login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Balanç

Darrer dia de l'any i sembla obligat fer balanç, passar comptes d'aquests darrers dotze mesos, com si això servís per tancar portes definitivament i encarar el futur més immediat com si d'un full en blanc en tractés. Doncs som-hi, que si ho fan les ràdios, les teles i la premsa, per què no ho hauria de fer jo? Al cap i a la fi, no ens enganyem, qui més qui menys fa el seu balanç particular, aquests dies.

Així, en general, diria que aquest ha estat un any bastant penós, farcit d'imatges i realitats que innocentment pensàvem que havíem enterrat en el llibres d'història i que no hem passat d'amagar, un cop més, perquè ens molesta veure columnes de refugiats abandonats a la seva sort i morts a les platges. Una mica de rebombori quan passa i prou. Oblit immediat. Hi podem sumar una nova pèrdua de llibertats en pro d'una falsa seguretat, una economia que només remunta per als quatre de sempre o el retorn del populisme més indecent que aprofita que no tenim memòria per fer-se gran, però que ja sabem on acaba portant cada cop que li hem donat ales, o que ha tocat poder.

I si em poso a mirar més de prop, un any que va començar amb eufòria de construcció nacional i que mes a mes ha anat baixant als inferns de la incapacitat política i de les il.lusions trencades. I encara de més a prop, amics que se n'han anat, altres que han plegat i la incompetència que segueix campant al seu aire, només desafiada per alguna que altra mostra de com és de forta la vida i les ganes de tirar endavant malgrat totes les dificultats, o de construir un futur personal en temps difícils, amb la força imparable de la joventut. Petits cants d'esperança que eviten que fotem el barret al foc.

Ho admeto, el balanç que puc fer no és de coloraines ni de focs artificials. I menys en unes darreres setmanes on fins i tot la meteorologia ens ha volgut ajudar a veure-ho tot gris, melangiós i trist. Potser que passem pàgina i anem preparant-nos per un bon comiat d'aquest any i que repetim el ritual dels bons propòsits per al que ha de venir, en companyia d'aquells que mai no ens fallen i que sempre tenim ben a la vora. Al cap i a la fi, a les penes punyalades, i a les misèries, cava.

Comentaris (0)31-12-2015 06:44:21

No ritirem volant per la finestra

Diuen els estudiosos que hi ha tot una generació, la d'aquells que actualment tenen entre 35 i 45 anys, més o menys, que viuen atrapats en una mena de síndrome de Peter Pan permanent. Això, sense cap mena de dubtes, ajudaria a explicar la presència constant d'elements, músiques, imatges, pel.lícules, dels anys vuitanta i noranta del segle passat i, en conseqüència, la poca capacitat de crear coses realment noves que patim des de fa anys.

Adolescents eterns amb dificultats per madurar i enfrontar-se al món real amb les seves normes, no amb els seus records. Realment, un fenomen digne de tenir en compte per entendre moltes coses, tant a nivell social com també polític. Potser la política actual viu a cavall entre aquests joves entrats en anys, amb totes les seves fantasies i amb uns peus que estranyament arriben a tocar a terra per més que diguin, i els venerables (o no) vells actius, sovint més segurs del valor de l'experiència que capaços d'entendre el món on, ho reconeguin o no, viuen.

El cert és que la situació és complexa, perquè allò de viure permanentment en temps passats, més senzills -ni que sigui per pura raó d'edat- i, per tant, de record feliç, pot dur-nos a dinàmiques socials carregades de nostàlgies i mites de fa dècades, però sense la capacitat d'adaptació i de creació que cal per garantir un futur millor.

No sé jo si és gaire bon negoci seguir confiant el nostre present i el que vindrà a herois del passat, per més atractiu que resulti seguir embadalits les peripècies de naus intergalàctiques , perquè potser el nostre proper retorn no serà al futur, sinó al passat més fosc, i no hi haurà força que ho eviti, perquè no podrem sortir volant per la finestra en busca d'aventures.

Comentaris (0)30-12-2015 06:23:02

Tot pels altres?

Una de les notícies que ha passat aquests dies mig despistada per aquests barris és la del sopar de Nadal que l'Ajuntament de Madrid, en col.laboració amb l'associació Mensajeros de la Paz va oferir a 200 sense sostre. La polèmica, que aquí gairebé ni va arribar, va ser sobre si aquest tipus d'actuacions són pur rentat de consciència, o si serveixen d'alguna cosa. De fet és la mateixa polèmica, si fa no fa, que sempre treu el nas a casa nostra quan hi ha algun dels grans recaptes d'aliments o que es fa La Marató.

Cert que hi ha arguments prou consistents tant en un sentit com en l'altre. Però el que sovint no fem és demanar l'opinió als destinataris d'aquestes iniciatives, una pràctica que hauria de ser habitual i que ajudaria en gran manera a encertar a l'hora de fer segons què. Qui sí que ho ha fet, pel que fa al sopar nadalenc és el periodista que ha escrit aquest article.

Estem tan acostumats a viure segurs de ser titulars de la veritat absoluta que tenim tendència a fer coses, algunes molt ben intencionades i tot, pensant que aquells per a qui les fem ja estaran d'acord. De vegades és així, però de vegades no. Deu ser la versió Segle XXI del despotisme il.lustrat, aquell de "tot per al poble però sense el poble". Nosaltres que en sabem, decidim què cal fer i què no, amb el nostre criteri superior.

El món de la solidaritat i de les ONG està ple d'exemples d'èxit i de fracàs, seguint aquesta manera d'actuar. I el de la política també. O potser tothom es demana què volem realment els ciutadans, més enllà d'uns resultats electorals? Així és com igual que hi ha qui l'encerta, hi ha qui ensorra les nostres il.lusions, amb la convicció que ens està fent un enorme favor. Què en sabem nosaltres, pobres innocents.

Comentaris (0)29-12-2015 06:31:24

Quin tros de llufa

Exactament igual com és cert que democràcia (o el dret a decidir) no és votar cada quatre anys, tampoc ho és votar cada quatre dies. Potser la gent de les CUP hauria d'anar revisant el seus manuals interns, perquè espectacles com el d'ahir (deixo a banda els darrers mesos) flac favor li fan al país.

Avui, dia dels innocents, i déu n'hi do la llufa que els van penjar abans d'hora als dirigents de la CUP. Un empat matemàtic en la votació definitiva. Un empat amb una probabilitat aritmètica ridícula que els va deixar una cara de ridícul més que notable. Recomano veure les imatges de la compareixença davant dels mitjans a la fi de l'assemblea. A banda de les lamentables expressions de gens dissimulada insatisfacció, el discurs va ser encara més lamentable. Potser havia prou amb dir el resultat, anunciar el calendari a seguir a partir d'ara i convocar la premsa quan els vingui de gust, si volien. Però no, a banda d'aquesta informació de manual van venir un seguit de comentaris sobre els punts forts del seu programa -no venien a to- i, fins i tot, una crida a Junts pel Sí a modificar la seva proposta. Per a què? Per tornar a sotmetre-la a votació? Quan? O potser l'acceptarien o rebutjarien sense assemblea? Patètica demagògia gratuïta per a consum propi.

