login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Impunitat, o gairebé

Mig amagades rere les informacions que van apareixent a propòsit dels abusos en algunes escoles maristes, van sortint altres notícies sobre pràctiques que no per desconegudes, causen vergonya així que surten a la llum, relatives a més abusos a més centres educatius catòlics. I quan es coneixen, acostumen a anar acompanyades d'escàndols per una raó o altra. Un darrer exemple, el cas del professor de Múrcia que no farà cap a la presó malgrat haver reconegut violacions a nou menors. Es veu que gràcies a les novetats del codi penal, la cosa pot quedar en una indemnització de 2.200 € per víctima i una inhabilitació temporal. Una afició una mica cara, però poc més.

No sóc cap expert penalista, però que nou violacions de menors, fent ús de l'autoritat que confereix la condició de professor, es puguin resoldre amb una sanció econòmica que tampoc no és cap cosa de l'altre món, em sembla rebaixar, i molt, el delicte pel qual es condemna, i més si el comparem amb altres casos com l'empresonament de titellaires o la persecució i sanció de qui fa fotos, al carrer, de les actuacions policials.

Espanya és un país estrany. I Catalunya déu n'hi do, també. És com si la crosta de l'ensenyament catòlic encara fos impenetrable i com si allò que eren secrets a veus haguessin de dormir eternament en el llimb de la desmemòria. Casos com els dels maristes o aquest de Múrcia haurien de servir per reconciliar-nos, o per fer justícia, amb un passat massa negre, però tot sembla indicar que només acabaran servint per demostrar que encara hi ha sectors inviolables, però que no són els dels més febles, els dels menors, precisament. Mentrestant, fem veure que tot plegat ens importa i ens rentem la cara amb aigua bruta, tot exigint certificats de bona conducta sexual per treballar amb canalla. Uns certificats, dit sigui de passada, que només es poden aconseguir en una dependència de tot Catalunya. Una demostració més del respecte del Govern d'Espanya cap a tots nosaltres i cap a aquesta qüestió en particular.

Comentaris (0)30-04-2016 06:19:47

Segona volta?

Així que es va atansant la data fatídica en què se signarà una nova convocatòria electoral a Espanya, polítics de tot pelatge i periodistes afins van llençant el concepte de "segona volta", per referir-se a aquesta nova cita a les urnes, com si s'haguessin empassat sense pair-los bé, tot de manuals de gestió, o d'autoajuda, i s'haguessin quedat amb la copla que tot contratemps és una oportunitat.

Doncs no. Les eleccions del juny no seran cap segona volta. Especialment perquè en una segona volta s'eliminen candidatures i s'agrupen vots, cosa que no passarà en aquest cas i, sobretot, seguint el fil argumental permanent de les principals formacions, perquè la Constitució no ho preveu, això de la segona volta. No ens enganyem, les eleccions del juny no seran cap segona oportunitat, seran només una nova evidència del fracàs democràtic dels partits presents a les Corts Espanyoles. I el que és pitjor, amb moltes possibilitats de repetir, si fa no fa, el mateix mapa parlamentari que ara s'ha demostrat inútil.

Ni oportunitat, ni autoajuda, ni res. Simple incapacitat d'unes dinàmiques partidistes incapaces de sortir del confort de les majories absolutes, del poder absolut. Això sí, per culpa dels ciutadans que voten; que es veu que no saben ni votar. Tot un insult a la llibertat individual i als mecanismes que haurien de facilitar l'autèntic exercici de la democràcia. Però és clar, quan democràcia només vol dir anar a votar quan així s'ordena, per garantir majories absolutes, malament rai. Els fets indiquen que a la política espanyola no hi ha res de més consistent. I ja sabem que d'on no n'hi ha, no en raja.

Comentaris (0)29-04-2016 06:16:20

Prioritats

Molt s'ha escrit, i molta broma se n'ha fet, sobre l'afició de Rajoy al futbol. Però la realitat, un cop més, supera la ficció o la capacitat de fer humor dels millors guionistes. Espanya es veu a les portes d'unes noves eleccions generals i l'actual president en funcions no s'està d'admetre la gravetat del moment i de la situació. Malgrat tot, però, i després d'una trobada amb el Rey, no s'està d'engegar a pastar els periodistes que esperaven les seves declaracions, perquè se li feia tard per veure un partit de futbol a la tele.

Així és l'actual cap del Govern i ja els està bé, imagino, als milions de persones que el voten. El problema, més enllà de la irresponsabilitat del personatge, és la resignació amb què es viuen les seves ocurrències i les seves prioritats: amb absoluta normalitat. I jo em demano si algú capaç de deixar una crisi política de primera magnitud plantada perquè el primer és el futbol, què no farà amb temes menors com ara l'atur, els desnonaments, la precarietat, la pobresa... totes elles qüestions menors davant la transcendència de la semifinal d'una competició europea.

Eleccions a la vista i més que possible triomf, novament, del partit que encapçala Rajoy. I més i més futbol a la vista. Que en vagin prenen bona nota els periodistes, perquè els electors sembla que ja la tenen presa. Tot és qüestió de prioritats i de saber valorar adequadament què és més important i què pot esperar.

Comentaris (0)28-04-2016 06:28:46

Cauen mites

Quan una veritat es vol sustentar en premises falses, sempre s'acaba arribant a una mentida. I això és justament el que li està passant a la democràcia espanyola. Repassem algunes de les grans afirmacions que hem anat sentit al llarg dels anys per intentar justificar una transició modèlica i una democràcia consolidada:

  • La bondat del Rei com a cap de l'Estat. Mentida. No cal recordar totes les lloances, molt sovint clarament exagerades que ha rebut la monarquia. Ara sabem que les ombres personals i econòmiques planen amenaçadores sobre el rei de la transició i la seva família. I cada dia que passa els dubtes són més i més raonables.
  • En absència de violència es pot parlar de tot. Mentida. En absència de violència no es pot ni aseure's a parlar d'una hipotètica independència de Catalunya, per exemple.
  • Les autonomies tenen parlaments legislatius. Mentida. Llevat, això sí, que legislin exactament igual com ho fan les Corts, per no crear discriminacions entre ciutadans en funció del lloc on visquin.
  • La sobirania resideix en el poble. Mentida. Només resideix en el poble quan el poble es pronuncia com convé als interessos partidistes dels grups polítics. En cas contrari, el poble s'ha de tornar a pronunciar, fins que l'encerti.
  • La democràcia es construeix amb diàleg i consens. Mentida. Ha quedat clar que la classe política espanyola només sap governar des de les majories absolutes, des de les posicions de poder total, i mai des de l'esforç per aconseguir acords amplis.

Econòmicament, Espanya està en crisi, per no dir en fallida, però políticament, la bancarota és absoluta. I si no passa res, d'aquí a uns dies en tindrem una evidència més que hauria de fer pujar els colors, i plegar de l'activitat pública, a aquells que en són responsables. Però això no passarà, perquè la democràcia espanyola no és ben bé, ni de lluny, allò que hauria de ser.

