login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Impunitat

Aquestes darreres hores hem viscut un exemple de com poden ser d'útils algunes xarxes socials, d'aquestes tan criticades habitualment, amb motiu de l'agressió nazi (això de la supremacia blanca sí que és nazisme de debò) a un noi xinès al metro de Barcelona.

Recomano la lectura d'aquest editorial de Vilaweb, on es descriu prou bé el que ha anat passant fins a la completa identificació de l'agressor i del seu entorn. Només voldria afegir una pregunta: què passarà amb ell?

Estic segur que els ministres de justícia i d'interior, tan afanyats ells a perseguir qualsevol opinió (no agressió) contrària a la corona o a la unitat d'Espanya, sabran posar la mateixa atenció per detenir, jutjar i condemnar, de manera exemplar, aquesta agressió. O potser no?

Bé, de fet, estic segur que la cosa quedarà en res. Un nou tràmit judicial que es perdrà entre una pila bruta de papers en qualsevol jutjat anònim. És la impunitat del nazisme a Espanya. Al cap i a la fi, com han de condemnar un noi formal, amb idees assenyades (les de Ciutadans), que va tenir un mal moment? I encara rai si no és fill d'algú prou conegut, que si no la cosa quedaria dins de l'àmbit domèstic. Temps al temps.

Comentaris (0)30-06-2014 06:40:11

Groc

Perdre una estona de tant en tant a mirar el paisatge més enllà de les ciutat i del formigó ens descobreix tot un món que ignorem i que ens parla d'una realitat fantàstica, cíclica i plena de colors i de matisos.

Justament ara que comença l'estiu és temps de sega i, a poc que sortim una mica, trobarem sembrats d'un groc intens esquitxats amb paques de palla que esperen que algú les reculli. I és que allà on tot era verd fa no massa, ara el groc ho envaeix tot, com si volgués competir amb la llum d'un sol que tot ho inunda.

L'entrada de l'estiu és bon moment per redescobrir allò que passa més enllà de les parets de casa nostra i, potser, per recordar que l'hivern és llarg i que cal segar, collir i preparar-ho tot per al temps en què tot sembla que s'aturi.

I és que per més que ens entestem a construir meravelles arquitectòniques, o tecnològiques, la bellesa -i la saviesa- de la natura i de la vida en harmonia amb els seus cicles, ho superen tot. Si podeu, pugueu de la plana a la muntanya aquests dies, i descobrireu un espectacle majestuós, on el groc s'imposa i es fa ben present arreu. La terra, la nostra terra, en estat pur, ens diu moltes coses, per més que massa sovint en fem oïdes sordes.

Comentaris (0)29-06-2014 07:20:43

Tonto l'últim. O això sembla.

Fa dies que, a cop d'enquestes, les aigües de la política de casa nostra baixen una mica remogudes. Imagino que és normal amb l'horitzó immediat d'una consulta que es farà o no, i d'un onze de setembre en què el protagonisme social podria tornar a ser molt evident. Enmig de tot plegat, però, moviments importants a dreta i esquerra. Molts moviments, molt tacticisme i, si em permeteu, molta curtedat de mires.

L'esquerra, animada pel protagonisme de la societat civil, intenta posicionar-se al costat més de la gent, ni que sigui a risc de fer perillar algunes de les demandes més transversals, ara mateix, com la sobirania o, fins i tot, la llengua. Però és clar, és l'esquerra, per damunt de tot. Ja en parlarem en què quedarà aquest puzle de sigles que s'està muntant.

Esquerra, per la seva banda, s'ha acomodat en una oposició col.laborativa que, pel que sembla, els dóna bons rèdits, en clau de futures eleccions. Crec que farien bé de pensar si tenen capacitat real de tornar al govern a curt termini i si han après alguna cosa dels seus errors del passat, perquè l'oposició, per més col.laboradora que sigui és una cosa i governar tota una altra.

Pel que fa a la dreta, també sembla que s'ha trencat el monopoli del PP per obra i gràcia de Ciutadans i tant l'un com l'altre semblen condemnats a jugar un paper absolutament secundari.

I finalment, el dos partits que fins ara han ostentat les majories, tampoc no viuen moments de glòria. El PSC, a les portes de la pràctica desaparició de la vida política o, en el millor dels casos, condemnat a una funció purament testimonial. I CiU repensant què serà quan sigui gran (o quan toqui posicionar-se clarament per la independència).

El resultat d'aquest escenari? Una distància cada dia més important entre la societat i les forces polítiques, justament quan la política ha tornat al carrer, una sordesa preocupant del que reclama la societat, i una incapacitat massa evident d'entendre què s'espera del futur més immediat, entestats en simples jocs partidistes d'aquells que ensumen tocar cuixa de poder al preu que sigui, ara que sembla que el pastís s'haurà de repartir.

El risc? Un fracàs històric, tant a nivell social, amb un retrocés de dècades, com a nivell de país, condemnat a més segles d'humiliació. Ens ho podem permetre?

Comentaris (0)28-06-2014 06:34:38

Cal jugar en camp contrari?

Llegint la premsa m'ha vingut al cap la metàfora de jugar en camp contrari, suposo que per influència del mundial de futbol, omnipresent aquests dies. De fet, la informació que m'ha fet pensar en termes futbolístics és que el Parlament demana un referèndum sobre monarquia o república a Espanya.

La proposta, pel que he llegit, ha estat d'Iniciativa i ha rebut el suport d'ERC i de les CUP i l'abstenció de la resta de grups parlamentaris, llevat del popular -ardit defensor de la corona, aquests darrers temps. Em resulta estrany que dues forces polítiques clarament independentistes, segons ens repeteixen constantment, es dediquin, amb la que ens està caient a sobre, a alimentar un debat tan espanyol i, en teoria, tan allunyat de nosaltres, com el de monarquia o república.

Ganes de jugar en camp contrari o traïció del subconscient? No ho sé, francament, però em decep. Crec que el Parlament, el nostre, hauria d'estar, ara mateix, centrat en altres temes molt més transcendents per a nosaltres, ara que el país se'ns desfà entre els dits, i assumir que cada terra fa sa guerra, i que el debat sobre el règim a Espanya, si realment aspirem a ser un estat completament independent, no és la nostra guerra. O potser és que això de monarquia o república no ens és tan llunyà?

