login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Qüestió de formes, solament?

Crits i bronca per part de convidats al Parlament, expulsió de la sala, més crits, gestos feixistes i comunicat de condemna de la majoria parlamentària. Aquesta podria ser, de manera esquemàtica, de la seqüència dels deplorables fets que es van viure dimecres al Parlament de Catalunya. Bé, no exactament, perquè ni PP ni Ciutadans no van voler condemnar explícitament l'exhibició de gestos feixistes.

D'una banda, el PP es nega a assumir responsabilitat sobre actes individuals, com aquests. Aquesta és la seva posició oficial per no condemnar actituds feixistes. Potser caldria recordar que el que es demanava era la condemna d'uns fets, no la corresponsabilitat d'aquests fets, encara que aquells que van provocar els aldarulls fossin convidats seus.

Per una altra banda, Ciutadans, a través de Twitter, condemnava tota actitud antidemocràtica. Hem d'entendre que la salutació braç enlaire la consideren democràtica? Atès que no han volgut condemnar explícitament aquest fet, i seguint el seu propi raonament, hem d'entendre que sí.

No és nova la connivència de PP i Ciutadans, entre altres, amb discursos, actituds i gestos feixistes, però és difícil trobar un posicionament més clar que el que ens ocupa. I és que el feixime, a Espanya, encara es veu com una etapa històrica entre la república i la monarquia, i no gran cosa més.

De tota manera, el que considero més greu és l'intent sistemàtic de PP i Ciutadans de portar al nostre Parlament actituds d'enfrontament i de provocació constant habituals a Madrid, per exemple. La sort és que no se'n surten. I és que aquí encara sabem fer les coses d'una altra manera, molt més civilitzada, pacífica i realment democràtica.

Comentaris (0)31-10-2014 06:05:46

Carquinyolis

Des d'aquest petit espai, avui voldria fer-li una proposta al president Mas, si és que finalment el Tribunal Constitucional tampoc no ens deixa sortir al carrer el 9 de novembre. President, reuneixi els líders dels altres partits, si cal, i canvïin la pregunta. Sí, sí, ja sé que la pregunta és la que es va pactar en el seu moment i tot això de la unitat i tal, però vist com van -i com poden anar- les coses, crec que és urgent trobar una pregunta que no es pugui censurar. Perquè prohibir preguntar alguna determinada cosa a mi em sona més a censura de la llibertat d'expressió que a res. Que no havíem quedat que en absència de violència es podia parlar de tot? Ja es veu que no.

La pregunta alternativa i anticensura que li proposo també és doble, com l'actual:

1. Vol que Catalunya incrementi la producció i el consum de carquinyolis?

2. En cas afirmatiu, vol que els carquinyolis se serveixin en paperines de deu unitats o en bosses de 500 grams?

Que sembla broma? Potser sí, però és que tal i com anem, i amb els discursos que estem sentint, no he pogut evitar que em vingui a la memòria aquest famós tema musical, ara mateix de rabiosa actualitat.

Comentaris (1)30-10-2014 06:09:11

A més de nazis, tontos.

Ja fa dies (mesos i anys, de fet) que ens hem de sentir que som qualsevol cosa: nazis, proetarres, insolidaris, jueus, egoïstes... però ara en sabem una de nova, i és que resulta que els catalans som tontos. Bé, més ben dit, som tontos, incoherents, antipàtics, poc diplomàtics i il.lògics. I qui així ens qualifica no es altre que Juan Rosell, president de la patronal espanyola.

I és que som tan tontos que no estem intel.lectualment preparats per respondre la pregunta que se'ns plantejarà el 9 de novembre, sobre la independència. És clar, una qüestió tan important no es pot deixar en mans de la gent, només l'ha pot respondre la classe econòmica que sempre ha governat. Així com cal.

Apa, ja ho sabem, no som capaços ni de saber què volem, ni què sentim, ni a què aspirem. Sort en tenim de les ments lúcides i preclares com la seva que, a banda d'enfonsar-nos en la missèria, ens perdona la vida.

Quanta paciència per aguantar segons quins personatges.

Comentaris (2)29-10-2014 06:03:05

Ells són així. En el fons, tots ells.

Una de les coses prou positives que ens està deixant el procés cap a la independència és que tothom del mapa polític està mostrant el seu autèntic rostre, des de l'esquerra més esquerranosa fins a la dreta més dreta. Des dels que defensen sistemàticament la imposició i la fermesa com a senyal de fortalesa, fins els que es passarien el dia al carrer protestant, per demostrar la seva progressia.

El darrer exemple el tenim en la prohibició d'interpretar una cançó, a Badalona. I és que el que em resulta escandalós no és que s'intenti prohibir una cançó (cosa ja prou impresentable, en democràcia, però prou habitual -això de prohibir- al nostre país i a Espanya), sinó sobretot que encara hi hagi gent que es pensi que avui es pot prohibir cantar alguna cosa. Aquestes són mentalitats de fa més de cinquanta anys que, pel que sembla, encara perviuen, i en càrrecs prou importants. Quantes cançons hi ha prohibides, avui? i llibres? i pel.lícules? Ara que, ben mirat, si es pot defensar que es prohibeixi votar, tot és possible.

Aquesta és la realitat d'una part de la classe política que ens governa. La mateixa que considera mesquí, antidemocràtic o nazi votar. I el més trist és que això passa a dreta i esquerra, sense distincions, com ve s'encarreguen de recordar-nos constantment les veus més diverses. I no s'hi val a dir després que les formes no van ser correctes, perquè allò que ofèn no són les formes (que també) sinó el fons, allò que realment es diu o es fa.

Realment, hi ha gent amb alguna mena de trastorn greu, i amb una mentalitat molt allunyada de la clarament democràtica que caldria esperar en ple segle XXI, en un país europeu. Però ells són així, i ho seran sempre. El gust per la prohibició potser hauria de ser considerat una addicció o una parafília, en segons qui.

Comentaris (0)28-10-2014 06:04:03

No es pot dir blat...

Darrerament començo a percebre un cert excés d'eufòria pel que fa al resultat final del procés que fa uns quants anys que anem seguint cap a una nova Catalunya estat. Començo a tenir la sensació que s'està donant per suposat que tot serà fàcil i que ho tenim guanyat de manera clara. No n'estic tan segur.

El proper pas important serà el 9N, amb una mena de consulta estranya que només tindrà valor si hi participa un nombre altíssim de persones i si el resultat del doble sí és molt més que contundent. Es parla d'entre un milió i mig i dos milions de vots favorables com a xifra mínima correcta. Qui es pensi que això serà fàcil d'aconseguir, que s'ho vagi fent mirar, i més després de les setmanes de despropòsits polítics que hem perdut i que haurien hagut de servir per conscienciar el personal no convençut que és fonamental anar-hi a votar.

