login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Tot és ben legal

Els darrers dies hem assistit, amb cara d'estupefacció -o potser no-, a un seguit d'esdeveniments que, tot i que segurament no ens fan cap gràcia, són absolutament legals, d'acord amb la legalitat espanyola i la lectura que se'n fa en aquests moments. Repassem:

- El Tribunal Constitucional sentencia que els catalans no podem fer consultes, a no ser que sigui per elegir la pubilla de la festa major, i poc més. Tocat i enfonsat una de les línies de flotació de qualsevol democràcia: la capacitat d'escoltar la voluntat del poble.

- El jutge Santiago Vidal és apartat de la seva feina durant tres anys per escriure una proposta d'hipotètica constitució catalana, durant el seu temps lliure. Si un és jutge pot dir qualsevol cosa, menys si es considera que pot anar contra la indissoluble unitat de la pàtria.

- El BOE oficialitza els continguts de l'assignatura de religió catòlica, tot considerant continguts a qualificar l'aprenentatge d'oracions o la veritat del creacionisme, ni que sigui negant els arguments científics. Gran avenç en la qualitat del sistema educatiu.

Tot és perfectament legal: negar el dret a opinar per vies democràtiques i en absència de violència (desmuntat per la via dels fets el gran argument anti-ETA), negar el dret a pensar lliurement i expressar les opinions públicament (la Constitució es veu que també ho deu prohibir), o negar la ciència i els seus raonaments, en una expressió absurda de nacionalcatolicisme per acontentar la clientela més radical i fer-li oblidar la mentida de la reforma de la llei de l'avortament.

I és justament perquè tot això és legal a Espanya, que no hi vull ser. I m'atreviria a dir que no ens convé ser-hi, si volem viure en una societat lliure, justa i on el pensament i la raó puguin créixer i expressar-se sense por a represàlies,

Comentaris (1)28-02-2015 06:19:57

Mons paral.lels

Igual com en una mala pel.lícula, la realitat de cada dia ens demostra que hi ha altres mons, però que són ben a tocar. No parlo de ciència ficció, ni d'universos paral.lels. Parlo de realitats tangibles que conviuen completament alienes les unes a les altres, pel que sembla.

Fa nomes un parell de dies, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, afirmava amb tota contundència que la sortida de la crisi és un fet, perquè tots els indicadors macroeconòmics així ho palesen. Una fantàstica notícia, si no fos perquè l'altra realitat, no aquella on viu el senyors Valls i uns altres com ell, sinó la que té atrapats milers i milers de ciutadans, sembla que es vulgui entestar a portar-li la contrària.

I és que malament rai si la suposada sortida de la crisi ha d'implicar, tal com passa actualment, que el 20% de la població visqui sota el llindar de la pobresa; que el mateix percentatge, si fa no fa, es pugui aplicar a la gent que vol treballar i no ho pot fer; que aquest percentatge és dupliqui, i més, si parlem de joves sense feina; o que la caiguda de poder adquisitiu de les famílies, per les successives baixades de sous, sigui alarmant, mentre els preus dels productes bàsics, aigua, electricitat i gas inclosos, no facin més que pujar any rere any; o que no sigui estrany trobar ofertes de feina sense remuneració. Bonica recuperació econòmica.

Aquest és el nostre país, avui. Un país oficialment en fase de creixement econòmic, però socialment empobrit fins a límits intolerables. Un país on conviuen dos mons paral.lels perfectament separats per unes poques illes de cases.

Comentaris (0)27-02-2015 06:16:35

Més clar, difícil.

El Tribunal Constitucional es carrega la llei de consultes catalana. Cap novetat, ni res que no fos més que previsible. Fins i tot les reaccions de qui n'ha volgut parlar han estat previsibles. Espanya no vol que Catalunya s'expressi lliurement i democràticament, i per evitar-ho mobilitza també tot el seu arsenal normatiu, jurídic...

La part bona? Que ja podem anar deixant de somiar truites. Un referèndum és impossible. Ni el Constitucional ens deixarà mai que el fem, ni els grans partits espanyols tampoc. Tema tancat, doncs.

I ara què? Doncs a fer servir les eleccions com a instrument de consulta. I a partir d'aquí, i en funció del resultat, cap a la proclamació de la independència. Consideració important que no hem de perdre de vista: el futur ja només depèn de nosaltres. No podem esperar res d'Espanya, per més que les sirenes cantaires, disfressades de no se sap ben bé què encara refilin amb allò del federalisme, la tercera via i tot el que la realitat s'encarrega de soterrar una mica més avall, cada dia que passa.

Tenim encara uns quants mesos per dissenyar unes eleccions que siguin realment el referèndum que ens prohibeixin. Unes eleccions que deixin ben clar, en funció del resultat -aquesta és la clau de volta-, i davant de tot el món democràtic, que Catalunya vol ser el nou estat d'Europa. Com ho hem de fer? que es comencin a arremangar els polítics autoproclamats sobiranistes, que tenim a tocar la darrera oportunitat en dècades, per no dir en segles. O tot, o res. Aquesta és la cruïlla on ens trobem, i el Constitucional ens ho ha volgut recordar.

Ja ho va dir ahir el propi Rajoy: "quan una sentència és unànime és que alguna cosa passa". I tant que passa. No en tinc cap dubte.

Comentaris (0)26-02-2015 06:13:47

Quan ningú sap estar a l'alçada

Encara ressonen els ecos de la compareixença del matrimoni Pujol-Ferrusola i del seu primogènit a la comissió parlamentària que, si més no en teoria, ha d'aportar llum sobre la corrupció i, francament, és trist, però penso que ningú no va saber estar a l'alçada ni de les circumstàncies, ni del lloc on va tenir lloc la compareixença: el Parlament de Catalunya.

