login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

A punta de dia

Una de les coses que sempre m'ha agradat fer és llevar-me ben de matí, quan la nit encara la seva recta final, i passejar, sense presa ni destí, pels carrers de qualsevol ciutat. Els fanals, en competència amb les primeres llums del matí van perdent sentit i es preparen per descansar i, a poc a poc, comença tot un món invisible només unes poques hores més tard.

És l'encant del ritme mandrós d'alguna cosa que es posa en marxa. Camions i furgonetes que descarreguen qui sap què, soroll de passes disperses, rodes de carretó, alguna cafetera que es posa en marxa, les façanes que comencen a vestir-se de colors rere les finestres, algun despistat que no sap ben bé on va, o alguns que ja no van enlloc, sinó que tornen de ves a saber on.

Aleshores, m'agrada imaginar les vides de cadascú, els pensaments, les il.lusions, les fantasies o les misèries de tots aquells desconeguts, més enllà de l'activitat rutinària i mandrosa de primera hora. Imagino històries. Històries divertides, apassionants, complicades... fins que el sol s'hi posa de debò, desapareix la màgia i encaro la meva rutina.

Darrerament he descobert que alguna cosa semblant passa al món de les xarxes. Veus qui apareix i dóna senyals de vida a primera hora, i reconeixes algú i no saps qui és la major part de tot aquell mosaic humà que es va desplegant a la pantalla, però mires d'imaginar qui són, com són, d'on són, per què escriuen el que escriuen, o pengen el que pengen i, al capdavall, acabes descobrint, un cop més, que la vida és alguna cosa tan rica, tan sorprenent i tan diversa que val la pena no malbaratar ni un sol segon i gaudir-ne amb els ulls ben oberts, amb mirada serena i amb tots els sentits ben desperts.

Comentaris (0)31-07-2016 06:26:44

Visitant l'horror

Hi ha imatges d'una potència extraordinària. I també hi ha frases, sovint breus, que diuen molt, amb molt poques paraules. Una bona mostra la tenim en la visita que fa un parell de dies va fer el Papa Francesc a Auschwitz, un nom que, sense dir res més, ja causa pànic i vergonya.

Com és habitual, hi ha molt poques imatges d'aquesta visita, però una figura blanca, solitària, entrant a aquell espai de terror, impressiona. Llavors podem llegir la crònica del circuit de la visita i no ens costa gaire posar-hi imatges. Què devia passar pel cap del Papa durant aquesta dura passejada? Ell va viure la guerra i els horrors del nazisme, però la capacitat evocadora de trepitjar el lloc dels fets, ara buit, supera qualsevol narració.

Com s'enfronta un home de Déu, un home de pau, al record del mal absolut? No ho sé. Em costa imaginar-ho, perquè si per a qualsevol persona és dur imaginar segons què, quin remolí de sensacions no ha de sentir algú com ell?

Una visita a la memòria de l'horror hauria se ser obligada. Potser així, ens ho pensaríem dos cops abans de fer segons què o de tractar a alguns d'alguna determinada manera. Una frase, una de les dues que Francesc va escriure per deixar constància de la seva visita, segurament ho pot resumir tot: "Senyor, perdó per tanta crueltat".

Potser val la pena recordar el començament del Salm 130 que es va recitar durant la visita, tant si s'és creient com si no: "Des de l'abisme et crido, Senyor; Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica. Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir?". Una crida al perdó per part d'algú que no hi té cap culpa. Una lliçó per aprendre.

Comentaris (0)30-07-2016 06:30:54

Què ens espera?

Ens agradi o no, els Estats Units d'Amèrica segueixen marcant, en gran mesura, el ritme de la societat contemporània occidental. Per això, pel seu paper com a referent i guia, són importants les properes eleccions presidencials. I com a detall gens menor, fixem-nos que és el primer cop que un dels candidats és dona; cap novetat a Europa, però sí als EUA. En això encara els passem al davant.

De fet, els dos candidats que aspiren a la presidència em semblen especialment representatius dels temps que corren i dignes de tenir en consideració. D'una banda, Clinton, dona, incansable, i amb força opcions a presidir la primera potència mundial. D'una altra, Trump, home, mascaró de proa del populisme neofeixista que a Europa podríem trobar en el Front Popular de Le Pen, per exemple, i que allà s'ha articulat com mai, i també amb força opcions de victòria.

Simplificant molt, el dilema és si ens estimem més un poder en femení (i segueixo pensant que la feminització de la política encara és una assignatura pendent, malgrat les diferents caps de govern que hem conegut) o si preferim el triomf del discurs racista, supremacista i demagog tan actual, darrerament, per tot arreu.

El que passi als Estats Units marcarà, en bona part, el que passi a Europa, un continent en hores baixes, amb una terrible crisi ideològica, absolutament incapaç de fer front a res -absolutament a res-, i amb un exèrcit de Trumps que va guanyant posicions dia a dia. Un triomf americà, segurament, els obriria el pas a més d'un govern, també, a aquesta banda de l'Atlàntic. Apassionant tot plegat. I molt perillós.