Comentaris (0)27-04-2016 06:20:44

Per a què?

No és el primer cop que comento aquest assumpte dels submarins que no suren, però és que el tema dóna de si molt més del que caldria. Ara resulta que sí, que ja han aconseguit que els submarins que estava fabricant a Cartagena per a l'Armada Espanyola sí que floten. Tot un detall. Però com sempre acostuma a passar, amb un sobrecost important. En aquesta ocasió, uns 130 milions de res, que pagarem entre tots.

Aquesta anècdota dels submarins, que no passaria d'anècdota si no fos perquè és una mena de constant en les inversions públiques a Espanya, que torna a posar sobre la taula diverses qüestions que couen, sobre l'ús dels recursos públics: Estan prou justificades determinades despeses? Hi ha realment capacitat per fabricar segons què? Per què mai un pressupost amb destinació pública es correspon amb el cost final? Preguntes que ens hem fet un cop i un altre, tot contemplant impotents com els nostres diners es llancen en exhibicions d'incompetència dels responsables o d'inutilitat dels productes finals.

Potser sí que l'Armada tindrà submarins nous, un dia o un altre. Però a quin preu? Al del ridícul previ. I amb quin cost? o més ben dit, amb quin sobrecost? Espanya és així. I de propina, preparem-nos si finalment torna a haver-hi eleccions. Tota una novetat, això del sobrecost també aplicat a les campanyes electorals. Perquè el preu de la incapacitat de parlar i de formar govern també el pagarem entre tots. Al cap i a la fi, sembla que del que es tracti és que els diferents líders puguin seguir jugant a fer de mascles alfa de la política, tot esperant que una curiosa aparició de vots a les urnes els retorni una majoria que els permeti fer allò que vulguin, sense haver de parlar amb ningú.

Catalunya, amb tots els seus defectes (no pocs) i amb totes les seves mancances (no poques) encara pot donar lliçons de segons quines coses. Us imagineu que haguéssim hagut de repetir eleccions? Doncs això.

Comentaris (0)26-04-2016 06:26:21

Ells són així

Mig amagada entre especulacions sobre pactes impossibles, sobre governs en descomposició i, a casa nostra, rere piles de llibres i roses, la setmana passada vam saber que el Sindicat Unificat de Policia va presentar una querella, davant del Tribunal Suprem, contra l'actual ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, per suposada prevaricació en el nomenament del periodista Francisco Marhuenda com a comissari honorari de la Policia Nacional. Un periodista, per cert, condemnat per intromissió en l'honor d'un comissari de debò.

Un mèrit més en la llarga llista de despropòsits d'aquest trist i patètic ministre, que passarà a la història tant per la poca talla democràtica de les lleis repressores que ha promogut, com per excentricitats de la talla de condecorar mares de déu. Poc lloable, i poc digne d'un ministre d'un suposat govern democràtic, tot plegat.

De tota manera, cap sorpresa en aquesta nova demostració de companyonia i amiguisme. És la manera de funcionar, de sempre, dels governs franquistes i post-franquistes, basada en els favors a amics i afins, a canvi, sempre, d'altres favors. I la combinació un ministre de l'interior i un periodista, en una etapa en què les filtracions de tota mena a determinats mitjans i la publicació de notícies i informes més que dubtosos ha estat norma d'actuació, n'és un bon exemple.

Aquesta gent funciona així, i mai no canviarà, tant si estan en funcions com si no. Manen. I com que manen, fan el que volen, que per això tenen el poder. Així ho han fet de sempre, i així ho fan encara. I ho faran. Només una pregunta: algú pot imaginar què hauria pogut passar si un sindicat majoritari dels Mossos d'Esquadra s'hagués querellat contra el conseller d'Interior per prevaricació? Aquí rau, també, una altra diferència entre ells i nosaltres. No ho oblidem.

Comentaris (0)25-04-2016 06:29:21

La festa invisible

Ahir vam tornar a viure la gran festa de la diada de Sant Jordi. Una festa no festiva, calendari laboral en mà, però així i tot una jornada tan excepcional i tan singular que fins i tot en dissabte llueix com se n'espera. Ahir vam passejar, vam comprar llibres, vam regalar roses i ens vam tornar a sentir part d'una història, d'una tradició que ens identifica i que ens fa singulars. I tot això va ser possible, un cop més, perquè milers i milers de persones no van passejar i es van fer fortes a l'altra banda de les taules i dels mostradors que miràvem i remenàvem en busca d'aquella obra coneguda o d'aquella altra que ens cridés per sorpresa.

En el fons, sempre és així. Hi ha qui treballa perquè altres puguin fer festa. I així és com el món avança, com les identitats es fan grans i com jornades com la d'ahir són el que són, motiu d'admiració i d'enveja. Mai, fet i fet, pot gaudir tothom de les mateixes coses al mateix temps. La vida és com és, plena de llums i d'ombres. Sempre hi ha qui riu quan algú altre plora i qui té motius de celebració quan el veí fa el dol. I així anem endavant, fent festa sempre que podem, o contribuint a la dels altres, des de l'anonimat de l'altra banda d'un mirall que sovint no sabem veure. Sant Jordi o drac, princesa o rosa. Tots ho som en algun moment; i ho hem de ser perquè la història no es perdi i la llegenda segueixi viva.

Avui, el meu reconeixement i la meva gratitud a tothom que ahir va fer possible una nova gran jornada festiva, al llarg de la qual vam gaudir d'aquella flor invisible i perfumada que és el resultat d'un treball ben fet, sovint també invisible.

Comentaris (0)24-04-2016 07:20:42

Sant Jordi

Avui, dia gran. Sant Jordi. Una festa que val la pena celebrar amb qui estimem i amb qui cap drac no espanta, ni fa retrocedir. Avui, entre roses i llibres, farem festa junts, on sempre, com sempre, per sempre.

image001

Comentaris (0)23-04-2016 06:37:22

Una de contes

Ara que arriba Sant Jordi és bon moment per recuperar un dels gèneres literaris amb més recorregut al llarg de la història i que va sobreviure al llarg dels segles per transmissió oral fins que un bon dia va quedar fixat en la memòria escrita. Em refereixo al conte.

Tots coneixem una bona colla de contes tradicionals, d'aquelles històries carregades de sàvies ensenyances que vam aprendre de petits. Sabem que, mirats en detall, contenen molts elements violents, cruels fins i tot, que acostumen a passar desapercebuts, amagats enmig d'una narració que, tot sigui dit, ha anat evolucionant al llarg dels segles i perdent bona part de la seva càrrega més dura. Així i tot, pensem només en els tres porquets i com acaben amb el llop, en les set cabretes, o en la bella dorment, per citar tres casos clàssics. Segurament no són altra cosa que el reflex d'un món on l'amor, l'odi, la crueltat, la bondat i la violència conviuen sense cap problema.

