login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Exercici estiuenc

Hi ha un exercici que m'agrada molt fer, per mirar de valorar una mica les coses que passen, en matèria política. I com que l'estiu és un temps propici per a tota mena de divertiment, us l'explico. L'exercici és molt simple. Només és qüestió de fixar-nos en uns fets determinats i canviar-los de país. M'explico: si són coses que passen a Catalunya, intentar imaginar-les a Espanya, i a l'inrevés.

Fem una prova. Una notícia ben recent: "Membres del PP recullen firmes per demanar l'indult de Carlos Fabra". Exercici:

1. Intentem substituir Carlos Fabra per algun català amb problemes amb la justícia.

2. Un cop identificat el personatge, subtituim el PP per la formació política del subjecte que hem triat.

3. Mirem d'imaginar la reacció i les declaracions dels seus oponents polítics i les dels seus mitjans afins.

4. Comparem això que hem imaginat amb les reaccions que provoca la notícia real.

Habitualment, les conclusions són sempre les mateixes. Bàsicament:

1. La vara (espanyola) de mesurar no és la mateixa quan un delinqüent (o un fet qualsevol) és català o espanyol.

2. El que passa a Espanya, especialment en determinats àmbits i per part de determinades persones, cada cop provoca més indiferència a Catalunya.

Voleu fer una altra prova? Us proposo aquest altre titular: "Rita Barberá compra una bandera de España de 15.000 euros para Valencia ". Proveu, proveu, a veure què passa.

Comentaris (2)31-07-2014 06:14:57

La fi de la innocència

Durant dècades, moltíssima gent es va arribar a creure una determinada visió de Catalunya com un país ric, treballador, pacífic, net i polit. Una visió que tenia molt a veure amb allò de l'"oasi català", una imatge encara mig noucentista de la societat -fins i tot naïf-, fonamentada en una burgesia il.lustrada, i en els valors conservadors d'una classe dirigent de caseta i hortet que mirava a Montserrat com a referent ètic i moral.

Però la setmana passada, la mateixa persona que va liderar aquesta Catalunya postfranquista, la va liquidar. I la va liquidar amb una càrrega de profunditat a la línia de flotació del seu propi corpus ideològic, tot reconeixent que durant anys i anys va cometre i amagar un important delicte fiscal. Tocada i enfonsada la placidesa, l'ordre moral i, sobretot, la credibilitat d'una determinada classe dirigent, amb el seu gran tòtem al capdavant.

I ara què? Ara, toca tancar una època i encertar-ne una altra. Cal serrar les dents i aguantar les tones de demagògia que es faran amb el cas Pujol, perquè aniran dirigides a tots nosaltres, tant si hem votat mai o no Convergència, o si hem defraudat o no. Tots anirem al mateix sac. Tot el catalanisme (i l'independentisme) passarà a ser corrupte i mentider.

No n'hi ha prou amb la versió catalana del "lo siento mucho, me he equivocado. No volverá a pasar". I aquí, el Govern ha estat prou encertat, actuant en conseqüència amb la gravetat dels fets, tot aïllant ràpidament els actes d'una persona -o d'una família- de tot el que han representat en clau de país.

Aquesta setmana, la Catalunya càndida de les Teresines, de la Ben Plantada (què se n'ha fet d'aquells "això és una dona" que tants cops es van adreçar a Marta Ferrusola?) i del seny per damunt de tot, ha mort, perquè ara sabem que només era un decorat que amagava una gran mentida. I si amb això dels diners de l'herència (si finalment ho és) a Andorra la cosa s'acaba, encara rai. El temps ho dirà.

Mal favor ha fet Jordi Pujol al país (des de la seva declaració, em va deixar de sortir dir-li president). Ara caldria respondre dues preguntes: la primera, per què ara? La segona, per què -o a canvi de què-? I és que no podem oblidar que hi ha massa ombres sobre uns quants membres del clan Pujol.

