login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

La barba

Com que hi ha vida més enllà de les eleccions, de la política i de les misèries de cada dia, l'estiu també és una època propícia per recuperar alguna lectura intranscendent per a la major part dels humans, però que ens ajuda a comprendre una mica millor què som i per què fem les coses.

Voltant per aquestes pàgines del dimoni, vaig ensopegar amb un article sobre el valor o la importància de la barba. Ara que els modernets han recuperar aquest element facial, sempre és bo recordar que en diferents societats i en diferents moments històrics, des de ben antic, la barba ha estat molt més que una mera concessió estètica.

A tall de resum, la barba fa el cap més gros i això indica lideratge, virilitat o importància dins de la tribu. Bo de saber-ho, tot i que he d'admetre una certa frustració. Duc barba des de ben, ben jove i molt em temo que mai no m'ha servit per tot això que es comenta en l'article, lamentablement. Potser és una qüestió d'actitud, atès que me la vaig deixar en el moment que vaig descobrir la mandra immensa d'haver-me d'afaitar cada dia; una mandra que no ha canviat ni un pèl al llarg dels anys.

Ah!, la mandra. Un estat anímic que pot, fins i tot, amb els principis de la psicologia evolutiva. Què hi farem. Aprofito per recordar a qui correspongui que duc barba, amb constància i sense fer cas de les modes. Una barba autèntica, ancestral, dins de les meves possibilitats. Ho dic més que res per si serveix per complementar el meu currículum, que mai se sap d'on poden venir les coses.

Per cert, us heu fixat que pocs polítics duen barba?

Comentaris (0)31-07-2015 06:23:56

Disculpes?

Tot just quan acabàvem de saber que la xiulada a l'himne d'Espanya durant la final de la Copa del Rei de futbol acabaria amb una col·lecció de multes prou importants (desproporcionades, en el cas de les entitats civils), ens trobem de morros amb un futbolista que és presentat per un equip andalús amb una curiosa samarreta que duu estampada la imatge del dictador Franco braç en alt.

És un país ben curiós, Espanya. Segurament és un dels pocs exemples a món on l'apologia del feixisme i dels assassins, a tot estirar, mereix una disculpa tan creïble com ara que el futbolista en qüestió no sabia qui era el personatge (imagino que la salutació braç enlaire tampoc). Imagino que al personal del club que el presentava, ja els estava bé. Per contra, xiular l'himne és motiu de persecució econòmica, el gran mecanisme repressor que aplica indiscriminadament el PP, sobretot després de l'èxit de la seva actuació contra els trabucaires de Cardedeu.

Ja ho sabeu: podeu atemptar contra la democràcia i la Constitució (quin tip) amb tota mena de simbologia i expressions feixistes, però ni se us acudeixi badar boca contra l'himne espanyol, el rei, o la sagrada unitat de la pàtria, si no és que teniu la butxaca prou calenta com per pagar la multa corresponent, cada cop més indecent, i cada cop més letal per als particulars i les petites entitats, que al capdavall són els que cal silenciar.

Més motius per fugir a tota presa d'Espanya? A mi, no me'n calen. Vull viure en un país on la memòria històrica es pugui recuperar amb orgull i sense morts abandonats (quan no directament negats), i on es puguin expressar les opinions amb llibertat. I aquest no és Espanya.

Comentaris (0)30-07-2015 06:22:41

Per si hi havia dubtes

Encara ni som a l'agost, i ja se'ns acumulen les notícies que, a poc a poc, van acabant de fer net al panorama sempre boirós de les autèntiques intencions i dels autèntics posicionaments polítics. Repassem:

- El PP nomena cap de cartell per a les eleccions de setembre Xavier Garcia Albiol, famós pel seu discurs xenòfob, en substitució d'Alícia Sánchez-Camacho, políticament enfonsada per l'afer de La Camarga. El discurs de la ultradreta més rància com a programa electoral per a Catalunya.

- Albert Ribera proclama que si guanya les eleccions espanyoles, acabarà amb la immersió lingüística. Tota una declaració de principis per si algú encara pensava que Ciutadans és un partit moderat i de centre.

- Duran ja se suma al discurs de la caverna mediàtica madrilenya i compara els informatius de TV3 amb el No-Do franquista, perquè no li dedica prou temps a la seva formació. Molt significatiu venint d'algú d'una formació que fins fa quatre dies era al govern.

Molts nervis a l'unionisme. Què voleu que us digui? A mi, ja m'està bé que es vagin aclarint tant les posicions. Així sabrem de debò quina és l'alternativa real a la no independència. O algú encara es pensa que tant odi encara mal reprimit no sortirà amb tota la seva fúria si no guanyem?

