login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Escac. I mat?

Jugada mestra del Govern Espanyol. Imputar el president Mas i citar-lo a declarar en ple debat sobre la seva futura presidència i amb la coincidència macabra de l'aniversari de l'assassinat de Companys. La millor manera de guanyar i de demostrar que això dels catalans era el mateix suflé que allò del pla Ibarretxe, i que solucionarà de la mateixa manera: portant el lehendakari (o el president) davant de la justícia i apartant-lo de la primera línia política. Amb una mica de sort, els farem la meitat de la feina des d'aquí.

Curiosa la miopia política del país. La CUP, en coherència amb el seu discurs, no vol Mas com a nou president. Una postura prou defensable, si no fos per l'escenari que ahir mateix es va obrir. Mireu si ens trobem en un nou escenari que Herrera i Camats no han trigat a afirmar que la imputació ja li va bé a Mas, coincidint amb el raonament, ni més ni menys, de Miguel Ángel Rodríguez, que sempre ha defensat (i aquests dies ho ha reiterat) la idea que al procés li aniria molt bé un màrtir.

La força dels independentistes és la que és, i no en sobra. Avui, i davant d'aquesta nova iniciativa del govern espanyol (i dels silenci còmplice dels partits d'àmbit estatal), no podem regalar cap peça, en aquesta partida d'escacs que estem jugant, i molt menys la reina. Ni en nom de la puresa ideològica, ni en nom de res, perquè serà regalar la victòria.

Potser aniria sent hora de recordar que la imputació de Mas, Ortega i Rigau no és per les seves polítiques econòmiques o socials, és per posar unes urnes que tots, remarco "tots" els independentistes els vam exigir que posessin. I ho van fer, sabent a què s'exposaven. La nostra resposta serà sacrificar-los i donar raó al PP per mantenir la puresa de la ideologia?

Ja arribarà el moment de passar comptes amb determinades accions de govern (i fem llista de responsables, que no tots són el president, ni de bon tros), però no és així que ho hem de fer. Per dignitat personal i com a país.

Comentaris (1)30-09-2015 06:19:17

Això és el que hi ha

Em fa una certa pena veure com s'estan forçant els números del 27S perquè diguin allò que volem que diguin, més enllà de les dades oficials i dels posicionaments previs de tots els partits. L'últim, mirar de comptar els vots dels catalans a fora que no van poder votar per la pèssima gestió, o directament mala fe, -reconeguda sense cap pudor- del Govern d'Espanya.

Malament rai quan el futur s'ha de construir sobre les febles bases de l'especulació. Si us plau, mirem la realitat objectiva, que vulguem o no dibuixa un escenari una mica nou i interessant i posem-nos al cap que amb aquests bous haurem de llaurar. Em fa l'efecte que aquestes eleccions ham marcat un temps nou en la política catalana que, amb una mica de sort, haurà de servir per definir com ha de ser en aquest segle, i per deixar de viure, d'un cop per sempre, de les grandeses i misèries del passat. En concret:

  • Ja sabem quin suport real té Unió. Massa sobrevalorada dins de la coalició de la qual formava part. Ells (Convergència també) sabran la raó. Ara sabem que són una força molt marginal i en perill real de desaparició.
  • El PP, a Catalunya, ho té cru. Ni la tropa de xoc del govern de Madrid que ha desembarcat a Catalunya aquests dies, ni el seu nou cap de cartell els han servit per altra cosa que no sigui una nova davallada, a mans de Ciutadans. El PSOE, si fa no fa. Les ballarugues i tot plegat són quatre diputats menys, per si cal recordar-ho. La majoria silenciosa no existeix. Que consti.
  • La demagògia es fa forta a Catalunya. Preparem-nos per als constants atacs a la llengua, a l'ensenyament, a la cultura i a la identitat catalanes. Faria bé el nou govern de revisar i reforçar absolutament aquestes àrees -mitjans de comunicació inclosos-, perquè seran camp de batalla els propers anys.
  • La DUI desapareix del panorama immediat -i a mig termini, penso jo-. La CUP hi renuncia davant les dades de vots. És el que té fer una aposta a tot o res: o es guanya, o es perd. I ens han faltat poc més de dos punts percentuals de vots per guanyar, en aquest cas. Ens han faltat, i podem fer tanta matemàtica ficció com vulguem i perdre tant de temps com ens vingui de gust, abans de lliurar-nos a la realitat.
  • Què passarà amb la coalició de Junts pel Sí? Seran capaços de tirar endavant un govern sense caure, un cop més, en la tradicional lluita d'egos i personalismes? Ara mateix seria molt d'agrair. Igual com seria molt d'agrair una separació amigable en el moment que calgui -futures eleccions-, perquè només així es podrien constituir dues alternatives nacionals: una més de dreta i una més d'esquerra, que el país necessita.
  • Serà Mas president? Imagino que tocarà negociar programes de govern. I això serà bo, molt bo. De tota manera, renunciar a la figura i a la projecció internacional de Mas em semblaria un luxe que el futur govern potser no es pot permetre, perquè, en tot cas, la causa de les friccions no sé si és tant ell mateix -potser sí-, o la seva herència política, i la del seu partit. Caldria destriar molt bé el gra de la palla, en aquesta qüestió i valorar amb exactitud els actius i els passius.

Conclusió: un nou escenari, ens agradi o no, que haurà de propiciar canvis en les maneres de fer i en els continguts. Tenim uns mesos per preparar les tropes -el Parlament i el Govern-, abans de saber amb qui ens les haurem de veure. I això pot ser un important avantatge. Aprofitem-lo, i deixem-nos de jugar a bruixots de les matemàtiques.

Comentaris (0)29-09-2015 07:38:15

I ara què?

Doncs ara res. Res de gaire nou, vull dir. No tenim la meitat més un dels vots, que eren l'única possibilitat de poder rebre, en un moment donat, un cop de mà de les democràcies europees. Amb els resultats d'ahir, tan ajustats com vulgueu, tan bons com vulgueu, el nostre serà sent un conflicte intern que haurem de resoldre nosaltres sols. Però com? Amb un Parlament majoritari? Més ben dit, amb un Parlament que tot el que aprova acaba al Constitucional? Una mica difícil.

