login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

31 de desembre

Apa-li! darrer full de l'almanac a la vista i tanquem un any més. Això dels almanacs sembla ja prehistòria, ara que mesurem el temps i comptem el pas dels dies a cop d'smartphone. El que tenien de bo els almanacs (si teniu una certa edat sabreu de què parlo, i els que no, busqueu a Google) era que cada full era un dia que descobríem i que llençàvem unes hores més tard, però que ens feia conscients que alguna cosa anava passant cada dia. Ara, el temps és més una seqüència contínua, gairebé sense principi ni final de cadascun dels dies, d'aquest compàs constant i rítmic que regeix el curs de les nostres vides; i això genera un cert vertigen, vulguem o no.

Sort que de tant en tant hi ha dates singulars que ens fan aturar un moment i posar el comptador a zero. I avui és, sense cap mena de dubte, la data amb majúscules, la que marca la fi d'un any i el principi d'un altre. Avui és aquell dia en què inevitablement girem els ulls enrere i fem balanç d'aquests dotze darrers mesos i, entre la rutina i la sorpresa, descobrim que ha estat un temps d'alegries i de dolor, de descobertes i d'oblits, d'amor i d'odi, d'esperança i de desànim, de somriures i de llàgrimes, de complicitats i de traïcions, de soroll i de silencis, de comiats i de benvingudes, de sorpreses i de decepcions... en fi, de vida, al capdavall. Cadascú, des de l'absoluta solitud de la pròpia intimitat, sabrà omplir les columnes del que ha estat bo, del que ha estat indiferent o del que ha estat senzillament terrible, i riurà o plorarà amb l'esperança secreta d'un any millor, més ple de ventura i d'il·lusions.

Avui tanquem un any. Tanquem un any irrepetible, únic, singular i que quedarà gravat a la pell de la nostra existència com un tatuatge que ens acompanyarà sempre, de manera més discreta o de forma més evident. Sigui com sigui, tanquem uns mesos que ens han dut allà on ara som i que, de ben segur, no podien ser diferents de com han estat, amb tot el que han tingut de bo o de dolent. Adéu-siau, 2016. A la memòria quedes, amb les teves llums i les teves ombres, amb les teves alegries i les teves penes, però amb el mèrit innegable que ens deixes als tacs de sortida d'un nou any, amb l'escalfament ben fet i amb els ulls clavats en una nova meta. Ara, com sempre, només es cosa nostra.

Comentaris (0)31-12-2016 07:13:59

Paraules de princesa

Admeto el meu pecat mortal social -vagi això per endavant-: no he vist ni una sola de les pel·lícules de la nissaga Star Wars. Per tant totes les referències que tinc de la princesa Leia són les incomptables imatges i comentaris que les seves aparicions cinematogràfiques han anat deixant. Dit això, la mort de Carrie Fisher, l'actriu que li va donar vida, ens ha deixat algunes perles més pròpies d'una dona molt intel·ligent que d'una princesa per molt galàctica que sigui.

Avui recomano llegir aquest article, que recull algunes frases i observacions de Fisher que prou mereixerien passar a la història i quedar gravades en la memòria, molt més, encara, que la seva princesa de ficció. Un nou exemple de com el talent i la saviesa de moltes dones acaba a les golfes de l'oblit, mentre només en perdura la imatge, el físic, o el personatge que d'elles hem fet des de la ficció, cinematogràfica o no. A tall d'exemple de bon senderi, una de les seves afirmacions que he trobat més encertades: "la rancúnia és com beure's un verí i esperar que l'altra persona mori".

Ara que anem tancant l'any, i que el repàs a aquells que ens han deixat sembla inevitable, vull reivindicar la saviesa femenina; en concret, la d'una actriu que ens va deixar fa ben poc i que, si no fem un mínim esforç, només acabarà sent una princesa de cel·luloide. Poc, massa poc.

Comentaris (0)30-12-2016 06:19:36

Coses del gènere

Diuen que vivim en una societat que no fa diferències entre els rols i els drets masculins i femenins i on les feministes són una colla de boges frustrades sense raó. Tinc els meus dubtes al respecte francament. I una bona prova que res no acaba de ser ben bé com la teoria social diu el tenim en aquest bonic article que es demana què passaria si el Pare Noel fos dona i no un home, com el que coneixem.

Ara que anem encarant la recta final d'una setmana de ressaca nadalenca i ens acostem a la fi d'aquest any, és bon moment per riure una estona i per no oblidar que l'humor i la ironia sempre han amagat importantíssimes dosis de realitat, de crítica i fins i tot de sàtira.

Avui, l'endemà del dia dels innocents, em sembla oportuna aquesta reflexió sobre la suposada igualtat entre homes i dones. Aquesta sí que és una bona innocentada, i que fa anys (segles) que dura i que encara té una salut envejable, malgrat que ens costi acceptar.

