login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Quan la paciència ja no val

Sembla que Iniciativa i Podemos han trobat el candidat de consens per a les properes eleccions: Joan Coscubiela. Sense cap mena de dubtes un candidat excel.lent, amb una trajectòria política prou important. Fins aquí, res a dir. Ara bé, quan la proposta del candidat -és a dir, la dels partits que representa- respecte al procés que està vivint Catalunya és esperar que algun govern d'Espanya autoritzi un referèndum d'independència, m'assalta la pregunta de si cal una trajectòria com la seva per arribar a una solució com aquesta.

Esperar que algun govern espanyol admeti la possibilitat de fer un referèndum vinculant, com es fa a altres llocs del món, és somiar truites. Ni ho admetrà el PP -ja sabem de quin peu calça-, ni el PSOE -els del ribot a l'Estatut-, ni tampoc les noves formacions, si mai arriben a tenir capacitat de decidir, perquè la seva postura és la mateixa indissoluble unitat de la nació espanyola de sempre.

Costa molt de pair que una trajectòria política d'esquerres, de sindicalisme, tan destacable com la de Coscubiela acabi liderant la recepta de la paciència infinita amb Espanya. S'imagina ell mateix cridant a la paciència sense límits dels treballadors respecte a la patronal? Segur que no.

Només una reflexió innecessària: ja ho sap, el flamant candidat, que des de fa molts mesos, cada setmana el govern Rajoy retalla alguna competència més de les que fins ara teníem? Ja ho sap, que no hi ha norma que aprovi el Parlament que no faci cap al Constitucional? Ja ho sap que aquest tribunal fa temps que està rellegint la pròpia història i declarant inconstitucional allò que fins ara no ho era? Ja ho sap, que amb la paciència infinita que demana aviat ens tancaran fins i tot els esbarts dansaires? Si no ho sap, no li han servit de res els anys d'activisme. I si ho sap, encara pitjor, perquè aleshores hauríem de parlar de connivència amb la dreta neofranquista.

Comentaris (0)30-06-2015 07:11:27

Gratitud

Hi ha paraules que, no sé ben bé per què, sembla que desapareguin del mapa mental dels usuaris de la llengua, fins que gairebé són condemnades a l'oblit. Una d'aquestes paraules, en aquests temps que vivim, farcits d'egoisme i de celeritat, és "gratitud". Gratitud, per si encara cal recordar-ho, és el sentiment que hom té per algú que li ha fet un bé, un servei, un favor... Per tant, és un concepte que apunta directament a una relació personal i a la intimitat de cadascú.

Anem perdent els mots i anem perdent fins i tot el costum de creure en allò que alguns mots signifiquen. Ens hem acostumat a fer, o a deixar de fer, sense esperar res, sense cap retorn, ans al contrari, sovint amb més pena (quan no indiferència) innecessària, que glòria mai prou merescuda.

Per això, quan la feina que fas, amb professionalitat, però també amb convicció, amb tossuderia fins i tot, i amb la complicitat d'altres persones visibles i invisibles (una complicitat sempre imprescindible, dit sigui de passada), acaba generant efectes i afectes que ni podies haver imaginat de bon començament i, en un determinat moment tot plegat es fa públic, només es pot sentir l'estranya barreja d'orgull i de vergonya que dibuixa aquell somriure que només sap traçar la memòria, i també una enorme gratitud.

Comentaris (0)29-06-2015 06:06:35

Mal començament

Malament rai quan una de les primeres mesures d'un polític és contractar la parella amb un sou públic. I encara pitjor quan s'ha fet bandera de la lluita contra el nepotisme i en favor d'una nova manera de fer política.

Justament això és el que acaba de passar al nou consistori barceloní. L'alcaldessa contracta la seva parella sentimental i també, ja posats, ho fa el seu primer tinent d'alcalde amb la respectiva. Estic segur que tant l'un com l'altra són professionals capaços de desenvolupar les feines que se'ls encomana. No tinc per què dubtar-ho, sobretot perquè no els conec, però com que la política també és una qüestió estètica, costa de pair això de contractar la família.

De tota manera, encara hi ha un detall que em resulta més curiós, i són les explicacions d'un líder de Podemos per justificar els fets, quan diu que cal no oblidar que l'alcaldessa i companyia s'han abaixat el sou. Serà per això que cal garantir dos sous a la família? Bromes a banda, imaginem qualsevol alcalde dels que fins ara han governat, posem per cas, Barcelona, que als pocs dies d'assumir el càrrec contractés la seva parella. Què no s'hauria hagut de sentir d'aquests mateixos que ara actuen d'aquesta manera?

La nova política ha de ser molt més que bones paraules i que fotos d'adolescent a dins d'un ascensor. De moment, però no n'hem vist gran cosa més. Mal principi. I és que la dona del Cèsar, com ja sabem, a més de ser honrada, ho ha de semblar. I ja posats diria que també ha de donar imatge de serietat i competència, a més de ser-ho. No ho oblidem.

Comentaris (1)27-06-2015 06:20:52

Temps de canvis

La nova alcaldessa de Barcelona ha decidit aparcar una part ben visible del llegat dels seus predecessors en el càrrec i ha canviat un Audi d'alta gamma blindat per un Seat de lloguer. Així, a primer cop de vista, tota una declaració d'austeritat. Fins aquí, tot correcte, i molts alcaldes en podrien prendre exemple. Però jo em demano si aquesta política d'imatge realment comporta austeritat o no.

Què se'n farà del vehicle blindat que ja no s'utilitzarà? acabarà, com sol passar a les administracions, criant pols en un magatzem per la dificultat del procediment administratiu de venda? No ho descartem. En aquest cas, cal recordar que un cotxe com aquest, funcioni o no, té uns costos de manteniment. A més cal afegir el lloguer del nou, perquè el vell era de propietat.

Imagino que s'han fet bé els números i que les decisions que s'han pres realment són més que imatge, perquè si no, potser valia la pena no tocar res, si el que es perseguia era l'austeritat.

Veure les nostres autoritats deixant de banda elements d'ostentació propis d'altres temps és molt positiu. Però atenció que el canvi no acabi sortint massa car. I si no, què costa la seguretat d'una alcaldessa movent-se en metro? Que potser no cal tanta seguretat? Tant de bo. Adequar les mesures i els mitjans (cotxes, escortes...) a la realitat és un exercici encara pendent i necessari.