Comentaris (0)29-07-2016 06:03:58

Doncs marxem

Sembla que hi ha qui li va agafant gust a això de marxar en el moment de prendre decisions. Ahir, novament, el Parlament de Catalunya va veure com els diputats del PP i de Ciutadans abandonaven els seus escons per no votar, ni a favor ni en contra, d'alguna cosa que es veu que devia ser tan important que va merèixer tota mena de retrets, insults i amenaces, però no prou com perquè es dignessin votar-la. Res de nou, de fet.

Una actitud clarament definitòria del seu concepte de parlamentarisme: activitat que permet marcar postura, sovint amb tot un ventall de males formes i prou. Legislar i fer alguna cosa de profit, només quan tenen majoria absoluta. Si no, es veu que és més digne marxar, en busca d'una bona foto i d'un bon titular.

Poc respecte institucional, de fet. Bé, si fa no fa el mateix de la indigna actitud del PSC que, després de discutir i posicionar-se sobre una qüestió tan important per al país com és el procés de desconnexió d'Espanya, decideixen que no marxen, però que no voten. De traca i mocador, la postura.

Quan temes tan importants com aquest no mereixen ni el més mínim respecte al funcionament democràtic de la nostra cambra legislativa, malament rai. Potser és que totes tres formacions tenen prou clar que aquí venen a passar l'estona, a generar notícies i a recaptar vots per a les cambres madrilenyes, que deu ser on es debaten les coses que sí que val la pena votar.

Això de la independència, finalment va posant tothom al seu lloc. A alguns, ben galdós, per cert.

Comentaris (0)28-07-2016 06:17:55

La capsa de Pandora

Si hem de fer cas al que corre per les xarxes, s'ha obert la capsa de Pandora, aquell misteriós recipient del qual van sortir tots els mals del món. La referència mitològica ve a propòsit de la marxa de 53 peces del MNAC cap a Sijena. Compliment d'una sentència segons uns, claudicació indigna segons uns altres, i pura estratègia segons algú més. Sigui com sigui, mala peça al teler, sobretot per a la resta de peces, que es troben al Museu de Lleida.

De fet, vulguem o no, acatar una sentència injusta implica reconèixer un delicte que, per més que insisteixin, no va existir mai. I això, sobretot tractant-se d'una institució, és greu. Que potser amb això es guanya temps per continuar per via judicial? Potser sí. Que és un gest de bona voluntat? Segur que també. Però de tota manera, i ni que només sigui per respecte a totes les persones que al llarg dels darrers anys han estat treballant moltíssim, i amb un absolut rigor científic per defensar la legalitat de l'adquisició de les peces, no deixa de ser un lleig (deixem-ho aquí) innecessari.

Aviat sabrem si la capsa de Pandora s'ha obert o no, i si el precedent d'aquesta trista tramesa d'obres (mai devolució ni restitució, que quedi clar) és tan greu com ara mateix pot semblar. Confiem que, com en el mite, l'esperança sigui l'últim (l'únic) que ens quedi. De moment, tot plegat costa massa de pair i no fa cap bona pinta.

Digueu-me raret, però de vegades més val un bon enemic que un mal aliat. I en aquesta història, al llarg del temps, hi ha hagut de tot. Que cadascú en faci la seva lectura.

Comentaris (0)27-07-2016 06:19:36

El pregoner

Ho reconec, cada any que passa estic més tip que les festes de la Mercè se'ns colin a casa, tant si som barcelonins com si no, amb la poca delicadesa que implica donar per suposat que allò que passa a la capital passa a tot el país, tot fent-nos empassar, de grat o per força, espectacles com ara el piromusical de torn.

Som a dos mesos vista mal comptats de la festa que ens ocupa i ahir vam saber qui en serà pregoner, enguany. Ni més ni menys que un excriptor, Javier Pérez Andújar, que no s'està de titllar els independentistes d'aiatol.làs. Fantàstic. Tot un exemple a seguir que l'ajuntament de la capital es posicioni al costat de qui ataca d'aquesta manera tan contundent, com a mínim, la meitat de la població de la ciutat que el convida. Però més fantàstic encara resulta que l'alcaldessa Colau afirmi que el personatge en qüestió representa els valors que volen transmetre les festes. De quins valors parla? De la manca de respecte a la diferència? De la demagògia més barroera? De l'insult de franc? De les ganes de generar enfrontaments interns? M'agradaria saber la resposta, francament.

Sigui com sigui, l'Ajuntament de Barcelona, presidit per Ada Colau amb el suport del PSC, no ho oblidem, amb aquesta elecció de pregoner (recordem que la feina del pregoner sempre ha estat difondre les notícies i informacions que l'autoritat vol fer públiques) es torna a posar d'esquenes a mig país, de manera clara i contundent. Una raó més, si encara feia falta, perquè nosaltres ens girem per no empassar-nos tanta mala fe, embolicada en paper de focs artificials.

Comentaris (0)26-07-2016 06:25:24

Fotos, fotos.

Aquests dies hem acollit amb satisfacció l’arribada dels nous trens que han de cobrir el trajecte entre Lleida i la Pobla de Segur. Finalment, acte inaugural, alegria compartida, un grapat de retrets pels retards i tren en marxa. Fotos, teles, abraçades… i la meva pregunta de sempre: quants polítics calen perquè un acte es consideri ben lluit?

