login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Paisatge quotidià

No fa pas tant -o potser en fa massa- que ens sorpreníem amb un nou personatge de la realitat de les nostres ciutats i pobles: aquell que regirava contenidors d'escombraries buscant-hi alguna cosa per menjar o per vendre. Aquest personatge, avui, ja no fa girar el cap a ningú, de tan habitual com és.

Tampoc fa tant -o potser també en fa massa- que llegíem que els menjadors socials i els bancs dels aliments estaven desbordats per l'allau de persones que necessitaven els seus serveis. La cara positiva d'aquesta situació (si és que en pot haver alguna) és el creixement de les iniciatives ciutadanes de suport i solidaritat amb els més desfavorits. La cara negativa, la irrupció dels fanàtics xenòfobs d'extrema dreta amb les seves campanyes d'ajuda als necessitats nacionals. Evidentment, i segurament, amb una bona injecció de diners públics al darrere, per crear un clima social d'odi que ja sabem que va en augment a tota Europa, per la manca de respostes vàlides per part dels partits que ens governen.

És tan indecent aquesta iniciativa com la impunitat amb què es pot dur a terme, amb la complicitat activa o passiva dels governs populars que s'entesten a negar la crua realitat del país i de milions de persones, no fos cas que fes ombra a la seva eufòria econòmica, ni que sigui carregant contra estudis tan fiables com els que fa Caritas, una institució que, al pas que van, aviat pot ser titllada d'antisistema i contrària a la seguretat de l'estat. Potser la substituiran pels seus amics d'Europa 2000. Així matarien dos (o molts) ocells (immigrants) d'un sol tret. Potser es tracta d'això?

Comentaris (1)31-03-2014 06:26:05

Juguem?

Diu la dita que hivern dóna les cartes i primavera fa el joc. Gran veritat que la saviesa popular, un cop més s'encarrega de recordar-nos. I és que aconseguir qualsevol cosa sempre implica una feina prèvia que, si s'ha fet bé, facilitarà la resta.

L'hivern ja ha passat i les cartes ja han estat repartides. Ara ens toca jugar, a veure si som capaços de fer un bon joc. Val la pena, justament ara, no oblidar que sempre hi ha maneres de mirar el món i la realitat, i fins i tot explicar tot el que ens passa, i estic convençut que una de les millors és, sense cap mena de dubtes, amb ulls d'innocència, amb ganes de jugar, fins i tot amb les coses més importants.

Tot això, m'ha vingut al cap en llegir la notícia d'un fantàstic diorama que recrea els fets de 1714, amb clicks. Una gran manera d'explicar un drama, tot just desdramatitzant-lo.

L'hivern, fa 300 anys, també va repartir les seves cartes. A nosaltres ens toca seguir jugant. Exactament igual amb tot allò que ens afecta, amb tot en la nostra vida. Se'ns van donar unes cartes, però és feina nostra descartar-nos o no i anar jugant, si volem una bonica primavera, com la que de moment estem gaudint, amb una floració majestuosa.

Comentaris (1)30-03-2014 06:52:35

Sector públic. Punt i final.

El sector públic sempre ha estat el blanc de les ires i les burles socials. I val a dir que, en alguns casos, amb raó. La imatge del funcionari ineficient -per no dir-ne directament mandrós- que, a l'empara d'una feina vitalícia, es dedicava a deixar passar els dies tot esperant la jubilació, ha estat una realitat. No seré pas jo qui ho negui, i ben bé podria fer una llista de noms que he anat recopilant al llarg dels anys.

L'altra cara de la moneda, però, és que l'administració compleix els seus objectius públics amb personal que s'hi incorpora sota els principis d'igualtat, mèrit i capacitat, i d'aquí el procediment de les oposicions, únic filtre a la contractació indiscriminada, vulguem o no, malgrat totes les seves deficiències.

Però vivim temps de canvis, i també per a les administracions. Un clam social amplificat per la crisi exigeix menys "privilegis" per als treballadors públics i menys despesa amb càrrec als pressupostos. La resposta? les externalitzacions (privatitzacions, per a ser més exactes). És a dir, que en lloc de corregir les pròpies ineficiències (en el cas de les administracions, una assignatura eternament pendent), ens traiem les puces de sobre. El resultat? Ja l'anem veien: hospitals que passen a gestió privada, bloqueig de les convocatòries d'oposicions, proliferació d'instituts i institucions mixtes que assumeixen feines que fins ara gestionaven les administracions, externalització de la publicitat de TV3, per deixar-la en mans d'un grup de comunicació privat (Godó, en aquest cas)... i ara, de propina, la facultat dels director d'escoles d'escollir, segons el seu criteri, fins a la meitat dels mestres i, en determinats casos, la totalitat, als centres centres que dirigeixen (a partir d'ara, que governen). Els futurs mestres ja saben que hauran de pidolar, director a director, un lloc on treballar, i plegar-se als seus designis, que molt em temo que res tindran a veure amb allò de la igualtat, el mèrit i la capacitat, i molt amb afinitats personals o polítiques.

El sector públic té data de caducitat: la de la jubilació dels que hi treballem. I això passa quan els pocs estudis que s'han fet constaten que la privatització no implica necessàriament ni menys despesa, ni un millor servei, ni cap estalvi -ans al contrari- per als ciutadans, com bé podem comprovar en aquells àmbits que s'han anat privatitzant fins ara, sota l'argument fals de la millora del servei i de l'estalvi.

Fins ara ens hem queixat de les ineficiències dels serveis públics. Ara sabrem què es viure sense ells, ni sense els seus principis. Calcem-nos, que això serà dur, ens sortirà car i no tindrà marxa enrere.

Comentaris (1)29-03-2014 06:17:38

Assassins

Si hi ha alguna cosa semblant a la justícia de debò, no a la que s'administra als tribunals o que depèn dels poders públics, molts dels màxims responsables actuals hi hauran de retre comptes, en algun moment.

Aquesta setmana ens ha deixat dos terribles titulars. El primer, els quatre nens morts en un incendi en un pis d'El Vendrell. No eren moros, ni immigrants, ni forasters, ni muricecs (ni cap altra bestiola). Eren quatre nens innocents, quatre persones (remarco "persones") que van trobar la mort, ho vulguem admetre o no, per causa d'una crisi injusta, per una execució (mai més ben utilitzat el mot) hipotecària que els va fer fora de casa, i per la misèria moral de qui els va negar un trist subsidi.