Jordi Pujol va acabar adoptant el rol de iaio enfadat, capaç de renyar qui calgui si alguna cosa no és del seu gust. Marta Ferrusola va perdre els papers en més d'una ocasió, arribant a la gosadia d'afirmar que els seus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere, quan un de cada cinc ciutadans de Catalunya (aquest país que no mereix no sé què, segons ella) és al llindar de la pobresa, en el millor dels casos. I el fill gran de cal Pujol va exhibir una arrogància impròpia en molts moments, que va servir, bàsicament, per deixar en evidència el poc nivell dels seus suposats interrogadors i la seva pròpia supèrbia.

Per la seva banda, els diputats que representaven els grups parlamentaris van fer gala d'un papanatisme intolerable, més pendents d'acusar sense arguments ni proves per tal d'aconseguir uns segons de glòria al Telenotícies, que d'esbrinar la veritat. "Diuen, diuen, diuen", i és ben veritat, només diuen el que abans han dit els diaris.

El resultat de tot plegat? Dues conviccions, si més no per part meva: que l'oasi català pujolista no va existir mai (potser era més finca que oasi); i que el nivell general dels nostres representants polítics és una mica més que justet.

El millor de tot aquest drama? Un David Fernández exercint de president, i assumint amb rigor aquest paper, i el fet que tothom es va acabar posant al lloc que li correspon, per mèrits propis.

Comentaris (1)25-02-2015 06:13:23

Exemples que reconforten

No és el primer cop que veiem imatges com aquestes -de fet, només ens cal tirar quatre anys enrere per trobar-ne una altra de ben similar a Egipte-, però sempre és tota una lliçó que un grup de persones d'una determinada religió protegeixin la pregària d'unes altres d'una altra religió, en qualsevol lloc on els enfrontaments bèl.lics o el terrorisme es disfressen de dogmes de fe.

Ara, justament ara que els recents atemptats de París i Copenhagen, suposadament per venjar insults a Mahoma, han fet trontollar la fràgil convivència entre confessions religioses, és gratificant comprovar que, un cop més, les persones estan per sobre dels fanatismes, plantant-se amb un silenciós i contundent "no en el meu nom" ("no, en nom de cap déu", si voleu)

Imatges com aquesta d'Oslo ens reconcilien amb el gènere humà i la seva capacitat per buscar la pau, la concòrdia i la convivència, fins i tot en les circumstàncies més complicades.

Comentaris (0)24-02-2015 06:05:56

L'energia no és cara

En perfecta coherència amb les mentides -perdó, declaracions- del ministre Soria sobre els preus de l'energia i la seva no pujada, l'alcale de Quatretonda (País Valencià) i company de partit del ministre, ha decidit que l'energia és barata, si més no per a ell. I és que no ha tingut altra ocurrència que fer talar un arbre emblemàtic situat a la també emblemàtica Plaça de la Constitució i fer-se'l dur, un cop ja era llenya, a casa seva.

La notícia és tot un esperpent en ella mateixa: en primer lloc, tot un atemptat vegetal contra la Constitució, més concretament contra la plaça que du el seu nom. En segon lloc, per la barra d'ordenar que l'arbre, fet combustible, faci cap a casa seva, evidentment de franc, i suposem que amb el transport inclòs. I finalment, per justificar tot plegat perquè l'arbre, diu, feia malbé el paviment. El que no farà malbé, ben segur, és la seva caldera o llar de foc.

Efectivament, per al PP, l'energia no és cara. Senzillament és gratuïta. Per a la resta de mortals, les coses no són ben bé igual. Proveu de talar un arbre i endur-vos la llenya, a veure que passa. Fins i tot a Quatretonda.

Comentaris (1)23-02-2015 06:13:41

Regals

Qui no ha rebut mai un regal? Vull dir, un regal en el sentit més clàssic de la paraula. Un regal d'aniversari, un regal de Nadal, un regal de benvinguda, un regal de comiat, o un regal sense motiu, fins i tot.

Un regal sempre és una sorpresa, perquè és allò que algú que ens aprecia, per una raó o altra, i que ens dóna, sense esperar res a canvi, alguna cosa que li feia poca o molta falta, que necessitava, i a la qual renuncia. Pot ser temps, diners, algun objecte personal, unes paraules... que passa a ser nostre, gràcies a la seva generositat i, per damunt de tot, del seu afecte. I és que un regal sense afecte és tan sols una mena d'engany emocional, a nosaltres mateixos, en primer lloc.

Aquesta setmana que tanquem n'he rebut uns quants de regals. Algun d'inesperat, algun de sorprenent, algun de més o menys imaginat... regals de tota mena, i regals que agraeixo de cor, perquè sé que tots tenen una cosa en comú: tots venen de gent que estimo i que, pel que sembla, també m'estima.

No oblidem mai el costum de fer regals. Perquè en el fons, és una manera més de dir que algú és molt important per a nosaltres. I en els temps que corren, aquest és un valor escàs i extraordinàriament valuós.

Comentaris (0)22-02-2015 19:12:53

La comoditat de l'experiència

Quan tens una certa edat és prou senzill mirar el món des d'aquesta perspectiva, sovint ja més enrere que endavant i, per tant, amb una perspectiva que porta a relativitzar moltes de les coses que uns pocs anys abans eren fonamentals, i que ara tot just arriben a la categoria d'anecdòtiques.

En el fons, mirem el món amb els nostres ulls de present, sense fer l'esforç de mirar-lo amb ulls de memòria. D'aquesta manera evitem el risc de la incertesa, del vertigen que sempre produeix el futur i, des d'aquesta còmoda posició, donem consells i dictem judicis de valor sobre les vides dels altres.

D'acord. No ho fem amb mala fe. Ho fem pensant que l'experiència és bona consellera. Però també és cert que massa sovint no ens prenem la molèstia de posar-nos en el lloc d'algú molt més jove que nosaltres, carregat de projectes, d'il.lusions i de dubtes, abans d'obrir la boca.

