login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Té raó.

Rajoy té raó. Sense que serveixi de precedent, he d'admetre que té tota la raó quan diu que ha de governar ell perquè no hi ha cap alternativa. Efectivament, vista la distribució d'escons i la voluntat d'uns i altres, no és possible cap altra majoria que arribi a sumar el que sumen PP i Ciutadans, Per què? Doncs perquè hi ha el terrible desafiament independentista que segons l'aspirant a president és el gran problema d'Espanya.

Del monòleg de Rajoy d'ahir -admeto que no el vaig seguir sencer, ni de lluny- crec que es pot deduir que el gran repte que té Espanya, ara mateix, no és ni l'atur, ni la pobresa (infantil o no), ni els desnonaments, ni els sous de misèria, ni el ridícul internacional, ni l'abandonament escolar, ni les clavegueres d'un estat franquista, ni la corrupció institucional, ni res de tot el que podríem considerar urgències socials reals. No, el gran problema és que una gent del nord-est peninsular demana votar si vol seguir formant part d'aquest país o no.

Però vet aquí que l'aritmètica és capriciosa i al PSOE li ha vingut molt bé que Podemos demani que es pugui fer la consulta (ho demana amb la boca petita, però ja és prou). Així es treu de sobre el problema d'haver de pactar amb aquesta nova esquerra encara per descobrir i es presenta com aquell que no cedeix davant les pressions de la dreta de tota la vida, ni dels radicals separatistes. En el fons estic segur que al PSOE ja li va bé un escenari de noves eleccions -i de tantes com calguin- fins que el PP, sol o en companyia de Ciutadans, tingui la majoria que necessita per prescindir de tothom, com li agrada fer, i per poder seguir governant i, de passada, perquè els deixi en pau uns anys, que falta els fa per endreçar una casa que cau per tot arreu.

Què passarà? No ho sé. No en tinc ni idea. De fet, cada dia que passa em preocupa menys. Cada dia que passa tinc més clar que aquesta no és la nostra guerra i que, acabi com acabi, serà contra nosaltres. Per cert, una pregunta a tots aquells que encara confien en reformar l'Estat Espanyol: de debò creuen que amb el PP i Ciutadans (del PSOE ja ni en parlo) arribaran mai a cap reforma seriosa mínimament federalista? Que repassin el monòleg buit i vell d'ahir i que ens diguin que sí, si poden, mirant-nos als ulls i sense que se'ls escapi el riure o els pugin els colors, de pura vergonya.

Comentaris (0)31-08-2016 06:25:50

Estava cantat

Estava cantat i finalment ha passat. PP i Ciutadans s'han posat d'acord en un pacte que té, com a únic objectiu real, blindar la unitat d'Espanya en tots els àmbits (i remarco "unitat" aplicable a tot), ni que sigui a costa de la pèrdua de la credibilitat, si mai n'han tingut, de Ciutadans, i de l'enterrament polític de la corrupció del PP, que seguirà impune, tret que els tribunals diguin la seva en un sentit diferent. Està per veure.

Res de nou, de fet. Qui podia dubtar que antics peperos es posarien d'acord amb el PP actual? La dreta més rància i la dreta recuperada de la paperera de la història, que diria aquell. Franquistes de tota la vida i neofalangistes, un cop més, de la maneta. Ara només cal veure si algú més se suma a aquesta macabra orquestra i fa sonar la fanfàrria de la majoria al Congrés dels Diputats. I si no, sant tornem-hi, terceres eleccions i un any de coll que haurà aconseguit Rajoy, governant a plaer i sense retre comptes a ningú per allò de la provisionalitat.

El mirem com el mirem, el panorama polític espanyol és patètic i està mostrant fins a l'extenuació totes les seves carències, començant per la incapacitat d'arribar a pactes, més enllà de l'acceptació gairebé incondicional, per part dels uns, de les condicions dels altres. Va passar fa uns mesos amb el PSOE i passa ara amb el PP. Al mig, uns Ciutadans ben coneguts per nosaltres i tan absolutament buits de contingut ideològic que poden acceptar el que sigui per tal de semblar responsables i centrats. Ni que sigui venent-se l'ànima, o els votants, al millor postor.

Ara comença el teatre parlamentari. Ja s'ho faran. Que mantinguin posicions tots plegats o que algú cedeixi. És el seu problema, encara que nosaltres en pagarem les conseqüències. Però com dèiem els que tenim una certa edat quan la tele no sintonitzava bé o quan saltava la llum, "és d'ells". D'acord, nosaltres ens quedàvem a fosques o sense entreteniment, però més tranquils i exempts de responsabilitat. Ho veieu, com els anys grisos del franquisme no han marxat del tot?

Comentaris (0)30-08-2016 06:37:57

Ofensiva final

Estava cantat i finalment arriba. Anar contra la bèstia grossa, anar contra el català a Catalunya, requeria una estratègia, un procés lent i inexorable que es va assajar i consolidar al País Valencià, a les Illes i a la Franja, de la mà del PP fonamentalment i, a casa nostra, gràcies a Ciutadans, un partit nascut per anar contra la presència social de la nostra llengua, no ho oblidem mai.

Ara, aquest atac planificat apunta a la presa definitiva: el català a l'escola, i ho fa a partir d'un pacte entre PP i Ciutadans per assegurar la permanència del primer al govern espanyol. Prou d'immersió lingüística. Aplicació del model assajat a altres territoris i prou. Aquesta és la situació que ens presenten. Res de nou, de fet. Tot prou previsible.

De tota manera, el que em fa més por no és l'odi visceral de PP i Ciutadans cap al català, sinó el silenci còmplice d'altres forces polítiques com ara el PSOE i Podemos i els seus satèl.lits. I no em fan por pel que puguin dir o callar, sinó perquè ja tenim prou proves del respecte que els mereix la nostra llengua quan toquen poder a Catalunya. Repassem els posicionaments lingüístics d'uns i altres a determinats ajuntaments prou significatius i veurem que la situació no convida a l'optimisme precisament.

Si Rajoy acaba investit president gràcies al pacte amb Ciutadans i amb la col.laboració necessària d'algú altre, preparem-nos per a la pitjor ofensiva que haurà patit la nostra llengua des de la fi de la Guerra Civil. Primer aniran a per l'escola amb tota la força de les seves lleis i dels seus tribunals. El pas següent, no en tingueu cap dubte, seran els mitjans de comunicació, especialment ràdio i televisió, els dos pilars bàsics sobre els quals hem edificat la recuperació, encara massa feble, de l'ús social de la nostra llengua. I nosaltres, seguirem fent volar coloms, o estels, i mirant al cel amb cara de babaus? A reptes i amenaces nous, respostes i polítiques noves. Les velles maneres de fer i allò que durant anys i anys hem explotat amb més o menys encert ja no serveixen. Tinguem-ho clar. Només així tindrem alguna possibilitat de sortir-ne més o menys vius. Només podrem comptar amb nosaltres i amb el nostre talent.

Comentaris (0)29-08-2016 06:24:45

S'acaba l'estiu

Definitivament, se'ns acaba l'estiu. No és que ens abandoni la calor ni que es tanqui la porta de les vacances per a molta gent, no. Però el calendari és implacable i entrem en la recta final de l'agost i som a les portes d'un setembre que, més aviat amb mandra, marcarà l'inici d'un nou curs i la represa del ritme habitual i quotidià de tot plegat.

