login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Parèntesi

Com cada any, arriba el moment de dir "fins d'aquí a uns dies". Parèntesi. Silenci passatger. Temps d'agafar aire, de respirar a ritme diferent al que marca el dia dia. Temps de marxar, de descobrir, de retrobar. Temps de viure sota uns altres paràmetres, nous, sorprenents, emocionants inclús.

Marxo uns dies i abandono aquest petit espai on cada dia, amb disciplina espartana, hi vaig desant petits bocins de pensaments, de ràbies, de desigs o de fantasies. Marxo de la mà d'un somriure meravellós, mític; d'un somriure que sempre sap com obrir-se pas fins al país de l'alegria. Jo que sóc de somriure rar, fins i tot infreqüent...

Sigui com sigui, habitual o estrany, un somriure sempre és una finestra oberta a un univers meravellós, a un present més bonic i a un futur prometedor que val la pena descobrir.

Avui em ve de gust retrobar una cançó estranya i captivadora de Pau Riba i Pascal Comelade, que parla del poder d'un somriure i de com una ànima en repòs li pot fer un lloc a l'alegria. A veure si tenim sort i el repòs dels pensaments sense neguits també deixa espai a l'alegria. N'estic convençut que sí.

Una picada d'ull per al tots els somriures que hem compartit i per a tots aquells només imaginats i encara per descobrir.

Comentaris (0)29-06-2016 06:08:37

No va ser cap error

Ahir va ser un dia de vergonya democràtica. Ahir, moltíssima gent va arribar a la conclusió que moltíssima altra gent no sap votar. Com podia ser que tantíssims ciutadans votessin el PP? És que la corrupció no passa factura? És que ja ens va bé la utilització barroera de l'aparell de l'estat contra qui no pensa com qui governa? I es van omplir hores i hores remenant aquestes i altres preguntes similars, intentant esbrinar per què la gent erra el vot i deixa Rajoy i la seva banda, de nou, a un pas del govern. En el fons, el mateix exercici de cretinisme que va exhibir la classe política, incapaç de pactar res, fent repetir les eleccions perquè no havíem votat allò que volien.

La gent vota el que li ve de gust. Això que quedi clar. I tant em fa si vota per convicció, per despit, per mofa o perquè ja no sap què fer amb una colla d'irresponsables. I aquesta és la grandesa del sistema electoral. Davant d'una urna només hi sóc jo i la meva decisió, íntima, personal, i de la qual no he de passar comptes amb ningú. Però ara resulta que no i que fins i tot en aquest moment hem de mirar què s'espera que fem.

Ahir, però, hi va haver una pregunta que no es va formular i que potser ajudaria a entendre moltes coses. Què han proposat els diferents candidats, que hagi estat capaç d'il·lusionar prou com per atreure vots? Res. Absolutament res. El PP ha jugat la carta de la responsabilitat i dels dures que cal fer, ens agradin o no. I la resta? Poc més que vaguetats absolutes, des de Ciutadans, un partit sense discurs ni arguments, nascut per atacar el català i prou, fins al PSOE, el més gran exemple de formació que ha perdut la ideologia, ni ells saben quan ni on, i que només pot intentar combatre la dreta amb arguments de dreta. I què dir del collage de Podemos i companyia, un retalla i enganxa que cada cop enganxa menys perquè és impossible articular un discurs coherent amb aquesta mena de monstre de Frankenstein polític.

No ens enganyem. No hi ha hagut propostes serioses i atractives. I a manca de res que convidi a l'aventura, el millor és quedar-se a casa, amb la seguretat de la misèria, si cal, però seguretat, al capdavall. No va ser cap error, el resultat electoral, va ser desil·lusió.

Comentaris (0)28-06-2016 06:24:15

Tornem-hi, que no hem fet res

A veure si encara acabarà tenint raó Pedro Sánchez quan va dir que consultar la gent era traslladar-li els problemes que havien de resoldre els polítics. El resultat d'ahir ben bé podria avalar aquesta afirmació, perquè es veu que no vam ser nosaltres els que vam votar malament fa sis mesos, no. Van ser els polítics, que no van saber fer la seva feina. La prova? Noves eleccions i gairebé idèntics resultats, més enllà del retorn al PP de vots prestats a Ciutadans.

I ara què? Doncs ara, ja s'ho faran. Que comencin a fer de polítics i deixin de jugar llançadors de titulars, que per això els paguem. Això o noves eleccions, cosa tampoc gens descartable. Ridícula, però de cap manera descartable.

Sigui com sigui, el resultat electoral d'ahir deixa algunes coses clares. La primera, que Espanya no té cap voluntat de canviar res. Ja li està bé la situació dels darrers anys. La segona, que un referèndum és impossible, absolutament impossible. La tercera, que Catalunya no té cap més futur que la submissió permanent, amb aquest panorama. Per tant, que vagi espavilant la nostra classe política. I finalment, que els polítics espanyols ni saben fer la seva feina, que hauria de ser oferir a la ciutadania una estabilitat parlamentària i al govern, ni saben llegir allò que la gent diu a les urnes. Bé, això ja fa molts anys que ho tenim clar. O majories absolutes o casos. I així ens va.

Quins mesos ens esperen. Sort que ja tenim l'estiu a sobre.

Comentaris (0)27-06-2016 06:10:06

Retrobar el groc

Viatgem. Viatgem per plaer, per feina, o simplement per no estar quiets. En qualsevol cas, el viatge sempre és la manera de conèixer, de descobrir o de retrobar paisatges, sensacions. Viatgem amb els ulls ben oberts i amb aquella curiositat que ens convida a mirar tot el que anem trobant pel camí.

Creuar els camps acabats de segar, amb les bales de palla escampades en aparent desordre és recuperar una realitat que sovint tenim oblidada entre l'asfalt i els llums de colors. Els camps grocs, especialment quan el sol hi projecta tota la seva varietat de llums i ombres és, d'alguna manera, tornar a la terra, a l'origen de tot plegat, a un món oblidat però fonamental.

Finals de juny, entre el fum i les brases de les fogueres de Sant Joan, i amb l'expectativa d'unes vacances cada cop més a prop, és bon moment per sortir de casa, per anar a buscar el groc que anuncia l'estiu, i la bellesa magnifica d'un treball de sega ben fet.