Potser val la pena intentar fer l'esforç de recuperar el record de quan nosaltres érem també molt joves, amb tota la vida encara per viure i amb unes expectatives d'èxit gairebé infinites, i des d'aquesta perspectiva mirar què podem dir realment per ajudar a qui ens demana ajuda, o consell, o senzillament paciència i suport.

Sortir dels espais de confort sempre és una aventura. I l'edat i la suposada experiència són alguns d'aquests espais. Així és que quan tu, que ets tan jove i tens tantes ganes de fer coses em demanis l'opinió, intentaré, i no sempre me'n sortiré, respondre't des del record de quan tenia la teva edat; des del record de quan la lluna havia de cabre en un cove; en el meu cove, de fet. Només llavors podré tornar al present, mirar-me a mi mateix i parlar realment des de l'experiència. Des de la meva experiència, perquè no en tinc cap altra.

Comentaris (0)21-02-2015 06:50:43

Avortat

Finalment, la famosa hipotètica reforma de la llei de l'avortament del PP ha estat avortada. Primer va caure el seu principal impulsor: el ministre Gallardón; i ara sabem que tot aquell enrenou, totes aquelles manifestacions ultracatòliques, tots aquells escarafalls en favor de la vida, només han servit per posar en evidència, un cop més, la gran mentida que era el suposat programa electoral del PP.

Al cap i a la fi, no s'haurà tocat ni un sol supòsit d'avortament legal. Ni una línia de la legislació vigent. Tota la modificació és fer la vida una mica més difícil a les joves entre 16 i 18 anys que es veuen obligades a prendre la dramàtica decisió d'avortar, perquè necessitaran el permís patern per fer-ho. Val a dir que, en molts casos, segur que ja hi comptem, amb la complicitat i la comprensió dels seus pares, però aquelles que no, aquelles a qui la por fa amagar aquesta dura decisió, restaran molt menys protegides i hauran d'avortar d'amagat, sense condicions, gràcies al govern que tant defensa la llibertat i els més febles (això diuen, no?)

En resum: que a canvi de no canviar res i de complicar la vida a les dones més vulnerables, el PP presumirà d'haver complit un altre punt del seu programa: modificar la llei de l'avortament. Francament, per a aquest viatge...

El que jo em demano és què pensaran totes les persones que de bona fe anaven a les manifestacions antiavortistes i que van donar el seu vot a aquesta colla, convençudes que aquests polítics compartien amb elles principis i maneres d'entendre la vida. Segur que s'han de sentir profundament manipulades i enganyades. I amb raó.

Cada dia que passa es veu més clar que l'ideari del PP no és més que un seguit de mentides per mantenir-se al poder, en benefici propi. Exclusivament en benefici propi i sense cap respecte per res ni per ningú.

Comentaris (2)20-02-2015 06:11:57

En català, si us plau

Mai no hauria imaginat Maria Dolores de Cospedal incitant la seva gent (la del PP) a utilitzar el català de manera sistemàtica. Bé, de fet, la cosa té trampa. El que de Cospedal vol és fer servir sempre la denominació "Ciutadans", en català, per referir-se al partit liderat per Albert Rivera, per tal de desqualificar-lo com a proposta vàlida per al govern d'Espanya, pel fet que és català.

Vaja! El pobre Rivera titllat de català, de no apte per a Espanya... com s'ha de veure el pobre home. Amb tot el que ell ha fet per fer fora el català de la vida pública i ara es veu així, tan injustament tractat i víctima de la seva pròpia catalanofòbia. Si fins i tot ha fet eliminar el català de la seva web, la criatura.

De tota manera, hi ha un parell de detalls que em fan força gràcia. El primer, que finalment el PP es descari i assimili ús del català i desqualificació política. Molt democràtic i molt respectuós amb la diversitat lingüística. El segon, que temin realment els possibles resultats electorals de Ciutadans, tot i les seves classes de pesca a Andalusia.

Sigui com sigui, sempre és divertit escoltar els populars espanyols fent servir, ni que només sigui una paraula, el català, i malgrat totes les variants de pronunciació que són capaços d'exhibir per dir-la.

Comentaris (0)19-02-2015 06:07:51

Qüestió d'honor

Si mirem el diccionari, s'hi defineix "honor" com la qualitat moral que emmena algú a no fer res que el pugui desmerèixer en l'estima dels altres o en la pròpia. D'honor deriva l'adjectiu honorable, evidentment.

Les diferents compareixences que es van fent a la comissió parlamentària que s'ocupa de la corrupció política en general, i del cas Pujol en particular, de moment, van projectant massa ombres, cada cop més difícils d'esvair, sobre l'honorabilitat de la família de l'expresident. Les darreres, sense anar més lluny, sobre la pròpia Marta Ferrusola. Caldrà veure com acaba tot plegat, però el que em sembla evident és la pèrdua definitiva i irreparable del bon nom d'aquesta família i de gairebé tots i cadascun dels seus membres.

Recuperant la definició que apuntava al començament, semblaria incompatible la presidència d'un país amb els suposats tractes de favor familiars i, sobretot, amb un tren de vida de luxe desmesurat, amb què s'han mostrat alguns dels fills Pujol, amb absoluta independència del clima econòmic general del país al llarg dels anys. Mala peça al teler, tot plegat.

Potser aniria bé mirar de recuperar el sentit real de les paraules i tornar a exigir als polítics la condició de persones d'honor, tant si el tractament que reben incorpora l'honorabilitat o no, perquè ja sabem que el nom no fa la cosa. Aquesta, sense cap mena de dubtes seria la millor aportació que podria fer aquesta comissió parlamentària: recuperar el significat dels mots, i l'honorabilitat de l'honor. De les responsabilitat penals, si és el cas, ja se n'ocuparan els tribunals, que és la seva feina.