Són temps de canvis, aquests que vivim. Cal esperar i confiar que els canvis siguin reals, profunds i que serveixin per acostar els governants als ciutadans, aquella massa grisa, llunyana i incòmoda que sovint només s'observa des de l'altra banda d'unes llunes tintades.

Comentaris (0)26-06-2015 06:15:12

En diuen esport?

Mig amagada en una setmana rara, patida pel mig per la festa de Sant Joan, hem pogut trobar la notícia de la revolta de les jugadores de la selecció espanyola femenina de futbol contra el seu entrenador, a qui, de manera unànime han acusat de masclista i de tracte despectiu, quan no directament vexatori. Incompetència a banda.

No és nou el menyspreu contra l'esport femení, especialment si parlem de disciplines amb tanta testosterona històrica acumulada com el futbol. És clar, una cosa és que les "nenes" juguin a volei (platja si pot ser, que hi ha més xixa -perdó, més espectacle-) i una altra és que vulguin fer com els homes. En aquest cas, com a màxim, aquestes "Chavalitas" (la paraula se li atribueix a Ignacio Quereda, entrenador des de fa 27 anys) no fan de dones com cal. Tota una declaració de principis tant el substantiu com la durada en el seu lloc.

En general, el món dels esports, ja les té, aquestes coses: longevitat als llocs, masclisme sense miraments... Potser caldria començar a pensar en determinats estaments i personatges com a rèmores del passat que cal abandonar per sempre, tot i que tinc els meus dubtes perquè, si féssim una enquesta, no sé què en pensaria la major part de la societat masculina sobre unes dones que juguen a futbol i que -això ja s'ha apuntat des d'altíssimes instàncies futbolístiques internacionals- ho fan sense una indumentària prou atractiva per a l'espectador.

Quin tip. I quin fàstic.

Comentaris (0)25-06-2015 06:26:40

Sant Joan

Que no cantin victòria els mals averanys ni totes les desgràcies juntes. Tot i que ahir la pluja es va aliar amb les forces del mal i de la negativitat per esquivar la foguera, ja sabem que avui és un altre dia, que el sol lluu i que tots els sants tenen vuitada. Fins i tot Sant Joan.

Ahir ens vam quedar amb les ganes de fer festa completa, perquè no tot va sortir com havíem imaginat i previst. No vam complir amb el ritual antic de condemnar al foc totes les misèries, les tragèdies i els petits i grans drames de cada dia, però avui mateix reprendrem la cita anual amb la purificació, amb la necessitat de sentir que fem (o que desitgem de debò) fer net de tantes i tantes coses.

Avui aniran a la foguera tots els nostres fantasmes, totes les nostres pors, els mas auguris, la tristesa, la pena, i tot allò que ens impedeix avançar. Potser tornaran. Bé, segur que tornaran, i si no aquests uns altres, perquè l'any que ve sant tornem-hi. De moment, avui farem com que fem net, i ens sentirem una mica més segurs i més forts per encarar els propers dotze mesos. I si mai dubtem o defallim, sempre ens quedaran les espelmes, les monedes als pous, les pedres als rius o la tossudesa per sortir-nos de tot el que la vida ens llença, de tant en tant, als morros.

Comentaris (0)24-06-2015 07:18:07

Bandera a la vista

Tradicionalment, la dreta espanyola ha anat fent una exhibició més o menys discreta de la seva idea de patriotisme tot incorporant la bandera d'Espanya en elements decoratius com ara polseres, accessoris als rellotges i als telèfons mòbils, colls de determinades peces de vestir... També, i de manera paral.lela, han fet una exhibició pública destacada d'aquest element identitari. Pensem només en les jornades d'homenatge a la bandera (juraments de lleialtat civils inclosos) o la megalòmana exhibició de la Plaza de Colón, a Madrid.

Amb tot això, la dreta ha anat monopolitzant la idea d'espanyolitat i la seva bandera en un ús no ja tant partidista sinó directament de classe. El resultat deu ser bo, perquè traslladada aquesta idea al discurs polític ens deixa textos impagables dels líders populars on semblen incapaços de pronunciar una frase sencera sense posar-hi un "espanyol" o un "Espanya", tant si ve al cas com si no.

Però vet aquí que ara arriba el nou mascle alfa del socialisme espanyol i en un acte purament de partit amaga les sigles de la seva formació i només mostra, com a referent identitari, una enorme bandera espanyola. Tota una declaració de principis i tota una declaració de guerra per demostrar qui és més patriota.

Caldrà veure com Pedro Sánchez i els seus escolanets a Catalunya parlen ara dels nacionalistes que s'emboliquen en la bandera per amagar les seves misèries. O potser no li caldrà. Al capdavall, la seva no és una bandera, és "la" bandera. Les nostres són ensenyes menors o directament inconstitucionals. Ves per on.

Si algú encara confiava en un encaix a Catalunya, ara té més pistes de per on passaria aquest hipotètic encaix: en la submissió absoluta a la seva idea de nació, de país, de pàtria, o digueu-ne com vulgueu.

Comentaris (0)23-06-2015 06:18:05

Polònia

Ha arribat l'estiu, i amb ell vindran els canvis en la graella televisiva. Tancaran per vacances molts dels programes que ens han acompanyat al llarg de l'any i començarà la temporada de reposicions d'èxit contrastat i també d'algunes de prou prescindibles.

Aquest any, però, voldria fer una petició expressa a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, al Consell de l'Audiovisual de Catalunya, a la direcció de TV3 o a la Moreneta, si cal, perquè aquest estiu no desaparegui de la pantalla "Polònia".

Sí, ja sé que tots tenim dret al descans estival, a les vacances i a tot plegat, però en les excepcionals circumstàncies que vivim, i amb unes eleccions summament transcendentals al setembre, unes setmanes sense la interpretació de la realitat d'aquest equip d'humoristes poden ser letals. Si no podem riure de la realitat política, ara que ens hi juguem tant, i sense entendre les claus de tot plegat amb la dosi necessària d'humor, la crispació, avivada per la calor estival pot ser terrible.

