login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Fer les coses d'una altra manera?

Algú va dir que si sempre fas les coses de la mateixa manera, sempre aconseguiràs els mateixos resultats. I deu ser cert, perquè si intentem canviar les nostres maneres de fer, acostumen a passar coses sorprenents o, com a mínim, curioses i noves.

Si parlem de viatjar, en aquests temps d'immediatesa que vivim, el més habitual, i segurament també el més lògic, és fer servir mitjans de transport ràpids: avions, trens, cotxes... i constatem que són prou efectius i que ens ajuden a arribar allà on volem en poc temps. Però si el que volem és viure l'experiència del viatge en ella mateixa, el més diferent i, per tant, el que ens aportarà sensacions més noves i desconegudes és caminar.

Quan pensem a viatjar caminant, sense cap mena de dubtes, ens ve al cap el Camí de Sant Jaume, un autèntic paradigma del viatge a peu, farcit de mites, llegendes i relats d'aquells que l'han fet algun cop. I si encara teniu dubtes que les coses -desplaçar-se d'un lloc a un altre, en aquest cas- es poden fer d'una altra manera, penseu que aquest camí cap al ponent no es mesura en quilòmetres, sinó en jornades, i aquesta és ja una gran diferència. Posats a fer, ni les unitats de mesura convencional no serveixen, quan realment hi ha una clara voluntat de canviar hàbits i rutines.

Quan som capaços de canviar la manera de viatjar i, fins i tot, la manera com calculem les distàncies, el resultat d'aquest viatge ha de ser, per força, diferent a qualsevol altre.

Ben mirat, aplicar aquesta lògica a qualsevol altre àmbit de les nostres vides, o de la nostra societat, podria ser prou interessant, i qui sap si, com en una mena d'estrany miracle, no serviria per assolir una vida millor, més digna i més humana, al capdavall.

Comentaris (0)31-03-2015 06:05:56

La força de l'efímer

Ja fa uns quants anys vaig llegir aquest interessant estudi que parla, entre moltes altres coses, de la fortalesa de les unions més febles, a partir de l'exemple de les flashmob, aquestes trobades puntuals i breus de persones desconegudes amb una finalitat molt concreta.

Imagino que deu ser cosa de l'essència social del gènere humà, però tenim una clara necessitat de formar part d'alguna cosa, ja sigui un país, una religió, una família, un col.lectiu professional... En general, ens agrada que aquesta filiació sigui permanent, però també sentim una gran atracció pel fet de formar part d'algun projecte o d'alguna iniciativa puntual i de poca durada. I val a dir que molt sovint aquestes breus sensacions de pertinença ens acompanyen tota la vida, amb independència del temps que hagin durat.

Seguir la mateixa ruta que han seguit milions de persones al llarg dels segles, ni que sigui per uns pocs dies, pot ser un bon exemple d'això de formar part d'alguna cosa, de manera efímera, però sentint tot el pes de la història i de tothom que n'ha format part en qualsevol moment. Ben segur que la força invisible del camí trepitjat per milions i milions de perfectes desconeguts abraça aquells que el segueixen i els crea una complicitat que perdura al llarg de la vida. És la gran fortalesa de les relacions efímeres, quan realment aporten valors i sensacions positives. Sentir això, n'estic convençut, ha de ser un privilegi digne de la més sana de les enveges.

Comentaris (0)30-03-2015 06:06:02

El vell i el nou

Una de les coses que sempre he trobat interessants de sortir de casa i viatjar és que si grates una mica en les històries, llegendes, costums i tradicions del lloc on vas acostumes a descobrir elements molt similars, quan no idèntics, als nostres. Aleshores te n'adones que això de la comunicació i de la transmissió del coneixement és més vell que anar a peu.

Un exemple, per posar només un amb diferents elements d'aquests que apareixen i desapareixen a diferents indrets geogràfics pot ser la llegenda que he conegut gràcies a Internet, i que encara es recorda, amb una gàbia a la seva catedral, a Santo Domingo de la Calzada. Una llegenda de traïcions, de venjances, d'assassinat d'un innocent que no acaba de morir per intervenció divina, que en vol fer justícia, i d'unes bestioles que canten després de passar pel forn. Mirats així, per separat, són ingredients per a una narració que no se'ns fa gens estranya, i que els segles i les gents d'arreu que han anat fent una mateixa ruta han ajudat a difondre, transmetre i adaptar quan ha calgut.

Aquesta transmissió oral del coneixement, avui, no passaria de grup de Facebook, on tothom diria la seva, on quatre imatges poc o molt manipulades mirarien de confirmar la veracitat o la mentida d'uns fets extraordinaris i on, a tot estirar, unes desenes o centenars de tafaners debatrien sobre la llegenda urbana de torn o el rumor ocasional.

Què en quedarà del nostre món d'aquí a uns segles? Què se'n farà de tota la fascinació que avui ens produeix la tecnologia i les seves capacitats? Mantindran el seu record els nostres successors? Qui ho pot saber. De moment, manllevant les sàvies paraules de J.V. Foix, admeto que m'exalta el nou, però m'enamora el vell.

Comentaris (0)29-03-2015 07:38:50

Camí

S'ha escrit molt sobre el sentit i els beneficis de caminar. Es veu que es bo per a la salut, que ajuda a cremar calories, que activa el cor i fa treballar els músculs, que ajuda a allunyar cabòries... en fi, una bona llista d'avantatges per al nostre organisme.

Caminar, però, també pot ser la manera d'aconseguir un petit somni, una il.lusió. Pot convertir-nos en protagonistes d'aquelles imatges vistes o imaginades que tant ens han fet somiar. Caminar, en definitiva, pot canviar la nostra perspectiva del món, perquè ens pot arribar a situar com a actors d'alguna cosa, i no com a simples espectadors. Quan això passa, caminar s'esdevé un repte personal, un desafiament i la manera més fàcil de demostrar-nos què som capaços de fer i fins on podem arribar, pas rere pas, sempre endavant.

Avui molta gent començarà algun camí, alguna ruta, algun viatge, a qualsevol lloc del món. Avui tu, sí tu, començaràs el teu particular i personal viatge allà on ningú, ni tu mateixa, saps què t'espera, ni què pots arribar a trobar al llarg de la ruta, gairebé de la llegenda. Aquesta és l'aventura, i aquest, segurament, l'autèntic sentit de tot plegat.

Bon viatge, i que el camí et sigui propici i generós, i sàpiga correspondre totes les ganes i tota la il.lusió que t'hi han dut. Estic segur que així serà.

