login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

De preferències i tomàquets

No, avui no es tracta de veure quin tomàquet té més bon gust ni de quina es la paraula amb què ens hem de referir a aquest tradicional producte de l'horta. Avui, imitant el personatge de Barri Sèsam, voldria comentar què vol dir "preferent". Partim del principi que mentre la física quàntica no demostri i ens faciliti realment una alternativa, dues coses no poden compartir el mateix espai i el mateix temps. Perquè ens entenguem: els nostres aparells fonadors no poden parlar alhora dues llengües, ni la nostra capacitat escriptora no pot guixar dues paraules al mateix temps en un paper. Per tant, sempre hi haurà una que passi al davant, que tingui preferència.

Aquest és el significat de "preferent" quan es parla de l'ús d'una llengua en un determinat àmbit. No estem tips de veure textos d'exposicions o pàgines web en diferents idiomes? No veiem que sempre hi ha una que va la primera o que es mostra per defecte? Doncs això és ser preferent. Per esvair dubtes, la primera (no necessàriament l'única).

Quan els tribunals o els grups polítics neguen el caràcter preferent del català a les administracions, no estan posant el català i el castellà en condicions d'igualtat (de l'occità, que també és oficial a Catalunya, ni en parlen, evidentment), sinó que estan dient que el castellà ha de ser la llengua preferent, si més no, mentre no aconseguim parlar o escriure dues llengües de forma simultània.

Ahir, a l'Ajuntament de Lleida es va desaprovar una moció presentada per tretze entitats culturals lleidatanes que demanava que no es renunciés al caràcter preferent del català en l'administració municipal, tal com diu la seva normativa vigent, aprovada pel mateix grup polític que actualment n'ostenta el poder. I això, renunciar-hi, és fer un pas enrere en un tema tan sensible com és la protecció del català, ho admetin o no, perquè és accedir a fer del castellà la seva llengua preferent. Per aquest motiu, he decidit adherir-me a la campanya que ahir mateix va posar en marxa la Plataforma per la Llengua, sota el nom www.estimoelcatala.cat (una mica carrincló el nom, si em permeteu) que convida a llençar-li una tomata (tomàquet en diuen) a l'alcalde, en tant que màxim responsable de la Paeria, en un gest divertit i simpàtic de desaprovació. El meu ha estat aquell que diu "amb el català, ni un pas enrere".

Penseu-hi, si us plau, i actueu en conseqüència. I en consciència.

Comentaris (0)31-10-2015 06:40:11

Recepta

Recepta bàsica per a fer un estat: De tots els ingredients que fan una societat, acompanyaments inclosos, es destrien els que són realment imprescindibles per a fer la base de l'estat i es reserven la resta per a més endavant. Es cuinen a foc viu, durant poca estona, aquests pocs ingredients, fins que s'obté una massa sòlida i consistent que, un cop sortida de la cassola, ja és, substancialment, l'estat que volem servir. S'emplata i, al gust de cada comensal, es farceix, decora i acompanya de tots aquells altres ingredients que havíem reservat. Sobretot, no poseu directament a cuinar aquests ingredients mentre es fa la massa principal, perquè es cremen i la fan malbé.

Així de senzill. Quedem-nos amb allò que és essencial, amb el mínim imprescindible per fer un nou estat i reservem la resta per a més endavant, no fos cas que pel camí ens facin malbé la recepta.

No sé si així ho entendran els nostres polítics. De vegades em costa molt creure que sí. De moment, que prenguin model dels xefs madrilenys que es van reunir al restaurant Casa Moncloa per cuinar i cruspir-se la seva particular recepta d'estat. Una recepta senzilla, només amb els pocs ingredients essencials que sempre agraden i que saben que els deixaran bon regust (unitat, imperi de la llei, pressió en tots els àmbits...). Podríem anar aprenent una mica, si us plau?

Comentaris (0)30-10-2015 06:17:48

Independència judicial

El diccionari defineix "oxímoron" com la figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari. Un bon exemple d'aquesta figura el tenim, darrerament, en l'expressió, sempre present en boca d'alguns, d'independència judicial.

Si fins ara havíem pogut especular sobre el calendari i les formes de determinades intervencions ordenades pel jutge de torn, ara arriba una impresentable plantada a la celebració del Dia de la Justícia, per indicació, ni més ni menys, que del Consell General del Poder Judicial.

Per si algú encara tenia cap dubte, ara ja queda clara la postura política del govern dels jutges d'Espanya. Independència del poder polític? Costa de creure. En aquest context, parlar de justícia i democràcia sona a simple fantasia.

Un cop més, el procés que viu Catalunya va posant cadascú al seu lloc i fa que tothom hagi d'anar mostrant les seves cartes, encara que aquest cop sigui una mala basa que ens retorna unes quantes dècades enrere. Molt greu tot plegat, perquè ve d'aquells que han de garantir la imparcialitat de l'aplicació de la llei i d'una justícia cada cop menys cega, pel que es veu.

Comentaris (0)29-10-2015 06:13:47

Un exemple més

Imaginem la situació: inauguració en l'àmbit cultural. Parlament a càrrec d'un destacat actor i director teatral. Esplèndid. La intervenció es clou amb un text de Lorca en què el poeta reflexiona sobre els valors i la importància del teatre. Aplaudiments ben merescuts.

A continuació, cloenda a càrrec del representant polític de torn. Primer bon dia: una defensa dels valors del bilingüisme, tot aprofitant el text en castellà acabat de llegir, en un intent no tant de defensar totes les llengües, sinó més aviat de justificar determinades actituds i pràctiques subtilment criticades en la intervenció anterior. Tot plegat, unes explicacions fora de lloc que ningú no demanava. I ja sabem que qui s'entesta a donar explicacions que ningú no demana, sempre acaba amagant alguna cosa. Per cert, una suposada defensa de les llengües feta destrossant, un cop més el català, com ja és habitual en el personatge, malgrat els anys d'ofici.