Ahir, la CUP es va penjar a ella mateixa una llufa extraordinària. Avui la compartirem tots els catalans. Per cert, que algú els expliqui una mica de gramàtica, a veure si entenen que el tractament de gènere en el discurs no és qüestió ideològica que cadascú fa i desfà al seu gust, sinó lingüística (imagineu la política lingüística del país a les seves mans?).

Flac favor a la política, a la democràcia i al país. I ho dic des de la pena de qui creu que una esquerra real és imprescindible al Parlament, com bé van demostrar els seus tres diputats durant la legislatura passada, tot sovint exemplars en el seu rigor i sentit d'estat.

Passeu un bon dia dels innocents i mirem, tots plegats, de poder alçar mínimament el cap, si la vergonya aliena encara ens ho permet.

Comentaris (0)28-12-2015 06:23:06

Tant em fa

Doncs sí, tant em fa. Tant em fa, perquè penso que ja hem fet tard, potser fins i tot, històricament tard. I és que tant li fa què digui avui l'assemblea de les CUP. Tant li fa si decideixen donar suport a la investidura de Mas com a president, com si no, com si surten amb una de les seves de suport crític, posem per cas. Hem perdut dos mesos irrecuperables, tot just quan un parell de punts percentuals apartaven el resultat electoral del somiat cinquanta per cents de vots a partits declarats independentistes.

El resultat de les eleccions, davant del qual -no ho oblidem- les CUP van afirmar que amb les dades a la mà no es podia tirar endavant una DIU, exigien una unitat immediata al Parlament i al Govern dels grups independentistes, l'única resposta que hauria pogut ajudar a completar aquesta petita manca de vots. Però no. Portem dos mesos de retard, unes eleccions espanyoles, una ofensiva brutal contra tots els partits independentistes catalans i uns cants de sirena de referèndum impossible que arriben des de Madrid i des de Barcelona, molt em temo que tan impossibles d'aturar com letals per al procés.

Un cop més hem fet tard. Francament no penso que ni jo ni ningú dels centenars de milers de persones que vam posar el nostre futur en mans de determinats partits mereixem aquest final a tants anys de suport incondicional. No mereixem patir l'agonia d'un govern que en el seu moment es va dir "dels millors" i que presenta tantes vies d'aigua d'incapacitat o d'incompetència que el millor és que plegui tan aviat com pugui. No mereixem que aquells que han fet bandera de la independència ara girin els ulls cap als vents de suposada esquerra -que ja sabem com acaben-, igual com van fer en el seu dia algunes altres forces, amb els tripartits, i prou coneixem amb quins resultats.

En resum: que tant em fa que decideixin avui les CUP i si hi ha eleccions al març o si tenim president abans de Cap d'Any. Tant en un cas com en l'altre, el procés cap a la independència és mort i l'alternativa és o un govern que naixerà coix, per no dir directament agònic, o unes noves eleccions on ni de lluny arribarem als resultats de les de setembre.

Moltes gràcies a tots plegats per la irresponsabilitat, i no compteu amb mi per tornar a participar en grans aventures que, sense cap pudor, desactiveu d'una manera tan irresponsable. I ara, si podeu, aneu a fer la revolució amb els companys i companyes de la capital (la d'allà o la d'aquí, com vulgueu), que tindreu feina, mentre nosaltres seguirem patint governs mediocres que no ens mereixem.

Comentaris (1)27-12-2015 06:57:01

Sant Esteve

Tradicionalment, el dia de Sant Esteve és el de la tornada a casa de tothom que s'havia desplaçat per Nadal, per compartir taula amb la família. Això, evidentment, en un temps en que viatjar de nit era tota una aventura difícil i perillosa. També és un dia per donar sortida (per reciclar, en terminologia moderna) les restes de l'àpat de Nadal que, ven trinxades i embolicades en forma de caneló, esdevenen un nou menú de festa. Sigui com sigui, tot es va posant al dia, ara que viatjar, fins i tot de nit, no és cap problema i que les restes no sempre acaben sent útils.

Però Sant Esteve també és el dia que tradicionalment els més petits de casa pujaven a una cadira i recitaven un petit poema a canvi de quatre quartets de pares i padrins, que sempre venen bé. Avui, els versos cotitzen a la baixa, al contrari que, per exemple, el futbol. Així és que aquí, que som força imaginatius, hem adaptat la tradició en forma de partit de futbol d'una virtual selecció catalana que s'enfronta a qualsevol potència esportiva que pugui contractar o, en el seu defecte, a l'equip d'Euskadi, que sempre fa festa. Al cap i a la fi, aquesta selecció té tant de selecció com de rapsoda el nen de la cadira, i el resultat segueixen sent quatre xavos i la sensació que hem fet alguna cosa important, un cop a l'any, tant si és el 26 de desembre, com els innocents, o qualsevol altre dia dels voltants.

Que en sabem, de refer i adaptar coses. Tot s'hi val per fugir una estona de la nostra autèntica condició i imaginar que som en el país dels nostre somnis, malgrat la patacada del retorn a la cruel realitat de demà mateix, ni que sigui diumenge, després del breu viatge de tornada a través de la fantasia de Sant Esteve.

Comentaris (0)26-12-2015 07:24:25

Bon Nadal

I si ens conjurem entre tots i aconseguim que avui, sigui realment un dia de pau i d'amor?

Bon Nadal,

Comentaris (0)25-12-2015 07:09:28

Bon Nadal

I si ens conjurem entre tots i aconseguim que avui, sigui realment un dia de pau i d'amor?

Bon Nadal,

Comentaris (1)25-12-2015 07:09:06

Preparats?

24 de desembre. Tot a punt. Després de setmanes de preparatius, encarem el Nadal. Algú dirà que tot és una gran mentida; algú altre, que l'esperit nadalenc és un petit oasi de pau. Fet o fet, tant li fa. Nadal i Sant Esteve són un parell de dies singulars, diferents, especials. Són dies d'excessos i de retrobaments, de bons desigs i de petons i abraçades que surten del calaix. On és el problema? Potser és que tot plegat és tan efímer com la musiqueta de les nadales o els llums de colors? I què? Ben mirat, gairebé tot el que ens envolta és igual d'efímer i no ens en fem problema. O potser és més segura i permanent qualsevol promesa? o qualsevol projecte que dibuixem al nostre cap? o la vida mateixa? I doncs?

