login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Un Ulster a Sants?

Veient tot el que està passant aquests darrers dies a Sants, no em puc treure del cap les paraules de fa uns sis mesos de l'exdiputat Cañas: "os montaremos un Ulster que os vais a cagar", un posicionament molt clar en uns moments en què les notícies sobre la presència de personal del Centro Nacional de Inteligencia a Catalunya, per mirar d'aturar el procés independentista anaven apareixent a tots els mitjans.

I és que l'esclat de violència de Sants em genera molts dubtes. El primer, per què una reacció tan violenta, i tan continuada. Can Vies no és el primer, ni serà el darrer, local desallotjat, i no recordo una reacció com aquesta. El segon, per què la violència del primer dia es va dirigir cap a TV3, un mitjà socialment molt defensat com a servei públic i ara clarament amenaçat per les polítiques del ministre Soria. A més, tenim la immediata tramesa de 300 efectius de la Policia Nacional que ningú, des de Catalunya, havia demanat i que, de moment, estan de vacances pagades (per tots nosaltres) en un hotelet de Calella. Que potser es vol insinuar que els mossos no són capaços de resoldre la situació i que cal que sigui l'Estat i la seva policia qui prengui el control de la seguretat a casa nostra?

Però per damunt de tot, hi ha un parell de dubtes que em preocupen especialment. Si una suposada bufetada (encara per demostrar) a Pere Navarro va disparar una tempesta de declaracions sobre els efectes d'un suposat clima de violència latent a Catalunya per culpa de l'independentisme, uns aldarulls sense precedents, com els d'aquests dies, només desperta un silenci molt significatiu, en aquesta mateixa línia. I finalment: calia enderrocar Can Vies justament ara, a tocar d'uns resultats electorals que donen una majoria molt més que clara a les forces independentistes?

Xavier Sala-i-Martín i Antoni Bassas, dos personatges poc sospitosos de paranoics, llencen l'interrogant sobre qui pot haver realment darrere de la violència d'aquests dies. Molt significatiu.

No sé si ja hem creuat aquell punt de no retorn cap a la independència, més enllà del discurs oficial. I més quan llegeixo que el poder judicial espanyol planteja la pregunta de si una futura Catalunya independent acceptaria seguir sota la corona espanyola (també molt significatiu), però tot el que estem vivint aquests dies em fa pensar en una negociació (o un pols, com vulgueu), on tothom juga les seves cartes (de manera neta o bruta), davant d'un canvi històric d'altíssima volada. Una negociació que, fins i tot, justificaria la premonició de Cañas de fa uns mesos, de convertir els carrers de Barcelona en un escenari de kale borroka i, de passada, l'independentisme en ETA, que és la comparació que estic començant a trobar a faltar, vista la tendència argumental dels darrers temps.

Alguna que altra resposta i algun que altre aclariment no farien cap mal, ara mateix. Però molt em temo que hi ha massa coses que no es poden dir, ni mirar d'explicar.

Comentaris (1)31-05-2014 06:52:02

Pagant, Sant Pere canta.

No sé si ho acabo d'entendre. Reconec que de qüestions jurídiques no m'hi entenc gaire, però em sembla que Millet i Montull se'n surten del cas de l'hotel del Palau amb una condemna d'un any de presó, que no compliran, evidentment, i retornant els diners que havien d'aconseguir amb les seves maniobres. Pel que fa al personal de l'Ajuntament de Barcelona imputat, tothom absolt.

Cap problema. I si provem d'aplicar la mateixa norma a tothom? Una apropiació de quatre milions i mig d'euros es tanca amb una multa de quatre milions i mig d'euros (curiosa coincidència) i un any de condemna. Ja ho saben, això, tots els lladres que hi ha tancats per robar molt menys i molt sovint amb motivacions més defensable que l'enriquiment propi, sense més? Ja ho saben que tornant el que han robat se'n surten?

Personalment, sempre he cregut que ni Millet ni Montull rebran mai cap condemna mínimament dura. Hi ha massa gent que els deu massa favors. I el temps em va donant la raó. Potser aniria sent hora que els jutges, o el poder judicial, o el ministre del ram, vagin explicant què és això de la justícia igual per a tothom. Però com que no serà el cas, potser aniria sent hora dedicar un carrer o una plaça a aquests dos insignes prohoms del país. Així, potser, la memòria col.lectiva no oblidaria amb facilitat tanta vergonya i tanta ignomínia (jurídica, política i també cultural, dit sigui de passada).

Comentaris (0)30-05-2014 06:24:49

Quin respecte mereix un ministre mentider?

Ja és ben veritat que abans s'enxampa un mentider que un coix. I si el mentider és del PP, només cal deixar que passin unes eleccions. Justament això és el que li ha passat al ministre Soria, que fa quatre dies negava el tancament de canals televisius catalans i poc menys que acusava la Generalitat d'inventar una polèmica i que ara ja no té cap mirament per confirmar que un dels multiplex de casa nostra es tancarà.

D'aquestes declaracions es dedueixen dues coses prou importants:

La primera, que el ministre mentia abans de les eleccions, amb plena consciència de les seves paraules d'aleshores i fent un exercici indigne d'engany amb finalitats electoralistes. Així de senzill.

La segona, que ens quedarem sense uns quants canals, per ordre governativa. Com en els vells temps. Més mitjans en la nostra llengua que es tancaran. La guerra total contra el català no s'atura.

Conclusió: si volem mantenir amb un mínim de dignitat la nostra llengua, ja podem anar fugint d'aquells que fan servir la mentida com a argument de govern.

I per acabar: algú realment es pensa que amb gent com aquesta es pot dialogar i treure'n res de positiu? Santa innocència (o santa mentida, segons qui ho digui).

Comentaris (2)29-05-2014 06:25:12

Una empresa d'èxit.

Ahir va fer trenta anys que es va posar en marxa una petita empresa familiar que encara resisteix prou activa, malgrat totes les adversitats i que, a més, en aquest temps ha ampliat el nombre de socis i tot. I com gairebé sempre passa amb les coses realment importants, l'efemèride va passar sense massa soroll. Bé, al cap i a la fi, ahir era dimarts, un dia que tampoc -a priori- no dóna gaire de si. Temps hi haurà.

Ara que vivim èpoques de crisi, a tots nivells, una petita història d'èxit, de persistència durant tres dècades, ben bé podria ser portada de diari, perquè els bons exemples sempre ajuden. Però no. Avui són notícia els tancaments, els ERO i tot el que acaba malament.

