login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

El poder de la memòria

Fa uns dies, l'alt comissionat per a la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, ens va regalar una d'aquelles frases que diuen molt, moltíssim, amb molt poques paraules. La frase en qüestió era: "es bueno que los niños no sepan quien fue Franco".

Difícilment es poden dir més coses (i més antidemocràtiques) amb menys paraules. La resposta a la dictadura, la repressió i els crims del franquisme, segons l'alt comissionat, és l'oblit.

Si partim d'aquest principi, té tot el sentit del món que el govern del PP carregui contra la justícia universal, contra la memòria històrica i, fins i tot, que s'enfronti a l'ONU per defensar la seva negativa a investigar el franquisme, parapetat al búnker de les autèntiques lleis de punt final que es van aprovar els primers anys de la transició.

Manipular la història sempre és una excel.lent manera de manipular les voluntats de la societat. Si els defensors de l'Espanya eterna i una ho fan amb la seva, com ens hauria de sorprendre que neguin la nostra?

Més motius per sortir corrent d'aquest lloc on la resposta als crims feixistes és el silenci, l'oblit i la manipulació descarada de la història, fins i tot de la més recent i ben documentada. Com pot ser de perillosa, la memòria.

Comentaris (2)27-02-2014 09:33:38

Imatges que fan angúnia

La història ens demostra la importància de la burgesia en els processos de canvi social (de revolució, fins i tot). Per tant, la posició de la burgesia, de qualsevol país, vulguem o no, acaba sent prou important per intuir cap a on camina una societat concreta en cada moment.

Per aquest motiu, la foto dels representants del ben o mal anomenat Puente Aéreo, a Barcelona, amb el príncep Felip, justament a casa del Comte de Godó -curiós representant d'aquella curiosa noblesa espanyola sorgida de la burgesia catalana, encara no fa un segle- confesso que m'inquieta.

La imatge diu moltes coses, però abans que res ens mostra dues dotzenes d'homes (evidentment, cap dona entre el selecte grup), vestits de gris uniformitzador, com si d'una curiosa cort, més o menys provinciana, d'un príncep hereu, segurament campechano com el seu pare, es tractés.

Diu la dita castellana (molt adequada la procedència, en aquest cas) que reunión de pastores, oveja muerta. Si pensem que el gran conflicte entre l'Estat Espanyol i Catalunya, ara mateix, és polític, aquesta foto purament empresarial, on no hi ha cap representant polític ni d'una banda ni de l'altra, excepció feta del príncep i de les fosques influències sobre els governs de la resta de retratats, no pot augurar res de bo.

Per un altre cantó, si mirem la demanda majoritària de la població i la posició que ja han expressat algunes -per no dir totes- de les persones de la foto, no sembla que la cosa pinti massa bé, a banda que tenim una nova evidència de la distància creixent que cada dia separa més la ciutadania i les elits econòmiques.

Mala peça al teler, o simple estratègia? El temps ho dirà.

Comentaris (1)26-02-2014 13:12:58

Diguem-ne fanatisme

El diccionari ens diu que fanatisme és, entre altres coses, l'entusiasme excessiu a favor d'una creença. A partir d'aquesta definició crec que és totalment legítim afirmar que el ministre Fernández Díaz és un fanàtic de les seves creences. Tan fanàtic que no s'està de demostrar-nos constantment com és de fàcil passar la ratlla que separa (o que hauria de separar) el terreny d'allò que un creu i l'exercici de l'activitat professional.

La darrera mostra la tenim en la concessió a la Mare de Déu Maria Santíssima de l'Amor per la Medalla d'Or al Mèrit Policial. Per més que es vulgui justificar que els mèrits són de la confraria de la verge en qüestió, la imatge d'un ministre d'un govern d'un suposat estat aconfessional (o això diu la Constitució) condecorant una Mare de Déu, amb la més alta distinció policial, ens deixa molt seriosos dubtes sobre la qualitat democràtica (i intel.lectual, inclús) del personatge i del seu entorn.

Res a objectar des de les altes jerarquies eclesiàstiques, evidentment. Una demostració més de la bona sintonia església catòlica - Estat Espanyol. Com en els vells temps, si fa no fa. No oblidem que aquest no és el primer cop que diferents membres del govern actual parlen d'intervencions divines en favor de les seves polítiques. Es veu que de res no va servir la pregunta parlamentària d'Amaiur al Congrés, fa pocs dies.

Aquesta és la imatge que defineix l'Espanya actual, ho vulguin admetre o no. Una imatge casposa, rància i fanàtica. Cada dia ens sobren més arguments per voler ser-ne molt lluny. Com no hem de poder votar, segons la llei, si fins i tot permet condecorar una Mare de Déu?

Comentaris (1)25-02-2014 08:54:39

Mentir

Sant Agustí va identificar vuit tipus de mentides: Les que es diuen en l'ensenyament religiós, les que fan mal i no ajuden ningú, les que fan mal però ajuden algú, les que es diuen pel plaer de mentir, les que es diuen per complaure algú, les que no fan mal i ajuden algú, les que no fan mal i poden salvar la vida d'algú i les que no fan mal i protegeixen la puresa d'algú. Per la seva banda, Sant Tomàs d'Aquino reduïa la llista a tres: les útils, les humorístiques i les malicioses.

Així doncs, la mentida, des de ben antic, és diversa i, fins i tot, admissible segons la finalitat que pugui perseguir. Però situats en el Segle XXI, la mentida torna a prendre un protagonisme que potser mai no ha perdut, però que hem relativitzat, en alguns moments.

