login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Diàleg per damunt de tot

De tant en tant, l'activitat política ens deixa perles que ens fan riure fins a límits que mai no havíem pogut imaginar venint, posem per cas, d'un parlament. La darrera mostra ens l'ha regalat Inés Rojas, consellera canària de cultura, esport, política social i habitatge (déu n'hi do el poti-poti) que, en una intervenció parlamentària a propòsit d'algun que altre problema -sense més importància pel que fa al cas que ens ocupa- relacionat amb el Museu Canari, va afirmar, impertèrrita, que ja estava en contacte amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo, per trobar solucions.

Actitud molt lloable per part d'una representant pública, aquesta de dialogar per resoldre conflictes, si no fos perquè el tal doctor va morir fa 113 anys. Davant d'aquesta constatació només caben dues possibilitats: o bé la consellera és fervent practicant de l'espiritisme, o bé menteix més que parla.

Francament, més m'estimo fer-me un fart de riure amb aquesta autèntica exhibició d'estupidesa, perquè, si m'ho miro seriosament, no sé què és més greu, si una política incompetent o una de mentidera. En aquest cas, però, tant li fa, perquè s'hi sumen totes dues característiques.

Quin nivell, el de la màxima responsable insular d'habitatge, política social, esport i cultura. No t'hi vulguis trobar...

Comentaris (0)28-11-2014 06:03:33

Això és una revolució.

La imatge del president Mas sol, en un escenari enorme, davant de 3000 persones (més els milers i milers que el vam seguir per televisió, no només a Catalunya), en el fons, no és gaire diferent de les que la pintura primer i la fotografia més tard ens han anat deixant de les grans revolucions socials. En aquest cas, però, hi ha un parell de diferències importants: La primera, que el líder no s'adreça a una massa furiosa que ha pres els carrers, sinó que ho fa a un públic assegut i pacífic. La segona, que aquells que l'escolten i a qui s'adreça no són ciutadans furiosos, són ciutadans de tota mena i condició que volen construir un país millor, i polítics que tenen la responsabilitat històrica de donar respostes.

No tinc cap dubte que ens trobem davant d'una autèntica revolució, però una revolució del segle XXI. I el millor del cas és que aquest cop pot anar de debò, sempre i quan tothom sàpiga estar a l'alçada. El president va dibuixar una proposta clara, possible i gens utòpica, molt allunyada de les gran proclames des dels balcons o des de damunt d'un tanc. Una proposta i un calendari prou versemblant. Que no és la millor? potser no, però caldrà plantejar-ne una alternativa més sòlida, en qualsevol cas. De tota manera, i potser per primer cop a la història, és una proposta, una crida més ben dit, a tota la societat a compartir tota la seva energia durant uns pocs mesos per demostrar al món, de manera inequívoca, que volem ser un estat independent dins del context internacional, i a aconseguir-ho. Una crida a tota la societat, insisteixo, no només als polítics, als quals es demana la generositat de permetre (que malament sona) que siguin especialistes i professionals acreditats els que ocupin alguns escons del Parlament per ajudar a dissenyar una autèntica transició nacional en les millors condicions i amb les màximes garanties d'èxit, cadascú des del seu àmbit.

La proposta és sobre la taula. Ara, els polítics tenen el deure de donar-hi resposta. Però que no oblidin mai que ells són el que són perquè nosaltres votem el que votem. I segons què faci cadascú les properes setmanes, la revolució pot ser molt més dràstica -i segurament també més inútil- del que ningú es pugui imaginar, i molt més perjudicial per a determinats interessos particulars i de partit.

Comentaris (0)27-11-2014 06:43:49

Paraules que són molt més que paraules.

Paraules molt contundents, d'aquelles que haurien de fer pujar els colors amés d'un, les del Papa al Parlament Europeu. I és que no és fàcil parlar de recuperar la dignitat del treball, i amb ella la de les persones, davant d'una cambra farcida de buròcrates, de tecnòcrates o de polítics no massa preocupats per altra cosa que la pròpia pervivència com a eurodiputats.

Francament, amb independència les creences religioses de cadascú, que algú amb l'impacte social i mediàtic del Papa faci una crida tan clara i tan mundana, si se'm permet l'adjectiu, en favor de les persones que pateixen - no ho oblidéssim mai, en gran manera per les mesures aprovades en aquesta mateixa cambra-, no es pot passar per alt.

Em quedo només amb un parell de frases, a tall de testimoni:

"Promoure la dignitat de la persona vol dir reconèixer que té drets inalienables que ningú li pot treure arbitràriament, i encara menys per interessos econòmics". No oblidem que entre aquests drets hi ha el dret al treball o a un habitatge digne.

"Defensar la centralitat de la persona humana significa, per damunt de tot, permetre que expressi lliurement la seva individualitat i creativitat, ja sigui com a persona o com a poble". Es pot fer una proclama més humanista des d'una màxima autoritat religiosa?

Crec que haurem d'aprendre força coses, tant si creiem com si no, d'aquest home vestit de blanc.

