login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Principis i final

Si no hi ha algun gest imprevist i, de fet, gens imaginable per part de la CUP, Mas no repetirà com a president de la Generalitat, si dels seus vots depèn. Qüestió de principis i de coherència amb el seu programa, diuen.

Jo em demano: per què si per principis i per coherència es pot mantenir la negativa a Mas, per part d'uns, no es pot, pels mateixos principis i per la mateixa coherència, mantenir el sí a Mas, per part dels altres? Crec que la legitimitat, en tot cas, és a banda i banda.

Una reflexió: no havíem quedat que la política és l'art del possible? La lleialtat inamovible a les pròpies creences, a mi, em sembla més pròpia dels dogmes religiosos, basats en la possessió de la veritat absoluta i, per tant, irrenunciables.

En aquest punt ens trobem, amb el futur del país pendent, en el fons, d'una qüestió de principis. Uns principis que, si un miracle no ho evita, ens aboquen a unes noves eleccions i, molt em temo, a un trist final. O és que algú encara es pensa que la il.lusió i la meitat dels vots s'aconsegueixen amb el paisatge actual? Decididament, en política, aposto més per la flexibilitat i la capacitat de fer viable allò que no ho semblava que per mantenir, a tota ultrança, la raó absoluta, que ja sabem que no existeix.

Potser algun dia ens adonarem, quan ja serà tard, que tots ho hem perdut tot per la coherència de quatre. Gran mèrit.

Comentaris (0)30-11-2015 06:16:39

Calendari

Els entranyables calendaris de paret, aquells que tenen una pàgina per mes, són una mena de control de pas de la nostra vida; i l'acte aparentment insignificant de passar full d'un mes a un altre ens fa evocar les darreres setmanes viscudes i imaginar com podrien ser les que arribaran.

Poques hores perquè aquest gest es torni a repetir. Deixarem el novembre enrere, i com si d'una metàfora de la tardor es tractés, caurà la darrera fulla d'aquest arbre d'interior que ens recorda on som, i encararem el darrer mes d'un any que prometia molt i que, com acostuma a passar, ens deixarà aquell regust amarg a la boca que ens convida a esperar alguna cosa més del que vindrà.

Però ara som on som, a punt d'encetar un desembre sempre estrany, fet a batzegades, entre un pont al principi i unes festes nadalenques en el seu tram final. I enguany amb unes eleccions i tot. Què més es pot demanar? Potser només una mica de calma i que les coses, les públiques i les domèstiques, vagin passant sense estridències, que ja toca.

Recta final d'un any més. Darrer full del calendari. Fred i festes a la vista. Però sobretot, ganes, moltes ganes d'aconseguir que la nostra realitat superi tots els mals auguris i que aquest mes passi amb més glòria que pena perquè, quan tornarem a passar pàgina i pengem el calendari nou, tinguem una dolça recança de despenjar aquest inseparable company dels darrers mesos.

Comentaris (0)29-11-2015 06:49:42

Solidaritat i vergonya

Ahir i avui, gran recapte del Banc dels Aliments, un any més. I els que vindran. Ahir i avui, una nova lliçó de què és solidaritat. Evidentment, parlo de la solidaritat que no s'imposa prenent les coses, parlo de la solidaritat autèntica, de la d'aquell que no arriba a final de mes i encara és capaç de comprar una capsa de llet o un litre d'oli perquè sap que hi ha qui no arriba al dia deu, però que té dret a viure i a menjar cada dia. Parlo de la solidaritat d'aquelles entitats que fan mans i mànigues perquè ningú no es quedi sense llum quan fa fred. Parlo de la solidaritat que realment surt de dins, del convenciment que tots tenim dret a una vida digna, amb independència de les nostres circumstàncies de cada moment.

I això passa aquí, en aquest país egoista que es gasta els diners en no sé quantes rucades, però que no pot tirar endavant una legislació contra la pobresa energètica perquè els tribunals i el govern de torn ha decidit que això de garantir els subministraments energètics bàsics a tothom és inconstitucional. Sí, sí, inconstitucional. Es veu que a pobresa institucionalitzada sí que n'és, de constitucional. Qualsevol dia decidiran que el recapte d'aliments és tràfic il.legal de mercaderies i també el prohibiran, sacrosanta constitució en mà.

De moment, i mentre no puguem fer altra cosa que col.laborar i ajudar els que més ho necessiten amb allò que puguem, fem-ho. Avui, encara, amb aliments, perquè estem convençuts que la pobresa i la fam no hi caben en cap llei. Perquè estem convençuts que la dignitat humana també passa per la solidaritat, per aquesta capacitat d'entendre que la justícia, la llibertat i l'estat de dret mateix han de cabre dins d'un paquet d'arròs; si no, no hi ha ni justícia, ni llibertat ni estat de dret.

Fem, amb el que cadascú de nosaltres bonament pugui, que el gran recapte sigui també un monument a la vergonya aixecat amb contenidors i més contenidors d'aliments. No a la vergonya dels que no tenen res, sinó a la d'aquells que tenint-ho tot defensen, fins i tot amb les lleis, que cal que alguns passin gana perquè ells puguin seguir anant tips.

Comentaris (0)28-11-2015 07:38:41

S'ha acabat la partida

El resultat de les darreres eleccions va deixar un doble resultat que no esperàvem o que, com a mínim, no ha estat el que ens caldria. En primer lloc, aquell 48% no era la meitat més un que buscàvem. En segon, l'aritmètica parlamentària tampoc no ha deixat una majoria absoluta prou clara com per garantir una plena estabilitat. I davant d'aquest panorama, i molt em temo que amb més ganes d'agradar a l'afició que de fer res de profit, a corre-cuita, el flamant no u parlament aprova una declaració d'intencions molt bonica però sense tenir les eines per mirar de tirar-la endavant. L'única manera hauria estat un Parlament i un Govern molt sòlids, amb tots els grups independentistes a dins i constituïts en pocs dies, com a demostració de força i de voluntat majoritària sense fissures.

I ara ens trobem sense govern i amb un parlament sense majoria suficient sòlida i garantida. I enmig d'un procés de negociació per formar govern que, acabi com acabi, no ens deixarà res de creïble ni de prou fort com per tirar endavant la construcció d'una república, perquè estarà pactat des de la desconfiança i des de de les cessions a contracor, i donarà lloc a solucions no volgudes ni potser massa pràctiques.