Ahir vam retrobar aquestes sensacions conegudes i enyorades. Demà tornarem al soroll i a la rutina, amb l'enyorament de la calma, i amb la satisfacció de saber que encara ens queden descobrir tantes coses, potser només recordades o imaginades, però que tenen sentit i ens alegren la vida.

Comentaris (0)26-06-2016 06:37:57

Democràcia de fireta

Com se'n pot dir d'un sistema polític on la policia entra a la seu d'un diari, sense ordre judicial (el matís és important) a requisar documentació? Segons el ministre Fernández Díaz, imagino que estat de dret, com a mínim. De dret a fer el que es vulgui, des del poder.

Com se'n pot dir d'una esquerra que proclama sense cap pudor que consultar a la gent és traslladar-los decisions massa importants que han de resoldre els polítics? Tenint en compte que la decisió en qüestió era romandre o no a la Unió Europea, imagino que decidir qui ha de governar, per a aquesta meravellosa esquerra no deu ser cap tema important, perquè sobre això sí que ha de dir la seva la població. Pedro Sánchez, cada dia més gran.

Com se'n pot dir de la mateixa hipotètica esquerra quan afirma que convocar un referèndum és un error o una irresponsabilitat? Democràtica, potser? No ho compto. Bé, ja fa anys el concepte de democràcia de Felipe González.

I podríem seguir repassant la galeria d'horrors polítics que van anar desfilant ahir pels diferents mitjans en resposta al resultat del referèndum de la Gran Bretanya. Tots plegats, a esquerra i dreta, evidencien només una cosa: la democràcia, a Espanya, no existeix. Votar regidors o diputats, només, no és democràcia. Però es veu que per a la classe política hegemònica, potser és massa i tot. I en això sí que es poden d'acord un ministre més que franquista, un candidat tan d'esquerres que aspira a governar sense fer cap cas del que el poble vol, o un expresident que titlla d'irresponsable una consulta.

Francament, ahir es va evidenciar la diferència entre una democràcia amb segles de tradició i una altra de fireta, que encara balla al ritme de la trompeta i la cabra. Lliçons, cap ni una, si us plau.

Comentaris (0)25-06-2016 06:34:17

Nit de foc

Admetem-ho: ens agrada el foc. I per això, i per tot el ritual que s'hi associa, la nit de Sant Joan, aquesta festa d'obertura oficial de l'estiu, es una nit molt especial. El foc, al capdavall, purifica, escalfa i il.lumina. No és poca cosa.

Ahir, un any més, ens vam tornar a retrobar al voltant d'una taula, amb coca i cava per desitjar-nos el millor i per demanar, secretament, que la foguera cremi per sempre tot allò de negatiu que ens acompanya i que de vegades es resisteix a abandonar-nos. En el nostre cas, sempre hi ha una bona amiga que prepara uns bonics paperets perquè hi escrivim allò que volem que perduri i també allò que volem que el foc s'endugui per sempre. Els paperets fan cap al foc, amb l'esperança que el ritual antic i sempre viu faci el seu efecte.

Aquests segons en què repasses què hi ha de realment positiu i què de negatiu en la teva vida són un fantàstic exercici d'avaluació personal. Gairebé un joc, si voleu, però una manera de recordar el valor de la família, dels amics, d'allò que apareix de sobte i ens fa la vida més agradable... en fi, totes les coses bones que ens envolten i que sovint queden amagades per la força del dolor, la tristesa i els problemes de cada dia. Però no cal patir, que d'aquests darrers ja se'n va ocupar ahir la nostra amiga foguera, mai prou ben valorada.

I cremades les penes, cava, estiu i els millors desigs, que la vida és breu, però pot ser tan captivadora com les flames canviants del foc.

Comentaris (0)24-06-2016 06:18:56

Quanta ignorància

El menyspreu del saber i l'odi contra tot el que és diferent són dos trets característics d'una determinada mentalitat casposa i rància de l'Espanya de postguerra. Però de tant en tant, encara apareixen personatges que ens recorden que setanta anys, posem per cas, no són gran cosa, i que determinades creences encara segueixen ben arrelades en algun que altre individu. Un bon exemple el podem trobar no entre una colla de neofeixistes rapats, sinó, per exemple, en la jutgessa que va retirar la custòdia de la seva filla a una mare, tot argumentant que l'aprenentatge del català podia ser un escull a la seva evolució.

L'afirmació és molt greu, per la ignorància que reflecteix. És doblement greu perquè ve d'una jutgessa, una persona a qui se li suposa una determinada formació i un cervell amb capacitat de raonar per poder distingir el bé del mal. Però és encara més clamorosa perquè la tal jutgessa ho és de Tenerife, localitat eminentment turística, on les llengües no només conviuen, sinó que el coneixement de més d'una és un valor en ell mateix, encara que només sigui per pur interès econòmic.

Així està el pati. Una cosa és parlar d'aprendre diferents llengües i una altra parlar del català, una mena de trampa mental degenerativa que deu poder convertir una persona normal en una mena d'ésser socialment marginat. Quanta misèria intel.lectual.

Per sort la cosa ha acabat bé i la jutgessa de marres no se n'ha sortit. Això sí, després d'un parell d'anys de plets i de nombroses despeses. Quants diners i quantes energies podríem estalviar si el seny fos moneda d'us més corrent, també als tribunals.

Comentaris (0)23-06-2016 06:21:15

Clavegueres

Que les clavegueres del poder existeixen arreu, ja ho sabíem. Que els discursos de transparència i honestedat, a segons quins nivells, sempre acaben amagant pràctiques gens dignes, també. I que en política sembla que tot s'hi val, encara més. Però vet aquí que ara tenim una curiosa i interessant prova de tot plegat, en forma de converses entre el ministre de l'Interior i el fiscal anticorrupció de Catalunya que venen a posar en evidència moltes coses que ja sabíem però que s'havien negat sistemàticament.

I és que ara ja no hi ha cap dubte que les clavegueres de l'Estat Espanyol s'han mogut durant anys per mirar de trobar qualsevol cosa on agafar-se per carregar contra l'independentisme. Només cal recordar informes policials més que dubtosos, acusacions sense base i tota mena d'injúries revestides de veracitat perquè les formulava qui les formulava. Però ara sabem que tot plegat no era altra cosa que una pràctica habitual entre diferents poders de l'Estat.

