login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Punt i...

Quan un local, un negoci, una il.lusió abaixa definitivament la persiana, no acostuma a ser cap fracàs, però sí una pena. Una pena perquè suposa la constatació que massa sovint les paraules només són això, paraules. Paraules buides com emprenedoria, innovació, recuperació econòmica o noves iniciatives. Paraules buides que es perden en una mar de complicacions, impostos i entrebancs que fan que l'aventura empresarial, per modesta i calculada que es plantegi, sigui un risc massa proper a l'aventura temerària.

Avui tancarà un negoci modest, petit, de proximitat, d'aquells que realment fan xarxa ciutadana, que genera complicitats amb els veïns i que, un cop tancat, deixarà un buit al barri que ningú no omplirà i unes necessitats que ningú atendrà de tan a prop. Tancarà amb la consciència tranquil.la de tres anys i mig de feina ben feta, d'esforç i dedicació, d'atenció a qualsevol necessitat dels clients i de voluntat d'oferir el millor servei a tothom, dia a dia i hora a hora, de dilluns a diumenge.

Avui abaixarà la persiana un projecte. Però avui també, començarà una nova aventura personal d'un jove que sap, i que ha après, que res no és etern, que tot comença i que tot acaba, i que saber on és el punt en què cal girar el vaixell i encarar un nou horitzó és fonamental per no equivocar el rumb.

Avui quedarà un altre local buit en un altre carrer qualsevol d'una ciutat qualsevol del nostre país. Avui, el seu paisatge urbà serà una mica més lleig, més fosc i més trist. Però avui, un jove començarà a dibuixar un nou futur personal, més carregat d'experiències i amb la certesa que hi ha punts i final, però també punts i seguit, i que encara hi ha molts paràgrafs per escriure.

Bona sort. No estàs sol.

Comentaris (0)30-09-2014 06:10:49

La Catalunya dividida

Tenen raó tots aquells que diuen que Catalunya està dividida, que les famílies discuteixen, que hi ha una tensió latent i, i fins i tot, que de tant en tant hi ha brots de violència als carrers. Tenen raó, tota la raó. I la cosa no és nova. Ja fa moltes dècades que passa i que en som prou conscients. Catalunya està dividida entre seguidors del Barça i del Real Madrid.

Potser el president del govern espanyol, quan parla de divisió, i fruit de les seves sempre presents prioritats del càrrec, s'ha fet un embolic (un lio que diria ell), entre política i futbol -sovint la mateixa cosa a casa seva i als seus cercles més íntims- i no acaba d'entendre què està passant. Si tot plegat només són tres punts... Potser per això les metàfores futbolístiques del president Mas durant l'entrevista amb Mònica Terribas, dissabte.

I és que per més que diguin, i si parlem de la consulta del 9 de novembre, totes les enquestes dibuixen una més que aclaparadora majoria de ciutadans que volem votar. Parlar de divisió en aquestes circumstàncies és, senzillament, ridícul. D'altra banda, i un cop posats en l'escenari de la votació, aquí si que hi ha divisió, però la divisió d'opinions pròpia del sistema democràtic, on cadascú pot expressar la seva opinió i on les majories decideixen. I aquesta consulta s'ha plantejat des del més escrupolós respecte a totes les opinions possibles, ho vulguin admetre o no.

Les coses són així, i la divisió social també. Dissabte vam assistir a un acte solemne, històric, contundent, en el qual un president d'un país democràtic convocava els ciutadans a una consulta perquè diguem què volem ser en el futur més immediat. Impecable. Un president signant sol, des de la seva més alta responsabilitat, però envoltat de les representacions dels poder legislatiu i executiu catalans i de la societat. Què més es pot demanar, en termes d'estricta democràcia?

A partir d'ara, ja veurem què passa, perquè el futur sempre és imprevisible (futbol és futbol, senyor Rajoy, a veure si m'explico). Però la imatge d'unitat de dissabte (i dels dies i setmanes previs) va ser tan contundent i tan impecable (gràcies president pel seu autèntic sentit d'estat) que hauria de fer emmudir, ni que només fos per vergonya -i per un punt d'enveja- les veus del govern espanyol, entre altres, que s'han proposat negar-nos la paraula, el pa i la sal.

Comentaris (1)29-09-2014 06:40:25

Coses de la tardor

Doncs mira tu, ja ens ha arribat la tardor. Com aquell que no vol la cosa, ens ha deixat la bondat de l'estiu i entrem, amb puntualitat, en una nova estació que ja comença a groguejar, on els llums de la natura s'apaguen més d'hora i on s'endarrereix l'hora d'alçar la persiana, de bon matí.

És el que té el cicle de la natura. Que res no dura sempre, que tot canvia quan toca, però que sempre ens sorprèn amb alguna cosa que se'ns havia despistat en la memòria. I és que la tardor és temps d'un esclat de colors sempre nous, i del retrobament amb tot un seguit de fruits i productes ben propis que, així que els redescobrim, ens fan oblidar les bondats estiuenques. Mireu bé i tornareu a veure als aparadors castanyes i moniatos, caquis, codonyat, porros, granades i carabasses. I la tardor també és temps de recuperar l'escalfor sota una manta que ens abraça mentre ens visiten, silenciosos, els primers freds.

Però si hi pensem una mica, el cicle de la natura també és una mica el nostre, el de cadascú de nosaltres, en què unes etapes donen pas a unes altres i on, constantment, alguna cosa s'acaba per donar pas a una altra. Vulguem o no, viure és anar tancant portes de certesa i obrint finestres a una realitat nova, desconeguda, i a un futur per dibuixar, com els colors sempre familiars i sempre nous de la tardor.

I com amb les estacions - ni que sigui amb la mandra i la recança per allò que deixem enrere-, sempre acabem trobant tot allò de bo i saborós que ens espera. I també l'escalf dels que tenim al costat i que ens fan l'existència realment agradable. Són coses de la tardor.

Comentaris (1)28-09-2014 06:50:01

Sexisme? Mai de la vida.

Ja sabem que vivim en una societat occidental, civilitzada, democràtica, justa, igualitària i gens discriminadora. Només faltaria. I a veure qui gosa posar en dubte aquests principis sagrats de la convivència. Però vet aquí que tot això no deu ser ben bé del tot tal com ens diuen, perquè tot sovint, a aquesta societat tan ideal, se li acaba veient el llautó. De vegades en detalls petit, gairebé insignificants diran alguns, però molt reveladors.

