login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

El que faltava

Molt negres se les han de veure aquells que s'oposen a la independència per haver de recórrer a un personatge de tan dubtosa memòria com Felipe González. I és que acaba d'entrar en escena un dels pocs que faltaven per dir-nos que som una colla de nazis. I ho ha fet.

Potser la jubilació de luxe de l'expresident li ha fet perdre una mica la memòria, fins al punt d'oblidar que els nazis van ser una colla d'assassins, responsables d'un veritable projecte d'extermini ètnic, sota l'empara d'un estat. No em consta -potser el meu fanatisme no em deixa veure la realitat- l'existència de forns crematoris a Montserrat, ni de camps d'extermini als cingles de Tavertet, posem per cas. Tot i que qualsevol dia també ens ho podem sentir.

Però encara pitjor que la desmemòria de Gonzàlez és la poca autoritat moral amb què parla de segons quines coses. No oblidem que l'ombra d'una autèntica banda criminal, els GAL, encara es projecta sobre la seva persona i sobre les seves accions de govern. I no oblidem tampoc que ell mateix és una de les millors (i més indignes) proves de com funcionen les portes giratòries en política, on determinades decisions acaben facilitant una mena de pensió de luxe en algun consell d'administració. En aquest cas, d'una companyia gasista, curiosament.

Un nou exercici de cinisme sense límits, l'aparició de González. Ara que ja ha soltat la seva parida, ja pot tornar a la seva ociosa existència i a escoltar les lloances dels seus escolanets d'allò que encara s'entesten a qualificar de socialisme.

Comentaris (1)31-08-2015 06:25:37

Tal faràs...

"Tal faràs, tal trobaràs" diu la dita. Tot i que d'entrada pugui sonar a sentència gairebé condemnatòria, aquesta afirmació acaba tenint força sentit en gairebé tots els àmbits de les nostres vides. Qui no es va sentir "si estudies, aprovaràs", en etapa escolar, sense anar més lluny? Tant si era per reconèixer els nostres mèrits com per recriminar les nostres carències. I és que la major part de les coses no acostuma a passar per casualitat ni per atzar, sinó que és, vulguem o no, el resultat lògic de tota una sèrie de comportaments i d'actituds.

Estimem, i acabem sent estimats. Treballem i, d'una manera o altra, se'ns acaba reconeixent la feina. Estudiem, i acabem sabent coses. Així de senzill, o potser així de complicat, perquè no sempre és tan fàcil trobar la manera d'arribar a allò que voldríem assolir. Ni d'evitar allò que no voldríem a cap preu.

Suposo que deu ser el final de l'estiu qui m'ha fet venir al cap aquesta reflexió. Suposo que també la manera com haurem passat quest temps de fer coses diferents a les que fem durant la resta de l'any marcarà una mica com seran els propers mesos, tant si hem estat treballant, com si hem pogut descansar. A cap i a la fi, acostumem a ser allò que fem, perquè sempre construïm el nostre futur a partir dels nostres fets, de les nostres acciones, no de les grans paraules, ni de les bones intencions.

Comentaris (1)30-08-2015 07:53:19

Que ens volen prendre el pèl?

És vergonyós que vingui a donar lliçons de democràcia segons qui. Concretament, per exemple, aquells que estan impedint, tant com poden, el vot dels catalans residents a l'estranger, amb tota mena d'entrebancs administratius i procedimentals.

De tota manera, la situació més insultant és la que deixa al descobert la negativa de la Junta Electoral Central d'allargar una setmana el termini per fer aquests tràmits des d'altres països, amb mil excuses de mal pagador, i acceptar-lo per al cas dels militars que podran votar a les eleccions del 27 de setembre. Als militars se'ls autoritza el que als civils se'ls nega. A què em recorda aquesta situació?

Que sigui aquesta colla la que vinguin a donar lliçons és per engegar-los a pastar. Lliçons de què? De manipulació? de discriminació de la població civil? D'altra cosa, francament, no se m'acut.

Bé, al cap i a la fi són els mateixos que ordenen escorcolls judicials prèvia notificació als mitjans de comunicació. Tot plegat fa més pinta d'espectacle i de provocació que no pas d'interès per descobrir la veritat. I això sí que em sembla realment greu, que la recerca de la veritat (i dels possibles delictes, si es poden demostrar) sigui secundària i quedi tapada per tantes maniobres matusseres per forçar el sentit de determinats vots, o per impedir-los, segons el cas.

Malgrat tot, no perdem de vista allò que és realment substancial. No oblidem què estarem votant el dia 27, i la resta vindrà sola. De moment, tot sembla una presa de pèl a la democràcia i a la justícia, per més que diguin.

Comentaris (1)29-08-2015 06:10:03

Coses que no cal celebrar

Realment, hi ha coses que no cal celebrar. De fet, el que caldria és no recordar-les com a efemèride, sinó com un d'aquells mals col.laterals que sovint acompanyen mals encara més grossos. I com que hi ha coses que és millor no celebrar-les, és d'agrair que els poders públics s'hi plantin davant de segons què.

Això és el que ha passat a Manacor, amb la negativa a autoritzar un concert de música per celebrar els 300 anys de la Capitania General de Balears. Personalment, considero modèlica la resposta a la sol.licitud en base a dues idees bàsiques:

1. La Capitania General es crea arran del Decret de Nova Planta.

2. El consistori manacorí té previstos actes en memòria d'un decret que va suposar la subjugació a la corona espanyola i la pèrdua de les institucions pròpies.

Autoritzar el concert per fer festa del tricentenari de la constitució de la Capitania fóra, ben bé, allò de ser banyut i pagar el beure. I ja no cal.