Comentaris (0)26-11-2014 06:28:36

Blindatges

Diu Pedro Sánchez, nova merla blanca del socialisme espanyol, que blindarà la immersió lingüística, si arriba al govern. Malament rai. Malament rai quan un sistema legal, recorregut i sentenciant favorablement, amb dècades d'implantació i amb resultats prou positius s'ha de blindar. I malament rai quan un estat ha de blindar les lleis i les sentències. Malament rai perquè és una manera molt clara de dir que ni les lleis ni les sentències serveixen de res, si no es blinden. Per cert, ja em diran com. Amb més lleis i més sentències que també s'hauran de blindar?

Pedro Sánchez, amb el posat populista que el caracteritza, en la seva visiteta de fa uns dies va mostrar, amb tota la seva cruesa, la realitat de l'estat de dret espanyol. Un estat de dret on cal blindar les normes que no els agraden perquè es puguin aplicar. I es va quedar tan ample i tan satisfet de poder oferir la resposta definitiva a tots els mals de la societat catalana.

Val a dir que el seu discurs lliga perfectament amb les pràctiques habituals de la política espanyola, com ara incomplir les lleis (la de finançament autonòmic, per exemple) o d'utilitzar el Tribunal Constitucional per paralitzar tota l'activitat legislativa catalana (com ara, la llei d'horaris comercials, darrerament). Efectivament, si volem respecte per les lleis -per les nostres-, es veu que caldria blindar-les.

Senyor Sánchez, si aspira a governar mai un autèntic estat de dret, se li gira feina. En qualsevol cas, amb nosaltres no hi compti, que ja n'estem tips de falses promeses i d'incompliment, també del seu partit, per si li falla la memòria. Passi-ho bé i tanqui en sortir, si us plau.

Comentaris (0)25-11-2014 06:10:37

No m'autoinculpo

Ja sé que el títol pot sonar a covardia, o a provocació. Però és que no em resigno a haver de passar per culpable d'alguna cosa que no he fet. A veure si ens entenem.

Vaig votar el 9N, igual com dos milions llargs de ciutadans d'aquest país, però de cap manera no puc acceptar que donar la meva opinió, de manera pacífica, pugui ser delicte. No puc acceptar que cap tribunal ni cap govern em neguin el dret a opinar. No puc acceptar la criminalització de la llibertat d'expressió.

Des del profund respecte a tothom que va fer possible aquella jornada històrica, començant pels que en van ser responsables directes, i també tots aquells que els volen fer costat, ara que la justícia en llença sobre ells amb una ira intolerable, i que ho volen fer autoinculpant-se, reitero la meva ferma creença que jo no sóc culpable de res, que no vaig fer res d'il.legal el 9 de novembre, i que no penso entrar al drap (aquesta expressió taurina segur que l'entendran a la fiscalia) d'un sistema que és capaç de perseguir la lliure expressió del pensament i pretendre's democràtic.

Jo, no m'autoinculpo pel meu vot. Opinar, mai de la vida pot ser delicte. Només faltaria.

Comentaris (1)24-11-2014 06:04:32

Incertesa

En el fons, per més atractives que siguin l'aventura i la novetat, ens agrada viure enmig de certeses. Ens agrada saber que estem bé, on viurem, si treballarem i on, si els nostres també estan bé... I és que les certeses ens aporten la calma necessària per tirar endavant amb claredat.

Però vet aquí que un bon dia t'envaeix una estranya situació de col.lapse, i arriba una mena d'angoixa que sembla que t'hagi pres tot allò que tenies per cert. La incertesa entra a la nostra vida, sense avís previ i sense demanar permís, i tot al nostre voltant es fa incert, difús, i la serenor desapareix.

Aleshores no ens queda més remei que retrobar les certeses més bàsiques, més primàries i, al cap i a la fi, més fonamentals: la gent que estimem i que ens aporta seguretat i pau. I poc a poc, tot va recuperant el sentit i la calma. És com si, d'alguna manera, el nostre cap deixés anar tot allò que no és fonamental, per concentrar-se a ensenyar-nos de nou com tornar a funcionar, a raonar correctament.

Avui és diumenge, certament. No sé del cert quin dia farà -ni potser cal-, però el meu entorn i jo estem bé, dins del que cabria esperar. Tot més o menys en ordre, doncs. Amb això ja fem. Passeu un bon diumenge.

Comentaris (0)23-11-2014 06:55:19

Tuf de pegat

No fa gaires dies que ens arribava la notícia que l'Ajuntament de Barcelona volia crear un esdeveniment musical de cap d'any capaç de situar la ciutat, a mig termini, en el mapa d'aquest tipus d'esdeveniments liderats, sense cap dubte, pel concert de Viena. En concret es tractava d'un concert en un marc tan impressionant com el temple de La Sagrada Família.

Amb aquesta proposta, d'alguna manera, es volia donar continuïtat a altres celebracions puntuals que marquen el canvi d'any, com ara els focs artificials, ja clàssics en grans ciutats del món i a les quals també es va sumar la capital catalana.

