login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

A punta de dia.

A punta de dia, tot sembla diferent. Quan el sol encara ni s'ha arribat a insinuar a l'horitzó, més enllà d'unes primeres clarors que comencen a insinuar formes i colors encara només intuïts, els carrers comencen a ser l'escenari d'una activitat lenta, mandrosa, però creixent que, amb el pas de les hores, acabarà esdevenint la que tots coneixem i que ens resulta tan familiar, o tan rutinària.

A punta de dia, tot té l'aire de l'espera. De l'espera que tothom desperti, que els sorolls vagin omplint el silenci de la nit, que el moviment arraconi la calma. A punta de dia és quan passejar sense rumb és una enorme aventura plena de descobertes que la llum del dia o la foscor de la nit amaguen.

I quan finalment el sol omple l'espai amb la seva llum, val la pena deixar carrers i places i sortir allà on encara domina el verd dels prats o el groc dels sembrats a punt de segar. Aquesta primera llum del dia ens revela uns colors intensos, encisadors, gairebé de postal que ens convida a viure i a perdre'ns enmig d'un paisatge que tot just desperta i que, de tan a prop com el tenim, sovint no sabem veure.

A primera hora les coses són diferents, netes. De tant en tant, ni que només sigui, val la pena gaudir d'aquests espectacles que habitualment ignorem. Pot ser una excel.lent manera de fer festa.

Comentaris (0)31-05-2015 06:15:30

Després de la tempesta, la calma.

A poc a poc van desapareixent. Ja només queden quatre missatges de felicitació i quatre fotos dels futurs equips de govern. Uns pocs dies més i haurem tornat a la normalitat, al silenci. Quin descans, després de setmanes d'invasió indecent i irresponsable d'aquest espai mig públic mig privat que són algunes xarxes socials, perpetrada per una colla de piuladors i repiuladors convençuts que inundar la gent amb la retransmissió en directe de l'activitat del candidat de torn és una bona manera de guanyar vots.

Jo no sé vosaltres, però a mi, quan algú em vol vendre alguna cosa amb tanta insistència que arriba a molestar i a impedir l'activitat normal, se'm passen les ganes de comprar, i aquella primera intenció es transforma en rebuig absolut. Justament això és el que em passa amb determinades formacions polítiques que es veu que no tenen ni idea d'on són els límits de la informació i de la propaganda, i que no tenen cap pudor a apropiar-se del meu espai sense cap mirament.

Francament, penso que això de les xarxes socials ja no és res de nou ni de desconegut (allò de les "noves tecnologies" ja sona a expressió de padrines) i que cal pensar que qui les fa servir sap què en fa, igual com amb qualsevol altra eina de comunicació o de convivència amb molts més anys de trajectòria. Però es veu que no. Es veu que determinats grups polítics encara confonen eficàcia amb aclaparament, igual com els antics venedors d'enciclopèdies. Potser que lloguin espais de telebotiga i deixin les xarxes en pau. Tots ho agrairem.

Sort que tornem a la normalitat. Fins d'aquí a uns pocs mesos, per això.

Comentaris (0)30-05-2015 05:57:24

Respecte

La derrota mai no és plat de gust, però cal aprendre a pair les derrotes igual com ens agradar gaudir dels triomfs, sabent que són coses que passen, o que poden passar. En política, però, la derrota sempre és especialment amarga, perquè duu aparellada la pèrdua de poder, de prestigi, de posició. I això costa d'acceptar. Però la qualitat personal, política i democràtica també es mesura en funció de la manera com es reacciona davant d'una derrota. I aquí és on comencen els problemes.

Ada Colau ha guanyat les eleccions contra pronòstic o, si més no, contra els pronòstics d'alguns. I em sap greu, però la reacció del partit de govern fins ara no ha estat, ni de bon tros, a l'alçada del que caldria esperar. És dur perdre el govern de la capital, però això no és excusa per no fer gala de bones maneres i de tarannà democràtic, ni que sigui per impostura.

Llegir tot el que s'ha arribat a dir -i a no dir, perquè el silencis també diuen molt- aquests dies és un cop molt dur contra la qualitat i credibilitat democràtiques d'alguns que fins ara donaven lliçons i exigien comportaments lleials i dignes. No es pot menystenir amb tanta insolència i de tan males maneres aquell que ha aconseguit millors resultats a les urnes. I no només pel respecte a l'adversari polític sinó, sobretot i molt especialment, pel que mereixen els milers i milers de persones que lliurement han optat per una determinada proposta per dirigir els destins de la seva ciutat.

Colau ho farà bé o no. El temps ho dirà. No ho tindrà fàcil, perquè governar és un joc de majories i, en la seva absència, de pactes i d'acords; i això fa que no sempre es puguin tirar endavant les idees pròpies, o que calgui empassar-se més d'un gripau. Però la política, al capdavall, també és això.

Jutgem els futurs nous dirigents pels seus fets, i amb tanta duresa com calgui. Però no perdem les formes ni el respecte a la voluntat d'una majoria d'electors, perquè això és tant com menysprear la democràcia o, encara pitjor, menystenir la capacitat dels ciutadans de decidir el seu futur i qui l'ha de liderar. I en aquest punt es troben alguns. I no volem que ens neguin el dret a decidir els nostres destins, oi que no?

Comentaris (0)29-05-2015 05:59:36

Qui ha xiulat?

D'acord, hauria de ser una anècdota, una simple anècdota sense més transcendència. Només és un partit de futbol, i només una xiulada. Sense violència, sense insults, sense agressions, només una xiulada. Però el que en qualsevol país normal (entenc "normal" com a "democràtic") no passaria de ser un fet anecdòtic més o menys tan digne de comentar com d'oblidar, a Espanya sembla que sigui sinònim de terrorisme en massa. En cas contrari, no s'entén que el Consejo Superior de Deportes amenaci amb mesures judicials individuals contra els xiuladors de la final de la copa del rei de futbol, a banda de tota mena d'accions contra els clubs.

