login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Que no rectifiqui

Ja fa dies que corre per Internet una iniciativa per demanar a Alícia Sánchez-Camacho que retiri la seva comparació dels independentistes amb ETA. Personalment, penso que millor que no la retiri.

Un dels efectes col.laterals del procés que vivim és que tothom, a poc a poc, va mostrant la seva autèntica cara. En el cas del PP, molt més enllà del seu reclamat respecte constitucional (una constitució contra la qual van votar en el seu moment, tot sigui dit) s'evidencia que per a ells tot és ETA. Tot és l'encarnació de tots els mals. Llevat, evidentment, de qui pensa com ells.

Cap novetat respecte a les posicions que ja coneixíem: el nacionalisme és ETA. Les manifestacions, kale borroka, els escarnis, més kale borroka. Qualsevol mostra de discrepància és, per definició, ETA. I Sánchez-Camacho ja no s'està de dir-ho alt i clar. Fantàstic. Tots els que no pensem com ells som ETA, o nazis (segons els vingui en gana, o segons d'on bufi el vent). Sembla que s'ha acabat allò de les males interpretacions de les declaracions i de les frases tretes de context com a excusa. S'han tret la careta i ja parlen sense miraments.

Aquesta és l'autèntic rostre d'aquesta part del mapa polític actual. No vull que la diputada popular retiri les seves paraules. No vull que amagui allò que realment pensa, perquè només així tothom podrà saber, realment, què vota i a qui ens enfrontem.

Comentaris (1)30-01-2014 14:25:43

Paraules molt sàvies

Cada cop més van apareixent veus que es posicionen a favor de la independència de Catalunya des de situacions personals "atípiques" respecte el nacionalisme convencional, sobretot tal i com l'han definit els defensor de l'unionisme, obsessionats a crear bàndols i a posar etiquetes de blanc o negre, de bons o dolents.

Sense cap mena de dubtes, un text imprescindible per entendre què està passant a la Catalunya real actual és el d'aquest article del blog de La Suelta. Molts d'aquests que clamen per la fractura social i no sé quants mals bíblics més farien molt bé de llegir cada matí aquest text. Potser així sortirien al carrer amb una altra actitud.

No em veig capaç de fer-hi cap comentari ni d'afegir-hi ni una coma. Només puc transcriure'n el primer paràgraf. Tota una invitació a seguir llegint: "Soy española, vivo en Barcelona, soy del Real Madrid, hablo castellano y no me siento catalana. Pero mañana votaría sí a la independencia de Cataluña."

Comentaris (0)28-01-2014 11:13:55

Molt més que una veu

Els més joves segur que no tenen ni idea de qui parlo, però els que ja fa dies que pentinem canes potser sí que tenim encara present, ni que sigui en algun raconet de la memòria, el nom de Pete Seeger. O si més no la tonada d'algunes de les seves cançons.

Per a molts, aquest home, i sobretot la seva música, ens van descobrir coses com ara que el banjo era un instrument que podia tenir quatre cordes i mitja (sempre em va fer gràcia aquesta mitja, que en realitat és una de més curta) o que la música podia servir per a moltes coses, a nivell social. Les seves cançons, degudament traduïdes i versionades, van ser la banda sonora d'uns anys en què, juntament amb algunes de Bob Dylan, de Joan Baez, o de Quilapayun, per citar-ne només tres de més enllà de les nostres fronteres, ens van explicar que el món es podia canviar i que la llibertat podia ser molt més que una quimera.

Amb aquesta banda sonora, i amb la dels seus hereus a casa nostra, es van anar succeint els canvis socials i polítics fins que altres qüestions van anar arraconant aquesta música i aquests ideals que ara, d'una manera o altra, es recuperen, amb altres sonoritats i amb altres noms.

Descansi en pau aquest home, que prou s'ha guanyat un lloc digne a la història de la música popular i, sobretot, a la de la lluita per la llibertat dels homes i dels pobles.

Comentaris (0)28-01-2014 11:01:32

No passem pàgina

Ahir va ser el Dia internacional en memòria de les víctimes de l'holocaust. De les víctimes dels nazis.

M'agradaria saber, tot i que de fet tant me fa, a quants dels actes que s'hi van organitzar hi van assistir els representants del PP, de Ciutadans o fins i tot del PSOE que acostumen a identificar nacionalisme i nazisme i als morts als camps d'extermini amb els no nacionalistes.

Ahir va ser el dia de recordar una pàgina de la història que no es pot passar mai, per més lleis que s'hagin signat i per més silenci que s'hi vulgui posar a sobre. Milions de víctimes innocents ho exigeixen.

Ahir va ser el dia adequat per recordar que tots aquells que banalitzen l'holocaust, amb aquesta banalització,de fet, el justifiquen.

Comentaris (2)28-01-2014 06:32:07

Avui sortim

Aquestes setmanes d'hivern, un cop passades les festes nadalenques se'm fan especialment llargues, amb caps de setmana lents, sense gaires alicients més enllà de les tardes en calma, a casa. Deu ser el preu a pagar per tots aquells que ni sabem gaudir de l'esquí, ni som sortidors de mena, ni ens hem sabut acostumar mai a moltes de les pràctiques habituals pròpies dels dies de festa.

D'alguna manera, és com si el fred i el mal temps (el vent, sense anar més lluny) és robessin les ganes de fer qualsevol cosa que ens faria saltar immediatament de la cadira, només amb una climatologia més amable. Però les coses són així, i el calendari és tossut.

De tota manera, avui és diumenge i sortirem. Anirem a veure alguna d'aquelles coses que de tant a prop com les tenim, les ignorem. Avui vencerem la mandra, plantarem cara al temps que vulgui fer i mirarem d'omplir el dia amb novetats, amb descobertes i amb il.lusions vestides de mudar, al costat de la millor de les companyies. Avui reivindicarem, d'aquesta manera tan senzilla, i potser fins i tot tan ridícula, que encara tenim el dret, i el deure, dil.lusionar-nos i de fer realitat algun que altre raconet oblidat de la imaginació. Avui farem cas a aquella dita que afirma que si fixes la teva mirada al sol, l'ombra et quedarà al darrere. Doncs això.

Comentaris (2)26-01-2014 07:06:40

Juguem a les diferències

La setmana passada vam poder viure dues sotragades importants, tot i que de signe ben diferent. D'una banda, una foto de dues hostesses que promocionaven una discoteca a l'estand de Gandia a Fitur i, d'una altra, Alicia Sánchez-Camacho i Maria Dolores de Cospedal en un mà a mà (la referència taurina és prou intencionada) a veure quina de les dues la podia dir més grossa.

