login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Punt i final

Ja hi som. Se'ns acaba un any més. Tampoc és que sigui res excessivament dramàtic. Passa cada any i, fet i fet, s'ha d'acabar un perquè pugui començar un altre. Així són les coses. I amb aquest trànsit inevitable arriba l'hora dels balanços, de recordar què ha passat aquests darrers mesos, qui ha nascut, qui ens ha deixat... Una pila de programes especials de televisió o algun que altre suplement de premsa, vaja.

Però hem d'admetre que, d'una manera o altra, tots fem si fa no fa el mateix, aquests dies. Això, i començar a pensar en els grans propòsits i projectes per al nou any. I com que aquestes són reflexions personals, íntimes i intransferibles, cadascú se sap les seves misèries i les seves fortunes, i no cal dir res més; que tothom és ben amo de pensar, reflexionar, sumar i restar i fer balanços, i plantejar-se la vida com bonament li plagui. Només faltaria.

El que sí que vull és esmentar un parell de coses, fenòmens o digueu-li com vulgueu que ens han anat passat al llarg d'aquest any que tot just se'ns en va, i que potser no trobaríem gaire a faltar si també es quedessin definitivament en un racó de la memòria, només:

La primera, el Tricentenari, tan imprescindible com empalagós, en molts moments. Cert que cal recordar d'on venim, però també cert que n'hem quedat una mica tips, i no sempre amb plats fàcils de pair, ni prou acceptables, per massa adobats de patrioterisme històric.

La segona, la vida en directe a través de les xarxes socials. I és que cada dia hi ha més gent que no menja si no pot penjar la foto del plat, que no es mou si no publica on és a cada moment, i que sembla incapaç de compartir una estona amb els amics sense l'inevitable selfi (disculpeu la barbaritat ortogràfica, però ja posats, no vindrà d'aquí).

Apa, anem tancant la capsa del 2014, que ja cal, per més que alguns diguin. I encarem el que vingui. Tot un misteri per descobrir i tot un repte, de fet, que caldrà entomar com millor puguem.

Comentaris (1)31-12-2014 07:50:07

Conscient o inconscient?

Hi ha en marxa una campanya del Ministeri de l'Interior per informar de què cal fer per votar a les eleccions municipals de 2015. Si mirem l'espai de Youtube del Ministeri en qüestió hi trobarem dos anuncis, gairebé idèntics, destinats a informar dels seus drets en la matèria tant a ciutadans comunitaris com extracomunitaris. El lema de tots dos vídeos és el mateix: "si convives con nosotros, puedes votar con nosostros". Tot i que el lema no és nou i que ja es ve utilitzant, com a mínim, des de 2003, sí que em sembla digne de comentar.

Com de significatiu em sembla aquest "nosostros". I és que marca tan bé la diferencia amb un amagat "vosotros"... I per acabar-ho de reblar, per si algú tenia algun dubte, hi ha el "puedes votar con nosotros". Nosaltres, els que manem, els que tenim els drets, amb tota magnanimitat, et donem permís perquè votis com si fossis un de nosaltres. No cal afegir gaire cosa més.

Si tenim en compte que el lema té més de 10 anys de vida, haurem de concloure que aquesta voluntat de marcar distància entre espanyols i la resta (siguin comunitaris o no) és comuna a dretes i esquerres. Encara més significativa aquesta exhibició de supremacisme hispà.

A veure si de tant unionistes com es consideren, aquests governants espanyols són amics de marcar diferències clares entre nacionals i estrangers? O si voleu, com acostumava a fer el personatge de Duran Lleida al Polònia de TV3, a diferenciar clarament i constantment entre nosaltres i vosaltres.

Espanya és Espanya. I la resta del món, a tot estirar, hi conviu (si no és l'enemic). Gran demostració de la voluntat d'unió transfronterera amb què tant s'omplen la boca. I és que el subconscient (o el conscient, no ho sé) és molt traïdor.

Comentaris (0)30-12-2014 06:08:12

Sant Esteve

Avui, Sant Esteve. Una mena de dia estrany. Festiu, però no tant, vulguem o no, com ahir, Nadal, però festiu, al cap i a la fi. Una mena de marge per a un aterratge suau a la realitat.