A aquell que tingui poder d'aconseguir-ho: si us plau, que "Polònia" ens acompanyi i ens orienti durant tot l'estiu. La pau a les famílies, la cohesió social i el benestar del país ho necessiten. Si ens deixeu només en mans del polítics i de les seves declaracions, aquest estiu pot ser dramàtic. Que no llegiu les portades dels diaris, ni escolteu la ràdio, ni mireu la tele, per veure la que en ve a sobre? Doncs això.

Comentaris (0)22-06-2015 06:03:50

Estiu

Avui, oficialment i astronòmicament comença l'estiu. Tot a punt?

L'estiu és un temps curiós, estrany, ple de contrastos. És un temps de descans per a molta gent, de vacances, en què l'activitat s'alenteix, com mig paralitzada per la calor. Al mateix temps, però, és temps d'activitat frenètica al camp, al sector turístic, o ente els organitzadors de festivals de música, sense anar més lluny, que en molts casos han de fer el seu particular agost en poques setmanes.

L'estiu és un anar i venir de gent amb objectius i realitats molt diferents, que es barreja en una estranya combinació humana i social que més que mai no sap de fronteres, d'idiomes ni de cultures, i que finalment es reordena, cap a finals de setembre, com si la tardor exigís tenir tothom a lloc per mostrar la seva esplendor.

Per a mi, l'estiu és temps de fer coses diferents a les habituals. Temps de descans de la feina de cada dia, i temps d'aquella feina que vas deixant de banda a l'espera d'un moment millor. És temps de buscar llocs, sensacions i experiències noves i de retrobar la calma i la serenor al costat de qui sempre m'acompanya, però molt lluny del ritme gairebé dictatorial de la rutina de la resta de l'any.

Cadascú té el seu estiu particular, i tot sovint molt lluny dels tòpics, de les operacions biquini, de la música insuportablement repetitiva, de la poca roba, o de la barreja de sol i platja, que tot sovint se'ns ven com a única realitat possible.

Comentaris (0)21-06-2015 06:54:40

Que anem justos d'idees?

A finals de l'any passat, el president Mas va pronunciar una conferència per exposar el seu full de ruta cap a la independència, durant la qual va parlar d'una llista unitària, sense sigles de partits, per aconseguir un Parlament clarament independentista que pogués encarar amb èxit la darrera fase del procés constituent d'un nou estat.

Al cap de quatre dies, va començar un penós rosari de conferències i similars de la resta de formacions explicant els respectius fulls de ruta i carregant contra la llista unitària per allò que les diferents sensibilitats se sentirien més còmodes sota l'empara de sigles conegudes i afins.

Però vet aquí que ara arriba l'hora de la veritat i, segons sembla, el president presentarà una llista per anar a les eleccions sense el paraigua de Convergència (ni d'Unió, evidentment), amb voluntat de sumar persones i personatges independents. No ha calgut que passi gaire temps perquè ERC plantegi una proposta igual, però des de les esquerres. I per reblar el clau, el que queda de la Unió de Duran, ja parla d'una altra llista entre ells, PSC i IU per la tercera via. Ara sembla que tothom corre a unificar llistes i esborrar sigles.

Que no havíem quedat que les sigles dels partits tradicionals donaven seguretat i confiança als electors? Doncs es veu que potser no tanta, i que comença a ser hora d'amagar les sigles, pel motiu que sigui (per vergonya, potser? Al cap i a la fi, tothom té un passat). De tota manera, no ens equivoquem, caldrà veure quins noms apareixen a cada llista per valorar si tot plegat és només una maniobra per donar una falsa imatge de renovació, o si realment és el principi d'una apertura cap a la societat no militant de cap partit per entri, amb tota la seva capacitat, en l'activitat política.

Personalment, tinc els meus dubtes, atès el menyspreu absolut que tots els partits (amb major o menor grau) han demostrat cap a tothom que no tenen afiliat o prou identificat. M'agradaria molt que aquest sectarisme també anés sent història, perquè guanyaríem molt tots plegats. De moment, però, només veig poca imaginació i, com deia la cançó, follow the leader, leader, leader. Res de nou.

Comentaris (0)20-06-2015 06:37:31

Massa tòpics

No m'agrada el vídeo "27-S: on tot comença" que tot just acaba de veure la llum. No m'agrada pels tòpics que perpetua en matèria lingüística. M'explico: Hi apareixen cinc personatges principals, un pagès a punt de collir, una florista que obre botiga, una dona a punt de començar a treballar a una gran empresa, un entrenador de bàsquet i un estranger. Els tres primers parlen català i els altres dos castellà.

Un cop més, el català és la llengua dels pagesos (llengua i terra sempre fan bona parella), dels botiguers (en una barreja de senyor Esteve i de florista de la Rambla) i dels professionals dinàmics i amb ambicions (és molt suposar). D'altra banda, la llengua de l'esport (del lleure, si voleu) i la que adopten els que arriben de fora (la que troben útil fins i tot per lligar) és el castellà.

Segurament aquesta foto té força a veure amb la realitat, tot i que amb molts, amb moltíssims matisos, però d'aquí a acceptar aquesta realitat sense més hi ha un abisme.

Si realment volem construir alguna cosa millor, la llengua no pot restar al marge; però em sembla que seguim massa plàcidament instal.lats entre tòpics modernistes i conformisme sociolingüístic. Deu ser allò de la modernitat, de la diversitat i tot plegat. A mi, però, no m'agrada gens empassar-me determinats models i, en aquest vídeo, em temo que els creatius no han estat gaire fins.

I dit això, sí, el 27-S pot començar tot (remarco "tot").

Comentaris (0)19-06-2015 06:10:40

És d'ells

Ahir, l'afer aquest de la sortida del Govern dels consellers d'Unió i tot plegat, em va fer venir al cap una expressió que abans se sentia força i que, no sé massa per què, havíem abandonat. Era el que sempre acabàvem dient quan aquelles teles en blanc i negre no es veien prou bé, quan saltava la imatge, quan feien molta neu o quan, directament, es perdien les imatges i, després dels copets de rigor, exclamàvem: "és d'ells" i ens quedàvem tan tranquils; sense tele, però tranquils.

Doncs això, que declaracions i més declaracions (o no declaracions) i tot el que es podia arribar a esperar d'aquest sainet que des de sempre ha estat la relació entre Unió i Convergència. Una relació, dit sigui de passada, que sembla que no era tan equilibrada com alguns afirmaven.