Recordem-ho tot, perquè no oblidar és clau per no repetir. Però celebrar, allò que es diu celebrar, potser és una altra cosa, i no penso que calgui celebrar el sotmetiment, per dret de conquesta, d'un poble, de la seva identitat i de les seves institucions, ni que sigui amb un innocent concert d'una banda militar.

És cert que tothom mira la història des del costat que més li convé. Però ni que sigui per un cop, està bé mirar-la des del que toca per justícia. Farien bé de prendre bona nota altres ajuntaments més -deixem-ho així- desmemoriats.

Comentaris (1)28-08-2015 06:09:47

Volar, però no massa.

Això és un no parar. Cada de dia que passa tenim un motiu més per sortir corrent d'aquesta cosa que es diu estar sota les ordres del govern espanyol. Ara, les noves rutes aèries.

Ja fa anys que AENA, que és qui gestiona conjuntament tots els aeroports d'Espanya (cosa inèdita en els països del nostre entorn) va decidir que el gran aeroport intercontinenetal era Barajas. La resta no passen de ser complements més o menys regionals, encara que li reportin la major part de guanys, com passa amb El Prat. I és que el nostre "gran" aeroport adoleix d'un dèficit significatiu de vols amb Amèrica, per exemple -vols centrats a Madrid-, cosa que des de fa anys intenta compensar obrint rutes amb Àsia. Però vet aquí que quan realment apareixen oportunitats d'ampliar significativament aquesta oferta, va el govern d'Espanya i torpedina l'operació per dur aquestes noves rutes, com no podria ser d'altra manera, cap a Barajas. Així de senzill.

Si volem que els nostres aeroports siguin competitius i que El Prat deixi de ser una enorme terminal de low cost i passi a ser un autèntic centre de comunicacions intercontinentals (deixant els vols més econòmics i regionals a Girona, Reus i Lleida), com aconsellaria qualsevol planificació feta amb el cap i no amb una determinada ideologia centralista, ens cal poder decidir sobre aquestes instal.lacions. I això passa per tenir les eines per fer-ho, que no són altres que ser, definitivament, independents.

Una raó més per voler la independència. Al pas que anem, aviat podrem obrir una pàgina que es digui alguna cosa com ara "La raó del dia per voler la independència". Raons ens en sobrarien.

Comentaris (0)27-08-2015 07:32:10

Maltractada llengua

Sabem que una cosa no és important quan podem constatar la poca cura amb què es tracta. El català, la nostra llengua (se suposa), no ho deu ser gaire, d'important, quan rep el tractament que es pot veure en aquest bonic cartell que anuncia el programa de festes d'un barri de Lleida. No us en perdeu detall, que la redacció bé s'ho val. Per cert, gràcies, Conxita, per compartir-lo.

Algú es pot imaginar una redacció com aquesta en un cartell escrit en castellà? Ben segur que no. Ben segur que ningú no gosaria imprimir un text tan bèstia, ni molt menys posar-hi el seu logo. Però amb el català rai. Cap problema. Al cap i a la fi, deu ser allò que mentre s'entengui ja fem, que diuen aquells que juren estimar la llengua.

Aquest és el nivell. La resta, paraules buides.

Comentaris (1)26-08-2015 06:18:31

Una memòria massa fràgil

De tant en tant, TV3, la nostra televisió pública, sempre criticada per aquells que la voldrien desapareguda, es despenja amb alguna que altra perla que serveix, entre altres coses, per donar sentit al concepte de mitjà públic. La darrera mostra, al meu parer, és el reportatge que va emetre diumenge on presentava, a través de les imatges, el paral.lelisme que existeix entre el milers de persones que volen creuar la frontera de Macedònia, i els que no fa pas tant van creuar la de França.

Tant de bo que aquesta petita joia televisiva servís per fer entendre que els emigrants il.legals són, en realitat, persones igual com nosaltres, que fugen de la misèria o de la guerra en busca d'una vida millor. Aquest és el seu únic delicte: voler el futur digne que se'ls nega als seus països d'origen.

En general, tenim molt poca memòria i, en aquest tema, un magnífic exemple. De passada, no estaria de més recordar que mentre els joves que marxen del nostre país, "nord enllà" que diria el poeta, són qualificats com emprenedors que viatgen en busca d'una oportunitat professional, els que volen entrar per les nostres fronteres són poc menys que delinqüents que venen a prendre'ns la feina o tot el que puguin. Què fàcil que és fer diferències entre els nostres i els altres.

Quanta hipocresia en tot plegat, i quanta desmemòria. I sort, encara, que hi ha mitjans que saben mostrar-nos amb tota la seva cruesa uns drames que no hauríem hagut d'oblidar mai i que, si així fos, potser no s'estarien repetint. Però la memòria és massa fràgil i tenir sempre un culpable de tots els mals, massa útil.

Comentaris (0)25-08-2015 06:10:04

Perdoneu si molesto.

Hem d'acceptar que allò que hauria de ser normal i habitual esdevingui l'excepció i no la norma? Jo penso que no, però lamentablement, segueix sent així, en molts casos.

Qui no ha sentit la sensació d'entrar en una botiga, en un restaurant, en un consultori mèdic, en una oficina, o en qualsevol establiment obert al públic i pensar que fa nosa? Sí, és dur plantejar-ho d'aquesta manera, però no heu tingut mai el sentiment que no us volen atendre? Que us miren com pensant que acaba d'entrar un altre a molestar? Que el que heu de fer és comprar, pagar i marxar aviat?