Comentaris (0)18-02-2015 06:06:04

Sanitat poc saludable

Ja fa temps que se'n parla força de les llistes d'espera de la nostra sanitat pública, o de les retallades, o dels diferents models de gestió, més o menys privats, que cal aplicar-hi. El resultat no passa de ser una sèrie de xifres i xifres que aspiren a ser una foto ajustada del sistema sanitari.

Però molt més enllà d'aquesta radiografia econòmica, hi ha la realitat de l'atenció sanitària als hospitals públics -sense anar més lluny-, justament allà on és més necessària, perquè tothom que hi és ha ingressat per algun motiu prou greu, i allà on la línia entre la vida i la mort no sap de números.

M'ha animat a escriure sobre el tema, aquest article sobre les reflexions d'una infermera. Bé, aquest article i l'experiència recent d'haver hagut de freqüentar, com a acompanyant, un d'aquests modèlics centres hospitalaris que tinc ben a prop. La meva opinió? molt en línia del que diu Saturnina Gallardo: infermeres que no poden atendre com cal ni les cures més greus, perquè el nombre de pacients al seu càrrec supera la seva capacitat; instal.lacions envellides, deprimides, mal ventilades, mal climatitzades, gens adients, al capdavall; cirurgians inhumans que han abandonat qualsevol resta de respecte a les persones en pro d'una suposadament correcta (o no!) actuació; desatenció del pacient a tots els nivells; errors generals, fins i tot en la dieta o en la medicació... i tot un cúmul de despropòsits que puc anar relatant un per un, però que segurament que ni cal, perquè si hi pensem una mica, qui més qui menys podria dir la seva.

Si els responsables sanitaris en particular, i professionals diversos en general, passessin -sense cap atenció especial, això sí- uns dies com a pacients dels seus propis hospitals, segur que els números els farien d'una altra manera, segur que no dirien moltes de les barbaritats que diuen, i segur que tots (professionals inclosos) sortiríem guanyant. Mentrestant, a patir la demagògia i l'atenció deficient. Encara que ens hi vagi la vida (una xifra més).

Comentaris (1)17-02-2015 06:12:05

Adéu siau, senyor Rivera

Deu haver alguna mena de llei universal que defensi alguna cosa semblant a la idea que tothom és capaç de créixer fins al punt que es creu en possessió de la veritat absoluta. I és que arribat aquest moment, tot l'esforç se'n va en orris.

Això, si fa no fa, és el que li ha passat a Albert Rivera, un cop ha volgut anar personalment a fer les espanyes, de cara a les properes eleccions. El seu discurs demagògic i anticatalanista té bona venda més enllà dels nostres límits geogràfics. Fins i tot, té bona venda la seva imatge d'home jove, que no s'exalta i que parla convençut del que diu; una imatge forjada a cop de tertúlia en canals ultraconservadors. Tot plegat li ha valgut una bona expectativa de resultats electorals. Molt bona, de fet.

Però vet aquí que una cosa és la demagògia, i una altra, intentar convèncer amb alguna cosa més. Amb algun argument. Amb alguna idea. I finalment li ha arribat el moment de parlar als andalusos a Andalusia. I no se n'ha sortit, perquè a falta de res millor, ha tornat a incidir en el tòpic de l'Andalusia subsidiada incapaç de produir res de profit. I ho ha fet afirmant que ells (Ciutadans) eren allà per ensenyar-los a pescar (a treballar), amb una imatge molt, molt vella i molt, molt ofensiva.

El senyor Ribera s'ha alineat, sense aprendre res de la història, amb declaracions similars de fa un temps del senyor Duran Lleida (potser és que no són tan lluny com es pensen). Ara, ja pot anar fent-se a la idea que li espera el mateix èxit que a un altre il.lustre predecessor en això de les aventures hispanes: Miquel Roca. Us en recordeu de com va acabar la seva Operació Reformista?

Comentaris (2)16-02-2015 06:10:07

Afectes especials

De tant en tant m'envaeix la sensació que vivim en un món una mica de cartró pedra, a cavall entre la grandiositat dels efectes especials del cinema, la televisió, els videojocs... i els costums, vells i nous, sobretot nous, que cal seguir, si no volem ser titllats de rarets i d'avorrits.

Ahir mateix, sense anar més lluny, vam tornar a haver de patir (o de gaudir, segons cadascú vulgui) el dia de Sant Valentí, oficialment ja, també a casa nostra, dia dels enamorats, tant si ens agrada com si no. Gairebé al mateix temps, coincidència absurda o no, les sales de cinema es van omplir de cues per veure l'enèsima adaptació de la història masclista (aquesta n'és l'única i autentica dominació) del príncep i la ventafocs de torn, adaptada als criteris de la modernor, amb vernís de sado light.

Davant d'aquest panorama, reivindico els afectes especials. Aquells afectes espontanis que no necessiten diades, ni comptes de fades, ni rutines imposades. Aquells afectes que neixen de la complicitat quotidiana, de les dificultats fins i tot; dels projectes i les il.lusions en comú. Aquells que no són de cartró pedra i pintures de colors. Aquells que són realment bonics, no que fan bonic.

Avui, ni que només sigui per portar la contrària, vull reclamar el dret a viure l'afecte, l'estima profunda, l'amor al capdavall, de manera natural, gratuïta, sincera, i sense artificis ni disfresses, per més que sigui diumenge de carnaval. Penso que val molt la pena.

Comentaris (0)15-02-2015 06:31:14

Han perdut uns quants milions

Aquests dies hem pogut llegir un titular de premsa, si més no, inquietant. I és que el Ministeri de Justícia no sap on han anat a parar uns 500 milions d'euros recaptats en concepte de taxes judicials. Ells no ho saben, i l'Agència Tributària tampoc.