Però com que són coses seves, no perdré ni un minut més intentant entendre-les. Hi ha coses que no han canviat gaire des de la tele en blanc i negre. Ara, ens passa el mateix quan se'n va la llum i ens quedem a fosques. La diferència és que ara, després del tradicional "és d'ells" ve una lletania de renecs contra les empreses subministradores, la seva incapacitat i les seves portes giratòries. Com els copets al costat, tampoc serveixen de gaire, però ens deixen més tranquils.

Que es barallen Unió i Convergència? Doncs ja s'ho faran, perquè "és d'ells" i ja hem vist aquesta comèdia abans. És d'ells, encara que com passava abans amb la tele, ens acabi perjudicant a nosaltres, no pas a ells.

Comentaris (0)18-06-2015 06:12:15

Poder i justícia social

La nostra capacitat de caminar en cercles sense saber, o sense voler, trobar el camí sembla infinita. Quan tot semblava indicar que havíem abandonat aquella absurda i inútil dialèctica sobre si cal prioritzar l'eix nacional o l'eix social que tan bons resultats va deixar-nos no fa tants anys, sant tornem-hi.

L'aparició a l'escena política de noves formacions d'esquerres ha reobert l'antic debat i tornem a sentir el discurs que el procés constituent que teníem (potser encara tenim) al davant, ha de servir per construir una major justícia social i no pas un nou estat. I qui pot estar contra una societat més justa?

L'error argumental, però, és el mateix que va patir (que vam patir tots, de fet) el tripartit: no hi haurà més justícia social sense poder. I ara com ara, el poder el té l'estat, no nosaltres. O potser encara calen més proves, per part de Madrid?

Ens trobem en una cruïlla històrica d'aquelles que només es donen molt de tant en tant, al llarg dels segles. Ens trobem davant de la possibilitat real de construir un estat i de tenir tot el poder per decidir què volem ser i com volem ser. Però cal seguir la seqüència correcta: primer el "què" i després el "com". Primer cal decidir si volem ser un estat independent, amb plena capacitat de fer, i després, i només amb totes les eines a la mà, podrem construir la societat més justa que tots volem.

El debat del model de societat s'ha de fer ja, des d'ara, però sense perdre mai de vista que la primera prioritat -no pas l'única-, ha de ser dotar-nos dels instruments per materialitzar aquest model.

Comentaris (0)17-06-2015 06:10:58

Que se'ns estan rifant?

Començo a pensar seriosament que estem condemnats a no ser mai lliures. No és que els catalans estiguem mentalment, sociològicament o històricament incapacitats per a ser un país independent, però començo a creure que els nostres representants polítics sí.

D'alguna manera és com si la capacitat d'imaginar el futur de la classe política funcionés a la perfecció fins que s'arriba al moment del pas definitiu, aquell que ja no té marxa enrere. Aleshores, una mena de pànic escènic, històric o com vulgueu, els fa inventar mil arguments, tots molt lícits i molt respectables, per fer un tomb estrany i deixar de seguir endavant. Això no és tacticisme, és vertigen o covardia, digueu-li com vulgueu.

Cada dia que passa tinc més clar que l'onze de setembre no tindrà res a veure amb els darrers i que el 27, si finalment hi ha eleccions, no serà altra cosa que una oportunitat, ben explotada per uns i altres, per canviar noms al Parlament i al Govern. Eleccions plebiscitàries? I tant que sí, que ho seran. A la vista dels resultats, segur que els partits unionistes bramaran en defensa de la voluntat de seguir com fins ara, expressada a les urnes. Ells seran els que les faran plebiscitàries, no nosaltres. I els ho haurem posat molt fàcil.

Començaria a ser hora -si és que encara hi som a temps, cosa que dubto- que els suposats partits independentistes, fessin alguna cosa assenyada, perquè l'ocasió històrica és única i, si la deixem escapar, no es repetirà en dècades.

Entre els uns i els altres, començo a sentir molt soroll, massa obvietats buides i poques paraules clares. Començo a tenir la clara sensació que se'ns estan ben bé rifant per mirar d'aconseguir quatre escons, uns anys més. És trist, però em temo que som a les portes de la gran decepció, que vindrà a sumar-se a la gran depressió que encara patim.

Comentaris (0)16-06-2015 06:15:50

Imatges que no m'agraden

Hi ha imatges que no m'agraden gens, i aquest cap de setmana passat hi ha hagut una que s'ha anat repetint i que per més que la miri, em fa angúnia. És la imatge dels nous alcaldes amb el bastó que els acredita com a tals a les mans.

De fet, ja trobo prou ridícula l'estampa de la banda i les medalles d'alcaldes i regidors. Tan ridícula com les samarretes de qualsevol acte lúdic que d'aquí a uns dies es posaran damunt de la camisa i la corbata per fer creure que són com el poble, quan hi vagin de visita. Però el tema del bastó és cas a part. D'acord que el món sempre ha evolucionat a cop de barró, però que el símbol d'un poder democràtic sigui la vara... malament rai. A més, i ja posats, és un bastó curt, que no serveix per massa coses. El bàcul del bisbe, com a mínim, és llarg i encara podria fer la seva feina simbòlica d'ajudar a caminar, però el de l'alcalde no. Ni això.

Una altra cosa interessant seria repassar els centenars de fotos dels nous alcaldes, bastó en mà, i veure com els exhibeixen davant dels seus. En alguns casos, gairebé tota una declaració de principis.

Ja sé que són tradicions, formalismes, usos, costums, protocols i tot plegat. Però potser caldria, si volem parlar de nova política, començar a presentar les institucions democràtiques com a realment democràtiques i no com a reductes de poder, barró en mà.

Què voleu que us digui, a mi em diu més coses una plaça de Sant Jaume plena de gent contenta per l'esperança que els infon la nova alcaldessa, que un acte solemne a porta tancada (ni que s'obri ja sabem qui hi entra) amb ostentació de símbols de poder. Però de moment, les coses són com són i no sembla que hi hagi cap interès a canviar-les. El raret torno a ser jo. Cap problema.

Comentaris (1)15-06-2015 06:05:35

Triar

Triar no és fàcil. Decidir una cosa i no una altra és una situació tan quotidiana que sovint ni ens n'adonem, però que pren una especial importància quan hem de decidir entre diferents opcions que afecten el nostre present i condicionen el nostre futur. En aquest moment, triar és dur, complicat.