A veure. Em costa imaginar una bateria immensa de càmeres prenent imatges de tot el públic assistent i comparant les cares de tota persona en actitud de xiular amb les bases de dades policials o, ja posats, de Facebook i d'Instagram, per mirar d'identificar-los, un per un. I un cop identificats, què? desenes de milers de denúncies als jutjats? Com que ja tenen poca feina... I pel que fa als clubs, quina responsabilitat tenen ells sobre els comportaments individuals? En fi, que tot plegat sona a absurd; a tan absurd com intentar apujar tant el volum de la megafonia com per ofegar els xiulits.

Insisteixo, una xiulada a l'himne o al monarca, tant li fa, és només això, una xiulada, una manifestació de la llibertat d'expressió. Encertada o no, segons cadascú, però llibertat d'expressió. Res més. Ni agressió, ni violència, ni terrorisme, ni res de res. Llevat, això sí, que vulguem qualificar les expressions que no ens agraden amb els delictes. Segur que no deu ser aquest el cas, perquè aleshores estaríem parlant de dictadura, i ja sabem que els mateixos que es veuen a venir una xiulada memorable, el proper dissabte, són els grans defensors de la llibertat en àmbits com la llengua a l'escola, posem per cas. Només faltaria.

Comentaris (0)28-05-2015 06:03:33

Preparats?

He d'admetre, abans de res, que mai no m'han agradat gens ni mica les campanyes de publicitat que no aporten altra cosa que un eslògan més o menys ocurrent. M'estimo més el contingut i la substància, ni que sigui a costa de patir un dèficit de promoció. Com a mínim fa de més bon pair i serveix d'alguna cosa.

I molt em temo que ara ens trobem, tot just passades les eleccions municipals, amb la darrera mostra d'això que no m'acaba de fer el pes: la campanya "Preparats". Ara com ara, per a l'únic que em sembla que estem preparats -a la força els pengen- és per a viure uns mesos intensos de negociacions i pactes, o no, que haurien de garantir una mínima governabilitat a les nostres ciutats i pobles, i que potser no passaran d'una baralla de pati d'escola, en molts casos. A part d'això, preparats per a una darrera ofensiva estatal per deixar en res les eleccions de setembre, si finalment es fan. I en darrer terme, podem arribar a estar preparats per als canvis que puguin venir, perquè si tenien raó tots aquells que afirmaven que les eleccions de diumenge eren una mena de primera volta de les del Parlament, els resultats pinten mogudets. Molt mogudets.

Francament, si del que es tracta és de transmetre optimisme i generar confiança, no crec que una campanya com aquesta sigui la millor manera. I si provem amb més oportunitats per als joves, per a la feina, per a l'accés a un sostre, a una sanitat digna, a una escola com caldria, a uns subministraments bàsics garantits, a una dignificació de la llengua i de les institucions, a una cultura l'abast de tothom...? Potser aleshores sí que podríem afirmar, sense cap rubor, que estem preparats. Ara mateix, bones intencions i poques paraules (de fets ni en parlem). Potser aniria sent hora que qui té realment el poder de fer que les coses canviïn fes el pas, si és que també està preparat. I si realment el vol, aquest suposat nou país.

Comentaris (0)27-05-2015 06:05:53

I si realment fos possible?

Ho admeto, sóc d'aquells que pensaven que la gent, a l'hora de votar, era molt més conservadora. Una cosa són els comentaris de cafè i una altra les decisions. Però es veu que no tant, perquè els resultats de diumenge, entre moltes altres coses, demostren que cada cop hi ha més gent tipa d'allò que s'ha considerat immutable durant dècades, i que està decidida a apostar per cares noves, per plantejaments nous i per maneres de fer noves.

Primer va ser l'entrada de les CUP al Parlament la que va servir per demostrar que des de la radicalitat democràtica es pot fer molt i, fins i tot, es poden arribar a donar autèntiques lliçons de què és (o de què hauria de ser) sentit d'estat. I ara arriba el fenomen Ada Colau, amb el salt directe del carrer a l'Ajuntament de Barcelona, com a representació més visible d'aquestes ganes de canvi que també s'han manifestat a multitud de localitats en formacions fins ara testimonials i plataformes veïnals cridades a tenir un paper important.

Potser sí que és possible fer les coses d'una altra manera, i potser sí que es pot fer una altra política, en majúscules, més propera a les necessitats dels ciutadans que als interessos dels grups de pressió o de poder.

A hores d'ara, d'interrogants tants com vulgueu, però també alguna que altra realitat, com ara que el moment de les grans majories i dels parits monolítics ha passat o, com a mínim, tindrà un parèntesi per poder experimentar alternatives. I ja veurem quin recorregut real tenen, perquè el cansament és molt gran, les necessitats moltes i les ganes de tenir aquells que manen una mica a prop, i no només a la vora per demanar-nos el vot, són molt importants.

Mira tu que si fos possible i comencéssim a jubilar autèntiques mòmies polítiques (tant personals com ideològiques).,, Ja se sap que una cosa crida una altra. I potser el crit ha començat de debò.

Comentaris (1)26-05-2015 06:10:52

Colorets

Eleccions municipals fetes. Quin descans. Bé, de fet, no sé si quin descans o agafem-nos, que la cosa pinta distreta, perquè el mapa electoral municipal s'ha pintat de colorets i, ara mateix, moltes ciutats i pobles hauran de fer el noble exercici de la negociació, amb nous agents amb qui negociar.

Així, d'entrada, sembla que els antics equilibris de forces polítiques, allò de la dreta i l'esquerra, ja no és el que era, sembla que els antics acords no són reeditables i que caldrà començar a parlar, a través de diàlegs que hauran de dir molt del que realment vol la gent, més enllà de la ideologia tradicional. Veurem de què són realment capaços aquests nous agents i aquells vells protagonistes, perquè el panorama ha canviat, i molt.

Si mirem el país en conjunt i acceptem que la idea de la independència ha planat també sobre aquestes eleccions, més enllà de la prioritat municipal, no ens enganye, el panorama és si fa no fa el que ja coneixem, amb un equilibri entre independentistes i no independentistes que es pot decantar a banda i banda en qualsevol moment. Els vells grups unionistes han cedit terreny, i de quina manera, en favor de noves formacions cridades a tenir un paper molt important. Pel que fa als grups més favorables a la independència, potser avui és una mica més clarament independentista. Encara no clarament majoritari, però sí més inqüestionable.