Ara vindrà l'espectacle de la negació de l'evidència, d'acusar el responsable de l'enregistrament, el de la seva filtració i, en general, tothom que vulgui interpretar allò que s'hi diu. Segur que tot estarà tret fora de context i que res no és el que sembla, no en tingueu cap dubte. Tant li fa. L'evidència és tan potent que esquitxa no només una cúpula ministerial, sinó també un òrgan que no estaria de més que hagués de retre comptes davant el Parlament de Catalunya.

La lliçó de tot plegat? Que la nostra suposada democràcia és feble, molt feble. Tant com seguir donant cobertura a pràctiques més pròpies d'un règim encara no condemnat i, pel que es pot veure, encara molt viu.

Comentaris (0)22-06-2016 06:08:08

De justícia

Aquests darrers dies ha aparegut a la premsa una d'aquelles informacions que de tant en tant treuen el nas per recordar-nos que no vivim, ni de lluny, en un país normal. Resulta que només un 8% de les sentències judicials es redacten en català, i aquest valor és un mínim històric des de la recuperació (per dir-ne d'alguna manera) de la nostra llengua als tribunals. Quina sorpresa.

La justícia, ben mirat, és el fidel reflex del que passa en molts altres àmbits socials, des del cinema fins a la sanitat, passant per la televisió o el que vulgueu. El català és prescindible i el castellà no. I aquí hi ha la mare dels ous. Ja podem anar fer campanyes de conscienciació amb un lliri a la mà i ja podem anar fent cursos i més cursos i expedint certificats i més certificats de coneixements, que saber alguna cosa no implica, com podem comprovar, fer-la servir.

La rutina i la mandra són males companyes de viatge de qualsevol canvi. I també ho és la unitat del sistema judicial espanyol, únic i indivisible per a tot el territori nacional. Amb aquest marc legal tot queda en mans de la bona voluntat dels professionals. I amb això no anem enlloc. Jo mateix m'he trobat amb escriptures redactades en castellà on s'explicita que se m'ha ofert la possibilitat que ho estesin en català i l'he rebutjat. Curiosa manera d'actuar d'un notari, de qui se suposa que dona fe de la veritat. Quina barra.

Ja podem anar clamant pel baix índex de presència del català a la justícia, ja. Si ni els presidents i expresidents poden declarar en català en condicions, què podem esperar els ciutadans anònims? La presència del català als tribunals només ha crescut, i poc, quan s'hi han injectat quantitats importants de recursos, però quan s'ha tancat el goter, s'ha acabat la ficció. Aquesta és la realitat, i la solució passa només per un nou marc legal que no podrem aprovar mentre no tinguem la capacitat de fer-ho. La resta, brindis al sol i llàgrimes de cocodril.

Comentaris (0)21-06-2016 06:13:59

Renovar les paraules

No sé ben bé si hi ha qui creu que les solucions que un cop han funcionat són remei vàlid per a tot mal, o si la imaginació i la capacitat de posar-se al dia ja no són moneda d'ús corrent, o si pensa que la resta de mortals som idiotes, però cada dia podem trobar exemples de com les paraules, les expressions, les maneres de dir les coses posen de manifest aquest interrogant que acabo de plantejar.

El darrer, i per a mi més flagrant exemple en matèria política, el tenim sentint no fa gaires dies Pedro Sánchez quan va pronunicar, amb solemnitat i rotunditat "puedo prometer y prometo...". Patètic. Això és el canvi i l'avenç social, segons Sánchez. Anem arreglats.

Però no només en política passen aquestes coses, també en matèria de llengua, per exemple. I com a mostra, aquest imprescindible article de Ferran Suay, una de les veus que cal escoltar amb atenció cada cop que parla o escriu. Ell es refereix al País Valencià, però no cal ser massa llarg per veure que el paral.lelisme amb Catalunya és tan fàcil que ens hauria de fer pujar els colors. Però no és el cas. Només faltaria. Aquí seguim també amb paraules velles, amb conceptes vells, amb idees velles que, en conjunt, han demostrat la seva incapacitat, i que, a tot estirar, acompanyem d'una parell d'emoticones i així seguim dormint tranquils, segurs que hem fet arribar el nostre missatge nou i renovador a joves i modernets i que hem fent la nostra aportació a la història i a la salvaguarda de la llengua.

No es poden canviar les coses si no som capaços d'articular noves solucions i expressar-les amb paraules noves. Però resulta tan còmode seguir rebolcant-nos en el fang antic, convençuts de les seves propietats curatives. O potser és que no hi ha més cera que la que crema? Així ens va.

Comentaris (0)20-06-2016 06:20:04

Amb l'estiu a tocar

D'acord, no està fent el bo que caldria esperar, però som a tocar de Sant Joan i el calendari parla d'estiu, de bon temps i de trencar rutines, aprofitant les oportunitats que l'estació ens ofereix.

Estiu sempre és temps de descobertes, de viatges, de coneixences noves, de fer realitats il.lusions o fantasies, de descobrir territoris inexplorats i de compartir experiències amb la persona adequada. L'estiu és una recàrrega emocional i sensorial que ens omple d'energia per encarar la melancolia de la tardor i un hivern sempre complicat.

Aprofitem els dies llargs i les nits curtes, doncs. Gaudim de cada oportunitat, de cada moment, de cada lloc i, si tenim sort, aconseguirem el bon humor i les sensacions que em transmet el tema que avui em ve de gust tornar a escoltar i que fa olor d'experiències i descobertes fantàstiques i irrepetibles. O potser no tan irrepetibles.

Comentaris (0)19-06-2016 06:24:26

Temps per a la vergonya

Encara queden dies i aquesta Eurocopa de futbol hauria de començar a fer caure la cara de vergonya a més d'un i a més de dos. Aquesta mena de competició d'egos nacionals, en el fons, no acaba sent altra cosa que una nova manifestació de com el retorn de les ideologies més perilloses està quallant de manera contundent en la societat.

L'altra cara de les fan zone improvisades o no i amb més o menys desplegaments tecnològics, són els camps de refugiats a les portes d'una Europa que ja només mira endins, sobretot si hi ha futbol. Aquí, més a prop, els discursos electorals, uns discursos que tinc la sensació que ja ningú no escolta, se substitueixen per fotos de líders vestits amb la samarreta vermella proclamant sense cap mena de pudor el seu fanatisme no només esportiu.