Les dues hostesses han hagut de sortir al pas de l'allau de crítiques que els han caigut a sobre, i per totes bandes, amb motiu de la seva indumentària, i han hagut d'explicar que elles estaven treballant i que la seva estètica (la que havien decidit els anunciants) no era tan diferent de l'habitual a la Fòrmula 1, per exemple. I jo encara afegiria que ni de la d'alguns anuncis de colònia, pneumàtics, cosmètics, productes dietètics, begudes, iogurts...

Per la seva banda, les dues polítiques s'han sentit, imagino, ben orgulloses de la seva indecent exhibició de bajanades, i ben convençudes que estaven satisfent els desitjos dels seus clients (votants espanyols que babegen amb l'anticatalanisme) i les instruccions d'aquells que les han posat allà on són.

Tant en un cas com en l'altre, ens trobem amb la perversió habitual de dues qüestions que haurien de merèixer absolut respecte. En el primer, el rol de la dona en una societat profundament masclista; una pràctica tan habitual en tots els àmbits que ja no desperta més que comentaris que volen ser més o menys divertits i ocurrents, a risc de resultar patètics. En el segon, l'exhibició impúdica de la mentida, de la distorsió dels fets i de tot el que calgui per tal d'assegurar-se un càrrec (les garrofes, si voleu) en política , amb total impunitat.

Aquesta setmana passada ens ha deixat dues imatges molt desafortunades, no tant en elles mateixes, sinó per tot el que traspuen.

I per cert, si voleu les imatges, no us costarà trobar-les. Jo no les he volgut enllaçar, en un cas per respecte i en l'altre per vergonya.

Comentaris (2)25-01-2014 10:25:44

La parada dels monstres

El PP ha aterrat a Barcelona. Bé, més aviat s'ha tancat a la seva caserna llunyana, allà als confins de l'imperi. I a què? Doncs molt senzill, a fer un exercici entre la ficció i el documental, perfectament esbombat pels mitjans afins, de poder i d'arrestos per a consum propi. O potser us havieu cregut que venien a estretir lligams amb la població catalana i a proposar un pacte per afavorir l'estabilitat entre Catalunya i Espanya? Suposo que no. Em costa creure que pugui existir algú tan càndid.

Ahir vam assistir a una autèntica parada dels monstres (res a veure amb la pel.lícula de 1932 que va adaptar així el seu títol original "freaks") gràcies a les declaracions d'uns quants insignes populars, que no es van estar d'exhibir estupidesa i ganes de provocar (gens corresposta, per cert) amb paraules que anaven des de la comparació del procés català amb el terrorisme d'ETA (una idea llargament perseguida pels populars i que ara, veient que no se'n surten, ja donen per vàlida, encara que la realitat digui una altra cosa), fins a les referències a matxets que ens traslladen immediatament a massacres africanes, o a exercicis d'impotència comptable que obliguen al gran manipulador Montoro a amagar les balances fiscals per anunciar que s'inventarà un truc de màgia matemàtic que demostrarà la falsedat d'un expoli que no pot negar ni rebatre per cap mitjà científic.

Aquesta va ser la fira del PP ahir. Avui els plats forts, imagino. Agafem-nos, que ens cauran de tots colors. Bé, tampoc cal fer-ne massa cas a tota aquesta colla d'il.luminats, de protegits per la mà incorrupta de Santa Teresa i de defensors de l'herència del franquisme, de la dels seus pares, de fet (política, si més no, i en molts casos, també genealògica), abosolutament incapaços de viure en un entorn democràtic.

A veure si acaben aviat d'enregistrar aquest enorme espot electoral per a consum i adoctrinament dels votants espanyols més rancis (que sembla que no són pocs) i ens deixen en pau una bona temporada, que tenim feina fent maletes.

Comentaris (2)25-01-2014 06:46:47

Fantasmes de la meva escola

Recordo vagament, però ho recordo prou, que quan anava a escola, de ben petit, els càstigs eren pràctica habitual cap a aquells alumnes que no seguien la pauta que imposava el professor. Hi havia de tot, des de carxots fins a cops de regle (de fusta, evidentment). Però si el que es volia era humiliar públicament un alumne, la cosa ja anava cap a situar-lo en un racó de la classe, de genolls o no, amb braços en creu o no, de cara a la paret o no, i amb algun que altre llibre a les mans (o al cap), o no. Tot depenia de la gravetat de la infracció i de la crueldat del professor.

Amb els anys, aquest comportaments repressius de l'aula franquista s'han anat bandejant, i aquesta autèntica violència física ha evolucionat cap a altres sistemes menys traumàtics d'exercici de l'autoritat, entre els quals, ho reconec, sempre m'ha fet molta gràcia allò del "racó de pensar". Imagino que és un intent d'espai de reflexió sobre la bondat o no les pròpies accions, per tal de propiciar un propòsit d'esmena. Sigui com sigui, la mecànica de fons em sembla la mateixa, si bé les formes canvien substancialment, que no és poc.

I ara comprovo, no sense sorpresa, que aquestes pràctiques han sortit de l'aula i han arribat a espais fins ara impensables, com el propi Parlament de Catalunya. Pere Navarro ha enviat els tres diputats díscols (potser millor coherents?) al racó de pensar de la bancada socialista. Sense cap mirament, els ha tret dels seus escons habituals i els ha situat als més allunyats, al costat dels diputats de Ciutadans, per a més inri.

La veritat és que la mesura em sembla ben ridícula, per no dir humiliant, tant per als tres diputats en qüestió com, sobretot, per als que fins ara ocupaven aquests escons, que ara saben que els seus llocs no són altra cosa que les galeres de la bancada. El racó de pensar.

I amb aquestes actituds hem de construir un país nou i modern. No serà fàcil.

Comentaris (2)23-01-2014 08:34:02

Silenci

Silenci és el que pateixen els oients dels País Valencià que s'han quedat sense poder seguir les emissions de les ràdios públiques catalanes. No és nou, només és la continuació natural del silenci que ha condemnat el català a les Illes o a la Franja -en aquest cas acompanyat de la voluntat d'humiliar amb l'acudit del lapao-, o el mateix silenci que va tancar els mitjans de comunicació públics valencians i que abans hi havia tallat la recepció de TV3.

