login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Quin espectacle!

Es va posant divertit el tema de la formació del nou govern espanyol. Si a Catalunya hi havia allò de prioritzar l'eix dreta-esquerra o independència-no independència, a Espanya sembla que la la cosa sigui mantenir l'equilibri o permetre l'entrada de nous actors. Així es pot entendre el posicionament de les vaques sagrades del socialisme (per dir-ne d'alguna manera) amb Felipe González al capdavant, reclamant suport perquè el PP segueixi al govern. A l'altra banda, Podemos amb uns equilibris cada cop més difícils de mantenir, i Ciutadans que no troba el seu espai, per més que ho intenta.

Les properes setmanes veurem coses que faran bones i innocents les peripècies que vam viure no fa tant. De moment, Inés Arrimadas, ahir mateix, ja relativitzava la importància de la corrupció per donar suport a un futur govern popular, en aparent contradicció amb el que diu Rivera al respecte. No oblidem que després de la croada contra el català, la lluita contra la corrupció ha estat el seu gran cavall de batalla. Ja veurem en què queda tant principi, perquè ja sabem que, de principis, els polítics sempre en tenen de recanvi, per si fan falta.

Però la incògnita més important per a mi, ara mateix, és si finalment governarà un partit amb una corrupció generalitzada com és el PP. I en cas afirmatiu, amb quins suports. Espanya ja se situa com a país de la Unió més corrupte. No fer res per per revertir la situació i tornar a confiar en qui acumula més imputats no sembla raonable.

I Podemos? Pintarà alguna cosa? Serà només la nota folklòrica de les Corts? La veritat és que no els pinta massa bé tot plegat, perquè no sembla que el PSOE, com a tal, tingui massa ganes de posar-se d'acord amb ells i generar una alternativa. I encara així, no havíem quedat que els socialistes eren casta? Per cert, no trobeu que fa dies que no se'n parla, de la casta?

Ja és ben veritat que l'alegria va per barris, i que aquells que tant van riure fa uns mesos ara ens regalen un ridícul i patètic espectacle polític, amb un monarca que va donant pals de cec, tot repetint rondes de consultes sense saber, tampoc, cap a on tirar. És el que hi ha. Mentre s'ho van rumiant, callo fins dilluns.

Comentaris (1)28-01-2016 06:15:52

Olor de podrit

Alguna cosa molt fosca recorre Europa i s'hi va instal.lant, em temo que per quedar-s'hi molt de temps. I no estic parlant de les columnes de refugiats sirians, sinó de tot el que estan posant en marxa diferents governs, amb el pretext que són molts i que no saben què fer-ne. Alguns exemples:

  • A la Gran Bretanya, algú va tenir la genial idea de posar polseres vermelles obligatòries als refugiats i de pintar les portes de les seves cases del mateix color. A poca memòria que tinguem, és fàcil trobar nefastos referents no tan llunyans.
  • A Calais s'han utilitzat gasos lacrimògens contra els refugiats. Ho hem sabut quan Bansky ho ha denunciat amb una de les seves obres.
  • Dinamarca se suma a la dantesca llista de països que han decidit confiscar béns als refugiats per cobrar-los l'acollida, tot limitant el dret al reagrupament familiar. Confiscar béns i separar famílies d'aquells que fugen de la guerra també ens retorna a mitjans del segle passat, on un altre gran fantasma corria per Europa.

Mentrestant, els neonazis i les formacions d'ultradreta van agafant força i protagonisme arreu, mentre el govern europeu, com ja és habitual, no sap què fer i es limita a beneir una retallada de drets individuals i de la dignitat de les persones sense precedents. I encara amenaça amb limitar la lliure circulació dels ciutadans (no dels diners ni de les mercaderies, evidentment).

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca (i a bona part d'Europa) i lamentablement no es tracta de cap homenatge a William Shakespeare, ni al seu Hamlet.

Comentaris (1)27-01-2016 06:19:15

No cal perdre més temps

Benvolgut senyor Homs,

Pel que sembla, el Rei Felip tornar a reunir-se amb els líders parlamentaris, a veure si en segona volta aconseguix el compromís d'algun que altre per constituir govern a Espanya. Imagino que el seu grup hi estarà convocat igual com fa quatre dies, i també imagino que té la intenció d'anar-hi, a diferència de la postura dels seus companys de Govern, la gent d'ERC.

En el seu moment, recordo que van justificar el fet d'assistir a l'entrevista amb el monarca argumentant que li explicarien què passa a Catalunya. D'acord. Ara que ja ho ha pogut fer, però, hem sabut que Felip VI no es va estar de retreure els crits a favor de la república i les xiulades contra la seva persona, tot dient que no ho toleraria més. Francament, davant d'aquesta actitud directament amenaçadora contra el pensament de molts catalans i contra la seva llibertat d'expressió pacífica, crec que no hi ha res més a parlar. Es veu que per a aquest senyor, tot el que no sigui l'adhesió incondicional és recriminable. Molt propi de qui es nega a rebre la segona autoritat de Catalunya perquè considera que no és de la seva corda i no li agrada allò que vam votar.

En resum, que de cara a la futura cita amb sa majestat, li demanaria que no hi anés. No crec que el seu grup parlamentari tingui res a dir en la disputa pel poder d'aquells partits que han demostrat un nul respecte cap a la voluntat majoritària del nostre país, expressada democràticament a les urnes. Si fa no fa, el mateix respecte de què va fer gala el monarca. Amenaces, ni una, i lliçons de democràcia, tampoc. Si no poden, o no saben, pactar, que segueixin votant fins a la derrota final d'algun d'ells, que això sí que ho entenen.

Senyor Homs, per respecte al poble que representa, no acudeixi a la roda de consultes de Madrid. No hi té (no hi tenim) res a fer i no hi ha cap motiu per entomar més humiliacions i més retrets. Ja s'ho faran.

Comentaris (0)26-01-2016 06:22:56

És possible un bon final?

Un bon final, un final d'aquells que deixen bon regust, és el que busquen qualsevol creador per a la seva obra i qualsevol persona per a tot el que fa, o per a la seva pròpia vida, fins i tot. En política, però, un bon final, si més no per les nostres latituds, sembla impossible d'assolir. Ara que vivim temps de canvis i de relleus forçat de lideratges, potser és bon moment per demanar-nos per què.