El segon titular és el d'un gran dependent de 13 anys al qual se li van negar les ajudes, fins que va morir. Molt coherent amb declaracions com: "¿Tiene sentido que un enfermo crónico viva gratis del sistema?". Ara sabem la resposta: per a les grans dames del PP, no. De fet, podem comprovar que no té sentit ni que visqui.

La macabra casualitat s'entesta, novament, a recordar-nos que en segons quines coses, no hi ha grans diferències entre Catalunya i Espanya, lamentablement. I aquest és el nostre drama quotidià, per més explicacions i arguments que ens vulguin donar uns i altres.

Assassins. Aquest és l'únic nom que se m'acut per definir els responsables últims d'aquestes morts (i de tantes altres).

Comentaris (1)28-03-2014 06:25:03

És el que hi ha

D'un temps cap a aquí, i auguro que aquest és el futur més immediat, no hi haurà resolució del Govern, ni res que aprovi el Parlament ni, m'atreviria a dir, cap pronunciament públic de ningú, sempre que provingui de Catalunya, que no acabi davant d'un tribunal espanyol o altre. I si es tracta del Constitucional, ja sabem quina serà la seva posició.

La impotència davant d'un procés democràtic i pacífic com el nostre, només se sap manifestar amb amenaces i amb pals a les rodes, en forma de denúncies i processos judicials, des d'aquesta Espanya que es vol presentar moderna i democràtica. És el que hi ha, i més val que ens hi anem acostumant.

Dit això, la pregunta és: i què? Doncs res, nosaltres a la nostra, perquè contra la irracionalitat i l'absència absoluta de voluntat de diàleg només val apel.lar a la persistència en la via que hem seguit fins ara: la democràcia i el poder de les urnes (és a dir, de la voluntat majoritària del poble) per damunt de tot.

I sobretot, no oblidem una cosa fonamental: no estem fent res que no s'hagi fet abans arreu del món. Els nostres governants i representants parlamentaris estan seguint un full de ruta perfectament homologable a processos similars que han portat diferents països cap a la sobirania plena. El que no és homologable, i costa de trobar-hi similituds a fora, és la sordesa política espanyola i el seu ranci immobilisme. Deu ser allò de la Marca España (o que Spain is different, com es deia a les acaballes del franquisme).

Comentaris (0)27-03-2014 06:22:53

Contra tot i contra tothom

Era de preveure. Després del ridícul de Manos Limpias i la denúncia contra Artur Mas, ara hi tornen, però contra l'altra bèstia negra de l'independentisme: l'Assemblea Nacional Catalana, personificada en la seva presidenta, Carme Forcadell.

Manos Limpias, aquest autèntic òrgan executor dels poders espanyolistes més rancis (és a dir, de la major part dels poders espanyols) ens ho ha posat molt fàcil, amb la seva nova denúncia, perquè demanar la il.legalització de l'ANC és demanar, de fet, la il.legalització de la immensa major part dels catalans, o de Catalunya, si voleu.

Quan totes les enquestes parlen del creixement de l'independentisme, de l'immens suport a la consulta del 9 de novembre, i quan les iniciatives de l'ANC tenen la resposta social de la manifestació de la Diada de 2012, o de la Via Catalana de 2013, està clar que intentar il.legalitzar aquesta associació que sempre ha actuat amb absolut respecte a la llei i de manera totalment pacífica és voler il.legalitzar el país sencer. I em temo que aquesta és l'autèntica intenció.

No ens equivoquem, darrere de les denúncies del sindicat ultra no hi ha la consulta. Hi ha la voluntat de suspendre l'autonomia de Catalunya; el retorn a l'Espanya una i gran, com ja fa dies que apunta un dels grans ideòlegs de la involució, Alejo Vidal-Quadras.

Però de què servirà tot plegat? La querella contra l'ANC, que no tirarà endavant, només servirà per alimentar la bèstia dels mitjans madrilenys, que ben segur que hi sucaran pa, i de quina manera. De passada, s'atiarà una mica, si encara calia, l'anticatalanisme més visceral i creixeran les veus que exigeixen la intervenció política (i policial o militar) del nostre país.

I el pas següent? Sembla que Òmnium i el Cercle Català de Negocis. Potser més endavant l'Associació de Municipis per la Independència? els mitjans de comunicació catalans? o qualsevol esbart dansaire o colla castellera, ja posats? No ho descartem, per si de cas. Ens trobem davant d'una ofensiva en tota regla contra Catalunya i el seu autogovern, i els objectius són prou previsibles. Gairebé tant com el nostre futur, si volem seguir existint.

Comentaris (1)26-03-2014 06:17:26

Evadir-se de la realitat

De tant en tant costa pair la realitat quan les notícies, totes ben diferents, s'amunteguen en poc temps. Això és el que passa aquests darrers dies.

La mort de Suárez comparteix titulars amb la victòria del Barça al Bernabéu, amb l'enregistrament de "Boig per tu" interpretat per Shakira, l'espectacular triomf de Marc Márquez en la primera cursa de la temporada, els ecos de les càrregues policials a Madrid o la petició del Barça de la retirada d'un anunci d'auriculars en què apareix Cesc Fàbregas (potser per massa fidel a la realitat?).

Si ens ho mirem en detall, molta demagògia i molta hipocresia juntes. Tanta que només em venen ganes de passar pàgina com més aviat millor. I és que, de tot plegat, em quedo amb la notícia del tema que Shakira ha versionat, i crec que amb força elegància, encara que hagi modificat els primers compassos de la versió original que anunciaven inequívocament el que venia després, i amb l'encert de mantenir un barbarisme històric, que bé mereix passar a la posteritat, fossilitzat en la lletra d'una gran cançó, icona d'una època del nostre país.

Sort en tenim que quan tot es manipula tant com els que ha passat aquests darrers dies, sempre ens queda el refugi de la música per evadir-nos una mica de tota aquesta realitat (encara que determinada música, interpretada per segons qui, ofengui a alguns).

Comentaris (2)25-03-2014 06:24:48

No crec en les casualitats

A sant de què l'anunci de la imminent defunció d'Adolfo Suárez, quan els metges no havien donat cap senyal d'alarma? La roda de premsa del seu fill, la setmana passada, va desfermar un allau d'articles, reportatges, documentals i tertúlies al voltant de la figura de l'expresident espanyol, presentat com el gran democratitzador de l'Espanya franquista i com l'home capaç d'establir consensos a tort i a dret.