No crec que calgui buscar culpables, que sempre és fàcil i gratificant. Crec que des del costat del sí s'han fet esforços més que notables. Però la realitat és la que és, el país és el que és, i la seva voluntat és la que és. No hi donem més tombs, que mirar de negar o maquillar la realitat és el pitjor exercici d'estupidesa que podríem fer, ara mateix.

Constituïm el Parlament i formem Govern. Sobretot, formem un Govern amb canvis importants en els punts més crítics i més criticats la passada legislatura, i en els punts que es preveuen més crítics en l'actual, amb Ciutadans liderant l'oposició i el seu missatge demagògic i aniquilador de la nostra identitat i de la nostra llengua. I esperem. Tornem a esperar, com sempre, a veure què surt a Espanya -sempre Espanya- i quines possibilitats hi ha de diàleg, per mirar d'inventar una versió 2.0, nova i molt més útil i amb totes les peces noves que calguin, del peix i del cove, per mirar de construir, realment, la Catalunya possible del segle XXI, que poc o res hauria de tenir a veure amb la del XX, si sabem ser intel.ligents.

L'èpica s'acaba allà on comencen les matemàtiques. És el que tenen les amargues victòries.

Comentaris (0)28-09-2015 07:12:14

Per qui?

Votaré per mi. Això primer que res. Perquè és el meu deure, igual que el de tothom, i per deixar clar que el meu vot val tant com el de qualsevol altre, ric o pobre, humil o poderós, i que és un vot lliure, meu, únic i irrepetible. Però també votaré pels meus fills i el seu futur, encara que ells també ho faran i no els cal. I votaré pels meus néts, que encara no han nascut i que mereixen un país millor. I pels néts dels meus néts.

I també votaré, d'alguna manera o altra, pels que no avui no votaran. Pels que no han arribat i pels aquells a qui una burocràcia tramposa els ha impedit de votar des de la distància. Votaré en nom seu, en memòria seva, encara que el seu vot no es podrà comptar. I també votaré pels que s'han deixat molt temps i diners per venir a fer-ho.

Avui presidiré la mesa que tants cops he visitat amb la papereta a la mà. I m'empassaré la ràbia que em fa no poder compartir aquest dia amb qui voldria. Em posaré la camisa de verd esperança i, amb el millor dels meus somriures, faré la feina que m'ha tocat, perquè tothom que vingui voti amb la màxima comoditat, i amb alegria. I també ho faré pels meus fills, que també vindran, i pels meus nets que encara no han nascut, i pel nets dels meus nets, i per tots els que no han arribat, i pel que tant s'han esforçat per venir. Perquè avui, cada mesa ha de ser totes les meses, cada vot ha de ser tots els vots i cada voluntat individual ha de ser la voluntat de tot un poble, sencer i il.lusionat. I això depèn de tots i cadascun de nosaltres, només.

Comentaris (0)27-09-2015 06:27:25

Calma

Després de la tempesta sempre arriba la calma. Després d'un parell setmanes terriblement tenses, arriba la calma abans del gran dia. Francament, aquest cop sí que s'agraeix, i molt, l'invent estrambòtic de la jornada de reflexió.

Avui és el dia de les grans preguntes abans de la decisió final. Jo, només me'n faig una, de pregunta: és possible? i la resposta sempre és sí. Aquest cop és possible. Aquest cop hem deixat enrere les quimeres, les fantasies, els somnis fins i tot, i ens trobem davant de la possibilitat real de fer un nou país, una nova realitat.

Avui miraré l'estelada que fa anys que té un lloc destacat al capdamunt de casa i pensaré si realment li queda poca vida. Tinc moltes ganes de fer-la desaparèixer i substituir-la per res, perquè ja no calgui.

Avui és el dia de fer un viatge a la memòria -cal no oblidar res, absolutament res- i a l'esperança. Avui és el dia de pensar que, aquest cop sí, i per única vegada a les nostres vides, d'això n'estic totalment convençut, tenim a les mans el nostre futur i la possibilitat de canviar un destí que ens havien dibuixat immutable. Avui és el dia d'imaginar els nostres fills, els nostres nets, les generacions que vindran, perquè demà, un arma tan poderosa i tan simple com una papereta, com un vot, pot obrar el gran miracle.

Comentaris (0)26-09-2015 06:57:38

No calia

Diuen els que en saben que els darrers dies d'una campanya electoral el més important és no cometre errors. Igual com és recomanable no reservar-hi cap proposta nova, cal no errar. Ahir, però, l'Ajuntament de Barcelona va viure un espectacle trist i prescindible, especialment aquests dies: una particular batalleta (no la qualificaria de guerra) de banderes entre un arrogant Alfred Bosch i un histriònic Alberto Fernández Díaz.

Jo em demano: calia? Calia fer el numeret de penjar una estelada a la barana del balcó de l'ajuntament? Calia la resposta histèrica d'un altre regidor? Calia el paper del tinent d'alcalde Pisarello mirant d'impedir, com aquell que no vol la cosa, l'exhibició de la bandera espanyola? Francament, crec que no. Que ens haurien pogut estalviar tot aquest lamentable episodi, vaja.

Enmig de tot, només va aportar una mica de seny l'alcaldessa Colau, diferenciant entre un espai públic, on tot és possible, i un espai institucional, que mereix el respecte que li pertoca a la pròpia institució. Totalment d'acord.

Si us plau, senyors professionals de la política, podrien estar una mica a l'alçada del moment que vivim i deixar de banda (a poder ser per sempre) actituds i gestos inútils que només serveixen per crear problemes allà on no n'hi ha? O potser és que es volen posar a l'alçada de la delegada del Govern Llanos de Luna?

Per cert, tampoc no calia, i ho repetiré sempre que calgui, l'emissió per TV3 del piromusical de la Mercè. I menys ahir que, no ens enganyem, l'interès televisiu de molta gent era al Polònia, no al castell de focs del cap i casal. Però aquest és un altre tema.