Comentaris (0)28-03-2015 06:29:34

Les golfes

Internet és, entre moltes altres coses, com aquelles golfes que havia a les cases de sempre, on podies pujar de tant en tant i regirar i regirar entre la pols, fins descobrir autèntiques meravelles oblidades. Doncs si fa no fa, aquesta és la sensació que tens quan ensopegues, per aquestes webs desconegudes, alguna perla com aquest article que tot i que ja té uns anyets, em sembla que val la pena recuperar.

Massa sovint arribem a creure que tenim dret a tot, i que tot ens ha de ser donat sense més. Però no som conscients que quant tot ens és de franc, quan l'esforç desapareix, nosaltres, lentament, però de manera irreversible, també desapareixem, i anem a petar a les golfes socials on, arraconats i mínimament mantinguts per uns subsidis massa sovint indignes i vergonyants, ja no fem cap servei, ni cap nosa.

Les golfes estan molt bé per als mals endreços o per tot allò que ja no fem servir però que no volem o no podem llençar, però jo m'estimo més viure a baix, on hi ha la vida, on les coses costen i on res no ens arriba perquè sí.

Comentaris (3)27-03-2015 06:13:12

Qüestió de respecte

Qui no ha assistit mai a una xerrada, conferència, presentació... i ha hagut de patir la dilació més que excessiva de les intervencions? Segur que qui més qui menys té alguna experiència al respecte. Bé, dic respecte -ara amb un altre significat-, per dir alguna cosa, perquè és justament el respecte el que es troba a faltar en aquestes ocasions.

El món de la literatura, de la ciència, de la cultura en general, és un món massa farcit d'egos, que fa que aquest culte a un mateix, de manera conscient o inconscient, sigui present en qualsevol acte públic, llevat de molt lloables excepcions (sovint protagonitzades pels millors en el seu àmbit, val a dir-ho). Qui parla és amo i senyor de la situació i del temps. Són els seus minuts de glòria i no pensa renunciar-hi, de cap de les maneres. L'auditori, en una demostració de respecte, acostuma a callar i a no posar de manifest la invasió del propi temps que executa, sense cap mirament, aquell que gaudeix de la posició de poder que comporta tenir un micròfon al davant. L'únic acte de protesta possible, aleshores, és abandonar la sala a mitja intervenció, cosa que passa sovint, en un espectacle llastimós que aquell que xerra ignora.

I tant els fa, a aquest tertulians, conferenciants, il.lustrats de qualsevol disciplina o polítics en general, si la sala que els acull té horari de tancament, o si les persones que se n'ocupen han complert amb escreix la seva jornada. Tant els fa, perquè ells tenen la paraula i res ni ningú no els la prendrà fins que així ho decideixin; això sí, sempre després d'haver fet constants referències al fet que ultrapassen amb escreix el temps disponible. Unes paraules tan buides com moltes de les que van deixant anar en xerrameques totalment prescindibles.

Lamentablement, aquest és l'escenari, massa sovint. Potser aniria sent hora de deixar-nos de miraments i prendre la paraula a aquells que en fan un ús abusiu. Al capdavall, el nostre temps és tan, absolutament tan, important com el seu, encara que ells ho acostumin a obviar amb total impudícia.

Comentaris (0)26-03-2015 06:12:50

Respectar el dolor

Ahir, un nou accident aeri ens sotragava la rutina. Sortia de Barcelona i es va estavellar als Alps. Mai no va arribar al seu destí, ni tampoc cap dels seus passatgers. Ni aquells que anaven a una fira, ni els que tornaven d'un intercanvi amb alumnes d'un dels nostres instituts, ni tampoc els que estaven treballant perquè tothom pogués viatjar tranquil.

Un accident aeri sempre ho altera tot. Són més morts de cop dels que estem acostumats a pair en accidents de trànsit, per exemple. Dies de dol oficial, alteració de les agendes polítiques, programes informatius especials... tot es remou substancialment quan passa un d'aquests fets i més quan entre les víctimes hi ha conciutadans nostres.

Aquesta alteració del ritme quotidià, però, també fa que es modifiquin algunes pautes de comportament que mai no s'haurien de modificar. Així, trobem periodistes que canvien la seva línia habitual en favor del sensacionalisme més miserable i posen el focus de la informació en les cares i les vides dels difunts, o alguns responsables polítics que fan bandera, de manera clarament excessiva i sobreactuada, del seu dolor per la pèrdua d'algun veí, com si mai no morís ningú, més enllà d'aquests gran sinistres.

És el que passa quan l'audiència i els vots, per exemple, manen per sobre de la professionalitat i el rigor. Trist i lamentable, però ben real. Tan real com el dolor, sense anar més lluny, dels adolescents que havien compartit intercanvi, complicitat i afectes amb uns companys d'altres terres que ara ja no hi són.

Si us plau, deixem descansar els difunts. Deixem que les famílies i els amics puguin fer el seu dol en pau. I sobretot, no manipulem la tragèdia, que al darrere hi ha persones que pateixen o que ens han deixat per sempre.

Comentaris (1)25-03-2015 06:18:32

Hi ha altres maneres de fer

De tant en tant hi ha curioses coincidències que serveixen per demostrar que hi ha diferents maneres de fer, en funció dels interessos de cadascú, davant de situacions prou similars.

Fa uns dies llegíem, indignats, que Ryanair havia impedit el vol d'un nen receptor d'un trasplantament. Es veu que el negoci, les normes i el respecte a la vida humana no tenen massa a veure. Però vet aquí, que gairebé al mateix temps, llegíem que l'avió presidencial grec s'havia posat a disposició d'una nena per traslladar-la a Hannover, on havia de ser operada d'un tumor cerebral.

En tots dos casos, eren dos nens els que necessitaven un trasllat urgent. L'omnipotent capitalisme privat, representat per Ryanair en aquesta ocasió, va fer oïdes sordes. El poder públic, i de propina crític amb les normes neoliberals del mercat, no va tenir cap inconvenient a posar-se a disposició de qui necessitava els mitjans que té al seu abast.

Encara hi ha maneres diferents de fer les coses. Per sort.

Comentaris (1)24-03-2015 06:06:46

Sense cap vergonya

La indecència del govern del Partit Popular està assolint unes cotes que seran molt difícils de superar en el futur. Ja sabem que menteixen compulsivament, per tal d'adequar la realitat (la seva realitat) al discurs triomfalista amb què volen encarar les futures convocatòries electorals, encara que l'autèntic balanç dels seus anys de govern sigui un escenari de terra cremada, tant a nivell econòmic, com laboral, com democràtic, com cultural.