Mirem cap a Espanya, i podrem veure que els diferents presidents han hagut de sortir per la porta falsa, quan no per la de la més indigna memòria: Suárez amb un partit en liquidació; González, amb el dubte perpetu de la "X" del GAL i convertit en la caricatura burgesa que actualment és; Aznar, millor ni recordar un ésser lamentable amb ínfules d'emperador; Zapatero, el triler que va tenir el mèrit de mentir més que parlava i no veure el que tenia al davant; i ara, potser, Rajoy, el Don Tancredo absolut de la política, venut al capitalisme més indigne.

Però si venim cap a casa, la cosa no millora gaire: Tarradellas, el sempre discutit i només lloat un cop ben mort; Pujol, el màxim exemple de com de baix pot caure un polític; Maragall, el del trist mèrit d'haver cregut amb aquells que l'haurien d'haver ajudat i finalment traït pels seus; Montilla, un home gris, d'infausta memòria i ara retirat al cementiri d'elefants del senat, si fa no fa com els seus dos escolanets. I Mas? Haurà servit de res la seva etapa i la seva marxa? Encara és massa d'hora per saber-ho, però estaria bé que tot plegat capgirés una història que sembla irreversible.

Seran coses de la política, o serà que encara vivim sense tenir prou interioritzats els valors democràtics i els deures dels més alts servidors públics? Francament, no sé si m'atreveixo a respondre, perquè la veritat, també en política, pot ser molt dura de pair.

Comentaris (0)25-01-2016 06:23:31

Ha de ploure o no?

De tant en tant, la saviesa popular, la dels refranys i la de les frases fetes, sembla que o bé tingui respostes per a tot, o bé vulgui jugar a fer-nos parar una mica bojos. Mirem, per exemple, un parell de sentències relacionades amb el mes que ja anem enllestint, el gener: "Aigua (o pluja) de gener, omple bótes i graner", però també "Gener eixut, graner ple; gener plujós, graner buit". En què quedem? És bo que plogui, o que no plogui, al gener?

No ho sé. No sóc cap expert en refranyer, tot i que sempre m'ha fet molta gràcia la saviesa popular, que acaba tenint respostes ben simples a tota mena de situacions, fins i tot les més complexes. Potser, en el fons, el que ens ve a dir el refranyer és que malgrat les creences més interioritzades, hi ha allò de l'actitud personal i la manera com cadascú veu el món i la realitat que sempre acaba decidint. En el fons, potser tant li fa si plou o no.

Tot sovint tenim una tendència a pensar que les coses són com són, com han estat sempre, i que ben poca cosa podem fer davant de les dificultats. Segurament hi ha bona part de veritat i la nostra capacitat de fer és mínima, però també és cert que tot el que fem ens acaba retornant d'una manera o altra, i generalment amb gratitud. Igual com tant si plou com si no, si tenim cura de la terra i de les plantes, sempre acabem rebent flors, així és una mica en tot, en la nostra vida. Al capdavall hi som nosaltres i les nostres ganes d'esquivar les pluges a destemps i les sequeres.

Comentaris (0)24-01-2016 07:45:17

Sayonara, baby

Sayonara, baby és una expressió que el cinema ha fet molt popular, perquè apareix quan el terminator bo (permeteu-me ser simplista) destrueix el dolent, a les pel.lícules d'aquesta nissaga. I aquesta és l'exclamació que em va venir al cap ahir quan es va saber que Mariano Rajoy renuncia a intentar formar govern. Però atenció.

En primer lloc, caldrà veure si la resta de forces autoproclamades d'esquerres són capaces d'arribar a un acord. Després caldrà veure quines altres forces s'abstenen per fer el seu candidat president, i a canvi de què. Cal fer uns números infinitament més complexos que els que hem viscut a Catalunya fa quatre dies, i no oblidem que el costum de pactar, a Madrid, no és moneda d'us corrent.

Si finalment l'acord no fos possible, no descartem que reaparegui Rajoy, que de moment guanya temps i desapareix del focus mediàtic, amb alguna proposta sorprenent, o que es convoquin noves eleccions. El temps ho dirà, encara que amb el número dos de la seva vicepresidenta investigat (ara es diu així, perquè no els agrada "imputat") i amb el propi partit també investigat en una perversa ironia, ja que la investigació del partit és possible gràcies a una modificació legal del propi PP, impulsada per l'exministre Gallardón, no sembla el millor escenari per formar cap govern mínimament presentable.

Però insisteixo, el temps dirà; perquè pel que he pogut llegir (el meu nivell japonès és zero absolut), sayonara admet múltiples significats i a més d'un adéu definitiu, també pot indicar un comiat només temporal.

Comentaris (1)23-01-2016 07:42:31

Oh! Europa

Aquests dies s'està celebrant a la localitat suïssa de Davos, una nova edició del Fòrum Econòmic Mundial, on experts i mandataris d'arreu debaten sobre economia i sobre com es repartirà la riquesa (i la misèria) durant els propers mesos. I això passa enmig del luxe que tan altes ments i tan alts mandataris mereixen.

Paral.lelament, a pocs quilòmetres de distància, i en un altre racó d'Europa, aquest amb topònims de clares reminiscències bèl.liques, ha de ser una ONG, Metges Sense Fronteres, qui es decideixi a alçar un camp de refugiats per acollir amb una mínima, diguem-ne, humanitat, els milers de refugiats de guerra que intenten creuar el Canal de la Mànega i arribar a la Gran Bretanya, enmig de l'hivern, la pluja i el fred. Nous camps de refugiats al cor de la vella Europa. Una nova vergonya.

Dues cares de la mateixa moneda: aquesta Europa que acull a tot tren els rics i que ignora els refugiats de guerra. En això algun que altre país està demostrant una extraordinària destresa, polida i desenvolupada al llarg de dècades d'atenció més que qüestionable als més necessitats, als que han de fugir del seu país per sobreviure.

A casa nostra, mentrestant, també tenim ONG de tota mena que acaben fent allò que governs i administracions no fan, pel motiu que sigui, mentre esperem algun refugiat a qui poder acollir amb dignitat. Però, és clar, en aquesta matèria, tampoc no hi pintem res i anem a remolc d'uns governants espanyols que ni hi són ni se'ls espera, per donar sostre a aquells que tant els haurien de recordar un passat no pas tan llunyà, si tinguessin una mínima decència en la seva memòria històrica. Però no és el cas.