Definitivament, Catalunya ha perdut la poca innocència que li quedava. Però potser per això, haurà guanyat definitivament l'edat adulta, la que deixa enrere el paternalisme i una manera de fer, perquè no oblidem que ja fa anys que la societat va molt per davant de la política (o al marge, fins i tot).

La història posarà cadascú i cada cosa al seu lloc. De moment, anem donant una lliçó de com cal actuar davant d'un delicte confés. Algú n'hauria d'anar prenent nota abans de badar boca.

Comentaris (1)30-07-2014 06:18:35

Avui fas anys

Ens agradi o no, el temps passa. Amb la seva cadència lenta o accelerada –tot depèn- ens obliga a decidir constantment, a adequar-nos a una realitat que canvia i que, alhora, ens allunya de la seguretat del passat i ens aboca a la incertesa d’un futur que anem construint, sense gaire marge per ser conscients del present que se’ns escapa.

Potser per això vam inventar les dates assenyalades, que ens obliguen a fer una pausa, a prendre consciència del dia que passem i a aparcar una estona aquest ritme que no s’atura. Una bon moment per practicar aquest exercici? L’aniversari.

Avui fas anys i no seran pocs els que et recordaran que et fas gran i tot plegat. I és cert. Et fas gran. I com més gran, més decisions a prendre i més responsabilitats que assumir, de grat o per força. Però això és la vida, en el fons: decidir constantment i renunciar a coses per aconseguir-ne d’altres. Fet i fet, com proclamava un pòster de la irrepetible Mafalda que vaig llegir ja fa anys, “quan vaig aprendre totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes”.

En qualsevol cas, avui és el teu aniversari. Atura’t i gaudeix de poder-lo celebrar. Gaudeix d’estar viu i de tenir gent a la vora que s’alegra de tenir-te a prop. Demà serà un altre dia i tornaran les cabòries i les decisions, i també les il.lusions, els projectes i els somnis.

Però avui, regala’t un dia de calma, que no hi ha res que no pugui esperar fins demà.

Comentaris (1)29-07-2014 12:29:56

Justícia de pandereta

Un dels pilars fonamentals de tot estat que es vol democràtic ha de ser el seu sistema judicial. En el cas de l'estat espanyol, però, d'uns anys ençà, l'administració de justícia està donant símptomes d'una pèssima qualitat, que evidencia algun forat negre molt profund, en els mecanismes de funcionament del sistema democràtic.

És cert que el sistema judicial espanyol fa temps que no ha sabut (o no ha pogut) adaptar-se a la realitat dels temps que corren. Qui no recorda aquell ja famós "la justicia en España es un cachondeo" de l'alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, l'any 1985? Però ara la cosa es complica, perquè comencem a percebre símptomes clars d'una absoluta incompetència en la direcció del sistema. Concretament, és molt greu la manera de fer del ministre del ram, Ruiz Gallardón.

La seva conflictiva, i imposada, eliminació del concepte de justícia universal de l'ordenament jurídic espanyol, no només va tancar casos d'investigació contra activitats xineses al Tíbet o alguns que afectaven directament els Estats Units d'Amèrica, sinó que va servir perquè una bona colla de narcotraficants deixessin la presó per sentències de l'Audiència Nacional.

Doncs ara, el Tribunal Suprem es pronuncia en contra d'aquestes excarceracions i ordena de nova detenció d'aquells que es va alliberar. La meva pregunta és: seguint els mateixos raonaments, es podran reobrir altres casos que tenen a veure amb la justícia universal? En aquest cas, quina reforma es va fer, que no va servir de res? I si no, amb quin criteri treballen dues institucions tan importants com l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem per dictar sentències tan diferents?