Crec que farien bé els grups independentistes a admetre com abans millor que el full de ruta aquell dels divuit mesos no es podrà tirar endavant i que cal redefinir l'estratègia, com a mínim, amb una legislatura que caldria poder fer sencera, per mirar de redefinir objectius, calendari i correlació de forces per veure fins on podem arribar, més enllà de l'escenari autonòmic. Pensem que només dotar l'Agència Tributària de personal inspector via oposicions ja vol dir més de divuit mesos.

Amb la correlació de forces actuals podem aspirar a un govern que pugui governar i a unes majories parlamentàries que garanteixin una legislatura no massa complicada, però el que no tenim és la força per encarar amb èxit un procés constituent. Com abans ho acceptem, abans deixarem de patir la humiliació constant que suposa veure com amb un petit gest i amb el bloqueig de quatre quartos ens poden posar contra les cordes des de Madrid.

Demano als futurs governants que acceptin la realitat, i la derrota actual, que redefineixin objectius, calendaris i estratègies i que ens garanteixin la vida digna que mereixem com a ciutadans d'aquest país. Sense perdre de vista els ideals, però sense ignorar l'evidència.

És el que té dir blat abans d'hora i posar totes les cartes boca amunt massa aviat, quan el joc no era prou bo.

Comentaris (0)27-11-2015 06:19:24

Competents? En què?

Diu el Tribunal Constitucional que la llei que ha de regular la futura Agència Tributària també és inconstitucional. Quina sorpresa. Bé, si no vaig molt errat, em sembla que el problema rau en la manera d'accedir als cosos superior i tècnic de la inspecció tributària, que ha de ser per oposició i no per concurs. Ja dic, si ho he llegit bé.

Francament, si tot el problema és aquest, només tenim un problema de temps. Però de força temps. Convocar un concurs públic és relativament senzill i ràpid i convocar unes oposicions és més lent (lentíssim, perquè sabem la velocitat de creuer de l'administració) i tanca la porta d'accés directe al personal que ja està exercint aquestes funcions que es volen dotar de personal, a les diferents administracions, que hauria de tornar a opositar per accedir-hi.

Un cop més queda clar que ni en matèria del propi personal de la seva administració la Generalitat és competent. De fet, començo a demanar-me seriosament en què és plenament competent la Generalitat? Si mirem els pronunciaments del Constitucional dels, posem per cas, darrers dos o tres anys, podríem arribar a la conclusió que en res. Potser sí que té raó el president quan diu que l'autonomia tal i com l'havíem conegut ja no existeix. Potser, fins i tot, podríem començar a pensar que no havia existit mai i que hem viscut durant gairebé quatre dècades creguts que érem algú o alguna cosa, i ara sabem que no.

M'agradaria molt que els ideòlegs dels partits independentistes ens expliquessin com farem una república sense ni capacitat recaptatòria. I qui diu una república, diu un pla de xoc contra els greus dèficits de la nostra societat, amb les almoines de Montoro. Jo, no hi sé trobar la resposta, ara mateix. I ells em temo que tampoc, vist el que van trigant a posar-se, o no, d'acord. Potser van fer temps per allò d'anar covant, com a lloques, les oposicions d'inspectors tributaris.

Comentaris (0)26-11-2015 06:07:43

No defrauda mai

Per a tots aquells que pensen -sovint jo mateix- que la política és previsible, tant com la marxa enrere de la promesa de referèndum a Catalunya de Podemos, apareix Mariano Rajoy i ens presenta la seva nova faceta de comentarista esportiu. Sí, sí. Més enllà de la seva coneguda afició a llegir la premsa esportiva de bon matí per estar al cas del que passa al món o del seu madridisme visceral, ara sabem que també és capaç de posar.se a fer de periodista futbolístic.

La cosa passarà avui mateix, amb motiu del partits de Champions que jugaran tres equips espanyols. Acabats els partits, participarà en el programa tertúlia posterior on, dit sigui de passada, ja hi han participat Iglesias i Rivera. Deu ser cosa de la nova política, que en diuen.

Ja sabem que els platós de televisió i els estudis de ràdio són els moderns faristols parlamentaris, no ens enganyem. Allà es consagren els actuals oradors, revestits de tertulians. I ens eis creiem. Ara, Rajoy, fa un pas més i entra ja a fer de comentarista esportiu. Suposo que la crònica taurina és qüestió de temps. De fet, tot plegat no passaria d'una estupidesa més marca Espanya si no fos que ens trobem en el moment que ens trobem, especialment amb unes eleccions espanyoles a la cantonada. En aquest context, que el president decideixi anar al futbol passant de la realitat del país que teòricament governa no és nou, ja ho va fer en plena intervenció econòmica espanyola, per anar a veure un partit de la selecció. El que sí que és nou és que paral.lelament, defugi anar a un debat a quatre amb altres candidats a la presidència i delegui aquesta funció en la vicepresidenta. Cert que no és candidata, però segur que sap millor què dir sobre la política del govern, que no pas el president. Atenció al "Polònia" de demà, perquè els han donat el gag mig fet.

Això és Espanya. Podeu arribar a imaginar què passaria si el president Mas es dediqués a comentar partits de futbol per la ràdio i eludís un debat electoral amb la resta de caps sense motiu? Doncs això. Però com que no és Mas sinó Rajoy, no passa res. Ans al contrari, llegiu la premsa de demà, que segur que vindrà farcida de lloances i adulacions. Decididament, Rajoy no defrauda mai a qui demana iniciatives estrafolàries. Política de debò ja és una altra cosa.

Comentaris (0)25-11-2015 06:24:17

República adolescent

Avui, compareixença anunciada del president. A veure què dirà, perquè em temo que no deu tenir massa bones notícies, aquest cop. Potser sí que tornarà a treure un conill del barret i marcarà un camí a seguir, però també podria ser que digués que ell vol ser part de la solució i no del problema i deixi pas, o que entoni un "a les urnes ciutadans", o que ens pinti un futur negre al qual ens haurem d'anar fent a la idea. O potser farà com els presidents dels equips de futbol, que ratifiquen l'entrenador per fer-lo fora als quinze dies. No ho sé, però no em fa cap gràcia la convocatòria.