Però el ministre Montoro, aquest sinistre personatge, ha fet un pas més, tot exigint a Cáritas que deixi de donar xifres de pobresa perquè es veu que molesten a la versió oficialista de la realitat espanyola. Per si algú encara tenia algun dubte, Espanya és un país on la realitat s'amaga o es prohibeix, en pro d'una gran mentida que vol dissimular unes polítiques catastròfiques per al conjunt de la societat. Evidentment, unes polítiques altament positives per al grans cercles de poder afins al PP.

La indecència política està arribant a nivells tan insuportables que em demano si a algú el pot sorprendre que vulguem marxar ben lluny d'aquestes pràctiques, d'aquestes maneres de pensar, i d'aquestes autèntiques declaracions de principis.

Comentaris (2)23-03-2015 05:53:30

Més enllà d'una imatge

Fa uns dies que corre per Internet aquesta imatge d'un metge de Califòrnia (podria ser de qualsevol lloc del món) després de perdre un pacient seu de dinou anys. Aquesta és la viva representació del dolor, del fracàs, de la impotència. Però més enllà de la imatge en ella mateixa hi ha tot un discurs, encara molt més important.

Qui no ha perdut mai un amic, un projecte, una feina, una parella, un somni...? Qui no ha sentit mai la plantofada terrible del fracàs amb què la vida ens baixa dels núvols, de tant en tant? Tot en tenim experiències, i sabem que, aleshores, l'abatiment, la frustració i la pena ens dominen i ens deixen en un racó, encongits, com el metge de la foto.

Però si llegim el comentari de la imatge trobarem que als pocs minuts de la fotografia, el metge tornava a entrar al servei d'urgències amb el cap alt, amb tot el seu orgull professional, si més no aparentment, intacte i amb la seguretat que el que fa, malgrat els fracassos, és important.

I què fem, nosaltres, quan ens trobem en una situació similar? Doncs si fa no fa el mateix. Serrem les dents, alcem el cap i seguim, perquè la vida només ens permet anar endavant i perquè la nostra existència, i tot el que fem, és important per a algú, i val la pena.

Comentaris (0)22-03-2015 06:26:18

Poesia

Avui, 21 de març, a banda del primer dia de primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. Arreu del país, actes de commemoració. Parlaments i més parlaments però, sobretot, lectures poètiques de textos moderns i també de textos antics, clàssics si voleu. Tota una exaltació de l'art i de la lírica concentrada en uns pocs dies.

Però davant d'aquest escenari, em demano on són les grans veus actuals? On són els mestres? On els Verdaguer, Riba, Carner, Espriu... Si he de ser sincer, no els sé veure. De creadors n'hi ha molts. De bons poetes, fins i tot, un grapat, però d'autors excel.lents, d'autors que mereixeran un capítol a banda en la futura història de la literatura catalana, ja no n'estic tan segur.

Fet i fet, no és cosa només de la poesia. També costa trobar l'equivalent en novel.la, més enllà de les grans promocions editorials i dels supervendes, o d'allò que pot acabar esdevenint guió cinematogràfic. O en el teatre, on tant i tant talent mor abans de poder arribar a pujar a un escenari.

Són els temps que corren, potser. Uns temps on els interessos comercials primen, on les humanitats en general i la literatura en particular són una nosa a altres matèries serioses, on la cultura es vol reclosa en cercles petits i interessadament elitistes, on la història de la literatura s'escriu en fragments molt breus a la Wikipèdia, o on la literatura sembla que es pugui presentar en el text d'un blog.

Avui, Dia Mundial de la Poesia, vull reivindicar el lloc a al societat que li pertoca a la literatura. A la literatura autèntica, a aquella que han fet homes i dones que han viscut per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa. És avui, justament, que cal fer-ne bandera de nou. Avui que vivim mals temps per a la poesia.

Comentaris (2)21-03-2015 06:15:10

Justos i pecadors.

Tinc molt clar que no hi ha cap mort ni, menys encara, cap execució (al capdavall, un atemptat és una execució arbitrària) justa, vingui d'on vingui, sigui pel motiu que sigui, o l'executi qui l'executi.

A partir d'aquí, rere cada acció violenta, rere cada atemptat, hi ha morts innocents, i famílies innocents. Si abans d'ahir ens anàvem a dormir amb la notícia de la mort a Tunis d'una parella de catalans, ahir ens despertàvem amb la informació que el creuer que estaven fent era el regal dels seus fills per celebrar els seus cinquanta anys de casats, el seu primer viatge internacional.

Macabre. Molt macabre tot plegat. Així es destrossen dues vides i, de passada, els somnis i les il.lusions d'uns fills . Això sí, sempre hi ha qui recorda que els difunts tenien fortes conviccions catalanistes. Només els falta afegir; "per tant, s'ho mereixien" o "déu ha fet justícia" per acabar de posar-se exactament al mateix nivell que els assassins. Això sí, en nom de la llibertat de premsa i de la democràcia. Segur que sí.

Resulta cruel el contrast entre la humanitat dels uns i la inhumanitat dels altres. I No parlo només d'aquells que maten, evidentment. Descansin en pau aquests i tots els innocents.

Comentaris (0)20-03-2015 06:01:37

Paraules buides

Un dels pocs efectes positius de la crisi econòmica és que totes les administracions públiques, en general, han hagut de reduir força aquelles caríssimes i inutilíssimes campanyes institucionals amb què no fa tant ens acostumaven a torpedinar per ràdio, tele i premsa.

De tota manera, encara hi ha reductes administratius que es resisteixen a abandonar antiquíssims hàbits de comportament, i que encara llencen els seus eslògans (la veritat és que la major part d'aquestes campanyes no eren, ni són, més que simples eslògans) pels mitjans convencionals -tot i que, per sort, amb menor intensitat- i també pels nous mitjans gratuïts. És a dir, sobretot a través de Twitter, un instrument que, per la seva gran limitació d'espai d'escriptura, sembla el més adequat per deixar anar una simple frase buida.

Només ens cal seguir una mica els perfils institucionals per veure qui sap què es fa i que no en té ni idea i només aspira a utilitzar les noves eines de comunicació per repetir l'absurditat de missatges buits, que volen fer passar per grans iniciatives o, fins i tot, per autèntiques accions de govern. Recomano l'exercici, si mai esteu prou avorrits.

Una mica trist, tot plegat, tant per la manca d'intel.ligència que demostra, com per la incapacitat d'abandonar velles maneres de fer, com per la inutilitat de tot plegat. Però en molts -massa- casos, aquest és el nivell de molts dels responsables de les nostres diferents, variades i múltiples administracions públiques. Assignatura pendent per al nou estat (si mai arriba).