Comentaris (0)25-09-2015 06:21:58

Compte enrere

Tres dies només. O tres dies, encara. Tot depèn de com es miri, però només haurem de resistir tres dies més l'allau d'iniciatives i maniobres que volen impedir que expressem allò que volem, i que ho fem de manera clara. Mirem on som, ara mateix, i imaginem què ens espera aquests tres dies:

  • Enrenou per la doble versió d'una resposta de les autoritats europees sobre la independència de Catalunya. Per art de màgia la versió espanyola té més text que l'original anglesa. Evidentment, unes línies fantasma que donen la raó als arguments del PP.
  • Televisió Espanyola convida els seus treballadors a una jura de bandera civil. Cadascú a la seva: la jerarquia eclesiàstica demana pregàries i la dels mitjans públics es decanta per l'opció patriotera militar.
  • Les pensions entren en conflicte. Com sempre. Una nova manipulació dels pensionistes per espantar-lo. Per què no els diuen que cobraran del govern de torn d'Espanya, en qualsevol cas, fins que Catalunya no sigui independent, i que llavors serà ella qui pagarà? O és que no cobren del país que toqui, aquells que hi van anar a treballar i que hi van cotitzar?
  • Detenció de la cúpula d'ETA. Per un moment, en llegir la notícia, vaig imaginar Aceves cridant que els independentistes són ETA. Tampoc no vindria de nou.

En resum, molts nervis al cantó unionista. Molts nervis i molta guerra bruta. Ara ens cal no fer ni un pas enrere i no caure en el parany letal de les seves mentides, tan enormes com la que va quedar al descobert amb la incompetència de Rajoy i la seva ja famosa entrevista radiofònica. Són tres dies per poder dir allò que realment volem. Tres dies de resistència a la mentida per no haver-nos de penedir durant anys d'haver cedit als arguments de la por. Cedir avui serà cedir per tota la nostra vida, no ho oblidem.

Comentaris (0)24-09-2015 06:22:30

Més enllà dels matisos

Així que avança la campanya electoral anem sentint veus a banda i banda que donen suport a una o altra posició. A favor de l'independentisme s'han pronunciat músics, artistes, gent del cinema, esportistes, científics, escriptors, petits i mitjans empresaris... a favor de les posicions unionistes, l'exèrcit, la banca, la gran patronal, l'església... Bé tampoc és ben bé així, perquè, de fet, alguns bancs, com ara el BBVA o Bankia ja s'han desmarcat, amb més claredat o menys, del comunicat de l'associació a la qual pertanyen -encara esperem una postura clara de Caixabank i Banc de Sabadell, perquè qui calla atorga- o, pel que fa a l'església, els bisbes catalans han marcat una postura de respecte a la voluntat dels ciutadans ben diferent a la de la Conferència Episcopal. Una postura de respecte que, per cert, ha estat compartida pel Papa Francesc, malgrat les pressions que està rebent del govern espanyol.

A la vista d'aquest panorama, les eleccions de diumenge ens interroguen sobre quin model de país volem, si hem de fer cas de qui es posiciona públicament en favor de cada opció. Francament, a mi em costa molt imaginar una Catalunya de misses expiatòries pel pecat (la immoralitat, diuen) de la independència, no tan diferents de la gent agenollada davant dels cinemes que projectaven pel.lícules on apareixien nus, fa quatre dècades (o cinc). M'estimo més una Catalunya que miri endavant que una encadenada a un passat fosc i de molt ingrata memòria.

Que les eleccions no són plebiscitàries? Formalment no, però cada dia que passa es dibuixen més clares les dues alternatives. A dins de cadascuna, matisos. Importants en alguns casos, però només matisos.

Comentaris (0)23-09-2015 06:29:50

Com el tren de la bruixa

Quan un govern no té altre argument que la por, i més si aquest argument no se basa en cap argument mínimament científic, sinó en l'alarmisme gratuït, és que està intentant defensar una causa que sap perduda.

Això és, justament, el que està fent el govern del Partit Popular amb Catalunya pel tema de la independència. Primer van ser els auguris d'aïllament internacional, després va mobilitzar el poder judicial i l'exèrcit, més endavant els grans agents econòmics i suposo que ja només podem esperar un pronunciament de la jerarquia eclesiàstica, del cap de l'estat o, si fos el cas, una abducció extraterrestre o l'apocalipsi zombi. No els queda gaire més munició.

De tota manera, aquesta autèntica ràfega d'amenaces cada cop té menys efectivitat, perquè d'una banda no té cap fonament raonable i, d'una altra, sovint prové de gent amb tanta credibilitat com el Banc d'Espanya, tot un exemple de professionalitat en la supervisió econòmica, sobretot els darrers anys.

Els agradi o no, tot plegat no és gran cosa més que el tren de la bruixa, on diferents personatges es van alternant per espantar els viatgers, sense més conseqüències. De tota manera, i això només dependrà de nosaltres, hem de vigilar de no caure en el parany d'un tren, com el de la bruixa, que ens acabi desembarcant al mateix punt de sortida. Però aquesta és tota una altra qüestió, en la que sí que jugaran les matemàtiques i la voluntat de tots i cadascun de nosaltres, no les paraules de qui se sent, o se sap, lligat, o deutor, de qui sap què, com aquests que tant parlen aquests dies.

Comentaris (0)22-09-2015 06:28:07

Vergonya

Vergonya és el que vaig sentir ahir durant l'estona que vaig estar seguint el suposat debat electoral del TV3. I dic vergonya perquè allò no era cap debat, només era un guirigall en què determinats candidats, en una perfecta exhibició de la seva habilitat dialogant van torpedinar qualsevol intent de desplegament argumental de la resta.

Va ser molt il.lustratiu veure com molts dels que bramen pel diàleg per resoldre les demandes del poble català tallaven sistemàticament qualsevol intenció que consideraven oposada als seus interessos. Tota una demostració de com és la negociació amb Espanya. Ja ho sabíem, de fet. Ahir només en vam tenir una nova mostra amb càmeres al davant.

Un lamentable espectacle, al capdavall, que ni la moderadora, que en cap moment va poder moderar gran cosa, va poder evitar. Admeto que no vaig acabar de veure'l. Vaig pensar que no m'aportava res, absolutament res, aquell orgue de gats que ens havíem de creure que era un debat.

Agrairia, de tot cor, a TV3 -i a la resta de cadenes, en general- que en el futur s'abstinguessin de convocar aquelarres de la intolerància com el d'ahir fins que els representants polítics (i els partits que representen) no aprenguin a estar a l'alçada del respecte que ens deuen. Els espectadors no mereixem que es denigrin en públic les formes i els comportaments democràtics d'una manera tan miserable. Ni que es menystinguin la nostra intel.ligència i la la nostra paciència.

De tota manera, diumenge passarem comptes i posarem cadascú al lloc que li pertoca, per més que bramin.