Un bon exemple el tenim en unes boniques samarretes per a la canalleta menuda que es poden trobar a les botigues Hipercor (grup d'El Corte Inglés, no ho oblidem). Les samarretetes en qüestió són, com caldria imaginar, de color blau o rosa, segons siguin per a nen o per a nena. Fins aquí cap novetat respecte a la pràctica habitual (segregadora, però habitual). La novetat apareix en el text que les decora: "inteligente como papá" i "bonita como mamá" (evidentment, en castellà).

Llautó a la vista. Llautó, o realitat en estat pur? No ho sabria dir. Perquè només cal fer un cop d'ull ràpid al nostre món, ni que sigui a través de revistes, diaris, televisions... i constatarem que la bellesa és l'atribut femení per excel.lència i, en el cas dels homes, la intel.ligència -allò que els hauria de portar a ocupar els llocs de poder- també. Molt igualitari i gens discriminador, tot plegat.

Però que és el més greu de tot plegat? Per a mi, més enllà de l'estupidesa que traspuen els dissenys de les samarretes, el fet que es vendran, i que faran gràcia, i que la gent les regalarà als fills dels seus amics i parents. I sobretot, que tothom pensarà que és un elogi. I aspiraran a tenir fills savis i filles boniques, gràcies a aquesta mena de conjur o declaració de principis de la samarreta.

Aquest és l'escenari on ens toca viure. Un terreny on bellesa i intel.ligència (estètica i poder, si voleu) es distribueixen, com a valor social acceptat, en funció de si has nascut home o dona. I tots tan contents, i convençuts que vivim en una societat igualitària i gens discriminadora. Sort en tenim.

Comentaris (1)27-09-2014 06:31:14

No en podíem esperar altra cosa

Francament, no es podia esperar altra cosa d'un ministre capaç de condecorar una Mare de Déu, de comparar l'avortament amb ETA, d'oposar-se al matrimoni homosexual perquè no garanteix la continuïtat de l'espècie, o de defensar l'entrada al Diccionario Biográfico Español, que lloa la figura de Franco i passa de puntetes per la crueltat del seu règim. Amb aquests antecedents, potser ja heu endevinat que allò que li faltava (de moment) era recompensar l'apologia del colpisme. Doncs ja ho tenim aquí.

El ministre Fernández Díaz acaba d'ascendir a colonel el guàrdia civil Antonio Tejero Díez, fill d'Antonio Tejero Molina -colpista condemnat-, responsable d'una paella de celebració, en una instal.lació militar, amb motiu de l'aniversari del 23 F, data de l'intent de cop d'estat del seu pare, i en companyia de coneguts torturadors franquistes.

Espanya i el seu govern són així. Se senten amenaçats per les urnes, i amb l'obligació de reprimir-les, mentre premien l'apologia del colpisme.

Res de nou en un govern requerit reiteradament per l'ONU a investigar els crims del franquisme i que, de moment, no n'ha fet el més mínim cas. I com volen que en facin, si són els que són?

I ens venen a donar lliçons de democràcia. S'ha de ser cínic (o cretí).

Comentaris (1)26-09-2014 06:10:01

Una dona al meu vestidor

"Una dona al meu vestidor" ben bé podria ser el títol d'una d'aquelles pel.lícules espanyoles dels anys setanta, a mig camí entre el folklorisme més caspós i el masclisme més absolut. Però no. Una dona al meu vestidor -remarco "meu"- és allò que han volgut evitar diferents veus del món del tennis espanyol, alarmades perquè una dona, Gala León, arribi a capitana de l'equip masculí a la Copa Davis.

Caldria recordar a tots aquests grans esportistes (i aspirants a mascle alfa de la pista) algun que altre cas en què són les esportistes les que tenen un entrenador home i no es coneixen casos de problemes als vestidors. Serà que els homes són més discrets que les dones en determinades situacions? Que contestin aquells que han plantejat els dubtes.

Desitjo molta sort a Gala León. I no només parlo de resultats esportius. I també molta paciència per suportar tots els comentaris que li cauran a sobre al primer dubte; i ja sabem que, en el món de l'esport, els dubtes tarden cinc minuts a fer-se presents.

Una aposta. A veure quan caldrà esperar perquè algun comentarista inspirat -i desesperat- digui que Gala ha de canviar la raqueta per l'escombra (jo ja ho vaig escoltar dimarts, però val a dir que en un programa d'humor i amb tota la ironia del món) o que el paper de la dona, quan juguen homes, només pot ser el de polida (i escotada) aplegapilotes.

L'esport, per a alguns, segueix sent un monopoli masculí, personal i intransferible, on els mascles llueixen virilitat i protagonisme exclusiu i les dones juguen un rol secundari i principalment decoratiu, fins i tot quan són elles les esportistes (repassem algunes equipacions?). I el tennis no podia ser l'excepció, com alguns s'encarreguen de recordar-nos.

Uns darrera pregunta: els tennistes que han de formar part de l'equip, també protestarien si no se'ls hagués demanat el nom del futur capità, cas que hagués estat un home, un dels seus? Curiós, això que siguin els jugadors qui trien l'entrenador.

Comentaris (2)25-09-2014 06:29:35

Principis i pragmatisme

Una bona notícia: el PP retira el seu projecte de reforma de la Llei de l'avortament, malgrat tots els intents del ministre de Justícia.

Una constatació: la necessitat de no perdre més vots pot més que els principis morals, per més que se n'hagi fet bandera.

Una evidència: Gallardón deixa el seu càrrec de ministre (i la política activa) per la monumental bufetada dels seus companys. Corol.lari de l'evidència: no el trobarem a faltar. Gens ni mica.

Així és el PP, disposat sempre a trair una bona part del seu electoral i a canviar d'arguments morals sempre que les expectatives electorals ho demanin. Coherència i rigor per damunt de tot. I que no vinguin amb allò de la falta de consens, perquè, li ha importat mai el consens al PP quan ha tingut majoria absoluta? Mai.

La part més bona de tot plegat? que les intencions del govern popular sobre l'avortament no tiraran endavant. Moltíssimes dones i moltíssims professionals podran respirar tranquils.

La lliçó que cal aprendre d'aquest espectacle? que cadascú en tregui la seva. Personalment, res de nou: que el PP és un partit profundament demagog, capaç del que calgui per no abandonar (o per recuperar) el poder. Si jo fos Rajoy, començaria a estar preocupat.

Comentaris (1)24-09-2014 06:28:16

Ja hi som tots

Els darrers dies de la setmana passada ens van regalar les paraules d'algú a qui ja trobàvem a faltar. Bé potser no tant. José Luís Rodríguez Zapatero va oferir la seva predicció sobre el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.

Ja hi som tots. I com no podia ser d'altra manera, va parlar de gran acord i de recuperació de la confiança a Catalunya. Què bonic.