Comentaris (0)22-01-2016 06:22:03

Ignorància

Diuen que la ignorància és molt atrevida. I deu ser veritat, si fem cas de la multitud de comentaris que ha despertat la possibilitat que una diputada de la CUP, Mireia Boya, utilitzi l'occità en les seves intervencions al Parlament. Només cal seguir algun que altre fil de twitter o, encara millor, els comentaris a la notícia d'un comtal diari (no en reprodueixo l'enllaç perquè em fa fins i tot mandra pensar-hi) on, a banda d'insultar la diputada i el poble que representa, de menystenir les llengües no castellanes i de tornar a repetir allò de la inutilitat d'un servei de traducció, del cost que tindrà, del malbaratament de recursos que suposa..., només hi sé veure ignorància.

Suposo que la poca cultura (també democràtica) d'aquests individus els fa ignorar que des de l'aprovació de l'Estatut vigent, l'occità és una llengua oficial a Catalunya. Tan oficial com ho són el català i l'espanyol. Per tant, ni servei de traducció, ni sobrecost, ni malbaratament. Res. Només respecte a la llei (no els emociona, aquest concepte?) i als drets d'una ciutadana a utilitzar la seva llengua pròpia. Per cert, caldrà veure si arran de la polèmica, aquells que tan satisfets estan d'exhibir el seu bilingüisme sempre que tenen ocasió, s'adonen que en nom d'un suposat respecte, a banda de mentir, l'únic que fan és marginar i menystenir els catalans que tenen com a llengua pròpia una tercera.

Cert que aquesta oficialitat formal ha tingut poc desplegament social, a banda d'iniciatives puntuals i discretes, tant públiques i privades. Potser aniria sent també el moment que qui en té la responsabilitat comenci a explicar i divulgar la llengua i les cultures occitanes que, no ho oblidem mai, són part inseparable de la nostra llengua, de la nostra cultura i, encara més, de la nostra història. També és un deure i una qüestió de justícia social i lingüística que té tothom que sempre parla amb la boca plena de respecte a les llengües i d'amor a la cultura.

Mireia, que l'occità se senti amb normalitat al Parlament. A veure si finalment algú escolta. No afluixis!

Comentaris (0)21-01-2016 06:23:55

Una flor taronja

Hem començat aquesta setmana amb una notícia mig perduda entre l'allau d'informacions de tota mena que cada dia ens cau a sobre, però que penso que val la pena recordar: la imatge de la primera flor nascuda fora de la terra.

Fet i fet, és només una flor de color taronja. Res d'especial, si no fos que s'ha desenvolupat, fins arribar a l'estat que es pot apreciar en les fotos, a l'estació espacial que va fer tombs al nostre planeta, i en unes condicions d'humitat, temperatura, insolació... molt diferents a les nostres. Es veu que per poder florir ha patit força, per les dures condicions ambientals i, fins i tot, per la presència de fongs. Però finalment s'ha obert camí i ens ha ofert una de les imatges més curioses en molt de temps, la d'una flor amb la terra al fons.

Pot semblar una rucada, però penso que aquesta imatge és ben bé la plasmació d'un principi que no hauríem d'oblidar mai: que la vida sempre s'obre camí, ni que sigui en les condicions més adverses. Prou que ho sabem, aquí baix. De fet, només cal fer un cop d'ull a la resta de notícies que hem llegit aquests dies per trobar tants exemples com vulguem de capacitat de superació i de supervivència. Ho sabem tant, que tot sovint ens n'oblidem i caiem en la temptació de pensar que tot ha de ser fàcil i ens ha de ser donat de franc.

Una flor taronja sobre un fons blau, tot un cant a la bellesa, a la vida i a l'esperança, ben mirat.

Comentaris (0)20-01-2016 06:17:37

De cine

Fa molta mandra, però no me'n puc estar. Ahir a la nit, en horari de màxima audiència, Televisió Espanyola, la televisió pública, va emetre la pel.lícula, per dir-ne d'alguna manera, "Raza", una apologia pamfletària del feixisme, rodada el 1941 (dos anys acabada la guerra) a partir del guió del dictador Franco.

És curiós constatar que la propaganda feixista és encara ben viva a Espanya i es pot emetre per televisió, sense cap problema, cosa que no passa a cap país del nostre entorn amb etapes històriques similars. Només cal veure el debat que s'està vivint a Alemanya a propòsit de la reedició de Mein Kampf, d'Adolf Hitler, ara que han vençut els drets d'aquest manual ideològic del nazisme.

I parlant de curiositats, el mateix dia que la televisió pública espanyola ens regalava aquesta obra d'art de la cinematografia hispana, començava el judici contra els franquistes que van atacar la delegació de la Generalitat, a Madrid, l'any 2013. Evidentment, segons ells, és un judici contra una protesta pacífica i patriòtica. Realment, una curiosa coincidència.

Mentrestant, aquí ens entretenia un programa d'humor sobre futbol (bé, bàsicament sobre el Barça). També ens ho hauríem d'anar fent mirar, tot i que més m'estimo bavejar per un equip de futbol que ressuscitar els fantasmes de la dictadura, o eximir-los de tota culpa. Us imagineu que TV3 programa una pel.lícula totalment pamfletària sobre la independència i contra Espanya? Una pel.lícula, per cert, que ni existeix ni se l'espera.

Comentaris (1)19-01-2016 06:17:45

Mans a la feina

Un antic professor meu va escriure, ja fa temps, que ningú no hauria de veure com es fan les salsitxes ni les llistes electorals. Segurament que té raó i que la nostra salut, tant la digestiva com la democràtica, prou que ho agrairien. De tota manera, jo hi afegiria que segurament ningú tampoc no hauria de veure com es forma un govern.

Finalment, ja tenim titulars de les diferents conselleries i no costa gaire imaginar una mena de subhasta estranya on algunes de les carteres de més poder es reclamen o cauen a sobre, segons el cas, i on les petites i poc rellevants es miren d'esquivar a qualsevol preu. Però aquest espectacle més o menys íntim i privat no és més que el principi. Imaginem, per exemple, Economia, al capdavant de la qual hi ha Oriol Junqueras, historiador de formació i vicepresident alhora. D'acord que el seu paper és important, però l'organigrama que sustenti el departament és fonamental, molt més enllà de la seva figura.

Ara tot just comença una guerra sorda i anònima pels alts càrrecs i per tots aquells que es nomenen i es cessen a criteri del titular del departament. I aquí les punyalades i els jocs de passadissos i cadires són tan cruels com silenciosos. Al capdavall, de tot aquest exèrcit d'alts funcionaris dependrà com la política i les directrius del Govern ens arribin i ens afectin a tots els ciutadans. No és poca cosa.

