login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Així escriurem el futur?

Ja sabem que el país se'ns està envellint. La piràmide d'edat és com és i apunta cap a allà on apunta, i no és cap al rejoveniment de la població, precisament. Se'ns envelleix l'administració, les elits dirigents també, la classe política es nega a passar el relleu, i se'ns envelleixen els referents, fins i tot.

Mirem cap a allà on vulguem i encara trobem a tort i a dret allò de les molles i el pa sencer que cantava Ovidi Montllor, el "no era això, companys" i l'omnipresent viatge a Ítaca, de Llach, el "som molts més dels que ells volen i diuen", i el silenci d'on proclamava que venia Raimon o, fins i tot, el "s'ha acabat el bròquil", de la Trinca. Tots ells, referents d'unes quantes generacions, de les generacions que avui volten els cinquanta, o que ja els han deixat enrere, les generacions que encara ocupen els llocs de poder o d'influència social i que, sobretot, marquen el pas i orienten el camí a seguir.

I jo, que formo part d'aquest grup de la cinquantena, em demano: no som capaços de trobar referents mentals i ideològics més actuals? On són les noves generacions, amb idees noves? Potser les hem ofegat perquè no molestin? Potser ens fa por perdre l'hegemonia que pensem que ens pertoca per ves a saber quina llei divina? O potser és que els nostres referents sòlids i ben útils en el passat han esdevingut un mur insalvable?

Em temo que no hi ha renovacions substancials a la vista. A tot estirar, alguna cara nova i el pensament de sempre. Llegim la premsa i repassem les xarxes i trobarem un buit preocupant, molt preocupant, a nivell de nous referents intel.lectuals que nodreixin nous objectius i noves estratègies. I no sé jo si és possible construir res de nou amb materials i eines vells. Francament, tinc els meus dubtes.

Comentaris (0)31-05-2016 06:08:21

Més enllà del futbol.

Dissabte passat, final de la Champions League entre dos equips de Madrid i apoteosi espanyolista, amb tots els seus tòpics. Res de nou, perquè si fossin dos equips de Barcelona tindríem, si fa no fa, el mateix escenari. De tota manera, sí que hi ha algun element que marca diferències i que fa singular, i m'agradaria pensar que únic, tot un reguitzell de tòpics, sovint casposos, marca Espanya.

Un bon exemple, per a mi especialment significatiu, és aquest bonic article que es va publicar poc abans de la final i que compara el potencial (diguem-ho així) de les parelles dels jugadors d'un i altre equip, en una autèntica exaltació del masclisme més ancestral, que queda prou ben reflectit en el text que completa el titular: "Las esposas y novias del club blanco son más conocidas y exuberantes que sus rivales. Todas aportan el apoyo y la estabilidad que necesitan los jugadores". Espectacular. De traca i mocador.

Anem a pams, que prou que s'ho mereix el text: "conocidas y exuberantes". Vet aquí els valors de les dones dels futbolistes: ser famoses i estar molt bones. I punt. D'altra banda, ja sabem, segons el periodista (per dir-ne d'alguna manera), quina és la missió d'aquestes dones, a més de ser conegudes i aixecar passions: aportar el suport i l'estabilitat que necessiten els jugadors. Ser el descans del guerrer, perquè ens entenguem.

De debò que costa de pair aquest curiós i impresentable article que, d'altra banda, segur que ha suscitat no pocs debats, no poques tertúlies de barra de bar i no pocs diàlegs fàcils d'imaginar i difícils de reproduir, per pudor i dignitat.

Si algú dubtava que el futbol espanyol té una crosta rància i masclista (si fa no fa com els toros), que llegeixi una mica determinada premsa, i l'article que comento, de començament a final, i esvairà qualsevol. És el que tenen els valors eterns i seculars. És allò de l'home home i de la dona dona.

Comentaris (2)30-05-2016 06:09:22

Ha plogut

Ha tornat a ploure, i com ja és tradició, sense esme, de patac, amb pedra i tot en algun que altre lloc. L'estiu s'acosta i aquesta pluja que vol imitar la d'agost prou que ho anuncia. De tota manera, després de la pluja ve el bon temps, després de la tempesta la calma i aquella sensació que tot recomença, entre olor de terra humida i uns colors especialment brillants.

Què ho fa, que després d'un aiguat que ens deixa xops vinguin la pau i la serenor i que tot sembli net i nou? En el fons, no podem negar que formem part d'aquesta cosa que ens envolta i que sovint ignorem. També som un petit espai on pluja i sequera s'alternen; i així anem fent, com bonament sabem i podem.

Ahir va fer tronada, amb vent i llamps. Avui, el sol torna i els ocells es fan sentir. Tot s'eixuga, a poc a poc, i tenim la seguretat que alguna cosa bona en sortirà, d'aquell xàfec sobtat i intens. Potser una mica de saó, potser només les fulles netes i una mica de fresca. Ja es veurà.

Diu una cançó que al meu país la pluja no sap ploure. I segurament és cert, si mirem què acostuma a caure i com. De tota manera, al meu país, el terra potser sí que sap rebre la pluja, tant si és fina com a bots i barrals, i treure'n profit. Ahir va ploure i avui fa sol. Desem el paraigua, obrim portes i finestres i, simplement, respirem l'aire nou i tornem-nos a il.lusionar amb tot el que encara ha de venir. Cal res més?

Comentaris (0)29-05-2016 07:00:53

La pau tenia un preu

Diuen que la ignorància es cura viatjant. No sé jo si aquesta sentència també val per a Albert Ribera i la seva excursió a Veneçuela, perquè ha estat tornar i afirmar, sense cap rubor, com és habitual en ell, que les dictadures no tenen llibertat, però tenen certa pau i ordre. Efectivament, senyor Ribera, la pau dels cementiris i l'ordre de les desfilades.

Està bé que en els temps que corren, on el Valle de los Caidos o el monument franquista de Tortosa han estat o són notícia, o quan no hi ha cap impediment perquè una manifestació feixista recorri Madrid o es faci una marxa de legionaris a Barcelona, algú digui clarament que la dictadura no és del tot tan dolenta, i que ho faci amb l'argument ja clàssic d'enfrontar llibertat amb pau i ordre.

Doncs miri, senyor Ribera, si pau ordre i llibertat no poden anar juntes, no m'interessa el més mínim el seu ideari. Per cert, a poc que es traslladi a la societat actual, ben similar al d'un altre insigne Ribera, José Antonio Primo de, per a més senyes.

Que un polític posi preu a la pau i que aquest preu siguin les llibertats és indigne. Ras i curt. Lamentablement és habitual, i el pretext del risc terrorista el seu gran argument. Però no oblidem que Ribera no pensa en Estat Islàmic quan diu el que diu. El seu enemic a combatre per tots els mitjans és Catalunya i tot el que hi té a veure amb la seva identitat, des de la llengua -només cal recordar el patètic espectacle que està propiciant a l'Ajuntament de Lleida amb el bilingüisme, de la mà de l'equip de govern actual, aquell que es vol fer dir socialista- fins a qualsevol expressió de pensament independentista. I ja sabem qui té tendència a eliminar, pels mitjans que calgui, tota forma de pensament contrari al propi. I no són els demòcrates precisament.