Potser sí que estic exagerant una mica la situació, però tampoc tant. Ens anem tornant més i més insensibles respecte als altres -potser sense adonar-nos- i això no és bo. A mi, que voleu que us digui, m'agrada que em trantin bé. Sense adulacions ni reverències, però amb correcció i amb amabilitat. Amb autèntica professionalitat, si voleu. I no sempre és així, ni de bon tros. I justament perquè no sempre és així, és que encara em sorprpen quan aquesta atenció és la pràctica habitual i no l'excepció.

Crec que aniria sent hora de tornar a pensar en les persones, quan fem una feina, i no en els resultats, els indicadors, les dades fredes i els balanços comptables. Al capdavall, els resultats, quan les coses es fan bé, acostumen a venir sols. Potser aniria sent hora de tornar a revindicar la professionalitat com alguna cosa que té molt a veure amb el tracte adequat, i no només amb els números. Amb l'atenció i no només amb la tècnica. Segurament la nostra societat aniria millor i, tots plegats, seríem una mica més feliços. Al capdavall, aquest hauria de ser l'objectiu de tot plegat, no?

Comentaris (1)24-08-2015 06:16:08

Es pot, o no es pot?

Problemes polítics a Grècia. Dimissió de Tsipras i noves eleccions a la vista. Tot un cop a aquells que pensaven que Syriza podia ser la solució als mals econòmics del país.

Certament, l'economia grega ho té tot molt complicat. Però val a dir que els poders internacionals, començant pel Fons Monetari, no sembla que tinguin la menor intenció d'ajudar a solucionar els problemes, ans més aviat al contrari. Perquè difícilment es pot sortir de la misèria amb més misèria, que és justament el que s'està exigint al poble i al govern grecs.

Per una altra banda, tenim les propostes i promeses electorals, que ara s'han demostrat impossibles d'aplicar o que, si més no, han estat relegades, per força, a un segon terme, molt per darrere del pagament deute internacional.

Un cop més hem vist com els grans poders econòmics internacionals controlen realment la política. Ho vam veure a Itàlia, on Berlusconi va ser obligat a dimitir, a Espanya, on -ho vulguin admetre o no- la involució ha estat absoluta, i ho veiem a Grècia. Mala notícia per a tots aquells que demanen una nova manera de fer política.

De tota manera, aprenem la lliçó grega. Les propostes simplement populistes, no van enlloc. Les propostes serioses de canvi real en la manera de fer, abans, es veu que han de comptar amb el vist i plau del que manen de veritat al món i, en qualsevol cas, exigeixen una economia sanejada. Les polítiques convencionals ja sabem per a què serveixen i on ens porten. Avís a navegants.

Comentaris (0)21-08-2015 07:57:24

Amics irreconciliables

Ja tenim les llistes completes de la candidatura de Junts pel sí per al 27 de setembre. Tal com s'havia anat avançant, un curiós poti-poti de persones d'orígens polítics prou diversos i una barreja de personatges d'allò que coneixem com a societat civil i de polítics de llarg recorregut.

Però més enllà dels noms que apreixen en aquesta primera línia electoral, avui m'he parat a pensar en els que no hi surten però que estan cridats a jugar un paper important quan el nou govern es posi en marxa. Em refereixo a tota una enorme colla de càrrecs intermedis que hauran de fer que la maquinària de l'administració funcioni, malgrat les diferents sensibilitats ideològiques, si finalment acabem tenint un govern multicolor, com sembla.

Un servidor, que ja porta una colla d'anys a l'administració, s'ha fet un fart de veure odis viscerals en aquestes terceres i quartes línies polítiques, especialment punyents i dolorosos a cada canvi de govern. Gent molt vàlida destituïda per raó de carnet, ineptes alçats a càrrecs per als quals són incompetents pel mateix motiu... i tot plegat ben amanit amb rancúnies personals, fins i tot. Molt edificant.

Veure ara una llista que segurament donarà pas a un govern i a una administració on es reuniran moltes d'aquestes persones, francament, m'atreu. Tant per constatar si els odis eren tan profunds com semblaven, com per veure si, ni que només sigui per una vegada, la raó d'estat (de futur estat) s'acaba imposant sobre tanta mesquinesa i aconseguim un organigrama de l'administració, si més no, tan atractiu com aquestes llistes que ara coneixem i format per persones vàlides i competents, amb independència de la seva filiació partidista, o de la seva no filiació. Ja aniria sent hora.

Comentaris (0)20-08-2015 07:36:23

I si no som tan lluny com diuen?

Això de la independència de Catalunya ha passat, en molt poc temps, de ser una cosa de quatre a ser una realitat que potser tenim molt més a tocar que no ens pensem.

Fa pocs anys, era impensable una Catalunya independent. Més endavant, han arribat les negacions sistemàtiques tan pròpies del PP i les amenaces sobre les plagues bíbliques que ens caurien a sobre si gosàvem abandonar Espanya. Finalment, han vingut els posicionaments en contra de gairebé tots els partits espanyols: PP, PSOE, Podemos...

Però vet aquí que ara va i parla el vicepresident del Tribunal Suprem, que alguna cosa en deu saber, i afirma, sense rubor però sense abandonar el discurs catastrofista, que el divorci entre Espanya i Catalunya serà (remarco el temps verbal) traumàtic. Ras i curt, Angel Juanes dóna per feta la separació. Ara és qüestió de veure si es farà més complicada o més pactada.

Insisteixo, un cop més, que la decisió final és a les urnes, el proper 27 de setembre. Si el nombre de vots favorables a la independència és el que cal per tirar endavant una proposta sotmesa a referèndum (percentatge sempre respectat internacionalment per tots els governs democràtics), crec que els poders de l'Estat Espanyol, de grat o per força, tenen coll avall que ens en separem. Llavors serà l'hora de fer números i pactar les condicions. Com en tot bon (o mal) divorci.