En resum, i amb una visió molt general: que CiU ha de fer el deures de saber què és i on vol anar (especialment pel que fa a Unió), que ERC no sembla que tingui tan fàcil allò de ser partit de govern guanyador, que el PSC conserva un bon paquet de vots, però amb una influència molt relativa, que el PP va camí de la marginalitat política, que Iniciativa ho té molt magre sense la crossa d'altres formacions, que Ciutadans amplia substancialment la seva presència pública, però que segurament tindrà molt poca influència real, i que les CUP es consoliden com a formació creïble i valorada.

Temps nous i realitats noves. Molts colorets a la paleta política. Caldrà veure si la mirada que els ha de combinar també serà prou nova com per crear, i no per empastifar.

Comentaris (0)25-05-2015 06:14:38

Quan arriba el comiat

Ja sé que pot semblar un tòpic, però en aquesta ocasió, a banda de tòpic, em sembla que és també tota una evidència, una realitat: tot s'acaba. S'acaba una determinada feina, s'acaba una etapa concreta de la nostra vica, i també s'acaba la vida mateixa. És el que té aquesta existència que anem fent dia a dia: data de caducitat; tot sovint incerta, indeterminada, però en té sempre i per a tot.

Arribat el moment dels comiats, l'hora dels adéus, per seguir amb els tòpics, la cosa ja no és tan segura ni tan igual. Aquí ja trobem comiats memorables, finals discretíssims, ràbia, fins i tot, perquè el comiat ja no depèn ni de nosaltres, sinó de la gent amb qui hem compartit hores, dies, rutines i experiències. Sobretot experiències que, en forma de records, diran què hem fet i què hem aportat de positiu a aquesta mena d'enorme projecte comú i compartit que és la història petita que anem construint cadascú de nosaltres de manera anònima, però que mica en mica, anònimament, acaba sent la història de la humanitat sencera.

Tot s'acaba, i ens sap greu, perquè sempre ens agradaria tenir una mica de temps afegit, quan les coses ens van més o menys com volem. Però no. La realitat és molt tossuda i el rellotge implacable. I quan arriba el moment del comiat, a tot el que podem arribar a aspirar -que no és poc- és a plegar veles amb dignitat i a deixar un bon record de nosaltres en la memòria d'aquells que hem tingut a la vora. Al capdavall, el record d'aquells que ens han precedit i que un dia van sortir de les nostres vides forma part del nostre present, forma part d'allò que anem fent i vivint i, d'alguna manera o altra, fa que res ni ningú no hagi viscut, ni treballat, ni jugat, ni rigut, ni plorat, ni estimat en va.

I és que la vida i tot el que implica és efímera, però el record i la memòria, i més si poden ser amables, duren una mica més.

Comentaris (0)24-05-2015 07:00:41

Anacronismes

Que el nostre sistema democràtic és antic, molt antic, comença a ser una obvietat difícil de discutir. Però avui, sense cap mena de dubte, en tenim un dels millors exemples, amb aquesta curiosa i prescindible jornada de reflexió.

Resulta que avui no es pot demanar el vot, per tal que tots els ciutadans reflexionem amb calma i sense interferències sobre quina papereta dipositarem demà a l'urna. Per si de cas, i perquè no perdem la perspectiva, totes les pancartes i cartells reclamanant el nostre suport, segueixen als carrers, els líders polítics i candidats diversos sortiran als mitjans, ja sigui recordant els tancaments de campanya, ja sigui amb pinta informal de persones relaxades i reflexives abans del gran dia. Per la seva banda, Internet i les xarxes socials seguiran amb la seva activitat, que no afluixarà fins dilluns, quan els diferents partits tinguin altres coses a què dedicar-se que a inundar-nos a missatgets i entrades que només els deuen interessar a ells i ens deixin tranquils uns quants mesos.

En resum, l'única diferència entre avui i ahir és que cap dels candidats no ens pot dir "voteu-me". Com si fes cap falta i com si no sabéssim que qualsevol aparició seva només té aquesta finalitat, avui, el dia de les imatges amables i forçadament relaxades, amb aparença de normalitat i de bonhomia.

Potser ens caldrien unes quantes jornades de reflexió, però no per rumiar qui votarem, sinó per repensar un sistema que permet ingerències constants per anul.lar determinades lleis, com ara el nostre estatut d'autonomia, que es veu que no diu res sobre qui té el comandament suprem dels mossos d'esquadra, sense anar més lluny. Però això són tonteries. El que importa -l'únic que importa, de fet- és esgarrapar quatre vots per no renunciar, o per assolir, un càrrec públic i una posició de poder. Voleu res més anacrònic que la lluita cega pel poder, a qualsevol preu i per qualsevol mitjà? Reflexionem-hi, ja posats.

Comentaris (0)23-05-2015 06:58:43

La paradoxa de Palmira

No seré jo qui menystingui el valor del patrimoni arqueològic, per tot el que ens diu dels nostres avantpassats més llunyans i de la nostra història, si la sabem interpretar. De tota manera, m'inquieta l'allau de notícies i d'iniciatives institucionals que aspiren a preservar el patrimoni que corre perill a causa de la guerra que actualment s'està lliurant a Síria i que amenaça les ruïnes de Palmira, per l'entrada de l'exèrcit d'Estat Islàmic a aquella localitat.

Un dels efectes de qualsevol guerra (i a Europa en sabem, d'atacs a objectius no militars) és la destrucció d'edificis i de monuments. Res de nou, fins aquí. Però ara, davant el perill de destrucció de Palmira, els organismes internacionals, amb la UNESCO al capadavant, demanen un alto el foc per evitar danys arqueològics.

No em sembla gens malament que es preservi el llegat arqueològic, però em demano per què no es demana cap alto el foc amb la mateixa insistència -i per què no té tant de ressò mediàtic, ja posats- quan allò que la guerra destrueix són simples -i pel que es veu gens valuoses- vides humanes. Suposo que són coses de la hipocresia de tots plegats. Estem acostumats a pair sense cap problema els morts en combat (no hi ha dia que no en viem uns quants entre infomatius i pel.lícules), però ens aterra la perspectiva de la destrucció del patrimoni arquològic.