El penós espectacle de polítics mentint, incomplint promeses, amagant i destruint veritats... és moneda d'ús corrent.; tan corrent que hem arribat a admetre la mentida com a part de l'exercici de la política. També menteix la premsa, i amb quina desvergonya determinats mitjans. Però no ens és cap problema, perquè ja ho donem com a part substancial d'algunes línies editorials. Tothom menteix, o tothom amaga la veritat, si voleu. Ja no ens sorprèn. Però la pregunta és per què?

Tornem a Sant Tomàs. Per utilitat? sense cap mena de dubte, ja sigui per mantenir-se al poder, o per arribar-hi, o bé per vendre més o per guanyar audiència. Per fer broma? de tant en tant -poc-, i en contextos molt informals. Amb intenció maliciosa? Sense cap mena de dubte. I habitualment com a complement de la primera, ja que és freqüent que aconseguir alguna cosa (utilitat) impliqui també fer mal o destruir algú altre. D'això, a Catalunya en tenim bons exemples.

I tota aquesta reflexió ve a propòsit de la gran mentida de Salvados amb motiu de l'aniversari del 23F, i de les seves finalitats. Utilitat? Indiscutiblement el fals documental ha servit per crear debat i per qüestionar veritats potser massa assumides (i per guanyar una enorme quota d'audiència, no ho oblidem). Per fer broma? Segur que també, i d'alguna manera per treure ferro (si és que es pot sense frivolitzar) a uns fets dramàtics. Per fer mal? Això ja no ho tinc tan clar, perquè a mi em va acabar semblant, el missatge de fons, una nova constatació que la veritat no la sabem (i potser no la sabrem mai) i un nou refermament de les icones de sempre (positives i negatives) d'aquells fets, contribuint, d'aquesta manera, a mantenir la veritat oficial.

Sigui com sigui, l'engany és omnipresent i prou fàcil de construir, com ens recorda Jordi Évole. El gran problema és arribar a saber quan se'ns menteix, i per què. I això és molt més complicat.

Comentaris (1)24-02-2014 10:38:28

Això només pot passar a Espanya

Això és Espanya: un lloc on un primer pas cap al desarmament d'una banda amb dècades de trajectòria criminal, supervisat per observadors internacionals, és titllat de farsa per tota la maquinària periodística de propaganda de l'Estat, al mateix temps que converteix els observadors en sospitosos d'alguna cosa, ja que se'ls cita d'urgència a l'Audiència Nacional. Encara resultarà que seran col.laboradors amb banda armada.

Costa molt (suposant que sigui possible) trobar un cas similar en qualsevol altre lloc del món. Fa l'efecte, i aquest és el drama, que no es vol que ETA desaparegui. Segurament, la situació actual és l'òptima: absència total d'atemptats, però tensió política constant promoguda pel govern, els seus mitjans afins, i algunes de les lamentablement manipulades associacions de víctimes.

Citar a l'Audiència Nacional els observadors internacionals és una provocació que només es pot entendre des de la desesperació d'un estat que es queda sense un dels seus grans arguments polítics: la persecució del terrorisme, i fa el que pot per demostrar fermesa, a risc de caure en actituds oposades a la justícia internacional. O és que cap tribunal ha cridat mai a declarar els negociadors dels diferents governs, tal del PSOE com del PP?

Davant d'aquesta realitat, contrasta el missatge de l'expresident nordamericà Bill Clinton, que alguna cosa sap de conflictes armats i dels seus processos de resolució. Segurament molta més que la d'un ministre fanàtic capaç de fer una roda de premsa per manifestar la seva oposició a un comunicat que encara no s'havia fet públic: el d'aquest primer desarmament. Una actitud prou reveladora.

Espanya s'aferra al seu enemic necessari, igual com s'entesta a intentar crear tensió social per convertir en conflicte social el pacífic procés català cap a la independència. La democràcia espanyola cada dia fa més l'efecte que no sap sobreviure sense un clima de tensió permanent, on desplegar les seves polítiques encara hereves del franquisme (i aquests darrers anys en tenim exemples a manta). Però tot sembla indicar que ara, ni en un cas ni en l'altre, se'n sortirà. Tots dos són irreversibles.

Comentaris (0)23-02-2014 07:29:34

Passió

Si hi ha alguna cosa que ens pot ajudar a descriure (i a comprendre) la joventut, els vint-i-pocs anys, per exemple, jo diria que ben bé pot ser la passió, aquesta força irrefrenable que empeny a fer les coses com si fossin les úniques possibles, o a dedicar totes les energies a qualsevol objectiu, a qualsevol il.lusió, talment com no hi hagués res més al món.

Els anys van esvaint aquest apassionament, i van portant la calma, la reflexió, la maduresa, si voleu. D'això, al capdavall, n'acabem dient experiència, i en fem valor important i socialment apreciat.

De tota manera, si volem ser honestos, qui, a una certa edat, no voldria poder tornar a estimar, a treballar, a llegir, a aprendre, a il.lusionar-se, a viure, al capdavall, amb la passió de la joventut? I és que segurament és aquesta força incontrolable la que realment fa avançar el món i assolir allò que, a priori, podia semblar impossible, tant a nivell personal com col.lectiu, tant a nivell sentimental com professional. Si mireu una mica, segur que trobareu algú així a prop vostre; i oi que encomana vida només veure'l?

Avui em ve de gust dedicar unes línies a aquelles persones que, ho admetin o no, estan obrint els ulls al món, en el seu sentit més ampli, que per això mateix viuen cada minut amb la intensitat pròpia de la joventut i que són capaces d'exaltar-se amb cada nou descobriment, d'enamorar-se de cada nova experiència, o de proclamar com a vocació de la seva vida cada nova descoberta. Només així, només amb tota aquesta rauxa meravellosa desfermada, es deu poder arribar, al cap dels anys, a una maduresa realment satisfactòria, carregada d'experiències i de saviesa.