De tota manera, ahir, un dimarts discret, va ser un dia molt especial per a algú que fa anys va decidir emprendre una aventura compartida, i que se n'ha sabut sortit. Val a dir que quan aquesta empresa familiar va apujar la persiana, nosaltres hi érem, mirant amb enveja, i preparant-nos per obrir el nostre propi negoci, al cap de no massa.

Ahir va ser un bon dia per recordar que hi ha històries que funcionen, amb trenta anys i més de recorregut, al llarg de l'excitant aventura de viure en família, o de compartir una amistat.

Comentaris (2)28-05-2014 06:27:43

Saber escoltar. O no.

Un dels dèficits més important de la nostra societat és que anem perdent la capacitat d'escoltar, tot just quan les vies per emetre missatges es multipliquen dia a dia. De manera similar, la política va perdent la capacitat d'escoltar la veu dels ciutadans, més enllà de la freda dada del recompte de vots.

Les eleccions de diumenge en són un bon exemple. Mentre el líder del PSOE anuncia que plega pels mals resultats, el seu col.lega a Catalunya, amb un resultats encara pitjors, segueix sentint ploure, en una demostració de sordesa política molt difícil d'entendre, però compartida per la seva companya de viatge del PP, entestada a presentar com a perdedors aquells que aglutinen més de la meitat dels vots, quan ella en perd un bon grapat. Evidentment, els sobiranistes radicals, segons ella mateixa.

Imagino que les coses, al si dels partits, tenen vida pròpia. Fins i tot, diria, unes lleis físiques i matemàtiques molt diferents de les que regeixen els destins de la resta de mortals.

Farien bé tots plegats a aprendre una mica de les formacions sobiranistes catalanes que, en un moment donat, van saber escoltar el clam del carrer i apostar per liderar un procés de canvi social tan profund com cada cop més irreversible. De tota manera, potser és demanar massa a qui, com Alfredo Pérez Rubalcaba, durant la seva compareixença per explicar que plegaria pel mal resultat, deixava anar -el subconscient és molt traïdor- que, al cap i a la fi, la seva missió era fer fora el PP. Malament rai quan l'objectiu d'un partit és només guanyar el rival. Ara només falta saber si, com els seus predecessors, també acabarà ben situat als òrgans de direcció d'alguna gran empresa, encara que s'hi avorreixi.

Comentaris (2)27-05-2014 06:33:59

Notícies discretes

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, sense ocupar gaire lloc en cap mitjà i, per tant, desconegudes per a bona part de la població. Són notícies que semblen condemnades a la discreció més absoluta.

El problema d'aquestes notícies és que molt sovint són la segona part, el final, d'una notícia que sí que ha estat informació de portada i que en el seu moment va generar rius de tinta, hores i hores de debat i, tot sovint, una important polèmica.

Aquests darrers dies ha passat gairebé desapercebuda, com correspon a tota bona notícia discreta, el comunicat que la Fiscalia General no iniciarà el tràmit per il.legalitzar l'ANC, com demanava el sindicat d'ultradreta Manos Limpias. Oi que recordeu tot el soroll mediàtic que va generar la demanda, en el seu moment? Doncs tot plegat quedarà en res. En res més que una polèmica estèril sense altra finalitat que intentar criminalitzar el procés cap a la independència i els seus representants més significats.

Ara bé, tot aquest no res ha costat uns bons diners públics, si més no, en hores de feina de diferents instàncies judicials. Potser aniria sent hora que els mitjans també quantifiquessin què costen (què ens costen) les maniobres tan indignes com inútils de Manos Limpias i tothom que els dóna cobertura política o informativa. Aleshores potser tothom se n'adonaria que no són tan netes les seves mans, ni molt menys les seves intencions.

En qualsevol cas, sempre és bo saber de quin costat es troba lo raó, i on rau l'afany de desestabilitzar només per fer mal.

Comentaris (1)26-05-2014 06:16:58

De vegades, ens en sortim

Encara que sembli mentida, o que se'ns aparegui com una missió impossible, o acabem assumint que som el producte d'una conspiració còsmica que tot ens ho posa difícil, de tant en tant, la vida ens somriu i ens en sortim.

De vegades, contra pronòstic, som capaços de traçar un projecte a mig termini, d'executar-lo amb constància i de posar-hi tot el que tenim, tota la nostra capacitat i tota la il.lusio, i gairebé per casualitat (o com a resultat d'un treball ben fet, més ben dit), ens en sortim.

Corren temps difícils on llençar la tovallola és, ens molts casos, gairebé és inevitable. Però malgrat tot, no estem condemnats al fracàs sense remei. No està escrit enlloc que som víctimes de tots els mals. Tenim l'obligació individual i el deure amb tothom de no rendir-nos i d'explotar al màxim tot el nostre potencial, perquè només així, només si no perdem mai la capacitat de creure en tot allò que som capaços de fer, ens en sortim.

Demà, algú començarà una feina nova. Algú que haurà estat preparant-se, sabent que potser no li servirà per res, però sense defallir. Demà, algú sabrà que la constància haurà valgut la pena. Demà mateix, algú haurà vençut totes les seves pors. Demà, algú se n'haurà sortit. L'enhorabona.

Comentaris (0)25-05-2014 06:46:06

Marca Espanya. Agència d'informacio.

Això de la denominació "Marca España", que serveix per identificar tot el que és genuïnament espanyol, va camí d'esdevenir el major despropòsit de la història recent o, si voleu, una font infinita d'acudits.

L'Agència Efe, agència de notícies espanyola, en una nota sobre els noms de persona que corren per Catalunya, ens informa que un bon grapat de nens deuen el seu nom al programa televisiu Operación Triunfo. En concret, aquells que es diuen Ot (que es veu que té origen televisiu i no germànic, com sabíem fins ara).

Realment fa riure el nivell d'incompetència i d'ignorància de determinats subministradors de notícies. La veritat és que si aquesta és la manera com genera notícies l'Agència Efe, s'entenen moltes de les coses que van sortint als mitjans.

D'acord que han rectificat la informació, però el fart de riure que ens hem fet no ens el treu ningú. I riure, sempre és una bona manera de tancar la setmana.

Sort tenim que encara hi ha agències rigoroses pel món, que si no...

Comentaris (2)24-05-2014 06:14:16

Un parell de preguntes, només

Llegint la premsa d'aquests dies m'han vingut al cap un parell de preguntes que per a mi tenen respostes òbvies, però que voldria plantejar, perquè potser no veig les coses com realment són.