No ens compliquem l'existència. Almenys, avui no. Deixem-nos endur per aquest esperit de pau i bona voluntat, de cartró pedra, si voleu, i ni que sigui per unes hores gaudim de la companyia, de l'esforç que cadascú i tots plegats fem per arribar fins aquí i tornem-nos una mica petits al voltant d'un tronc de nadal que cagarà torrons o no, però que ens retornarà a aquell univers de fantasia i d'il.lusions que tenim desat a les golfes del nostre dia a dia i dels anys que anem acumulant.

Avui, nit de Nadal, i enguany amb lluna plena per als que no tingueu boira. Demà Nadal i després Sant Esteve. Tant costa claudicar a la màgia d'uns dies especials? Deixem-nos anar, no busquem tres peus al gat i gaudim de tot i de tothom. Potser aleshores entendrem moltes més coses que no ens pensem, i el calendari, sempre tossut a recordar-nos que cada dia és diferent i pot ser especial -potser només cal pintar-lo d'un altre color- serà el nostre gran aliat perquè no oblidem res ni ningú realment important.

Comentaris (0)24-12-2015 07:08:52

Fractura

S'acosta el Nadal més trist per a la major part dels espanyols. Espanya està fracturada. Dretes i esquerres fan difícil de governar el país i, de propina, el fantasma de de la independència de la Catalunya de l'any passat (la d'ara mateix ni se sap on passa) plana sobre les consciències de milions de persones. El mal del nord-est peninsular s'escampa arreu.

Com s'asseuran a taula les famílies, d'aquí a quatre dies, quan el debat sobre qui ha de pactar amb qui, o qui s'ha d'abstenir quan toqui és una terrible amenaça a la pau nadalenca? Això no hi ha Marcelo que ho arregli. Espanya ha caigut sota el poder fosc de la fractura social i política. Un drama.

Bé, o potser no tant. Mira que si aquesta gent saben distingir què és prioritari i què pot esperar i posen la unitat de la pàtria per davant de tot... Abans de carnaval, govern definitiu i tema resolt. Ja és ben veritat que arriben temps de canvi i una nova manera de fer política: "antes roja (ara blava, ni que rimi malament, que s'ha de notar que són moderns i renovadors) que rota". És el que hi ha, allà i aquí. I nosaltres tocant el flabiol.

Comentaris (0)23-12-2015 06:30:58

Què passa amb el català?

Ningú no en parla, i potser això és el que més em fa témer el pitjor. Fa temps que el català va cedint el poc espai que té en favor de l'espanyol. I no parlo de les imposicions legals a les escoles, per exemple, parlo, sense anar més lluny, dels partits independentistes que incorporen el castellà, fins i tot quan no cal, pensant que així arreplegaran quatre vots més (fals); parlo de l'ús i abús de l'intraduïble, pel que sembla, "sí se puede"; parlo d'algun ajuntament, com el de Lleida, que no modifica el seu reglament d'usos lingüístics -no li cal-, però que el va incomplint a base d'anar generalitzant el bilingüisme; parlo de la poca, quan no nul.la presència de la nostra llengua en amplis sectors comercials i de serveis turístics (a banda dels ja clàssics sanitari, jurídic...); parlo del pegat permanent que sembla que ja ens va bé, del cinema en català; parlo, en definitiva, d'un retorn implacable a la situació de fa trenta anys, com a mínim.

L'autocomplaença acostuma a ser l'origen de tots els mals, i molt em temo que amb la llengua ens trobem a la porta del drama i no ho sabem ni volem veure. No s'ha encetat encara el debat sobre la llengua en aquesta hipotètica república catalana, i potser és que no li convé a ningú en temps d'eleccions contínues. Però la realitat és la que és i hem vist, fins i tot aplaudint, com sortia del calaix la Norma, aquella nina que ens parlava de llengua fa quaranta anys; hem vist com la bandera de la llengua segueix sent l'ortografia i la correcció, encara que anem perdent espais d'ús; hem vist, en definitiva, com la política política i la realitat lingüístiques cada dia van tendint més cap a posicions de resistència o de pactisme inútil que no pas de progrés. I ja ens va bé.

Cap debat. Silenci. Molt preocupant tot plegat. Però és clar, si ni els partits, ni les forces socials més dinàmiques i progressistes, ni les administracions hi veuen cap problema, serà cosa meva, que tot m'ho miro pel costat més negatiu.

Comentaris (0)22-12-2015 06:43:10

Tenim un problema

Doncs sí. Tenim un problema, a la vista dels resultats de les eleccions d'ahir. I no és qui governarà Espanya o no, sinó que seguim sense president, la qual cosa converteix el cap de la Generalitat en hipotètica moneda de canvi en una negociació amb les forces que aspiren a governar a Madrid. Mala peça al teler per asseure's a parlar. Imaginem un canvi de cromos entre, posem per cas, PSOE o Podemos (o del PP, fins i tot) amb Junts pel Sí per garantir mútues presidències?

De tota manera, no patim, que aquesta qüestió es pot resoldre, per bé o per mal, aviat. O no, que aquí som com som i tenim el do de complicar-nos la vida. I de perdre un llençol a cada bugada.

Qui sí que té un problema, i gros, és el PSOE si aspira a presidir un govern. Ara mateix, el problema a Espanya és aconseguir la presidència, perquè tant PP com PSOE, amb les respectives crosses de C's i Podemos, poden governar sense problemes. Però qui ho farà, finalment? Aquesta és la qüestió. El PP cridarà allò del partit més votat i el PSOE, per tal de no cedir davant, posem per cas, dels que demanen un referèndum, no podria estar temptat a abstenir-se en una votació i fer president Rajoy? O si voleu, C's, amb un argument similar, i previ pacte amb Podemos, no podria fer el mateix? Atenció a Ciutadans, que té la seva gran oportunitat a les mans. En aquest cas, els dos partits (PSOE i Podemos) quedarien molt malament davant els seus electorats, especialment el segon, tot i que només a Catalunya, però es farien amb el govern. Temps tindran per fer-se perdonar.

En resum, una feblesa important dels partits catalans, que també poden ser completament ignorats per formar govern, i un problema a Madrid que, no en tinc cap dubte, s'acabarà resolent amb alguna que altra abstenció, de qui sigui, en nom de les raons d'estat. I és que ells en tenen i nosaltres només el somiem. Mentrestant, l'alegria -i la necessitat de pactes- va per barris.

Comentaris (0)21-12-2015 07:16:33

Tot a punt?