Finalment arriba el fatal desenllaç, a les poques hores que l'equip mèdic (que no va arribar a ser "habitual") parlés d'un pacient que no presentava novetats. Llavors és quan em demano per què aquest anunci. Francament, només hi sé trobar dues respostes. La primera, que el fill es va avançar en les seves prediccions malgrat les informacions mèdiques, amb una roda de premsa tan insòlita com innecessària. La segona, més recargolada, és que s'ha volgut instrumentalitzar la figura de Suárez per ocupar totes les portades i titulars uns dies en què pràcticament tots els mitjans han evidenciat el seu ridícul no informant de les marxes que dissabte passat van aplegar-se a Madrid.

Potser és una lectura massa forçada, però em sembla tan estranya la imprudència d'un fill respecte a la mort encara no produïda del seu pare, que no puc pensar més que en altres raons més pròpies de qui ens té acostumats a la manipulació informativa, en un país capaç d'insultar perquè algú interpreti una cançó en català o per un anunci d'auriculars (això sí, tots dos tenen en comú Catalunya, el gran enemic d'Espanya, ara mateix, juntament amb els que exigeixen dignitat i els que salten la tanca de Melilla).

De propina, el propi monarca espanyol va encapçalar, als pocs minuts de l'òbit, la nòmina de pronunciament públics televisats recordant l'obra del difunt. I agafem-nos amb el que ens ve a sobre aquests propers dies (o setmanes).

Potser no sabrem mai el motiu de la roda de premsa del fill de Suárez, però el que sí que sabem és que vivim temps de canvis imminents en què tothom juga les cartes com pot o com sap, i on res no és ben bé el que sembla. Ni la figura del president traspassat, per més que ara se'ns presentarà com a modèlica i escrupolosament observadora de les lleis, del respecte i de la tolerància.

Comentaris (1)24-03-2014 06:27:51

I tant que t'entenen

Ja estem fets a llegir estudis de les universitats més insospitades del món, descobrint-nos coses que ens fan pensar si no tenen res més a fer o, fent bona la dita, que qui no té feina, el gat pentina.

Però també, de tant en tant, ens arriben els resultats d'algun que altre d'aquests estudis que venen a corroborar alguna cosa que ja intuíem però que sempre va bé que es confirmi des de la perspectiva de la ciència. Un d'aquests és el que s'ha fet a la Universitat de Budapest i que arriba a la conclusió que humans i gossos processen la informació de manera similar i a les mateixes regions del cervell. És a dir, que els gossos ens entenen.

Qui que hagi tingut un gos a casa no ha dit mai allò de "sembla que entengui el que li dic". Doncs ara sabem que sí, que efectivament ens entenen. Potser és el moment, ni que sigui per contrastar-ho, repetir l'experiment amb determinats polítics sotmesos a determinats estímuls. Qui sap si no ens emportaríem alguna que altra curiosa sorpresa.

De moment, i ara que sabem que hi ha una cosa que es diu comunicació i que flueix entre nosaltres i els nostres gossos, ja ens podem quedar més tranquils, conscients que no som bitxos rars, quan pensem que aquest fantàstic animal que sempre tenim a la vora sap com i quan fer-nos companyia.

Comentaris (2)23-03-2014 06:58:16

Dones o guarres?

"Què passa quan malgrat tot aquest esforç no ens assemblem a aquests models de bellesa imposats? Què passa quan la panxa no és prou llisa, la faldilla curta et marxa les xixes i l'escot no és tan espectacular com el de la tele? Que ens tornem vulnerables, que sentim que no tenim cap mena de valor com a persones i que necessitem constantment el reconeixement dels altres per sentir-nos vàlides."

Aquest breu text el podrien signar milers i milers de dones joves, no tan joves, adolescents... que, per alguna raó o altra, han sabut descobrir, més enllà dels estereotips, la dictadura a la qual viuen sotmeses, fruit d'una pressió mediàtica insuportable, i d'uns interessos econòmics més que substancials.

El text és un fragment d'una interessantíssima reflexió que porta per títol "Perquè ens agrada ser unes 'guarres'". Crec que hauria de ser un d'aquells textos de lectura obligada, tant per a homes com per a dones, especialment quan pensem que no som tan monos ni tan mones com caldria.

Avui només vull recomanar una gran reflexió sobre el feminisme, sobre el rol de les dones a la societat de principis del segle XXI, de fet, especialment ara que bufen vents de canvi en molts àmbits.

Comentaris (0)22-03-2014 06:27:30

Paraules que ofenen

Dimecres vam poden veure les imatges, i escoltar, les paraules de l'alcalde Trias i de l'exalcalde Hereu, declarant pel cas Palau.

Més enllà dels arguments i del contingut de les declaracions, que deixen entreveure el col.leguisme (el compadreo, fins i tot) entre els sectors, diguem-ne "dirigents" de la metròpoli, el que va ofendre, i molt, és la llengua emprada per tots dos.

Tant l'un com l'altre van declarar en castellà. Ni l'un ni l'altre no es van acollir al seu dret legal a declarar en català. Ells ens haurien d'explicar per què. Cert que segurament el jutge i bona part dels presents (o no) no estaven capacitats per entendre una declaració en la nostra llengua, però en tant que representants (o exrepresentants) públics, la seva tria lingüística no és intranscendent.

Els dos polítics (un de Convergència i l'altre del PSC) van evidenciar que el català és, avui per avui, residual i innecessari en l'àmbit judicial. Però també van evidenciar que per a les coses importants, i declarar pel cas Palau ho és, la llengua que cal fer servir és "la bona", la castellana.

Se'n parla molt del català a la justícia, però més enllà de les dades, i de les declaracions més o menys benintencionades, la realitat és exactament la que, de manera espontània, ens van mostrar Trias i Hereu. La seva actitud va deixar ben clar que en un futur estat català, a banda de dotar-nos d'un aparell judicial respectuós amb la nostra identitat, caldrà canviar molts mecanismes inconscients de resposta davant de determinades situacions. I aquesta és una feina complicada i, si més no ara com ara, no hi sé veure indicadors que apuntin que anem per bon camí. En aquesta matèria, tot comença a sonar a tan vell, tan repetit i tan inútil, que ja cansa. Caldran, doncs, canvis molt, però que molt, profunds si volem sobreviure lingüísticament. I anar començant no estaria gens malament.

Comentaris (1)21-03-2014 06:18:22

ll.egalitzar a qui?

En quina mena de país vivim que és capaç de considerar colpistes les actuacions de l'Assemblea Nacional Catalana i deixar impunes les manifestacions, declaracions i actuacions feixistes? La resposta és simple: a Espanya.

Encara ressonaven les paraules de l'ABC demanant la il.legalització de l'ANC quan va El País, suposadament progressista i proper al PSOE i es despatxa amb un editorial (no un article d'opinió signat per qualsevol col.laborador), també apuntant al caràcter colpista de les accions de l'Assemblea.