No ens enganyem, la nostra encara imaginada república és tan sols un adolescent revel, d'aquells que diuen "marxo de casa, amb els meus amics" i tu, pare, te'l mires i li dius "amb quins diners". I calla, arrufa el nas i se'n torna cap a la seva habitació renegant de tot a lamentar-se amb els col.legues i a tornar a fer plans impossibles. Siguem sincers: qui, que hagi tingut fills adolescents, no s'hi ha trobat? Oi que la resposta funciona? Doncs aquesta és la nostra república, ara mateix. Mireu els ha estat fàcil.

Potser sí que el president anunciarà que ha trobat una feina, precària o no, però que dóna el marge de maniobra suficient per a l'emancipació. Posats a somiar, que no sigui per això. Aviat ho sabrem. Mentrestant, però, deixeu-me ser clarament pessimista perquè no veig que la situació convidi a llençar gaires coets. Més aviat al contrari, que ja fa dies que vaig deixar enrere l'adolescència.

Comentaris (0)24-11-2015 06:18:49

Més enllà dels fets

Els atemptats de París ens estan deixant un seguit d'efectes secundaris -i més que ens en deixaran- que no sé si tenen molta veure amb aquests terribles fets, o si no són gran cosa més que la seva instrumentalització per aconseguir altres fins prou difícils de plantejar en condicions més normals.

D'entrada, hem pogut saber que la indústria armamentística s'està fent l'arròs amb la situació bèl·lica que s'ha creat. De fet, fins i tot a Espanya ja hi ha veus que insinuen que caldria participar en les operacions militars que està duent a terme França. D'altra banda, ha costat molt poc crear un clima de pànic social. La situació d'aquest cap de setmana a Brussel·les n'és un bon exemple, així com les mesures més que excepcionals que es viuen a França, i que s'allargaran, com a mínim, tres mesos.

Un enemic comú, sense dubtes, és el millor aliat per eliminar l'oposició política. Qui gosaria oposar-se a un govern en guerra? Serà per això que també a Espanya s'està covant un estat d'opinió que presenta una situació social a tocar de l'estat d'excepció? Serà per això que integrisme islàmic terrorista i nacionalisme català cada cop es fan aparèixer més junts a tota mena de declaracions i articles periodístics? Serà per això que una estelada en un camp de futbol ara és una autèntica arma blanca que cal prohibir?

El gran èxit dels assassins de París, més enllà de les morts que van provocar, és crear un clima d'excepcionalitat social, de repressió a tots nivells i de persecució de tota dissidència que poden acabar tenint uns efectes terribles, perquè són el millor aliat de les posicions més radicalment feixistes. En el cas d'Espanya, si són una mica hàbils en els seus posicionaments (i molt em temo que ho seran), podem tenir un govern encara més de dretes, a final d'any, i encara més reforçat que l'actual. Són coses de la seguretat nacional i de la legítima defensa contra l'enemic comú (interior o exterior). Això sí, el Barça va apallissar el Madrid. Tots tranquils, doncs.

Comentaris (0)23-11-2015 06:18:06

Vent

El vent molesta. Fa apujar el coll de la jaqueta i arrupir coll i cap. Però el vent neteja l'aire i escampa la boira, tot deixant, al seu pas, un cel net, clar i lluminós.

Ahir, el vent s'hi va posar de valent i va fer net. Va fer fora el barret gris cendrós de la contaminació, va foragitar la boira densa de massa dies i ha dut neu i aire nou a un estiuet a destemps. Així i tot, ens va tancar tant com va poder, o tant com ens vam deixar, a casa, perquè és mal company de camí, si volem voltar. I avui segueix, potser ja sense tanta empenta, però segueix.

Hem tornat a veure el blau intens d'un cel enyorat i net i els estels penjats de la nit. Pot semblar tot plegat molt naïf, molt innocent, però la llum i el sol són vida; i si ha de ser un bon cop d'aire qui ens els retorni, benvingut. I mentrestant, ni que sigui des de darrere dels vidres, mirarem embadalits el paisatge retrobat, els colors d'una tardor ja avançada, i oblidarem, per un temps, la uniformitat grisa de la boira densa.

Costa una mica d'acceptar, però una bona sacsejada, un bon cop d'aire fred, tot sovint és el millor -potser l'únic- remei per retornar-nos la cara més amable de la vida i de tot el que ens envolta, i que de tant en tant se'ns fa esquiu.

Comentaris (0)22-11-2015 06:46:05

Llegat

Quaranta anys de dictadura, quaranta més d'impunitat i quaranta més d'involució colpista constitucional? Ahir, des dels mitjans i des de la política, amb condescendència o amb desmesura, es van encarregar de recordar-nos que tot segueix lligat i ben lligat.

Franco és mort, però el seu llegat i el seu ideari ben vius. Sobren les paraules davant d'aquesta indigna efemèride i tot el que ahir es va arribar a dir. Callo.

Potser demà serà un altre dia. Avui, encara no.

Comentaris (1)21-11-2015 06:47:39

Diferències insalvables.

Diu la dita que de ruc i de senyor se n'ha de venir de mena. I ben segur que és cert. I més encara: de molts coses, se n'ha de venir de mena. Només així es poden entendre reaccions tan oposades davant d'un mateix fet. Em refereixo als darrers atemptats de París i a dues reaccions que han coincidit en el temps, però que evidencien distàncies mentals (i humanes) insalvables:

La primera, la del periodista Antoine Leiris, que va escriure aquesta carta oberta tot just després de perdre la seva dona en un dels atemptats. Brutal l'exercici de bondat d'aquest home, i admirable la seva fortalesa en un moment de tanta duresa com ha de ser la pèrdua de la parella. No puc, ni vull, arribar a imaginar, ni per un segon, el terrible dolor d'aquest home quan escriu aquelles ratlles.

La segona, la nota de Xavier Garcia Albiol. Com no podria ser d'altra manera, les seves paraules traspuen odi, racisme i xenofòbia amb absoluta impunitat i amb la total indignitat de qui se sent superior a tothom que no és o que no pensa com ell, i només sap buscar culpables, enemics que destruir.