Doncs em fa l'efecte que serà que no. Molt em fa l'efecte que l'acord no serà possible perquè els partits (el seu i l'altre) no volen cap acord que respecti el que volem la majoria dels catalans. Que no som la majoria? Doncs comptem. Ah! que tampoc no es pot comptar? Doncs ho tenim complicat per acordar res, no?

I ja posats, parlem de confiança. Fem una mica, només una mica de memòria, i recuperem aquell famós "apoyaré el estatuto... i bla, bla, bla" que el mateix Rodríguez Zapatero va deixar enregistrat per a la història. Ja aleshores va quedar ben clar de què serveix confiar en segons qui. Tot el que va venir després no va fer més que confirmar els pitjors dels nostres temors. No oblidem qui va ser el braç executor de les grans retallades de l'estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, gràcies a la seva majoria a les Corts, ni qui va presentar una important bateria de recursos al Tribunal Constitucional, a banda del PP. Confiança? No sé jo.

Molt desesperades han d'estar a Espanya per haver de recórrer a personatges com aquest per defensar les seves tesis. Al cap i a la fi, amb Zapatero vam aprendre que només podem confiar en nosaltres mateixos, quan a l'altra banda hi són ells. Que vagi prenent nota el seu deixeble que va aprofitar el cap de setmana per venir a insultar i fer una autèntica exhibició de demagògia des de Gavà (això sí, de bon rotllet, oferint més acords i demanant més confiança).

Comentaris (0)23-09-2014 06:13:50

Al principi fou la Constitució.

"La constitució existeix perquè la Generalitat ho permet". Aquesta frase no l'ha pronunciat ningú. No cal patir. Que no és veritat? D'acord. Però no em negareu que, com a titular, té la seva força. Tanta força o més com la que va pronunciar la vicepresidenta del Govern d'Espanya, tot afirmant que el president de la Generalitat ho és gràcies a la Constitució.

És fàcil que la vicepresidenta hagi tingut un petit lapsus cronològic, segurament a causa que eren els seus els més aferrissats oponents a la Constitució, en el moment que es va aprovar. Aquest tipus de reconversió mental sempre acostuma a jugar males passades. En aquesta ocasió, el lapsus és oblidar que el 29 de setembre de 1977 es van fer els canvis legislatius necessaris a l'encara sistema normatiu franquista, per restablir la Generalitat i, per tant, la seva presidència. No va ser fins a l'any següent que la Constitució totpoderosa que esgrimeix Sáenz de Santamaría, es va aprovar. Detall gens menor: es va restablir, la Generalitat, no es va inventar.

D'altra banda, jo diria que si Mas és president, ho és pels vots dels catalans, no per mandat constitucional. Això no passaria més que sota règims autoritaris. Nou lapsus de la vicepresidenta? Arribarà algun dia acceptar que les coses ja existien abans de 1978? Potser no, ja que posen tant interès a no fer cap exercici de memòria històrica, en relació a la postguerra civil. Quant a la història que va més enllà del Segle XX, millor ni parlar-ne, perquè o bé la ignoren, o bé la falsegen.

Quines males passades ens juguen la irracionalitat, el fanatisme, la ignorància i la manca d'arguments.

Comentaris (1)22-09-2014 06:11:00

Una història basada en fets reals

Ara que sembla que tots els focus d'atenció estan posats bé a Escòcia, bé a Catalunya i als respectius processos d'independència, potser és bon moment per recórrer a un bonic exemple de com poden arribar a ser de possibles les il.lusions, o de com es pot arribar a resistir, contra pronòstic, a la pressió dels més forts.

Us recomano la lectura d'aquest petit article, on se'ns presenta la història d'Edith Macefield. Una història real que podria ben bé semblar pura fantasia.

Potser és que cal aprendre de nou què significa la paraula "impossible" i quina pot arribar a ser l'autèntica força dels teòricament més febles. Fins i tot a nivell purament individual. I és que ni els suposats enemic més irreconciliables tenen per què ser-ho del tot.

La il.lusió, la voluntat i la perseverança, tant en la fantasia com en la realitat -i tant a nivell col.lectiu com especialment personall- ho poden tot. L'important és saber què es vol i no defallir.

Comentaris (0)21-09-2014 06:46:20

El joc de les diferències

Ahir va ser un bon dia per jugar a aquell conegudíssim joc de trobar diferències. No, no. No patiu. No em refereixo al referèndum d'Escòcia i a la futura (hipotètica) consulta de Catalunya. D'això ja se n'ha parlat prou, i més que se'n parlarà. M'estic referint a la imatge que van projectar ahir dos presidents: el nostre i el d'Espanya, valorant els resultats escocesos.

És fàcil trobar els vídeos i posar-se a jugar a trobar les diferències. Aquí podeu veure el de Rajoy, i aquí un fragment del de Mas.

Unes petites pistes per jugar. A banda dels continguts, òbviament diferents, fixeu-vos només en les formes:

Rajoy llegeix mecànicament i fredament, una declaració institucional (imagino que se n'ha de dir així) davant d'una càmera de vídeo i amb els ulls fixos en un text. Cap periodista, cap pregunta, cap gest, una sola llengua i ni una coma fora de guió.

Mas fa una valoració davant la premsa internacional en tres llengües: català, anglès i espanyol i contesta preguntes dels periodistes també en una quarta: el francès. Proximitat màxima, amb plena solemnitat institucional.

Si em permeteu, jo diria que mentre un dels dos actua com a president, l'altre ho fa al dictat d'algú que no li permet ni el menor moviment fora de guió. Potser és que un parla amb llibertat i sabent-se la veu d'un govern, d'una majoria parlamentària i d'un poble, i l'altre des del pànic escènic i més per obligació que per gust.

O potser, tot plegat, és una nova constatació del concepte de democràcia de l'un i de l'altre, tan ben representada en les paraules d'Alicia Sánchez Camacho, companya d'aventures de Rajoy, quan, després que un parlament democràtic aprovés una llei per una majoria amplíssima, és capaç d'afirmar, sense rubor, "és un dia molt trist per a la democràcia". Potser a questa és la gran diferència, al capdavall.

Comentaris (1)20-09-2014 06:52:00

Fastigós i vomitiu.

Fastigós i vomitiu. Aquests dos adjectius els va fer servir la diputada Sánchez Camacho tot abandonant, suposadament indignada, el Parlament de Catalunya. Gens malament, pronunciats allà on es van pronunciar.

El que jo em demano, llegint la notícia és a què es referia la popular. Possibilitats:

1. A una resolució aprovada per gairebé 2/3 de la Cambra?

2. Al fet que un parlament democràtic demani a un govern democràtic una sèrie de mesures per donar una resposta democràtica a l'expressió majoritàriament expressada per la població de manera democràtica?