Repassem les imatges d’una inauguració qualsevol, de qualsevol cosa. Representants del(s) govern(s), representats diversos del(s) partit(s) de govern, representants de totes les forces a l’oposició, no fos cas, regidors, consellers comarcals, diputats provincials, algun que altre diputat del Parlament… Un grapat de gent sense altre objectiu aparent que penjar-se la medalla d’una imatge, que acaba amagant el protagonista o el destinatari de la cosa inaugurada. En el cas que comentava, els ciutadans que faran servir el tren.

Feu la prova i mireu qualsevol foto de qualsevol d’aquests actes. I proveu de jugar a veure on és Wally, mirant de trobar l’escriptor, l’artista o la padrina centenària de torn. Sempre hi és, però s’ha de saber trobar entre un núvol d’autoritats. Per cert, algú hauria de definir el concepte d'”autoritat”, que em sembla darrerament molt relaxat.

Així són les coses. Gent diversa, d’allò que en diuen societat civil (imagino que per distingir-la de la militar, de l’eclesiàstica i de la política) fa coses, però quan les treu de casa, com bonament pot, i les exposa a la resta de la societat, la classe política desferma el seu particular ritual d’autosatisfacció (no aniré més enllà amb el terme), per demostrar que ells també hi són, que saben valorar l’esforç i intenten, en un exercici ridícul, aparentar, un cop més, allò que no són, ni seran mai. I si obren la boca per deixar anar discursos innecessaris (una altra mania irrenunciable), ja arribem al màxim nivell d’insolvència, també oratòria.

Aniria bé recuperar els dictats d’allò que es coneix com a protocol, que prou que ajudaria a simplificar les imatges i a posar el focus allà on ha de ser i no allà on pretenen que sigui uns representants públics sovint tan mediocres que no saben anar més enllà d’un somriure artificial davant d’una càmera.

Una altra pregunta per acabar: en quin moment van confondre, aquesta gent, presència mediàtica amb acció de govern?

Comentaris (0)25-07-2016 09:11:59

Reptes

Ahir vaig estar veient l'arribada d'alguns dels participants en diferents curses de muntanya, amb distàncies i desnivells acumulats ben diferents, però tots d'una extraordinària complexitat. Ahir mateix, una colla d'esportistes havien sortit a punta de dia per enllestir la seva competició a mitja tarda, però segons les previsions, ara mateix, quan escric aquestes ratlles, encara hi haurà corredors en cursa i la previsió és que en segueixi havent fins a migdia.

Aquestes competicions sempre em plantegen el mateix dubte: què hi ha prou fort que justifiqui un esforç físic i mental tan gros com el que cal per superar aquestes reptes? Per què? Llavors, i a manca de respostes convincents, penso que potser caldria demanar el mateix, a l'escala corresponent, per a tot allò que fem i que suposa sortir de la nostra íntima i personal zona de confort. Per què volem sortir de casa a la recerca de coses noves? Per què aspirem a un coneixement més ampli, a més estudis? Per què volem una feina més satisfactòria? o, fins i tot, per què volem tenir fills? o per què busquem diversificar el nostre cercle de relació social? De fet, tot plegat, són iniciatives, a priori, prescindibles, però que sempre ens acaben atraient.

Potser és que la vida, en el fons, és una successió de nous reptes, enormes o minúsculs, que ens fan sentir vius, útils d'alguna manera o altra, que contribueixen a alimentar el nostre ego o que, simplement, ens satisfan. I igual com en les grans curses de muntanya, podem arribar-hi els primers o els últims, o abandonar el repte en qualsevol moment. I no passa res. Mai no passa res perquè sempre hi haurà un nou desafiament, uns nous companys de cursa i un nou espai que en convidi a abandonar la seguretat del confort.

Ah! i encara que molt de passada, ahir vaig constatar, un cop més, que el català, en una activitat multitudinària feta a una localitat catalana, és residual. Espanyol sobretot, una bona presència d'anglès, i tema enllestit. Un altre repte per superar, si a algú encara li interessa.

Comentaris (0)24-07-2016 06:41:36

Pokémon

Ja és ben veritat que vivim en una societat on la imatge és alguna mena de valor superior que ens descriu la realitat, molt més enllà dels relats i de les narracions. I també és cert que vivim temps d'immediatesa, en què les coses duren poc, perquè una novetat deixa de ser-ho així que n'apareix una altra, cosa que passa constantment.

Ahir, notícia de capçalera amb els fets de Munic. Imatges ja vistes, però en escenaris diferents. Una realitat que ens anem acostumant a viure entre la indignació, la por, la sorpresa i la resignació. Però també una realitat que, per obra i gràcia de la immediatesa informativa va arraconar altres realitats ben presents només unes hores abans, com ara les colpidores imatges -aquestes ben noves i inèdites- de nens sirians amb dibuixos de ninos de Pokémon, demanant que algú els vagi a buscar i els rescati.

Què se n'ha fet dels milers i milers de refugiats que fa poques setmanes eren notícia d'obertura de tots els informatius? Realment, poca cosa nova. A nivell informatiu, que han deixat de ser notícia enmig d'atemptats propers, de l'Eurocopa de futbol, els jocs de realitat augmentada i, d'aquí a pocs dies, dels Jocs Olímpics. La realitat de debò, la que millor no augmentar, és així.