Que cadascú esculli a quin costat de la ratlla se situa. Al costat dels que atien l'odi amb qualsevol pretext, o al dels que són capaços de fer prevaler la bondat per sobre de la ràbia i del patiment.

És molt trist constatar, un cop més, com la política sol escorar-se a la banda de la trinxera (literalment en alguns casos), mentre la gent del carrer, la que sempre posa les víctimes innocents, acostuma a preferir la pau, més enllà, fins i tot, de la mort.

Comentaris (0)20-11-2015 06:06:46

La Mare de Déu

Ja és oficial. Nostra Senyora Santíssima de l'Amor mantindrà la condecoració que en el seu moment li va atorgar el ministre de l'Interior, una distinció, en principi, reservada a membres dels cosos policials per algun mèrit especial en l'exercici de les seves funcions. L'Audiència Nacional ha dictat sentència.

Anem a pams. Un ministre d'un estat constitucionalment aconfessional condecora una imatge religiosa per uns suposats mèrits en matèria d'ordre public. Déu n'hi do. Aquesta condecoració és recorreguda per una associació laica i el cas arriba a l'Audiència Nacional, tribunal hereu del franquista Tribunal d'Ordre Públic, que ara dicta sentència i considera la condecoració pertinent. I per acabar-ho de completar, unes declaracions en què el ministre en qüestió expressa la seva alegria per la sentència. Lògic, d'altra banda.

No sé si ens hem tornat tots bojos, o si comencem a confondre la realitat amb els guions esperpèntics del més caspós cinema costumista espanyol. Sigui com sigui, què ha costat a tots els ciutadans aquest afer? Què ha costat el tràmit judicial? De debò que l'Audiència Nacional no té altra feina? Ni el ministre? Segur que una imatge religiosa ha de rebre una condecoració policial?

Insisteixo, ni el millor dels més recargolats guionistes cinematogràfics hauria pogut imaginar un despropòsit com aquest. Bé, fora d'Espanya, vull dir. Ara només falta esperar un possible recurs al Tribunal Suprem. Si és que la cosa no acaba en mans del Constitucional. Per cert, ja posats, m'agradaria molt saber si també admetria a tràmit la qüestió, si paralitzaria la condecoració i com resoldria sobre el tema.

Comentaris (1)19-11-2015 06:16:44

Present i futur

Que la història l'escriuen els guanyadors és prou conegut i prou admès per tothom. Caldria afegir, però, que el present, a més, el narren els que aspiren a ser els guanyadors. I només cal fer una mirada ràpida al relat que ens arriba de tot el que està passant per acabar acceptant aquesta idea.

Els atemptats de París han tornat a la primera plana de l'actualitat, del present més immediat, el perill del terrorisme (digueu-ne terrorisme, o digueu-ne guerra, tant li fa) i l'amenaça de perdre més drets i més llibertats en pro, diuen, de garantir la nostra seguretat. Aquesta narració, això sí, prou ben acompanyada d'espectaculars imatges d'avions de combat que s'enlairen de nit, enmig d'un macabre joc de llums i ombres. Res de nou, de fet. Si fa no fa la versió moderna d'aquella mena de videojoc primitiu que van ser les imatges dels bombardeigs nocturns durant la primera Guerra del Golf. La resta, el mateix.

I si mirem més a prop de casa, trobem un govern espanyol que no té cap mirament a fer seu l'argument de l'amenaça terrorista (vella coneguda, ja ben bé oblidada) per cridar a la unitat davant de l'amenaça exterior i, de passada, del procés català. Fixeu-vos que ja és estrany no trobar els dos conceptes en una mateixa frase posada en boca de qualsevol ministre. Els tertulians més fanàtics van obrir el foc i la tropa ministerial va llençant la seva particular ofensiva.

Aquest és el relat del present. Però quina serà la crònica de la història? Qui l'escriurà? Sempre qui sigui el més fort, ens agradi o no. En un cas, segurament, el triomf el donaran les armes, i en l'altre, no sé si amb la intercessió de Santa Teresa, com diu el ministre de l'Interior (per cert, una gran imatge, la del ministre de la policia posant-se en mans del poder diví), o si caldrà una ajuda suplementària de les nostres febleses domèstiques, o què.

Temps moguts i tèrbols. Per si de cas, mirem amb cura el present, perquè en dependrà el relat futur. El vell "tal fa`ras, tal trobaràs", de nou.

Comentaris (0)18-11-2015 06:13:40

Compàs d'espera

Què passa quan no passa res? Doncs això, res. I molt em temo que en aquest punt ens trobem, pel que fa a la perspectiva de tenir, a curt termini, govern. De moment, res. Un compàs d'espera fet de silencis incòmodes o d'alguna que altra paraula més carregada de mals averanys que de cap altra cosa.

I és que segurament les coses no poden ser d'altra manera. Els números són els que són i el país és el que és. Potser ens havíem pensat que vivíem en un luxós transatlàntic amb el qual podríem navegar pels set mars, i ara ens trobem que som a bord d'una gavarra que només pot fer la seva important però modesta funció sense moure's de port i oferint ajuda i servint les naus més grosses.

Compàs d'espera que no augura massa cosa bona, francament, perquè la tonada que pugui venir, suposant que arribi, ho farà carregada de ressentiments i de manca de solidesa. Un cop més, acabarem constatant que la nostra societat és diversa i que les rancúnies i factures personals, en política, encara pesen massa. Tant que fan impossible el que hauria de ser prioritari: el bé comú. O simplement un futur més o menys digne.

Seguirem esperant, enmig d'aquest llarguíssim compàs. Al capdavall, tampoc podem fer altra cosa, perquè ara ja res depèn de nosaltres. I aquesta és la gran por, i potser l'anunci de la gran decepció (ridícul a banda).

Comentaris (0)17-11-2015 06:13:39

Sóc qui sóc

Aquest cap de setmana ens hem vist envoltats de tota mena de mostres de solidaritat amb les víctimes de París. Segurament aquesta expressió pública de respecte i condol ens fa una mica més humans, una mica més dignes, fins i tot. Però, admetem-ho, també ens fa una mica més selectius, perquè ens colpeixen determinats drames, determinades tragèdies, però ens deixen indiferents, o gairebé, unes altres. Potser també és cosa de l'omnipresència mediàtica en uns casos i de la seva sospitosa absència en altres. Imaginem una cobertura mediàtica i cívica com la dels atemptats de París dedicada a qualsevol altra tragèdia humana del món. Poseu-hi la que vulgueu, que tenim per triar.