3. Al propi Parlament?

4. Al fet que no es faci la seva voluntat.

En qualsevol dels quatre casos, una postura absolutament contrària al respecte que mereix qualsevol cosa que passi, de manera democràtica, en un Parlament. Tot un símptoma.

I ja posats, caldria demanar-li també, a què es referia quan va dir "això s'ha acabat, és el final". Final de què? D'un parlament? (de debò pensa a suspendre les nostres institucions?), de la seva presència al Parlament (ho dubto)? de la tolerància amb el debat democràtic?

I per tancar el cercle de despropòsits, també m'agradaria saber a què es referia quan va dir "això serà irrespirable". Potser a l'Ulster que ens havien de muntar els seus amics de Ciutadans? O potser és que ja pensa en una intervenció amb pots de fum? (com en la Catalunya de la seva infantesa).

Gran demòcrata, aquesta dona. Aviat, insuperable.

Comentaris (1)19-09-2014 06:18:30

El problema que no era

Ja s'ha posa en marxa el nou curs escolar i ja sabem quina és la famosa majoria silenciosa que esgrimeixen tan sovint els contraris a la realitat catalana. Concretament, ara sabem quants pares han demanat escolarització en castellà per als seus fills: 16, sobre un total de 176.000.

Si aquesta proporció ha merescut tota la polèmica dels darrers mesos, totes les intervencions del ministre Wert i dels seus escuders catalans, i tots els atacs a la nostra identitat i al nostre sistema escolar (acusacions de nazis i dictadors inclosos), jo em demano: què caldria, en proporció, per atendre al demanda d'1.800.ooo persones que ens vam manifestar el passat 11 de setembre, o les dels milers de famílies del País Valencià o de les Illes que han vist com es tanquen línies en català, amb total impunitat i a plena consciència del que es fa? Segurament, els dies no tindries prou hores.

Però és clar, el de menys és el sistema educatiu i l'atenció als estudiants. El que importa és crispar i dividir la societat, ni que sigui posant tot el que calgui per atendre les peticions de 16 famílies, encara que sigui ignorant les de 176.000.

Per cert, la Generalitat pot respirar alleugerida, perquè ningú no ha demanat l'escolarització en castellà pagada amb diners públics en centres privats. Una despesa menys. De tota manera, no cantem victòria, perquè tot plegat, a Catalunya, ens deixa més hores de castellà i la desaparició tàcita de la immersió lingüística, que tot i les seves mancances havia facilitat la cohesió social de manera extraordinària.

Qui crea polèmiques? Qui inventa problemes allà on no n'hi ha? Nosaltres no. I encara tenen la barra de parlar de majories silencioses. Per a majoria de debò, la nostra, encara que la vulgui silenciada.

Comentaris (1)18-09-2014 06:22:47

L'hora de la veritat

Ja ha passat l'11 de setembre i la data del 9 de novembre s'acosta inexorablement. S'acosta l'hora de la veritat. O la de la gran mentida. Aviat ho sabrem.

Portem anys perseguint una consulta que ens permeti dir què volem ser. La societat civil, sobretot gràcies a la descomunal feina de l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, ha fet tot el que és humanament possible per recollir les il.lusions de milers i milers de ciutadans. El seu missatge ha estat clar i contundent: tres manifestacions, a quina més nombrosa, més espectacular i més complexa; prop de 750.000 signatures presentades al Parlament i una feina de conscienciació silenciosa i extraordinàriament efectiva.

Per la seva banda, la política ens ha deixat una data, una pregunta i una pila d'interrogants, alguns dels quals potser s'aclariran a partir del debat d'aquests dies al Parlament, però que, en qualsevol cas, no poden anar gaire més enllà del novembre, sense que en tinguem resposta.

I és que la qüestió ja només és si votarem o no el 9 de novembre. I que consti que no volem una altra votació testimonial i amb valor purament polític. Ara toca o votar amb reconeixement internacional, amb totes les garanties formals i amb plens efectes, o bé proclamar unilateralment la independència (prèvies eleccions o no), si és que realment s'ha fet la feina estructural que ens ha de permetre ser un estat com cal, modern i competitiu. En qualsevol cas, és l'hora de la política, i només de la política. És l'hora de veure si els diferents partits són capaços d'oferir respostes adequades a la població o si els interessos particulars prevalen un cop més i ho engeguen tot a mar.

Sigui com sigui, tenim a tocar la fi d'un procés que es va iniciar ja fa uns anys, que ha crescut amb una enorme il.lusió i que ben aviat dibuixarà l'esperança d'un projecte nou de país o una frustració sense precedents. Els nostres representants, tots ells sense exclusions, tenen la paraula. Només podem confiar que no traeixin la nostra voluntat i que, aquest cop sí, estiguin a l'alçada d'allò que la història els exigeix.

Comentaris (1)17-09-2014 06:22:53

Acte institucional. Prohibit el pas.

La celebració de l'11 de setembre m'ha tornat a posar al davant una activitat que sempre he trobat un tant, si més no, curiosa: l'acte institucional. I és que la major part d'actes institucionals acaben sent una mena d'espectacle privat en què polítics de tot color es presenten davant d'un petit grup d'afins per recordar qualsevol efemèride, però sempre ben lluny de la ciutadania i, en tant que poden, amb una bona presència de mitjans de comunicació, tot sovint també afins.

Dos exemples de la ciutat on visc, a propòsit de la Diada:

D'una banda, actes institucionals de les diferents institucions per separat, cadascun dels quals comptava amb un public propi, fàcilment identificable, i amb els representants dels mitjans de comunicació (més o menys, en funció de cada institució). L'objectiu final? Aconseguir uns quants segons (o minuts) de televisió i una bonica foto a la premsa, perquè la ciutadania en general pugui constatar com són de patriotes i els votin.

D'una altra banda, marxa de torxes. Multitudinària, amb una participació massiva de la ciutadania i on costava trobar algun representant de la classe política institucional. N'hi havia, però no gaires, i ara en un discret segon terme. Aquest deu ser l'acte institucional d'una institució inexistent que podríem batejar com a societat, poble, ciutadania, o com vulgueu.

És trist constatar que les institucions i els seus representants viuen en una mena de món paral.lel, ben allunyat dels ciutadans, fins i tot en dates tan assenyalades i, tot sovint, confonent partit i institució, sense cap mirament institucional, curiosament. Perquè allò d'identificar persona, partit, institució i país si cal, no és cosa del passat, lamentablement. Ni l'autocomplaença tampoc.