Deixarem enrere les setmanes que hem viscut, els dies de festa, les nits curtes i tota una pila de records, d'imatges, de moments irrepetibles que, finalment, seran la memòria d'aquest estiu de 2016 que se'ns va. Tant de bo aquesta memòria sigui amable i dolça. Segur que hi haurà de tot, com sempre. Però tant de bo, sumant i restant, el resultat sigui positiu i ens dibuixi, d'aquí a uns anys, una rialla plàcida i serena quan mirem enrere.

Ara, comencem a plegar veles i a desar als calaixos tot el que ens ha acompanyat aquestes dies. Reprenem la roba de feina i el posat de les obligacions i de les rutines. La lluna mateixa ens ajudarà, que també va al seu ritme minvant, lent però inexorable. Encarem els mesos que venen amb l'optimisme de qui ve d'on ve i amb la certesa que el futur pot ser millor. Aquest setembre, ben mirat, segur que vindrà farcit de notícies, de sorpreses potser, i val la pena encarar-lo amb ànim i bona disposició.

Avui us convido a imaginar quina pot ser la banda sonora d'aquest moment entre el record d'un estiu que se'ns esmuny entre els fulls del calendari i els mesos que tenim al davant, amb tot per descobrir i per escriure, encara. Personalment, us convido a recuperar tot un clàssic d'Édith Piaf, compost ara fa seixanta anys. Tota una declaració de principis i un cant a l'esperança des d'una veu inconfusible.

Comentaris (0)28-08-2016 07:04:08

Qui paga, mana.

Convé no oblidar-ho mai: qui té la clau de la caixa té el poder. La resta, romanços. I es dóna la circumstància que, avui per avui, la clau del quartos que necessitem a Catalunya no la tenim nosaltres, la té Madrid i el seu pervers Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), un autèntic instrument de tortura política que permet escanyar o donar aire a voluntat.

Una darrera mostra de la incapacitat que tenim per autogovernar-nos és que per accedir al FLA caldrà reformar la legislació en matèria d'horaris comercials i d'unitat de mercat, al dictat dels criteris de Madrid i no del que acordi el Parlament. Tota una involució amb xantatge econòmic inclòs.

El Govern d'Espanya acaba de posar en marxa l'instrument definitiu de recentralització: si vols diners, legisla com jo et dicti. És a dir, no legislis res que pugui ser diferent al que es fa a qualsevol altre racó de l'Estat. I com que els diners, ni que siguin nostres, ens els han de donar ells, a callar i a creure. Queda clar que si no tenim els instruments de finançament propis no anirem enlloc, ni amb RUI, ni amb DUI ni amb res de res? Queda clar que aquesta ha de ser la prioritat i no l'etern debat gairebé esotèric sobre un futur impossible?

Davant d'aquesta nova manera de fer -això sí que és nova política, mafiosa, però nova- algú encara té dubtes que el que ens cal per sobreviure és ser independents? Ara s'ha obert el meló de condicionar les lleis per la via del finançament. Els efectes són imprevisibles. Avui són els horaris comercials. I demà? La llengua a l'escola? Les funcions dels mossos? Els mitjans de comunicació públics? Un cop despertada la bèstia, tot és possible. I el despertador acaba de sonar, mentre nosaltres seguim demanant cinc minutets més per mirar de seguir descansant entre somnis.

Comentaris (0)27-08-2016 06:18:58

Ombres

Tot sovint tendim a pensar que el món és allò que veiem, només, tot i que Plató ja ens va explicar fa una pila de segles que la realitat sempre és molt més àmplia que no ens sembla. Alguna cosa d'aquest estil deu passar al si dels partits polítics, que tenen una tendència a pensar i a actuar només en funció del que fan o diuen els altres partits polítics, oblidant que hi ha molta més vida partits enllà.

I molt em temo que el procés aquest que fa anys que diuen que anem fent pateix una mica d'aquest mal. Les darreres eleccions ens van deixar una amarga victòria. Hi ha majoria independentista al Parlament, però van faltar uns quants vots per guanyar el plebiscit que s'havia plantejat. La resposta de la política ha estat, i és, mirar d'eixamplar el grup de partits favorables a la independència -sense gaire sort, dit sigui de passada- tot ignorant que l'èxit final passa per convèncer la ciutadania, no els partits. I aquesta feina molt em temo que no s'està fent, ni sembla que estigui al punt de mira de cap formació.

Per la seva banda, allò que coneixem com a societat civil més o menys organitzada (ANC, Òminum...) es dedica a la noble tasca de mantenir la vitalitat i la moral de victòria de la gent, però sobretot dels ja convençuts, dels que omplen les crides de cada 11 de setembre. Sumar, sumar, més aviat poc, em temo.

Ja se sap que qui no té feina el gat pentina, i jo segueixo de vacances. Però, potser no aniria sent hora de prescindir d'algunes urgències de curta volada i poca amplitud de mires i concentrar tots els esforços a convèncer amb arguments sòlids, que en sobren, sobre la necessitat de ser independents i sobre què en guanyaríem? I parlo de convèncer la gent del carrer, no els quatre que seuen en un escó. Un cop feta aquesta feina, si la sabem fer, potser sí que podrem encarar amb garanties un nou plebiscit, una consulta o el que sigui, amb la seguretat que la majoria de la gent del país vol ser lliure i que ens en sortirem.

El moment que vivim és prou important com perquè obrim els ulls i deixem de mirar el mur d'ombres del Parlament, o dels ajuntaments, i girem la mirada cap al país, l'únic que realment podrà decidir, arribat el moment.

Comentaris (1)26-08-2016 06:36:29

Amistats perilloses

Ja hi tornem a ser. La pantomima de la taula negociadora PP-Ciutadans comença a mostrar la seva autèntica cara. Més enllà de la corrupció, un excés escènic perquè sembli que la cosa és seriosa i que busca la qualitat democràtics, ja han aparegut les dues qüestions fonamentals: la defensa a tota ultrança de la unitat d'Espanya i la intervenció en el sistema educatiu i en la immersió lingüística. Res de nou.

Un dels avantatges que tenim els catalans és que coneixem Ciutadans des de fa temps, sabem d'on venen, per quin motiu es van articular en partit i quina és la seva, diguem-ho així, prioritat fundacional. A Espanya no ho saben. Encara viuen en l'esperança d'un nou Suárez regenerador, muntat en un cavall blanc, que porti una segona transició impossible. Innocents. Però ja ho aniran descobrint, que l'única prioritat de Rivera i els seus és combatre el català i, de retruc, donar ales a l'espanyolitat més unionista i més rància.

I ja tenim a debat, un cop més, la vital qüestió del català i a seva funció vehicular a l'escola com a camp de batalla, en una guerra artificial, inventada només per fer recular qualsevol intent de singularitat autonòmica (d'independència ni parlar-ne) i garantir la sagrada unitat de la pàtria davant dels desafiaments secessionistes. El més greu del moment actual, però, és que venim de l'etapa Wert i no podem tenir cap dubte que el PP mobilitzarà tot el que calgui per, de la maneta dels seus nous socis, carregar contra la nostra escola i, ja posats contra la nostra llengua allà on puguin.

Per mirar d'endevinar què ens espera, només cal fer un cop d'ull a algun que altre ajuntament on Ciutadans té poder sobre l'equip de govern i veure com el català sempre és sempre un objectiu a abatre. Sense cap mena de dubtes, tota una qüestió d'estat. Tota una prioritat.