De nou el silenci. Un silenci amarg, greu, escandalós, que ens retorna a una societat en blanc i negre, i en silenci. Però a aquest silenci, ara, s'hi suma el silenci de qui hauria de tenir molt a dir. Més enllà de les inevitables (inesquivables) declaracions o accions de poca volada (després de mort el combregaren) de quatre polítics, o de moltes exclamacions particulars, silenci. Un silenci amb olor de complicitat o d'incompetència. Un silenci perillós, perquè a Catalunya també fa temps que s'avança en aquesta mateixa línia de destrucció de la presència de la llengua, encara que sovint ens neguem a admetre-ho, intentant maquillar l'evidència amb quatre números.

I enmig del silenci, només les veus d'aquells que demanen diàleg (diàleg?) i que desembarquen aquesta dies a Catalunya amb voluntat de fer soroll i generar conflictes, o dels que acusen d'inactivitat els altres, oblidant que bona part dels problemes (per no dir tots) amb els mitjans de comunicació catalans al País Valencià tenen el seu origen quan José Montilla era ministre del ram, a Madrid. O ja no s'enrecorden? El que ha anat venint després és fàcil de resseguir. Del futur, ja en parlarem. Si no ens imposen més silenci.

Comentaris (1)22-01-2014 08:21:37

Només assumptes interns?

Diu una dita ben nostra que dos galls en un galliner no canten bé. I déu ser veritat, si mirem el guirigall que hi ha a cals socialistes, darrerament.

El seu no és un problema de dos galls (de dos líders); els seus problemes, molt em temo, venen de dos autèntics galliners que han conviscut més o menys pacíficament durant anys, mentre hi havia pinso (vots) per a tothom, sense entrar en massa més detalls, però que, ara que s'han esvalotat perquè sembla que el granger es decanta cap a una de les bandes, la situació es torna insostenible.

Bromes a banda, Navarro té un gravíssim conflicte amb tres diputats ben concrets (i amb molts altres militants). Com que aquella màxima que sosté que un és esclau de les seves paraules cada dia resulta més certa, ara no té més remei que expulsar-los (no n'hi ha prou amb prendre'ls càrrecs, perquè això no és el que havia dit fins ara). Si no ho fa, veurà enormememnt afeblit el seu lideratge i la seva autoritat dins del partit i davant del PSOE. Però si ho fa, el trencament definitiu del PSC sembla gairebé inevitable.

I qui sap si la solució definitiva no vindrà del trencament. Potser cal tenir dos galliners diferents, perquè quedi ben clar què se'n pot esperar d'un i altre. Vist des de fora, ara mateix es fa molt difícil votar un partit que no saps realment ni què vol, ni quins objectius té, en qüestions tan bàsiques com el model de país que defensen, perquè hi conviuen dues maneres d'entendre Catalunya massa diferent. I així els va.

Avís a navegants: el procés que estem vivint transformarà, i molt, el mapa electoral que hem conegut fins ara, perquè es plantegen interrogants nous que exigeixen respostes noves, quan no inèdites. El PSC en pot ser el primer gran exemple.

Comentaris (1)21-01-2014 12:14:35

Exercici de cinisme

Una de les grans pors del PSOE ha estat, històricament, aparèixer al costat del PP, llevat que vulgui jugar a fer d'estadista responsable. El problema afegit que té aquesta por visceral és que, de tant en tant, porta a situacions ambígües, incòmodes o, directament, impossibles de justificar.

Dissabte passat, Rubalcaba, en la seva pastoral als socialistes catalans, després de constatar que la situació a Catalunya és complicada i encara pot empitjorar (depèn de qui s'ho miri, això d'empitjorar), es depatxava culpant el PP de tots els mals actuals del nostre país per haver atiat l'anticatalanisme en el passat. No seré jo qui negui aquesta afirmació, inqüestionable d'altra banda, però potser caldria demanar-li al líder socialista de quina formació política eren els que parlaven d'haver passat el ribot a l'Estatut, o els que el van portar al Constitucional (en paral.lel al PP), o els que van mentir amb allò de l'"apoyaré el estatuto...", o els que l'endemà mateix de l'aprovació al Parlament presentaven una bateria d'esmenes al Congrès i, sobretot, on era ell mateix en aquesta època.

Em resulta d'un cinisme insultant l'actitud de Rubalcaba i els seus acòlits, que no tenen cap pudor a fer front comú, amb els seus hipotètics rivals, per tal d'aturar les aspiracions de Catalunya.

Tant costa admetre que, si més no, en això pensen el mateix que el PP? Doncs sembla que sí que els costa d'admetre-ho, encara que cada dia sigui més evident, per més lletja que els sembli la foto. Els tàndems Rubalcaba/Rajoy i Navarro/Sánchez-Camacho funcionen perfectament. I des del PP, almenys, no s'estan de dir-ho.

Comentaris (2)20-01-2014 09:21:16

Les guerres dels avantpassats

Ja ho va dir Raimon, que ell venia d'un silenci de gent sense místics ni grans capitans. I Catalunya és força això, encara que s'intenti, sense massa èxit, val a dir-ho, crear una nòmina de catalans (religiosos o militars) insignes. Aquí, tradicionalment, hem estat més gent de lletra o de negoci. I vull creure que amb encert, tot i que no posaria la mà al foc, per si de cas.

A l'altra banda, Espanya sí que és terra de místics, de sants, de braços incorruptes i de cabdills llegendaris de totes les èpoques. Aquesta seva manera de mirar la història, sempre amb noms, sempre amb personatges rellevants al capdavant, potser, és la mateixa que ara els fa mirar el procés que viu Catalunya com "allò del Mas" (i a tot estirar del seu escuder o amo, segons convingui, Junqueras).

Segurament aquest és el gran error de la postura espanyola respecte a Catalunya: llegir el present igual com sempre han llegit la història, a través de personatges insignes i no de canvis socials. I aquest és el gran actiu de la Catalunya actual: que qui l'empeny és la societat, per més que qui hi posi la cara i els mitjans legals siguin els polítics de torn.

Des d'aquest punt de vista es poden entendre els titulars dels diaris espanyols més anticatalans, on el president és l'encarnació de tots els mals. I també es pot augurar el fracàs de les seves tesis, perquè a diferència de les guerres dels seus avantpassats, ni descavalcant el rei (suposant que passi, cosa que dubto molt), no es podrà aturar res. I arribats a aquest punt, ja no tindran cap altra estratègia, perquè no en saben cap més, ni han patit mai per trobar-la.

Comentaris (1)19-01-2014 07:43:37

Un dia qualsevol

Avui és un dia qualsevol. Un diumenge sense més història del mes de gener. Un dia d'hivern, que segueix un altre farcit de fred, pluja, neu... és a dir, allò que fa per a aquestes dates.