Ens passem la vida escollint: on volem viure, de què volem treballar, què volem estudiar, amb qui volem compartir la vida, on anirem de vacances, què farem per dinar, com ens vestirem, de quin color seran aquells pantalons que hem de comprar, quin programa volem veure... i la decisió no sempre és fàcil.

Però un cop superem el mar de dubtes que precedeix la decisió, arriba la calma. Arriba el resultat de la tria, i la necessitat de ser-ne conseqüent i de tirar endavant fins a les darreres conseqüències. Amb calma, si cal, amb prudència, o inclús amb por, però sempre endavant. Aleshores, si realment sabem abandonar els dubtes i adonar-nos que ja només tenim una opció -la que hem triat- tot té un altre color i passem a veure només l'arbre, i ja no el bosc.

Triar no és fàcil, però és necessari. Tampoc no és fàcil ser coherent amb allò que triem, però és vital. Cal tenir el cap una mica ben moblat per no ofegar-nos entre totes les opcions que acostumem a tenir al davant (i sort n'hi ha que les tenim), però això ja són figues d'un altre paner.

Comentaris (0)14-06-2015 07:09:39

Ni bous ni esquelles

Ja és ben veritat que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. Jo afegiria que no hi ha polític més inútil (en el sentit de "gens útil") que aquell que s'entesta a defensar que el nostre futur passa per reformar la Constitució. Per a què? Si al pas que anem, qualsevol dia d'aquests el Tribunal Constitucional dirà que ser català és inconstitucional.

Dia a dia anem descobrint que tot el que es faci a Catalunya, tot el que legisli el Parlament o tot el que dicti el Govern és inconstitucional. Evidentment, tot el que difereixi, ni que sigui poc, dels mandats de Madrid. És allò de no fer diferències entre espanyols, suposo. Tot i que ben mirat, la Constitució no diu que Catalunya sigui Espanya.

Si durant tres dècades, a Catalunya hem jugat a allò del cove i els peixos, i la Ramoneta i tot plegat. Ara, finalment, ens toca el joc dels bous i les esquelles i, al pas que anem, aviat no ens quedarà ni l'esbart dansaire. Els trabucaires ja són al punt de mira i de bous i esquelles comencem a anar justos.

A aquestes alçades dir que el nostre futur passa per reformar (no se sap per on) la cotilla constitucional és, com a mínim, un exercici d'infantilisme polític que o bé amaga la incompetència o bé el servilisme.

Deixem-nos estar de romanços. Catalunya no hi cap, a la Constitució. Ho diu el seu màxim òrgan defensor, dia sí i dia també. I la Constitució no es toca, cosa que ens recorden tots els partits de govern, i també els que aspiren a ser-ho. Pulutant, com diria aquell, ja em direu què fem. Avís a navegants, si és que encara ens en queden.

Comentaris (0)13-06-2015 06:54:09

Dejuni

Diuen que un dia, o uns quants, de dejuni de tant en tant són un potent instrument depuratiu del nostre organisme. No sé si és cert o no, però hi ha molta gent que segueix aquesta pràctica i per alguna cosa deu ser. Però jo em demano: i un dia de dejuni informatiu, de tant en tant, és possible? és saludable? ajudaria al nostre equilibri mental?

Imaginem un dia sencer sense notícies, sense ràdio, sense televisió, sense premsa i sense internet. Un dia, al cap i a la fi, sense saber què passa més enllà del nostre àmbit de relació més immediat. Imaginem un dia sense sentir res de pactes, ni de futurs pactes; sense insults a aquells que pensen diferent; sense rumors de fitxatges; sense candidats a presidir qualsevol cosa; sense crides als grans pactes, que només són paraules buides; sense recomanacions d'austeritat; sense saber quin temps farà -o no farà, perquè les prediccions també fallen- demà; sense sentències de tribunals; sense nous casos de corrupció...

Imaginem, doncs, un dia sencer en què el nostre cap no rebés més informació que la que ens arribaria directament, personalment, d'aquells que ens envolten. No sé per què, però em sembla que aquell dia dormiríem una mica millor, molt més relaxats, i que l'endemà ens llevaríem amb un altre ànim.

Encara que sigui una simple ficció per demostrar, em fa l'efecte que tindria efectes depuratius. Ho provem qualsevol d'aquests dies? I que em perdoni la premsa, que també té dret a la vida.

Comentaris (1)12-06-2015 06:22:12

Tot són prioritats

Que l'equilibri entre l'activitat pública i els interessos privats o particulars no és fàcil, ja ho sabem fa dies. Que traspassar la fina línia que els separa acostuma a costar poc, també. Que l'abús del càrrec públic en interès propi no és gens estrany, encara més. En el fons, tot és qüestió d'ètica i de definir clarament les prioritats, per part de cadascú.

El que resulta una mica més sorprenent és que sigui justament el modern apòstol de la nova política i de la regeneració qui no sigui present al seu lloc de treball (d'eurodiputat, per si no sap que això també és una feina) quan es vota una qüestió tan transcendental con ara el tractat comercial entre Europa i els Estats Units, autèntic cavall de batalla, si el que es vol és plantar cara al poder dels mercats.

Resulta que aquell dia, el de la votació, el flamant eurodiputat estava dedicat en cos i ànima a la que potser és la seva activitat principal -la seva prioritat, si voleu-: la tertúlia; radiofònica en aquesta ocasió.

D'acord que el seu vot no hauria canviat el sentit del resultat de la votació, però si el dia que es vota sobre un tema tan important, i tan simbòlic, com aquest, Iglesias opta per la ràdio, on deu ser l'eurodiputat quan es tracten qüestions no tan rellevants? Francament, aquesta manera de fer em recorda molt les velles maneres de governar, amb els peus a l'activitat pública i el cap -i de vegades també les mans- als interessos particulars.

Comentaris (1)11-06-2015 06:12:40

Una mena de joc de despropòsits

No ens enganyem, ens agraden les coses clares, les normes, saber qui és el culpable i qui la víctima. I perquè ens agrada aquesta mena d'ordre mental, ens comença a treure de polleguera l'assumpte dels nens no vacunats, incloses les declaracions del conseller de Salut a propòsit dels casals d'estiu. Fixem-nos:

- Els casals demanen instruccions i protocols de l'administració per gestionar les sol.licituds d'inscripció de nens no vacunats.

