login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

No espero res

Cada dia que passa vaig aprenent una mica més de memòria aquell manual, potser inexistent, que ens convida a no esperar res de ningú. Serà que el temps va endurint alguna mena de crosta estranya contra els cants de sirena, les promeses i les paraules amables, però repassar la premsa cada dia que passa em fa pensar que en realitat estic llegint un relat de cavallers camí de les croades o d'éssers impossibles a la recerca de planetes inventats en naus que mai no existiran.

Així vaig mirant-me la política, sobretot (encara que no només). Sense esperar-ne res, perquè començo a estar francament tip de tanta mediocritat i de tanta mentida convertida en dogma de fe. Començo a estar francament tip de combregar cada dia amb rodes de molí, en pro de no sé jo quina mena estranya de convivència. Començo a estar francament tip de calendaris, de terminis i d'ideals que la realitat s'ocupa de desmuntar en pocs segons, per obra i gràcia dels mateixos que els proclamen.

I com que vaig aprenent a no esperar res, confio cegament en aquells que no em prometen res, en aquells que em regalen companyia i afecte incondicionals, i a qui bonament intento correspondre com millor sé i puc. D'ells no em cal esperar res, perquè sé que ho tinc tot.

I no em digueu pessimista, si us plau. No esperar res és la millor manera que qualsevol cosa que arribi sigui una sorpresa; una agradable sorpresa, fins i tot, i no una nova decepció embolicada per a regal en paper de diari, oficial o no.

Comentaris (0)29-02-2016 06:12:56

De propina

Diu una d'aquestes frases que corren per Internet que un dia tots morirem, però que la resta no. I ja és ben bé això. Tots els dies que no morim -la immensa major part de la nostra vida, de fet- són dies que podem aprofitar per viure. Que hem de viure. No necessàriament amb allò de viure cada instant com si fos l'últim, exsudant adrenalina per tots els porus de la nostra pell, sinó potser només sent conscients que som vius; que no és poca cosa.

Som a punt de gaudir d'aquest dia de propina que la imperfecció del calendari ens regala cada quatre anys, i m'ha semblat un bon moment per imaginar que potser cada dia és aquest dia de més que ves tu a saber quina conjunció còsmica, quin atzar o quin déu totpoderós ens regala perquè en fem el que ens vingui de gust o el que bonament puguem.

Potser mai no som conscients de res fins que no ho perdem. Una altra reflexió tan coneguda com certa. I de vegades, fem tard. Per això, ara que tindrem aquest dia de més, mirem d'aprofitar-lo, i d'aprofitar tots i cadascun dels dies que ens anem trobant al davant per gaudir-ne, per fer plans, per imaginar futurs perfectes, per descobrir coses, per estimar, o per il.lusionarnos amb tot i tothom. Com que no tenim ni idea de quants més ens queden, prenem cada moment com la propina que la vida ens deixa perquè puguem fer una mica realitat els nostres somnis.

Comentaris (0)28-02-2016 06:45:03

Ni com a recomanació

Nova sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català. Cap novetat fins aquí. Ja sabem que la llengua (moltes gràcies gent de Ciutadans i els seus escolanets) fa anys que és una arma per crear tensió política i pretesament social. Ara, l'alt tribunal ve a dir que no es pot ni recomanar l'ús preferent del català al si d'una administració.

A veure si ho entenc. A Catalunya tenim tres llengües oficials: el català, l'espanyol i l'occità (d'aquesta ningú, ni els jutges, mai no se'n recorden). Imagino que deu haver algun tret evolutiu singular en l'aparell fonador dels catalans que, ves a saber per què, ens permet articular tres sons de manera simultània o, el que és el mateix, parlar tres llengües alhora. Ah! que no? que només podem emetre un so després d'un altre com la resta d'humans? Doncs llavors, que m'expliquin ses senyories com ho fem, per no prioritzar l'ús de cap llengua. A l'hora d'escriure passa si fa no fa el mateix, perquè tenim les mans que tenim i prou.

Tot plegat és absurd, per no dir pervers. Tothom sap que a les administracions catalanes, i a qualsevol espai de relació social de Catalunya, ningú -remarco ningú- no té cap inconvenient per comunicar-se en espanyol, que d'això suposo -deixeu-me ser càndid- que deu anar la sentència. Altra cosa és en català, perquè sí que hi ha funcionaris de determinades dependències que es veu que no l'entenen i no el deixen fer servir, com ara molts jutges, sense anar més lluny. De l'occità, novament, ni parlar-ne. Per tant, on és el problema que la Generalitat recomani l'ús preferent -que no exclusiu- del català en totes les situacions comunicatives? Segurament al cap de determinades ments perverses, on només hi ha lloc per al supremacisme lingüístic. I sovint per al que no és lingüístic.

Què canviarà la sentència? A efectes pràctics, res. Llevat d'allà on s'aprofita qualsevol pretext per imposar una llengua, en aquest cas l'espanyola, tant si cal com si no. Com ara en algun que altre ajuntament suposadament progressista.

Comentaris (0)27-02-2016 07:09:48

Desmuntant arguments

Una de les pitjors coses que poden passar en una disputa dialèctica és que el nostre propi argument se'ns giri en contra. Si això passa, quedem sense defensa i ens toca callar. Bé, callar, o descontextualitzar la resposta, aïllar-la i carregar contra ella amb tota virulència.

Justament és això el que ha passat al parlament aragonès, a propòsit de les darreres morts per violència masclista. Situem-nos. Pel que he pogut llegir, el delegat del Govern d'Aragó, Gustavo Alcalde, referint-se a la darrera dona assassinada, va afirmar que el més lògic hauria estat que la víctima hagués avisat la policia que el seu agressor es podia traslladar des de Medina del Campo fins a Saragossa, lloc on es va produir el crim. Ras i curt: la víctima és culpable de no prendre prou mesures d'autoprotecció.

La resposta a aquest raonament va venir de la mà de la diputada de Podemos, Amparo Bella, que va replicar amb contundència: permeti'm que sigui malvada i digui, pensant en el PP, que podríem haver fet el mateix comentari parlant del senyor Blanco; potser podríem dir que hauria d'haver mirat enrere per veure si el volien de raptar.

Una resposta tan contundent com encertada per desmuntar l'argument de la criminalització de les víctimes, moneda d'ús corrent en els crims masclistes. La contrarèplica a aquest breu debat? doncs aïllar les paraules de Bella, treure-les del context i usar-les com a apologia del terrorisme. Poc han trigat els mitjans més reaccionaris i l'Associació de Víctimes del Terrorisme a prendre partit contra la diputada, tot demostrant, un cop més, que per a ells hi ha morts de primera (les dels seus) i de segona, justament les de les dones assassinades per les seves parelles. Encara hi ha classes, i un polític és un polític, i una dona, només una dona, que alguna cosa haurà fet malament.

