login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Llistes ben obertes

No hem entès res. Però res de res. Aquesta és la meva conclusió després de llegir i escoltar les aferrissades defenses que diferents líders de PSC i PP fan de les seves llistes fantasmes. Sobretot, després de veure que el gran argument que fan servir és que cal garantir el dret de la gent a poder votar la formació que més els agradi. Molt lliure i molt democràtic tot plegat, sí senyor.

Seguint aquest mateix raonament, potser caldria preveure, directament, llistes sense candidats. Més obertes impossible. I totes les llistes, siguin d'on siguin, disponibles a tots els municipis, no fos cas que algun ciutadà d'una punta de país, pel motiu que sigui, tingui el desig de votar una formació d'un municipi de l'altra punta, ves a saber per quina particular raó, i no pugui fer-ho. Que cadascú voti el partit que més li agradi i santes pasqües. Això sí que és llibertat de vot i qualitat democràtica, no? A la vista dels resultats, cada partit ja dirà qui va a cada lloc aconseguit, que d'això es tracta.

Aquesta gent es pensa que som imbècils o què? Bé, imagino que sí, que es pensen que els seus arguments absolutament impresentables poden convèncer algú. Doncs em fa l'efecte que no gaire. Em fa l'efecte que el que pensa tothom que es troba fora del fanatisme partidista és que si no són capaços de tenir candidats en una determinada localitat, doncs mala sort. No s'hi presenten i punt. Tan difícil és admetre que no es pot aspirar a ser a tot arreu? Hi ha moltíssims partits que no presenten llistes a tot arreu on els agradaria. I no passa res.

Espero que tanta demagògia liberal i tanta mentida els passi una bona factura electoral. Si més no, perquè aquest seria un immens favor col.lectiu a la qualitat de la democràcia del nostre país. I ja de passada, anem prenent nota de cara al nostre futur marc legal, que no estaria de més.

Comentaris (0)30-04-2015 06:05:47

Hipocresia.

Que la política acostuma, massa sovint, a ser l'art de les aparences i, per tant, de la falsedat i de la hipocresia, és ja una obvietat. Són tants i tants els exemples de manca de concordança entre els discursos oficials i les maneres de fer, que ja ofenen.

Un exemple ben recent el tenim en l'acte d'homenatge a les víctimes del camp de concentració de Ravensbrück. Sempre és bonic i correcte recordar les víctimes de l'holocaust, i sempre queda bé convidar els supervivents. Però vet aquí que els problemes surten quan, en el fons, el que és important és la colla de càrrecs polítics que s'hi reuneixen per sortir-hi ben fotografiats (ben retratats, diria jo) i no pas les persones que van patir en carn pròpia l'horror del nazisme.

Plats de plàstic per a les supervivents, totes elles d'edat avançada, i vaixella de porcellana i cambrers per als convidats VIP. Sobren les paraules. O potser no n'hi ha per descriure un insult a la memòria i a les persones tan flagrant i vergonyós.

Repassem una mica moltes imatges que cada dia apareixen als mitjans i comprovarem el menyspreu de bona part de la classe política als autèntics protagonistes de multitud d'actes als quals assisteixen, com si la seva presència fos imprescindible i la raó de ser de tot plegat. Tant si es tracta d'una commemoració amb ressò internacional, com ara el de Ravensbrück, o d'una activitat local i de molt menys impacte. En qualsevol cas, sempre la mateixa hipocresia.

Comentaris (0)29-04-2015 06:16:02

La mare de déu.

Ahir va ser la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya i dia de flors i cues d'escolars i gent de tota mena i condició davant les imatges que, en qualsevol església gran o petita del país, li reten culte.

I vet aquí que ahir vaig trobar el petit homenatge que va fer a aquesta data el diari digital Vilaweb, tot recordant una actuació de La Cubana a TV3, ara fa 22 anys. La veritat és que tornar a veure aquestes imatges m'ha suscitat una pregunta: què passaria avui amb una actuació com aquesta en un dia com ahir? Gosaria emetre-la la nostra televisió pública? Quin ressò tindria als mitjans i a les xarxes socials?

La veritat és que em fa por respondre. En dues dècades hem patit, ens agradi o no, un retrocés mental importantíssim, amb l'assumpció d'allò que en diuen "correcció política" com a valor inqüestionable, amb una alarmant estretor de mires com a efecte lateral. I si parlem de qüestions religioses, encara més.

En ple Segle XXI, em sembla greu que ens haguem de plantejar on són els límits de la correcció. I més mirant on els situen determinades programacions televisives. Però és clar, encara hi ha qüestions i matèries amb les quals, avui, costa tolerar (i remarco "tolerar") la broma. De vegades em prgunto què ens ha passat i cap a on anem, i no acabo de trobar respostes.

Per si de cas, un somriure nostàlgic per recordar que ahir va ser la festivitat de la patrona de Catalunya, una marededéu negra, per a més senyes. O potser n'hauria de dir subsahariana?

Comentaris (0)28-04-2015 06:09:18

Fantasmes

S'acosten les municipals i amb elles una pràctica que no és nova, però que enguany sembla que té una presència molt superior a l'habitual o que, si més no, s'està fent més visible, gràcies a gent que es dedica a denunciar-la públicament. Estic parlant de les llistes fantasma.

És curiós, i molt significatiu, que els dos partits que es voldrien hegemònics, però que es troben en caiguda lliure, PP i PSC, liderin en rànquing de llistes fantasma als municipis catalans. Tan municipalistes com es diuen -especialment el segon- i tan a prop de la gent com diuen que es troben. Ves per on.

La clau de tot, com gairebé sempre en aquesta política mediocre a què ens tenen acostumats, són els diners i la necessitat d'acaparar llocs de poder. Més llistes i més vots sempre són més diners per a unes campanyes també fantasma. Més vots a unes sigles són més possibilitats d'assolir poltrona a consells comarcals i diputacions. I l'interès de la població i dels pobles i ciutats? Això tant els fa. O es que encara us penseu que hi ha qui fa política pel bé comú? Repasseu noms i cognoms i trajectòries i veureu que molts fantasmes i també molts mortals només són individus que no tenen on caure morts més enllà del partit que els empara.