No seré pas jo qui faci llenya de la tragèdia. Però tampoc qui l'aprofiti per a ves a saber quins objectius, ni per fer determinats paral.lelismes, ni per demanar més violència com a resposta a la violència, ni molt menys per rentar o maquillar consciències, com sí que fan amb absolut cinisme aquells que avui s'exclamen i ahir beneïen des del govern la guerra contra objectius inexistents.

París és París i els morts són seus i de les seves famílies. Respectem-los per damunt de tot. I no oblidem que respecte i discreció sovint fan molt bona parella. Segurament, la millor de les parelles.

Jo no sóc París, ni Beirut, ni Lampedusa, ni les Valls de Santa Gueraula. Jo sóc jo, i amb prou feines les meves circumstàncies. Cadascú se'n sap la seva. Cadascú carrega el seu farcell i cadascú -només cadascú, no ens enganyem- pot plorar els seus morts com mereixen. De tota manera, i posats a demanar impossibles, tant de bo les de París fossin els últimes víctimes de la violència irracional i indiscriminada que cada dia ens reclama respostes, des de qualsevol lloc d'aquest món tan petit i tan compartimentat on, ens agradi o no, hem de viure tots.

Comentaris (1)16-11-2015 06:11:50

Boira

Primera setmana de la temporada. Sol arreu (això diuen aquells que solen mirar curt) i boira a casa. Ja n'estem fets, però. Hem après de petits a sobreviure en la invisibilitat difuminada en gris que cada any ens abraça, a voltes dolça i a voltes opressora. És el que té viure aquí, a la plana, prop del riu i lluny del mar.

Sabem conviure amb aquest mur imperceptible que ens amaga. Fins i tot hem sabut dibuixar el nostre caràcter en base a la realitat d'un clima dur que ofega, glaça o desdibuixa, segons el moment. Ens agrada pensar que som com som perquè som d'on som, i ho diem amb versos, amb imatges, amb paraules, amb humor i amb ironia, definint, de grat o per força, la nostra identitat esmorteïda.

Enguany ha estat matinera, aquesta primera setmana de boira. Les coses van com van, ja ho sabem. Acceptem-la com a lleial parella de la tardor i de l'hivern, i fem-li el salt, així que puguem, per anar en busca del sol, igual com ens nostres avantpassats més remots, aquells que sabien molt bé que el foc, la llum i l'escalfor eren un tresor extraordinari i una garantia de supervivència.

Aquesta setmana que tanquem, i potser la que arriba, ha estat de retrobament amb nosaltres mateixos, amb la nostra realitat amagada i amb el paisatge que ens defineix i que sempre ens acompanya, perquè cada any torna. Una excepció estranya en un irreal univers petit.

Comentaris (0)15-11-2015 06:49:43

Present i futur

Ahir, al vespre, atemptat múltiple a París. Tot just abans d'escriure aquestes línies he pogut llegir que fonts policials ja parlen de 140 morts. Segurament en seran més, finalment. 140 persones culpables de res que hauran mort per res.

La mort sobtada, absurda i injusta ja fa dies que ens ha vingut a visitar per quedar-se entre nosaltres. És la mort al mar, que viatja en pastera, o la mort a qualsevol país en conflicte que vola en drons sense ànima. I també és la mort que apareix de sobte en un lloc turístic sense més finalitat que crear el caos i la por. Aquest és el present, i aquest serà el futur immediat, no ens enganyem.

I ens acostumarem a viure en la incertesa, ara que ens semblava que ho teníem tot controlat i que tot havia de ser segur. Però aprendrem a conviure amb la incertesa, no amb la por, i seguirem viatjant i sortint de copes i anant al futbol i agafant trens i avions. I a poc a poc assumirem com a part de la nostra realitat normal les notes per les xarxes, com alguna que he pogut llegir de gent que és a París i que confirma que es troba bé, o el missatge de servei dels Mossos d'esquadra, que a primera hora de la matinada ja informava per Facebook dels telèfons d'urgències, informació i emergències per als catalans a París i per a les seves famílies.

La guerra, la violència i la mort sempre han estat amb nosaltres. Ara també s'adapten als temps que corren i a les noves realitats. Cal aprendre-ho i assumir-ho, però no caure en la immobilitat de la por. Avui, acompanyem en el seu dolor les famílies dels difunts, perquè tots sabem què és perdre algú que estimem, i més d'una manera tan sobtada i tan absurda, però a continuació sortim al carrer i seguim fent de la nostra vida normal i rutinària el gran argument contra la barbàrie, i potser fins i tot la millor manera d'exigir a aquells que les poden prendre, mesures per evitar-la.

Comentaris (1)14-11-2015 06:42:01

Són rucs o només ho semblen?

Són realment tan rucs o només ho semblen? Aquesta és la pregunta que fa uns dies que em vaig fent, però molt especialment ahir. El motiu? un parell de coses, les darreres, que em creen autèntics dubtes.

Ahir sabíem que la UEFA, aquest organisme que multa el Barça perquè els seus seguidors duen estelades als partits, en el seu vídeo promocional de la propera jornada de Champions inclou la imatge d'una estelada gegant al Camp Nou. I jo em demano: se sancionaran ells mateixos com van fer amb el Barça? O és que realment no tenen ni idea de què és i què significa l'estelada i fins ara han actuat al dictat de ves a saber qui? Tot és possible. De moment, es veu que han fet un propòsit d'esmena i refaran el vídeo.

I uns altres que no sé si són rucs o només ho semblen són els negociadors del futur govern de la Generalitat. Molta nova política i molta història, però aquesta negociació deixa ben clar -com sempre- que una cosa són els partits i les seves dinàmiques internes i una altra de ben diferent els interessos de la societat que els ha votat. Però tant els fa. Ells a la seva, ni que sigui a costa d'engegar-ho tot a rodar pel camí. O és que algú encara confia que sense haver guanyat el plebiscit i amb un Parlament tan poc sòlid com el que estem veient aquests dies (ni vull imaginar com serà el proper Govern, que imagino que no tindran la barra de tornar-ne a dir "dels millors") anem enlloc?