Comentaris (0)29-07-2015 06:30:11

La llavor de l'odi.

Llegia ahir que Societat Civil Catalana tindrà la possibilitat de buidar tota la seva artilleria contra el català a l'Ajuntament de Lleida. Concretament, Ciutadans li cedirà part del seu temps durant el debat de la moció que hi han presentat Òmnium i la Plataforma per la Llengua contra la reforma de la normativa d'usos lingüístics vigents. Tot un èxit, això de donar veu a aquells que atien l'odi amb total impunitat.

L'alcalde Àngel Ros va vendre la seva ànima política definitivament en signar el pacte de la vergonya amb Ciutadans, o potser va revelar el seu autèntic rostre, fins ara més definit per les opinions de periodistes i tertulians que per les seves pròpies paraules. Sigui com sigui, preparem-nos per a l'exercici de demagògia i d'apologia de la ira que ens ve a sobre per justificar que sigui SCC qui, en nom dels que han pactat govern a la Paeria, defensi l'ofensiva institucional contra la nostra llengua.

Ja tenim precedents, a Lleida, de pactes municipals amb l'extrema dreta. Els que tenim una certa edat no ho oblidem. Per cert, van durar poc i van tenir efectes durant molt de temps. Ara, la història, amb diferents protagonistes, es repeteix, i ho fa des d'una suposada posició d'esquerres, de polítiques socials i en nom de la convivència. Molta convivència tindrem quan s'ha plantat i adobat irresponsablement l'autèntica llavor de l'odi.

Veient la rapidesa i desplegament de mitjans contra el català i contra el somni de molts ciutadans, molt em temo que no estan apuntant més que els primers brots d'una plata carnívora que potser -qui ho sap?- es va plantar ja fa uns mesos. Gràcies alcalde.

Comentaris (0)28-07-2015 06:20:32

Coherència

Una de les virtuts que s'agraeixen de qualsevol polític és la coherència del seu discurs al llarg d'un temps més o menys llarg. D'acord amb tot allò de l'evolució i de l'adequació als canvis socials, però una mica de durabilitat en el temps sempre és d'agrair. I és que quan això no passa, la política esdevé un espectacle absurd, incoherent i digne de personatges incapaços i ridículs.

Repassen algunes de les coses que han passat aquest mes que es va acabant:

- 9 de juliol. Àngel Ros, president del PSC i alcalde de Lleida signa un pacte amb Ciutadans (allà conegut com a pacte de la vergonya, pel seu contingut anticatalà) que li permet aprovar el cartipàs municipal i tirar endavant el seu nou mandat.

- 22 de juliol. Miquel Iceta, primer secretari del PSC, en declaracions a TV3, justifica el pacte de Lleida, en tant que mostra de la capacitat d'adaptació del seu partit.

- 26 de juliol. Miquel Iceta, durant el darrer consell nacional del seu partit i sota l'atenta (no atònita) mirada de Ros, afirma amb vehemència que el PSC no pactarà amb Ciutadans perquè utilitzen la llengua per obtenir rèdits electorals, entre altres raons.

M'hauria agradat mot veure la cara de Ros mentre Iceta pronunciava aquestes darreres declaracions, tot i que la puc imaginar, i no m'agrada gens. Sigui com sigui, tot plegat no passa de mera burla al sentit comú i a la coherència que cal exigir a la classe política. Però ja se sap que quan perillen les poltrones, qualsevol cosa acaba sent legítima. Segons ells, evidentment.

I aquesta gent governa o aspira a fer-ho. Que Déu ens agafi confessats.

Comentaris (1)27-07-2015 06:24:12

Calma

Seran els anys o serà el ritme accelerat que de tant en tant ens imposa la vida, però començo a valorar seriosament la calma, aquesta mena de silenci estrany i necessari d'abans que comenci la música, d'abans que esclati la tempesta, o de les tardes xafogoses d'estiu, que conviden a interrompre qualsevol activitat fins al tard.

Vivim temps de canvis, d'incerteses i d'esperances, però també temps d'immediatesa, on una cosa segueix una altra, o s'hi superposa, sense deixar-nos ni el més mínim espai per pair, entendre i assimilar molt del que en que ens passa o del que fem. Però vet aquí, que aquesta mena de caos que cada cop més presideix les nostres rutines, de tant en tant sembla que s'ordeni, potser per atzar o per pura necessitat, i ens concedeixi un respir que cal aprofitar per recuperar l'alè, mirar al voltant i redescobrir que, malgrat tot, no estem sols i que sempre hi ha un petit raconet per a la calma.