Comentaris (0)25-08-2016 06:30:54

Corrupció i hipocresia

No deu ser tan dolenta la corrupció en política quan s'assumeix amb la naturalitat amb que s'assumeix i quan només pot arribar a ser posada en qüestió, i encara amb molts matisos, si del que es tracta és de perpetuar-se en el poder.

Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de saber que Mariano Rajoy només accepta apartar de la primera línia de l'activitat pública els membres del seu partit investigats per corrupció si torna a sortir elegit president. Si no, es veu que ja li està bé tenir les institucions plenes de presumptes delinqüents. Més clar, doncs, impossible.

Espanta i indigna la banalització de la corrupció en la política, i la seva impunitat, tant penal, en causes que duren anys i anys i que hom comença a pensar que acabaran en res, com social, ja que ningú s'exclama gaire de tenir polítics investigats al capdavant d'institucions d'allà i d'aquí. I de moment, l'única resposta, postures com la de ciutadans que va de defensor de la netedat i que, temps al temps, no tindrà cap inconvenient, si cal, de perpetuar en el poder el partit més investigat per la justícia, en un exercici magistral d'hipocresia política. Un més, de fet.

Assumim-ho en tota la seva extensió: l'activitat política, a Espanya (i en bona mesura també a Catalunya) és immune a la corrupció i a l'abús del poder. Com més clar ho tinguem, més fàcil serà que algun dia hi puguem posar remei. Venim d'on venim i la mentalitat franquista en l'activitat pública encara és moneda d'ús corrent. Que en volem dir-ne democràcia? Diguem-li com vulguem, que el nom no fa la cosa i la realitat és la que és.

Comentaris (0)24-08-2016 06:25:55

Manifestar-se, o no.

Que s'acabi d'una punyetera vegada aquest agost, si us plau. Ara que ja no tenim ni els Jocs Olímpics, i com que encara no ha començat el curs (ni l'acadèmic ni el parlamentari) i la lliga tot just s'ha posat en marxa, sembla que, realment, qui no té feina el gat pentina i qui no sap què dir es dedica a debats tan absurds com mirar d'explicar si cal anar o no a les manifestacions de la Diada.

Em sembla un espectacle més que trist i propi de gent amb poc senderi això de provar de racionalitzar si cal o no anar de manifestació l'11 de setembre. Ja fa uns dies que aquest sector suposadament esquerranós i estrany de les Colau, Coscubiela, Rabell i companyia va jugant al sí però no, en un intent desesperat de no semblar massa botiflers, però assegurant-se que ningú pugui tenir cap dubte del seu antiindependentisme. Patètic tot plegat, i més tractant-se de gent que governa o que forma part del Parlament. Caldria esperar-ne una mica més de nivell, però no.

L'11 de setembre, manifestacions. Com cada any des de fa una pila. I com sempre, qui s'hi senti cridat hi anirà, i qui no, no. Així de fàcil. Així de clar. No cal fer cap acte sacramental d'afirmació nacional. La decisió de manifestar-se o no és personal, íntima. Intentar convertir aquest gest tan simple i tan primari, fins i tot, d'unir-se a una pila de gent per reivindicar alguna cosa mai no hauria de ser un espectacle periodístic, però es veu que l'agost s'ho empassa tot, més enllà de les platges.

A aquestes alçades de la pel.lícula, qui més qui menys ja sabem quin peu calça cadascú. No cal anar fent el paperot, tant si és enfundant-se una samarreta, com si és menystenint-la. Però, si us plau, que tota aquesta colla es guanyi el sou, es dediqui a allò que té encomanat i, sobretot, que ens deixi en pau amb les seves batalletes particulars, que no ens interessen en absolut, i ja cansen.

Comentaris (0)23-08-2016 06:29:45

De mascles

S’han acabat els Jocs de Rio i tornem a la normalitat. S’han acabat un jocs que, entre altres moltes coses, han servit perquè, per primer cop amb certa intensitat, hagin saltat les alarmes del masclisme, que va des de la valoració de la vestimenta i físic de determinades esportistes, fins a l’entrevista amb entrenadors i parelles sentimentals d’alguna que altra medallista que es veu que són els autèntics responsables del seu triomf, passant per la machada (remarco que la paraula ve de macho) de les jugadores de bàsquet que van arribar a la final (així ho va publicar un determinat diari madrileny). El masclisme hi és, però finalment, s’hi alcen algunes veus per denunciar-lo. Tot un avenç.

I tornant a la normalitat, tornem també al masclisme que rebrota amb força, igual com les ideologies totalitàries, dit sigui de passada, i que sap trobar vells i nous sistemes per anar amarant el pensament, especialment el més jove, sense que es noti gaire i a partir d’evidents models de referència. Un exemple? El cinema. Avui recomano la lectura d’aquesta crítica de la pel.lícula “El escuadrón suicida”, una de les estrenes destacades de l’estiu, i tota una mostra de com el supremacisme del mascle és ben present en el més íntim del nostre pensament.

Diuen que el cinema és cultura, i no seré jo qui ho negui. De tota manera, quan el cinema, o la cultura (o l’esport, o els mitjans de comunicació), es posen al servei de determinats posicionaments socials que haurien de ser un trist record de temps passats, però que no ho són ni de lluny, potser cal replantejar-nos què estem fent entre tots plegats i repensar els nostres models culturals, socials, periodístics i mentals.

Sigui com sigui, ja sabem que tot això són coses de primmirats i llepafils, que les dones són completament iguals que els homes a les societats occidentals i que prou contentes han d’estar d’aixecar tantes passions entre els representants del gènere contrari. I així anem fent.

Comentaris (0)22-08-2016 06:13:09

Optimisme

Em fa molta ràbia aquella gent extremadament positiva, que diu que tot ho veu de color de rosa i que va per la vida amb un somriure permanent, tot sovint entre impostat i hipòcrita, dit sigui de passada. I no em fa ràbia perquè jo sigui pessimista de mena, sinó perquè la realitat mai no és meravellosa, i està farcida de desenganys, fracassos, dolor, renúncies, tristeses... que, per més que ho vulguem negar, no sempre podem vestir de positivisme.

Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquest article sobre l'optimisme tòxic (gran expressió), i vaig pensar que valia la pena compartir-lo perquè, d'alguna manera, explica i ordena les meves sensacions davant de persones amb somriure dentífric permanent. Val la pena dedicar-hi uns pocs minuts.

No em tinc per una persona negativa ni pessimista, però tampoc per cap optimista desmesurat. Al llarg dels anys he anat descobrint que una bona manera d'anar per la vida és no esperar gran cosa més enllà de les pròpies capacitats i habilitats i, com a molt, del petit cercle personal que tenim més a la vora. Qui millor que un mateix pot saber què pot donar de si i a què pot aspirar, sense enganyar-se? A partir d'aquí, d'aquesta expectativa potser massa baixa, potser massa realista, tot el que arriba s'esdevé un regal, un èxit, una enorme i fascinant sorpresa, tant si parlem d'amistat, com de projecció professional, d'amors, de descobertes inesperades, de fortuna... del que sigui. Tot el que ens ve de fora del nostre nucli íntim és un autèntic tresor i un motiu per tirar tots els coets que vulguem per celebrar-ho.