Comentaris (1)19-03-2015 06:12:51

Com no espavilem...

Com no espavilem una mica amb això de la independència, no hi serem a temps. D'acord, aquesta afirmació pot semblar massa contundent, però és que a la vista del procés accelerat de recentralització del govern de Madrid, i més ara que han començat a creure que això nostre pot anar de debò, ja no és que en cada bugada perdem un llençol, sinó que perdem un cistell de roba sencer.

La cosa ja ve d'anys, quan vam començar a permetre que l'estat passés davant nostre en qüestions com ara la dependència. Tot era a fi de bé, això de deixar-nos trepitjar el poc espai que tenim. El temps ha posat les coses al seu lloc, i a nosaltres ens ha deixat sense els recursos que necessitem. Després, ja més recentment, han vingut les reformes del ministre Wert, la intromissió en matèria lingüística, o les mesures pel retorn dels toros a Catalunya, sense anar més lluny. I finalment, tot just fa mitja hora, com aquell que diu, la proposta de deixar sense cap força legal el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya en favor del totpoderós Boletín Oficial del Estado, o els cants de sirena en favor d'una llei de llengües espanyola que agafi les regnes de les polítiques lingüístiques.

Ja sabem que tot plegat es fa amb la noble finalitat d'estalviar recursos. Però jo em demano: i el pas següent? Abolir el Parlament perquè ja hi ha una cambra -dues, de fet- legislativa estatal? o potser podem dissoldre el Govern, perquè també n'hi ha un d'estatal i convé no duplicar? Si us sembla que exagero, llegiu aquesta nova afirmació. D'"autèntic" a "legítim" i a "únic" només hi va un petit pas.

Aquest és el pa que se'ns dóna. Ara qui actua és el PP, però PSOE i Podemos callen. I ja sabem que qui calla, atorga. O accelerem una mica i posem al capdavant de les nostres prioritats com a país allò que és realment substancial, i no les misèries partidistes, o quan arribi l'hora ja no hi haurà res que convertir en estat independent.

Comentaris (0)18-03-2015 06:07:21

Tot evoluciona. I ben ràpid.

Realment, vivim temps en què els canvis es produeixen a una velocitat que fins i tot arriba a espantar. El darrer exemple de velocitat vertiginosa en el canvi és el que està protagonitzant Podemos. Qui recorda, a hores d'ara, les propostes i principis de la gran revelació de les passades eleccions europees? Costa, realment costa, veure que aquell partit és el mateix d'avui. I això per no imaginar que pot arribar a ser el mes de setembre, en plena campanya electoral nostra.

El partit que ha fet i fa bandera de la lluita contra el poder establert, la casta famosa, és el mateix que ha afirmat que Botín i el seu banc no eren casta, que el nou rei (un rei) tampoc, que això que Catalunya pugui decidir el seu futur és pura fantasia, o que es permet llençar Vivas a l'exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil, que es veu que tampoc no deuen ser casta. Juguem a endevinar qui vindrà després? La Conferència Episcopal? l'Audiència Nacional? La cabra de la legió? Qui ho sap. Com que es veu que aquí no sobra ningú, potser només seran casta els seus adversaris polítics tradicionals.

Situats en l'escenari electoral català (l'altre cada dia m'importa menys perquè no en podem esperar res) em sorgeix una pregunta: quant trigaran a confluir plenament amb Ciutadans? Vista la deriva ideològica dels uns i les expectatives dels altres, m'atreviria a aventurar que no gaire. En qualsevol cas, a veure com de lluny són quan arribi la tardor, veient que cada cop més comparteixen manca d'arguments ì respostes polítiques clares, una posició prou similar respecte a Catalunya i Espanya, i una imatge construïda sobre la demagògia i la televisió.

Què en veurem de coses.

Comentaris (1)17-03-2015 06:11:19

Fan curt

No cal perdre massa temps a comentar les paraules del feixisme mediàtic institucionalitzat, referides als seguidors de Barça i Atlètic que aniran a veure la final de la Copa del Rei i que, si un miracle no ho pot impedir -i ja sabem que anem justos de miracles- protagonitzaran una xiulada memorable a l'himne espanyol i al Rei, de passada.

No cal perdre temps perquè parlen soles, tant del tarannà de qui les pronuncia, com del respecte que li mereixen els habitants dels països més desafavorits del món, o els que pateixen malalties terriblement mortals. Que cadascú hi posi els adjectius que consideri més adequats.

El que sí que voldria remarcar és que fan curt. Molt curt. No seran 70.000 bascos i catalans. Serem milers i milers més que no anirem a l'estadi que finalment es decideixi per acollir la xiulada (es veu que el futbol és secundari per a aquesta gent) i que no tindríem el més mínim inconvenient a sumar-nos a la protesta. Aixi doncs, hauran d'incrementar substancialment la capacitat dels vaixells, avions o el que sigui per portar-nos cap a allà on ens volen enviar.

Un cop més, el seu fanatisme no els permet veure la realitat. Res de nou, de tota manera. Tot és tan vell, tan sabut i tan previsible, com la seva absoluta impunitat. Us imagineu les mateixes declaracions fetes per catalans parlant d'espanyols? Doncs això.

Comentaris (1)16-03-2015 06:05:47

Temps era temps

Admeto que sóc una persona poc amant de recrear-me en el passat. Cada cosa té el seu moment i el que anem deixant enrere és història. La vida, al capdavall, només té un sentit, i és endavant. De tota manera, divendres vaig tenir ocasió d'entrar novament a l'institut on vaig estudiar fa més de trenta anys. Era una sensació estranya, com de transitar per un espai que m'havia de ser familiar i que se'm feia desconegut, però curiosament entranyable. Una sensació que contrastava amb la calidesa de les paraules d'un antic company d'aula, col.lega en mil i un projectes, i bon amic, abans que res, a qui atorgaven el màxim reconeixement d'aquell centre.

El parlament del guardonat va servir per anar rememorant alguns moments i sensacions d'un passat que a estones compartia i que posats en fila, un rere l'altre, em van fer dibuixar un paral.lelisme entre la seva narració i la meva trajectòria des d'aleshores. En pocs minuts, el discurs que anava escoltant em van dur a valorar unes quantes dècades de la meva vida, les decisions més importants que he anat prenent i tot allò que, al capdavall, acaba sent realment important i l'argument per continuar. I vulguis que no, en fas balanç. I potser mal m'està el dir-ho, però estic convençut que totes, absolutament totes, les grans decisions de la meva vida han estat plenament encertades. I no per mèrit propi, sinó perquè mai no les he pres sol, sinó amb la complicitat incondicional de qui m'acompanya i em suporta des d'aquells llunyans anys d'institut.