Avui no celebrem cap efemèride especialment rellevant, ni està previst que passi res de massa transcendent. Només sembla que hagi de ser un dia més d'una estació freda en un país on fins i tot la meteorologia es reparteix de manera gairebé crapiciosa i desigual.

En resum, avui és un d'aquells dies que ve de gust no fer gran cosa ni sortir gaire de casa. I, així i tot, és el dia que tenim per davant i que viurem, amb pena o amb glòria segons cada cas, gairebé com voldrem.

Dies anònims com avui conviden a valorar l'anonimat, la intranscendència de les coses senzilles, o a intentar fer-lo especial, extraordinari, com si no hi hagués altra manera de viure que en una mena de muntanya rusa permanent. Tot depèn de la vida de cadascú i de com l'encara.

Avui potser molts de nosaltres tenim al davant un autèntic full en blanc, pautat només per les hores. I si provem d'escriure-hi allò que més de gust ens vingui? Potser encara acabarà resultant una data assenyalada.

Passeu un bon diumenge qualsevol. I si pot ser, com realment més us plagui.

Comentaris (3)19-01-2014 06:54:45

Tard i malament

Fa molts anys que tant PP com PSOE, en relació amb allò que anomenen el problema catalán, i que nosaltres sabem que és, senzillament Espanya, estan fent les coses tard i malament. Segurament guiats per molts precedents de claudicació i de paciència infinita. Però vet aquí que tot té un final i ahir Mariano Rajoy ho va evidenciar afirmant que amb el president Mas no es pot negociar perquè fa coses unilateralment.

I tant que sí que fem (no només el president, sinó la societat, el Parlament, els grups polítics...) coses unilateralment, sobretot quan portem anys i anys de vexacions, d'humiliacions, de burla, d'insults, de manca de respecte i d'intent d'anorreament; sobretot quan se'ns nega la llengua, la història, la cultura, la identitat i el futur com a poble; sobretot quan l'escanyament econòmic és tan gran i tan evident que assistim a la precarització injustificada d'una societat fins fa quatre dies dinàmica i productiva. Quan tot això passa, quan ja no queda gran cosa a perdre, l'únic que es pot fer és marxar.

Un dels millors argumentaris sobre què ha passat aquests darrers anys a Catalunya i per què som on som el dóna una carta a Alicia Sánchez-Camacho, d'imprescindible lectura, d'un català molt més preocupat pel futur que per l'origen. Qui encara dubti que tot el que vivim és per aconseguir una vida millor, que rellegeixi aquesta carta un i mil cops.

Rajoy, ahir, amb les seves paraules sobre la impossibilitat de diàleg, oferia al món una imatge a mig camí entre la impotència, la incompetència i la derrota. Especialment perquè no ha fet, encara, ni un sol moviment en favor del diàleg amb Catalunya.

Comentaris (1)18-01-2014 06:42:54

Resoldre un conflicte esquivant el conflicte

Una manera prou hàbil de resoldre qualsevol conflicte és, senzillament, esquivar-lo. Justament això és el que ha fet Àngel Ros, no sé si per convicció ideològica, per principis morals o, simplement, per sortir il.lès d'una situació doblement crítica.

Ros s'enfronta darrerament a dos grans conflictes: d'una banda, com posicionar-se davant la consulta sense enfrontar-se obertament a la direcció del PSC, però sense abandonar una actitud, diguem-ne, crítica i, d'una altra, agafar el timó d'un futur municipal amb massa remor de fons, amb unes eleccions a la vista, i amb la perspectiva de repetir com a alcalde, però amb clares veus discrepants dins de la pròpia formació. Què ha fet Ros davant d'aquest escenari? Plegar com a diputat i centrar-se en la seva feina d'alcalde. I què guanya? Moltes coses:

1. Esquiva un pronunciament (enfrontament o acatament) clar a l'hora de votar al Parlament sobre la petitició al Congrès.

2. Esquiva l'enfrontament directe amb la direcció del partit.

3. Manté públicament una posició crítica amb la direcció.

4. Recupera el timó de l'Ajuntament de Lleida (un dels pocs grans que li queden al PSC).

5. S'assegura la candidatura a repetir com a alcalde.

6. Guanya un temps preciós, lluny del debat parlamentari, que és on es jugarà fort aquest any, per veure com evoluciona el partit i què passa amb els crítics.

Una jugada d'habilitat extraordinària que demostra la seva intel.ligència política, amb la qual queda públicament a mig camí entre màrtir, autoimmolat o covard, segons qui opini.

De tota manera, esquivar els problemes no és resoldre'ls. I segurament, més d'hora que tard s'hi haurà d'enfrontar de cara, com han fet tres companys (aviat excompanys?) seus de partit, si no és que troba una nova manera d'evitar-los.

Comentaris (2)16-01-2014 08:52:30

I tant que cal

Avui es votarà al Parlament la petició de traspàs de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre, perquè l'aprovi el Congrès. No cal ser gaire intel.ligent per endevinar com acabarà tot plegat. Evidentment, amb una negativa de Madrid. Amb aquesta espectativa és legítim demanar-se: si ja sabem com acabarà, cal? I tant que cal.

El procés cap a la consulta ja fa temps que ha esdevingut una reclamació de democràcia, simplement. Catalunya vol votar el seu destí i Espanya nega el dret a votar. Fins ara tot han estat negatives, amb una imatge vergonyosa de carència de sentit democràtic, i més quan coincideixen en el temps amb un procés paral.lel a Escòcia. I ara arriba una passa cabdal: el Congrès dels Diputats es negarà (i ho haurà d'argumentar grup a grup) un traspàs competencial que ja té precedents. Serà bonic escoltar els arguments, sobretot si s'entesten en la inconstitucionalitat de la mesura, atès que ja es va fer servir per traspassar la competència sobre el trànsit als mossos.

Per això, perquè cal que Espanya es manifesti públicament i oberta contra el dret democràtic a votar, és imprescindible aquesta petició. I que el món vegi com se'ns van dinamitant tots els ponts de diàleg i de sortida pactada a una situació fàcil de resoldre en altres països. I és per això que no entenc la postura de les CUP d'abstenir-se al Parlament i trencar així la unitat aconseguida fa no gaire.