No hi ha dubte que la vida ens dóna sorpreses, com ens repetia una coneguda cançó, de final no massa recomanable.

Comentaris (0)27-06-2014 06:26:48

Res a parlar?

El dialogant i sempre plasmàtic (aviat no sabrem si és una persona, un ectoplasma o un anunci de telebotiga -repetitiu fins a la sacietat-, quan parla) Mariano Rajoy ha afirmat, sense despentinar-se, que parlarà amb el president Mas si renuncia a la consulta. Fantàstic. Una nova expressió de la barra més absoluta. Perquè jo em demano: de què haurien de parlar tots dos si no és de com vehicular una petició popular tan massiva com ara la consulta? Segurament de futbol, deu pensar Rajoy.

Ara mateix, les vies de diàleg entre Espanya i Catalunya, si fem cas del president de la primera, no és que estiguin trencades, és que són simplement inexistents. Aquesta és la versió oficial, evidentment. El que està clar és que tots els esforços que està fent el govern espanyol, capitanejat per ministres com Margallo o Wert, i amb mesures tan evidents com el segrest de l'aeroport del Prat via privatització, l'ofensiva a l'ensenyament, o la involució en el compte de resultats del port de Barcelona, no són altra cosa que intentar afeblir el contrari, abans de començar una negociació de debò.

No dubteu que s'està parlant, i molt, de com desactivar l'independentisme. El problema és que la solució no és fàcil, perquè la bèstia s'ha fet massa grossa per a Espanya, i qualsevol solució passa per l'exhibició flagrant de l'autoritarisme, a través de prohibicions i desplegaments policials (difícil de pair en termes democràtics i d'imatge internacional), o bé pel recurs a arguments difícils d'imaginar que no encenguin els ànims d'una societat i d'un partit (el PP i els seus satèl.lits) acostumats -i incitats- a l'anticatalanisme visceral, que facilitin una consulta i, sobretot, que garanteixin el respecte al seu resultat.

Arribats a aquest punt de no retorn a banda i banda, hi haurà un trencament real, o la solució vindrà per una corona (ara que té nou cap visible) amb dos estats independents però formalment ben avinguts? Ciència ficció? Potser sí. O no.

Comentaris (0)26-06-2014 06:23:56

Ministre a cara descoberta

Hi ha expressions que parlen per elles soles. Una de les darreres, i també una de les més clares, és aquesta del ministre Gallardón: "Els assumptes de família es tracten en família".

Molt més enllà d'intentar defensar allò que és indefensable: fugir d'un accident de trànsit (el seu fill), les paraules del ministre ens traslladen, de cop, a un temps en què, per exemple, la violència domèstica era un assumpte familiar que es resolia a casa, a cops de puny, si calia. Quantes dones van morir per assumptes de família? Quants cops van fer ull clucs la policia i els tribunals en aquests casos? Doncs aquest és el model que defensa Gallardón. L'avortament, dit sigui de passada, es veu que no és un assumpte de família.

Aquest és el respecte a la justícia del ministre de justícia. I aquesta la seva mentalitat, expressada sense embuts, a cara descoberta. Amb absoluta impunitat.

Evidentment, segueix en el seu lloc. I seguirà.

Comentaris (1)25-06-2014 06:25:24

Nit de Sant Joan

Ja hi hem tornat a ser. Puntual com sempre, la nit de Sant Joan. Acollim l'estiu amb festa, segurament la millor manera de fer-ho i amb una càrrega important de bons desigs i de ganes de desfer-nos, amb la complicitat eterna del foc, de tot allò que ens fa nosa i que volem allunyar de les nostres vides.

Ben mirat, la llista de coses que cal fotre al foc pot arribar a ser enorme. Potser per això hi ha tantes fogueres. Però la llista de bons desigs tampoc hauria de desmerèixer, i potser per això fem festa, perquè bona part d'aquests desigs, justament, té a veure amb gent que tenim a prop.

I entre unes coses i altres, amb l'incondicional suport de la coca i dels petards, ens hem tornat a trobar els de sempre. O no ben bé, perquè sempre hi ha que hi manquem, però també hi ha els que s'hi sumen de vell nou. I així, els uns pels altres, anem construint una estranya, curiosa i diversa reunió de personatges singulars i diferents, amb ganes de compartir la festa i els bons auguris.

Aquest any, casa nostra ha tornat a ser casa de tothom. La casa de la il.lusió infantil i dels somnis adults. Casa d'algú i de ningú alhora.

Comentaris (0)24-06-2014 06:49:03

Estiu

Fa un parell de dies vam encetar, astronòmicament, l'estiu. Aquesta nit, d'altra banda, tindrà lloc l'estrena popular, a cop de petards i fogueres. Ja se sap, a l'estiu, tota cuca viu, i tenim ganes d'espolsar-nos una mica tota la ronya acumulada aquests darrers mesos. Tenim ganes de començar una feina de temporada, d'oblidar-nos una temporada de la feina, d'aparcar d'alguna manera la rutina i de deixar-nos seduir pel bon temps i pel sol.

Ben aviat tot canviarà el seu ritme habitual, des de l'agenda política fins a la graella televisiva. I és que cal aquest petit parèntesi que ens recorda que seguim vius i que tenim altres coses a fer i en què ocupar els nostres pensaments, més enllà de les cabòries habituals.

Tanmateix, pensem que la realitat sempre és tossuda i que la nit més curta i el dia més llarg ja els hem passat. Gaudim del bon temps, però no perdem de vista que els dies, lentament però de manera inexorable, ja mateix, es van escurçant. De fet, ens agradi o no, anem de cara a l'hivern.

Potser és el moment de conjurar-nos contra el futur, de gaudir el present i de no patir tant per allò que passarà. El present és ara mateix i el futur, per més que ens hi entestem, encara ha d'arribar i no és altra cosa que una incògnita que caldrà anar descobrint.