Potser aniria sent el moment d'oblidar per un moment les sigles que ens puguin fer més o menys gràcia i no fer el joc a aquells que sota el llençol blanc de les paperetes, només aspiren a perpetuar-se en el poder i en els llocs on els favors es paguen prou bé i els privilegis semblen drets adquirits. Potser va arribant l'hora de començar a passar comptes amb tota aquesta colla de fantasmes i netejar el país, poble a poble, vila a vila i ciutat a ciutat, de mals esperits.

Comentaris (0)27-04-2015 06:12:52

Qualsevol dijous.

Qualsevol dijous pot ser festa de guardar. Només cal la voluntat de fer que un dia qualsevol esdevingui memorable, amb unes petites dosis de fantasia i d'il.lusió.

Prenem una taula petita i unes poques cadires, alguna cosa per anar picant, una copeta per brindar, que sempre fa festa, el color del capvespre acomiadant la llum, una rosa primerenca, d'aquelles que delaten la primavera, les ganes -sobretot les ganes- de fer especial allò que ben bé podria ser rutinari, una bona companyia, i ja tenim la combinació perfecta. Es va assaborint a glopets petits, sense pressa, amb el ritme lent amb què la nit va abraçant-nos, mentre ens deixem endur per un dolç remolí de sensacions plaents i inoblidables, per records dels temps passats i pels records que encara han de venir. Si ho fem com cal, ja tenim una magnífica estona de festa enmig de setmana.

Sisa va escriure allò que qualsevol nit pot sortir el sol. A cadascú de nosaltres ens pertocaria escriure que cada dia pot ser festa de guardar, si més no, en un raconet amable de la memòria. Hi ha gent que ho sap prou bé, i que sap com fer-ho.

Comentaris (1)26-04-2015 06:38:49

Jo no hi era

Ahir, gran acte sobiranista al Palau Sant Jordi. Jo no hi vaig ser. De fet, ni em vaig plantejar en cap moment de ser-hi. I no pas perquè no em consideri independentista, sinó per manca de ganes. I és que segurament, un cop més, té raó aquest article, que ens parla de manca d'eufòria. No sé si de la gent que va omplir les grades, però sí en general.

Els ciutadans, durant anys, durant massa anys potser, hem fet de locomotora d'aquest procés, i la classe política ha anat a remolc, intentant dibuixar escenaris possibilistes a una demanda general, amb més o menys encert i adaptant-se com bonament ha sabut o pogut a la realitat del carrer. Ara ja no és temps de seguir així. Ara és el moment decisiu, el de posar velocitat de creuer i tirar milles, i això ja només ho pot fer un maquinista expert; una tripulació, de fet.

El problema, però, al meu entendre, és la foto d'ahir al Sant Jordi: Fernàndez, Junqueres i Rull abraçats pel coll, en una imatge esperada, però poc satisfactòria. A mi em va fer l'efecte d'aquella mena d'encaixada de mans de pur compromís a què ens tenen tan acostumats els polítics. Un gest buscat per les càmeres, sí, però cap emoció, em temo. O a mi m'ho va semblar.

I en aquest punt ens trobem. Amb més interrogants que certeses, perquè ja sabem que no podem anar més endavant, no podem fer el pas definitiu, sense un lideratge polític sòlid, i si aquest lideratge ha de ser el triumvirat que insinuava la fotografia d'ahir al Sant Jordi, molt em temo que ho tindrem magre, perquè encara s'hi entreveuen més les voluntats de marcar perfil -no sé ben bé per a què- que de construir el país que els reclamem. Aquest sí que és el perfil desitjat i imprescindible que ha d'obrir la porta a tota mena de matisos i consideracions posteriors.

Comentaris (0)25-04-2015 07:02:34

Encara que no els agradi.

Ahir, Sant Jordi, la festa menys festiva del món, i més festiva alhora, sense cap mena de dubte. Un dia de festa, no festiu, en què tot el protagonismes és al carrer, en mans de la gent, dels milions de ciutadans anònims que troben aquell llibre inesperat o aquella rosa que sempre parla d'amor i de sentiment. Un dia, en definitiva, en què el centre del món, per unes hores, no és a la política (ni als polítics), encara que sempre hi hagi que es resisteix a assumir-ho i faci mans i mànigues per acaparar fotos i titulars.

Ahir, Sant Jordi de roses i llibres, i de molta feina de tots aquells que ens han posat a l'abast aquests dos elements sovint tan ignorats i ahir tan presents, per a gaudi de propis i sorpresa d'estranys. Una diada extraordinàriament diferent, cívica i feta per i per a les persones, per a les que estan soles i per a les que viuen en parella (per cert, particularment visibles durant aquest dia); i fins i tot per als que ja no hi són, que també els cementiris s'omplen discretament de roses. Per a tothom.

Avui, ja amb la ressaca dolça d'ahir, i encara amb una sobredosi de literatura, voldria dedicar uns versos a tots aquells que no saben admetre que no són protagonistes de tot el que passa i tendeixen a reaccionar com no caldria, per bé o per mal, sovint amb violència, potser verbal -fins i tot disfressada de bones maneres-, però sempre fora de lloc:

"Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny."

(Salvador Espriu)

Comentaris (0)24-04-2015 06:06:01

Sant Jordi, de nou.

Un any més, puntual, arriba Sant Jordi, carregat de flors, de llibres i d'il.lusions que puguin vèncer tots els dracs que se'ns posin al davant.

Feliç Sant Jordi.

Sant Jordi 2015

Comentaris (1)23-04-2015 06:03:14

Com hem arribat fins aquí?

És molt habitual, en tots els àmbits de la nostra vida, que les coses vagin passant, sense més transcendència, en una sèrie d'esdeveniments més o menys encadenats i successius, fins que un bon dia arribem a una situació no prevista o no desitjable i és tot just aleshores que exclamem: "com hem arribat fins aquí?".

Observo, amb una barreja de sorpresa i d'horror, que davant el crim de l'institut Joan Fuster van apareixent crides a no treure les coses de polleguera i, sobretot, a preservar el dret a la intimitat de les persones i molt especialment dels menors.