La primera és: quina diferència hi ha entre Jean-Marie Le Pen i la seva recepta per acabar amb la immigració amb l'ajuda d'un virus mortal, l'alcalde de Sestao que titlla la immigració de merda i proposa de fer-la fora a hòsties, i el diputat popular que es lamenta que no es pugui eliminar algunes dones? Per a mi, francament cap. Igual com no n'hi ha tanta amb aquells que van decidir eliminar tothom que consideraven inferior.

La segona: en temps de crisi, pot ser millor argument una entrada de futbol que una feina? Doncs es veu que per a la Junta Electoral, sí. Bé, de fet, no és tan estrany en un país en el qual el ministre d'afers exteriors no s'està d'utilitzar la selecció espanyola de futbol amb finalitats estrictament polítiques. I això que ells mai barregen esport i política, que si ho no...

Agafem-nos, que arriba el mundial de futbol i assistirem al penós espectacle de l'espanyolisme més ranci, més caspós, més mascle i més miserable. Un espectacle que intentaran que ens faci oblidar tots els drames quotidians. I preparem-nos per gaudir d'una exaltació nacionalista que, en no pocs moments, adoptarà posats i actituds clarament xenòfobs, i sempre masclistes. Però com que només és futbol, i només és un joc, no passa res. O sí?

Comentaris (1)23-05-2014 06:27:04

Desafortunat?

Es veu que el candidat i exministre popular Cañete ha dit que va estar desafortunat amb les seves paraules de fa uns dies.

Desafortunat? No sé. Si mirem què diu el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española a propòsit de "desafortunado", el significat ens remet a la idea de desencertat, de no oportú.

Com que de les declaracions que comentem hem de deduir que Cañete és una persona formada i intel.lectualment ben dotada, també podem deduir que sap utilitzar les paraules exactes, especialment en públic. I crec que si realment considerés que el que va dir no té cap base i que, per tant, era una simple exhibició de masclisme visceral, un insult, hauria triat alguna altre concepte diferent a "desafortunat", que més que cap altra cosa vol dir "inoportú".

Inoportú, segur, en clau electoral, evidentment. Però masclista i ranci, també. I encara més.

Qui vulgui entendre les darreres declaracions de Cañete com a disculpes, que ho faci. Per a mi no passen d'un mediocre intent de rentar una imatge pública de tots ben coneguda, refugiant-se en el vell recurs de la inoportunitat (que no del reconeixement de l'error). I encara rai que no diu que se l'ha malinterpretat.

Per cert, quan diu: "Si alguien se sintió ofendido pido disculpas" (aquest "si" condicional, quantes coses que diu), només li falta afegir "especialmente si se trata de una dama" (perquè ja sabem que són més sensibles a les agressions verbals, oi Cañete?).

Quant cinisme disfressat d'educació.

Comentaris (0)22-05-2014 06:20:59

Una ofensiva en tota regla

La llengua catalana està patint la pitjor ofensiva dels darrers 60 o 70 anys. La pitjor ofensiva des de la instauració del franquisme, de fet.

La recuperació social de la nostra llengua, no ho perdem mai de vista, s'ha sustentat en dos pilars fonamentals: l'escola i la televisió. L'escola ha donat com a resultat unes quantes generacions de ciutadans perfectament competents en català i en espanyol, i la televisió ha acostat la llengua, en els seus registres més variats, a la ciutadania en general i ha facilitat l'accés en català al lleure, a la ciència a la cultura...

La importància de l'escola i de la televisió és tan inqüestionable que els governs del PP (no només, però sobretot) han fet tot el que ha estat a les seves mans per fer-hi fora el català. Primer se'n van sortir a les Illes, la Franja i el País Valencià (autèntics camps de proves) i, un cop rodat el sistema, van emprendre l'ofensiva final, al Principat. Primer va ser el setge i l'ofensiva jurídica i mediàtica contra la immersió lingüística o el tancament de línies educatives en català i després el tancament de mitjans de comunicació en la nostra llengua. I ara li toca el torn a TV3.

I ja poden anar parlant de compliment de la normativa europea, i dir el que vulguin, perquè no es pot sostenir sense rubor que l'única manera d'alliberar espai radiofònic sigui tancant mitjans públics en català. Però és clar, sempre és millor mantenir canals de telebotiga, o programacions farcides de tarotistes i de concursos-estafa que canals en altra llengua que l'espanyola. Per no parlar de moltes altres possibilitats tècniques, que hi són.

El mal que estan fent a la recuperació és irreversible, si seguim sota el poder espanyol. Que no ho dubti ningú. Així doncs, si no volem tornar a veure el català com una llengua domèstica i residual, no ens queda altra que la independència. O encara voleu més proves? Si ens encantem gaire, ja no serem a temps.

Comentaris (3)21-05-2014 06:24:19

No m'agraden els uniformes

Ho reconec, mai m'han agradat els uniformes. Ni els militars, ni els escolars, ni cap, tot i que reconec que són molt útils en determinats col.lectius professionals, justament per identificar els professionals en qüestió. Però he d'admetre que si hi ha un lloc on trobo els uniformes especialment inadequats és a l'escola. Això de la faldilla per decret (cada cop més curta, si pot ser) per a les nenes em sembla impropi d'una societat que es vol lliure i que diu defensar la igualtat entre homes i dones.

I justament en una curiosa barreja d'igualtat de gènere, d'estudiants i de faldilles, vam llegir no fa gaires dies la iniciativa d'uns instituts de Nantes que van proposar als seus alumnes (nois i noies) d'anar a l'institut, un dia, amb faldilla, per denunciar el sexisme, sota el lema "ce que soulève la jupe", un lema que més que com el tradueix aquest article, que comenta la iniciativa ("el que amaga la faldilla") potser s'hauria de traduir per "el que aixeca la faldilla", i afegiria que tant en el sentit de tot el debat que desperta la iniciativa, com en el sentit més cañetista (relatiu a l'exministre Cañete) del masclisme.

És imprescindible trencar uns estereotips que dia a dia van prenent més i més força a la nostra societat. I molt especialment els que fan referència als rols masculins i femenins, perquè, a hores d'ara, el rebrot del masclisme, també entre els joves, sembla imparable; un rebrot que afavoreixen determinades línies suposadament educatives d'escoles i institut que fan bandera de la segregació per gènere, que imposen la faldilla com a uniforme femení i que perpetuen un sistema de vida de supremacia masculina, amb el suport impagable de no pocs capellans, com hem pogut veure en determinats sermons, o d'alguns exministres (i d'alguns ministres, també).