Amb tot el respecte per Palmira i pel seu valor històric, no crec que valgui més que una sola vida. I no és que vulgui que la destrueixin, sinó que el que demano és que es deixi de matar; tot i que es veu que això no hi és ben bé a l'agenda política internacional. I mentre no hi sigui, seguirem enterrant els morts i lamentant-nos per les pedres. Paradoxal, això de posar les ruïnes per davant de les persones. I malament rai mentre així sigui.

Comentaris (2)21-05-2015 14:39:27

Temps de canvis

Ja fa uns quants anys (molts, de fet) d'aquella frase atribuïda al bisbe Torras i Bages: "Catalunya serà cristana, o no serà". Potser més d'un segle després, haurem de reescriure-la en una mena de "Catalunya independent serà religiosa o no serà". I no és que l'independentisme hagi abraçat la fe catòlica de cop, és que les dues veus més noves -i de les més creïbles dels darrers temps, dit sigui de passada- que guanyen protagonisme en el procés independentista són dues monges: Teresa Forcades i Sor Lucia Caram.

No sé si això és bo o no, però si tot va com sembla, Forcades pot acabar com a candidata d'una determinada formació política a les properes eleccions. És a dir, com a hipotètica presidenta d'una futura Catalunya independent. Déu n'hi do (i mai més apropiada l'expressió). De fet, no seria cap novetat un president vinculat a l'església, al capdavant de la Generalitat, però a aquestes alçades de segle i més si es tracta d'una dona, ja és tota una altra història. Això sense parlar del debat artifical que es muntarà, segur, sobre la separació església / estat (futur estat, en aquest cas) per part, ben segur, d'aquells que més s'han significat per no fer aquesta distinció i per utilitzar la jerarquia eclesiàstica com infanteria de primera línia, quan els ha convingut (o els convé).

Sigui com sigui, el que no podem passar per alt és que dues dones, amb fortes conviccions, formació i valors estan demostrant una capacitat d'influència en la societat que prou voldrien molt líders polítics. Per a mi, que aquesta capacitat d'influència vingui de la ma de les conviccions, de la formació i dels valors és sempre positiu. Molt positiu, especialment en política. A partir d'aquí, el temps dirà. En qualsevol cas, bufen vents de canvi, sense cap dubte. Ja veurem on ens duran.

Comentaris (0)20-05-2015 14:55:41

On som?

Ahir, pronunciament del parlament danès sobre la possible independència de Catalunya. Un pronunciament en què reconeix Catalunya com a subjecte polític que ha de negociar amb un altre subjecte polític, Espanya, el seu futur. Un pronunciament prou previsible en un parlament democràtic, que ha vist com sis grups polítics hi han votat a favor i dos se n'han abstingut (la dreta i l'extrema dreta).

Més enllà de consideracions jurídiques i polítiques jo em demano en quins països vivim (Catalunya i Espanya), en què fins i tot la suposada esquerra es nega a acceptar un pronunciament com aquest perquè ni accepta el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític ni, molt menys encara, una futura independència. A tot estirar, una nova tímida reforma trampa autonòmica, igual com des de fa gairebé quaranta anys, perpetuant així les pràctiques que ens han dut allà on ara mateix som.

A veure si resultarà que l'extrema dreta danesa és més democràtica i comprensiva amb el dret dels pobles a decidir el seu futur que bona part de les esquerres catalana i espanyola. De moment, els fets parlen, tot i les pressions del govern espanyol per aconseguir, sense èxit, que alguna formació hi votés en contra.

Comentaris (3)20-05-2015 06:09:29

Paritat jurídica

Paritat jurídica. Quines grans paraules, sobretot posades en boca (o en sentència) del Tribunal Suprem, per avalar la prohibició de declarar el català llengua preferent d'una administració. Les diputacions de Girona i de Lleida, sense anar més lluny.

Paritat jurídica és una expressió que provoca vergonya, sobretot pronunciada per qualsevol estament judicial, quan estem tips de veure com el català és bandejat en aquest àmbit, un cop i un altre. La justícia, no ens enganyem, funciona en espanyol i no pensa admetre, en termes ni remotament semblants a la paritat, l'ús de cap altra llengua. Només cal veure els actes jurídics fets en català respecte als que es fan en espanyol, o fer memòria d'experiències personals quan ens toca fer-hi qualsevol tràmit.

D'altra banda, aquest concepte de paritat m'agradaria molt, ja posats, que fos igual d'esgrimit i defensat en tots els àmbits: el comerç, l'educació (al País Valencià, per exemple, on es tanquen més i més línies en català malgrat les demandes dels pares), a la televisió, on el nombre de cadenes en castellà no té res a veure amb les que emeten en català, al cinema, a la publicitat...

És a dir, que allà on el català té presència real, es crida a la paritat, i allà on es troba en franca minoria, és el mercat i la demanda els que manen. Quina barra. I algú dubta que van a per la nostra llengua per tots els mitjans possibles? I el més greu és aquí anem recordant que el català es pot usar, perquè és legal fer-ho, i perdent presència, llençols, bous i esquelles cada dia que passa.

Paritat. Quina gran parida.

Comentaris (0)19-05-2015 06:01:02

Dilluns

De vegades costa molt engegar. Records de diumenge, ressaca futbolera, darrer cap de setmana -de moment- de campanya electoral... tot un seguit de factors que fan un dilluns complicat, potser com tants d'altres, en què encarar la rutina, la feina, els problemes -que mai no falten- més complicat del que ja és habitual.

Potser és el bon temps, potser la perspectiva ja no gaire llunyana de les vacances, però hi ha dilluns que fa mandra posar els peus a terra i tirar endavant. Però no hi ha remei. Rere les portes de casa hi ha tot un món on tenim un paper més o menys discretíssim que hem d'interpretar, tant si fa sol com si plou, amb públic o amb la platea buida, i no hi ha excuses que ens ho evitin.

Tornarem al carrer, com cada dia, entre crits d'eufòria que ens parlaran dels moderns herois futbolístics, o que ens vendran elixirs meravellosos que ens trauran tots els mals de la societat, o que ens diran que no tenim motius per queixar-nos, perquè tot va millor que no ens pensem, encara que no ho sapiguem veure. Molt soroll i molta mandra, fet i fet.