En el fons, ens agrada l'ordre i la serenor, però vivim a una velocitat tot sovint massa alta, enmig de massa coses que no podem controlar, i ens queda molt poc lloc per a allò que és realment important: els nostres, les nostres vides i les nostres il.lusions. Per això, justament per això, perquè ens mostren de nou i amb absoluta claredat tot el que realment compta, hem d'aprendre a trobar petits moments de calma, i a gaudir-ne, perquè no sabem quan tornaran a visitar-nos.

Comentaris (0)26-07-2015 07:24:25

Fi de curs

Ahir es va tancar el curs parlamentari, amb la certesa d'unes eleccions que en canviaran substancialment la composició al setembre. Molts comiats, alguns de memorables i altres per oblidar, moltes abraçades, moltes paraules amables i la sensació, per part meva, de no saber ben bé si la d'ahir era la realitat de la cambra, o una gran mentida.

Després de mesos de tensions duríssimes entre el diputats, va haver gestos i declaracions, en la sessió de comiat, que tant podien ajudar a reconciliar-nos amb la classe política i admetre que malgrat les diferències ideològiques el que hi ha són persones que treballen per un mateix objectiu, com a admetre que l'activitat parlamentària del dia a dia és només un espectacle artificial muntat per donar continguts als informatius i per mirar d'assegurar l'escó, legislatura rere legislatura.

Imagino que, com acostuma a passar, la realitat és diversa i hi ha una mica de tot. De tota manera, més m'estimo un parlament en què les grans diferències donen pas a una abraçada i a paraules de gratitud, que no pas el que és habitual, on l'insult gratuït s'hi fa amo i senyor.

Molts gràcies a tots els diputats que han fet la seva feina amb responsabilitat, bon viatge a més d'un que no trobarem mai a faltar i, en el fons, la discreta esperança d'un nou panorama parlamentari a la tardor, que hi dugui aire fresc i objectius realment nous.

Comentaris (0)25-07-2015 06:44:19

Heu provat de treballar en silenci?

Vivim un temps en què sembla que la vida sencera ha de ser compartida amb tothom. Aviat no tindrem la sensació d'haver fet res si no ho hem pogut penjar abans a les xarxes socials. I això, a banda de la gràcia que pugui fer o no, té els seus efectes negatius.

Ahir mateix, sense anar més lluny, l'alcaldessa de Barcelona va fer treure el bust de Joan Carles I del Saló de Plens del consistori que presideix, atès que ja no és el cap de l'Estat. Una excel.lent mesura de realisme institucional, al meu parer, però amb el farciment innecessari de tots els mitjans de comunicació recollint el moment i escampant-lo arreu.

Convocar els mitjans per a qualsevol cosa que es fa (el cas de Colau, lamentablement, no és l'únic, perquè tots sabem d'alcaldes que no saben sortir de casa sense càmeres que els segueixin) és un exercici de narcisisme polític que caldria evitar. El fet de treure el bust de l'antic monarca, per exemple, pot passar a ser un pur espectacle segons com es faci. Ara bé, si el que interessa, com sol ser habitual, és el rebombori mediàtic i no el fet en ell mateix, que comenci show.

Aniria bé recordar que la major part de la feina ben feta es fa en silenci, amb discreció, perquè només així acaben apareixent resultats que sí que són notícia de debò. La resta, soroll, bombolles de sabó, que duren el que duren, i prou. I no és això, el que ens cal.

Comentaris (0)24-07-2015 06:18:20

Nervis

Hi ha molts nervis a Espanya. Bon senyal. Es veu que la llista encapçalada per Romeva per a les eleccions de setembre ha fet saltar totes les alarmes i ara ja veuen el procés cap a la independència una realitat impossible d'aturar si no és pels nostres propis resultats a les urnes, cosa respecte a la qual ben poca cosa poden fer, sobretot si ens fixem en la manca de destresa dels grans partits unionistes i en els pals de cec que van donant, a manca de respostes.

Aquests nervis propicien, dia sí i dia també, reaccions a quina més absurda: desqualificacions, fins i tot personals, centrades sobretot en la figura del president; amenaces i més amenaces; canvis normatius amb més invasions competencials i, darrerament, les sempre inqualificables declaracions del president de Cantàbria, Miguel Angel Revilla, ara sobre l'amenaça de tallar l'aigua de l'Ebre que entra a Catalunya.

Se n'ha de ser molt, de bocamoll, per dir una bajanada com aquesta. Ja posats, li podríem recordar d'on venen els grans afluents del "seu" riu, per exemple, tota una metàfora d'altres realitats, com ara l'econòmica, fins i tot. De tota manera, hi ha una cosa de les seves recents declaracions que és prou interessant, perquè en un exercici de manca de discreció, afirma que el rei està convençut que el procés català no té aturador. Ja anava sent hora que se n'adonessin, fins i tot a les altes esferes.