Relleus en marxa. Relleus necessaris en alguns casos i més que imprescindibles en altres. I també algun que altre de prou evitable, ben segur. Però així són les coses en política: uns arriben i uns altres se'n van i, com més o menys diu aquella vella cançó, i jo segueixo endavant i mai no he sabut per què. Esperem que aquest nou mandongo (per als moderns, i segons el Dicciónari català-valencià-balear, "conjunt d'operacions que es fan des que el porc és mort i obert per a elaborar la seva carn i vísceres i fer els embotits") polític i administratiu se'ns faci fàcil de pair i no ens acabi repetint tota la legislatura.

Comentaris (0)18-01-2016 06:19:38

Tot és més del que és

No penso que descobreixi res de nou si dic que les coses són molt més que l'instant puntual en que s'esdevenen, i que de fet comencen així que les imaginem i perduren tant com el record ens ho permet. De manera semblant a allò que afirma Eduard Punset quan diu que la felicitat és a l'antesala de la felicitat, tot comença abans de ser realitat i segueix amb nosaltres quan ja ha passat.

Fem plans, preparem trobades, viatges, experiències de tota mena, i mentre els pensem, ja comencen a ser una mica reals a dins nostre. I un dia arriben, i es fan realitat, sovint no ben bé com els havíem imaginat, o de vegades superant qualsevol previsió -la realitat és així de capriciosa- i després, sense temps a adonar-nos, el record, aquesta mà de vernís de la memòria que tot ho embelleix i que tan bé dissimula les imperfeccions.

Així són les coses, i així es va succeint la nostra vida i tot el que ens passa. I encara que de tant en tant aquesta rapidesa dels esdeveniments ens faci enyorar una mica més de l'estona de la felicitat que de vegades ens reserva la realitat, ens les arreglem prou bé per estirar-la per davant i per darrere, aconseguint que el temps no acabi sent tan implacable com és.

Val la pena no deixar d'imaginar, de somiar si cal, allò que vindrà, i de no oblidar allò que ja ha passat, perquè mentre ho tinguem present i viu, no acabarà de passar del tot.

Comentaris (0)17-01-2016 07:51:35

Diferències evidents.

Les coses, darrerament, van molt ràpides. Els fets es precipiten i gairebé ni tenim temps a pair tot el que estem vivint. Sembla que faci mesos de la presa de possessió del nou president de la Generalitat i tot just fa uns pocs dies. Avui voldria recuperar una imatge d'aquell dia que penso que és prou important com per no condemnar-la a les golfes de l'oblit massa aviat. És la imatge d'una bandera espanyola a la Plaça de Sant Jaume, situada amb tanta destresa que apareixia a la major part de les seqüències televisives de l'exterior de la plaça, sense que hi hagués cap dels enfrontaments aquells que ens predica el ministre del ram. L'amo de la bandera va dir la seva, com va voler, exactament igual que la resta de públic. Això va passar a Barcelona.

Si fem una mica més de memòria i anem enrere fins ara fa un any i mig, recuperarem la proclamació de Felipe VI com a Rey de España. Els actes públics d'aquesta proclamació van anar acompanyats d'una repressió brutal contra tothom que va intentar expressar, per més pacíficament que fos, les seves idees antimonàrquiques o en favor de la república. Això va passar a Madrid.

Fins a aquí els fets. Cadascú que en tregui les seves conseqüències. Per la meva banda, em costa molt defensar el respecte constitucional de qui coarta la llibertat de pensament i d'expressió pacífica de les idees, en nom de ves a saber quina legalitat. Però així són les coses al regne del monarca que no respecta les institucions catalanes i exigeix lleialtat institucional en sentit contrari. I parlo tant del cap de l'Estat, com dels seus governs, líders polítics... que aquests darrers dies n'hem tingut prou mostres.

Massa diferències i massa profundes com perquè hi puguem esperar res de bo. I de lliçons, ni una. Anem passant.

Comentaris (0)16-01-2016 07:13:40

Per a què serveix una cultura

Aquesta és potser una de les preguntes que menys es fan els governs: per a què serveix una cultura? La resposta, si mirem en perspectiva, pot anar des de la manifestació suprema de la identitat col.lectiva, fins al mercantilisme més pur, passant per un mai dit en veu alta, però molts cops aplicat "per a res" (o per lluir).

Ara que corren temps de canvis, penso que és pertinent tornar-nos a platejar la pregunta. Aquesta que he formulat i altres, com ara: la cultura ens ha de fer més rics? En cas afirmatiu, a qui? En podem prescindir? Ens la podem estalviar? i, sobretot, la nostra política cultural serveix per fer més sàvia la gent? I aquí caldria aclarir que parlo de tota la gent, no només d'una selecta minoria amb possibles que tradicionalment l'ha fet objecte de propietat privada.

El mateix, si fa no fa, passa amb la llengua. Les preguntes podrien ser gairebé les mateixes. El repte per al nou futur, si em permeteu, potser hauria de venir d'una altra pregunta: quines experiències vitals positives tenim associades a la nostra llengua? Si parlem del català -i evidentment en parlo- potser una de les màximes i més compartides podria ser el dia que vaig aprovar aquell fastigós nivell de català i em vaig treure de sobre aquesta maleïda espasa de Dàmocles. Així, no anem enlloc.

Llengua i cultura, per a mi un tot inseparable en molts moments, o serveixen per proporcionar-nos experiències positives i moments vitals dignes de retenir en la memòria, o no serveixen de res. Si no, seguiran fent negoci amb elles com els plagui a aquells que les dicten des de l'oficialitat i seguiran sent aquella mena de camisa (generalment de poca qualitat) que comprem en un moment donat, que ens fa molta gràcia i que dura el que dura, però més aviat poc. Potser aniria sent hora que creiem en la cultura més enllà de com a luxe o com a negoci, i en la llengua, més com a experiència vital positiva i digna de ser viscuda que com a exhibició de domini idiomàtic.

Comentaris (0)15-01-2016 06:20:14

Tornant a la normalitat

A poc a poc es van endreçant les coses, a nivell polític. Ahir vam saber que Artur Mas renuncia a la seva acta de diputat. Ja ho va dir, de fet, que ell no seria altra cosa que expresident. Una actitud molt lloable i digna dels països realment avançats, on la figura institucional del president no admet reciclatges en, posem per cas, el senat, que també es va constituir ahir i on vam poder veure una desfilada de personatges de dubtós passat i d'imprevisible futur, sempre i quan la justícia espanyola fos una mica menys espanyola i una mica més justícia, al costat d'expresidents diversos que es veu que atorguen el valor que atorguen a la seva antiga presidència, a canvi de seguir figurant, sigui on sigui. Ho admeto, se'm fa estrany veure un exlehendakari presidint la cambra baixa espanyola o un expresident de la Generalitat escalfant un escó de l'alta. Una mica és allò del funcionari que ha passat el temps imprescindible en una destinació incomoda i finament pot triar on anar a raure.