Comentaris (1)21-09-2015 06:17:25

Potser, fins i tot, caçarem bolets.

Sempre he pensat que no hi ha pitjor manera de perdre el temps que intentant recuperar el temps perdut, el passat. I és que el temps, com la vida mateixa, només tenen un sentit de marxa i és sempre endavant, sense aturar-se.

De tota manera, recórrer a la memòria per recuperar sensacions i records és un exercici sempre saludable, igual com ho és retrobar una estona aquells que són part del nostre passat, aquells que han estat part del disseny definitiu del nostre present i aquells, al capdavall, amb qui aspirem a seguir descobrint el futur, des d'un seguit d'individualitats molt properes i inseparables.

Poder compartir una estona amb aquells amb qui tantes havíem compartit fa uns anys, al voltant d'una taula rústica, en un entorn prou conegut i evocador, o recreant-nos junts en el somni fantàstic d'un cistell ple de rovellons, pot fer d'un diumenge qualsevol un d'aquells dies màgics i summament satisfactoris amb què la vida, de tant en tant, ens recorda que tot ha valgut la pena, que som on som, i que té sentit seguir endavant.

Comentaris (0)20-09-2015 07:13:31

Quina setmana

Que les eleccions del 27 són molt especials ja no ho pot negar ningú. Perquè déu n'hi do la setmana que anem tancant. I agafem-nos amb la que vindrà. Entre totes les coses que han passat, en voldria destacar un parell: una enorme demostració d'incoherència i una nova amenaça.

La mostra d'incoherència (potser d'incompetència de tot un equip de professionals, fins i tot) la trobem en la visita als Estats Units de Felip VI, màxim garant de la unitat d'Espanya. i de tot el seu seguici, encapçalat per un ministre del ram que ha fet mans i mànigues per arrencar unes paraules molt neutres i prou forçades del president amfitrió sobre aquesta unitat. Doncs bé, tota aquesta colla, mentre la premsa unionista encara bullia amb la suposada oposició d'Obama al procés català, no va tenir cap inconvenient a retre homenatge, flors incloses, a la tomba del primer president dels Estats Units, el mateix que en va declarar unilateralment la independència de la corona britànica. "Olé tu", que diria aquell.

L'amenaça, la de la banca, que ara diu que en cas d'una Catalunya independent s'hauria de plantejar els seus plans d'expansió. Francament, no es podia esperar res més d'aquesta gent. Cap sorpresa d'aquells que ja han fet de l'extorsió, l'estafa i l'abús pràctica habitual. De tota manera, tampoc cal fer-ne cap cas, perquè dubto molt que tinguin el més mínim interès a perdre ni un cèntim del seu volum de negoci a casa nostra, arribat el moment de la independència. Entre altres coses perquè saben perfectament que no faltarà qui omplirà el forat que amenacen amb deixar i que, amb tot el que hem viscut aquests darrers anys, ens sobren els motius i les ganes d'engegar-los a pastar i moure els nostres diners allà on no ens amenacin.

Cada dia que passa tinc més clar que aquestes eleccions poden deixar un resultat espectacular i irreversible. Cada dia que passa tinc més clar que la independència ja només depèn de nosaltres, si no cedim a tota aquesta bateria d'amenaces i insults, perquè el nostre futur, ara sí, és només a les nostres mans i als nostres vots. I serà, aquest cop sí, el que vulguem per utòpic que ens pogués semblar fa quatre dies.

Comentaris (1)19-09-2015 07:08:06

Llibertat de premsa

Ja és definitiu. TV3 i Catalunya Ràdio hauran de compensar els partits que no van assistir a la manifestació de l'11 de setembre tal com ells demanaven (amb la retransmissió dels actes electorals que diguin) i no d'acord amb el criteri periodístic dels dos mitjans.

Un cop més, els poders públics, en aquest cas la Junta Electoral, acaben dictant els continguts que han de tenir els mitjans públics, a instància de determinades formacions polítiques. Un cop més, la llibertat de premsa no passa de ser una bonica expressió que queda molt bé escrita.

I aquesta notícia coincideix amb un informe del Síndic de Greuges que demostra, amb absoluta claredat, el biaix partidista de les cadenes de televisió privada i l'equilibri de les públiques. Unes dades que ensorren aquella lletania que els mitjans catalans són els mitjans del règim i tot plegat.

El Col.legi de Periodistes ja ha dit la seva, denunciant aquesta nova involució informativa. Però ni cas, evidentment. Ara, un cop més, nosaltres, els ciutadans, tenim la darrera paraula. Diumenge que ve serà un dia magnífic per anar al cinema, per sortir a passejar, per anar a caçar bolets o per passejar el gos. I si ens quedem a casa, per no caure en la temptació de connectar aquests canals que es veuran obligats a emetre el que els ordenen i no el que l'exercici de la seva professió els indica. Aquesta serà la millor resposta a aquesta imposició i a aquells que l'han incitat. I de diumenge a diumenge, per seguir dient la nostra, que això és un no parar.

Comentaris (0)18-09-2015 06:25:36

La indignitat de la política

Hi ha una dita que sosté que si vols eternitzar un problema, el millor és crear una comissió que se n'ocupi. Potser caldria afinar una mica més aquesta sentència, en el cas de la política exterior i substituir "crear una comissió" per "convocar una cimera".

És un insult a la humanitat mateixa la incompetència que estan demostrant la Unió Europea en el cas dels refugiats i, molt especialment, per la violència que s'hi està aplicant en el cas d'Hongria. De tota manera, caldria deixar clar que no és la Unió com a tal qui és incompetent i inhumana, sinó tots i cadascun dels membres de les cimeres (ministres i caps de govern inclosos) que, al capdavall, són els que no prenen cap decisió mínimament digna.

Una altra variant de la dita que comentava al començament, aquesta més hispana, seria que si vols resoldre un problema, el millor és tirar de la força bruta. Actualment dita majoria absoluta parlamentària. Això és justament el que està fent el PP amb la seva reforma exprés del Tribunal Constitucional, ara ja sense embuts, dirigida contra Catalunya i, molt especialment, contra el president Mas. Així ho van admetre ahir mateix en seu parlamentària, modern camp de batalla, on les armes es vesteixen de normes legals.