Comentaris (0)26-02-2016 06:05:12

Una fira és una fira

Les coses no sempre són el que ens volen fer creure. El MWC sembla el paradigma de la ciència ficció feta realitat, però ben bé tampoc no és això. Cert que acull i presenta importants novetats tecnològiques que a poc a poc aniran formant part de la nostra quotidianitat, però també cert que el futur és sempre això, futur.

Ahir vaig ensopegar amb aquest bonic article, que ens relata alguns fets que demostren justament això, que el futur ja vindrà. Que hi anem? Segur que sí; però ara mateix, en moltes qüestions, el més calent segueix a l'aigüera, o gairebé. D'altra banda, també és reconfortant per als ciutadans que sovint patim un cert complexe d'inferioritat davant d'aquests genis de la tecnologia, veure que ells també fallen, exactament igual com ho fem nosaltres. O que fins i tot poden arribar a fer el ridícul, com qualsevol fill de veïna.

I per tancar el MWC d'enguany, crec que val la pena recordar que, en el fons, no és més que una fira de mostres més. Tan internacional, gran i luxosa com vulgueu, però una fira. I la gent que hi va, en el fons, no és tan diferent de la que podem trobar a qualsevol fira de qualsevol ciutat o poble del país. La prova? Oferiu alguna cosa de franc i veureu com la distància entre el jubilat de tota la vida (i que em perdonin els jubilats, perquè l'últim que voldria és ofendre'ls) que acapara prospectes i caramels i el modern professional tecnològic no és tan gran. Justament això és el que ha fet Avast per publicitar els seus sistemes de seguretat, tot demostrant que allò de "gratis" és el millor ariet per ensorrar qualsevol muralla. Gran acció de màrqueting, sense cap mena de dubte.

El circ se'n va i ens deixa un somriure a la boca i la sensació que, si més no de moment, els humans som humans, i que la tecnologia encara té els seus límits. Potser, fins i tot, més que no ens pensem (d'humans i de límits).

Comentaris (0)25-02-2016 06:10:22

Vendre fum

Ja fa temps que el socialisme, a tota Europa, es va apagant com un foc cada cop més feble que ja només pot fer fum. En el cas del socialisme espanyol i de la seva corretja de transmissió a Catalunya, la brasa es va apagant de manera accelerada, la qual cosa provoca un fum especialment dens.

Sentir Miquel Iceta mirant de justificar l'acord amb Ciutadans amb allò de votar la dreta menys dreta, quan la formació de Ribera neix de la xenofòbia contra la nostra llengua i no s'està de defensar els seus representants que festegen públicament amb el feixisme, no sona massa socialista. Més aviat em sembla que ens té per idiotes. Però bé, no és cap novetat. De ben segur que Iceta ha seguit els consells del seu president Àngel Ros, que ja està més rodat, en aquestes qüestions.

Per la seva banda, veure Pedro Sánchez intentant vendre el seu més que provable acord amb Ciutadans és veure'l vendre fum. Només fum. És un acord que no serveix per res, perquè encara necessita desenes de vots per consumar una investidura, i perquè es fonamenta en impossibles, com aquesta nova estafa democràtica presentada com a reforma exprés de la Constitució que no es podrà fer sense la connivència del PP. Que potser ja ho tenen parlat, també, i som a les portes de la gran coalició? Ah! I fantàstic el fum d'eliminar diputacions i crear consells provincials d'alcaldes. Transvestisme institucional en grau superlatiu.

No sé com acabarà el sainet polític madrileny. Ni em preocupa gaire, de fet, perquè, en qualsevol cas, no ens farà cap servei. El que en el fons em sap greu és veure com una ideologia amb tanta història com el socialisme, en mans dels seus actuals defensors, esdevé només un zombi que encara no sap que és mort i enterrat i que l'únic que pot irradiar és el fum de la seva pròpia descomposició. I d'això en diuen futur i regeneració.

Comentaris (0)24-02-2016 06:16:05

Ha arribat el Mobile

Atureu el món, que ha arribat el Mobile World Congress a Barcelona. Totes les portades i pàgines i més pàgines d'informació dedicades a aquesta cita. Potser massa? Potser no? Cadascú que en digui la seva. I com cada any, les amenaces de vaga dels diferents mitjans de transport públics, capitanejades per la dels treballadors del metro. Tres petites reflexions, al respecte:

  1. Els treballadors de TMB tenen una ocasió magnífica de pressionar per millorar les seves condicions laborals i l'han fet servir amb habilitat els darrers anys. Enguany, però, han arribat a la vaga. També en trauran alguna cosa o hauran cremat el seu gran cartutx per a res? Aviat ho sabrem. Pocs col.lectius hi ha que tinguin una eina de pressió tan potent. Potser els controladors aeris i poc més. Altra cosa és saber-la utilitzar amb encert.
  2. L'alcaldessa de Barcelona s'ha posat al capdavant de les negociacions amb els treballadors en un gest molt arriscat si no se'n surt, cosa que de moment està passant. D'una banda desautoritza la direcció de TMB prenent ella les regnes de la negociació i, d'una altra, aposta la seva figura a una sola mà que pot guanyar o perdre. Veurem com acaba tot plegat. Treure el Sant Cristo Gros abans d'hora sempre és una aposta arriscada.
  3. El conseller delegat de l'empresa que organitza el MWC s'emprenya amb això de la vaga i planta els actes oficials d'obertura, en un gest que diu ben poc en favor de la seva professionalitat. Ell sap, com ningú, com va això de la negociació col.lectiva i, a hores d'ara, hauria de saber que les coses s'acaben resolent negociant, no blindant una ciutat sencera per evitar qualsevol mena de protesta, i molt menys exigint impossibles. Segur que es voldrà endur el Mobile a un altre lloc? Ja en parlarem. Mentrestant, no oblidem que mister Marshall és només un personatge de ficció cinematogràfica.

En resum, uns dies moguts on les grans novetats tecnològiques -aquestes que mai gaudirà una bona part del país, perquè les infraestructures d'adsl, no ja de fibra òptica, són les que són i en molts casos no passen de patètiques, han quedat relegades a segona terme pels conflictes laborals i per actuacions que, de moment, no serveixen per a res de positiu.

Enmig de tot, ciutadans que no tenen cap culpa i pateixen problemes de mobilitat que no mereixen, autoritats que no se n'acaben de sortir, i grans capitalistes que fan el que sempre han fet. Anem tirant milles tecnològiques, però no acabem d'evolucionar com caldria, en això de fer una societat millor, per més mòbil que sigui tot.