Realment, hi ha dilluns que tot costa. Però potser d'aquí a unes hores tot serà diferent. És el que tenen les sensacions i els estats d'ànim: que poden canviar en el moment més inesperat. Passeu un bon dilluns.

Comentaris (1)18-05-2015 06:17:32

Va com va

La vida no sempre és com voldríem. Això ens revolta, ens fa enfadar, ens fa renegar de tot i de tothom, fins i tot, amb la vaga esperança d'aconseguir allò que ens havíem plantejat o simplement imaginat, o de recuperar el que hem perdut.

Avui, immersos en una societat canviant, amb un ritme frenètic, on la seguretat i les certeses comencen a ser gairebé peces de museu, ens haurem d'anar fent a la idea que els nostres plans i la realitat, tot sovint, no coincidiran. O el que és el mateix, haurem d'aprendre a viure amb una enorme capacitat d'acceptar la realitat (que no vol dir resignació) i a refer els nostres objectius i els nostres plans així com vagin venint les coses.

Els psicòlegs, els analistes i els teòrics en diran moltes, de coses al respecte. Inventaran paraules i teories, i així anirem aprenent a conviure amb la incertesa o, almenys, a fer-la una mica menys hostil.

De tota manera, sempre hi haurà persones que saben que les coses són com són i que la vida va com va. Que saben tirar endavant amb el poc o el molt que tenen en cada moment i que, lluny del plany o del renec, saben treure el màxim profit a les possibilitats i a les dificultats que se'ls posen al davant, i de fer coses absolutament impensables. Si coneixeu persones com aquestes, no les perdeu de vista i mireu d'aprendre'n tant com pugueu, que val molt la pena perquè ens donen veritables lliçons de vida. No són ni més savis ni més moderns; senzillament són autèntiques grans persones.

Comentaris (0)17-05-2015 06:40:13

Sentit d'estat

M'agradaria molt que algun que altre ministre espanyol em digués què entén per "sentit d'estat". Concretament, ara mateix, el ministre Fernández Díaz, per exemple.

Sempre he cregut que la primera raó de ser d'un estat, el seu autèntic i últim sentit, ha de ser garantir la seguretat, la vida, de les persones que en formen part. Per aquest motiu, quan sento que es parla de sentit d'estat per anar contra una policia (la nostra), havent-hi pel mig l'acusació de torpedinar una operació contra el terrorisme, em sembla que s'està, com a mínim, manipulant perillosament aquest concepte.

La guerra bruta contra Catalunya i totes les seves institucions (polítiques, educatives, cíviques, culturals, esportives, informatives...) és una constant dels darrers anys per part d'aquells que han decidit desmuntar el sistema autonòmic i tornar a l'estat únic i monolític. Però fer-ho servint-se de la policia per anar contra una altra policia, en el marc d'una operació antiterrorista, és molt greu. És, de fet, un límit que mai no s'hauria hagut d'ultrapassar perquè implica posar en perill la població a la qual s'hauria de protegir.

Escoltar com el ministre, consultat sobre els fets, respon amb l'evasiva d'apel.lar a la raó d'estat per carregar contra els mossos és la prova més evident de la veracitat dels fets denunciats pel conseller d'Interior. Imagineu un cas a la inversa? I a sobre es permet d'amenaçar aquells que denuncien els fets. Molt sentit d'estat no sembla, francament.

Comentaris (0)16-05-2015 06:18:20

Amb la llengua, rai.

Diu una d'aquestes sentències populars que tots els catalans tenim a dins un entrenador de futbol i un filòleg. Potser és cert, perquè sobre la llengua (deixem el futbol a banda, que aquests dies ja anem tips) tothom s'hi veu amb cor de dir coses.

Escolto aquests dies alguns afamats opinants i tertulians, tant radiofònics com televisius, i començo a tenir seriosos dubtes del seu nivell de competència en la matèria. De fet, em preocupa que entrin en el debat de si els pares tenen o no dret a decidir la llengua de l'escola, per exemple. Algú es planteja si els conductors tenen dret a decidir el codi de circulació que els vagi més bé? o si els pacients poden fer el seu propi diagnòstic i decidir el seu tractament? o els delinqüents el codi penal, d'acord amb el seu criteri personal? Oi que no? Doncs deixem la llengua en mans dels professionals, que és on ha de ser.

No entendre aquest principi tan bàsic implica, a banda de la burda manipulació política ja habitual, alguns que altres errors greus en afirmacions com ara que la Llei de Política Lingüística obliga a garantir la tria, per part dels pares, de la llengua vehicular de l'ensenyament en general (escoltat fa un parell de dies en una tertúlia televisiva i no contestat per cap dels tertulians) o la constant referència a les dues llengües oficials a Catalunya.

Per parlar només d'aquest parell de qüestions, em remeto a la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, actualment vigent (i remarco que és de 1998 per posar de relleu els anys que fa que s'aplica sense cap polèmica com les actuals), a veure on diu allò que se li vol fer dir, més enllà de l'obligació de posar els mitjans per garantir el correcte coneixement de català i castellà a la fi de l'educació obligatòria (cosa que s'ha fet sempre), sense entrar en gaires més detalls. I ja posats, també em remeto a l'Estatut d'Autonomia encara vigent, que declara l'occità, dit aranès a l'Aran, oficial a Catalunya (cosa que es veu que els tertulians no saben). Algú ha pensat en aquesta tercera llengua oficial, abans de dir segons què per defensar els suposats greuges contra el castellà? Doncs a callar, que ja n'hi ha prou de tanta demagògia i de tant fer-li el joc a qui ens vol imposar la seva llengua única, amb sentències i debats inútils i innecessaris.

Comentaris (0)15-05-2015 06:00:53

Sobra terreny

Una experiència interessant, per molts motius, és fer la pujada a Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat, des d'on es pot gaudir d'una curiosa vista que abasta des del mar fins al Pirineu, passant per les planes interiors. És a dir, que fent una panoràmica de 360º te n'adones que el nostre país és realment petit i que no arriba més enllà del que la mirada permet.