I el més greu és que el cas de la meva ciutat no és pas l'únic. Mireu una mica i comprovareu que l'esquema es repeteix a tota mena de viles i ciutats. Un exemple paradigmàtic? Quan les ofrenes al monument a Rafael Casanova, a Barcelona, es van començar a fer tallant tots els carrers dels voltants per evitar els crits i les increpacions dels ciutadans (curiosament sota un govern autoproclamat d'esquerres). Cal un exemple més clar de voluntat de separació per part de qui ostenta el poder? I si encara dubteu, aneu repassant els actes institucionals del Tricentenari, que n'hi hauria per sucar-hi pa.

I és que mentre la política es mogui entre el tacticisme de poca volada i l'elitisme de qui sap que mana i se sent superior, no hi haurà res a fer.

Comentaris (0)16-09-2014 06:29:52

Lliures i vius

Durant els mesos que portem de commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona hem pogut sentir sovint el lema "lliures o morts", posat en boca dels defensors de la ciutat el 1714, que reflecteix sense matisos la voluntat decidida de resistir fins a les últimes conseqüències abans que claudicar davant l'enemic. Tot un exemple de valor i de fidelitat, sense cap mena de dubtes.

Però els temps canvien. Ara, en ple segle XXI, els setges ja no són com fa 300 anys, i la defensa del país no pot ser la mateixa. Avui, i més després del que vam viure per tercer cop consecutiu l'11 de setembre, hauríem de canviar el lema de la resistència per un "lliures i vius". I és que avui ho volem tot. Volem la llibertat per ser qui decidim ser i volem la vida per gaudir d'aquesta llibertat.

L'heroisme, el patriotisme si voleu, avui, s'expressa amb la il.lusió que només dóna la vida i la confiança en un futur millor i més lliure. Aquesta, en el fons, és l'actitud dels centenars de milers de catalans que vam sortir al carrer dijous passat, la dels seus organitzadors i, espero, la de la classe política que ha de canalitzar aquesta decidida voluntat de ser i posar els mitjans perquè puguem aconseguir una vida digna i lliure com a país.

Lliures i vius. Aquesta és la qüestió. Aquest ha de ser el compromís personal de cadascun de nosaltres, si realment volem retre l'homenatge que mereixen aquells que enguany recordem. Només així el seu sacrifici haurà tingut sentit.

Comentaris (1)15-09-2014 06:11:06

No passa res

Imagino que per sort, no cada dia és una muntanya russa. No cada dia ens reserva descobertes sorprenents, ni experiències noves, ni sensacions inimaginables. També hi ha dies que, quan ens posem al llit, pensem "avui no ha passat res". I és que les hores han passat en calma, emmarcades en una rutina predicible: en hem llevat, hem treballat l'estona que ens pertoca, hem menjat qualsevol cosa, res d'excepcional, hem xerrat amb la família i els amics, hem vist la tele, potser fins i tot hem llegit un llibre, hem fet un tomb per internet, ens hem estimat sense estridències, hem visitat quatre botigues sense novetats, hem descobert que faria sol i no plouria, hem badat cinc minuts imaginant on ens agradaria anar de vacances, hem dedicat altres cinc minuts a recordar no sé quines coses que un dia ens van passar, hem vist gent molt rara al carrer, hem sentit les noticies sense gairebé ni adonar-nos, perquè tot ens sonava a repetit... en fi, res de res, fins que finalment ens ha abraçat la son i ens hem adormit plàcidament.

Realment, hi ha dies que no passa res. Aleshores pensem que quina pena. Tant com ens agraden els dies excepcionals i sorprenents. Però la vida és així. Hi ha dies en què tot passa sense que ens n'adonem. I no passa res. Quina pena.

Comentaris (0)14-09-2014 07:20:19

No és el mateix.

Igual que no és el mateix un entrepà de qualsevol cadena americana que un menú a qualsevol restaurant de la Guia Michelin. Igual que no és el mateix un petit utilitari que un Ferrari. Igual que no és el mateix la roba de mercadet que l'alta costura, tampoc no és igual la V de Barcelona que el que va passar a Tarragona l'11 de setembre.

I per més que vulguin dir, no és el mateix. Ni de lluny. Com volen comparar 1.800.000 persones (o les que siguin, que tant li fa) amb una colleta de col.legues que es van reunir a unes restes romanes (fantàstic el simbolisme del lloc triat) on, segons diu per Twitter algú que hi ha actuat amb l'aforament a petar, no hi caben més de 800 persones (i aquí, un que ho ratifica)?

No és el mateix, senyors tertulians, senyors opinadors i senyors articulistes. I dic "senyors" perquè també en aquest àmbit la presència de dones és residual, quan no inexistent. I això tampoc és el mateix (discriminatori i sexista, sí. Però el mateix, no).

No és el mateix la concentració més gran que ha vist mai Europa (i, d'aquestes característiques, caldria saber si el món) que una trobada d'amics un dia de festa a la tarda.

I com que les coses no són el mateix, demano als mitjans de comunicació que atorguin a cadascuna l'espai i el lloc que li correspon. I ja posats, a la classe política que abandoni el seu equivocat afany d'equitat i bonisme i que no dediqui el mateix temps als uns i als altres, perquè acaba ofenent la immensa majoria. Perquè mentre els uns són més d'una quarta part de la societat catalana (números canten) que es va reunir un dia i en un lloc concrets per projectar una imatge d'unitat increïble, els altres són, si fa no fa, tota la població d'El Capell (localitat natal de Duran Lleida), per posar només un exemple que ajudi a entendre que la dimensió, en aquest cas, és fonamental.

Al cap i a la fi, els números són definitius en democràcia, oi? Perquè les majories, les que manen i despleguen els seus programes, es basen en la seva dimensió. Doncs això. I no oblidem que la V va ser, com a mínim, 600 vegades la trobada de Tarragona (si ens creiem les increïbles dades oficials). O, si voleu, tota la gent que es va reunir a Tarragona no hauria pogut dibuixar, ni molt de lluny, una estanquera seguint tres de les franges de color de qualsevol dels trams en què es va dividir la V. Posar-ho tot al mateix sac és, senzillament, indecent.

Definitivament, no és el mateix. Ni de broma. I punt.

Comentaris (2)13-09-2014 06:21:56

El que faltava

El senador Montilla, des del seu exili daurat a la capital del regne, es va avançar a la diada i, fidel al seu pensament de sempre, es va despatxar a gust contra la presència d'estelades i remarcant, amb contundència, que la independència és impossible. Gens malament a poques hores de la concentració més multitudinària d'Europa.