Comentaris (0)23-02-2016 06:27:16

Funció pública

Fa uns pocs dies va començar a córrer per Internet aquest article sobre la motivació en la funció pública. Val a dir que el text en qüestió ha estat ben acollit per no pocs funcionaris que fa anys que es dediquen a aquest tema i al lloable intent de modernitzar la nostra administració.

He de dir que coincideixo amb molt del que Carles Ramió, una de les veus més autoritzades del país per parlar de la funció pública, però també vull deixar clar que el trobo incomplet en una petita però important qüestió, ja que el text distingeix dos grans blocs de treballadors públics: el que acaben rendint-se a la rutina i a la manca de motivació (tot sovint donant peu a la imatge generalitzada del funcionari mandrós) i els que acaben sucumbint a la temptació de fer carrera política, atesa la poca -quan no nul.la- possibilitat de promoció administrativa. Aquests dos blocs existeixen, però també hi ha un tercer grup de treballadors que són conscients de les limitacions d'un sistema profundament injust de promoció professional, i manipulat, quan no directament condemnat, des dels partits, i que, potser per això, potser per aquesta manca de respecte al seu treball, no es resignen a haver de tirar del carnet de torn per sortir de la rutina i assegurar-se un futur millor.

Aquest tercer grup és el de la gent que fa la feina. La seva feina. La que li deixen fer uns comandaments, sovint clarament adscrits a un dels dels grups que descriu Ramió i, per tant, profundament incompetents. La motivació, en aquest tercer bloc de treballadors públics, és un patrimoni personal, una mena de compromís amb un mateix i amb la institució (no amb el partit de govern ni amb els seus titulars, necessàriament) que els fa accelerar quan les circumstàncies són mínimament favorables, i esperar que arribin temps millors, quan és impossible qualsevol proposta o qualsevol innovació. La motivació, en aquests empleats públics, no depèn ni del sou, ni dels dies festius, ni de cap mena de reconeixement.

Vull reivindicar públicament aquest tercer grup, perquè sovint és d'on provenen les grans idees i les petites millores, sempre des de l'anonimat i des de les segones o terceres files pel que fa a visibilitatt. Són aquells funcionaris que s'han de sentir allò de "no sembles funcionari" i que poden respondre amb orgull: "doncs sí, jo sí que sóc funcionari". La resta, potser no passen de mediocres o d'aprofitats de la confiança i dels recursos de tothom.

Us convido a fer una mica de memòria i repassar les oficines, hospitals, escoles, monuments, museus... on heu estat i segur que sabreu trobar més d'un exemple d'aquests professionals. D'aquests funcionaris "no funcionaris", si voleu. Francament, començo a estar cansat de la disjuntiva funcionari desmotivat / funcionari amb carnet (o entrecuix, tot i que Ramió no en parla).

Comentaris (0)22-02-2016 06:15:40

Muntanya russa

Començo a pensar que l'inventor de la muntanya russa era la persona que millor va saber entendre què és la vida. I No em refereixo a allò de l'adrenalina, de les sensacions al límit ni a res de tot plegat, no; em refereixo al fet que la vida és un seguit de moments dolços i de moments difícils, de pujades i de baixades que sovint amb prou feines ens deixen una mica d'espai per prendre alè i respirar.

Per sort, som capaços d'entomar qualsevol cosa, i els anys ens van donant la camaleònica capacitat d'adaptar-nos a tot els que ens va arribat, ja sigui de grat o per força. Així, entre llums i tenebres anem fent i, amb una mica de sort, ens n'anem sortint prou bé.

Ahir festa, avui dol, demà tornarem a la rutina, demà passat qui ho sap... I anar fent, amb la il.lusió de saber que encara tenim un avui per gaudir i la possibilitat de somiar amb un futur prou llarg i al capdavall venturós. I només amb això ja en tenim prou, i ens sentim amb ànims per superar qualsevol present imperfecte.

I entre una cosa i una altra, anem passant, amb la certesa que el millor de tot plegat, malgrat els ensurts i el vertigen, és l'instant concret de vida que vivim, i que les pujades i baixades, o bé ja han quedat enrere, o bé encara han de venir.

Ningú va dir que viure fos fàcil ni plàcid. Però val la pena.

Comentaris (1)21-02-2016 07:11:35

Coincidències

De vegades l'atzar presenta coincidències ben curioses: ahir vam saber que l'Audiència Nacional no considera delicte la xiulada a l'himne d'Espanya, i avui ens llevem amb la notícia de la mort d'Umberto Eco. Una de freda i una de calenta.

Això de la xiulada, en el fons, estava cantat. Delicte expressar-se pacíficament? Encara que tot és possible, en aquest país i amb aquests tribunals, imagino que la dificultat de condemnar desenes de milers de persones ha posat una mica de seny en tot aquest despropòsit, igual com l'acabarà posant en multitud de denúncies i recursos que han anat proliferant els darrers mesos i que no tenen altra finalitat -no ens enganyem- que enrarir l'ambient i generar odi i crispació. Molt digne, molt resposable i molt democràtic tot plegat.

Pel que fa a Umberto Eco, la cosa és més greu perquè ens ha deixat un enorme escriptor, autor d'una de les obres més importants de les darreries del segle XX: "El nom de la rosa". Justament, aquesta obra també parla de la censura, de l'integrisme mental i de la cultura i el saber com valors a preservar per damunt de tot; fins i tot per damunt d'aquells que autoinvestits d'autoritat suprema i de raó absolut els volen reprimir a qualsevol preu. Molt il.lustratiu en els temps que corren.

Que descansi en pau l'escriptor i que llegeixin una mica aquells que només saben entendre el món des de l'obscurantisme i les prohibicions. I si no es veuen amb cor de llegir, sempre poden fer una tarda de cinema i veure la pel.lícula de la gran obra d'Eco, que ja fóra un primer pas. A nosaltres, sempre ens quedarà el nom de la rosa.

Comentaris (0)20-02-2016 07:01:17

10 anys

Aquests dies ha fet 10 anys que TV3 va estrenar una sèrie d'humor sota el nom "Polònia", tota una declaració de principis, si pensem que estava feta per i per als polacos.

Que un programa d'humor i de sàtira política aguanti 10 anys és, ara mateix, un autèntic miracle. Ja n'hi ha hagut i i persistents- d'intents de tancar-lo, però mira tu, segueix. De fet, m'atreviria a dir que avui és un programa molt més necessari que quan va començar. I ho és, en primer lloc, perquè ens recorda que no hi ha res de prou seriós com perquè no es pugui prendre a broma; en segon lloc, perquè ha humanitzat un bon grapat de polítics que sense un toc d'humor, poden resultar insuportables; i en tercer lloc, perquè la realitat sempre supera la ficció, i l'actuació dels personatges reals tot sovint depassa la imaginació desfermada d'uns guionistes que, sentint-ho molt, encara s'ho han de treballar més, si no volen que les seves paròdies es quedin curtes al costat del que veiem cada dia, tot un espectacle que si no fos perquè ens afecta, i de quina manera, ens faria petar de riure.

