login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

L'últim que tanqui, si us plau

Aquesta setmana hem sabut que ha tancat portes el darrer laboratori capaç de revelar pel.lícules de cinema, a Catalunya. Una víctima més de la tecnologia digital. El cinema en 35 mm fa els seus darrers batecs, igual com ho van fer, a un altre nivell, en el seu moment, els 8 mm o el Super 8, autèntics pioners dels enregistraments domèstics.

Vivim en plena era digital, i negar l'evidència fóra una autèntica estupidesa. El problema, però, és si en som conscients i, més encara, si estem preparats per sortir-nos, en aquest entorn nou i canviant. I és que, tornant al cinema, als anys 30, quan el setè art va començar a mostrar tot el seu potencial, Catalunya comptava amb una trentena de laboratoris per donar resposta a la nova realitat del cel.luloide; tot un símptoma de bona adaptació a una nova realitat en expansió. La meva pregunta és si ara mateix, Catalunya, està preparada per fer front a la digitalització del cinema, per exemple.

No respondré la pregunta que acabo de fer. Cadascú que digui la seva i en tregui les conclusions que li semblin més adequades.

En qualsevol cas, és trist que s'acabi una part de la nostra història com a país, i més encara si pensem que encara hi ha molt patrimoni cinematogràfic pendent de processar que no podrà ser tractat a casa nostra. Suposant que mai es vulgui recuperar.

Començo a tenir la sensació que a poc a poc, però de manera potser irreversible ens anem acostumant a perdre bous i esquelles, sense que en siguem prou conscients. I no parlo només de cinema. Es va acostant el moment de tancar portes definitivament?

Comentaris (0)31-01-2015 06:39:57

Imatges que m'ofenen

Ho admeto, m'ofenen i m'indignen les imatges de Jordi Pujol declarant en un judici. I no pel tema de l'evasió fiscal, que també -tot i que amagar diners al fisc no és cap novetat-, sinó sobretot per dos motius:

El primer, perquè em costa admetre que es filtrin imatges com aquestes, que no són públiques. Quina confiança podem tenir en un tribunal que és incapaç de garantir ni el més mínim respecte dels drets dels declarants? Quina confiança, si la manca de control sobre les càmeres serveix per acarnissar-se sobre els imputats? Cap. Absolutament cap. Justícia, en diuen. I respecte a la llei. Doncs anem bé.

El segon, perquè no puc acceptar que després de més de 35 anys d'estatut d'autonomia, un ciutadà, expresident de la Generalitat per a més dades, no ho pugui fer íntegrament en català, en una dependència judicial situada a Catalunya. Serà que la jutgessa no coneix el nostre idioma? Serà el fiscal? Serà que algun dels presents ha demanat explícitament l'espanyol? Serà que el declarant, amb l'educació com se li exigeix, s'adapta a la llengua del seu interlocutor? Serà que no es poden permetre un servei de traducció? Serà cert allò que als tribunals en castellà, perquè si no el jutge ja et mira de mal ull? Sigui com sigui, és una vergonya.

El món judicial, després de tres dècades i mitja d'oficialitat del català segueix gairebé tan impermeable a la nostra llengua com el primer dia. És un cas perdut. No cal matar-s'hi. Fins que no tinguem un sistema judicial propi, en un estat propi, i amb una llengua pròpia, també, de l'administració de justícia, no hi haurà res a fer. Tot esforç serà inútil, si tot el que podem esperar és que un expresident de la Generalitat hagi d'acabar no podent declarar íntegrament en català, a Catalunya. Tot esforç serà -no ens enganyem- només malbaratar diners en un pou sense fons, i sense aigua. I no ens en sobren.

Comentaris (1)30-01-2015 06:09:03

Els arbres i el bosc

Em fa l'efecte que caldrà anar seguint el nou govern grec, perquè ens podria anar deixant alguna que altra lliçó important sobre maneres de fer, diguem-ne, poc convencionals. De moment, el pacte rapidíssim amb una partit ideològicament situat a les seves antípodes, però amb qui comparteix un principi essencial: el rebuig a les polítiques d'austeritat que han dut el país a la misèria. Saben que només a partir d'una nova política econòmica pensada en favor de la societat en general i dels més febles en particular s'arribarà a una societat millor. La resta, cataplasmes que només empitjoraran, a curt o mig termini, la situació.

Deia ma padrina que cal tenir amics fins i tot a l'infern. I aquí tenim un bon exemple, si parlem de cel i infern (de dos extrems, de fet) de la política. Un cop més, sembla que ma padrina tenia raó.

Ara, mirem d'aplicar el cas a Catalunya. Quin és el punt imprescindible si volem una societat millor, més rica, més culta i que disposi dels recursos, de les infraestructures, de la capacitat de fer... que necessita? Efectivament, ser independent. O si voleu, no dependre, per a tots aspectes, i molts d'altres, de Madrid.

Si aquest és l'element fonamental, a sant de què entretenir-se amb matisos i detalls que mai no passaran de pegats més o menys útils, però pegats al capdavall, si no som amos del nostre destí? Doncs així estem. Perdent el temps i les il.lusions. Discutint sobre arbres que ens amaguen el bosc, i amb vocació de llenyataires. I d'això tenen el valor de dir-ne nova política o regeneració democràtica? Quina barra.

Comentaris (0)29-01-2015 06:15:33

Solidaritat o deute?

No han calgut gaires hores perquè, un cop coneguts els resultats electorals grecs, apareguin dues veus destacades del PP a carregar contra el seu nou govern i, ja posats, a reclamar el pagament dels 26.000 milions d'euros que Espanya va aportar al rescat (deixem-ho així, perquè molt rescatats no se'ls veu) de l'economia grega.

No sé si Esperanza Aguirre i Luis de Guindos aplicarien les mateixes paraules i en el mateix to de cobrador del frac (deixem-ho així, per no utilitzar termes més contundents) per parlar dels diners del Fons de Liquiditat Autonòmica que ha rebut Catalunya. En aquest cas, el préstec (deixem-ho així, encara que només sigui una petita part de retorn del que aquí es recapta) resulta que no és tal, tot i els interessos fins ara, amb els quals s'ha de retornar, sinó que és que Espanya paga allò que Catalunya no sap gestionar i malbarata.