I és que dóna molt de si, el senat, una cambra mig barreja de cambra funerària i de galeria dels errors (i dels horrors), políticament parlant, que passa per cambra de representació territorial i que, de tan territorial com és, prohibeix que s'hi parlin altres llengües territorials diferents de l'espanyola. Curiós. Bé, prou coherent amb molts dels seus membres, de fet.

I tornant a casa, perquè enlloc com a casa, la nova diputada de la CUP al parlament, Mireia Boya, ha anunciat que farà servir l'occità en totes les seves intervencions a la cambra. L'encoratjo a fer-ho, sempre i de manera sistemàtica. Aquesta serà la manera de recordar-nos que l'occità és llengua oficial a Catalunya des de fa uns quants anys, una realitat que molts no coneixen i que altres ignoren.

Bé, a poc a poc, les coses es van posant a lloc, allà i aquí. Digueu-me provincià, però em quedo amb la manera d'aquí.

Comentaris (0)14-01-2016 06:16:03

Per demanar-ho que no quedi

Ja tenim president i, si no passa res, ben aviat, nou govern. Pel que diuen, rejovenit i amb aires de canvi generacional. Bon auguri. Esperem que el relleu sigui ràpid i, sobretot, que es faci en profunditat, perquè un canvi de govern, una reorientació de les prioritats polítiques del nou govern, de fet, exigirà una renovació profunda a tota l'estructura de l'aparell administratiu que les ha de dur a terme, si volem que el canvi arribi realment i superi els límits mediocres del titular de premsa.

Ara que encara hi sóc a temps, li voldria demanar al nou president que no bategi el seu nou executiu. No ens cal un govern d'entesa, ni un govern dels millors, ni res de semblant, perquè totes aquestes denominacions, més d'hora que tard, demostren el poc encert que va tenir qui les va dissenyar. Si us plau, president, formi un govern, i prou. I posi'l a treballar en profunditat, que el repte que tenim al davant és majúscul i caldran idees noves, maneres d'entendre la societat noves i posades al dia, i ganes de remoure els fonaments mateixos de moltes realitats que donem per immutables i que són autèntics taps per al progrés del país, en tots els àmbits. I això ha de passar, en molts casos, per replantejaments decidits de segons, tercers o quarts nivells de la maquinària de govern, encara hereva de les estructures i pràctiques de l'administració franquista.

El breu discurs de presa de possessió d'ahir va ser tota una declaració de principis, clara i breu. Caldrà veure com es va concretant en la primera gran estructura d'estat que cal posar al servei del projecte col.lectiu: l'aparell administratiu que ha de donar suport a tota la resta. La modernització del país ha de passar per la posada al dia de la seva maquinària burocràtica i de renovació de la gent que l'ha de fer funcionar, una modernització que hauria d'anar molt més enllà de la creació grupets de twitter i de volums ingents d'informació en línia, massa sovint inútils, massa complexos o, directament, gairebé inaccessibles.

Insisteixo: tenim nous objectius, nou president, tindrem ben aviat nou govern, ens cal una nova administració, perquè no anirem enlloc amb vehicles vells i rovellats.

Comentaris (0)13-01-2016 06:27:32

Temps de canvis?

Potser sí que alguna cosa s'està movent, de manera definitiva, a Catalunya. El cert és que l'any nou, o els Reis d'Orient, ens han deixat unes quantes coses dignes de tenir en compte, i de ser valorades tant com mereixen:

-Un govern sense Artur Mas, format per gent de CDC i ERC, declaradament independentista i amb suport parlamentari de la CUP. Qui ho hauria de dir. L'instrument per avançar cap a la independència a partir d'una política més social?

- Un president de la Generalitat que no és un senyor de Barcelona ni assimilat, amb tot el respecte cap als fills i afillats de la capital, sinó un senyor de Girona. Bon auguri, si més no, per a les terres llunyanes, de més enllà de l'Àrea Metropolitana. Potser hi ha una altra manera de fer les coses i d'entendre el país, mira tu.

- Un president espanyol en funcions que respon a l'acord per formar govern amb dues declaracions successives, una per escrit, dissabte, i una altra en persona, diumenge, totes dues farcides d'amenaces i tan inútils i injustificables l'una com l'altra.

- Un rei d'Espanya que es nega a rebre la presidenta electa d'un parlament democràtic, ratificant així la desconnexió del seu regne cap a Catalunya. Que en prenguin bona nota els somiatruites amb acta de diputat que encara invoquen els favors de Madrid. I que ens vagin parlant de respecte i lleialtat institucional, ara que la corona només expressa menyspreu, fins i tot perdent les formes.

Realment, moltes coses en molt poc temps. Potser sí que la història, de tant en tant, es precipita. En qualsevol cas, em costa molt de creure que realment res no s'està movent. El temps ho dirà. De moment, bufa vent fort. Vent de canvis?

Comentaris (0)12-01-2016 06:21:05

Maneres de fer

Aquests dies hem vist com la política també es pot fer a base de pactes, de negociacions complicades que ajuden a resoldre conflictes, però que impliquen renúncies molt dures. Així és com hem arribat a tenir nou president i a esquivar el fracàs d'unes noves eleccions.

Aquesta manera de fer ha causat sorpresa i, per què no dir-ho, bones dosis d'admiració, tant pel resultat final com per la capacitat de sacrifici de les parts. Sempre he admirat la gent capaç de renunciar a coses que considera importants (si no fossin importants potser caldria parlar de concessions, no de sacrificis) per tal d'assolir un objectiu superior. En tenim exemples en tots els àmbits de la nostra vida, a poc que obrim una mica els ulls, i aquests dies també en la més alta política del país.

A les antípodes, hi ha la concepció de l'exercici del poder sota el principi de la victòria o la derrota. És la manera de fer de la dictadura, de la guerra, en què un bàndol s'ha d'imposar a l'altre. Lamentablement, d'aquest altre estil, vell i ranci, tenim exemples cada dia. Ahir mateix, al vespre, sense anar més lluny. Tradició casernària? Manca de cultura democràtica? No ho sé. Potser tot una mica, però el resultat és el que és: allò que o bé estàs amb mi o contra mi, i sense matisos.