Al llarg del temps s'han anat fent versions diferents d'aquestes històries. Darrerament, de la mà del cinema, que els ha marcat amb l'estètica i la filosofia Disney. Però també hi ha hagut altres adaptacions menys conegudes però prou interessants, com ara la versió políticament correcta que va sorgir als Estats Units, els anys noranta del segle passat, i que constitueixen un magnífic exemple d'on ens pot dur un excés en la correcció a qualsevol preu, o la més recent versió feta per l'Associació Nacional del Rifle, amb la intenció de mostrar les bondats de la possessió de les armes de foc. Terrible.

Els contes, des de sempre, han tingut vocació educativa, però igual com passa amb qualsevol sistema o element educatiu, la temptació d'utilitzar-los amb finalitats no sempre prou lloables és massa gran. Furgar en la ment dels més petits i sembrar-hi la llavor d'un determinat model de vida és massa atractiu com per deixar passar la possibilitat de fer-ho, ja sigui per promoure una societat capitalista i profundament classista, o la tinença d'armes de foc. I això sí que no és cap conte.

Comentaris (0)22-04-2016 06:19:36

Intarnasigència i tolerància

El meu comentari d'ahir, en aquest mateix espai, parlava de la capacitat que tenim de jutjar de manera diferent actituds i errors si ens són propers o si els sentim llunyans, i comentava les catalanades que se li van escapar al president Puigdemont durant una entrevista en castellà.

I va ser també ahir, al vespre, que Josep Cuní, en el seu programa de televisió, es va acarnissar sense cap mirament, amb una preposició "de" que es va colar al lloc equivocat del text, en espanyol, que el president Puigdemont va lliurar al seu homòleg en funcions, Mariano Rajoy. Efectivament, un error gramatical tan fàcil d'evitar com fàcil que es produeixi en textos revisats un i mil cops per persones diferents, com aquell. Els que habitualment treballem amb redaccions d'aquesta mena, ho sabem prou bé. En qualsevol cas, res a dir. L'errada hi era i no hi havia de ser.

Dit això, el periodista Cuní, als pocs segons d'enllestir el seu monòleg en defensa de la correcció gramatical, va donar pas a un dels seus col·laboradors habituals que, sense miraments, li va etzibar, gairebé a tall de salutació, un clamorós "tenim que". Cap comentari. Cap observació. Potser no calia dir res perquè aquest programa que comento compta amb una tropa de tertulians que, entre altres coses, es poden destacar pel pèssim català oral amb què ens ofenen a diari.

A la vista de la situació, a banda de canviar de canal, cosa que vaig fer sense pensar-m'ho gens ni mica, em vaig demanar si la reacció de Cuní va ser un simple acarnissament contra el president amb el pretext d'una errada gramatical, o l'expressió més inconscient, i per tant més genuïna, de respecte cap a una llengua en la qual no suporta incorreccions, l'espanyola, davant de la manca de consideració cap a una altra que es veu que ho entoma tot, la catalana.

Algun dia algú es plantejarà seriosament que tothom que apareix habitualment en televisió, o a la ràdio, està generant models de llengua que acaben quallant en els espectadors i en la manera com s'expressen? Algun dia exigirem un ús tan polit de la nostra llengua com el que esperem de l'espanyola? Segurament que no. Segurament que això no passarà mai, perquè també en aquesta qüestió es fan servir habitualment diferents vares de mesurar, com ahir ens va fer evident, amb tanta claredat, Josep Cuní. Tot el que en un cas és intransigència, tan legítima com vulgueu, en un altre és tolerància, tan il·legítima com calgui.

Comentaris (0)21-04-2016 06:25:13

No canviem de vara

Admetem-ho, no sempre fem servir la mateixa vara per mesurar segons què o segons quins comportaments. Serà que som humans, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, però és així. Un parell d'exemples recents:

Un de frívol. L'actual entrenador del Barça, Luis Enrique, un home que sembla que ha oblidat tot el català que va aprendre en el seu moment, acostuma a exhibir una actitud dura, poc amable, durant les rodes de premsa, i molt especialment amb determinats periodistes que no són sants de la seva devoció. Però tendim a ser condescendents i el veiem com una persona exigent i tan centrada en la seva feina d'entrenador que li costa relacionar-se amb la premsa. Podríem recordar altres entrenadors, en altres equips, amb comportaments i ocurrències igual de desagradables. Aleshores, no vam tenir cap mirament per satanitzar-los. És clar, eren d'els altres, no dels nostres.

Un de seriós. Tots hem rigut amb el mal ús d'un idioma per part de determinats polítics. El cas més exagerat, sense dubte, l'anglès de diferents membres de la família Aznar-Botella. Fa no gaires dies, el president Puigdemont era entrevistat per Anna Pastor, en espanyol, i va deixar anar unes quantes catalanades més pròpies d'un tema clàssic de La Trinca que altra cosa. En el primer cas, vam fer tota la sang que vam poder. En el segon, callem discretament i mirem cap a una altra banda.

Potser aniria sent hora que tots plegats pugem el nivell d'exigència amb nosaltres mateixos. Que ens comencem a mesurar, també amb la vara de l'excel.lència i que demanem dels nostres líders (esportius, polítics, o de qualsevol àmbit), la perfecció que ens tant ens agradaria trobar-hi. Luis Enrique és un gran entrenador que ha aportat molt a un equip acostumat a guanyar, i el president Puigdemont, un polític de fermes conviccions i amb el valor que cal en moments crítics com els que vivim. El pas al nivell màxim en cada àmbit és petit, però imprescindible. Si no el fem, si no l'exigim, flac favor ens estarem fent tots plegats.

Comentaris (0)20-04-2016 06:17:10

Normal o no?

Una de les diferències entre un sistema i una estructura política essencialment corruptes i un altre on hi ha corrupció és la manera com es tracten les situacions de vulneració de la llei i com la gent se les empassa, o no.

Aquests dies hem sabut que el totpoderós Rodrigo Rato, mentre exercia de guru econòmic, de defensor del compliment dels deures amb la hisenda pública, es passejava pel món com a càrrec de l'FMI, o exercia de banquer gairebé màgic, evadia impostos a paradisos fiscals. Així, tan senzill com això. Qui podria desconfiar de la rectitud moral d'aquest gairebé artífex del miracle econòmic de l'època Aznar?

I ja que he esmentat Aznar, un altre que mentre anava donant lliçons de tot a tothom, però que tampoc no complia amb els seus deures tributaris, cosa que finalment s'ha sabut i sancionat, malgrat les seves visites al ministre del ram, a domicili (detall gens menor), imagino que per parlar de futbol, perquè es veu que d'aquests afers, ni mitja paraula. O això diuen.

