactòria, si més no fins al moment. I si parlem d'un futur estat, aniria sent hora de posar-s'hi de debò.

Admeto que em fa molta mandra tornar a veure com es reobre el debat de si la cultura (i imagino que també la literatura) catalana s'expressa en altres llengües que la catalana. Aquesta setmana que s'acaba hem tingut nous lliuraments d'aquesta tragèdia per capítols Algú pot imaginar la cultura anglesa (o la seva literatura) expressant-se en suec? O la francesa fent-ho en alemany? Oi que no? Doncs pel que fa a la catalana, tampoc. Una literatura i una cultura tenen una llengua pròpia d'expressió, que és la que les fa singulars i diferents de les altres. Així de senzill. Tinguem-ho ben clar.

Altra cosa és si parlem de la realitat sociolingüística del carrer i de com conviuen, es relacionen, o xoquen les diferents llengües que s'hi parlen, i com això, a curt o llarg termini, pot provocar canvis, interferències, manlleus... mutus. Però aquesta és tota una altra qüestió que cal no barrejar amb els conceptes de llengua de cultura i llengua nacional que, en el cas de Catalunya, només poden correspondre's amb el català.

Sempre han coexistit diferents llengües en un mateix espai geogràfic, però la identitat cultural, quan ha estat sòlida i important (i negar la solidesa i la importància de la cultura catalana em semblaria irresponsable), sempre ha estat vinculada a una sola llengua. Quantes llengües van conviure en l'antic imperi romà? Algú gosaria negar la cultura llatina lligada exclusivament al llatí? Doncs això.

Comentaris (0)19-03-2016 06:55:44

Només era un gos

Diu la dita que el març marçot mata la vella i la jove si pot. Ahir, aquest mes perillós i traïdor es va endur el nostre gosset. No és ni la jove ni la vella, però -i això tothom que ha tingut un gos ho sap- és el complement perfecte de petits i grans. A qui no li ha canviat mai la cara quan, tornant a casa després d'un dia complicat, l'ha vingut a trobar una bestiola que el saluda movent la cua i fent saltirons, aliena a qualsevol problema? Qui no ha sentit la companyia impagable que és un gos ben a la vora quan res no ve de gust, quan la tristesa ens envaeix, o quan la malaltia ens deixa derrotats?

Segur que des de fora costa d'acabar d'entendre, però qui n'ha viscut l'experiència sap que un gos acaba sent un més de casa i que, quan se'n va, deixa un buit, petit i de quatre potes si voleu, però un buit al capdavall que, no per prou conegut, és menys difícil d'assumir.

Ahir va morir el nostre gos, un gos pelut i simpàtic que ens acompanyava des de fa una dècada. Va morir gairebé per sorpresa, igual com apareixia -i desapareixia- per les cantonades, per una malaltia tot just diagnosticada. Va viure bé, molt bé, aquests anys. I nosaltres també. Ara, la casa estarà més neta i més endreçada, però també més buida, i a nosaltres ens faltarà alguna cosa que la rutina dels anys havia convertit en imprescindible. I això que només era un gos. O, potser, justament, perquè era un gos.

Comentaris (0)18-03-2016 06:20:30

Acte de fe

Un acte de fe era una cerimònia multitudinària que organitzava la Inquisició espanyola, en la seva època de màxima esplendor, a cavall entre els segles XV i XVI, bàsicament. El seu objectiu era provar la fe, més enllà de les simples paraules.

Els actes de fe servien com a exemple i avís a la població en general, perquè tothom es mantingués dins de les pautes de conducta pròpies de la religió catòlica en general i del tribunal de la Inquisició en particular, i comportaven un tracte degradant dels inculpats, previ a la seva execució, dit sigui de passada.

Arran del que es va viure al Congrés dimarts, no he pogut evitar recordar aquests rituals de la que ben bé podria ser l'etapa més negra de la història d'Espanya. I és que la cambra legislativa va acollir un modern acte de fe que buscava consagrar la indissoluble unitat de la pàtria i, de passada, condemnar, un cop més, qualsevol posicionament independentista.