Comentaris (0)28-05-2016 06:48:46

Provocacions

Respondre a una provocació ho justifica gairebé tot. Ho veiem a diari, des dels aldarulls als carrers, fins als grans conflictes bèl.lics, passant per les petites disputes de pati d'escola. "És que m'havia provocat", aquest és el gran argument que atorga poder per fer qualsevol cosa.

Però provocar també és la manera d'aconseguir una resposta contra la qual actuar. Evidentment, en aquest cas cal dissimular la provocació, i això és fàcil de fer en nom de la llibertat, de l'estat de dret, de les lleis, o de Déu, si cal.

Quan una situació és prou tibant, com la situació social que vivim, a cavall entre la crisi econòmica, el desgovern i un futur gens clar, decantar el plat de la balança de les emocions en un sentit o en altre pot dependre només de la capacitat de provocar coses o en la de resistir les provocacions amb estoïcisme, o amb cara de pòquer, com vulgueu. Un exemple: fa uns dies, el ministre Fernandez Díaz repassava els centenars d'agents de policia que tenia preparats per intervenir a Catalunya si calia. Per a fer què? Ja posats, hauria pogut demanar als seus col.legues ministres el nombre de bombers, d'assistents socials, de jardiners o d'enginyers nuclears que podrien venir si fessin falta. I també podríem demanar-li per a fer què?. Com a provocació, que ho és, de primer de conspirador. Ni cas.

I com que no en tenim prou, ara se'ns anuncia una marxa de legionaris pels carrers de Barcelona. Són legionaris en actiu o retirats? Poden fer servir els uniformes i ensenyes com vulguin? Qui paga els desplaçaments? Això no és apologia de no sé jo quantes coses, cap de positiva? Segurament no respondrà ningú, per variar. En qualsevol cas, una nova provocació que, en aquest cas, sí que sembla ha estat efectiva perquè es veu que la CUP ja convoca una contramanifestació. Greu error, això de respondre a l'estupidesa amb més estupidesa. No és més fàcil i més efectiu passar d'aquesta "cabra de la legió parade", ignorar-la i esperar que arribi carnaval per fer coses més intel.ligents? Doncs es veu que hi ha qui pensa que no.

Veurem què passa el cap de setmana, quan també es veu que hi haurà una altra manifestació, aquesta, ideològicament i argumentalment, molt vintage per protestar contra les actuacions del Tribunal Constitucional.

Santa paciència...

Comentaris (0)27-05-2016 06:28:44

Algú ho hauria d'explicar

Si res no ho impedeix, i no sembla que així acabi sent, el 25 de juliol viurem el darrer episodi d'un vodevil que té per protagonistes gairebé un centenar de peces actualment conservades al Museu de Lleida i al Museu Nacional d'Art de Catalunya i que, en un fet insòlit, marxaran cap a l'Aragó, per no tornar.

Algú hauria d'explicar, algun dia, tot aquest despropòsit que trencara col.leccions que formen part del patrimoni cultural català per anar a ves a saber o i per a què, més enllà de per satisfer obscurs interessos polítics i eclesiàstics i per humiliar el nostre Govern, un cop més. I ara amb ple consentiment.

Algú hauria d'explicar què han fet els diferents consellers que han intervingut en aquest conflicte que ja té molts anys de recorregut. Quins arguments de defensa s'han fet servir? On han arribat realment aquests arguments? Per què no s'han tingut en compte sempre i arreu? Com pot ser que una protecció administrativa de la Generalitat sigui paper mullat? i sobretot, per què fa l'efecte que ara es vulgui tancar el tema com sigui i al preu que sigui?

Aquest assumpte de les obres que van venir de Sixena és molt lleig. Hi ha interessos molt poc dignes i gens culturals que amaguen la realitat d'unes peces que, sense la intervenció feta des de Catalunya, avui serien, en el millor dels casos, a qualsevol museu del món, comprades a preu de saldo, o decorant el rebedor d'algun nou ric amb ínfules culturals.

Insisteixo, algú hauria d'explicar aquest desgavell, ja sigui en un ben documentat reportatge, en un llibre, o com sigui, però el que no es pot permetre és que diferents personatges i administracions del país passin per lladres de tresors, quan el seu paper ha estat, fins ara, de preservadors de béns culturals. Però ja se sap, la cultura ja no interessa ningú. La cultura que no genera diners no compta, i les obres de Sixena no són indústria cultural. El patrimoni no és indústria, només és identitat i memòria. Ara es veu que toca fumar la pipa de la pau amb aquells que no tenen cap escrúpol, i a sobre fent bona cara.

Serà divertit veure si el dia 25 de juliol ve la policia judicial, ja sigui la Guàrdia Civil o els Mossos d'Esquadra, a protegir un acte d'incultura majúscula, i què hi té a dir, aleshores, tothom que en serà responsable, especialment aquells que els diran adéu tot just abans de marxar de vacances.

Comentaris (0)26-05-2016 06:18:56

Fotos

Vivim en l'era de la imatge i per això ens cal una pluja constant de fotografies per il.lustrar la nostra realitat. Però no totes les fotos són iguals, ni diuen el mateix. Deixeu-me comentar tres tipus de fotos ben diferents i ben actuals:

  • La primera, una foto com la del vicepresident ahir, amb un llapis de memòria en una mà i una tauleta a l'altra, com un modern Moises, mostrant al seu poble la proposta de pressupostos de la Generalitat. Un parell de consideracions: què aporta un llapis de memòria? El mateix que una pila de capses fa uns anys, res. I una tauleta mostrant la portada dels pressupostos? Doncs el mateix que un full de paper imprès, tampoc res.
  • La segona, la tradicional dels líders europeus, posem per cas, ordenats en una escala, amb cara somrient després de dies d'una cimera de ves a saber què, que no ha servit per a cap altra cosa que per malbaratar diners i acordar la data de la propera cimera. Una foto que no per repetida deixa de fer vergonya.
  • La tercera, la dels refugiats a Idomeni o altres camps de concentració similars. Una foto que es vol evitar, per exemple, fent fora els periodistes abans d'expulsar-hi els seus inquilins i destruir-lo a cap d'excavadora.

És curiós, però en l'era de la imatge, ha de ser la paraula, sempre la paraula, la que ens acabi de commoure. Paraules com les d'aquesta infermera (ni política, ni periodista), una professional que sap el valor de la vida i l'horror del sofriment, expressant amb una contundència incontestable el drama dels refugiats.