Diuen els estudiosos que Sant Esteve és festa perquè era el dia en què la gent tornava als seus punts d'origen després dels desplaçaments per retrobar la família que vivia en un altre lloc, per Nadal. I potser aquest n'és el sentit: el parèntesi per retornar a la rutina. Això sí, per encarar els dies previs a l'altre gran enlairament modern: Cap d'any.

Sigui una cosa, o l'altra, o cap, avui és festa, a casa nostra. Pairem les imatges, els records, i potser fins i tot els excessos d'ahir, i ens trobarem, com de propina, un cap de setmana a tocar. I ben mirat, en uns temps en què tot és immediat, blanc o negre, sí o no, un dia mig de trànsit com avui té tot el valor d'allò que de vegades perdem i que valdria la pena recuperar: la paciència per passar d'una situació a una altra sense estridències ni massa presses, que hi ha temps per a tot, i tot arriba.

Passeu un bon i tranquil Sant Esteve.

Comentaris (1)26-12-2014 06:44:31

És Nadal

Tant si penses que és només una tradició, com si realment hi creus. Tant si t'agrada fer regals, o retrobar-te amb la família. Tant si ets més de pessebre o d'arbre amb llunetes. Tant si cantes nadales tot el dia, com si no les suportes. Tant si t'agraden els grans grups al voltant de la taula com si t'estimes més les trobades amb uns pocs amics. Tant si per tu és un dia qualsevol, com si és aquell dia tan especial.

O encara que només sigui perquè sí, et desitjo que avui sigui un parèntesi en la teva rutina, i que passis un molt feliç Nadal, amb qui vulguis, o sense ningú, amb moltes coses o ben poques; però un dia feliç i especial, on les coses importants siguin aquelles que massa sovint donem per tan segures que gairebé ni les tenim presents. Avui pot ser un bon dia per recordar-les.

Bon Nadal.

Comentaris (2)25-12-2014 07:19:21

Nova política?

No hi ha com la descomposició ideològica i política perquè apareguin salvadors amb receptes meravelloses per a tot mal. A Catalunya, d'alguna manera, això és el que va passar amb la irrupció a l'escena parlamentària de Ciutadans i, a Espanya (sempre una mica més lenta) amb Podemos. I què tenen en comú l'un i l'altre? Doncs força coses:

En primer lloc, una indefinició ideològica important. Ofereixen molts diagnòstics de la realitat i no tantes solucions, però sense cap posicionament clar. Mirem l'evolució del programa amb què Podemos es va presentar a les eleccions europees, per exemple, i veurem com pot canviar el seu discurs en funció de les expectatives.

D'altra banda, totes dues formacions comparteixen un maniqueisme absolut. Les coses són blanques o negres. Estàs amb mi o contra mi (la famosa "casta", sense anar més lluny), sense espais intermedis, sense gairebé espai ni per al diàleg. Francament, una postura molt més propera als plantejaments dictatorials que als democràtics, i gens innovadora, per cert.

Finalment, i per no allargar innecessàriament la cosa, podríem parlar també de la fredor amb què són capaços d'analitzar la realitat i de dibuixar estratègies (no solucions). Ribera, per exemple, s'havia de fer notar, en un primer moment, i va optar per un cartell electoral on sortia nu. Iglesias, per la seva banda, guanya protagonisme mediàtic amb titulars incendiaris com l'atac personal a David Fernàndez o la desqualificació del president, en la seva recent visita pastoral a Catalunya. Pur màrqueting electoral, en tots dos casos.

Aquestes són dues forces polítiques ascendents. Podemos més que Ciutadans, però. I aquesta serà la línia política que anirà guanyant adeptes els pròxims anys, sense cap dubte. Si ens pensàvem que ja ho havíem vist tot, agafem-nos, que desembarca la demagògia en massa. Farien bé els partits amb més història de començar a posar els seus discursos i les seves actituds al dia, que el populisme avança, entremig de la seva ineficàcia. Res massa diferent de fa un segle.