Dilluns mateix, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya penjava una nota de condol i recordatori als mitjans, a propòsit dels fets i de les persones directament implicades. Hores més tard, era l'AMPA del propi centre educatiu la que també emetia la seva pròpia nota de premsa.

Com hem arribat a tenir un país en què. davant d'un fet terrible, amb moltíssims menors implicats, calgui cridar l'atenció als mitjans, de manera prou explícita al meu entendre, perquè no facin del drama espectacle? En quin país vivim, si acceptem que el morbo i l'escàndol (ni que sigui amb el pretext del dreta a la informació) passin per davant del respecte i de la dignitat humana?

I encara rai que nosaltres tenim qui faci sonar les alarmes a temps. I que les fan sonar. Altra cosa serà si els periodistes (i aquells que s'ho fan dir) voldran fer-ne cap cas o no. Per si de cas, aquests dies m'he autocensurat alguns programes i tertúlies.

Comentaris (0)22-04-2015 06:09:51

La bona educació

Innocent de mi, havia arribat a pensar que l'argument per negar el català que durant temps i temps va fer servir la burgesia pija i espanyolista, allò d'apel·lar a la bona educació per canviar de llengua en presència d'un no catalanoparlant, havia desaparegut. Però no. Ni de lluny.

I és que la setmana passada, pel que he sabut (corregiu-me si no és cert), l'acte que van compartir Ada Colau i el Gran Wyoming es va desenvolupar en castellà per educació, es veu, cap al convidat madrileny. No està gens malament, si parlem de respecte a l'estricta minoria. Però l'argument, com sempre, fa trampa.

En primer lloc, si no vaig errat, Wyoming és capaç de seguir, sense problemes, un acte d'aquestes característiques en català, per més que ell faci la seva intervenció en la llengua amb què se senti més còmode. En segon lloc, francament, em costa imaginar aquest personatge reclamant un canvi de llengua com el que es va produir.

Ja és ben veritat que tot evoluciona, en aquest món. Ara resulta que la progressia més contestatària i més suposadament antisistema fa servir els mateixos arguments que el seu gran enemic, la burgesia més immobilista, quan del que es tracta és de treure-li importància a la nostra llengua i bandejar-la, sense cap mirament, de la seva activitat pública.

I això no té res a veure amb ser independentista o no. Només té a veure amb el respecte a una llengua i als seus usuaris, en qualsevol espai, tant públic com privat. Potser la bona educació passa per respectar els assistents a l'acte (entre els quals segur que hi havia una majoria catalanoparlant). Ja no parlo de compartir el caràcter propi de la llengua, perquè en matèria de sentiments, cadascú se sap els seus. Però potser tot plegat ja és demanar massa, quan del que es tracta és de la fi suprema d'atacar la casta burgesa i capitalista. Què importa la llengua (la nostra, evidentment) davant d'una causa tal alta?

Comentaris (0)21-04-2015 06:08:49

Casta diva

"Casta diva" és el nom d'una de les àries més importants de la lírica del romanticisme, que forma part de "Norma", l'òpera de Vincenzo Bellini. L'ària, de fet, és una invocació a la lluna, un astre que va fascinar les artistes de totes les disciplines, al llarg del segle XIX.

Però ja no som al XIX. I al segle XXI (només cal canviar l'ordre d'un parell de números i ja el tenim) fins i tot les paraules van perdent el seu significat per donar pas a noves i no sempre lloables realitats. Avui es parla de la casta (no de la castedat) política, però s'ignora una altra casta també prou perniciosa: la moderna casta diva, la casta que se sent realment dotada de divinitat, posem per cas, en el camp de les lletres.

Encetem la setmana de Sant Jordi, la gran festa del llibre, entre altres coses, a casa nostra. Us convido a obrir bé els ulls i a descobrir aquesta casta pretesament intel.lectual, profundament endogàmica, i tot sovint terriblement mediocre, que fa mans i mànigues per mantenir una posició de suposat privilegi en un petit cercle d'individus similars. Serà fàcil. Sortiran al carrer a presentar els seus nous llibres (això en el millor dels casos, suposant que n'hagin escrit algun i que algun editor amic els l'hagi publicat) com si es tractés de contribucions impagables a la literatura universal, amb el posat seriós, absent i distant dels divins creadors.

El món de la cultura, igual com el de la política, també pateix una casta (i molta caspa). Una casta diva que s'ha atorgat el dret de ser far i guia cultural i intel.lectual del país. El més greu? Que, a sobre, queda malament dir-ho, de tan ben establerta com està. És la moderna lluna a la qual ens hem de sotmetre i a qui hem de demostrar admiració el comú dels mortals, pobres ignorants.

Farem Sant Jordi d'aquí a pocs dies. Fem-ho com cal, com ens agradi, i provem de descobrir l'autèntica bellesa dels llibres, de la literatura i de les seves històries realment divines i immortals, molt més enllà del discurs oficial de cartró pedra d'aquells que s'atorguen el monopoli de la saviesa i de la paraula escrita.

Comentaris (0)20-04-2015 06:07:24

Mirant amunt.

La primavera, entre moltes altres coses, ens acostuma a deixar, gràcies a la seva variabilitat, un espectacle que sovint ignorem, però que val la pena retrobar, més enllà -molt més enllà, de fet- de les gairebé obligades fotos que fem córrer per Internet, com si la realitat cabés en uns pocs píxels i fos allò que entre tots anem penjant.

Estic parlant del cel i de tot el que s'hi mou: cels clars de dies de sol, cels variables amb núvols indescriptibles quan la pluja apareix, cels que canvien a velocitat increïble quan el vent bufa amb ganes, cels grisos que es tanquen i s'obren per descarregar alguna tempesta, tot deixant pas al sempre sorprenent arc de Sant Martí... Cels per a tots els gustos, al capdavall.

Anem perdent el costum de mirar amunt. De mirar amunt en un sentit literal, no en el sentit metafòric de l'ambició personal, o de les creences religioses, i ens anem oblidant, a poc a poc, que som part d'aquest cel, igual com ho som d'aquesta terra que trepitgem, i del tot el que ens envolta.