I suposant que el 9N sigui tot un èxit, ens podem plantar davant d'unes eleccions al Parlament que, si realment volem que siguin plebiscitàries, constituents, o el que sigui, hauran de donar, com a resultat, una cambra amb una majoria de més de dos terços de diputats indiscutiblement favorables a la independència; un resultat que, ara mateix, i si mirem el mapa actual, està molt, molt lluny, perquè dubto que puguem admetre Unió i Iniciativa com a grups clarament independentistes, tot i que fins ara s'havien posat en aquest sac.

Si el resultat d'unes eleccions avançades no és aquest que apunto, no només no hauran servit de res, sinó que haurem gastat el darrer cartutx que ens queda, perquè la virulència de la reacció del govern espanyol serà terrible, i el clima de decepció social irrecuperable. En aquest sentit, estic totalment d'acord amb aquells que afirmen que unes plebiscitàries només es poden convocar per guanyar-les. El 9N en tindrem un bon test. Esperem, analitzem i, si cal, actuem, però sense pressa, que mai no es pot dir blat, fins que no és al sac i en lligat. I en el nostre cas, cal esperar, fins i tot, a veure si tenim prou blat per omplir el sac, per més que la il.lusió faci imaginar graners plens a vesar.

Comentaris (1)27-10-2014 06:08:29

Som molt moderns, i no ho sabíem

Darrerament es va sentint allò de gestionar la incertesa o la complexitat, com si això fos el signe dels temps propi del segle que vivim, o el gran descobriment de la sociologia moderna. Però vet aquí que si mirem amb una mica d'atenció la nostra realitat, la vida en general, al capdavall, sempre ens hem mogut, amb major o menor gràcia i encert, entre la incertesa i la complexitat, perquè l'existència plana, sense alts i baixos ben bé no existeix, ni en els manuals més idíl.lics.

Vivim sense pensar-hi gaire, com un fet normal, quotidià. Amb tota normalitat sabem compaginar les il.lusions, les esperances i les engoixes, sense massa problemes. Sabem que les ganes de fer el nostre niu particular coexisteixen amb l'esperança d'un futur possible o amb una vida que gairebé se'ns fa regal hora rere hora. I no en fem cap escarafall per passar d'una a altra sensació en qüestió de minuts. I encara ens queda temps per fer nostres els neguits i les fantasies dels altres, d'aquells que estimem; perquè segurament estimar de debò acaba sent una mica això: que les nostres vides, que les nostres intimitats tinguin un lloc permanent i inseparable per a la vida, la intimitat i els sentiments d'aquells que, de fet, són part indestriable de nosaltres mateixos.

Som molt moderns. Ho som tant que sempre ho hem estat, sense adonar-nos. Ens parlen ara de gestionar la incertesa, quan realment mai hem tingut gairebé res prou cert, i resulta que n'havíem dit "vida", fins ara. I prou que ens agrada i que ens hi aferrem, malgrat totes les dificultats.

Comentaris (0)26-10-2014 06:34:51

Ni flors, ni violes.

El refranyer tradicional català té un bon nombre de dites que fan referència a la idea que els actes tenen conseqüències. I és que la saviesa popular és molt més sàvia que no ens pensem, sobretot en uns temps on tot el que és vell o antic sembla condemnat al racó fosc de l'oblit.

"Tal faràs, tal trobaràs", "qui no vulgui pols que no vagi a l'era", "si vols ull sa, lliga't la mà", "qui pren, son cor ven" i molts altres m'han vingut al cap aquests dies, a propòsit de l'allau de notícies sobre els suposats delictes de diferents membres de la família Pujol-Ferrusola.

Que ja és casualitat que tot plegat vegi la llum justament ara? I tant que n'és (o no). Que fa tuf a intent d'embrutar el catalanisme? Ja ho crec. Que Jordi Pujol és una víctima òptima per atacar Catalunya, des de la perspectiva madrilenya? Evidentment. Però que res de tot això no estaria passant si no hi hagués cap activitat clarament sospitosa de no ser gens ni mica legal, també ho tinc claríssim.

Molt sovint, el poder, una situació econòmica desfogada, una gran capacitat d'influència social, el prestigi... acostumen, més d'hora que tard, a donar pas al sentiment d'impunitat. Arribats a aquest punt, tot salta pels aires. I aquest és el moment en què ens trobem, pel que fa a aquest tema.

I és que per més fosques intencions que hi hagi al darrere, els fets són els que són, i s'acabaran jutjant. Finalment, les coses surten, tot s'acaba sabent i fins el refranyer s'equivoca quan diu que "la capa, tot ho tapa".

Comentaris (2)25-10-2014 06:49:53

Quina casualitat

Llegíem ahir que el Tribunal Constitucional deixava en suspens la llei que havia de permetre mantenir el subministrament energètic bàsic, durant els mesos de fred, a les famílies que no el podien pagar. El motiu? prou conegut, ja: un recurs d'inconstitucionalitat del govern espanyol. Sí, sí, el mateix sistema que amb la consulta i que amb tantes i tantes normes legals aprovades a Catalunya.

Fins aquí, res de nou. Però la perversitat de la notícia, al meu parer, rau en el fet que la suspensió, d'entrada, i si el Constitucional no dicta resolució abans (cosa poc provable, atesa la seva proverbial velocitat en la matèria) és de cinc mesos. És adir, si fa no fa, de novembre a març, el mateix període que la norma preveu per a la seva aplicació. Quina casualitat.

Així és que, si el Constitucional no es posa les piles, i suposant que ho fes de manera favorable a la norma catalana, més val que aquest hivern no sigui gaire fred, perquè les famílies més humils i sense recursos patiran, amb tota cruesa, una situació de manca de subministrament energètic que la llei, amb major o menor destresa, intentava d'evitar. I cada cop en són més.

Moltes gràcies, un cop més, al govern d'Espanya per la seva sensibilitat, tant amb Catalunya com, sobretot, amb els més desfavorits, i per fer servir, com ja ve sent habitual, els mecanismes jurídics com a arma contra tot i contra tothom.

Comentaris (1)24-10-2014 06:05:24

El que ara importa

Votarem el 9 de novembre. Això, a hores d'ara, ja sembla totalment clar i, mal que els pesi a alguns, inevitable. Que no és cap referèndum? D'acord. Que no té efectes jurídics? Ni mai. Però que els ulls del món, a través dels principals mitjans de comunicació s'ho miraran amb tot detall, és una evidència que farem bé de no ignorar.