Comentaris (1)24-12-2014 07:31:31

Canvis a l'horitzó.

De vegades, la història sembla aquella roda absurda en què un hàmster fa tombs i tombs per no anar enlloc. Disculpeu, però aquesta és la imatge que em ve al cap des de fa uns dies, així que vaig llegint notícies sobre Podemos, i molts especialment després d'aquest passat cap de setmana.

Els que tenim una edat vam veure desfer-se el CDC d'Adolfo Suárez i crear-se el Partit Popular per ocupar el seu lloc. Ara, potser veurem com és el PSOE el que es va desfent per donar pas a Podemos. Segurament la vida és així: una evolució que de tant en tant dibuixa cercles per avançar fins tornar al mateix lloc.

Pablo Iglesias em recorda molt al Felipe González dels seus millors temps. Amb alguna diferència significativa, però: el segon, per veu del seu inseparable Alfonso Guerra, proclamava l'arribada al poder dels descamisaos. Iglesias vol arribar al poder per fer fora "la casta". De fet, no hi veig més diferència que la perspectiva. Uns reclamaven el seu dret a ser protagonistes i els altres van contra algú (contra tothom, gairebé).

De tota manera, el que tant un com altre tenen en comú és que saben que Catalunya és una plataforma de vots gens menyspreable. Històricament, els socialistes han fet de tot per tenir una bona presència a casa nostra. Ara que estan en hores molt baixes (per no dir en caiguda lliure), Podemos aspira a ocupar el seu espai (i el d'Iniciativa, de passada), el de l'esquerra catalanista-espanyolista, i crec que té molts números per a aconseguir-ho, en un procés prou paral.lel (que no massa diferent en molts aspectes) al de l'ocupació de l'espai del PP per Ciutadans.

Sembla que s'acosta un daltabaix electoral i polític com fa dècades que no es veu. Però no es equivoquem, la resposta a les nostres necessitats encara només pot venir de casa, si els de casa saben estar a l'alçada dels temps que corren, fugint de tota demagògia i de debats estèrils.

Comentaris (0)23-12-2014 06:17:16

Amb mentalitat de barri

Un dels errors que va patir el tripartit va ser confondre la Generalitat amb un ajuntament i Catalunya amb una ciutat gran. Cert que molts dels dirigents del nostre govern d'aleshores provenien de l'àmbit municipal, però no menys cert que l'error d'apreciació va ser molt important i va provocar, entre altres coses, una renúncia de competències en favor dels municipis per allò de la bondat dels governs de proximitat que, més tard o més d'hora, s'ha anat demostrant que va ser un error monumental, perquè un país és un país, i requereix grans estratègies globals, i no una suma de polítiques locals.

Ara que tant es parla del salt definitiu a la independència, començo a sentir massa exemples, massa discursos excessivament lligats, novament, als pobles i ciutats. Malament rai. D'acord que hi ha unes eleccions municipals a la cantonada i que alcaldes, regidors i aspirants a ser-ho s'hi juguen les garrofes, però el mal que un excés de visió municipalista pot fer al procés de construcció nacional pot ser enorme; tant com per fer-lo naufragar naufragar definitivament i per molts anys. No oblidem que si no l'encertem ara, no tindrem una nova ocasió en dècades.

A veure si la nostra classe política, tot sovint tan mediocre i de curta volada, és capaç d'entendre que ens trobem en un moment històric nou, amb uns reptes nous, i amb la necessitat d'inventar (remarco "inventar") respostes i solucions noves a realitats noves, plantejades en clau de país que vol ser estat, i no de reciclar receptes antigues, molt vàlides per al dia a dia dels nostres pobles i viles, però no per al país, ni per a un nou estat en el context internacional.

Si us plau, prou d'exemples de barri i de veïns (i de pensar des d'aquesta perspectiva, per més populista que els sembli), que el que tenim al davant exigeix actuar amb mentalitat d'estadista (allò del sentit d'estat que tothom té sempre a la boca i que gairebé mai ningú no practica) i no de regidor de barri (o d'alcalde), amb tot el meu respecte cap a la seva feina, però entenent que una cosa és una cosa i una altra és una altra. I ara toca l'altra.