Però vet aquí que ha aparegut un element que sembla que no s'havia previst. I és que l'1 de gener, a l'interior del temple, fa fred. Resultat: Barcelona abandona el projecte de concert per donar la benvinguda al nou any i trasllada la sessió musical als voltants de Sant Jordi, en una data variable segons l'any i, per tant, sense cap capacitat per esdevenir referent de res.

Ras i curt: hem passat de proposta important a nivell europeu, si més no, a un nou concert que es perdrà en el mapa de propostes musicals barcelonines, per més que es faci en el marc del temple de Gaudí. A veure si finalment no acabarà evolucionant cap a festival d'estiu, en autocompetència amb el de Pedralbes...

Tot plegat, em fa un cert tuf de pegat, d'improvisació i de no massa claredat d'idees, francament. Una pena per a una bona iniciativa. Encara que, posats a fer, també podríem mirar d'inventar, i no de copiar.

Comentaris (0)22-11-2014 06:17:52

On és la fiscalia?

La fiscalia espanyola, sempre tan diligent per actuar de motu propi per empaitar i criminalitzar iniciatives democràtiques com el 9N, sembla que no tingui cap pressa, ni cap interès, a investigar i perseguir alguns delictes tan greus i tan reals com l'abús de menors.

On és la fiscalia en el cas dels capellans pederastes de Granada? Fins i tot el Papa hi ha intervengut directament en aquest afer, i de manera pública i notòria, però la fiscalia no es mou, ni d'ofici ni, molt menys, a instància del Govern.

Aquesta és la justícia espanyola, la que persegueix una consulta a la ciutadania amb tots els mitjans al seu abast, i que no s'immuta davant dels abusos a menors. Potser la propera consulta que vulguem fer l'hauríem d'organitzar a les esglésies? Com sembla que el clero és invisible, si més no per al fiscal major del regne, potser serà la manera.

Comentaris (1)21-11-2014 06:05:19

Més clar, difícil

Sempre és il.lustratiu que aquells que més criden en favor de la imparcialitat dels mitjans de comunicació públics, especialment si es tracta dels mitjans catalans, es posin en evidència ells solets.

Aquest és el cas del president de la Diputació de València i la seva nova televisió pública. I dic "seva", no per res, sinó perquè ell mateix ha afirmat, sense cap rubor, que als mitjans públics "sempre ix més que un altre el que està governant". Per cert, no sé per què s'ha hagut de convertir "ix" per "surt" a la notícia de l'enllaç. Potser des de Barcelona estant ja no es té notícia del verb "eixir"?

Reflexió lingüística a banda, és molt revelador que després d'afirmar que la nova televisió pública valenciana serà imparcial i força folklorista, admeti que comptarà amb més quota de pantalla reservada per a aquells que governen actualment.

Digna successora de la difunta Radiotelevisió Valenciana i de Canal 9.

Comentaris (0)20-11-2014 06:05:54

La pell fina

Ves per on que ara resulta que aquells que han insultat, desqualificat, mentit i titllat de nazis tothom que els ha vingut en gana, amb absoluta impunitat i en nom de no sé jo quina legalitat, ara s'esveren per un gag humorístic.

Evidentment, m'estic referint a la versió d'una coneguda escena cinematogràfica en què Hitler esbronca els seus oficials. En l'adaptació de "Polònia", Rajoy escridassa alguns dels seus ministres pel seu fracàs davant del 9N. Val a dir que les adaptacions d'aquesta mateixa escena, protagonitzada per tota mena de personatges, inclosos esportistes i polítics de tots els colors, són tot un clàssic a Internet.

En aquesta ocasió, però, ni un símbol nazi, ni un uniforme, ni cap referència més enllà de la pròpiament cinematogràfica, però el crit al cel contra els guionistes del programa. I és que aquesta gent de pell finíssima per a segons què és així: tolera qualsevol exhibició feixista, i més encara si va referida als catalans i als seus representants, començant pel president Mas, a qui hem pogut veure diverses vegades caracteritzat amb uniforme nazi, però no admet cap broma sobre ells.

Èxit rotund, un cop més, de "Polònia". Sort tenim de guionistes i de programes com aquest, que ens presenten la realitat política en clau d'humor i sense el dramatisme ni la mala bava habituals.

L'enhorabona pels responsables del gag. I si no els agrada, com diria la diputada popular Andrea Fabra: "que se jodan".

Comentaris (0)19-11-2014 06:09:06

Benvingut Mr. Mariano

Rajoy anuncia la seva imminent vinguda a Catalunya a explicar millor el seu programa amb nosaltres. Doncs benvingut sigui, que al capdavall som gent acollidora.

Rajoy vindrà quan li vagi bé, parlarà davant dels seus, perquè més enllà dels seus quatre companys de partit i dels mitjans de comunicació (que alguna cosa han de poder vendre), ningú no l'escoltarà. I ningú no l'escoltarà perquè realment no té res a dir. Bé, no té res a dir en relació amb nosaltres i el nostre futur. Ja no pot dir res que ens pugui arribar a interessar mínimament. Això de la llei i la Constitució ja ens ho sabem massa.