Davant d'aquesta nova fita del procés cap a la independència, la prioritat, l'única prioritat, ha de ser aconseguir una altíssima participació i una gestió tan neta que esvaeixi qualsevol dubte. Pensem que, arribats a aquest punt, tant si la participació és molt baixa, com si no hi ha garanties de qualitat en la gestió dels vots, no tindrà cap sentit ni demanar eleccions, ni duis, ni res, perquè o bé la gent s'haurà girat d'esquenes al camí proposat, o bé la classe política haurà estat incapaç de garantir una votació digna i neta.

Per tant, deixem-nos estar d'acords forçats, de fotos boniques, de tacticisme i de rucades i centrem-nos en un únic objectiu a curt termini: votació amb una qualitat inqüestionable i amb una participació similar a la de qualsevol procés electoral català. Només així, i si el resultat de tot plegat és un suport massiu al Sí/Sí, podrem parlar del pas següent. En cas contrari, haurem fet saltar pels aires una feina d'anys i un procés que dubto que es pugui reprendre amb garanties. El moment és crític.

Com a dada interessant, en les darreres eleccions al Parlament hi van participar una mica més de tres milions i mig de persones. Aquest és l'autèntic repte i no els acords o no acords. O us penseu que tota la gent que hem fet la Via o la V estem d'acord en tot? Evidentment que no. Però sí en allò que és bàsic en cada moment. Que n'aprenguin una mica la major part dels nostres representants, que ja aniria sent hora d'anar per feina de debò, i de deixar-se de declaracions tan pomposes com inútils.

Comentaris (0)23-10-2014 06:06:59

Pensava que no ho pensaria mai

Que torni el futbol. Que el Barça faci alguna cosa a la Champions o al Bernabéu. Que Luis Suárez munti una de les seves, o que Messi i Neymar marquin gols impossibles. El que sigui, però que el futbol torni, si us plau, a l'espai central de la informació quotidiana.

I és que n'hi ha un tip de debats, tertúlies i programes especials sobre el 9N. Més ben dit, sobre l'indecent joc de posturetes en què l'estan convertint la major part de partits, en una exhibició impúdica de ganes de guanyar o mantenir alcaldies d'aquí a uns mesos. Si fins i tot quan parlen del país posen exemples de govern municipal!

Finalment ho aconseguiran, aquests polítics absolutament irresponsables. Aconseguiran convertir el somni de generacions, la independència, ara que realment potser és a tocar, en un episodi negre, molt negre, de la nostra història, perquè tot plegat, gràcies a ells, pot quedar en res. Així i tot, encara rai que algú és capaç de plantar-se, enmig d'una dinàmica absurda i autodestructiva. Sempre hi ha una mica de llum, enmig de tanta foscor mental i ideològica.

Entendran algun dia que la societat, en general, els ha passat al davant i que la seva obligació, la dels que governen i la des que hi aspiren, és escoltar-la i actuar en conseqüència? Ho dubto molt. Em temo que encara haurem d'aguantar molt de temps els debats de volada gallinàcia sobre si són llebrers o podencs la consulta, la DUI, els acords i els desacords, o tot plegat. I ja sabem com acaben aquestes disputes absurdes.

Decididament, que el futbol ocupi el màxim d'espai informatiu possible o, si cal, fins i tot el Sálvame. Qualsevol cosa que ens doni un respir enmig de tanta xerrameca irrespirable (i irresponsable).

Comentaris (0)22-10-2014 06:25:19

El preu d'una foto

Les coses no només es paguen en diners, encara que també. Aquest és el cas de la primera foto formal del president de la Comunitat Autònoma de Madrid amb el Rei Felip VI. I és que per tal de garantir que la imatge aparegui a tots els mitjans de comunicació haguts i per haver, el fotogènic president ha decidit llogar un autocar perquè transporti, de franc, els periodistes a La Zarzuela. Si també disposaran d'entrepans, beure i souvenir commemoratiu no s'especifica.

No sé, ni m'importa, quan costa la broma. Tant li fa. Una manera com una altra de malbaratar els recursos públics marca Espanya. No ve d'aquí. El que sí que vull remarcar és la imatge de mediocritat i de poc interès mediàtic que deu tenir un president que es veu incapaç de guanyar-se un lloc als mitjans per ell mateix, ni que sigui al costat del monarca. Aquest sí que hauria de ser un preu polític i personal caríssim a pagar, el de la mediocritat. Però no és el cas.

Així són les coses. No esperem cap retret, ni que ningú clami al cel per aquesta mesura tan poc digna. Tot i que sempre podem jugar a imaginar que el president en qüestió no es digués González, sinó Mas. Aleshores les coses, de ben segur, serien totalment diferents, i tindríem tema per a dies. Sort n'hi ha que a casa nostra, si més no de moment, no s'arriba a tanta mesquinesa. I que duri.

Comentaris (0)21-10-2014 06:06:06

Amb la pilota a la teulada

Qui té ara la pilota a la seva teulada, pel que fa al procés cap a la independència? Tothom. Però ja només nosaltres.

El Govern i la classe política independentista té l'obligació de facilitar al màxim l'accés a les urnes el 9N, i això inclou tota la població, totes les ciutats i viles del país, i no només les més poblades. I això passarà per la col.laboració de molts dels ajuntaments que no fa gaires dies signaven mocions favor d'aquesta data.

Els partits independentistes tenen l'obligació de col.laborar, de posar-se d'acord, ni que sigui en els mínims imprescindibles perquè el 9N sigui un èxit, encara que això passi per la fractura d'alguna que altra coalició i per la pèrdua pel camí d'algun que altre nom propi.

La gent que vol un país independent ha de votar massivament, com si aquesta consulta fos el referèndum final de tot plegat, perquè només així podrem demostrar, d'un cop per tots, que som molts, que som la immensa major part de la societat. Evidentment que el 9N no és cap referèndum (això fa mesos que ho sabem) i que no és cap consulta amb efectes jurídics (això també fa mesos que ho sabem), però sí que és un punt de trobada amb urnes, paperetes i recompte de vots, els mínims imprescindibles per a un procés democràtic d'un altíssim voltatge (i reconeixement internacional) polític.

Tots tenim la pilota a la nostra teulada. Ja no valen excuses de mal pagador. Si el 9N és un èxit aclaparador d'organització i de participació, tot és possible. Si no, no cal anar més enllà, perquè ens veurem avocats a unes noves eleccions autonòmiques, amb un resultat que previsiblement ens deixarà allà on som (on érem fa uns anys, de fet) i amb un cansament i un descrèdits insuperables en dècades.