L'acte de fe de la Inquisició sempre comptava amb un sermó (digueu-ne intervencions parlamentàries), una professió de fe col.lectiva (digueu-ne votació) i una processó pels carrers (digueu-ne compareixences als canals de televisió). Una estructura prou moderna i actual, oi? La gran diferència entre el que passava fa cinc o sis segles i ara és que dimarts l'acte va sortir bord, perquè ses senyories van ser incapaces de votar de manera unitària una declaració sobre la unitat d'Espanya, amb la qual cosa, aquest acte de fe va esdevenir un nou acte de violència i d'incapacitat (per no dir de ridícul) entre grups polítics al quals els pot la por de semblar massa iguals.

Si Torquemada alcés el cap... què no diria d'aquesta colla d'aprenents d'inquisidors. Per una vegada, la suposada víctima va sortir prou airosa, gràcies a la poca traça de qui l'havia de condemnar solemnement, un cop més. I és que ni en nom d'allò que tots juren professar saben fer les coses bé. Sort en tenim.

Comentaris (0)16-03-2016 10:20:33

En el nom del pare?

Comença a ser molt més que preocupant el degoteig de casos d'assetjament escolar en algun que altre centre Marista. A poc a poc es veu que va sortint a la llum una història molt fosca i pel que sembla molt real, que dubto molt que passés en un sol centre educatiu.

Què dimonis passa amb determinats representants de l'església catòlica? Després del tràfic de nadons per part de determinades religioses i d'incomptables casos de pederàstia practicats per capellans, arriben les denúncies per abusos a les escoles. I molt em temo que només som al començament.

Aquesta és una realitat silenciada per dècades de connivència entre els poders religiosos i els poders polítics i judicials. Tant de bo fóssim realment en un canvi de cicle social. De tota manera, no m'atreveixo a ser gaire optimista perquè segueixen havent pederastes protegits per la pròpia església, malgrat les declaracions del Sant Pare, i assetjadors confessos al carrer. Això per no parlar de la més que generosa contribució estatal (de governs de qualsevol color) a les arques eclesiàstiques, que també clama al cel, per l'opacitat i el creuament d'interessos que aporta a tot plegat.

Arribarà algun dia la justícia humana també a aquest àmbit? Potser no. Ja sabem que a Déu allò que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar. I sembla que si es tracta dels que es diuen dipositaris dels manaments divins tot -o gairebé- els és lícit o, si més no, perdonable.

Comentaris (0)16-03-2016 06:23:56

A fregar

Que vivim un rebrot del masclisme més caspós i més desinhibit és un fet difícil de negar, ara mateix. És sorprenent que després de moltes dècades de treball de moltes dones per aconseguir un lloc digne a la societat, aquesta feina, un cop arribats a un determinat punt, es consideri innecessària i es vagi deixant a banda. Serà la progressiva presència de dones a llocs de poder o a càrrecs de comandament, el seu accés generalitzat a estudis universitaris, o el que sigui, però la percepció per àmplies capes socials que la igualtat és un fet ha fet abaixar la guàrdia. I quan s'abaixa la guàrdia, passa el que passa.

Els assassinats masclistes no s'aturen, però ara amb la complicitat d'aquells que reivindiquen els morts homes a mans de les seves parelles dona (com si es poguessin comparar) o un progressiu corrent per tornar a qualificar aquests crims com a circumstàncies pròpies de l'espai íntim de les parelles. Exactament igual com en temps del franquisme.

I tot això va passant a un ritme lent, però implacable, fins que, de tant en tant, algun fet puntual dispara les alarmes per uns dies. Ja sigui un determinat polític jutjat per assetjament, una discoteca que ofereix com a premi els favors d'una dona, o un regidor que engega l'alcaldessa de Barcelona, directament a fregar, que segons diu, és on hauria de ser en una societat seriosa i sana. Que s'ha expedientat el regidor? Doncs molt bé, però no patiu, que la cosa no anirà més enllà, perquè encara podem recordar sense cap pudor allò de la "mujer mujer" de l'època d'Aznar.

Això és el que hi ha. Un element més de l'onada de conservadurisme i de xenofòbia que avança per tota Europa lentament i implacable sense que cap corrent polític majoritari gosi fer-ne front, si no és intentant jugar al seu propi terreny ideològic, on té totes les de perdre, com van demostrant els resultats electorals i els acords polítics arreu. Mal futur per a les dones, i per a tots plegats de retruc. Tota aquesta colla sí que hauria d'anar a fregar, o a pastar fang, ara que el fang que ofega també milers de dones és notícia de portada.