Corren mals temps. Entre uns i altres anem camí del ridícul més gran que segurament haurem fet mai com a país. Un ridícul només comparable al dels alts directius de la UEFA.

Comentaris (1)13-11-2015 06:14:44

De grat o per força

Em costa molt arribar a pensar que es pugui mantenir una relació sota amenaces. Ben mirat, d'exemples n'hi ha molts, i en tots els àmbits: en la parella, en la relació amb els fills, amb els socis d'un negoci, entre mestre i alumnes... i també en política. I en aquest punt ens trobem: Espanya intenta conservar la seva unitat en base a la força, a l'amenaça. Tota una garantia d'èxit, sense cap mena de dubte.

El Constitucional ha tornat a parlar, i també el president del Govern -aquest no tant-, i ha deixat ben clar que un pas més per part del Parlament i del futur govern de la Generalitat i tots detinguts. Perquè suposo que aquest és l'objectiu final de les instruccions a la policia, no? Com que la foto del president Mas acudint a declarar no va servir de res, ara la imatge a buscar és la del president emmanillat. Grans. Molt grans.

Imagino que un cop passin les eleccions espanyoles i tots plegats deixin d'embolicar-se amb la bandera per amagar l'atur, la corrupció, la misèria i tots els draps brut d'una situació social duríssima (i pensar que fa quatre dies ens acusaven a nosaltres de fer-ho) les coses es calmaran i s'imposarà la raó per damunt de la força. En cas contrari, i si se'n surten, podran tornar a exhibir satisfets el seu sempre apreciat i exhibit dret de conquesta.

I enmig de tot plegat, aquí jugant al gat i la rata, a veure qui posem com a delinqüent major. Vull dir, com a president.

Comentaris (0)12-11-2015 06:13:51

Sobreactuació

Confirmat. L'efecte més pervers d'unes eleccions -i darrerament això vol dir dia sí i dia també- és la sobreactuació de tots aquells que aspiren a guanyar un escó. Mireu, si no em creieu, la profusió de moviments tàctics a Madrid: el president reunit amb tota una colla de líders polítics, especialment amb l'actual cap de l'oposició, foto amb el Rey comentant la greu situació a Catalunya, supressió de l'agenda oficial del monarca per a avui per poder seguir millor els fets, jutges i més jutges amb posat seriós, instruccions a les forces de l'ordre... i tot per una declaració d'intencions d'un Parlament tot just acabat de constituir i sense cap acte jurídic contrari a cap norma.

Tot un excés, sense cap mena de dubte. I això sense comptar amb les tertúlies monotemàtiques de tots els mitjans de comunicació (inclosos els nostres, dit sigui de passada). Francament, m'agrada més el clima de distensió que en alguns moments es va viure ahir al debat d'investidura -frustrada- del futur president de Catalunya, on l'habilitat dialèctica i la imaginació argumental encara sobresurten, amb dosis d'ironia, fins i tot, de tant en tant, entre discursos totalment previsibles que no aspiren a cap altra cosa que quedar bé davant dels propis o a fer gesticulacions ben còmiques, per no dir directament ridícules.

Vista la situació, i imaginant la que ens ve a sobre, em segueixo demanant si encara hi ha ganes de seguir formant part d'una Espanya que ens tracta com ens tracta. Molt atractiu no em sembla, francament. Quin tip, tot plegat.

Comentaris (0)11-11-2015 06:10:31

Dia de retrets

Avui, dia de retrets al Parlament. Ahir, sessió doble: matinal amb una declaració tan solemne com amb poc futur i, a la tarda, el discurs de l'encara president. Avui respostes. Totes elles previsibles i cap de desitjable.

Aquest és el programa. No vam guanyar el plebiscit de fa un mes i mig i, segurament, l'única esperança de poder tirar endavant malgrat tot era una majoria parlamentària cohesionada (està per veure quan comenci a debatre i legislar) i un govern sòlid; a hores d'ara, ja impossible, passi el que passi, perquè hi haurà massa rancúnia i massa cadàvers acumulats. Que ningú va imaginar l'escenari actual? Que tothom va dir blat abans que fos al sac? Em costa una mica de creure. O potser no, ben mirat.

Això és el que tenim. Deixem a banda l'èpica, que ara mateix sobra. Tenim un Parlament amb una majoria que costarà que funcioni unida per les enormes diferències ideològiques i no tenim Govern. I ara mateix, tant li fa, perquè sigui el que sigui, no serà prou fort ni prou sòlid, no ens enganyem, per tirar endavant la construcció d'un nou estat.

Avui , a passar comptes. A treure les misèries del passat a ventilar i a insultar i amenaçar. Aquesta és la sessió parlamentària que ens espera. Una sessió de fireta, al servei de l'espectacle mediàtic només. Una sessió de fireta per a una legislatura de fireta, que pot durar quatre mesos o quatre anys, però molt em temo que, en cap cas, els divuit que se'ns havien anunciat. Potser és que la nostre classe política -potser fins i tot la nostra imaginada república- també és de fireta.

Comentaris (0)10-11-2015 06:14:09

Pinten bastos

Digueu-me simple en el meu raonament, però no acabo d'entendre que la CUP veti Mas com a president, en tant que encarnació de les retallades i de la corrupció, però no tingui cap problema a votar algun altre membre del seu mateix partit, que, pel que semblaria, mai no ha tingut res a veure amb Mas ni els seus governs.

No entenc aquesta obsessió amb una persona -es digui com es digui-, i menys encara quan es vol vendre la idea que l'important és el programa i els continguts dels acords entre partits. Parlar de programa i vetar una sola persona em sembla força incoherent (per no dir una rebequeria infantil).