En uns temps en què s'empresonen titellaires, s'atempta contra diaris satírics, la censura (imposada o autoimposada) campa com vol, i on les llibertats, sobretot la d'expressió, en nom de la seguretat, és només una paraula bonica, la resistència en forma d'humor, fins i tot de la sàtira més àcida, se'ns fa imprescindible. Ja n'hi ha prou d'una correcció política que tot ho torna gris; tan gris com aquells dibuixos animats en blanc i negre que, quan la televisió (només n'hi havia una) era tan grisa com els uniformes de la policia, també tancaven amb el mateix "koniek" amb què tanca avui "Polònia". Casualitat? Coincidència? O potser avís a navegants desmemoriats.

Comentaris (1)19-02-2016 06:23:40

Contra les llengües

És difícil definir amb exactitud què és una llengua. Però més enllà de la precisió científica i de les puntualitzacions acadèmiques, podem coincidir si diem que una llengua és un sistema de comunicació propi d'una determinada comunitat humana. És a dir, allò que permet als individus que la formen establir relacions interpersonals.

Per aquest motiu, perquè llengua i societat són inseparables, costa imaginar que hi hagi algú capaç de pensar que les llengües es poden imposar, eliminar, prohibir... i fer-ho com aquell que fa un favor a les persones afectades. Tots hem nascut i crescut amb una o diverses llengües. Són part de la nostra memòria, de la nostra experiència vital, del nostre descobriment del món i de la transmissió més íntima de l'afecte que hem rebut o que donem, fins i tot. La nostra llengua és part de nosaltres, exactament igual com ho és un braç o una orella. Reprimir la possibilitat d'expressar-nos a la nostra manera, en la nostra llengua, té molt més a veure amb una ferma voluntat d'extermini que amb cap altra cosa. I parlo només des de la perspectiva individual i personal. Si mirem quin és el paper de la llengua en la conformació de la cultura d'una societat determinada, la cosa encara adquireix tota una altra dimensió col.lectiva que convé no ignorar.

Per aquest motiu, perquè una llengua és el que és, em costa molt entendre que hi hagi gent com Arcadi Espasa (Ciutadans) que proclamin que el seu grup polític té l'obligació moral de reduir el nombre de llengües, o que gent com Mercedes Fernández, portaveu del Grup Popular a la Junta General del Principat d'Astúries es congratuli d'haver aconseguit que el castellà sigui l'única llengua del parlament asturià, això sí, amb el suport del tàndem cada cop més habitual en determinats menesters de PSOE i Ciutadans.

Que no em parlin de lleis, aquesta gent. Ni de respecte. Amb la llei a la mà es van exterminar jueus, amb la llei a la mà es volen exterminar els palestins o els kurds, i amb la llei a la mà es volen exterminar llengües. O es volen destruir pobles, identitats i cultures, que és el mateix. Genocidi planificat? I tant que sí. Si més no, lingüístic.

Comentaris (0)18-02-2016 06:08:00

Quan no s'espera res

És molt difícil acabar decebut quan no s'espera res. Aquesta sensació tan aplicable a molts moments de la vida és la que sento aquests dies davant de diferents fets que estan passant.

Em deixa indiferent el rebombori sobre el documental de Joan Carles I i les darrers paraules que li va dedicar Franco abans de morir. Que potser acabem de descobrir que el monarca va ser l'hereu del llegat polític del dictador? Que no tenim memòria?

Em deixa indiferent la possibilitat que hi hagi o no govern a Madrid. Personalment, penso que s'acabaran posant d'acord les formacions més reaccionàries per assegurar que res no canviarà. D'altra banda, fer bandera i trinxera d'una proposta que no pot tirar endavant de cap manera, perquè mai no sumarà prou voluntats, la del referèndum, és parlar mirant de reüll un electorat que potser farà falta d'aquí a quatre dies (o a quatre mesos).

Em deixa indiferent la passivitat política i judicial d'aquells que callen davant de l'apologia feixista, amb la seva indecent i impune exhibició de símbols, uniformes, banderes i himnes, i que corren a empresonar un parell de titellaires. De fet, el que em deixa indiferent és aquest particular concepte de democràcia i de justícia.

Vivim temps estranys. Potser temps de nou posicionament ideològic. En tot cas, uns temps dels quals no puc esperar res, perquè només retornen el tuf ranci de l'Espanya secular.

Comentaris (0)17-02-2016 06:20:13

Què estic dient?

Qui no ha pronunciat mai la paraula més inadequada en el moment més inoportú? Per contra -encara que menys habitual- qui no ha sentit mai la satisfacció de dir allò que tocava, justament quan calia? És el que tenen de fascinant i de perillós les paraules, que no tenen marxa enrere. Un cop dites, ja formen part de la realitat, i provoquen efectes o comporten conseqüències.

Ara, un professor d'Stanford proposa que aprenem a modular el nostre llenguatge per tal que la cosa ens vagi millor. En aquest breu article podem trobar un parell d'exemples que van molt més enllà del clàssic manual d'autoajuda i que ens posen davant de l'escenari de canviar la nostra manera de dir per canviar, al capdavall, la nostra manera de pensar i de fer.

Paraules, paraules, paraules. Mira que són senzilles de pronunciar i mira que en poden fer de mal, o de bé. Potser sí que val la pena mirar què diem i per què, i buscar alternatives, si cal, perquè no acabem sent nosaltres mateixos els que ens tirem pedres a sobre, només perquè no sabem dir allò que realment voldríem expressar.

No sé si m'acaba de seduir això del "pensament de disseny", però el que sí que és cert és que la paraula justa i precisa és un poderós instrument per resoldre conflictes. I per crear-ne.

Comentaris (1)16-02-2016 06:13:54

Importa, la cultura?

Temps de negociar pressupostos i canvis, entre molts d'altres, a la cúpula de Cultura. I com no podia ser de cap altra manera, torna la lletania eterna del ridícul pressupost que aquesta qüestió sempre ha tingut a casa nostra. No m'entretindré a donar xifres. No cal i em fa mandra. Qui hi tingui interès, les trobarà fàcilment; però en qualsevol cas, els pressupostos d'aquest departament menor i difícil de situar dins del govern sempre han estat ridículs per a un país que es vol culte i preparat. Aquesta anormalitat pressupostària jo ho diu gairebé tot, sobre què és important i què no ho és.