De moment, bona revetlla de Sant Joan a tothom.

Comentaris (1)23-06-2014 06:30:19

Absència

Som com som per mèrits propis, però també per herència. I és que la genètica s'entesta a omplir de sentit aquella dita tan nostra que afirma que els plats s'assemblen a les olles. I és ben cert. I potser també per això enyorem tant aquells que ja no hi són, però que ens han acompanyat durant anys i panys, que han estat a la vora mentre ens anàvem fent grans i als que, d'alguna manera, els devem bona part de la nostra manera de ser.

És dura l'absència d'aquells que estimem, però el temps, i potser aquesta petita part d'ells que portem a dins, van endolcint el record i l'enyor. Aleshores atresorem records amables i, per damunt de tot, prenem consciència de la pròpia identitat, i sentim l'orgull de formar part d'alguna cosa que ens va precedir i que, amb una mica de sort, ens perviurà.

Potser aquest és el sentit últim de les absències, o el significat de la immortalitat, fins i tot. I és que alguna part d'aquells que ens han donat la vida segueix vivint en nosaltres i continuarà en els nostres descendents. Els records són capriciosos i se'ns enganxen com espurnes de memòria. I sort en tenim, per pair millor cada absència.

Comentaris (0)22-06-2014 05:59:08

Tu fas, jo me n'aprofito

Ja fa uns quants anys que Miguel de Unamuno va pronunciar aquell famós "Que inventen ellos", una frase que diu molt del caràcter espanyol i també dels seus suposats intel.lectuals. Ara, calia actualitzar l'expressió als temps que corren i el PP i els seus ideòlegs s'hi han posat de debò. Si primer va ser el menyspreu absolut a la investigació, amb retallades pressupostàries que ens endarreriran moltes dècades respecte a la resta d'Europa i del món (que investiguin ells), ara arriba, en versió interna alguna cosa com ara "que siguin competitius ells".

I és que aquest govern tan curiós està a punt de treure's de la màniga la solució perfecta per sanejar instal.lacions clarament deficitàries, quan no directament ruïnoses, com alguns ports. Ras i curt: la meitat dels beneficis dels ports que en generen, com ara el de Barcelona, serviran per pagar els deutes d'aquells que perden calers.

És a dir, que ja es poden esforçar les autoritats portuàries i els inversors estrangers a fer competitius i rendibles els nostres ports que, per obra i gràcia de la solidaritat, de la igualtat, de la poca vergonya o de l'absoluta incompetència, la meitat dels beneficis marxaran fora, a mantenir subsidiats altres ports incapaços de generar riquesa.

La mesura no és nova. Alguna cosa similar és allò de mantenir els peatges catalans per pagar els dèficits dels de Madrid. Ara, els ports. I demà? Fins quan haurem de tolerar aquest autèntic espoli? Definitivament ha arribat l'hora de dir "Que s'ho facin ells" i salvar els nostres mobles (o els que ens quedin).

Comentaris (1)21-06-2014 06:41:18

L'estètica també fa

Un estudi recent de la psicòloga i professora de la Universitat d'Hertfordshire (Anglaterra), Karen Pine, afirma que la manera com vestim fa canviar la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i la nostra manera de pensar. Una samarreta amb el símbol de Superman ens fa sentir més forts i una bata blanca, per exemple, millora la nostra habilitat mental.

Aquest estudi em va venir al cap ahir veient el nou rei d'Espanya prendre possessió vestit de militar a la seu de la màxima representació de la societat civil, el Congrés dels Diputats, i davant d'un auditori format per representants d'aquesta mateixa societat civil. Estrany i ranci, tot plegat.

Més enllà del contingut del seu discurs (coincideixo amb el president Mas que va sonar a repetit i vell), tot en aquest acte destil.lava antigor, començant per la vestimenta reial, seguint pel cotxe de passeig i acabant per les prohibicions de la llibertat d'expressió i el blindatge policial de la ciutat. Faran el mateix cada cop que el rei faci algun moviment al carrer?

Però el pitjor de tot, per a mi, va ser l'exhibició d'estètica militar en un règim que, teòricament, sotmet aquest estament a l'autoritat màxima del ministre de Defensa. O és que cal anar recordant que l'exèrcit és qui té el poder, per damunt de tot? Molt democràtic no sona, oi?

Tot plegat, molt propi per recordar l'aniversari de la destrucció de Xàtiva per part de Felip V. Poca sensibilitat en els serveis de protocol o intencionalitat absoluta? Potser el nou monarca pateix una inseguretat tan important que el fa vestir-se d'una determinada manera?

Potser tot plegat només és una simple qüestió de qualitat i de pòsit democràtics. O algú pot imaginar un president dels Estats Units, comandant en cap dels exèrcits, prenent possessió com a cap d'estat vestit de militar? Impensable. Doncs això.

Comentaris (2)20-06-2014 06:35:26

Si va, va. I si no, fem que hi vagi

Alguna cosa aixi deu haver passat pel cap dels responsables polítics i dels assessors de la Casa Reial, pensant en allò que es vol un acte d'aclamació monàrquica sense precedents, però que no sembla que tinguin massa clar que així sigui.

D'una banda, tenim l'espectacular desplegament policial que s'està muntant, absolutament desproporcionat i només comprensible des de la perspectiva de voler fer una demostració de força, no massa pròpia de sistemes realment democràtics. D'una altra, la prohibició d'exhibir banderes republicanes durant els actes de coronació, proclamació, imposició, o com li vulguin dir, del nou rei. També molt democràtic, això de prohibir la llibertat d'expressió del personal.

Doncs amb aquest ambient, un aniversari del saqueig de Xàtiva per part d'un altre borbó, Felip V, assumirà la corona Felip VI. Si hem de fer cas d'allò que en podríem dir "signes dels temps" aplicats a aquest esdeveniment, la cosa no pinta massa bé. Massa elements negatius al voltant d'una festa per decret.

Demostració de força o posicionament del nou monarca? Aviat ho sabrem. Molt aviat. Caldrà estar atents a avui mateix, perquè els propis gestos del rei diran molt més del nostre futur que els titulars triomfalistes i patrioteristes dels mitjans. Tot plegat, massa tuf a concentracions a la Plaza de Oriente, que imaginàvem oblidades.