Pocs dies ja per Nadal. Ens hem retrobat un any més amb el ritual de guarniments, arbres, boles de colors, llumetes de tot tipus, felicitacions, vestits vermells, pessebre, tió... En resum, ens hem retrobat amb tot allò que cada any surt d'una capsa perquè arriba el Nadal.

Consumisme? Segur. Tradició? També. Festa religiosa? sense cap dubte. Ganes de fer festa? Per sobre de tot. I és que ho vulguem admetre o no, ens agrada fer coses diferents; ens agrada trencar la rutina i, ja posats, retrobar-nos amb el nen que encara duem a dins, més o menys amagat, i tornar a experimentar l'emoció de veure els llums que s'encenen, enmig d'un "Oh!" més que previsible, o la de veure, un any més, aquella figura, aquella ovella potser, que té un significat particular que només nosaltres sabem apreciar. I també ens agrada seure a taula amb aquells que estimem, malgrat la mandra que sempre fa, i compartir una estona que, d'altra manera, no es faria realitat.

Un any sense Nadal seria, sense cap mena de dubtes, molt més tranquil i molt més econòmic (i molt més ruïnós per a alguns), però també seria molt estrany, molt buit. I és que potser val la pena retrobar il.lusions, de grat o per força -en aquest cas per imposició del calendari-, i tornar a deixar aforar aquell bri d'innocència que encara ens queda i, ni que només sigui per uns dies, el desig de pau i bondat, o si cal, una sobredosi de bona voluntat, que mai no fa nosa.

Encarem la setmana escapçada de Nadal. Deixem-nos de romanços i que surti realment allò que ens apeteix, ni que sigui a risc de caure en tòpics, que tampoc són tan dolents. Al capdavall, és una setmana més de la nostra vida, i tenim dret a viure-la com ens vingui de gust. Potser aquest és el gran mèrit i el sentit més profund de tot plegat.

Comentaris (0)20-12-2015 07:53:16

Eleccions inútils

Avui, treva dels partits polítics, en una absurda però agraïda jornada de reflexió, abans de les eleccions més intranscendents pel que fa a Catalunya. Sobta el contrast entre el canvi de cicle proclamat des d'Espanya -es veu que la fi del bipartidisme és alguna mena de catàstrofe còsmica que anuncia una nova era- i la intranscendència dels resultats per a Catalunya. I és que quedi la cosa com quedi, per a nosaltres no canviarà res, absolutament res del que hem anat vivint les legislatures passades: mentides, humiliació i opressió. Amb més o menys diàleg, amb més o menys bones maneres, però el mateix de sempre. Ja sabem de quin cantó carrega cadascú.

En aquesta ocasió, a més, no hi haurà ni aquella vella esperança de ser decisius per apuntalar un govern a canvi de quatre molles. Ara, el paper de les formacions catalanes, amb independència de si guanyen o perden un diputat, serà irrellevant. Per tant, encarem una legislatura espanyola on no hi pintarem res. Mireu si hi pintarem poc que fins i tot, la Junta Electoral, tan dura amb el vot exterior fa uns mesos, quan havíem de votar nosaltres, ara obre la mà per facilitar que ho facin els espanyols que volten pel món. Aquest és el respecte que podem esperar de les institucions d'aquest estat.

Aniria sent hora que qui en té responsabilitat entengui que els nostres problemes, en primer lloc, els hem de resoldre nosaltres. I lamentablement, no sembla que les coses pintin gaire bé, en aquest sentit. De moment, pressupostos prorrogats, Govern en funcions i Parlament paralitzat. Segur que el nostre problema és qui guanyi a Madrid? Reflexionem-hi.

Comentaris (0)19-12-2015 06:54:05

Olla de grills

Ahir, debat electoral a TV3. Francament, ens l'haurien pogut estalviar tots plegats. Admeto que no acostumo a veure aquests debats, però ahir vaig tenir la temptació de fer-hi un cop d'ull a estones, experiència que em va servir per ratificar-me en la meva idea que qualsevol altra activitat humana és més interessant que assistir a espectacles d'aquesta mena.

El que hi vaig veure, ben bé podria ser el reflex de la realitat política actual: una olla de grills on cadascú busca el seu minut (o la seva mitja hora en alguns casos) de glòria, la seva quota de pantalla i, si hi ha sort, el titular de l'endemà. Això sí, sense el més mínim respecte cap a un espectador que busca respostes d'aquells que estan cridats a dirigir el país, i que es veu perdut en un guirigall de veus sobreposades que, per la ràdio (el debat també s'emetia per Catalunya Ràdio) ja eren impossibles de distingir.

Un cop més, l'evidència que la classe política va a la seva, sense cap interès per la societat en general, pels espectadors en aquest cas. Avui, cadascú dirà la seva, recordarà les paraules suposadament brillants i eloqüents del seu candidat preferit i carregarà contra la resta. Que periodistes i tertulians diguin el que vulguin. El debat d'ahir va deixar a l'aire les vergonyes -i la manca de vergonya- de tota la classe política catalana, la vella i la nova, la seva pèssima educació i el seu absolut menyspreu cap a aquells de qui aspiren a obtenir el vot.

Crec que és urgent la reflexió de si val la pena mantenir aquests espectacles llastimosos en pantalla. Ahir, em vaig estimar més anar saltant del suposat debat a un refregit de programa d'humor que ja havia vist, per prendre una mica d'aire i, prou d'hora, anar-me a dormir, amb el convenciment que decidir un vot per diumenge és tot un desafiament a la intel.ligència, i no per la profunditat dels diferents arguments precisament.

Comentaris (1)18-12-2015 06:28:24

El problema és el problema

Durant aquesta campanya electoral a la qual, gràcies a déu i al calendari, ja li queda poca vida, ens hem fet un tip d'escoltar i llegir allò d'"el problema és..." o "jo puc solucionar el seu problema". Res de nou. Però jo em demano: realment saben quin és el problema i el volen o poden resoldre? O només s'han fixat en alguna de les manifestacions del tal problema i amb això ja es pensen que ens fan contents i que tenen el nostre vot garantit?

Per exemple: el problema és que els joves ben preparats marxin? O potser ho és una pèssima política econòmica que prima la mà d'obra barata com a suposat factor de productivitat i menysprea la formació? El problema és que ens tallin la llum, o és una política de facturació energètica (i de preus) profundament injusta? El problema són els desnonaments, o la manca absoluta de polítiques de protecció a les persones? El problema és l'independentisme o la humiliació constant? I així podríem anar posant exemples en tots els àmbits. És prou senzill. Proveu-ho. Mirem qualsevol dels grans mals que patim i busquem la seva causa real.