Qui ho havia de dir, que una consulta de pandereta, de costellada, o del que vulgueu, pugui arribar a ser tan transcendental. Ara resulta que és tot un projecte de país on cadascú de nosaltres, i només de nosaltres, té el seu paper irrenunciable.

Comentaris (0)20-10-2014 06:19:57

Fortalesa

Si no em falla la memòria (i si em falla, mala sort), va ser José Antonio Labordeta qui, en una de les seves cançons, va escriure que estem "condemnats a ser forts". No sé si la fortalesa és més una condemna que una virtut, però el cert és que, de vegades, pesa, i costa de mantenir.

Tots tenim l'experiència o el record d'aquells moments en què hem hagut de mantenir el cap clar, la mirada serena i la paraula i el gest justos, davant de qualsevol dificultat pròpia o aliena. I sabem que podem, encara que costi, o encara que sigui allò que esperen els altres de nosaltres, ho vulguem o no.

Sempre és difícil mantenir la fortalesa davant de determinades circumstàncies, però és el que cal; és l'únic que ens queda davant del dolor, de la desgràcia o de la incertesa. Mantenir-nos forts i oferir aquella seguretat que ni sabem que tenim però que tan beneficiosa pot ser per a qui la necessita.

Quan les coses es compliquen, no oblidem que estem condemnats a ser forts. No oblidem que estem obligats a ser aquell petit punt de solidesa que algú demana, fins i tot sense paraules, i que nosaltres podem oferir.

Quan tot sembla incert i complicat, fortalesa. Aquella fortalesa capaç de transformar la condemna en virtut i de donar sentit a la nostra existència, perquè de vegades, el simple fet de saber-nos útils o necessaris per a algú, ja justifica la nostra vida.

Comentaris (0)19-10-2014 07:09:49

Una pèssima excel.lent notícia

Que les coses mai no són del tot ni blanques ni negres i que tot depèn de qui i de com se les miri, ja fa dies que ho tenim clar. Per això, hi ha realitats que poden ser alhora excel.lents o pèssimes, segons per a qui.

Teresa Romero, malalta d'ebola, sembla que va millorant i, en el seu cas, és ben bé veritat que qui dies passa anys empeny. Dia a dia sembla que es va allunyant el fantasma del fatal desenllaç que no fa tant semblava inevitable i que, fins i tot, algun que altre profètic periodista del país gosava predir en qüestió d'hores. Excel.lent notícia.

L'altra cara de la moneda és que Teresa Romero, si finalment se'n surt, deixa la ministra del ram sense el culpable tipus predilecte del PP per a qualsevol incident: una persona anònima, sense el poder dels que manen, a qui se li pot atribuir qualsevol cosa. Ja ho han fet abans i ara aspiraven a repetir-ho. Però la supervivència de Teresa Romero també deixarà en evidència el conseller madrileny que es va omplir la boca amb tota mena d'insults i mentides, acusant-la d'incompetent, frívola i mentidera, per tapar allò que a poc a poc hem anat sabent que només era un cúmul de despropòsits fruit de la incompetència més absoluta: el protocol d'atenció davant possibles casos d'ebola.

Així estan les coses. Teresa Romero va endavant, igual que el seu home, i tot aquest episodi, si més no fins al moment, sembla que només ens deixarà una nova víctima: Excàlibur. Bé, també ens deixarà, un cop més, el resultat de l'odiosa comparació entre com es tracta el personal sanitari que voluntàriament s'ofereix per tenir cura de malats d'ebola als Estats Units, on són considerats herois (i on les seves mascotes seguixen vives), i a Espanya, on tot el que poden esperar és ser titllats d'incompetents, mentiders i frívols.

Següent episodi? m'aventuro a dir que aviat veurem la ministra o el conseller ben dinat com a models populars de competència professional. Ja en tenim precedents també, en el cas de PP, de com esquivar la incompetència intentant de fer passar els incompetents com els millors possibles. Anna Mato, la millor ministra de sanitat de la història? Ja ho sentirem a dir. Temps al temps.

Comentaris (1)18-10-2014 07:04:46

La unitat està sobrevalorada

Ja sé que només amb el títol m'acabo de posar la tira de gent en contra. Però tant li fa. Començo a estar tip de sentir lloances infinites a la unitat política per tirar endavant el procés. Com a declaració d'intencions, perfecte, però com a realitat mínimament viable, absolutament impossible. I és impossible perquè finalment hem arribat allà on fa anys que volíem arribar, al punt en què la pregunta ja és si volem una Catalunya independent o no.

Fins ara, ens havíem mogut en la dialèctica dreta/esquerra, i sota aquest discurs van sorgir els tripartits, com a alternativa d'esquerres, amb les seves llums i ombres. Després va arribar el moment de demanar el dret a decidir, i ja podem veure com està acabant, amb una virulenta, i no sempre neta, oposició de l'Estat. Però ara, amb la constatació que no es pot fer un referèndum, amb la constatació que ni la dreta ni l'esquerra espanyoles no ho permetran mai, passem a l'estadi definitiu. Passem a la dialèctica independentistes/no independentistes. I aquí tot es complica (o es clarifica, segons com ho mirem).

D'una banda tenim Convergència, Esquerra i les CUP que es proclamen favorables a la independència. De l'altra, PP, Ciutadans, PSC, Unió i Iniciativa. Aquesta és la realitat actual, i aquest és l'autèntic equilibri de forces en aquest moment. I si algú ho dubta, resulta molt clarificador que sigui el binomi Convergència/CUP qui mostri més complicitat, ara mateix, abismes ideològics a banda.

Avui, Catalunya, ha de tenir ben present que el seu futur passa per enfortir el bloc independentista, perquè al proper Parlament sigui majoritari, prou majoritari com per marcar el ritme de la legislatura amb els ulls sempre posats en la independència final (remarco "final"). Evidentment que pel camí cal seguir governant i construint un present millor, i això exigirà pactes i aliances, però el que no es pot fer, el gran error històric en què no podem caure, és trencar el front independentista, per cap motiu.

Ara mateix, l'única unitat possible és la complicitat entre les tres formacions polítiques que es declaren independentistes. La resta, somnis impossibles o aliances d'un passat que cada dia se'ns ha de quedar més lluny. Deixem de somiar consensos que mai no seran i treballem amb les poques complicitats que sí que s'han de poder crear (incloses les que ofereix, i que no sempre es valoren com cal, la societat civil i la vida més enllà dels partits), per garantir un país millor, tan aviat com es pugui. Al cap i a la fi, aquesta és la unitat majoritària que ha demostrat al carrer la gent, i que té el dret d'exigir als seus representants.