De tota manera, per més que li costi de creure, les seves paraules ja no les escolta ningú; ja no impressionen ningú. Al que segurament va ser el president més gris i més lamentable de la història de la Generalitat, només li vull recordar que no gaires anys abans que ell arribés al càrrec, els seus companys madrilenys, entre altres, ja parlaven de prejudicis a Catalunya, tot afirmant sense rubor que Catalunya no tindria mai un president que no es digués, alguna cosa com Jordi Puig. Doncs ves per on, allò que deien que era impossible, va ser ben real, en la persona de José Montilla, natural d'Iznájar, per a més detalls. Així és que atenció amb la contundència d'afirmar què pot ser i què és impossible.

D'altra banda, i pel que fa l'estelada, estic segur que ningú entre els centenars de milers de ciutadans que ahir ens vam concentrar a Barcelona per dibuixar una senyera immensa tindria el més mínim problema a abandonar-la definitivament, si la senyera, la quatribarrada que diu el senador, fos realment la nostra bandera, la nostra única bandera. Aleshores sí que ens representaria a tothom, perquè aleshores sí que seríem un país normal, no com ara. Mentrestant, seguim fent de l'estelada el símbol dels nostres anhels, mentre dibuixem una senyera immensa als carrers i les places.

Mala sort, senador. Un cop més, les paraules que algú li ha dictat, no serveixen de res. I per cert, ahir, el protagonisme de la societat catalana va ser a Barcelona. Encara que imagino que la distància enorme que ens separa de Madrid (i no només geogràfica) devia impedir escoltar prou bé allò que el poble, al qual vostè es va comprometre a servir, reclama.

Comentaris (0)12-09-2014 06:34:38

D'aquí a una estona

D'aquí a una estona ens creuarem, compartirem mirades de complicitat, somriures, il.lusions, i colors. No sabrem res l'un de l'altre. Ni d'on venim, ni de què treballem, ni si tenim família o estem sols, ni si fem esport, ni quina música ens agrada, ni segurament ens tornarem a veure mai més. Però tant li farà. Per unes hores compartirem el desig i l'esperança d'un futur millor, i això ens farà iguals, ens atorgarà un grau de complicitat i d'afinitat com segurament mai haurem sentit fins ara.

D'aquí a una estona omplirem els carrers, les places, les carreteres, amb els colors groc i roig esquitxats d'un blau intens i, durant una estona, serem un. Serem una sola persona, un sol país, una sola veu. Una sola imatge que donarà la volta al món i que parlarà, a tothom que vulgui escolar amb una ment oberta i neta, d'una voluntat ferma, sense fissures, de ser, de decidir amb maduresa, en pau, i de manera democràtica.

D'aquí a una estona anirem a ocupar el lloc discret i anònim, però imprescindible, que ens pertoca i se'ns tornarà a posar la pell de gallina, igual com l'any passat, i com fa dos anys, sense anar més lluny. I farem mans i mànigues per guardar el record, les sensacions, amb la seguretat que algun dia no caldrà que ens tornem a mobilitzar, si no és per celebrar, novament plegats, que haurem assolit allò que ara exigim.

Ara mateix, ja s'ha posat en marxa el gran dia, la gran cita dels que creiem en la democràcia i en la llibertat. I abans de res, abans que tot comenci, un record i tota la gratitud del món per a tantíssima gent desconeguda, silenciosa, que amb la seva feina de mesos (i d'anys) han fet possible que avui siguem on som i que tinguem el futur que tenim. Gràcies a tots per la seva impertorbable constància i que puguem compartir un enorme dia de festa i d'il.lusió col.lectiva.

Feliç diada a tothom.

Comentaris (3)11-09-2014 06:25:31

Per una vegada, hi estic mig d'acord

Per una vegada estic mig d'acord amb unes recents declaracions de Miquel Iceta. Lamentablement, no puc estar-ne del tot.

En concret, estic d'acord quan afirma que ni l'afer Pujol, ni una suposada derrota electoral de CiU, ni la desaparició de la primera línia política del President Mas no resoldran el "problema" català. Cert. De tota manera, ja han trigat prou a entendre que la voluntat catalana de voler decidir el seu futur és nostra, de la gent, dels milers i milers de ciutadans que ens trobarem demà a Barcelona, i dels milers i milers que no hi podran anar, per qualsevol motiu. I això està molt per sobre de partits, d'ideologies i de noms. Només faltaria.

I seguint amb les declaracions d'Iceta, el que ja no puc compartir és la seva reiterativa proposta federal. I no hi estic d'acord per dos motius: el primer, perquè fa tard, perquè arriba quan ells i els seus socis del PSOE han decebut fins a la sacietat les demandes de la major part de catalans, i ja no ens els creiem, perquè no es pot confiar en qui et menteix o et traeix. El segon, perquè la via federalista és impossible sense el PP, i el PP no té la menor intenció de renunciar a la recentralització d'Espanya (ni el PSOE, em temo).

Així estan les coses. I així seguiran. Uns, instal.lats en l'immobilisme, uns altres en propostes inviables i, nosaltres, a la nostra (construint el "problema", que en diuen), i de manera clarament majoritària. Insisteixo: clarament majoritària. I si no ens creuen, que ens comptin (potser a les urnes, no?) i així sabrem quin pes té cadascuna de les tres postures que comento. O és que no ho volen saber, per si de cas? Quin tip, d'aquesta gent.

Comentaris (1)10-09-2014 06:09:40

Alarmes

Ahir al vespre, un dels telenotícies privats d'àmbit estatal obria els seus titulars afirmat que a la Gran Bretanya s'havien encès totes les alarmes perquè, per primer cop, una enquesta prou fiable donava la victòria al sí en el referèndum independentista.

Tot un exercici de periodisme: el sí a la independència, en un procés impecablement democràtic i pactat amb el govern britànic genera alarma.

Si aquesta és la percepció de l'exercici de la democràcia quan els resultats no són els pretesos, entenc perfectament per què Rajoy parla de tenir preparades totes les mesures "contra" el 9N. No oblidem que el 9N és la data d'una consulta, no la de cap insurrecció militar, ni la de cap proclamació d'independència. Només és la data d'una cita pacífica i democràtica amb les urnes.

El llenguatge bel.licista, basat en uns contra uns altres i en la necessitat de derrotar els oponents és omnipresent, encara, a Espanya, que no sap entendre què suposa dir-se demòcrata. Mentrestant, nosaltres, a dos dies de la mobilització cívica més important que mai s'haurà vist, enmig d'un clima de festa, de pau i de cohesió social.

Aquí rauen les diferències més importants entre ells i nosaltres, i la raó última de per què som on som.

Comentaris (2)09-09-2014 06:43:20

Això no és cap conte

No fa gaires mesos vam assistir a la denuncia contra una historieta de Tintin perquè algú la va considerar racista. Era "Tintin al Congo". La cosa va quedar en res, com era d'imaginar, així que va arribar als tribunals.