- Els nens vacunats però portadors de la diftèria, posem per cas, no són cap perill per als vacunats, però si per als que no ho estan.

- L'administració insinua i aixeca la llebre, però no concreta. Quina novetat.

Es prepara un estiu complicat, em temo. I dic jo:

- Si la majoria de colònies i casals d'estiu són privats (i si són públics també), no poden fixar les normes pròpies d'admissió?

- Es pot arribar a legislar i normativitzar tot, fins als més mínims detalls?

- Es pot castigar, com ja s'està fent amb vuit nens portadors de la diftèria, aquells que han seguit totes les normes i precaucions sanitàries? No oblidem que són nens sans els que són a casa amb tractament antibiòtic, en ple final de curs, perquè han comés el pecat de ser un perill potencial per a aquells que no han estat vacunats, per decisió dels seus pares.

Em fa l'efecte que comencem a viure en una mena de món al revés, on els que assumeixen pràctiques de risc, com ara la no vacunació, acaben sent objecte de protecció, a costa d'aquells que segueixen comportaments segurs.

I els pares dels nens no vacunats, què en diuen? Els posaran en risc portant-los a colònies? I a l'escola? I a les piscines? o deixant-los sortint al carrer? Tant costa posar una mica de sentit comú en tot plegat? Tant costa no exigir que els altres ens solucionin els problemes que nosaltres mateixos hem creat?

Potser és l'hora d'exigir determinats comportaments de responsabilitat cívica i sanitària, i de no castigar aquells que segueixen les pautes de seguretat. Potser és l'hora de no criminalitzar els innocents, ni convertir-los en víctimes, un cop més.

Comentaris (0)10-06-2015 06:07:58

Tot va tornant a lloc

Segurament és cert que el Barça viu els que podrien ser els millors moments de la seva història esportiva i que la seva implantació social és amplíssima. Fins aquí, d'acord. També estic d'acord amb el fet que la direcció del club organitzi tota mena d'actes festius per celebrar els tres títols del seu primer equip de futbol. Estic d'acord, fins i tot que una ciutat es pugui gairebé paralitzar per unes hores amb motiu d'una rua festiva, però el que em costa més d'admetre i d'acceptar és que els nostres mitjans de comunicació, especialment els públics, es dediquin, gairebé en exclusiva i al llarg d'un parell o tres de dies, a seguir un partit de futbol.

Vistes les coses, em plantejo què passaria si algun jugador del Barça -cadascú que hi posi el nom que més gràcia li faci- es presentés a les eleccions com a candidat a president de Catalunya. Bé, de fet, potser no en tinc gaires dubtes sobre què podria arribar a passar, si faig cas del darrer cap de setmana. El problema, però, el tindrien els mitjans de comunicació que s'haurien de cenyir als temps informatius que marca la legislació electoral. Com s'ho farien?

Ciència ficció a banda, considero totalment desproporcionat el seguiment informatiu de la final de la Champions. No cal traslladar a l'escenari del partit la pràctica totalitat de la plantilla de ràdios i televisions. No cal una programació especial i monotemàtica durant hores i hores (dies, de fet). No cal tot aquest enorme sobrecost que acabem pagant entre tots. Podeu imaginar un desplegament mínimament similar per qualsevol acte del Govern a l'exterior? S'ensorraria el món. Però el futbol és el futbol, el Barça és el Barça i el país que tenim és el país que tenim.

Per sort, en matèria de mitjans de comunicació, tot desapareix gairebé tan ràpid com comença, i a poc a poc, anem tornant a la realitat i a la normalitat. I dit això, celebro el triplet del Barça; sense cap mena de dubtes, una fita esportiva que costarà molt igualar. Jo també vaig fer festa grossa per veure el partit, però a casa.

Comentaris (0)09-06-2015 06:07:56

Sense cap vergonya

Qui em coneix sap que no sóc una persona especialment obsessiva pel que fa a la pulcritud lingüística, especialment si parlem de l'ús que fa de la llengua cada persona, a nivell individual, en funció dels seus coneixements i capacitats. Altra cosa, però, és l'ús que se'n fa en el moment de publicar alguna cosa que té caràcter oficial. Aleshores cal exigir la màxima qualitat, cosa que no sempre passa.

Dissabte vaig tenir ocasió de veure el preciós exemplar del Programa de sensibilització d'infractors per a una mobilitat segura (foto annexa) que fa servir el RACC, entre altres, en les seves sessions perquè la gent que n'ha perdut pugui recuperar punts en el carnet de conduir.

No sé si serveix o no per recuperar punts, però del que estic convençut és que suposa un insult a tots els catalanoparlants. La veritat és que ni vaig perdre el temps a llegir-lo ni a mirar qui és el responsable de l'edició. Tant em fa. En tinc prou amb saber que es distribueix sense cap pudor.

Algú pot pensar realment que un nyap com aquest sortiria al carrer en qualsevol altra llengua? Però és clar, com que és en català, encara estem contents i satisfets que s'editi en "la nostra" llengua. Doncs no. Aquesta que es pot menystenir amb tanta insolència i impunitat no serà mai "la meva" llengua.

Aquells que tenen poder per fer-ho, es podrien ocupar que es retiri aquest manual que ens insulta i que denigra el català? Si no és molt demanar, és clar, perquè segur que estan molt ocupats en coses serioses.

20150606_190836

Comentaris (1)08-06-2015 06:03:26

Racons

És curiós, però com més ampla és la nostra visió de les coses i com més sabem o podem conèixer, més ens agrada trobar petits espais que anem fent nostres. Vivim en un món global i interconnectat, però ens agraden els racons. Sempre acabem anant a petar als racons.

Hi ha racons bonics, on ens trobem a gust; racons nostres, que hem fet amb esforç; racons de memòria, on ens agrada perdre'ns o on no voldríem tornar mai; hi ha racons d'afecte sincer i de passió; n'hi ha d'intimitat, on trobar-nos amb els nostres pensaments, i n'hi ha de vergonya, també. Vulguem o no, la nostra existència es va omplint, a poc a poc, de petits espais íntims, personals, on ens trobem a gust o dels quals intentem -sovint sense èxit- fugir.