Comentaris (0)22-12-2014 06:13:43

Ara que arriba Nadal

Ben bé per casualitat, com acostuma a passar en tantes coses, he ensopegat amb aquest article que parla de l'origen de la figura del caganer dels nostres pessebres. En resum: tradicionalment es parlava de la representació de ritus ancestrals de fertilitat, però sembla que la cosa té més a veure amb un intent d'acostar a la nostra realitat més propera, allò que va passar a Palestina, ben lluny de casa nostra. Per això tindríem els pastors amb barretina o l'entranyable caganer.

Ben mirat, potser aquesta és la clau de volta del Nadal. Aconseguir que tot allò que és llunya (en el temps i en l'espai) i difícil d'entendre, a nivell teològic, acabi sent alguna cosa ben nostra, ben domèstica. Potser per això fem pessebres, encenem llumetes, guarnim arbres o tenim aquesta curiosa tendència a agrupar-nos al voltant d'una taula amb amics i familiars. Potser aquesta és la nostra manera de fer aquests dies realment nostres, i no només dels grans magatzems.

Ara que tenim Nadal ben a tocar, recomanaria un petit esforç d'imaginació, si cal, per fer que aquestes dates siguin ben nostres, amb tots els elements tradicionals (casolans i importats) que vulgueu, però amb aquest toc personal que només nosaltres podem donar. I si cal, reinventeu caganers, ovelles o el personatge que més us agradi, vingui a to o no. Que no passa res per introduir-hi coses noves, ni per saltar-se les normes, encara que només sigui de tant en tant.

Comentaris (1)21-12-2014 07:11:21

Barrufa que barrufaràs

Aquesta setmana ha saltat la notícia del projecte de fer el primer parc temàtic dedicat als barrufets a les antigues Basses d'Alpicat i no són poques les persones que s'imaginen una mena de Port Aventura de Ponent, amb ninotets de color blau. Com a idea, d'acord, i com a recuperació d'un gran espai degradat, també. Però de dubtes, també uns quants:

- Diuen des de la Paeria de Lleida que ara cal trobar inversors que puguin assumir el projecte. Sembla que ja hi ha alguns grups empresarials interessats, tant locals com forasters. Caldrà veure en què queda tot plegat. Que no sigui que les finances públiques hagin de tornar a assumir projectes inicialment privats, cosa prou habitual.

- Ja es parla de construir-hi un hotel familiar, un càmping amb bungalows... en terrenys públics, evidentment. Titularitat pública i explotació privada, un esquema recurrent (i no necessàriament d'èxit) aquests darrers anys, a Lleida.

- Qui coneix una mica el lloc sabrà que els accessos són terribles. Una carretera antiquíssima amb un sol carril per sentit i amb habitatges unifamiliars a banda i banda en bona part del traçat i als voltants del recinte. Si realment s'hi preveu una afluència massiva de públic, feina rai.

- Els precedents de grans projectes de col.laboració pública i privada, a Lleida, ja sabem com acostumen a acabar. Mirem què ha passat amb la Llotja o amb Magical Media (aquell gran desconegut), sense anar més lluny, per no poder evitar alguna que altra reserva al respecte.

- I finalment, i no gens menor, vull expressar la meva por que tot plegat no acabi en una mena de recinte menor amb quatre atraccions i quatre ninos gegants i amb aquella clàssica frase, encara ben actual, de "per Lleida ja està bé", com a mostra d'autosatisfacció amb un resultat final, en el millor dels casos, mediocre.

El temps ho barrufarà, però.

Comentaris (0)20-12-2014 07:21:34

No cal dir gran cosa més

Serà per casualitat, però en poc temps hem conegut quatre notícies que dibuixen prou bé quina és la situació de l'Espanya actual, tota moderna, democràtica i justa ella.

La primera: la lentitud en la tramitació, per part del Ministeri d'Economia, estalvia a Jaime Botín (sí, sí, dels Botín de tota la vida) una multa de 600.000 €. Curiós.