Comentaris (1)15-03-2016 06:22:12

No prendràs el nom de la pau en va

Decididament, les més altes institucions espanyoles han decidit passar pàgina del franquisme, llençant a les profunditats de la història els seus crims i intentant dibuixar una realitat contemporània molt diferent i cada cop més allunyada d'allò que van suposar la postguerra i la dictadura.

Ja sabem que l'oblit dels crims va ser moneda de canvi durant la transició, la qual cosa va permetre seguir ocupant llocs de poder i de govern a tota una colla de sinistres personatges. Ja sabem que ni les demandes internacionals han servit per asseure a la banqueta dels acusats tots aquests criminals prou coneguts per tothom. Ja sabem que la successió del dictador es va garantir en una curiosa restauració monàrquica, cada cop més feble i més assetjada per totes bandes. Però el que encara no sabíem és fins on és capaç d'arribar aquesta nova tradició monàrquica per amagar la realitat de la dictadura.

Ahir llegia que s'ha encunyat una moneda amb el lema "70 anys de pau" i amb l'efígie de Felip VI. Es veu que vol retre homenatge al setantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial. No havíem quedat que oficialment Espanya havia estat al marge d'aquell conflicte? Hem oblidat l'aïllament internacional al qual fou sotmesa la dictadura franquista? I més: d'aquells anys, sota una duríssima dictadura i amb una repressió política en marxa se'n pot dir anys de pau?

Donar per suposat que l'absència de guerra formal és pau és tenir una mirada molt simplista i molt manipuladora de la història i de la realitat de milions de persones que van patir aquells "anys de pau". Ara bé, si es tracta de rentar tota la sang que va vesar el franquisme, i fer-ho servint-se de la imatge d'un rei pretesament demòcrata, o és que la corona va molt malament, o és que la mala consciència encara pesa massa i ja es va quedar sense arguments.

Comentaris (0)14-03-2016 06:22:12

La pena

Qui no ha sentit mai pena per algú o per alguna cosa? No parlo d'aquell sentiment passatger que tenim quan ens arriben segons quines notícies, segons quines imatges. Parlo de la pena íntima, profunda, d'aquesta sensació que navega entre el neguit, el temor i la compassió amb extraordinària destresa. Parlo de la impotència davant del patiment d'algú que ens és prou proper com per despertar en nosaltres aquesta invisible bèstia de l'ànim.

La pena, quan se'ns apareix, ens tenalla, ens immobilitza i ens desarma. Aleshores no sabem què fer ni com, mentre ens abraça amb una capa invisible de tristesa. Però la pena també ens recorda que som humans, que tenim sentiments i afectes prou intensos com perquè se'ns reveli de tant en tant. Perquè la pena no existeix sense l'estimació sincera, sense l'amor fins i tot. La pena només arriba quan algú o alguna circumstància excepcional la fan emergir del fons del nostre ésser per recordar-nos que estimar de debò també implica patiment davant del patiment.

Hi ha milers de manuals i milers de receptes miraculoses per transitar enmig d'aquesta companya incòmoda. De tota manera, ella sempre farà el seu curs, seguint una estranya saviesa antiga. Apareixerà quan sigui el moment, quan se senti cridada per l'angoixa que de vegades va de la mà de la nostra capacitat d'estimar, i se'n tornarà a la seva caverna quan la nostra intimitat més humana ens recordi que res no s'atura i que rere la tempesta sempre arriba la calma.

Comentaris (0)13-03-2016 06:40:38

Una veu sàvia.

Sovint, en tot en general i en relació al català en particular, tendim a moure'ns entre el catastrofisme i l'autocomplaença sense saber trobar aquell punt d'equilibri que ens permeti avançar. I així ens va. De tota manera, de tant en tant, apareixen veus sàvies que caldria escoltar amb calma i aprendre tot el que ens poden ensenyar. Una d'aquestes veus és la de Carme Junyent, professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, especialitzada en llengües amenaçades. Parar l'orella a allò que ens diu, especialment aquells que tenen la capacitat o el poder per influir en la dinàmica de la nostra societat, seria un exercici d'intel.ligència molt recomanable.