Aquest és el nivell i aquesta és la realitat d'un dels nostres polítics de primer nivell. Molt trist intentar justificar allò que no té justificació en un marc on no venia al cas, i amb la manca de solvència lingüística amb que ho va fer. Deu ser allò de la nova política feta per polítics vells (rancis). Un exemple més, malgrat tot.

Sort que la representació posterior als parlaments va retornar el nivell artístic i cultural al de la intervenció inicial, sense estridències ni sortides de to, amb creativitat i rigor escènic. Al nivell que cal esperar, i que rebem, dels nostres creadors i dels autèntics protagonistes de la cultura d'aquest país.

Comentaris (0)28-10-2015 06:17:54

Llibertat d'expressió

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic totalment d'acord amb Ciutadans i el PP.

Ahir, aquestes dues formacions, en acabar la sessió constitutiva del nou Parlament, van mantenir un silenci evident i una actitud més aviat d'indiferència mentre sonava l'himne nacional de Catalunya, cantat a cor per la resta de diputats. No han trigat gens les crítiques a aquesta actitud. A mi, però, em sembla perfecta. Qui pot obligar ningú a sentir res o a identificar-se amb cap símbol? Em sembla molt bé aquest exercici de la llibertat d'expressió més bàsica, a través del silenci i del posat indiferent. "Els segadors" no és el seu himne, i així ens ho fan saber. Respectem-ho.

Dit això, exigeixo el nostre dret a girar l'esquena o a xiular un altre símbol, un altre himne, si som nosaltres els que no ens hi sentim identificats. O és que potser pretenen imposar-nos els sentiments i allò amb què ens hem de sentir identificats o no?

Ahir, al Parlament, vam assistir a una autèntica lliçó de llibertat d'expressió ben democràtica. Ara cal esperar d'aquells que la van poder exercir, el mateix respecte al nostre democràtic exercici d'aquesta mateixa llibertat d'expressió. Qualsevol altra cosa seria una contradicció absoluta i una actitud simplement repressora i indigna d'aquells que representen la voluntat sobirana d'un poble.

Comentaris (0)27-10-2015 06:19:55

Això és un no parar

Quan el futur es vol escriure amb cal.ligrafia antiga, malament rai. I justament això és el que fa temps que està passant en aquesta Espanya que es nega a evolucionar i que no permet que ho fem.

Si fa uns dies comentàvem la futura nova FP taurina, que donaria accés a la capacitació per fer de banderiller, ara ens trobem amb una nova ocurrència, una formació professional bàsica per a mestresses de casa. Sense cap mena de dubtes, una excel.lent iniciativa per tornar la dona al lloc on no hauria hagut de sortir mai, oi?

Tornem enrere de manera alarmant em matèria democràtica, però també en tots els àmbits de la societat. I ara, això. La seva part bona tindrà, però. D'una banda, farà baixar les xifres d'atur (també les de persones empleades, que d'aquesta dada se'n parla poc) si aconsegueix retirar un volum important de dones del mercat laboral. D'una altra, contribuirà a l'estabilitat social i familiar, aquest gran valor que cal preservar, això sí, amb instruments i principis rancis, que prou ens recorden aquell nefast servei social franquista i totes les seves conseqüències.

Dones espanyoles (i catalanes de propina), que us sentiu atretes per la nova oferta formativa, benvingudes al passat. Ara, a més de considerar normal que el vostre company us tafanegi el mòbil, us digui amb qui podeu o no sortir, com heu de vestir (per a ell i per als altres), o senzillament us mati si no us sabeu comportar com s'espera de vosaltres, tindreu l'oportunitat de ser dones de casa com cal, i a sobre titulades. Tota una aposta de futur, sí senyor (apreneu bé aquestes dues paraules, que us seran molt útils).

Comentaris (0)26-10-2015 06:09:07

Avui sortirem

Sortir. És diumenge, finals d'octubre, i tot convida a sortir. Tot convida a anar a retrobar, un any més, la bellesa efímera de la tardor, abans no arribi la serenor nua de l'hivern al bosc.

Sortirem amb el desig de tornar-nos a deixar captivar per fulles de colors de caducitat anunciada que cauen, lentament i implacablement davant dels nostres ulls i que estenen al nostre pas una catifa d'esperança en la primavera que vindrà, i per a la qual també cal preparar-se, amb un ritual sempre repetit i sempre encisador.

Sortirem, i tornarem a aprendre -sovint se'ns oblida- que tot té el seu cicle, la seva dinàmica d'esplendor i de marciment, però que tot reneix, més enllà de la cruesa del fred, si alguna cosa per dins no deixa de fer la seva feina i segueix viva, carregant energies per al renaixement de les flors.

Avui sortirem a gaudir de la bellesa de colors apagats de la tardor. Avui recordarem que cal deixar enrere tot allò que és vell i caduc, i atrevir-se a fer el sempre complicat viatge cap als brots nous. Avui, sortirem.

Comentaris (0)25-10-2015 05:59:25

Comencem bé

Algun dia, la història parlarà d'aquests mesos (o anys) que estem vivint, com del període de la incertesa, o alguna cosa similar. Perquè si alguna cosa sabem del cert, ara mateix, és que no hi res clar ni gaire previsible en el nostre futur més immediat. Aquesta incertesa, però, a banda de tots els debats, negociacions i disputes que duu aparellades, també ens deixa els grans moments quan, enmig del fatalisme, apareix allò que gairebé havíem donat per perdut. Va passar amb la pregunta del 9N, amb el 9N mateix, amb la candidatura de Junts pel Sí... i ara amb la composició del nou Parlament.