Si us plau, intentem no deixar mai d'apassionar-nos. Perquè només amb aquestes espurnes, ni que només sigui, de passió podrem arribar a ser allò que vulguem ser, i no cap altra cosa.

Comentaris (1)22-02-2014 13:18:44

Només ens faltava aquesta

Aquesta setmana ens ha deixat alguna que altra notícia extraordinària (en el sentit de no habitual), a banda de moltes altres que ja no sorprenen ningú, com ara la dèria de la gent de Ciutadans amb les comparacions amb el nazisme, un nou posicionament dels socialistes suposadament catalans contra Catalunya, o l'autisme del ministre Fernández (disfressat de fermesa) sobre l'evident fi d'ETA, demostrant així fins a quin punt la necessiten com a argument polític.

Però la gran notícia gens habitual ha estat la presentació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per part de Manos Limpias, d'una querella contra el president Mas per, si fa no fa, alta traïció a l'Estat Espanyol. No és novetat que aquesta gent es querelli contra qualsevol cosa que soni a catalana, però personalitzar tot els mals en la figura del president i portar-lo als tribunals és novetat.

Ara, la meva pregunta és: acceptarà el Tribunal la querella? En cas afirmatiu, tindrem un sidral jurídic més que considerable i un precedent que embrutarà definitivament la qualitat democràtica de la justícia (i en bona part del sistema polític) espanyola. En cas negatiu, costarà molt mantenir oberts alguns processos contra posicionament de les institucions catalanes, la qual cosa desmuntarà aquest artifici polític i jurídic que fa dir a la Constitució allò que es vol, d'acord amb els interessos mesetaris.

I encara més: una hipotètica imatge del president de la Generalitat emmanillat o escortat cap als jutjats per la Guàrdia Civil, que ningú ho dubti, seria la icona definitiva de la nostra independència immediata. Potser Manos Limpias i tots aquells que hi són al darrere, un cop més enduts pel fanatisme, no han sabut valorar la força, tant aquí com arreu del món, que té un màrtir polític que ho és, senzillament, per demanar el dret a votar lliurement.

Aquest cop, la singularització i personalització d'un conflicte de segles en una sola persona, el president Mas, pot sortir molt cara. I no als catalans, que sabem (i sabrem) respectar i defensar les nostres institucions pròpies i democràtiques, molt més enllà de les ideologies particulars.

Comentaris (1)22-02-2014 06:36:58

Fets, no paraules (un cop més)

El president José (o Jose, no sé) Montilla va viure els seus anys daurats (presidencialment parlant) a cavall del lema "fets, no paraules". Bon lema, sense cap dubte.

Ara, el seus col.legues del Congrés dels Diputats han fet bo aquest eslògan, tot votant, al costat d'UPyD, entre altres com ara el PP, contra les monstruositats secessionistes de la Generalitat. Això són fets. Els discursos de Navarro i els seus acòlits, amb prou feines, paraules.

Cada dia que passa tinc més clar que tot aquest procés que estem vivint ens està deixant una claredat política que només fa uns anys que no hauríem pogut ni imaginar. Algú és capaç d'intuir què poden arribar a fer aquests que s'han situat enfront de nosaltres i no al costat, si mai tornen a governar Catalunya?

I ara que vinguin parlant i volent donar lliçons, aquesta gent, que els recordarem les seves accions. Fets, senyors i senyores del PSC (si encara existeix), fets i no paraules (cada dia més buides).

Qui serà el següent?

Comentaris (2)20-02-2014 14:56:35

Pel cas que els faran...

Mentre a Catalunya es pot desmuntar el sistema educatiu vigent, per tal d'afavorir (teòricament) quatre alumnes que demanen l'espanyol com a llengua vehicular, al País Valencià són 14.000 els alumnes que no podran accedir a l'educació en la seva llengua.

No deixa de ser curiós el poc respecte del govern popular cap a uns quants milers de famílies i la dedicació que apliquen a quatre pares, en un altre territori. Es veu que el que és dret en algun lloc, no passa de desig en un altre. I aquests són els que parlen d'eliminar diferències.

La resposta de pares i docents ha estat clara i contundent. Tan clara i tan contundent com la sordesa de la classe política (PP i PSOE, perquè també en aquesta matèria les diferències són pràcticament imperceptible).

Sigui com sigui, la realitat és la que és, i la Constitució consagra l'obligació de saber l'espanyol, no el català. Per tant, com diria la diputada Fabra: "que se jodan".

Aquest és l'autèntic marc legal constitucional. Les proves, a Catalunya i al País Valencià (entre altres) són més que inqüestionables.

Vist el panorama, i si volem subsistir i conservar el dret a aprendre en la nostra llengua, cal que fem les maletes sense badar gaire, que aquestes situacions, en pocs anys, es poden tornar irreversibles.

Comentaris (0)18-02-2014 12:05:51

Sobirania què?

Comença a haver un tip de gent que s'omple la boca amb allò de la "sobirania popular", quan en realitat volen dir la sobirania de les urnes que els atorga carta blanca per fer i desfer al seu gust durant uns quants anys.

I no m'estic referint a l'abús de les majories parlamentàries (especialment si són absolutes, però no només en aquest cas) sinó al menyspreu creixent cap a la voluntat de la ciutadania. Lamentablement, ja ens hem acostumat a les declaracions d'alguns partits que s'autoerigeixen en portaveus d'una suposada majoria (ni que siguin només quatre gats) o que actuen amb absoluta ignorància dels seus compromisos programàtics.

També ens hem anat acostumant a aquesta manera tan curiosa de legislar que només té en compte equilibris polítics, de partit, o interessos ideològics, deixant totalment al marge les necessitats més bàsiques, especialment de la ciutadania i dels més febles.