La segona: dimiteix el fiscal general de l'Estat. Com sempre en aquests casos, per raons personals. La rumorologia apunta al 9N com a causa de la dimissió. Segon fiscal general que plega amb un govern popular. El primer cal anar a buscar-lo a l'època Aznar.

La tercera: ADIF limita la velocitat de l'AVE entre Barcelona i Perpinyà a 200 km/h. Segurament mai un adjectiu (espanyola) ha estat tan ben utilitzat per concretar el significat d'un terme (alta velocitat). Parlar d'alta velocitat amb aquest límit sona a burla, a incompetència o, directament, a marca Espanya.

La quarta: el govern del PP no hi veu cap significació política al Valle de los Caídos. Doncs jo no sé que hi veuen, allà. La versió espanyola dels pastorets de Fàtima?

Amb aquesta justícia, amb aquestes institucions, amb aquestes infraestructures i amb aquest pensament, de debò que no voleu ser independents d'un cop per sempre? Costa pensar que no siguem capaços de fer les coses millor.

Comentaris (1)19-12-2014 07:15:05

Només exigim el que hem donat

Vam anar a la manifestació de 2012, per reclamar el nostre dret a ser, i ni per un moment ens vam plantejar quina ideologia podia tenir la gent del nostre costat, tant ens feia. L'any després, vam compartir carretera i complicitats amb altra gent, i vam fer la via, i tampoc no ens vam preocupar per saber la manera de pensar d'aquells a qui vam donar la mà. I no fa pas tant, vam compartir un petit espai al capdamunt de la Diagonal, per exemple, en perfecte ordre, sense saber el color ideològic d'aquells que teníem al costat.

De fet, en cap de les tres cites no hi hi havia res més a compartir que la convicció i la unitat a reclamar els nostres drets, la nostra independència, si ho voleu més clar. I això era tot, i això era prou, com diu la cançó.

Ara és el torn de la política, i demanem la mateixa unitat que nosaltres hem exhibit sempre que ha calgut i que, vulguin o no, ha estat el gran instrument per arribar on som. Però política i unitat són termes massa sovint oposats. Al cap i a la fi, ells -pobrets- es juguen els escons, i costa molt ser generós quan t'hi va el sou (i els privilegis).

Sort tenim tots nosaltres, ciutadans anònims, que no ens juguem mai res. Només el nostre futur i el benestar dels nostres fills i els nostres nets. Però això, és clar, no compta. Ells seguiran imaginant països impossibles o vestint de principis irrenunciables alguns objectius no sempre prou dignes. La novetat, ara, és que estem en condicions d'exigir-los el mateix que hem donat, ni res més ni gens menys, o de passar-los factura allà on mes mal els fa: a les urnes.

Comentaris (0)18-12-2014 06:32:27

El feixisme a escena

Costa molt acceptar que el feixisme segueixi no només impune, sinó fins i tot homenatjat, a Espanya. I és que talla la respiració la notícia que hem pogut llegir aquests dies i que ens informa que s'està preparant un musical sobre la figura de José Antonio Primo de Rivera, el gran ideòleg del feixisme i fundador de la Falange.

És terrible, per cruel amb les víctimes del franquisme, perquè difumina i banalitza unes dècades molt negres i, sobretot, perquè ajuda a endolcir el record dels criminals, que aquest projecte pugui tirar endavant sense cap problema.

De ben segur, però, que serà un gran èxit de públic i que tots els hereus del règim, molts dels quals encara governen, faran cua a taquilla.

Una raó més per fugir ben lluny d'aquest país.

Comentaris (1)17-12-2014 06:28:16

"Llibertat" és un concepte subjectiu

Ja sabem que el llenguatge és sempre poc o molt interpretable. Aquest cop em vull fixar en la paraula llibertat i el seu abast i significat segons el govern espanyol. Aquells que s'omplen la boca parlant de llibertat han impulsat, aprovat i imposat una llei de seguretat que ens retorna, de cop (mai més ben utilitzat el terme), al franquisme. Així, sense més.