Mirant les fotos dels nens i els seus ninots em demano què ens importen, realment, les seves vides. I no goso respondre. Si demà mateix algú ens digués que tots aquests refugiats han desaparegut misteriosament, ens importaria gaire? Tampoc no goso respondre. Potser arribaríem a pensar, en algun moment, alguna cosa com ara, "doncs mira, un problema menys"? Em fa angúnia només pensar-hi. De vegades penso que la nostra civilitzada societat es ben capaç de substituir una cosa per una altra amb gran precisió i sense pietat. El gas per l'oblit, potser?

Comentaris (0)23-07-2016 06:31:44

Mediterrani

Molt s'ha dit, i es dirà, sobre el Mediterrani. Pont de cultures, espai de comunicació, identificació gastronòmica... el que vulgueu, i segurament tot té sentit, perquè fins i tot els tòpics responen a alguna realitat. Modernament, també fan referència al Mediterrani un jocs esportius que porten el seu nom i que l'any vinent tindran lloc a Tarragona (Catalunya).

En referència a aquests jocs, ahir llegia una informació que parla de la signatura d'un conveni entre el Departament de Cultura i l'organització dels jocs per garantir-hi una correcta presència del català, sobretot a través de l'assessorament del Consorci per a la Normalització Lingüística i del TERMCAT, dit sigui de passada, un centre terminològic reconegut internacionalment per la seva qualitat i ben poc conegut a casa nostra. Fins aquí tot correcte i, fins i tot, lògic, atès que ja hi ha el precedent, en l'àmbit esportiu, de la feina feta per als Jocs Olímpics de 1992.

Però com que res no és perfecte, hi ha un detall que em fa arrufar el nas, i és la lectura que es pugui fer de tot plegat, en clau de victòria, tal com es pot entendre en el primer paràgraf de la informació que he enllaçat anteriorment, presentant com un èxit que el català sigui una de les llengües oficials dels Jocs. I jo que pensava que aquesta era una qüestió ja tancada des de fa més de 25 anys, innocent de mi. Que potser encara no tenim clar el concepte d'oficialitat d'una determinada llengua? que potser no tenim clar què implica? Que encara hem de defensar el català com una llengua útil en tots els àmbits? Que el català no és oficial a Catalunya, territori que acull els Jocs? Doncs es veu que no, que encara no ho tenim clar i que el fet que el català sigui present amb normalitat al costat d'altres llengües encara causa sorpresa.

Alguna cosa no hem acabat de fer prou bé aquestes dècades passades quan encara hi ha sectors en la nostra societat, sectors informats, cultes, amb opinió, que entenen que l'aplicació de l'oficialitat de la nostra llengua a casa nostra és un èxit. Potser és que encara no hem sabut traslladar el concepte legal d'oficialitat a la realitat del carrer, a la vida. Reflexionem-hi, ni que sigui un instant, si us plau, que falta ens farà, si volem aspirar a alguna cosa, com a país.

Comentaris (0)22-07-2016 06:41:09

Un llarg estiu

"El largo verano del 36" és una pel.lícula estrenada l'any 1976, quaranta anys després dels fets que hi apareixen reflectits. Ara, quaranta anys després de l'estrena d'aquest film, em demano com serà de llarg l'estiu del 16 i què en deixarà digne de recordar d'aquí uns quants anys. No sé si no fóra massa agosarat, per part meva, pensar en quaranta anys més, així és que, per si de cas, deixem-ho en un termini més indeterminat.

Sigui com sigui, aquest estiu té prou trets singulars com per no perdre's en la desmemòria dels anys. Pensem en el Brexit, que algun que altre efecte important tindrà, o en la candidatura de Trump a la presidència dels Estats Units, o en la consagració de la violència com a amenaça permanent i indiscriminada amb la qual ens tocarà aprendre a viure. I si tanquem una mica més el focus, aquest estiu del 16 apunta a nou vell govern a Madrid, amb tot el que això implicarà, i a consolidació del nostre, o a noves eleccions, per un fracàs estrepitós de tot plegat. Passi el que passi, aquí i allà, els proper anys en seran conseqüència.

Però si encara tanquem més el focus, de ben segur que cadascú de nosaltres viu i recordarà aquest estiu del 16 amb pena o amb glòria, amb sorpresa, amb grans canvis, amb esperança, amb novetats importants, amb absències significatives o amb noves incorporacions desitjades. Si restarà en la memòria individual com "aquell any que..." ja dependrà de cadascú i de les seves circumstàncies personals. En qualsevol cas, tinc la sensació que aquest estiu no està cridat a ser un estiu qualsevol. El temps i la realitat ho diran.

Comentaris (0)21-07-2016 06:17:16

Futur imperfecte?

Fa dies que tinc la sensació que allò que coneixem com a procés, un nom prou ambigu, dit sigui de passada, té els dies comptats, més enllà de l'escenografia parlamentària i de la imatge que se'n vulgui projectar. Les darreres eleccions, aquelles que es van plantejar en clau plebiscitària i que van deixar un resultat molt important, però insuficient i sense les majories necessàries en cap sentit, ja van ser un primer avís. Fa unes setmanes, el bloqueig a uns nous pressupostos al Parlament, van ser un segon toc d'atenció, que es va resoldre amb una qüestió de confiança que s'haurà de debatre al setembre i que ja veurem on ens durà. Finalment, ahir mateix, a Madrid, es va produir un gest gens menor, en el moment de votar els membres de la Mesa del Congrés, quan alguns vots de l'antiga CDC van acabar donant suport a les tesis populars i de Ciutadans, com en els millors temps del pujolisme, crossa de tot govern.