Potser semblarà un tema menor, però vista la visceral reacció del govern espanyol, penso que de menor no en té res. El nou Parlament no seguirà la tradicional divisió d'escons entre diputats vinculats a la dreta i diputats vinculats a l'esquerra sinó entre diputats independentistes i diputats unionistes. Tota una declaració de principis i d'una nova manera d'entendre la política catalana i les seves prioritats per a la propera legislatura. I de propina, si res no canvia, Carme Forcadell com a presidenta; una dona no vinculada a cap partit, però no per això aliena a la política (a la de debò) i molt menys a l'objectiu de la independència.

Comencem bé. Comencem molt bé, deixeu-me dir. Ara caldrà veure quin Govern vindrà. Esperem que també sigui capaç de desfer-se de les velles maneres i dels vells noms i se'ns presenti com un autèntic agent de renovació política i nacional i com un referent capaç de generar il.lusió i esperança en el futur, que és el que caldria exigir sempre a qualsevol govern.

Comentaris (0)24-10-2015 06:15:31

Sense pàtria

Ja deu ser ben bé veritat allò que diuen que els diners no tenen pàtria ni color. O més ben dit, potser els diners tenen totes les pàtries i tots els colors. Un bon exemple? La decisió de Grífols, grup empresarial fins ara amb seu a Catalunya, de traslladar el seu centre neuràlgic (i la seva tributació) a Irlanda, un país amb unes condicions fiscals molt millors que les nostres, o que les espanyoles.

I no és que com altres anuncien i no fan no estigui d'acord amb el procés polític que vivim, perquè el màxim responsable de la companyia prou que es va destacar com a defensor de l'actuació del president Mas. És, senzillament, per diners.

Doncs au, passin-ho bé. Altres vindran. O no. Sigui com sigui, valgui aquest cas com a exemple per entendre que una cosa són les nostres ambicions polítiques i una altra de ben diferent les lògiques empresarials, que tot sovint no hi tenen res a veure, per més que intentin fer-nos creure que sí.

Farien bé els dissenyadors del futur estat català (si mai arriba) a pensar, abans de perdre's en purismes ideològics de qualsevol signe, una política fiscal, a tots els nivells, que faci tan atractiu el nostre petit país com ho són altres del nostres entorn, també petits, dit sigui de passada. Que diners criden diners, i amb quartos a la butxaca tot és més possible, ens agradi o no. Que no tot s'acaba en poder recaptar els impostos i administrar els diners. Ni de bon tros.

Comentaris (0)23-10-2015 06:29:42

Sant Tornem-hi

Crec que al nou govern que es constitueixi (optimisme no em falta) caldria demanar-li, com a primera mesura, canviar el patró de Catalunya. Tot i que Sant Jordi és ben nostrat, la realitat ens fa sentir cada dia més a prop de Sant Tornem-hi, encara no inscrit al santoral, però ben present a la nostra vida.

Ahir vam tenir un altre motiu per encomanar-nos a la protecció del futur patró. Nou escorcoll a la seu de Convergència, noves detencions i nou espectacle mediàtic, pel que sembla novament anunciat a determinats mitjans perquè esmolessin plomes i càmeres. I novament la sensació d'haver viscut ja abans tot plegat.

Que pot haver-hi delictes? Pot ser. Que es puguin provar? Això ja és més complicat. Que hi ha molt de posat i de sobreactuació, especialment dels que dirigeixen les actuacions? I tant que sí. Que tot això es vol que serveixi per apaivagar els ànims independentistes? No en tingueu cap dubte. Que aquest capítol no serà el darrer del culebrot? I tant que no.

Res de nou, però. I ara vindrà el desencís i el desànim i els dubtes sobre la noblesa i l'honorabilitat de la política de casa nostra. Però com que els catalans som una mica com els seguidors del Barça i passem de l'èxtasi a la desesperança en qüestió de dies, o de minuts, res de massa greu.

Només una pregunta: realment encara pensen que poden trobar proves a una seu escorcollada ja uns quants cops? Francament, si en troben, potser sí que caldria condemnar algú, i no tant per corrupte, sinó per idiota. En fi, anem passant les oracions a Sant Tornem-hi, que això té corda per dies. O per anys. Perquè, potser, el que menys importa és acabar fent justícia.

Comentaris (1)22-10-2015 06:22:43

Vergonya

El diccionari defineix vergonya com el "torbament de l'ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda". I justament això és el que sento, no per cap falta comesa, penso jo, però si per una humiliació rebuda, quan veig les imatges dels refugiats que intenten trobar, a Europa, un lloc on viure, i no un tros de terra on caure morts, que és justament els que sembla que els esperi.

Vergonya d'una Europa que es proclama lliure, rica, democràtica, solidària, justa... i no sé quantes mentides més, però que permet, amb absoluta indiferència per part dels seus dirigents -diguin el que diguin- que milers i milers de persones, nens i ancians inclosos, sobrevisquin o vagin morint abandonats a la seva sort sota la pluja, amb fred i enmig del fang, sense un sostre on aixoplugar-se ni uns mínims per a subsistir (i no parlo de subsistència digna, sinó se simple supervivència). Quina meravella.

Aquesta fantàstica Unió Europea que va néixer d'una guerra terrible, ara mira amb supèrbia i indiferència aquells que pateixen allò que en teoria havia d'evitar. Però tant li fa. Què són uns quants centenars de milers de refugiats de guerra, comparats amb la placidesa benestant del buròcrates? Doncs poc més que una imatge inevitable a les televisions. Res més.