En qualsevol cas, el ministre queda molt ben retratat. Tant com el seu nivell d'incompetència, en el seu afany d'obediència cega a aquells que dicten la línia ideològica del seu govern, gairebé com aquell que balla al ritme de la pandereta del seu amo. Però cap problema. No passa res. Tretze narcotraficants al carrer (o algú es pensa que els tornaran a detenir?) i un ridícul espantós del sistema judicial espanyol.

Més val que en prenem bona nota, i que mirem d'anar passant.

Comentaris (1)25-07-2014 07:25:16

Espanya ens roba

Fa anys que aquesta expressió: "Espanya ens roba" és ben present a l'imaginari col.lectiu dels catalans, perquè som ben conscients que bona part de la riquesa que generem serveix per sostenir zones de l'Estat on, per dir-ho d'alguna manera, aquesta capacitat de generar riquesa, senzillament, no hi és.

Si mirem què significa "robar", segons el diccionari de la Real Academia Española, trobem que ens parla de "tomar para sí lo ajeno". Si agafem aquesta idea, és evident que Espanya pren per a ella allò que no és seu. I ara no estic parlant del dèficit fiscal, ni de les balances, ni dels diners que surten de Catalunya i no tornen mai més. Ara estic pensant en els diners de tots plegats que els governs espanyols destinen, per exemple, a pagar els forats enormes dels bancs. En aquest cas ben segur que ningú no dubtarà que prenen per a ells (per fer-ne l'ús que els sembla) allò que no és seu: els nostres diners.

És recent la notícia de la compra de Catalunya Caixa per part del BBVA per 1.000 milions d'euros. Una xifra, si més no, sospitosa, quan pensem que l'estat hi ha posat més d'11.500 milions de diners públics, de diners nostres, i que ho ha fet sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, a través de més impostos, més retallades... és a dir, en un exercici pervers que ens empobreix a molts per enriquir un banc ja prou ric.

Crec que si pensem que amb 11.500 milions d'euros es podria fer, gairebé, quatre vegades l'ampliació del Canal de Panamà, i que només serviran per amagar els excessos i la incompetència de directius com Narcís Serra, que van portar l'aleshores Caixa de Catalunya a la ruïna, i si, a més, pensem que no tenim cap mecanisme per evitar que els nostres diners vagin cap al banc comprador, la definició de "robar" no admet dubtes.

Espanya és un pèssim negoci, i amb tot el que paguem i pagarem (encara cal regalar Bankia -s'admeten apostes sobre quin gran banc espanyol en serà beneficiari-) pels excessos governamentals a les antigues caixes, se'ns fa urgent allunyar-nos-en tant com sigui possible. I és que sí, Espanya ens roba, a tu, a mi i a molts, i de maneres ben diverses, encara que ho intenti amagar amb la cortina de fum de les balances fiscals ideològiques que ahir ens van presentar. Al cap i a la fi, on són, avui, les notícies del regal (a càrrec nostre) de Catalunya Caixa al BBVA?

Comentaris (0)24-07-2014 06:58:52

Inutilitat?

De què serveix un organisme internacional? De què serveix quan és capaç de no actuar -ni tant sols respondre amb un mínim de dignitat- davant de situacions com la de l'antiga Iugoslàvia, de les massacres a l'Àfrica, o de l'extermini de palestins d'aquestes darreres setmanes (600 morts en 15 dies)? De què serveix quan es pot atacar un avió civil, carregat de ciutadans europeus, i els organismes europeus callen? On són tots aquells grans demòcrates que fa quatre dies s'omplien la boca en campanya per guanyar una bona butaca a Estrasburg o a Brusel.les?

Són massa preguntes les que em vaig fent aquests darrers dies sobre la utilitat real de tants organismes internacionals, de tants alts funcionaris i de tants i tants diners esmerçats, teòricament, a garantir un món més just, on no tinguin lloc situacions com les que van tenir lloc ara fa gairebé setanta anys.