Digueu-me llepafils, pessimista o el que vulgueu, però començo a pensar que, en política, les il.lusions i les fantasies són només això, fantasies i il.lusions col.lectives que els interessos particulars o de partits engreixen o aprimen en funció de cada moment i que, tard o d'hora, acaben al calaix dels somnis per donar pas al pragmatisme de la conservació del poder, per part de qui se'n sent legitimat per ostentar-lo, sense massa res que pugui alterar aquest joc d'intercanvis foscos que en diem negociació, en un terreny on les línies vermelles es dibuixen o s'esborren segons com calgui i on els conceptes d'aliat o de rival tenen molt poc definits els límits.

Veurem què va passant a Madrid, que és allà on encara es decideix el futur. De moment, els indicis no apunten res de bo. Serà curiós, i potser fins i tot dur, veure com el somni col.lectiu d'aquests darrers anys acaba al calaix oblidat de la memòria. I és que parafrasejant el final de la coneguda novel.la, ben bé podria ser que només ens en quedi el nom, de la rosa. I encara rai.

Comentaris (0)20-07-2016 06:11:09

L'endemà

Avui és l'endemà d'un dia que no hauria d'existir, si més no de la manera com existeix als mitjans. Avui és l'endemà d'un dia que coincideix -coses que té el calendari- amb la data d'un cop d'estat. Sí, sí, d'un cop d'estat militar, com tants altres hi ha hagut i hi haurà al món, que va deixar tres anys de guerra, dècades de brutal repressió política, i encara més dècades d'impunitat i desmemòria, cosa que el fa diferent, si no únic, al món.

Costa acceptar que un cop d'estat militar encara sigui considerat com una transició política normal, entre una república democràtica i una monarquia imposada. Costa acceptar la normalitat de les catedrals que celebren misses en honor del colpista en l'aniversari del cop, en una macabra celebració de difunts (altres que el dictador, evidentment). Costa acceptar que els fills dels militars colpistes i repressors, o els fills dels banquers i capitalistes que els van sustentar encara tinguin tot el poder a Espanya. Costa d'acceptar que, després de vuitanta anys, tot sigui normal i que l'oblit i la desmemòria siguin gairebé l'única resposta a tanta barbàrie. Costa d'acceptar que les nostres ciutats i pobles encara recordin els assassins i els seus col.laboradors amb carrers i places dedicats. Costa d'acceptar la indiferència contra tants morts i desapareguts a causa de l'efemèride que ahir encara es recordava. I costa d'acceptar que encara mereixi tant de soroll informatiu, i tanta festa en determinats mitjans, un atac a la democràcia com el que es va perpetrar fa vuit dècades.

Però aquesta és la realitat. La d'un present entre la nostàlgia, el revisionisme històric, un tímid clam de justícia i una indiferència amb regust de paga extra antiga. I amb aquests bous hem de llaurar, encara que sense afonar gaire, no fos cas que trobéssim allò que no ens agradaria, mig soterrat enmig de l'oblit de l'encens i els salms.

Per sort, avui és l'endemà. I si més no fins d'aquí a un any, arrenquem el full d'un almanac molt descolorit i molt trist.

Comentaris (0)19-07-2016 06:20:17

No es pot evitar, diuen.

Hi ha coses, situacions, fets, que mereixen una atenció immediata, en el moment que passen, però que reclamen una certa distància crítica que permeti mirar-los en perspectiva, per poder-los entendre i valorar com mereixen, més enllà de la immediatesa. Un bon exemple del que intento dir és el que passa cada anys als Sanfermins, en relació amb les violacions. I encara rai que des de fa un temps, surten a la llum, se'n parla públicament i comencen a deixar en evidència els culpables. Altra cosa és imaginar que un dia puguin arribar a ser cosa del passat.

S'han publicat diferents articles prou assenyats sobre la violència masclista més quotidiana i anònima, aquella que dóna dret a abusar d'una dona pel simple fet que és dona i perquè, per tant, ha d'estar sempre a disposició del mascle de torn. Potser sona dur, però negar aquesta mena d'atavisme primitiu tan arrelat encara és tancar els ulls davant d'un autèntic drama que es repeteix constantment. Un d'aquest articles és aquest que us enllaço i que penso que val la pena llegir amb calma, perquè posa el dit a una nafra cruel i massa habitual que no s'acaba de tancar mai perquè sempre hi ha la culpabilització latent de la víctima, que sempre tendeix a restar culpa al violador.

Tant si és un guàrdia civil, com si és un jutge, si aquells que se suposa que ens han de protegir passen a ser agressors, d'una manera o altra, malament rai. I aquesta és la realitat, en massa ocasions. Ahir vaig veure una pel.lícula que recrea com es va arribar a desxifrar el sistema d'encriptació d'Enigma. En un parell d'ocasions se cita una frase que ve a dir, si fa no fa, que de vegades les persones que menys ens podem imaginar són capaces de fer coses que no podíem ni imaginar. Una gran veritat, en el cas de la pel.lícula a fi de bé o, en el cas que ens ocupa, per mal. I així anem fent, tot esperant el Chupinazo de l'any que ve, o qualsevol festa major o festeta de torn de qualsevol poble, ciutat o vila.