Felicitats, Pep, pel merescut reconeixement a la teva trajectòria professional i, sobretot, gràcies per la teva amistat i per regalar-me, sense saber-ho, aquest petit viatge al passat, que no fa més que refermar la meva confiança en el futur.

Comentaris (0)15-03-2015 05:51:34

Tot té conseqüències

Darrer estudi del Centre d'Estudis d'Opinió i nova clatellada a la possibilitat de la independència. Això comença a ser un no parar... Ara sabem que els favorables al no a la independència de Catalunya ja avantatgen en quatre punts als independentistes. I la tendència sembla que és ben bé aquesta.

Diran que això és només una enquesta, que no té valor, etc, etc, etc. Però no serà del tot cert. I no ho serà perquè sabem de sobra que tot té conseqüències, en aquesta vida, i que el lamentable espectacle dels darrers mesos per part de les formacions suposadament independentistes havia de passar factura més d'hora que tard, i tot sembla indicar que ja ho està fent.

Podem discutir si és culpa dels uns o dels altres, o de les circumstàncies, però el que no podem discutir és que s'ha evidenciat una incapacitat absoluta per posar els interessos de país per davant dels de partit, i d'atendre la petició majoritària de la ciutadania, clarament expressada els tres darrers anys. Es veu que això tant els fa i que l'important és marcar perfil (deixem-ho aquí).

Diran que si allò dels programes socials, que si les polítiques pròpies de cadascú, o el que vulguin, però la percepció des de fora dels aparells dels partits és d'absoluta incompetència. I des d'aquesta incapacitat per plantejar propostes clares i unitàries, què volen? Realment aspiren a construir un nou estat o només és una dilació del temps per acabar sortint derrotats en una consulta, o en unes eleccions i justificar així que res no canviï? Si és això el que realment volen, si aquest és l'objectiu real -que no ho descarto-, tot sembla indicar que van per bon camí, i que ho estan fent molt, però que molt molt bé.

Si es tracta de construir un futur millor, començo a tenir els meus dubtes més que seriosos al respecte, malgrat els principis d'acord que a tota presa han fet públics. Curiosament el mateix dia que el CEO publicava les seves dades.

Comentaris (2)14-03-2015 06:15:19

Quan els drets no són res

Des de la polèmica declaració al jutjat de Joan Laporta, aquella en què es va posar de manifest que fer-ho en català no és gens fàcil, hi ha un cert debat, un discretíssim debat -com sol ser en determinats temes- sobre el paper de la nostra llengua davant l'administració de justícia. Remarco "justícia".

Fa dècades que el català és legalment (remarco "legalment") una llengua perfectament vàlida, també, davant la justícia. Però si mirem la situació actual, no la de fa dècades, veurem que el fet que una llei reconegui un dret a les persones pot voler dir ben poca cosa. Nosaltres tenim el dret però l'altra part es veu que no té cap obligació de garantir que el puguem exercir. Qui no ha anat mai a cal notari, o a veure un advocat, per exemple i ha tingut la sensació d'entrar en terra castellana profunda (lingüísticament parlant)?

Aquesta situació, ben mirat, no és nova. La llei també diu que tenim dret al treball, i hi ha milers i milers d'aturats; o el dret a un habitatge digne, i els desnonaments no s'aturen; o el dret a determinades prestacions, i molta gent mor abans de rebre-les. Com no hauria de passar el mateix amb la llengua?

Per si de cas algú encara tenia dubtes, proclamar l'existència d'un dret, ho faci qui ho faci i pels mitjans que ho faci, no serveix absolutament de res. També en matèria judicial cal fer un pas endavant. Cal fer el pas endavant definitiu. Fins que no fem aquest pas, seguirem en aquesta absurda roda de hàmster que és proclamar el nostre dret al que sigui. En aquest cas, a l'accés a la justícia en la nostra llengua.

Comentaris (0)13-03-2015 06:13:40

Però si només és futbol.

Final de la Copa del Rei de futbol a la vista i un panorama ja conegut, però sempre polèmic. Anem a pams. Atlètic de Bilbao i Barça seran els dos equips que disputaran la final. Si no hi ha cap miracle, no serà el Santiago Bernabéu l'estadi que aculli el partit entre separatistes. Xiulada antològica a l'himne espanyol més que garantida. Com a novetat d'enguany, les veus en favor de prohibir el partit o de fer-lo jugar a porta tancada.

I jo em demano: imagineu què passaria si qualsevol equip català, el Barça mateix, posem per cas, es negués a cedir el seu estadi perquè s'hi jugués, per exemple, una final d'Eurocopa que disputés Espanya? I posats a imaginar: quin seria l'ambient del partit i l'extrema ostentació de nacionalisme espanyol que s'hi faria? De fet, ja hem viscuts situacions semblants i sabem el pa que s'hi dóna. Però això mai no és problema, ans al contrari.

Però ara són un equip català i un de basc els que es tem que expressin els seus sentiments i el seu malestar. I això no pot ser. I com que ni pot ser ni es pot permetre que s'ataquin dos dels grans símbols de l'estat: el monarca i l'himne, per a algun insignes demòcrates la solució passa per impedir l'accés de públic o perquè els equips renunciïn a jugar el partit. Bona aquesta.

Fa uns pocs de dies llegia una opinió, mig seriosa mig en broma, en el sentit d'anar a jugar, per exemple, a Anglaterra. Mort el gos, morta la ràbia. Ja posats a no ser espanyols, potser la solució es troba fronteres enllà. Enllà de les fronteres mentals de tant fanàtic i de tant intolerant. Segur que el volum de negoci que generarà aquest partit seria un magnífic reclam perquè moltes ciutats el volguessin acollir. Fem la prova?

Comentaris (1)12-03-2015 06:09:23

Nostàlgia

Fa poc més d'un any assistíem, amb una clara i innegable emoció, a la solemne obertura del Tricentenari. Bones paraules -magnífiques paraules en molts casos-, música i reivindicació nacional en estat pur, per encarar uns mesos que havien de ser definitius, transcendentals i històrics. Recomano recuperar aquest acte, llarg però intens, per refrescar una mica la memòria i les sensacions.