I ara, finalment, arriben les associacions empresarials, entre d'altres, i defensen la seva suposada missió: crear riquesa i ocupació, per desmarcar-se del que els ciutadans reclamem (començant, curiosament, per riquesa i ocupació). Ara que sabem que les distàncies entre rics i pobres cada dia són més grans, les seves paraules adquireixen un to d'indecència imperdonable.

De tot plegat, uns i altres, en diuen democràcia. Segur? Tinc els meus dubtes, a la vista de com ens ignoren, de manera sistemàtica. A mi em sona molt més a despotisme (afegir-ne "il.lustrat" em sembla excessiu, vist el nivell general). També en podríem dir "tirania" o "explotació", segons el cas.

Comentaris (0)18-02-2014 11:53:50

Seguint els mestres

A Catalunya, tot sembla indicar que s'està posant en marxa una estratègia de destrucció social i cultural massiva, inspirada en els grans mestres en la matèria: el PP al País Valencià i les Illes, però aquí, a més, amb la impagable connivència de Ciutadans i el silenci còmplice del PSC.

M'estic referint als moviment que tenen per objectiu desmantellar el nostre sistema de mitjans de comunicació públics. Ara que el sistema escolar català tal i com l'hem conegut fins ara, està -ho vulguem admetre o no- tocat de mort, li arriba el torn a la televisió i a la ràdio.

Primera fase: proclamar als quatre vents que els mitjans públics, i TV3 com a buc insígnia, són instruments d'adoctrinament i que la seva activitat és tota una incitació a l'odi (que són ETA, vaja).

Aquest és només el principi. Preparem-nos a veure, en el futur més immediat, tota mena de declaracions, tertúlies, articles i reportatges als mitjans, preguntes parlamentàries... i finalment, algun recurs, querella o similar que permetrà que un tribunal qualsevol obligui a incloure-hi quotes de programació en castellà, per exemple, o a que es demani expressament el tancament d'aquests mitjans perquè són un malbaratament injustificable dels recursos públics "que ens dóna Madrid".

El procés d'involució no s'atura. Reconquerida l'escola, ara toca la tele, igual com ha passat als territoris amb qui compartim idioma.

Perquè volem que els mitjans públics puguin seguir tenint el nivell de qualitat dels nostres, i millorar-lo any rere any, ens cal marxar, tan aviat i tan lluny com puguem, d'Espanya.

Comentaris (1)16-02-2014 07:47:58

I si la felicitat fos ben a prop?

D'acord que els temps són difícils i que seguretat i l'estabilitat són paraules que sonen tan antigues o tan fantàstiques com els contes a la vora del foc i les històries de bruixots.

De tota manera, malgrat totes les dificultats, hi ha gent que encara és capaç de sentir que un menú del dia pot ser un banquet exquisit, que una tarda de tele i DVD pot ser el més gran dels espectacles, que un utilitari pot ser el seu prototipus desitjat, que una feina que tot just dóna per anar fent pot ser un ofici, que passejar per un lloc poc habitual pot ser el més exòtic dels viatges, o que un dia de festa pot ser unes autèntiques vacances.

Obriu bé els ulls, perquè si teniu la sort de conèixer una persona així, segur que descobrireu que la vida és molt més senzilla que no ens pensem i que, bona o dolenta, pot ser meravellosa, i que l'autèntica riquesa no és allò que ens han venut.

En justa correspondència, si trobeu una persona amb aquestes característiques, valoreu-la com la persona feliç (en la més noble accepció del terme) que és, una persona que encomana optimisme, que sap fer extraordinari tot allò que molts només troben rutinari i mediocre. Una persona, al capdavall, que fa que viure valgui realment la pena.

Comentaris (1)16-02-2014 07:01:56

Qui parla de mentir?

Aquesta setmana passada ens ha deixat una contundent crítica de la vicepresidenta del Govern d'Espanya al document de la Generalitat que vol explicar al món la legitimitat del procés català, en resposta al megapamflet que el ministre Margallo (aquell que pel que sembla té com a prioritat treure's greix abdominal).

Sáenz de Santamaria no s'ha estat de parlar de desinformació i mentida, a propòsit del document en qüestió. Curiós, de tota manera, aquest rampell de defensa a ultrança de la veritat per part d'una alta representant d'un govern, i d'un partit, que han fet de la mentida argument d'actuació política permanent. No oblidem que van mentir miserablement en campanya prometent tot allò que només els va costar uns pocs mesos ignorar, que han mentit constantment respecte al finançament del seu partit, respecte als morts de Melilla, respecte a la realitat catalana i la seva suposada inestabilitat social, respecte a la realitat econòmica, als impostos, a les retallades salarials, als seus èxits estalviadors (fins al ridícul si cal)... i podem seguir amb una llista immensa de mentides que, per ella mateixa, ja justificaria la dimissió de tot el govern, si encara li quedés una mínima dignitat.

Ara el pas que els toca donar és seguir manipulant la història (la nostra i la seva, dit sigui de passada) i la voluntat dels tribunals, per fer encara més grossa la seva mentida, titllant de mentiders els altres; això sí, sense absolutament cap argument ni cap raonament (ho remarco) que la mera infàmia per avalar les seves afirmacions. Com es pot tenir tanta barra?

Perquè no volem viure sota un govern que menteix, fins i tot qualificant de mentiders els adversaris, ens cal un estat nou.

Comentaris (2)15-02-2014 07:24:32

També per l'energia.

No cal fer massa memòria per recordar quan el govern espanyol de torn apostava (o això va dir) per les energies renovables com a motor d'una nova economia espanyola alternativa (o complementària) a la de la totxana i del turisme.