Ara, però, assistim a una nova sessió de despropòsits, però segurament molt més greu i molt més perillosa que la del periodista de còmic. I és que diferents grups islàmics han posat en marxa accions contra Peppa Pig, la popular porqueta, perquè la consideren contrària a la seva religió.

Vagi per endavant que no és cosa de quatre eixelebrats. A Bòsnia, l'assumpte ja és de domini públic i, ara, ens arriba la notícia, des de Perú, que els contraris a la porqueta han fet un important salt a Facebook.

Cert que no tots els musulmans consideren que un dibuix animat pugui ser tan perillós, però no tinc cap dubte que la cosa pot anar a més. La qüestió és saber si tota aquesta gent coneix el conte dels tres porquets, Porky Pig, la porqueta Peggy o, fins i tot, els porcs senglars que devoraven Astèrix i els seus companys. Si és així, la cosa no ha fet més que començar, i dubto molt que ens trobem davant d'una anècdota sense més importància.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat i la resposta dels diferents governs afectats, segons com es desenvolupin els esdeveniments. Esperem que el seu afany bonista no els porti a deixar-nos sense bona part del nostre patrimoni d'animació.

Comentaris (2)08-09-2014 07:43:51

Estàs bé?

En el fons, si demanéssim a tothom quina és la seva màxima aspiració en la vida, segurament ens diria que ser feliç. La resta: els diners, la feina, els luxes, la salut, la fama (aquí, cadascú per allà on l'enfili), no són més que mitjans per arribar a aquest estadi de satisfacció personal que en diem felicitat.

Però com tot en la vida, ni la felicitat és permanent. Mirem una mica enrere i podrem recordar un bon seguit de moments que hauríem volgut que no passessin mai, quan els vam viure, perquè ens hi trobàvem a gust. Segurament, eren autèntics moments de felicitat que, posats un rere l'altre, acaben dibuixant una existència satisfactòria i feliç.

Ara que es vol acabar l'estiu, m'han vingut ganes de compartir el lema d'un dels espots de televisió característics d'aquesta estació. És aquell que, més enllà dels personatges (joves, bonics i polits) i dels escenaris (platges paradisíaques), ens ha deixat un missatge que no estaria de més recordar de tant en tant, si més no per valorar tot el que ens passa de bo: "que bé que s'està quan s'està bé". Així, a força de repetir aquestes paraules, quan realment tinguin sentit, descobrirem que res no és tan negre com sembla i que la felicitat no és tan excepcional com de vegades ens pensem.

Comentaris (1)07-09-2014 06:26:07

Victus? No gràcies.

Diuen els defensors de la indissoluble unitat d'Espanya que estem (i estarem) millor units. Ell, segurament que sí, però nosaltres, de cap de les maneres. I és que més enllà d'arguments econòmics, polítics... ara, aquests defensors d'Espanya ens mostren els seus autèntics arguments culturals, en prohibir la presentació de la traducció al neerlandès de la novel.la "Victus", d'Albert Sánchez-Piñol. Per cert, una obra inicialment escrita en castellà i posteriorment traduïda al català, però amb uns continguts que es veu que ofenen la historiografia oficial espanyola.

L'ambaixada espanyola a Holanda va prohibir aquesta presentació, que s'havia de fer a la seu de l'Instituto Cervantes a Utrecht. Per cert, les seus del tal institut són les que el govern d'Espanya ofereix (i el de Catalunya acostuma a acceptar, a través de l'Institut Ramon Llull) per acollir tota mena d'actes culturals relacionats amb la llengua i la cultura catalanes, per allò de no crear "ambaixades", ni que siguin culturals, catalanes i estalviar diners.

La sorpresa dels mitjans holandesos amb aquesta involució cultural del govern espanyol ha deixat pas a la inevitable qualificació de "censura". Així, sense més. I és que no hi ha altra paraula per descriure els fets. Censura, i en el darrer moment. Com en els millors temps del franquisme.

Ara ja ho sabem. Qualsevol acte que tingui a veure amb la nostra cultura, la nostra llengua o la nostra història que passi, d'una manera o altra, per mans espanyoles, pot ser prohibit, censurat i atacat quan vulguin i com vulguin, amb absoluta impunitat, allà on sigui.

Aquests són els que diuen que han de ser els nostres companys de viatge, perquè tot ens vagi millor. Que s'ho creuen. Com més lluny, millor. Perquè només així podrem deixar de ser, tots nosaltres, victus.

Comentaris (2)06-09-2014 06:31:47

Polèmica perversa

Ja fa uns dies que es va generant una nova polèmica al voltant de la consulta. Com podem imaginar, una polèmica alimentada des dels sectors més contraris a la consulta (i a la independència, evidentment). La polèmica en qüestió -gairebé el retret- és que no es debat sobre el model social d'aquest hipotètic futur estat català. Per cert, sempre és gratificant que fins i tots els contraris donin el nou estat per fet.

Aquesta polèmica artificial m'ha recordat una dita molt nostra, aquella que recomana no posar el carro davant dels bous. I així és. Com pot demanar ningú per l'organització del futur estat quan el que ara discutim és si votem o no i, en cas afirmatiu, si realment una majoria de catalans volem ser independents o no. Només quan aquestes dues qüestions estiguin resoltes en sentit positiu podrem -haurem de- començar a parlar de l'arquitectura del nou estat. I com molt bé va venir a dir Isona Pasola (entre molts altres, com ara Xavier Sala i Martín) en una recent entrevista a un mitjà d'aquests que alimenten aquest debat, això dependrà del govern que tiri endavant la creació de la nova Catalunya. O algú pot afirmar que és igual un govern de dretes que un d'esquerres (de les de debò, no de les de saló) a qualsevol país del món? Que no havíem quedat en allò de la sobirania popular a través de les urnes?

En fi, que els bous allà on toca, i el carros també. De moment, estem fent les coses bé, molt bé; i les coses ben fetes sempre acaben sortint bé. O realment us penseu que les dues enormes mobilitzacions dels darreres onze de setembre i l'èxit més que rotund que ja es preveu per a la setmana que ve no tindran cap efecte? Segur que la voluntat de milions de ciutadans, expressada pacíficament any rere any es pot bandejar amb tanta facilitat? Ho dubto molt.

Que res. Que deixem-nos de polèmiques tan inútils com malintencionades i no perdem de vista el proper pas, i després el següent, i així successivament fins al final. I ara toca el mosaic de la Diada.

Comentaris (0)05-09-2014 06:13:05

Extorsió

Extorsió. Justament és el que el govern valencià està fent contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal d'obligar-la a canviar la seva definició de la llengua que allà s'hi parla, en el sentit de negar que sigui la catalana.