És curiós, però els nervis espanyols han coincidit amb la calma a Catalunya. Alguna cosa es deu haver fet bé. Mentrestant, i si són certes les filtracions de Revilla, ni que només sigui per un cop, coincideixo amb Felip VI: això és irreductible (el procés, i no la postura del presisent Mas, que penso que també). Ara ja només depèn de nosaltres.

Comentaris (1)23-07-2015 06:24:40

Sense retorn

Ja no tinc cap dubte que estem vivint un esdeveniments històrics que deixen enrere la xerrameca política habitual i que ens fan entrar de ple en el terreny de la construcció d'una nova realitat social, en un sentit o altre. I és que per més que diguin, les eleccions de setembre sí seran plebiscitàries. Naturalment, es negarà aquest caràcter des de Madrid, però en el cas que el resultat els sembli favorable, no tinc cap dubte que el faran servir per carregar amb tota la seva artilleria contra l'independentisme i per enfonsar el país en una submissió extrema al govern d'Espanya.

Som, finalment, al punt de no retorn. Si aconseguim superar el 50% de vots a candidatures independentistes, tant Europa com Espanya hauran de seure a negociar una secessió inevitable, per pur respecte a la voluntat majoritària expressada lliurement i democràticament. Però si ens quedem per sota d'aquest valor màgic, que Déu ens agafi confessats, que el somni independentista serà enterrat, sota aquest argument del vot majoritari unionista, i ni que sigui per una sola dècima, per a moltes dècades.

Aquest és el punt on ens trobem: o tot o res. Ja no tenen sentit els debats partidistes ni les estratègies. Ara mateix o els nostres vots superen els dels que no volen la independència o ho tenim clar. No ens quedaran ni els castellers, dempeus. Aquest és l'autèntic referèndum. Un referèndum gens convencional, però un referèndum al capdavall.

Finalment sí que som a punt de reescriure la història i, si volem -i això es veurà a les urnes-, de construir un nou país plenament sobirà, sobre les bases i els principis que decidim en el seu moment. Ara cal dir sí o no. Res més. No ho oblidem, perquè ens hi juguem massa. De fet, ens ho juguem tot.

Comentaris (1)22-07-2015 06:25:44

En català? Per a què?

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, segueix donant mostres d'una absoluta manca de respecte a la nostra llengua i, de passada, a diferents col.lectius als quals vol semblar propera, a partir d'actituds que si bé ja hem vist abans en altres dirigents, sempre acaben sent molt nocius. Val a dir que no és el primer cas, en els pocs dies que porta de mandat, la qual cosa dibuixa ja una línia d'actuació prou clara, i prou perillosa.

Llegeixo una crònica de la intervenció de Colau a la festa de Colòmbia i veig que, relliscades protocol.làries a banda -això rai que s'aprèn- va fer un ús sistemàtic del castellà en la seva intervenció, suposo que per fer-se més propera a un col.lectiu que té aquesta llengua com a pròpia. I tot semblaria correcte i educat si no fos per un parell de detalls prou importants. El primer, que el jove colombià que va obrir l'acte ho va fer en català, potser com a mostra de voluntat de formar part de la comunitat catalana, o potser perquè directament ha seguit l'escolarització a casa nostra i, per tant, a assolit la competència en aquesta llengua. El segon, que donar per suposat que el col.lectiu colombià només entén la seva primera llengua, tot i l'exemple que acabo d'esmentar, és un insult a la seva habilitat lingüística i a l'esforç que molts dels seus membres adults, i per tant fora ja del sistema educatiu, fan per aprendre català com a mitjà d'integració al nostre país.

Insisteixo que no és el primer cas que conec de polítics -molts d'ells alcaldes- que en un acte potser inconscient, però no per això menys greu, donen per suposada la incapacitat dels seus interlocutors de comunicar-se en català, atès el seu origen o el dels seus avantpassats. Tota una mostra de racisme subjacent, vulguin o no.

Algú li haurà d'anar explicant a la senyora Colau que hi ha milers i milers de ciutadans vinguts de fora de Catalunya que han fet un enorme esforç per formar part de la nostra societat, també a nivell lingüístic, que mereixen respecte i reconeixement, i no només demagògia i segregació, ni que sigui disfressades de suposada proximitat.

Comentaris (0)21-07-2015 06:16:13

Tornem a la normalitat

Encetem setmana i, d'alguna manera, retornem a una normalitat que havíem perdut després de dies marcats, informativament parlant, per les eleccions a la presidència del Barça.