Potser és que el model de societat que va deixar la Segona Guerra Mundial ja no serveix. A la vista de la realitat, és evident que no serveix. O serà que aquest ordre polític universal que es prometia ha estat, com acostuma a passar a qualsevol nivell, un refugi per a jubilats i insolvents que els partits de cada país es treuen de sobre, a canvi d'un salari immoral i d'una obediència cega a aquells que realment manen.

No tinc ni idea d'on vindran les respostes, perquè el panorama ideològic, a nivell mundial, fa dècades que és un desert, però del que no tinc cap dubte és que la malaltia és molt greu. Tant com permetre la impunitat d'un atac militar a un avió civil o l'assassinat sistemàtic de civils (especialment nens) per part de l'exèrcit israelià.

Realment els responsables polítics de tots els organismes internacionals poden dormir tranquils? Doncs es veu que sí. I nosaltres els seguim pagant els llençols.

Comentaris (2)23-07-2014 06:33:25

Obsessions

El diccionari defineix "obsessió" com l'apoderament de l'esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent. Justament el que li està passant al govern del PP davant de qualsevol cosa que soni a catalanista, sobiranista, independentista... especialment si apareix en algun cercle internacional. La darrera mostra (fins ara, sempre fins ara) és l'oposició radical al possible nomenament de l'economista Jordi Galí com a director d'investigació del Banc Central Europeu. La raó (com és possible si és un economista "espanyol"?) no és altra que formar part del Col.lectiu Wilson.

Un cop d'ull ràpid de la biografia de Jordi Galí ens presenta un perfil professional perfectament adequat al càrrec que podria ocupar, sempre i quan la diplomàcia (per dir-ne d'alguna manera) no ho eviti. I encara diria més, molt més adequat que el d'un altre economista que també va arribar a llocs de gran importància econòmica internacionals, el popular Rodrigo Rato, que en el seu moment va gaudir de tot el suport, encara que els resultats són més que coneguts.

Però és clar, la lògica del PP té més a veure amb les obsessions que amb la racionalitat. I tractant-se d'algú que promou el trencament d'Espanya, la raó desapareix absolutament. És la seva manera de ser, d'entendre el món i d'actuar.

Realment algú pot sostenir sense petar-se de riure que amb aquesta mena de gent (la colla del govern del PP) ens podem arribar a entendre? Bé, segurament que algú sí. Algú tan obsessionat com ells amb el dimoni català, encara que sigui de de formacions diferents i amb propostes suposadament diferents. Obsessions, sempre obsessions.

Comentaris (1)22-07-2014 06:51:29

I no passa res

Comencem una setmana que sembla que podria ser prou moguda. De moment, crec que caldria esperar que, si més no, no ens deixi titulars com alguns dels de la passada, començant per la crida a les armes que es va llençar des del púlpit de la missa en record del cop d'estat del 18 de juliol de 1936.

Ja sabem que cada any, amb motiu d'aquesta data, hi ha una colla de nostàlgics que reten homenatge al colpista i dictador Franco, un fet insòlit en una Europa que ha fet mans i mànigues per tancar el terrible passat del feixisme. Però la novetat d'enguany han estat les paraules del capellà que va oficiar la missa d'homenatge, perquè no es va estar de cridar a una nova croada (cop d'estat) davant de l'amenaça dels esperits i de les forces sobrenaturals del mal, contra els quals calen homes providencials, enviats per Déu, com ara el propi dictador.

Però més enllà de les paraules, hi ha els silencis. Silenci de l'església (totalment esperable, de fet), silenci del govern (lògic, atesa la impunitat amb què es mouen tota mena de grups feixistes) i silenci a nivell europeu (deuen estar massa ocupats decidint qui ocupa cada cadira per preocupar-se d'incitacions a la violència).

Però fem un experiment, ara que ja han passat uns dies i que hem pogut valorar amb serenitat les paraules.. Intentem catalanitzar les paraules que vam sentir aquesta setmana passada i fer que siguin una proclama en favor de la independència, fins i tot a través de les armes. Podeu imaginar la resposta que haurien generat? Doncs això.