Seguint la lògica del FLA, serien capaços de dir públicament que Espanya paga els deutes de Grècia? Imagino que no. I és que una cosa és la demagògia per a consum intern i una altra la usura. Bé, de fet, potser són exactament el mateix, però segons on, s'han de dir les coses de manera diferent. Aquí és solidaritat i allà deute. Com es nota que aquesta gent del PP té estudis.

Comentaris (0)28-01-2015 06:17:00

La prova del nou

Recordo que quan era petit i començava a aprendre a dividir, em feien fer la prova del nou, una senzilla operació per comprovar si la divisió estava ben feta o no.

Com que les paraules són sovint capricioses, m'ha vingut al cap aquest record en saber el resultat electoral de Grècia. Nou (número) i nou (adjectiu) sonen igual, però volen dir coses ben diferents. Grècia, ara mateix, es trobarà fent la seva particular prova del nou. La prova del que és nou. La prova de la nova política que Syritza, la força guanyadora, ha predicat des de fa temps.

Ara serà el moment de constatar que potser es poden fer les coses d'una manera diferent de la que dicta l'ortodòxia neoliberal. Serà el moment de comprovar que la política, potser, es pot tornar una mica més humana, una mica més respectuosa amb la gent que viu i mor en un determinat país, i una mica menys esclava de la freda rigidesa de les xifres macroeconòmiques que només serveixen per satisfer els interessos de l'u per cent de la població. Si la prova dóna bé, ja sabrem que es pot aplicar a una altra divisió, perquè funciona. Avís a navegants en un any farcit de cites electorals.

Però, i si aquest experiment humanitzador no dóna? (igual com de vegades no donava la prova del nou). Doncs potser serà el moment de plantejar-nos si la perfecta democràcia és realment tant perfecta, si la Unió Europea és realment útil per garantir una vida millor a la gent, i si aquests governants que fins ara han fet i desfet a plaer són els que necessitem i ens convenen.

I és que tornant a quan era petit, el més habitual no era que fes malament la prova. El que estava malament, i així m'ho demostrava aquella aspa estranya voltada de números, era l'operació principal.

Comentaris (0)27-01-2015 06:07:24

La cultura. Una estructura d'estat?

Ara que ens ofeguen fins a la sacietat amb això de les estructures d'estat, m'agradaria molt saber si la cultura també n'ha de ser una. Parlo, evidentment de la cultura en majúscules, la que serveix per enriquir la societat, per fer la gent més culta, més crítica i més sàvia, no dels grans espectacles al servei de quatre privilegiats que s'ho poden pagar o que (més freqüent i més escandalós) hi assisteixen de franc, per ser on són.

Un exemple de com funciona la cultura actual al país: l'obra de teatre "Llibert". Dos premis Butaca, una crítica unànime sobre la seva gran qualitat i, sobretot, una posada en escena que capta l'espectador com només ho poden fer les millors obres. Fins aquí, tot correcte i fantàstic.

Segona part: una obra produïda per micromecenatge i que va veure com és d'impossible prorrogar la seva presència en cartell a Barcelona, capital d'un país que proclama la cultura com a tret identitari, si el que es vol és, senzillament, sobreviure.

Per si algú tenia dubtes, encara, aquesta és una gran mostra de com s'aposta, aquí i avui, per la qualitat. Senzillament, amb una estructura cultural que ofega una producció modesta, però d'altíssim nivell, i que no té cap inconvenient a posar tants diners com calguin en grans muntatges més que rendibles (i si no ho són, els fan), per a gaudi d'uns pocs. Igual, exactament igual, com en els anys daurats de la burgesia del país.

Aquesta és la realitat de la cultura a casa nostra. I valgui el teatre com a exemple, però podríem parlar de música, de literatura, d'arts plàstiques, de dansa, de cinema... Quina serà la realitat cultural de l'estat? Bé, suposant que hi hagi estat i que la nostra (remarco "nostra") cultura no s'hagi tornant tan blava com per deixar anar l'últim alè.

Per cert, Gemma, Tàlets i Mürfila (i tots els que no es veuen, però que també hi són), gràcies per aquesta obra.

Comentaris (0)26-01-2015 06:14:25

Generositat

Entre la pena de notícies que ens colpegen cada dia, de tant en tant, encara apareix alguna que ens reconcilia amb l'ésser humà en general. La darrera que he trobat és la que parla de la Carme, la dona desnonada a qui el Rayo Vallecano va ajudar quan es va quedar al carrer.

En el seu moment, vam entendre que l'atenció del club amb una dona gran i indefensa era una mostra de solidaritat autèntica, no d'aquella amb què ens omplim la boca massa sovint. Però ara és la Carme qui ens sorprèn, amb un exercici de generositat magnífic perquè dóna la meitat dels diners que el Rayo li va aconseguir, i que sense cap mena de dubtes li fan moltíssima falta, per portar de Nigèria els tres fills de Wilfred Agbonavbare, antic porter del club, que fa 10 anys que no els veu i que està hospitalitzat en fase terminal.

Aquest gest de la Carme ens hauria de fer pensar una mica abans de pronunciar segons quines paraules. Al cap i a la fi, sempre s'ha dit, encara que sovint s'oblida, que la generositat és donar allò que et fa falta i no allò que et sobra.

Comentaris (1)25-01-2015 07:06:02

Trampes al solitari

Allò de l'amic invisible, més que un recurs per fer regals de Nadal, o que la fantasia d'algun que altre nen protagonista de determinades pel.lícules va camí de ser una realitat molt més generalitzada del que mai hauríem imaginat.

Com no podia ser d'altra manera, ha aparegut, i amb prou d'èxit, una app que ens genera un amic invisible (i inexistent) a la mida dels nostres gustos, amb qui ens podem comunicar electrònicament.