El procés cap a la independència no serà immediat, però cada passa, per innecessària que pugui semblar, és imprescindible per deixar clara la nostra voluntat i per deixar en evidència la poca qualitat democràtica del govern d'Espanya. I aquí no valen matissos. Primer hem d'aconseguir votar i guanyar el respecte (si no el suport) internacional a la nostra demanda i, un cop independents, si realment ho volem, ja discutirem fins a la darrera coma quina societat volem, i quina relació amb els altres. Mentre no arribem aquí, la màxima unitat és imprescindible.

Amb el PSC ja no s'hi compta, fa dies, però amb les CUP, encara sí. I en la seva funció en un futur parlament independent, encara més. Si no s'hi volen autoexcloure, amb pretextos essencialistes.

Comentaris (0)15-01-2014 09:41:30

Diferències cada cop més escandaloses

Espanya no és la Gran Bretanya. Bé, de fet, la Gran Bretanya potser no és (ni vol) altra cosa que la Gran Bretanya i Espanya, evidentment, is different a tota cosa coneguda. Fixades així les posicions, a banda i banda, les comparacions són odioses i els seus resultats molt il.lustradors.

Amb el procés cap a la indepedència de Catalunya i d'Escòcia, aquestes diferències s'han fet molt evidents. Ofensivament evidents, fins i tot. Assumit ja allò de permetre o no la consulta i de demostrar maneres de fer democràtiques o més aviat pròpies d'altres règims, de tant en tant encara ens arriben notícies que ens deixen amb la boca oberta davant de fets que qüestionen les veriats absolutes espanyoles. El darrer exemple: l'assumpció total del deute en cas d'independència d'Escòcia. Risc econòmic i pànic dels mercats? Serà a algunes ments malaltes.

Lleialtat institucional i sentit d'estat són conceptes que, segons on, es tenen molt ben assumits, però que no passen de paraules buides en altres llocs.

Defensar les posicions pròpies, buscar aliats allà on sembli adequat i respectar les normes democràtiques. Aquesta és la manera d'actuar sense fanatisme. I la nostra.

Comentaris (0)13-01-2014 14:34:38

Les coses clares

Demà es votarà, al Parlament, demanar al Congrès de Diputats la transferència de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre. Una demanda que ja té precedents exitosos, perquè és la via que es va fer servir en el seu moment perquè els mossos d'esquadra assumissin les competències de trànsit.

Res de nou. Res d'il.legal. Una petició d'un parlament a un altre. Què més democràtic? Què més favorable al diàleg i a la resolució parlada i pactada dels conflictes? Francament, em costa imaginar una manera de fer més respectuosa.

Però vet aquí que l'actual PSC pensa dir "no". No, a demanar res al Congrès. No, doncs, al diàleg que tant es venten de defensar. Per què? Una de dues: o perquè no accepta cap procediment que no sigui el seu (amb la qual cosa evidencia unes carències democràtiques extraordiàries), o perquè realment no vol que es faci la consulta del 9 de novembre, de cap manera (demostrant així una actitud clarament hostil al país).

Però hi ha una certa oposició, dins del PSC, que apostaria per abstenir-se, tot i les amenaces. Francament, tant em fa la negativa com l'abstenció, perquè el resultat acaba sent el mateix: la manca de suport a un clam social enorme i nous pals a les rodes d'un procés, per sort, irreversible. Que resolguin ells els seus conflictes de poder intern (em temo que aquest és el fons de tot plegat), que nosaltres anem per un altre camí.

És trist, però és evident. El PSC forma part del bloc anticatalanista (i antidemocràtic, perquè no hi ha res més democràtic que votar, i demanar-ho per conductes plenament legals), al costat de PP i Ciutadans. I que maquillin la realitat com vulguin, perquè l'evidència dels fets va molt més enllà de les paraules buides, de les propostes absurdes i dels somriures imbècils. I dijous en tindrem una nova constatació.

La polèmica entre el vot en contra i l'abstenció, al cap i a la fi, no és gran cosa més que una burda maniobra de distracció de l'objectiu final: evitar la consulta, sigui com sigui, al dictat de l'amo de Madrid. I de les pròpies conviccions.

Comentaris (1)13-01-2014 11:03:58

I tot és tan normal

Alguna cosa funciona molt malament quan una societat es permet incrementar, en només cinc anys, un 45% el nombre de persones sense un sostre on viure mentre es desnona sense pietat, es rescaten bancs, s'indulten delinqüents i, encara de propina, els responsables polítics es permeten parlar de millora de l'economia.

Potser sí que millora l'economia (la d'alguns, evidentement), però el que no millora, i les dades no deixen marge al dubte, és la qualitat de vida dels ciutadans.

I jo, innocent de mi, que pensava que l'economia era un instrument per fer una societat millor, i no a l'inrevés.

Amb notícies com aquesta, només venen ganes de fer un silenci dur i acusador contra aquests autèntics criminals que en nom de no sé què assumeixen com a normal aquest autèntic terrorisme econòmic (institucional i privat, tant li fa). Així doncs, callo.

Comentaris (2)12-01-2014 16:18:07

Els que mai no hi són

Avui canvio una mica el to habitual de les meves lletres de diumenge, però penso que l'ocasió s'ho val, perquè ahir es va viure a Lleida un acte solemne: l'inici oficial del programa d'activitats del tricentenari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió. Va ser un acte magnífic, dignissim, on emoció i orgull s'anaven alternant a través de paraules, sons i dances, amb el colofó final de les imprescindibles paraules (gairebé el mantra) de Martí i Pol: "tot està per fer i tot és possible" i l'obligat cant d'Els Segadors.

Aplaudients, salutació de músics i actors, i desfilada de càrrecs, excàrrecs (la política deu ser l'únic lloc on els "ex" sempre són benvinguts) camí de casa i processó de vehicles oficials. Mossos amb vestit de gala (realment fan goig, tot sigui dit) i la complicitat dels qui se saben cridats, de tant en tant, a tota mena de celebracions institucionals.

Res fora de lloc. Ni una estelada, ni un crit d'independència. Potser no calia, perquè ja estava tot dit. Però potser perquè la ciutadania (l'autèntica, no l'oficial), aquella que sempre respon quan se la crida -i el president ho va tornar a fer en el seu discurs- no hi era convidada, més enllà de l'altra banda de la pantalla de la televisió, una metàfora perfecta de la distància entre el poble i les (electes o autoproclamades) elits dirigients.