Aquesta democràcia constitucional que tolera tota mena d'actituds i crides al colpisme és una raó més per la qual val la pena marxar. Per la qual hem de marxar, de fet.

Comentaris (0)21-07-2014 06:27:15

Temps

Un dels valors més cotitzats des de fa ja uns quants anys és el temps, Tant que fins i tot hem creat bancs de temps. La modernor ens ha portat la presa, la presa la immediatesa i, tot plegat, el sentiment que totes les coses han de passar ja mateix i que vivim en una mena de circuit d'alta velocitat que només té un sentit, sempre endavant i sense marge per decidir massa coses.

Vivim a un ritme molt sovint frenètic, i allò d'"és que no tinc temps per..." és una frase d'ús corrent. Potser quan sentim que la nostra vida ha entrat en aquesta mena de cursa contra ningú cal retrobar la saviesa antiga, molt antiga si voleu, com ara la que trobem a l'Antic Testament; concretament, en aquest cas, a l'Eclesiastès (capítol 3):

1 Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
2 Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
3 Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
4 Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
5 Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
6 Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
7 Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
8 Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Aprendre a repartir el temps, recordar que tot té (ha de tenir) el seu moment, potser és la més moderna de les coses que podem aprendre. I l'estiu, una època en què s'altera el ritme quotidià, és un temps excel.lent per posar en pràctica la saviesa antiga, i per trobar una mica de sentit (i d'oportunitat) a tot el que fem. I ja posats, fins i tot, una mica de calma.

Comentaris (0)20-07-2014 07:08:22

La trobada més inútil de la història

La futura trobada -ara ja tot indica que inevitable- entre els presidents Mas i Rajoy va camí de ser el paradigma de la inutilitat política d'una reunió al més alt nivell.

Si fins ara ja teníem clar que tots dos defensen posicions absolutament incompatibles (votar o no votar), ara surt la FAES, l'autèntic govern espanyol a l'ombra i qui, de fet, dicta la ideologia a seguir a l'estat, i afirma que la tercera via no és solució, ans al contrari.

Tota una plantofada espectacular a aquells que, tant des d'aquí com des d'allà, acostumen a entonar cants de sirena federalistes, confederalistes i similars. I també a tots els que clamen per una reforma constitucional que ho faci possible. Una reforma, dit sigui de passada, que mai no es podrà fer sense els vots del PP a les Corts.

La part bona de tot plegat és que es van aclarint les alternatives. Per al PP, la cosa passa per aprofundir en la recentralització, amb els ulls ben posats en la recuperació, segons ells perduda, de la unitat d'Espanya. Per al Govern de Catalunya, per la fermesa en un compromís amb la societat, ara ja sense marxa enrere.

Un escenari prometedor per a una trobada inútil. Cal fer-la perquè es pugui aixecar acta d'aquesta inutilitat, però. Ara, cal esperar el pas següent, que ja només es podrà fer des d'aquí. A veure què hi diran tots (remarco "tots") els partits catalans, perquè la societat, el país real, el nostre de debò, ja fa dies que s'està expressant, de manera majoritària i amb una claredat absoluta. Tant com el darrer vídeo de l'ANC i Òmnium. I és que ara és realment l'hora. Caldrà veure si la política sap estar a l'alçada (ni que només sigui per un cop).

Comentaris (3)19-07-2014 06:58:15

Fins ara ho imaginàvem, però ara ho sabem

Sempre és bo saber la veritat de les coses, i molt especialment quan impliquen molts diners públics (de tots i cadascun de nosaltres) i quan duran anys han despertats molts, massa, interrogants que ara es van aclarint. Això és justament el que passa ara amb el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 que, segons ens explica la Sindicatura de Comptes, és un cúmul de despropòsits econòmic i una llarga llista de vulneracions dels procediments administratius.