Més enllà de les relacions virtuals de tota mena, o de la xerrameca constant a través de serveis de missatgeria instantània, ara també podrem tenir una parella inexistent. I què voleu que us digui, em sembla una mica trist això d'haver-se de buscar un amic que només existeix en la nostra imaginació i a l'altra banda del teclat. Tot i que ben mirat, no més trist que veure adults fets i drets dedicats en cos i ànima a mascotes virtuals de l'estil del vell Tamagotxi o del modern Pou, comprant seguidors de Twitter, o fent trampes al solitari.

A veure si espavilem una mica, que la riquesa de les relacions humanes de debò mai no l'hauria de poder substituir una màquina. O potser sí, i només és qüestió de no massa temps?

Comentaris (0)24-01-2015 06:59:59

El significat de les paraules

M'agradaria molt que determinats líders polítics definissin exactament alguna que altra paraula que fan servir com a bandera. Concretament, i per posar només un exemple, m'agradaria molt que Pedro Sánchez, o qualsevol dels seus acòlits catalans, ja posats, em definís exactament que entenen ells per "federalisme". I m'agradaria molt saber-ho després de les seves darreres declaracions en què deixa clares algunes coses:

- No al dret a decidir. Per allò de la solidaritat, diu.

- No al concert econòmic. El cas basc és un tema històric, afirma.

- Competències blindades en cultura i llengua. També caldria definir "blindatge", ja posats.

- Cap problema perquè el català fos llengua vehicular de les institucions catalanes (no havíem quedat que la llengua estava blindada?).

M'ha arribat a l'ànima això de cap problema perquè el català sigui vehicular a les administracions i institucions catalanes. De l'escola, res de concret, perquè a saber què considera immersió, ni dels mitjans de comunicació, ni del comerç, ni de res, de fet.

Si aquest és el seu concepte de blindatge (cap problema en àmbits institucionals i prou), imagino què entén per "federalisme". Si fa no fa, el mateix que per "estat de les autonomies" els seus amics/rivals, segons quan i segons on, del PP.

Gràcies, senyor Sánchez, però el seu federalisme i les seves amables concessions no m'interessen el més mínim. Personalment, aspiro a alguna cosa més digna. Què tal la independència, si així ho volem? Ah, no, calla, que d'això ja ha dit que ni parlar-ne.

Comentaris (1)23-01-2015 06:29:52

Al Constitucional vas

Igual com quan érem canalla, a l'escola, i algú ens feia alguna cosa que no ens agradava: "a la senyo vas!". Versió política contemporània: "al Constitucional vas!". Aquesta és la pràctica habitual del govern del PP respecte a qualsevol norma que aprovi el Parlament de Catalunya. I és que sigui quina sigui la postura definitiva, ja s'ha aturat l'aplicació de la llei, que és del que es tractava, i ja s'han posat tots el pals a les rodes possibles, per evitar que avancem.

Ja fa dies que la cosa va així, i més que anirà els pròxims mesos. Ara mateix, de fet, ja podem anar fent apostes sobre quant trigaran els populars a portar al Constitucional la tot just aprovada Llei del règim especial de l'Aran. I és que dret a decidir, identitat nacional, llengua preferent, consulta referendatària... són conceptes que freguen la insurrecció contra l'ordre establert. I això no es pot tolerar, de cap de les maneres.

Doncs això, que una llei nova, amb prou elements adequats a la realitat actual, que acabarà, en els seus aspectes diferencials més rellevants -no en tingueu cap dubte- als tribunals. I és que només faltaria que Catalunya i el seu Parlament s'atorguessin el dret a decidir qui pot decidir sobre la seva pròpia realitat; en aquest cas, l'Aran.

De moment, una bona notícia, la de l'aprovació de la llei. Caldrà veure quant dura l'alegria.

Comentaris (1)22-01-2015 06:29:18

La nova política

Ja fa dies, i amb el panorama electoral d'enguany encara més, que anem sentint parlar de polítiques noves, de la necessitat de canvis, de reformes, de regeneració i tot plegat. Més enllà de les declaracions buides, però, hi ha un parell de personatges que posen rostre a aquestes propostes reformistes: Pablo Iglesias i Pedro Sánchez. El primer aspira a un canvi radical dels mapes parlamentaris i el segon a recuperar el protagonisme d'un PSOE en hores baixes.

Cares noves a la vista. Sempre és d'agrair. Però més enllà de les cares hi ha una qüestió que cal valorar: el discurs. I sobre això voldria fer una petita observació.

Pablo Iglesias fonamenta la seva línia argumental en la desqualificació del que anomena "casta". I és que qualsevol polític anterior a la formació que lidera és "casta", llevat d'aquells que consideri dignes companys de viatge, malgrat tot. Conclusió: ell i els seus són la bona política; la resta, "casta", política corrupta i indigna.

Passem a Pedro Sánchez. Si llegim les seves darreres declaracions, ell diu la veritat i tota la resta de formacions menteixen. No s'ha estat de titllar de mentiders tant a Rajoy, com a Mas o a Junqueres. Tots menteixen.

Que tenen en comú tots dos? Al meu parer, presentar-se com a posseïdors de la veritat absoluta, basant-se en la desqualificació total, sistemàtica, i fins i tot personal, de tots els seus adversaris. I jo em demano: això és nou? A mi em recorda molt, moltíssim, als grans moviments totalitaris del segle XX, tots ells segurs de tenir la veritat absoluta, i capaços de fer les majors atrocitats imaginables en el seu nom.

Francament, crec que bé podríem afegir aquest parell de "noves propostes" al ja clàssic argument del PP. Aquell que diu que qualsevol política diferent a la seva suposa caos, misèria, aïllament internacional i la condemna a vagar eternament per l'espai exterior.

I aquestes són les idees que aspiren a ser protagonistes del nostre futur. I parlo, perquè ningú no tingui dubtes, de casa nostra, a través de les seves respectives delegacions autonòmiques.

Comentaris (0)21-01-2015 06:27:37

Poder i mitjans. Mala combinació

Èxit incontestable d'espectadors de la projecció de "Ciutat morta", un documental que ens mostra la cara oculta de la Barcelona (de la Catalunya?) de la segona part de la primera dècada del segle XXI. Una nova demostració de com la constància i el treball d'investigació poden aportar molta llum sobre fets i moments especialment foscos. No és el primer cas, ni serà l'últim. Pensem només en l'accident del metro de València, sense anar més lluny.