Comentaris (0)19-08-2015 08:07:59

Homenatge a les dones

Llegeixo la informació que parla d'un homenatge a la dona espanyola (només el nom ja promet) que s'ha de fer el 23 i 24 d'agost a Astorga i que consisteix, bàsicament, en una novillada con picadores, a la qual estan convidades totes les dones si van acompanyades (hem de suposar que l'acompanyant, preferentment, hauria de ser un home).

No vull entrar en el tema dels toros i tot plegat. El que em preocupa és que després d'uns dies com els que portem, que gairebé sortim a dona assassinada per dia (sempre a mans de parelles o exparelles sentimentals), l'homenatge millor que se'ls pugui fer, a aquestes i a totes les dones espanyoles, sigui una corrida. Francament, no se m'acut cap manera més clara d'evidenciar que l'Espanya més casposa -i més masclista- segueix viva, i ben viva.

Però mentre anem toros amunt i toros avall, i dones amunt i dones avall, elles segueixen morint pel simple fet de ser dones i ser, o haver estat, d'algú. Perquè aquest és el concepte de matrimoni, oi? La meva dona és meva i en faig el que vull. Superioritat i possessió. Res més.

Posats a fer homenatges a les dones espanyoles, amb la que està caient, proposo una missa solemne de rèquiem. Segur que té més sentit que un espectacle de tauromàquia. Però, és clar, això fóra trair les essències pàtries.

Comentaris (0)18-08-2015 07:56:35

Trencant tòpics

No hi ha dubte que estem vivint una situació excepcional. Tan excepcional que propicia situacions inimaginables fa només quatre dies, com aquell que diu. I és que la llista de Junts pel sí per a les eleccions del 27S es una enorme capsa de sorpreses on constantment apreixen noms que tiren per terra dels vells principis de la política tradional i ens situen davant d'un escenari nou i apassionant.

Una de les darreres incorporacions a aquesta llista electoral és el pare Manel, reconegudíssim lluitador pels drets dels més desafavits i amb una trajectòria personal que el situa a les antípodes del concepte de burgesia barcelonina o de dreta política.

Aquesta llista electoral és la que realment ens està dient que ens trobem davant d'unes eleccions diferents, de les quals sortirà un Parlament gens convencional. De fet, no pot ser d'altra manera, perquè el que ens hi juguem no és que guanyi aquest o aquell partit, sinó la capacitat de construir, de vell nou, un país, amb la complicitat de tothom i que, un cop independent i lliure, finalment podrà dibuixar les seves prioritats d'acord amb la ideologia que en el seu moment decidirem tots plegats.

De moment, cau l'argument que la candidatura de Junts pel sí és "la llista d'en Mas" o la de la dreta. Ja hi ha massa gent implicada que res no té a veure amb aquestes qualificacions, però que sap que, ara mateix, el que cal és compartir un projecte i un somni.

Comentaris (0)17-08-2015 06:47:14

Núvols

Agost és temps de poca calma. Malgrat que sembla que mig món no hi sigui i que tot ha de ser una bassa d'oli, aquest mes d'estiu és temps de tempestes, de nuvolades i, per tant també, d'incerteses i de frustracions.

Ho sabem de cada any, que els nostres plans, els nostres propòsits i fins i tot la nostra feina, es pot anar en orris per una tempesta a destemps o, senzillament, per uns núvols que generen prou confusió com per trencar la calma que tant ens agrada. L'agost és així, un mes de grans projectes i un més de grans dubtes que cal anar resolent sobre la marxa.

En el fons, l'agost i els seus interrogants no són tan diferents de nosaltres mateixos, al cap i a la fi sempre pendents d'aquella nuvolada imprevista que ens confon i que altera el nostre equilibri i el dels nostres i que cal saber esquivar o, arribat el cas, plantar cara. Però malgrat tot, agost és temps de mitges vacances, o de vacances completes, i de sortir poc o molt de la rutina i la monotonia de la resta de mesos, malgrat ens canvis de temps i les ventades.

Comentaris (0)16-08-2015 07:08:07

Impunitat

Una de les coses que més por em fan és que aquells que ostenten el poder puguin arribar a exercir-lo a voluntat, com els vingui de gust i amb absoluta impunitat, sobretot si ho fan emparats per unes lleis injustes dictades per ells mateixos per donar un vernís democràtic i legal a aquestes actuacions. Una mica és allò que jo puc fer el que vulgui perquè sóc jo, i vostè no sap amb qui està parlant, ni amb qui es juga els quartos.

Oi que tots els que tenim una certa edat tenim algun record d'aquesta manera de fer? Donc molt em temo que ara també la tindran els més joves, gràcies a la meravellosa llei de seguretat ciutadana del ministre Fernández Díaz. Una bona mostra? Una multa de 800 € per difondre la fotografia d'un cotxe policial aparcat en una plaça reservada a minusvàlids. Segurament estava en plena investigació policial secreta, i aquesta foto de denúncia ha posat en perill els agents i l'èxit d'una llarga investigació. No en tinc cap dubte.

Qui més qui menys hem vist com vehicles policials se salten a la torera les normes de trànsit, i sempre en plena activitat per garantir la nostra seguretat, només faltaria. Res de nou. Ara, però, si es denuncia, s'estarà cometent un delicte, una falta o el que sigui, sancionat amb una bona multa. Com se'ns pot arribar a acudir titllar d'infractors els cosos i forces de seguretat? Qui ens pensem que som per jutjar els actes de l'autoritat? I això amb una foto d'un cotxe aparcat. Quan la foto (o el vídeo) sigui d'algun agent en plena activitat (tots també n'hem vist aquesta mena d'imatges), agafem-nos la que ens caurà a sobre.