Que desapareguin 500 milions no em sembla que sigui una qüestió menor, sobretot si tenim en compte que han estat recaptats com a taxa per un servei que hauria de ser públic i accessible a tothom, i que ara mateix té un preu, en molts casos, clarament dissuasiu.

Ja ho sabem -de fet, són ells mateixos qui ens ho diuen-: el Ministeri de Justícia no sap què fa amb els diners que recapta. Per cert, ja els deu haver informat el seu col.lega de Consell de Ministres, Garcia Margallo, sobre quant haurien pogut pujar les pensions amb aquests 500 milions? Segons els números que els ha fet a Grècia, un 0.7%, si fa no fa. Més del que han pujat enguany.

Quan la incompetència i la demagògia van de la mà, la cosa fa fàstic. Aquest és el govern que ens vol donar lliçons d'austeritat, de gestió eficient i de bona governança.

Comentaris (0)14-02-2015 06:25:59

Carnaval, carnaval

Val la pena deixar clar de bon començament, que el rar sóc jo. Dit això, ja em sento més en condicions d'afirmar que no m'agrada el carnaval. Bé, de fet, no m'agrada això d'haver-se de divertir per decret; perquè toca. No m'agraden els homes disfressats de dona, ni les dones disfressades de fulana ni, per descomptat, els homes disfressats de fulana (cosa encara més freqüent). No m'agraden els excessos alcohòlics per obligació, ni el trist espectacle de gent fent el ruc i cridant, perquè és el que toca. Ni determinada música forana, que ens hem d'empassar perquè diuen que fa festa.

Segurament, aquesta manca d'afecte cívic cap al carnaval té a veure amb el fet que visc en una ciutat sense tradició carnavalesca, i espero que no m'apedreguin gaire per aquesta afirmació. El carnaval d'aquí no té l'atractiu lúdic i turístics dels de Sitges o Vilanova, ni la càrrega històrica i tradicional del de Solsona, per exemple. Aquí no. Aquí tot el que podem anar a buscar és la recuperació d'una festa tradicional (en el sentit de perduda en la nit del franquisme), però sense gaire més ambició, com gairebé tot el que passa per aquestes terres. No ens enganyem.

El cert és que em sap greu pensar així, perquè veig molta gent que s'ho passa fantàsticament bé aquests dies. Tota una sort. De fet, no aspiro a ser model ni referent de res. Que tothom faci festa com millor li sembli, que la vida ja és prou complicada, i deixar-se anar de tant en tant pot ser molt saludable. L'únic que demano, però, és el meu dret a discrepar i, ja posats, a demanar un petit esforç d'imaginació per part de qui correspongui (començant per qui té poder per canviar coses) per mirar d'aconseguir un carnaval, ja que es vol que no es perdi, que sigui realment un reclam per venir a veure'l i a viure'l, més enllà de les llars d'infants i de les escoles de primària, i d'aquesta mena d'espai de festa -deixem-ho així- per a consum intern, que serveix poc més que per cobrir l'expedient amb el calendari, i perquè tornem a casa amb aquell tan repetit i absurd "per a Lleida, ja està bé", que no es diu gaire, per vergonya, però que segueix omnipresent.

Comentaris (0)13-02-2015 06:07:10

No tot són estructures d'estat

Començo a estar una mica tip que qualsevol cosa, si volem que tingui valor, ha de ser una estructura d'estat. Malament rai quan sembla que calgui canviar-ho tot, absolutament tot, perquè és llavors quan acostuma a no canviar res, absolutament res.

Tenim eleccions municipals a la vista i sona insistentment la lletania aquella que diu que aquestes eleccions són una mena de primera volta de les plebiscitàries i que els ajuntaments són estructures d'estat. Doncs no. Molt em temo que no. Que ni l'una ni l'altra.

Les eleccions del setembre seran eleccions autonòmiques, si res no canvia, perquè determinades forces polítiques, per més que s'entestin a dir que no, així ho han volgut. Caldrà veure'n el resultat i la composició final del nou Parlament per valorar si realment pot tirar endavant alguna iniciativa independentista o no, cosa que, a hores d'ara dubto molt, perquè em costa creure que més enllà de petits moviments d'escons canviï gaire de com és ara, i ja veiem què dóna de si, en aquest tema. Però així ho han volgut, i no hi podem fer gran cosa més, més enllà de votar.

Pel que fa als ajuntaments, no havíem quedat en allò de l'autonomia i la independència municipals? Ara resulta, per una banda, que els volem convertir en una extensió del Parlament, i d'una altra, volem que siguin representatius d'un hipotètic estat. Doncs tampoc. Els ajuntaments són ajuntaments, que ja és prou, i prou important és la seva feina. I d'ajuntaments n'hi ha als estats i al que no són estats, i les colònies, i a les comunitats autònomes. Perquè municipis n'hi ha sempre, sigui quin sigui el nivell d'organització política i administrativa superior.

Deixem-nos estar de confondre al personal, perquè estructures d'estat són una hisenda pròpia, una seguretat social pròpia, uns subministraments bàsics (electricitat, aigua, gas, telefonia...) propis, un sistema judicial propi, una xarxa de carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports pròpia, una xarxa diplomàtica àmplia i pròpia i moltes més coses que algú s'entesta a amagar, perquè l'important és guanyar eleccions, siguin les que siguin (i ara toquen municipals), i sigui com sigui. Encara que sigui omplint-se la boca amb estats cada cop més ficticis.

Comentaris (1)12-02-2015 06:12:36

Tot acaba sortint

Cada dia que passa em sembla més premonitori el títol d'aquell llibre de Xavier Bosch: "Se sabrà tot". I és que tot costa, tot és lent, però finalment tot acaba sortint, i tot acaba sabent-se.