Tot sovint les grans decepcions van de la mà de les altes expectatives, sobretot quan assolir-les no depèn de nosaltres. Rebaixar aquest llistó i deixar-nos sorprendre per tot el que de bo ens arribi -i agrair-ho com cal- potser és la clau de volta de l'optimisme saludable, o de la felicitat fins i tot, si voleu.

Comentaris (2)21-08-2016 07:07:29

Coincidències

De tant en tant, és com si l'atzar es posés simpàtic i ens volgués sorprendre amb alguna que altra coincidència curiosa. En qüestió de poques hores van tenir lloc, amb 39 anys de distància, l'anunci d'unes hipotètiques eleccions el dia de Nadal i l'aniversari de la mort de Groucho Marx. I què té a veure una cosa amb l'altra? Doncs potser res, però ben mirat, i si pensem que ja és més fàcil trobar a Internet cites cèlebrement absurdes de Rajoy que frases memorables de l'actor, potser la distància entre l'un i l'altre -genialitat a banda- no és tanta com podria semblar.

Sigui com sigui, em quedo amb el gran Groucho, un home singular a qui devem una bona colla de pel.lícules on l'humor es vesteix d'absurd, d'ironia, de burla... per acabar deixant algunes de les millors comèdies de la història del cinema. Ara que fa 39 anys que ja no hi és, val la pena dedicar-li uns minuts. Al cap i a la fi, un aniversari que no és cap xifra convencional (què són 39 anys? ni 35, ni 40) lligaria prou bé amb el seu humor gairebé surrealista.

Com que hem començat parlant de frases, us recomano, a tall de resum, un recull que ahir va córrer per la Xarxa, amb 14 cites de Marx i que ens recorda que Groucho sí era un home de principis. Potser de principis canviants, però principis al capdavall. D'altra banda, permeteu-me que us recomani de recuperar Duck soup, o Sopa de ganso, en la seva versió espanyola, segurament la millor i més brutal obra del marxisme. Aquesta pel.lícula, al cap i a la fi, entre acudit i acudit, entre escena absurda i escena encara més absurda, acaba sent una sàtira ferotge de la política, de la diplomàcia i, fins i tot, de la guerra, fins al punt que Mussolini la va prohibir a Itàlia, perquè la va considerar un atac personal.

Llarga vida a Rufus T. Firefly, un president que, des de la ficció, ens recorda que l'absurd sempre pot ser superat per un absurd encara més gran, i que res no és prou seriós com perquè no ho puguem prendre a broma. Bon Nadal, president Firefly. I és que la realitat sempre acaba superant la ficció. També en l'absurd.

Comentaris (0)20-08-2016 06:57:13

Coses de la tele

Seguim, un dia més, posats en matèria olímpica, perquè vista la realitat política, especialment després de l'acudit de convocar eleccions el dia de Nadal -l'únic de bo seria que la jornada de reflexió es podria tancar fent cagar el tió- les ganes de marxar ben lluny d'aquesta colla d'ineptes és més i més gran.

Avui, però, una petita reflexió que de ben segur que no té res a veure ni amb la política ni amb la incapacitat. Les retransmissions dels Jocs que està fent TVE. Per anar una mica al gra, recomano llegir aquest interessant article, que repassa el nivell formal i de continguts d'aquestes retransmissions.

Per part meva, no hi ha gaire a afegir. Bé, el que sí que vull destacar és que estic totalment d'acord amb l'analfabetisme esportiu de molts dels narradors. No fa gaires dies vaig tenir una gran mostra amb una competició de piragüisme. Francament, la retransmissió la podia fer jo mateix o qualsevol persona que mirés la tele en aquell moment. No passava d'anar cantant qui anava primer (referint-s'hi per nacionalitat, mai pel nom, que deu ser massa complicat de recordar) i qui remuntava posicions o es despenjava. Gran nivell.

En un altre ordre de coses, també val la pena insistir en la prioritat gairebé absoluta de les imatges dels lliuraments de medalles, amb himne i bandera inclosos, per davant de les de la competició pròpiament dita. La notícia és que sona l'himne, no que algú ha guanyat alguna cosa en un determinat esport. I els que polititzem l'esport som nosaltres.

Així són les coses. Es veu que als mitjans espanyols, si els treus del futbol, ja no saben on passen. Si pensen en l'enorme desplegament humà destacat a Rio, el qualificatiu de catetos olímpicos que fa servir Fermín de la Calle en el títol del seu bloc encara em sembla massa benèvol. Això sí, en línia amb la realitat general (i política) del país.

Comentaris (0)19-08-2016 06:28:13

No abandonar

Ja és ben cert que els Jocs Olímpics sempre acaben sent una autèntica galeria d'imatges, d'anècdotes i, per què no dir-ho, de lliçons que val la pena retenir. Una d'aquestes va tenir lloc en una sèrie classificatòria dels 5.000 metres femenins. Una caiguda accidental de dues atletes i el gest d'ajuda i de suport mutu entre les dues que, sabent-se ja fora de tota possibilitat, l'una per l'altra, van aconseguir acabar la prova, amb unes limitacions físiques més que evidents.

En aquests temps que corren, on sembla que només valen els resultats (sovint els resultats individuals), un gest d'ajuda acaba tenint tot el sentit i acaba sent tot un referent moral. Repassem la nostra vida i mirem quants cops hem quedat fora de qualsevol cosa, per qualsevol raó, i quants cops no hem renunciat a allò que potser volíem realment només perquè les condicions no eren les òptimes. No sempre (potser mai) serem els millors en tot el que fem, ni tindrem la sort de cara, però això no implica que deixem passar les coses sempre gaudir-ne en la mesura que puguem. Competim i ambicionem tant com calgui, però pel camí no ens oblidem de viure,, malgrat tots els entrebancs.

Caure i continuar. Perdre qualsevol opció i no abandonar. Més enllà de l'esperit olímpic, aquesta és la gran lliçó de Hamblin i D'Agostino i de la seva actitud davant l'adversitat. Per cert, l'organització dels Jocs ha decidit, si el seu estat físic ho permet, que participin a la final dels 5.000 metres, en un reconeixement més que merescut a la seva actitud.

Comentaris (0)18-08-2016 06:30:59

Supèrbia

Si repassem la llista dels set pecats capitals, en podem destacar un especialment, ja que és el que, de sempre, ha estat considerat el més greu o, fins i tot, l'origen de la resta. Em refereixo a la supèrbia, aquest desig irrefrenable de ser més important o més atractiu que els altres.

De casos de supèrbia en trobaríem tants com volguéssim. Si mirem la classe política, per exemple, potser ens vindria al cap aquell Aznar deixant anar allò que "a mi ningú m'ha de dir quantes copes puc beure", o tota la colla de polítics mediocres que pel simple fet d'haver format part d'una determinada llista i haver estat elegits, ja es creuen amb dret a tot (governs, parlaments i ajuntaments n'estan plens i no crec que calgui entretenir-s'hi gaire a posar exemples). El darrer cas el vam saber ahir mateix. Luis Bárcenas, extresorer del PP, anava ahir a signar al jutjat de Vielha, ja que és per allà passant les seves sempre merescudes vacances, malgrat tots els embargaments judicials, conduint un gran tot terreny que no va tenir cap dubte a aparcar en una plaça reservada a discapacitats. Només faltaria. El cotxe és gros, necessita un lloc ample i el conductor no pot perdre temps buscant aparcament.