Aquesta és l'Espanya actual. I la futura. Segur que teniu ganes se seguir formant-ne part? Jo, francament, aspiro a alguna cosa més digna, més lliure i realment més democràtica i més justa.

Comentaris (1)15-08-2015 07:12:27

De batalles i guerres

Ja sabem que l'important sempre acaba sent el resultat final de les coses, allò de guanyar la guerra i no les batalles, tot i que no és menys cert que és complicat guanyar una guerra sense victòries parcials prèvies.

Cauen les revàlides a l'ESO i el batxillerat, aquesta autèntica mòmia franquista que es volia recuperar per al nostre sistema educatiu. Bona notícia. Però no ens equivoquem, aquesta és només una petita victòria en una batalla molt concreta, i la llei tira endavant. La victòria final, la d'aconseguir una educació de qualitat per als nostres fills, és encara lluny, molt lluny.

Vivim en un país sempre condicionat per les lleis i els mandats espanyols, també en l'àmbit educatiu. Per tant, la nostra capacitat d'innovar o de contruir un sistema millor és encara una quimera perquè, senzillament, no tenim les eines per fer-ho. Mirem si no la persecució de la llengua catalana, malgrat els anys de presència a les aules i els resultats obtinguts.

Ja fa dies (dècades diria jo) que Espanya va apostar per deixar la invenció en mans d'uns altres i per dedicar-se a contruir una economia especulativa, turística i poca cosa més, en la qual la formació és un tema secundari que caldria reservar a les elits de tota la vida, per garantir la seva posició de privilegi, al capdavant d'una massa laboral poc formada i conformista. I aquí és on som, i aquesta és la nova llei educativa del nefast ministre Wert.

Pel que fa a Catalunya, tot i que podem lluir una tradició pedagògica exemplar, ens manquen els instruments per construir el nostre propi sistema educatiu, al marge de l'espanyol. Aquesta és la guerra que cal guanyar. La resta, petites conquestes -i benvingudes siguin-, però res més.

Comentaris (0)14-08-2015 07:58:08

I si tiressin de la manta?

Un senegalès mort a Salou en circumstàncies, si més no, no del tot clares i novament salta a les portades el tema de la venda ambulant clandestina, el conegut com a top manta.

Per començar, si us plau, no siguem hipòcrites: qui no ha comprat mai res a un d'aquests venedors? Dit això, i acceptada la realitat, podem començar a parlar de falsificacions, dels drets de les marques, de la suposada pèrdua de negoci per a les botigues (tot i no sé jo quanta gent que compra determinades marques als manters pot pagar els originals) i tot el que vulgueu, però estarem parlant, un cop més, de preservar els drets dels més poderosos, els fabricants, i de la impunitat dels autèntics delinqüents, els falsificadors.

L'altra cara d'aquest negoci són els venedors. Persones sense ofici ni benefici en un país que no és el seu al qual han acabat fent cap fugint de la pobresa o de la guerra. Però justament ells, la baula més visible d'aquesta cadena, són els criminals i els perseguits.. Fins que un dia, com ha passat ara, moren abans de ser detinguts, víctimes d'un sistema que vol ignorar els sense papers fins fer-los invisibles, o fins a deportar-los.

D'altra banda, determinats crits a favor de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i contra els mossos, en algunes concentracions de Salou fan pensar en alguna mena d'utilització política dels drames humans. Aquest no és un detall menor en aquest cas.

No és senzill trobar la solució a un negoci de fabricació i venda de productes falsificats que mou milions i milions arreu del món. Però en qualsevol cas, l'afer no es resoldrà mai perseguint el venedor final, a no ser que del que es tracti és d'amagar les misèries de la nostra societat. Però tampoc defensant a ultrança un comerç que no paga impostos i que no segueix cap norma de les que compliquen fins a límits insospitats la vida als botiguers. I aquí és on es troba a faltar la política. L'autèntica política comercial, i no només l'actuació de la policia.

Comentaris (1)13-08-2015 07:59:42

Cops de calor?

Sembla que la calor d'aquest estiu no li està provant gaire, a més d'un:

- Vaga de maquinistes de RENFE convocada per a l'11 de setembre. "OOOOHHHHH!!!!! quina pena", que diria el president Mas de Polònia. Mira tu quina casualitat, una vaga de trens estatal justament un dia on la mobilitat serà clau a Catalunya.

- El ministre Fenández Díaz es veu desmentit pel seu company de reunió, Rodrigo Rato. Una de dos, o el ministre menteix, o és Rato qui menteix. Podem triar. De moment, això de fer reunions particulars (així ho va afirmar el ministre) en un despatx públic no sembla que digui massa de bo sobre la dedicació a la feina de Fernández Díaz.

- L'alcalde de Lleida, 'Angel Ros, afirma que renunciar al dret a decidir és un pas endavant. Efectivament, un pas endavant cap a l'absoluta mimetització amb el PSOE i la seva política espanyolitzadora. De passada, també afirma que revisaran el reglament d'usos lingüístics, però que això no afectarà a la presència del català. Doncs, en aquest cas, per què l'han de revisar?

En fi, que no sé si ens estem tornant tots bojos, o si els cops de calor cada cop es manifesten de maneres més sorprenents. I més absurdes.