Tota aquesta història, però, em planteja, i no només a mi, dubtes importants:

El primer, per què va passar? Potser caldria fer memòria i anar a buscar la Barcelona i la Catalunya del moment. Totes dues governades per les mateixes forces, amb unes majories més que importants, en un moment de bonança econòmica, de boom immobiliari, en què la Barcelona de disseny i la Catalunya integradora semblaven (o havien de semblar) autèntics oasis de civisme i exemples de bona governança moderna i progressista. En aquest entorn idíl.lic, segons quines coses no podien passar. Hi havia els mitjans, ara ho sabem, perquè no passessin, si més no a ulls de tothom.

El segon. I els mitjans on eren? Doncs majoritàriament, mirant cap a una altra banda i retent tribut als governs del moment, als quals anaven a parar la mà per rebre subvencions i facilitats de tota mena. Per no parlar d'algun que altre hospital, per exemple, a qui ningú no va demanar gran cosa i que també tindria alguna que altra cosa que explicar. Repassem la premsa d'aquells anys i veurem quin era el clima informatiu, i si fa no fa amb els mateixos noms que ara.

Ara surt el documental i les forces progressistes, algunes de les quals governaven aquells anys, per cert, clamen al cel, en un nou i fastigós exercici d'hipocresia intolerable. Un més, de fet.

Passen els anys i avui tenim que l'escàndol són el frau fiscal i la corrupció institucional. Correcte. Això ajuda a comprendre moltes coses. Però molt més que els diners, em sembla escandalosa la mort, la tortura i l'abús impune de l'autoritat. Si els anys en què van tenir lloc els fets que presenta "Ciutat morta" hagués hagut una pressió mediàtica similar a la que avui hi ha amb els casos de corrupció, segurament Patrícia Heras encara fora viva. Però és clar, Patrícia no era de cap família ni de cap formació a la qual fos rendible atacar, des d'una ideologia o altra. Era només la culpable fàcil i perfecta.

Mala barreja el poder absolut i el periodisme complaent. Impunitat garantida. Fem una mica de memòria, si us plau, si és que volem un futur diferent, que això també és memòria històrica.

Comentaris (1)20-01-2015 06:28:13

Que bonica, la nena

Miss Tanguita és un concurs de bellesa dedicat a nenes (penso que amb el propi nom de la cosa no cal explicar gaire més), que fa vint-i-cinc anys que se celebra a la localitat colombiana de Barbosa i que ara, finalment, sembla que ha estat posat en qüestió.

Recomano la lectura d'aquest article, que reflexiona sobre la hipersexualització de la nostra societat i el perill per a les nenes que comporta. Només vull remarcar un fragment, perquè val la pena llegir-lo sencer: "El mundo discute la apariencia física de la profesora, la científica, la candidata a presidenta, y los juicios sobre su belleza tienen, sin duda, un efecto en la manera en que la gente juzga su trabajo y en todos los ámbitos de su vida. /.../ Pero las niñas, niñas de seis a diez años, muy seguramente no tienen las herramientas para entender qué significa posar como un objeto sexualizado, ni las implicaciones que esto tiene para su proyecto de vida y su autoestima."

Llegint tot plegat no he pogut evitar on ens porten molts programes televisius en què, aparentment, nens i nenes juguen a ser cantants, cuiners o el que sigui. Val la pena que els nens facin de grans abans d'hora? O potser el que es busca que facin no és exactament jugar? D'exemples no ens en falten, i no sempre gaire edificants.

Avisats estem.

Comentaris (0)19-01-2015 06:26:23

Perdut a la ciutat

Ja és tot un clàssic allò que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Però vet aquí que la realitat sempre acaba superant els millors guions de ficció imaginables. Un bon exemple de líder polític que sembla condemnat a anar posant-se de peus a la galleda és, darrerament, Pedro Sánchez. I és que a les seves declaracions per a determinats programes especialment frívols de televisió, o a ser capaç de penjar-se d'un molí aerogenerador d'una coneguda companyia elèctrica, no especialment apreciada pel comú dels mortals, ara cal afegir la seva capacitat per perdre's en una gran ciutat.

Sánchez estava convidat a una conferència a la Universitat George Mason, de Washington, però vet aquí que es va confondre d'adreça, es va perdre i va fer una hora tard, amb la qual cosa es va suspendre la seva intervenció i va haver d'entomar els irònics comentaris del rector. Tot un despropòsit digne de Paco Martínez Soria a "La ciudad no es para mi". Marca Espanya pura i dura, un cop més.

Això és el que hi ha, i amb aquests bous toca llaurar. Francament, més m'estimo les picabaralles de pati d'escola d'aquí que la malaptesa i el ridícul internacional d'algú que aspira a governar allà.

Comentaris (0)16-01-2015 12:13:31

Cadascú per allà on l'enfili.

Ja és ben veritat que cadascú per allà on l'enfili. Mentre nosaltres celebrem o lamentem (que de tot n'hi ha) la recuperació del clima d'entesa entre les principals formacions sobiranistes, a l'espera de més concrecions, alguns països del nostre voltant també tenen les seves propostes més o menys sensacionals, o sensacionalistes.

Aquests dies hem sabut que la ministra de Salut de Lituània, aprofitant el debat sobre l'eutanàsia, ha plantejat una solució a la pobresa: aplicar l'eutanàsia als pobres. Més concretament als que no tenen accés a l'assistència mèdica. No està gens malament, com a mesura d'estalvi. D'altra banda, i si trobem la proposta pròpia de latituds remotes, no són tan llunyanes les declaracions d'alguns representants del Partit Popular demanant-se si calia mantenir mantenir malalts crònics amb càrrec als pressupostos públics. Si fa no fa...

I una més, encara: les autoritats de la ciutat alemanya d'Schwerte proposen de fer servir un edifici que va allotjar les tropes de les SS destacades al camp de concentració de Buchenwald, com a alberg per a immigrants. Tot un exemple de reciclatge d'edificis. Això també és una bona mostra de desmemòria històrica. I d'això també en sabem força.