On han quedat totes aquelles proclames, declaracions en favor de l'equilibri ecològic, el desenvolupament sostenible i bla, bla, bla? Ara ho sabem: han quedat en res, en fum, com gairebé tot el que van prometre els governs Zapatero i com tot el que presentava en campanya l'actual govern Rajoy.

Primer van ser les plantes d'energia solar les que van veure com eren abandonades per uns governs que les havien impulsat; després, l'autoconsum i els panell solars domèstics; i ara els arriba l'hora a les plantes de cogeneració a partir de purins. No cal dir que Catalunya surt molt tocada amb tota aquesta bateria de mesures que deixen a l'estacada les renovables, per tal de mantenir la situació de privilegi de les instal.lacions que consumeixen combustibles fòssils (cars i limitats, dit sigui de passada).

I si algú pensa que la cosa és una tonteria de quatre progres eixelebrats, aquests dies hem sabut que l'emirat d'Abu Dabi ha demandat Espanya per les seves mesures contra les renovables.

Digueu-me malpensat, però on són tots aquells antics alts càrrecs de tots colors? Als consells d'administració i similars d'empreses verdes? Ah, no! a Repsol, Endesa... (passo de repassar la nòmina d'aquesta autèntica galeria de la vergonya, encapçalda per expresidents del Govern espanyol).

També en matèria energètica ens sobren motius per sortir d'Espanya. I anem sumant.

Comentaris (0)13-02-2014 09:59:07

Les millors ulleres, un mirall.

Els partits que fan bandera del seu unionisme, a Catalunya (Ciutadans, PP i PSOE), ja fa dies que s'han posat les ulleres de veure perquè s'han adonat que sí que passa alguna cosa amb això del dret a decidir, del català a l'escola i tot allò que conforma el poblema catalán, i cal neutralitzar-ho com sigui.

De moment, l'estratègia va oscil.lant entre la negativa a tot, les amenaces de tota mena i l'insult sistemàtic, sempre amb l'objectiu final de la recentralització de l'estat. Gens malament com a resposta a un procés que, segons ells, és una quimera impossible.

Ara, però, Ciutadans es despatxa equiparant Somescola amb Franco i titllant de franquista el lema "Un país, una escola, una llengua", tot defensant, de passada, que cal revisar la immersió lingüística perquè porta tres dècades en funcionament.

Dues preguntes només: La primera: Com els pot semblar malament un lema tan unionista (tan franquista, segons les seves paraules) a ells, que són els de mejor unidos? I segona: Si cal desmuntar la immersió perquè porta trenta anys aplicant-se, com poden defensar la vigència de la Constitució, que en porta uns quants més i que serveix per justificar qualsevol aberració?

Definitivament, cal que es treguin les ulleres de veure i que les substitueixin per miralls. Així veuran millor la realitat i reconeixeran els paral.lelismes més que evidents amb un franquisme que han decidit ressucitar.

Comentaris (1)13-02-2014 09:43:17

Aquesta és nova

Anem ampliant la col.lecció d'insults i qualificatius diversos referits als catalans en general i, molt especialment, als nacionalistes, independentistes i tota aquesta fauna.

La novetat que cal afegir a nazis, proetarres, insolidaris, feixistes, tancats de mires, subversius, molt nostres, provincians, ignorants, inconstitucionals... és, per obra i gràcia de la número dos d'UPyD a les eleccions europees, ni més ni menys que "plaga de tèrmits".

El cert és que no sé què és més significatiu, si això de "tèrmits" o la idea de "plaga". En qualsevol cas ja sabem què cal fer amb les plagues, ja siguin de tèrmits o de qualsevol altra mena. Efectivament, exterminar-les.

Com en diria, la senyora Pagazaurtundua, d'aquells que promouen l'extermini total d'una espècie, com ara la que prolifera fins a esdevenir plaga?

I deixo aquí la pregunta. Val a dir que la resposta em sembla ben evident, si és que encara no ha perdut de tot la memòria històrica, o el senderi (que també podria ser).

Comentaris (0)12-02-2014 14:10:16

Fins on? (i fins quan?)

A la vista de les iniciatives polítiques del PP, hi ha una pregunta que flota a l'ambient: on volen arribar?

En aquest parell d'anys llargs de legislatura els populars han fet miques els drets laborals dels treballadors; han abaratit els acomiadaments de manera vergonyosa; han donat tot el crèdit que han volgut als bancs; han empobrit la societat fins a xifres pròpies de fa tres dècades; han iniciat un procés de recentralització de l'estat que apunta a la destrucció del sistema autonòmic; han reobert el debat no ja sobre les condicions de l'avortament sinó sobre l'avortament mateix; estan preparant una legislació que perseguirà qualsevol tipus d'oposició al carrer, a les xarxes i allà on sigui; han retallat els pressupostos d'educació i d'investigació de manera que costarà dècades recuperar posicions, si mai aspiren a tenir un mínim de competitivitat; han eliminat el principi de justícia universal, per tal de deixar impunes crims contra la humanitat; han destrossat el món de la cultura, llevat, evidentment, de la compravenda d'objectes artístics i dels toros; han desfermat una autèntica croada contra el català, a tots els territoris allà on es parla; han fet tornar el fantasma de l'emigració massiva de joves en busca d'una oportunitat i d'un futur; han fet pràctica habitual de la deslleialtat institucional; han fet créixer, i de quina manera, la distància entre rics i pobres; han posat tot un sistema judicial al servei d'objectius partidistes... i per sobre de tot, encara ens volen fer creure que això és progrés, que les coses van bé, que la crisi econòmica ja és història i que són més demòcrates, respectuosos i tolerants que ningú.