Tots els informatius han dedicat l'espai just a donar les notícies, quatre comentaris a les tertúlies i girem pàgina, que aquestes coses passen. Bé, passen allà, perquè el tractament del cas Pujol i els seus diners a Andorra van tenir un impacte i unes conseqüències ben diferent i van obrir la porta a una complexa i exemplar comissió parlamentària, a la investigació dels negocis familiars i a la retirada d'honors de l'expresident.

Veurem comissions parlamentàries o investigacions de l'entorn d'Aznar o de Rato? Els veurem perdre els honors dels seus antics càrrecs? Evidentment que no. El que en alguns llocs és delicte i vergonya, en altres una mala pràctica que s'ha descobert. Res més. Els agradi o no, encara hi ha diferències, fins i tot en el moment de mentir. O d'assumir la mentida com a fet normal i part del negoci de la política.

Comentaris (0)19-04-2016 06:19:33

Endavant, o enrere?

Aquesta setmana passada vam saber que el Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística oferia l'accés als prop de 350 articles de diferents diaris publicats arran del manifest Koiné. Déu n'hi do, si dóna de si la cosa de la llengua. Gairebé 350 articles en quatre dies, com aquell que diu. Alguna cosa no gira rodona.

Aquest intens i en molts moment agre i tendenciós debat evidencia que el tema del català a Catalunya és una qüestió no resolta i, en molts moments, amb pinta de seguir aturada en el passat sense gosar avançar ni una mica. Ahir, diumenge, el diari Ara regalava un curiós i vintage adhesiu amb el lema "En català, si us plau". Als que tenim una certa edat i vam conèixer el món sense internet, ens serà fàcil recordar aquest mateix element publicitari, però en la seva versió original, de fa unes dècades. Però la cosa no queda aquí. No fa gaire, amb motiu dels atacs a la immersió lingüística, va ressuscitar la Norma, una nena amb granota texana que en temps d'una Generalitat tot just recuperada, ens convidava a aprendre el català. Ara tornava per cridar que el català no es toca. Aquesta ofensiva contra la immersió també va propiciar el retorn d'altres imatges icòniques, com la del nen amb bata reclamant l'escola en català.

A mi m'ho sembla, o al pas que anem aviat tornarem a enganxar al cotxe allò d'"el català, cosa de tots" que lluïa, tota ufana també la Norma? No deixa de ser sorprenent que mentre un important grup d'estudiosos de la llengua, prou solvents i reconeguts, enceten el debat sobre el futur del català, la resta de mortals girem els ulls cap al passat per recuperar-lo, com si qualsevol temps passat hagués estat millor. Una absoluta mentida, per cert.

Costa parlar seriosament de futur de la nostra llengua amb imatges, rutines i maneres de fer que només van a retrobar el passat, com una mena de garantia de no sé què i repetint una lletania de dades tan conegudes com inútils i tòpiques. No aconseguim sortir d'una macabra roda de tòpics sobre justícia, cinema, educació, lleure i empresa, sense cap replantejament seriós de la realitat ni de què cal fer per canviar-la, més enllà d'entestar-se a veure mig ple un got cada cop més buit. Així costa molt avançar. Massa.

Comentaris (0)18-04-2016 06:10:13

Caminar

Si mirem el diccionari, la primera definició que ens dóna de "caminar" és "traslladar-se a peu d'un lloc a un altre". És a dir, desplaçar-se, moure's per arribar a algun lloc. Tradicionalment, és el que ha fet l'home, especialment abans d'ajudar-se d'animals o de màquines. I també és el que fa quan no té altre remei o quan busca un contacte ben directe amb el lloc per on es desplaça.

Però més enllà d'anar d'un punt a un altre per qualsevol motiu, caminar també és descobrir o retrobar, segons si l'espai per on passa el camí és nou o ja conegut. Caminant descobrim llocs, persones, paisatges, sensacions... o, si és el cas, retrobem moments, imatges, paraules, sentiments viscuts que ens agrada recordar o que ens porten dolor o enyorança.

Caminar, però, sempre és avançar. Avançar per un camí i avançar amb els altres o amb un mateix. Caminar és, deixar que les coses, les sensacions, els afectes, flueixin, avancin i facin la seva via gairebé com fem nosaltres, pas rere pas. Així ho apunta una altra de les definicions que ens ofereix el diccionari: "fer el seu camí alguna cosa".

Caminem, sols o en companyia, i deixem que tot faci el seu curs, que avanci amb nosaltres, o que ens empenyi a no aturar-nos. Quan arribarem a destí, per lluny o a prop que sigui, alguna cosa haurà canviat.

Comentaris (0)17-04-2016 06:22:49

On és el vent?

Diu la dita que una oreneta no fa estiu. Segur que no. Però, quantes orenetes calen, aleshores? D'acord, la pregunta és difícil de respondre, perquè és evident que l'estiu no es pot mesurar per la quantitat d'orenetes que el poblen. De tota manera, això de preguntar quants individus calen perquè pugem parlar d'alguna cosa com a conseqüècia és una pregunta prou antiga. Sense anar més lluny, l'any 1962, Bob Dylan va escriure la seva cèlebre Blowin'in the wind, on ja es planejava aquest tipus de qüestions, tot esperant que fos el vent qui li tornés resposta. I molt em temo que encara l'espera.

Aquesta reflexió m'ha vingut al cap pensant quants delinqüents calen per tenir una banda, o quants corruptes per fer un sistema corrupte. Potser la pregunta tampoc no té resposta. Però plantegem-la d'una altra manera: quants terroristes calen per poder parlar de banda terrorista? Que no és ben bé el mateix? Potser no, però en el fons s'hi assembla. Algú va dir que el verí és la dosi. Mirem la dosi, doncs.

Fa dies que anem rebent, gairebé com un fet rutinari, les notícies de més i més personatges vinculats al PP, un partit que ha governat durant anys gairebé arreu, que van desfilant per tota mena de tribunals per suposats delictes, enganys, fraus i corrupteles diverses. Fets aïllats, diuen. Potser sí. Però igual com sabem quants assassins fan una banda criminal, aniria bé anar pensant quants delinqüents fan un partit delinqüent.

Lluís Llach cantava que, al Vallès, cinc turons fan una serra i quatre pins un bosc espès. Ja és una referència. Bob Dylan esperava, fa més de cinquanta anys, que el vent li tornés contesta. Podem confiar nosaltres en rebre respostes d'algú o d'algun lloc? O haurem de seguir confiant que un cop d'aire capriciós esvaeixi tanta boira? De moment, no passa res, encara que passi de tot. I la boira no escampa.

Comentaris (0)16-04-2016 06:32:17

Sentir o tenir?