Per cert, ja s'ho faran, que demà tenim feina. Al cap i a la fi, parafrasejant una coneguda expressió d'un personatge d'una televisió estatal, els monarques que van sortint, pels que van entrant. L'important és no alterar el fràgil equilibri del regne, ni que sigui a cop de prohibicions i de barró. Molt propi, tot plegat. Sempre en nom de la sagrada constitució, no fos cas. Aquella que, al pas que anem, ens acabarà fent combregar amb rodes de molí.

Comentaris (0)19-06-2014 06:29:32

Estan que se surten

No sé si serà resultat de l'eufòria monàrquica, la passió futbolística o l'arribada de l'estiu, però d'un temps ençà estan, els ministres espanyols, embolicats en una mena de competició de mascles alfa, a veure qui la fa més grossa.

Primer va ser el ja vell conegut Cañete i la seva superioritat intel.lectual respecte a les dones; una superioritat que li pot costar algun que altre comissariat europeu. No fa gaires dies, el sempre silenciós Gallardón es despenja indultant un guàrdia civil que va enregistrar amb el mòbil una violació, enmig de riallades. I com que deu ser veritat aquella dita tan seva que no hay dos sin tres, araarriba Margallo amb una frase per a la posteritat: si se quiere llevar a mi mujer, lo mínimo es hablarlo.

Entre tots tres tenim el perfil perfecte del pensament popular sobre les dones: éssers intel.lectualment inferiors, susceptibles de ser violades quan calgui i moneda de canvi en mans del seu amo, el marit. Gens malament en ple segle XXI.

Evidentment, ni una paraula de desaprovació dels seus. Ni de les seves. O por, o connivència. Qui ho sap.

Cada dia em costa més entendre què passa pel cap de les dones que voten gent com aquesta. I em preocupa.

Comentaris (1)18-06-2014 05:52:46

El ministre deixa les coses clares

El ministre Gallardón ha deixat molt clar quin és el seu codi ètic i moral, i quin el seu concepte de la justícia. I és que aquest paladí del dret a la vida, aquest valedor antiavortista no té cap, absolutament cap, inconvenient per indultar un guàrdia civil que va enregistrar amb el seu mòbil una violació sense deixar de riure.

Tres observacions:

Una. Per al ministre, una violació és un delicte menor, indubtablement i, per tant, perdonable (potser fins i tot justificable?).

Dos. La guàrdia civil pot fer el que vulgui amb total impunitat; tant si es tracta de ser còmplice d'una violació, com d'esquivar el seu deure de perseguir el delicte. Com en la millor època franquista.

Tres. El ministre és un autèntic hipòcrita o un masclista rematat que sempre veurà les dones culpables d'avortar o propiciadores de violacions (deuen anar provocant, oi?).

Aquest és l'autèntic perfil d'un dels membres més rellevants i més declaradament catòlic -de propina- del govern espanyol actual.

I encara hi ha dones que el voten, el justifiquen, el defensen, o li riuen les gràcies.

Quin fàstic!

Comentaris (0)17-06-2014 06:24:06

Servirà de res?

Dissabte, manifestació impressionant a Barcelona en defensa de l'escola catalana. La meva pregunta: servirà de res? La resposta, al meu parer, és molt més complexa. Pel que fa a les intencions del govern espanyol, capitanejat en aquesta empresa pel ministre Wert, segur que no. El PP imposa la seva ideologia a cop de norma, amb la complicitat dels tribunals, si cal. Per tant, milers i milers de persones al carrer no els són cap amenaça real. Al cap i a la fi, els farà perdre algun vot, la seva reforma escolar, a Catalunya? Cap ni un.

Si mirem a casa, tampoc no crec que tingui massa efectes. Es vulgui o no, la paella de les titulacions la té agafada i ben agafada el govern espanyol, no pas el nostre. Tirar endavant una oposició clara al sistema educatiu que se'ns vol imposar podria arribar a comportar una no expedició de títols? Segur que no sóc l'únic que es fa aquesta pregunta. La consellera hauria de respondre, en tot cas.

Però pel que sí que servirà aquesta manifestació és per recordar als nostres governants i representants polítics en general, que sobreviure com a país ja només és possible si tenim ben agafat el mànec de la paella en tots els temes. També en ensenyament. Que vagin prenent nota els cagadubtes i els que juguen a la indefinició constant, perquè hi ha un país tip de traïcions i de mentides, que pot decantar-se, en un moment donat i de manera massiva, per aquelles forces que realment parlin el seu idioma i tinguin respostes a les seves preguntes més bàsiques, com ara per què hem de permetre aquest nou atemptat contra la nostra escola, que és a l'arrel de la nostra identitat? Tant de bo serveixi per a això.

Comentaris (1)16-06-2014 06:23:52

Sempre hi ha algú

Avui he repescat un text de ja fa uns quants mesos que vol respondre la pregunta de per què els gossos ajuden, de manera espontània, les persones.

Si teniu un gos a casa, segur que més d'un cop heu dit allò de "sembla que t'entengui" o heu pogut comprovar que no se separa de vosaltres quan esteu malalts. Potser la ciència podrà acabar explicant per què passa això, i si tenim o no raó. Mentrestant, gaudim de la companyia de les nostres mascotes, que val la pena.

A tall de resum, aquest estudi conclou que els gossos ens ajudaran si perceben amb claredat que necessitem la seva ajuda. Tan simple com això, i tan complicat alhora, perquè sovint vivim amb una careta que ens fa jugar a semblar persones amb una mena de superpoders que ens fan passar per sobre de les dificultats com aquell que caminava sobre l'aigua. Encara que sabem que només és una careta.

Quan les coses se'ns compliquen, val la pena no fingir. Val la pena admetre que necessitem un cop de mà, o una paraula, o una presència. Quan les coses es posen complicades, demanem ajuda, que sempre hi haurà algú -potser fins i tot un gos- disposat a ajudar-nos o, si més no, a fer-nos companyia, perquè sapiguem que no estem sols.