Ah! i per a aquells que defensen l'uniforme perquè així no cal pensar què cal posar als nens per anar a escola, els diria que si només tinguéssim un model de cotxe, no caldria triar, i si només hagués un model de rentadora, tot seria més fàcil, o que si només hagués un canal de televisió (cap a aquí també sembla que hi anem, a la vista de com es va reduint el nombre de canals), no caldria fer zàping. De fet, jo vaig veure aquesta societat que ens dóna totes les respostes sense que ens calgui pensar gaire, però va ser a la Romania de Ceaucescu, i no crec que sigui, precisament un bon model a imitar.

Conclusió: prenem-nos la molèstia de pensar, de raonar, de decidir i, sobretot, no caiguem en la temptació de creure'ns superiors per simples diferències anatòmiques.

Comentaris (0)20-05-2014 06:25:55

La millor resposta, un recompte

Sempre s'ha dit que un dels grans enemics de la realitat són determinats adjectius, com ara "molt", "poc", "bastants" i similars. I és que la seva imprecisió permet tota mena d'especulacions i d'interpretacions interessades. La solució, ja fa temps que la sabem: quantificar de manera objectiva.

Una bona mostra la tenim als informatius de TV3, tradicionalment titllats d'instruments d'adoctrinament nacionalista, on només es parla de la independència per influir en la voluntat dels espectadors. Doncs ara arriba el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i ens presenta la quantificació dels continguts que més temps van ocupar als informatius, l'any passat. I oh, sorpresa!, el rànquing l'encapçalen les informacions sobre la crisi, seguides de la crònica internacional i, no és fins al tercer lloc que trobem continguts relacionats amb Catalunya i la seva relació amb Espanya, amb un percentatge de temps proper a la meitat del que s'hi dedica a economia i la crisi.

I és que no hi ha com comptar per desmuntar tòpics i llegendes urbanes. I per cert, això, a Espanya, no es pot fer, perquè segueix sent l'únic país europeu occidental que no disposa d'un organisme similar al CAC.

Potser és que Espanya sempre ha funcionat "a ojo", "a bulto" si voleu, i han perdut el costum de comptar amb rigor? Potser per això els espanta tant que votem? Al cap i a la fi, aleshores caldria fer recompte i s'acabaria amb moltes ximpleries i amb moltes mentides, no?

Comentaris (1)19-05-2014 06:26:50

Parèntesi

Vivim, ben mirat, una vida més o menys ordenada, amb rutines, amb obligacions que cal seguir, perquè d'aquesta manera, tot rutlla poc o molt a l'hora al nostre voltant, i perquè tot plegat ens ajuda a saber què hem de fer i a sentir-nos satisfets si som conscients que actuem com cal.

Però vet aquí que, de tant en tant, tot i ser conscients d'unes determinades obligacions, decidim ajornar-les, deixar-les per a un altre dia, tot i que sabem que això ens suposarà un esforç addicional al propi de cada dia, per fer-les. I així i tot les ajornem, i decidim fer un petit parèntesi en el nostre ritme habitual.

Aleshores és quan sortim, o anem a passejar, o ens abandonem a la lectura, o gaudim d'una bona companyia, o ens dediquem a qualsevol d'aquelles activitats que sempre passen a segon lloc -i sovint cauen pel camí-, perquè l'obligació sempre passa al davant, però que en realitat són molt més importants que no semblen.

Segur que tothom pot trobar alguna ocasió que pugui reflectir el que plantejo, oi que sí? I és que les normes són importants, i donen seguretat, però saltar-nos-les de tant en tant i fer allò que realment ens ve de gust fer, i no allò que tocaria, no té preu.

Avui toca parèntesi; que no hi ha res que pugui esperar més que la feina. I demà serà un altre dia.

Comentaris (0)18-05-2014 06:51:19

Una moneda de tres cares

Em dec estar fent vell, però cada dia em costa més d'entendre determinats arguments. Ara que estava convençut, gràcies a les explicacions dels socialistes, reiterades any rere any (per sort, perquè sóc una mica lent assimilant les coses), que CiU i PP són la dreta i, per tant el mateix, t'ho miris com t'ho miris, arriba el candidat socialista a les eleccions europees (Javi López) i em diu que CiU i ERC són les dues cares de la mateixa moneda.

A veure si ho entenc. CiU és el PP o és ERC? ERC és el PP, doncs? Ja ho sap la Camacho, això? M'agradaria molt veure aquesta revolucionària moneda de tres cares que permet aquests tipus de paral.lelismes. Una mica incòmoda per a les butxaques, per cert, si ha de tenir tres cares (creu inclosa).

Definitivament, cada dia entenc menys aquesta gent. O és que jo perdo més que no em penso, o és que ells s'expliquen cada cop pitjor.

Per si de cas, suggeriria al candidat en qüestió que potser no estaria de més aportar idees i propostes, i no jugar només a la desqualificació dels oponents, ni que sigui arribant al ridícul argumental. Però potser això seria demanar-li un plus d'intel.ligència (política, evidentment), que no sembla moneda d'ús corrent en la seva formació, ni aquí, ni a Espanya.

Per cert, i de cara a futures campanyes electorals, li podria demanar a Pere Navarro que li expliqui la història de la comunió i d'una senyora que no reconeix (la trama dóna per a argument de novel.la), que també sembla que li facilita arguments polítics de pes, en la seva guerra particular contra l'independentisme. De pes ridícul, però.

Comentaris (0)17-05-2014 06:13:54

La nova gracieta del ministre

El ministre Margallo, ministre d'exteriors i portaveu sistemàtic del govern espanyol pel que fa a afers catalans -curiós i significatiu, si més no-, deu ser una persona molt més divertida, amb molt més sentit de l'humor, o més cega del que mai hauria pogut imaginar.

Les seves darreres declaracions a propòsit d'una hipotètica independència de Catalunya, titllant l'estat resultant de lil.liputenc i augurant que per dimensió restaria en mans de les multinacionals, o són un acudit o el resultat d'una ceguesa que només pot produir el fanatisme.

Resulta curiós defensar Espanya com a estat-nació (així en diu el ministre), suposadament independent de les grans corporacions econòmiques quan cada dia és més evident que el govern del qual forma part, i els que l'han precedit, són simples titelles que, si més no en matèria econòmica (en el sentit més ampli del terme), actuen al dictat estricte de les grans empreses energètiques, bancàries, telefòniques, constructores, farmacèutiques... Les mateixes, per cert, que un cop acabada la carrera política del ministre o president de torn, li faciliten una jubilació indecent en agraïment pels serveis prestats, imagino. I no cal passar llista, oi que no?