No sé com quedaran els nous pressupostos de la Generalitat, però de ben segur que la part de pastís que ens pertocarà a tots plegats per a temes culturals serà justeta fins i tot com a tapa. Res a veure amb allò que ens caldria per poder anar mínimament tips. De tota manera, voldria recordar que no tot en aquesta vida són només diners. Sabem prou bé, per experiència personal, familiar... que allò on no arriben els diners arriben la intel.ligència i la imaginació. El problema, però, es quan aquestes dues virtuts tampoc són moneda institucional d'ús corrent. I d'exemples ens en sobren.

Seguim definint polítiques culturals (per dir-ne d'alguna manera) basades exclusivament en termes econòmics. I així ens va. Potser aniria millor, ara que diuen que bufen vents de canvi, començar a repensar com volem la nostra cultura de país, dedicant-hi els diners que calen, però també la intel.ligència i la imaginació que sovint ja ni sabem trobar a faltar. Això sí, si volem una cultura de país (de tot el país i de tothom del país), no d'una selecta minoria rica, plena, ufana i superba.

Ah! per cert, dins del paquet de la cultura, encara que sovint oblidada rere monuments, teatres, sales de concert i museus, hi ha la llengua, un àmbit on el debat sobre el futur i la capacitat de deixar definitivament enrere les rutines de segles passats es fa imprescindible, si volem sobreviure en català. Novament, diners, però sobretot imaginació i intel.ligència.

Comentaris (0)15-02-2016 06:25:19

Present

La vida és breu. Tan breu que mirem d'allargar les nostres experiències, evidentment les positives, amb la secreta ambició de fer-les més duradores, de manera que ocupin el màxim d'aquest temps incert de què disposem.

Així, tot el que vivim, el present si voleu, acostuma a anar precedit d'un temps més o menys llarg de preparació i d'un altre de record i de memòria. D'aquesta manera fem que allò que hem viscut, allò que ens és agradable, comenci a ser realitat abans no ho visquem i que segueixi, d'alguna manera, sent real en els nostres records. El present és massa breu, potser només un instant, i ja se'ns ha passat. I a nosaltres ens cal alguna cosa més.

I així anem fent, barrejant projectes, enyorances i realitats de manera desordenada, però sempre en un intent continuat de fer complexa i agradable la nostra existència. Avui mateix, si ens hi fixem una mica, segur que a banda del que viurem, teixirem una complexa xarxa feta d'il.lusions per allò que volem que passi i de records propers o remots que mantenen vius els moments que per qualsevol motiu van ser importants per a nosaltres.

La vida és lineal, i un dia segueix un altre, amb un ritme inexorable. Però nosaltres, la nostra ment, ja no ho és tant i ens regala passos endavant i endarrere, en aquesta mena de dansa imprevisible i meravellosa. Avui mateix, viurem intensament cada minut, recordarem el passat, i brindarem pel futur. Què més es pot demanar?

Comentaris (0)14-02-2016 06:24:48

Gestos

Suposem per un moment que més enllà de l'ànsia de poder, de l'enriquiment personal i de la poltrona i les prebendes, la política fos alguna altra cosa per a alguns d'aquells que l'exerceixen. Suposem per un moment, per exemple, que fos l'art de dialogar per garantir una vida millor als ciutadans. Si això fos així, ahir vam tenir dues grans mostres de què no és política.

La primera, l'espantada de Xavier Garcia Albiol, que a mig discurs del president, durant la inauguració de la línia 9 del metro es va alçar i va marxar perquè no li agradava el que acabava de sentir. Altres consideracions a banda, un gest de mala educació que retrata perfectament l'individu. Si cada cop que un polític marxa quan no sent allò que vol sentir, ho tindríem clar, tots plegats, democràticament parlant.

La segona. Trobada entre Rajoy y Sánchez. Fredor totalment previsible. Novament un gest: Sánchez fa per allargar la mà al seu interlocutor i en veure que el president no mou ni un dit, torna immediatament el braç enrere. Lleig. Tots hem vist encaixades de mans gèlides, forçades, purament formals, però costa recordar una imatge com la d'ahir a càrrec d'un encara president. Una nova demostració del ja clàssic popular "o amb mi, o contra mi".

No sé què passarà a Madrid, ni si hi haurà govern o no, tot i que penso que sí. Sense el PP, però hi haurà govern. Sigui com sigui, farien bé els polítics espanyols de mirar una mica a Catalunya per entendre que l'acord sempre és possible, difícil però possible i necessari, més enllà de la distància ideològica. I això vol dir escoltar, tant el que agrada com el que no, i actuar en conseqüència. La resta, política de tot o res. Política de dictadura.

Comentaris (0)13-02-2016 07:02:32

Assaig d'estat

Durant els propers mesos -anys potser- veure tot un seguit d'iniciatives que seran autèntics assagis de què és i com funciona un estat. De fet, autèntics assaigs de com voldrem que sigui aquest futur i hipotètic estat català. De moment, ja es comença a parlar d'una consulta, referèndum o el que sigui, sobre BCN World o com s'acabi dient aquest projecte d'inversió.

Atenció, que la proposta de consulta té més suc que el que inicialment es podria imaginar. El primer tema de debat que ja s'ha posat sobre la taula és si en aquesta consulta han de participar només els ciutadans dels municipis afectats o els de tot Catalunya. La qüestió no és menor, perquè igual com reivindiquem dret a decidir el nostre futur com a país, sense tenir en compte què es pensi enllà dels nostres límits, potser caldria defensar que siguin els habitants de Salou, de Vila-seca, o d'altres possibles municipis afectats, si és el cas, els que diguin si volen o no un nou complex lúdic al seu territori. Al capdavall, ells seran els principals -quan no els únics- beneficiats o perjudicats, segons si escoltem les veus de defensors o de detractors. I no oblidem que de pronunciaments, allà, ja n'hi ha hagut, i prou clars. Que s'hagin volgut escoltar és una altra cosa.

Atenció a la presa de posició de les forces polítiques, perquè s'hi juguen, i molt, la credibilitat. Realment cal defensar que un habitant d'Olot, de Balaguer, o de Badalona, per posar alguns exemples totalment a l'atzar, ha de dir si Salou ha d'acollir una determinada inversió? I per què no al contrari, arribat el cas? I per què en aquest cas sí i en tants d'altres, en altres indrets, no? Repetim tics que sempre hem criticat?

Voler ser alguna cosa implica començar a pensar i a actuar com a tal. I això no sempre és fàcil, ni prou agradable per a tothom. Comencem a dibuixar com volem el nou estat i quin paper hi tindrem - i quin respecte mereixerem- els ciutadans, sobretot les àmplies minories no metropolitanes.