La primavera és un bon moment per retrobar una mica el nostre lloc en aquest món i per tornar-nos a sentir que en formem part, sense fer-hi més nosa que la imprescindible i amb un cert nivell d'harmonia, ja posats.

Comentaris (0)19-04-2015 06:18:20

Excursió de cap de setmana

Ja tenim Pedro Sánchez d'excursió per Catalunya, a veure si aconsegueixen no perdre del tot bous i esquelles enmig de la tendència electoral que fa uns anys que arrosseguen (o que els arrossega).

Ara mateix, poca transcendència té la visita, més enllà del babeig habitual dels seus escolanets. I dic que té poca transcendència perquè no aporta res, absolutament res, de nou. Ja fa temps que el PSOE va perdre el nord ideològic i navega en un discurs entre allò de "si no hi vas, ells -el PP- tornen", la igualtat per damunt de la identitat, una espanyolitat fèrria, i una mena de fantasia federalista que supera, de llarg, en distància de la realitat, aquell federalisme asimètric que propugnava un Maragall ja oblidat pels que van ser els seus. I amb això pretenen bastir una majoria de canvi i de renovació. Francament, crec que aquí ho tenen molt complicat.

Catalunya ja no és la dels anys vuitanta, ni la dels noranta, ni la dels tripartits. I ells encara no se n'han adonat. Suposo que és la ceguesa pròpia de qui viu en un palau d'ivori ben lluny de la realitat, per més que els agradi fer-se fotos amb padrines amb bata i davantal. Això, o la incapacitat d'articular propostes que puguin engrescar una societat farta de fer tombs i tombs en cercles, per no arribar mai enlloc. Realment es pensen que poden confiar que ells mateixos o ningú a Espanya estigui disposat a pactar un referèndum d'independència? De què!

Que acabi de passar uns bons dies a Catalunya, senyor Sánchez, i tanqui, si us plau en sortir (i no s'equivoqui de botó, si més no de l'ascensor per baixar).

Comentaris (0)18-04-2015 07:14:36

Ignorats i oblidats.

400 morts en el naufragi d'una pastera carregada d'homes, dones i nens que fugien d'una realitat insuportable cap a una terra que ni els vol ni els estima. L'equivalent a dos avions, en una sola pastera.

No hi haurà cap placa que els recordi, en cap idioma. No hi haurà cap desplaçament massiu de líders polítics al lloc dels fets. No hi haurà cap especial informatiu en cap mitjà; a tot estirar, la imprescindible notícia, un parell de dies, i encara. No hi hauran minuts de silenci, ni banderes a mig pal. No hi haurà investigacions en profunditat sobre les causes. No hi haurà res perquè els morts no eren ningú. Només eren una massa humana, negra, pobra i ignorada, intentant escapar de la desesperació, encara que el preu del passatge hagi de ser la mort.

Aquesta setmana, 400 en un sol dia. Quants al llarg de l'any? No ho sé. I dubto que ho sàpiga ningú, perquè dubto que ningú porti el compte. Com es poden comptar aquells que ni existeixen, als nostres ulls?

La rica, justa i democràtica Europa ha decidit que la immigració és un problema i que cal impermeabilitzar les fronteres tant com es pugui. I punt. Aquesta colla de negres, que es quedin al seu país i morin en silenci, sense molestar ni donar-nos cap feina a ningú de nosaltres, que prou tenim amb les nostres històries, les nostres institucions i els nostres mercats.

Descansin en pau, en la pau d'un mar que els era esperança i que els ha esdevingut fossar, i que aquestes ratlles siguin una minúscula aportació a la placa (làpida, de fet) que no tindran.

Comentaris (0)17-04-2015 06:06:27

Les trampes de Margallo

El ministre Margallo és un lamentable personatge que ja ens té habituats a les seves declaracions més ridícules que inoportunes. Les darreres, a propòsit d'allò que l'estat només ha de pagar els serveis essencials i les comunitats els extres, com ara les televisions autonòmiques, les representacions exteriors, els estudis universitaris (es veu que no sap si són essencials o no)...

La cosa no estaria del tot malament si les comunitats, Catalunya en aquest cas, no haguessin d'aportar diners molt per sobre del que reben de l'estat, que és el que actualment passa. Si això fos així, a banda que tindríem diners de sobra per tirar endavant totes les estructures d'estat que ens calen (allò que és realment essencial), estalviaríem a Espanya el ridícul de malbaratar recursos en quilòmetres d'AVE absolutament inútils, en subsidis indecents per no treballar, o en altres luxes, com ara el sosteniment de la monarquia, d'un exèrcit patètic, o d'unes ambaixades a un cost indecent.

Però tot això no es toca. Espanya ha de poder seguir fent la seva, fins i tot pena, amb els nostres diners, i nosaltres a callar, a creure, i a no gastar ni cinc que no siguin serveis bàsics (salut mediocre, educació limitada i retrògrada, i poc més). Per cert, ja sap el ministre que Catalunya té competències en salut i educació i, per tant, dret a decidir sobre elles?

Ah! i l'exemple que ha citat de com garanteix, ell mateix, l'atenció a les necessitats bàsiques dels seus fills, a banda de trampós, em sembla digne del pitjor paternalisme, ben propi dels temps del dictador, quan el llumet del Pardo vetllava dia i nit per la necessitats dels espanyols.

Ministre, que se li veu el llautó. Que la cosa és ofegar econòmicament Catalunya, recentralitzar totes les competències i incrementar l'odi contra els catalans, no estalviar ni racionalitzar res. Busqui millors arguments, que aquests no colen.

Comentaris (0)16-04-2015 06:07:52

Quan la guineu és el guardià

El ministre de l'Interior d'Espanya fa bona la imatge aquella de la guineu que ha de protegir les gallines. El mateix personatge que surt en roda de premsa, amb tota solemnitat, parlant dels delictes d'odi, des de les agressions a immigrants fins als insults contra els catalans, passant per l'odi racista, religiós o per la identitat sexual, això sí, sense matar-s'hi massa (què diferent de quan parla de terrorisme, d'independentisme, o de grups antisistema, per exemple), és el que nega asil polític a una dona perseguida al Camerun per ser lesbiana.