Realment, la sensibilitat i el respecte a la dignitat humana són les que són, al nostre entorn més immediat. Però això sí, el gran problema és si nosaltres votem o no. Santa paciència...

Comentaris (0)16-01-2015 06:09:28

Segons com es miri

Ja és ben veritat que les coses depenen de qui les miri i de com les miri, fins i tot. Si fa no res ens escandalitzàvem perquè un diari ultraortodox israelià hagués eliminat les dones de la foto de la capçalera de la gran manifestació de diumenge a París, en una clara expressió del seu posicionament respecte a allò de la igualtat de gènere, potser no estaria gens malament que encara ens escandalitzéssim més amb una altra foto, en aquest cas del satíric Waterford Whispers, que ha tingut la genial idea d'esborrar tots els homes d'una altra foto de la mateixa capçalera de manifestació.

A la vista dels resultats, no sé si em sembla més escandalosa l'acció del diari ultraortodox o la realitat política, en què les dones ocupen el digníssim lloc (i espai) que podem veure gràcies a la idea del Waterford Whispers.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Recomano aquesta segona foto com a prova fefaent del lloc real de les dones a les més altes esferes polítiques d'aquest igualitari i gens discriminador món occidental.

Efectivament, vivim en una societat del tot igualitària, també en qüestions de gènere.

Comentaris (0)15-01-2015 06:07:29

Si no vols caldo...

Allò que si no vols caldo, dues tasses, és el que m'ha vingut al cap després de tenir notícia de les instruccions d'un imam contra els ninots de neu. Segons ell, amb neu, no es podem fer més que representacions inanimades. Els ninos no entrarien dins d'aquesta categoria.

Deixant a banda el que pugui dir la norma islàmica al respecte (i val a dir que dubto molt que en parli), ha estat difondre's aquesta fàtua i va i neva a Aràbia Saudita. Casualitat? provocació divina? Desaprovació tàcita? No ho sé. Ni falta que fa. El que sí que faria falta, però, és començar a situar les coses al seu lloc. Un ninot de neu és un divertiment, una religió és una cosa molt més seriosa, i barrejar-ho tot sempre acaba generant monstres.

No sé si la neu és benvinguda o no a l'Aràbia, però com a mínim, segur que trenca la rutina i propicia un nou divertiment. I en aquesta vida, prou que val la pena divertir-se una mica, i més si és d'una manera tan innocent com jugant amb la neu.

Potser valdria la pena que aquells que dicten les normes, allà i aquí, pensessin un moment, abans de dictar-les, si realment serviran per fer-nos l'existència més agradable i la vida més feliç, al conjunt dels mortals que diuen servir. Igual canviava alguna cosa. O se n'estaven de segons quines ocurrències.

Comentaris (1)14-01-2015 06:10:21

Imatges que ofenen.

Hi ha imatges que realment ofenen. Una de les darreres, sense cap mena de dubte, és la de Mariano Rajoy, entre altres mandataris (teniu una bona relació en aquest editorial de Vilaweb), encapçalant la manifestació de París. Una manifestació, val la pena recordar-ho, en favor de la llibertat d'expressió.

De tota manera, el que sí que potser reflecteix aquesta imatge és la distància, cada cop més gran, entre determinats dirigents i la població en general. I és que si per a la immensa major part dels assistents, aquesta manifestació volia ser un crit en favor de la llibertat i de la tolerància, per a alguns, com ara Rajoy, era en pro d'un major control social, amb l'argument de la defensa de la seguretat.

I així estem. Mentre molts anem enyorant, cada dia més, la llibertat que se'ns escapa entre els dits, uns altres, com els actuals governants d'Espanya, prou feina tenen a inventar mesures i normes que restringeixin més i més els nostres drets fonamentals com a ciutadans.

I si penseu que no tinc raó, proveu d'imaginar Rajoy demanant llibertat d'expressió. Ell, justament ell, que nega el dret a votar, que té declarada la guerra a Internet, o que està preparant una llei que ha d'autoritzar tota mena d'invasions arbitràries de la nostra intimitat. Una imatge esperpèntica. Més encara que la que han publicat els mitjans, que déu n'hi do.

Però bé, la política mediocre i hipòcrita ja les té, aquestes coses.

Comentaris (1)13-01-2015 06:07:39

L'eina i la cosa

És habitual confondre l'eina amb el resultat. Bé, de fet, és habitual en determinats àmbits, perquè un fuster, per exemple, mai no pensaria que una bona polidora serveix per tancar una casa. Sap perfectament que per a això cal una porta. L'eina serveix per fer la cosa, però no és la cosa.

Encara que soni absurda, aquesta és la impressió que fa dies que tinc sobre la nostra classe política. La finalitat no són les llistes que es facin o no, ni tampoc, fins i tot, les eleccions. Això només són instruments que han de permetre, en el seu cas, comptar-nos per bastir un parlament amb una majoria sobiranista prou àmplia (i no val allò de la majoria absoluta pelada i encara assolida amb pactes tan fràgils com interessats, que és el que ja tenim) que ens permeti anar més enllà, si en som prou els que ho volem.

Però és clar, seguim amb la polidora a les mans com a element que ens ha de permetre obrir i tancar casa nostra. I així, els fets ho demostren (i més que ho demostraran, em temo), no anem enlloc.

Els polítics diran que és estratègia, respecte a la diversitat, voluntat de construir grans majories, o el que voldran. Per a mi, l'espectacle penós de les darreres setmanes només té un nom: vol gallinaci. Poca alçada de mires, si voleu. O encara més, farsa. I la farsa sempre amaga l'engany.

Comentaris (2)12-01-2015 06:14:20

Excuses?

Fer una feina qualsevol mai no és fàcil, si el que es vol és fer-la bé. Aquesta afirmació em sembla que és perfectament vàlida per a qualsevol professió i per a qualsevol activitat humana, de fet. Per aquest motiu, m'ha cridat molt l'atenció aquest interessant article sobre com es pot convertir un problema en una solució, escrit per un professor.