Potser hem de trobar, o de recuperar, aquells mitjans sovint oblidats que ens obliguin a mirar la realitat de manera diferent. Potser cal retrobar allò que havíem bandejat o convertit en peça de museu. Potser, si Miquel Àngel visqués avui, la seva Pietat s'assemblaria més a aquesta imatge capturada a Lesvos, que no a la que ens rep a l'entrada a la basílica de Sant Pere.13113905_628700830617498_20814464_n

Comentaris (0)25-05-2016 06:28:23

Vint

Vint. Dues desenes. Finalment, aquest sembla que serà el contingent de refugiats de la guerra de Síria que Espanya es dignarà acollir. Vint persones que es repartiran entre Andalusia, Aragó i Catalunya, no fos cas.

Preparem-nos per la foto. Algun altíssim representant del govern en funcions donant la benvinguda a Espanya a aquesta gent que porta mesos arrossegant-se i malvivint per camps de mitja Europa. Una foto bonica de solidaritat i tot el que vulgueu, o una foto d'infinita vergonya, més aviat. Una foto amb uns protagonistes, els polítics -perquè els refugiats només seran atrezzo-, que avui es retraten i demà volen netejar les seves ciutats. Tot un exercici de cinisme i d'hipocresia. Un més, de fet.

Preparem-nos també per a l'onada de veus que cridaran contra el tracte de favor que rebran aquestes vint persones, perquè ja sabem que els d'aquí també tenen problemes i ningú no els ajuda. Preparem-nos per als discursos bonistes que se centraran en oferir a aquests nouvinguts una bona acollida, mentre tanquen els ulls davant d'una realitat de pobresa creixent imparable. O que no es vol aturar.

Vint persones ara. I sembla que fins a cinc-centes en uns mesos. Gran solució al drama dels refugiats. Molt propi d'un país que parla més que fa i on l'única prioritat és el futbol. I també miro cap a casa, un dels punts de recepció previstos, quan parlo d'hipocresia i de boniques paraules buides. Segur que també hi haurà fotos.

Comentaris (0)24-05-2016 06:13:11

Masclisme interior

Anava al cotxe dissabte, a les 9 del matí, escoltant una tertúlia de RAC1 (remarco emissora i hora per si algú la vol repescar) i vaig assistir, astorat, a una exhibició d'arguments casposament masclistes aplicats a altres àmbits. Aleshores vaig entendre que el problema del masclisme és una realitat interioritzada de tal manera per part de determinats individus, que els fa entendre el món i la realitat des d'aquesta perspectiva supremacista i de domini.

En concret, el debat girava a l'entorn del tema de les estelades i la final de la Copa del Rei de futbol, i es comentaven -i es justificaven i defensaven- aquelles declaracions del president de la Lliga de Futbol, Javier Tebas, en què, després de proclamar sense rubor que l'estelada és un símbol que defensa la destrucció d'Espanya, sostenia que la prohibició de dur-la al patit era també per defensar els propis independentistes, per evitar-los les agressions d'aquells que es podien sentir provocats pel fet que exhibissin una determinada bandera. Els tertulians que discrepaven no van anar més enllà de dir que aquestes paraules podien ser una invitació a la violència. Poca cosa.

Sentint els raonaments d'aquesta colla de personatges mediàtics en favor d'aquestes afirmacions, em vaig demanar quina diferència argumental hi ha entre aquestes paraules i allò de "si és que van provocant", "es vesteixen com a putes" o, "és que s'ho van buscant". He de dir que no en vaig saber trobar cap, més enllà del final de moltes de les agressions a dones, que acostuma a ser la mort. Es tracta només de criminalitzar les víctimes fent-les responsables de les agressions que pateixen. I tots contents. La culpa és seva, que no saben estar ni comportar-se. Ni creure.

Aquest és el raonament d'una de les persones que ocupa un important lloc de responsabilitat esportiu, aquest és el raonament de tertulians habituals i ben pagats d'una de les grans emissores radiofòniques del país, i aquesta és la realitat del pensament íntim i més profund de moltíssima gent. Ja ho sabem, "no me gusta que a los toros te pongas la minifalda". Ni al futbol l'estelada. Quin fàstic.

Per cert, finalment va haver-hi estelades, va guanyar el Barça i no va haver cap sarau a la grada. Per si algú, cosa que dubto, encara no ho sabia.

Comentaris (0)23-05-2016 06:12:42

Espectadors

Potser sí que tenien raó aquells que ja fa uns segles van parlar del gran teatre del món i de la vida. De fet, tots plegats som actors, directors o espectadors en algun moment o altre. Els anys ens van donant o prenent papers, i així que passa el temps, anem fent-nos més assidus del pati de butaques per contemplar, cada cop a més distància, la comèdia o el drama dels altres, especialment d'aquells que ens són més propers: amics, família, fills... amb l'única exigència de pujar a l'escenari, de tant en tant, com en aquelles representacions en què els actors necessiten la interacció directa amb el públic, perquè així ho exigeix el guió.

Personalment, cada dia em vaig fent més a la platea i gaudeixo més de l'espectacle d'aquells que fins no fa gaire encara necessitaven alguna que altra ajuda per tirar endavant. He vist com han crescut, com han anat creant i adaptant els seus personatges i com, en un moment donat, ja són ells i el seus companys de repartiment els que omplen l'escena. I de quina manera.

Sempre m'ha agradat mirar, recrear-me, fins i tot, en la contemplació d'un paisatge, d'una obra, d'una multitud o d'una persona i aprendre una mica de cada detall, de cada gest. Però quan el que mires és allò que d'alguna manera o altra has contribuït a fer realitat, la satisfacció és immensa i el plaer de poder ser finalment espectador, la major de les recompenses. Que no s'aturi l'espectacle i que en gaudeixin els actors, que el seu gaudi i el seu èxit seran els nostres.

Comentaris (0)22-05-2016 06:55:39

El poder de l'estelada

Tot sovint s'ha criticat l'independentisme perquè ha servit per amagar problemes de país sota la capa protectora de l'estelada. Aquesta crítica, admetem-ho, de vegades prou fonamentada, es veu que descriu una pràctica prou efectiva i digna de ser imitada, més enllà de les nostres terres, ens agradi o no. Només cal que ens fixem en un parell de notícies d'aquests dies en què ha esclatat el conflicte de la prohibició de l'entrada d'estelades a la final de la Copa del Rei de futbol, i que han quedat o bé en segon terme, o bé gairebé difuminades del tot pel poder mediàtic d'una determinada bandera.

La primera: Espanya ha superat el 100% de deute. Ja necessitaria tot el que genera en un any per pagar-lo. O el que és el mateix, un nivell de deute insostenible. El miracle econòmic de l'era Rajoy es consolida en allò que realment és, una ruïna que ens acompanyara durant generacions.

La segona: ara hem sabut que el jutge Castro va denunciar que un dels advocats de la infanta Cristina li va oferir una reunió secreta, quan estava a punt de dur-se a terme la seva imputació. Un intent d'influir en la voluntat del jutge des de l'entorn reial? Això sembla.