Francament, les paraules del ministre ja no em semblen ni allò de veure la palla a l'ull de l'altre, ni molt menys, evidentment, cap intent d'ajudar els pobres catalans ignorants, que no sabem la que ens ve a sobre. Les paraules del ministre són, ras i curt, o un acudit molt dolent, o el fruit del fanatisme. I en qualsevol cas, un insult a tots nosaltres, un cop més, intolerable.

Cada dia que passa milloren els arguments per negar-nos el dret a votar.

Comentaris (2)16-05-2014 06:27:16

S'ha de tenir molta barra

S'ha de tenir molta barra, molt mala fe o ser un autèntic cretí per dir el que acaba de dir el PP d'Extremadura, imaginem que amb la plena complicitat dels seus amos de Madrid. I és que ara resulta que sí que existeix l'espoli fiscal de Catalunya i que si les nostres aportacions a aquesta estafa a gran escala dita solidaritat interterritorial desapareguessin, Extremadura perdria el 12% dels seus ingressos i tindria molt greus problemes per seguir pagant tota la demagògia dels seus governants.

Ves per on, aquells que fa quatre dies donaven lliçons de bona gestió i de generositat amb el nostre país (no fa gaire mantenien que els seus diners pagaven els nostres capricis), ara clamen perquè no marxem gaire lluny, per tal de poder seguir sent una comunitat subsidiada, a costa nostra.

Molt malament s'han de veure el futur aquests del PP per arribar a aquest punt. Serà que la independència no és tan impossible com diuen? Serà que ja no la veuen tan quimèrica? Potser és l'hora de deixar-se de sacralitzar la constitució i començar a fer números?

Sigui el que sigui, barra i cara dura no els falta. Tot i que, si més no, ara, reconeixen la realitat. I nosaltres ens seguim carregant de raons per marxar ben lluny, i com més aviat millor.

Comentaris (2)14-05-2014 20:52:09

Normals, normals...

Algú va dir que vist de prop ningú no és normal. Segurament és prou cert. I en el cas de Catalunya, és molt evident que no és un país normal, tot i que, de tant en tant, pressenta símptomes molt esperançadors. Un exemple, els Premis Català de l'Any que es van lliurar ahir. Si mirem la llista de candidats, veurem que són persones de diferents àmbits, amb un recorregut personal digníssim que, en qualsevol país civilitzat tindrien el reconeixement que la seva exemplaritat demana.

En aquest cas, el nostre país es mostra, un cop més, orgullós de persones que hi viuen, hi treballen i són -o haurien de ser- model i referent per a tothom. En això som, o ens hi assemblem molt, a un país normal.

Però com que la felicitat completa sembla que pugui existir, ahir mateix es jugaven partits d'aquesta mena de cosa que en diuen Copa Catalunya de futbol i que cada any ens recorda que, en matèria esportiva, no som, ni sembla que vulguem ser, un país normal. Perquè un país normal, només organitza les competicions que tenen sentit, que aporten alguna cosa i que tenen el reconeixement que cal. I en futbol, com en tants altres esports, encara anem fent veure que som el que no som, ni potser volem ser, un país normal, amb competicions normals i amb seleccions normals, no de cartró pedra.

Res, que som un país només mig normal. La gran sort és que la normalitat ens arriba per les coses serioses, importants, les que tenen valor de debò. I això és el que conta. La meva felicitació a Josefina Castellví, dona i biòloga, i exemple del treball ens els camps de la ciència i dels drets de les dones, en un temps i en un àmbit especialment complicats.

Comentaris (1)14-05-2014 06:34:42

Diguin el que diguin, són el que són

N'hi ha un tip d'haver d'aguantar que l'única proposta dels socialistes, des de fa molts anys, sigui una readaptació constant d'aquell "si tu no hi vas, ells tornen", referit a la gent del PP. I n'hi ha un tip perquè evidencia una absoluta manca de propostes polítiques mínimament creïbles. O el que és el mateix, una manca d'alternatives de govern.

A Catalunya, els socialistes de la sucursal perifèrica del PSOE fa dies que fan aigües, camí de l'enfonsament més absolut. Però a Espanya, les coses no sembla que els vagin massa més bé. Ente candidats que es mouen entre el populisme i un nivell general prou discutible, l'antic discurs de pugna entre dreta i suposada esquerra sembla ser el mantra que es pot repetir fins a l'extenuació, sense aportar mai res de nou. Però vet aquí que quan tot semblava condemnat a l'avorriment més absolut, apareix Felipe González per animar la festa -perdó, la campanya electoral.

Per a Felipe González és necessària una coalició amb el PP pels grans temes d'estat. Bé. Si partim de la base que les polítiques econòmiques (tema d'estat, suposo) ja fa dies que es dicten molt lluny d'aquí, i això ho saben perfectament tant els socialistes com els populars, l'únic gran tema d'estat que veig a l'horitzó és la consulta catalana. I en aquest tema, no cal ni que ho digui l'expresident, el front PP-PSOE és absolut, sòlid i compacte.

En resum, que per més que digui el discurs oficial socialista, en les qüestions que ells -i els altres- consideren importants, d'estat, són exactament el mateix. Paraula de González. Decididament, una olla de grills.

Comentaris (0)13-05-2014 06:25:40

Festa Major

Avui és Festa Major a Lleida. D'acord, un fet irrellevant que no paralitza el país, però prou important per als que vivim en aquesta ciutat. No ho sabrà gaire gent, més enllà de nosaltres, ni TV3 oferirà en directe cap dels actes programats, perquè, al capdavall, cap ciutat que sigui la gran Barcelona mereix aquest privilegi. Així són les coses.

Però malgrat tot, aquesta Festa Major ens ha deixat una anècdota prou significativa de com van les coses per aquest racó de món. Ha caigut de la programació un concert de Pablo Hasél (d'acord, no és cap drama) per les obsessions del PP i la covardia dels socialistes, i s'hi ha mantingut Kiko Rivera, amb un pressupost que és una tercera part del que l'ajuntament dedica a la música tradicional, popular i més de base, al llarg de l'any. Sense cap dubte, el tal Kiko deu ser tota una prioritat a l'hora de dedicar-hi diner públic.