Com més sé del món i com general és la visió que tinc de les coses, més m'estimo aquests petits racons de pau que fan que la vida tingui realment sentit i valgui la pena, i més admiro la gent que és capaç de veure'ls, d'intuir-los fins i tot, de fer-los realitat, i més envejo la seva capacitat de treure partit de tot i de no res i de ser feliç, ni que sigui a partir de petits raconets de felicitat per compartir amb els altres.

Llavors, al costat d'aquestes persones que saben veure la màgia allà on molts amb prou feines veiem coses, em sento enormement ric i afortunat. És amb elles que sé quin és el meu racó en aquest món tan gran, i que no em sento gens arraconat.

Comentaris (0)07-06-2015 06:24:33

Vacunes

Què ens fa pensar que nosaltres i els nostres coneixements, o els d'uns altres que parlen tan d'oïdes com nosaltres, tenim més raó que una legió de científics i investigadors? Què ens fa pensar que no fer res és la millor manera de prevenir les coses? Potser el desig de viure naturalment, en harmonia amb el medi? Potser el pànic, sovint induït, als productes químics? Potser el rebuig al progrés? Sigui com sigui, algun mecanisme mental extremadament temerari i perillós.

Què fa que uns pares posin en risc la vida dels seus fills negant-los la vacunació? Quin és l'argument per qüestionar una pràctica universal que ha demostrat al llarg de molts anys la seva efectivitat? Potser la por als possibles efectes secundaris? En aquest cas, la possibilitat de patir-ne algun és infinitament menor a la de contreure la malaltia sense vacunació.

Admeto que em costa molt entendre determinats comportaments humans, sobretot quan poden posar en perill els més febles i aquells que hauríem de defensar amb totes les eines al nostre abast. Un cas de diftèria a Olot i salten totes les alarmes. Els pares diuen que estan destrossats i que se senten enganyats pels antivacunes. I amb raó, però això no treu que han tingut una conducta temerària amb resultats encara per veure. I no hi ha excuses, igual com no n'hi ha per al conductor que ignora totes les normes i té un accident de trànsit totalment evitable.

De tota manera, potser cal començar, també, a mirar per què hi ha tanta condescendència amb la propaganda dels grups contraris a les vacunes, tot i que sabem que allò que prediquen és extremadament perillós, o per què les administracions no actuen amb la contundència amb què ho fan en altres matèries per garantir que cap nen quedi sense vacunació? Potser tothom ha baixat la guàrdia abans d'hora? Potser allò de la llibertat d'elecció personal té els seus límits? El resultat de tot plegat, ara, ja el sabem. Sobretot el sap un nen que no té cap culpa de res del que fem o deixem de fer els adults.

Comentaris (0)06-06-2015 06:46:31

Mala peça al teler

Que enguany és un any definitiu, si més no per a les properes dècades, cada dia que passa sembla més una obvietat. Hi haurà, si no es torç res, unes eleccions a finals de setembre que, vulguem o no, ja tenen caràcter plebiscitari perquè allò que s'hi decidirà, i pel que es jutjaran els resultat, serà si el futur Parlament tindrà una majoria suficient de diputats independentistes o no. En cas afirmatiu, veurem cap a on caldrà tirar, però en cas negatiu, serà la fi de la possibilitat d'independència (avui encara real) per a molts anys.

Arriba l'hora de la veritat, la dels plantejaments clars i definitius. I pel que fa a la independència, ara mateix, només és clara la postura de la CUP, d'ERC i de CDC, sempre i quan es demarqui definitivament de les indefinicions d'Unió i els seus jocs de paraules que volen passar per raonaments (potser la tan anunciada llista del president?), perquè si segueix mantenint aquesta relació que té fins ara, molt em temo que pot acabar abocat a un paper poc més que testimonial en el futur Parlament, si realment la ciutadania, de manera majoritària, vota per la construcció d'un nou estat.

Ara com ara, només veig clars i coherents els plantejaments de la CUP, respecte a la independència. ERC, tot i que s'hi afirma clarament favorable, fa temps que mostra determinades indefinicions i jocs a totes bandes que provoquen un cert, però important, neguit. Quant a Convergència, arriba l'hora de la veritat: o es proclama obertament i clarament independentista, caigui qui caigui i peti qui peti -i qui pot petar és la seva aliança amb Unió- o creua la línia per compartir espai polític amb PSC, Iniciativa, Unió, Ciutadans i PP. Ells sabran on volen ser.

De moment, massa incògnites que no es podran mantenir gaire temps més. I mala peça al teler d'uns independentistes cada cop més tips dels jocs de mans d'alguns destacats líders polítics. Veurem què passa.

Comentaris (0)05-06-2015 06:15:24

Tip d'arguments antics

Estic molt tip del discurset de la prioritat social per bandejar la possibilitat d'arribar a la independència. Van començar el PSC i Iniciativa, allà en els temps del tripartit, quan ERC parlava de pluja fina, segura de dur els seus nous companys d'aventures cap al sobiranisme. Però no, ni pluja fina ni ruixat d'estiu. Ja veien on és cadascú, passats els anys.

I ara torna el mateix argument per negar qualsevol mena d'acord amb CiU, la dreta classista i insolidària. Així ho ha plantejat la futura alcaldessa de Barcelona. Colau es nega a signar res amb CiU per raons ideològiques. I em sembla perfecte, perquè ideològicament es troben molt, molt lluny. El que no sap Colau (o potser ho sap prou bé, igual com els seus nous socis) és que en una hipotètica Catalunya independent també hi haurà dretes i esquerres, sempre i quan, abans, les unes i les altres siguin capaces de construir-la. I no sembla el cas.

Aquí tenim una dreta encara molt vinculada econòmicament i socialment al franquisme, i una esquerra que ha perdut el nord que en el seu moment va ser el PSUC i que s'embolica en tics suposadament universalistes que la fan considerar secundari el tema nacional (o el lingüístic), encara que en el camp municipal (gens universal per definició) es torbi molt còmoda, tant com amb una llengua comuna. I en aquest punt ens trobem, amb un etern debat entre dreta i esquerra, entre modernitat i tradició, entre conservadurisme i progressia que bloqueja qualsevol aspiració nacional sòlida i majoritària.