De moment, i gràcies a la intervenció del Tribunal dels Drets Humans de la Unió Europea, s'han concedit uns dies de marge, fins al 17 d'abril, per valorar el cas. Tot i que no sé, francament, si hi ha cap motiu per a l'esperança. Sigui com sigui, el que hem de tenir ben clar és que si aquesta dona és retornada al Camerun, patirà la criminalització que allà regeix per a les lesbianes. I amb tot el soroll mediàtic del cas, segur que no s'hi aniran amb gaires històries. És una manera de condemnar-la a anys de presó o qui sap si a la mort. Però això tant li fa al ministre. És una il.legal.

No sé per què, però crec que si la dona en qüestió fos dissident cubana anticastrista, no tindria cap problema per obtenir asil a Espanya. Però és clar, és dona, negra, bollera i, segurament, musulmana, oi ministre? I en aquest cas, tant li fa el que diguin les lleis (espanyoles, per suposat).

Comentaris (1)15-04-2015 06:02:01

Voluntat de servei (no de servir-se'n)

Ahir mateix vam poder llegir una notícia que apuntava que l'església ortodoxa, amb tot el seu patrimoni, s'havia posat a disposició del govern grec per contribuir a eixugar el deute públic. De moment, no tenim massa més detalls, però el simple oferiment és molt significatiu.

No he pogut evitar la temptació de mirar la relació que hi ha entre l'església catòlica i l'Estat Espanyol i, francament, m'ha semblat prou diferent del que apunta la informació que ens arriba de Grècia. Per aquestes latituds, és més aviat l'Estat qui està al servei de l'autoritat eclesiàstica. Pensem només en l'exempció d'impostos de què gaudeix, en el fet mateix d'obtenir ingressos directament de les declaracions de la renda, dels milions i milions de diner públic (nostre) que cada any surten dels pressupostos cap a l'església i que possibiliten, entre altres moltes coses, àtics de luxe a personatges tan sinistres com Rouco Varela, o de la vergonya que suposa l'apropiació de patrimoni tan important com la mesquita de Còrdova, que ara en volen dir catedral.

I si mirem més cap a casa, la cosa no canvia gaire. Pensem que tots els privilegis estatals també s'apliquen a Catalunya i, de propina, expressions que encara se van sentint de tant en tant, com allò que Catalunya serà cristiana o no serà, a aquestes alçades de segle, fan més angúnia que servei.

Ja veurem què va passant a Grècia, però ben bé podria ser que també en la relació església-estat, ens puguin donar una nova lliçó de democràcia i de solidaritat. I és que potser sí que les coses es poden fer d'una altra manera, també en el paper de les esglésies a la societat. Potser caldria anar-hi pensant, de cara a aquest nou estat que diuen que farem.

Comentaris (1)14-04-2015 06:22:14

Què passa a Esquerra?

Tradicionalment, ERC ha estat la formació que ha liderat i que ha fet bandera de l'independentisme. De fet, així ha estat fins fa uns mesos. Però des de l'estiu passat, per posar una data més o menys aproximada, el discurs d'Oriol Junqueras, al meu parer, ha perdut intensitat, garra, capacitat de connectar amb la societat. Per a mi, hi ha dos moments simptomàtics en aquesta, diguem-ne, pèrdua de l'empenta: El primer, la conferència amb què va voler contrarestar la que uns dies abans va fer el president Mas. Entre l'una i l'altra, la distància, en termes de claredat, de capacitat de generar il.lusions i, si em permeteu, de sentit d'estat, em sembla abismal. El segon, una entrevista amb Mònica Terribas, en què Junqueras va perdre els papers enmig d'una barreja d'emocions i sentiments personals i, m'atreveixo a dir, de simplisme gairebé infantil en determinats plantejaments.

Un servidor, que encara confia en la gent i en la política, imaginava que les coses s'anirien posant a lloc, i que aquest nou i decisiu any serviria per tancar acords que possibilitin programes valents i efectius. I en aquest sentit, Convergència hauria d'aclarir la seva sempre complexa relació amb Unió, i Esquerra hauria de rearmar el seu argumentari polític, ara com ara massa feble i inconcret.

Però vet aquí que fa uns dies he llegit una frase de Junqueras que m'ha deixat entre perplex i preocupat: 'Volem estar a prop de la gent perquè compartim amb ells esperances i il·lusions. El bon pastor és aquell que fa olor d'ovella". Malament rai quan s'admet que s'està lluny de la gent ("volem estar...") i malament rai quan un mateix s'ha d'autoproclamar bon líder (la imatge del pastor em sembla totalment desafortunada, dita per qui la diu). Els lideratges no es proclamen, els reconeixen els altres. Que li demanin a David Fernández com es guanya el respecte i el reconeixement, fins i tot dels adversaris.

Som a pocs mesos d'una cita única i definitiva amb les urnes. Una cita que no tornarem a tenir en generacions. Que un dels suposats líders del procés cap a la independència presenti uns símptomes de feblesa i de manca de sintonia tan importants em preocupa, i molt, perquè pot posar en perill la feina i les il.lusions de moltíssima gent durant molts anys. Què li passa a Junqueras? Què li passa a Esquerra?

Comentaris (0)13-04-2015 06:02:02

Alegria

Qui no ha conegut mai una persona alegre? No parlo d'aquells barrets de rialles que sempre tenen l'acudit carregat, sinó de les persones realment alegres, positives, que conviden a la il.lusió per qualsevol motiu, gran o petit. Parlo d'aquelles persones a qui la satisfacció interior i les ganes de fer i de descobrir els arriben a il.luminar el rostre i a qui els ulls els fan pampallugues de pura vitalitat.

No em direu que la vida, i tot el que fem o ens proposem, no se'ns fa molt més senzill si tenim al costat algú realment alegre, algú capaç d'encomanar ganes i d'irradiar optimisme, algú amb qui cada dia pot deixar-nos aquell detall especial, aquella anècdota per recordar, aquell projecte nou, potser humil i discret, però important.