La imatge de Bárcenas crec que retrata perfectament què és la supèrbia. Aquesta imatge és el millor exponent d'aquell clàssic hispà: "usted no sabe con quien está hablando" tan representatiu del franquisme, encara molt viu.

Com que cada pecat capital té una virtut contraposada, a la supèrbia li correspon la humilitat. Difícil ens ho posen. De moment, l'únic que podríem contraposar a la supèrbia serien els vots, però es veu que ni així. Hi ha hàbits, ni que siguin pecaminosos, tan, però tan, arrelats, que fins i tot conviden més a l'humor que a la condemna. I així ens va.

Comentaris (0)17-08-2016 06:24:57

Sempre la música

Segurament, una de les pors més grans que tots guardem ben amagada és patir alguna malaltia degenerativa que afecti la nostra capacitat de raonar, perquè som conscients de la dependència que ens crearà d'altres persones, i molt especialment de les que tenim més a la vora i més estimem.

Ahir vaig veure un reportatge per la televisió sobre un home que tot i no saber que és el seu fill qui l'acompanya conduint el cotxe, és capaç de posar-se a cantar, perquè recorda sense cap problema lletres i tonades. El cas és prou conegut i el fenomen que té al darrere, encara més. Es veu que la música s'emmagatzema en una zona de la memòria diferent a la que pateix més intensament l'atac de l'alzhéimer i, per tant, triga molt més a sucumbir-hi.

No deixa de ser curiós que, d'una banda, acostumem a vincular músiques i cançons a emocions i situacions vitals concretes, tot construint una mena de banda sonora de la nostra existència i de les nostres vivències més íntimes i, d'una altra, que sigui aquest acompanyament de les emocions el que més perduri en el nostre cervell. Potser sí que les sensacions i les emocions són molt més importants que tot el que sabem i fem, i no ens n'adonem, ocupats com estem amb el nostre dia a dia.

Sigui com sigui, potser no és cap mala idea mirar d'omplir la nostra vida de música per il.lustrar tot el que sentim a cada moment, qui sap si mai no serà allò que ens lligui, encara, a una història que se'ns vagi perdent enmig de la boira. Per si de cas, deixeu-me recordar un tema clàssic que aplega a la perfecció música, records i esperança més enllà de les dificultats.

Comentaris (0)16-08-2016 05:19:43

Esportistes

Emocions esportives a banda, no es pot negar que els Jocs de Rio estan deixant una bona colla de temes per comentar i de qüestions de tota mena a destacar. Un d'aquests temes, sempre latent en l'esport però que finalment sembla que ha passat a primera línia informativa, és el del tractament periodístic dels èxits esportius (i dels esportistes en general), en funció de si són homes o dones. I és que més enllà de determinades posicions de càmera gens innocents o de l'estètica dels equipaments esportius hi ha l'ús del llenguatge i del discurs que s'aplica en un cas o en altre.

Si tenim una mica de paciència, trobarem un bon grapat d'articles escrits aquests dies sobre el masclisme en l'esport. Jo vull convidar-vos a llegir aquest, que repassa tot un seguit d'aspectes prou rellevants; entre ells, l'estudi que s'ha fet a la Universitat de Cambridge analitzant 160 milions de paraules de cròniques esportives i que evidencia que homes i dones esportistes no són iguals ni reben el mateix tractament periodístic. Evidentment, l'estudi es refereix a premsa i esportistes anglesos, raó per la qual l'autora de l'article que us recomano es demana què passaria si es fes un estudi similar amb la premsa espanyola. Per posar-se a tremolar. I jo encara demano més: i amb la catalana? Doncs molt em temo que si fa no fa, igual com amb la espanyola. En això, em sap molt de greu, però tampoc som gaire diferents. Tema pendent si volem ser un país lliure, independent i digne.

L'únic bo de tot plegat és que per primer cop, si més no amb aquesta intensitat, la discriminació femenina a l'esport s'ha posat a sobre de la taula. Servirà de res? Avançarem alguna cosa? Canviarem el discurs? Francament, no ho sé, i tampoc no és que sigui gaire optimista. Però, si més no, els Jocs de Rio hauran suposat la pèrdua de la innocència (de la suposada innocència) d'un discurs masclista, patriarcal, ofensiu, o digueu-ne com vulgueu, sovint disfressat d'amabilitat i cortesia cap a les dames, que només serveix per refermar la posició de l'home (del mascle) com a ésser suprem de la creació.

Comentaris (0)15-08-2016 06:53:38

Blau

Sempre m'ha agradat el blau. De fet, així que em despisto una mica, ja vaig vestit de blau, gairebé de cap a peus. Suposo que tothom té tirada cap a algun color determinat, i el meu, de sempre, és el blau.

Avui he rebuscat una mica per saber quins significats se li atribueixen al blau. I déu n'hi do. Així d'entrada, tot positiu: sinceritat, confiança, esperança... i ja més en detall, que si el blau fosc s'associa amb riquesa, bona educació, dignitat, poder i èxit; que si el marí representa fidelitat, respecte i integritat; que si el blau clar crea una atmosfera amb encant i expressa dolçor...

Francament, no sé jo, però hi hauria molt a dir. El que sí que sé és que m'agrada el blau, el blau profund i intens del mar i el blau transparent que embolica volums i formes en el cel. El blau, i aquí sí que coincideixo amb les simbologies que descriuen els teòrics, m'aporta calma, el dolç encant de l'esperança, si voleu. Heu provat mai de mirar el mar o el cel i deixar-vos endur pels seus matisos? És un excel.lent exercici ben propi de l'estiu, i una imatge que queda gravada a la retina i als sentits, i que sempre podem anar a buscar, en algun racó de la memòria, quan calgui deixar volar la fantasia o, fins i tot, fugir d'alguna que altra realitat.

Aquests dies he pogut contemplar el cel amb atenció i curiositat, amb perseids o no, i m'ha agradat molt el que hi he vist, mentre deixava anar desigs. El mar, potser un altre dia, que sóc de terra endins.

Comentaris (1)14-08-2016 06:19:14

Quin equip?

Avui potser em posaré de peus a alguna que altra galleda, però no em sé estar. No m'agrada gens la proposta de mobilitzacions per a l'11 de setembre. Ja està dit. I no m'agrada gens per dos motius, fonamentalment.

En primer lloc, ja dubtava l'any passat, i encara més enguany, si hem de seguir amb una mena de gran gimcana de cada setembre, ara que tenim un Parlament amb majoria independentista -diuen- i amb un Govern compromès amb un determinat full de ruta. Crec que la responsabilitat és allà, ja no al carrer. Els ciutadans ja vam empènyer fins que hem arribat al punt on ens trobem. Nosaltres sí que som a punt. Però i ells? I els que tenen el poder i la responsabilitat de fer possibles les coses? Ah, i per cert, les manifestacions de la Diada descentralitzades eren la norma fins fa quatre dies, com aquell que diu, que consti.

En segon lloc, i sobretot, perquè penso que la consecució de la independència per part d'un país és l'acte polític suprem, el més important, el més transcendental per als seus ciutadans. Comparar aquest pas històric amb el futbol, o amb el gol de la nostra vida, em sembla una reducció tan bèstia que, ho he de dir, m'ofèn. Amb la independència no fem cap gol a ningú. Amb la independència, si mai arriba, ens proclamem sobirans. Nosaltres sols, sense ningú i contra ningú. No som cap equip guanyador, som un país que decideix que vol ser i que és.