Una mostra recent? Què i i qui hi ha al darrere dels atacs a la immersió lingüística a Catalunya. Doncs com ja es podia imaginar, una barreja de Ciutadans, Convivència Cívica Catalana, FAES i PP, entre altres. Justament aquells que tenen una clara inclinació a fer bandera de la convivència social i a acusar, sense miraments -i sense raó-, l'independentisme (i el catalanisme) de trencar la unitat del país.

Val la pena llegir aquesta informació al respecte. Si jo fos un dels pares que reclama l'escolarització en espanyol per als seus fills, amb tota la seva bona fe (imagino que actuen de bona fe, perquè es tracta de l'educació i del futur dels seus fills) em sentiria clarament enganyat i manipulat per aquests falsos valedors de la llibertat i de la pau social.

Un exemple més de qui vol crear conflictes allà on no n'hi havia. Ara ho sabem i en tenim evidències. Fi del debat, doncs. Afany colpista i res més. I que no s'amaguin rere la llengua.

Comentaris (0)11-02-2015 06:10:34

L Llista Falciani

La publicació de noms que apareixen a la famosa Llista Falciani, de persones amb calerons amagats del fisc en un bonic banc suís no fa més que confirmar el que fa molt de temps que tenim prou clar: qui té diners els amaga a Hisenda i, de propina, no els té en bancs d'aquí, per si de cas.

I van apareixent noms i més noms de persones conegudes: banquers, esportistes, empresaris, polítics..., en una macabra desfilada que hauria de fer pujar els colors a tots aquells que s'han acarnissat amb Jordi Pujol, per exemple. I és que sense treure-li ni mica la culpa que pugui tenir per no declarar uns quants milions d'euros, també estaria bé, per pura coherència, no oblidar cap nom, i jutjar tothom, sigui qui sigui, amb els mateixos paràmetres, i amb el mateix nivell d'exigència, especialment per part dels mitjans de comunicació, massa proclius a santificar o a criminalitzar segons de qui es tracti, o segons d'on sigui i a passar per alt determinades informacions que no els són especialment còmodes.

En qualsevol cas, el que queda fora de qualsevol dubte és que el sistema fiscal que tenim és ineficient i es fonamenta en el setge sistemàtic a les classes mitjanes, afavorint l'evasió dels que més tenen, ja sigui a través del moviment de capitals a determinats paradisos, com a través d'instruments tan perversos com les SICAV. No aniria fent falta una nova regulació que permetés un repartiment més just de les càrregues tributàries i la persecució real del frau? A veure quin és el govern capaç de posar-s'hi, perquè fins ara... O potser és que tots els governs tenen massa plom (o massa or, si voleu) a les ales?

Comentaris (1)10-02-2015 06:09:23

Tip

Tot just hem encetat el febrer, com aquell que diu, i ja estic tip de bajanades. Estic tip de sentir parlar de llibertat i de respecte a les lleis com a norma de fe, en nom de les quals es pot fer tot, absolutament tot. Estic tip de sentir parlar de diàleg, quan en realitat volen dir imposició dels uns i submissió dels altres. Estic tip d'haver d'aguantar que dos milions llargs de persones no són res, ni poden res, i un sol alumne pot canviar el projecte educatiu d'una escola. Estic tip d'haver-me de sentir que sóc un nazi. Estic tip, al cap i a la fi, de tanta estupidesa disfressada de responsabilitat política.

I no hem fet més que començar, perquè tota aquesta colla d'arreplegats que no tenen on caure morts més enllà de les moquetes dels seus despatxos oficials, han de preservar els seus privilegis als ajuntaments, als governs autonòmics o a les grans poltrones estatals, i enguany toca revalidar privilegis.

Arribarà el dia en què tantíssima demagògia, tantíssim insult gratuït i tantíssima estupidesa deixin una mica d'espai perquè s'hi coli la política de debò? Perquè aparegui l'autèntica voluntat de fer una mica millor la vida de la gent, de tota, no només de la seva? Francament, ho dubto molt mentre aquells que ara criden i criden pensant que algú, més enllà d'ells mateixos i dels mitjans de comunicació, els escolta, segueixin sent els protagonistes de tot plegat.

Regeneració, diuen? quina, si sempre els mateixos, amb els mateixos discursos buits i amb les mateixes necessitats particulars? Decididament, valdria la pena una màquina del temps que ens fes saltar, de cop, tot aquest any que just ensumem.

Comentaris (1)09-02-2015 06:15:26

Rai

Si algun dia es pogués esborrar del diccionari per sempre mai més una paraula, jo proposaria "rai". Quants cops no hem sentit allò de "tu rai que..." com a argument definitiu per minimitzar els mèrits aliens en qualsevol cosa. I és que "rai" és el mur que no ens deixa veure l'esforç, la constància per aconseguir allò que ens proposem, o allò que envegem, la pròpia mandra, segons el cas.

Massa sovint oblidem que a caminar s'aprèn caminant, a llegir, llegint; a treballar, treballant; a viatjar, viatjant; a parlar un idioma parlant-lo; a tocar un instrument, tocant-lo; a escriure, escrivint; o a estimar, estimant, sense anar més lluny.

No venim de sèrie amb coneixements ni habilitats ja instal.lats. A tot estirar, venim amb algunes aptituds, amb alguna que altra predisposició per a determinades coses. Però l'habilitat i el coneixement només acaben sent resultat de la constància, de les ganes i de la paciència per superar els errors i les dificultats, fins que arribem allà on volíem arribar.

Avui us proposo de llegir aquest il.lustrador article, que deixa ben clar que no podem jutjar els resultats només per ells mateixos, sinó que cal pensar què ha calgut per aconseguir-los, perquè mai no arriben sols, sense esforç. Perquè mai res no és fàcil, per a ningú.

Proveu de viure sense aquestes tres lletres: "rai" i veureu com tot canvia.