Avui us voldria convidar a mirar al voltant i descobrir l'alegria en aquells que ens envolten i a deixar-nos contagiar per l'alegria de debò, per l'alegria vital, l'alegria que convida a sortir cada matí a comprovar si ha crescut allò que tot just hem plantat. L'alegria, al capdavall, que ens fa feliços, perquè ens dóna il.lusió i esperança en el futur. L'alegria que mai no s'arriba a perdre buscant la satisfacció, perquè ella mateixa és satisfacció,

Comentaris (0)12-04-2015 06:35:25

Estructures d'estat

Les vies de comunicació, de ben antic, han estat les grans estructures de contacte i d'intercanvi entre diferents territoris. Han servit per facilitar la mobilitat de les persones, de la cultura, de les idees, del comerç... i només cal recordar la gran xarxa de vies romanes per entendre que camins, carreteres, ports i, actualment, ferrocarrils i aeroports, són autèntiques estructures vitals per a qualsevol país o estat, igual com en el seu moment ho van ser per a un imperi.

En el cas de Catalunya, com en tantes altres coses, anem molt coixos en aquesta matèria. Aeroports governats (i limitats) des de fora, ports sense una xarxa ferroviària decent, carreteres en mal estat i cares... Només cal pensar en els problemes dels grans operadors comercials xinesos per connectar el port de Barcelona amb les grans rutes ferroviàries, o la recent renúncia de Daimler a instal.lar-se al port de Tarragona, per manca de connexió ferroviària amb ample europeu, per entendre que fins que no puguem decidir sobre tot el que passa al nostre territori no podrem progressar.

Ara hem sabut, fonamentalment per mitjans occitans, no pels catalans que no n'han dit gran cosa, que la Generalitat ha proposat una xarxa de trens regionals que uniran Barcelona, Tarragona, Girona, Figueres i Lleida amb ciutats com Tolosa, Carcassona, Narbona, Besièrs o Montpelhièr. Gran notícia. I no tant per la mobilitat i les possibilitats que obre aquesta xarxa -que també- sinó perquè suposa començar a mirar de debò al nord i no al sud, com a oportunitat.

Catalunya ha de tornar a mirar al Nord, a Europa. I el primer que hi troba és Occitània, amb un seguit de grans ciutats, amb una enorme capacitat comercial, industrial, cultural, universitària... que val la pena aprofitar, a través de l'intercanvi permanent amb Catalunya. No oblidem que són grans centres que ja fa temps que miren cap a Catalunya com a oportunitat molt més propera (i no només geogràficament) que París. Que la Generalitat comenci a obrir i a establir contactes més o menys estables i permanents, i el ferrocarril té aquest caràcter, és molt positiu, i ja era hora que comencés a aprofitar uns lligams que des de fa anys uneixen les nostres capitals amb les occitanes, en molt diversos àmbits, i que no s'han sabut aprofitar com caldria.

Si realment hem de desconnectar en algun moment d'Espanya (i remarco el condicional), la primera desconnexió haurà de ser mental. Girar el cap al Nord i recuperar antics -històrics- companys de viatge és un primer pas.

Comentaris (0)11-04-2015 07:01:46

L'horari que no serà

Finalment, sembla que a Catalunya es començarà a plantejar seriosament un canvi d'horaris que acosti la nostra manera de viure a la d'Europa, amb un ritme més racional. Fantàstica iniciativa, sense dubte; però tan fantàstica, de fet, com inviable. I per què? Doncs, un cop més, perquè no tenim poder per decidir la manera com ens organitzem. Així de senzill.

Canviar horaris, avançar-los una hora, posem per cas, implica canviar lleis de tota mena, des de les que regulen l'obertura dels comerços, fins a les educatives, passant per les que afecten la funció pública, per posar només tres exemples prou emblemàtics. I resulta que, en cap dels àmbits, Catalunya no té competència per fer prevaler el seu criteri, sense el permís de Madrid, que no està per la feina, no ho oblidem.

I això pel que fa a aquests tres sectors, perquè si pensem en les graelles televisives, majoritàriament estatals, o en els horaris del futbol, per exemple, la cosa encara es complica més i esdevé, de fet, impossible.

Molt em temo que ens trobem a les portes d'una altra bona iniciativa que morirà per manca de capacitat de fer o, a tot estirar, a mans del Tribunal Constitucional, si el nostre Parlament comet novament la gosadia d'aprovar qualsevol norma que ens pugui diferenciar mínimament d'allò que fa i dicta Espanya.

Aquesta és la realitat. El temps dirà, però. Això sí, amb els horaris actuals. Només faltaria.

Comentaris (0)10-04-2015 06:18:29

Però queda dit.

Una de les pràctiques més habituals de la dreta més dretana (llegiu PP, si voleu) és dividir el món, la realitat, el pensament, les ideologies i les persones en bon i dolents. És la simplicitat d'allò d'"estàs amb nosaltres o contra nosaltres", sense terme mig.

Aquesta simplificació ofereix el gran avantatge que té resposta afirmativa o negativa per a tot. Però també presenta un punt feble: necessita un enemic clar i identificable en tot moment. Cal un dolent i, per crear-lo, de tant en tant cal tirar d'assimilacions i paral.lelismes no sempre prou sòlids.

El ministre Fernández Díaz ens va oferir ahir una lliçó magistral d'aquesta manera d'actuar quan, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va identificar el nacionalisme amb el gihadisme. I es va quedar tan ample, tot i que més enllà d'un titular pompós, no va saber oferir -evidentment- ni cap argumentació, ni cap raonament mínimament lògic on recolzar la seva afirmació. És el que hi ha.

Modestament, li recomanaria, ja posat, que parlés amb un dels seus predecessors al ministeri, Miguel Ángel Acebes, perquè entre tots dos podrien fer una identificació entre gijadisme, ETA i nacionalisme català que els deixaria ben satisfets. Moros, etarres i independentistes al mateix sac. Qui pot demanar més?

És penós haver d'assistir a una exhibició d'insolvència mental i argumentativa com aquesta, i més quan ve d'un altíssim càrrec del Govern d'Espanya. I això no hi ha intervenció de cap marededéu, ni cap santa d'Àvila que ho arregli. Però, és clar, així poden tenir tots els seus dimonis i fantasmes ben junts i exhibir-los com l'autèntica bèstia negra de la pau i la convivència. I sempre en queda alguna cosa.

Comentaris (1)09-04-2015 06:19:08

Ficció? Potser no tant.