Rajoy vindrà a Catalunya a parlar als ciutadans de Cuenca, o de Guadalajara, o de Càceres. A dir-los que és capaç de defensar la unitat d'Espanya fins i tot en terra infidel. Rajoy parlarà cap a fora, perquè ja sap que aquí ni engresca, ni espanta, perquè amb ell hem perdut definitivament l'esperança i la por. Rajoy sap que només pot parlar cap a fora, perquè aquí ningú no l'escoltarà amb un mínim de seriositat.

Rajoy serà la versió del segle XXI d'aquell esperpèntic benvingut Mr. Marshall de Berlanga, amb un parell de diferències importants: La primera, que ningú no l'esperarà amb música i banderetes (llevat del seu cor de fidels), i que no té res a oferir. El Pla Marshall sí que va existir, malgrat tot, però el Pla Mariano no.

En resum. Que vingui, que digui el que hagi de dir, que es faci les fotos que vulgui, a quina més folklòrica, i que marxi aviat, que aquí tenim feina. Ell content, i nosaltres també.

Comentaris (1)18-11-2014 06:16:23

Tinc els meus dubtes

Ara que ja han passat dies des dels 9N i que tot plegat es pot mirar amb la perspectiva que dóna no tenir res d'imminent a la vista, em retornen els dubtes de si tot plegat haurà servit de res.

Quan miro amb distància on som, no puc deixar de pensar que exactament en el mateix lloc on érem fa sis mesos, o fa quatre anys, per dir alguna cosa. La gran diferència? una base social aparentment molt més sòlida cada dia en favor de la independència. Però només amb això (i suposant que aquesta base sigui prou sòlida, cosa que ara mateix no tinc tan clara) no anem enlloc. No anem enlloc perquè, finalment, el nostre futur és a les mans d'uns pocs representants polítics. I és quan miro cap al Parlament i cap al Govern, que em venen tots els interrogants del món.

No sé veure, ara mateix, cap proposta clara de futur, més enllà de titulars, de declaracions de principis, o d'idees més o menys poc articulades. Ens parlen de declaracions d'independència impossibles sense cap suport extern, de referèndums vinculants que mai no seran i de llistes úniques tan improbables com, al capdavall, inútils.

Molt em temo que ja ha passat el moment de la societat. Nosaltres hem fet tot allò que era bonament possible i molt més encara. Ara és -hauria de ser- el moment dels polítics, l'hora de passar del desig a la realitat; però francament, no sé veure el menor rastre que m'indiqui per on van realment les coses, més enllà de seguir fent tombs en cercle, parlant de noves consultes o de més eleccions, encara que tots els pronòstics dibuixin un mapa polític immediat no gaire diferent a l'actual.

Tant de bo m'equivoqui, però em fa por que les disputes partidistes de baixíssima volada, a les quals ja ens hem hagut d'acostumar, ens tornin a enredar en una teranyina d'arguments i d'explicacions buides, un cop més, i que res d'aquests anys acabi servint de res. Potser si en algun moment es decideixen a respondre les grans preguntes: què?, com? quan? i qui? tot seria diferent. Però ara com ara, el més calent a l'aigüera.

El moment que vivim és únic i irrepetible, però no sé jo si el nivell que cal exigir als nostres representants serà el que l'ocasió reclama, o si tornaran a respondre amb incompetència i mediocritat. I a firar-se el nostre futur, de passada, per uns quants vots i alguns escons.

Comentaris (1)17-11-2014 06:08:49

Estiuet de Sant Martí

Què podem fer quan fins i tot les tradicions més nostrades ens fallen? Aquesta setmana esperàvem l'estiuet de Sant Martí, però res. Se'ns ha amagat rere la boira, sota la capa d'una tardor consistent, de plom.

No és estrany que les coses no acabin sortint com imaginem, ni com caldria esperar, ni com ens agradaria, però això no treu que, quan passen segons quines coses, no ens caigui un tros de món a sobre.

I ara què, Sant Martí? Què farem? Doncs si fa no fa el de sempre: confiar novament, i esperar que, un cop més, els sants tinguin vuitada, i que aquest estiuet que se'ns ha fet esquiu acabi apareixent, encara que sigui una mica a deshora. Paciència no ens falta. Estem molt -massa- acostumats a esperar i a superar la decepció de les expectatives que no es compleixen, perquè, en el fons, quan res no és a les nostres mans, no podem fer altra cosa que esperar que sigui demà que surti el sol.

Diuen els meteoròlegs que la se setmana que farà bo. Confiem que el seu pronòstic sigui encertat i que la nostra frustració d'una setmana grisa i ja superada sigui definitivament només un lleu record. Per nosaltres que no quedi, encara que contra el temps no puguem res.

Comentaris (0)16-11-2014 06:36:10

Símptomes de descomposició

Malgrat els discursos oficials, hi ha un detall que ens ajuda a endevinar quan un determinat govern és a punt de perdre el poder: quan comença a fer una política de terra cremada.

Quan un govern veu clar que el seu futur immediat és lluny dels centres de direcció acostuma a aprovar grans inversions que endeuten sense remei el que vingui, o a signar contractes que afavoreixen interessos de persones i empreses afins, sense anar més lluny. En el millor dels casos, tot es fa dins de la més estricta legalitat, però molt lluny d'allò que els ciutadans podem esperar, perquè aquestes pràctiques sempre ens acaben repercutint de manera molt negativa i durant molt de temps.