I podem seguir i seguir repassant les glòries d'aquest nefast govern. Al final, sempre arribarem a la mateixa pregunta: fins a on volen arribar? en què ens volen convertir? i jo afegiria: fins quan volen retrocedir en el temps? Esgarrifa pensar-hi. De moment no ens trobem tan lluny de fa 30 anys (i en segons què, molt més enllà, encara). I seguim enrere, sense cap ombra d'oposició capaç de contruir una alternativa.

Tenim el dret legítim de mirar endavant i de mirar al futur i no al passat. I per això, també, ens cal marxar d'aquesta Espanya anacrònica i retrògrada.

Comentaris (1)11-02-2014 12:01:54

Espanya, de cine

Ho reconec, no vaig aguantar la gala sencera de lliurament dels Premis Goya. Ja sabem que aquest tipus d'acte són difícils de fer mínimament entretinguts pel que tenen de repetitiu: finalistes, premis, agraïments... però, francament, aquest any s'han superat, amb un Manuel Fuentes al capdavant gens inspirat, o potser esclau d'un guió més que mediocre. Per cert, tampoc és que recordi cap actuació especialment memorable d'aquest home, ara que hi penso.

Això a banda, vull remarcar un parell de detalls que prou significatius de la realitat espanyola i de la del seu cinema:

En primer lloc, la més que covarda absència del ministre. Molt més covarda i miserable quan hem sabut que la gran reunió que tenia programada l'endemà l'havia promogut ell mateix. Tota una declaració de principis governamentals respecte al cinema i a la cultura en general.

En segon lloc, el patrocini d'una ETT, amb una curiosa oferta de feina inclosa. Val a dir que aquest patrocini va rebre una interessant resposta, en el moment del lliurament del premi al millor curtmetratge. Digueu-me perepunyetes, però veure el premi al millor curt (autèntica escola de pràctica cinematogràfica) amb el logo d'una ETT al costat diu molt del futur dels creadors.

Aquesta és l'Espanya actual: desinterès polític per la cultura, mediocritat en els seus grans actes i precarietat laboral. Ni el millor guionista podria igualar-ho.

Comentaris (1)10-02-2014 09:14:16

Balanç

Diumenge, d'una manera o altra, és el dia que ens serveix per tancar una setmana i encetar-ne una altra i, vulguem que no, de fer balanç dels darrers dies, amb l'esperança que tinguin continuïtat o amb el desig de canviar-ne el signe.

En el meu cas aquesta darrera ha estat una setmana estranya en què l'atzar de la descoberta i, sobretot, la complicitat inesperada dels més propers ha fet que un dimecres qualsevol esdevingui festa de guardar (de guardar en la memòria per sempre) o que un dijous, sense alterar la rutina de la feina i tot plegat, pugui tenir regust de vacances.

De vegades tot allò que tenim de bo al voltant es conjura per demostrar que qualsevol dia pot ser un dia especial, i que més enllà de la quotidianitat hi ha tot un univers per descobrir.

Fer balanç del que sigui, en aquest cas d'una setmana, i descobrir que has rebut molt més del que mai hauries pogut imaginar és una excel.lent manera d'encarar els propers set dies amb il.lusió.

Comentaris (0)09-02-2014 06:49:24

Amb l'únic afany de destruir

Sempre s'agraeix la claredat. En aquest cas, la de la consellera de Cultura valenciana que afirma, sense cap rubor, que la definició en un diccionari del nom de la llengua que es parla al seu país és una qüestió jurídica, no filològica i, en un exercici d'hipocresia imperdonable, ni política.

Ras i curt: un jutge pot carregar-se tots els estudis i conclusions compartides de la romanística i, a més, sota l'empara d'un govern capaç d'omplir-se la boca amb allò de la separació de poders.

Un pas més de la política involucionista: posar el sistema judicial al servei dels seus interessos, ni que sigui contravenint qualsevol norma, com en el cas de l'Estatut de Catalunya, per carregar-se un sistema d'immersió lingüística lloat pels experts en educació d'aquí i de fora i amb unes quantes dècades d'aplicació pacífica, o qualsevol unanimitat científica, com en el cas del nom de la llengua del País Valencià.

El rerefons de tot plegat? No ens equivoquem, no és la llengua. És posar una càrrega de profunditat a la pau social i a la convivència que, per exemple, ha ajudat a construir una única xarxa escolar pública a Catalunya. Ara, quan aquest equilibri es trenca i ens tocarà patir una doble xarxa a dins dels propis centres (o una de sola, si així ho demanen quatre pares inconscients, contra de la voluntat majoritària de la resta i dels propis projectes educatius) la cosa pren tints d'autèntic drama. I no som els independentistes els que l'hem provocat.

Com va dir Gardel: "veinte años no es nada". Per a aquest gent, ni vint, ni trenta, ni cap, si es tracta de destruir.

Cada dia que passa és més evident que ens cal marxar, senzillament, per sobreviure.

Comentaris (2)07-02-2014 14:37:59

Qui respon pels morts? Ningú.

Em sembla que, aquest cop, ni Santa Teresa ni cap relíquia no poden treure ni una mica de responsabilitat del ministre del ram, Jorge Fernández Díaz, sobre el drama de Ceuta. Bé, llevat dels seus col.legues de partit, als quals ja els deu estar bé tot plegat.

Més morts a la costa. Gent que fuig de la misèria en busca d'un futur mínimament digne, ni que sigui en una terra que no els vol. Aquest cop, però, sembla que les morts haurien pogut ser evitades, perquè la causa no ha estat un temporal, ni res per l'estil. Tot apunta al comportament de la Guàrdia Civil, que hauria disparat amb bales de goma i pots de fum contra unes precàries embarcacions (per dir-ne d'alguna manera).