Comentaris (0)15-06-2014 07:07:10

Convocatòries que haurien d'avergonyir

Hi ha iniciatives que haurien de fer sentir vergonya pel simple fet de ser necessàries. Sense anar més lluny, la d'aquesta tarda en defensa de l'escola catalana. I no és que haguem de sentir vergonya de defensar un model educatiu que s'ha demostrat, al llarg dels anys, un model d'èxit, sinó pel fet que, a hores d'ara, encara calgui reivindicar la nostra llengua al nostre sistema educatiu, com si ens trobéssim atrapats en un bucle diabòlic que ens fa enrere quatre dècades, de manera periòdica i inevitable.

A la vista de la situació provocada pel govern del PP, amb el silenci còmplice, un cop més, del PSOE i els seus satèl·lits catalans, ja no ens queda cap mena de dubte que subsistir en l'entorn actual és, ras i curt, impossible. Si volem seguir sent catalans, educant els nostres fills a la nostra manera, amb els nostres valor, els nostres principis i en la nostra llengua, cal fer un tomb històric i definitiu a la realitat.

Dècades d'un sistema educatiu que té, com a gran actiu cívic, haver mantingut una única línia educativa on tothom s'hi podia sentir còmode, sense fracturar la societat per raó de llengua, ara es veu que és una provocació a Espanya. Una provocació a aquells que s'entesten a dir que nosaltres fracturem la societat. Quina barra, quan són les seves lleis les que busquen aquesta fractura, generant un conflicte allà on no havia existit mai i imposant mesures que no busquen altra cosa que la nostra humiliació i la del nostre sistema.

Però ningú no sentirà vergonya de la manifestació d'aquesta tarda, cap vergonya pel fet que calgui fer-la. Aquesta tarda hi haurà una nova demostració de dignitat absoluta per part de tots aquells milers de persones que no es resisteixen a claudicar davant d'aquesta nova agressió a la nostra identitat, a la nostra educació i al nostre futur.

Comentaris (1)14-06-2014 07:06:53

Pareu màquines

Pareu màquines. Que descansin els polítics, els economistes, els executors hipotecaris, fins i tot -si pot ser-, que ahir va començar el mundial de futbol.

Un calendari pervers s'ha posat en marxa. Les coses importants s'han enllestit, per tal que les persones importants puguin enganxar-se uns quants dies a la tele. Només ens queda la cosa aquesta del relleu monàrquic. Mala sort per a alguns, que s'hi hauran de dedicar una mica a la feina habitual. Per cert, un relleu que segueix sense acabar d'alçar el vol, perquè coincidir amb el mundial...

Resulta fantàstic comprovar com una colla de joves corrent rere una pilota poden aturar el nostre ritme vital i alterar-lo de la manera que ho fan. Però la vida és així i com va dir aquell "futbol és futbol".

Ja arribarà l'estiu, i el final de l'estiu, i aleshores viurem, ben segur, setmanes d'informacions, contrainformacions, mitges veritats i mentides vergonyants, perquè quan la calor comenci a afluixar tindrem un 11 de setembre i un 9 de novembre que sí que seran transcendents.

Mentrestant, a veure què passa al Brasil. Que això és el que realment importa. O no?

Comentaris (2)13-06-2014 06:26:52

Sort que no passava res

Ja ho sabem. Això de la consulta és una bogeria de quatre eixelebrats, Espanya és d'esquerres i el rei mor al llit. Doncs mira, no ben bé, perquè ara resulta que el rei abdica, que el líder de l'esquerra espanyola ha plegat i que el líder del PSC (per dir-ne d'alguna manera) també abandona. Sort que fa quatre dies mal contats no passava res de res.

Sembla que el canvi d'època, de noms, o del que sigui, és irreversible. Iniciativa i Esquerra van ser les primeres a canviar cares i lideratges. Ara arriba el torn al socialisme que es proclama republicà però defensa a ultrança la monarquia (això també té alguna cosa que veure amb la seva caiguda, perquè no hi ha qui entengui el raonament) o que diu defensar Catalunya de la mateixa manera com ho fan el PP i Ciutadans (i això tampoc no s'aguanta), però suposadament des de l'esquerra. Finalment, el rei abdica, segurament perquè la cosa ja no dóna més de si, i més val una retirada a temps que una derrota absoluta (encara no impossible, però).

Són temps de canvi, perquè són temps posteriors a una crisi ideològica i de lideratges extraordinària. I encara cauran més personatges d'aquells que algú encara pot considerar intocables. Començant per Duran i seguint per Sánchez Camacho, si parlem de casa nostra, tots dos tenen el dies comptats, encara que no ho vulguin dir públicament. Bé, Pere Navarro, la setmana passada, encara parlava d'il.lusió i de projecte de futur. I és que les paraules d'un polític (d'aquests ja caducats, sobretot) cada dia es mostren més falses; tant com les declaracions i contradeclaracions de Duran, que sembla que no busqui altra cosa que titulars que el facin sentir important, la ruïna del seu propi partit o, per damunt de tot, la dels seus socis. Veurem el que dura la societat.

Són temps de canvi. Tant que resulta fantàstic escoltar com els espanyols demanen dret a decidir (monarquia o república) mentre no entenen que nosaltres també vulguem decidir (independència o autonomia).

Ara, només cal esperar que el relleu de cares i noms porti un relleu d'idees, perquè les actuals estan molt més que rovellades, a dreta i dreta (PP i PSC-PSOE), perquè l'esquerra del segle XXI tot just està començant a treure el nas, però potser el traurà amb més força que no ens pensem.

Però bé, si no passant res passa tot això, encara podem mantenir la fe en la nostra independència, per més que neguin qualsevol possibilitat.

Comentaris (0)12-06-2014 06:30:03

Excessos

Seguim amb mal peu. Això del relleu a la corona no acaba de trobar el punt, ni la manera, ni les formes, ni res de res. De fet, va camí de ser un espectacle llastimós, propi d'una monarquia que no sap on és ni on va.