Comentaris (0)17-10-2014 06:13:54

Pragmatisme

En aquests moments que està vivint el país, crec que el més urgent és el pragmatisme. Sí, d'acord, aquest país està acostumat a somiar truites i a fer volar coloms, però tal i com està el pati és hora d'anar per feina i deixar-nos de disputes i matisos inútils. A tall de resum:

- Podem fer un referèndum? No, l'estat no ha cedit la competència.

- Podem fer una consulta? No, està en suspens pel Tribunal Constitucional.

- Podem fer servir el cens electoral? No, l'estat no el cedeix.

- Podem fer servir les dades d'Idescat com a cens? No, hi ha la qüestió de la protecció de dades personals.

- Podem fer una consulta sense cens i amb registre in situ? Sí. I amb tota la formalitat i garanties que calguin (dependrà de com la vesteixi el Govern. La CUP ens en dóna pistes prou assenyades).

- Aquesta nova consulta té cap validesa jurídica? La mateixa que la que està en suspens. Cap.

Conclusió: si volem una consulta (i ja en parlarem de si no serà també recorreguda i suspesa pel govern de Madrid) l'hem de fer sense cens. A banda d'això, em sembla que, a nivell pràctic, no és gaire diferent de la que es va convocar fa pocs dies.

Si del que es tracta és de fer una declaració unilateral d'independència:

- Podem fer una declaració a curt termini? No. I passem a la pregunta següent.

- Tenim els instruments per ser independents? Avui, no: ni agència tributària, ni subministraments bàsics garantits (llum, aigua, gas), ni corpus legislatiu propi, ni garanties de suport internacional, ni reconeixement de títols de formació, ni tantes i tantes coses que ens calen per ser un país normal.

Per tant, si el que volem és arribar a una proclamació d'independència, cal saber si la majoria de la ciutadania la vol, i això passa per comptar (sigui com sigui, però de manera fiable), i per aconseguir una majoria parlamentària independentista amb el mandat de fer totes les passes per arribar, quan es pugui (remarco "quan es pugui"), a proclamar la independència. I això passa per unes eleccions, quan sigui, i amb un programa, o un punt programàtic, prou clar i compartit, en aquesta direcció.

Pragmatisme, doncs. I menys somiar truites, fer volar coloms i vendre fum.

Comentaris (2)16-10-2014 06:22:24

Com aquell que no vol la cosa

Amb més discreció que soroll i com aquell que no vol la cosa, se'ns ha colat una notícia que em sembla prou important. Però, és clar, fer-se un forat entre el despropòsit Castor, la consulta, l'ebola i les targetes negres de Bankia no és fàcil. De tota manera, crec que val la pesa saber que Brusel.les ha anul.lat unes ajudes milionàries (molt milionàries) a unes quantes de les principals empreses espanyoles.

Val la pena llegir la notícia perquè ens parla amb molta claredat de qui governa a Espanya, dels interessos que serveix i del respecte que tenen per les lleis, una cosa que saben manipular fins a la grolleria.

A tall de resum: mentre a la major part dels ciutadans se'ns aplicaven tota mena de retallades i de pujades d'impostos, el mateix govern popular regalava milers de milions, a través de desgravacions fiscals que ara s'han manifestat clarament il.legals, a les principals empreses de l'IBEX (Telefónica, Banco Santander, Avertis, Iberdrola...); les que passen més penúries, vaja.

Així les gasta, aquest govern espanyol. I que diguin el que vulguin per justificar-se, que serà mentida. Ara, preparem-nos per a tot el que ens caurà a sobre per compensar les pobres empreses que hauran de retornar diners i que, ben segur, acabarem pagant tots nosaltres, fins a l'últim cèntim. No fos cas que patissin penúries.

Ves per on, Hi ha coses que es veu que les deu permetre la constitució, però que no colen a Europa. Bo de recordar-ho.

Comentaris (3)15-10-2014 06:07:59

Pallassos

Estem acostumats a fer servir l'adjectiu "pallasso" amb sentit despectiu, per referir-nos a una persona poc seriosa, a la qual no val la pena tenir en compte.

Però vet aquí que el Parlament ha viscut, aquesta setmana passada, una autèntica inversió dels rols que cabria esperar, concretament en una sessió de la Comissió d'Agricultura que debatia sobre la prohibició dels animals al circ.

D'una banda, Tortell Poltrona, universal pallasso català, i persona d'una peça, sense fissures. De l'altra, els representants de grups polítics tan rigorosos com CiU o ERC. El segons, defensant la prohibició, en base a una pretesa consciència animalista. El primer, defensant la no prohibició de res, i autoproclamant-se, ell mateix, mamífer vertebrat omnívor i, per tant, part del regne animal.

És molt fàcil, per a un polític, legislar a cop de prohibició, ni que sigui en base a no sé jo quin concepte de progressisme. I també és molt fàcil que aquesta actuació política acabi en pallassada. D'altra banda, és molt més difícil, però infinitament més gratificant, que un pallasso acabi donant una lliçó de política cultural i, gairebé, de política social, anant més enllà del binomi mala pràctica - prohibició, com a praxi habitual. Perquè prohibir alguna cosa perquè hi ha qui en fa les males pràctiques, sense resoldre les raons que les causen, és molt fàcil -fins i tot prou popular-, però no serveix de res i tant sols dóna peu a dinàmiques repressives.

Recomano la lectura d'aquest article, i molt especialment les cites de la intervenció de Tortell Poltrona, perquè deixen ben clar que un pallasso pot ser molt poc pallasso, i que determinats polítics ho poden arribar a ser molt.

Comentaris (0)14-10-2014 06:09:52

Què és una dictadura?

La Vikipèdia defineix "dictadura" com "una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d'un sol individu (dictador), generalment a través de la consolidació d'un govern de facto, que es caracteritza per una absència de divisió de poders, una inclinació a exercitar arbitràriament el comandament en benefici de la minoria que la recolza, la inexistència de cap consentiment per part dels governats i la impossibilitat que a través d'un procediment institucionalitzat l'oposició arribi al poder."

Algunes reflexions al respecte:

- Estem acostumats a governs on l'únic nom propi i l'únic cap visible és un sol individu: el president. O el sempre sacralitzat cap de l'estat. Aquest governant és "el que mana" (confondre "governar" amb "manar" és habitual, en aquests casos).

- Absència de divisió de poders. De quina altra es pot qualificar la permeabilitat entre les consignes del govern i el parlament i del govern amb determinats tribunals?