Dues respostes diferents però igualment indignes a problemes que s'haurien de resoldre des de la política, si la política encara tingués una mínima dignitat. El primer es vol resoldre eternitzant-lo, ni que sigui a costa del sofriment de milers i milers de persones innocents, i el segons des de la força.

Corren mals temps per a la política. I per a la dignitat humana. I encara tenen la indecència de dir que nosaltres i les nostres pacífiques manifestacions som els nazis i els fanàtics que crispem i enfrontem la societat.

Comentaris (0)17-09-2015 06:28:05

Igualtat. Per a quan?

Ara que torna la Champions League i que tindrem una bona colla de periodistes entretinguts, si més no, fent parèntesis enmig de la informació de la campanya electoral és bon moment per llegir aquest encertat article sobre les dones, l'esport i la igualtat de gènere.

No voldira afegir gran cosa al que explica el text, que ja em sembla prou lúcid. Només un parell de petites reflexions: la primera, que això de la igualtat de gènere va molt més enllà d'expressions absurdes com allò dels ciutadans i ciutades, els catalans i les catalanes o los miembros i las miembras, o dels mostruaris de bòtox que de tant en tant veiem com a caps de llista. La segona, que més enllà d'aquestes ridiculeses que acabo de comentar no hi sé veure gaires referències serioses a la qüestió dins dels programes electorals. Potser aniria sent bon moment, ara que diuen que podem fer un país nou.

En qualsevol cas, i em temo que per molt temps, la dona seguirà discriminada, i no només a l'esport, per més que sotmetem el llenguatge a la tortura de marcar la duplicitat de gènere de manera sistemàtica, ni que sigui fins a l'absurd.

Comentaris (0)16-09-2015 06:28:46

Dues tasses

Ja és ben cert allò que si no volem caldo, dues tasses. El Tribunal Constitucional, a instàncies del Govern d'Espanya -perquè el Tribunal no actua d'ofici-, ha admés a tràmit i per tant ha paralitzat, un parell més de lleis nostres. En concret, la de creació de la hisenda pròpia i la que estableix una taxa a les operadores de telefonia.

Res de nou, de fet. Ja fa molts mesos que cada setmana, especialment -però no només- els divendres, després del Consell de Ministres ens arriba una nova retallada, una nova paralització del nostre dret a legislar, amb el pretext de garantir els mateixos drets a tots els ciutadans de qualsevol lloc d'Espanya. I jo em demano: si tothom ha de tenir els mateixos drets (les mateixes lleis, de fet) on queda la capacitat legislativa dels parlaments autonòmics? O encara més: d'acord amb aquest principi, què és l'autonomia? Autonomia per fer el mateix arreu? Capacitat de legislar com es dicta des de Madrid? Doncs es veu que sí.

Ah! per cert. Aquells que bramen en favor de la reforma de la Constitució, fixeu-vos que només parlen de preservar la llengua i la cultura (ja portem dècades veient com) i de garantir un finançament just per a totes les comunitats autonòmes (i també sabem com acaba sempre). Ho dic només per si algú encara té la candidesa de pensar que tenim cap futur seguint en aquest estat i amb aquests (remarco el plural) governs.

Anem passant, que el dia 27 tenim una oportunitat única (segurament l'única que mai tindrem) de canviar realment les coses. Les nostres coses. I aprofitar-la o no només és cosa nostra.

Comentaris (0)15-09-2015 06:21:25

Assessors

Sabem de sobra que els líders polítics compten amb una guàrdia pretoriana d'assessors que els dicten què han de dir, què han de fer i com han d'actuar en cada moment, sobretot en els actes públics de qualsevol campanya electoral, on és molt el que es juguen.

Si mirem, però, la campanya que tot just acaba de començar, se'm presenten alguns dubtes sobre els límits del màrqueting electoral, sobre la importància que s'atorga a aquesta crida a les urnes i, al capdavall, sobre el paper o la capacitat, fins i tot, d'alguns d'aquests assessors. Per exemple: cal que el discurs de determinats líders miri més a unes eleccions encara no convocades a Madrid que a les que s'han de fer d'aquí a un parell de setmanes? Cal arribar a segons quins graus d'insult i de menyspreu als votants amb tics etnicistes i xenòfobs? Realment pensen que aplaudirem el discurs que som idiotes i ens deixem manipular per les dèries del líder de torn? I sobretot, realment creuen que és important que es parli dels seus assessorats a qualsevol preu?

No repassaré totes les barbaritats que hem vist i sentit al llarg del poc que portem de campanya. Només, a tall d'exemple, vull recordar la ballaruca espontània de Miquel Iceta als acords de Queen, una ballaruca que, no ens enganyem, a ulls dels no debots del personatge, resultava ridícula, però que els cervells pensants de torn van creure que calia repetir i ampliar a cada mítinc, ni que fos sense cap ombra d'espontaneïtat, arribant a la imatge petètica del trio Iceta, Sánchez, Ros intentant semblar naturals mentre provaven, amb poc o cap encert, de fer creure que el ball els sortia de dintre.

Vistes les coses, començo a pensar que on no hi ha arguments apareixen les bajanades, ja sigui amb declaracions incendiàries, ja sigui amb actituds ridícules. I el més trist és que els savis assessors dels aspirants a president es pensin que ballarem al so que ens toquin, igual com ho fan els seus pupils. Què voleu que us digui, però em costa molt imaginar un president que ha quedat retratat de segons quina manera, ja sigui amb declaracions impròpies, com en vídeos prescindibles. A mi, el país i els seus dirigents em semblen molt més importants i molt més dignes que tot això, i així ho deixaré clar, modestament, quan dipositi el meu vot, el dia 27.

Comentaris (0)14-09-2015 06:34:45

Agafem-nos

Agafem-nos fort que ara sí que sí. Avui, la Diada. Avui, l'11 de setembre més atípic que viurem, perquè durarà quinze dies, tant com la campanya de les eleccions més transcendents de la nostra vida.

Agafem-nos fort perquè ens esperen quinze dies d'insults gratuïts, d'humiliació, de mentires, d'atacs de tota mena als mítings, als mitjans, als tribunals... Quinze dies en què els espanyolistes de sempre i els que es pretenen nous voldran seduir-nos a cop de barró perquè seguim sotmesos i dòcils a la seva voluntat. Quinze dies perquè deixem clar, d'un cop per sempre -i això només ho podrem fer amb una majoria de vots a les urnes- que s'ha acabat el temps de ser els ninots de fira contra els que tot s'hi val, o el sac dels cops, on es fa múscul per guanyar a Espanya.