Diu la dita que la realitat sempre supera la ficció, i segurament que és prou cert, però cal no oblidar que, de tant en tant, la ficció supera la realitat o, si voleu, la dibuixa amb un encert que gairebé fa por.

Aquesta setmana passada, l'espai de TV3 "Polònia" ens va deixar un programa especial sobre la independència, en què Catalunya i Espanya es jugaven aquest dret en un partit de futbol. L'humor i la ironia, com ja és habitual, són dues de les peces claus del programa, però en aquesta ocasió m'atreviria a dir que la caricatura que s'hi fa dels personatges i de les situacions és tan especialment i tan encertadament àcida, que deixa un regust amarg a la boca i una sensació entre la incertesa i un sentiment de presa de pèl més que notable.

No sé com acabarà tot això que han volgut denominar "procés". De fet, dubto molt que ningú en tingui ni idea, però la por que tot plegat no hagi estat més que una farsa, cada dia se'm fa més present. Segueixo sense veure, per part de tothom que ho hauria de fer, que es posin els interessos nacionals per davant dels interessos particulars o de partit. I així només fem una mica més real el missatge d'aquest episodi de "Polònia".

Tant de bo la broma només sigui broma i la realitat una altra cosa. Però cada dia ho tinc menys clar. Quants gols més en pròpia porta ens calen per entendre que així no anem enlloc?

Comentaris (1)08-04-2015 06:19:57

S'ha acabat

S'ha acabat una Setmana Santa més. Quin descans. Ja sé que pot sonar estrany que digui això, ja que aquests dies són dies de festa per a uns, dies de recolliment i religiositat per a uns altres, i dies de molta feina, per a alguns. Però també són dies d'exaltació pública i impúdica de la caspa, del feixisme i del franquisme més retrògrads i més indecents, sota l'empara d'una suposada espiritualitat.

No vull perdre ni un segon a enllaçar la multitud d'imatges que aquests dies s'han anat publicant i que ens han recordat que Espanya -i també Catalunya- encara manté molt viu un pòsit franquista i un lligam fortíssim entre l'església i l'exèrcit, com en els millors temps de la dictadura. Lamentable espectacle beneit per aquells que des del púlpit de la política es proclamen defensors a ultrança de la llibertat. Quanta mentida i quanta hipocresia.

Però el més trist de tot, per a mi que m'ho miro des d'una distància cada cop més considerable, és imaginar com es deuen sentir tots aquells milions de persones per a les quals la Setmana Santa té un sentit realment religiós i espiritual i que l'han de veure manipulada i pervertida d'una manera tan miserable.

Tanquem la paradeta, tornem a la rutina, i desem a les golfes aquesta autèntica galeria dels horrors que són les desfilades (que no processons) d'aquells que confonen feixisme i fe. L'any que ve tornaran a sortir, i l'altre també, i així anys i anys fins que algú, en un autèntic miracle, o en una autèntica resurrecció democràtica, tingui el valor de posar-hi fi, cosa que dubto molt que passi en molts, molts, molts anys.

Comentaris (0)07-04-2015 06:19:37

Avui toca Mona

Les tradicions importants, els dies assenyalats, sempre tenen interpretacions per a tots els gustos. Pensem en les tradicions i maneres de fer Nadal o Cap d'Any, sense anar més lluny, i veurem que el ventall de possibilitats és gairebé infinit. Doncs amb la Mona passa, si fa no fa, el mateix, i admet tantes variants com persones i com maneres de veure el món.

Tenim qui gaudeix de passar el dia al camp, aprofitant que el bon temps ja treu el nas amb seguretat; qui fa senyal d'identitat amb les figures que guarneixen la mona, pròpiament dita; qui tot ho fia a la gràcia que els fa als nens; qui li troba el sentit religiós a aquesta diada; qui torna a casa després d'un viatge per terres poc o molt llunyanes; qui no fa res d'especial, de tant especial com és... En fi, que com les grans diades, hi ha tantes variants com gent.

De tota manera, qui més qui menys, seguirà a tradició, mirarà de trobar un racó al sol -o a l'ombra si la calor és prou present-, la companyia d'amics i parents -que les festes en grup semblen més festa-, una mona més o menys elaborada, segons els gustos i les possibilitats, i alguna que altra referència a la realitat o a la ficció, a partir dels ninots que guarniran aquesta mona. I qui més qui menys passarà un dia que no haurà estat com els altres, un dia de festa.

I demà tornarem a la normalitat, després d'uns dies diferents, amb la barreja habitual de mandra i ganes, de cansament, d'alegria o de ressaca, segons cadascú; potser renegant del calendari, que corre massa o que no acaba d'avançar, o dels costums i tradicions que ens fan fer coses, i amb els ulls més posats en l'any que ve que no pas en el dia anterior.

Passeu un bon dia de la Mona i, sobretot, no oblideu el pollet, entre tanta innovació i tanta originalitat. Que una mona sense pollet sempre queda una mica coixa.

Comentaris (1)06-04-2015 06:50:36

Dies bons

Potser ajuda el caràcter excepcional d'aquesta setmana i especialment aquests darrers dies, amb la seva curiosa successió de dies festius i algun que altre feiner més o menys dissimulat. Potser també fa que trencar la rutina i la monotonia sempre acostuma a deixar un bon regust de boca. Tal vegada sigui la primavera que tot ho anima i que tot ho fa florir de manera exuberant. Serà el que serà, però el cert és que, de tant en tant, hi ha dies bons. Dies d'aquells que pots dir que tot ha anat prou bé.

I de fet, no és que passi res de massa extraordinari. Els dies bons potser només són aquells en què rebem una trucada de telèfon que jo esperàvem, o aquells en què una notícia intuïda però desitjada finalment arriba, o aquells en què posem fil a l'agulla en una idea que volem tirar endavant encara que no la tinguem prou clara, o els que ens permeten retrobar-nos amb algú amb qui fa temps que teníem ganes de compartir una estona en calma.

Aquests dies que ens dibuixen un somriure quan anem al llit acostumen a anar lligats a fets quotidians que, per un moment, se'ns fan diferents i prenen un valor i un significat que no sempre som capaços de veure-hi, acostumats com estem a buscar la felicitat en les grans coses, en la desmesura, fins i tot.