Comentaris (0)29-12-2016 06:19:34

Reprenem el fil

27 de desembre. Dia 1 després d'un llarg cap de setmana nadalenc. Tornem a la normalitat, o allò que més s'hi pot assemblar, uns dies en què bona part del país està mig de vacances, o de vacances directament, i l'altra meitat no para, perquè fa el seu particular agost aquest mes. Recuperem una certa rutina, doncs, al punt en què la vam deixar divendres, i fem-ho, també, recuperant una notícia d'aquell dia: "el Juli", torero, rep una de les medalles d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

Digueu-me llepafils, però si no recordo malament, les belles arts són sis de ben tradicionals: pintura, escultura, arquitectura, música, poesia i dansa, més el cinema, setè art art afegit l'any 1914. Insisteixo que em podeu dir llepafils, però no hi sé veure la tauromàquia per enlloc. Per tant, no sé quin és el mèrit, en aquest cas, perquè el tal "Juli" rebi un guardó relacionat amb les belles arts.

Ah, calla! que resulta que les medalles les atorga el Consell de Ministres, a proposta del de Cultura i tal. Ara sí que s'entén tot. Són uns premis, com tot el que fan els ministres, amb un alt contingut polític. Així, en la taurina Espanya, té tot el sentit que allò de matar toros sigui no només un art, sinó la vuitena de les belles arts, versió pell de brau. Només faltaria.

En defensa de les belles arts de debò, avui us deixo un tema clàssic, de l'any 1989, d'Albert Pla, músic, que ens ajuda a pair millor que hi ha coses que mai no canvien, ni mai canviaran:

Comentaris (0)27-12-2016 06:16:20

Sant Esteve

Avui, Sant Esteve, darrer capítol d'aquest primer acte de les festivitats nadalenques, en què el retrobament familiar ha tingut un protagonisme sempre esperat i sempre nou. Sant Esteve és el dia reservat, quan els mitjans de comunicació no eren el que són, al viatge de retorn a casa, després d'haver visitats la família més o menys llunyana. Avui, darrer dia festiu, sense gaire cosa més, tot i que ben sovint amb viatges i desplaçaments també inclosos.

Enguany, per obra i gràcia de l'anticicló que abraça el país, tornem a tenir un Sant Esteve fred, gris i amb aquesta boira sempre protagonista i sempre ingrata. Ben mirat, el temps mateix convida poc a viatjar. Sort que ja no cal fer aquells antics desplaçaments a peu o en carro per tornar a casa, i ara, en el pitjor dels casos, tot se sol resoldre en un cop de cotxe o de tren, sense gaires complicacions.

Avui, però, m'agradaria fer un petit viatge mental, boires enllà, a l'autèntic sentit de les coses, a través de les paraules que el Papa Francesc, un home de qui sempre podem esperar alguna sorpresa, va deixar anar durant la Missa del Gall: "El Nadal ha estat feta hostatge del materialisme". Paraules contundents que completava amb una crida a girar els ulls a la fràgil senzillesa de la vida, representada en aquesta ocasió per la imatge d'un nen acabat de néixer.

Sant Esteve, una bona ocasió per recordar el valor de les coses importants, i sempre fràgils, que val la pena conservar. Diguem-ne, tradició, família, o, simplement, vida, aquella vida íntima i personal de cadascú de nosaltres, que és el nostre viatge particular.

Comentaris (0)26-12-2016 08:58:44

Nadal

nadal_20161

Bon Nadal i molta pau, al ritme d'una de les nadales més vitalistes que conec. La d'un bon amic que sap que "ara és Nadal i al teu costat / el temps camina sense pressa", tota una invitació a la calma i a gaudir de cada moment.

Comentaris (0)25-12-2016 07:44:11

Nit de Nadal

Avui, 24 de desembre, el gran dia del Tronc de Nadal. Sempre val la pena recordar l'origen i el significat d'aquesta tradició tan nostrada i, de fet, també valdria la pena recuperar-ne una mica l'esperit original, més enllà de la pura celebració infantil.

Si aquest tronc, al cap i a la fi, simbolitzava la cohesió familiar i l'abundància (prou sovint lligada a aquesta cohesió), no estaria de més recuperar el valor del foc a la llar, i de les històries al seu voltant. Avui, a manca de llars de foc, podem tirar de televisió, d'una taula parada, o d'una xerrada distesa en qualsevol racó, per recordar que aquestes dates han de servir per reunir-nos, però també per recordar els que no hi són, però que encara considerem part de nosaltres, o aquells que no poden ser amb nosaltres, per qualsevol circumstància, però que no podem ni volem oblidar.

El foc sempre és escalf, llum i vida, i el tronc la matèria de la qual es fa, aquest foc. Avui, la canalla jugarà i riurà i a dins de cada casa tot tindrà un sentit distés i divertit. Però no oblidem que la vida i la concòrdia sempre s'han ordenat al voltant d'aquell que foc que ens abraça, també tot just abans de Nadal.

Un brindis musical per tot això que avui tot just comença i que sempre té regust de memòria.

Comentaris (1)24-12-2016 07:51:00

D'on no n'hi ha, no en raja.