Un 11 de setembre ho vam començar a perdre tot. Un altre 11 de setembre, avui, podem començar a recuperar-ho tot. Només caldrà mantenir-nos fidels als nostres principis, a la nostra identitat i als nostres somnis i resistir, un cop més, l'allau d'improperis que ens cauran a sobre les properes dues setmanes; perquè en aquesta campanya no s'atacarà el rival polític, se'ns atacarà, se'ns insultarà i se'ns voldrà sotmetre a tots nosaltres pel simple fet de ser catalans, i de voler-ho ser.

Avui, 11 de setembre. Avui és el dia de retrobar l'èpica i la força de tres segles de resistència per tornar a ser. Avui comencem a escriure de debò el nostre futur. Des de la Meridiana, des de la feina, des de casa, o des d'on sigui, però amb la certesa absoluta que el dia 27 votarem per nosaltres, malgrat les brutals agressions que encara haurem de patir quinze dies més. És el preu de viure agenollat davant de qui ens menysté i ens humilia, o d'atrevir-nos a ser lliures i amos del nostre destí.

Passeu un magnífic 11 de setembre i no afluixeu. Ni un pas enrere.

Comentaris (1)11-09-2015 06:52:57

Ara o mai

Molt poques vegades un lema electoral resulta realment atractiu i reflecteix amb claredat la importància d'una determinada crida a les urnes. De fet, estem acostumats a lemes que no es recorden ni durant les campanyes i que solen ser apel.lacions a la necessitat d'un canvi o a la promesa d'un futur millor. Tot molt previsible, de fet.

Però vet aquí que ens trobem davant d'unes eleccions totalment atípiques. El 27 de setembre no només elegirem un nou Parlament sinó que, vulguem o no, ens pronunciarem sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui independent. El resultat dirà la seva, però de moment, la candidatura Junts pel sí ha presentat un lema de campanya que, al meu parer, recull perfectament tota aquesta transcendència històrica del moment que vivim: "el vot de la teva vida".

El dia 27 tindrem una ocasió de votar alguna cosa que no tornarem a poder fer mai més ningú dels que ara tenim la responsabilitat de votar. Si el resultat és favorable al sí, perquè ja no caldrà. I si és favorable al no, perquè hauran de passar dècades, moltes dècades, per tornar a construir una il.lusió col.lectiva i una oportunitat com la que ara tenim.

El dia 27, molta gent que ja té una edat votarà, finalment, per allò que ha estat somiant durant tants anys. Els més joves, per la possibilitat d'un futur nou i diferent. Sigui com sigui, serà un vot que no marcarà una legislatura, sinó que condicionarà tota la resta de la nostra vida, i la dels nostres fills i nets. Aquesta és la grandesa de la cita, i aquest el mèrit del lema d'aquesta candidatura. Felicitats als publicistes o a l'autor de la frase, i que serveixi perquè sapiguem estar a l'alçada de tot el que ens hi juguem.

Comentaris (1)10-09-2015 06:20:46

El ministre de la guerra

Cada dia que passa se'ns fa més evident que rere una falsa túnica de suposat respecte a les lleis i a l'estat de dret s'amaga l'autèntic uniforme del franquisme. No fa gaires dies, la vicepresidenta del Govern d'Espanya intentava justificar la reforma del Tribunal Constitucional per convertir-lo en tot un tribunal d'excepció, amb l'argument que qui no fa res dolent i segueix les normes no ha de tenir por de res.

Ja vaig dir que aquest argument servia per justificar-ho tot, pena de mort inclosa. I ha tardat ben poc un altre membre del mateix govern a confirmar-ho. Concretament, el ministre de Defensa, que ahir va dir que si tothom feia el que havia de fer, l'exèrcit no intervindria a Catalunya, justificant així una involució militar davant d'un determinat resultat electoral.

El ministre Morenés, autèntic ministre de la guerra, segons les seves declaracions, ens ha volgut recordar qui mana, en aquest país. De tota manera, l'únic que ha aconseguit és deixar clar el seu particular concepte de democràcia i, de passada, el del govern del qual forma part (no ha estat cessat, ni s'espera que ho estigui), encara que la vicepresidenta hagi hagut de sortir immediatament a mirar d'apaivagar els ànims, sense adonar-se que estava contradient el seu argument de fa uns dies. Coherència que no hi falti.

Comentaris (1)09-09-2015 06:25:11

Un teló que amaga moltes coses

Ahir es va presentar la temporada escènica del país, amb una gala que vam poder veure a través de TV3, sota el nom "Catalunya aixeca el teló". Bé, de fet, va ser la presentació de la cartellera principalment teatral, barcelonina dels propers mesos. Cert que algunes de les obres, més tard que d'hora acabaran caient per algun teatre d'altres territoris Vallès enllà, en un degoteig més aviat anecdòtic.

Diuen els que en saben que aquesta és una manera de demostrar la potència de la indústria cultural del país. Malament rai quan hem fet de la cultura només una indústria, un negoci. Jo, càndid de mi, que sempre havia pensat que la cultura era una manera de compartir i conjurar emocions, alegries i misèries, amb les d'altres, molt més lúcids que el comú dels mortals, que han tingut l'encert de presentar-nos-les en un format atractiu que, al capdavall, ens fa més savis, més persones, més feliços i més humans. I ara resulta que només és un negoci, com qui cria porcs i elabora uns embotits que ens hem de menjar perquè el negoci no faci figa.

Fixem-nos que la gala d'ahir, contingut i qualitat a banda, va ser una nova demostració de la ciutat-estat en què s'està convertint Barcelona (i més si un dia som independents). Una mena de ciutat de meravelles que irradia la seva potència, que ha de servir i ser admirada pel conjunt del país, vulguem o no. Perquè, no ho oblidem, més enllà de la metròpoli hi ha vida, hi ha gent i coses folklòriques i desconegudes que s'organitzen i fan a la seva manera. Són aquelles realitats que es visiten els caps de setmana o per vacances, i pocs cosa més. Que exagero? D'aquí a uns dies tindrem una nova demostració amb el piromusical de la Mercè que ens haurem d'empassar per TV3, perquè és el gran espectacle de llum i so de la capital-estat i, com a tal, referent per a tothom. Només faltaria.