He de dir que la feina de docent em sembla una de les més complicades que hi ha, perquè tots tenim experiència, tant pròpia com en el cas dels nostres, de tot el bé i de tot el mal que pot fer un determinat professor, segons la seva manera de comportar-se dins d'una aula. Tot sovint, una actitud no prou professional o no prou humana, pot comportar greus conseqüències. Per aquest motiu, segurament, em va cridar tant l'atenció aquest text que us proposo de llegir.

A tall de resum, i més enllà dels exemples concrets que proposa, la idea de fons és substituir el prou conegut "és que" per un infrautilitzat "podríem", en el moment de començar algunes frases. De fet, intentar posar la solució davant del problema, i no fer servir sempre les excuses per bandera.

Evidentment, aquesta reflexió em sembla utilíssima molt més enllà de l'àmbit escolar. Us imagineu una societat en què les persones poguéssim oblidar per sempre l'expressió "és que"? Ben segur que la vida seria infinitament més agradable i que tots en sortiríem guanyant.

Comentaris (1)11-01-2015 07:32:14

El gran perill

Punt final (si més no de moment) als assassinats de França. Tanquem dos episodis que han deixat una macabra nòmina de difunts, però sabem del cert que aquest tipus d'accions tornaran a passar. A París o allà on sigui, però tornaran a passar.

Més enllà dels fets singulars que ens han commogut els darrers dies, hi ha el gravíssim perill de les seves conseqüències. Marine Le Pen va estar molt ràpida a demanar un referèndum sobre la pena de mort, amb els primers morts encara calents. A casa nostra, a Garcia Albiol, alcalde popular de Badalona, li va faltar temps per identificar immigració amb terrorisme i apuntar una política migratòria absolutament restrictiva. Podem dir que són declaracions fetes en un moment de ràbia, si voleu. Potser sí, però mirem algunes portades d'avui mateix, per veure que l'odi latent contra els que no pensen com nosaltres i l'ànsia de dominació per la força només esperen que s'obri una mínima escletxa per sortir amb tota virulència.

Només dos titulars de primera plana. ABC: "Francia venga a sus muertos". El Mundo: "Acribillados los tres terroristas tras 54 horas de pánico en París". Aquest és l'estat d'ànim de bona part de la població europea, no ens enganyem. Aquest també es el gran enemic que cal combatre, no ho oblidem mai, si no volem repetir errors gravíssims d'un passat cada dia més proper, perquè la incapacitat de resoldre políticament els conflictes només genera populisme, demagògia, odi i violència, molt sovint a l'ombra aquells que fan bandera de la democràcia i de les llibertats, però que realment només aspiren a imposar la seva raó i les seves veritats absolutes. D'exemples passats i recents ens en sobren.

Comentaris (0)10-01-2015 07:22:40

Un país nou amb gent vella?

No sé com acabarà tot això del procés, les eleccions i tot plegat. A hores d'ara sóc incapaç d'aventurar res, més enllà que hi haurà eleccions anticipades, perquè cada dia que passa són més inevitables. Els dubtes se'm plantegen quan em demano si serviran per altra cosa que per atomitzar més un parlament ja prou ingovernable, a hores d'ara.

Vivim en un país petit, amb una població reduïda, però amb una pila d'històries d'amors i d'odis massa recents i massa presents. D'altra banda, la nostra classe política, si ens la mirem de prop, no ha canviat tant com caldria al llarg de les darreres dècades, més enllà del que obliguen el pas del temps i l'edat.

I així és molt difícil construir un país. És molt complicat crear quan hi ha tants deutes i tants recels encara frescos. Perquè no ens enganyem, els darrers anys (dècades, si voleu) de la nostra història s'han escrit en clau de pugnes personals, d'enfrontaments d'egos majúsculs i de pataletes gairebé de pati d'escola, com si allò de "t'ajunto o no t'ajunto" fos un argument definitiu en el moment de trobar aliances. I aquí ens trobem.

Ens calen cares noves, idees noves. I, sobretot, ens cal gent nova, sense el llast dels greuges del passat ni de les rancúnies gairebé infantils. Només així aconseguirem construir un nou país i un nou estat. De moment, que vagin fent i desfent llistes, candidatures i propostes, a base de cops de colze més o menys mal dissimulats, que això no ens pot dur enlloc.

Veurem on es troba la intel.ligència, la generositat i l'autèntic sentit d'estat, si és que realment n'hi ha, ara que el temps comença a córrer en contra nostra i el risc de trencament entre la societat i uns partits massa ancorats en el passat es fa més i més evident cada dia que passa.

I és que és molt difícil construir res de nou amb eines velles.

Comentaris (0)09-01-2015 06:49:46

Una mica de memòria

1977. El mes de gener, l'autoanomenada Alianza Apostólica Anticomunista, grup d'ultradreta, ultracatòlic, d'inspiració feixista i d'activitat terrorista, assassinava cinc advocats laboralistes i en feria quatre al seu despatx del carrer Atocha, de Madrid.

Pocs mesos després, el setembre del mateix any, la revista satírica i humorística El Papus rebia un paquet bomba enviat per la mateixa Alianza Apostólica Anticomunista que, en esclatar, va deixar un mort i disset ferits.

Eren els anys foscos de les acaballes del franquisme, quan el règim dictatorial es resistia a perdre el monopoli del poder i quan dictadura i catolicisme mantenien uns límits tan difusos com durant tota la postguerra. La seva paraula era dogma de fe i, per tant, es podia imposar amb qualsevol mitjà que es considerés necessari. En l'àmbit de les veritats absolutes, tot s'hi val. Ja ho sabem.

2015. 7 de gener a París. Al crit d'"hem venjat el profeta", uns fanàtics islamistes es prenen la justícia per la seva mà i assassinen 12 persones, en un atac contra el setmanari satíric Charlie Ebdo. La causa? Unes caricatures de fa més de vuit anys referides a Mahoma que algú va considerar ofensives i mereixedores de pena de mort.