Comentaris (0)12-08-2015 07:40:08

Poder o no poder

Molt interessant la carta que ha publicat l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, a propòsit de les múltiples peticions d'ajuda que rep a diari. I dic que és molt interessant perquè ajuda a desmuntar alguns dels tòpics que circulen al voltant de les administracions públiques i de com s'exerceix el poder, en un sistema democràtic.

Diu Colau que li arriben moltíssimes peticions d'ajuda per a casos particulars de dificultats econòmiques. Normal, en una socitat tan necessitada com la nostra i més tenint en compte que ella ve de l'activisme social. El problema és que atendre qüestions particulars amb respostes individuals, com bé diu Colau, pot ser tràfic d'influències. Efectivament. Governar és, entre altres coses, arribar a oferir solucions generals que puguin servir per donar resposta a situacions particulars. Insisteixo: solucions generals.

Colau, en el seu text, també diu que la seva feina, i la del seu equip, és canviar les polítiques estructurals. I això demana temps. Novament l'encerta: els canvis a les administracions públiques són lents i es fan a través de procediments complexos que si bé d'una banda han de servir per garantir-ne la qualitat democràtica i que les mesures que es prenguin siguin justes i igualitàries, també hem d'admetre que impideixen la immediatesa amb què caldria respondre a determinades necessitats. Aquest és un altre dels drames de l'administració.

Sempre s'ha dit que és més fàcil ser a l'oposició que al govern, i ara Colau ho constata. Caldrà veure si ella i el seu equip són capaços de propiciar els canvis necessaris per exercir el poder de manera justa. I espero que sí, perquè seria tot una alenada d'aire fresc a l'administració. De moment, ja és important que se n'adoni que no hi ha solucions màgiques ni immediates per més greu que siguin els drames singulars i que el calaix dels quartos no existeix i, si existís, no es podria fer servir de manera indiscriminada, per més justificada que fos la despesa.

Ada Colau s'enfronta a una de les grans paradoxes del poder: de vegades, per molt poder que es tingui, no es pot. És allò de governar per a tothom, portat a la dura realitat del dia a dia. O si voleu, el primer pas per anar deixant de tenir amics.

Ah, per cert, hauria estat bé la publicació de la carta en català. Un cop més, Colau bandeja la nostra llengua. Deu tornar a ser per allò que el castellà l'entén tothom, o perquè dóna per suposat que els seus potencials lectors són incapaços de llegir un text breu en català. En aquest terreny també hi ha coses que cal tenir en compte, quan s'ostenta el poder. Imagino que algun dia també ho descobrirà.

Comentaris (0)11-08-2015 08:21:52

El culebrot de cada estiu

L'estiu, si ens fixem en la programació televisiva, és temps de poques novetats i de molta reposició. Val a dir, però, que enguany TV3 ens ha negat el pa i la sal de "Plats bruts", tot un clàssic d'agost. I he de dir que no sé si hem sortit guanyant gaire amb les noves incorporacions de la temporada.

La realitat, però, tampoc no acaba sent gaire diferent de la ficció televisiva, i molt menys encara la realitat política. Així és que amb l'entrada de l'agost, tornen dos grans clàssics espanyols: l'increment de la presència policial a Catalunya i Gibraltar.

Ja tornem a tenir un bon grapat d'antiavalots espanyols aparcats en un hotelet de Calella, com cada estiu, en previsió dels aldarulls que es puguin produir al voltant de l'11 de setembre i, enguany de propina, de les eleccions del 27. Ja ho sabem, una colla de funcionaris policials que passaran unes setmanes de vacances, perquè de feina, cap, com ja s'ha demostrat any rere any, amb càrrec al pressupost públic. Un nou déjà vu d'aquest ministre que fa servir la seu del seu ministeri per trobades suposadament particulars amb pressumptes delinqüents i la dimissió del qual demanen fins i tot alguns dels seus principals subordinats.

D'altra banda, i per no fallar a la tradició, conflicte territorial amb Gibraltar. Ara per una invasió d'aigües territorials, amb el pretext de perseguir un suposat narcotraficant. Un nou exemple de com despertar l'interès de determinats mitjans per atiar la vena patriotera hispana.

Definitivament, tant en la política espanyola com en la programació de TV3, haurem d'esperar que arribi el setembre per tornar a la normalitat. Bé, en el cas de la política, potser la normalitat serà tota una anormalitat, en termes espanyols. Qui ho sap.

Comentaris (1)10-08-2015 07:56:31

Que no ens deixem res

On van les paraules que se’ns han quedat per dir? I els petons que mai no hem donat, els llibres que no hem llegit, les ciutats que no hem vist, o els arbres que no hem plantat?

Què se’n fa de les flors que no hem olorat, dels capvespres de colors que se’ns han passat per alt, i de les músiques que no haurem pogut escoltar? Què dels dies grisos sense massa sentit, dels plats que no hem trencat, dels fragments de vida que no hem viscut prou, dels llits que no hem desfet, i dels somnis que no hem vist mai fets realitat?

On són les abraçades que no hem gosat fer, les hores perdudes o les llums a trenc d’alba que no ens han despertat? On són les persones que no hem conegut, els pets que ens hem aguantat, els gripaus que no ens hem vogut empassat, els crits que no hem xisclat i els camins que no hem recorregut?

On van a parar les idees sense solta ni volta, els propòsits d’esmena, es castells a l’aire, les il·lusions perdudes, les mans que no hem agafat, les cartes que mai no hem escrit, i els silencis massa llargs?

Avui que penso que la vida és molt més que anar passant i omplint els dies, em venen a cap els versos mai prou recordats de Salvador Espriu: "No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent. / Car tot, en un moment, / et serà pres."