Però és clar, confondre la manifestació del problema amb el problema mateix permet solucions aparentment útils que no fan sinó eternitzar el problema en qüestió, o si voleu, el dèficit democràtic de la nostra societat. Que els joves marxen? doncs en diem emprenedors i ens felicitem per l'experiència que adquiriran; que ens tallen la llum? mirem que alguna ONG es faci càrrec de la factura; que hi ha desnonaments? cridem al suport dels familiars mentre reneguem dels bancs; que els catalans volen ser independents? doncs jutges i policia a dojo. Una mica hipòcrita tot plegat, no? Doncs aquests són alguns dels grans arguments i de les grans solucions d'aquesta colla que ens governa o que aspira a fer-ho. De propostes de fons i respostes als problemes reals, cap ni una, no fos cas que els trontollessin els privilegis.

Comentaris (0)16-12-2015 08:26:45

Pessebre

La nostra memòria és tan àgil i tan ràpida que acostuma a oblidar a velocitat meteòrica coses que caldria retenir per evitar que es repeteixin. Per aquest motiu, que algú ens plantifiqui al davant, com una autèntica bufetada a la consciència, alguna imatge sorprenent i inesperada, sempre és d'agrair.

Justament això és el que han fet els responsables de l'església de San Antón, de Madrid, amb un pessebre contundent, colpidor i dur, que ens recorda, amb tota cruesa, la realitat del món en què vivim i la necessitat de recuperar l'autèntica essència d'un Nadal soterrat sota tones de regals i llums de colors que, massa sovint, no ens aporten res més que desmemòria i el compliment mecànic de determinades convencions socials.

En el temps que corren, presidits per la potència de la imatge, què millor que una imatge prou contundent, per recordar-nos què som i què som capaços de fer en nom de ves a saber quins principis i quines ideologies. Avui, des d'una església de barri, se'ns retorna, amb tota cruesa, la manca d'hospitalitat que intentem ignorar, quan no amagar, i l'autèntic pessebre del segle XXI, sense gaires àngels i amb massa caganers.

Comentaris (0)16-12-2015 06:43:17

Lluna plena

El dia de Nadal d'enguany ens té reservada una sorpresa prou especial: una lluna plena, un fet que no es produïa des de 1977 i que no tornarem a veure fins el 2034. Serà bonic de veure, si la boira ens ho permet, és clar.

No ens enganyem, si hi ha alguna cosa capaç de fer-nos badar i somiar, aquesta és la lluna plena. Qui no se l'ha estat mirant mai una bona estona? Qui no ha volgut capturar-la en una fotografia? Qui no ha sentit la secreta temptació de demanar-li un desig amb l'esperança de veure'l fet realitat? Doncs enguany, tot aquest misteri de la lluna se sumarà al propi d'una de les nits més especials i més íntimes del calendari, la de Nadal.

Diuen les creences antigues que la lluna plena representa la totalitat, la plenitud, el poder espiritual i la feminitat pròpia de la lluna, en el seu grau màxim. En contrapartida, la lluna plena també va associada a la pèrdua de la cordura, a l'aforament dels instints més primaris, a la manifestació dels homes llop, fins i tot.

Sigui com sigui, temps hi haurà per trobar explicacions i auguris per tots els gustos a partir d'aquesta curiosa coincidència. Cal desitjar que algun d'aquests missatges del destí escrits amb llum de lluna una nit de Nadal, siguin positius i ens deixin alguna cosa bona, si més no perquè puguem recordar de forma amable aquesta fantàstica nit de finals de desembre.

Comentaris (0)15-12-2015 07:16:02

Intenten mentir, de nou

En política, la mentida és tot un argument electoral de primeríssim ordre. Això ja ho sabem i ja ho tenim, fins i tot, assumit. De tota manera, hi ha formacions que històricament han demostrat una absoluta manca d'escrúpols a l'hora de mentir, per tal d'esgarrapar els vots que els permetin perpetuar-se al poder. Aquest és el cas, per exemple, del PP (o els del famós apoyaré, per si cal un altre exemple), que va intentar mentir amb els atemptats d'Atocha, fa uns anys, tot i que amb tant poca traça que un parell de dies van ser més que suficients per girar una expectativa electoral clara, i que ara ho intenta repetir amb l'atemptat a l'ambaixada espanyola a Kabul.

Van arribant relats de persones que van viure en primera persona aquest atemptat i va quedant en evidència el candidat a repetir com a president, Mariano Rajoy, que des del primer moment va intentar fer allò que tant li agrada: treure ferro a les coses que li resulten incòmodes i fer com si no anessin amb ell. De tota manera, en hores, aquesta actitud es va haver de rectificar, per part del govern en funcions, perquè no es podia seguir negant l'evidència. I tal i com van passant més hores i van arribant més notícies, més clara es fa la incompetència, o la ineptitud, fins i tot per mentir, del que vol ser de nou president.

Sí, va haver un atac a una ambaixada espanyola. I negar-ho és estúpid, tan estúpid com anar mirant de guanyar temps abans de donar suport a les forces occidentals en guerra a Síria -cosa que veurem passades les eleccions- o com intentar fer com si no passés res. Ara que, ben mirat, els morts, en aquesta ocasió, van ser un parell de policies que es troben a molta distància i sense imatges -si més no de moment-, no una pila de ciutadans amb les televisions connectades permanentment. Aquesta, de fet, és la gran diferència amb els trens d'Atocha. Aquesta i que ara no poden cridar als quatre vents que ha estat ETA. La resta, el mateix que ja coneixem: la mentida com a argument electoral.

Comentaris (0)14-12-2015 06:34:57

Marató

Ja hi tornem a ser. La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. Nou debat, més o menys soterrat per una allau d'activitats arreu del país, sobre si aquestes grans accions solidàries tenen sentit o si han de ser els governs els que garanteixin qüestions tan importants com ara la investigació mèdica. Segurament que tothom té la seva part de raó i que els governs que tenen competències sobre la dotació pressupostària dels projectes d'investigació són els únics responsables que els investigadors (aquests no fallen mai) puguin fer la seva feina és un fet indiscutible. I aquí rau la causa de tots els mals, convé no oblidar-ho.

Però davant d'aquest panorama d'abandonament progressiu, el nostre país, la gent del carrer que des de fa dies està mobilitzada, a iniciativa dels mitjans de comunicació públics que algú voldria tancats, va decidir que allà on no arriba la política, arribarà la societat, amb imaginació, amb dedicació i amb il.lusió. I aquí tornem a ser, amb una nova edició que vol recollir fons per ajudar a tirar endavant projectes d'investigació sobre la diabetis i l'obesitat.

Avui toca moure'ns i gratar-nos una mica la butxaca. Així és que cal no perdre de vista el 905115050 o, si sou de Lleida o voltants, aquí teniu una alternativa diferent i única per col.laborar-hi en directe.