Diu la dita que de ruc i de senyor se n'ha de venir de mena, i deu ser cert. I encara podríem afegir que de solidari, també, a la vista del resultat del recapte d'aliments que s'ha fet al Congrés dels Diputats de Madrid, amb un resultat prou decebedor, el mateix dia que se servien els còctels de celebració nadalenca (segur que amb més èxit).

No es poden demanar impossibles. Pensar que ses senyories (els menys col·laboradors amb la iniciativa, per cert) baixin per una estona al món dels mortals, al món de la necessitat real de menjar cada dia de milers de persones, les vides de les quals es juguen a diari amb les seves lleis i els seus debats, és demanar massa.

Segur que els diputats van gaudir dels còctels que pagàvem entre tots, que van marxar ben contents cap a casa i que estan a punt de passar unes felices i opulentes festes nadalenques. Que els provin.

Queda demostrat que hi ha iniciatives que no es poden fer segons on perquè la resposta pot ser patètica. Com ens estimen aquests autèntics pares de la pàtria. I és que quan es coses es fan sense creure-hi, acaben com acaben. I ara que ens parlin de solidaritat, de lluita contra la pobresa i del que els vingui de gust, que els escoltarem amb molta atenció.

Comentaris (0)23-12-2016 06:20:53

Hivern

Ara sí que sí. Ja som de ple a l'hivern. Ahir va entrar, a mig matí, i ha vingut, com sempre, a quedar-se una bona estona. I enguany l'hivern, per aquests barris, no s'hi ha posat per poc i ha arribat amb la seva maleta de boires, fred i aquella humitat que et tanca a casa i que tot ho alenteix.

L'hivern és una estació estranya, que comença amb la disbauxa nadalenca i que segueix amb la calma lenta d'uns mesos en què la natura s'adorm i va fent en silenci, gairebé d'amagat, esperant una mica de llum i d'escalfor. D'alguna manera, això mateix és el també ens passa a molta gent. L'hivern limita, ens retorna portes endins i ens fa mirar per la finestra si arriba una mica de sol.

Cert que per a altra gent, l'hivern és sinònim de neu, d'activitat, de riquesa fins i tot. Són les paradoxes dels temps que vivim. I el país? Què fa el país i la gent que se suposa que el dirigeixen, entre neules i torrons? De moment, sembla que, finalment -ja anava sent hora- es debatran uns nous pressupostos que se suposa que ho han de canviar tot i que segurament ho deixaran tot, si fa no fa, com està, amb quatre pinzellades de vernís i para de comptar.

De tant en tant em fa l'efecte que vivim una mena d'hivern llarguíssim, un hivern d'anys, on hem de creure que alguna cosa segueix viva rere els arbres pelats i els dies grisos. De cara enfora, fred. Molt de fred.

Comentaris (0)22-12-2016 06:13:02

No era pecat

Ara resulta que no són pecat. Tant temps pensant que les estelades, especialment en un cap de futbol, eren una incitació a la violència, una politització radical de l'esport, un instrument d'agressió als rivals i poc menys que un pecat mortal i l'origen de tots els mals haguts i per haver, i ara resulta que no.

Finalment, la UEFA ha tingut una mica més de senderi que el govern espanyol, i canviarà la seva anacrònica normativa, en base a la qual, i sense que hi figurés explícitament, prohibia l'exhibició d'estelades a les grades dels estadis. Finalment les converses amb el Barça han tingut resultat positiu. Imagino la indignació, la ràbia i la impotència entre els màxims mandataris espanyols que ara no només hauran de patir amb la presència de les estelades, sinó que, a sobre, poden arribar a ser responsables que aquesta bandera acabi esdevenint símbol de l'ànsia de llibertat d'altres països, no només de Catalunya. El temps ho dirà.

Sigui com sigui, bones notícies per a la llibertat d'expressió, tan maltractada en els temps que corren, segons qui l'exerceixi, perquè d'enrenou amb la presència de símbols franquistes i nazis a determinades grades hispanes mai no hi ha hagut cap problema. Coses que passen.

Comentaris (0)21-12-2016 06:04:21

Mirar sempre endavant

Hi ha una frase de la pel·lícula "Tots els matins del món" que afirma que tots els matins del món són un camí sense tornada. Des del dia que la vaig sentir dir, aquesta frase em va quedar gravada al cervell i penso que val la pena no oblidar-la, si volem viure encarats al futur i no lligats al passat. Però mirant al passat, ahir va fer anys (101) del naixement d'Édith Piaf, una de les veus més singulars i irrepetibles del Segle XX i a qui li devem interpretacions memorables.

Un dels temes més coneguts de Piaf és el seu meravellós "Non, je ne regrette rien", una cançó que valdria la pena convertir en salm, en examen de consciència o en motiu d'autoafirmació, cada nit abans d'anar a dormir. Al cap i a la fi, tancar cada dia amb la sensació que no tenim res de què penedir-nos, ni per acció ni per omissió, perquè penedir-nos d'allò que no hem fet potser és encara més dur, i amb la seguretat que la nostra vida començarà de nou, amb l'alba.