Ni rastre d'humanitat, de sensibilitat, de responsabilitat, de dignitat, ni de decència. Només, en el millor dels casos, una injecció d'uns quants milions d'Euros a Turquia o a la resta de països que dibuixen una macabra frontera, perquè faci, de tap i evitin que tota aquesta colla de moderns miserables torbi el nostre confortable son.

Vergonya. Molta vergonya davant la resposta oficial d'aquells que diuen que ens governen. Potser sí, que com més lluny millor de tanta humiliació consentida i intolerable. Almenys així deixarem de ser-ne còmplices.

Comentaris (0)21-10-2015 06:16:26

Banderes

Es veu que hi ha determinada gent a qui les banderes -determinades banderes- els produeixen una mena d'erupció estranya. No sé quina raó biològica o psicològica hi pot haver al darrere d'aquesta realitat, però n'hem vist clars exemples en la persecució sistemàtica de les estelades a pobles i viles de Catalunya, sense anar més lluny. Ara, tot sembla indicar que aquesta mena de malaltia estranya ha superat les nostres fronteres i es va estenent de manera curiosa cap a àmbits nous.

Aquests dies hem sabut que el Barça serà novament multat perquè el seus seguidors, en un partit de la Champions van exhibir estelades. Segona sanció en poc temps. I jo em demano:

  • De debò que els dirigents de la FIFA saben què és l'estelada? Bé, ara que el seu president és un personatge tan discutible com Villar, amb dècades de presidència de la federació espanyola a l'esquena, mentre els titulars estan suspesos per tripijocs econòmics, potser sí.
  • De debò es pensen que els seguidors del Barça deixaran de dur estelades?
  • De debò es pensen que es pot sancionar molt més l'exhibició pacífica de banderes que no són il.legals enlloc que el llançament de bengales des de la graderia?
  • De debò que es poden tolerar amb tota impunitat tota mena símbols i banderes feixistes que apareixen a diferents estadis, sempre acompanyats de violència, però sancionar l'estelada?
  • Té cap sentit que la FIFA sancioni una cosa que ni les autoritats esportives espanyoles sancionen?

Ridícul, tot plegat. Ridícul i només explicable des de la influència matussera d'aquells que ja no saben què fer per evitar allò que cada dia és més inevitable, i menys encara amb actituds com aquesta.

Comentaris (0)20-10-2015 06:20:28

Hi ha el que hi ha

Ves per on, a l'Espanya una i gran també hi passen coses. Algunes de ben remarcables, per cert. I és que encara no ens havíem refet de la futura FP que permetrà obtenir formació per a l'exercici de la noble professió de banderiller (per cert, el pas següent serà un grau universitari per a torero?), quan llegim que una expedició de la legió que anava cap a Almeria, es veu que de maniobres, transportava 400 kg d'haixíx, que no sembla que formessin part, precisament, de la dieta de la cabra.

Caldrà esperar respostes dels ministres de Defensa i d'Interior, de la fiscalia de l'Estat o del Constitucional, ara que té la mà trencada per intervenir en qualsevol tema, tot i que molt em temo que podem esperar còmodament asseguts. Us imagineu que troben droga, posem per cas, a l'autocar d'una colla castellera, d'una sardanista o d'un grup de bastoners? I a l'equipatge d'una expedició de trabucaires? Però, és clar, parlem de la legió, un altre dels intocables hispànics. Una altra de les glòries de la pàtria.

Ho admeto, Espanya, cada dia que passa, em resulta més ridículament divertida. Entre les noves línies estratègiques de l'educació -i aprofito per demanar un batxillerat artístic, branca tonadillera, i un llibre blanc sobre la futura formació per a choni de rality-, els capellans que justifiquen la pederàstia mentre condemnen els refugiats, les reiterades condecoracions policials a diferents mares de déu i els cavallers legionaris fent de camells, cada dia és més, tot plegat, el guió d'una meravellosa i absurda pel.lícula d'humor. La pena és que sigui real.

Francament, què voleu que us digui, jo m'estimo més una altra cosa. Digueu-me raret.

Comentaris (0)19-10-2015 06:15:16

Un dia qualsevol

Què ho fa que un dia qualsevol, sense previ avís, acabi sent un dia extraordinari? Potser, que allò que el fa extraordinari sigui que res no es presenti com a excepcional, ni singular, ni memorable. Potser, que les coses, algunes gens rutinàries però tampoc irrepetibles, senzillament passen, en una seqüència natural, sense estridències, fins que acaben omplint les hores. Aleshores, sense esperar-ho, per sorpresa, te n'adones que aquest dia qualsevol ha acabat sent un gran dia.

Sovint tenim la temptació de mirar de viure en una mena de muntanya russa, carregada d'adrenalina, de descobertes, de vertigen, pensant que així som més conscients que aprofitem cada minut de les nostres vides i que res d'allò que tenim a l'abast no se'ns escapa. Ens agrada experimentar, visitar llocs i situacions noves. I quan ho fem, sentim la satisfacció de fer miques aquella rutina inevitable, però que tant ofega.

I vet aquí de tant en tant, sense que ens ho proposem, apareix un dia rodó, sense estridències ni focs d'artifici, però rodó. I quan això passa ens adonem que qualsevol dia pot sortir el sol, el mateix sol que surt i se'n va cada dia.

Comentaris (0)18-10-2015 07:00:16

Coses del poder

Amb pocs dies de diferència ens han arribat un parell d'informacions que deixen ben clar com utilitzen el poder, o fins a quin nivell de perversió dels béns públics poden arribar, determinats personatges ben destacats de la vida política.