En el procés que vivim, ja anem prou justos d'efectius com per anar renunciant a res. I renunciar a Mas em sembla renunciar a massa. L'alternativa? Si la CUP no canvia la seva posició, o la renúncia a aquest actiu o noves eleccions. En qualsevol dels dos casos, mala peça al teler per a tothom. Especialment si anem a noves eleccions. O es pensen que el lamentable espectacle d'aquests mesos no farà enrere més d'un i més de dos? Que potser es pensen que tornarem a confiar en aquells que han estat incapaços d'evitar aquesta ridiculesa? Que ens volen fer creure que si no són capaços de configurar un govern ho seran de fer un nou estat? Ni de conya. I això sense parlar del temps i la munició dialèctica que anem regalant als contraris al procés.

Digueu-me pessimista, però molt em temo que, un cop més, la tan estimada i inútil lleialtat als nostres i a les nostres essències ens farà perdre bous i esquelles i ens quedarem mirant al buit amb cara de no entendre res. I no serà culpa del pastor ni del ramat. I que ningú s'ofengui amb la metàfora.

Comentaris (0)09-11-2015 06:04:53

És el que hi ha

Ho mirem com ho mirem, les coses mai no acostumen a sortir com havíem imaginat. Cert que si les tenim prou clares i hi posem bones dosis de constància i de paciència, surten, però tot sovint a la seva manera. Diguem-ho així. I tant li fa si es tracta d'aquella festa meravellosa, del viatge somiat, de la parella, dels estudis, dels diners... Tot surt com surt, i això no vol dir que surti malament.

Ens costa acceptar que les coses no són com voldríem. Ens costa admetre que hi ha models ideals, però no realitats perfectes -Disney Channel i les pel.lis porno han fet molt mal-. Ens costa reconèixer que la vida és, en el fons, una permanent negociació amb nosaltres mateixos per construir i per acceptar la realitat. Una negociació en què fixem uns objectius i renunciem a coses, a canvi de guanyar-ne d'altres, o de conservar el que per a nosaltres és realment fonamental.

I així anem fent, entre encerts i errors, entre la il.lusió i la frustració, en busca d'una felicitat que acostuma a estar ben amagada rere una pila d'entrebancs o de realitats que ni havíem imaginat, però que val la pena mirar de trobar, per damunt de tot. Negociem constantment amb ningú. Planifiquem, imaginem, triem, acceptem, renunciem... Al capdavall, vivim; i així que anem passant comptes ens adonem que els números, bé o malament, van sortint i que anem aconseguint ser feliços i gaudir d'aquest breu moment d'existència que ens ha tocat. I això és tot. I això és prou.

Comentaris (0)08-11-2015 07:01:44

Tot és ben normal

Per a tots aquells que es pensen que un govern d'extrema dreta disfressat de centre civilitzat no és cap problema, els convido a repassar, amb calma, tot el que hem retrocedit en aquests darrers anys i l'efecte que tot plegat tindrà en el futur. A tall d'exemple, les condicions laborals tardaran dècades a recuperar una mínima dignitat; la pobresa actual seran les malalties futures; i el masclisme recuperat són i seran les mortes de cada dia i la violència assumida com a natural.

Avui, però, només vull enllaçar el darrer article d'una persona que vaig trobar fa un temps per twitter amb el nom @barbijaputa i que aquesta setmana que anem tancant ha publicat aquesta petita meravella que ens convida i ens desafia a pensar en com de normals trobem coses que mai no ho haurien de poder ser, i en de contents i tranquils ens sentim entre tanta normalitat. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Realment, estem creant una normalitat on els avenços de bona part del segle passat comencen a ser, només, material de novel.les o de telesèries. A nosaltres es veu que ja ens està bé anar tirant enrere. Serà que som nostàlgics de mena. Ah! i en això tampoc no hi sé veure cap, però cap, diferència amb els nostres veïns. Si parlem de la dignitat de la dona, els nostres partits tampoc no saben anar més enllà d'una inútil, quan no insultant i ridícula, duplicitat de les paraules (allò del "companys" i "companyes" i tot plegat) o d'una ben poc respectada paritat, per més progres i moderns que es proclamin.

Comentaris (0)07-11-2015 06:26:48

Tot plegat, per res

Encara tenim ben viva la imatge dels líders catalans de tres partits unionistes davant de la seu del Tribunal constitucional, tots cofois mostrant els respectius recursos, amb la carpeteta de les corresponents formacions mal dissimulada perquè quedés ben clar que tots tres servien amb orgull ses respectives gracioses majestats de cada partit, quan ja s'ha vist que el gest, més enllà de tot el que la imatge diu per ella mateixa, no els ha servit de res.

I és que començo a pensar que ens trobem en un moment de gestos inútils. Uns recursos al dictat dels seus amos, un joc de postures i posats que impedeixen acordar un govern, una declaració que es votarà dilluns i que farà el mateix camí que altres de similars que també han arribat al Parlament (el camí de la paperera de la inconstitucionalitat)... Tot plegat, res de res.

D'acord que vivim en una societat marcada per la imatge i per la seva omnipresència. Que els ho demanin als tres del Constitucional, si no. Però una imatge, ella sola, no acostuma a servir de res. Absolutament de res. A tot estirar, ens representa un ideal impossible que només acaba generant-nos frustració, quan no vergonya de la nostra realitat. Perquè, per més que ens vulguin vendre, sense gran cosa més que gestos i paraules ocurrents no arribarem enlloc. I en aquest punt em temo que ens trobem. I per molt temps.

Comentaris (0)06-11-2015 06:18:54

El joc de les diferències

La gent del Barça, des de fa molt de temps, crida "independència" el minut 17 amb 14 segons de cada partit que es juga al Camp Nou i hi duu estelades, sense que mai hi hagi hagut cap incident per aquest motiu. Bé, cap fins ara, que la UEFA, assessorada per vés a saber qui -tot i que molt fàcil d'imaginar- es decideix a imposar sancions al club.

El Real Madrid demana disculpes a Falange per haver impedit l'entrada al Santiago Bernabeu de les seves banderes i simbols feixistes. Recordem que els falangistes sí que tenen tot un historial de violència i xenofòbia, tant esportiva com ben lluny dels estadis (físicament i en el temps).

Juguem a les diferències? I ja posats, juguem a descobrir el per què de les diferències? Tirem una mica de memòria, encara que no els agradi i neguin el passat?

Avui, vistes coses com aquestes, fins i tot fa mandra seguir escrivint. Per a què. Una altra d'aquelles que o tenen ni lògica, ni perdó, ni remei.