Tot passa molt ràpid. La vida gairebé se'ns escapa sense que ens n'adonem. Justament per això val la pena apostar fer de cada dia un nou pas endavant i de cada matí un full en blanc que passa pàgina d'encerts i errors. De moment, recomano tornar a escoltar la veu inconfusible d'Édith Piaf cantant aquesta meravellosa cançó, i a aprendre, un cop més, de tota la vitalitat i seguretat que irradia.

Comentaris (0)20-12-2016 06:18:17

Endavant

Avui obrim la setmana, amb el record encara viu de la Marató de TV3, possiblement una de les més dures dels darrers anys, perquè les lesions medul·lars o cerebrals traumàtiques deixen efectes per sempre i perquè els ictus, déu n'hi do la factura que passen a qui els pateix. L'altra cara de la moneda? els centenars de milers de persones que arreu del país van voler aportar el seu petit gra de sorra per mirar de contribuir a la investigació sobre aquestes malalties tan dures i tan habituals. En el fons, esperança en un futur millor, tant de la gent que va col·laborar ahir amb el seu esforç, com d'aquells que pateixen una malaltia molt greu però que saben que la vida només té un sentit, i és endavant.

La nota discordant de la jornada, les inoportunes, per no dir impresentables, paraules de Fachín a Twitter titllant la Marató de rentat de cara dels defraudadors. Que les grans empreses miren de rentar-se la cara amb les seves accions socials? Això ja fa dies que ho sabem. Que sense els seus diners les coses no serien on són? També ho sabem. Però d'aquí a carregar contra una mobilització social com és la Marató amb un argument tant feble i tan penós, hi ha un abisme. De fet, és titllar els milers i milers de voluntaris i de gent de bona fe de col·laboradors amb les empreses defraudadores. O potser es pensa que algú contractarà una línia de Movistar o obrirà un compte a la Caixa perquè col·laboren amb la Marató? Ho dubto molt. Ho dubto tant com pensar que algú votarà el partit del senyor Fachín per les seves declaracions d'ahir.

Sigui com sigui, avui dilluns, amb l'horitzó posat en el Nadal. Endavant, doncs, amb el dia i amb la setmana, que com ens van explicar ahir de totes les maneres possibles, la vida només té un sentit, que és endavant, i val la pena viure-la, malgrat totes les dificultats. I malgrat l'estupidesa, fins i tot.

Comentaris (0)19-12-2016 06:16:36

Marató

Avui és gairebé obligat dedicar aquestes quatre ratlles a la Marató de TV3 i Catalunya Radio. 25 anys acompanyant-nos any rere any i ja costa molt dir alguna cosa que no s'hagi dit ja abans. I com que costa tant, el millor és no dir gran cosa, més enllà de recordar que és un gran exemple de com es pot mobilitzar un país quan l'objectiu és clar, l'actuació neta i transparent, i quan s'hi dediquen els mitjans que calen, tant des dels serveis públics com des dels agents privats.

Avui, una nova cita amb el futur, amb la investigació. Una nova cita de tota una societat conjurada per construir un demà més digne i més saludable, molt més enllà del que permeten uns pressupostos, sempre insuficients, dels poders públics.

Avui, diumenge de Marató i porta gran d'entrada a les festivitats nadalenques. Demà encetarem la setmana de l'autèntic compte enrere d'unes dates sempre festives i sempre amb un punt de nostàlgia que les fa singulars i íntimes. Potser aquest n'és el seu autèntic sentit. Si fa no fa com la Marató, que rere el seu clima de festa i alegria, sempre ens deixa el rastre del dolor que es vol ajudar a superar. Enguany, els ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques.

Comentaris (0)18-12-2016 06:52:28

Dies sense guió

Hi ha dies acotats, delimitats, marcats gairebé minut a minut per la rutina, per l'agenda... però hi ha dies sense guió, dies on les hores són un misteri i cada hora una incògnita a desxifrar. Hi ha dies on res no està escrit i on improvisar és l'única pauta a seguir. Són dies estranys, puntuals, atípics, però que val la pena viure.

Avui és dissabte. Potser un dissabte qualsevol, però potser un dissabte sense guió definit. Un dissabte per viure'l esperant un missatge, una trucada... un dissabte de telèfon mòbil. Quina meravella aquests artefactes, diguin el que diguin. Un dissabte de mirar per la finestra i veure a què convida el temps. O potser un dissabte per no sortir de casa i endreçar amb la calma del temps que avui no empaita.

Avui és dissabte. Un dissabte diferent. Tota una invitació al record, a la memòria, a l'enyorança, fins i tot. Un dissabte per compartir amb els teus, potser de lluny, potser, tanmateix, sempre tan a prop.

Passeu un bon dissabte. Amb guió o sense.

Comentaris (0)17-12-2016 07:53:21

I es queden tan satisfetes

Observant determinades actituds i escoltant segons quines paraules, em demano si l'estupidesa i la indignitat els venen de naixement, a algunes persones, o si són característiques que es van adquirint amb l'edat. També pot ser que totes dues possibilitats siguin certes, però.