Ara mateix es comencen a veure símptomes d'aquesta imminent descomposició. El cas de la indemnització pel fracàs del projecte Castor n'és un bon exemple. La pressa amb què s'ha pagat una indemnització indecent i que suposarà un nou encariment del rebut del gas per a tres dècades prou podem imaginar que és la clau que ha d'obrir no poques portes a no pocs polítics que ben aviat perdran la seva còmoda cadira. Cert que hi ha un contracte signat per un govern anterior que mai no s'hauria d'haver signat i que encara ningú no ha explicat, però no menys cert que la celeritat en el pagament resulta més que sospitosa.

A casa nostra també passen aquestes coses. Recordeu el darrer any del tripartit? Doncs repasseu les hemeroteques i veureu què és la política de terra cremada. Però si parlem de present, quan sento que potser es prorrogaran els pressupostos de 2014 i que, a sobre, es recuperarà la paga extra dels funcionaris, mantenint la reducció del dèficit que es veu a venir, i suposadament sense retallar la despesa social (a hores d'ara ja prou lamentable), començo a tremolar, perquè ensumo una certa olor de fum a l'horitzó.

Tant de bo m'equivoqui, perquè els incendis tothom sap on comencen, però ningú fins on poden arribar, i menys en dies de vent canviant.

Comentaris (0)15-11-2014 06:41:03

De què parlem quan parlem d'independència

El discurs unionista té una clara tendència a assimilar sobirania (catalana, evidentment) amb tot d'elements geogràfics, identitaris, patriòtics, culturals, idiomàtics i més o menys folklòrics... per tal d'oposar-los al seu discurs "assenyat" de la recuperació econòmica, creació d'ocupació, augment de competitivitat... És a dir, miren de contraposar sentiment i raó.

Però vet aquí que, cada cop més, aquest discurs es va quedant vell i estèril. Sobretot quan llegim notícies com aquesta, que ens parlen de la pobresa energètica. Si seguíssim el discurs unionista, caldria dedicar més esforços, des de Catalunya, a millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, especialment dels més vulnerables i no tant a demanar un estat propi, que es veu que no serveix de res. Però vet aquí que per fer-ho, per poder fer això que ens diuen que hem de fer, calen dues coses: la primera, normes, com ara la que el govern de Madrid va recórrer al Tribunal Constitucional (no abandonem la qüestió de la pobresa energètica); i la segona, diners, com els milers de milions que se'n van cada any, que no només no tornen, sinó que ni podem disposar-ne quan ens calen (dels que ells diuen que ens donen, però que en realitat ens retornen).

Per això ens cal ser un estat. Per poder establir les nostres pròpies normes legals i per gestionar els nostres propis diners. D'això parlem, també -o sobretot- quan parlem d'independència. I això sí que és millorar la vida de les persones.

Comentaris (0)14-11-2014 06:26:53

La Interpol, de nou.

Podem fer apostes, però estic segur que Madrid farà, un cop més, oïdes sordes a les peticions de la Interpol, que reclama la detenció de gairebé una vintena de dirigents franquistes perquè puguin ser jutjats, a l'Argentina, per la seva responsabilitat en diferents crims i altres delictes durant el règim de Franco.

La resposta de Madrid? Ho tenen fàcil: desviar l'atenció amb l'ofensiva judicial contra el president Mas, per exemple. Qualsevol cosa que serveixi per enaltir l'esperit i l'ideal de l'Espanya una i gran, i per silenciar, de passada, les reclamacions de la Interpol.

Dubto molt Martín Villa o el sogre d'Alberto Ruiz Gallardón (al mateix que va signar la sentència de mort de Puig Antich) acabin sent lliurats a la policia. O potser arribarà el dia en què aquesta justícia universal servirà també per jutjar i condemnar els crims franquistes? De moment, dues evidències: que hi ha jutges que no estan disposats a oblidar (ni que sigui des de fora d'Espanya), i que la dictadura i la seva repressió segueixen gaudint de la protecció d'un estat que té el valor de titllar-nos, als catalans, d'antidemòcrates i de nazis. De fet, ahir mateix, el ministre de Justícia ja s'expressava en aquest sentit tot referint-se a la llei d'amnistia de 1977, una autèntica llei de punt final i d'impunitat perpètua per als criminals franquistes. Més clar, impossible.

També per això ens cal ser independents, per fugir ben lluny d'aquest estat que empara assassins i que vol condemnar demòcrates.

Comentaris (2)13-11-2014 06:08:44

Guerra bruta o guerra moderna?

Una imatge més del 9N. O potser millor, una curiositat. Mentre moltes persones no podien votar perquè els seus DNI estaven caducats (problemes amb els papers, al cap i a la fi), o molta gent estava pendent de les denúncies o de les actuacions dels jutjats (més papers), l'organització de la jornada patia el 90% dels atacs informàtics del món, que ja és dir.