Ja no sé què més cal per entendre que PP i PSOE són exactament iguals davant de les demandes de Catalunya. Si no hi havia prou amb les declaracions dels seus líders, representants i de tota la cuadrilla diversa d'uns i altres, ara mobilitzen també els seus mitjans de comunicació afins contra nosaltres.

El proper capítol? Bé, més que el proper (perquè sortim a estirabot diari), l'apoteosi final, la tindrem el dia 8 d'abril al Congreso de los Diputados, quan es debatrà la petició de traspàs de la competència per a la consulta.

Algú pot entendre, sense pecar de fanatisme, que es pugui arribar a il.legalitzar una associació com l'Assemblea, que mai no ha fet cap tipus d'activitat violenta, i no badar boca, més enllà d'un mer carxot professional a aquells que celebren, paella casernària inclosa, l'aniversari d'un autèntic intent de cop d'estat? Doncs sí, el PP i el PSOE, per exemple.

I d'això en diuen democràcia? Que se la quedin, que el nostre destí i les nostres maneres de fer van per una altra banda.

Comentaris (1)20-03-2014 06:18:27

Una societat fracturada?

Ja fa dies que se'ns diu i repeteix, per activa i per passiva, des de la capital del regne, que la societat catalana està fracturada per la cosa aquesta de la consulta.

Si fem cas de les darreres xifres, el 60% dels catalans estaria a favor de la independència, però el 74% vol una consulta i el 87% n'acceptaria el resultat, fos el que fos. I reprodueixo el comentari que en va fer ahir La Vanguardia, mitjà gens sospitós de separatisme radical.

Francament, parlar de fractura amb aquestes dades em sembla molt arriscat, molt frívol o molt irresponsable, com us agradi més. Jo, més aviat penso que les xifres ens mostren una societat homogèniament democràtica (accepta el resultat sigui el que sigui -quasi 9 de cada 10-), clarament unida en la demanda de la consulta (gairebé tres quartes parts), i cada cop més cohesionada al voltant del projecte de la independència, que es fa més i més gran cada dia que passa.

Seguir parlant de divisió em sona a somatitzar problemes mentals mitjançant fractures irreals. Suposo que igual com hi ha embarassos psicològics també deuen existir fractures socials que només existeixen a determinades ments; les mateixes que són capaces de seguir negant la realitat (i els principis democràtics, de passada), o d'establir paral.lelismes amb Crimea, tot i que jo no hi sé veure cap altre que l'exhibició de violència (verbal o militar) dels estats annexionistes (Espanya i Rússia, respectivament).

Comentaris (0)19-03-2014 06:25:48

Espanya, menys justa

Ahir es va posar en marxa la maquinària burocràtica que, per obra i gràcia del PP, enterrarà tots els casos en tràmit que es basen en el concepte de justícia universal.

No deixa de ser paradoxal que mentre el govern popular s'omple la boca d'unitat política i geogràfica, aposti d'una manera tan vergonyosa pel localisme més absolut en matèria judicial, on es veu que l'internacionalisme no està ben vist i s'aposta perquè cada govern faci la seva, ben tancadet a les pròpies fronteres (jurisdiccionals, geogràfiques i mentals).

Ahir, Espanya va passar a ser una mica més injusta, més insolidària i, molt especialment, molt menys respectuosa amb els drets humans, en el seu sentit més ampli. Fa vergonya constatar que casos com el del periodista José Couso, l'holocaust nazi o els crims massius de Ruanda quedaran sense atenció de la justícia espanyola.

De tota manera, més enllà de les innegables pressions xineses, nord-americanes, o d'allà on sigui, tot plegat és ben coherent amb la manera de veure el món, la història i la justícia d'aquells que es neguen sistemàticament a investigar -no ja a condemnar, que ja fóra massa- els crims del franquisme, malgrat els reiterats requeriments de l'ONU, o que aproven lleis penals que finalment han de revocar els tribunals internacionals per contràries als principis bàsics del dret.

Aquesta és una mostra més de la marca Espanya, a nivell internacional. Un nou èxit del ministre Gallardón i companyia. I és que també perquè creiem en la justícia, ens cal marxar ben lluny d'aquesta gent.

Comentaris (1)18-03-2014 06:26:21

La història ens convoca

Un dels grans encerts del Tricentenari, al meu parer, és que està aconseguint comunicar el seu missatge de fons d'una manera molt senzilla, molt clara i mot efectiva. Aquell contundent "érem, som, serem" que es presentava com a lema de partida es veu ara completant per una altra gran frase: "La història ens convoca", que dóna nom al tot just estrenat espot promocional, una mica tòpic si voleu, però efectiu.

No hi ha dubte que estem vivint moments èpics, moments que capgiraran la història del nostre país, igual com la van capgirar els fets que ara recordem, fa tres segles. I els moments transcendentals de la història dels pobles exigeixen una cohesió com la que cada dia més podem constatar a casa nostra, perquè poc es pot fer contra la voluntat decidida de tot un país.

La història ens convoca. Sí. Ens convoca a no oblidar, a saber d'on venim i per què som on som. Però sobretot ens convoca a dibuixar el futur que volem. Som hereus de tots aquells que han viscut i han mort, al llarg dels temps, perseguint o defensant un somni de llibertat, una vida millor, i no tenim cap dret a ignorar la seva existència i la seva feina.

Enguany, la història ens convoca. Enguany, com sempre, la història es tornar a vestir d'amenaces i d'agressions, ara contra l'Assemblea Nacional Catalana. Cal no perdre la calma, cal repetir-nos tants cops com calgui, que és la història qui ens crida, no un govern, ni una persona, ni cap associació. Tots ells són mers instruments, imprescindibles, però només instruments al servei d'un projecte nostre, de tots. I justament això és el que no saben veure aquells que ens ataquen, i aquesta és la nostra força.

És el nostre deute amb el passat i el nostre repte amb el futur el que ens ha de fer no oblidar que érem, som i serem, i tancar files. Així serem allò que vulguem. Allò que decidim.

Comentaris (1)17-03-2014 06:26:41

Paciència i constància

Paciència i constància són dues paraules que gairebé han desaparegut del nostre llenguatge habitual i, per tant, de les nostres vides. Ho volem tot, de manera immediata. I quan dic "tot", m'estic referint a qualsevol aspecte de la nostra existència. Vivim de pressa, amb la necessitat imperiosa d'arribar no sabem ben bé a on, però ja mateix. I potser aquesta manera de viure podria ser fantàstica, si no fos per la quantitat de frustració i d'insatisfacció que ens genera, perquè no sempre -gairebé mai, de fet- les coses acaben sent com havíem pensat o com voldríem, perquè sovint ens movem més enduts per rampells que per reflexions.