D'una banda tenim un bon sector del partit del govern que veu que tot el que està previst per a l'assumpció al tro de Felip VI és poca cosa. Sembla que volen més llustre, més convidats, més passejada del nou monarca pels carrers de la vila i cort. Volen una coronació com cal, i no només una mena d'acte administratiu culminat amb desfilada militar (que no falti, sobretot).

D'altra banda, s'està preparant un desplegament policial desproporcionat. De qui tenen tanta por? Que no havíem quedat que era un acte senzill? Que no havíem quedat que no hi ha tota la colla de caps d'estat estrangers? Per què, doncs, aquest desplegament? Per protegir el monarca, el Govern i les Corts? Decididament, excessiu.

Però Espanya ja les té, aquestes coses. Mai no acaba de trobar la justa mesura. O es passa de frenada -com ara amb tota la tropa policial-, o es queda curta, tal com denuncien alguns. I enmig de tot, la gran pregunta: prendrà possessió Felip VI vestit de militar? El detall no és menor, però pot ser molt "Marca España", a major glòria dels seus avantpassats. No oblidem que ve d'on ve i que es diu com es diu.

Comentaris (1)11-06-2014 06:23:17

Estricta observança de la llei (o potser no tant)

Ja fa temps que el gran mantra que entonen tots aquells que no volen que res no es mogui, especialment si es tracta de Catalunya -o de la indissoluble unitat d'Espanya- és aquell que afirma que les lleis estan per complir-se i que res no pot existir fora del que marca la llei. Algú, fins i tot, afirma que si no hi surt a la Constitució, no existeix. La de coses que sabem, i que són, molt més enllà del que diu la carta magna...

Però vet aquí que aquests defensors de la llei i dels seus principis se salten a la torera (la paraula és intencionada) qualsevol norma, reglament, o el que sigui, per tal, això sí, d'assegurar que es mantindran les coses tan inalterables com des de fa dècades. I el millor exemple el tenim en el nyap "marca España" que és i serà el procés de proclamació, coronació, aclamació, o com li vulguin dir, del futur rei Felip VI. Recomano la lectura atenta d'aquest petit article de fa encara no quatre dies.

Així fan les coses aquells que donen lliçons de legalitat. Però és clar, sempre és molt més perillós donar la veu a la ciutadania, que treure's de la màniga un conill en forma de procediment legal per intentar preservar la immaculada essència de la monarquia espanyola, que passarà de mans d'"el campechano" a les d'"el preparao". I punt.

Quin tip.

Comentaris (1)10-06-2014 06:23:06

Ironies de la vida

La setmana passada ens va deixar una cruel coincidència informativa. Mentre, d'una banda, el síndic de greuges (institució ben nostra que volen eliminar des de Madrid, dit sigui de passada) denunciava el creixement de la desigualtat entre els infants a l'hora d'accedir al lleure, a les colònies d'estiu, a les activitats extraescolars... descobríem que la futura princesa Leonor, amb només nou anys, cobrarà, a partir d'ara, més de 100.000 € anuals (una bona setmanada de 2.000 €).

Costa molt d'acceptar que, a casa nostra, cada dia siguin més els nens als quals se'ls nega l'accés a allò que haurien de fer (no només poder fer) a la seva edat, com a part del seu procés d'aprenentatge i de creixement personal. D'igual manera, costa molt d'acceptar que una nena, no sé ben bé en concepte de què, perquè laboralment la cosa és molt poc justificable, rebi els diners (públics, no ho oblidem) que rebrà la futura princesa.

Més enllà de la demagògia barata sobre el cost de la Casa Real o del debat, més fictici que altra cosa, sobre república o monarquia, dol i ofèn la coincidència de les dues informacions. No sé jo si el tema de salaris de ses futures majestats i alteses ha de ser la primera decisió que cal prendre en un encara no encetat regnat. En qualsevol cas, sembla tota una declaració d'intencions, o una provocació maldestra.

Comentaris (1)09-06-2014 06:20:40

Un sant ben estrany

Hi ha sants, sant populars, si voleu, que només figuren en aquest mena d'imaginari col.lectiu que va molt més enllà del santoral catòlic. Un exemple és "sant tornem-hi" que, més enllà de traslladar-nos la idea de reprendre una feina després d'un descans, també ens serveix per renegar quan ens toca fer alguna cosa cosa de manera repetitiva, o de fer una mateixa cosa diversos cops pel motiu que sigui.

Qui no té l'experiència de pensar que una cosa ja estava enllestida i, de sobte, descobrir que tota el treball no ha servit de res i que cal tornar a començar des de zero? És llavors quan, amb expressió a mig camí entre el fàstic i la ràbia, invoquem el nostre sant menys estimat.

Però les coses són com són. I els nostres castells a l'aire, i també els que arrenquen del terra, no sempre acaben sent realitat. Aleshores només ens queda el recurs del renec a sant tornem-hi i, tot seguit, la seva invocació perquè les coses acabin sortint bé: "apa, sant tornem-hi, que no ha estat res".

En el fons, aquest sant tan especial em recorda els castellers. S'alcen i cauen una pila de cops, però es tornen a alçar -i tornen a caure- tant com calgui fins que aquest petit personatge que és l'enxaneta acaba pujant i baixant enmig d'una eufòria gens dissimulada.

Avui que s'aixecaran, de manera simultània, una cinquantena llarga castells arreu de Catalunya i de les principals capitals europees, entre d'altres d'arreu del món, per reclamar el dret a decidir, segurament és una bona ocasió per recordar aquest sant tan nostre (per bé o per mal) i per repetir-nos, un cop més, que res no acaba fins que realment no acaba, ben lluny de tota lògica en molts casos i, tot sovint, posant a prova la nostra paciència i la nostra constància. I ja posats, si pot ser, amb il.lusió, o el que bé a ser el mateix, amb l'esperança (i amb la confiança) que les coses acabaran com volem.