Sembla contradictori, fins i tot. Però la realitat és així. Vivim en una societat encara dependent de la paperassa, de la burocràcia, però paral.lelament, estem tots condicionats pel bon funcionament d'Internet, el lloc on realment es desenvolupen els dispositius d'espionatge i, fins i tot, les autèntiques guerres actuals.

Ja fa anys que vaig llegir un article que parlava de les guerres del futur (del present, a hores d'ara) i posava, com a punts especialment sensibles a nivell de seguretat, els centres de control informàtic de les plantes de producció d'energia (gas i petroli, sobretot).

Potser els responsables d'aquest ciberatac massiu també havien llegit aquell article. El que està clar és que llençar el 90% de les agressions mundials contra un mateix objectiu, els centres neuràlgics del 9N, no és cosa que estigui a l'abast de quatre hackers amb ganes de fer soroll. Estaria bé arribar a saber, algun dia, qui se'n va ocupar. Potser la senyora Sánchez-Camacho, sempre tan ben informada de tot, ens en podria fer una mica de llum.

Comentaris (0)12-11-2014 06:14:31

Qui ve a donar lliçons?

Aquests darrers dies han estat protagonitzats, vulguem o no, pel 9N, però mentrestant han anat passant coses prou curioses i interessants, com ara el fet que hem conegut que diferents personalitats del PP han dedicat diners públics a pagar-se viatges particulars, amb la curiosa casualitat que, fins i tot en alguns casos, tenien com a objectiu final, anar a visitar a una mateixa senyora, a les Canàries.

Primer vam saber que el president extremeny Alberto Monago viatjava regularment a les Canàries, a compartir una estona, amb una companya de partit illenca. Més endavant, que un diputat del PP d'Aragó va fer, si fa no fa el mateix, i pel mateix motiu (anar a visitar la senyora Olga), també amb càrrec als comptes públics. La diferència entre tots dos casos, però, és que el diputat ha estat obligat a dimitir dels seus càrrecs i a abandonar el PP, però el president intenta com pot culpar aquells que l'han deixat en evidència, encara que finalment admet que retornarà els diners.

I com si no en teníem prou d'aquesta comèdia, que prou serviria com a guió d'una memorable espanyolada cinematogràfica, també hem conegut que Monago mentia sense miraments per amagar unes vacances amb la seva amiga canària, però ara en un creuer per les Illes Gregues.

Aquestes són les coses del PP: donar lliçons de bones pràctiques en la gestió dels recursos públics i fer el que els ve en gana amb aquests mateixos diners. Salvant les distàncies, el mateix que fan quan reten homenatge a algunes víctimes (algunes d'elles clarament franquistes), però demanen l'assassinat dels oponents polítics., encara que finalment hagin d'acabar dimitint. Colla d'hipòcrites!

Comentaris (0)11-11-2014 06:11:13

Imatges.

Ahir va ser un dia per gaudir, però també un dia que ens va deixar imatges que perduraran en el temps i en la memòria. En vull destacar tres:

Primera: L'enganxina verda que identificava els més de 40.000 voluntaris que van dedicar moltes hores a atendre les meses on vam votar. Aquests voluntaris van ser, de fet, la cara visible de milers i milers de voluntaris que des de fa molts mesos han treballat anònimament perquè ahir tot fos possible.

Segona: L'abraçada entre el president Mas i el diputat Fernández. No sé què en diran els experts, però a mi em va semblar una abraçada absolutament sincera, que molt ens hauria agradat veure també entre líders d'altres formacions polítiques amb menor distància ideològica entre elles, però que en aquesta ocasió no van saber fer gala de la capacitat d'identificar allò que era realment important en cada moment; del sentit d'estat, de fet, que se'ls exigia.

Tercera: Els més de 2.200.000 ciutadans (ja veurem quants, un cop tancat del tot el recompte) que arreu del país i del món, malgrat les cues, la pluja i les prioritats personals de cadascú, van voler deixar clar que allò d'ahir era important, més enllà d'insults i amenaces, i la demostració clara que el govern de Madrid i el seu desplegament mediàtic i jurídic ja no poden res contra la voluntat de ser i de decidir.

Ahir va ser un regal que ens vam fer tots plegats. El meu germà ahir va fer anys, i estic segur que poder votar, amb l'emoció que vam veure en moltíssimes persones, i que segur que també el va acompanyar, i que aquest senzill fet de votar va ser el millor dels regals que podia rebre. Gràcies a tothom que el va fer possible.

Comentaris (0)10-11-2014 06:07:20

Avui es el dia. Ara és l'hora.

Quan hi ha gent que fa milers de quilòmetres, que sacrifica dies de vacances i que dedica una important quantitat de diners per poder posar una papereta en una urna de cartró, entenem que som davant d'alguna cosa molt més important que una enquesta de costellada.

Quan s'han acreditat mitjans i periodistes de tot el món, en un nombre superior a qualsevol altre moment de la nostra història política, és que alguna cosa molt important està passant, o és a punt de passar.