Ara que, ben mirat, potser sí que els símils futbolístics són oportuns, si tirem de la memòria Barça i ens situem en aquelles èpoques en què no guanyava res, però amb un o dos golets al Madrid ja salvava la temporada sencera. Potser sí que una polida manifestació cada any, tots contents cap a casa, i a esperar un nou 11 de setembre, mentre les expectatives es van diluint pels passadissos i els despatxos. Però mira tu, qui dies passa, anys empeny. I anar fent.

Comentaris (0)13-08-2016 06:27:52

Seguim amb els Jocs

Els Jocs Olímpics avancen, i ja va bé aquesta mena de parèntesi en la massa reiterativa crònica social i política. Però més enllà de la notícia i de la immediatesa dels rècords i de les medalles, de tant en tant és bo repassar altres Jocs, grans moments per a la història, i no només de l'esport, com ara el que recorda aquest article, a propòsit del gest de tres esportistes, dos d'ells negres, en el podi, durant els Jocs de Mèxic 1968.

Els temps han canviat en aquests gairebé cinquanta anys. O potser no tant. Sigui com sigui, em costa imaginar un gest similar, avui, a càrrec, posem per cas, d'esportistes que reivindiquessin la dignitat de les dones que competeixen, habitualment jutjades pel físic i no pels mèrits esportius; o bé la de la nedadora iraniana que fa quatre dies, com aquell que diu, rescatava una vintena de persones en l'exili cap a Lesvos -i no n'hi ha prou amb un equip olímpic de refugiats; o l'orgull nacional de la medallista de Kosovo, un país que el tancament mental d'alguns encara nega; o el respecte que mereixen els esportistes sortits de faveles o de famílies absolutament trencades als suburbis. I podríem seguir amb multitud de situacions que avui ens haurien de fer la cara de vergonya, igual com fa cinquanta anys la segregació racial.

Però la nostra societat s'ha tornat polida i asèptica. Una cosa és l'esport i un altra la política o la realitat social, ens repeteixen mentre s'exalta el nacionalisme més ranci sense cap pudor a cada competició, i només cal seguir les cròniques televisives per comprovar-ho. Com si els esportistes sortissin per generació espontània en algun laboratori de tecnificació. Aquest és el nostre món, i aquesta la nostra realitat. La dignitat humana i l'orgull de ser algú o alguna cosa ja no són notícia i queden perfectament amagats dels ulls inquiets per siluetes atlètiques, per espectaculars imatges a càmera lenta, o per escàndols de tota mena. Tot sigui per la pau i l'ordre.

Comentaris (0)12-08-2016 06:21:53

Nit de desigs

Aquesta nit serà nit de desigs. Arriben, puntuals, les llàgrimes de Sant Llorenç, o si voleu, els Perseids, una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica del cometa Swift-Tuttle, que sona més científic però molt menys atractiu. Sigui com sigui, aquesta nit girarem els ulls al cel mirant de retenir la imatge d'un d'aquests meteors fugissers per tal de poder demanar un desig, que diuen que es compleix.

No és nou demanar desigs. Ho fem als aniversaris, quan encenem espelmes, quan invoquem qualsevol força humana, divina, còsmica o sobrenatural, quan llancem una moneda a un pou o a una font, una pedra a un riu... ho fem sempre que sentim la necessitat d'una ajuda que no acabem de trobar a dins de nosaltres mateixos. I aquesta propera nit, tornarem al ritual amb l'esperança íntima que una llàgrima gairebé invisible ens ajudi a aconseguir una mica més de felicitat, que és el que sempre hi ha rere un desig.

Aquesta nit badarem, riurem, ens girarem amunt i oblidarem, per una estona, la realitat mentre ens deixem en mans de la fantasia i la imaginació. Resseguirem el cel enmig d'un mar d'estels, d'avions plens de vida i de somnis per realitzar a qualsevol lloc on vagin i de satèl.lits que ens recordaran que si alguna cosa es pot arribar a imaginar, es pot fer possible. I en algun moment, tornarem els ulls avall, encendrem els llums, s'acabarà la màgia i tal vegada ens adonarem que la clau de volta de molts dels nostres somnis i dels nostres desigs és ben a prop, arran de terra, potser amagada en petits detalls que només se'ns faran visibles si sabem mirar amb la càndida passió amb què escrutem la presència d'un instant de llum que creua per davant nostre enmig dels estels.

Comentaris (0)11-08-2016 06:21:26

Armes

Hi ha qui té la pena de veure enemics a tot arreu, cosa que fa que qualsevol detall, per insignificant i inofensiu que realment sigui, es converteixi en una mena d'arma de destrucció total i en un perill per a la convivència i per a la societat en general.

Justament això és el que està passant amb el govern de l'Aragó i la seva prohibició de repartir unes terribles agendes escolars, adreçades a estudiants de secundària de la Franja, que tenen la particularitat d'estar fetes en català (llengua que per més que diguin es parla en aquest territori) i que parteixen del concepte de comunitat lingüística catalana.

Però Espanya és Espanya i Aragó és Espanya. Resultat: es prohibeix la distribució de les agendes perquè es veu que el català no existeix al territori aragonès i perquè incloure referències a festes catalanes o valencianes és alguna mena d'atemptat a no sé jo quina essència atàvica. Es veu que "comunitat" només serveix per parlar de comunitats autònomes, perfectament delimitades i amb fronteres ben definides (qui és qui dibuixa fronteres?), o per parlar de la Comunitat de l'Anell, però aquesta és una altra història.

Definitivament, segons on, la cultura, les llengües i tot el que les pugui vehicular, si no es consideren prou autòctones, són armes de destrucció massiva. Quina pena.

Comentaris (0)09-08-2016 12:03:02

Lliçó olímpica

És complicat viure en un país que és però que no és, alhora. Potser vivim en un país quàntic i encara no ho sabíem. Tenim una escola en català, però tampoc tant. Tenim un Parlament que no pot dir amb una mínima veu pròpia. Tenim una llengua per l'ús de la qual cal demanar perdó. Tenim una nació que no és formalment cap nació. Fins i tot vam tenir un himne nacional que no era himne fins que la realitat ens ho va recordar i es va fer oficial d'avui per demà. I ara, amb els Jocs de Rio en marxa, hi tenim presència catalana però no tenim equip.

La setmana passada, TV3 va il.lustar el nom del ciclista Joaquim "purito" Rodríguez amb una flamant senyera, com a referència nacional. Molt bonic i molt ideal. La pregunta, però, és si el combinat olímpic català va desfilar el dia de l'obertura dels Jocs, al costat de la resta d'equips nacionals del món. Oi que no? Doncs no tenim esportistes que competeixin per Catalunya. A tot estirar, i mirant només el lloc de naixement -una anècdota que ja sabem que poc té a veure amb els sentiments de pertinença social- hi ha esportistes catalans que competeixen sota bandera espanyola. I punt. La resta, pura ficció.

Crec que aniria bé que assumíssim la nostra realitat en tots els àmbits i deixéssim d'autocomplaure'ns pel fet de ser un país més virtual que real, en aquest cas pel que fa a reconeixement com a nació. Crec que només si tenim el valor d'assumir la condició que veritablement tenim podrem construir alguna cosa de profit. Mentre seguim jugant a ser allò que en realitat no som, tot seran castells a l'aire. I així ens va, mirem on mirem.