Comentaris (1)09-08-2015 08:20:53

La vida com a raó

Què pot fer que gent que es troba de vacances, o que ha acabat el seu torn de feina es mobilitzi sense pensar-s'hi gens i es llenci a una empresa extremadament complicada? La resposta, segurament, hauria de ser "la vida". O més ben dit, la possibilitat de mantenir amb vida un grapat de nens innocents, que necessiten les seves habilitats per tirar endavant.

Això justament, aquest petit o gran miracle que sovint passa desapercebut, és el que es tenir lloc fa uns pocs dies a l'hospital de La Vall d'Hebron, on es van poder fer, de manera simultània, sis transplantaments a cinc nens que no haurien pogut sobreviure gaire més, sense aquestes intervencions. En aquest article hi ha una petita descripció de com va anar tot plegat. Crec que val la pena llegir-lo per entendre que cal molta generositat, sobretot dels donants, i molt compromís, sobretot dels professionals de tota mena, per oferir el millor regal que se li pot fer a una persona greument malalta: més vida.

Segur que algú haurà fet comptes de quant van costar les hores extraordinàries de professionals i instal.lacions. Segur que sí, perquè de misserables sempre n'hi ha. Però tant li fa. O és que es pot posar preu a la vida? Generositat i compromís per damunt de tot. Dues virtuts ben oposades a la mesquinesa de les reduccions pressupostàries en centres que han de poder donar vida. Segur que val la pena fer-hi números, quan del que es tracta és de garantir un futur als més petits? Doncs es veu que encara hi ha algú pensa que sí. Sort que també hi ha qui no ho creu.

Comentaris (0)07-08-2015 08:03:19

Nou esclavisme

És molt trist constatar el poc que ha costat passar de pensar que els mileuristes eren unes pobres víctimes empobrides, a considerar-los uns autèntics privilegiats. El més trist, però, és que encara hi hagi molta gent, tant a nivell polític com empresarial (molta més que no ens pensem), que consideri que encara gràcies que es cobri per treballar.

Potser semblarà una mica temerària aquesta afirmació que acabo de fer, però si mirem les declaracions d'una diputada popular canària, em sembla que no tant. Afirmar que amb una mtija jornada (que sovint acaba sent sencera) per un un sou de poc més de 300€ és un bon començament em sembla una autèntica apologia de l'esclavisme. Potser tindria raó si parléssim d'estudiants que compatibilitzen una mitja jornada laboral amb una altra d'estudis, però no és el cas.

Tots sabem el pa que s'hi dóna, ara mateix, al mercat laboral, on les 14 pagues són història, on les jornades s'allarguen i els sous s'escurcen, i on els drets del treballador només són un breu record en un racó de la memòria dels més grans. Amb aquest panorama, apostar per sous que perpetuen la pobresa a les famílies com a suposada fòrmula de recuperació econòmica és tant com apostar per l'explotació institucionalitzada per enriquir uns pocs a costa de la majoria.

Per cert, on són els sindicats? En vaig perdre el rastre ja fa anys, mentre anaven caient les retallades de sous i de drets.

Aquest és l'escenari, ara mateix. Defensar aquells que l'estan fent possible i que el justifiquen em sembla una irresponsabilitat que només puc entendre des de la veneració de l'esclau cap al seu amo, perquè el manté amb vida.

Comentaris (0)06-08-2015 07:58:05

Adéu i gràcies.

Hi ha ocasions en què les paraules costen de sortir. De vegades és per manca de coses a dir, però de vegades, perquè és massa allò que es vol deixar anar. Com ara.

Te n'has anat, Quim, i no sé com agrair-te una pila de coses, de complicitats, de suport incondicional. Només sé dir-te que et trobaré a faltar en tants i tants espais comuns, en tants projectes i en tantes iniciatives, igual com t'he trobat a faltar aquests mesos en aquella cadira buida que mirava d'omplir, sense destresa, per fer una mica menys dura la teva absència.

Em quedaré sense aprendre de tu tantes coses que t'havia de demanar. Tantes coses que em podies explicar perquè tu les veies i jo no, i miraré cada dia la taula sense tu, buscant opinió, consell i afecte; i així, n'estic segur, te'm seguiràs fent present en el record de les nostres converses, sovint absurdes i surrealistes, amb què conjuràvem els nostres fantasmes i alçàvem castells a l'aire.

Te n'has anat, Quim. Sense deixar que m'acomiadés de tu. I fins i tot en això has sabut encertar. De fet, ja ens vam dir adéu fa cosa d'un mes. Tu em vas desitjar bones vacances i jo que ens retrobèssim a l'agost. I aquí sóc, agraint-te tantes coses que no et diré i imaginant un futur bastit en la memòria, per esquivar tanta solitud.

Però això serà demà, o la setmana que ve. Avui encara pesen massa l'absència i, com deien aquells, el record del temps feliç en la dissort. Siguis on siguis, Quim, gràcies.

Comentaris (0)05-08-2015 07:44:00

Votar per decidir

Ja tenim convocades les eleccions del 27 de setembre. Després de mesos de debats a voltes fructífers i de tant en tant absolutament evitables, arriba el moment de votar si volem ser independents o no. I no perdem de vista que, de fet, el que fem és una doble votació: la primera, per escollir la composició del nou Parlament, i la segona -i aquesta sí que és ben bé allò d'una persona un vot- per deixar clar si hi ha una majoria de votants, o no, a favor de la independència.