Paciència i constància, al meu parer, són conceptes clau de gairebé tot el que fem. Des d'educar un fill, fins a muntar un negoci, acabar uns estudis, trobar la feina que ens agrada, conviure en parella, esperar grans canvis socials... Tot acaba requerint, si ens hi fixem, bones dosis de paciència i una enorme inversió de constància.

Bé, de fet, encara podria afegir un altre element: saber on volem arribar. Si no enfilem la carretera que toca, difícilment podrem arribar al nostre destí, si no és a força de tombs i més tombs i de molta desesperació. I així i tot, estaria per veure.

Encara que sigui una mica contracorrent, vull reivindicar el paper de la paciència i de la constància. Els pagesos fa temps que ho saben, que les coses tenen el seu ritme. Fins i tot la Bíblia ho sap. Els únics que sembla que ens entestem a ignorar-ho som nosaltres que, a mig camí entre la terra i el cel, oblidem que, com diu la dita, goteta a goteta es fa riuet.

Recuperem, doncs, la saviesa antiga, ancestral, i ben segur que tot el que ens proposem se'ns anirà fent, a poc a poc però de manera inexorable, una mica real. I no hi ha res de més satisfactori que anar descobrint els resultats de la nostra dedicació a allò que fem.

Comentaris (0)16-03-2014 06:48:49

No és per riure

La incontinència verbal del ministre Margallo es comença a fer un lloc de privilegi en l'imaginari col.lectiu català. Des de fa uns dies, es comença a divulgar una nova paraula: "margallada" per definir les ocurrències amb què el ministre ens sorprèn dia sí i dia també. El darrer a fer servir aquest autèntic neologisme ha estat el propi conseller Mas-Colell.

De tota manera, em sembla que és molt perillós caure en la frivolització de les paraules del ministre. En primer lloc, perquè és justament això, un ministre, no un polític o un periodista qualsevol. En segon lloc, perquè en tant que ministre d'exteriors, les seves declaracions es traslladen, de manera immediata, i com a instruccions o argumentari, a tot el cos diplomàtic espanyol arreu del món. I en tercer lloc perquè són sempre declaracions que, més enllà de buscar un titular fàcil, tenen per objectiu crear por en el si de la societat catalana; i crear por de manera planificada no és cap broma.

El que està fent el ministre Margallo -seré benèvol- no és altra cosa que una absoluta deslleialtat institucional, a través de la intoxicació de la població. Altres membres del govern del qual forma part practiquen la mateixa deslleialtat a través de filtracions, com les referents a la futura implantació d'un centre logístic d'Amazon a Catalunya (malgrat les més que provables clàusules de confidencialitat i del mal que puguin fer a les negociacions), o amb insinuacions insidioses, com les que apunten als mossos d'esquadra com a filtradors de les fotos del DNI dels jutges favorables a la consulta.

En resum. Les margallades, per dir-ne d'alguna manera, no són ocurrències més o menys desafortunades. Són l'expressió d'un autèntic terrorisme d'estat. I remarco el substantiu "terrorisme", en tant que conjunt d'accions que tenen per objectiu crear terror entre la societat, per més que ara, o justament per això, el ministre en qüestió demani un alto el foc verbal (caldria demanar-li qui està disparant -verbalment, és clar-). Ell és plenament conscient -i culpable- del que fa i de per què ho fa. Cap broma.

Comentaris (0)15-03-2014 06:13:52

Anem endavant o enrere?

Estava jo a punt de començar a escriure sobre la nova mostra de l'imparable procés de recentralització del govern espanyol, ara posant els impostos propis en el punt de mira, quan me n'he adonat que em començava a fer mandra dedicar temps a aquesta simple anècdota (una més), quan la recentralització i el retrocés social de tres o quatre dècades ben bones és molt més general, molt més intens i, lamentablement, molt més assumit que no ens pensem.

Així és que he decidit passar del ministre Montoro i de tot el govern neocatòlic i neoconservador del qual forma part i comentar un seguit de tendències (ara "moda" està passat de moda) que em semblen especialment perilloses, des de la perspectiva de la sempre pendent i polèmica igualtat de gènere.

Tot just ara que cada vegada són més les dones amb una alta capacitat d'influència social (potser no política o econòmica, però sí social), trobem una revifalla d'activitats tradicionalment atribuïdes al gènere femení, des d'algunes fisiològicament inherents, com la lactància materna -sense entrar en les seves virtuts-, de la qual se n'ha fet pública bandera, fins altres com ara el gust pel punt i el ganxet, el patronatge (antic corte y confección), la cuina -especialment la rebosteria, tan present al model de família tradicional de les pel.lícules i sèries nordamericanes- i que avui se'ns mostren com a autèntiques icones de la modernor.

En resum, tot un seguit d'estereotips femenins que havien caigut en desús i que ara reapareixen amb força. Casualitat? neotradionalisme? senzillament masclisme institucionalitzat? Si hi afegim el paper de la dona perfecta (estèticament perfecta segons els cànons de cada moment) i sovint decorativa que no ha desaparegut mai i hi sumem les no poques veus que tornen a proclamar la importància de la dona com a mare, responsable de la casa i cuidadora d'avis, ara que hi ha poca feina i sovint mal pagada, crec que, com a mínim, valia la pensar-hi uns minuts i dedicar-hi unes línies.

Comentaris (0)14-03-2014 06:29:11

Velles i noves fractures

Recordeu quan era notícia el risc de fractura digital a la societat catalana? Quan disposar o no de connexió ràpida a Internet era un problema social? Quan l'anomenat analfabetisme digital era un dèficit educatiu?

Els temps han canviat. Massa i en massa poc temps. Ara, la fractura és econòmica, perquè la distància entre rics i pobres (realment pobres) es fa més i més grossa cada dia que passa. Ara, el problema (drama) social és no poder accedir a la xarxa elèctrica, ni de gas, ni d'aigua, uns subministraments bàsics clarament prohibitius per a cada dia més ciutadans. Ara, el gran dèficit ja no són les carències formatives, són les carències alimentàries.

Les preocupacions digitals de fa no massa ens hipotecaven el futur, sense cap mena de dubtes. Però les actuals ens bloquegen el present i ens condicionen el desenvolupament del país durant dècades, perquè tot i que un dia millorin els problemes econòmics, l'empremta d'aquesta fractura, en forma de precarietat i començant per al pròpia salut, seran terribles.