Aquesta reflexió ve a propòsit del comentari de la sempre sorprenent Esperanza Aguirre sobre els sous dels polítics i les botigues on poden anar a comprar roba. Si el sou de la senyora Aguirre quan estava en actiu només li dóna per anar a botigues de baix cost, amb el salari interprofessional és evident que no es pot passar de les botigues de Caritas. Potser aquesta és la idea, en el fons.

Aquest tipus de declaracions, sobretot fetes per la senyora Aguirre, dels Aguirre de tota la vida, són senzillament indecents. Tan indecents com aquelles de la senyora Ferrussola lamentant-se que la seva família, poc menys que no té on caure morta.

Reflexió final: I què? Doncs res. Absolutament res. Elles seguiran vivint enmig del luxe i dient les bajanades que vulguin. Ni aquí ni allà mai no passa res amb aquesta mena d'individus, sobretot quan ja tenen una determinada edat.

Comentaris (0)16-12-2016 06:21:24

Xifres que ofenen

Hi ha xifres que ofenen i que indignen per tot el que representen. Podem parlar de les que dibuixen la distribució indigna de la riquesa, acumulada en massa poques mans, de taxes de desnutrició infantil, de pobresa a casa nostra... Fet i fet, hi ha una enorme quantitat de xifres que haurien de commoure consciències però que ens deixen indiferents, per rutinàries i repetides.

Aquests darrers dies n'hem sabut una altra, d'aquestes xifres: 5.500 milions d'euros. Justament el que pot arribar a costar el rescat de les deficitàries autopistes de peatge madrilenyes i que pagarem entre tots, ens agradi o no. Aquesta xifra, perquè la situem com cal, és el pressupost anual d'educació, universitats incloses, de la Generalitat de Catalunya.

Però més enllà, fins i tot de la xifra, hi ha la pregunta de qui va decidir que calia fer un seguit d'autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes o, si voleu, quin tipus de contracte es va signar que deixava els possibles guanys en mans privades i les pèrdues amb càrrec a les nostres butxaques. La resposta és prou evident, si repassem la llista d'empreses i bancs que hi ha al darrere. Els de sempre, els bancs rescatats, les empreses que saben què és Castor i algun que altre gran banc català, de propina.

Mentre nosaltres paguem per moure'ns per carreteres mig decents i fem mans i mànigues per tirar endavant un sistema educatiu mínimament digne, a pocs quilòmetres d'aquí es regalen els diners als amics i companys de sempre. Fins quan? Molt em temo que pels segles dels segles. És el costum.

Comentaris (0)15-12-2016 06:17:53

Amb gestos no n'hi ha prou

Ja és ben veritat que als catalans ens perd l'estètica. Les imatges de gent, fins i tot de diputats electes, cremant o trencant fotos del rei resulta estèticament molt potent, però políticament molt inútil. Dit això, criminalitzar l'inofensiu exercici de la llibertat d'expressió, com fa l'Estat Espanyol amb tot allò que considera sagrat (gairebé tot, a hores d'ara), ja no és ni estètic ni ètic, és una pura demostració de la força de la impotència.

Tot plegat em recorda el nen que fa una dolenteria i trenca, per ràbia, el que sigui que algú considera important, i la mare que agafa la sabatilla per ensenyar-li -o això es pensa- que allò no es fa, amb el sistema més tradicional que hi ha.

Aniria sent hora de creure que si realment volem ser un estat, tant ens ha de fer qui en sigui el cap de l'estat veí. Tant ens fa si a França hi ha un president o a la Gran Bretanya una reina, no ens enganyem. Tant ens fa. Així doncs, si més enllà de les paraules sentim que ja no som Espanya, no ens hauria de ser indiferent si hi mana un rei, un militar, un capellà o un torero? Doncs això.

Prou de gestos benintencionats, perquè els mims es mouen poc, i ara el que ens cal, amb més ètica que estètica, es anar tirant milles, i el moviment encara no es veu per enlloc.

Comentaris (0)14-12-2016 06:17:09

Els meus carrers

Ja fa dies -anys de fet- que a la meva ciutat, Lleida, hi ha una polèmica que darrerament ha tornat a l'actualitat, a propòsit de la necessitat d'eliminar les referències franquistes dels noms dels carrers i places. La postura oficial de l'ajuntament socialista/ciutadà és que aquesta feina ja es va fer els anys vuitanta del segle passat i que ja no cal res més. Com gairebé sempre, cert, però no pas del tot. Cert que en aquella època es van eliminar les referències a cabdills, falangistes, generals, coronels, capitans... però no menys cert que es van mantenir els noms dels alcaldes.

Justament, el fet que determinats reconeguts franquistes haguessin exercit com a alcaldes, ni que fos al servei del règim, és el que l'Ajuntament argumenta per no fer-los fora definitivament. Perquè ens entenguem, segons Ros i el seu equip, un alcalde franquista és un alcalde. Seguint aquest raonament, no hi ha cap inconvenient per recuperar el nom de Francisco Franco per a alguna via principal. Al cap i a la fi, un cap d'estat franquista és un cap d'estat, no? igual com el Rei Juan Carlos I o, quan toqui, Felip VI. Aquesta és la seva lògica, i no cap altra.