En aquest enllaç trobareu una interessant entrevista amb ella, al llarg de la qual es repassen qüestions prou interessants i candents en relació amb la nostra llengua i la seva situació en la Catalunya actual. A tall d'exemple, apunto algunes cites sobre diferents temes:

"El primer que poso en dubte és que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada."

"La gent aprèn llengües per què li són útils i no per parlar amb els seus veïns."

"És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció."

"Morir no és el destí de cap llengua. El destí de totes les llengües és canviar."

"Els de la CUP molt parlar en femení i..., a l’hora de la veritat, què passa? Que són el partit que tenen més homes en els càrrecs electes! /.../ Si algú m’explica un sol cas on una societat hagi canviat a través de canviar la llengua potser els començaré a fer cas..."

"Si aconseguíssim que tothom que volgués pogués viure en català ja tindríem molt de guanyat. I això és el que no ha fet la política lingüística."

I com va dir algú "si volíeu escoltar, obriríeu la finestra". No em digueu que no us tempta llegir el que ens explica Carme Junyent.

Comentaris (0)12-03-2016 06:56:28

Matar el missatger

La monarquia espanyola fa temps que no viu el seu millor moment. El rei campechano va anar evolucionant cap a una caricatura que es movia entre el luxe de les caceres, els seus amics àrabs (i els seus negocis) i les aventures extramatrimonials, ja molt evidents i gens dissimulades, casetes construïdes amb diners públics incloses, fins arribar al moment de l'abdicació, un fet insòlit i segurament inevitable.

Dels afers econòmics de la filla d'aquell monarca, i del seu esportiu espòs, millor ni parlar-ne, perquè ja en tenim prou i massa amb l'espectacle judicial nostre de cada dia, mentre viuen el seu particular exili daurat a Ginebra. Curiós lloc, posats a triar.

I ara li arriba el torn al rei actual, a Felip el preparat, i la seva relació amb algun que altre empresari amb un historial no prou llustrós, pel que fa a afers econòmics. Però tranquils, que es veu que el compi yogui ja no és amic de la reial parella, tot i la familiaritat amb què es relacionaven fa quatre dies. Una nova mostra de la lleialtat hispànica, suposo.

El més curiós de tot plegat és que la premsa madrilenya, gelosa guardiana de la monarquia, passa de puntetes sobre un afer francament molt lleig i el govern, fins ara tan animós davant de qualsevol filtració, rumor i directament mentida, vol investigar com és que s'han arribat a publicar els missatges dels reis amb compi yogui. D'interessar-se pel fons de la qüestió: la relació entre els monarques i un empresari de pràctiques no exemplars (deixem-ho així), res de res, el que importa és saber qui ha passat la informació. Del que es tracta és de matar el missatger.

Ja és ben cert que allò que comença malament acaba malament. I tant la monarquia com la política governamental espanyoles fa anys que no toquen ni quarts ni hores. Sempre arriba el moment en què la brutícia ja no es pot amagar més i cal fer net. De tota manera, fer net segons on pot resultar, simplement, una missió impossible. És tot plegat part d'una tradició massa arrelada.

Comentaris (0)11-03-2016 06:19:43

Adéu-siau

La incapacitat absoluta dels líders de la Unió Europea és proverbial. De fet, si mirem una mica la història, és difícil trobar que hagin estat mai capaços de resoldre cap conflicte, més enllà dels que afecten les butxaques dels grans grups industrials o financers dels estats membres, i encara al preu d'empobrir la immensa majoria de ciutadans i crear una fractura econòmica i social que no es tancarà en moltes dècades. Fer memòria i recordar la guerra dels Balcans és recuperar la crònica de la incompetència política en grau superlatiu.

Però la història, si no se n'aprèn, es repeteix. I ara tenim els milers de refugiats que intenten entrar a Europa fugint de la guerra, la misèria i la mort. La resposta? L'habitual: tancar fronteres i tractar les persones com a massa informe que es pot amuntegar, traslladar, humiliar i eliminar com i quan calgui, no fos cas que alteressin l'equilibri interior i la calma civilitzada i democràtica d'aquesta Europa que ja no hauria ni de gosar mirar-se al mirall.