Comentaris (0)08-02-2015 06:21:40

És molt fàcil donar lliçons

Potser sí que finalment haurem d'arribar a la conclusió que només fan política els que s'ho poden permetre o, si voleu ser més benèvols, que les grans revolucions les fa sempre la burgesia. Si la fi del franquisme ens va deixar una classe política que avui viu de renda gràcies a els portes giratòries amb les grans empreses espanyoles, o al seus contactes i capacitat d'influència derivats de les seves èpoques de govern (i que tothom hi posi els noms i cognoms que vulgui), ara sabem que, tot i els anys que han passat, no hem avançat gaire en aquesta qüestió.

Que un dels líders de Podemos, autoproclamada alternativa de govern a la "casta" presenti una declaració de renda complementària, a través de la qual va ingressar a les arques públiques més de 200.000 € evidencia unes quantes coses:

Primera: que, en el fons, les formacions més progres, més modernes i suposadament més alternatives, tot sovint, tenen els peus en el mateix fangar que les que els van precedir.

Segona: que pagar més de 200.000 € en una declaració complementària vol dir tenir força diners. Si us plau, repasseu les vostres declaracions de renda i veureu que sou molt lluny d'aquests imports "a ingressar". Això de tenir la butxaca plena no deu tenir res a veure amb el concepte de casta, doncs.

Tercera: que intentar liderar un procés de regeneració democràtica carregant contra la caspa i compartir amb ella alguns dels seus vicis, no sembla gaire prometedor. Quina diferència hi ha entre amagar diners a Andorra (cas Pujol, casta segons Podemos) i amagar diners a Hisenda?

Aquest poc edificant episodi em recorda aquella història d'algú que li demana a una dona si se n'aniria al llit amb ell un milió d'euros, i ella li respon que sí. Llavors li demana si ho faria per cent euros, i la seva resposta és: "però vostè què es pensa que sóc?" Tant en el cas Monedero com en aquesta història, això ha quedat ben clar. Només cal ajustar el preu, o l'import defraudat.

Comentaris (1)07-02-2015 07:01:47

Una dosi de la pròpia medecina.

Un dels problemes dels que practiquen el populisme sistemàticament és que, igual que passa amb els mentiders, han de tenir bona memòria. Si no, aviat apareixen les contradiccions, i la cosa se'ls complica de mala manera.

Justament això és el que li ha passat al líder de Ciutadans, Albert Rivera, que ha tingut la gosadia de fer una piulada en català, informant els seus seguidors que seria entrevistat al programa "Els Matins", de TV3. Doncs bé, han bastat unes poques desenes de lletres formant paraules en la nostra llengua perquè bona part dels seus followers li diguessin de tot menys bonic per la mala educació (així ho indicaven algunes piulades) de parlar en una llengua que no entén tothom, entre altres perles de major calibre. Efectes secundaris d'atiar la catalanofòbia lingüística.

Vaja, vaja. Lapsus del senyor Ribera. Però és clar, ja se sap que qui sembra vicis recull perjudicis. I el senyor Ribera se n'ha fet, i se'n fa, un tip de sembrar vicis, com ara atacar constantment tot el que soni a català i sembrar odi contra els que no pensen com ell. Doncs, apa, a veure com defensa ara una Catalunya unida, solidària i bla, bla, bla... després de la gran lliçó de respecte i tolerància dels seus companys d'aventures.

Comentaris (0)06-02-2015 06:06:46

El futur pinta divertit

A cada nova tongada de dades que es publica queda més clar que el bipartidisme perfecte que han mantingut durant dècades PP i PSOE al poder ja és història. Si no hi ha una sorpresa majúscula, Podemos entrarà com a tercer en discòrdia en el panorama polític espanyol. I no ho farà de qualsevol manera, no. Tot indica que la distància de vots entre les tres formacions no serà gaire grossa i que, per tant, cap dels tres no podrà governar sense el suport d'un altre dels components d'aquest curiós trio.

Arribats a aquest punt és quan la cosa em comença a semblar apassionant. Qui pactarà amb qui? Podemos amb algú de la casta? PP i PSOE? Doncs una o l'altra, si no és que les enquestes van molt, però que molt, desencaminades.

Sigui com sigui, reconec que tant me fa. Seran ells qui faran un ridícul de proporcions èpiques, en qualsevol dels casos, intentant justificar davant dels respectius electorats què són capaços de vendre per un grapat d'escons. D'altra banda, i pel que fa a nosaltres, qualsevol combinació ens és igual de nefasta. O és que algú dubta que governi qui governi no seguirà la política actual del PP d'obstaculitzar qualsevol iniciativa legislativa servint-se del Tribunal Constitucional? Ara ja amenacen amb dur-hi la legislació sobre actuació exterior. Quina sorpresa!

Ah! I si algú pensa que això són només les males pràctiques del PP, que m'expliqui el silenci còmplice, en el millor dels casos, de Podemos, en primer lloc, i del PSOE en segon, com a signant d'aquesta declaració que defensa que és terrorisme qualsevol cosa que posi en qüestió l'ordre constitucional, i que acaben de rubricar Pedro Sánchez i Mariano Rajoy.

Ja s'ho faran, francament. Però no passarà massa temps que tots els que defensem la independència, tots els que gosem discrepar de l'ordre establert, ni que només sigui des de la paraula, siguem titllats de terroristes. Aquesta és la nova Espanya que se'ns ve a sobre, si no marxem abans.

Comentaris (1)05-02-2015 06:12:48

Ampolles i gallines

Condemna de de tres anys i nou mesos de presó per a un jove que va llençar una ampolla contra un mosso d'esquadra, amb la cara tapada amb una bufanda. No, no és l'escena culminant de cap pel.lícula de diumenge a la tarda, és el que ha passat, a casa nostra, amb un dels nois jutjats pels enfrontaments durant el desallotjament de Can Vies.