Aquest bonic article ens recorda unes quantes coses que no es podran fer, perquè tornaran a estar sancionades per aquesta democràtica i llibertària legislació, pensada per evitar i reprimir qualsevol protesta contra els abusos del poder. Gran aplicació de la idea de llibertat, sí senyor.

De debò que voleu seguir en un país que té una legislació tan repressiva com aquesta? Jo no. A veure si en prenen nota els nostres responsables polítics i fan alguna cosa de profit, en bé de tots.

Comentaris (0)16-12-2014 07:25:55

El trobarem a faltar

La setmana passada va morir Joan Barril, periodista i director del programa "El Cafè de la República", de Catalunya Ràdio. Se n'ha dit molt del seu valor i de la seva aportació a la comunicació, sobretot pel seu to tranquil. Però avui voldria recordar-lo com la persona que durant un temps ens va acompanyar a nosaltres, als de casa, de tornada abans de sopar, amb la seva paraula amable i reposada.

Amb Joan Barril vam aprendre a escoltar sense estridències, a mirar el món amb un gest afable i, sobretot, a compartir una estona de ràdio, com abans que la cultura de la imatge es fos omnipresent. I els meus fills, encara molt joves, van descobrir un món de paraules capaç de seduir-los entre unes notes musicals estranyes, o entremig de noms de nens i nenes que havien nascut a qualsevol hospital del país. Amb Joan Barril vam aprendre a ser una mica més savis, més reposats i, una mica també, millors persones.

Que descansi la veu tranquil.la i afable que ens va fer imaginar mons impossibles i que ens va retornar la màgia i la fantasia de la infantesa, tot fent-nos escoltar històries, novament, des de la serenor i la pau del vespre, ni que ja no fos a la vora del foc, sinó a dins d'un cotxe o, través d'una ràdio de piles, entre les rajoles de la cuina. Que descansi en pau una petita part de les nostres vides.

Comentaris (0)15-12-2014 06:17:17

Avui hi tornarem a ser

Avui hi tornarem. Tots. Grans i petits, rics i pobres, alts i baixos, de ciutat o de poble, de dretes i d'esquerres... Tots junts en un objectiu comú, en un objectiu de país, al qual ens convoca, un cop més TV3, la nostra televisió pública, que sap perfectament què és proposar i tirar endavant un projecte tan singular i tan enriquidor com La Marató.

Avui hi tornarem tots. Des de casa o des de qualsevol raconet del país on algú hagi volgut convocar-nos per contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a apostar per la investigació com a eina de futur. En aquesta ocasió, per la investigació de les malalties del cor. Algú dirà que això ha de ser feina de l'administració, no nostra. També (i sobretot) ha de ser feina de l'administració, però igual com fa uns dies amb el gran recapte del Banc dels Aliments, no és gens sobrer que tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra quota de responsabilitat per garantir un present millor als nostres veïns que més dificultats estan passant, i un futur a tots plegats.

Avui ens deixarem endur per aquesta mena de màgia col.lectiva que és la solidaritat. Ens deixarem endur per la nostra capacitat d'implicar-nos en un projecte de tots i per a tothom, i tornarem a batre rècords, en forma de diners recaptats i d'il.lusions compartides, perquè els nostres cors puguin seguir bategant a l'hora, i el del país també.

Avui no podem fallar. Hem de tornar a ser-hi tots. Avui hem de tornar a ser la gran manada que es replega i s'uneix a la crida d'un dels seus membres. I això ho sabem fer prou bé, individualment o com a país, sempre que cal.

Comentaris (1)14-12-2014 07:47:20

Us imagineu que...

Us imagineu que fos l'Ajuntament de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat catalana de fet) qui hagués tingut la ridícula ocurrència que podem llegir en aquest bonic article?

Encara més: us imagineu que fos el cos de Mossos d'Esquadra el protagonista?

Però com que és l'Ajuntament madrileny, no cal patir, que a la Villa i Corte li riuran totes les gràcies, inclosos els mitjans oficials del règim. O guardaran un respectuós silenci, en el pitjor dels casos.