Va ser el lamentable ministre Wert qui va dir allò de la necessitat d'espanyolitzar els nens catalans. A veure si ara resultarà que s'ha catalanitzat la política espanyola i que a la Meseta han descobert que hi ha coses que es poden tapar amb una estelada.

Cada dia crec menys en les coincidències, i aquesta llufa de la prohibició fa alguna cosa més que pudor. I més encara sabent com sembla que acabarà tot plegat.

Comentaris (0)21-05-2016 07:05:51

Aparentar i prou

Va ser fa uns pocs mesos que les CUP, abans de donar suport o no al futur Govern de la Generalitat, va sotmetre la decisió a la seva assemblea de militants. Aquella mesura va ser criticada a tort i a dret perquè es veu que devia ser alguna cosa semblant a deixar una decisió prou important en mans de gent que no saben ben bé per on passen. La resta de la història, l'equilibri aritmètic de la votació i tot el que va venir després és de sobra conegut.

Però vet aquí que els partits autoproclamats d'esquerres han anat decidint imitar les CUP i en un suposat exercici de democràcia interna, han decidit sotmetre determinades decisions al criteri suprem de les respectives militàncies. Ho van fer els socialistes, per exemple, i ho han fet ara Barcelona en Comú i el PSC. Molt democràtic tot plegat, oi que sí?

Doncs tot estaria molt bé si no fos per aquell matís que fa que un resultat obtingut sobre la base d'una molt baixa participació (podem deduir que bàsicament d'allò que es coneix com aparell dels partits i poca cosa més) és legítima i representa la voluntat "majoritària" de la militància, mentre aquestes mateixes formacions defensen que una majoria absoluta parlamentària no representa res. És bonic comprovar com es canvien els criteris segons si les coses són com aquests garants de les llibertats volen o no.

Poden jugar a fer tantes consultes internes i tantes primàries com vulguin. Fins i tot Convergència es puja al carro democràtic de les primàries. On s'és vist. Però mentre la participació en tots aquests processos sigui la que és, molt, molt petita i sostinguda per la pròpia maquinària dels partits, parlar de democràcia i transparència és una broma de mal gust. Els nostres partits, els vells i els nous, encara són molt partits, molt aparell i molta obediència deguda. Mentre no s'obrin portes i finestres a la resta de la societat, ells s'ho cuinen i ells s'ho mengen, per més que vulguin aparentar. Ja s'ho faran, però que no es pensin que en poden fer passar bou per bèstia grossa.

Comentaris (0)20-05-2016 06:17:37

Estelades

Realment, vivim en un bucle immens sense que ningú sembli tenir massa interès per sortir-ne. Sí, ja sé que sona dur, però comença a haver-hi un tip de la història de les estelades i la seva presència o no als camps de futbol, i de la previsible xiulada a l'himne espanyol durant la final de la Copa del Rei.

Nova prohibició de dur estelades al partit i nou batibull social i mediàtic. Però si ja la sabem, aquesta història. I fins i tot podem avançar com acabarà, si la policia fa la feina que li encarreguen, cosa que no dubto. En el fons, als que prohibeixen els va bé un enemic permanent; i a falta de res millor, els culers els fan servei. Però per la nostra banda, potser va sent hora de fer un gest contundent que trenqui aquesta dinàmica absurda. Ahir sabíem que ni el president de la Generalitat ni l'alcaldessa de Barcelona no assistiran al partit si hi ha la prohibició de les estelades. Tot un avenç respecte al que hem viscut fins ara, però cal més.

Ahir també sentíem veus que demanaven que el Barça, com a club, es negui a jugar si es manté la prohibició. No ho farà, no cal patir, perquè hi ha massa diners en joc. De fet, estic convençut que fins i tot mantindrà tots els actes protocol.laris -aquests no li reporten diners-, per no ofendre ningú. Que ens ofenguin a nosaltres, tant els deu fer.

A la vista de la situació que es va repetint any rere any, no aniria sent hora que el Govern, el Parlament, o qui sigui, atorgui a l'estelada un estatus jurídic que la protegeixi? No parlo de fer-la bandera oficial de Catalunya, que aquesta ja la tenim, però segur que hi ha alguna figura de reconeixement al valor que històricament ha tingut i té per a molt bona part dels ciutadans -i aquests conflictes futbolístics en són una bona prova- que li pugui atorgar protecció jurídica i ens permeti sortir d'aquesta roda absurda.

Comentaris (0)19-05-2016 06:21:28

Qüestió d'autoritat

Ahir mateix, sarau a la Universitat de Lleida per la presència ja habitual de policia en funcions d'escorta a una professora, curiosament, la subdelegada del Govern. Més enllà de la presència policial a l'espai universitari, situació sempre estranya i que mai no s'hauria de produir, perquè en un país civilitzat l'única autoritat que hauria d'entrar en un campus hauria de ser l'autoritat acadèmica, tot plegat em va plantejar una pregunta: és normal que una alta representació política faci de professora?

Segur que hi ha respostes per a tots els gustos, però personalment penso que si aquesta persona té el poder de fer-se escortar, com és el cas, si té capacitat d'ordenar les actuacions policials, només s'ha de poder dedicar a aquesta funció. Salvant les distàncies és el cas de molts alcaldes que acaben sent diputats i senadors alhora. De debò que poden fer totes les feines com d'ells s'espera? Ho dubto molt.

Una de les qüestions pendents de la fràgil democràcia espanyola és la de les incompatibilitats de càrrec públics. El lamentable exemple d'una subdelegada del Govern anant a fer classe amb protecció policial ho fa prou evident. Mentrestant, una estudiant detinguda es veu que per atemptat contra l'autoritat. Greu ha de ser la cosa quan no consta cap agent ferit. Per cert, jo hi era a l'edifici durant els fets i en cap moment vam sentir més que una cridòria de protesta gens perillosa.

Malament rai quan es pot exigir protecció policial per anar a fer classe. No pot portar res de bo l'autoritat política vestida d'autoritat acadèmica. Els fets ho demostren i les imatges de la subdelegada sortint escortada fins a un cotxe que l'esperava a la porta del darrere ho ratifiquen. Avui, o demà, o el dia que li toqui tornarà a classe?

Comentaris (0)18-05-2016 06:14:32

Concursos

Ja fa unes setmanes que la revista Descobrir Catalunya va posar en marxa un concurs per veure quin és el monument preferit dels catalans, una decisió resultat d'un seguit de fases eliminatòries entre parelles de monuments i que, a hores d'ara, esgota els darrers dies de votació de la seva fase final. Ara mateix, la Seu Vella de Lleida i Sant Climent de Taüll es diputen l'honor de quedar primers.

D'entrada, aquests tipus de concursos no m'atreuen gaire perquè penso que no hi ha comparació possible entre Sant Pere de Rodes i la Sagrada Família, posem per cas. Una mica és allò de veure a qui estimes més, si al pare o a la mare. Però ja posats en el tema i acceptant la dinàmica del concurs, tothom és ben lliure de posar en joc els seus recursos emocionals, els seus records i vivències i triar un monument per davant d'un altre. Cap problema i endavant, que potser tot plegat acabarà duent visitants als diferents competidors i, aleshores, sí que començarem a descobrir Catalunya.