Ja ens ho imaginàvem, que allò del Fòrum era una cosa molt fosca, i molt inútil, si més no a nivell social. Ara ho sabem del cert. Bona notícia. El problema, però, és pensar de què serveix ara el pronunciament de la Sindicatura. De què serveix si els responsables polítics i tècnics del desgavell ni hi són on eren, ni hi seran, perquè ja s'han resituat de manera adequada, ben lluny dels focus i les càmeres? De què serveix quan, fins i tot en el terreny judicial, els possibles delictes haurien (imagino) prescrit, després de tant de temps?

Per a mi, la resposta és molt senzilla: de res. Absolutament de res. La pregunta següent, doncs, és: de què serveix una Sindicatura de Comptes que parla amb gairebé deu anys de retard, i que s'hi posa set anys acabat l'esdeveniment? La resposta, la mateixa: de res. Absolutament de res.

Si amb aquestes estructures hem de construir un nou estat, anem llestos. Dels polítics i empresaris que han quedat retratats, millor ni parlar-ne, perquè tanta impunitat indigna.

Comentaris (1)18-07-2014 06:07:57

Res de nou sota el sol

De tant en tant trobes, voltant per aquestes pàgines d'internet, articles que et fan recuperar idees o comportaments que pensaves que eren singulars i que acaben resultant gairebé "de manual".

No fa gaires dies vaig ensopegar amb aquest interessant article sobre la superioritat social del discurs masculí i no he pogut evitar que em vinguessin al cap les paraules de l'exministre Cañete sobre la superioritat intel.lectual masculina i la dificultat d'expressar-la quan es debat amb una dona.

I jo que pensava que Cañete era una rara avis gairebé prehistòrica. Doncs no. Resulta que el món està ple de cañetes i que són tan subtils que fins i tot deixen en evidència la barroeria de l'exministre.

Per cert, a banda de recomanar la lectura de l'article en qüestió, convidaria a tenir-lo sempre present, tant pels que fa als homes com a les dones, per deixar d'empassar-nos, sense cap dificultat, actituds i comportaments clarament sexistes i intolerables.

Comentaris (1)17-07-2014 06:34:36

Qüestió de referents.

Algú va dir, a propòsit de la creació literària, que després de l'Odissea i de la Ilíada, no s'havia escrit res de nou, que tot eren plagis i adaptacions. No sé si l'afirmació es pot mantenir com a veritat absoluta, però el que sí que és cert que és molt difícil crear alguna cosa nova, i que normalment tenim referents que adaptem a les nostres necessitats.

Aquest recurs al passat, de fet, ens serveix per actuar en tots els àmbits i, a poc a poc, va configurant la nostra manera de ser i d'actuar. I el mateix els passa als polítics. D'idees noves, més aviat poques -i penso que encara sóc generós-, perquè el més habitual és recórrer a discursos prou coneguts per tothom i mirar d'adaptar-los, amb més o menys traça, a les circumstàncies del moment. Així doncs, saber els referents ajuda, i molt, a entendre la manera d'actuar de cadascú.

Valgui aquesta reflexió per constatar els referents d'una de les actuacions més sonades del ministre Fernández Díaz: l'atorgament de la Medalla d'Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic, la màxima distinció del Cos Nacional de Policia, a Nostra Senyora Maria Santíssima de l'Amor, ni més ni menys. Els referents que fa servir el ministeri per defensar la condecoració, i per respondre a Europa Laica, que la va denunciar es remunten a l'any 1938, en plena Guerra Civil. Imagino que a la croada, segons ell.

Es bo saber d'on pouen intel.lectualment els responsables polítics. Ara ja sabem que el ministre de l'Interior no té arrels franquistes, sinó directament colpistes. I és ell mateix qui ho manifesta.

Comentaris (1)16-07-2014 06:36:22

Per a què serveix un partit?