Em quedo la primera manera de fer, què voleu que us digui. Veure com formacions diametralment oposades a nivell ideològic són capaces d'arribar a tirar un projecte en comú, ni que sigui també per salvar els mobles, és el millor exemple del que hauria de ser la nova política de debò, més enllà dels qualificatius. Per això m'ofenen expressions com"hem llençat a la paperera de la història..." que sonen més a la política de trinxeres que a la de pactes, tot i que segurament no són més que vàlvules d'escapament d'una pressió pròpia dels grans processos de negociació.

Comentaris (0)11-01-2016 06:22:38

Què ha passat?

Què ha passat? Què és això? Un parell de preguntes legítimes que qui més qui menys ens vam fer ahir a la tarda. En el fons, però, la resposta és ben simple: és el que qualsevol de nosaltres ha fet sempre que ha calgut, al llarg de la seva vida: triar, descartar, renunciar a algunes coses, a alguns somnis fins i tot, a canvi d'algun guany significatiu per a la nostra parella, per als nostres fills, per a la família... Qui no té experiències d'aquesta mena?

La sorpresa general, justament, potser ve d'aquí, del fet que ahir a la tarda, la política es va assemblar a la vida. Tothom va cedir, tothom va fer sacrificis, tothom va deixar il.lusions pel camí, però tothom va sortir guanyant, especialment els que només depenem de les seves decisions. Ahir, finalment, allò que era òptim per a alguns va deixar pas al que és bo per a tothom. Res de nou per a nosaltres, però excepcional i ben d'agrair en el cas dels nostres representants.

A partir d'avui mateix, cal esperar que aquest exemple d'humanització de l'activitat política tiri endavant sense retrets ni comptes per passar. Que tiri endavant igual com tirem endavant nosaltres les nostres decisions personals, familiars... amb la certesa que, al capdavall, val la pena pagar el preu de les renúncies.

Ahir, finalment, i ho dic adaptant una expressió de Luis Eduardo Aute, el bosc no els va privar de veure l'arbre. La política va ser política.

Comentaris (0)10-01-2016 07:23:21

Amb cartes marcades

El fracàs es va consolidant. Evidentment, penso que anar de nou a eleccions és un fracàs, però un fracàs de la classe política, de tots i cadascun dels partits representants al Parlament, que hauran estat incapaços de llegir el resultat electoral i d'actuar en conseqüència. Dit això, també vull deixar clar que els ciutadans no hem votat malament, no ens hem equivocat, cosa que s'ha dit des de molts punts per mirar de trobar explicació -i culpables- a uns resultats electorals que no van ser els previstos, ni els desitjats.

Som a les portes, potser, d'unes noves eleccions perquè haurà estat impossible de formar govern. Se'ns demanarà, des de tot arreu, que canviem el sentit del nostre vot, perquè el resultat final faci fàcil l'acord o la imposició de la majoria. Però aquesta petició ens la faran els mateixos líders que han estat incapaços de sortir-se en aquesta ocasió. I si el resultat de les properes eleccions tampoc no els agrada? En farem unes altres? I així fins que els números els quadrin?

Potser seria un exercici democràtic excel.lent deixar de culpar els ciutadans, que tenim tot el nostre dret a votar el que ens vingui de gust -o a no votar-, i demanar, si finalment arribem a eleccions, un canvi de tots els caps de cartell, per si de cas els números que surtin de les urnes tampoc no els agraden. O potser, lliri en mà, hem de creure que, si cal, es posaran d'acord d'aquí a uns mesos, quan no ho han sabut fer ara, i amb tota la càrrega de recels i ressentiments que han acumulat aquestes darreres setmanes.

Unes noves eleccions, amb els mateixos protagonistes, són una nova partida amb cartes marcades, i els bons jugadors saben que cal canviar la baralla quan les cartes ja no són de fiar. I no parlo dels diners públics que posaran sobre la taula per seguir la seva particular partida, perquè tot això són diners. I sí, no ho oblidem, són ells els que juguen i els que si cal fan trampa, no nosaltres, que només dipositem un vot anònim cadascun, amb una fe infinita, i de tant en tant inexplicable, en la capacitat dels nostres futurs governants. Nosaltres no fem trampes ni marquem cap carta. Només per això ja mereixem el respecte que massa sovint se'ns nega.

Comentaris (0)09-01-2016 06:55:21

La son em pot

Em sap greu -o no- però ahir em vaig adormir amb l'entrevista del president a TV3. Manca de respecte? Potser sí, però, francament, tot el que anava sentint em sonava a vell, a ja sabut i a gens engrescador. Si les paraules d'ahir han de servir per encarar amb esperança un més que segur nou procés electoral, ho tenim molt cru.

La part bona de la meva claudicació a la son va ser que amb els ulls mig oberts vaig poder veure amb prou claredat un president cansant, gairebé diria que vençut i sense l'empenta contagiosa d'altres ocasions. Potser és que tothom, i ell el primer, sap que unes noves eleccions són la consagració d'un fracàs majúscul de la política, que hauria de ser l'art de fer possible allò que la gent vol i expressa en vots i que no haurà passat d'una picabaralla de bandes de barri incapaces de qualsevol acord. Ahir el president, molt em temo que més enllà del que va dir o deixar de dir, va cantar les absoltes d'un procés que fa anys que ens mantenia vius.

Avui ens espera una jornada més de rumors, de reunions més o menys secretes, de declaracions i contradeclaracions que ja no interessen ningú, perquè ningú no n'espera res. Dilluns, convocatòria electoral, ridícul monumental, incapacitat demostrada i apa, cap a les urnes. Amb il.lusió? Gens. A tot estirar amb el rictus gairebé funerari de l'entrevista d'ahir. Amb quina il.lusió podem anar a unes noves eleccions autonòmiques quan havíem tingut a tocar el camí a la independència? No ens enganyem, si finalment hi ha eleccions, el procés serà definitivament mort i el pas per les urnes l'acompanyament al dol. Res més.

Comentaris (0)08-01-2016 06:24:28

La pell fina

Una d'aquestes assenyades sentències que corren pel món afirma que qui diu el que vol s'ha de sentir el que no vol. Una mica això és el que em va venir al cap quan vaig llegir que l'Anna Gabriel estava dolguda per les dures paraules de l'encara president Mas, dimarts. I té raó, les paraules van se dures, clares i contundents, però també compartides per molta gent que a hores d'ara ens sentim enganyats i que, s'ha de dir, van ser pronunciades sense personalitzar els qualificatius en ningú en concret, sinó en un grup polític. El matís em sembla fonamental.