Gairebé quaranta anys de diferència entre uns fets i l'altre, però massa elements en comú. Sempre la defensa a ultrança d'una suposada veritat absoluta i l'empara ideològica d'una determinada religió; l'argument més definitiu per justificar qualsevol cosa que es vulgui fer.

Un atemptat islamista en un país on l'extrema dreta xenòfoba pren més força cada dia que passa. Més aliment per a la intransigència en una Europa cada cop més radicalitzada, on les proclames islamofòbiques i contra la immigració són massa habituals. Ja és ben veritat que els extrems tendeixen a tocar-se, i a nodrir-se mútuament. Mala peça al teler de la democràcia i de la convivència.

Que descansin el pau uns ninotaires que només aspiraven a exercir la seva feina en llibertat. Un bé cada dia més preuat i més escàs, dit sigui de passada.

Comentaris (0)08-01-2015 06:20:03

Pròxima estació...

Ja està. S'ha acabat el Nadal. La marxa dels Reis d'Orient marca la fi d'unes setmanes intenses i diferents, presidides per un curiós clima de pau, d'innocència, de bona voluntat, de consumisme, de retrobament, o del que vulgueu, però que, en qualsevol cas, trenquen una rutina que ara retrobem.

Però com que, en el fons, ens agrada més allò que és extraordinari a la grisor dels dies sempre iguals, ja comencem a pensar quina serà la propera estació del calendari, la propera cita festiva. De fet, quan encara no hem desat els guarniments nadalencs, ja comencem a pensar en carnaval, la celebració de la disbauxa i del transformisme per excel.lència.

En aquest període d'entrefestes, potser ens podem demanar si la classe política ha fet Nadal (i de quina mena) i si també està pensant en quina disfressa lluir pel carnaval, quan qui sap si estarem en ple cicle electoral, o a les portes d'unes eleccions municipals prou anunciades. Sigui com sigui, penso que agrairíem, ni que només fos per un cop, una mica de claredat, de responsabilitat, de sentit de país (no sé si puc gosar a reclamar sentit d'estat), perquè la gent del carrer comencem a estar una mica tips d'espectacles tan mediàtics com lamentables, i comencem a exigir que se'ns escolti. Bé, potser caldrà veure si els Reis Mags han fet cas a més d'una carta que anava en aquesta línia, o si la disfressa de carnaval seguirà marcant la pauta.

En el fons, no serà que ens agrada estar contents i enganyats, pensant que anem molt lluny quan gairebé ni ens movem?

Comentaris (0)07-01-2015 06:21:35

Nit de Reis

Ha tornat a passar. Puntualment, com cada any, la nit de reis ens ha retornat a aquell territori amagat, oblidat, de la nostra infantesa, on records i il.lusions conviuen i se'ns tornen a mostrar cada gener, després d'aquella confessió, sempre present, de si ens hem portat molt o bastant bé, i si hem estat més o menys bons, els darrers dotze mesos.

Ens han tornat a visitar els Reis Mags, amb el seu carregament de fantasia, i amb les seves immenses ganes de fer realitat tots els nostres somnis infantils, o ja no tant i ara més adults. Les primeres llums del dia ens descobriran un seguit de paquets de mil coloraines, farcits d'afecte i de ganes de fer feliços aquells que estimem.

La nit de Reis és el retrobament anual amb el nen que encara portem a dins, encara que sovint massa amagat en l'embolcall que la societat i la maduresa ens obliguen a posar-li perquè faci més goig. Obrim els regals, estripem amb ànsia els papers, llancem ben lluny les llaçades i deixem que la fantasia, la innocència, i les ganes de creure i confiar en aquests éssers màgics, vinguts de terres desconegudes, tornin a ser les úniques protagonistes de les nostres vides. Deixem-nos enlluernar per la llum misteriosa de l'estel d'Orient, encara que només sigui per unes hores, i tornem a veure el món amb els ulls grossos de qui mira a través de la il.lusió i de l'esperança.

Bon viatge de tornada, majestats. Gràcies per tot plegat, i fins l'any que ve.

Comentaris (0)06-01-2015 07:00:59

Democràcia tutelada

Si algú encara es pensava que vivim en una societat democràtica, on els ciutadans de cada país tenen dret a elegir els seus destins i els representants polítics que els ajudin a arribar-hi, ja pot anar deixant la innocència en un bagul a l'últim racó de les golfes, perquè els fets dels darrers mesos ens van presentant, amb tota la seva cruesa, la gran mentida en què vivim des de fa dècades.

Potser pensareu que em refereixo al procés català; a allò que en absència de violència es pot parlar de tot i al nostre reiteradament negat dret a decidir. També, però no només. Ja sabem de sobres que Espanya no és cap model de respecte a la llibertat, ni de democràcia. Imagino que són massa segles de poder absolut. Però el que motiva aquestes ratlles és la reacció europea, liderada per Alemanya i els seus màxim representants polítics (de les institucions econòmiques internacionals, millor ni parlar-ne) sobre una hipotètica victòria de Syriza a les eleccions gregues.

Ara ja és més que evident. Podem votar cada 4 anys, o quan calgui, però sempre i quan el guanyador de les eleccions sigui alguna de les formacions polítiques tolerades per les autoritats internacionals (i pels poders fàctics). Que aparegui algú de fora d'aquest mar de placidesa política -diguem-li Syriza, per exemple-, fa que els guardians de l'ordre (sobretot econòmic) disparin tota la seva artilleria en forma d'amenaces gens dissimulades.

Això passa avui a Grècia. Potser d'aquí a uns mesos a Espanya? O si em permeteu: per què no passa a França, on l'ascens de l'extrema dreta sembla imparable? Algú té encara dubtes que vivim en democràcies tutelades, on les diferències ideològiques que han marcat el ritme polític els darrers cinquanta o cent anys ja són només qüestió de matís, i que les seves diferències no inquieten ningú? Això sí, que ningú no es mogui de l'ordre establert o es posarà en marxa l'apocalipsi política i econòmica, tant si es tracta de Grècia, i el seu resultat electoral, o de Catalunya, que encara aspira a poder votar en llibertat.