Recomano la lectura d'aquest article, que ens dóna les claus de què pensa fer la Unió Europea amb els refugiats que moren a milers enmig del fang, el fred i la desesperança. Llegia fa uns dies que des de la terrible imatge d'Ailan, aquell nen mort a la platja a finals de l'estiu, ja són més de 400 els nens morts en l'anonimat. De dones, homes, vells... ni en parlem. Ni dels malalts. Segurament tots devien ser perillosos terroristes islàmics.

Aquesta és la nova Europa, la de les deportacions en massa, la que condemnarà milers de persones a un exili, per dir-ne d'alguna manera, forçat a Turquia, per tal que aquest nou aliat ens tregui el problema del davant. I ja sabem que Turquia, fervent defensora dels drets humans, com demostra la seva cura amb el poble Kurd, farà mans i mànigues perquè tots aquests miserables, en el sentit més literari i literal de la paraula, tinguin un bon lloc on caure morts. El que els passi un cop traspassin les fronteres de la Unió, se'ls en refot. Sortiran del focus mediàtic i de la vista dels ciutadans, que és del que es tracta, i ja sabem que mort el gos, morta la ràbia.

Som a les portes del que podríem qualificar de nazisme democràtic? Vist el funcionament de la Unió Europea i l'actitud dels seus dirigents, ens sobren raons per pensar-ho.

Comentaris (0)10-03-2016 06:30:03

Semàfors

Si no en teníem prou amb fregar el ridícul amb el llenguatge, per tal d'evitar la discriminació per gènere, arriba li toca el torn als semàfors. Anem bé.

D'acord que cal evitar un ús sexista del llenguatge, però també d'acord que cal mantenir i preservar la dinàmica pròpia de les llengües i la seva evolució; i això és justament el que no ha fet l'Ajuntament de Barcelona traient-se de la màniga el terme "donanatge" per referir-se a l'homenatge a una dona. Sí que "homenatge" deriva d'"home", però també hi deriva "homicida", i a ningú se li acut parlar de "donacida", o "humanisme", i no crec que "donanisme" pugui ser considerat un terme útil ni recomanable.

I ara, els semàfors a València, amb pictogrames de figures humanes amb faldilles. Francament, no hi sé veure en el ninot dels semàfors cap marca distintiva de gènere, ni masculí ni femení. En canvi, en la figura amb faldilles sí que hi veig una marca i prou connotada, per cert. En qualsevol cas, si del que es tractava era d'evitar possibles connotacions sexistes, no era més senzill tornar als orígens i recuperar el llum vermell o verd, sense cap figura?

D'aquí a uns mesos tindrem jocs olímpics i els pictogrames de cada esport. També caldrà fer distinció de gènere? Posarem faldilles a uns i a uns altres no? Si no es pot competir amb faldilles (natació, per exemple), quina marca inventarem? I com ens ho farem, si volem passar l'estona, entre competició i competició, amb l'antic joc del penjat, per no pecar de discriminadors i penjar només homes? Si us plau, una mica de sentit comú, que amb aquestes ocurrències no s'avança ni mig pas cap a la igualtat de gènere. Més aviat al contrari, no ens enganyem.

Comentaris (0)09-03-2016 06:26:31

8 de març

8 de març. Dia internacional de les dones. Avui, un minut de silenci discret, gairebé imperceptible per totes aquelles dones assassinades per les seves parelles presents o passades, amb la secreta esperança que avui, si més no, no en matin cap. Una treva de vint-i-quatre hores ja fora tot un èxit.

Avui, també, gratitud absoluta i admiració per totes aquelles dones que, des de l'anonimat, amb orgull i amb tenacitat a prova de tot, fan que el nostre món sigui una mica més just, més digne i més lliure. Segur que en coneixeu unes quantes, també.

Avui no cal dir res més. Només recordar i agrair.

Comentaris (0)08-03-2016 06:17:13

Números canten

Espanya, i pel que es veu també Catalunya, ja fa temps que van decidir que això de l'educació superior per a tothom no podia ser bo de cap de les maneres. No oblidem que tant allà com aquí, de sempre, hi ha hagut unes determinades elits econòmiques que s'han ocupat de la governança, gairebé en exclusiva.