La presentació d'ahir va ser impecable, intensa, emotiva, però sense la vida, al solemne pati de butaques, que només li podia conferir la gent anònima, la que ha fet possible realment l'acte, tant materialment, amb una feina de mesos que ens ha regalat l'honor de poder-lo viure d'aprop (i de posar Lleida al mapa d'una gran efemèride), com la que ha empès, i empenyerà més encara, el país cap a allà on vulgui, molt més enllà del país oficial, i que també mereix ser coneguda i reconeguda, pèrquè era, és i serà.

Ahir no hi eren els que mai no hi són, els que no són ningú, però que fan que tot es pugui fer i tot sigui possible. I m'hi sumo sense cap rubor, a aquesta honorable colla d'absents, encara que per un cop vaig tenir l'extraordinari privilegi de ser-hi.

Comentaris (1)12-01-2014 07:31:22

Escoltem les pedres

Avui, al migdia, s'obre oficialment el programa d'activitats commemoratives dels 300 anys de la caiguda de Barcelona en poder de les tropes borbòniques i la consegüent repressió contra tot el país, mitjançant un acte solemne a la Seu Vella de Lleida, espai emblemàtic de la capacitat de resistencia d'una ciutat, de la voracitat destructiva i de la crueldat dels invasors i, al capdavall, de la voluntat de reconstrucció no només d'un monument, far i emblema d'un amplíssim espai geogràfic.

Avui els representants institucionals diran la seva. Però ho faran recollint la fermesa, la constància i la tossuderia inquebrantables d'una gent que durant tres segles, i des de tots els àmbits, s'ha negat a deixar d'existir, per més dura que fos la realitat que els va tocar viure. Avui es recolliran les veus anònimes dels pagesos, dels industrials, dels escriptors, dels músics, dels polítics, dels comerciants, de les mestresses de casa, dels activistes de tota mena; les de tots aquells que han fet possible que avui puguem dibuixar el futur. Avui, les pedres parlaran.

La Seu Vella de Lleida, testimoni de la destrucció de la primera ciutat catalana en aquella nefasta i mai oblidada guerra, es vesteix amb de gala enmig d'un dia gris, rigorós, que s'anirà obrint discretament, però amb seguretat, a la llum del sol. Avui, cada racó d'aquella antiga catedral vestirà de gala la seva esplendor nua, gràcies a un treball de segles, i a la generositat de qui hi ha deixat el millor de les seves habilitats aquests darrers dies, per acollir el tret de sortida a la nostra recuperació definitiva com a poble i com a societat.

Comentaris (1)11-01-2014 06:52:32

Fer el ridícul

Diu Mariano Rajoy que el president Mas està fent el ridícul a nivell internacional. Ja és ben bé allò de veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix. Només algun que altre exemple del ridícul internacional de la marca Espanya (no de Catalunya):

- l'afer Sacyr al Canal de Panamà. Una empresa també investigada al cas Gurtel.

- El pont llevadís a amb carril bici "variable".

- Un cap d'estat extremadament deteriorat (tant físicament com a nivell d'imatge), amb una família amb greus problemes judicials.

- Un ministre de Justícia que impulsa una llei d'avorament escandalosament retrògrada (i per la qual les clíniques portugueses ja es freguen les mans).

- Un ministre d'Interior que desvetlla una acció antiterrorista i que és durament criticat per la Guàrdia Civil.

- Un govern suposadament democràtic que nega que es pugui votar.

Qui fa el ridíul, a nivell internacional?

Doncs això. Nosaltres, a la nostra.

Comentaris (1)09-01-2014 17:07:15

Tot torna

Aquesta sí que no l'esperava; però ben mirat, potser era de preveure. Torna el Canet Rock, i ho fa després de 36 anys de silenci.

No deixa de soprendre que quan altres festivals, com ara el Senglar Rock, per exemple, han hagut de plegar, no se sap ben bé si per esgotament del model, per manca de diners o perquè el públic ja està per altres històries, reneixi aquella cita que ens omple de nostàlgia, a tots aquells que ja tenim una edat.

Recuperar una marca com aquesta, amb tanta història, i amb un paper tan important en la construcció, no només musical, del país, és un repte enorme. Un repte, de fet, a l'alçada dels desafiaments que altres nostàlgics (en un sentit totalment oposat) ja fa dies que han posat en marxa, tornant-nos a una societat de fa tres o quatre dècades, com a mínim.

Caldrà estar al cas de com pinta aquest nou Canet Rock, sobretot perquè pot ser la prova de si definitivament hem fet marxa enrere trenta o quaranta anys o si, per contra, ens trobem en una nova cruïlla històrica tan determinat com aquella en què demanàvem llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.

Definitivament, corren nous vells temps, per dir-ho d'una manera amable.

Comentaris (1)08-01-2014 14:30:35

De dones i homes i tot plegat

Molt tímidament, tot sigui dit, es va recuperant el discurs sobre la igualtat de la dona a la societat. Bé, més ben dit, sobre la desigualtat de la dona a la societat.

Després d'anys i anys en què les dones van haver de patir i de lluitar heroicament per assolir drets tan bàsic com poder votar, treballar, fer-se una carrera professional, estudiar o, fins i tot obrir un compte corrent sense permís de ningú, han hagut de suportar uns quants anys, els més recents, de promoció d'un model de superwoman capaç de fer totes les funcions tradicionals d'esposa i mare, a més de treballar i tenir una projecció social.

Però ves per on, aquests darrers anys, al capdavall, no han estat més que una trampa mortal que, sota l'aparença d'un fals alliberament, ha acabat tornant les dones als estereotips més tradicionals, amb una recuperació enorme del rol de mascle alfa per part dels homes, respecte a les seves parelles. El problema és que tot això ha passat amb una connivència femenina molt majoritària, que ha comprat el patró, sovint sense ni adonar-se (mèrit d'aquells que van vendre el prototip de superwoman com a model positiu, però finalment subjugador).

El paper de la dona més socialment acceptat avui és el d'aquesta superwoman, barreja entre maruja, top model i executiva que, a més, sap fer cupcakes amb una rialla d'orella a orella. Sempre estupenda, ella, i sempre en un discretíssim segon terme. Carn de subproducte televisiu, vaja.

Que exagero? Un exemple: Enguany és el primer any que escolto com alguns programes esportius que informen sobre el Dakar parlen de Laia Sanz en el mateix context que parlen de qualsevol pilot home. Cert que ja fa un parell d'any que se'n parla, però fins ara sempre com a capítol a banda i marginal. Enguany sembla que la cosa pugui anar canviant. Això sí, li hauran calgut 15 campionats del món, tres triomfs al Dakar en categoria femenina o 10 títols europeus, entre altres, i un programa d'"El Convidat", de TV3, no ho oblidem, per aconseguir aquesta visibilitat. La comparació amb Fernando Alonso, per exemple, és insultant.