Comentaris (0)13-12-2015 07:37:57

Cosa de dones.

Els dies en què la boira dificulta la visió i treu les ganes de seguir escoltant una colla de venedors de fum intentant comprar el nostre vot, està bé repescar informacions que sovint passen desapercebudes, tan desapercebudes com les seves protagonistes, que ben bé semblarien ombres mig invisibles enmig d'una altra boira.

Em refereixo a les monges que han abandonat els hàbits per treballar, en primeríssima línia, contra el tràfic de dones, i de nenes, víctimes d'explotació sexual. Llegir aquest breu article ens endinsa en un món invisible o que no volem veure, potser, però ben real. Terriblement real. Encara que el més terrible, a banda de l'explotació de les dones evidentment, sigui que aquestes monges (potser tindria més sentit dir-ne àngels de la guarda, i no pas com aquell que li busca aparcament al ministre) s'han decidit a sortir de la comoditat del convent perquè saben que no poden confiar ni en els governants ni en els els clergues homes per dur a terme aquesta missió. I remarco tot el sentit de la paraula "missió".

Hi ha altres mons en aquest món nostre, però de vegades se'ns escapen enmig de la boira, o de la indiferència. O es tapen amb una bonica banderola electoral.

Comentaris (0)12-12-2015 07:31:46

Àngels i dimonis

Les advocacions a la divinitat per demanar la seva intervenció per resoldre problemes ben humans no és nova. Ni en política tampoc. Qui no recorda algun que altre conseller autoproclamat no creient adreçant-se a la Verge de Montserrat perquè fes ploure, per exemple?

Però el cas més curiós, per no dir extrem, el tenim en el ministre Fernández Díaz que, si no va tenir prou condecorant alguna que altra mare de déu amb distincions policials, ara ens explica que té un àngel de la guarda, que es veu que atén al nom de Marcelo i que l'ajuda a trobar aparcament. Àngel de la guarda, dolça companyia...

M'agradaria molt pensar que aquestes declaracions es van fer en un moment d'ofuscació natural o artificial, tant em fa, i que va confondre el seu xofer amb aquest ésser immaterial. Però no és el cas. Aquestes paraules no són altra cosa que una nova expressió d'un fanatisme religiós que practica i reconeix i que, malgrat tot, no l'impedeix criticar el mateix fanatisme en unes altres religions. És el que té saber-se posseïdor de la vera fe.

Tota una anècdota, si no fos que qui les fa és el comandament suprem de la policia i màxim responsable de la seguretat pública, i que aspira a repetir en un nou govern. Ja sabem que quan integrisme religiós i armes van de la ma, la cosa pot acabar esdevenint complicada, per dir-ho d'una manera amable. Aleshores, els àngels ja no ajuden a trobar aparcament, sinó que més aviat esdevenen àngels caiguts o, directament, exterminadors. Repassem la història antiga o ben recent i ens en sobraran els exemples.

Comentaris (0)11-12-2015 06:26:53

Tot passa. Segur?

Ja deu ser veritat aquella dita que diu que un clau treu un altre clau. O en versió moderna, que una notícia tapa una altra. I és que fa quatre dies que semblava que no hi havia altre tema que els camins de mitja Europa plens de refugiats que buscaven un lloc on viure en pau i ara, gairebé, ni se'n parla. Que lluny ens queden les imatges de les platges amb nens ofegats que tant ens van commoure. Ahir vaig escoltar una informació sobre un poliesportiu convertit en refugi, a Berlín. Un terç de les persones que s'hi estan són nens.

A casa nostra, després de les grans declaracions, viatges i preparatius diversos, seguim sense acollir cap refugiat. Seguim girant l'esquena a la gent que ens necessita, de fet. Tothom sap que són una colla de terroristes en potència, no? Imagino que la canalla i els més vells també. Així són les coses i així són les polítiques exterior i de seguretat espanyoles, ja que són ells qui han de negociar la qüestió, que per a això tenen el poder de l'estat.

Aquí, la notícia ja no són ni les negociacions pel futur govern, ni res d'allò que tant ens amoïnava no fa gaire. Ara hi ha eleccions a la vista, debats, promeses i tot plegat. I encara amb la ressaca dels resultats del dia 20, Nadal, Cap d'Any i Reis, i d'aquí a un mes en tornem a parlar, o oblidem definitivament tot allò que no ens agrada gaire recordar.

Ja és ben cert que tot passa. Potser massa i tot.

Comentaris (0)10-12-2015 06:31:10

Va obrir la porta

Una de les grans imatges que ens deixa aquesta arrencada de desembre, és la del Papa Francesc obrint la porta santa de la basílica de Sant Pere, amb motiu del jubileu extraordinari de la misericòrdia que va convocar fa uns mesos.

Però més enllà d'aquesta imatge ja prevista en el protocol vaticà i tan carregada de simbolisme (això d'obrir portes sempre tancades té una força evident, i més en els temps que corren) hi ha una altra d'impensable no fa gaire temps, la de dos papes, un en actiu i un altre que va plegar per voluntat pròpia, coexistint sense cap problema en el si de l'església. I és que res no pot passar fins que un dia passa.

L'any jubilar que va obrir el Papa Francesc va dedicat a la misericòrdia, al perdó i a la misericòrdia, en paraules seves. I amb els temps que corren, potser no és tan mala idea posar sobre la taula, uns quants mesos, aquesta idea tan arraconada per l'ànsia de triomf a qualsevol preu, de menys preu, o de revenja, perquè també en qüestions ben mundanals i quotidianes on sovint es troba a faltar una una mica de misericòrdia, o molta, les coses tampoc no passen fins que un dia passen. I aniria bé que anessin passant.

Farien bé els governants d'arreu -també els d'aquí a la vora- a aprendre i assimilar que tot és possible i que les coses passen, un dia i sense que sapiguem massa per què. Mirem el Vaticà i els seus dos papes, que no es fan cap nosa. O recordem què vol dir això de la misericòrdia, que ens sona tan antic.

Comentaris (0)09-12-2015 06:38:16

La Purissima

8 de desembre. La Puríssima. Segurament no cal recordar-ho, però la festivitat d'avui fa referència al dogma afirmat pel Papa Pius IX, el 8 de desembre de 1854, que afirma que Maria va ser preservada per Déu del pecat original quan va ser concebuda i que això li va permetre viure una vida lliure de pecat i amb gràcia de santedat. Fins aquí la doctrina del catolicisme.

El 8 de desembre, però, també és el dia en què s'acostuma (o s'acostumava) a posar el tió de Nadal a les cases, se'l tapa amb una manta perquè no passi fred i se'l comença a alimentar a diari, per tenir-lo ben a punt per a la nit de Nadal. La data del 8 de desembre no té per què ser exacta, ni falta que fa, però per aquí va la cosa, si volem garantir un bon resultat.