La primera informació fa referència a Mariano Rajoy, a qui la Moncloa va pagar les despeses d'atenció al seu pare malalt, ja sigui directament amb els diners de tots nosaltres, o destinant-hi personal al servei del president, que també paguem entre tots, perquè faci una altra feina.

El segons cas, és el de l'alcalde de Lleida, que sembla que ha fet servir fons públics per pagar un bufet d'advocats privat perquè l'assessorin sobre les accions legals a prendre contra determinades informacions del diari El Mundo. Un cop més, diners públics, de tots, al servei d'un interès particular, perquè la Paeria ja té els seus serveis jurídics, per al cas que els necessiti, posem per cas l'alcalde, en l'exercici de les seves funcions.

És trist veure com determinats sous públics, entre els més alts, dit sigui de passada, no arriben per atendre les mínimes necessitats personals d'aquells que els cobren. I més trist és veure com determinats comportaments no tenen res a veure amb les suposades diverses ideologies.

Quan es tracta de gratar-se la butxaca, tant li fa si és amb la mà dreta o amb l'esquerra. Tirar dels diners de tothom sempre és la solució més còmoda i més temptadora.

Comentaris (0)17-10-2015 07:25:58

Sense foto

Se'ls ha esguerrat la foto. Si el que es pretenia ahir era poder posar a totes les portades la imatge d'un president entrant a declarar davant el jutge, com a imputat d'una colla de suposats delictes, els ha sortit fatal la cosa, perquè el que van obtenir és la imatge de milers de persones, encapçalades per quatre centenars d'alcaldes -elegits democràticament- donant suport a un president orgullós i digne, que assumeix tota la responsabilitat política del 9N.

No els ha sortit bé la jugada. Es pensaven que Mas estaria sol, o gairebé, un cop imputat, i no, no estava sol, ni de bon tros, i així ho va veure tothom arreu del món. I és que diguin el que diguin els missatges oficials, portar davant la justícia un procés democràtic no es pot justificar, de cap de les maneres, embolicant-se en la bandera de la democràcia. Portar un president davant el jutge per posar urnes sense cap valor legal només es pot entendre des del fanatisme, la incompetència i l'absoluta manca de respecte a la justícia i als valors que es diu que es volen preservar. I així ho entendran tots els governs democràtics, els agradi o no.

Ahir els va tornar a sortir tot malament a aquells que no escolten i que només actuen moguts per la ràbia i per la impotència. I és que ahir, la foto del dia va ser la d'una multitud que defensa els seus actes i la seva voluntat i que és al costat de qui va tenir la gosadia de fer realitat una demanda social majoritària; votar per decidir el seu futur.

Com diria el president Mas de Polònia: "Oh! quina mala sort".

Comentaris (0)16-10-2015 06:15:17

Estem sols

Avui, el mateix, però més. Avui, el mateix que fa un parell de dies, a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (poques vegades el nom d'una cosa ha tingut tan poc a veure amb la seva realitat), però amb protagonistes diferents. El president Mas entrant-hi a declarar, una pila de gent donant-li suport a l'entrada, la premsa espanyolista d'allà i d'aquí fent-hi tanta sang com podran, els polítics de tota ideologia demanant respecte i independència (la dels tribunals), amb un cinisme que fregarà, un cop més, la indecència...

Ja la sabem, aquesta història. I no caldria. Però així és Espanya, i mentre en formem part ens seguirà tocant patir espectacles tan lamentables i tan poc democràtics com el d'avui. Ah! Per cert, vull remarcar el silenci sepulcral de la progressia esquerranosa hispànica i el dels autoproclamats intel.lectuals espanyols. Un cop més queda clar que per a segons què, no hi ha dretes ni esquerres, ni conservadors ni progressistes. Quan es tracta de nosaltres i d'atacar les nostres institucions, tots, absolutament tots, són el mateix.

Estem sols. Tan absolutament sols que fins que no ho estem del tot, no serem nosaltres. Avui, davant del TSJC, per més gent que hi hagi, més sols estarem tots plegats. Cap esperança ni cap futur més enllà de nosaltres. Avui en tindrem una nova prova, ara que aquells que es veu que ens estimen tant es pensaran que han caçat la gran presa, encara que només tinguin una foto ridícula. Democràticament ridícula.

Comentaris (0)15-10-2015 06:18:42

Molt fart. I fins quan?

Estic fart. Estic fart d'aquest país que m'obliga a ser-ne part i que no deixa que m'expressi. Estic fart d'aquest país que considera del tot admissibles les amenaces, les peticions d'assassinats o d'involucions militars, que justifica els crims dels seus avantpassats, que no té cap inconvenient que els símbols feixistes campin lliurement, i que considera una urna de cartró la prova d'un delicte. Estic fart d'un país en què el govern fa lleis a mida per moure els fils de la justícia al seu gust. Estic fart d'un país que ha decidit que la manera com hi hem viure es la submissió absoluta.

Digueu-me ploramiques, però l'espectacle d'ahir, amb dues representants del passat Govern havent de declarar davant una cosa que ben poc té de tribunal, menys encara de superior, gens de justícia i cap altra cosa que el nom, de Catalunya, és la lamentable foto que precedeix la de demà: els nostre president declarant davant d'un jutge. Independentment de com acabi tot plegat, i ja no descarto que amb inhabilitació, amb presó si s'hi posen, o en no res, que és com caldria, ja es poden sentir orgullosos de la seva gesta, aquells que tant estimen la democràcia.