Aquest serà un primer cas. En vindran més i vinculats a tota mena d'àmbits. En tots hi haurà consultes? En cas afirmatiu, a qui? Comença la festa de la sobirania. I potser el ridícul que acostuma a anar de la mà de la hipocresia, o de la perspectiva de volada gallinàcia. Això sí, sempre en nom de la democràcia i de la transversalitat. Només faltaria.

Comentaris (0)12-02-2016 06:07:42

On és la boleta?

A sant de què torna ETA a la portada de tots els diaris? Per una obra de titelles mal programada? No ho compto. Això és un pretext, però no una raó. Per un hipotètic pacte de govern que deixaria el PP fora de joc? Això són els ecos argumentals d'un altre ministre per a qui tot el que no eren ells, era ETA. Més enllà de les anècdotes puntuals del dia a dia, el PP sempre ha necessitat un enemic terrible, per llençar la seva proclama apocalíptica: o jo, o el caos. Però ara ja ni això, perquè són prou conscients que no tornaran a governar.

Així doncs, què hi pinta ETA, ara mateix? Ahir escoltava els tertulians d'una emissora de ràdio estatal i donaven tombs i tombs al tema, buscant tota mena d'explicacions sociològiques, polítiques... però penso que la resposta, com acostuma a passar, és molt més simple. Repassem els diaris i les notícies de qualsevol informatiu: tot l'espai està ocupat per les desbarrades del ministre de la policia i la resurrecció etarra. Ahir, a més, s'hi afegia Jordi Pujol a l'Audiència Nacional. Conjunció perfecta, coronada amb les declaracions del judici del cas Noos, tot i que cada cop són menys notícia. On és l'escàndol del PP valencià? On Rita Barbarà i els seus companys als senat? Enlloc. Objectiu assolit.

Si alguna cosa sap fer el PP són jocs de mans per despistar l'atenció d'allà on no volen que es miri i dur el focus informatiu ben lluny. En tenim exemples a punta pala, sobretot gràcies a declaracions més que fora de lloc de diferents ministres. Ara li torna a tocar el torn al d'Interior, tot un veterà en aquests afers. Juguem a zombis amb ETA i oblidem els negocis valencians, no fos cas que tornéssim a les urnes i encara fóssim portada, o que algun periodista tingués la temptació de regirar més del que toca. On és la boleta?

Comentaris (0)11-02-2016 06:22:11

Blindatge

Diu la dita que qui s'excusa, s'acusa. De manera similar, qui es protegeix alguna cosa tem. M'ha vingut al cap la dita en saber que l'exalcaldessa de València, Rita Barberá, forma part de la Diputació Permanent del Senat, òrgan de govern de la cambra quan aquesta es troba dissolta. Per si no n'hi havia prou amb l'aforament, un blindatge accessori per si de cas Espanya va a noves eleccions. Ser membre de la Diputació Permanent li assegura la condició d'aforada fins a la constitució d'un nou Senat, del qual, ben segur, en tornarà a formar part. Si hi afegim que el seu paper a les diferents comissions de treball de la cambra serà, per dir-ho d'una manera suau, poc més que presencial, ja sabem què hi fa l'exalcaldessa.

Tot plegat és lògic, al capdavall, si pensem que tot el seu antic govern municipal (igual com les cúpules valencianes del PP, a tots nivells) es troba en mans de la justícia. Ella no. Curiosament, ella és impermeable, igual com els seus col.legues Bauzà, Fabra... a l'acció dels tribunals, de moment, gràcies a aquesta moderna versió d'acollir-se a sagrat que faciliten les cambres legislatives. Són les coses d'observar la llei i l'ordre establert, que tant proclama la gent del PP.

Val a dir que jurídicament, l'operació de blindatge és impecable. La llei ho permet. Altra cosa és que sigui tan jurídicament impecable com moralment indecent. Però cap problema. Si cal, repetirà de candidata i tornarà a ser senadora. Espanya és diferent, com en els vells temps.

Comentaris (1)10-02-2016 06:20:08

Cultura, diu?

Aquests darrers dies s'atorgat dos premis de cinema prou significatius: els Gaudi i els Goya. A banda de compartir alguna que altra creació premiada, tots dos han compartit una altra cosa: la reivindicació de la cultura davant de la greu indiferència de la classe política, tant allà com aquí.

No ens enganyem, la cultura, ara mateix, no importa. Segueix sent aquella mena de luxe reservat a un determinat grup social que, de sempre, ha volgut maquillar-se amb el vernís de l'art. De promoció cultural de debò, massiva, res de res. Només cal repassar els debats electorals de qualsevol de les múltiples cites electorals que vam patir l'any passat per comprovar que la cultura, senzillament, no existeix en els argumentaris polítics. I si la cultura, en general, viu a les golfes de l'oblit, de la llengua, millor que ni en parlem.

La llengua ja només és una arma que els més reaccionaris fan anar a plaer per atacar els rivals acusant-los de nazis només per defensar la pervivència de la seva manera d'expressar-se. Quan temps fa que no sentim un conseller de Cultura, per exemple, parlant de política lingüística més enllà de quatre tòpics que, quan grates una mica ens remeten a la idea de multiculturalitat i de les no sé quantes llengües que es parlen a Catalunya? Algú ha plantejat amb un mínim de rigor com haurà de quedar, a nivell d'oficialitat, tot aquest garbuix de llengües? Podem apuntalar gaire més temps el català sota els mateixos paràmetres i amb les mateixes estructures, si fa no fa, que els anys vuitanta del segle passat? Ens podem permetre el luxe de mantenir, encara, com a grans temes, la defensa de l'escola i dels mitjans de comunicació en català, en una mena de trinxera anacrònica?

Sí, vivim temps de crisi i l'economia és el primer. Però alerta, que pel camí ens anem deixant la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el món. Ara que bufen temps de canvi -diuen-, girarem els ulls cap a la nostra cultura? Serem capaços de dissenyar una política cultural i lingüística per al Segle XXI i no pràcticament del XIX? Si miro a banda i banda, no em puc sentir gaire optimista. Tant de bo m'equivoqui. No demano res més.

Comentaris (0)09-02-2016 06:23:41

Espectacle. De titelles?

Que fa temps que estem patint un retrocés molt greu pel que fa a drets i llibertats individuals és un fet indubtable. Ja sigui sota el pretext de l'amenaça del terrorisme (ara islàmic) o en nom de la correcció política, moltes de les coses que hem viscut els que tenim una certa edat són, ara mateix, impensables. Sigui com sigui, els diferents governs cada cop són més intolerants amb qualsevol expressió que s'aparti de l'ortodòxia. El darrer exemple? l'empresonament d'uns titellaires per una representació durant el carnaval de Madrid.