I com a música de fons de tot plegat, la violència i les bengales a les grades dels estadis. Aquesta és la gran seguretat capaç de boquejar o sancionar la presència d'inofensives estelades i inútil davant d'articles pirotècnics i similars? Algú s'ho hauria d'anar fent mirar, quan té la temptació de parlar de coses tan greus com ara la incitació a l'odi i a la violència.

Què està passant? Anem camí de repetir, versió 2.0, allò que ja havíem vist a principis del segle XX? Ara mateix, vist el panorama i com la bilis i l'odi, enfundats en samarretes d'ultranacionalisme es van escampant, no descartaria res. Europa i els seus estats membres són incapaços de defensar els seus suposats principis i de garantir la dignitat de les persones, malgrat tots els seus dispositius de seguretat interiors i exteriors. Vergonya. Molta vergonya, des de ja fa massa temps. I creixent a ritme de gols.

Comentaris (0)18-06-2016 07:19:13

Un discret gran projecte

Ahir es va posar de nou en marxa un d'aquells projectes que avancen i van fent anys amb discreció, potser amb excessiva discreció, amb molt pocs recursos, però amb una voluntat de ferro forjada a cops en anys de crisi, no només econòmica. Em refereixo a la novena -sí, sí, ja novena- edició de la Mòstra de Cinèma Occitan, si no vaig errat, l'únic certamen cinematogràfic dedicat de manera exclusiva, a les creacions en aquesta llengua.

Nou anys que han permès passar d'una primera tongada de projeccions només a Lleida, a la presència, enguany, a pantalles de 32 localitats catalanes i occitanes, des de Bordèu fins als Alps i des de Tortosa fins a Narbona, passant per l'històric i digne de recuperar eix econòmic i cultural Tolosa - Vielha - Lleida, per exemple. Nou anys de creixement ininterromput i de creació d'una xarxa de complicitats transfronterera amb institucions, entitats i empreses a banda i banda dels Pirineus, novament la columna vertebral d'un vast territori de què parlava Verdaguer.

Enguany, la Mòstra tornarà a fer el seu camí de sud a nord i d'est a oest, amb la discreció habitual, lluny dels grans titulars i de les grans promocions que potser començarien a anar fent falta, pensant en una desena crida i amb tossuda voluntat de continuïtat, una continuïtat que fins ara ha garantit un petit nucli de gent que ha cregut en allò que fa i que amb calma i paciència ha sabut fer bé una bona feina per a un bon projecte.

Comentaris (0)17-06-2016 06:22:03

Què està passant?

Eurocopa de futbol i ni un gol agònic del traïdor independentista Piqué, ara heroi nacional hispànic, aconsegueix apartar de les primeres planes la violència desfermada dels seguidors d'alguna que altra selecció. Ben mirat, la violència en els estadis de futbol no és nova. Tots sabem què passa i com les gasten determinats grups d'afeccionats, tant d'aquí com de la resta d'Europa. També sabem que hi ha cataplasmes en forma de suspensió de competir a nivell internacional, per exemple. De tota manera, el que estem vivint aquests dies, sí que presenta alguna característica que ho fa prou singular.

Voldria remarcar la sensació que transmeten les imatges que anem veient, una voluntat expressa d'anar a fer mal. Més enllà de la passió o dels excessos alcohòlic, hi ha unes ganes de trencar, d'atacar, d'enfrontar-se a la policia, com si la violència fos una part més del ritual esportiu. Això potser sí que és nou, almenys d'una manera tan evident.

No sé si és la crisi, la frustració col.lectiva o anar tips de tot, però veure com es comporten determinats grups humans al carrer fa perdre, si encara ens en quedava, la fe en l'espècie. Potser, de fet, és conseqüència, d'una manera o altra, dels discursos que de fa anys van llençant els líders polítics, farcits d'odi i que s'han anat concretant en mesures concretes tan pròpies de hoolligans de la política com els camps de refugiats, amb la connivència d'una xenofòbia en expansió. En el fons, ens agradi o no, sembrar odi és acabar recollint odi.

Per cert, ja s'ha dit però val la pena recordar-ho: no he vist jo cap estelada en mans d'aquests violents radicals. Que potser l'odi no l'atiaven determinades banderes? A veure si serà que no i que tot plegat no era més que una altra forma de vehicular el discurs de la intolerància i de la superioritat.

Mala peça al teler té aquesta Europa moderna, rica i culta, quan tot el que mostrar al món és misèria i violència.

Comentaris (0)16-06-2016 06:25:30

22 segons

Vint-i-dos segons. Vint-i-dos. Aquest és el temps que durant el debat dels quatre candidats a la presidència del Govern d'Espanya, els insignes líders van dedicar a la violència masclista. Val a dir que el temps es va repartir de manera desigual entre els quatre: els dos de la dreta (cada dia més extrema que dreta), zero segons; els dos d'esquerres (per dir alguna cosa), la resta.

Vint-i-dos segons a una qüestió que deixa una seixantena de dones mortes i milers d'agredides cada any, amb una cadència sinistra i inexorable. Vint-i-dos segons per oferir més pisos on amagar les víctimes, o per apel·lar a un gran pacte d'estat, segurament la millor manera de no fer res. Aquesta és la resposta de la gran política a un drama quotidià de tantes i tantes dones.

Costa dir res davant de tanta indiferència. Vint-i-dos segons. Poc més de la tercera part del que dura un minut de silenci. Silenci, doncs.

Comentaris (0)15-06-2016 06:13:54

Entre l'èpica i el fatalisme

"Viatge a Ítaca" és una cançó que Lluís Llach va publicar l'any 1975, fa una mica més de quaranta anys i que ha anat passant per diferents etapes, pel que fa a presència social, sempre més o menys com banda sonora d'una recuperació nacional, i que ha viscut, especialment el títol, una segona joventut aquests darrers anys, amb tot això del procés cap a la independència.

Sempre es bo recordar els clàssics, no seré jo qui m'hi oposi. Però amb els clàssics es corre el perill de no evolucionar, de no anar més enllà de savis conceptes expressats amb paraules encertades. I una mica és el que em temo que ens ha passat aquests darrers anys, que hem viscut entre sàvies idees ben articulades, però prou.