Igualtat? De què? Laia Sanz no respon al prototipus femení a l'ús, i li costa déu i ajuda fer-se visible.

Comentaris (2)07-01-2014 09:43:36

Entre la ressaca i la mandra

Amb una mica de ressaca i una altra mica de mandra. Així comencem aquest any. Sí, d'acord, ja fa una setmana que hi som, però ben bé és ara que reprenem la rutina, deixant enrere els guarniments i maneres de fer nadalencs i recuperant les rutines quotidianes. I això sempre fa una certa mandra, incrementada en aquest cas pels ressons d'algun que altre excés.

Com que aquesta mena de retorns a la realitat sempre són complicats, caldrà mirar de fer-ho amb una certa calma, i més si tenim la temptació de rellegir la premsa d'aquests darrers dies i comprovar que les properes setmanes vindran marcades per qüestions tan atractives com el rescat encobert de Sacyr i la seva obra marca Espanya al Canal de Panamà (no dubteu que l'acabarem pagant tots nosaltres, per variar), les crides de la Casa Reial perquè s'acabi la instrucció dels casos que l'afecten directament (això de la independència de la justícia cada dia sona més a ciència ficció) i, en clau més propera, entre l'entrada o no d'ERC al Govern (cada dia em temo més que això dels pactes d'estat són només paraules boniques) i una consulta que per més suport popular que tingui comptarà amb l'oposició radical d'aquells que fa dècades que defensen que res canvïi, des de posicions ideològiques suposadament diferents i oposades.

Amb aquest panorama, no em direu que la mandra no està més que justificada. Malgrat tot, pastilleta per a la ressaca, si cal, i apa, via fora, que amb aquests bous hem de llaurar. Tot i que no estaria de més anar deixant alguna que altra bestiola grossa ben enrere, ni que només sigui per salut social (i gairebé mental).

Comentaris (1)07-01-2014 06:19:59

Matí de Reis

Amb ulls mandrosos i encara només mig oberts, hem pogut tornar a comprovar que la màgia dels Reis Mags és enorme. Hem tornat a trobar, com cada any, regals i il.lusions embolicades en papers de colors. I sobretot hem trobat, allà, davall de l'arbre, o en qualsevol raconet, l'afecte incondicional d'aquells que ens estimen.

Aquest any, però, voldria proposar un pacte a ses majestats. Els voldria demanar si és possible que, a més d'aquests regals, i aprofitant que porten camells i camions descarregats, es podrien endur unes quantes coses que fan més nossa que servei, com ara la mandra, l'enveja, l'odi, la intransigència, la mala fe, la ignorància, l'egoïsme, la desesperança, la insatisfacció, la insolidaritat, les rencúnies, la prepotència... la incapacitat de fer feliços a aquells que tenim a la vora, al capdavall. Potser els Reis, amb el seu poder, poden aprofitar tota aquesta energia negativa per alimentar les seves enormes màquines de fabricar il.llusió i aconseguir el millor regal per a nosaltres i per als nostres: nosaltres mateixos, una mica millors.

No sé si faig tard, ni si és possible o no. Però la màgia d'aquests mags és molt poderosa, i aquesta nit és la més adequada per fer realitat els somnis i les fantasies, com bé ens recordava fa pocs dies aquest magnífic article.

Comentaris (0)06-01-2014 07:15:16

Que la fantasia ens acompanyi

Entrem a la recta final del cicle de festivitats nadalenques i ho fem, com no podria ser d'una altra manera, de la mà de la fantasia i de la il.lusió en una de les seves expressions màximes: la nit de reis.

Avui, quan els llums es tanquin i els ulls s'acluquin cansants, es repetirà aquella mena de miracle de cada principi de gener i tres estranys i misteriosos personatges ens deixaran una mica de felicitat i d'alegria en forma d'obsequi.

En uns temps com els que vivim en què el materialisme i el pragmatisme són norma, deixar una finestra oberta a la fantasia, a la imaginació i a la il.lusió s'esdevé absolutament imprescindible. Deixar que llegenda i realitat es fusionin i es confonguin fins a crear una atmosfera realment fantàstica i encisadora és alguna cosa que no podem perdre de cap manera.

Tenim tendència a creure només en allò que veiem, en allò que podem mesurar, i tot sovint ens oblidem que hi ha coses que defugen els nostres racionals principis i, fins i tot la lògica d'ús corrent, i que constitueixen l'entrada a una autèntica terra de meravelles que no tothom nega, com demostra aquest curiós article, ben apropiat per a aquestes dates.

Abandonem, ni que només sigui per unes hores, tota la nostra racionalitat i deixem-nos dur per la fantasia, la màgia i la il.lusió d'aquests tres curiosos personatges que avui visitaran ciutats, viles, pobles i llogarets de tota mena. Perquè tot pot ser possible, si encara som capaços de mirar la realitat amb ulls de nen.

Comentaris (1)05-01-2014 07:21:25

El cercle íntim del ministre

A la meva familia, i m'atreviria a dir que a totes les famílies, hi ha gent amb maneres de pensar diferents, amb aficions diferents i amb gustos i creences diferents; fins i tot ben oposades. Però a la meva familia, i m'atreviria a dir que a totes les famílies, sabem que les persones, l'afecte i l'amistat estan per damunt de les ideologies, les creences i els gustos. Bé, a totes no. Al cercle íntim del ministre Fernández Díaz es veu que no. Al cercle íntim del ministre, les creences i les maneres de pensar passen per damunt de tot i de tothom.

Confesso que vaig sentir una mena de llàstima estranya sentint les paraules de Jorge Fernández Díaz, sobre de la divisió que havia pogut viure entre els seus familiars i amics propers, a causa de la terrible deriva independentista que es pateix a Catalunya i de la monstruosa fractura social que comporta. De tota manera, encara vaig sentir més llàstima perquè no fa gaires setmanes ja vaig sentir les mateixes paraules en boca de la mateixa persona, la qual cosa em fa pensar que més que una vivència, el ministre ens va intentar vendre una mena d'argumentari-ficció unionista, poc convincent, tot sigui dit, per a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú, o amb un mínim de coneixement de la realitat.