Comentaris (0)05-11-2015 06:14:49

Una mica estrany, tot plegat.

El ministre García Margallo, ministre d'Exteriors -i pel que sembla, d'exteriors molt exteriors-, està decidit a posar a prova la nostra capacitat d'imaginació. Les seves darreres declaracions afirmant que una Catalunya independent quedaria fora del món, són tot un repte a la intel.ligència, perquè impliquen una separació gairebé física de Catalunya respecte a les masses continentals. O potser directament fora del planeta, volia dir?

Costa una mica d'entendre. De fet, ja fa dies que va vaticinar que Catalunya, fora d'Espanya, restaria condemnada a viatjar eternament fora de la galàxia, o alguna cosa per l'estil. Potser aquelles paraules ja eren una avançada de les actuals. Sigui com sigui, no em negareu que costa una mica d'imaginar. I d'entendre.

Però paral.lelament a les premonicions apocalíptiques, des del Govern de Madrid ens arriben dos missatges més: el primer, que Catalunya mai serà independent. El segon, que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional -jutges a banda- estan preparades per garantir-ho. Si tan segurs estan de la indissoluble unitat de la pàtria, a què venen les ocurrències de Margallo? Posats a demanar, podrien unificar el discurs, perquè el puguem mirar d'entendre.

I per acabar d'adobar el misteri, els nostres partits, que ja no sé si negocien com caldria esperar, o si estan fent un particular joc de l'ouija en què sembla més important moure's al dictat dels esperits propis que al servei general dels ciutadans.

Una mica estrany tot plegat. Segur que podria ser més senzill, més normal i menys estrambòtic.

Comentaris (0)04-11-2015 06:18:10

Tot preparat per a ningú

Entintats, particulars, alguns establiments comercials, alguna que altra administració... estan preparats per acollir com millor saben i poden els refugiats que intenten arribar a Europa, tant per mar com per terra. Però els refugiats no arriben. Els ho impedeixen les muralles de filferro, els controls i barreres policials i militars i la incompetència demostrada d'una classe política que ja fa dies que fins i tot passa de jugar al joc dels disbarats de repartir-se quotes de misèria i desesperança.

Fa ben pocs dies podíem sentir com algunes veus ja afirmen, sense cap mirament, que aquestes columnes de refugiats abandonats als camins, si segueixen dormint al ras -i res no indica canvis al respecte- començaran a morir d'hipotèrmia. Primer els nens i els més grans, els més febles, i més endavant la resta. Però tant li fa.

L'Europa que no vol fronteres (això és el que ens diuen) és la mateixa que els bloqueja el pas, en una exhibició impúdica d'inhumanitat. S'acosta el fred i la pluja ens visita. Quants hauran de morir perquè algú es decideixi a trobar una solució? Ho sabrem mai, quanta gent innocent s'haurà quedat pel camí? Segur que no. Segur que el mar i la terra silenciaran els noms i perpetuaran la ignomínia dels poderosos; dels senyors de la política fets criminals.

Mentrestant, hi ha qui segueix preparant l'ajuda per ningú. Perquè igual com en les grans catàstrofes, potser acabaran sent més els morts que els ferits a qui ajudar.

Comentaris (0)03-11-2015 06:19:23

38 anys i no para

Reconec, i no em sap cap greu fer-ho, que sempre m'han fascinat les notícies relacionades amb els viatges espacials i, molt especialment, les que tenen a veure amb aquelles petites naus que es van enlairar fa la tira d'anys i que segueixen enviant informació.

El cert és que no entenc res. Però el que es diu res de res, quan es comença a parlar de determinades magnituds d'espai i temps, o de dades sobre presència de determinats elements no sé on, que indiquen no sé què. Però més enllà de la comprensió sempre hi ha la fascinació. I el fet que un aparell segueixi funcionant anys i anys i desenvolupant tossudament la tasca per a la qual va ser creat em resulta gairebé increïble.

Llegia que la Voyager 1 va directa cap a més enllà del radi d'acció del sol i que en 10 anys entrarà de ple en una regió desconeguda molt més enllà del nostre sistema solar. I segueix dient-nos coses, algunes de les quals desafien les nostres creences científiques. Tota una metàfora, si em permeteu, de les conseqüències dels nostres actes.

La Voyager 1 va ser llançada a l'espai el setembre de 1977 per una sèrie de persones avui ja jubilades. Bé, em sembla que encara hi ha en actiu un dels responsables (si no s'ha jubilat recentment). Però gairebé quatre dècades després, aquell repte tecnològic segueix ben viu. Molt s'ha dit, des de qualsevol línia filosòfica o de pensament sobre la repercussió dels nostres actes. Ara, la Voyager ens segueix parlant de constància (mecànica, però constància) i de perdurabilitat de la decisió d'una colla de científics i de tot un equip de treball interdisciplinari. I és que, un cop més, la nostra feina -els nostres fets- ens depassen i no tenim cap certesa de fins on arribaran ni sobre què ens retornaran. Siguem-ne conscients sempre.

Comentaris (0)02-11-2015 06:33:46

Tots Sants

Un any més, Tots Sants. Bé, de fet, una castanyada més, disfressada de halloween, el nou uniforme oficial de les modernes castanyeres, potser.

Hi haurà qui defensarà a mort el nostre moscatell, els mostres moniatos i les nostres castanyes, i se li trencarà l'ànima nacional en veure la invasió de gent vestida de mort vivent, en una mena de macabre carnaval de tardor. És el que hi ha. Som un país fet a tot, fet a conservar allò més nostrat i a incorporar a la nostra vida qualsevol cosa que, vingui d'on vingui, ens la faci una mica més divertida i agradable. I si pot ser en companyia, encara més.

Ahir, vam tornar a riure i a compartir vetllada amb aquells que ens estimem. I ens vam sentir vius, fotent-nos del mort -en aquest cas fictici- i del que el vetlla; i ben conscients i contents de ser-hi, encara.

Tots Sants. Recordem els absents i ens conjurem per seguir amb els presents, enmig del perfum dels panellets i el gust de tardor de les fulles seques i del fum de les castanyes.

Comentaris (0)01-11-2015 07:10:48