I és que, realment, avui és l'hora. Avui farem bo el lema "la història ens convoca". Sí, avui toca. Avui estem cridats a viure un moment realment històric, si realment som capaços de dir, a través de vots (que es poden comptar i que no deixen marge a especulacions) que volem viure en un país independent.

Avui és el dia crític. Si fracassem, si ens quedem a casa, ens condemnem, nosaltres sols, a dècades de submissió, a mans d'aquells que volen impedir que diguem la nostra. Però si sortim al carrer, si omplim les urnes, la nostra llibertat com a país serà imparable i molt més immediata que no ens pensem.

Avui, els ulls de tot el món ens miren. Avui, tot depèn exclusivament de nosaltres, dels ciutadans anònims d'aquest país. Avui no podem donar les culpes a ningú, perquè els únics protagonistes som nosaltres. Ara és l'hora de demostrar qui som i de deixar clar què volem ser. Avui ens toca fer història, a tots i a cadascú individualment. Vota!

Comentaris (2)09-11-2014 07:19:53

Cadascú el seu paper

Demà, votarem. I si voleu que us digui la veritat, a banda de la importància del fet en ell mateix, sobretot després que el govern de Madrid, a cop d'impugnació i amb la complicitat del Tribunal Constitucional, l'hagi legitimat fins a nivells inicialment impensables, el que em fa més il.lusió és veure que serà una jornada on cadascú farà el seu paper.

D'una banda, el Govern l'ha fet possible i garantirà que es faci en condicions. D'una altra, el voluntaris faran les funcions que tradicionalment fan els responsables de les meses (en aquesta ocasió, de grat i no per força). D'altra, uns funcionaris també voluntaris garantiran espais oberts al públic on es pugui votar. Pel seu costat, els partits (qui més qui menys i malgrat alguns dubtes que ben bé ens haurien hagut d'estalviar) han sabut contribuir a tirar endavant tot plegat. I finalment -i ara ja, sobretot-, centenars de milers de ciutadans (molts centenars, n'estic segur) votarem, amb el posat i la voluntat de qualsevol altra votació, però amb el gest d'orgull de saber que aquesta ha tirat endavant contra tota mena d'agressions, i que això ha estat possible perquè entre tots, cadascú des del seu lloc i des de les seves possibilitats, hem volgut que fos una realitat.

Demà votarem. I això és el que importa. Demà s'hauran de mossegar la llengua tots aquells que han jurat i perjurat que no votaríem. Demà guanyaran la llibertat i la democràcia. I si volem, demà guanyarà el nostre país, i farem un pas ja irreversible cap a la independència. Ara no valen excuses. Només depèn de nosaltres, del nostre gest a les urnes.

Sort que això de demà només és una costellada. O potser no?

Comentaris (0)08-11-2014 06:46:47

El valor dels números

És moneda d'ús corrent la lletania que afirma que els mitjans de comunicació catalans manipulen la societat i impedeixen la pluralitat de pensament i d'expressió. Per contra, la segona estrofa de la mateixa cantilena afirma que la pluralitat és patrimoni dels mitjans espanyols.

Però ves per on que només cal que aparegui un estudi que, senzillament, es dediqui a comptar tertulians i opinadors, i aquest castell de cartes (i de mentides) s'ensorra. De passada, aquest mateix estudi deixa clar que si en algun lloc hi ha pluralitat d'opinions expressades a mitjans públics és, justament, a Catalunya.

Agafem una setmana qualsevol, mirem els programes d'opinió, comptem les persones que hi intervenen en funció del seu pensament polític i ja ho tenim: una radiografia perfecta. I és que no hi ha res que pugui resistir la força dels números.

Tot sovint la veritat, per damunt de les opinions benintencionades (o malintencionades), només pot aforar comptant. I això justament és el que volem fer nosaltres diumenge: comptar-nos. I fer-ho amb la pulcritud científica dels números.

Comentaris (0)07-11-2014 06:05:35

Canvis a la vista? Potser no tants

Diuen que Podemos podria guanyar unes eleccions espanyoles. I a qui li pot estranyar, amb el paperot que fan els grans partits espanyols?

Ja sabem que les enquestes i als auguris polítics en general tot sovint tenen el mal costum d'errar en les seves prediccions. De tota manera, en aquest cas, hi ha un detall que em fa pensar que podrien anar molt ben encaminades. I és que aquesta formació que apunta al triomf electoral, com és va, més contrària a una hipotètica Catalunya independent es mostra.

Ja sabem que no hi ha partit que aspiri a governar Espanya que es pugui permetre la més mínima ambigüitat sobre la indissoluble unitat de la pàtria, i així que van passant els mesos, Podemos fa bona aquesta sentència.

Per tant, si jo fos dirigent del PP o del PSOE començaria a pensar molt seriosament en anar fent les maletes o en oblidar-me de fer-les, segons es miri des de Moncloa estant o no. Però com que sóc català, el pensament que em ve al cap és que si volem tenir un futur lliure, més val que anem tirant pel dret, perquè ni ara ni en la propera legislatura, com a mínim, no cal que esperem res de Madrid.

En resum: que Pablo Iglesies arribi a president d'Espanya, és cada dia més provable. Que això ens pugui arribar a ajudar en el nostre procés cap a l'estat propi, cada dia és més segur que no.