Comentaris (1)05-01-2015 08:06:10

Propòsits

Ja som dia 4 de gener i segueixo sense ser capaç de formular cap propòsit per a aquest nou any. No tinc massa clar si és un excés d'autocomplaença, poca ambició, una mica massa de supèrbia, o que amb els anys m'estic tornant més i més insípid, o que el temps em va demostrant que massa coses no depenen de mi. Però no hi ha manera. No aconsegueixo plantejar-me cap compromís important per a aquests propers mesos.

A la vista de la situació, ja que els Reis són a tocar i com que no sembla fàcil que enguany ses majestats passin, per exemple, el 27 de novembre (i es que vist el que ens espera, estaria molt bé allargar el bucle nadalenc uns quants mesos) em temo que no tindré més remei que tirar endavant amb un any sense grans propòsits.

Així doncs, 2015 serà un any lliure de compromisos personals. Hauré de mirar de passar-lo com sempre, sense pena ni glòria, mirant de no fer més nosa que la inevitable; intentant que aquells que estimo sàpiguen que segueixo al seu costat, sempre i per a tot; provant de descobrir coses noves, llocs nous, en la millor companyia; mirant d'adquirir paciència infinita amb tot allò que no m'agrada; aprenent formes i maneres noves i millors de fer les coses... En el fons, vivint. Vivint de la millor manera possible en el meu petit univers personal i meravellós.

I per a tots els que teniu propòsits ferms, molta sort. Que els pugueu tirar endavant com voleu, i que això faci que la vostra vida sigui una mica millor, una mica més amable, i molt més enriquidora. Per la meva banda, i tot i que sense propòsits, no aspiro a res més.

Comentaris (3)04-01-2015 08:13:57

Paraules de cap d'any

Ho admeto: no vaig seguir el discurs de cap d'any del president. Més encara, no he perdut ni un minut a seguir els dels diferents presidents autonòmics espanyols. De tota manera, i malgrat la meva clara intenció d'ignorar aquests habitualment desafortunats espectacles nadalencs, no he pogut evitar saber que qui més qui menys, si parlem de presidents autonòmics, no s'ha estat de carregar contra Catalunya, les seves institucions i el nostre desig de decidir el futur.

No em consta que el president Mas digués res contra Extremadura, Andalusia o cap altre territori espanyol. Potser és que no vaig seguir el seu discurs, però no em consta. I de fet, no tinc cap dubte que, si ho hagués fet, la repercussió mediàtica hagués estat brutal.

Potser aquesta és una diferència més entre nosaltres i ells: ells poden dir el que vulguin de nosaltres, amb absoluta impunitat, quan no amb complaença general, i nosaltres hem de callar, creure i entomar qualsevol mena de reprimenda a les nostres males accions que ens vulguin fer arribar els nostres entranyables protectors. No oblidem que ho fan pel nostre bé.

Ara de debò: us imagineu què passaria si un dia el president es posa a dir el que li vingui de gust contra Andalusia, Aragó, Extremadura, o Madrid, posem per cas? Suposo que això també és poder. Poder dir el que et vingui de gust sense que passi res. I ja sabem qui el té i qui no.

Comentaris (1)02-01-2015 07:40:04

Una perfecta desconeguda

Margaret Hamilton. Ho admeto, aquest nom no em diu res, absolutament res. No em sona a cap cantant famosa, ni a cap model, ni a la dona de cap famós, ni a cap política. De fet, fins que no vaig poder llegir aquest interesantissim article de fa uns dies no vaig saber qui era.

Ara sí. Ara sí que ja tinc una petita idea de qui és Margaret Hamilton. Ni més ni menys que una de les principals responsables que l'home arribés a la lluna, gràcies a la seva feina de desenvolupament del programari de Apolo 11. Val a dir que també és la persona que va encunyar el concepte d'enginyeria del software, fent evolucionar una funció que en el seu moment era una aplicació més de la mecanografia a justament el que ara coneixem. Doble mèrit si intentem imaginar com eren els sistemes informàtics de finals dels anys seixanta.

En els temps que corren, en què la dona, cada dia més, va retrocedint socialment cap a les funcions tradicionals de mare i esposa (quan no a simple cos bonic que exhibir), em sembla interessant redescobrir personatges que, des de l'anonimat, han contribuït, i de quina manera, a fer avançar el món.

Ara que anem estrenant any, potser caldria fer el propòsit de mirar recuperar entre tots la dignitat de la dona i de posar al dia el seu paper en el món, tot aprofitant que s'acabarà la campanya de Nadal, amb els seus infumables anuncis de colònies. Tot i que em temo que aquest desig tindrà el mateix recorregut que la major part dels que es fan aquestes dates.

Comentaris (0)02-01-2015 06:37:11

Comencem com cal

Algú va dir (no sé qui, perquè he llegit la idea atribuïda a diferents escriptors) que sempre és millor que la inspiració ens agafi treballant. Això és el que m'ha vingut al cap pensant en aquest any que tot just acabem d'encetar i en tots els bons desigs i millors propòsits que ens acostumem a plantejar.

D'acord que moltes coses, en la nostra vida, no depenen de nosaltres i que és molt difícil que puguem arribar-les a controlar (de canviar-les, millor ni en parlem). Però també és cert que l'estat d'ànim, la predisposició o l'actitud, diguem-ne com vulgueu, ajuden. Per tant, potser millor que tots aquests propòsits que ens fem i desigs que regalem als altres ens agafin ben posats en matèria, amb tot el que bonament puguem ben a punt.

Comencem l'any. Fem-ho bé, doncs. Amb el posat d'aquells que volen (no que esperen) que sigui millor que el passat, havent fet tota mena de sortilegis i havent seguit totes les tradicions hagudes i per haver, si voleu; però, sobretot, amb la convicció que l'aposta mereix. Per nosaltres que no quedi.

I si teniu el privilegi de compartir la vida amb algú que pensa d'aquesta manera (evidentment no parlo de cap escriptor de frases memorables), teniu bona part de la feina feta, perquè l'entusiasme s'encomana.

Bon any.

Comentaris (0)01-01-2015 08:10:53