Comentaris (0)18-07-2016 06:28:32

Somriu

Ahir, per casualitat, vaig ensopegar amb aquest article de fa pocs dies que parla sobre què diu de cada persona el seu somriure, i em va recordar la importància d'aquesta mig gest, mitja expressió facial tan característic i tan expressiu.

Gairebé pot sonar a tòpic, però somriure embelleix. Un somriure sincer, una rialla franca són el millor complement per a una cara, perquè un d'aquests somriures sempre va acompanyat d'una mirada còmplice i d'una relaxació general de tots els músculs.

En temps complicats com els que vivim, somriure pot ser un excel.lent antídot contra gairebé qualsevol mal, i la millor de les invitacions a compartir la felicitat i les ganes de viure, amb intensitat i il.lusió.

Amb aquesta senzilla reflexió, aprofito per recuperar un tema musical bellíssim que va composar Charles Chaplin fa vuitanta anys i que va haver d'esperar gairebé dues dècades a rebre la lletra que encara es canta avui. Us proposo escoltar una magnífica interpretació de Michael Jackson, amb el desig que ens ajudi a tots plegats a dibuixar un somriure amable i dolç, malgrat totes les dificultats, i a fer aquest diumenge una mica més bonic.

Comentaris (0)17-07-2016 06:51:54

Somriu

Ahir, per casualitat, vaig ensopegar amb aquest article de fa pocs dies que parla sobre què diu de cada persona el seu somriure, i em va recordar la importància d'aquesta mig gest, mitja expressió facial tan característic i tan expressiu.

Gairebé pot sonar a tòpic, però somriure embelleix. Un somriure sincer, una rialla franca són el millor complement per a una cara, perquè un d'aquests somriures sempre va acompanyat d'una mirada còmplice i d'una relaxació general de tots els músculs.

En temps complicats com els que vivim, somriure pot ser un excel.lent antídot contra gairebé qualsevol mal, i la millor de les invitacions a compartir la felicitat i les ganes de viure, amb intensitat i il.lusió.

Amb aquesta senzilla reflexió, aprofito per recuperar un tema musical bellíssim que va composar Charles Chaplin fa vuitanta anys i que va haver d'esperar gairebé dues dècades a rebre la lletra que encara es canta avui. Us proposo escoltar una magnífica interpretació de Michael Jackson, amb el desig que ens ajudi a tots plegats a dibuixar un somriure amable i dolç, malgrat totes les dificultats, i a fer aquest diumenge una mica més bonic.

Comentaris (0)17-07-2016 06:51:12

Niça

Un nou topònim que s'afegeix al macabre mapa del terror: Niça. Un nou atemptat brutal i, de nou, la sensació que la por i la mort s'amaguen rere cada cantonada, rere cada multitud, rere cada activitat que fem. I a poc a poc anem assumit que he d'aprendre a viure així, amb la incertesa de l'horror sempre latent, perquè cap mesura de seguretat garantirà mai completament que arribem a ser invulnerables.

Però així i tot, aprenem, també, a viure malgrat la por. Seguim anant al cinema, al teatre, al futbol, a passejar pels carrers i les places. Seguim relaxant-nos a la platja o al gimnàs, o compartint conversa amb els amics. I sabem que tot pot saltar pels aires en un moment, però no hi renunciem a res, perquè sabem que val la pena viure cada instant de vida amb la intensitat de saber que pot ser l'últim, però sense la cotilla de la por de pensar que pugui ser-ho.

Potser aquests són els moderns signes dels temps. Potser el nou segle ens portarà més incertesa i més complexitat, i ens farà oblidar la placidesa burgesa de les èpoques de més bonança. No ho sé, però ara mateix això sembla, i més val que ens hi anem fent a la idea, si no volem claudicar davant la por.

Segurament, l'única resposta digna a l'amenaça és seguir vivint, amb precaució si cal, però amb tota intensitat, cridant a cada gest que no renunciem a res i que la vida és un bé tan preuat que val la pena viure-la amb absoluta passió. Segurament, aquest nou escenari que s'obre davant nostre és l'adequat per recuperar uns versos de Salvador Espriu i per conjurar-nos contra un final que no per inevitable, deixem d'imaginar i de voler ben llunyà, amb la voluntat expressa de no renunciar a res cap dia de la nostra existència:

"Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres."

Comentaris (0)16-07-2016 06:46:00

Canvis a la vista

Adaptant una cèlebre frase d'una de les grans pel.lícules dels germans Marx, "aquesta és la realitat, i si no els agrada, en tinc una altra". Ben bé això és el que hauria pogut pensar el creador de Pokémon Go, aquest joc que està revolucionant els hàbits de milions de persones arreu del món i que està cridat a ser només el primer pas d'una enorme transformació d'aquesta realitat que no ens acaba de fer el pes i de la qual volem fugir com sigui.