Però bé, més enllà del periferisme geogràfic i mental al qual se'ns vol condemnar, la Festa Major fa olor de xurros i té de fons la música estrident de les atraccions de les firetes. I també el record (encara present però cada cop menys viu) d'estrenar roba per sortir mudat a fer-se fotos, o de vestir els menuts de catalanets, ja sigui per anar a l'ofrena al sant patró com per simple folklorisme. Però els temps canvien i, avui mateix, si voleu trobar veïns que fa temps que no heu vist, és més fàcil si feu una escapadeta a Port Aventura, aprofitant que només és festa aquí i que no hi haurà tanta gent com un cap de setmana.

I és que per més que passin els anys, les modes (avui dites tendències) o els governants, les festes majors encara tenen aquell regust de festa de poble, on la gent es reunia senzillament per passar-ho bé, encara que els envelats siguin descampats de terra i les orquestres qualsevol aprenent de bruixot musical. Bon moment per recordar una cançó entranyable i eterna.

Comentaris (1)12-05-2014 07:08:40

Cap o cua?

Diu de la dita que val més ser cap d'arengada que cua de lluç. Tot i que penso que sempre cal tenir molt en compte la saviesa popular, i a la vista dels temps que corren, començo a tenir els meus dubtes sobre la diferència real entre el cap d'arengada i la cua de lluç.

Se'n parla molt d'allò de la destrucció de la classe mitjana i de la distància cada cop més gran entre rics i poderosos (lluç) i els pobres i oblidats (arengada), però malgrat tot, sempre hi ha aquell punt mig entre els uns i altres. Petit si voleu, però hi és. I en aquest punt és on jo penso que entra en joc, de manera fonamental, l'actitud. Podria ser alguna semblant a allò del got mig ple o mig buit. Dues persones molt semblants poden, per una senzilla qüestió d'actitud, situar-se en posicions socials totalment diferents, sense massa raons objectives que avalin cap de les dues situacions.

I és que potser només cal ser conscients que som el que som i que som on som. I un cop sabut i assumit, mantenir l'actitud positiva, de superació, que ens ha de permetre ser feliços -segurament aquesta és la gràcia de la vida-, tant si som (o ens ho pensem) cues de lluç, com si som (o ens sentim) caps d'arengada. Al cap i a la fi, tant exquisit pot arribar a ser un lluç com una arengada. Tot depèn del moment, de la gana, de l'entorn, o de la companyia, fins i tot.

Comentaris (1)11-05-2014 06:57:12

El tren de la bruixa

Digueu-me ignorant. Cap problema, perquè a hores d'ara ja tinc assumit que hi ha misteris de la política que no entendré mai, com ara el fet que vagin endavant trams del futur corredor ferroviari mediterrani, amb ample de via espanyol, amb la promesa que més endavant s'hi incorporarà l'ample europeu, ja sigui per mitjans mecànics o desdoblant la via.

No havíem quedat que aquest corredor ferroviari tenia com a gran objectiu facilitar l'accés de persones i, sobretot, de mercaderies, des d'Algesires vins al Pirineu i més enllà, si fa no fa? Doncs malament rai quan ja neix amb una autèntic mosaic de despropòsits en qüestions d'ample de via.

Potser, al capdavall, no és més que un nou despropòsit d'aquesta xarxa d'alta velocitat que es va iniciar amb González, i la seva priorització de la línia Madrid-Sevilla, que es va gestar sota el poder d'Aznar (i el seu aleshores inseparable Alvarez Cascos), que es va desenvolupar sota el de Zapatero (i la seva meravellosa ministra del ram, Magdalena Alvarez) i que segueix creixent com a ridícul enorme, al dictat de Rajoy i la seva tropa.

I és que el corredor mediterrani potser no és més que la cirereta d'un mapa d'alta velocitat que tapia túnels per la seva inutilitat, que s'ha imposat sense cap criteri de rendibilitat econòmica, que ha deixat el port de Barcelona, o l'aeroport, sense connexions com cal, que elimina opcions de transport més econòmiques entre moltes localitats, que comença a desvetllar la gran estafa que han estat -i segurament són- els concursos d'obra públics, mani qui mani i que comença a fer desfilar pels tribunals diferents responsables d'Adif, aquesta mena de forat negre amb aparença de gestor de recursos públics (econòmics i ferroviaris)... I el més greu de tot, al meu parer, amb la connivència (o indiferència) d'una Unió Europea que hi destina no pocs diners.

Fins quan aquesta autèntica exhibició d'incompetència i malbaratament? Això és el tren de la bruixa, no una eina de progrés.

Comentaris (2)10-05-2014 07:00:06

En terra d'homes

"En terra d'homes" és el títol de la versió doblada en català d'una pel.lícula de 2005 que narra les peripècies d'una dona que entra a treballar en una mina per tirar la seva família endavant. Costa poc imaginar tot el que li passa i la gran acceptació que té per part del seus, diguem-ne, companys de feina.

Però bé, això és pel.lícula i tots sabem que la nostra societat és perfectament igualitària, que no hi ha cap mena de rebuig al treball femení i que no hi ha espais laborals impermeables a les dones. Això ho tenim clar i és la realitat, com a mínim, al nostre entorn europeu i civilitzat. Oi?

Però vet aquí que ara tenim un bon exemple que ens permetrà valorar la veritat o la falsedat d'aquesta idea d'igualitarisme entre homes i dones. I és que una dona, portuguesa ella, ha estat fitxada, com a entrenadora, per un equip professional de futbol. D'acord, és un equip de segona divisió francesa, però déu n'hi do. O és que algú pot imaginar una dona entrenant qualsevol equip de la segona divisió espanyola? Podeu imaginar els comentaris del comentaristes esportius? (i aquí sí que no hi ha cap, absolutament cap, diferència entre els catalans i els espanyols). Podeu imaginar els comentaris dels seguidors? (especialment dels equips rivals, o dels propis, en cas de mals resultats).

Una gran notícia, sense cap mena de dubte, encara que una oreneta no faci estiu. En qualsevol cas, és la prova fefaent que sí que es pot (on hauré sentit jo això abans?) i que a les dones encara els queda moltíssim camp per córrer abans d'assolir aquesta plena igualtat, tan repetida com falsa.

La meva felicitació a l'Helena i l'esperança (o potser el somni) que el seu exemple pugui tenir rèpliques a casa nostra.

Comentaris (0)08-05-2014 06:18:15

L'esquerra necessària

Julio Anguita va dir, no fa gaire, que davant de la realitat política actual, cal votar partits honestos. I si l'honestedat es troba a l'extrema dreta, doncs cal votar-la. Més enllà de la repulsió que em provoca l'extrema dreta, coincideixo amb Anguita en la necessitat de no perpetuar, a traves del vot, l'ús i abús de poder de partits deslegitimats per la corrupció i la mentida.