- Exercici arbitrari del comandament en benefici de la minoria que hi dóna suport. Cal repassar totes els mesures que des del govern es dicten en favor de la banca, de les grans empreses de l'IBEX o de les que freqüenten la llotja del Barnabéu? Segur que no, perquè qui més qui menys les té al cap (i les pateix a a la butxaca).

- Impossibilitat que l'oposició arribi al poder. Formalment, és possible fer fora del poder el partit de govern, gràcies als resultats electorals. Els dubtes arriben quan es promou i defensa, de manera clara i descarada, una alternança bipartidista que, de fet, perpetua totes les pràctiques que he comentat en les reflexions anteriors, tant si governa l'un com l'altre. La possibilitat d'un tercer en disputa causa pànic.

I és que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys. I la dictadura molt més que els crims d'estat.

Comentaris (2)13-10-2014 06:08:27

Només gossos?

Potser alguns ho consideraran una frivolitat, però avui em ve de gust recordar un parell d'éssers vius que ens han deixat aquesta setmana. Tots dos són gossos, aquests companys d'aventures i desventures que alguns hem tingut -i tenim- el plaer de compartir el dia a dia.

El primer és Excàlibur, el gos de Teresa Romero, malalta d'ebola. Va morir perquè algú va pensar que era millor sacrificar-lo que exposar-se a un risc de transmissió de la malaltia que la pràctica totalitat de la comunitat científica considerava impossible. Per cert, aquesta paraula, "sacrifici", lligada a la mort, sempre m'ha sonat a ritual màgic o pseureligiós, més fruit de la ignorància i de la incapacitat que altra cosa (allò dels sacrificis rituals d'innocents i tot plegat).

El segon és Lukanikos, que es va fer famós durant les revoltes gregues de no fa gaires anys. Aquest no ha estat ni sacrificat ni executat. Ha mort per problemes respiratoris derivats de la inhalació de gasos lacrimògens i a causa d'antigues lesions causades pels cops de la policia, durant la seva època d'activitat al carrer. La vida li ha acabat passant factura.

Dues vides i dues morts ben diferents, però amb una cosa en comú: tots dos han deixat un buit en aquells que van compartir les seves vides amb ells, i un record inesborrable. I és que un gos és molt més que una simple bestiola domesticada. Recomano la lectura d'aquest article, que ens parla dels beneficis de tenir una mascota; encara que qualsevol persona que n'hagi tingut alguna en sabrà fer una llista infinitament més llarga.

Descansin en pau Excàlibur i Lukanikos.

Comentaris (0)12-10-2014 07:45:28

Vides paral.leles

Aquesta setmana que anem enllestint, a banda del despropòsit de la gestió de l'ebola, ens ha deixat dues notícies que tenen a veure, entre moltes altres coses, amb banderes, com si la casualitat hagués volgut escriure dos relats gairebé paral.lels (i oposats).

La primera, cronològicament parlant, és la detenció d'un aficionat del Fiatc Joventut, a Saragossa, per dur una estelada. La segona, l'exhibició sense conseqüències, a València, de banderes nazis i franquistes.

Ja tenim una mostra més que Espanya és diferent. A tot arreu es persegueix l'exhibició de simbologia nazi, a Espanya es tolera sense cap mirament, mentre es criminalitza l'estelada. Serà que a força dir que els independentistes som nazis, ja se n'han perdut les referències històriques? Serà que els interessa que es perdin, perquè la desmemòria facilita el retorn?

Tema a part són els crits de "Mas, a la cámara de gas" i altres, la inacció policial davant de l'apologia del nazisme i de la violència i la connivència (ni que sigui per omissió) de les primeres autoritats valencianes amb tot plegat.

I diuen que nosaltres som nazis... Quina barra.

Comentaris (0)11-10-2014 07:03:22

Estat de dret

La realitat sempre és més tossuda que les paraules. Ara que tant s'omplen la boca, tant populars com socialistes espanyols, parlant de respecte a la llei i a l'estat de dret, no està de més recordar que el Tribunal Europeu de Drets Humans acaba de condemnar, novament, l'Estat Espanyol per tortures.

Si aquesta és la manera com els diferents governs espanyols fan efectiva la seva llei i el seu estat de dret, ja se'l poden quedar, i que els faci profit.

Curiós el silenci dels responsables dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Segurament estan massa ocupats jugant a soldadets amb el antiavalots que tenen aparcats a Catalunya o condecorant alguna marededéu.

De tota manera, res de nou en un país on els ministres defensen saltar-se a la torera les sentències judicials que no els són favorables, en qualsevol àmbit.

Això sí, els que no respectem res som els que demanem votar de manera pacífica, lliure i democràtica. Quin tip.

Comentaris (2)10-10-2014 06:14:37

Excàlibur

Excàlibur és el nom de l'espasa del Rei Artús. Una espasa voltada de misteri i de f antasia, que el propi rei, abans de morir, va ordenar que fos llençada a un estany, on va ser recollida i enfonsada per la mà de la dama del llac, que hi va emergir per recollir-la.

Excàlibur també és el nom d'un gosset condemnat a mort i executat pel simple fet de ser l'animal de companyia d'una persona infectada pel virus de l'ebola.

Si tenim en compte que bona part de la comunitat científica no té gens clar, ans al contrari, que un gos pugui transmetre la malaltia, encara que en sigui portadora, i que una altra bona part demana que s'aïlli l'animal i que s'aprofiti per estudiar el per què d'aquesta manca de capacitat transmissora, la solució de l'execució és la més absurda, inútil i cruel que es pot prendre.

Però això és Espanya. Una terra de guerrers, acostumada a guanyar matant i a autoafirmar-se per la força de les armes. I el cas de l'ebola no podia ser res de diferent. Neutralitzar el virus havia de passar per la mort d'algú, a mans dels hipotètics salvadors de la pàtria. Mala manera de recordar-nos aquella dita hispana que sosté que "muerto el perro se acabó la rabia" (o l'ebola?).

I si no n'hi ha prou, ja hi ha algú més amb qui fer sang: Teresa Romero, una dona que d'avui per demà sap que ha contret una malaltia sovint mortal, que l'ha pogut transmetre als seus familiars i que, degudament sotmesa a pressió (i d'això els polítics en saben molt) pot acabar admetent que va matar Kennedy, si s'hi entesten. De fet, el conseller de sanitat madrileny ja la presenta, inclús, com a mentidera. Tot un primer pas cap a la seva culpabilització total dels fets (temps al temps), i cap a la impunitat, un cop més, dels autèntics responsables. Quina vergonya de representant polític, aquest tal Rodríguez.

Quanta brutalitat ancestral i inútil. Potser anirà sent hora que alguna mà reculli la memòria del gosset i en faci lliçó, si més no, per protegir altres víctimes innocents, com la seva ama.