Quan entendrà la nostra classe política, especialment ara mateix la d'esquerres, que primer hem de poder ser qui nosaltres vulguem ser i, només quan puguem decidir realment podrem dir com volem el país? Tant els costa entendre que les grans mobilitzacions dels darrers tres anys han estat tan grans perquè ningú demanava al del costat a qui votava? Tant els costa entendre que sense els instruments adequats no hi haurà justícia social? Tant els costa entendre que discutint si són més llebrers o més conillers no anirem enlloc? Doncs es veu que sí. Malament rai.

Comentaris (0)04-06-2015 06:19:07

Voler o no voler fer net

Segueix endavant la comissió parlamentària sobre frau i evasió fiscal i segueixen desfilant-hi alguns dels prohoms dels primers (i no tan primers) anys de funcionament de la Generalitat contemporània. Més enllà del que en surti de tot plegat, perquè ja sabem de què acaben servint les comissions parlamentàries, l'exercici de revisionisme de les maneres de fer durant uns anys que passen per ser de reconstrucció nacional és d'allò més edificant.

Els que tenim una certa edat sabem que aquell famós oasi català era, entre altres coses, una mena de pacte de silenci amb el qual tothom que manava en sortia beneficiat. I hem de suposar que, de retruc, també el país, si més no pel clima de placidesa política general.

Però vet aquí que, al cap dels anys, comencem a saber que l'oasi no era tal i que les sospites d'exercici del poder amb plena llibertat (i impunitat) sembla que es van fer evidents. I finalment arriba la ja famosa comissió parlamentària que, a banda de l'encert o no -que de tot n'hi ha hagut- amb què els diputats s'hi han mogut, és un exercici magnífic de transparència democràtica i de voluntat de desfer-se, si és el cas, del llast que suposen determinades maneres de fer i d'entendre la política i la societat.

Des de fora, s'atacarà els nostres antics responsables polítics i, amb aquests atacs es voldrà desacreditar les nostres institucions i amagar l'autèntica realitat: el nostre parlament té voluntat de fer net. Per a quan una comissió a les Corts Espanyoles que revisi l'activitat política durant els anys de la Transició, cada cop més obertament qüestionada? Per a mai. No en tingueu cap dubte. I del franquisme ni en parlem. Això sí, els mestres de la democràcia són ells.

Comentaris (0)03-06-2015 06:07:06

És el que hi ha, i no hi ha més.

A sant de què tot aquest rebombori amb una xiulada en un partit de futbol? Per defensar els símbols de l'Estat? Potser sí, però no tant, tampoc. Mirem una mica com hem arribar al punt on ara ens trobem:

El PP treu uns resultats electorals dramàtics, que el faran perdre la major part de capitals i comunitats on governava amb majoria absoluta. Immediatament, el seus pesos pesants engeguen una campanya per demanar que no es xiuli durant la final de copa, amb tota mena d'amenaces i provocacions, en una cursa boja per omplir temps de ràdio i televisió i portades de diaris que, ràpidament, van deixant de banda l'anàlisi postelectoral per ocupar-se a allò que importa: la futura xiulada. I arriba el dia i passa el que tothom sabia que passaria. A mig partit, el Govern de Madrid ja emet un comunicat de condemna, argumentant que Presidència sempre treballa (igual com el llumet d'El Pardo, que no s'apagava mai) i la cosa passa als tribunals esportius i ara es vol esquitxar també la fiscalia i la jurisdicció ordinària. I segueixen ocupant-se espais informatius.

Ras i curt: una cortina de fum per ofegar una desfeta electoral i, de passada, per despertar la bèstia feixista que el PP amaga i que atia quan li cal, perquè hi ha més eleccions a la vista i pinten bastos. Un detall: la famosa comissió antiviolència futbolística farcida d'uniformes policials i militars. Quina gran imatge de la seva Espanya.

I ara diuen que cal legislar perquè això no passi mai més. I miren cap a França on, segons diuen, en començar la xiulada, els representants del Govern haurien abandonat la llotja i no s'hagués jugat el partit. Però a Espanya no es mou ni Cristo i un partit no se suspèn, perquè el futbol és el futbol, i és prioritari, i perquè els interessos televisius prevalen sobre les suposades essències pàtries. Penós i ridícul tot plegat. Ni Berlanga ho hagués pogut fer millor.

Comentaris (0)02-06-2015 06:20:20

Quina setmana ens espera

Nova setmana a la vista, i ja ens podem preparar a l'allau de barbaritats que haurem de sentir i suportar a propòsit de la xiulada de dissabte. Després d'una parell de dies amb iniciatives tan evidents com el comunicat del Govern d'Espanya a mig partit, la telefonada de Pedro Sánchez per mostrar el seu suport al rei, la cara (tot un poema) del ministre del ram durant el partit, o el silenci còmplice -un cop més- de tants altres, arriba la setmana en què l'aparell repressor de l'estat es posarà en marxa.

Tant li fa tot el que hem hagut de suportar durant aquests darrers anys sobre nosaltres, la nostra identitat i les nostres institucions. Tant li fa que ens vulguin prendre allò que la llei ens atorga. Tant li fan dècades de mentides. Hem de ser banyuts i pagar el beure, com diu la dita, i no tenim ni dret a protestar públicament. Aquesta és la capacitat de raonar que exhibeixen els dirigents espanyols ara mateix.

No sé què acabaran fent. Imagino que una multa als clubs (quina culpa deuen tenir) com a acció exemplar, i para de comptar, perquè això de perseguir tots els xiuladors, un a un, sona a estupidesa absoluta i altre mesures, com ara expulsar els dos equips implicats de competicions espanyoles, encara més. Però Espanya és Espanya i, com que segueix sent diferent, tot és possible, encara que els ulls d'Europa i del món en general, no comparteixin les mateixes ulleres de mirar la realitat.

Preparem-nos a tornar a sentir que som nazis, intolerants, que no tenim educació, que atemptem (remarco el verb) contra la Constitució, l'Estat, la monarquia i els seus símbols, que som violents... Per cert, i parlant de violència, què se'n sap dels seguidors del Barça agredits per un grup ultraespanyolista? No gran cosa. Deu ser que s'ho mereixien. Tal faràs, tal trobaràs, no?

Comentaris (0)01-06-2015 06:12:06