De tota manera, també hi ha, més amagada i poc o gens dissimulada segons cada cas, una dinàmica populista, provinciana i, permetem-ho, ridícula quan no patètica, d'atiar les emocions i el localisme més provincià, promoguda des de determinades institucions municipals que, sense cap pudor -o sense més senderi-, no dubten a barrejar el que és només un divertiment promogut per una publicació, amb projectes que haurien de ser molt seriosos i de llarg recorregut, com la candidatura al reconeixement com a patrimoni de la humanitat, per exemple.

Si parlem de la Seu Vella, i no vull amagar la meva relació emocional amb aquell turó, en els darrers anys s'ha posat al mapa monumental del país gràcies a una enorme feina personal de promoció silenciosa i solvent, molt més enllà del provincianisme ridícul que ara es manifesta en tota la seva esplendor, gràcies al concurs i per a glòria de ningú. La gestió patrimonial és una cosa molt seriosa i que supera, de llarg, l'anècdota del localisme. La pena és que els nostres poders públics no ho saben, o ho volen ignorar, en pro d'una simpatia de curta volada i amb la mal dissimulada ambició de guanyar, o no perdre, quatre vots.

Acabem el concurs i que guanyi que aconsegueixi més vots. Però per damunt de tot, no oblidem mai que el nostre patrimoni no és cap joc ni cap recurs fàcil per atiar els ànims del veïnat amb discursos que recorden massa allò de "primer els de casa", encara que es tracti d'una pila de pedres velles ben amuntegades, que és el que tot sovint sembla que siguin, per a alguns, aquests conjunts que ara sembla que tant els enamoren.

Comentaris (0)17-05-2016 06:27:09

Cap de setmana

A punta de dia, torno a veure a l'horitzó els colors de sempre, que anuncien que el sol arriba. Per fi blaus, vermells i grocs indescriptibles per substituir la uniformitat monocromàtica del gris de pluja i fred. Torna la primavera, tot just ara que encetem un cap de setmana llarg, amb un dilluns festiu a mode de propina, sempre d'agrair.

Admetem que ens agrada, i molt, trencar les rutines. Ens agrada aquell dia festiu a mitja setmana o aquest altre estratègicament situat per allargar el diumenge. Fa canviar l'humor i l'estat d'ànim i ens retorna les ganes de fer i de descobrir coses noves. Admetem que amb poca cosa ja fem i en tenim prou. No ens calen grans viatges ni exòtiques aventures a terres llunyanes. Un dia de festa per sorpresa i sabem obrir-nos un univers de possibilitats que ens alegren el dia. Cadascú a la seva manera, a casa o a fora, amb els de sempre o sense ningú, amb plena activitat o en repòs.

De moment, la cosa pinta bé. Miro per la finestra i veig una paleta de colors magnífica desplegant-se davant meu, com el cartell canviant que anuncia un dia de llum i serenor. No es mou cap fulla; talment com si els arbres també estiguessin a l'aguait d'aquesta claredat retrobada després de dies de pluja i foscor. L'expectativa fa venir ganes de fer coses diferents. Em deixaré portar. Tanco fins dimarts. També tinc ganes de retrobar la llum i tots els matisos d'aquell blau de sempre.

Comentaris (0)14-05-2016 06:29:52

Repetim

Diu la cançó que "al meu país, la pluja no sap ploure". Ara, la classe política en fa una versió lliure i ens canta "al meu país, els votants no saben votar" i, com que han estat incapaços de fer la seva feina, de fer política de debò, sant tornem-hi a les urnes, que per a això no ve d'un duro. A veure si ara posem coneixement i votem el que toca, no el que volem.

I ja posats en un nou entorn electoral, es van configurant les noves propostes. D'entrada, repeteixen tots els caps de cartell, els mateixos que han fracassat. Comencem bé. Per continuar, la renovació que ha dur el canvi i una nova manera de fer política, si mirem cals socialistes, passa per ressuscitar fòssils de la vella guàrdia felipista. Gran idea vendre política nova amb polítics vells, si del que es tracta és de no perdre el vot d'aquella bona gent que encara diu amb orgull que votaran Felipe, que encara se'n troben. A cal PP passa si fa no fa el mateix, però ells venen continuïtat, no canvis.

Sense deixar això de la nova política, el mantra més escoltat darrerament, al costat d'allò del canvi (des de 1982 que sentim parlar de canvi, i ja veiem on som), els acords amb formacions tan d'esquerres com Ciutadans. Una altra demostració de nova política, aquesta d'anar de la maneta amb neofranquistes. I segurament sobra el "neo".

I més de renovació. Ada Colau, un dels valors més esperançadors de la regeneració de la política, es posa en mans de gent de canvi a l'Ajuntament de Barcelona, en mans del PSC. Vaja, com si València volgués fer taula rasa i una bona bugada pactant-hi amb el PP, si fa no fa. La cosa promet.

No ens enganyem, ni canvi, ni nova política, ni res de res. Aquí només funcionen les majories absolutes, les idees i els noms de tota la vida i el mano i ordeno. L'esperit de conquesta. La resta, paraules boniques per a orelles càndides. Encara no en saben prou, d'això de la democràcia.

Comentaris (0)13-05-2016 06:20:18

Tenir o no tenir fills

La natalitat està en caiguda lliure. La davallada del nombre de fills és ja una realitat que fa trontollar les dades demogràfiques i dibuixa una situació sense precedents. Per què? Sovint es parla de la inestabilitat laboral i de la incertesa econòmica, i segur que és cert. En un escenari de crisi, qui s'arrisca a tenir fills sense cap garantia de poder-los oferir un futur digne? Però no només hi ha aquesta raó, especialment perquè els escenaris de crisi són cíclics i acostumen a anar seguits d'altres de creixement.

Un estudi fet als Estats Units parla de la distribució de rols en la parella com una de les causes importants que fa que les dones es facin enrere en el moment de tenir fills, i especialment en el cas del segon. Sembla que aquella superwoman que ens van vendre fa uns anys, capaç de ser treballadora, mare i esposa es planta i diu prou. Si mirem a casa nostra amb una mirada mínimament crítica, ens costarà poc descobrir que els rols tradicionals en la parella són encara una realitat majoritària i que la implicació masculina en les feines domèstiques i amb els fills no passen de gairebé anecdòtiques. Potser per això, i per preservar aquest equilibri ancestral, el paradigma femení va girant, lentament però de manera clara, cap a una dona més lligada a la feminitat tradicional, a la maternitat com a valor gairebé suprem, acompanyada d'una gran profusió d'obligacions lligades a la preparació del part, del part pròpiament dit -natural, millor-, la lactància per períodes ben llargs... tot plegat, un seguit de compromisos que retiren la mare jove del mercat laboral, segurament per sempre. Si això passa, problema resolt.