Dit això, i si repassem a l'hemeroteca tot el que des de la CUP s'ha arribat a dir sobre Mas, penso que les seves paraules encara van ser prou prudents, prou mesurades i prou dignes, fins i tot. Que no han agradat a aquells a qui anaven dirigides? Naturalment que no. Però la discrepància també és això.

Potser, només potser, si aquesta finor de pell hagués estat una mínima empatia en algun moment, no seriem on som. És fàcil parlar des de la responsabilitat de ser oposició, però no tant fer-ho des de la que exigeix col.laborar a fer govern. Això ho sap perfectament tothom que està posat en política. I també sap que com més a prop del govern, més crítiques, i més dures. Agradi o no, és part del negoci. I l'Anna Gabriel i la CUP, durant tres mesos, han estat molt a prop del govern i han pogut tastar la força que aquesta posició atorga, però també el preu que es paga per ser-hi.

No sé on farem cap els propers mesos, però em sap molt greu que persones amb la biografia i la pell dura de l'Anna Gabriel, que podrien ajudar a tirar del carro en aquest moment únic i irrepetible, hagin optat per unes determinades prioritats, al meu modest entendre equivocades, i que s'exclamin davant de les crítiques que els arriben. Trist no poder comptar amb una esquerra gairebé utòpica per reconduir algunes derives gens socials en aquest camí, potser ja intransitable durant molt de temps, cap a la independència.

Comentaris (0)07-01-2016 06:13:03

Parèntesi

Nit de Reis. La cita que el calendari ens reserva, cada any, amb el nen que més amagat o menys encara portem a dins. Deixem-lo sortir. Fem un parèntesi en la nostra seriosa, responsable i transcendental vida i enfoquem el punt de mira a allò que és realment important: la il.lusió, la fantasia i la capacitat de ser i de fer feliços.

Avui, per unes hores, ho aparcarem tot i deixarem que els somriures, les expressions de sorpresa i gratitud, i la satisfacció de saber que el nostre esforç servei per repartir alegria entre els nostres es facin amos i senyors, reis si voleu, de la nostra realitat.

Demà serà un altre dia. Tornarem a la rutina, però ho farem amb aquell mig somriure que només dibuixa el record satisfet de les experiències més fantàstiques. Però això serà demà, perquè ara toca festa grossa, toca un parèntesi d'esperit infantil que en poques hores es tancarà, amb el desig que hi torni d'aquí a dotze mesos, un cop més de la mà d'uns reis estranys, però terriblement fascinants.

Que els vostres desigs es facin realitat i que aquests mags us siguin ben generosos.

Comentaris (0)06-01-2016 07:15:53

Quin despropòsit

Novament, una desfilada de la parada dels mostres de la política. Novament, una exhibició de menyspreu a la ciutadania. I aquest cop, em temo que no hi falta ningú. La CUP i la seva manera de fer lenta i inoperant, pel que fa a les necessitats del país, Junts pel Sí i la seva incapacitat per liderar la formació d'un nou govern, i la resta de formacions (PP, PSC...) absents i distants, que haurien de recordar allò de la governabilitat, la llista més votada i tot el que quan els convé prou que sabem esgrimir. I ahir, de propina, el cap de pista Junqueras, cridant a la responsabilitat de no fotre foc a la barraca abans d'hora, i amb tota la raó del món, tret del petit detall que ell mateix és part d'una de les parts negociadores a les quals esbroncava.

I per si encara no en teníem prou, i per donar encara més raó a Junqueras, Antonio Baños que plega abans d'hora. Em sembla molt digna la seva dimissió. De fet, penso que si finalment anem a eleccions, l'haurien d'imitar tots, repeteixo: tots, els caps de llista, perquè han estat incapaços de donar resposta satisfactòria a aquest bé comú a preservar que és la governabilitat. L'únic però, pel que fa a Baños, és que plegui abans d'hora i que ho faci perquè no es veu capaç de defensar ara una postura que jo mateix li vaig sentir dir i repetir en campanya: que a cap preu farien Mas president. O potser és que no hi pinta res, a la formació per la qual es va presentar.

Un despropòsit tot plegat que ens condemnarà, si res no ho impedeix, a unes eleccions que no seran cap segona volta, sinó la constatació d'un fracàs que ens deixarà en evidència davant del món, especialment davant d'una Europa amb qui haurem de parlar, en el seu moment, si realment volem ser un estat. De moment, la premsa estrangera que encara ens dedica espai no té cap dubte a parlar d'afebliment de l'independentisme, quan no de fracàs directament.

Només una reflexió per acabar. El que ara s'ha de decidir és qui formarà govern, només. Perquè qui farà política, qui legislarà, ja es va decidir al setembre i ja va quedar clar que ningú podrà aprovar res sense pactar amb algú altre. I aquí rau l'autèntic poder polític. No em sembla de més recordar-ho per si algú encara es pensa que qui mana és el cap del govern, com si això fos encara una dictadura personalista. I com que el poder real és al Parlament, ja posats, potser també caldria exigir a la seva presidenta, ara mateix el màxim càrrec electe del país que no està en funcions, que estigui a l'alçada del lloc que ocupa abans de fer segons quines declaracions que no fan cap favor a ningú.

Comentaris (0)05-01-2016 06:24:42

Game over. Insert coin

S'ha acabat la partida. Sí, sí, d'acord que la màquina encara seguix a lloc i que podem mirar de tornar a jugar i tot plegat, però la partida s'ha acabat i ens hem quedat sense monedes.

Estava força cantat que la cosa saltaria pels aires i que no es podria formar govern. Noves eleccions a la vista, i segur que millor així que no pas que ara una maniobra política acabi donant peu a una investidura tan fràgil que acabi sent inútil. Noves eleccions, comencem a passar pàgines enrere i tornem, gairebé, al punt de partida. I és que, ens agradi o no, una nova cita amb les urnes, amb tot el que ha passat aquests darrers mesos ens condemnarà a dos grans blocs: un d'independentista format per ERC i la màscara que es posi CIU, i un de no independentista, amb una esquerra àmplia i diversa al voltant de Podemos i una dreta liderada per Ciutadans. Que el primer bloc sigui prou gran com per desencallar el punt en què ens trobem? Tinc els meus dubtes.

Ens ha passat la història per sobre, un cop més. Hem triat, i en la tria hem deixat passar una oportunitat única. Ara serà l'hora d'anar a buscar diners allà on són (que no podrà ser a casa nostra) per refer-nos com a país, que falta ens fa, i qui si sap si algun dia reprendre la partida que s'ha acabat sense èxit. Només ens queda el bonus track de les properes eleccions, però amb la sensació de derrota anunciada. Difícilment obtindrem uns resultats millors que els que tenim. Segurament tindrem govern, segurament vindran canvis importants, però seguirem allà on som, en el fons.