Comentaris (1)08-06-2014 07:02:45

Anònims catalans

Aquesta setmana que anem tancant ens va deixar la notícia de la mort de Tomàs Gil Membrado, músic, compositor i autor de més de 1.300 sardanes. Sí, sí, sardanes, aquest ball que es fa en cercle al ritme d'una música de sonoritats inconfusibles. La notícia va tenir el ressò mediàtic que cal esperar tractant-se d'un personatge que va rebre la Creu de Sant Jordi fa quatre anys i que ha deixat una contribució a la música i a la cultura prou remarcables, però que va viure molt lluny dels cercles de poder, dels mitjans de comunicació o de la primera línia política (o esportiva).

No pretenc valorar l'obra del compositor, però sí recordar una de les seves peces poc conegudes, imagino que com moltes entre aquestes 1.300. Es tracta d'una sardana que porta per títol "La Queta", que va compondre amb motiu de la campanya "Dóna corda al català", que l'aleshores Secretaria de Política Lingüística va posar en marxa ja fa uns anys, i que va regalar a aquest organisme. En aquell moment, vaig tenir l'ocasió de conèixer Gil Membrado, durant la presentació de l'obra, en un aplec sardanista, a Lleida, i recordo la il.lusió amb què parlava de la seva nova sardana, en tant que aportació personal a una causa comuna, institucional, d'una institució, la Generalitat de Catalunya, que respectava profundament.

Serveixi aquesta anècdota per reivindicar les contribucions anònimes, desconegudes, de tantes i tantes persones que fan que el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua... siguin el que són, i tinguin, encara, futur. Són catalans i catalanes desconeguts, allunyats dels focus i dels titulars que, des d'un hospital, una escola, una oficina, una botiga, una sala de concerts... aporten el que bonament poden i saben fer a la causa de tots, més enllà dels canvis de govern, de les ideologies, dels objectius de cada moment o, fins i tot, de la incompetència. Perquè la societat real sempre va molt més enllà i és molt més interessant que la societat oficial.

Comentaris (0)07-06-2014 06:45:37

Comencem malament

Només ha calgut l'anunci del canvi de monarca perquè la censura torni a aparèixer i condemni, un cop més, la portada d'una revista d'humor.

Malament comença el futur regnat de Felip VI, amb una portada que no es pot publicar, i això que encara no és rei. Mal auguri per a tothom que hagi dipositat en ell cap esperança de regeneració, modernització i aprofundiment democràtic.

Si les primeres paraules de l'encara príncep, però ja futur rei, van servir per tornar a parlar de l'Espanya una i diversa i de les arrels mil·lenàries de la nació espanyola, en un discurs absolutament ranci, que ben bé s'hauria pogut pronunciar fa 30 o 40 anys, ara arriba el problema de la portada d'El Jueves. Com en els vells (o no tan vells) temps.

Malament anem i malament pinta tot plegat si la corona segueix sent sagrada i inqüestionable, molt més que la llibertat d'expressió, ara mateix en hores baixes. Aquesta deu ser l'alta política que esgrimeix Rajoy, la que sacralitza institucions més que dubtoses i limita llibertats. Tot un repte fer al futur monarca, si realment aspira a canviar i modernitzar alguna cosa.

De tota manera, i vist el panorama, em sembla que el més intel.ligent és mantenir la confiança en nosaltres mateixos, abans que en tota aquesta gent.

Comentaris (1)05-06-2014 19:09:31

Arrels

Les arrels, en el cas d'una planta, són aquell òrgan que permeten la seva fixació i alimentació. Les arrels, doncs, garanteixen la immobilitat i el creixement. I les arrels, aquests dies, són motiu de titular de premsa, gràcies a la referència de Rubalcaba a les arrels republicanes del PSOE, des de les quals es proclama defensor de la monarquia, en aquest moment de trànsit que vivim.

Molt curiosa, l'afirmació. Al meu poble diuen que no es pot tenir el vi a la bota i l'home borratxo. De manera similar, costa entendre que es pugui ser republicà i defensar la monarquia. Però ja se sap, són coses de la coherència del PSOE, o de la seva capacitat d'afirmar una cosa i fer la contrària (d'això, els catalans, en tenim molta experiència).

Potser més que parlar d'arrels, Rubalcaba hauria pogut parlar d'orígens. Al cap i a la fi, no acostumen mai a coincidir el lloc de partida i el d'arribada. En qualsevol cas, caldria mirar què diu el codi penal, per exemple, en el cas que un presumpte delinqüent afirmi que ell és honrat, que les seves arrels són a l'hornadesa, però que va atracar un banc. Segur que qualsevol jutge donarà per bo el raonament.

Per contra, em sembla molt més honesta la postura de CiU, que s'abstindrà formalment de votar el relleu reial, evidenciant així la desconnexió de Catalunya respecte a la monarquia, o la d'Esquerra, fins i tot, que manté la seva aposta per la república.

De tota manera, no ens enganyem. Aquest no és el nostre debat. El nostre debat, i aquí no hi ha rei que valgui, és esdevenir un estat o seguir sent súbdits obedients de la corona. No ens desarrelem del nostre debat, doncs, per més que pretenguin transplantar-nos i portar-nos a un altre terreny, o per més temptador que pugui resultar sortir al carrer a demanar la república (l'espanyola, no ho oblidem).

Comentaris (1)05-06-2014 06:24:52

Notícies amagades

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, tot i que tenen una importància destacable, ni que es tracti de temes tan secundaris com l'esport. Una d'aquestes notícies que han tingut poca repercussió mediàtica és la sanció que la UEFA ha imposat al Real Madrid per l'exhibició de símbols nazis durant la final de la Champions a Lisboa. Una pràctica que en qualsevol país democràtic i amb memòria seria delicte.

Fa molts anys que la simbologia feixista campa amb absoluta impunitat per les grades de determinats camps de futbol sense que sembli molestar gaire, ans al contrari. Però vet aquí que, de sobte, arriba un organisme internacional i no es mostra tan tolerant com els responsables d'aquests clubs, o com les autoritats del país. Ja tocava que algú comencés a posar fre a aquesta exhibició impune del nazisme. Del nazisme de debò, no del que ens acusen als catalans.

Per cert, dubto molt que entre aquests democràtics seguidors hi hagi gaires independentistes radicals catalans. Però potser la gent del PP, massivament simpatitzant del Real Madrid en té més informació.