Però encara estic més fart d'haver de veure com aquest suposat tribunal de justícia emet una nota titllant les concentracions de suport als declarants de pressions a la seva feina, sobretot perquè entre la multitud hi havien altres representants del Govern encausat. I què pretenen? Que aplaudim la seva feta? Que apedreguem aquells que van assumir la responsabilitat d'obeir el mandat del Parlament i de la ciutadania? Que ens llancem contra qui ens va escoltar i va actuar en conseqüència? Doncs es veu que sí. Es veu que el seu pervers concepte de justícia no va gaire més enllà de la criminalització i condemna que qualsevol dissidència, ni que sigui tan democràtica com el que va passar el 9N. Però, és clar, no podrem pretendre que entenguin el significat de democràcia, perquè potser no el defineixen prou bé cap dels codis legals que fan servir com a armes, i el seu cervell no dóna per a més.

Estic fart i tip d'aquesta indecència de país, de tribunals i de governs. Entendran d'un cop per tots els nostres polítics que la independència és una necessitat vital? Entendran que fins que no siguem molt lluny de tot això no podrem començar a construir la societat que decidim que volem? Espero que sí, perquè si no, el proper encausat, imputat i condemnat pot ser qualsevol d'ells, o de nosaltres, perquè tots estem sota sospita per expressar-nos lliurement, com ens va recordar ahir la nota del TSJC. És el que té viure en un país amb una justícia de cartró pedra i en una democràcia de fireta. Per cert, per fer memòria de tot plegat, recomano llegir aquest editorial de Vicent Partal. Si més no per situar-nos en el context de les llibertats democràtiques (per dir-ne d'alguna manera).

Estiv art d'haver d'estar fart.

Comentaris (0)14-10-2015 06:26:15

Punt i seguit

S'agraeix molt poder fer una petita pausa en la nostra vida i aparcar tot allò tan fonamental, tan vital i tan imprescindible que determina el nostre dia a dia. S'agraeix molt deixar de banda tota aquesta transcendència i abandonar-se a descobrir coses noves, llocs nous i realitats noves, amb la distància que dóna no ser-ne part i, per tant, podent-nos permetre el plaer de gaudir de la mirada de l'observador aliè a aquella realitat que se'ns posa al davant, sense que ens calgui saber realment què amaga.

Prendre distància amb la realitat sempre acaba sent una mica enganyós, perquè aquesta realitat acaba no sent del tot real. Però tant li fa. Què farien els turistes si sabessin què amaguen les coloraines i els somriures amables? Potser el millor és gaudir d'aquestes altres maneres de viure que trobem quan ens podem permetre no passar de la pell de les coses, i que, vulguem o no, ens fa feliços.

Trencar la rutina i descobrir coses noves és un autèntic luxe en la nostra existència. I con a tot luxe, no sempre és prou accessible, però sempre aporta satisfacció, si el valorem com a tal, i el punt de frivolitat que tanta falta ens fa. Que aquesta satisfacció sigui més duradora o menys, ja és, només, cosa nostra, i de la nostra capacitat de gaudir-ne.

Comentaris (0)13-10-2015 06:18:50

Ajuts d'anada i tornada

Llegim aquests dies que milers de joves estan sent cridats a retornar una ajuda per al lloguer de pis que se'ls havia atorgat i que ara es que no tocava.

Val a dir que la Renda bàsica d'emancipació, que així es diu aquest nyap perpetrat en el seu moment pel govern Zapatero, és una mostra més de com la demagògia i el populisme poden concretar-se en actuacions pèssimament dissenyades i pitjor executades, com queda demostrat. Cal afegir, encara, que actualment ja estan en fase de liquidació absoluta, no fos cas que ens passem de socials en les nostres polítiques.

No són estranyes aquestes mostres d'incompetència en la gestió dels serveis públics per part de governs de qualsevol pelatge. Tampoc no és estrany que el govern de torn s'acarnissi amb els més febles, en aquest cas els joves, mentre no té cap pudor a protegir els rics. Perquè, quin és l'import que es vol recuperar? I més: quin percentatge suposa respecte als ajuts que s'han atorgat a la banca per rescatar-les de les seves pròpies males pràctiques?

Seguim condemnant les víctimes de la mala praxi en la gestió dels serveis que materialitzen allò que en diem estat del benestar mentre protegim amb recursos públic -no ho oblidem pas-, els responsables de les grans estafes i dels grans malbarataments dels bancs (evidentment, privats). Gran demostració de justícia i de democràcia. Un cop més.

Comentaris (0)09-10-2015 06:09:24

Ja ho sap?

Ja ho sap...? Aquesta és la pregunta que ahir em vaig fer, dues vegades, a partir de les novetats informatives.

En primer lloc, després de saber que el Govern de Madrid ha dut al Tribunal Constitucional les lleis catalanes que volen protegir els més febles, tot garantint l'accés al serveis bàsics: llum i aigua i gas, especialment de cara a l'hivern i que s'està plantejant paralitzar també la que vol garantir l'accés a l'habitatge, posant fre a la sagnia que suposen els desnonaments. Ja ho saben els votants del PP i dels partits que practiquen el silenci còmplice? Ja ho sap el votant dels barris i pobles més desfavorits que allò que vota se li girarà sempre en contra?

La segona vegada que em vaig fer aquesta pregunta és escoltant com el rei Felip VI afirma allò que som europeus perquè som espanyols, davant del Parlament Europeu. Ja ho sap, el senyor Rajoy? Constato que d'alguna cosa va servir aquella pregunta seva: "¿y la europea?". Ara ja sembla que tothom ho té clar. Costa, però al final les coses, fins i tot les més elementals, es van entenent.