Per cert, molt curiós el concepte de democràcia i de coherència de la CUP, que només s'aplica de portes endins i que ignora, sense cap mirament, el vot majoritari del país, en una lectura molt particular dels resultats electorals globals. Realment, els seus principis no trontollen davant d'una resposta majoritària de la gent. Potser és la versió segle XXI de la dictadura del proletariat.

Comentaris (0)04-01-2016 06:24:32

Encarem un any més

Comencem any, i ho fem a mig camí entre la il.lusió de la novetat, ni que només sigui perquè el calendari així ho marca, i amb la certesa que, en el fons, ahir i demà no seran tan diferents. Però tant li fa, com a bona gent que som, sempre ens agrada trobar algun motiu per encarar els dies amb ànims renovats.

Som així. Tenim la mania de seguir endavant malgrat les dificultats, les adversitats i els cops que la vida ens va presentant amb una cadència capriciosa. Caiem i ens llevem; ens cauen per tot arreu i aprenem a entomar o a esquivar i seguim, amb orgull o d'esme, tant li fa, però seguim. No sé de què dimonis estem fets els humans, igual com no sé de què estan fets els somnis. Els neuròlegs, els psicòlegs, els sociòlegs i molts altres "òlegs" segur que ens en poden dir moltes coses, però per damunt de tot, sempre hi ha algú o alguna cosa que ens anima a avançar. I el cert és que ni cal saber què és, sinó saber-ho aprofitar sempre que ens sigui necessari.

Nou any. Un nou cicle per endavant. Ens agrada tenir metes, línies d'arribada, objectius a assolir, i el ritme implacable del calendari és un bon referent. Una pila de dies per endavant i una pila d'emocions i de drames per viure. Ningú pot dir com seran, però el que sí que sabem és que caurem i ens alçarem tants cops com calgui i que tocarem el cel o visitarem l'infern mentre el cos aguanti, perquè som així de tossuts, així de constants, i perquè ens empeny la satisfacció de superar qualsevol dificultat, amb aquella íntima, gairebé secreta, dignitat que ens atorga saber que ho hem fet, un cop més.

Comentaris (0)03-01-2016 06:53:27

A veure qui la fa més grossa

Ja ha passat Cap d'Any i ja ha passat el discutible espectacle de les campanades, una cita anual amb la caspa i l'excentricitat que navega entre el desig de modernor que ens presenta TV3 des de Barcelona, a l'espectacle ranci de TVE, passant per la cursa particular que mantenen algunes televisions privades, a veure qui aconsegueix més centímetres de carn a la vista, totes elles des de la Puerta del Sol, centre de l'univers per una nit, pel que sembla. Una manera un tant depriment de tancar i obrir anys, no ens enganyem.

Enguany hem assistit a una competició molt particular entre les transparències de Cristina Pedroche, que pràcticament competia contra ella mateixa (contra el seu model de l'any passat, de fet) i la llenceria d'un lamentable quartet de Tele 5, decidit a prendre-li el protagonisme a la de Vallecas. Això sí, intercalant entre tres dones un xitxarel.lo en calçotets, no fos dit. El resultat? una nova exhibició de masclisme televisiu, gràcies al pas del vestit més propi de les gales de premis musicals ianquis que d'un programa de televisió de gran audiència, al model de presentadora amb poca roba, directament. El pas següent? sempre ens quedarà l'estriptis al ritme de les campanades. Tot arribarà.

Que en som d'hipòcrites. Ens passem la vida criticant els vells calendaris de taller amb dones lleugeres de roba i aplaudim espectacles com aquests, per no parlar dels infumables anuncis de colònia. És el masclisme més absolut i més quotidià, el que no pega ni mata, però que fa un mal terrible. És la dictadura que gairebé ni es nota, però que dia a dia va tornant la dona al tancat d'on mai no hauria hagut de sortir. Per cert, em sobta la condescendència general amb el lamentable espectacle de Cap d'Any. Ben poca cosa he pogut trobar, a banda del rànquing de les audiències.

Us recomano aquest petit vídeo que ja fa dies que corre per Internet, perquè potser després de veure'l entendrem una mica millor què s'amaga darrere de la televisió de la llenceria vermella, de les transparències impossibles, o de la publicitat de perfums que tant ens agraden.

En això, nosaltres també som una mica diferents. Igual de mediocres i previsibles, si voleu, però no tan cutres.

Comentaris (1)02-01-2016 07:07:53

Propòsits

Apa! Que ja hi som. Calendari nou, que se'ns han acabat els fulls, i dia per fer propòsits per a les pàgines en blanc que ens esperen. Bé, això és el que tocaria, però el cas és que sóc de pocs propòsits, especialment d'aquells que sé que acabaré incomplint. Per tant, més m'estimo ser discret i fixar-me pocs objectius i discrets, d'aquells que no cal ni dir en veu alta de tant petits com semblen, però tots ells possibles d'assolir, o que no destorbin gaire si es perden pel camí.

Aquest any, per allò de no fer grans canvis, tampoc no pronunciaré grans propòsits. Ho sento pels gimnasos, les acadèmies d'idiomes i tot plegat. Enguany penso demanar coses a aquest any tot just encetat. De fet, li penso demanar la mare de totes les coses. Li penso demanar "un altre". Sí, sí, un altre manat de dotze mesos sencer per a mi i per als meus; un altre munt de projectes que em tornin a entusiasmar quan la il.lusió decaigui; una altra pila de bons moment per recordar; un altre cop l'afecte d'aquells que estimo; un altre motiu, cada matí per sortir del llit amb ganes de fer... en resum, vida. Un altre any per viure i gaudir-ne cada segon i per mirar d'omplir-lo de tants instants dignes de guardar en la memòria que, d'aquí a un any tingui ganes de demanar, gairebé, la repetició de la jugada.

Any nou i tot per fer. Qui sap que n'acabarà sortint de tot plegat. Segurament res, o poc, del que ara seria capaç de dibuixar, si m'hi posés a fer de futuròleg. Cert que molt del que s'escriurà en aquest llibre en blanc no dependrà de nosaltres, però no oblidem que una part, petita o grossa, sí. I aquesta és la que realment, al capdavall, acabarà valent la pena i sent la nostra vida, dotze mesos més.

Que tinguem un gran any, i que els nostres somnis i les nostres il.lusions es puguin anar fent realitat.

Comentaris (0)01-01-2016 07:54:23