Comentaris (0)09-08-2016 06:22:22

25 anys

Aquests dies ha fet 25 anys del naixement d'una bèstia cridada a revolucionar el món i les nostres vides com ben poques creacions ho han fet al llarg de la història. Em refereixo a Internet, tal i com avui la coneixem, oberta al món i a tothom, aquesta realitat ja imprescindible i companya inseparable del nostre dia a dia que tot just té un quart de segle d'existència.

Repassar aquests darrers 25 anys és llençar-se per una muntanya russa a tota velocitat. Si teniu una certa edat (no massa, tampoc) segur que podeu recordar els primers contactes amb allò de la WWW. Segur que recordeu la barreja d'estranyesa, fascinació i curiositat amb què teclejàveu les primeres paraules i una màquina us tornava una resposta en forma d'enllaços a qualsevol lloc del món. I és que, a principis dels anys noranta, el món va canviar de manera irreversible.

Avui portem internet a la butxaca i ens fa falta gairebé per a tot. Difícilment trobaríem un descobriment que s'hagi fet tan omnipresent i tan imprescindible en tan poc temps com aquest. Costa imaginar la nostra realitat actual sense la Xarxa. Com seria la nostra visió del món? Les nostres relacions socials? El nostre lleure? La nostra creativitat, fins i tot? No ho sé, i potser tampoc cal fer-hi gaires tombs. Gaudim de tot el que de bo ens ofereix aquest invent i sentim-nos orgullosos i agraïts per la quantitat enorme de talent que hi ha al darrere.

25 anys d'existència de la World Wide Web i ja podem dur, com aquell que diu, el món a la butxaca, amb totes les seves possibilitats i totes les seves misèries. Si us plau, per un moment, proveu de fer un cop d'ull a aquestes darreres dues dècades i mig i prepareu-vos per sorprendre-us de com ha canviat tot i de totes les possibilitats que us ha posat a l'abast Internet. És tot un viatge a la nostàlgia, ple de sorpreses, de retrobaments i de records impagables.

Comentaris (0)08-08-2016 06:18:11

Agost

Agost és un més estrany. Un mes desitjat i sorprenent alhora. Un mes al bell mig de l'any, contravenint tota regla matemàtica, però dibuixant sempre un abans i un després en el calendari. Agost és un misteri que acostuma a començar amb una calor que fa petar les pedres i que sol acabar amb molta més aigua de la que som capaços d'entomar. En qualsevol cas, un cop més, som a l'agost.

Aquests dies d'agost són sempre diferents. Mig país fa festa i l'altre mig fa de tot. Dies de platja, de muntanya o d'ensopiment abandonat al sofà. Dies per fer coneixences, per retrobar velles amistats, o per oblidar una estona algun que altre company de viatge habitual i gens enyorat. I així anem fent, gairebé amb la inconsciència de la mandra, fins que un bon dia ens adonem que arriba setembre i tot es posa en marxa, i tot recomença a ritme frenètic, com si no hi hagués demà; com si volguéssim expiar la culpa per no sé que que hem fet o deixat de fer aquestes setmanes.

De moment, però, gaudim d'aquest breu parèntesi que sempre és l'agost. Gaudim -o patim- aquest sol o aquesta calor que més d'hora que tard trobarem a faltar, i sentim-nos, una vegada més, vius i amb ganes de fer coses diferents, de trencar la rutina i satisfets de deixar sortir a passejar els instints i les sensacions, ara que fa aquest sol que tot i que de tant en tant molesta i embafa, sempre escalfa i reconforta.

Comentaris (0)07-08-2016 06:23:59

11 de setembre porno

Definitivament, estem perdent el sentit i el significat de les paraules. Repassar el diccionari, aviat serà una mena d'esport d'aventura que es pot practicar des del sofà de casa, que és una forma ben descansada de fer-ho. A tall d'exemple: si mirem el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix "pornografia" com una representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d'excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre. A la vista de la definició, caldria demanar-li al senyor regidor de paisatge urbà de Barcelona, com s'ho fa per definir un pal de bandera com a "pornografia nacionalista provinciana". Quina capacitat d'abstracció té, el cap d'aquest regidor? Millor ni pensar-hi.

Però bé, situades així les coses, ahir vam saber que el proper 11 de setembre tindrà un acte institucional pornogràfic, no pel caire de les actuacions que el conformin, sinó perquè es farà en un espai presidit per aquest pal de bandera tan excitant i libidinós. Potser serà un acte institucional expiatori de tots els mals pensament. Qui ho sap. En qualsevol cas, molt encertat l'espai, justament davant d'aquella zona de resistència d'una ciutat, d'un poble, contra l'ocupació no només física, de fa 300 anys. D'això, jo en dic dignificar un espai de memòria i no prostituir-lo, com s'està fent des de l'Ajuntament del cap i casal.

En paral.lel, el Palau de la Generalitat acollirà la sortida de la desfilada de la Coronela i dels Miquelets, per honorar la memòria (sempre la memòria...) d'aquells que van donar la vida per defensar un impossible: la supervivència d'una ciutat -i d'una manera de ser i de viure amb drets i llibertats- que avui els gira l'esquena des de les altes instàncies.

Encara hi falta un mes i poc, però aquest 11 de setembre, per obra i gràcia d'una corporació municipal que s'ha volgut posar de cul a la història i al present, està adquirint una dimensió digna del moment històric que vivim. La rivalitat entre banda i banda de la Plaça de Sant Jaume, avui, és molt més que una qüestió de color polítics. Avui és el xoc de dues visions del món, de la història i del futur. Val la pena, no en tinc cap dubte, situar-nos al costat "pornogràfic" de la realitat que volen veure algunes ments perverses.

Comentaris (0)06-08-2016 07:24:50

Esperit olímpic

Avui s'inaugurarà una nova edició dels Jocs Olímpics. Deixant a banda tots els problemes organitzatius, i totes les deficiències que es veu que encara s'han de resoldre en alguns aspectes, aquesta serà la gran trobada de l'esport universal. Enguany, però, comptarà amb un element nou que em sembla que val la pena destacar: un equip que, sota bandera olímpica, per primer cop a la història, agruparà esportistes refugiats; esportistes que haurien de competir per Síria, la República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Etiòpia, i que no ho podran fer.

Aquest nou combinat (mai més ben dit) ha estat acollit pels mitjans i per l'opinió pública en general amb satisfacció, com una mena de reconeixement als milions de persones desplaçades per la guerra. A mi, però, que de tant en tant m'agrada anar contracorrent, em sembla la representació més evident del fracàs de la humanitat, incapaç d'aturar les guerres, incapaç d'oferir una acollida digna als refugiats (Europa és el paradigma de la vergonya, en aquest sentit) i que renta la seva consciència amb cataplasmes com aquesta.

Me n'alegro, i molt, pels deu esportistes que podran competir en aquests Jocs, però des de la pena que suposa admetre la condició de refugiat gairebé com a carta de nacionalitat d'enlloc. En qualsevol cas, una realitat molt allunyada d'aquell Citius, Altius, Fortius (més ràpid, més alt, més fort) del lema olímpic. Enguany se'ns queda curt i caldria un Humanus ("més humà", disculpeu si el mot llatí no és el que correspon) que fes innecessàries solucions com la d'aquest equip d'esportistes sense país.