Doncs encara que sembli poca cosa, segons com, encara és massa terreny. És tant terreny que cal trobar paraules que diferenciïn el centre (la capital) de la perifèria (la resta). Com que allò de les províncies ja fa dies que no va, primer es va provar amb "comarques" (des de "les comarques ens visiten" fins als informatius "comarques", que poc tenen de comarcals, en sentit estricte) i, des de fa un temps, amb "territori", una denominació encara més absurda per parlar de tot allò que no és Barcelona.

Recomano la lectura d'aquest article, que parla d'aquesta qüestió en detall. Per part meva, només vull fer la reflexió de què és un "territori", segons el diccionari. I a la vista de les diferents accepcions, o bé el terme està molt mal usat -que ja podria ser, perquè la cosa de la llengua la tenim com la tenim-, o bé la capital de Catalunya levita sense assentar-se físicament enlloc, tampoc gens descartable, fruit d'una sobredosi de modernor cosmopolita -en sentit figurat, evidentment-.

Arribarem a entendre algun dia que això on vivim és un país i no una ciutat i "la resta"? Una resta que, dit sigui de passada, acostuma a fer més nosa que servei, si no és per voltar-hi els caps de setmana, en el millor dels casos, que sempre té l'exotisme de la rusticitat.

Vulguem o no, aquesta és l'estructura geogràfica mental de més de la meitat del país. Una estructura massa limitada que caldria anar ampliant, si no volem seguir vivint instal.lats en un localisme provincià, gens recomanable.

Comentaris (0)14-05-2015 06:12:45

Una mica d'aire

Mai no hauria imaginat que ho acabaria dient, però benvingut sigui el futbol i tot el que arrossega. Ahir, el Barça i avui el Madrid. I els propers dies, l'anàlisi dels respectius resultats i les profecies de futur. Allò que sempre se'ns acaba fent gairebé irrespirable, ara mateix és tota una bafarada d'aire fresc enmig d'una campanya electoral tan mediocre com incerta.

Ni que només sigui per unes hores (o per uns dies, que la Champions s'ho val), respirarem una mica de candidats de propostes impossibles i de desqualificacions i insults impropis de qui aspira a dirigir res. També serà bonic d'escoltar com es posicionen tots aquests candidats en matèria futbolística, perquè la sagacitat dels periodistes segur que els llençarà alguna que altra pregunta al respectes. Quin tip.

El gran perill, però, és que aquesta momentània pèrdua de protagonisme de la classe política en favor de la futbolística no els faci prémer encara més l'esbojarrat accelerador de les xarxes socials i ens torturin encara més amb sèries interminables de piulades, per exemple que, a banda de demostra un nul control del mitjà, traspuen ansietat i impotència. Algú els pot explicar que no cal retransmetre, frase a frase, el suposat míting del seu candidat? I dic míting en un exercici de generositat, perquè no sé si se'n pot dir d'una reunió de quatre fidels del partit de torn posats davant d'una càmera, xerrant per ningú que no siguin els mitjans.

És ben cert que tot evoluciona. De fet, nosaltres hem passat del pa i circ dels antics romans al circ i circ dels moderns futbolistes i polítics. Tot un avenç.

Comentaris (0)13-05-2015 06:12:23

En mans de qui ens posem?

Si hi ha un àmbit de les nostres vides en què els ciutadans ens sentim profundament indefensos, és quan entrem en un hospital. Un hospital és el lloc on no controlem absolutament res: ni el nostre propi cos malalt, ni la causa de la malaltia, ni molt menys encara el seu tractament, que deixem en mans d'un seguit de professionals de qui en pressuposem una competència adequada.

La realitat actual, però, és que entrar en un hospital no sempre va acompanyat d'aquesta seguretat que hauria de comportar el fet que ens posem totalment en mans d'altres per saber si morirem o seguirem vivint, o amb quina qualitat de vida ho farem. Fins ara sabíem que les retallades han dut reduccions de personal que provoquen dèficits d'atenció evidents i molt greus a pacients hospitalitzats que requereixen una vigilància constant, contractes cada cop més precaris que impliquen que tot sovint s'acabi contractant personal no sempre prou qualificat, però capaç de treballar a qualsevol preu, i tot un seguit de deficiències que qualsevol usuari mínimament crític de molts centres públics ratificarà.

Però ara ens trobem amb el darrer despropòsit, perquè gràcies a una investigació judicial hem sabut que durant anys, i a una trentena de centres, s'han estat utilitzant pròtesis defectuoses, subministrades per una determinada empresa que ni tenia els requisits formals per oferir aquest servei ni garantia els mínims controls de qualitat exigibles, saltant-se, gràcies a qui sap quines pressions o quines gratificacions -les investigacions ho diran- totes les normes i posant en risc la vida de milers de pacients.

Aquest és el nostre sistema sanitari d'avui i dels darrers anys. I el més trist és que ara com ara no podem fer altra cosa que esperar una investigació en profunditat i unes sancions o condemnes exemplars per a tots aquells servidors públics o agents privats que per incompetència o per connivència (trieu què us sembla més greu) han jugat amb la nostra salut i ens han generat el dubte de pensar què més està passant als nostres hospitals que no sabem i que està posant en risc les nostres vides.

Caldran explicacions, moltes explicacions, que segurament ningú no donarà de manera satisfactòria, perquè els diners que es mouen en la sanitat compren voluntats i silencien deficiències.

Comentaris (0)12-05-2015 06:20:23

Avui és festa major. Ves qui ho havia de dir.

Avui és festa major a la ciutat on visc. No ho sabrà gaire gent, més enllà dels nostres límits geogràfics més estrictes. No s'hi dedicarà cap programa especial a TV3, ni se'n retransmetrà el piromusical. Ni falta que fa, de fet.

Avui és aquell dia estrany en què s'obre el debat entre quedar-se a gaudir d'un dia de festa tradicional o aprofitar per anar, amb la calma pròpia d'un dia feiner, a Port Aventura (on serà prou fàcil trobar el veí de replà). Els més aventurers i d'esperit més viatger, fins i tot, poden agafar carretera i arribar fins prop dels confins del país, a Girona, on és temps de flors.