Serà perquè els temps canvien, perquè finalment anem aprenent alguna cosa, o perquè som així de moderns, però diuen els entesos que, especialment els més joves, cada cop més prefereixen gastar els seus estalvis en sentir experiències que en comprar coses. Es veu que tenir cotxe nou ja no és prioritari, ni endeutar-se fins a les celles i la jubilació per tenir un pis. Ara, es veu que la prioritat és viatjar, sentir, viure experiències i descobrir sensacions més enriquidores que la mera possessió de coses i més coses.

Això és el que explica prou bé aquest interessant article. Sembla que cada ens estimem més sentir que tenir. I això, d'entrada, és tot un avenç. Però com que un té la mania de buscar tres peus al gat, em demano si aquest canvi no fa dies que l'han vist els fabricants de coses i, fins i tot, se'ns han avançat, un cop més. Recordeu aquell anunci de cotxes amb el lema "t'agrada conduir?" suposadament, ens volia vendre una sensació, una experiència, però en realitat ens encolomava un cotxe. Us heu fixat que una nit d'hotel ja és una experiència romàntica, o rural, o cosmopolita? i la compra i consumició d'un vi una experiència sensorial? Que la roba nova és gairebé una experiència vital al ritme del temps de cada temporada? O que una mà d'andròmines interconnectades és poder sentir-se en comunicació amb el món?

De ben segur que val la pena apostar més per la sensacions que per les possessions. De ben segur que resulta molt més gratificant un viatge i tot el que s'hi pot arribar a descobrir que renovar l'armari. Però atenció, que aquells que mirem d'evitar saben que estem tips de comprar de tot per res, i també saben molt bé què com no perdre'ns. Si cal, fins i tot, poden fer que la temptació tingui forma de poma, com des del principi dels temps.

Comentaris (0)15-04-2016 06:25:34

Ni mitja broma

Quin respecte pot merèixer un corpus legislatiu que condemna centenars de famílies a la misèria energètica? Quin respecte pot merèixer un govern que l'empara? Quin, un estat on això és normal, legal i just? Al meu modest parer, cap.

Doncs aquesta és la realitat. Aquesta és la sentència del Tribunal Constitucional contra la legislació catalana que intentava evitar els talls dels subministraments energètics bàsics en casos de pobresa. Però no patim, no passa res. Bé, no passa res fins que una escriptora gosa fer crítica satírica cremant fulls d'un llibre que simulava ser la Constitució com a mitjà per escalfar-se. Quan la crítica i la sàtira fan acte de presència, surten del seu cau totes les fures per llançar-se-li a sobre.

Això és el que li ha passat a l'Empar Molier arran de la seva acció televisiva. Recomano la lectura de l'editorial d'ahir de Vilaweb, on Vicent Partal reflexiona sobre els fets amb una precisió tal que no deixa marge a dir gran cosa més. De moment, la reacció de TV3 ha estat retirar el vídeo i la del CAC obrir una investigació d'ofici (esperem que no d'ofici de difunts mediàtics). Malament rai quan aspirem a tenir estructures d'estat i, de primer moment, tirem de censura, igual com els veïns més irracionals.

Aquest és el país que tenim, amb totes les seves llums i totes les seves ombres, sempre i quan els que tallen el bacallà (i els subministraments) a Madrid i la seva peculiar legislació no ens deixin definitivament a fosques.

Comentaris (0)14-04-2016 06:12:22

O tot, o res.

Qui no s'ha trobat mai amb un bon professional (metge, llauner, professor o futbolista, posem per cas) de qui ha pensat, "quina pena, perquè mira que és bo, però mala persona". Segur que tots trobaríem casos en diferents àmbits. Qui no recorda aquell metge malcarat i poc respectuós que un dia ens va tractar, o aquell professor amb excel.lent reputació i pèssim tracte.

Doncs fa un parell de dies que vaig ensopegar amb aquest article on, entre moltes altres coses a propòsit de les diferents classes d'intel.ligència i de com aprofitar-les, s'afirma que no es pot ser bon professional i mala persona. Mira que m'ho pensava. Però com que sempre ha primat l'aspecte tècnic, l'habilitat, per damunt de l'atenció i l'empatia, ens hem anat acostumant a rebre i callar, per tal que ens resolguin (o ens ho facin creure) la nostra necessitat.

Prenem nota; "no es pot ser bon professional i mala persona". Un bon professional, un professional excel.lent, ho ha de ser en tot, en totes les seves habilitats, inclosa la capacitat de relacionar-se i comunicar-se amb els altres. I no permetem que ningú, mai més, ens maltracti a canvi d'un suposat bon servei. O potser compraríem un esportiu amb rodes de carretó? Doncs amb les persones, amb els professionals, el mateix. O tot, o res.

Comentaris (5)13-04-2016 06:15:04

Al dictat

La vitalitat d'una llengua no es pot mesurar per la correcció ortogràfica dels seus usuaris. Bé, no només, perquè és cert que la correcció, en qualsevol activitat humana, hauria de ser una condició prèvia per a tota manifestació pública.

En el cas de la llengua, de la catalana per a més senyes, el tema de la correcció es debat entre un ús públic, especialment oral que, en mans de polítics, tertulians, intel.lectuals i comunicadors diversos, frega la catàstrofe, per no dir directament l'execució de tota norma i que genera models de llengua patètics. A l'altra banda, tenim la proliferació de cursos, cursets i activitats paral.leles, com ara els dictats populars (darrerament apareixen com els bolets), en una dinàmica que sembla incapaç de superar els límits de la gramàtica i que posa l'accent en la regla, l'excepció i aquelles paraules que segurament mai ningú no farà servir, com a valor que distingeix els bons parlants.

Tant en un cas com en l'altre, s'intueix la tragèdia. En el primer, per manca absoluta de respecte i dignitat i, en el segon, per un excés de cura que acaba encotillant la llengua i reduint-la a l'àmbit de l'aula com a expressió màxima de qualitat i fent-la ben poc atractiva per a un ús quotidià.

Per a quan la superació definitiva dels dictats? Per a quan la irrupció a tot arreu d'iniciatives que facin servir realment i amb correcció la llengua, més enllà de la defensa estricta de la norma? De què ens han servit tres dècades d'ensenyament en català, de televisió i de polítiques lingüístiques?

Fins que no siguem capaços de fer servir la llengua i de projectar-la en públic d'una manera més atractiva que incidint en l'observança cega de la gramàtica, malament rai. I de moment, no acaba de semblar ben bé l'hora de superar determinades rutines antigues. Molt antigues. Què voleu que us digui, mai no m'han agradat els dictats, i no serà ara que en faré cap excepció.

Comentaris (0)12-04-2016 06:15:03

Així és i així seguirà

El cert és que ja ens ho imaginàvem, però ara la cosa es posa per escrit amb tota la seva cruesa. La pobresa és hereditària. Els nens pobres seran adolescents pobres i adults pobres, tot perpetuant una situació d'exclusió social que hauria d'avergonyir els seus responsables.