I al cap dels mesos estem en disposició d'afirmar que, efectivament, han passat moltes coses. Segurament no les que volíem, segurament no com les esperàvem, però han passat moltes coses, això no es pot negar. On som, ara, 14 mesos després? Segurament una mica més endavant, però també, segurament, una mica menys capaços de res.

Un cop més ens trobem davant de la nostra recurrent paradoxa històrica. Quan més necessària és la unitat d'acció, més aforen les singularitats. Els catalans patim una mena de maledicció ancestral que ens duu a primar el matís sobre l'essència; allò que només és particular, per damunt del bé comú, amb l'argument més que discutible de la pluralitat. I en aquest punt ens trobem, crec jo.

Avui he tingut un petit atac de nostàlgia d'aquell temps tan proper en què ens sentíem amb forces per aconseguir allò que volem, d'un cop per tots, i ens sabíem hereus de la història i actors de la història alhora. I ara on som? Ara, aquells mateixos que ocupaven les primeres files de l'obertura del Tricentenari (recupereu les imatges si no sabeu de qui parlo), on ens han dut? Algú (o més d'un) algun dia haurà de retre comptes als que encara han de venir, i a tots els que, d'alguna manera, no podem evitar sentir-nos traïts.

Temps hi ha per redreçar el que calgui. Però cal creure-hi i posar-s'hi.

Comentaris (0)11-03-2015 06:09:54

Si ets dona, els surt barat.

Ja ha passat el 8 de març i hem pogut veure una pila d'actes institucionals i manifestacions populars en favor de la igualtat entre homes i dones, en tots els àmbits. Pel que fa als primers, moltes cares, però, que amb el seu posat evidenciaven un "sí però no", malgrat els discursos i les bones paraules. I és que el masclisme i la consideració que encara hi ha terrenys vedats a les dones és tan present, està tan íntimament assumit per tanta gent, que costa que el gest no delati el subconscient.

Potser pensareu que estic exagerant. Però repassem aquesta notícia de la setmana passada, i comprovarem que surt molt econòmic insultar un linier en un partit de futbol, si el tal linier és una dona. I no crec que calgui recordar com se sancionen els insults similars a àrbitres homes, o els crits i actituds racistes, sense anar més lluny. Però és clar, si es tracta d'una dona, la cosa canvia, perquè, en el fons, sura allò de pensar què dimonis fa una dona fent de linier.

Tenim grans discursos, manifestos, articles, bones paraules, dies internacionals i tot el que calgui, però fins que la justícia (també l'esportiva) no sigui igual per a tothom, home o dona, ni serà justícia ni tindrem dret a omplir-nos la boca amb determinades afirmacions en favor de la igualtat.

Prenem paciència, en qualsevol cas, perquè el futbol, igual com tants altres àmbits, encara són cosa d'homes. I les intruses han de saber a què s'exposen si pretenen envair-lo.

Comentaris (0)10-03-2015 06:06:06

Res de nou, un cop més.

Comença a ser perillosament habitual rebre la notícia de la destrucció d'un nou jaciment arqueològic, en nom de la puresa de la fe de torn. Mala peça al teler, quan les creences imposen la destrucció del passat.

Recordar el passat és la millor, potser l'única, manera de no repetir errors pretèrits. Però així i tot, els posseïdors de la veritat absoluta de torn s'entesten a destruir tot el que no consideren propi i, per tant, vertader.

Però recordar el passat també és no oblidar que en nom d'altres deus i d'altres creences s'han assassinat científics, s'han cremat savis, llibres i biblioteques i s'ha volgut, i encara es vol en massa casos ben recents, negar el saber que existeix més enllà de l'estreta mirada de l'integrisme religiós, sigui el que sigui.

Ens escandalitzem amb les barbaritats d'Estat Islàmic. I amb raó. Però faríem bé de no oblidar que ja hem vist abans aquesta pel.lícula, i que ja sabem com acaba. En nom d'un altres déus, però ja l'hem vista.

Res de nou, doncs. Molt trist i molt condemnable, però cap novetat, malgrat els escarafalls. I un sospitós silenci fora dels cercles més propers a la premsa, a la cultura i a la ciència.

Comentaris (0)09-03-2015 06:06:28

8 de març

Nena! ves per on, quina gràcia... Mentre vaig a buscar el joc complet de roba de color de rosa, deixa'm que t'expliqui quatre coses, des de la meva superioritat de mascle:

T'espera una infància de nines, dibuixos animats i ensinistraments subtils i efectius per al teu futur. Res de jocs ni esports violents, de cotxes, motos ni videojocs, si no tenen una evident tonalitat rosada. Guarda't bé de ser un cavallot. Tu sempre una doneta com cal, en miniatura.

Un dia descobriràs que el teu cos comença a fer-se present i sense saber ben bé per què, et trobaràs al costat d'un estúpid amb la cara plena de grans (tu, ni un, només faltaria) que et regirarà el mòbil, que et dirà quan pots sortir i quan has de tornar, amb qui ho pots fer, com has de vestir, i que no s'estarà de deixar-te anar la mà, sempre pel teu bé i només quan t'ho mereixis, en el millor dels casos. Agraïda li has d'estar de tant que es preocupa per tu i del molt que t'estima, mentre, segurament, grapeja alguna altra adolescent que se les vol donar d'espavilada.

Estudiaràs. Sempre queda bé algun títol que decori la formació realment important per a tu: la que va entre aprendre a fer un streptease i saber passar el rosari, sense oblidar mai unes correctes habilitats culinàries que han d'anar de la tradicional olla barrejada als contemporanis cupcakes, o el talent per decorar la teva llar amb tots els ets i uts de les telesèries americanes.

Hora de treballar. Ja que no has sabut trobar un home que et mantingui, et tocarà buscar una feina per sobreviure, encara que en públic sempre diràs que només treballes per als teus capricis, no fos cas. Cobraràs menys perquè ets dona, i tindràs un sostre ben baix, a no ser que vulguis convertir-te en un home més, amb faldilles i talons. Oblidat d'arribar segons on. O és vols que tothom et tingui per una ambiciosa sense escrúpols? Tu, ben mona, tocada i posada, i una feineta subsidiària de la dels homes. I tots contents.

En algun moment, entre aprenentatge i accés al treball, el teu cos demanarà certes alegries. Tu tries: o sexe i ser titllada de porca, sense més, o no sexe i passar per una estreta. En qualsevol cas, no oblidis matar-te al gimnàs. Això sí, sempre ben cenyida, perquè els teus progressos anatòmics es facin ben evidents, i perquè siguin l'objectiu fixe de mirades de boles de greix amb ulls, que regalimen suor, i que no s'estaran de cantar mil lloances a les teves corbes, mentre s'ofereixen a resoldre els teus problemes i a omplir les teves mancances. Tu, agraïda i contenta de propiciar tantes atencions. Sigui com sigui, val la pena, perquè per damunt de la talla 40 tot es misèria. Ja ho saps.