En qualsevol cas, ja no sé si és més lamentable la poca solidesa argumentativa del discurs, el fet que qui el defensi sigui una persona que pressumeix de viure a Catalunya (intentant aixi vestir de versemblança les seves paraules), o que qui les pronucïi sigui un destacat membre de l'Opus Dei (i fill de falangista, dit sigui de passada). Però és clar, quan s'està en possessió de la veritat absoluta, la vera fe passa per damunt de persones i sentiments, per tal d'acabar imposant-se a tothom que no hi combregui a ulls clucs. Així ha estat sempre, i això és el que ens ve a recordar el ministre. I per aconseguir-ho tot s'hi val, fins i tot el fanatisme i la mentida.

Comentaris (1)04-01-2014 06:36:56

Aquí ho fem així. Què passa?

Ja sabem que les coses no sempre són el que semblen, però de vegades sí. Concretament, la notícia de la paralització de les obres del Canal de Panamà, liderades per la constructora espanyola Sacyr, segons sembla, atribuïdes al sobrecost de l'obra sobre les previsions incials (i dit sigui de passada, les que van fer-li guanyar el concurs pertinent), no ens ha sorprès massa, segurament perquè estem prou fets a aquestes situacions.

Durant dècades (molts, si ho mirem bé) ha estat pràctica comuna de les grans obres públiques que les empreses presentin propostes i pressupostos molt ajustats, amb la qual cosa s'adjudiquen l'obra i quan, com era de suposar, es constata que l'obra costa molts més diners, es renegocia el contracte a l'alça i llestos (amb el corresponent sobrecost per a les administracions públiques, evidentment).

Què s'aconsegueix, amb aquesta manera de fer? Fonamentalment dues coses: la primera, adjudicar els concursos a empreses afins (o a les que es deuen alguns favors), que sempre presenten propostes molt més baixes que la resta; i la segona, que aquestes empreses aconsegueixin uns guanys molt importants en la renegociació del contracte, ja sense tants controls legals com el concurs inicial.

Ens agradi o no, aquesta és i ha estat des dels anys seixanta del segle passat (posem per cas), la manera com s'han fet a Espanya (i també a Catalunya en moltes ocasions) les grans obres públiques. Aquesta és l'autèntic segell de la marca Espanya, en la construcció pagada per l'administració. I aquesta sembla que és la pràctica que ha volgut aplicar Sacyr amb l'ampliació del Canal de Panamà. A veure com ho explicarà la ministra del ram, que s'ha erigit en mediadora del conflicte.

Quan Catalunya ja no hagi de pagar el tribut a Espanya potser caldria, entre moltes altres coses, començar a esborrar rutines de funcionament més propies del desarrollisme franquista que d'una societat que es vol moderna i competititva.

Comentaris (1)03-01-2014 06:50:10

Desmuntant mentides

Aquest canvi d'any que tot just hem passat ha servit, entre moltes altres coses, per seguir evidenciant la pila immensa de mentides sobre les quals se sostenen la societat i la política espanyoles.

Ja fa dies que han caigut alguns principis que semblaven inqüestionables i que ara ja sabem que només han estat un enorme engany. Sense anar més lluny, allò que en absència de violència es pot parlar de tot (d'independència ja sabem que no), la lletania sobre la modèlica transició espanyola (ara que els organismes internacionals i algun que altre tribunal exigeixen una revisió de com es van blindar els criminals del franquisme), o el paper modèlic de la corona i la seva exemplaritat.

Doncs aquesta darrers mesos, i dies especialment, encara s'han evidenciat més mentides. Com ara:

- Catalunya gaudeix d'un enorme autogovern. Difícil de sostenir quan econòmicament Madrid dicta les normes, quan els tribunals espanyols frenen les normes del Parlament, quan el sistema educatiu l'imposa el ministeri de torn, o quan es vol prohibir la lliure expressió d'un poble. On és aquest amplíssim autogovern?

- La solidaritat entre comunitats. Catalunya paga (o més ben dit, se li pren bona part de la riquesa que genera) perquè regions clarament subsidiades i gens productives puguin viure molt per sobre de les seves possibilitats, mentre nosaltres subsistim amb dèficits molt importants. No és solidaritat, és apropiació de la riquesa aliena.

- El respecte i la lleialtat institucionals. Només cal repassar les carallotades disfressades de discursos de cap d'any, que ens han deixat molts presidents autonòmics. Algú pot imaginar què hauria passat si el president Mas s'hagués dedicat a insultar alguna d'aquestes regions subsidiades i els seus presidents? Doncs ara sabem que n'hi ha que tenen butlla per fer-ho.

- El respecte cap a les llengües i cultures no castellanes, quan el català està clarament perseguit al País Valencià, a les Balears i a la Franja de Ponent, i quan a Catalunya s'està a punt d'acabar definitivament amb la seva presència normal a les aules. Això és respecte? No, això és voluntat d'aniquilació.

Crec que no sobra començar l'any recordant que l'Espanya actual està construida sobre una gran pila de mentides. Especialment crec que val la pena no oblidar-ho aquest any que vindrà presidit per tota mena de distorsions, fins i tot de la història, per mirar de tancar-nos definitivament al corral dels pagadors sotmesos i obedients.

Comentaris (2)02-01-2014 06:32:58

Cordem-nos els cinturons

Més enllà dels bons desigs, dels propòsits que caduquen massa ràpid, de les profecies i fins i tot dels mals auguris, aquest any que tot just acabem d'estrenar, amb tota la prèvia que n'estem vivint des de fa mesos i mesos, crec que es mereix un "cordem-nos els cinturons, que això es mou".

I és que més enllà dels pronòstics i de les prediccions, la realitat ens demostra que, d'una manera o altra, sempre acabem sent una mica responsables del nostre destí. Per això, justament per això, vull compartir el desig que aquest any sigui aquell en què puguem veure fets realitat tots els nostres somnis, totes les nostres il.lusions, ni que sigui en la mesura en què sapiguem trobar motius d'esperança i d'alegria en tot de petits detalls, de petites victòries, que massa sovint ens passen desapercebudes i que val la pena no deixar escapar. Penso que així, victòria a victòria, somni menut a somni menut, podrem assolir tot allò que tant desitgem. Només així podrem enlairar-nos com realment sempre hem somiat.

Que aquest 2014 sigui realment el millor any de la nostra vida, de la de cadacú i de la de tothom (fins que un altre no el superi).

Us desitjo un magnífic i il.lusionant any, i ja posats, al costat d'aquells que més estimeu. Encarem-lo amb esperit d'aventura i de descoberta, perquè les nostres il.lusions (i tothom se'n sap les seves) prou que s'ho valen.

I agafem-nos fort, que tenim dotze mesos per davant.

Comentaris (2)01-01-2014 07:45:49