No anem bé quan un país fa de la cultura només un negoci i de la seva capital protagonista únic. Però aquesta és la realitat que tenim, ahir servida des del Liceu, antic temple cultural de la burgesia barcelonina, i avui escenari de luxe per a autocomplaença dels moderns intel.lectuals escènics, televisius i polítics. Els nous senyors de la cultura.

Comentaris (0)08-09-2015 06:17:11

Imatges

Aquesta setmana que ha quedat enrere ens ha deixat dues imatges que caldria retenir a la memòria, sobretot per no oblidar mai tot el que representen.

La primera, la d'un nen de tres anys mort a una platja. Un nen com qualsevol dels nostres, vestit com vestirien els nostres i en una postura tan plàcida que ens recorda tant alguna que hem vist en els nostres fills que, amb la seva serenor remarcava el drama. De fet, una de les moltes adaptacions que corren per Internet situa el nen sobre el llit d'una habitació infantil i res no es fa estrany. Res, menys un petit detall: el descans etern d'aquest innocent.

La segona, la foto de família dels ministres d'afers exteriors de la Unió Europea, incapaços d'arribar a cap acord, mentre es veuen novament superats per la societat civil que s'apressa a ajudar els refugiats que arriben a l'Europa occidental, al marge dels governs. En aquesta foto ofenen els somriures. Són molts els ministres només pendents que les càmeres capturin el seu millor posat, somrient. De què riuen? De la seva insolvència política? Del dinar de luxe que endraparan amb càrrec a tots nosaltres? És tan sols un somriure idiota?

La primera de les imatges colpeix (o hauria de colpir) consciències. Però la segona indigna, tant perquè demostra aquesta manca de consciència com perquè ens insulta a tots amb el somriure de la indiferència i de l'egolatria. Així és aquesta Unió Europea, un cementiri d'innocents i un paradís d'incompetents. Novament, una imatge (o dues) diuen més que mil paraules.

Comentaris (0)07-09-2015 06:16:44

Setembre

Com aquell que no vol la cosa, ha arribat el setembre, un mes estrany, de retorn a la rutina, sempre amb poca o molta mandra, i també un mes de contrastos. I es que ja ho diu la dita; el setembre, o asseca la font o s'endú el pont. O caixa, o faixa.

Els dies s'escurcen, comença a refrescar, les pluges es tornen més traïdores i menys previsibles, els nens tornen a escola i, vulguem o no, tanquem la capsa màgica de l'estiu i ens tornem a centrar en tot allò que diuen que és important i seriós.

Suposo que ha de ser així, perquè viure sempre en l'excepcionalitat de l'agost no deu ser possible, però això no treu que costi el retorn a la normalitat, i més si pensem el que tenim al davant: tardor, hivern, fred... Però el cicle de les estacions és tossut i el calendari no dóna treva.

Som al setembre. Un setembre que enguany pinta mogut i especialment excepcional. Agafem-nos fort, que la cosa promet. I en qualsevol cas, busquem entre els seus dies aquells que per algun motiu ens donen referents segurs, aquells que fan que la nostra vida tingui sentit, malgrat totes les incerteses i tots els entrebancs, i recordem sensacions i il.lusions d'antany, sempre renovades i sempre valuoses.

Comentaris (1)06-09-2015 07:38:02

Això no és una partida d'escacs

De vegades penso que, realment, la política espanyola encara raona amb paràmetres mentals propis de l'edat mitjana, com ara que les coses es poden resoldre per la força, o que l'única manera de guanyar és matar el rei.

Si mirem qualsevol mitjà de comunicació espanyol trobem la identificació del procés d'independència amb el president Mas, una identificació convenientment animada des del govern del PP. Imagino que pensen que desacreditar i, si cal, jutjar i condemnar Mas serà la manera més efectiva de plantar cara al seu suposat repte sobiranista. Però s'equivoquen, encara que potser són incapaços d'anar més enllà en la seva anàlisi. Fixem-nos només en dos detalls per a mi prou significatius.

El primer: el president Mas, i el partit que representa, ha estat, de sempre, la mostra més clara de la política del peix al cove, de l'anar fent amb quatre quartos i del pacte permanent amb el govern de torn a Madrid. Només una insuportable pressió popular expressada al carrer l'ha obligat a acceptar que una gran part del país vol una altra cosa i a assumir el lideratge d'aquesta demanda. Per tant, no ens trobem davant d'un genial acudit del president, sinó de la voluntat, potser ja majoritària, de la gent. Els catalans, de fet, no som tan càndids com per seguir com a beneits els designis, o els deliris, de cap líder carismàtic.

El segon: la tàctica del descrèdit ja s'ha provat amb Jordi Pujol. El resultat, a efectes de reduir l'independentisme, però, em sembla que ha estat nul. L'afer Pujol ha sacsejat, i de quina manera, el seu partit i bona part dels tradicionals convergents pujolistes, que han vist el seu referent pel terra. Però res més. L'independentisme és molt més que Pujol i que Convergència, encara que alguns es neguin a veure-ho.

Però el PP (igual com la resta de partits significatius espanyols) segueix entestat en la seva estratègia de matar el rei per guanyar la guerra, sense adonar-se que cas que el president, pel motiu que fos, caigués, la realitat va molt més enllà de la seva figura i, a hores d'ara, ningú amb una mica de seny dubta que immediatament algú altre ocuparia el seu lloc, fins i tot, potser, amb encara més consens social i polític.

El procés que estem vivim ja no és ni una batalla medieval, ni una partida d'escacs, per més que no ho sàpiguen veure.

Comentaris (1)05-09-2015 07:18:19

Lamentablement, res de nou

Galdós el paper que torna a fer la Unió Europea i tot el seu aparell burocràtic, polític i econòmic, en l'afer dels refugiats sirians. Lamentablement, res de nou.

La història d'aquesta tan lloada Unió Europea també (potser sobretot) s'ha escrit sobre el fracàs i la incompetència en la guerra dels Balcans, sobre la manca de capacitat demostrada durant la crisi econòmica, sobre la inoperància per donar resposta a les pasteres que creuen el Mediterrani i, ara, sobre la nul.la resposta als milers de persones que fugen d'una guerra. És a dir, sobre centenars de milers de cadàvers.