Vivim temps d'incerteses i de canvis que s'endevinen. Pel camí, però, haurem de seguir tota mena d'actuacions immorals i impresentables. És el que té seguir on som.

Comentaris (0)08-10-2015 06:29:22

Casualitats

La vida, diuen, és un seguit de casualitats que van construint el present i determinant el futur. Bé, no ho sé. De fet, cada dia hi crec menys, en les casualitats. El 20 de desembre, nova casualitat a la vista: eleccions generals espanyoles, la Marató de TV3 i, per acabar-ho d'adobar, el diumenge comercial més potent de l'any. Anem a pams:

  • Rajoy apura al màxim la seva legislatura. Que potser té por de perdre la butaca i el sou abans d'hora? Sempre hauria pogut convocar-les l'endemà de Sant Esteve i tot just abans del dia dels innocents, però potser fora massa, fins i tot per a ell.
  • Espero que TV3 sigui digna de la Marató i no es contraprogrami amb el seguiment electoral. Prou podria dedicar a les eleccions una bona franja del Canal 33, per exemple, i no interrompre la programació solidaria de cada any, per aquestes dates.
  • Estaran encantats els empresaris del comerç amb això del temps lliure per votar de tots els seus empleats el diumenge de més negoci de l'any. Perquè no estaran pensant privar els treballadors del dret a poder votar en les condicions que marca la llei, oi que no? Segur que no, i amb la il.lusió de contribuir a la festa de la democràcia.

Vist el panorama, i vistes moltes més coses, em començo a plantejar seriosament posar en marxa la meva desconnexió particular i passar de votar en unes eleccions que, guanyi qui guanyi, ens anirà en contra. Això sí, serà per casualitat, o perquè no tinc cap altra possibilitat. No ho dubteu. Com la tria de la data electoral.

Comentaris (0)07-10-2015 06:16:59

Quina pena, que no ho sabia.

Ho admeto, fins ara he estat vivint en algun altre lloc, i no ho sabia. Sort en tinc dels unionistes espanyolistes que em fan veure que, fins fa quatre dies, Catalunya era una terra pròspera, unida, on les famílies no discutien i on qualsevol espai públic estava presidit per la cordialitat. Una bassa d'oli, vaja.

Es veu que fins ara no m'havia adonat que no hi havia disputes entre dretes i esquerres, ni entre rics i pobres, ni entre pujolistes i roquistes, ni entre convergents i socialistes, ni entre madridistes i barcelonistes, ni entre barcelonistes i espanyolistes, ni entre els de Pepsi i els de Coca-cola, ni entre els de Beatles i els dels Stones, ni entre els de Llach i els de Serrat, posem per cas. Fins i tot, penso que ni entre els de Sabadell i els de Terassa, ni entre els de Reus i els de Tarragona, ni entre els de Tèrmens i els de Menàrguens. Res. Tot això i molt més mai no ha estat motiu de disputa.

Però ara, tot és diferent. Ara les famílies no es parlen, els sopars de Nadal són una tragèdia, els amics es barallen, els barris i els pobles estan enfrontats i els patis d'escola són una mena de camp de batalla. I tot per culpa de la independència, que tot ho trenca al seu pas.

Sort que m'ho han explicat, que si no, seguiria desconeixent la immensa sort que hem tingut fins ara. I això que també diuen que allò de l'oasi català era mentida. Ho admeto, hi ha coses que el meu poc senderi no arriba a comprendre.

Comentaris (0)06-10-2015 06:15:42

Cinema i fantasia

Coincidint amb la presentació de la nova edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, la Plataforma per la Llengua va posar en marxa una campanya per denunciar l'escassa presència del català al cinema. En concret, al festival de Sitges, només un 15% dels títols que s'hi projectaran estaran doblats o subtitulats en català.

Tot just acabat l'acte de presentació, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va rebre una representació de la Plataforma i va desplegar una bateria de xifres relacionades amb els ajuts públics del festival, que evidenciarien la desinversió que hi fa l'Estat. Correcte, des d'una visió econòmica i empresarial de la cultura, del cinema i potser fins i tot de la llengua. Un bon exercici, si voleu, de transparència financera. La qüestió, però, és que, com passa sovint, la presència del català no només té a veure amb els diners. D'exemples, pel que fa a la llengua, en trobaríem a grapats. I així ho va venir a reconèixer el conseller, en afirmar que aquestes xifres (entenc que també les de la poca presència del català) no es podien tornar a repetir.

Sempre és d'agrair, encara que enguany tornem a fer tard, un compromís com aquest per part, justament, de qui fins ara ha estat del titular del Departament que s'ocupa, mira tu, de la cultura, del cinema i de la política lingüística, tot i que, ara mateix, el nou govern sigui una incògnita.

Comentaris (0)05-10-2015 06:28:33

Temps de tardor

Ara sí que sembla que l'estiu ja és del tot història i que la tardor en comença a cobrir amb la seva capa de mil i un colors de fulles seques i de fruits esperats. La tardor té mala fama, pobra, perquè ve acompanyada de pluges, de ventades, de dies cada cop més curts i de les primeres baixades en les temperatures. Ens convida a tancar-nos a casa, a encendre els primers focs i a alentir el nostre ritme, en una mena d'estranya hivernada abans d'hora.

Però d'alguna manera, i con si ens volgués compensar aquesta grisor que comença a planar sobre tot plegat, la tardor ens regala alguns dels productes més exquisits: bolets, magranes, castanyes, anous, caquis, codonys, carabasses, moniatos... i l'espectacle magnífic dels arbres despullant les seves branques en un esclat de colors indescriptible.