Fins i tot el Ministeri ha hagut de canviar una primera versió oficial i admetre l'ús de materials antiavalots contra uns immigrants indefensos. I això és greu. És molt greu, molt inhumà i absolutament impropi d'un país que aspira a ser reconegut com a democràtic. De tota manera, cap assumpció de responsabilitats, no fos cas, per més morts que hi hagi. Al cap i a la fi, eren pobres, africans i il.legals. Res de nou en les maneres de fer contra la immigració.

No fa gaires dies el mateix ministre reconeixia "casos puntuals de devolucions il.legals" d'immigrants. Crec que li podem demanar al ministre si val el mateix argument davant d'una inspecció del seu col.lega d'Hisenda, per exemple (nosaltres ho declarem tot menys alguna cosa que s'escapa del que diu la llei. Però tots contents, oi?).

Cadascú que hi posi els qualificatius que li semblin més adequats. Per la meva part, trobo indigne mantenir un ministre com aquest, un govern com el que li dóna cobertura i un país que assumeix tot plegat com a normal.

També per això ens cal marxar i construir un futur nou i millor, que no ha de ser tan difícil.

Comentaris (1)07-02-2014 13:47:01

10.001 nits

Un recurs habitual en la literatura és presentar una història que serveix de marc per a moltes altres històries. Segurament, l'exemple més clàssic és "Les 1.001 nits", una obra realment universal, i més si pensem en els rastres que ha anat deixant en la literatura posterior d'arreu.

Però més enllà de la ficció, també hi ha històries que, al capdavall, potser no són res més (ni genys menys) que el marc par a milers i milers de noves històries que van construint la realitat. 10.001 nits (que no 1.001) són un termini més que prudencial per valorar la bondat d'una decisió, d'un compromís.

10.001 nits impliquen el mateix nombre de dies; el mateix nombre de matins per descobrir i de capvespres que recordar. Per a molts, fins i tot, 10.001 nits són tota una vida. Per a d'altres, un temps preciós que cal continuar incrementant, perquè encara hi ha moltes, moltíssimes, històries noves per viure i molt especialment per compartir.

Avui em perdré entre les pàgines d'un conte ben real, en aquesta nit 10.001. Fins dissabte.

Comentaris (1)04-02-2014 11:19:24

Ben bé, tot ve a ser el mateix.

El govern del País Valencià acaba de perpetrar un nou atemptat contra la ciència, en deixar sense data la presentació del nou Diccionari Normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. El motiu? Senzillmanet que el nou diccionari reconeix la unitat de la llengua catalana, una qüestió lingüisticament inqüestionable.

Però ja sabem que d'un temps ençà la política, la més baixa, rastrera i misserable de les polítiques, ha entrat arreu, a imposar la seva llei. En l'àmbit de la llengua n'hem vist els efectes a tots els territoris de parla catalana, ja sigui directament, com en el cas que ens ocupa, ja sigui de la mà de les instàncies judicials, com en el de la immersió lingüística.

Llegint la notícia d'aquest nou atemptat a la raó, he pensat que la postura del PP (i la del PSOE) respecte a la consulta catalana no és tan diferent. En un cas es nega la realitat científica i, en l'altre, la realitat democràtica, que té els seus fonaments en la capacitat d'escoltar -i d'acceptar- la veu de la majoria, expressada, també, més enllà de les cites electorals.

La gran política del PP (i massa sovint la del PSOE) és només una, unitarista i irracional fins a l'extrem. Fins al límit, de fet, de negar qualsevol evidència que consideri contrària als seus interessos, en qualsevol àmbit (aquests dos que he esmentat no són els únics), amb el menyspreu més absolut de tot allò (i de tothom) que calgui.

Comentaris (2)04-02-2014 10:57:52

Assumptes interns. O potser no tant.

Finalment, una imatge de la Via Catalana del passat 11 de setembre ha estat la més ben valorada entre les 365 d'arreu del món que el Wall Street Journal va seleccionar com a més representatives de 2013.

Ja sabem que la Via va ser cosa de quatre eixelebrats i que la seva reivindicació de fons és un simple afer intern espanyol. O potser no tant. Al cap i a la fi, la galeria fotogràfica del rotatiu nordamericà té un seguiment que ultrapassa, i de molt, els límits catalans, espanyols i europeus. I les persones que han escollit la foto, molt em temo que també, li pesi a qui li pesi.

D'altra banda, diumenge, Felipe González, en la seva tertúlia/diàleg/debat amb el president Mas, propiciada pel programa Salvados, de La Sexta, declarava obertament que els líders de la Unió Europea estaven aterrits davant la possible independència de Catalunya. Molt revelador (i poc creïble) que un territori de set milions de ciutadant provoqui terror a l'omnipotent Unió, amb els seus grans estats al capdavant. A més, no havíem quedat que era un simple afer intern?

El que sí que ens recorda que tot plegat podria ser una qüestió domèstica, són les contants apel.lacions a la por (referències valcàniques i amenaces de l'espanyolisme més ranci incloses, tant pròpies de la mentalitat hispana) o els intents de trencament d'una societat molt més cohesionada que no es pensen, com demostra la negativa de la socialista Susana Díaz a reunir-se amb un important col.lectiu d'aquells que proclama defensar, i que utilitza sense cap mirament com a munició argumentativa: catalans nascuts fora de Catalunya. La resposta de Súmate no s'ha fet esperar, per deixar ben clar com és la nostra convivència.

En resum: si tot plegat són assumptes interns, ens mourem entre l'amenaça i la ignorància (com ja és habitual). Però si no, la cosa canvia i no deixa indiferent ningú. A la vista del panorama, algú encara pot mantenir sense rubor que el procés de Catalunya és una qüestió domèstica menor?