Estic d'acord que el Barça és un dels grans referents del país, que hi ha milions de seguidors a complaure, que l'audiència és l'audiència i que els mesos d'estiu no són especialment generosos pel que fa a notícies, però el seguiment que han fet d'aquestes eleccions els diferents mitjans, sobretot els públics, em sembla excessiu, per no dir, directament, immoral.

Hores i hores de programació més pròpies del seguiment electoral que es farà al setembre, que d'unes eleccions d'un club esportiu. Especials informatius (fregant l'exclusivitat) el dia de les votacions, sondeig d'intenció de vot per tenir una aproximació de resultats en tancar les urnes... En resum, un desplegament de mitjans i una despesa de recursos públics, al meu parer, del tot innecessària i desproporcionada, sobretot en els temps que corren, també a can TV3.

Però el futbol és el futbol, el Barça és el Barça i nosaltres som com som. A veure si ara ens deixen en pau o si també haurem de patir un seguiment, hora a hora, dels primers cent dies de la nova presidència. Quin tip.

Comentaris (0)20-07-2015 06:10:56

Tornar

L'estiu és un temps propici per a les novetats, per a la descoberta de nous paisatges, ciutats, cultures, maneres de fer, idiomes, per a la descoberta, al capdavall, de gent diferent a l'habitual i de realitats que poc o res tenen a veure amb la nostra.

D'altra banda, l'estiu també és un temps de tornada. Perquè tot viatge té el seu punt final i sempre ens acaba retornant a la nostra realitat, a la nostra rutina, a la feina o els estudis, als nostres problemes i a les nostres il.lusions, als nostres fantasmes, a la nostra gent...

És curiós constatar com ens agrada avançar per terrenys que no coneixem, però com, potser amb un pòsit de pena per tot el que deixem enrere, ens sentim de segurs en la nostra realitat, en el nostre terreny conegut, en els nostres espais.

Marxem, tot sovint, per deixar enrere moltes coses i a la recerca de nous mons, però sempre acabem tornant amb el sentiment de recuperar casa i normalitat, amb el regust dolç del record i amb la serenitat d'una calma i d'una seguretat retrobades.

Comentaris (0)19-07-2015 06:31:27

Model a seguir

Enmig del rebombori i vall de noms de la llista unitària per a les properes eleccions, hi ha un petit detall -per a mi prou important- que ha passat gairebé desapercebut: Muriel Casals, número 3 de la llista, plega com a presidenta d'Òmnium, per dedicar-se en exclusiva a la nova tasca que li ve a sobre.

Sempre m'he demanat com s'ho fan els polítics professionals per compatibilitzar, per exemple, el fet de ser diputats, alcaldes i càrrecs importants dins del respectiu partit. I sempre he tingut el pressentiment que, ras i curt, fent les coses malament o, com a mínim, a mitges, perquè el dia té les hores que té i el gènere humà les seves limitacions. És per això que trobo admirable que una persona que accedirà a un seient al futur Parlament s'hi vulgui dedicar en cos i ànima, i més en els temps que vivim.

Estaria bé, ja que sembla que iniciatives com aquesta són cares de veure, que la futura legislació de la futura Catalunya tingués present, també, això de la compatibilitat de càrrecs. Fonamentalment per respecte a cadascun d'ells i, ja de passada, per obrir portes a la participació en la vida política a més gent que segur que n'està interessada i que potser no troba la via, perquè poques mans toquen totes les tecles.

Comentaris (0)18-07-2015 07:17:17

Més enllà de les paraules

Un dels raonaments més habituals del PP és el recurs a l'obvietat, a presentar les coses com a inevitables o, fins i tot, com a úniques possibles. Qui no els ha sentit mai dir "por supuesto", "naturalmente", "como no podria ser de otra manera", "es de sentido común" i moltes altres expressions que, en un to pretesament popular i proper, eleva a la categoria de veritat absoluta la seva opinió.

Un dels darrers exemples, el tenim en les paraules de Rajoy parlant del deute grec. I és que parlar de xifres astronòmiques, si bé no té gran cosa de científic ni quantifica massa res, sí que és fàcil d'entendre per part de la població en general. El problema és quan es vol exagerar una determinada quantitat (total del deute grec, en aquest cas) amb aquest adjectiu, sense adonar-se que el volum del deute espanyol és encara més alt, amb la qual cosa, ja no queden qualificatius per descriure'l, ni recorrent a l'astronomia.

Aquestes coses passen quan més enllà de la pulcritud i del coneixement de la realitat prima l'afany totalitari que suposadament atorga la possessió de la veritat absoluta.