Fins aquí, tota una proposta de regeneració democràtica. Però la pregunta és immediata: i a qui hem de votar, doncs? Aleshores, la cosa se'ns complica perquè vivim -i patim- una estructura de partits sense gaires canvis significatius des de fa dècades i, de vegades, fins i tot amb els mateixos noms al capdavant.

A Catalunya, pionera en moltes coses, sembla que alguna cosa es mou per l'esquerra. La gent de Procés Constituent, amb Teresa Forcades i Arcadi Oliveres al capdavant, han obert vies de diàleg amb formacions d'esquerra per mirar d'arribar a una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Sense dubte, una proposta molt atractiva, perquè comencem a anar molt coixos de propostes polítiques capaces de trencar el discurs gairebé únic de la dictadura dels mercats, compartit gairebé per tothom.

No oblidem que tot just som a principis de segle, moment propici per als grans canvis socials. I, a hores d'ara, no crec que ningú dubti que la sortida de la crisi comportarà canvis prou substancials, i no aniria malament que no fossin negatius, per cert.

Sense cap intenció de posar aigua al vi, només hi veig dos grans riscos en la proposta de Procés Constituent. El primer, per part d'Iniciativa i companyia, que no s'acaben d'aclarir què volen ser de grans: hereus del PSUC, ecologistes, independentistes, confederalistes...? i així van fent en terra de ningú. El segon risc vindria de les CUP i la seva tendència natural a l'explicitació del matís fins a l'exasperació, a través de "sí crítics", "no positius" o el que calgui.

Estic convençut que entre Procés, CUP, Iniciativa i altres descontents de formacions d'esquerra hi ha la llavor d'alguna cosa molt gran i amb molt futur. Només cal veure si, per un cop, no fan cas de la maledicció històrica de les esquerres, i són capaços de fer alguna cosa plegats. L'aposta és sobre la taula.

Comentaris (2)07-05-2014 06:34:49

Governar al dictat

És ben sabut que tots els governs del món actuen, entre altres coses, sota la pressió de grups econòmics, comercials o ideològics concrets. Segurament, aquests mecanismes d'influència sobre els poders polítics són inevitables, però en el cas del govern d'Espanya són tan evidents que m'estic plantejant qui governar realment.

El govern popular està desplegant la seva acció al dictat dels poders eclesiàstics (avortament, ensenyament de la religió...), dels bancaris (rescatats amb sumes indecents de diner públic), de les subministradores energètiques (el rebut de la llum n'és un bon exemple), dels nostàlgics del franquisme (reforma educativa, sense anar més lluny), dels defensors de la repressió com a instrument de pau social (totes les iniciatives de seguretat pública), dels que volen una societat amb classes ben separades i impermeables (increments de taxes per serveis públics, o dels preus de les universitats o la justícia), dels que volen un país on qualsevol alteració d'allò que entenen per ordre públic sigui considerat delicte i castigat amb presó (totes les iniciatives de reforma judicial), o de les grans patronals, enriquides a base de la destrucció absoluta dels drets laborals.

Ara que, ben mirat, també podria ser que aquesta justament, fos l'autèntica ideologia del PP, i no una concessió constant als mandats dels diferents grups de pressió. Una ideologia basada en el classisme, el fanatisme ultranacionalista, el menyspreu per l'educació i el coneixement, l'explotació laboral, l'estat policial i repressor, el nacionalcatolicisme, la permeabilitat entre allò que és públic i allò que és privat i la perpetuació de les elits dominants en el seu món de privilegi.

També podria ser, ben mirat. I no seria res de nou.

Comentaris (2)06-05-2014 06:24:18

Sense futur?

Quan era força més jove i la guerra freda encara era notícia, vaig sentir -no sé si era veritat o una llegenda urbana, però tant li fa- que un ordinador de l'OTAN es passava el dia fent provatures amb els diferents escenaris bèl.lics, en cas de conflicte nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica i que, el missatge que retornava als operadors, després de cada intent era sempre el mateix: No future.

Ahir a la nit, en un programa de La Sexta, vaig sentir una dona jove afirmar, amb tristesa i un punt de desesperança, que ella no es plantejava el futur. Es limitava a viure -a sobreviure- i que més s'estimava no anar més enllà perquè pensar-hi li causava molt dolor.

Aquest és el present que els nostres governants han sabut crear. La noia del programa parlava d'Espanya, però em temo que la situació a Catalunya és si fa no fa la mateixa. Els nostres joves han deixat de pensar en el futur, han deixat de dibuixar projectes vitals i de futur, perquè, senzillament, senten que és inútil fer-ho.

Fa dies que penso que els temps que corren ens han retornat a una societat tardofranquista en tots els àmbits. Però en el de l'esperança de futur, autèntic motor de l'avenç social, molt em temo que estem en una situació més pròpia d'una guerra freda i amagada entre els grans poders privats i públics (la permeabilitat entre tots dos és ja insultant) que s'enriqueixen més i més cada dia que passa i el gruix de la societat, cada cop més a prop d'una autèntica de desesperança més pròpia de la postguerra.

Segur que les crisis econòmiques passen i que després venen uns anys d'expansió. Almenys, així ho demostra la història, però una destrucció de la confiança en el demà com la que estem patint, per part dels nostres joves, pot tenir efectes molt més demolidors que els simplement econòmics.

Comentaris (0)05-05-2014 06:24:04

Sense voler

Us ha passat mai que alguna persona, amb la seva activitat habitual hagi esdevingut algú molt excepcional que us va canviar en un moment i que recordeu per més anys que passin? Parlo d'aquelles persones anònimes per a nosaltres que, senzillament fent allò que fan cada dia, tenen el poder de treure'ns un neguit, o de fer-nos abandonar una estona les preocupacions, i que no ho sabran mai, allò que van fer, perquè mai les tornarem a trobar, ni els ho podrem agrair com caldria.

Jo sí que n'he tingut aquesta sort. Sense anar més lluny, en dues ocasions prou apartades en el temps. La primera, fa anys, amb un breu viatge en un taxi, com a mínim, curiós. Un 131 desmanegat, però equipat, segons ens va explicar el seu conductor, d'un motor Perkins que el feia gairebé indestructible (gairebé una metàfora, en aquell moment). Un altre cas, més recent, va ser a Cambrils, on la paella d'un menú va esdevenir un bàlsam reconfortant, servit per una mena de fada vestida de cambrera, amb les paraules justes i el tracte que aquella mena d'encanteri requerien.