Vagi per endavant que no he vist l'obra en qüestió, però pel que he pogut llegir, em sembla que només se li pot retreure que no es tracta d'un espectacle infantil, ni de bon tros. Aquí hi ha un error molt greu dels programadors, que segurament van contractar un espectacle de titelles donant per suposat que tots són per a canalla, sense pensar que, per exemple, no totes les pel.lis d'animació són infantils. Els responsables ja han estat cessats. Correcte. I si va haver engany per part dels titellaires, en relació al contingut de l'obra, que se'ls sancioni com calgui per engany. El que em sembla inadmissible en un país que es vol dir democràtic és dictar presó per una representació teatral. Potser ja no recordem algunes peces clàssiques, per exemple d'"Els Joglars"? Potser és que no ha canviat res des de la dictadura? Es veu que no massa, en determinats àmbits.

Aquesta és la realitat: uns titellaires poden patir presó preventiva per un espectacle mentre els responsables d'estafes milionàries passegen la seva indignitat per salons i cambres legislatives. La justícia, a Espanya, es veu que és així. Potser cal ser a determinades cadenes de televisió i emissores de ràdio per poder dir el que vingui de gust sense cap impediment, fins i tot per fer apologia de l'ús de les armes contra els oponents, amb total impunitat.

Està clar que a l'Espanya actual ni les antigues cançons de la Trinca tindrien un lloc. Com en els pitjors anys de les acavalles del franquisme. De moment, empresonem titellaires i permetem la banalització del colpisme i del nazisme (tot un clàssic argumental del PP), sense anar més lluny.

Comentaris (0)08-02-2016 06:29:30

Al febrer, carnaval.

Febrer és un mes amb mala fama. Serà per allò que afegeix un dia de tant en tant, o perquè el temps acostuma a ser una mica boig i traïdor aquests dies, o pel que sigui, però el cas és que refranyer popular no el deixa massa bé. I per alguna cosa serà.

Enguany, a més, i tot just encetat, ens porta un carnaval ben matiner. Potser aquests breus dies de disbauxa i de transgressió institucionalitzats compensin una mica la mala reputació del pobre febrer. Com que sabem que "de tard o de darrer, carnestoltes pel febrer", ens hi haurem de posar. Al cap i a la fi, "per carnaval tot s'hi val" i tenim llicència per fer i per esperar tot allò que desitgem que arribi, tant si ens disfressem com si no, perquè les màscares de carnaval són una mica com aquest "mes de febrer, mes mentider", i tal vegada aquesta n'és la gràcia.

Febrer és un mes complicat, de meteorologia imprevisible, de poca durada, però tradicionalment prou important: "al febrer has de llaurar el que el març vulguis sembrar", diuen. I segurament faríem bé d'escoltar, un cop més la saviesa popular i tenir la paciència de fer coses que no mostren resultats de seguida, amb la seguretat que les fem a fi de bé, encara que l'entorn sembli complicat. A tots ens agrada la immediatesa, però no sempre és possible, i la constància i la paciència es fan cada cop més imprescindibles, en un món canviant i tot sovint tan ambigu com les màscares de carnaval.

I amb a seguretat que tot passa i que tenim la primavera a tocar, fem festa i plantem cara a tot el que se'ns posi al davant. Fins i tot, fem burla d'aquest mes complicat, però breu malgrat tot. Al cap i a la fi, "el sol de febrer emmascara com un calder". I el sol sempre és vida.

Comentaris (0)07-02-2016 06:03:26

Endavant o enrere?

Un dels mantres que hem sentit i sentirem fins a l'extenuació és que cal eixamplar la base política de l'independentisme. Segur que és cert, perquè ara mateix els resultats són els que són i donen de sí el que donen, però aquells que pensen que aquest eixamplament ha de venir de la gent de Catalunya Sí que es Pot, ara ja tenen una resposta clara del seus diputats: no pensen participar en les comissions parlamentàries que han d'elaborar les lleis que permetin la desconnexió d'Espanya. En la comissió d'estudi sí que hi participaran. En resum: estudiar i debatre, tant com vulguin, però fer res de concret, ni parlar-ne. D'això, al meu poble en diem marejar la perdiu.

Aquesta és la situació justament quan hem sabut que el darrer estudi del Centre d'Estudis d'Opinió presenta que un 57,2% de catalans vol la independència, una xifra que segueix creixent així que passa el temps. Per cert, i per a informació d'aquells que parlen de ruptures fins i tot en el si de les famílies, és justament en família i amb els amics que s'acostuma a parlar del tema.

Un cop més s'evidencia la distància entre la societat i determinada classe política, sorda i cega a tot el que passa al seu voltant. Però bé, és el que hi ha. Si més no, és important ser-ne conscient, per passar de llarg davant de determinats plantejaments i de determinades propostes de somiatruites amb escó que pretenen aplicar, en ple segle XXI les receptes, de dubtosa bondat mirades en perspectiva, de fa quaranta anys. Aquí i allà, per cert. Acabarem tornant a fer foc amb un parell de pedres?

Comentaris (0)06-02-2016 06:31:26

Bon intent

Bon intent, però efímer, el d'Errejón per treure's de sobre el referèndum català amb el feble argument que ni ERC ni CDC no el volen, perquè saben que el perdrien. Efímer perquè la resposta ha estat ràpida i contundent; si fa no fa: si tan segurs estan que el perdrem, que el convoquin. Argument desmuntat.

Bon primer intent per justificar que, en pro de la governabilitat, el referèndum seguirà dormint a les golfes fins a la fi dels temps, si cal. Podemos sap perfectament que no podrà arribar a cap acord si no es desfà del tema referèndum, i ja ha llençat el primer globus sonda, a veure si cola. I en vindràs més, si els acords amb el PSOE progressen i, personalment, penso que així serà. Al cap i a la fi, un cop deslliurats del llast català, i se n'estan desfent a marxes forçades, per sorpresa dels seus socis d'aquí que, a poc a poc, van no sabent què dir a tanta renúncia, no ha d'haver-hi gaires inconvenients per arribar a un acord ni, fins i tot, per obtenir la benedicció de Ciutadans, en forma d'abstenció.

Senyor Errejón, bon intent, però de tan curta vida, com de gallinàcia volada intel.lectual.

Comentaris (0)05-02-2016 06:06:54

Error de diagnosi

Un dels pitjors errors que es pot cometre, en qualsevol àmbit, és fer una mala diagnosi de la realitat o una incorrecta formulació d'un problema, perquè sempre ens abocarà a un tractament equivocat i a un resultat no desitjable. I això és justament el que està passant en la política espanyola.