Enmig de tot plegat, un ple monogràfic sobre la pobresa, al Parlament. Necessari. Imprescindible, de fet. Però també previsible i, lamentablement -segurament- inútil. Una desfilada de bones paraules, de retrets, de declaracions pensades per a la foto i el titular fàcils, i ben poca cosa més. Ah, sí, i avui les conclusions. Gran notícia.

La independència com a solució? Segur que no, perquè el nostre sistema socioeconòmic és injust de mena i la imaginació política un bé escàs. Però segur, també, que ajudaria molt poder decidir què fer davant de cada situació, amb capacitat plena per actuar (no com ara) i de gestionar els nostres recursos (no com ara).

Ahir els diputats van marxar cap a casa cofois i satisfets de la feina feta, mentre els pobres seguien al carrer, o malvivint sota cobert, en condicions precàries, aquells que encara tinguin un sostre, o fins i tot una feina, que avui ja no són garantia de res. Ni de present, ni de futur. Avui, segona part.

Comentaris (0)13-03-2014 06:13:20

Stars estat.cat

No sé si Catalunya serà mai independent d'Espanya, però si així fos (i així ho espero), la independència serà molt més radical que no ens pensàvem. Preparem-nos per despegar, per abandonar el planeta i per emprendre un viatge a l'infinit i més enllà.

Sempre havia cregut que l'estelada era un símbol d'alguna altra cosa, i ara resulta que és gairebé una profecia. O això és el que va anunciar, amb la seva clarividència habitual, el ministre d'exteriors (d'espais exteriors, pel que sembla) Margallo, tot afirmant sense immutar-se que una Catalunya independent estaria condemnada a vagar eternament per l'espai sense reconeixement europeu pels segles dels segles (aquí es nota la influència d'altres col.legues de Consell de Ministres, més habituats amb les intervencions divines).

I jo em demano: si hem de vagar eternament per l'espai, a qui li pot importar Europa? Quan ets viatger interestel.lar, ja se sap, la terra i tot el que hi viu queda enrere.

Cada dia són més eloqüents les raons per seguir lligats a Espanya (pels segles dels segles). Eloqüents i divertides, de fet.

No hi ha dubte que un toc d'humor sempre va bé, sobretot en moments transcendentals. Caldrà demanar que no hi hagi canvis al govern de Madrid, si més no d'aquest visionari galàctic, i que la festa continuï.

Comentaris (0)12-03-2014 06:13:25

Sant futbol, que val per tot

Si calgués crear un sant contemporani, això sí, ben allunyat dels principis eclesiàstics, sense cap mena de dubtes, hauria de ser el futbol. Seria una nova figura: el sant impersonal (en el sentit de no persona) i immaterial.

Per demanar la dimissió del president valencià Alberto Fabra, la gent s'ha empescat una multitudinària exhibició de targetes roges. Potser és l'única manera que el tal president entengui què li estan demanant.

Però aquest no és l'únic cas. Pensem en l'habitual diari esportiu que acostuma a passejar Mariano Rajoy de bon matí. Aquesta és l'actualitat que realment es veu que el preocupa (o ocupa).

I ara que som a les portes d'una consulta, l'atzar -o el calendari- ha volgut que siguin poc després del mundial de futbol o, el que és el mateix, d'una nova exaltació patriotera amb el pretext de La Roja. Preparem-nos per a la major campanya publicitària en favor de la unitat d'Espanya que s'hagi vist mai. No vull ni pensar què pot arribar a passar si per una d'aquelles casualitats el conjunt espanyol guanya el campionat.

Sigui com sigui, un estiu d'exaltació hispana al més alt nivell, el personal despistat amb la cosa dels gols i el fantasma de la independència silenciat (o això es pensen). Definitivament, segons ells, Sant Futbol val per tot. Res de nou.

Comentaris (0)11-03-2014 06:08:52

Arguments cada cop més definitius

La capacitat argumental i de raonament lògic del PP, i molt especialment del seu líder carismàtic, Mariano Rajoy, algun dia acabaran formant part dels manuals de retòrica. La darrera mostra, els seus arguments contra la consulta. Per resumir, tot aprofitant unes línies d'un bon article de Vilaweb: "només es poden consultar decisions d'especial transcendència i no hi ha lloc per a 'consultes merament especulatives'. En aquest sentit, apunta que 'si Catalunya sola, de manera unilateral, no pot decidir jurídicament la seva separació d'Espanya, tampoc ho pot tècnicament consultar. I si no ho pot consultar, no se li pot delegar la facultat corresponent."

Què voleu que us digui. A mi, determinats raonaments em comencen a recordar, cada cop més, algunes argumentacions del genial Groucho Marx (m'ha recordat allò de la parte contratante...), o allò que va dir un tal Rafael Gómez Ortega "El Gallo" (1882-1960), matador de toros : "lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible".

Tant en un cas com en l'altre, massa seriós ni massa sòlid, el raonament, no sembla. Però és el que hi ha. Encara que si tan intranscendent, absurd i impossible és tot plegat, potser caldria explicar què passa amb les nacionalitzacions massives d'estrangers.

Comentaris (2)10-03-2014 06:21:36

Orgull

De vegades, les llengües no tenen prou paraules per expressar determinades realitat, sentiments, pensaments... llavors cal inventar-ne de noves, o prendre-les d'alguna altra llengua.

Serà que avui és diumenge, o que tenim la primavera a tocar -no ho sé-, però avui trobo una mica justet el meu idioma. Necessitaria expressar alguna cosa similar a allò de la vergonya aliena, però en positiu. I no sé si "orgull aliè" és prou apropiat, però potser ja em serveix. No em val el ja conegut "sentir-se orgullós de", no. El que necessito és expressar alguna cosa més interioritzada. Igual com som capaços d'assumir com a propis els defectes dels altres i passar-ne vergonya per coses que no hem fet, voldria poder fer meva la satisfacció aliena i compartir-la, encara que no sigui mèrit propi, sinó dels altres.

Potser m'estic embolicant massa. Sigui com sigui, segur que teniu a prop gent per la qual podeu sentir aquest "orgull aliè" de què us parlo i que us fan la vida una mica més feliç. Personalment, em sento un autèntic privilegiat, en aquesta qüestió.

Comentaris (0)09-03-2014 06:54:28

Lideratge

Una de les afirmacions més habitualment compartides per tothom és que, a nivell mundial, hi ha una greu manca de líders, de personatges capaços de moure multituds i, en conseqüències, d'anar construint un món una mica millor.