Ni ascensors socials ni històries. Misèria crida misèria i perpetua misèria. Els nens més desafavorits -i les dades a Catalunya ja se situen per sobre del 20%- fracassaran a l'escola, perquè el sistema educatiu i les seves mancances no atenen com caldria aquests alumnes. L'única esperança és superar el nivell de formació dels pares, creuar els dits i gairebé esperar un miracle.

Aquesta és la nostra societat del futur, la que estem construint -o destruint- avui mateix. Que no ens venguin contes de fades. O es dediquen els recursos que calen per educar els nens amb menys possibilitats, o seguirem generant bosses immenses de marginació social adolescent i adulta. Però no sembla que aquesta sigui la prioritat.

Sempre és bo saber la realitat, per crua que resulti, si més no perquè no ens puguin enganyar amb tota mena de promeses i de xifres que només pretenen maquillar una realitat duríssima que sembla que no els importa gaire, als responsables polítics; aquells que decideixen quan i on s'han de dedicar els diners i que tot sovint viuen d'esquena a allò que passa tot just a l'altra banda del carrer, refugiats en un autèntic món paral.lel, amb escoles, hospitals, feines, cases, barris... a banda, des d'on dissenyen un demà profundament injust.

Comentaris (0)11-04-2016 06:19:30

On es el pilot?

Sam. Aquest és el nom d'un gosset de peluix que va protagonitzar una ascensió a l'estratosfera gràcies a un globus d'heli. L'aventura espacial de l'animaló formava part d'un experiment científic d'una escola anglesa. Un cop el globus va esclatar i la càmera i el pilot van iniciar un ràpid descens, van començar les tasques de recuperació de tot plegat. La càmera es va trobar aviat, gràcies al GPS que portava, però de l'astronauta encara no se n'ha sabut res, raó per la qual s'ha posat en marxa una crida a través d'Internet per mirar de localitzar aquest petit heroi local.

No és el primer cop que un nino forma part d'un experiment científic escolar. I segur que no serà l'últim tripulant d'un globus, perquè la ciència també té el seu component fantàstic, i perquè tot sovint, si volem que un bon experiment sigui prou reeixit, cal l'element animat o inanimat que li doni aquest plus de proximitat, d'humanitat fins i tot.

Mentre hagi professors capaços d'explicar els principis de la ciència amb imaginació i fantasia, mentre hagi alumnes amb ganes de fer seu un experiment científic afegint-li humanitat, i mentre la gent anònima i desconeguda sigui capaç de mobilitzar-ser per trobar un intrèpid gosset de peluix desaparegut, hi haurà esperança en un futur millor.

Seguim, doncs mirant al cel demanant-nos què hi ha i on són els límits, i mirant a la terra per retrobar un aventurer perdut. Una mica és el que sempre ha fet l'home al llarg de la història, encara que darrerament sembli que mirar els que tenim més a la vora, vinguin d'on vinguin -encara que no sigui de l'estratosfera- resulti una feina massa ingrata de fer, especialment per a aquells que tenen el deure de facilitar un demà més pròsper a tothom.

Comentaris (0)10-04-2016 07:05:42

Nova política

Ja fa dies que se'n parla, d'això de la nova política. De moment, poques evidències tangibles que sigui alguna cosa real, més enllà de formacions amb noms diferents dels fins ara habituals, però amb maneres sovint ben antigues.

Jo que em pensava que la nova política seria més una nova manera de fer, d'entendre la realitat i la professió i no un simple canvi de cares, més per raons cronològiques i generacionals que altra cosa. De moment, l'únic exemple que tindria alguna cosa a veure amb una regeneració real va ser el "Desmuntant Polònia" de dijous. Veure tota una colla de polítics de primeríssima línia parodiant-se a ells mateixos, al dictat d'un guió que traspassava constantment la frontera de l'absurd, per allò de la paròdia del personatge que cada setmana els parodia (paròdia sobre paròdia) diu molt del seu l'autèntic fons humà.

Compartir programa, actitud i humor, més enllà de les ideologies, és molt més que fer un esquetx. Aquesta capacitat de riure's d'un mateix i de fer-ho amb gràcia és tota una declaració de principis i, si em permeteu, una porta oberta a l'esperança d'alguna cosa que tingui una mica veure amb una nova manera de governar i de fer oposició basada més en les actituds que en els dogmes ideològics.

No sé jo quants països podrien enregistrar un programa de televisió com el de dijous, però dubto que gaires. Mirant al nostre entorn, segurament cap. Aquesta és una diferència important que caldria no perdre de vista. Que només era un programa de televisió? Efectivament, només era un programa de televisió, però mirem amb distància la llista de noms i la majoria parlamentària que fa que puguem tirar endavant i demanem-nos quants parlaments del nostre entorn serien capaços d'imitar-lo. Qüestió d'actitud. I d'alçada de mires.

Comentaris (0)09-04-2016 07:02:20

Raonar amb les vísceres

Què hem per dut el senderi, o què? Que potser se'ns ha encomanat la intolerància visceral d'algun que altre veí? Que ja som incapaços d'opinar i debatre sense utilitzar sistemàticament l'insult i la desqualificació? Doncs això sembla, a la vista de les reaccions que ha provocat la publicació del manifest del Grup Koine. Un manifest, per cert, que començo a pensar que bona part dels opinadors més viscerals no han llegit, ni en diagonal.

Una mica de sentit comú, si us plau. El manifest en qüestió és només això, un manifest, un document declaratiu. Ni una llei, ni un decret, ni un text articular, ni res de res que tingui cap valor ni cap aplicació més enllà d'encetar un debat, d'altra banda imprescindible, sobre el futur estatus lingüístic a Catalunya. Res més. Però es veu que hem perdut el do de la paraula sàvia i tots plegats, polítics, periodistes, tertulians i intel.lectuals, s'han passat al costat fosc de la dialèctica i de la raó. I això passa l'any que recordem Llull, per a més ironia.

Malament rai quan un país perd la capacitat de debatre civilitzadament, com ara. Malament rai quan tot allò que no compartim ho interpretem com una agressió gairebé personal. Malament rai perquè des de la vehemència i des de la frontera de la irracionalitat no es pot construir res. Com a molt, es pot imposar, però mai construir.

Si aquesta és la reacció pública davant d'un debat tan necessari com és el nostre futur lingüístic, i tan important com vulguem, però amb el qual no ens juguem el pa de cada dia, què passarà quan calgui debatre qüestions on sí que ens anirà la salut, la vida mateixa, o el futur dels socialment més febles o més desafavorits? Ara mateix, no ho vull ni imaginar.

Vergonya. Vergonya és el que aquests dies sento llegint i escoltant la irracionalitat de moltes declaracions no només de polítics o periodistes i tertulians (contra les seves bajanades ja estic immunitzat) sinó també d'alguns d'aquells que es consideren i autoproclamen intel.lectuals, veus autoritzades, o experts en determinades matèries. En aquest cas la llengua en sentit ampli i la sociolingüística en particular.