La setmana passada vam veure com milers d'estudiants es llançaven als carrers contra una imminent reforma de les carreres universitàries que ha de consolidar allò del 3+2. Segur que no tenen raó, aquests estudiants. Segur que no, igual com no la tenien els que es van oposar al Pla Bolonya, o els que van reclamar contra la pujada de taxes. Segur que només eren ganes fer soroll i de saltar-se unes quantes classes, tot jugant a fer la revolució.

Però vet aquí hi ha dades, com les que ens presenta aquest article, que diuen molt clarament com han evolucionat els preus de les carreres universitàries i dels màsters a les universitats públiques. I números canten i són incontestables. En vuit cursos, els preus han pujat un 94,5%, si fa no fa el mateix que els sous i l'estabilitat laboral al llarg d'aquests anys. Si ho mirem més en detall, la cosa ja va començar en temps dels governs Zapatero, encara que el gran salt va coincidir amb l'adveniment de Rajoy i els seus a la Moncloa, cosa que deixa ben clar que sobretot la dreta, però també la suposada esquerra no acaben de veure amb bons ulls allò d'universitat pública i a l'abast de tothom, per més que diguin.

Si mirem per territoris, Catalunya és la capdavantera en l'encariment, i a distància. Aquí també caldria repetir allò de la dreta i l'esquerra, a poca memòria que tinguem. Aquest és el respecte i la consideració que mereixen la cultura i l'educació superior: un privilegi en mans d'uns pocs que hi poden accedir. Parlem de fractura social a Catalunya (i a Espanya)? Aquesta és l'autèntica fractura, i no la independentista, la que consagra unes classes riques en l'accés a tot i condemna la resta a la precarietat, a la misèria i a la incultura. I som al segle XXI.

Comentaris (0)07-03-2016 06:29:38

Un diumenge qualsevol

Ja hi tornem a ser. És diumenge. Un diumenge més, un diumenge de diari, gens especial, amb res concret a celebrar ni a recordar. Un diumenge com tants d'altres. Però així i tot, és diumenge, aquell conjunt d'unes poques hores en què la rutina es trenca per desendollar-nos una mica de la realitat i obrir-nos la porta perquè sortim a gaudir d'una primavera a tocar, d'una trobada amb amics, d'algun espectacle d'aquests que no ens encaixen entre setmana, o de casa nostra, sovint aquella gran ignorada enmig del ritme trepidant de la setmana.

Un diumenge de març. Un diumenge, per tant, incert. Qui sap si plourà, si farà vent o si el sol ho envairà tot. És el que té aquest mes mig traïdor, mig sorprenent. Un diumenge com tants d'altres, anònim, sense res. Però un diumenge, al capdavall.

Mira que ens costa sortir-nos de la pauta de tota la setmana i inventar un escenari diferent quan tenim ocasió. I cada diumenge n'és una, d'oportunitat magnífica de fer allò que no sempre podem fer, o de compartir una bona estona amb aquells amb qui ens costa coincidir. Estem, potser, massa acostumats a la rutina o a les sorpreses programades i organitzades i, a poc a poc, anem perdent el costum d'improvisar, d'inventar una realitat nova, atractiva, ni que només sigui per unes hores. Per això, ens pot arribar a costar tant omplir el parèntesi en el nostre ritme vital que suposa cada diumenge en què, a priori, el calendari no ens diu que hagi de passar res, ni que hi hagi res d'especial previst.

Avui és diumenge, un dia en blanc, un bon grapat d'hores per omplir i per gaudir com vulguem, com ens vingui de gust i amb qui vulguem, fins i tot. Una ocasió que val la pena aprofitar. Demà serà dilluns i tornarem a la dictadura del rellotge i de la rutina. I més val que ho fem amb un somriure gens dissimulat, encara, del record d'ahir. D'avui.

Comentaris (0)06-03-2016 06:51:45

No me n'he pogut estar

He intentat passar per alt el tres de març, imaginant que estava superat per la història i la memòria, però no me n'he sortit. El fet que enguany faci quaranta anys d'una massacre dirigida pel fundador del partit que actualment governa Espanya i que aspira a seguir fent-ho donant lliçons de democràcia a tort i a dret, no em deixa. Tampoc no ajuda saber que un altre col.lega ministerial de l'època, d'ingrata memòria i llarga trajectòria pretesament democràtica, esquivi un cop i un altre les crides de la justícia internacional, gràcies a la imposada desmemòria històrica de l'aparell que encara dirigeix l'estat.