No senyors, no. Un alcalde franquista és un franquista, a banda d'un insult a la democràcia i als alcaldes realment electes, siguin del color que siguin. Ho entendran algun dia, o seguiran eternament fent una memòria històrica corporativa i a mida? El temps ho dirà, però de moment...

Comentaris (0)13-12-2016 06:12:50

L'autèntic pont

No sé jo si d'aquesta setmana que comencem no n'hauríem de parlar com de la setmana del pont. De l'autèntic pont. Al cap i a la fi seran uns dies de retron a la rutina i a una certa normalitat, si és que el desembre deixa espai per a la normalitat, entre l'eslàlom entre feiners i festius de la setmana passada i el que ens espera a partir del proper dilluns, autèntic pòrtic d'entrada a la muntanya russa de les festes nadalenques.

Sigui com sigui, encarem uns dies de certa calma, de retrobament amb la quotidianitat, de comentaris d'aventures, potser de viatges, de sensacions i d'experiències d'aquesta setmana estranya que tot just acabem de deixar enrere. Encarem uns dies que han de ser de tranquil·litat i de repòs, i que ens han de permetre mirar la recta final de l'any amb seguretat i ganes de viure, un any més, unes dates sempre especials.

Espolsem-nos la mandra que sempre genera el retorn a la rutina i preparem-nos per avançar per una nova setmana, sempre plena d'incerteses, però sempre plena d'oportunitats, malgrat la boira tossuda que sembla que tot ho vulgui difuminar.

Comentaris (0)12-12-2016 06:14:38

Tetris

El Tetris és un videojoc clàssic, un trencaclosques, inventat a mitjans dels anys 80 del segle passat per l'enginyer informàtic rus Aleksei Pàjitnov que té una curiosa particularitat: allò que anem fent bé desapareix immediatament i allò que no fem com cal es queda, i molesta, fins que ordenem com cal les peces que ens van apareixent, una rere l'altra.

En el fons, el Tetris ben bé pot ser una bonica metàfora de la vida, on el fonamental és gestionar i ordenar de manera adequada les peces que ens van arribant (emocions, sentiments, ambicions, pors, coneixences, mancances. il·lusions...). Una mica de destresa, una mica de sort, i anar fent sumant punts i més punts fins al final de la partida.

Admeto que mai m'han agradat els jocs, i que en el cas del Tetris la meva manca d'habilitat és proverbial. Però reprenent la metàfora del joc i la vida, no em puc queixar de les peces que m'han anat arribant, ni de com, amb encerts i errors les he pogut anar ordenant. Per sort, de tant en tant, quan més ha calgut, sempre ha aparegut una seguida afortunada, un 10 podríem dir, que fa que de cop tot s'afileri, desaparegui i deixi una pantalla neta per seguir jugant.

Avui, a banda de recordar aquest trencaclosques, em ve de gust retrobar uns versos de Salvat-Papasseit que, no per prou coneguts, deixen de tenir sentit:

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Comentaris (0)11-12-2016 07:08:56

Boira

Anticicló persistent. O el que ve a ser el mateix, boira als nostres barris. La boira intensa, un cop més. Aquell vel que tot ho difumina i que tot ho fa gris, uniforme, lànguid. Aquella capa invisible que convida a buscar el confort, o a caure en la temptació de dir que és part de nosaltres i que què faríem sense ella, en un exercici d'acceptació d'allò que no ens agrada (a qui li poden agradar dies i dies de grisor sense llum) i que ens limita la capacitat de veure poc més enllà del nassos.

Boira aquí, poc recorregut en el que ens deixa veure i una pobra paleta de colors per retrobar la tardor. Massa encisador ni massa engrescador no sembla. I això és el que fa dies que tenim, i el que ens espera uns altres, encara. La boira interior, tossuda, de poca extensió però de prou intensitat com per arribar-nos a fer creure que és una sort poder gaudir de paisatges sense llums, sense contrastos, sense alegria.

Avui sortirem del clot i anirem a la claror, a la recerca de la blavor del cel i del mar que tot ho amaren, i retrobarem la calidesa d'un sol que tot ho embolica i que tot ho amoroseix amb la seva calidesa. I cap al tard tornarem sota la cúpula freda i humida de la boira i tot seguirà igual; però res ja no tornarà a ser igual.

Comentaris (0)10-12-2016 07:14:20

Mannequin challenge

Vet aquí una nova moda -els moderns ben informats em diuen que ja ha passat, quan tot just ha arribat a casa nostra-, aquesta del mannequin challenge o, si voleu, allò de quedar-se una estona palplantats mentre una càmera enregistra l'escena voltant entre els personatges, com si d'una fotografia en tres dimensions es tractés.

No seré jo qui li negui el punt divertit a la cosa, i menys encara veient la gràcia d'alguns dels exemples que corren per Internet, però tampoc em costa gaire de veure-hi una mena de necessitat d'algun estímul extern per tal que un grup de persones puguin fer alguna cosa plegades. És com si ens costés deixar anar l'espontaneïtat en les nostres relacions socials i sempre ens fes falta algun motiu. Fet i fet, no gaire diferent a aquests intensos programes de vacances pensats per omplir cada minut del nostre temps lliure, encara que aleshores deixi de ser lliure.