De tota manera, unes darrera afirmació de Rajoy dient amb la mateixa astronòmica contundència que Catalunya mai no serà independent em convida a creure que encara no hi ha res perdut i que potser la república catalana no és tan lluny com de vegades podem témer. Al cap i a la fi, el mateix, si fa no fa, va dir del 9N.

Serà qüestió d'estar al cas de com diuen les coses des del govern espanyol que no pas del que diuen, massa previsible, d'altra banda.

Comentaris (0)17-07-2015 06:23:37

Ja anava sent hora

Ha hagut de ser la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, qui trenqui la llarguíssima tradició de fer una missa al castell de Montjuïc en memòria dels morts a la Guerra Civil, tot un acte d'exaltació feixista que, any rere any i consistori rere consistori, s'ha vingut repetint als voltants del 18 de juliol.

Ja era hora que algú posés fi a aquesta apologia del franquisme i dels seus crims. De tota manera, és trist comprovar, un cop més, que ni dècades de governs socialistes (i cada dia que passa agrairia més una definició d'aquest terme), ni convergents han estat capaces de posar fre als hereus dels colpistes.

Que potser l'acte es farà en algun altre lloc? Segur que sí. I és que aquest país, a diferència dels veïns més civilitzats, encara no ha trobat la manera de tancar amb dignitat i contundència una etapa molt fosca i molt trista de la nostra història. De tota manera, ja és un gran pas la negativa del govern Colau.

No aniria malament que altres alcaldes, sobretot aquells que es diuen d'esquerres, comencessin a prendre exemple i posessin fi a actes d'aquest estil que es van repetint a diferents pobles i ciutats del nostre país. La salut democràtica i la memòria per les víctimes de la dictadura ho agrairien. I si algú té dubtes, comparem els morts que hi ha darrera de les banderes i símbols franquistes, amb els de l'estelada? Doncs això.

Comentaris (0)16-07-2015 06:11:10

Hem fet tard?

Saber gestionar els temps és segurament una de les coses més difícils tant en la vida com, per exemple, en la política. Saber trobar el punt exacte i necessari entre la pressa i la desídia, posem per cas, pot marcar l'èxit o el fracàs de totes les coses. I és avui mateix, llegint notícies sobre la futura llista més o menys unitària per a les eleccions de setembre que em demano si no hem fet tard, amb aquesta proposta.

La llista que es dibuixa té molt, al meu parer, de la que va proposar Artur Mas fa uns mesos i que es va bandejar sota l'argument de la diversitat ideològica que suposaven llistes separades i tot plegat. Ara, però, resulta que la idea era bona. El problema és que pel camí s'han consumit uns mesos importants en què l'empenta del 9N s'ha anat desunflant, per obra i gràcia d'una exhibició molt sovint indecent d'egoisme o de tacticisme polític de molt baixa volada. I arribats a on som ara em demano si no estem fent tard.

Som en ple estiu i tot just quan la calor comenci a afluixar tindrem unes eleccions cabdals. Potser, i no crec que exageri, les més transcendentals de la nostra història. Però les haurem d'encarar gairebé sense programes, sense gaires certeses, sense tenir massa clar què passarà, sense haver convençut gairebé cap dels electors que calia sumar, i amb la música de fons, encara, de les cançons de l'estiu. I amb tot això hem d'aconseguir que una majoria de votants s'expressin a favor de llistes independentistes. Déu n'hi do.

Els errors d'estratègia es paguen cars. Recordeu allò de l'eix social i la pluja fina del segon tripartit? Doncs molt em temo que ara som en un lloc similar per haver malbaratat uns mesos preciosos en disputes que, no ens enganyem, no aporten res de bo i que ben poc atractives resulten per a un electorat encara no prou decidit.

El temps, sempre el temps, dirà si ens trobem davant d'un gran encert o d'un error de dimensions històriques. Avui mateix, jo no sóc gens optimista, francament.

Comentaris (0)15-07-2015 06:30:32

El pacte de la vergonya

Marxes quatre dies i quan tornes e trobes convocat a una concentració davant l'Ajuntament per protestar contra un pacte entre socialistes i ciutadans (PSC's ? com ja ha escrit algú) que, entre altres efectes, allunyarà Lleida de l'Associació de Municipis per la Independència, prohibirà les estelades a espais públics i, sobretot, farà miques l'actual reglament d'ús lingüístic per afavorir (suposadament) el bilingüisme i evitar el caràcter preferent del català. Fantàstic saber tot el que es pot arribar a fer per no perdre la poltrona.