És el que té viure en un país petit, on la centralitat (i l'univers gairebé) no ultrapassa les rodalies metropolitanes, i on les ciutats més allunyades d'aquesta centralitat mantenen el posat derrotista de saber-se ciutats de segona. I aquest, també, és un dels grans reptes d'un futur estat: el reequilibri territorial de les coses petites, de les maneres de pensar i de fer, més enllà d'on posem un hospital o de fins on ha d'arribar un ferrocarril, si no és que volem un estat ciutat (cosa no tan estrambòtica d'imaginar, ara com ara), que segueixi vivint d'esquenes a bona part de la seva gent, si no és per alguna que altra manifestació folklòrica, que sempre fa exòtic.

Comentaris (0)11-05-2015 06:16:33

Errors

Que fa que hi hagi dies magnífics i dies penosos? Què fa que allò que sembla que comença bé acabi fatal? Per què tendim a embolicar-nos amb la culpa quan les coses, senzillament surten malament, o quan les fem malament? Per què tot es torna tan fràgil i tan inestable quan depèn exclusivament de nosaltres mateixos?

Suposo que són coses del gènere humà, o de les manies i rareses individuals. Suposo que davant de l'error tothom reacciona com bonament pot, amb indiferència, amb responsabilitat, o amb duresa fins i tot. Però l'error -i la culpa, aquest sentiment odiós que l'acostuma a acompanyar- tenen efectes secundaris, com ara la por als nous errors, l’excés de prudència -que fins i tot paralitza-, o la inseguretat mateixa.

Qui no ha sentit mai totes aquestes sensacions? Qui pot afirmar sense rubor que mai no ha estat conscient d'equivocar-se? Segurament ningú. Però després de l'error, la culpa i les pors, torna la necessitat de seguir, de recomençar, amb un nou estrip a l'ànima o a l'ego, però amb la consciència clara que res no acostuma a ser definitiu; potser, a tot estirar, irreversible, però no definitiu, perquè sempre acostuma a haver alternatives i solucions noves.

I arribats a aquest punt, val la pena respirar a fons i recordar aquell entranyable "demà serà un altre dia", d'una irrepetible Scarlett O'Hara. Tot un cant a l'esperança i a l'afany de superació, o a la supervivència.

Comentaris (0)10-05-2015 06:48:19

Quina mandra !

Quina mandra que em fa haver de tornar a patir una nova campanya electoral. I aquesta és només la primera de les tres que haurem de suportar, si tot va bé -quina ironia, pensant en allò de si no vols caldo, tres tasses- aquest llarguíssim any permanentment electoral.

I comencem bé, amb unes municipals on els excessos de photoshop es combinen amb els de somriures impostats i de promeses que sabem que mai no es compliran o que més val que mai no es facin realitat, que de tot n'hi ha. I votarem regidors, un cop més, mirant més municipi enllà que cap a casa. I tot quedarà, almenys en el cas de la meva ciutat, em temo, si fa no fa igual com sempre, amb algunes cares noves i altres que no hi ha manera de perdre de vista.

Però això deu ser aquesta democràcia que ens fa tan feliços. Un fart de demagògia, una pressió que fa venir ganes de no sortir de casa, una exhibició pública que tot sovint ratlla l'obscenitat per part de candidats que gairebé maten per una foto (ara per un selfie) i, si fem mitja passa enrere per agafar una mínima perspectiva, una vergonya aliena més que considerable.

Però agafem-nos fort, que aquesta només és la primera part d'una trilogia absurda que, ens agradi o no, decidirà el nostre futur com a país, molt em temo, per moltes dècades, i no només per una legislatura. Faríem bé de mirar, ni que només fos per un cop, la que ens ve a sobre amb les ulleres de veure la transcendència de tot plegat, més enllà de les ridícules i velles maneres que uns i altres tenen de fer allò que en diuen política, i que no passa, en molts casos, de no perdre allò que consideren seu, per alguna estranya mena de llei natural: el poder.

Comentaris (1)09-05-2015 07:08:21

Més enllà de la llengua

Enèsima ofensiva del govern espanyol contra el català. Res de nou, de fet, però sí que cada nou atac és més contundent i tot plegat fa pinta d'ofensiva final, d'assalt definitiu, un cop lingüísticament desarmades i conquerides les Illes, el País Valencià i l'Aragó.

Però no ens enganyem, l'autèntic objectiu no és la llengua. L'autèntic objectiu és el país. Per què tanta obsessió amb el dret a escollir la llengua vehicular? Senzillament per dinamitar una de les poques obres sòlides de la Catalunya autonòmica: la xarxa escolar única, pel que fa a llengua. Cal dividir la societat, i una manera excel.lent és dividint les escoles.

Ja fa molt de temps que des de la política espanyola es parla de la Catalunya dividida, però sense èxit, perquè no existeix. Aquí hi ha castellanoparlants i catalanoparlants, independentistes i no independentistes... però no una societat dividida. I els cal crear la divisió. D'una banda, tibant el discurs unionista (de la mà d'una ofensiva recentralitzadora en pro de la igualtat) i d'una altra, obligant a triar entre català i espanyol ("castellà" ha desaparegut del discurs polític) a les aules.

Aquesta és l'estratègia i aquest l'objectiu. I l'enemic no és petit, perquè darrere del PP hi ha el PSOE, Ciutadans i fins i tot Podemos, entre altres, que comparteixen fins a la darrera coma d'aquesta involució que pot, si no actuem amb rapidesa, acabar definitivament amb allò que ha costat dècades i molt d'esforç aconseguir. Si realment aconsegueixen dividir-nos, ho tenen tot guanyat, perquè són ells el que tenen el control del poder i de la llei. I no parlo només de llengua.

Comentaris (0)08-05-2015 06:16:41

Nous temps, nou llenguatge?

Ja és ben veritat que calia una simplificació del discurs polític. De fet, sempre s'ha intentat, amb més o menys encert, de generar missatges clars i concrets a través dels quals vehicular un programa d'actuacions. Si fem memòria, trobarem el "puedo prometer y prometo" de Suárez, el tristament famós "apoyaré" de Zapatero, el "cambio" de Felipe González... fins que arribem a una etapa de dificultats importants de comprensió del discurs, com en més d'una ocasió ens han mostrat, sense anar més lluny, Maria Dolores de Cospedal o Mariano Rajoy, amb intervencions antològiques.