Si ens situem en el terreny de la política més propera, confesso que fa dies que la veig com una mena de mannequin challenge on cadascú interpreta el seu paper, però sense que acabi de passar res de res. De tant en tant s'afegeix un element nou a l'escena, com ara l'arribada de la virreina Soraya a la seva colònia del nord-est peninsular, on va ser rebuda pel seu fidel lloctinent Millo. Res de nou, però. Una foto estàtica i poc més.

Potser algun dia tornarà el moviment a tot plegat. Encara que potser no, perquè si ens ho mirem amb detall, això del mannequin challenge ja fa dies que ho vam descobrir els catalans, i ho tenim prou interioritzat, però en dèiem pessebres vivents. Tot canvia en aquest món, però déu n'hi do el pessebre que tenim muntat, entre unes coses i unes altres.

Comentaris (0)09-12-2016 06:35:47

Imatges

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Potser sí, però jo encara crec en el poder de la paraula, tot sovint més difícil de fer servir, més complicada d'entendre i molt més complexa, però també molt més efectiva i molt més intensa. Qui no recorda allò que va dir o allò que va escoltar, encara que passin els anys? No menystinguem el poder de les paraules, tant per bo com per mal, que és moltíssim.

Però tornem a les imatges. També és cert que al llarg dels anys anem construint una mena d'arxiu gràfic de la nostra vida, en un suma llarguíssima de moments que retenim en la memòria. Moments més aviat dolços -la memòria és molt selectiva- i alguns d'amargs que ens evoquen situacions, sensacions i vivències. De tant en tant val la pena recórrer a aquesta mena de powerpoint mental i recrear-nos una estona amb tot allò que ens evoca.

Aquesta setmana, per a mi, és històricament una setmana rica en records que val la pena retenir i no oblidar mai. Val la pena recuperar imatges i paraules antigues i també més recents i projectar-les endavant tota l'esperança del futur. Al capdavall, tot el que hem fet, dit i viscut és la nostra història i el passadís que ens duu a la resta de la nostra vida.

Comentaris (0)08-12-2016 07:16:02

Desembre

Com aquell que no vol la cosa ja hem entrat, de patac com sempre, al desembre, un mes curiós, que comença amb una estranya seqüència de festius -enguany prou distreta- i que acaba tancant l'any, després d'un parell de setmanes atípiques de festes nadalenques.

Sigui com sigui, aquí ens trobem, encetant la setmana de la immaculada constitució, sense saber massa què fer ni cap a on tirar, ni si hem de treballar més o menys, o si hem de fugir ben lluny de tot. De tota manera, i parlo per mi, el desembre és un mes que sempre em recorda començaments de coses prou importants. Cert que no hi falta algun que altre final, però siguem optimistes i pensem que tot final és el principi d'alguna cosa millor, i el temps s'encarrega de fer bona aquesta afirmació. Dono fe.

Avui és dilluns i som a principis d'una setmana estranya però prou atractiva, si ens sabem moure amb destresa en aquesta mena de muntanya russa que tenim al davant. Agafem-nos ben fort als que tenim més a prop i endavant amb la recta final d'un altre any que anem carregant-nos a l'esquena. De moment, juguem la partida d'una setmana prou estrambòtica però que sempre pot acabar sent prou positiva o, fins i tot, digna de recordar. Només depèn de nosaltres, en el fons.

Comentaris (0)05-12-2016 06:25:09

Remeis antics però efectius

On es venen les cataplasmes contra la pena, les pastilles contra la tristesa, els xarops que posen remei a la desil·lusió, o l'esparadrap que subjecta les angoixes? Francament no ho sé, tot i estaria bé trobar un remei més o menys definitius als mals que de vegades el nostre propi cos ens causa i que mai no tenen fàcil solució, per més que alguns diguin.

De moment, i a falta de tractament millor, quan les cabòries ataquen, el més efectiu encara és deixar-nos anar entre els braços d'aquells que sempre tenim al costat i que, a falta de bruixots i sanadors, poden escalfar-nos l'ànima i asserenar el pensament, amb aquell remei misteriós i antic que coneixem com a amor o tendresa.

Potser són coses de l'edat, o que és diumenge -que no sé que hi té a veure-, però avui valdria la pena recuperar les abraçades i les carícies -i fins i tot una bona dosi de petons-, i potser així la festa serà una mica més completa, i tots plegats una mica més feliços.