Comentaris (0)08-04-2016 06:20:45

Barcelona, capital?

Ara que diuen que venen temps de canvi al país és bo obrir debats que fa molts i molts anys que tenim pendents, perquè han de permetre donar respostes a qüestions cabdals per a aquest nou estat que es veu que construirem, perquè hi ha vida més enllà del text estricte de les lleis, dels equilibris dels partits i d'una hipotètica constitució.

Una d'aquestes qüestions, i no menor al meu parer, és la de la capitalitat. A hores d'ara dubto que ningú plantegi una alternativa mínimament solvent a Barcelona. Però la pregunta que em plantejo és si Barcelona té vocació de capital, o si ens trobem davant del risc d'acabar construint una ciutat estat i no un autèntic estat?

Si mirem amb una mica de perspectiva i amb un mínim de sentit crític, Barcelona i la seva àrea metropolitana han crescut (i no parlo d'urbanisme) d'esquena al país. El seu comportament general ha estat més aviat el d'una metròpoli amb suburbis aptes per estades de platja o d'esquí i amb un rebost discretament amagat, que el de la capital d'un país. I així ens va, amb tota mena de desequilibris en tots els àmbits. Així hem arribat al país -per dir-ne d'alguna manera- que tenim.

Per construir la Catalunya del futur, no la Gran Barcelona del futur, caldrà plantejar què ha de ser i per a què ha de servir una capital, i valorar si Barcelona té el perfil que caldria. El conjunt del país, i tots i cadascun dels seus ciutadans, visquem on visquem, mereixem aquesta reflexió i un projecte real de país que miri i vagi, sense por al desconegut ni curtedat de mires, molt més enllà dels límits de l'àrea metropolitana i dels tòpics on ens sentim tan còmodes.

Comentaris (0)07-04-2016 06:12:37

Moció de què?

Una de les coses que més em molesta de l'activitat política és el costum de malbaratar temps i energies (quan no també recursos) en debats estèrils, en preses de posició que no duen enlloc i en dialèctica buida. El cas del Parlament es veu que no és cap excepció i ja tornem a tenir en portes l'aprovació d'una nova declaració pública de fe independentista, gràcies a un acord que es veu que hi entre la CUP i Junts pel Sí. Doncs mira que ve.

Ja fa dies que dura aquesta exhibició d'independentisme nostrat i aquesta mena de pugna pueril per veure qui és més valent i qui desobeirà més, en una mena de combat inútil entre mascles -o femelles- alfa. I tot plegat, per a què? Per tornar a aprovar alguna cosa purament declarativa? Perquè el Govern de Madrid la torni a dur al Tribunal Constitucional? Perquè el Tribunal Constitucional la suspengui cautelarment mentre mira si encaixa o no a la Carta Magna? Perquè no en fem ni cas i seguim a la nostra? Aquesta pel.lícula ja l'hem vista uns quants cops i ja sabem com acaba.

No sóc diputat ni tinc formació política, però com a ciutadà començo a estar tip d'actes polítics reiteratius i gens efectius. Potser ses senyories es pensen que amb això ens quedem contents i confortats en el nostre independentisme, i que els agraïm el valor exhibit? Doncs no. El que jo mateix, i penso que molts com jo, vull és que les nostres institucions facin les passes legals, jurídiques, administratives, socials... que calgui per donar realment resposta al que van dir les urnes, per construir un país millor i per abandonar, d'un cop per sempre, aquest joc de mirar de demostrar qui la fa més grossa, la consciència revolucionària.

Comentaris (0)06-04-2016 06:14:43

Rics i pobres

Una de les dicotomies socials més recurrents en la literatura, el cinema i, no ens enganyem, també en la realitat, és la que divideix la gent entre rics i pobres. Els exemples poden ser interminables. Avui, però, m'agradaria fer servir l'exemple de com Disney, a través dels seus dibuixos, retrata aquesta realitat social, sovint dura i injusta.

Una bona aproximació al tema la tenim en aquest article. Simplificant una mica, els rics tenen problemes i els pobres són feliços. Una manera com una altra, però prou efectiva, de sembrar la resignació entre els que menys tenen, perquè segueixin en la seva situació sense més complicacions. Al cap i a la fi, qui voldria viure envoltat de problemes?

La realitat, però, és una mica diferent. Llegint els diaris veiem que els rics sí que de tant en tant tenen algun que altre problema. Darrerament, els papers de Panamà sense anar més lluny. Però això de la felicitat dels pobres, costa una mica més d'acceptar si mirem cap a Grècia i les piles de refugiats tractats com a bestiar que cal moure d'un lloc a un altre perquè no facin nosa. Entre aquests refugiats, molts d'ells dones que res no tenen a veure amb la Ventafocs, no crec que hi hagi cap esperança, ni molt menys encara, cap príncep blau capitalista que les rescati del seu destí.

Un cop més, la realitat ve a tirar per terra els somni fantàstic que la novel.la de sempre, el cinema més edulcorat i fins i tot els dibuixos animats miren de crear per tal de fer-nos més agradable una realitat tan cruel com injusta. Mai no tindrem, posem per cas, un Tintin a Idomeni. Scrooge McDuck (el Tio Gilito pels que hem crescut en castellà amb ell) no ho permetria.

Comentaris (0)05-04-2016 06:17:10

Papers

No deixa de ser curiós que en uns temps tan digitalitzats com els que vivim, el terme "papers" segueixi sent útil per parlar de qualsevol document, especialment si serveis per evidenciar qualsevol fet delictiu. Ahir ens arribava la notícia de la publicació dels "papers de Panamà", un seguit de documents que demostrarien que un important bufet d'advocats d'aquell país oferien importants serveis de blanqueig de capitals i d'evasió fiscal a personatges d'arreu del món.

Immediatament, l'escàndol, la primera plana de tots els informatius, debats, opinions, tertúlies... En resum, tota la parafernàlia informativa habitual quan hi ha alguna de grossa. Cada mitjà posarà el focus en els personatges que més rendibles li resultin (o més odiosos) i endavant a tota màquina. Molt bé, tothom es guanya la vida com pot, i els mitjans de comunicació també. Només faltaria. Però jo em demano: on és la notícia? Que tenim una nova evidència que els rics de tot el món evadeixen impostos i blanquegen diners de procedència poc clara? Doncs quina novetat.

No som ànimes càndides i ja fa dies que sabem com funciona el món capitalista en què vivim. Exclamar-nos ara per aquesta nova prova no serveix de res, absolutament de res, llevat, evidentment, que per vendre diaris, omplir hores i més hores d'espais informatius i, d'alguna manera o altra, per recordar-nos que nosaltres som honrats i que els lladres són els altres (només faltaria), que això sempre renta consciències. O ens fa més hipòcrites.