No hi ha dubte que la mediocritat s'ha fet ama i senyora de l'escena política universal. Vivim a remolc d'allò que hom anomena "els mercats" i que en realitat són quatre gegantines corporacions que decideixen des de qui ha de governar a cada lloc, fins quant ha de costar una barra de pa a qualsevol lloc del món.

Curiosament, però, enmig d'aquest escenari gris, apareixen personatges que traspuen capacitat de lideratge i que són capaços d'assolir objectius aparentment impossibles. En el cas del nostre país, tenim el privilegi de comptar amb quatre digníssimes representants de què hauria de ser l'autèntic lideratge social. Venen d'àmbits prou diferents, i per tant prou complementaris, com per abastar gairebé qualsevol espai social. Estic parlant, evidentment, de Teresa Forcades, d'Ada Colau, de Muriel Casals i de Carme Forcadell, responsables últimes (o rostres visibles, si voleu), d'una enorme mobilització social en uns temps especialment tempestuosos.

Dijous vam poder assistir a una tertúlia de totes quatre a "Can Cuní". Per resumir, el potencial de lideratge d'aquestes quatre dones, basat en la intel.ligència, la capacitat comunicadora, la solidesa intel.lectual, la coherència i la credibilitat, hauria de fer pujar els colors a pràcticament tota la classe política i periodística del país, començant pel propi amfitrió d'aquesta tertúlia.

Com molt bé expressava una de les piulades que es van poder llegir durant aquest programa, és impossible trobar, avui, quatre homes, quatre catalans, amb les capacitats d'aquestes quatre dones. Farien bé els responsables polítics de començar a obrir els ulls i, de passada, les portes i finestres dels partits, perquè el perill de quedar definitivament al marge de la societat cada dia és més real. I ja ho va insinuar el propi president, no fa gaires dies, quan afirmava que se sentia més emparat per la societat que pels propis partits.

Vivim temps de canvis, i de canvis que seran molt profunds. Preparem-nos per a nous escenaris, noves estructures i, sobretot, nous noms i noves maneres de fer. El sistema polític (i de partits) actual ja no dóna més de si. I les necessitats i demandes socials es resisteixen a seguir ignorades.

Comentaris (1)08-03-2014 06:26:07

Rèquiem per la llengua

Tot el que es pugui arribar a dir a propòsit de la situació de la llengua a Catalunya, i molt especialment en relació a l'escola, comença a sonar, més o menys ben afinat, a rèquiem pel català.

Em sap greu, però fa anys que assistim a una ofensiva brutal d'extermini arreu del domini lingüístic ( a hores d'ara ja em sembla innecessari repassar tot el que s'ha fet per anorrear la nostra llengua) i no puc evitar d'establir un paral.lelisme entre el que diu un conegut poema de Martin Niemöller i la situació que estem patint.

Hem caigut en una trampa jurídica mortal, no sé si per inconsciència o per mèrits dels nostres enemics, però de la qual ens serà impossible de sortir si no és proclamant la nostra plena sobirania. Potser hauria calgut actuar abans, fins i tot, quan anàvem contemplant tot el que passava al País Valencià, a les Illes o a la Franja, segurs i confiats en la nostra capacitat per evitar una ofensiva similar a Catalunya.

Però ara ja no serveix de res reflexionar sobre el passat. La situació és la que és, el model d'escola catalana està tocat de mort -mentre seguim sota les lleis espanyoles- i, amb una escola agonitzant, el futur de la llengua, a mig termini, s'enterboleix, i de quina manera. Calen noves idees, noves maneres de fer i, segurament, noms nous per mirar d'aconseguir el que avui sembla gairebé un miracle.

I acabo aquestes quatre ratlles amb el poema al qual m'he referit anteriorment, en la seva versió catalana, amb la confiança que faci pensar una mica a qui correspongui i tingui capacitat de fer i de decidir:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Comentaris (1)06-03-2014 12:40:09

L'Europa civilitzada

Esgarrifen les xifres de l''informe de l'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea que han anat apareixent a diferents mitjans. A tall de resum: el 5% de les dones europees han estat violades, i gairebé la meitat han patit maltractament psicològic.

Algunes dades més:

- El 33% de les dones europees han patit violència física o sexual a partir dels 15 anys. Un 22% en el cas de les dones espanyoles (un 52% a la modèlica Dinamarca, un 47% a Finlàndia...).

- En un 67% de casos d'agressió fora de la parella, l'agressió va ser feta per un home, xifra que puja al 97% en el cas d'agressió sexual.

- El 45% de les europees afirma haver estat objecte d'alguna mena d'assetjament sexual, com ara tocaments, bromes ofensives o recepció de material pornogràfic no desitjat... comportaments que encara no es veuen sempre com a assetjament.

A les portes del dia de la dona treballadora, resulta indignant constatar que un terç de les agressions es van produir en l'àmbit laboral.

Aquesta és la realitat de la civilitzada Europa. Podeu trobar informació més detallada en aquest article, o en aquest altre, que comença destacant que el 27% de les europees ha patit agressions físiques, i el 12% sexuals, abans dels 15 anys.

És urgent repensar el concepte mateix de civilització i, tot seguit, les polítiques educatives de la societat en general, així com les de la suposada protecció de les dones europees, ja que el nostre meravellós sistema legal fa que només una de cada tres víctimes, Europa -aquí moltes menys- arribi a denunciar les agressions que pateix.

Quant masclisme, encara. Quanta impunitat. I quanta tolerància.

Comentaris (2)05-03-2014 14:03:51

Debat obert?

Fa pocs dies va saltar a alguns mitjans la notícia d'un nou servei turístic de Barcelona: les visites guiades per antics sense sostre pels espais menys habituals de la ciutat.

No hi ha dubte que per a moltes persones en situació desesperada, la possibilitat d'una feina com a guia turístic és un autèntica benedicció. Des d'aquesta perspectiva, res a dir. Al contrari.

Els meus interrogants apareixen quan em demano si ha d'existir algun tipus de límit al turisme. Ja hem vist empreses que fan negoci amb turisme bèl.lic (a zones en conflicte obert, evidentment, no a espais de memòria), o amb itineraris per zones socialment desafavorides, com ara les faveles de Rio de Janeiro. Finalment, el fenomen arriba a Barcelona.