I com sempre, nosaltres triem: ens deixem dur per l'absència progressiva del sol i la calor, o ens llancem de ple a gaudir de la nova estació i tot el que ens ofereix? Crec que val la pena no deixar escapar res d'allò que cada any se'ns dóna i perdre'ns tant com puguem entre fulles grogues i castanyes calentes, redescobrint de nou tot el que la tardor ens ofereix. Perquè encara que pugui semblar que tot s'acaba i se'n va, tot és nou, a la tardor.

Comentaris (0)04-10-2015 07:15:31

Gira, gira

Que massa sovint la política és una mena de pantalla on es projecten les misèries humanes, la incoherència i, fins i tot, la desvergonya més absoluta, no és cap novetat. I segurament, un dels millors i més tristos exemples són les conegudes portes giratòries, o aquell camí que garanteix que determinats antics alts càrrecs de qualsevol govern puguin acabar els seus anys d'activitat professional, amb un sou insultant per a la major part de ciutadans, gràcies a qualsevol de les grans empreses abans públiques i ara gairebé monopolístiques que es presten a acollir-los en els seus òrgans de direcció.

Repassar la llista de polítics que han seguit aquest camí és una mena de desfilada de monstres, encapçalada per coneguts expresidents espanyols i seguida per no pocs exministres. El darrer cas que hem conegut, Trinidad Jiménez, que passa a ocupar el lloc a Telefónica que va deixar vacant, per raons prou conegudes, Rodrigo Rato. Sense cap mena de dubtes, tot un símptoma, aquesta successió.

Què se n'ha fet d'aquella antiga progressia que parlava d'igualtat, de socialisme i no sé de quantes coses, o dels padrins que encara tenen el rostre de venir a donar lliçons, mentre garanteixen la jubilació de les seves protegides. Però, és clar, el problema de tot són els nacionalismes i l'independentisme. Mai l'abús del poder ni la indignitat amb què s'exerceix, fins i tot -o sobretot- passant comptes de factures pendents, quan ja no s'ostenta.

Si féssim una mica de memòria abans d'anar a votar, potser algun dia podríem posar fi a tanta indecència, per més lliçons que ens vulguin donar i més fantasies que ens vulguin vendre.

Comentaris (0)03-10-2015 06:28:25

Quina barra

Resulta sorprenent llegir, de tant en tant, autèntiques exhibicions de desmemòria, de cinisme, o de poca vergonya, com l'article que es va publicar ahir i que recull declaracions d'Alfredo Pérez Rubalcaba, a través de les qual assenyala amb el dit el PP com a culpable de tots els mals de Catalunya, i del problema que això crea a la pau d'Espanya.

No seré jo qui obri boca per defensar el PP, però sí que m'agradaria recordar-li quatre coses al senyor Pérez Rubalcaba. Perquè ara no recordo si també era del PP aquell que va dir que donaria suport a l'estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Tampoc em sembla que fos popular l'exvicepresident que es va armar amb un ribot per reduir un text legal a encenalls. Tampoc em sembla que fos popular la iniciativa de presentar una bateria d'esmenes al Congrés, tot just acabat de votar favorablement el text estatutari al Parlament... Ah! i si parlem del Constitucional, també li recordaria que no va ser el PP l'únic que hi va presentar recursos contra l'estatut.

D'altra banda, el senyor Rubalcaba no s'està de defensar la imputació del president per posar les urnes, postura oficial del seu partit. I el seu partit és el mateix que, de bracet del PP, nega el pa i la sal a Catalunya, en un curiós front patriòtic. El seu partit és el mateix que, a tot estirar, estaria disposat a negociar un nou finançament que satisfaci a totes les comunitats i a oferir un blindatge de llengua i cultura catalanes (el seu concepte de federalisme no dóna per a més). Enorme generositat democràtica.

Insisteixo, s'ha de tenir molt poca memòria, ser molt cínic o no tenir vergonya per fer declaracions com aquestes i, com a gran valedor de la democràcia, oferir un blindatge de llengua i cultura (sempre que considerin que no passen per davant de les espanyoles) que, l'experiència ho demostra -i nosaltres sí que en tenim, de memòria- sempre està fet amb paper de fumar.

Comentaris (0)02-10-2015 06:25:52

Ha arribat la tardor

Amb saó o sense saó, sembra a la tardor. Així és la dita i, com sempre, la saviesa popular deu tenir raó, si ha arribat fins a avui, pràcticament intacta.

No estaria malament que abans de negociar, els polítics de torn repassessin el refranyer català i actuessin, una mica, al seu dictat. Potser així evitaríem algun que altre error de manual que els acaba lligant de peus i mans. Sigui com sigui, el que és cert és que som a la tardor i que, per una d'aquelles casualitats, toca sembrar un nou govern, que ja veurem què ens portarà. Triar bé les llavors i el moment de sembrar-les és fonamental. Equivocar-se pot suposar una mala collita i tot el que suposa, perquè no es pot repetir. Errar en els pactes i constituir un govern poc cohesionat o farcit de malfiances i de retrets és la millor garantia de fracàs. I en el moment que ens trobem, com diria aquell, "no ens ho podem permitir", a poc que mirem una mica més enllà de la closca dels partits.

Així és que, com que jo no hi pinto res, en tota aquesta qüestió del nou govern ni de qui serà o no president, em dedicaré a mirar com van canviant de color les fulles i com cauen a terra, amb l'esperança (poca, ho admeto) que l'encertin i que no se'ns rifin, un cop més, entre uns i altres. Ja ho diuen: malalties tardorals, llargues i mortals. Esperem que, per una vegada, el refranyer s'equivoqui amb allò que la tardor porta la tristor.

Comentaris (0)01-10-2015 06:24:14