Val a dir que l'acord, fent bo el concepte de bilingüisme d'aquesta gent, es va redactar només en castellà. També val a dir que en aquest afany de respecte, fins i tot el propi topònim de la ciutat, Lleida, va ser substituït per Lérida, retornant-nos de cop a aquells anys en què un corrent d'opinió apostava per l'annexió d'aquesta província a l'Aragó, fugint així de tots els mals de Catalunya. L'alcalde ho deu recordar prou bé, perquè té l'edat per haver-ho viscut. Potser la seva idea d'optar a uns jocs olímpics d'hivern en col.laboració amb les administracions veïnes també anava en aquesta línia i encara no ens havíem adonat. Ves tu a saber.

I per acabar de reblar el clau, en una entrevista radiofònica, l'alcalde va i diu que que reformaran el reglament d'ús lingüístic amb la col.laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística. Vaja. No sé jo si entre les funcions del Centre de Normalització Lingüística de Lleida hi ha la d'ajudar a bandejar el català de la vida pública i administrativa, però diria que no. De tota manera, caldrà esperar, sobretot a saber què en diuen la presidenta del tal Centre, la regidora de Cultura (entre altres) i la directora, destacada membre del partit que governa la Paeria, perquè tots sabem que som prou capaços de defensar (i de vendre) una cosa i, si cal, la contrària. Això sí, deixant-nos la dignitat pel camí. De credibilitat i respecte millor ni parlar-ne, perquè ves a saber on paren, a hores d'ara, quan han caigut totes les màscares i se'ns revela l'autèntic ideari del president del PSC i, de retruc, suposo que el del seu partit, que alguna cosa hi deu tenir a dir.

Comentaris (1)14-07-2015 07:09:32

Preparats per perdre?

Darrer estudi del Centre d'Estudis d'opinió i certificació d'allò que ja es va veient: l'independentisme es veu cada cop més superat pel no independentisme. I això a tres mesos mal comptats d'unes eleccions que diuen que han de ser plebiscitàries. Anem bé.

Començo a pensar seriosament que estem a punt de viure el major engany de la nostra història i la més gran decepció col.lectiva que puguem imaginar. I no serà per culpa nostra, que portem anys complint amb totes les cites per dir clarament què volem ser, no. Serà per una classe política suposadament independentista que no sap (o no pot) estar a l'alçada del moment històric i que es debat entre l'argument buit que amb un estat viurem millor i això ho sap tothom, i el vertigen d'un procés descontrolat, tant per la pressió social com per la del govern de Madrid.

Sigui com sigui, els independentistes som molts, però no en som prou. Fins ara havíem confiat que molt indecís acabaria venint cap al nostre cantó, però amb la realitat política que tenim, i amb tota la seva absurda inoperància per atreure ningú, no ens ha d'estranyar que marxi cap a la postura més natural i menys arriscada de seguir com fins ara. I això és justament el que el CEO confirma.

Seguirem discutint sobre llistes i sigles, igual com un hàmster en la seva roda, en un exercici que potser ens deixarà on hauríem pogut ser fa mig any, però tips de debats estèrils que només transmeten incapacitat. Això sí, a l'hora de la veritat, la culpa serà nostra, només nostra, que no haurem votat com calia, no en tingueu cap dubte. I aquesta colla de conspiradors de saló que han de dirigir el nostre futur seguiran en el seu espai natural, no fent gaire cosa de profit, pensant-se que són els grans valedors de la pàtria, i condemnant-nos, quan no calia, a la mort per inanició com a país.

La història un dia els jutjarà, però serà tard, i ja no servirà de res. De moment, som a punt d'arribar al final d'una gran il.lusió, d'un enorme exercici de prestidigitació, que ens deixarà amb la boca oberta i clavats per molt temps a la cadira, perquè potser guanyarem la majoria parlamentària, però perdrem el plebiscit, que és el que realment val. Anem camí de la més amarga de les victòries.

Comentaris (0)04-07-2015 06:51:06

Per terra, mar i bàsquet.

El setge del govern espanyol, i de totes les institucions que en depenen directament o indirecta, contra Catalunya, cada dia es va fent més evident i, de passada, va prenent matisos d'autèntic esperpent, cada cop més difícil de justificar.

Que els ho expliquin, si no, a les jugadores i afició del Uni Girona, equip de bàsquet femení, campiones de lliga i, per tant, amb dret a jugar l'Eurolliga, sense cap més tràmit, mercès a la seva condició de campiones. I és que la Federació Espanyola de Bàsquet va i decideix, sense encomanar-se a Déu ni al diable (o potser sí), que qui jugarà l'Eurolliga serà la segona classificada: Perfumerias Avenida, de Salamanca i que les gironines, en tot cas, hauran d'accedir-hi si superen la fase de classificació que els pertocaria de jugar a les castellanes.