I un bon dia et moriràs després d'una vida entre minyona i florera. Si tens sort, acompanyada d'alguna altra dona. I si encara tens més sort i has fet les coses bé, algú et recordarà com la mare, esposa, amant perfecta i exemplar.

Bé, tot això, suposant que hagis nascut en algun racó d'occident. Perquè segons en quin punt del planeta obris els ulls, preparat a les violacions sistemàtiques, a les pallisses quotidianes, a la lapidació si no et comportes i, sempre, a l'anorreament rere una vestimenta anònima que et recordarà cada dia de la teva vida que no et res ni ningú (anava a dir "que ets una merda" però m'he autocensurat).

8 de març. Costa escriure. I fa mal i fa vergonya, des del plàcid confort de saber-se a aquesta banda del mirall que m'ha posat algun que altre cromosoma capriciós. Aquest és el drama.

Comentaris (0)08-03-2015 06:36:36

Alguna cosa no va a l'hora

Destruir obres d'art de milers d'anys o restes arqueològiques ens sembla una autèntica barbaritat, un atemptat contra la cultura i la civilització i un acte de vandalisme injustificable, ni que sigui per motius religiosos. Fins aquí, tothom (o gairebé tothom) d'acord, i ens costa poc esgarrifar-nos amb imatges com les que darrerament hem vist per televisió i davant de les quals fins i tot la UNESCO s'ha pronunciat amb contundència,

Aquests mateixos dies, si fa no fa a la mateixa part del món, i en algun raconet d'alguna publicació digital, per exemple, hem trobat la notícia que parla de l'assassinat d'un home que ha estat llençat al buit per un grup d'integristes, senzillament perquè era homosexual.

No seré jo qui menystingui el valor del patrimoni artístic, però tampoc qui el posi per davant d'una vida humana, cosa que, pel que sembla, sí que fan, sense cap pudor i en nom de la sacrosanta audiència, la major part de mitjans de comunicació.

El fanatisme, ja sigui religiós, polític, o de qualsevol mena, és un fenomen que creix dia a dia de manera alarmant. I si fos perquè ja hem perdut la lògica en el nostre ordre de prioritats? I si fos, també, perquè no sabem donar resposta als sentiments i a les necessitats dels altres, de tan insensibles com ens anem tornant?

Comentaris (0)07-03-2015 06:55:28

Sant tornem-hi amb ser moderns

Això del Mobile World Congress és una mena d'onada que durant uns dies sembla que ens traslladi al futur de cop i que doni peu a poder fer tota mena de propostes i declaracions. Crec que és en aquest context que cal situar les paraules de la consellera Rigau, apostant per l'ús del mòbil com a instrument pedagògic a les aules.

Francament, en matèria de tecnologia i educació ja començo a ser una mica incrèdul. Recordeu allò que els nens estudiarien a través d'un portàtil? I quan després es van popularitzar les tauletes? Aleshores sí que podríem oblidar els llibres de paper. I ara arriben els mòbils. Doncs ho dubto molt, consellera. Dubto molt que un mòbil sigui un instrument pedagògic de debò. Dubto molt que la immensa majoria de professors estiguin en disposició de fer-lo servir com a tal. Dubto molt que les xarxes de comunicació institucionals -aquestes que funcionen amb molta més pena que glòria- serveixin per donar el servei que se'ls reclamaria. Dubto molt que hi hagi qui pugui preparar, massivament, continguts didàctics i pedagògics adequats i realment innovadors. Però per damunt de tot, dubto molt que es pugui prescindir, ni que sigui en nom de la modernor, del paper, el llapis, el càlcul mental i la memòria, posem per cas, per més G que tinguin els mòbils.

Altra cosa ben diferent és que calgui educar en l'ús del mòbil. Això sí que em sembla imprescindible. Però això té molt mes a veure amb recuperar unes mínimes normes de convivència, de cortesia i d'urbanitat, que no pas amb els currículums formatius. I aquesta reeducació en les bones maneres ultrapassa de llarg l'àmbit de l'aula.

El temps ho dirà, però m'agradaria no tornar a repetir errors del passat, que ens acaben costant molts diners i generant moltes frustracions, per més modernes que vulguem les nostres aules. Consellera, sincerament, crec que el millor lloc per al mòbil a classe és la cartera, ni que només sigui per respecte a la feina que hi fan els profes.

Comentaris (0)06-03-2015 06:20:21

Vergonya!

Que la justícia espanyola té una doble vara de mesurar (i dir doble potser encara és fer curt), a hores d'ara, és molt difícil de negar. Ja hem vist com les gasten amb els jutges, segons quin sigui el color de les seves declaracions o accions -no crec que valgui la pena tornar-hi-, ja hem vist com es neguen sistemàticament a posar a disposició de la justícia internacional determinats presumptes assassins franquistes, i ara veiem com els crits demanant l'afusellament del president de la Generalitat, entre altres, tampoc no són delicte, encara que sí que ho sigui una paròdia festiva d'una colla de trabucaires.

I és que tot depèn de qui faci què. Ja sabem que res que soni a català, ni a independentista, ni a antifranquista té més recorregut que la inconstitucionalitat, per a aquest sistema judicial. En canvi, l'apologia del feixisme, de la violència i la incitació a l'assassinat s'arxiven sense més miraments i no suposen cap amenaça contra la convivència i la pau social.

Francament, penso que no es pot engendrar una por més gran en una societat que la por a la injustícia generalitzada. La por a saber que l'arbitrarietat pot arribar a ser la seva pauta d'actuació de tots els òrgans de govern. I aquí, justament aquí, és on els fets, una mica més cada dia que passa, ens estan portant, a poc a poc, però de manera inexorable, per tal que l'autocensura derivada de la por es generalitzi, i ens estimem més callar abans de dir res contra l'ordre establert, perquè ens sabrem definitivament indefensos.

I d'això en diuen sistema judicial propi d'un estat lliure i democràtic. Que se'l confitin!

Comentaris (1)05-03-2015 06:06:36

De què em serveix?

Fa dies que em ronda pel cap una idea que vaig trobant a diferents llocs de la Xarxa, tant en forma d'articles com, si no vaig errat, d'algun llibre, que intenten respondre la pregunta "de que m'ha servit estudiar tant?". Malament quan ens comencem a plantejar la formació en termes d'utilitat pràctica immediata.