Finalment, el 8 de desembre és una festivitat religiosa que, en connivència amb una de civil, la de la Constitució (sempre la mateixa parella de ball...), cada any ens deixa un discutit i intocable pont de dies festius, tota una garantia d'èxode de les grans ciutats i de viatges a tort i a dret.

Déu n'hi do, amb la data. Qui no li sàpiga trobar la gràcia, que s'ho faci mirar, perquè, a fe de Déu (o de la Mare de Déu, en aquest cas), té propostes per a tots els gustos i sensibilitats. Enguany, a més, festiu en campanya electoral. Quina mandra. Millor apostar per qualsevol de les tres altres tradicions que per aquest lamentable ritual de candidats en romeria per carrers, places, mercats i platós.

Comentaris (0)08-12-2015 07:04:59

Què ha passat?

Si tots els indicis són certs, i fan tota la pinta, l'extrema dreta haurà guanyat la primera volta de les eleccions regionals franceses. Es veia a venir. De tota manera, encara hi ha una altra dada tant o més preocupant: el segon partit, a poca distància del primer, és la dreta (la no extrema). L'esquerra quedaria en tercer lloc, però ja despenjada. La setmana que ve, segona volta, però tot apunta a un duel dreta - extrema dreta.

D'aquí a quinze dies mal comptats hi haurà eleccions a Espanya, i la cosa no pinta massa diferent: els dos partits que s'apunten com a primer i segon són dreta i extrema dreta (que cadascú assigni les sigles com millor li sembli).

La pregunta òbvia és senzilla: què ha passat amb les esquerres, que fa quatre dies ho governaven tot? La resposta és molt complexa i caldria anar a buscar la crisi ideològica de la caiguda del Mur de Berlín, fins i tot. Però així, darrerament, crec que hi ha una explicació més simple, però prou il.lustrativa. L'esquerra, en el cas espanyol el PSOE, a falta de propostes pròpies prou atractives, ha intentat competir amb el PP en el seu terreny, en el terreny ideològic de la dreta més unionista, més identitària i més immobilista. I és clar, competir amb algú al seu camp sempre és complicat, i és molt fàcil perdre.

Si mirem França, quina ha estat la resposta socialista als atemptats de fa uns dies? Doncs la mateixa, o encara més contundent, que la que hauria pogut proposar el Front Nacional si hagués governat. Conclusió? Les mesures de la dreta més extrema són les correctes, tant que fins i tot les esquerres les comparteixen. Per tant, votem extrema dreta. I el cas espanyol és si fa no fa el mateix, em temo. Si l'alternativa a la dreta és més dreta, votem dretes, i com més dretanes millor.

De moment, a Catalunya, malgrat l'ascens de Ciutadans, la cosa és prou diferent. Que no s'esguerri.

Comentaris (0)07-12-2015 06:39:45

Pont

Dies de pont. Sempre discutit, aquest pont de desembre, en aquesta ocasió se'ns ha quedat una mica curt. Els ponts ja ho tenen, això, hi ha ponts petits, que creuen rierols, pots enormes i, fins i tot, ponts que ens duen d'una casella a una altra, al joc de l'oca. I també hi ha ponts en el calendari, com aquest de la Constitució i la Puríssima. Per cert, els amants dels estudis sociològics, podrien demanar a la gent què és la Puríssima, i potser constaríem que els temps han canviat molt més del que alguns s'entesten a sostenir. La Constitució és tota una altra història, que darrerament va tant en boca de tothom que més aviat sembla un acudit dolent que allò que ens volen fer creure que és.

Però sigui com sigui, els ponts, per a aquells que encara els podem fer (els comerciants -especialment els assalariats- deuen estar encantats, aquests dies de suposada festa) són molt agraïts. Són una excepcionalitat enmig de la rutina que trenca el ritme de la monotonia i ens convida a fer alguna d'aquelles coses que mai no podem fer. Cadascú se'n sap la seva. Des de marxar de viatge fins a voltar botigues i més botigues en una primera aproximació a les compres nadalenques. Tot s'hi val i tot ens fa profit, no ens enganyem.

De fet, la gent del carrer som prou agraïts. Només ens cal un dia de festa mig despistat, situat estratègicament, per fer-nos somiar i aconseguir que ens llancem a la gran aventura de fer alguna cosa extraordinària, diferent i, d'una manera o altra, il.lusionant. Malgrat que la Constitució i la Puríssima potser viuen hores baixes, aquest pont, mig desmanegat enguany, ajuda a passar una mica millor els dies, els primers freds i les boires que tot ho difuminen. Tant de bo aquests dies siguin profitosos per a tothom, i per a cadascú a la seva manera (tant si la tria com si li toca).

Comentaris (0)06-12-2015 06:40:49

Universos paral.lels

No ho tinc del tot clar, però potser arribarà un dia en què la política i la gent siguin una mica més a prop. De moment, la lògica dels partits i les necessitats i esperances de la gent són dues realitats que conviuen en mons paral.lels, per més que els candidats de torn facin cap al mercat, de tant en tant, per demanar-nos el vot, o la perpetuació dels seus privilegis, que ve a ser el mateix. I enguany hem tingut ocasió de constatar-ho abastament.

Que sembla excessiu el que dic? Potser sí; però, sense anar més lluny, les negociacions per formar govern a Catalunya en són un bon exemple. A qui li està important, realment, el que els ciutadans necessitem? A la vista dels fets, a ningú dels que s'asseuen a la mesa de negociacions. El primer és la seva coherència interna (aquí no hi pintem res), després el nom del cap visible (aquí tampoc), tot seguit, unes quantes mesures que o bé arribaran tard, o bé patiran bloqueig legal o bé necessiten, directament, una capacitat normativa que no tenim (seguim al marge) i finalment, en el millor dels casos, la foto (de la qual també hi serem absents). I per acabar-ho d'adobar, amb la santa barra de forçar la negociació enmig d'una campanya electoral on uns no hi participen i els altres dos competeixen. Això sí que és facilitar les coses i anar per feina.

Francament, si amb aquest panorama algú es pensa que podem fer una república, per més que aquells que aspiren a manar s'hagin llegit El Secret i pensin que "fer com si..." és el primer pas per assolir alguna cosa, em sembla que va molt equivocat. De moment, la política, també a casa nostra, no passa de ser una qüestió de gestos i de paraules boniques, ben allunyada de les necessitats reals (i aquí podem parlar des de la pobresa fins a la manca d'oportunitats, dels impagaments fins al dèficit en infraestructures, o de la cada cop pitjor educació i els morts per manca d'atenció). Això sí, a fer campanya, a fer volar coloms i nosaltres a creure, a votar i a callar, fins que decideixin que els tornem a fer falta.