Comentaris (2)03-02-2014 09:03:33

La Candelera

Avui, la Candelera, la data que tanca formalment el cicle de Nadal, amb el desmuntatge dels pessebres. Sí, sí, els pessebres, aquella cosa amb ninotets que ja fa més de tres setmanes que vam desar en una capsa fins al desembre vinent, perquè el que cal, tot just passat Reis, no ho oblidéssim pas, és fer honor a les rebaixes.

Quins temps vivim, que ni sabem seguir les tradicions... Però bé, més enllà d'aquests desajustaments, centrem-nos en allò que fa més recordada aquesta festivitat: tenim fred per a gaire estona, o no? Perquè ja sabem que "si la Candelera plora, l'hivern és fora i si la Candelera riu, l'hivern es viu". I aquí comencen els problemes.

Generalment, això de plorar i riure s'ha associat amb la pluja i el sol, respectivament. Segons aquesta idea, em temo que tenim fred per a estona, perquè ploure, allò que es diu ploure, avui sembla que no. Més aviat solet, de la mà del vent. Però també hi ha una altra interpretació, vinculada a la lluna, que assimila la lluna nova al plor i la vella al riure. En aquest cas, tenim una lluna tot just insinuada, que no veurem plena fins al dia 14. Per tant, si mirem la lluna, semblaria que podríem anar desant els abrics.

En resum, que enguany, si som més aviat diürns no podem soltar la bufanda, però si som nocturns, podem respirar, que arriba el bon temps. No ens ho posa fàcil, la Candelària, enguany. Potser caldrà buscar reforços en altres dites populars, com la que sosté que "per la Candelera, l'ós surt de l'ossera", tot i que no és fàci trobar ossos per les nostres terres, o esperar els noticiaris, que ben segur que ens informaran de la sortida o no de la marmota Phil, a Punxsutawney, una de tantes localitats nordamericanes i canadenques on aquest animaló fa de bestiola del temps, però ben famosa per obra i gràcia del cinema.

Sigui com sigui, el que és cert és que ens trobem exactament al punt mig de l'hivern. Que anem de cara al bon temps, en qualsevol cas, vaja.

Passeu bon diumenge, que les prediccions us siguin favorables i, sobretot, ànim que no falti, que tenim la primavera a tocar.

Comentaris (0)02-02-2014 07:06:26

En quin segle viuen?

El col.lectiu militar menja a banda. Ho han fet sempre, de fet, però en el cas de l'exèrcit espanyol, a més de menjar a banda, sembla que visquin també a banda de la realitat, en un univers propi i antic, molt antic. Viril, mascle i antic. O potser per això tan antic.

La setmana passada vam saber que el futur Codi Militar, la legislació que intenta regular les activitats d'aquells que han fet de les armes professió, incorporarà l'assetjament sexual com a delicte. Es veu que fins ara no ho era. Si afegim que també seran nous delictes el tractament humiliant i les amenaces (a dins del col.lectiu) no costa gaire endevinar com funciona aquesta gent si se la deixa actuar en una situació real de conflicte.

Però més enllà de la seva activitat professional, no vull ni imaginar la vida de moltes dones i de molts homosexuals que de bona fe, i potser per vocació o per gana, van ingressar en unes forces armades on l'agressió sexual no és delicte. Ah! proveu a repassar la nòmina d'exministres de Defensa democràtics, que pot resultar un exercici molt revelador.

Francament, no sé si cal dir gran cosa més, davant l'evidència de la realitat. Potser, a tot estirar, que si aquest és el model a imitar, no vull, de cap de les maneres, un futur exèrcit català. Bé, he d'admetre que molt haurien de canviar els exèrcits i les seves maneres de fer, sobretot, perquè en vulgués un de nostre.

Comentaris (1)01-02-2014 07:12:57

Mestres amb toga?

El diccionari ens diu que la didàctica és la ciència que orienta i dirigeix el procés d'aprenentatge. Fins ara, aquesta ciència l'exercien els mestres o els estudiosos de la matèria. Ara, es veu que passa a ser competència de determinats jutges. Tot un avenç pedagògic i democràtic. De fet, m'ha tornat a la memòria el fet que el meu primer professor va ser un capellà que exercia de mestre sense cap altre mèrit que ser capellà, en una clara demostració del criteri pedagògic de l'escola franquista.

La darrera resolució el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vol dictar com ha de ser l'ensenyament a Catalunya, pel que fa a l'equilibri de llengües, sempre que uns pares demanin una alguna cosa diferent a l'habitual, tot prescindint tant de les competències de les autoritats escolars, com de la praxi educativa, com dels drets de la resta d'alumnes que hi comparteixen aula. Fantàstic.

Aquest és el sistema judicial espanyol. Perquè no oblidem que, malgrat el nom del Tribunal, el sistema judicial és únic a Espanya.

Ben mirat, però, tampoc no ens ha de sorprendre la resolució, si tenim en compte que la guerra total contra la llengua a l'escola (entre altres àmbits, com ara els mitjans de comunicació o l'economia) ja fa dies que es va decretar a la Franja de Ponent, a les Illes, al País Valencià i també a Calunya, i que no és altra cosa que el resultat d'una sentència (potser caldria dir-ne condemna) del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.

Qui vol trencar la societat? Qui vol dividir, fins i tot espais tan íntims i importants com les aules? Qui vol enfrontar les famílies? Qui, al capdavall, vol portar crispació i enfrontament a un sistema educatiu d'èxit que ha fet que unes quantes generacions de catalans hagin estat escolaritzats aprenent dues llengües correctament? Els que ens proclamem independentistes no.

Aquesta resolució és la mostra més clara de quin és el futur que ens espera si seguim a Espanya. La independència potser està plena d'incerteses, però seguir com ara és un cúmul de realitats que no ens podem permetre, ni a l'escola, ni enlloc.

Comentaris (1)01-02-2014 06:37:06