D'acord que vivim en una societat en la qual tot ha de ser instantani, però pensar que una formació important és sinònim de feina excel.lent pel simple fet de tenir-la, em sembla, francament, un despropòsit. I és que sí que és cert que les darreres dècades hem assistit a un increment important del nombre de titulats universitaris; és allò de les generacions més ben preparades de la història, ara mateix sense futur laboral cert, però no és menys cert que la formació, al capdavall, és un instrument, no cap garantia de res.

Em fa febre escoltar joves amb una o dues carreres i amb algun que altre màster queixant-se que han acabat els seus estudis (posem uns trenta anys, si no més) i que no troben feina qualificada que els rebi amb els braços oberts. Nois, benvinguts a la realitat. A vosaltres us estaven esperant.

Potser ara que el ministre Wert està destrossant el sistema educatiu i condemnat a la no formació i a l'educació deficient les futures generacions, serà el moment de tornar a valorar què vol dir tenir estudis. Tornarem a entendre de què serveixen aquests estudis que, no ho oblidem, ens permeten accedir a lloc absolutament prohibits per a aquells que no els tenen. Potser només caldria demanar un esforç per compatibilitzar l'etapa formativa amb un accés progressiu al món laboral (feines a temps parcial, treballs de temporada...) perquè qui realment tingués la sort de poder estudiar arribés a comprendre per a què serveix tot aquest esforç.

Ah! i no he parlat de tot allò que el coneixement ens aporta a nivell purament personal (saviesa, capacitat d'anàlisi, visió crítica de la realitat, racionalitat...).

Comentaris (0)04-03-2015 06:17:32

La naturalitat de les coses importants

Al meu parer, una de les millors coses que ens està deixant el procés polític que ja fa anys que vivim a Catalunya és una claredat important en el posicionament ideològic, encara inacabat, de cadascun dels partits, que fins ara havien pogut viure enmig d'una ambigüitat que, per molt bons resultats que els hagi pogut donar, no deixava de ser un engany a la bona fe de milers de ciutadans que els votaven.

Aquesta reubicació ideològica, en alguns casos s'ha fet en un escenari de gran soroll mediàtic, de grans gestos i de grans declaracions i, en uns altres, amb la senzillesa, la contundència i la simplicitat de les coses realment importants. Aquesta segona via és la que ha escollit Raül Romeva per anunciar que deixa Iniciativa. Ho ha fet, senzillament, per respecte a l'opinió majoritària de la seva formació i perquè ja no hi sent representat el seu ideari personal. No cal discutir més. Ells han decidit tal cosa, i jo una altra de ben diferent. Marxem cadascú pel seu costat, que no passa res.

Aquesta naturalitat és totalment insòlita (i envejable) en política. Ara, només espero que Romeva pugui trobar un espai ideològic on se senti còmode i on pugui seguir desenvolupant la magnífica feina que ha fet pel país, darrerament des del Parlament Europeu, perquè no anem tan sobrats de talent com per deixar perdre un valor polític tan important com ell.

Gràcies, senyor Romeva, per ensenyar-nos amb un sol gest i amb les paraules imprescindibles què vol dir això de la nova política amb què tant s'omplen la boca molts que haurien de pensar una mica abans d'obrir-la.

Comentaris (0)03-03-2015 06:17:11

A falta de llengua, bona és la religió

Un fenomen que ja fa dies que patim és l'intent desesperat de crear conflictes allà on no n'hi havia, per justificar una intervenció manipuladora en la societat. És allò de crear un Úlster, que apuntava l'exdiputat Cañas.

Durant anys, a Catalunya, va ser la llengua l'instrument que es va fer servir. I no ha acabat de funcionar com es pensaven, perquè no hi ha hagut cap clam massiu, ni de bon tros, de famílies en favor de l'ensenyament en castellà, molt a pesar de PP i Ciutadans.

Però ara arriba l'inefable ministre Wert, amb el seu temari de religió catòlica, d'obligada oferta a tots els centres educatius, també als catalans. No han pogut segregar la comunitat escolar per raó de llengua i ara ho proven amb la religió, i ho fan a tota la monolingüe Espanya, de propina. Ara, la cosa és separar nens catòlics i nens "infidels" (i tant li fans si són musulmans, jueus, o el que sigui). L'important és tenir sempre un enemic contra qui actuar i davant del qual poder-se reafirmar, i tant li fa si som els catalans com si són els creients d'altres religions, tots com enemics potencials.

És profundament pervers el segregacionisme religiós a les aules. I això és, justament, el que promou el govern espanyol amb els continguts dictats per la Conferència Episcopal per a la nova assignatura de religió catòlica. En versió segle XXI, avancem cap a un nou (o molt vell) integrisme religiós que promou la separació social en autèntics guetos (d'entrada escolars) per raó de les creences. El pas següent? Millor ni pensar-hi, i menys si repassem la història.

Comentaris (1)02-03-2015 06:11:05

Març marçot

Diu que la dita popular que el març marçot mata la vella i la jove si pot. De tota manera, el març, el que sí que farà és deixar enrere un febrer un tant complicat, fred, ventós, ple de dies rúfols, si fem servir una d'aquelles paraules que els meteoròlegs de TV3 enguany han volgut treure del calaix dels mots oblidats. Però tot plegat, ja és història.

Encarem aquest març suposadament traïdor. I si bé és cert que acostuma a presentar algun que altre cop amagat, no ho és menys que sempre ens regala un dels espectacles més encisadors de l'any: la floració dels fruiters. Ja comencen a tintar-se de blanc els ametllers, i d'aquí a molt pocs dies, els presseguers ens regalaran una enorme varietat de tonalitats d'un rosa encisador. I després arribaran els perers i les primeres flors... I potser ni ens adonarem, acostumats com estem a no veure més enllà dels llums de neó o de les pantalles de tota mida i manera.

I si provem de mirar, ni que només sigui per curiositat, aquest espectacle efímer que ens regala cada març, amb estricta puntualitat? Potser descobrirem una bellesa que sovint anem a buscar ben lluny, allà on es valora més i se sap vendre millor, i que tenim molt, molt a tocar. Provem-ho, i segurament acabarem per admetre que aquest març marçot és una mica com tot en aquesta vida, o com nosaltres mateixos: capaç del pitjor, però també del millor.

Doncs apa, encarem aquest nou mes amb ulls de descoberta, que la cosa promet.

Comentaris (0)01-03-2015 06:21:56