Una altra cançó interessant és "camí d'enlloc", de Pep Sala, un tema publicat el 2004, fa poc més d'una dècada i que, vist amb una mínima perspectiva, tenia alguna cosa de profètic i que, al capdavall, ha esdevingut una mena de contrapunt de l'Ítaca aquesta que tant ens emociona.

Així som els catalans. Entre l'èpica mítica i el fatalisme. I el greu del cas és que no ens en sortim d'aquest moviment pendular que ens fa anar i tornar d'un lloc a un altre, d'una idea a una altra, però sense abandonar mai aquesta tan ben coneguda zona de confort. Aquesta mena d'autèntic oasi on seny i rauxa es neutralitzen i s'equilibren.

És molt cansat imaginar que has salpat cap a Ítaca i comprovar que la tripulació no sap, no vol, o no pot, anar enlloc. I el perill és que a meitat de camí entre l'èpica i el fatalisme, sempre hi ha el ridícul que anuncia la tragèdia.

Comentaris (0)14-06-2016 05:57:00

Realitats que fan mandra

Quina mandra. D'acord, avui és dilluns i costa d'arrencar. Però no només això. La mandra és per les setmanes que tot just comencem, amb una absurda campanya electoral que ja he decidit ni seguir més enllà del que és inevitable perquè tot ho envaeix. Només una reflexió: per què hauríem de creure i confiar en la paraula d'aquells que han demostrat una absoluta incapacitat per llegir la voluntat de la gent i actuar en conseqüència? Què ha canviat en un parell de mesos? Res. Res de res. Només el desesperat intent d'assolir una majoria àmplia que els atorgui el poder sense haver de parlar ni pactar res amb ningú.

Quina mandra veure com aquí fem un salt enrere i tornem a parlar de consulta, acordada o no. Que no ho viem que cap majoria no permetrà una consulta legal? Que hem de fer, tornar a repetir el numeret d'una consulta on només va a votar una opció? Una nova consulta sense cap valor més enllà del testimonial? Una nova acció que acabi als tribunals?

I encara més. Quina mandra amb el tema de les llengües. Ahir, TV3 parlava del partit d'avui de la selecció espanyola a Toulouse, mentre que al rètol que acompanya la notícia es podia llegir Tolosa, nom occità de la localitat. En què quedem? Una nova mosta del bilingüisme que proclama Ciutadans? Incompetència? Falta de criteri?

Tres situacions diferents que fan mandra. I me'n fan, sobretot, perquè evidencien que les paraules, de tant en tant, poc tenen a veure amb les conviccions. Diem una cosa per quedar bé, però com que no ens acabem de creure (de vegades, ni comencem) allò que surt de la nostra boca, passa el que passa, i no aconseguim passar del ridícul o de la mentida absurda. I així ens va.

Comentaris (0)13-06-2016 06:11:26

La vida en un vers

Ja fa uns quants anys que Foix, poeta sempre per descobrir, va escriure aquell ver magnífic i lúcid "m'exalta el nou i m'enamora el vell". Des del primer cop que el vaig llegir, aquest vers se'm va instal.lar a la memòria, com una tornada enganxosa que no et pots treure del cap i que de tant en tant reapareix, per sorpresa i, aparentment, sense venir a tomb de res.

Viure, aquesta cosa tan àmplia i tan complexa, potser, també es pot resumir en el vers de Foix. Vivim una realitat que ens enamora, antiga, permanent, sòlida, que ens aporta seguretat, identitat, valor perdurable i imprescindible per a una existència estable, però alhora tenim una altra vida feta de moments irrepetibles, de fets puntuals, de descobertes, d'adrenalina, de novetats, que assaona la realitat amb un toc d'exaltació, de curiositat, d'excitació fins i tot, per trencar rutines i aportar-nos novetats i coneixences.

El vell i el nou. El seny i la rauxa. Allò que és durador i la sorpresa puntual. A l'equilibri entre un i altre podem trobar la clau de la felicitat, o d'una vida farcida d'històries per recordar, rica en sensacions i, al capdavall, satisfactòria i plena. A les portes de l'estiu, és bon moment per retrobar les paraules el poeta.

Comentaris (0)12-06-2016 06:52:00

I ara què?

Segurament, "i ara què?" és la pregunta que més corre de boca en boca. Amb uns pressupostos vell, fets en un escenari socioeconòmic diferent de l'actual i clarament insuficients, eternament prorrogats, amb unes eleccions espanyoles a la cantonada i amb el fantasma d'una nova cita electoral a Catalunya planant al damunt dels nostres camps, què passarà?

La resposta, ara mateix, és difícil -per no dir impossible- de preveure. De tota manera, coses que sí que sabem, i que poden aportar una mica de llum, són que, d'entrada, passarà l'estiu, uns mesos de calma i de rutines diferents que entre cervesa, sol, platja i tot plegat, ajudarà a relaxar una mica els ànims. També sabem que visitarà Espanya el president Obama, una visita curiosa en un moment d'eventualitat política absoluta. Diuen les males llengües que ve a garantir la gran aliança al govern de Madrid per garantir l'estabilitat que els inversors reclamen. També vindrà amb l'esquer de noves inversions? A reclamar una postura favorable als grans interessos econòmics? Segur que sí. I fora d'això, que no és gran cosa, no sabem gaire més. La resta, incògnites.

El que sí que han de tenir clar aquells que tenen la clau per respondre aquestes i altres preguntes és que ara mateix en trobem entre la decepció i la sensació que ens han estafat. Ni rastre d'aquella gairebé naïf i fantàstica il.lusió de fa no tant de temps. I és que nosaltres, la gent que no pintem res en política, ja hem fet la nostra part de la feina. Ara, qui ha de fer tirar la cosa endavant, ha de fer la seva. De moment, però, encara ens movem entre la revolució pendent d'uns, la refundació d'uns altres i el somni de tocar poder de debò d'aquells que es poden trobar amb més del que poden assumir, perquè no han sabut canviar velles pràctiques i vells principis. Francament, ens mereixem més. Ens ho hem guanyat. Però ja se sap, la política, aquesta encara antiga política nostra, té les seves prioritats, i nosaltres, els ciutadans, les nostres. I unes i altres, en aquests moment, no casen.