Ho reconec, cada dia em cansen més el partits polítics i les seves dinàmiques internes, que em semblen una mena de joc de les cadires (o dels disbarats) on l'únic que realment no importa gaire són les polítiques que haurien de promoure i defensar.

El darrer exemple són les primàries que hem vist aquests darrers dies, des de les d'ERC fins a les del PSC-PSOE. Personalment, he tingut la sensació d'assistir a uns espectacles mediàtics que tenien, com a gairebé únics objectius, ocupar quotes de pantalla i planes de diari, d'una banda, i garantir una còmoda cadira política amb projecció de futur. I ara vindran, tot just passat l'estiu, congressos ordinaris o extraordinaris, reunions de les executives i dels diferents òrgans de govern de cada formació... En resum, tot el soroll i tot l'enrenou mediàtic que, sota una imatge de democràcia i responsabilitat, esquiva el debat més urgent que tenim: com ens en sortim, com a país, en tots els sentits.

Sempre he cregut que la política és una de les activitats més dignes a les quals es pot dedicar una persona, en tant que suposa un compromís de servei a la col.lectivitat. Però quan veig que l'autèntic objectiu de molts dels que l'exerceixen és aconseguir un modus vivendi més o menys confortable, vaig tenint la sensació que realment vivim enmig d'un gran engany que no aporta solucions als nostres problemes reals.

Potser sí que calen tots aquests moviments i tota aquesta hiperactivitat en el si dels partits. No ho sé. Però el que sí que tinc clar és que quan tot això passa molt per davant de les iniciatives de servei a la societat i al país, alguna cosa falla, i molt, en el nostre sistema. I això només obre portes a tots aquells que des de la simplicitat de la demagògia i de les respostes senzilles i populistes, volen arribar al poder per implantar-hi les polítiques menys democràtiques. O és que hem tancat els ulls al que està passant arreu d'Europa?

Comentaris (0)15-07-2014 06:36:09

Una llengua, una visió.

Si voltes pel món -l'occidental més proper, si més no- i pares l'orella, ràpidament te n'adones que hi ha dos grans grups de persones que, independentment d'on són, donen per suposat que tothom les ha d'entendre: les anglòfones i les hispanoparlants. Curiosament, ciutadans de països fortament monolingües.

D'altra banda, si seguim parant l'orella, ens adonem que l'anglès sí que ha esdevingut una autèntica llengua franca, però pel que fa a l'espanyol, cada cop és menys present, per exemple, a les informacions turístiques de tota mena, des de les més bàsiques dels hotels fins a les dels museus, o com a segona o tercera llengua apresa per la gent.

Paral.lelament a tot plegat, no em deixa mai de sorprendre l'arrogància dels parlants d'aquestes dues llengües que comento (suposo que resultat d'una visió monolingüe del món), generalment corresposta amb un menyspreu més o menys mal dissimulat de l'interlocutor local, segurament tip de tanta ignorància i de tanta incomprensió.

Serveixi aquesta reflexió per comentar la notícia de les reaccions que ha despertat un breu rètol comercial escrit en català a Màlaga. Curiosa reacció si tenim en compte dues coses: la primera, la infinitat d'idiomes no castellans que podem trobar a la retolació comercial d'aquella ciutat clarament turística. La segona: no diuen que el català és un idioma d'Espanya, i que els catalans som Espanya, tot apel.lant a allò que dicta la sacrosanta constitució?

Doncs es veu que no. Que no es pot escriure, ni que sigui poc, en català a fora de Catalunya, però cap problema amb qualsevol altra llengua. I davant d'aquesta pregunta ja començo a plantejar-me si determinats pensaments monolingües no tenen molt a veure amb conceptes com intolerància (supremacisme, fins i tot) i catalanofòbia, en aquest cas concret. En qualsevol cas, una mostra més d'un encaix impossible.