Així funciona aquesta societat en què vivim. A partir d'un cert nivell econòmic, el frau se sofistica, i ja no n'hi ha prou amb amagar algun que altre cobrament en negre o fer algun pagament sense IVA. A partir d'un cert nivell, i d'un cert volum econòmic, la cosa passa per empreses fantasma, per paradisos fiscals, per bufets d'advocats que juguen amb la legalitat i per bancs que a canvi d'importants ingressos ofereixen anonimat. Així són les coses i dubto molt que cap dels responsables polítics o judicials del món tingui la menor intenció de canviar-les. Demostrar sorpresa davant dels papers de Panamà és com no ser conscients que els dies tenen 24 hores o que ja som a la primavera.

Comentaris (0)04-04-2016 06:18:36

Reptes

Començar sempre fa por. Emprendre un camí que mai no has fet sempre genera incertesa i neguit, però també l'encant de la descoberta i el repte de la superació personal. Qui no ha tingut mai por de començar una relació, o una nova feina, o un nou projecte, o un viatge? Sempre és el mateix, sempre aquesta barreja excitant de por i d'il.lusió.

Ens agraden les coses noves. Ens agrada tenir nous reptes i fer-ne front. Ens manté vius; i això, al capdavall, sempre és el més important. Així, quan la vida ens ofereix la possibilitat de fer un canvi important, d'un triple mortal endavant, agafem revolada i, amb els punys tancats i els ulls ben oberts, ens hi llancem de cap i, si hem estat conscients, si ens hem preparat com cal i si sabem valorar correctament les nostres autèntiques possibilitats, ens en sortim. La satisfacció que segueix és indescriptible.

Aquests dies et toca a tu fer aquest triple mortal endavant. Una nova demostració, sense dubtes la més important fins ara, que tot el que has fet, tot el que has après, totes les hores sense dormir, totes les llàgrimes, tenien sentit i han valgut la pena. Mira el teu objectiu a la cara, respira, tensa cada múscul, pren revolada i salta amb totes les teves forces, que l'èxit, aquest cop, és a tocar i és teu. Només teu.

Comentaris (0)03-04-2016 07:27:14

La pau de l'oblit

Imagino que a hores d'ara, qui més qui menys està al cas de la polèmica que va generar fa uns pocs dies la proposta de l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, de canviar el nom del Valle de los Caidos per Valle de la Paz. Costa de pair. I costa especialment perquè ho diu una de les més notables representants d'allò que se'ns vol vendre com a nova polític i com a nova esquerra. Anem ben servits.

El Valle de los Caidos és una de les mostres més evidents que el feixisme i el franquisme segueixen impunes. És la demostració que els crims de la postguerra segueixen clamant justícia. És la prova, escrita sobre pedra, que aquella tan lloada transició només va ser una llei de punt final de la repressió i de la dictadura, sense paral.lelismes, pel que fa al grau d'impunitat dels criminals, amb cap altra dictadura contemporània.

Diu Carmena que ningú no proposa de dinamitar aquell espai d'horror i vergonya. Jo sí. I tant que sí. Abans, però, caldria retornar a les sepultures originals els milers de morts que hi van ser traslladats per força i amb la complicitat de les aleshores autoritats provincials, moltes de les quals avui encara es passegen arrogants per les nostres ciutats. Abans, però, caldria admetre públicament i institucionalment que aquella monstruositat arquitectònica es va fer amb esclaus represaliats pels vencedors d'un cop d'estat contra un govern democràticament establert. Abans, però, caldria dur davant la justícia alguns insignes criminals, encara protegits per governs de tot color, fins i tot quan són reclamats per tribunals de fora d'Espanya.

Aleshores sí que es podria fer saltar pels aires, amb orgull i dignitat, tot el complex d'exaltació del feixisme i condemnar, pels segles dels segles, les restes dels seus grans ideòlegs, Franco i Primo de Rivera, a l'anonimat en algun racó oblidat d'una muntanya de runes, en justa correspondència amb els milers de morts encara avui oblidats a les cunetes, que els seus hereus segueixen negant-se a buscar.

No senyora Carmena, no. Aquell espai indigne convertit en lloc de culte, més polític que religiós, mai no serà un espai de pau, per més que vostè o qualsevol altre, en nom de no sé jo quina modernor, ho digui, ni per més que es pensi que el nom fa la cosa i que, canviant-li el nom, canviada la significació. El Valle de los Caidos, es digui com es digui, sempre serà, mentre segueixi en peu, un espai d'odi, d'humiliació i d'apologia feixista.

Comentaris (0)02-04-2016 07:11:10

Política i cultura

La combinació polítics - acte cultural, sempre acostuma a ser una pèssima mescla, en la qual, tot sovint, tot sembla només orientat a aconseguir una foto (dels polítics de torn, que acostumen a anar en manada) al costat d'algú a qui se suposa que coneixen, entenen i admiren, que ompli espai a les planes del diaris. La cultura, expressada a través del treball del creador, és totalment secundària, doncs.

Qui no ha tingut alguna experiència com la que plantejo? Per entendre una mica millor la magnitud del drama que és la invasió de la cultura per part dels polítics, recomano la lectura d'aquest encertadíssim article, el títol del qual ja ho diu gairebé tot: "I vostè què hi fa aquí? Els polítics i la cultura".

Només una situació habitual, al fil del que exposa l'article que recomano: una inauguració, posem per cas, d'una exposició. Acostumen a parlar -no fos cas- una bona colla de representants polítics (de primera o segona, o tercera, fila, perquè la delegació per tal de sortir a la foto funciona de meravella) de les institucions que hi han col.laborat, o que es creuen amb el dret de fer-ho (parlar, no col.laborar). Finalment, quan el poc públic assistent (qui vol anar a un espectacle tan absurd?), generalment fart d'haver d'aguantar xerrameca sense sentit, pot sentir les paraules de l'artista en qüestió, l'únic que realment interessava, ho fa tip de paraules buides i, amb una mica de sort, prèvia marxa d'algun dels polítics, que ha d'anar a dir la seva a qualsevol altre lloc. Cultura? De què. Exhibicionisme impúdic de la ignorància cultural de la classe política.

Aniria sent hora que la nova política que diuen que ha arribat, o la gent (més difícil perquè té menys mitjans, però que així i tot és més provable) acabin fent fora aquest hàbit tan ranci de l'excés de presència política en actes culturals, amb dret a dir tota mena de generalitats sense sentit. Aniria sent hora de deixar la cultura en mans dels seus creadors i del públic en general, i prou. Aniria sent hora de fer fora aquells representants institucionals que no saben callar ni quan es convoca un minut de silenci en senyal de dol. Es veu que ni els difunts mereixen el seu respecte i la seva discreció. Com l'haurien de merèixer els creadors?

Comentaris (0)01-04-2016 06:23:50