Comentaris (0)11-06-2016 07:32:45

Feina

Segons el Gènesi, quan Adam va menjar el fruit prohibit del paradís, va ser castigat a haver-se de guanyar el pa amb la suor del seu front. A banda d'aquest autèntic càstig bíblic, el treball, avui dia -es veu que això del paradís ens queda lluny-, és un bé preuat, encara que guanyar-se el sou (el pa, en versió contemporània) no sempre tingui totes les connotacions positives que en caldria esperar.

Sigui com sigui, de tant en tant, la feina, fins i tot la més avorrida i grisa, ens sorprèn amb moments prou satisfactoris que ens recorden que amb el nostre treball, amb la feina d'un equip divers, curiós, canviant, pot aportar alguna cosa de valor als altres, alguna experiència positiva i satisfactòria. Aleshores, només aleshores, allò que fem té realment sentit.

Ahir vaig tenir l'orgull de participar en l'acte de lliurament de la desena edició dels Premis Llanterna Digital, una iniciativa coral, a la qual, al llarg dels anys, s'hi han anat sumant més i més agents que han fet possible la seva evolució i creixement. Ahir, les cares de satisfacció dels premiats i també les de l'equip humà que hi ha al darrere em van recordar que la feina, a banda d'aportar un sou, també regala, gairebé per sorpresa, moments inoblidables.

Comentaris (0)10-06-2016 06:06:44

Lliçons d'ahir

Quanta raó tenia Verdaguer quan va escriure allò que diu que "lo que un segle bastí, un altre ho aterra". En una burda adaptació política podríem dir que lo que una legislatura bastí, una altra ho aterra. La cita verdagueriana m'ha vingut al cap pensant en la CUP i el seu paper enormement responsable i amb un gran sentit d'estat, la legislatura passada, i la pena -i el mal- que fan aquesta. El resultat previsible? Si parlem d'ells, el retorn a la marginalitat parlamentària a les properes eleccions. Si parlem de tots, un sentiment entre la traïció i l'estafa.

Un cop més, les matemàtiques s'han tornat juganeres. Jo no sóc cap expert en càlcul de probabilitats, però que fa uns mesos una assemblea acabés amb empat i ara aquesta mena de cosa de la directiva de la CUP torni tècnicament a empatar, no sembla massa fàcil, càlculs en mà, llevat que hi hagi algun factor que condicioni, d'una manera o altra, el resultat. Matemàtiques a banda, deixar la capacitat de decisió sobre uns pressupostos negociats en mans de qui no ha estat als treballs previs em sembla una irresponsabilitat absoluta, més pròpia de qui vol jugar a fer-se el demòcrata progre, que cap altra cosa. El sentit d'acció de govern no es veu enlloc. Aquesta és la manera de fer de la CUP avui.

De tot plegat què en surt? En primer lloc, un triomf inesperat dels que no ens volen independents, que es carreguen d'arguments per menystenir-nos. En segon lloc, un possible fracàs d'una legislatura que havia de ser molt important i que pot acabar sent un desastre històric. En tercer lloc, la trista constatació que no hi ha esperança de renovació política més enllà dels partits tradicionals. I finalment, i sobretot, la solidesa de la figura d'un president que lluny de jugar als pactes d'amagatotis que li permetin mantenir-se al govern, deixa el seu futur en mans del Parlament, en una decisió que cal valorar, i molt.

Ah! I no ho oblidem: intentar governar amb pressupostos prorrogats és una ruïna. Amb els números que ara tenim no hi ha avenç ni progrés possible, no ens enganyem. I per si encara algú pensava que no, seguim mirant a Madrid i depenent del que s'hi decideixi per veure com ens encarem aquí. En qualsevol cas, el resultat és previsible (i gens favorable) per més qui diguin els progres de saló de casa nostra. Temps al temps.

Comentaris (0)09-06-2016 06:16:44

Referents nous

Els temps canvien. Mira tu quina novetat. Si no fa tants anys eren les feines del camp les que marcaven la cadència de les estacions, ara hem substituït la sega, la verema o la matança del porc per altres referents més moderns, més cosmopolites.

Aquests dies, i el calendari que digui el que vulgui, s'obre la porta a l'estiu amb l'espot televisiu d' Estrella Damm, una cervesa que s'autoproclama mediterrània. Ja fa uns anys que passa. Fet i fet, ja fa molt de temps que El Corte Inglés ens avisa que és primavera (faci fred, faci calor) i que el Halloween de Port Aventura ens marca la tardor. Això per no parlar de les tradicionals bombolles Freixenet, imprescindibles per acollir el Nadal i l'hivern de retruc.

Ja ho sabem, som en temps de platja, de gamba vermella, de festes a la vora del mar i de l'eterna joventut regada amb cervesa. Això sí, enguany amb el contrapunt de l'home madur assenyat però obert a noves experiències. Per cert, noia jove i home madur, el binomi natural a la premsa del cor, a la societat acomodada, o a les parelles de presentadors de telenotícies. Una mica fàcil, oi?

Benvingut sigui l'estiu i una realitat que, en la major part dels casos, poc tindrà a veure amb els tòpics d'aquest nou anunci, que té el seu punt, tot sigui dit, igual com tampoc tenen massa a veure la tardor amb els parcs d'atraccions, l'hivern amb el glamur del cava, ni la primavera amb els grans magatzems que ens recorden on són els nostres límits.

Nous temps, nous referents. Ara toca Mediterrani. Una pena que ahir vam saber que en un parell d'anys s'hi han quedat 10.000 persones intentant creuar-lo. Contradiccions del món on vivim i coincidències de la informació.

Comentaris (0)08-06-2016 06:12:31

Anuari Mediacat 2015

Ahir es va presentar l'Anuari Mediacat 2015, una publicació que cada any ens posa davant dels nostres silencis, dels nostres fantasmes particulars; en definitiva, davant d'un seguit de realitats quotidianes que o bé no volem veure, o bé els mitjans de comunicació silencien, perquè mai no resulta agradable trobar-se cara a cara amb les nostres misèries socials.