Les imatges dels darrers dies, i penso que no cal reproduir-ne cap, perquè n'hi ha per triar i remenar, haurien de commoure consciències, perquè tot i ja vistes en temps passats i amb altres protagonistes, no deixen de ser la constatació de com la política, amb tota la seva pretesa autoritat, tracta milions de persones com a bestiar que es pot dur d'un lloc a l'altre, o deixar abandonat, per tal que no faci nosa i que la seva pudor no molesti. Dic que haurien de commoure consciències, tot i que això implicaria que determinats personatges en tinguessin, cosa que està per demostrar.

I mentre la gent mor al mar i s'arrossega per camins i carreteres, els líders europeus es van citant, amb macabra periodicitat i amb sinistra parsimònia, per no donar resposta a res i deixant ben clara, un altre cop, la seva absoluta manca de la més mínima humanitat exigible al gènere humà, valgui la redundància.

Quan sento que el gran perill per a una futura Catalunya independent és restar fora de la Unió Europea, cada cop més, em demano: i què? on és el problema? realment no som capaços de construir un futur millor que el d'aquests individus? I dic individus per no dir, directament, criminals.

Comentaris (0)04-09-2015 06:21:12

Un argument consistent

La notícia de la futura i meteòrica reforma del Tribunal Constitucional per convertir-lo en un tribunal penal extraordinari (a què em recorda aquesta figura?), a banda de ser tot un nyap formal i una barbaritat antidemocràtica, com bé ens recorda en aquest magnífic article Francisco Rubio Llorente, entre altres coses, 12 anys membre del tal tribunal, ens ha deixat un argument fantàstic, en boca de la vicepresidenta del Govern.

Soraya Sáenz de Santamaría va voler treure ferro a les noves atribucions que se li volen donar al Constitucional dient que qui seguís la llei no havia de témer res. El primer que em va venir al cap és que sota aquest mateix argument podem justificar la lapidació, les violacions punitives, l'amputació de membres, o la pena de mort. Al cap i a la fi, qui no cometi cap delicte no ha de tenir por de res. Bé, sempre i quan l'òrgan que ho ha de decidir (segons la seva interpretació particular) així ho acordi. Al cap i a la fi, acabarà dient què és delicte i què no segons li sembli en cada moment.

Si finalment s'aprova aquesta monstruositat disfressada de garantia constitucional, haurem tornat, definitivament, a uns temps molt foscos i d'ingrata memòria, en què tribunals excepcionals jutgen i condemnen, ni que sigui sense prou garanties jurídiques, determinats delictes a la carta.

Aquest és l'estat que ens vol retenir, i aquesta la seva atractiva proposta. Obrim els ulls.

Comentaris (0)03-09-2015 06:16:36

Voluntat de diàleg

Ja sabem com és la voluntat de diàleg sobre el procés que viu Catalunya, per part del govern i dels principals partits espanyols: no a tot i negativa rotunda a parlar d'independència. Plantejar terceres vies amb aquest interlocutors, no ens enganyem, és somniar truites.

També sabem el respecte que mereixen les lleis per als governs de Madrid i el poc que els costa legislar a mida, si cal. Recordem quan es van forçar les normes per a les propostes d'Ibarreche, com s'han anat modificant sempre que han calgut els posicionaments dels tribunals, sobretot del Constitucional, o com de fàcil és modificar la constitució quan PP i PSOE volen, malgrat el que la pròpia Constitució diu sobre el seu procés de reforma.

I ara que arriben les eleccions definitives, totes dues pràctiques, la de la negació i la de legislar a mida, es donen la mà en la darrera proposta del PP: dotar, per via d'urgència i colant la reforma en la llei de pressupostos (serà que hi tenen molt a veure) el Tribunal Constitucional, de capacitat sancionadora contra qui consideri que no compleix les seves sentències. O si ho voleu d'una manera més entenedora, de capacitat de sancionar econòmicament el president Mas i qualsevol funcionari, o d'intervenir la Generalitat, si ho consideren oportú.

Suposo que aquests grans somiatruites que tenim a casa nostra hi veuran, encara, una nova oportunitat per a l'acord, el diàleg i el pacte. La realitat, però, és que ens trobem davant d'un nou, i gravíssim, retrocés democràtic. I és que cada dia que passa som més a prop dels anys foscos del franquisme, i per la via dels fets i de les lleis, no de la simple desqualificació i de l'insult ja habituals. I això sí que és real i perillós. Tant com la tebiesa de la resposta de l'oposició espanyola, centrada només en la forma (en diuen electoralisme) que en el fons de la qüestió. De debò que voleu seguir en aquest estat?

Comentaris (0)02-09-2015 06:21:51

Connotacions electorals

No ens enganyem, tot el que es faci o es deixi de fer abans del 27 de setembre, en matèria política, social, de vida pública... tindrà connotacions electorals, en un sentit o altre. I aquesta és, justament, la gran feblesa de l'argument de l'alcaldessa de Barcelona per no anar a la Meridiana el dia 11. Tanta connotació electoral té anar-hi com, sobretot atès qui és ella, no fer-ho. Altra cosa serien les possibles connotacions en el sentit d'apuntar al vot a una candidatura concreta, però no és el cas.

Personalment, m'agradaria molt que Colau se'n sortís amb èxit com a alcaldessa, sobretot perquè podria demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses, també en política local. Però de moment tinc els meus dubtes. No oblidem que fa quatre dies que afirmava que ella hi seria, a la Meridiana, d'una manera o altra, pel seu paper institucional. Ara diu que no. Fa uns mesos va dir que votava per la independència, i ara sembla que li fa angúnia posar-se al costat dels que la volen. Massa vacil.lacions públiques en massa poc temps. Potser descobrirà algun dia que és impossible acontentar tothom alhora. De moment, mals símptomes.

Fet i fet, però, tampoc no és tan important que Colau hi sigui o no, a la Meridiana. Ni ella, ni ningú en concret. El que és realment important és que la institució que dirigeix es posicioni a favor del que està reclamant una importantíssima part de la població (amb la incorporació a l'AMI, per exemple) i, sobretot, el seu vot personal el dia 27, tan important (amb el vot sí que ens juguem ser o no ser), valuós i decisiu com el de cadascun de nosaltres. De tota manera, ni una cosa ni altra tampoc no pinten gens bé, a hores d'ara. Potser perquè també tenen connotacions electorals.

Comentaris (0)01-09-2015 06:19:37