Tant en un cas com en l'altre, per una bona estona, les cabòries es van fer fum. Vam entrar-hi enmig d'aquelles boires que la realitat ens porta de tant en tant i en vam sortir totalment en calma.

De vegades, egoista i presumptuós, vull pensar que alguna cosa que hagi fet al llarg de la meva vida ha pogut ser tan important per a algú. No ho sé, ni ho sabré mai. Igual com les dues persones que us comento tampoc no ho sabran. Aixi és que només puc donar fe que existeixen aquesta mena de fades, àngels, buixots -o potser només bona gent- capaces de fer petits miracles anònims.

Comentaris (0)04-05-2014 06:31:29

Cara de tonto

Cara de tonto és la que et queda quan t'acostes a rebre un petó i cau una bufetada, per exemple. O quan et muntes una mala mentida, d'aquelles que de seguida es descobreixen i et deixen en evidència, tant per la mentida en ella mateixa com per la seva inconsistència. I cara de tonto (de tonta, de fet) és la que li deu haver quedat a Alícia Sánchez-Camacho en constatar que la comunitat israelita no sap res del premi que va rebre fa pocs dies, ni de la persona que li va lliurar, que es veu que ni viu ni treballa a Catalunya, ni representa ningú.

D'impostors, si és el cas, en tenim exemples memorables que van del suposat intèrpret de llengua de signes dels funerals de Mandela fins a qui es va fer passar per víctima dels camps de concentració i va dirigir durant anys l'Amical de Mauthausen, sense anar més lluny. Per tant, una nova suplantació d'identitat no seria res de nou. D'altra banda, de muntatges i mentides, també hi ha enormes precedents, i a ca'l PP en saben força d'això.

No sé què ha passat amb aquest premi que des de la comunitat israelita volia distingir el treball en favor de la unitat d'Espanya de Sánchez-Camacho (una mica estrany tot plegat, no?). Potser no ho sabrem mai, però el que sí que puc imaginar, sense gaire por a equivocar-me és la cara que li deu haver quedat a la guardonada. Si fa no fa la mateixa que li pot haver quedat a Loquillo, quan ABC publica l'àudio de l'entrevista amb ell, un cop nega haver dit el que va dir com, sobretot, quan des de l'Amical de Mauthausen el conviden a visitar un camp de concentració, perquè conegui què va ser realment el nazisme. Per cert, una visita que hauria d'esdevenir obligada per a determinada classe política (i potser també periodística), perquè la invitació, de moment, només és al cantant i a Maria Dolores de Cospedal. A veure si algun operador turístic s'anima a muntar-hi bones ofertes, tot inclòs.

Comentaris (2)03-05-2014 06:24:15

Ni una cosa, ni l'altra.

Hi ha dies estranys, diferents si més no. Un bon exemple són els ponts, aquesta anomalia freqüent del calendari que situa un dia feiner entremig de festius. Quan això passa, es multipliquen les situacions anòmales. Hi ha establiments que tanquen i fan festa, hi ha d'altres que no tanquen perquè altres fan festa, n'hi ha que van a mig gas, amb plantilles mínimes... i pel que fa a les persones, si fa no fa.

En resum, que hi ha dies que no acabem de tenir massa clar si són feines, festius, o una mena de campi qui pugui estrany. I avui mateix en tenim una bona mostra.

Potser és que ens agrada -o ens hem acostumat- a viure entre certeses: o es treballa o no; o és festa, o no... i aquestes situacions ens deixen sense alguns dels referents més quotidians i no sabem ben bé què hem de fer.

Curiosament, aquest "sí o no", aquest "blanc o negre" no l'exigim tant com caldria a determinades declaracions públiques, sovint de responsables polítics, però no sempre. En aquest terreny ens hem acostumat a les paraules i al seu desmentiment, malgrat les evidències. I amb aquests joc de declaracions i contradeclaracions, és com si mai sabéssim què és veritat i què és mentida (quan és feiner i quan festiu, si voleu) i vivim en una incertesa constant gens positiva, dit sigui de passada.

Aquesta setmana de pont ens ha deixat també un bon exemple de pont mental, expressiu, o digueu-ne com vulgueu, a càrrec del cantant Loquillo, personatge sempre controvertit, però de claríssima filiació ideològica i mental. Ell ha estat el darrer a apuntar-se a titllar-nos de nazis i a negar les seves paraules, malgrat les evidències.

Per què sempre pontifiquen sobre Catalunya i la seva realitat aquells que ja fa anys que no viuen (o no hi han viscut mai) a Catalunya i, per tant, no tenen ni idea de què hi passa realment? Potser perquè és tan fàcil com voler fer festa, però intentar que sembli que es dia feiner (i que espavilin els altres). O una cosa, o l'altra, si us plau (i ara no parlo del calendari).

Comentaris (0)02-05-2014 06:34:08

Primer de què?

Avui, primer de maig. Mira tu. Dia del Treball, diuen. Què voleu que us digui, però aquesta data em sona a burla enorme, per molt diferents motius:

- Perquè tenim una gran patronal que exigeix a crits la restauració de l'esclavitud laboral, sense cap dret, cap garantia i amb sous ínfims (i encara si no poden contractar sense sou), enmig del silenci -no ens enganyem- per resposta.

- Perquè tenim el sindicats més desapareguts i més desprestigiats de la història.

- Perquè ja cansa que ens vulguin vendre que una quarta part de la població a l'atur, i la meitat en el cas dels joves, és una situació acceptable, i que vivim una recuperació fantàstica.

- Perquè no podem admetre la pobresa entre gent amb feina. Aquests sous són competitivitat? De qui?

Avui, els sindicats convocaran manifestacions i cridaran no sé quantes coses. I tot plegat sonarà a hipòcrita, a fals, a antic, a molt antic. Mentrestant, la situació seguirà sent la mateixa, i jo seguiré tenint la sensació que tot plegat no és massa més que una burla, que un insult massiu, que només beneficia els poderosos de sempre i quatre arreplegats que han trobat una excel.lent manera de viure en les estructures que ens haurien de defensar.

Ara que, ben mirat, potser tot és nou i té sentit. Al cap i a la fi, no anem a tota màquina cap a un sistema laboral més propi de principis del segle XX que no del XXI?

Comentaris (0)01-05-2014 06:28:34