Ara mateix, podem, telèfon mòbil en mà, anar a capturar ninotets a qualsevol lloc on es trobin, per obra i gràcia de la geolocalització, de la realitat augmentada i d'uns gràfics digitals cada cop més sofisticats. I després dels Pokémon, què més? Guies que ens acompanyin per les sales d'un museu o per l'interior d'una catedral? Grums que ens mostrin totes les instal.lacions d'un hotel i ens duguin amablement a l'habitació? Hostesses que ens acullin a l'arribada a un congrés? Informadors en els supermercats que ens convidin a comprar allò que ens falta o la darrera oferta? I tot això, servit en la pantalla d'un mòbil? En unes ulleres? Qui ho sap; però el cert és que aquests simpàtics ninots que han pres els carrers han vingut per quedar-se i per canviar moltes coses.

Mary Poppins ja ens va avançar que realitat i ficció podien confluir, en un moment donat i Roger Rabbit ens va dibuixar un món on la fantasia era una part més de la realitat. Ara, tot plegat ha saltat a les nostres butxaques a través de dispositius portàtils. Només som davant d'un primer pas, però. Proveu a imaginar què passa si substituïu els Pokémon pel que us vingui de gust, els situeu allà on més us plagui i en el context concret que vulgueu. Doncs aquest és el món que tenim a tocar. Al cap i a la fi, si es pot imaginar, es pot fer.

Comentaris (0)15-07-2016 06:28:37

Manifestos

Va haver un temps en què la publicació d'un manifest podia generar debat social i, fins i tot, influir en determinades actituds polítiques. Un exemple va ser el Manifest d'Els Marges, de 1979. Amb el pas del temps, però, aquests tipus de declaracions públiques han anat popularitzant-se, especialment des de la irrupció massiva de les xarxes socials i, no ho podem ignorar, perdent capacitat d'influència. Repassem una mica Internet i trobarem multitud de manifestos, declaracions i altres documents d'adhesió popular que passen sense pena ni glòria.

Aquests dies corre un altre manifest per la Xarxa. Un que demana un referèndum per a Catalunya l'anu vinent. Noble intenció i legítima demanda, sense cap dubte. Però dit això, aquesta nova iniciativa està absolutament condemnada al fracàs, perquè una consulta generada des de Catalunya és repetir el 9N, i ja sabem de què va servir; o si es tracta d'impulsar un referèndum pactat amb Madrid, la posició de les principals forces polítiques de l'Estat és prou coneguda i no deixa cap espai a l'optimisme. En resum, una altra noble proposta destinada a l'oblit.

Davant d'aquestes iniciatives, em començo a demanar si no hem perdut la capacitat de generar escenaris de futur mínimament viables i hem apostat per repetir el mantra del referèndum per anar guanyant temps mentre la classe política es debat entre guerres internes i tensions externes. Sigui com sigui, em fa l'efecte que som en un punt de molt difícil retorn, però de molt difícil progrés. D'altra banda, més enllà de declaracions i performances que ja no convencen ni els convençuts, no veig jo iniciatives reals de començar a treballar, sobretot des de la maquinària administrativa, en clau d'estat sobirà, sinó que només hi trobo el continuisme de les velles rutines sense gaires escletxes d'innovació real.

Potser és l'estiu, que tot ho paralitza, però ara mateix no hi sé veure massa recorregut per a un procés que potser acabarà tenint més de nom que de substància. I això sense pensar en un nou avançament electoral que ho podria acabar d'engegar tot a pastar, si més no, per incompetència manifesta de tots plegats.

Comentaris (0)14-07-2016 06:33:47

Jo sóc jo

Hi ha determinats eslògans que no m'han acabat mai de convèncer, per més que sonin bé i facin fortuna entre la gent, en general. Un dels millors exemples és el "jo sóc... i el que sigui", com a mostra de solidaritat amb algú. Veja'm un parell d'aplicacions prou conegudes.

En primer lloc, el tristament famós "Je suis Charlie Hedbó". Més enllà del rebuig contundent a la violència, realment algú és capaç de posar-se en la pell dels periodistes assassinats, o dels que hi van sobreviure, o de les seves famílies, fins i tot? Ho dubto molt. No som Charlie Hedbó ni de lluny, per més que vulguem manifestar el nostre suport en un moment dramàtic.

Un altre cas, radicalment diferent i prou actual: "Jo sóc Leo Messi". Doncs tampoc. Més enllà de la responsabilitat que pugui tenir, o no, el futbolista, el seu cas és el d'un frau fiscal que cal sancionar com correspongui. Jo no sóc Leo Messi, igual com no sóc Lluís Millet ni Isabel Pantoja. Podem defensar la innocència del jugador, que potser no era conscient de tot el que passava en matèria fiscal, però prou. Mai podem identificar-nos amb el frau, com convida a fer aquesta aplicació desafortunada de l'eslògan de marres.

Deixem-nos estar de romanços. Jo sóc jo, i prou feina tinc per tirar endavant la meva vida. Solidaritat amb qui calgui, la que sigui necessària, però sense oblidar mai que cadascú és cadascú, que el dolor de cadascú és només seu, i que tothom és responsable únic dels seus actes.