Pedro Sánchez assenyala Catalunya com un dels grans reptes que té al davant. Fins aquí, correcte. Però parla del risc de fractura i enfrontament social. Error en la diagnosi. D'entrada, si el nostre problema fos només nostre, només una qüestió de fractura social al nostre país, tant li faria, a ell i a qualsevol dels seus companys en la política. Tinguem-ho clar. Però el problema de Catalunya és l'agressió i la humiliació constants d'uns poders que no són els nostres, i el fet que Espanya necessita els recursos que generem per mantenir el seu sistema de vida. I davant d'això no ens queda altra que buscar un lloc propi al món, perquè l'encaix a Espanya s'ha demostrat, i cada cop amb més claredat, senzillament impossible.

Per la seva banda, Mariano Rajoy, el Don Tancredo de la política, segueix atribuint al PSOE la culpa de la seva impossibilitat de formar govern. Error en la diagnosi, també. El problema real del PP, corrupció i mesures econòmiques preses a banda, és que durant quatre anys ha dinamitat tots els ponts de diàleg amb tothom. I ara descobreix que es troba sol. Sol i feble. Però no pot anar enlloc perquè ha volat tots els camins.

No ens deixem enganyar per les boniques declaracions ni per les frases ocurrents. Busquem la realitat del que està passant, afinem en l'anàlisi i podrem intuir amb més possibilitats d'èxit el futur. Ara mateix, mani qui mani a Madrid, suposant que arribin a fer govern, ho tenim cru, perquè l'únic que els pot unir és la indissolubilitat de la pàtria i fer front comú contra els independentistes, encara que ho vulguin disfressar de sentit d'estat, ara que s'acosta carnaval.

L'única sort és que es confirma que l'alegria va per barris i un servidor, ara mateix, s'està fent un tip de riure amb una opereta pseudopolítica -vodebil, si voleu, amb portes que s'obren i es tanquen a cal rei i tot-, que supera, i de molt, l'espectacle dels nostres dos mesos negres.

Comentaris (0)04-02-2016 06:04:37

Conservar l'essència

Ara que ha passat prou temps i que s'han calmat les aigües, recomano llegir aquest article de Leo Bassi, a propòsit de la tan criticada cavalcada de Reis de Madrid. Al meu parer, constitueix tota una reflexió sobre el significat de les coses; en aquest cas una festivitat cristiana summament popular, i la necessitat de conservar l'essència de tot allò que fem, si no volem caure en el ridícul.

En els temps que corren, en què sembla que tot ha de ser políticament correcte, educatiu, didàctic, sostenible i no sé quantes coses més, mentre pel camí ens anem deixant referents i drets i llibertats individuals i col.lectius sense cap pudor, una reflexió des d'una posició en principi prou allunyada d'allò que es comenta, és molt més que recomanable.

Són temps de canvi en la política i en els usos i costums. Imagino que els propis de cada començament de segle. En aquesta ocasió, però, sembla que la tendència és eixamplar la distància social, recuperar hàbits i maneres de pensar que imaginàvem oblidats i, sota el pretext d'una modernitat inexistent, fer-nos una mica menys lliures i una mica més ridículs, des de qualsevol punt de l'espectre ideològic, però sobretot des de les desconegudes esquerres.

Farien bé els governants de tot nivell i àmbit de llegir amb atenció aquesta opinió de Leo Bassi i aplicar-la a moltes de les accions públiques i fins i tot polítiques que estan prenent, per evitar espectacles tan lamentables com molts dels que estem veient dia sí i dia també per tot arreu.

Comentaris (0)03-02-2016 06:20:53

Gestos

En un món on ens anem acostumant a tot, fins i tot a qualsevol aberració, i on les notícies s'acumulen i s'obliden a una velocitat insospitada, calen gestos inesperats, imprevisibles, per cridar l'atenció i, fins i tot per colpir alguna que altra consciència. I això és el que van fer aquest cap de setmana els jugadors de dos equips de la segona divisió grega, que van aturar el seu partit de futbol per asseure's a la gespa en protesta contra el tracte que estan rebent els refugiats que arriben a Europa, especialment els nens.

Eren dos equips modestos, de segona divisió de la lliga grega, però el seu gest ha anat a petar a tota mena de publicacions d'arreu i ha servit perquè tornem a pensar què estem fent amb la gent més desesperada. Una reflexió imprescindible quan sabem que desapareixen per mil.lers els menors, i quan les ONG estan sent acusades de col.laborar en l'entrada il.legal de persones, si les rescaten del mar.

Què hauria passat si el gest dels futbolistes grecs l'haguessin fet els del Barça, els del Bayern, els del Liverpool, o els de qualsevol altre dels equips més importants d'Europa? Potser més d'un dels convidats a la llotja hauria sentit vergonya?

El drama dels refugiats mereix respostes molt diferents a les actuals, i gestos com els d'aquests esportistes ho proclamen als quatre vents. Algú escolta? Silenci.

Comentaris (0)02-02-2016 06:18:30

Dades

Vivim temps en què els números, les dades i les xifres sovint ho són tot, i ens ajuden a pensar que tot és en ordre. Aquests dies hem sabut algunes dades més: el 27% dels refugiats que arriben a Europa són menors, un 10% dels quals ho fans sols, sense família; 10.000 d'aquests menors han desaparegut, la meitat a Itàlia, i la policia pensa que han caigut en mans de xarxes de tràfic de persones (d'explotació sexual, perquè quedi clar). Tot quantificat i controlat. Tot en ordre.

Quin nivell de desesperació duu uns pares a embarcar o a posar en camí el seu fill sol, amb milers de quilòmetres al davant, amb l'esperança que terra enllà trobarà un futur? No ho puc ni imaginar. Però Europa, la rica, civilitzada, democràtica i solidària Europa ha decidit que tanca portes, que no vol refugiats, i que tant li fa (així ho demostren els fets) el que els passi a aquells que fugen de la guerra, siguin adults, vells o menors.

Tot allò que proclamen els polítics s'ensorra amb una sola foto de gent desesperada esperant la mort enmig del fred i del fang, o rebent ajuda d'ONG, en el millor dels casos, a pocs quilòmetres de ciutats ben dotades de totes les comoditats. També s'ensorra la dignitat humana, a cada imatge.

Però no patim, Europa seguirà sent la gran explotadora, ara també de menors en quantitats indignants, perquè una bona colla de depravats, alguns d'ells, de ben segur, amb important capacitat de decisió, segueixin amb la seva vida on no té lloc ni un mínim d'humanitat i on els conflictes, sempre que no els esquitxin gaire, es resolen amb dades que tot ho ordenen, amb mesures policials que protegeixin la seva placidesa i amb la hipocresia de posar barreres als desesperats i donar cobertura a l'explotació dels més febles. En aquest cas, a l'explotació sexual de menors, per mil.lers.

Vergonya. Un cop més, vergonya d'aquesta Europa i de tothom que la governa.

Comentaris (0)01-02-2016 06:29:12