Dies d'incertesa pel nou govern espanyol, i dies en què els llops es vesteixen de xais. Si us plau, repassem la trajectòria i les propostes de cadascú i potser, algun dia, passarem realment pàgina i haurem après, el ciutadans -no els tribunals-, a fer justícia amb els autèntics hereus dels franquisme, els seus assassins, i els que hi simpatitzen per interès, sabedors que la millor regeneració (per a ells) és que res no canvii gaire.

Avui us convido escoltar, un cop més, aquesta enorme obra musical composada per Lluís Llach, en una interpretació d'ell mateix, acompanyat de l'Orquestra Simfònica de Gasteiz i de l'Orfeó Donostiarra, ara fa deu anys. I us convido a no oblidar cap nom ni cap idea, justament avui que sembla que ningú no recorda res, ni en sap res, i que qualsevol, per més indigne que sigui, pot donar lliçons de convivència.

Comentaris (0)05-03-2016 07:15:56

Un debat pendent

Entre totes les qüestions que caldrà resoldre en aquest camí cap a l'estat propi, la de la llengua, tard o d'hora, també s'haurà de posar sobre la taula. De moment, no passem de petites insinuacions més basades en allò que s'ha anat fent les darreres dècades, o de tendències, no sempre positives, que es van consolidant.

No ens enganyem, un estat té una llengua que és la seva, l'oficial. D'acord, també en pot tenir unes quantes, però habitualment vinculades al territori. Físicament -si més no mentre no arribem a la sociolingüística quàntica- no poden coincidir en temps i en espai dues llengües simultàniament.

Quina serà la llengua oficial a la Catalunya del futur? No em refereixo a quantes coexistiran ni a quantes es faran servir, parlo de quina serà la llengua de l'administració, del govern, de l'educació, dels serveis públics, de la banca, de les botigues, del cinema, de la justícia... Respondre, ara mateix, aquesta pregunta em fa por, perquè molt, massa em temo que el futur no serà gaire diferent del present. I això no serà bo.

A poc a poc, el bilingüisme va guanyant terreny i, amb aliats ben diversos, es va consolidant com una mostra de respecte i de bona educació. Sant tornem-hi. Un argument letal per a la nostra llengua perquè, insisteixo, dues coses no poden ser al mateix lloc, al mateix temps. Ni les llengües.

Aquest debat, però, si més no de moment, ningú no gosa encetar-lo. Por? Prudència? Dubtes? No ho sé. Doctors té l'església i ells sabran, arribat el moment, què fan i, sobretot, què ens pensen fer. Se moment, seguim esperant i constatant moviments molt perillosos, per totes bandes.

Comentaris (0)04-03-2016 06:17:27

No m'agrada

No m'agrada gens l'espectacle d'una cambra legislativa mig buida enmig d'una sessió parlamentària. Ahir, a Madrid, es va tornar a veure aquesta imatge durant la represa del debat d'investidura, a la tarda. Havia de parlar el diputat Homs i el sector corresponent al PP era pràcticament buit. La raó? Es veu que estaven fent sobretaula després de dinar, i segurament els cafès, les copes i una previsiblement animada tertúlia els van semblar prou importants com per no anar a la feina. Tot són prioritats.

Tampoc m'agrada un altre costum cada cop més arrelat entre els diputats populars i de Ciutadans d'abandonar els escons quan es vota segons què. Generalment, quan es vota alguna cosa que té a veure amb la justícia històrica (ells en diuen remoure el passat) o amb la independència (ells en diuen cop d'estat). Veure com els diputats se'n van per evitar d'haver de posicionar-se en una votació em sona a conducta de pati d'escola i a aquell prou conegut "m'enfado i ara no respiro". Els seus actes els defineixen.

I perquè no m'agrada la manera de fer de la dreta hereva del franquisme ni la de la nova extrema dreta, tampoc no m'agrada que els diputats (i diputades, que no s'enfadin) de la CUP marxin perquè algú digui alguna cosa sobre Otegui que no és del seu gust. Renunciar al debat a través de la paraula, justament a l'espai on la paraula ha de ser més important, el Parlament, em sembla del tot injustificat i també digne de rebequeria de pati o d'encomanament de les maneres de fer franquistes. Ja se sap que tot s'encomana, però estaria bé que això no.