Comentaris (1)09-10-2014 06:13:18

Algú ha fet les coses molt malament

Podia passar i ha passat. Finalment, la política de grans gestos, i d'un d'èpica, del govern popular pel que fa als casos d'ebola se'ls ha anat de les mans. Espanya ja compta amb el dubtós honor de ser el primer país europeu amb una persona malalta d'ebola.

I és que més enllà de les explicacions que s'acabin donant o no (podem apostar que la culpa acabarà sent de l'auxiliar d'infermeria que ha contret el virus), més enllà de penoses rodes de premsa de la ministra del ram, més enllà de la urgència amb què la Unió Europea s'hi ha posat, i més enllà de les opinions de tota mena sobre si les mesures i protocols d'aïllament eren els correctes, el que ningú no podrà negar és que alguna cosa ha fallat, i molt. I tothom ho sap, i els mitjans de tot el món també.

Aquest cas ha posat de relleu la incompetència d'un govern i d'una ministra que han volgut jugar a herois tornant a la mare pàtria un parell de missioners, el segon dels quals -no ho perdéssim de vista-, sense cap possibilitat de ser tractat, amb l'evident risc inútil que això comporta.

El resultat, dos missioners morts, una professional malalta i una pila més, ara sí -suposem-, sota control sanitari.

I és quan la política i les ànsies de notorietat es posen per davant dels criteris sanitaris i de sentit comú, el resultat mai no pot ser bo. I això és el que finalment ha passat. I qui rebrà la pitjor part, com habitualment, serà la peça més feble -i més innocent- de tot aquest despropòsit.

Comentaris (4)08-10-2014 06:09:17

A voltes amb la llibertat

Aquests darrers dies hem vist com dues importants formacions polítiques, Iniciativa per Catalunya-Verds i Unió Democràtica de Catalunya, donaven formalment llibertat de vot als seus militants i simpatitzants pel que fa a la segona de les preguntes del 9N. En el cas de la primera, la posició de totes dues va ser defensar el sí.

Aquesta presa de postura, però, m'ha despertat algun que altre dubte:

El primer, si realment un partit, qualsevol partit, pot realment decidir el sentit del vot d'una persona. Jo crec que l'acte de votar és un acte personalíssim on la darrera (i l'única) paraula la té cada ciutadà, fent exercici de la seva llibertat personal, aquella que no li dóna ningú ni li treu ningú. Potser han oblidat, per deformació professional, que la societat no és un grup parlamentari, on l'obediència deguda és norma.

En segon lloc, no sé jo si és gaire acceptable que un partit no prengui una posició clara, com a partit, en un tema tan fonamental com és la independència. Em costa molt imaginar, per exemple, un programa electoral que vingui a dir que, a propòsit de si Catalunya ha de ser independent o no, no té opinió definida. Què estarien votant els seus electors?

És molt difícil intentar satisfer a tothom al mateix temps. Això ho sabem tots per la nostra experiència personal, però admetre que un partit aposti per la indefinició, sota el pretext que "ens dóna" llibertat d'opinió, francament, em resulta insultant.

Potser per això, i altres bestieses, no milito ni he militat mai en cap partit. Potser perquè valoro massa la meva llibertat de pensament i de decisió.

Comentaris (0)07-10-2014 06:13:27

Demagògia o estupidesa?

La setmana passada ens va deixar una autèntica perla de la política espanyola i del que se suposa que està cridat a ser la gran esperança del socialisme del segle XXI i, per tant, futur president d'Espanya, Pedro Sánchez.

La cosa té a veure amb les víctimes de violència masclista. Aquesta seixantena llarga de dones que cada any són assassinades pel simple fet de ser dones. La gran proposta del líder socialista no és altra que demanar funerals d'estat per a aquestes víctimes, per igualar-les a les víctimes del terrorisme. I es queda tan ample.

Us podeu imaginar que durant els pitjors anys del terrorisme d'ETA algú hagués demanat funerals d'estat, sense dir ni mitja paraula sobre protecció, escortes, treball policial... Doncs això és exactament el que fa Pedro Sánchez. Ni mitja idea, ni mitja proposta per evitar els assassinats, però un enterrament ben lluit, no fos cas.

No sé jo si les dones amenaçades s'estimen més viure o ser enterrades amb pompa i esplendor. Bé, de fet, imagino la resposta, i no crec pas que m'equivoqui. El que no sé respondre és si les paraules de Sánchez són pura demagògia (mala companya de viatge per a qui vol fer una carrera política mitjanament sòlida) o una claríssima manifestació d'estupidesa. Però em temo el pitjor.

Amb alternatives de govern com aquesta, qui no vol fugir ben lluny d'aquesta banda?

Comentaris (0)06-10-2014 06:05:48

Castells

Ahir vaig veure, per primer cop, una gran diada castellera, concretament a la Tarraco Arena. Hi vaig anar més per curiositat que per cap passió castellera, ho admeto. I també admeto que em va impressionar, perquè, a banda de la plasticitat i de la potència visual de la varietat de colors en acció, estar davant d'un projecte tan efímer com un castell, on grans i petits treballen fins al límit de les seves possibilitats, per arribar una mica més amunt, acaba sent tot un crit en favor de la passió, de la voluntat, dels somnis fets realitat, a força de caigudes, si cal, però fets realitat, al capdavall.

No sóc casteller. Segurament mai no formaré part de cap d'aquestes imponents construccions. Molt em temo que m'hauré de conformar, igual com la immensa major part dels mortals, a fer castells a l'aire, a imaginar allò que algú dirà que no pot ser o que no cal, i tornaré, dia a dia, a esbossar un futur, a fantasiejar, i a pensar com arribar-hi.

En el fons, fer castells a l'aire potser no és tan diferent de fer castells des de terra. Aquests altres castells que qui més qui menys ha gosat algun cop d'alçar, també demanen passió, voluntat i complicitat. O si voleu, ni que sigui a nivell individual - perquè els somnis sovint són patrimoni exclusiu d'un mateix-, força, equilibri, valor i seny. Atrevir-se a somiar, i intentar fer els somnis realitat, tampoc no és fàcil. Costa molt.

Però malgrat tot, malgrat les dificultats, malgrat el desànim, val la pena seguir aixecant castells, des de terra, però també a l'aire, ni que sigui assumint el preu de no arribar mai a aquella torre magnífica que només existeix al nostre cap, o que només és a l'abast d'alguns altres.

Comentaris (0)05-10-2014 07:43:24

Junts i bé.