No tinc cap dubte que, com diu la dita, "en temps de guerra qualsevol forat és trinxera" o, si voleu, que en temps de crisi, qualsevol manera lícita de sortir de l'atur és legítima i digna d'aprofitar. Del que sí que tinc algun dubte (encara no resolt en cap sentit) és sobre la legitimitat ètica, o moral, o el que vulgueu, de convertir la misèria aliena en espectacle turístic.

Debat obert (si més no per a mi mateix). Res més, i sense apriorismes.

Comentaris (1)04-03-2014 10:29:58

El periodista català

Marc Marginedas ha estat alliberat. Aquesta és la gran notícia que ens va deixar el cap de setmana.

El que em va sorprendre (o potser no tant) van ser les paraules de Mariano Rajoy, en ple acte propagandístic popular a Sevilla, tot referint-se al "periodista catalán" (no li vaig sentir dir el seu nom) amb una breu referència que finalitzava amb un emotiu "Lógicamente está contento, y todo lo que vendrá a partir de ahora será mucho mejor de lo que ha vivido".

Més enllà de la buidor del missatge, m'agradaria remarcar el fet que no va dir el nom del periodista i que només s'hi va referir per la seva professió i origen. Una de dues: o no recordava el nom (serà que poc l'ha escoltat o fet servir aquests mesos de captiveri) o tant se li'n fot el nom i el que interessa és remarcar que el president d'Espanya ha aconseguit l'alliberament d'un català (això ho donaria, encara, per més que segur).

Tant en un cas com en l'altre, una manca de sensibilitat (o de respecte) absoluta. Res de nou, d'altra banda.

Comentaris (1)03-03-2014 11:20:23

Carnaval

Carnaval és sinònim de disbauxa, de disfressa, d'anonimat i de transgressió. Carnaval és aquell temps en què, per unes hores, podem jugar a ser allò que no som, però que ens agradaria.

I si, per un cop només, intentem un carnaval invers? I si per un cop ens traiem la màscara i la disfressa que ens posem cada matí per anar a la feina, per sortir al carrer, per conviure amb la parella, per parlar amb els fills, per quedar amb els amics, per saludar els veïns... i ens atrevim a mostrar-nos realment com som?

Potser aquest seria el més transgressor de tots els carnavals possibles.

Però mentre això no passa -que no passarà mai, segurament-, que cadascú es vesteixi d'allò que bonament li plagui i apa!, cap a la rua. Que són quatre dies, oi?

Comentaris (2)01-03-2014 07:25:27

Llarga vida als monopolis

Els governs de dreta i autoproclamats liberals, com ara el del PP, tradicionalment han fet bandera de la competència, com a factor positiu en l'evolució econòmica. Però tot sovint se'ls veu el llautó. Si no, a sant de què s'han de posar ara a limitar l'ús del micromecenatge, del finançament col.lectiu, si voleu?

La resposta em sembla ben simple: cal mantenir el monopoli del finançament de qualsevol projecte en mans de la banca, encara que ja faci anys que hagi tancat l'aixeta dels diners i que els pocs que deixa anar siguin a interessos indecents. Només faltaria que poguessin tirar endavant propostes culturals, negocis, iniciatives... sense els diners i la usura dels bancs. O potser, i sense abandonar la banca, encara hi ha raons més fosques?

Si algú tenia dubtes, ja sabem per a qui treballa el govern del PP. Un cop més, les seves mesures ho deixen ben clar.

Per cert, hem sabut aquesta notícia coincidint amb un informe d'una important agència de qualificació que atorgaria la màxima solvència a una Escòcia independent i pel que sembla, també a una Catalunya independent, en una nova demostració que les mentides populars només són això, mentides.

El que no són mentides, sinó més aviat un lapsus del subconscient, és la piulada de la vicepresidenta espanyola parlant de la part espanyola de l'Ebre. I és que per més que ho vulgui negar, ja treballen amb la perspectiva d'una Catalunya separada d'Espanya. D'una Catalunya a la qual, en justa resposta a la seva gosadia, cal deixar sense aigua. Aquest nou pla hidrològic és la plasmació de la vella dita: a l'enemic, ni aigua.

El dia que ens toqui viure com un país normal, haurem d'aprendre a desmuntar monopolis i mentides. Tot i que no serà fàcil. Aquí tampoc.

Comentaris (0)01-03-2014 07:12:26

La segona postguerra

Diuen alguns que cal una segona transició. Potser sí, però mentrestant, i gairebé sense adonar-nos, o sense que se n'hagi dit aixi de manera explícita, el que sí que hem passat és una segona guerra, una guerra gens convencional en què determinades grans empreses (moltes de les de la macabra foto de fa uns dies amb el príncep -autèntics senyors de la guerra-) i bancs, amb el suport i la connivència dels poders polítics, especialment dels espanyols, han lliurat contra la societat en general. El resultat d'aquesta autèntica confrontació? Un bàndol, el dels poderosos, ha guanyat i s'està -i més que s'estarà- enriquint a costa dels perdedors, els de sempre, cada cop més pobres i més vulnerables.

Us sembla que exagero? Doncs no. Ahir, els informatius de TV3, aquesta televisió que alguns voldrien muda -o silenciada- ens oferia un reportatge sobre les noves demandes dels bancs dels aliments, que ja han passat a demanar aliments que no requereixin ser cuinats. El motiu? La major part de les famílies que els necessiten ja no tenen ni llum ni gas per cuinar-los. D'això jo en dic subsistència de postguerra, i encara amb l'agreujant que les cuines econòmiques ja no existeixen. Hi ha qui en diu pobresa energètica (un eufemisme groller) o el resultat d'haver estirat més el braç que la màniga. Aquests són al bàndol dels guanyadors, són els que recomanen l'ofici de la prostitució per sortir de la misèria, els que no tenen cap mirament davant dels desnonaments que obliguen a famílies senceres a viure a dins d'un cotxe, o els que recomanen que els fills dels perdedors es deixin en adopció, . Els del que se jodan.

Aquesta és l'Espanya del Segle XXI; la dels ministres Soria, De Guindos i Montoro, la que s'autoproclama motor econòmic, la que ha superat la crisi. A mi, cada dia em recorda més la dels anys quaranta del segle passat, la que negava la massacre, la que s'embolicava sota les sotanes i encara s'enorgullia dels seus progressos.

A Catalunya també hi ha per sucar-hi pa, però les distàncies amb els governs espanyols encara són abismals. La crueltat dels vencedors, com en totes les guerres, no té mesura. I qui en rep, com en totes les postguerres, són els més febles, els que no poden ni menjar calent, i que arrossegaran totes les seves vides els estralls aquestes condicions de supervivència que estan patint.

Comentaris (1)01-03-2014 06:38:03