Comentaris (2)14-07-2014 06:25:31

Sensacions

Confirmat. Per més que intentem retenir imatges, llocs, situacions... amb fotos, vídeos, souvenirs, o el que sigui, l'únic que realment aconseguim endur-nos d'allò que hem viscut o de tots aquells indrets que hem visitat, són sensacions.

Qui no dibuixa un somriure petit i sincer recordant algun moment de la seva vida, alguna ciutat, algun monument, alguna personoa o algun carreró per on va caminar en un moment donat, per més anys que passin? Potser aquesta és la gràcia i el sentit últim del viatge, més enllà de descobrir espais nous i realitats noves, reunir sensacions -si pot ser positives- i recordar-les en la calma que només dóna el pas del temps. La resta, les fotos, les imatges, només ens serveixen per activar racons de memòria que de vegades se'ns fan esquius, però que un petit detall recupera amb tota la seva intensitat.

Confirmat. Més enllà del que sabem, del que tenim, hi ha les sensacions, aquest món fantàstic i intangible que perviu al llarg del temps, i que el propi temps encara va endolcint.

Si uns dies de festa i de desconnexió de la rutina serveixen per fer un bon recull de sensacions compartides, què més es pot demanar? Jo, sincerament, res més.

Comentaris (0)13-07-2014 07:11:17

Fins aviat

M'esborro del mapa uns dies. No seran molts, però estic segurs que seran suficients per desconnectar de gairebé tot, menys d'allò que és realment vital i imprescindible.

Agafo les regnes de la meva existència durant uns pocs dies per dedicar-la únicament a la persona que sempre és amb mi, i a mi mateix.

A tall de comiat, us deixo aquest fantàstic tema musical, ple d'optimisme i de confiança en les pròpies possibilitats, que ben bé valdria la pena escoltar cada matí. Que no us manqui mai aquesta força. I si la podeu sentir compartida, com jo la sento, molt millor.

Fins aviat!

Comentaris (2)02-07-2014 06:11:00

Fins aviat

M'esborro del mapa uns dies. No seran molts, però estic segurs que seran suficients per desconnectar de gairebé tot, menys d'allò que és realment vital i imprescindible.

Agafo les regnes de la meva existència durant uns pocs dies per dedicar-la únicament a la persona que sempre és amb mi, i a mi mateix.

A tall de comiat, us deixo aquest fantàstic tema musical, ple d'optimisme i de confiança en les pròpies possibilitats, que ben bé valdria la pena escoltar cada matí. Que no us manqui mai aquesta força. I si la podeu sentir compartida, com jo la sento, molt millor.

Fins aviat!

Comentaris (1)02-07-2014 06:10:21

La tercera què?

Que parin bé l'orella tots aquells que encara somien truites en forma de tercera via, d'encaix a Espanya i de solidaritats impossibles: Maria Dolores de Cospedal ha tancat, absolutament, qualsevol intent de reforma constitucional.

Es pot dir més alt, però no més clar. Tan clar com assumir que sense els vots del PP cap reforma no és possible. Tema tancat, per si algú encara tenia dubtes després que fa quatre dies Montoro ajornés sine die la negociació d'un nou sistema de finançament autonòmic (saltant-se la llei a la torera, dit sigui de passada). Ni pacte fiscal, ni reforma del model, ni reforma constitucional. Res.

Ara, que vinguin tota la colla de palmeros espanyolistes, amb la seva música i el seu cant de sirenes a proposar pactes, solucions, diàleg... No hi ha res a fer. L'alternativa és simple: o bé esdevenim independents i amos del nostre destí, o bé desapareixem com a societat catalana, engolits per una Espanya cada cop més rància i més recentralitzadora.

Moltes gràcies, doña Maria Dolores, per la seva claredat. Ara, tot és més fàcil, perquè no hi ha espai per a l'especulació. Submissió incondicional. Aquesta és la tercera via.

Comentaris (1)01-07-2014 06:14:52