Si algú encara dubtava que estem vivint unes circumstàncies absolutament extraordinàries i transcendents, hauria de mirar les imatges d'ahir a la nit, quan es va acabar la reunió de les formacions favorables a la consulta del 9 de novembre: representants de partits molt allunyats ideològicament parlant, però amb una posició comuna davant del que segurament és el repte més important de la nostra història recent i, sense cap mena de dubte, una autèntica qüestió d'estat.

No és aquesta la primera de les imatges que caldria retenir. Aquests darrers mesos ens n'han deixat moltes que evidencien que les discrepàncies ideològiques poden quedar en un segon terme quan del que es tracta és de reivindicar la dignitat d'un país i la dels seus ciutadans.

No sé -no en tinc la més remota idea, de fet- de com acabarà tot plegat. No sé si votarem, ni si tindrem governs que mai no hauríem pogut ni imaginar, ni si hi haurà una proclama solemne d'independència, ni si ens acabarem venent per un plat de cigrons. Però aquest cop potser sí que anem per bon camí. Veure una postura comuna i clara de representants polítics de tot color (des dels que em donen més garanties fins als que no me'n donen gaires) és tot un argument en favor de dipositar una mica de confiança en la seva feina.

Vivim un temps transcendental, un temps que ocuparà un bon espai en els llibres d'història i cal creure que som a les portes d'alguna cosa realment excepcional. El president (i potser caldria dir que també el Govern i els principals grups polítics) ens ha convocat a les urnes per decidir quin país volem ser. Al mateix temps, i la imatge d'ahir ho diu ben clarament, els nostres representants polítics sembla que han assumit que ells també estan convocats per la història. I no volen fallar, volen respondre a aquesta crida junts i bé.

Potser sí que encara farem bo el lema del Tricentenari: "Ara, la història ens convoca". Que així sia.

Comentaris (1)04-10-2014 06:50:26

Més clar, impossible.

Cada dia que passa és més curiós constatar com el ministre García-Margallo, el d'afers exteriors, es va erigint més com a veu del Govern espanyol per a afers catalans. Tot un símptoma. D'altra banda, les seves declaracions van deixant entreveure, més enllà de les paraules -i de vegades amb totes les paraules- la realitat del seu pensament, i del pensament i prioritats del govern del qual forma part.

Fa un parell de dies, sense anar més lluny, va deixar anar, en una entrevista a la Cadena Ser, que la unitat d'Espanya és la prioritat del seu govern i la seva pròpia. No cal afegir res més.

Aquesta mateixa gent és la que ens acusa, i acusa al nostre Govern, de prioritzar la independència i els temes identitaris per davant de la crisi i dels problemes de les persones. I ves per on, ara resulta que aquestes són, justament, les seves prioritats. I no s'estan de dir-ho amb una claredat meridiana. D'una manera tan clara com la que fan servir per afirmar que les manifestacions pel 9N són extraordinàriament perilloses.

Així és que ja ho sabeu. Del govern popular de Madrid no es pot esperar altra cosa que tot el que calgui per garantir la indissoluble unitat de la pàtria. I això té a veure amb educació, amb infraestructures, amb finançament, amb llengua, amb sanitat, amb horaris comercials... exactament igual com hi té a veure la nostra voluntat de ser independents; encara que, en el nostre cas, per fer una societat millor i no més uniforme.

Comentaris (0)03-10-2014 06:06:27

La provocació com a argument

No sempre hi ha paraules senzilles per definir el que passa. Un exemple el tenim en la dificultat de trobar un mot que designi amb precisió la tendència que d'un temps ençà començo a veure al Parlament: la proliferació de males formes, de maneres de fer pròpies o habituals del Congrés dels Diputats o del Senat espanyols, de la mà dels representants del PP i de Ciutadans.

Potser és que la presència habitual de membres destacats de totes dues formacions a tertúlies de determinades televisions clarament incendiàries i anticatalanes, acabi imprimint caràcter. Potser són indicacions dels amos madrilenys, en el cas del PP, o potser només és una cursa esbojarrada entre tots dos per veure qui la fa més grossa. Tot és possible.

El resultat, però, és una clara voluntat de crispar el debat parlamentari, amb les pitjors i més burdes formes imaginables o, fins i tot, recorrent a insults impropis de qui és representant de la voluntat popular. De tota manera, si fa no fa, això és el mateix que han intentat al carrer, sense èxit. I és que una cosa es afirmar i mantenir que Catalunya és una societat crispada i enfrontada, i una altra és que aquestes afirmacions siguin certes, perquè la provocació i la mentida no acostumen a ser efectives com a arguments.

Cal confiar en la capacitat dels nostres diputats per no caure en provocacions, i en la seva habilitat per fer del Parlament un lloc de debat polític civilitzat i no el batibull habitual d'altres cambres no catalanes, sovint més properes a la cridòria tavernària que al debat polític que cal esperar i que tenim el dret d'exigir d'aquells que hem votat.

També en això hem de saber ser diferents. No només en la manera d'expressar-nos al carrer.

Comentaris (0)02-10-2014 06:07:38

I si no hi és, s'inventa.

No fa gaires dies que vaig trobar, per aquests mons d'Internet, un article que parla de deu malalties que podrien haver estat més o menys inventades, en benefici d'alguna que altra potent indústria farmacèutica, per exemple.

Si anem cas per cas, veurem que totes les malalties que hi apareixen tenen un llarg recorregut i una important presència social molt abans d'haver estat diagnosticades i de comptar amb un remei en forma de medicament o de suport mèdic. No entraré en detalls per no ofendre ningú. Que cadascú en faci les seves reflexions i en tregui les seves conseqüències.

De vegades penso que hi ha gent que té solucions i que necessita crear un problema. En aquest cas, indústries que tenen un producte per vendre i que necessiten una malaltia que tractar. Però em temo que el fenomen no és exclusiu del camp clínic. En el camp de la política, per exemple, sembla que, de tant en tant, calgui crear situacions de conflicte per poder administrar tractaments difícils de pair en condicions estables. Una mostra? La nova guerra de banderes que s'acosta, per obra i gràcia del govern del PP i del seu decret de divendres passat. I és que cal provar qualsevol element que, segons ells, pugui crispar per poder aplicar tota mena de mesures repressives sota el paraigua de defensar la convivència. De tota manera, a hores d'ara i vist l'èxit dels experiments que han fet amb la seva estimada Llanos de Luna, dubto molt que els serveixi de res, perquè a Catalunya estem per coses serioses i no per caure en provocacions grolleres.

I és que la culpa de tots els mals no només és obra de les farmacèutiques.

Comentaris (1)01-10-2014 06:10:14