Però aquesta és la vella política. I si cal canviar-ho tot, també cal canviar el llenguatge i la manera com arribar a la gent, a l'electorat de fet. I pel que veiem, els nous líders consideren que som tots plegats imbècils i incapaços d'entendre missatges fins i tot senzills. Però com que els cal connectar amb nosaltres, recorren a l'onomatopeia, segurament, la forma més simple d'expressió oral. Recordeu aquell "tit-tac" de Pablo Iglesias? Doncs la resposta d'Ada Colau és el seu "run run". Patètic.

Algú va dir que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Veure Ada Colau, després de la immensa feina que ha fet al capdavant de la PAH havent de fer segons quins paperots per obra i gràcia d'un determinat màrqueting electoral populista, francament, diu molt poc (o potser massa i tot) sobre la persona en qüestió.

Ara bé, una cosa sí que tenen en comú tots els exemples que he anat citant: tots els missatges i recursos expressius estan fets en clau espanyola, tant a nivell lingüístic (amb la que està caient contra el català, aquesta presa de posició em sembla terrible) com mental, perquè tots, absolutament tots, estan pensats seguint l'esquema mental de la política uniformitzadora i recentralitzadora espanyola, cada dia més agressiva contra Catalunya.

Anem ben servits amb aquestes mostres d'autoproclamat aire fresc.

Comentaris (0)07-05-2015 06:17:00

Aniversari

De tant en tant, ens descobrim a nosaltres mateixos a través dels altres. És aquesta mena d'estrany mirall que ens reflecteix el que ens ajuda a veure'ns, molt més enllà de la imatge que cadascú ens hem anat fent, tot sovint més propera al desig que a la realitat.

Un d'aquests miralls (per dir-ne d'alguna manera) són els fills. Ja sabem que els plats s'assemblen a les olles, encara que les olles, de vegades, es vulguin creure que són soperes, posem per cas, i no olles. Qui no ha tingut la sensació de veure en un fill allò de bo, o de no tan bo, que té?

Però a banda d'aquesta realitat, hi ha el temps, i el seu pas inexorable. Avui fas vint-i-cinc anys. Una bona xifra. Una xifra d'aquelles que fa gràcia recordar, i que fan goig. Avui et miro i tot i que encara puc intuir en tu aquella nena petita i inquieta, veig una dona jove, encara inquieta -afortunadament-, amb tot el futur per descobrir i per construir. Mirant-te, em recordes que sóc, m'agradi o no, cada dia més vell, però immensament feliç.

Passa un bon aniversari i que el futur sigui, com a mínim, tan generós com ho ha estat amb mi. Tan generós com tu em recordes que ha estat.

Comentaris (0)06-05-2015 06:20:00

La veritat, com tot sovint, eren els diners

Si fem una mica de memòria, recordarem que tots els intents fets des de Catalunya per obtenir la gestió dels nostres aeroports, sempre han estat infructuosos, per allò de la necessitat d'una atenció unificada des d'AENA, un cas raríssim a nivell mundial, però dogma de fe a Espanya.

Però poc a poc la informació ens va desvetllant la veritat de les coses i la raó autèntica de tanta unitat i de tant evitar la discriminació per raó del territori on la gent viu o on es troben les infraestructures. I la raó, com ja és habitual, és només econòmica.

Ara sabem que el volum de negoci de l'Aeroport del Prat, tot i les seves limitacions pel que fa a rutes i destinacions, sempre en favor de Barajas, suposa el 43% del valor en borsa d'AENA i més de la meitat dels seus guanys. No està gens malament.

Ara imaginem una Catalunya independent amb el control absolut d'El Prat, però també dels aeroports de Reus, Girona i Lleida i amb capacitat per ordenar el trànsit aeri amb aquestes quatre instal.lacions. Imaginem també una AENA sense el 43% del seu valor i amb la meitat d'ingressos només. Un panorama amb molt de futur en el primer cas, però la ruïna de la companyia, en el segon.

Aquestes són les dades i, segurament, aquesta és la realitat. Es tracta de diners, no de sentiments. I també per això ens cal ser independents.

I si parléssim de ports, trànsit de persones i mercaderies i del valor econòmic que s'hi mou, la cosa no faria més que millorar (per a nosaltres, és clar). Però aquesta és tota una altra història, potser encara més dura.

Comentaris (0)05-05-2015 06:05:01

Seguim enrere

Que vivim temps de regressió en molts àmbits de la nostra vida és, a hores d'ara, un secret a veus. I no parlo només del nostre país, perquè la Unió Europea és una mena d'olla barrejada que, de tant en tant, ens serveixen uns plats gens edificants i molt difícils de pair.

Ara resulta que els homosexuals potser no podran ser donants de sang. Bé, a banda que això parteix de la premissa de la llegendària promiscuïtat del col.lectiu homosexual (caldria saber què hi ha de veritat o no, i com és de diferent dels heteros, aquesta promiscuïtat), la idea em resulta prou inconcreta. Anem a pams:

Homosexual vol dir "homes homosexuals" o també inclou les dones? i els homes i dones bisexuals? O només es tracta de marcar i excloure els homes homosexuals? Potser són els únics que poden tenir pràctiques de risc? Caldria concretar millor, diria jo. Més que res per saber de qui parlen, realment.

Una altra: com se sap si algú és homosexual? Se li pregunta? se li veu a la cara? hi ha alguna anàlisi clínica que ho detecta? En cas afirmatiu de qualsevol de les respostes, l'orientació sexual és suficient per discriminar, més enllà de les pràctiques sexuals segures o no? En cas novament afirmatiu, malament rai.

Francament, em sembla que ens trobem davant d'un intent de discriminació brutal, basat en prejudicis, no en raons científiques; i una donació de sang -i el seu ús posterior- encara em sembla que té més a veure amb la ciència que amb una determinada moral que sembla que cada dia es fa més omnipresent.

Avís: ara poden marcar i demonitzar els homosexuals. I demà? Vigilem què anem assumint com a "normal".

Comentaris (0)04-05-2015 06:06:47