Vivim en una societat profundament masclista, i a casa nostra no en som cap excepció. Farien bé els nostres responsables polítics, els que dissenyen les polítiques socials especialment, de llegir l'estudi que comento i prendre nota de què cal per invertir determinades sentències, una cosa que no es pot fer només amb diners i ajuts directes, sinó que passa per propiciar canvis molt més profunds. I aquí la política hi té un paper, però també els mitjans de comunicació, els creadors d'opinió i de models socials, i tot fill de veïna, de fet. Però és més senzill vendre xecs nadó, posem per cas, que canviar maneres de fer molt còmodes per a alguns, encara que sigui a risc d'un autèntic daltabaix social.

Comentaris (0)12-05-2016 06:17:50

Temps de canvis?

Diuen que una crisi sempre és una oportunitat. Siguem optimistes, doncs, i pensem que la brutal crisi econòmica que hem patit (i patim) ens ha de portar alguna cosa de profit.

Malgrat aquesta declaració d'optimisme, penso que nosaltres no n'hem aprés res - o gairebé- d'aquests anys. Nosaltres no, però els nostres fills potser sí. Si més no, això és el que apunta aquest article que parla dels millenials, aquests joves del segon mil·lenni. I és que es veu que aquesta nova generació renega d'alguns dels valors sagrats de les anteriors que, per cert, es poden trobar en l'origen de bona part dels nostres mals actuals.

Aquests joves que es van obrint camí sembla que decideixen prescindir de tres pilars bàsics del que ha estat el nostre model de civilització domèstica: la casa en propietat, el cotxe i la tele. Gens malament. Parlem-ne.

El pis de propietat (i la corresponent hipoteca) ha estat una de les pitjors eines de control social i, al capdavall, una trampa mortal per a moltes famílies. Renunciar a la possessió de l'habitatge com a valor gairebé suprem, em sembla tot un avenç social i tot un crit de llibertat. Pel que fa al cotxe, no cal ni dir que ha estat, i encara és en gran mesura, una icona d'estatus social i de progrés; però ara resulta que aquests joves que no saben on viuran ni on treballaran d'aquí a uns mesos, el veuen més com una nosa que no es pot ni aparcar que com alguna cosa que els pugui fer gaire servei. Si cal, sempre es pot llogar, diuen. Finalment, la tele, el centre neuràlgic de les nostres llars, que amb tanta pulcritud ordenava les nostres rutines i les nostres relacions familiars, també salta pels aires. Les noves generacions veuen el que volen, quan volen i allà on volen, i aquesta flexibilitat només la poden donar els dispositius portàtils, mai un moble estàtic. A fer punyetes el prime-time.

Potser sí que caldrà recuperar aquelles sàvies paraules que afirmaven, el 1964, que els temps estan canviant, i rellegir-les ara, mig segle més tard, quan sembla que una enorme onada de canvis ens cau realment a sobre, ens agradi o no. Els nostre fills s'han pujat al carro d'aquests canvis. I nosaltres? Ells aprenen mentre nosaltres seguim ancorats a un passat inútil? Malament rai. I no parlo només de cotxe, tele i pis. Ni de bon tros.

Comentaris (0)11-05-2016 06:02:09

Les coses clares

Finalment, no hi haurà l'espectacle que tanta gent esperava d'un judici als mossos del cas Benítez. Més ben dit, dels mossos que van provocar la mort de Juan Andrés Benítez, per una detenció desmesurada, amb un ús excessiu de la força que més aviat va ser brutalitat que cap altra cosa.

Francament, penso que és d'agrair que ens puguem estalviar l'espectacle mediàtic que ens venia a sobre en cas de judici. Un acord de darrera hora ho ha evitat. Un acord que implica el reconeixement de culpa per part dels policies, inhabilitacions i compensació econòmica a la família de la víctima. No sé si és el que cal, però el que sí que tinc clar és que evitar el procés d'un judici i tot el que comporta, sempre és d'agrair.

Un cas més de desmesura policial. Els vídeos, des del primer moment, prou que ho apuntaven. Si algú té ganes, pot remenar les hemeroteques i repassar tot el que es va arribar a dir, tant contra els agents, com per intentar dissimular la contundència de l'acció. Finalment, com acostuma a passar, se sap tot. I ja era hora que fos així; que la policia no tingués llicència per a tot i que, si no actua com d'ella s'espera, rebi la sanció que correspongui. Això és el que cal esperar respecte a una força d'ordre públic al servei d'un país.

A l'altra banda, la legislació espanyola (la llei mordassa) que hauria sancionat els responsables dels enregistraments que finalment han servit per evidenciar els fets. Potser va sent hora de triar si volem saber les coses, encara que siguin tan dures d'admetre com la brutalitat policial, o si ens estimem més tancar-nos a casa per no veure què passa al carrer. Encara hi ha opcions i maneres diferents d'actuar davant dels mateixos fets. Tot és triar.

Comentaris (0)10-05-2016 06:20:58

Una dada que esgarrifa

Fa uns dies vaig ensopegar amb aquesta article que comenta que el 9,5% de les morts als Estats Units es deuen a errades mèdiques. Una dada terrible, en un país amb un sistema sanitari sempre posat en qüestió, però sempre defensat per bona part de la ciutadania.

Llegir aquesta informació m'ha fet pensar quantes morts degudes a males praxis o a errades clíniques es podrien evitar cada any, a casa nostra. No sé si hi ha estudis o no. Ho ignoro. El que sí sé és que aquest és un país que sovint presumeix del seu sistema sanitari públic, però que també sovint, quan cal fer-ne ús, en surt poc satisfet. Potser és que el metge encara és aquella autoritat que presidia processons al costat del sergent de la Guàrdia Civil, del capellà i de l'alcalde, o que té raó aquella creença popular que sosté que els metges sempre es tapen entre ells. Sigui com sigui, el cas és que el sistema sanitari públic no deixa escletxes per on poder saber si actua com caldria o si per incompetència, per desídia o per mala praxi de qualsevol tipus, no està a l'alçada d'allò amb què treballa: la vida aliena.

No ens enganyem, hi ha moltes ombres sobre la qualitat i l'eficàcia dels hospitals públics, quan sortim dels grans centres de referència. I això és greu. Si hi pensem una mica, tothom que ha hagut de fer-ne ús podria repassar una llista d'aspectes clarament millorables, i no només a nivell d'infraestructures, sinó sobretot pel que fa a la competència professional dels col.lectius més determinants i, per què no dir-ho del seu tracte (maltracte, directament) dels pacients i els seus acompanyants.

Fa por admetre dèficits i errors, però és l'única manera de començar a resoldre'ls. La publicitat de les dades terribles dels Estats Units, més enllà d'una primera lectura dramàtica, són tota una porta a un camí de millora. Aquí, com que no sabem res, mai no canviarem res. I així ens va.