L'eina que s'utilitza per a aquesta extorsió és, segurament, la més antiga i la més miserable de totes les possibles: el finançament. Perquè com és fàcil d'imaginar, cap institució, com ara una acadèmia de la llengua, no pot fer la seva feina sense recursos econòmics, i costa força imaginar que aquests recursos puguin arribar de patrocinis privats. Per tant, amenaçar amb suspendre la seva assignació econòmica és una simple i vil amenaça.

És trist comprovar el valor que la ciència i el coneixement tenen per al PP, i la seva supeditació a la política més mediocre. Res de nou, d'altra banda, en una formació que ha après a fer de l'escanyament econòmic pauta d'actuació. I d'això, nosaltres, en sabem alguna cosa, també.

I que, a sobre, vinguin donant lliçons de moral, de joc net i de respecte a les lleis i a la justícia...

Comentaris (2)04-09-2014 06:22:19

No siguem nosaltres el problema

Aquests dies hem sabut que el polèmic capítol del programa "Bestiari Il.lustrat", en què Jair Domínguez disparava contra fotos, entre altres, amb la imatge del rei no és constitutiu de delicte. I qui ho diu és, ni més ni menys, que l'Audiència Nacional, aquest curiós i peculiar tribunal espanyol.

No tinc ganes de repassar tot el que es va arribar a dir sobre aquest programa, tant des d'Espanya com, lamentablement, des de Catalunya (que no va ser poc). I no ho vull fer perquè ja cansa reproduir bajanades.

Independentment de si considerem el programa adequat o no, propi d'una televisió pública o no, de prou qualitat o no,,,, perquè tot això és força subjectiu, el que està clar és que fer broma disparant contra una diana amb la cara del rei d'Espanya (entre altres personatges) és legal i és, ras i curt, un exercici humorístic propi de la llibertat d'expressió. Al cap i a la fi, humor i provocació acostumen a fer bona parella.

Bo de saber-ho, perquè els catalans ens hem acostumat massa a autocensurar-nos i a posar-nos uns límits (allò que en diuen línies vermelles) massa estrets. I a base de fer-ho un i un altre cop, hem acabat perdent-nos en un horitzó de mot poca alçada de mires. A tall d'exemple, què passaria si La Trinca (o qualsevol grup similar) enregistrés avui molts dels temes que fa tres dècades van superar, fins i tot, la censura postfranquista? Ja us ho diré: o bé no veurien la llum, o bé generarien tantes polèmiques i comportarien tantes autofustigacions en forma de peticions públiques de perdó que acabarien proscrits i condemnats a la marginalitat.

Potser va sent hora d'obrir una mica els ulls, de treure'ns les orelleres i de mirar amb un gran angular, que el país prou que ho mereix.

I com a exercici pràctic, què tal si intentem mirar amb aquests nous ulls el procés que anirà avançant els propers dos mesos? Potser va sent hora de deixar de demanar permís i d'autocensurar-nos, sobretot quan potser no cal, perquè no fem res de delictiu.

Comentaris (0)03-09-2014 06:11:34

Hem de dubtar de tot?

En un temps en què la política, la religió, l'economia... tendeixen a subsistir a base de veritats absolutes i immutables, que ens presenten com a solucions úniques a tot tipus de situacions i de problemes, comença a ser imprescindible dubtar de tot, de manera sistemàtica.

I quan parlo de dubtar de tot, vaig molt més enllà dels principis religiosos o de les ideologies. Tot just quan estem sota la suposada amenaça de l'ebola (l'any passat de la grip aviar, no ho oblidem), m'ha caigut a les mans un curiós article que ens explica que el descobridor del TDAH (Transtorn de Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat), abans de morir, va admetre que la malaltia era inventada.

En els temps que corren, no és gens agosarat pensar que tot sovint es crea un problema, un conflicte (polític, religiós, de salut, social...) per poder presentar, tot seguit, una solució com a gran aportació social, ideològica o científica, tant li fa, perquè el suposat salvador obtingui importants rèdits econòmics, de prestigi, de votants, d'adeptes... Una aportació, dit sigui de passada, absolutament innecessària si el problema no hagués arribat a existir.

A la vista de tot plegat, cada dia tinc més clar que dubtar sempre és, possiblement, la millor manera de progressar, en qualsevol àmbit, més enllà dels dictats d'un destí que ens diuen que està traçat; sobretot si volem esquivar un dels grans mals de les persones que tenim una certa edat, i que ens diuen que és (o que ha de ser) la depressió (i la seva cosina germana, la resignació).

Apa, a dubtar a tort i a dret, que sempre hi ha vida més enllà de les veritats absolutes. I deixem-nos estar de tantes històries, que no hi ha remeis miraculosos per a tot.

Comentaris (1)02-09-2014 06:08:06

Què és seriós?

Diu la senyora Soraya Sáenz de Santamaria, amb el seu posat hostil habitual i amb to prepotent a què ens té habituats, que no és seriós no respectar la Constitució ni les lleis. Seriós no ho sé, perquè tot depèn de què entengui ella per "seriós", però quan les constitucions i les lleis estan al servei de l'opressió de la voluntat majoritària dels pobles, el que no és seriós és esquivar de drets democràtics.

Per a mi, què voleu que us digui, respectar l'opinió d'una àmplia majoria és seriós. Votar, com a expressió màxima de la llibertat democràtica, és seriós. El que decideix un parlament lliurement i democràticament elegit, és seriós. Les mobilitzacions massives com les dels dos darrers onze de setembre, són serioses. Fer les coses pacíficament i democràticament, és seriós.

El que no em sembla seriós és negar qualsevol opció de diàleg. No és seriós instrumentalitzar les institucions perquè es moguin al dictat d'un govern. No és seriós avançar què es farà, o què faran altres, davant d'una llei encara no aprovada. No és seriós que la Guàrdia Civil es dediqui a robar banderes. No és seriós el menyspreu constant a la voluntat del poble i de les institucions catalanes. No és seriós afirmar que sense llei no hi ha democràcia, perquè les dictadures més cruels també dicten les seves lleis i les utilitzen com a arguments i com a armes.

Però ja se sap, quan els fonaments democràtics trontollen de manera alarmant, sempre es té el recurs d'apel.lar a l'ordre, a la veritat absoluta o a la seriositat, com sempre han fet els règims dictatorials per justificar-se.

I com a exemple, si encara cal, del concepte de "seriositat" del PP, la seva estratègia per silenciar les veus que els són contràries, al laboratori de ca la Cospedal. Això sí que és seriós (i greu). I profundament antidemocràtic.

Comentaris (1)01-09-2014 06:08:32