Us imagineu que el Barça guanya la lliga, però qui s'hi classifica, per decret és el Real Madrid i que els catalans han de jugar la fase classificatòria, tot i el seu títol? Doncs això. Exactament això és el han de patir les de l'Uni Girona.

Ara vindran recursos al Consejo Superior de Deportes (que Déu les agafi confessades) i a qui correspongui, però el mal ja està fet i la postura presa. A Europa juga un equip espanyol, tan espanyol com de Salamanca. Només faltaria. I a veure si no barregem política i esport.

Realment, o és un cas flagrant d'involució extraesportiva (diguem-ho així) que perjudica, ves per on, un equip català en favor d'un de Castella-Lleó, o és que aquestes "nenes" catalanes no estan ("no són", volia dir... quin lapsus) prou bones per representar el bàsquet femení espanyol. Que també podria ser, sabent la fauna que corre per aquestes federacions esportives.

El setge continua per terra, mar i bàsquet. Fins quan?

Comentaris (0)03-07-2015 06:28:56

Odi.

De vegades no sabem definir amb prou claredat el significat d'algunes paraules. Però de tant en tant trobem fets que ens ajuden força. Un darrer exemple el tenim en les declaracions de Miguel Cardenal, president del Consejo Superior de Deportes, a propòsit de l'expedient que ha obert la UEFA al Barça amb motiu de la presència d'estelades i dels crits d'independència a la final de la Champions.

I és que les paraules de Cardenal, a hores d'ara difícils de trobar íntegres, que ben poc diuen de l'expedient, però molt de ressentiment contra els catalans i especialment contra el president Mas, descriuen perfectament el significat de la paraula "odi". Escoltar les seves paraules fa innecessari qualsevol debat sobre l'expedient, perquè fan evident d'on venen aquestes iniciatives i per què es posen en marxa. I res, absolutament res, tenen a veure amb l'esport.

Les declaracions de Cardenal són una mostra més de com pensa la gent vinculada a un govern que no té cap problema a mantenir una ministra que declara que les urnes són perilloses, o que dicta una llei de seguretat ciutadana que ens fa retrocedir quatre o cinc dècades en matèria de drets ciutadans. I encara ens volen fer creure que amb aquesta gent és possible un acord per aconseguir una sortida pactada a les demandes de Catalunya. Santa innocència (o santa mala fe, per no dir "odi" o "autoodi", fins i tot).

Comentaris (0)02-07-2015 07:06:43

I ara va i fa calor.

Ves per on, ara resulta que és estiu i que fa calor. Mira tu, quina cosa. I com que fa calor, les administracions, els serveis informatius, els meteoròlegs i tothom que li ve de gust, dóna consells de què fer per no suar més del compte. Val a dir que són per emmarcar la major part d'aquests consells: hidrateu-vos (és a dir, beveu), mireu de passar per l'ombra, no sortiu a fer segons què a les hores de ple sol... vaja, tot de novetats que sort que ens les aconsellen perquè no se'ns haurien acudit mai, a nosaltres solets.

Doncs que vagin prenent nota aquests que dicten tan sàvies recomanacions: al tros, no n'hi ha, d'aire condicionat. I a moltes fàbriques fa calor, i moltes cases encara rai si tenen algun ventilador per remoure l'aire. I així ha estat sempre, de fet, sense que calgués ningú per donar consells. Això sí, a ningú se li hauria acudit mai sortir al migdia, a fer running i a suar la cansalada, per dir alguna cosa, i ara no se'ns fa gens estrany.

També val a dir que si un pobre padrí té l'ocurrència de morir a l'estiu i les administracions no han advertit amb prou intensitat dels perills de la calor, encara hi haurà qui acusi el conseller de Sanitat de temerari i irresponsable. Potser prou que n'és, però no per això.

Francament, trobo lamentable i ridícul alhora que necessitem les directrius administratives per a tot el que fem: a l'estiu, per esquivar la calor; a l'hivern pel fred; si fa vent o si hi ha boira, perquè no ens passi res, per entrar a l'aigua... i així fins a l'infinit i més enllà. I si provem de fer servir una mica el sentit comú? Al capdavall, és el que sempre ha fet l'home davant les inclemències del temps - que fa dies que estan inventades-, i no li ha anat tan malament, sense indicacions televisades.

Com volem aspirar a ser un poble sobirà si som incapaços de passar l'estiu sense ajuda governamental? Així, no anirem enlloc. Però si per casualitat és el Govern el que es passa de llepafils, i no pas nosaltres d'insolvents, diguem-ho ben alt, a veure si entenen que sense ells ni les seves directrius també sabem viure.

Comentaris (0)01-07-2015 06:53:57