Potser sí que cal una autèntica regeneració. Però no és només qüestió de noms o de populisme. És alguna cosa molt més profunda i molt més senzilla: aprendre a escoltar i a actuar en conseqüència. I això no es pot fer a cop de declaracions als mitjans ni amb una allau de piulades. Com diuen les padrines, de ruc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Comentaris (0)05-12-2015 06:51:50

En campanya

Ja hi tornem a ser. Campanya electoral en marxa. Enguany, els catalans no en sortim d'una i ja estem embolicats en una altra. I espera que no en viem de més grosses. Que sigui a fi de bé, que diuen, tot i que ho dubto.

Diuen els savis que aquestes eleccions dibuixaran un nou mapa electoral espanyol i potser fins i tot, l'adveniment d'una nova política. Ves tu a saber... Potser acabem en allò de roda món i torna al Born o, si voleu, en allò altre de canviar-ho tot per no canviar res. El temps ho dirà.

De moment, sembla que la imatge de la galleda de cola i l'escombra en l'enganxada de cartells comença a ser història. Els líders han canviat el carrer pels platós de televisió, molt més confortables -en tots els sentits- i més moderns, sense cap dubte. I posats a avançar, els proposaria de fer una campanya júnior, o kid, o que li diguin com vulguin, en què els cadells més menuts de les seves formacions plantegessin les seves propostes i exhibissin les seves habilitats dialèctiques, com si de qualsevol aspirant a xef o a cantant es tractés. Al capdavall, ja sabem que la canalla tampoc té cap vergonya de res i una llagrimeta seva a temps pot ser més efectiva que una dotzena de vídeos de gatets al facebook. Nous temps, noves alternatives. No era això? Després de cantar, ballar, muntar en globus o fer de cuinetes, per força cal passar a un nou nivell, no? I un gatet com a imatge de campanya? Sempre queda bé a les fotos.

De tota manera, i com deien les padrines, que tinguem una hora curta, encara que la immensa majoria de candidats a alguna cosa segueixen sent mascles.

Comentaris (0)04-12-2015 06:14:46

En bucle

Ahir, nova sentència del Tribunal Constitucional anul.lant una declaració del Parlament, noves declaracions de representants del Govern dient que el text anul.lat segueix políticament viu, noves declaracions de les autoritats espanyoles dient que tot plegat queda sense efectes, i novament sensació que tot això ja ho hem viscut abans.

De fet, aquesta dinàmica de cosa aprovada al Parlament, recurs del govern de Madrid, sentència del Constitucional, declaracions d'aquí dient que no passa res i declaracions d'allà afirmant que no consentiran res, ja la coneixem i, lamentablement, ja ens hi hem acostumat.

Però els ciutadans del carrer, que no hi pintem res, en aquest bucle, mirem estorats com va passant el temps -els anys- i segui si fa no fa al mateix lloc on érem, amb un determinat i canviant equilibri de forces polítiques, però al mateix lloc on érem.

No sé si es pot o no, però caldria anar una mica més enllà de l'absurda dinàmica d'acció - reacció - declaració - contradeclaració i sant tornem-hi. I si no pot ser, caldria no marejar la perdiu i el país amb un bucle que dóna titulars i hores als informatius, però que acaba no servint per a res. Ara que, ben mirat, per anar una mica més enllà calen un Govern i un Parlament sòlids. I aquí també seguim fent tombs en un bucle ideològic, per dir-ne d'alguna manera, infinit.

Comentaris (0)03-12-2015 06:15:27

Falles

Ahir, finalment, les falles van se declarades per la UNESCO patrimoni immaterial de la humanitat. I ho han estat, justament, les falles del Pirineu, no des de tal o tal altre lloc. Sempre fa goig que els organismes internacionals reconeguin alguna cosa tan particular, com ara les falles, com a bé d'interès comú, com a patrimoni de tots, que cal respectar i conservar.

Ahir es va tornar a demostrar que, com ja afirmava Verdaguer -i com acostumem a oblidar-, el Pirineu és columna vertebral, espina dorsal i no barrera. Falles a banda i banda, diferents noms, diferents idiomes, diferents identitats, diferents estats, diferents administracions, però una mateixa tradició, una mateixa festa, un mateix ritual de foc que han sabut perpetuar segles i segles. Avui, les comarques del Pirineu comparteixen reconeixement, igual com històricament han compartit pastures, acords de pau, aigües o recursos forestals, perquè sempre han sabut, a cada moment, què són, què els cal i què val la pena no oblidar.

Aquesta és la realitat d'una civilització, d'una cultura, més enllà de fronteres i de documents d'identitat. La geografia -la terra, si voleu- sempre acaba imposant la seva llei, malgrat tots aquells que al llarg dels segles han volgut fragmentar i tirar línies invisibles en nom d'imperis, monarques o revolucions.

Avui, el Pirineu i la gent que hi viu, adquireixen el deure de preservar-se en el temps, igual com han sabut fer fins ara i recordar-nos, amb les seves falles a l'espatlla que som el que som i que no volem deixar de ser-ho, per més que evolucionem, per més idees que importem i per més ratlles que dibuixin sobre el nostre país. Les falles en són testimoni.

Comentaris (1)02-12-2015 06:14:36

Què o qui?

No patiu, no tinc cap intenció de tornar a furgar en la ferida aquesta de si és important el nom del futur president o els acords que es puguin tancar. Ja n'hi ha un tip, d'això. De tota manera, la realitat sí que s'entesta a demostrar-nos que tot sovint és més important el "qui" que no pas el "què" de les coses. Ja ho sabíem en el tracte diferent que reben segons quins delinqüents (tirant de tòpic, no és el mateix robar una gallina que estafar els comptes públics), però ara ens arriba un altre exemple, també relacionat amb la justícia, però més encara amb la política, perquè resulta que l'Aran sí que pot convocar consultes sobre el seu futur i tenir l'occità com a llengua preferent, però Catalunya no.

És així de bèstia. Allò que se li nega a Catalunya amb tot el pes de la Constitució com a arma, se li reconeix a la Vall d'Aran, es veu que amb la mateixa Constitució com a escut. Serà que el govern popular considera la Vall com una mena de reducte turísticorural afí que mai no els donarà problemes? Serà que la cosa és carregar sistemàticament contra Catalunya perquè dóna vots? Sigui el que sigui, aquests són els fets: els aranesos podran fer consultes sobre el seu futur i mantenir la seva llengua com a preferent en tots els àmbits (afortunats ells), però els catalans no, que això és cosa de nazis que només volen trencar Espanya.

Com m'agrada aquest estat de dret.

Comentaris (0)01-12-2015 06:20:13