Comentaris (0)04-12-2016 07:16:48

JoKB

JoKB. Tal qual, amb aquesta estranya composició tipogràfica, és el nom d'un grup musical format per gent jove, molt jove, d'Igualada, a qui vaig tenir el plaer de veure en acció diumenge passat. A dalt de l'escenari són pura energia i bon rotllo, com caldria esperar d'una formació tan jove. Tota una festa, veure'ls en acció. Però el millor passa a fora de l'escenari, perquè així que van acabar la seva actuació (només tenien 15 minuts per demostrar tot el seu talent) vam comentar la seva feina i, inevitablement va sortir el tema de la sort, tan vinculat a tothom que comença qualsevol activitat. Aleshores, un dels musics, amb un posat molt seriós, que contrastava amb el somriure de només feia un moment, ens va soltar: "la sort és treballar. Res més". A partir d'aquí, una conversa on van anar apareixent les hores i hores d'assaig i de pràctica que hi havia darrere de cada gest seu a l'escenari. Que si com es pot tocar el baix i no parar de botar, per exemple, i sempre la mateixa resposta: assajant, repetint cada gest mil cops fins que tot passa a ser natural i espontani. En un moment donat, la cantant del grup ens va explicar que a ella encara li costava molt saltar i cantar alhora, però que ja ho podia fer. Dono fe que és cert.

Us asseguro que tots els adults, seriosos i responsables, que estàvem parlant amb aquells nois ens vam quedar de pedra. Aleshores vam entendre la festa que tenien muntada en un racó, entre bambolines, mentre actuava el grup anterior a ells. Estaven escalfant. Volien sortir a l'escenari amb cos i ment ben disposats i amb tota l'energia a punt. I així ho van fer.

JoKB s'ha guanyat un lloc al cartell de l'Acampada Jove de l'any vinent, i no tinc cap dubte que hi triomfaran. De moment, us recomano que els pesqueu, per exemple, al resum del concert Kastanya.cat que aquests dies emet Lleida Televisió i que ben aviat es podrà veure al seu web

Tot sembla molt fàcil, i no només a dalt d'un escenari, però perquè així sigui, sempre calen hores i més hores de feina, uns objectius clars i una constància a prova de tot. I apliquem aquest principi allà on millor ens sembli. La gent de JoKB a les seves actuacions i nosaltres a allò de la nostra vida que considerem que realment val la pena.

Gràcies per la vostra música i per la vostra lliçó, nois. I molta sort (és a dir, que no deixeu mai de treballar).

Comentaris (0)03-12-2016 06:48:28

Seguim la pauta?

Vivim en un món cada cop més transparent, on és prou fàcil saber moltes coses de molta gent, on les parets cada cop són més primes, però on, paradoxalment, cada cop més només se'ns mostra -o només volem veure- una petita part d'aquesta enorme realitat, prèviament filtrada pels canons estètics o mentals que ens anem autoimposant.

Volem amagar la lletjor, la misèria, les discapacitats, la malaltia, les talles no normatives... només volem veure allò que cap a les coordenades estètiques -i ètiques- que ens fan somiar amb una mena d'Arcàdia feliç que hauria de ser la nostra societat, habitada només per una mena de replicants tallats pel mateix patró.

Però vet aquí que de tant en tant apareix qui ens recorda que hi ha altres realitats a dins de la nostra realitat per més que les vulguem ignorar o amagar. Una bona mostra és el gest de Marta Garcia, presentadora d'una televisió de Múrcia i que ha decidit tornar a la seva feina amb el cap rapat, per efecte del tractament que segueix per combatre un càncer. Qui no coneix algú en una situació similar? Cal amagar-se? Serà que sempre és més fàcil compadir-se que acceptar? Quanta hipocresia.

Potser va sent hora que en aquesta societat tan transparent que volem, tothom pugui mostrar-se i expressar-se tal com és, sense la cotilla estranguladora dels cànons de la correcció estètica i formal que algú va decidir que havien de ser model i guia, i que entre tots hem assumit en un exercici d'absoluta estupidesa col·lectiva.

Comentaris (0)02-12-2016 06:13:24

El nom i la cosa

Ja és ben veritat que el nom no fa la cosa. Fa quatre dies, com aquell que diu, la vicepresidenta del Govern espanyol parlava d'empatia com a valor a tenir en compte en les futures relacions amb la Generalitat. Empatia. Fins i tot la paraula va sonar estranya en boca de qui la va pronunciar.

Però com acostuma a passar, una cosa són les paraules i una altra els fets i, si res no ho impedeix, i sembla que res no ho impedirà, el govern del qual forma part la vicepresidenta en qüestió aprovarà, demà mateix, la creació d'un impost sobre les begudes ensucrades, tot impedint, de passada, que sigui la Generalitat qui l'aprovi i privant el nostre govern d'una nova via de recaptació. De propina, podem dubtar si el tal impost, en mans de Madrid, quedarà en simple formalització (amb això ja es bloqueja la nostra capacitat de fer) o si s'acabarà aplicant. També n'hi ha, de precedents d'aquestes maneres de fer en èpoques on l'empatia no es treia a passejar.

Molta empatia, doncs. Però les maneres de fer són les mateixes de fa un any, o quatre. El govern de Madrid és on era, abans sol i ara ben acompanyat de socis de tot pelatge, i nosaltres si fa no fa, també. Decididament, el nom no fa la cosa. Ni empatia, ni procés.

Comentaris (0)01-12-2016 06:08:37