Però res, tema silenciat. Aquí no ha passat res, que ara toca La Roja, i la temporada vinent tornaran les banderes victorioses a determinades graderies. Espanya és així.

Comentaris (1)04-06-2014 06:30:41

Parem l'orella, a veure què es diu

Poca estona després de l'anunci de l'abdicació del rei d'Espanya, vaig entrar en una botiga i, com era d'esperar, el tema de conversa entre el botiguer i un client era justament aquest. Un que és tafaner de mena, para l'orella a veure què en diuen i constato que el comentari és, si fa no fa, alguna cosa com ara "mira-te'l, ell marxa i aquí es queda la resta, amb tot aquest merder que té muntat". Evidentment, parlaven dels problemes judicials de la infanta i companyia.

D'acord, és una enquesta sense cap mena de valor. Però una mostra ben aleatòria, sí que ho és i, en qualsevol cas, denota poca simpatia cap al monarca, ara mateix. Unes hores després hem vist imatges ben farcides de banderes republicanes i de gent reclamant el dret a decidir (oh, sorpresa) entre monarquia i república.

Però més enllà de tot això -especialment del meu sondatge a peu de mostrador- crec una visió prou atinada és la que ha fet Vicent Partal, a Vilaweb. En síntesi, que ens trobem davant d'una gran maniobra que té entre els seus objectius, frenar l'independentisme apostant per una tercera via pactada entre el futur rei i els dos grans partits (cada cop menys grans, sembla) espanyols que, fins i tot, aspiraria a fer guanyar, el 9 de novembre, alguna cosa similar al "Sí - No".

Per la seva banda, el president Mas ha afirmat que aquest relleu monàrquic no altera el procés català. L'hem de creure. Potser, fins i tot, i per evitar aventures d'alguns sectors no tant sobiranistes, potser ha arribat el moment de fer un govern amb Esquerra, un govern més ampli i, de passada, més clarament independentista.

Personalment, m'hi veig a venir un remake de la transició, però amb un consens ara mateix impossible (començant per l'acceptació de la corona). Ens intentaran vendre l'Espanya dialogant que vol reformar la Constitució per adaptar-la a la modernitat, i tot això. Però tot serà, al capdavall, una nova mentida, com ho va ser l'Espanya de les autonomies en el seu moment, i tantes i tantes promeses que ens han fet al llarg dels anys.

Sigui com sigui, crec que la consulta del novembre, cada cop és més inevitable. O podeu imaginar un monarca que una de les primeres mesures que prengui sigui prohibir que una part dels seus súbdits -així ens veuen- expressi la seva voluntat, de manera lliure, pacífica i democràtica? El resultat, igual com sempre, només dependrà de nosaltres, encara que s'estigui preparant una grandíssima maniobra política en contra, sembla que liderada per un nou Felip, 300 anys després. Detall gens intranscendent.

Comentaris (1)03-06-2014 06:25:15

Qüestió de perspectives

Dissabte passat, el quarter del Bruc, a Barcelona, va acollir, amb tota la pompa i la parafernàlia que l'ocasió es veu que requeria, un acte civil de jura de lleialtat a la bandera espanyola.

Sis-centes persones, doncs, vam fer un jurament que consideren important, des de la seva condició de civils, en un establiment militar i amb tota l'escenografia pròpia de l'exèrcit. Una autèntica demostració de patriotisme, a través d'un dels seus símbols més evidents: la bandera.

Provem de canviar la bandera? Imaginem que la Generalitat de Catalunya convoca la ciutadania a un acte de jurament de lleialtat a la bandera catalana? Imaginem que sis-cents ciutadans hi acudeixen, orgullosos? No crec que sigui fer gaire ciència ficció imaginar alguns titulars de premsa, a propòsit de l'acte: "unos pocos centenares de fanáticos en el akelarre separatista de Mas", o bé "6.999.400 catalanes se apartan de la concentración nazi de jura de bandera", o bé "la mayoria silenciosa se hace visible no secundando el delirio nacionalista".

Però és clar, la bandera és la que és. I haurem d'acceptar el jurament de dissabte com una expressió de respecte a la llibertat democràtica i com el clam d'una majoria silenciosa ignorada i bandejada, a Catalunya.

Simplement, qüestió de perspectives. Ara que, ben mirat, molt absurd i molt ridícul, tot plegat.

Comentaris (1)02-06-2014 06:12:11

Decidir

Ja fa temps que ens ho va recordar Mafalda, aquesta nena de cinquanta anys, amb la seva mirada lúcida de la realitat: tot just quan havia trobat totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes. I és que les coses són ben bé així, perquè encara no hem pres una decisió que ens ha costat temps i ajuda, ja ens trobem davant d'una nova necessitat de decidir.

D'aquesta manera tan curiosa (i tan real, ho vulguem o no) anem construint el nostre futur, anem tirant endavant -o deixant enrere- tot el que constitueix la nostra història particular, la nostra vida, de fet, ja sigui a nivell personal, afectiu, professional, acadèmic...

Triem constantment. Decidim gairebé a cada moment, des de quina roba ens posarem fins a on posarem casa; i entre decisió i decisió, entre encert i error, anem fent, sense adonar-nos, allò que som, allò que posem davant dels altres. La nostra existència. La nostra persona.

Desconcerta, certament, igual com es queixava Mafalda, la poca consistència d'allò que ens agradaria que fos perdurable. Però ben mirat, hi ha una cosa que no canvia: nosaltres (i de vegades el nostre entorn familiar o de relacions més immediat), i la nostra capacitat de treure-li suc a l'existència i, dubte a dubte i decisió a decisió, de fer-nos un futur que ens il.lusioni i d'escriure un passat que ens serveix per mirar de no repetir errors i que il.lumini el nostre demà, o la nostra següent decisió.

Ningú va dir que viure fos senzill. Ni triar tampoc. Però ben mirat, un cop superada aquesta mena de vertigen, apassionant sí que ho és. Perquè només d'aquesta manera, només assumint cada tria que fem i actuant en conseqüència, podem ser realment amos del nostre present.

Comentaris (0)01-06-2014 06:59:18