Sort que malgrat que el ministre de l'Interior ens recomani un psiquiatre, encara tenim el cap una mica a lloc. Si més no, més a lloc que segons qui, que potser sí que s'ho hauria d'anar fent mirar, ni que li quedin dos telediaris.

Comentaris (0)13-12-2014 06:41:27

Lliçons d'humanitarisme

Ja hi tornem a ser amb el ministre Fernández Díaz. Fins quan haurem de seguir aguantant les seves declaracions? En concret, aquestes darreres en què parla de la "pobra gent" que creua il.legalment la frontera, i desafia les ONG a dir un lloc on se'ls garanteixi feina i manutenció, com a alternativa a les expulsions en calent.

Ja no sé si és incompetència, estupidesa o falsa moral catòlica. Sigui com sigui em sembla insultant el concepte mateix de "pobra gent" (o de "gent", només), amb un to paternalista i de superioritat inacceptable. També em sembla insultant que l'alternativa a l'expulsió, per al ministre, sigui que algú els doni menjar i feina, com qui els posa el pinso en una menjadora. No seria millor parlar de ciutadania i de condicions per desenvolupar-se com a persones, especialment sense haver de marxar? Doncs no.

I des d'aquesta posició de superioritat moral encara es permet de donar lliçons tant a ONG que sí que treballen per la dignitat humana, com als dirigents de diferents països europeus, als quals vol enviar els immigrants, com aquell que transporta bestiar d'un lloc a un altre. Bé, de fet, aquesta deu ser la seva concepció de la dignitat dels immigrants. No s'hi pot esperar massa més, d'aquest individu, que va de cristià i catòlic practicant per la vida. Quanta hipocresia junta.

A veure quant haurem d'esperar a sentir que són paraules tretes de context i malinterpretades. Temps al temps.

Comentaris (0)12-12-2014 06:05:59

Nostàlgia

Ni que sigui a risc de passar pel raret de la família, he de confessar que no m'agraden els videojocs. No m'han agradat mai, de fet. Ni els jocs d'ordinador, ni les consoles, ni res de res de tot això.

De tota manera, no he pogut reprimir la nostàlgia en llegir la notícia de la mort de Ralph Baer, inventor de la primera consola de videojocs, de la primera pistola de llum per jugar o del Simon, sense anar més lluny. Imagino que el senyor Baer era conscient que amb els seus invents estava revolucionant no només el món del joc, sinó la manera de relacionar-se, en gran mesura, dels joves i adolescents de mig món. En qualsevol cas, ho fos o no, no es pot negar que ha marcat el temps de lleure de les generacions posteriors.

De tota manera, el que m'ha dut a la nostàlgia és la imatge que apareix en aquest article, en què es veu Baer davant d'una pantalla amb un joc de ping-pong ben primitiu. Aquest joc, de fet, és el primer record que tinc d'un joc electrònic, amb un so aleshores ben nou i prou particular. Era una màquina de bar, d'un bar ja desaparegut de Lleida, "La Rada". Recordo perfectament la meva fascinació i la meva absoluta incompetència a l'hora d'intentar jugar-hi. Potser aquesta mena de trauma primigeni té a veure amb el poc gust que després he demostrar per tota mena de jocs.

Em dec estar fent vell. Això és evident, i més amb notícies i imatges com aquestes. I per a tothom que es vulgui deixar endur per la nostàlgia, hi ha els emuladors, com els que es comenten en l'article que us he enllaçat, que permeten recuperar autèntics fòssils tecnològics. Jo m'estaré de provar-los, no fos cas que redescobreixi la meva ineptitud davant d'aquestes maquinetes, ara que pràcticament només són records d'altres temps.

Comentaris (0)11-12-2014 06:11:36

La vida continua

Una cosa que acostuma a oblidar la classe política és que el món gira sense la intervenció i que, malgrat el que diguin o facin (habitualment més el primer que el segon), la vida continua.