L'informe d'enguany parla de l'aïllament a les presons, de les escoles d'elit del nostre país, de les dietes als consells comarcals, dels assessors de les diputacions, d'El Corte Inglés, dels diners públics que van a parar a clubs de futbol, del poder dels hotelers a les Balears, i de tota una pila més de temes importants que van estar força silenciats, quan no omesos del tot, per part dels mitjans, i que fan pujar els colors de tots els que encara creuen en allò de la Catalunya rica, plena i no sé quantes coses més.

Repassar l'Anuari Mediacat de silencis mediàtics és un exercici de realitat que val la pena fer cada any. I no només per descobrir una pila de coses que habitualment no ens arriben, sinó sobretot perquè ens demostra que hi ha altres realitats més enllà de les oficials i que les institucions, les empreses, els centres educatius, els clubs esportius o aquells que menys imaginem, tenen una cara fosca, molt fosca de vegades, que no se'ns vol mostrar o que no ens interessa conèixer. El resultat, aquesta gran mentida en què vivim.

Internet ha projectat molta llum sobre la realitat. Tot es pot enregistrar i tot es pot difondre, avui dia; però encara fa falta gent com la que forma el Grup de Periodistes Ramon Barnils que ens faci veure amb tota claredat els nostres fantasmes, perquè només si els coneixem els podrem derrotar, algun dia, i si realment ho volem fer, perquè viure entre fantasmes i deixar que facin la seva, amb la música de fons de les proclames polítiques oficials, pot resultar molt plàcid, i fins i tot prou confortable.

Comentaris (0)07-06-2016 06:22:57

Nombres

Ens hem acostumat als números. Ens hem acostumat a conviure enmig de xifres i quantitats. I ho hem fet de tal manera que hem acabat perdent el sentit de la proporció i de què hi ha darrere de cadascun d'aquests números freds i anònims.

La setmana passada tots els mitjans recollien una dada: 117 cadàvers apareixen a una platja de Líbia, retornats per la marea. Intentaven arribar a una Europa que no els vol i van tornar, morts, a una terra de la qual fugien. 117. Ni fred ni calor. Estem tan acostumats que tant ens fa 100 com 10.000. Tant ens fa un centenar d'ofegats com desenes de morts en una batalla. Són xifres. Només són números sense més. Alguna foto poc o molt desagradable, com la dels cadàvers a la sorra, i poca cosa més. Passem pàgina aviat fins a la propera dada.

Per una casualitat del destí, aquesta setmana també hem sabut que el mar ha dut a Barcelona unes 90.000 persones a bord del vaixell de creuers més gran del món. Aquestes persones han desembarcat sense problemes, faran un tomb per la ciutat, compraran quatre coses i se'n tornaran felices i encantades del seu viatge.

117, 90.000... ens és ben bé igual. Totes dues són quantitats que no passen de ser anecdòtiques per a nosaltres, que no som ni a una banda ni a l'altra d'aquest mar que tot ho admet, o que tot s'ho empassa.

No ho he fet, però potser seria curiós calcular el temps i els espais han dedicat es mitjans als ofegats i als creueristes, perquè aleshores tindríem més xifres, però unes xifres que ens parlarien, amb la científica fredor dels nombres, de les nostres prioritats.

Comentaris (0)06-06-2016 06:11:33

Ganes d'estiu

Si admetem, com diu Eduard Punset, que la felicitat és a l'antesala de la felicitat, aquests dies previs a l'estiu haurien de ser ja l'estiu. I no encara. El temps no acompanya, els temps que corren estan carregats d'incerteses i no sabem si el mosquit tigre acabarà atacant-nos, o no encara. De tota manera, el calendari és tossut i imposa la seva llei: l'estiu arriba imparable. Quinze dies mal comptats i a reveure senyora primavera.

I és que l'estiu és una mica com els diumenges. Convida a fer coses que venen de gust i que s'aparten una mica de la rutina. D'alguna manera és com si l'un i l'altre ens aportessin una dosi suplementària d'optimisme, de ganes de viure i de l'empenta necessària per fer allò que el dia a dia ens veta. I si pot ser amb aquell punt de complicitat que tot ho pot i en bona companyia, molt millor encara.

Avui, som a les portes de l'estiu i és diumenge. Ens cal res més? Avui retrobaré la meva vena més extravagant i us convido a escoltar aquest tema que prou podria ser la melodia del despertador que ens fes saltar del llit cada dia per compartir històries i aventures: "pots comptar amb mi / encara que aquest cel / ens caigui tot a sobre".

A l'estiu, diuen que tota cuca viu. I l'estiu és a tocar. La victòria és nostra.

Comentaris (0)05-06-2016 06:29:58

L'insomni d'una nit d'estiu

Qui dubti de la força dels més petits, que passi una nit amb un mosquit voltant per la seva habitació. El soroll del seu vol, a cau d'orella, acaba esdevenint una autèntica amenaça diabòlica i la millor manera d'engegar-nos a pastar una nit que imaginàvem tranquil·la.

El sents. Saps que tard o d'hora vindrà per tu. Per més cops de mans al buit, cap resultat. No tens un pot d'insecticida a mà... Ara mateix, penses, l'Amazonia i el planeta que el salvi un altre, jo només vull exterminar aquesta bèstia amb qui no hi ha arguments que valguin. Ara mateix, qui fos un personatge de còmic dels anys seixanta o setanta carregat amb un antic polvoritzador de DDT; i tant em fan la capa d'ozó o l'efecte hivernacle. I és que no ens enganyem, un mosquit, un simple mosquit, és capaç de treure el pitjor de nosaltres, senzillament perquè és capaç de prendre'ns alguna cosa tan valuosa i tan necessària com el descans.

Avui és festa. Sort n'hi ha, perquè mal servei hauria pogut fer avui, amb el cap encara bullint entre brunzit d'una bèstia minúscula i un odi sàdic i irrefrenable. De tota manera, ja és de dia, he sobreviscut, amb una nit enlaire, però sense cap picada. Aquesta propera nit no tornarà a passar. Un bon pot d'insecticida i a dormir com un nen.