En el primer cas, ja sabem com va la llei electoral, i el repartiment d'escons i tot legat. En el segon, i com sempre passa amb els referèndums, el triomf o la derrota es mesuren en nombre total de vots. Qui en treu un més que l'altra opció, guanya. I això ho entén i ho accepta tothom que viu en un sistema democràtic.

El 27 de setembre, doncs, cometríem un greu error si penséssim que amb una majoria parlamentària ja fem, perquè no serà veritat. Cal guanyar en vots, i la majoria de diputats vindrà sola. Només si no perdem de vista aquest principi podrem guanyar, una opció possible, però ni de bon tros segura.

A partir d'ara, que tothom faci allò que consideri que ha de fer, que es manifesti, que faci campanya, que expliqui coses, o que guardi silenci i escolti. Però sobretot, per damunt de tot, que el dia 27 no falli. Perquè aquest cop sí que el resultat només depèn de la majoria de nosaltres i de la suma de cadascun dels nostres vots individuals, siguem d'on siguem i vivim on vivim.

Comentaris (0)04-08-2015 07:34:56

Credibilitat zero

Fa quatre dies, com aquell que diu, que assistíem al suposat darrer acte de la comèdia del PSC i els seus posicionaments respecte a futurs pactes, en un exercici d'incoherència política, disfressada de flexibilitat, francament lamentable.

Sigui com sigui, al llarg de juliol, amb un generós esforç de bona fe, hauríem pogut arribar a acceptar que el PSC no aniria del bracet de Ciutadans, de qui suposadament estan molt lluny a nivell ideològic, llevat de casos puntuals com ara l'ajuntament de Lleida. Admetem pop com a animal de companyia, doncs. Però vet aquí que ha començat agost amb unes noves declaracions de Miquel Iceta, ara en el sentit que no descarta un pacte amb Ciutadans a l'Estat. Segons ell seria per sortir de l'embolic que han fet Mas i Rajoy. Embolica que fa fort.

No em vull posar a la pell del votant del PSC, francament. Em costa molt imaginar quina idea i quin projecte votaria, perquè els canvis d'orientació són tan vertiginosos que maregen. I com que servidor és propens al mareig, mes m'estimo mirar a una altra banda on les coses siguin una mica més clares, mes creïbles i més útils per garantir una vida millor al nostre país.

Ells en diran centralitat, però per a mi, tot plegat, no passa d'una barreja d'incompetència, incapacitat i necessitat de conservar poder, al preu que sigui. La ideologia (i l'ideari d'esquerres) ja fa molt de temps que planta malves, a cal PSC, per més que encara es vulgui esgrimir, per a delit de nostàlgics.

Comentaris (1)03-08-2015 08:11:25

Un nou aiguat

Ha plogut. I com passa de vegades, ha plogut malament. Massa aigua en poca estona, massa vent, i el rastre de botigues inundades, de coses fetes malbé, d'aigua entrant i sortint per allà on no toca, i d'impotència davant de les forces de la natura, que sembla que juguin a superar-nos sempre que els ve de gust.

Però amb la darrera gota del temporal -o fins i tot mentre cau- apareixen unes altres forces: la voluntat de fer-hi front, les ganes de refer allò que s'ha destruït i l'afany de superació de tota adversitat. Així, a les poques hores d'un aiguat, les ciutats recuperen la seva fesomia habitual, les botigues tornen a obrir, l'aigua ha desaparegut d'allà on mai no hauria hagut de ser i, indefectiblement, el sol torna a lluir.

L'estiu i les seves tronades ens recorden que viure no és garantia de res. Que la calma, com la calor d'agost, dura el que dura, i no més. Que els problemes mai no ens deixaran del tot, sigui en forma de malaltia, d'atur, de solitud... però també ens recorden que si bé no podem anar contra els elements, ni evitar que es girin contra nosaltres, sí que tenim la capacitat de fer-hi front i de reconstruir tot el que han pogut ensorrar, per més desiguals que siguin les forces, i per més superats que ens veiem de vegades. És qüestió de voluntat i de no defallir, per més que se'ns mullin els peus i les parets, o que se'ns despengi el sostre.

Comentaris (0)02-08-2015 07:17:52

Es pot, o no es pot?

Sorprenents, o potser no, les declaracions del cap de llista de Catalunya, sí que es pot, Lluís Rabell, afirmant que "si no hem pogut fer un referèndum, menys podrem fer la independència". I dic que són sorprenents perquè venen del cap de cartell d'una formació que aspira a fer una revolució política i social, justament en un país on, com bé ens recorda, ni hem pogut fer un referèndum.

Quina credibilitat tenen aquests que parlen de canviar la societat i neguen el gran instrument per fer-la possible, poc o molt, a Catalunya? Suposo que la mateixa que aquells que diuen negar el pa i la sal dels pactes a Ciutadans i no s'estan de fer-se'n companys de viatge a més d'un ajuntament.

En una curiosa coincidència, a l'editorial de Vilaweb d'ahir, Vicent Partal reflexionava sobre la composició del nou Parlament, amb una pila de noms que li atorgaran una capacitat i un prestigi, en tots els àmbits, com segurament no havíem vist mai. Molts noms, dit sigui de passada, no necessàriament sotmesos a l'obediència deguda als partits. A veure si resultarà que l'autèntica nova política vindrà de la no política? De la gent sense carnet però amb ganes de fer. A veure si resultarà que sí que es pot, ni que no sigui per part dels que en fan bandera...

Poder o no poder, de vegades, és només qüestió de voluntat, de preparació, de constància i de ferma convicció. I ara mateix veig signes de canvi prou clars, i no venen precisament de la formació que encapçala Rabell.

Comentaris (1)01-08-2015 06:05:30