Comentaris (0)09-05-2016 06:22:30

Flors de maig

Maig arribat, hivern acabat, diu la dita. I per què no admetre-ho, m'agrada el bon temps, els dies llargs, la calor que convida a sortir d'unes cases ara mig fredes i l'esclat de vida que sembla envair-ho tot quan l'hivern se'n va.

D'alguna manera, aquest mes de maig marca el canvi. Un canvi de temps, però també, tot sovint, un canvi d'estat d'ànim. Serà que el sol es vida o que la primavera la sang altera, que tot pot ser, però el cert és que, ben mirat, és com si aquests dies ens acabéssim d'espolsar la mandra de la reclusió hivernal i tot tingués un altre sentit. Fem plans, pensant en l'estiu, cada dia més a tocar, i encarem uns mesos que ens han de carregar d'energia, igual com als nostres avantpassats els omplien graners i rebosts.

Potser sí que tot plegat només són poca-soltades i refranys de iaies, però el maig és aquí, carregat de llum i de mil colors i tinc ganes de fer-li els honors que pugui, i de gaudir-ne, ara que les ombres de l'hivern han passat i que cal encarar el futur amb la il.lusió i l'esperança renovades, igual com les flors de maig. I a propòsit d'aquestes flors de maig, permeteu-me un petit rampell renaixentista, amb versos de Josep Anselm Clavé, de 1858: "prop del riu hi ha una verneda / i un saló en mitg sa espesura /amb catifes de verdures / i amb sofàs de troncs de faig. /Lloc agrest a on van les nines / i on besant sa cara hermosa / les confont l’aura amorosa / amb les flors del gentil maig."

Comentaris (0)08-05-2016 07:15:33

La tradició s'imposa

Esgarrifa llegir el relat de l'agressió que van patir fa uns pocs dies dues dones, dues animalistes, a Mas de Barberans, on van anar a enregistrar un correbous. I és que més enllà de la violència física, hi ha detalls que no hauríem de passar per alt:

En primer lloc, la violència física pròpiament dita. Malament rai quan la reacció davant d'alguna cosa que no combrega amb les nostres idees és aplicar la violència, en ple segle XXI i en un país civilitzat. Doncs això és justament el que va passar. Davant de dues dones contràries a l'espectacle, agressió salvatge.

En segon lloc, la complicitat. Fins i tot més que l'agressió, fa angúnia la reacció de la gent del voltant; com si l'agressió no anés amb ells. Certament no hi anava, perquè ni rebien ni pegaven, si ens ho volem mirar així, però es veu que ja els estava bé el que passava. Això, quan no animaven el agressors a seguir amb els cops. Molt cívic i molt festiu, tot plegat.

En tercer lloc, i no menor, el masclisme. Les festes dels toros són profundament masclistes. I ho dic amb un cert coneixement de causa. El paper de la dona no sol passar de dama de companyia o de decoració davant de qui exhibir tot el ventall de tradicionals virtuts cavalleresques. Es veu que una d'aquestes virtuts és la força contra l'enemic, i més si el tal enemic és una dona que no sap estar-se al seu lloc.

I per acabar, que algú m'expliqui per què un país que prohibeix les curses de braus i que fa croada contra els circs amb animals permet el maltractament dels correbous. Per allò de la tradició, potser? o per por a perdre un grapat de vots a determinades localitats?

Lamentable tot plegat, i impropi d'un país que es vol lliure, democràtic i civilitzat. Però és clar, són massa coses alhora, i massa ancestrals.

Comentaris (1)07-05-2016 06:33:35

Aniversari

Un més. I fa de bon sumar. Un més, i una pila de novetats, de canvis, de projectes, d'il.lusions que cal anar fent realitat. Un més, i també alguna que altra decepció més, alguna que altra cosa no prevista, alguna absència, fins i tot.

Un any més i ganes de celebrar-ho, de riure, de fer festa d'un dia mig perdut en una pàgina del calendari i, malgrat tot, tan especial. Avui que en fas un més, m'agradaria poder empaquetar tots els bons records, totes les il.lusions, totes les novetats i sorpreses d'aquests anys, embolicar-ho tot plegat amb un paper ben llampant, posar-hi un llaç ben gros, i poder-te retornar, com a regal d'aniversari, tot el que tu, sense saber-ho, m'havies regalat abans. No sabria trobar un regal millor.

Per a mi em quedaré els neguits, la ràbia, la impotència, les nits sense dormir i les llàgrimes amagades, perquè han valgut molt la pena, i ja no fan cap mal, ara que et miro, encara que des de lluny, ple d'orgull i de satisfacció.

Gaudeix del dia i gaudeix de cada dia. I no perdis mai les ganes de fer i de descobrir. Feliç aniversari, i per molts anys.

Comentaris (0)06-05-2016 06:11:33

Desesperació

Diuen que la necessitat desperta l'enginy, i la cosa deu ser certa, si mirem què se li va acudir de fer a una dona maltractada i literalment segrestada a casa seva per intentar fugir del seu infern. Ni més ni menys que escriure una nota demanant socors i amagar-la entre els deures que el seu fill, en edat escolar, havia de lliurar. A quin nivell de patiment havia arribat aquesta dona per llençar aquest crit desesperat?

Quantes notes no s'arriben a escriure o no acaben a lloc? No ho sabem. El que sí que sabem és que aquesta, la de les dones maltractades, esclavitzades a casa o, directament assassinades, és una realitat que tot sovint no passa del degoteig macabre de les xifres o de l'afirmació aquella que ve a sostenir que són coses domèstiques i que el que passa portes endins d'una casa, s'hi queda allà dins.

Aquesta és la realitat de moltes dones, també a casa nostra. Mentrestant, seguim reduint "despeses" en serveis socials i en protecció de les dones i fent una feina més que justeta a les escoles i instituts, sobretot si mirem que cada cop més els nois joves reprodueixen patrons de control sobre les dones que fa anys que voldríem desapareguts.

Aquesta és la realitat que tot sovint ens costa d'acceptar. El cas de la dona de la nota als deures, de moment (insisteixo en aquest "de moment"), es resol de manera positiva. Però ja sabem que de mesures cautelars de protecció de dones que pateixen violència masclista, els cementiris en són plens.

Comentaris (0)05-05-2016 06:24:42

Una anomalia ben normal

Ja ha arribat el maig, primavera en tota la seva esplendor, cada dia un raig, mes de Maria... i també la cita de cada any amb els exàmens de català, tota una anomalia social i lingüística que resisteix el pas dels temps amb una solidesa remarcable.

Que no som un país normal és un fet constatable en molts aspectes, i també des del punt de vista lingüístic. No sé si és bo o no, però em costa imaginar gaires països on es mantingui, any rere any, una convocatòria massiva i universal d'exàmens per acreditar el coneixement del propi idioma, un coneixement, dit sigui de passada, que de poc serveix més enllà de les cada cop més difuses fronteres de la funció pública. Però es veu que la nostra llengua és així. Ningú no ens demanarà si sabem història, geografia o fer determinats càlculs per entrar en una borsa de treball, però sí si tenim un paper que digui quines són les nostres habilitats lingüístiques (independentment que les fem servir o no).