Digueu-me innocent, però encara crec que els parlaments són els llocs on es parla i es debat, on la dialèctica serveix per arribar a acords, o no, però en qualsevol cas sí per definir les normes de convivència social. Renunciar-hi perquè no ens agrada el que sentim és tan poc admissible com no anar a la feina perquè no ens agrada el que ens hi espera. Això no ho fem ningú, i no serà per falta de ganes en determinades ocasions. Senyories, escoltar i, si cal, discrepar amb arguments va amb el seu sou -que paguem tots nosaltres-, així és que, a la feina, si us plau, que ja som grandets tots plegats.

Comentaris (0)03-03-2016 06:15:29

Ni temps ni espai

Ens queixàvem de l'espectacle dels mesos de negociacions per formar govern a Catalunya. Però si ho ha estat res, al costat del que està passant, i passarà, a Madrid.

Ja tenia raó aquell que va dir que el temps i l'espai són relatius. I a Madrid encara més. Sentir els ja només autoproclamats socialistes parlar de canvi, igual com als anys vuitanta del segle passat, traient sempre que els ha calgut el sant cristo gros de Suresnes en processó, o esgrimint el vell document de Mas a Rajoy com a solució dels problemes amb Catalunya, és tot un viatge en el túnel del temps, a banda d'un desafiament irresponsable a la realitat, amb l'argument que com que l'esquerres no sumen, doncs ja tal i a pactar amb la nova extrema dreta. I encara volen que els aplaudeixin.

I l'espai. Cert que no hi ha res més sòlid que la terra que trepitgem. Però no menys cert que la distància mental, tot sovint, poc té a veure amb la física, i la distància entre la manera de pensar i de fer allà i aquí cada cop són més allunyades. Cada dia trobo més gent amb qui coincideixo a creure que allò que passa a la capital del regne ja no ens interessa, perquè acabi com acabi, nosaltres rebrem per totes bandes. Ahir ho van tornar a deixar ben clar. Per tant, que s'ho facin.

Només un detall, ahir, que potser ho resumeix tot: un parell de veterans sindicalistes, i algú més, dedicats a afers tan transcendents com entretenir-se amb el mòbil o contemplar-se les mans, mentre aquell que farà el que sigui per governar (el que sigui, menys mirar amb realisme cap a Catalunya i cap a l'esquerra), llegia un discurs tan absolutament vell i poc atractiu que convidava a dedicar-se a qualsevol altra cosa menys a escoltar-lo.

I avui les rèpliques. Per si no en teníem poc. Què voleu que us digui. Que s'ho confitin.

Comentaris (0)02-03-2016 06:17:07

La clau de l'èxit

Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquest curiós article que ens explica com Google va intentar esbrinar la clau de l'èxit de determinats grups de treball i, per contra, del fracàs d'uns altres. No cal ni dir que si hi ha alguna empresa al món capdavantera en això de l'optimització del potencial dels recursos humans (que malament em sona això de "recursos humans") és Google i les seves moderníssimes instal.lacions i sistemes de treball.

El més curiós de les conclusions de l'estudi, o potser no tant sorprenent, de fet, és que l'èxit dels equips de treball de la que segurament podem considerar la més innovadora i tecnològicament avançada companyia del món rau en allò que millor identifica l'essència del gènere humà.

Roda món i tornar al Born, un cop més. Innovem, progressem, avancem en tecnologia, en sofisticació gestora i, al capdavall, acabem arribant a aquell lloc que sempre hem conegut i que sovint hem ignorat, al lloc on el respecte a les opinions dels altres i la sensibilitat cap als companys són bàsics. Al capdavall, quan les persones són més persones, les coses van millor. Així de senzill i així d'important.

Tot un respir d'humanitat en uns temps on la tecnologia sembla que pugui amb tot. I si qui ho diu és un gegant tecnològic, molt millor, encara. Potser així hi haurà altres que començaran a pensar que potser sí que cal tornar a posar les persones per damunt de tot.

Comentaris (0)01-03-2016 06:18:03