Els nostres dines bons, tot sovint, tenen molt a veure amb les coses senzilles, i potser per això són tan bons.

Comentaris (1)05-04-2015 06:21:04

Liderar o encapçalar?

Que el nostre sistema i la nostra tradició democràtica són molt febles, encara, és un fet que, si gratem una mica, es fa evident de manera clara i meridiana. Una bona mostra que fa dies que em ronda pel cap és el concepte de líder i l'ús que en fem.

Estem acostumats a identificar la persona del líder d'una determinada formació política amb aquell que va al primer lloc d'una llista electoral. A nivell informatiu, entenc que als mitjans els resulti atractiu parlar de líder de tal o qual partit perquè, sense cap mena de dubte, la força del terme líder, respecte a cap de llista, supera qualsevol comparació.

Però vet aquí que, a força de repetir la paraula, va perdent significat i acabem assimilant lideratge amb primer lloc d'una llista. Si voleu, acabem assimilant liderar amb aconseguir un lloc de privilegi en una determinada administració, que és allà on porten les llistes electorals. I aquí és on la cosa falla, perquè d'alcaldes, presidents d'organismes diversos, i alts càrrecs absolutament impresentables i mediocres en trobarem molts, moltíssims. Res a veure entre aquests personatges i la capacitat de lideratge que se'ls atribueix, doncs.

El cert, de tota manera, és que un país, una societat, un determinat moviment col.lectiu, necessiten un lideratge fort per poder reeixir. Repassem una mica la història i veurem que els canvis sempre han tingut alguna persona al capdavant capaç d'engrescar una gran majoria, amb un comportament exemplar i amb la certesa que cal posar els interessos col.lectius per davant dels particulars. Quan això passa, quan un determinat grup social té un objectiu clar i un líder autèntic al front, els canvis realment es produeixen.

Abans de tornar a parlar d'algun dels nostres polítics actuals com a líders, demanaria de fer la prova de si realment responen a aquests principis que he comentat o, si voleu, mireu de comparar-los amb qualsevol dels líders històrics de qualsevol temps i de qualsevol país. Veureu que, gairebé sense excepció, som encara molt lluny de tenir res que s'hi assembli. I així és molt difícil anar enlloc.

Comentaris (0)04-04-2015 06:28:20

Misteri resolt

De vegades, l'explicació real de les coses és molt més prosaica i molt més absurda, fins i tot, que moltes especulacions que es poden arribar a fer, abans que la veritat es faci pública. Un bon exemple el tenim en el misteri dels drones que van sobrevolar París fa unes poques setmanes. Recordeu totes les hipòtesis que es van arribar a formular? Que si avions espia, que si terroristes de tota mena, que si alguna campanya publicitària estranya... Finalment, però, tot sembla que és molt més senzill.

Segons darreres notícies, allò que hi ha rere els vols clandestins a París és una de les grans forces motrius del món: el sexe. Més concretament, l'enregistrament irregular i no permès, d'escenes eròtiques domèstiques. Francament, poca cosa per tot l'enrenou que es va desfermar i per a decepció -imagino- de molts tertulians i columnistes suposadament molt ben informats i molt saberuts del que es cou arreu del món. Un cop més es demostra que no és or tot el que lluu, per si encara en teníem dubtes.

Ja fa dies que sabem que el sexe és un dels motors de la innovació a Internet. Bé, de fet, des dels seus inicis gairebé, que ho és. També sabem que la indústria del porno ha trobat un autèntic filó en les activitats amateurs. Per tant, no ens hauria de sorprendre més del compte la passa següent: el robatori d'imatges privades, tot posant el nas als domicilis, per obra i gràcia d'artefactes voladors equipats amb càmeres de vídeo.

I és que la tecnologia avança, i no sempre gràcies a raons prou confessables. Sigui com sigui, és un descans saber què hi havia realment rere els misteriosos vols parisencs, malgrat tot. Misteri resolt.

Comentaris (0)03-04-2015 07:16:11

Tornar

Fa una pila d'anys vaig trobar, en una botiga de souvenirs, un amb un text que venia a dir que el retorn fa oblidar l'adéu. Suposo que depèn del motiu de la marxa, perquè en molts casos, el retorn, allò que fa oblidar és més l'absència que no la marxa pròpiament dita.

Sigui com sigui, el retrobament després d'un viatge sempre és motiu d'alegria, tant per tornar a tenir la persona a prop, com per la maleta plena de vivències, sensacions, anècdotes, imatges... amb què torna i que val la pena compartir.

Tornar és deixar enrere una experiència, una aventura, alguna cosa diferent a la rutina i recuperar el ritme monòton de la quotidianitat, però amb un bagatge nou que, si el viatge ha estat prou satisfactori, no s'abandonarà mai més.

Tornar té aquest gust agredolç de la final d'alguna cosa, però també del retorn a casa.

Comentaris (0)02-04-2015 06:03:53

Arribar

El darrer esforç abans d'assolir l'objectiu és una estranya barreja d'il.lusió i de cansament per l'esforç acumulat. De tota manera, arribar al final, aconseguir aquella fita que ens havíem marcat, compensa amb escreix de totes les energies que s'han anat quedat pel camí.

Quan comencem una aventura, sigui del tipus que sigui, sempre ho fem amb l'esperança d'arribar fins al final i amb les incerteses pròpies d'enfrontar-nos al desconegut; de no saber si serem capaços de fer el que volem, ni si tindrem forces per arribar a la meta. Però vet aquí que un bon dia descobrim que sí, que hem pogut. I aleshores tot pren un altre sentit. Tot passa a ser un record amable i plenament satisfactori.

Aquesta és la sensació del triomf, del repte superat. El pas següent? anar una mica més lluny, ser una mica més ambiciosos, ara que sabem que el nostre límit és, realment, bon tros més enllà d'on l'havíem situat.

Sempre m'han atret aquelles persones capaces de marcar-se uns objectius i d'assolir-los, amb il.lusió, tenacitat i constància. La meva admiració més sincera. I la meva felicitació pel seu èxit.

Comentaris (0)01-04-2015 06:07:00