No seré jo qui defensi la violència. Ni molt menys. Però si pensem que l'agressió va consistir en el llançament d'una ampolla que va anar a petar a l'escut d'un policia, i que totes les proves per a la condemna són les declaracions de dos dels mossos presents, la cosa no m'agrada gens i em fa tuf d'excés.

Si et poden condemnar a més de tres anys de presó per llançar un objecte durant uns aldarulls, tenint en compte que no va causar cap mena de lesió, i si acceptem que la sola paraula de dues persones, per molt policies que siguin, és prova suficient per justificar una condemna, ja podem començar a tremolar, perquè les garanties jurídiques, la presumpció d'innocència i la proporcionalitat de la justícia comencen a fer figa.

I això sense que hagi entrat en vigor el flamant acord contra el terrorisme, suposadament jihadista, de Rajoy i Sánchez, perquè ja veureu què entenen aquest parell d'estadistes per terrorisme. Al temps.

Francament, la realitat cada dia em recorda més els anys cinquanta i seixanta, quan la Guàrdia Civil només empaitava, amb tota la seva força -i qui tingui una edat sabrà que no era poca-, els lladres de gallines.

Comentaris (0)04-02-2015 06:09:29

Quan no es pot fer més, es fa nosa

Que el PP, a Catalunya, ja fa anys que ha perdut el nord i els vots és cosa sabuda i acceptada per tothom menys pels seus dirigents, que segueixen entestats a fer veure que poden controlar el ritme, el calendari i l'agenda política. Però a manca d'autèntica capacitat d'influència, només els queda l'opció de fer nosa. I això és justament el que planteja Alícia Sánchez-Camacho.

La popular ha amenaçat de dur els pressupostos de la Generalitat al Consell de Garanties Estatutàries. I per a què? Doncs només per entorpir la seva entrada en vigor i retardar-ne un mes l'aplicació. Sense cap mena de dubtes, una gran lliçó d'estratègia política i tota una declaració de principis sobre quina importància tenim els ciutadans per ella: absolutament cap. Tant li fa si seguim amb pressupost prorrogat, tant li fa si no es poden posar en marxa determinades propostes, tant li fa tot, de fet. Bé, tot menys acaparar espai als mitjans, ni que sigui amb mesures tan inútils i tan poc dignes com aquesta.

Malament rai quan un responsable polític no té altre argument que fer nosa i entorpir la feina. Doncs aquest és el tarannà de qui es proclama posseïdor exclusiu del sentit comú, del respecte a la llibertat i de la raó política absoluta. Gran alumna dels seus mestres madrilenys, experts en utilitzar el Constitucional per paralitzar-ho tot.

Massa infantils, aquests comportaments, en els moments que vivim. Però és clar, com que la realitat no va amb ells, la senyora Alícia i els seus companys d'aventures segueixen actuant per al seu univers paral.lel, per al seu particular país de les meravelles hispanes, ni que sigui al marge de la ciutadania i de les seves necessitats. Al cap i a la fi, a qui li importa la gent?

Comentaris (0)03-02-2015 06:09:43

Ignorància o mala fe?

Amb determinats organismes del govern espanyol no sé, massa sovint, si em trobo davant de situacions on la mala fe arriba a límits impensables -cosa possible-, o si la incompetència i incapacitat del personal que els ocupa són tan evidents que resulten patètiques -gens descartable-.

Un exemple? Una recent denegació d'un registre a l'Oficina Espanyola de Patents i Marques perquè a la documentació presentada hi figuraven quatre paraules no escrites en espanyol. Concretament: "venda de productes alimentaris".

Fixem-nos bé que la diferència ortogràfica del text català respecte al seu equivalent en castellà només és de dues vocals i una consonant. Sobre un total de quatre paraules i a modificació per paraula, exclosa la preposició, no sembla, a priori, un text massa difícil de llegir i comprendre per part d'un usuari de l'espanyol. Doncs es veu que no és que sigui difícil d'entendre, sinó que deu ser directament incomprensible. Es veu que la cosa és massa complicada per a determinats personatges que habiten l'administració madrilenya.

Insisteixo. O és una contundent demostració d'absolut analfabetisme lingüístic, o es una nova expressió de mala fe contra tot el que pugui sonar a català. Francament, no sé què és pitjor, perquè en el primer cas sempre es pot estudiar i fer servir una mica el cervell, però en el segon, potser no hi ha remei.

Comentaris (1)02-02-2015 06:11:06

Res no és fàcil, però tot és possible

Winston Churchil va dir en una ocasió que l'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se. I és ben cert, especialment en el temps que vivim en què res no sembla permanent, ni tant sols mitjanament durador, i en què ens toca aprendre a recomençar constantment, perquè les seguretats són mínimes i els plans de futur difícils de fer.

Aquest és l'escenari on ens toca representar la nostra vida, tant a nivell individual com col.lectiu, i val la pena ser-ne conscient, aprendre a moure's en l'espai que tenim a cada moment i a entrar i sortir d'escena sempre que l'ocasió ho requereixi.

Però si sabem perseverar, si sabem no rendir-nos cada cop que sembla que tornem a la casella de sortida, ens n'acabem sortint. Acabem arribant a algun lloc, potser no allà on havíem pensat, però sí al moment que el teló cau i els aplaudiments ens indiquen que tant d'esforç i tanta perseverança han servit per a alguna cosa. Aleshores entenem que totes i cadascuna de les dificultats ens han fet més forts, més savis, més pacients i ens han dut a l'èxit, per un camí complicat, però possible.

I si en alguna ocasió estem temptats de plegar veles i engegar-ho tot al vent, sempre podrem recordar una altra de les grans frases de Churchil, per no perdre l'esperança: "sóc optimista. No sembla gaire útil ser cap altra cosa".

Comentaris (0)01-02-2015 06:22:19