A risc de ser condemnat a la foguera de no sé jo quina puresa, penso que la qüestió aquesta dels exàmens de català és una mena de fòssil que anem arrossegant any rere any, sense gosar fer el pas definitiu cap a la normalitat social que suposaria, per exemple, quan sigui necessari per accedir a una determinada feina, una demostració pràctica d'habilitats comunicatives en la llengua que calgui, i prou. Però no. La revisió en profunditat d'aquesta matèria, com tantes altres, no està prevista, no sé si per la comoditat i la seguretat que aporta la rutina o si per poca alçada de mires respecte als temps que vivim i al futur.

Sigui com sigui, dissabte començarà una nova tongada de proves. Milers de persones aprovaran o suspendran, podran optar, o no, a una feina pública, i seguiran mirant la llengua pròpia com un obstacle a superar més que com un valor i com una part substancial de la pròpia existència. Mentrestant, la vida seguirà al seu ritme, bandejant, cada cop més, el català de la pràctica social espontània, potser també perquè no acabem de soltar les amarres invisibles que lliguen la pràctica de la llengua als coneixements gramaticals, i seguim mirant quin percentatge de població sap parlar, llegir o escriure el català, i poca cosa més, com a indicadors de salut sociolingüística.

Tenim una realitat anòmala i estranya, ens agradi o no. I el més greu és que l'hem assumida com a completament normal.

Comentaris (0)04-05-2016 06:21:40

Cites i records

Ahir a la nit, les nostres cadenes de televisió ens van oferir, de manera gairebé simultània, dos programes ben diferents, en una coincidència prou significativa, al meu parer. TV3 emetia un nou lliurament de "Cites", una ficció que ens presenta diferents tipus de relacions sentimentals i interpersonals, més afectives o més eròtiques, segons cada cas, mentre el Canal 33 programava un documental sobre dones pageses al Solsonès, dones grans que repassaven les seves històries particulars i les seves maneres de viure i d'entendre el món.

Fet i fet, ahir ens van trobar davant de dues realitats del nostre país: una d'urbana, cosmopolita, de relacions efímeres o no, plaents o conflictives, amb un ritme ràpid, propi dels temps que corren. L'altra realitat, de ritme pausat, de recreació en la memòria i amb una manera rural de fer les coses que, lentament i inexorablement, sembla condemnada a l'oblit.

Aquestes són dues realitats que coexisteixen a casa nostra i que sovint s'ignoren. Només un detall: la cadena principal, TV3, es dedicava a la realitat moderna, jove i urbana i, l'altra, Canal 33, a la realitat rural, antiga i gairebé peça de museu, fins i tot. Ordre de prioritats? Potser sí.

Sigui com sigui, em quedo a mig camí entre la complexitat i la diversitat de les relacions interpersonals que descriu "Cites" i la saviesa d'una de les padrines que, tot just començat el documental va deixar anar que tothom és senyor del que té. Nosaltres, com a persones i com a país, també som senyors d'allò que tenim. Fóra bo no oblidar-ho mai, ni menystenir res del que ens fa ser com som.

Comentaris (0)03-05-2016 06:17:08

Enyoro el silenci

El silenci, la calma, comencen a ser alguna d'aquelles coses que sabem què són però que sembla que hagin fugit de les nostres vides. No sé per què, però aquesta mena d'enyorança del silenci m'ha vingut al cap pensant que d'aquí a no res tornarem a estar en campanya electoral. Bé, de fet, fa mesos que estem en una permanent i ridícula campanya electoral, però ara serà més oficial tot plegat.

La pregunta que em faig és què ens vindran a vendre tota aquesta colla de polítics incapaços d'acordar res. Renegaran del que fa dos dies defensaven com a gran contribució a l'estabilitat? Es trauran del barret alguna nova ocurrència? Francament, no cal que facin res. Ja sabem molt bé de quin peu calça cadascú i, n'estic segur, tothom que pensa tornar a votar té molt clar per qui ho farà. I malgrat tot, campanya a la vista. Mítings, debats, disbarats... per a res. Són els mateixos que fa sis mesos i pensen i volen el mateix. Cal tant de soroll?

Us imagineu una campanya electoral silenciosa? Tal dia anem i votem. No cal més. Doncs no. Tornarem a sentir els de sempre erigint-se en salvadors de la pàtria i desbarrant contra tot i tothom. Fins i tot contra aquells amb qui fa poques setmanes signaven pactes de sang. Però, és clar, estarem en campanya, i en campanya no hi ha ni amics ni aliats, només rivals a qui guanyar. I tot plegat per aconseguir uns vots que els duguin al poder. Pensar en els nostres problemes és una altra cosa, i la demostració la tenim en aquestes noves eleccions. Anem passant mesos de sagnia social i econòmica, però tant els fa. L'únic objectiu és aconseguir o conservar el poder, ni que sigui amb tant soroll com calgui, o al preu que sigui.

Cada dia que passa enyoro més aquell silenci de la feina que es fa amb discreció i eficàcia.

Comentaris (0)02-05-2016 06:24:22

De mares

Avui, dia de la mare, i per una d'aquelles casualitats del calendari, també dia internacional dels treballadors, ves per on. Resulta ben curiosa la coincidència, sobretot si pensem que la condició de mare, cada cop més, s'està tornant a vincular públicament a la dedicació exclusiva, o gairebé, a la criança dels fills i, de retruc, a la cura de la llar, abandonant, lentament però de forma molt efectiva i difícil de revertir, els avenços de la dona en el món laboral.

En poques dècades hem passat de la dona mestressa de casa a la dona treballadora i, més endavant, a la superwoman, capaç de conciliar la feminitat de revista del cor, amb la feina més viril i, evidentment, amb la llar i els fills, per acabar arribant, sovint a remolc de suposats principis ecològics i de retorn a la natura en tots els àmbits, a la mare jove (cada cop menys jove) dedicada en cos i ànima, novament, a l'atenció de la canalla (i de l'home i la llar de retruc). Això sí que és ben bé allò de "roda món i torna al born".

Potser sí que enguany caldria aprofitar la doble celebració per dir alt i clar que les dones poden ser treballadores i mares, independents i responsables, i que ajudar a créixer un fill no passa, ni de lluny, per la sobreprotecció de la dedicació exclusiva, amb la condemna afegida de la reclusió a casa. Ans al contrari. Avui és un bon dia per recordar que una mare no és, no pot tornar a ser mai més, la mà que fa funcionar el petit electrodomèstic, per més que ho diguin determinades botigues, o per més que algú, potser per una qüestió de moral, potser per anar traient persones del mercat de treball, s'hi entesti.

Feliç dia a totes les mares, un record per les que no hi són i, sobretot, força per seguir avançant, per més difícil que us ho posin.

Comentaris (0)01-05-2016 07:03:58