Realment, cada dia que passa, crec que la política acaba imitant la realitat. Encara que costi d'acceptar, sembla, fins i tot, que de vegades la crònica parlamentària està basada en fets reals. Ens agradi o no, els petits poden resultar molt molestos, poden emprenyar una nit, però la cosa no va més enllà, llevat que, sense saber-ho, els mosquits polítics siguin portadors d'algun mal major, d'alguna malaltia letal, que escampin sense tenir-ne cap consciència. Aleshores, ja no hi ha insecticida ni estratègia que valgui. Aleshores, la bestiola que actua d'esme resulta mortal. Nits d'estiu al Parlament? Tant de bo només sigui l'insomni d'una nit d'estiu.

Comentaris (0)04-06-2016 06:58:21

Perdre la raó

Molt sovint, el "com" és tan important com el "què". No és estrany veure com les males maneres o la matusseria en la manera de fer treu la raó a aquell que la tenia. Justament això és el que va passar ahir al rectorat de la Universitat de Lleida quan un grup d'alumnes tancats en aquell edifici van agredir un càmera de televisió al crit de "fora periodistes de la universitat".

El conflicte és vell i neix quan una professora, delegada del Govern a Lleida per a més senyes, comença a impartir les seves classes amb escorta policial, amb la connivència del rector. La presència policial a la universitat és un fet que mai, absolutament mai, ha d'arribar a passar, però sempre hi ha rectors i rectors. Protestes i tancada d'estudiants com a resposta. Aquest és el relat, molt per sobre, fins a ahir, quan tot va saltar pels aires.

Ahir, els estudiants es van enfrontar als periodistes per fer-los fora. Aquest gest suposa, de fet, posar-los, als seus ulls, al mateix nivell que la policia. Suposa tractar-los de forces repressores. Aquest gest és la pèrdua definitiva de tota la raó que havien acumulat els dies previs. Cal no oblidar que el propi edifici on es van produir els fets acull estudis de periodisme i comunicació audiovisual.

L'estupidesa en les maneres de fer, al capdavall, acaba reforçant aquells que volen imposar la seva llei, encara que sigui amb escorta policial. Ahir, el rector i la delegada del Govern van guanyar sense fer res, mantenint la seva habitual distància covarda del conflicte. Ahir, uns estudiants carregats de raó la van perdre tota. Ahir, aquells que sempre manen i imposen la seva paraula a qualsevol preu, van tornar a guanyar. Per què? Gràcies a qui? No pas per mèrits propis.

Comentaris (0)03-06-2016 06:17:31

Superioritat moral

Segurament, el pitjor enemic de les esquerres són elles mateixes. És com si alguna mena de maledicció ancestral les perseguís per fer-les saltar pels aires així que arriben a ser alguna cosa més que oposició, en el millor dels casos. Aquesta maledicció, val a dir-ho, tant afecta la seva tradicional dispersió ideològica -tants caps, tantes maneres de pensar-, com d'una autoatorgada superioritat moral que d'una banda els fa mantenir-se fidels als valors i a les essències, però que d'una altra els allunya del pragmatisme de l'acció govern i, de retruc, del servei real a la societat.

En el cas de les dretes, el panorama és totalment diferent. Juguen a l'exercici del poder amb totes les eines a la seva disposició en cada moment: exèrcit, tribunals, capital... i s'emparen rere l'ordre establert, les lleis -les seves- i uns principis eterns que ho justifiquen tot, abusos de tota mena inclosos. És el que té ser amo de sempre.

Però tornem a les esquerres, perquè estem a punt d'assistir a un d'aquests suïcidis periòdics. Concretament per part de les CUP, cada dia que passa més allunyades de la realitat possible i cada cop més a prop de contradiccions ridícules com quan la senyora Mayol es va proclamar antisistema. Tela!

Ara és el diputat Salellas qui d'una banda defensa l'ocupació (la seva formació insinua fins i tot el dret a ocupar segones residències) mentre declara que és titular d'onze propietats. D'acord que té tot el dret a tenir-les i a fer-ne el que li sembli, però en té el dret en raó del principi de defensa de la propietat privada que l'ocupació qüestiona. Conflicte ideològic a la vista? Segon cas Saura-Mayol, versió segle XXI? Sigui com sigui, tema de debat segur. I aquestes coses, quan el risc de trencament de l'estabilitat parlamentària i del Govern són molt més que tambors llunyans, per obra i gràcia de l'aprovació o no dels pressupostos, poden esdevenir autèntiques bombes de rellotgeria.

Estem assistint al principi del retorn de les CUP a una situació marginal, parlamentàriament parlant? Seria una mala notícia, perquè es confirmaria que no es pot trencar l'hegemonia del poder. Però aquesta és la pinta que fa, ara mateix. La superioritat moral, en tot cas, ve dels actes, no de les grans proclames.

Comentaris (0)02-06-2016 06:16:27

Tancats a casa

Molt malalta ha d'estar una societat quan algunes de les persones que hi viuen no gosin abandonar les seves llars ni per dur els nens a escola, per por a no poder tornar-hi. Aquesta és justament la situació de moltes famílies de Ciutat Meridiana que s'han trobat que en els pocs minuts que triguen a dur els fills a classe hi ha qui aprofita per canviar els panys i executar un desnonament més que forçós. I per acabar-ho de reblar, sembla que ni els jutjats ni els serveis socials n'estaven al cas.

Aquesta és la realitat d'una part del nostre país. Aquesta és una realitat en què una família pot perdre tot el que té, casa i possessions personals, fins i tot al marge dels procediments formals i legals, i per això es veu obligada a triar entre protegir allò que és seu i el seu sostre, o dur la canalla a escola. La decisió, de moment, sembla apostar pel present i no quedar al carrer, encara que sigui a costa d'hipotecar el futur per manca d'educació.

Ja podem anar parlant de protecció jurídica, d'estat del benestar i de polítiques socials. Ja podem crear plataformes de protesta i, fins i tot, ja podem anar situant activistes en llocs amb capacitat de decisió. Mentre ho fem, hi ha qui no té més remei que defensar, minut a minut, el seu petit territori familiar, a qualsevol preu.

Aquesta és, també, la Catalunya rica, plena, desvetllada i feliç. Això sí, tothom, sobretot les administracions implicades, tenen clar el diagnòstic: hi ha un problema, i ens ho hem de fer mirar. Però entre reflexions, reunions i diàlegs estèrils, seguir confinats a casa, per si de cas.

Comentaris (0)01-06-2016 06:14:39