Comentaris (2)06-11-2014 06:05:56

Coincidències perverses

Espanya és així: el mateix dia que el ministre de l'Interior legalitza la formació neonazi Amanecer Dorado, el Tribunal Constitucional prohibeix votar el 9N. Casualitat? Coincidència perversa? Intent d'amagar la primera? O potser relació lògica entre totes dues?

Crec que sobra tot comentari per entendre la realitat política espanyola. I encara ens volen donar lliçons de democràcia.

Però nosaltres, a la nostra. A votar diumenge.

Comentaris (1)05-11-2014 06:06:17

Per tu.

"Votaré per tu" és el nou espot per animar a votar el 9N. En aquesta ocasió, la idea és presentar per qui votaran diferents personatges, en referència a aquells que ens han precedit i que han fet possible que avui siguem on som.

Des d'aquestes línies m'hi voldria afegir a la iniciativa, però amb un lleu matís. Jo no votaré per ningú dels que m'han precedit, tot i que la seva feina em sembla encomiable i, més encara, vital per arribar a la situació actual Jo, diumenge, votaré pel futur. Votaré pels meus fills, perquè ja que tenen un present més que dubtós, tinguin la possibilitat d'un futur millor. I sobretot votaré pels meus nets, i pels nets dels meus nets, que encara no existeixen. Votaré perquè puguin néixer i viure en un país lliure; sobretot ben lliure de segles de mentides i d'abusos.

El 9 de novembre, votaré plenament pensant en el futur. Sense renunciar al passat, però mirant clarament a les noves generacions que hauran de fer més gran el nostre país. Votaré per elles, perquè ho puguin fer en les millors condicions. Penso que els ho dec.

Comentaris (2)03-11-2014 14:28:26

Impressionant

"Impressionant" és el primer qualificatiu que em va venir al cap en llegir la carta del mestre Jordi Savall al ministre Wert, per comunicar-li que renunciava al Premi Nacional de Música 2014. Aquesta carta em sembla impressionant no tant per la renúncia mateixa, ni pel fet que suposa bandejar els 30.000 € amb què està dotat el premi (si no m'erro), sinó per la contundent reflexió que conté sobre la cultura i el seu paper en la societat.

Recomano dedicar uns minuts a llegir el text sencer. Només vull remarcar un parell de paràgrafs que em semblen absolutament imprescindibles, perquè retraten perfectament la situació cultural actual, lamentablement, en totes les disciplines artístiques.

Diu Savall:

" Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d'aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música".

"No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país".

Per cert, recomanaria l'atenta lectura de la carta als nostres responsables culturals, que potser hi podrien aprendre alguna cosa.

A tall d'experiment, proveu a canviar tots els noms propis d'aquest parell de fragments per altres de més nostrats i a veure què en penseu.

Comentaris (3)03-11-2014 06:07:36

Tardor a dins

Què podem fer quan tot és confús, quan no hi ha línies a seguir, ni camins marcats, ni cap seguretat que demà pugui ser millor que ahir? Què, quan la impotència fa fora fins i tot la incertesa i la por? Què, quan dol cada minut a dintre nostre, perquè sabem que de vegades la vida és absolutament injusta? Què, quan els laberints de la realitat només serveixen per amagar aquells que tant ens haurien d'explicar i no ho fan? Què, quan el gris d'un dia de tardor se'ns posa ben endins, com una manta que tot ho ofega, fins i tot l'alè que ens cal per no defallir?

Serrar les dents fins a mastegar la ràbia. Acceptar que la realitat pot arribar a fer massa mal. Creure, un cop més, que demà pot ser un altre dia, no necessàriament pitjor. Tornar-nos a vestir de mil colors, posar-nos el millor dels somriures i preparar-nos per sortir al carrer amb el pas decidit de les grans ocasions, perquè algú, en algun lloc, necessita la nostra esperança desesperada, i no li podem fallar. Nosaltres no.

Comentaris (1)02-11-2014 06:23:45

Nit de Tots Sants

Un cop més, la nit de tots sants. La porta oficial d'una tardor que se'ns tira a sobre amb una paleta esplèndida de colors. Un cop més tornem a allò de sempre: a retrobar-nos al voltant d'una taula, a compartir castanyes, panellets, moniatos i moscatell, i també bromes i rialles (que sempre fan falta) i també a deixar-nos seduir per un paisatge de bruixes i fantasmes, perquè prendre's les pors a broma mai no pot ser mala cosa.

Un cop més hem deixat entrar la tardor a casa, amb el seus color i els seus fruits, Un cop més hem recordat els que no hi són, amb la visió amable que només els anys poden donar a la memòria, i hem brindat per la vida. Així hem volgut celebrar aquesta nit de difunts, ben a prop dels nostres, per no oblidar qui som, d'on venim i, sobretot, que sempre hi ha alguna cosa a celebrar, mentre puguem seguir trobant-nos, amb il.lusions ben noves i amb ulls d'esperança en el futur.

Comentaris (2)01-11-2014 07:39:39