Comentaris (0)05-08-2016 06:26:53

Esquerra? No em consta

Definitivament, el mapa mental de la política, tal com l'havíem conegut fins ara, ha canviat i més val que ens anem acostumant a llegir les coses de manera diferent a com ho hem fet fins ara, especialment quan sentim parlar de les esquerres.

Mirem on mirem, l'esquerra de sempre ja no hi és, ni tornarà. Els autoproclamats socialistes han copiat amb destresa les tàctiques i els arguments de la dreta de tota la vida, i s'hi han acomodat. No els costa res pactar amb Ciutadans, posem per cas, ni embolicar-se en la bandera d'Espanya per carregar contra qualsevol legítima aspiració d'un poble per ser allò que vulgui, ni per atemptar sense miraments, i escudats rere una determinada interpretació de les lleis i en unes determinades estructures, contra el català.

Altres formacions suposadament d'esquerres, com ara la que governa Barcelona, tampoc no se n'estan, i miren d'esborrar tota referència a una història que per més que la vulguin negar va existir i que sembla que els molesti, mentre recuperen i treuen al carrer imatges del dictador. Quin sentit té fer treure el bust d'un rei i recuperar una estàtua de Franco? Fem apostes a veure quantes sessions fotogràfiques no es faran al costat del dictador? De passada, es prohibeix una desfilada de la Coronela per la Diada. El pas següent? Prohibiran els trabucaires per violents? Ja hi ha algun precedent. Els bastoners, per evitar males interpretacions amb els balls de bastons? Per cert, no oblidem que els governen Barcelona no ho fan sols, sinó en coalició amb els que pacten amb Ciutadans. Tota una declaració de principis.

Mala peça al teler si les esquerres abandonen la ideologia que les ha definit fins ara, perquè aleshores, tot l'espai, sota les sigles que calgui, serà per a la dreta més dura. I mirem on mirem, no es veuen gaires senyals positius que indiquin que això no passarà (si és que no ha passat ja, i encara no ens n'hem adonat).

Comentaris (0)04-08-2016 06:17:38

Nii aigua

Finalment, el Partit Demòcrata Català, o com s'acabi dient l'antiga Convergència, es queda sense grup parlamentari al Congrés i al Senat. Aquest fet, prou significatiu pel que comporta de limitació de cara a tenir veu a les cambres, ens deixa un parell detalls ben dignes de tenir en consideració.

El primer: sentir diferents representants de Ciutadans repetint, en una mena de mantra populista i demagog, que gràcies a ells no aniran quatre milions d'euros als independentistes, o a Artur Mas directament, segons qui parli és un exercici de degradació de la política de proporcions descomunals. Ahir. el líder de la formació, Albert Ribera, s'afegia a aquesta ridícula confraria. Ara sabem què són les institucions i els seus òrgans per a aquesta gent. Només una manera d'obtenir diners que els permetin mantenir-se a les institucions, per seguir fent diners, i així fins a la jubilació, o fins a la grossa d'una bona porta giratòria, si han fet prou mèrits.

El segon: estaria bé saber què van votar els diputats de PDC en relació a la constitució de la mesa del Congrés. Que els van prometre alguna cosa i se n'han desdit, potser? Cosa estranya, amb aquests companys de viatge.

Ah! Per cert, Podemos i tota la seva colla d'associats també van contribuir a la pèrdua del grup parlamentari de PDC. Bona manera de contribuir a la reforma de la política i al federalisme i tot plegat. Com per creure-se'ls.

Vist el pati, potser no era tan descabellada aquella proposta que cap partit català es presentés a les eleccions espanyoles i promoure una amplíssima abstenció a Catalunya. Al cap i a la fi, pel que hi hauran de fer, allà... De tota manera, ja veurem què duren aquestes cambres actuals.

Comentaris (0)03-08-2016 06:14:05

Fins on es pot mentir?

"Amb Franco vivíem millor". Ras i curt, això és el que va dir ahir García Albiol, tot afirmant que l'independentisme pot aconseguir allò que ni el dictador no va poder fer: posar en risc l'autonomia i l'autogovern. Efectivament, Franco no va posar en risc ni l'autonomia ni l'autogovern. I no ho va fer perquè ja es va encarregar de destruir-ho tot abans.

Però suposem que García Albiol tingués raó i que aquest gran demòcrata que es veu que va ser Franco no hagués pogut acabar amb l'autonomia. Això voldria dir que el seu cop d'estat no hauria reeixit i que el govern de la República no hauria caigut. En aquest escenari, i com que els autonomistes haurien estat molt pitjors que el dictador, hauríem de suposar que el propi García Albiol i tots els seus companys de partit o bé formarien part d'una columna de refugiats, similar a la dels siris actuals, o bé estarien a la presó, o bé, directament, haurien estat detinguts, jutjats sense cap garantia i executats, com el president Companys, entre tants i tants d'altres. I abandonats en un forat d'aquests que es veu que no existeixen, a la vora de qualsevol carretera. Però no és el cas i les grans famílies catalanes del franquisme segueixen còmodament instal.lades, remenant les cireres, com han fet sempre.

Comparar l'independentisme amb el nazisme o el franquisme és una bajanada conceptual, pròpia de demagogs sense gaires llums. Ara bé, falsejar la història, fins i tot la més recent, tot sostenint que l'autonomia i l'autogovern de Catalunya es van mantenir durant el franquisme és tota una exhibició d'estupidesa i de fanatisme que hauria d'inhabilitar políticament qui ho proclama. Però no. Aquests fanàtics, avui, encara tenen qui els riu les gràcies i un seient a les cambres democràtiques.

Per cert, senyor García Albiol, un altre estirabot per al dia que li faci falta i vulgui carregar contra la dictadura lingüística. I li garanteixo que aquest és totalment cert i verificable: amb Franco, no suspeníem els exàmens de català.

Comentaris (0)02-08-2016 06:22:48

El que es veu i el que no

Ja sabem que una cosa és la realitat i una altra, sovint prou diferent, el que sembla que sigui. En política, això és fet quotidià. Una cosa és tot el que es pacta, s'acorda i es decideix, i una altra el que es deixa anar, els titulars de premsa i les declaracions habitualment desmesurades.

En relació amb una hipotètica independència, vull creure que aquesta mena de principi també es compleix. I és que quan sento parlar de referèndums o de declaracions unilaterals em ve al cap aquella vella i assenyada pregunta: i això qui ho paga? O si voleu, i d'on traiem els diners perquè el país segueixi funcionant?

Si hem de fer cas a les declaracions més pensades de cara a la galeria que altra cosa, ho tenim complicat. Un referèndum unilateral és un 9N, segona part. I com acostuma a passar amb les segones parts, no cal, perquè aquesta pel.lícula ja l'hem vista i ja sabem com acaba. I cosa similar passa amb la declaració unilateral. Un cop feta, què? És el que té la demagògia, que acostuma a estavellar-se contra la realitat.

Vull creure que tot el que ens arriba és només una mínima part de tot el que hi ha, i que les coses estan molt més treballades i madures del que sembla. En cas contrari, d'aquí a ben poc, ens trobarem amb la major estafa política de la història i amb un esclat de desafecció i pessimisme de proporcions i efectes inimaginables. Però segur que no passarà i que els nostres representants tenen molt més seny del que de vegades aparenten, oi que sí?

Comentaris (0)01-08-2016 06:23:35