Comentaris (0)13-07-2016 06:07:25

No aprenem

Sempre havia pensat que la pervivència del franquisme, un règim criminal i corrupte sota el qual van créixer diverses generacions, es devia, en bona part, a l'oblit forçós que va establir aquella vergonyosa llei de punt final que es va batejar amb el nom de transició democràtica. Negar la història, cobrir de desmemòria els morts i els desapareguts d'una llarguíssima postguerra pensava que era la manera de mantenir viva una brasa que, en un moment donat, es podria reactivar, amb no gaire esforç.

Fa uns pocs dies vaig visitar un camp de concentració nazi. Un d'aquests espais d'horror on encara es poden imaginar a ple funcionament les càmeres de gas, curiosament instal.lades en un espai que havia estat sala de ball, els forns crematoris i algunes dependències davant les quals no vaig poder ni obrir la càmera de fotos, per respecte a les atrocitats i als experiments pseudocientífics amb éssers vius que s'hi van cometre i que encara agonitzaven entre parets ràncies. Recórrer aquest espai de memòria i de dol em va fer veure que recordar la història, la pitjor de les històries, no és garantia de res. França i Alemanya, posem per cas, són dos exemples de com malgrat preservar la memòria es poden arribar a repetir els errors del passat, exactament igual com passa a Espanya, malgrat el silenci oficial.

Mirar a la cara les restes d'un passat terrible ens posa davant dels pitjor fantasmes d'un present on l'amenaça del feixisme, la xenofòbia i el totalitarisme salvatge són una realitat cada dia més evident en aquesta vella i atrotinada Europa.

Passejar per un espais de memòria mig abandonats, però encara totalment vius per a qui vulgui escoltar, ens recorda que enmig de la immensa bellesa d'un paisatge majestuós es pot alçar, amb tota la seva cruesa, el pitjor de l'ésser humà. O si voleu, un infern enmig d'un paradís. I no aprenem res. Ni oblidant, ni recordant.

Comentaris (0)12-07-2016 06:21:01

És tradició

Moltes coses s'expliquen només perquè són tradició, aquest estrany conjunt de normes o de maneres de fer que es transmeten generació rere generació de manera automàtica i sense gaires canvis. L'estiu, n'està ple de tradicions que es perpetuen sense massa reflexió sobre tot allò que comporten. Al capdavall, sempre ha estat així.

Són tradició les curses de braus. És tradició que, de tant en tant, un torero mori envestit per un toro, per demostrar que el risc existeix. És tradició el toro de la Vega. Són tradició els correbous i tota mena de festes amb maltractament animal. Són tradició des borratxeres col.lectives a les festes patronals i, al capdavant de totes, també per calendari, els excessos alcohòlics per Sant Fermí. I són tradició les violacions a l'empara de l'ambient festiu i sempre amb arguments tan consistents i tan gràficament i periodísticament recurrents com que les víctimes anaven begudes, o mig despullades, o el que sigui.

Enguany no ha estat cap excepció i cada dia ens arriben notícies de noves violacions a Pamplona. Fins i tot tocaments a policies (evidentment dones) d'uniforme. Hem de suposar que, en aquest casos, el tema vestimenta i estat etílic de la víctima no es poden tenir en compte per mirar de justificar res. Tot plegat confirma que els abusos dels homes sobre les dones i el seu dret a la violació encara estan prou assumits entre determinades capes socials com a fets naturals, per més que les lleis diguin el que diuen.

I finalment, també deu ser tradició l'absoluta impunitat des membres de la Guàrdia Civil. Fa un parell de dies, un dels seus membres participava en una violació col.lectiva enregistrada amb un telèfon mòbil i tot. Discreció mediàtica absoluta que mai va gaire més enllà del titular quan hi ha implicat un membre dels famosos cossos i forces de seguretat de l'Estat. Provem d'imaginar que passa el mateix a Catalunya i que l'agressor és un mosso d'esquadra? Per sort, no és el cas.

Comentaris (0)11-07-2016 06:31:27

Tornar

Marxem de vacances amb la il.lusió de descobrir coses noves, paisatges, maneres de fer diferents a les habituals, i amb l'excitació de la descoberta i de la desconnexió de la rutina. I al cap d'uns dies tornem, i ho fem amb una barreja de recança per haver d'abandonar una realitat breu, gairebé irreal, i amb l'enyorança de tot el que vam deixar a la partida.

Tornem carregats de records, d'imatges, de vivències i de sensacions, però també de ganes de retrobar el nostre espai habitual, la família, els amics, els topants quotidians que conformen la nostra realitat. I també tornem amb ganes de compartir uns dies diferents amb els nostres.

Marxar i tornar. Descobrir i retrobar. Segurament les dues cares d'una mateixa moneda, d'una mateixa realitat, la nostra. Poder marxar de vacances és girar per uns dies la moneda i mirar la cara que se'ns amaga durant tot l'any, amb la seguretat que a la tornada hi haurà la realitat de sempre, la que ens estimem i la que ens omple d'esperances, d'il.lusions i de fantasies quotidianes, fins i tot.

Recuperem el ritme normal, amb el record del que hem vist i viscut, i amb el desig de reprendre la nostra vida en el mateix punt que l'havíem deixat i amb energies renovades per fer més dolç i més engrescador el retrobament.

Comentaris (0)10-07-2016 06:29:02