Ara mateix, enmig del debat de si calen o no eleccions, de si la llista única o les llistes separades, i entre conferència i conferència, el fred segueix arribant, ja se senten les nadales als carrers, els anuncis de La Marató de TV3 s'intensifiquen, les cues a les administracions de loteria són més freqüents cada dia, seguim treballant o buscant feina, mirem si farà sol o si bufarà el vent... en fi, tot segueix, igual que qualsevol altre any, al ritme que marquen les estacions. Perquè el calendari no ens falla mai.

Aquesta societat superinformada (o superdesinformada per excés de veus), de fet, té vida pròpia més enllà del que els nostres dirigents imaginen, i encara que cada dia que passa -suposo que per la incertesa del seu futur més immediat- es faci més evident el ridícul d'intentar alguna cosa que no poden liderar, com és la realitat en què ens movem; això sí, ara mateix amb un cert aire de desencís que les festes nadalenques ofegaran entre cava, pessebres i celebracions familiars, malgrat tot.

I és que nosaltres seguirem les nostres vides, i ells les seves, amb la secreta esperança, per part nostra, que algun dia conflueixin, i així puguem començar a dibuixar una realitat diferent i millor. De moment, res de nou a l'horitzó.

Comentaris (0)10-12-2014 06:25:23

Propostes realment noves

En algun lloc del llibre de l'Apocalipsi (disculpeu que no sàpiga concretar més) es diu que "he vist un cel nou i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra ja havien passat" (o alguna cosa si fa no fa com aquesta). Evidentment que aquest text bíblic fa referència a la vida eterna, però la idea d'abandonar allò que, vulguem o no, se'ns en va, i descobrir una nova realitat, és una gran lliçó que caldria no perdre mai de vista.

En el terreny de la política, ja comencen a fer tuf de ranci determinades maneres de fer i de pensar que, al cap dels anys, ja ens han mostrat tot el seu potencial, i que ja no donen per més. Finalment tot passa i tot s'acaba. Aleshores és quan cal encarar aquest cel nou i aquesta terra nova. Però per fer-ho calen propostes noves i maneres de pensar i d'actuar diferents. Un bon exemple, si parlem del futur immediat del nostre país, pot ser l'anomenada Via Claver , tot i que dubto molt que la puguem veure aplicada. En qualsevol cas, una bona proposta, i un gran repte a la classe política.

No parlem d'exercir la independència? Doncs això. Sempre, evidentment, que la composició del nostre Parlament ho permeti, cosa que no està tan clara, i menys si seguim insistint a moure'ns a la vella terra i seguir mirant un cel vell.

Comentaris (0)09-12-2014 06:40:20

Sempre és bo recordar els clàssics

Aquesta mena d'absurd desgavell en què s'està convertint el procés cap a la independència ens acabarà obligant a tornar als textos més clàssics per entendre i il.luminar el futur immediat, d'una manera que, pel que sembla, no saben (o no volen) fer alguns dels nostres destacats líders polítics.

Aquest retorn als clàssics m'ha vingut al cap veient com els interessos més particulars i de curta volada de partit es van obrint pas davant dels grans objectius nacionals, el primer dels quals, ara mateix, hauria de ser aconseguir la independència, perquè només així aconseguirem no sé si resoldre, però en qualsevol cas intentar-ho en les millors condicions, tots els nostres problemes socials, que no són pocs.

Recordeu aquella reunió al Palau de Pedralbes uns dies abans del 9N en què tot semblava que se n'havia d'anar en orris? Recordeu els moviments que buscaven un suposat acord d'esquerres per fer una consulta impossible? I sobretot, recordeu la lliçó d'alta política de les CUP que van ajornar qualsevol debat per fer costat a la proposta del president, fins passat el 9N? Doncs sembla que hi ha qui és incapaç d'aprendre dels errors. Perquè ara, segurament, és el moment de plantejar propostes excepcionals, noves, aglutinadores i clares, per arribar a la independència, perquè això és el primer que ens cal. I si tot va bé, d'aquí a uns mesos (algun any, de fet), podrem tornar a ser, en plenitud, de dretes o d'esquerres, o del que cadascú vulgui, però finalment lliures, en un país nou, i ja amos del nostre destí.

I tornant als clàssics que comentava, potser és bon moment per recordar uns versos de Josep Maria de Segarra, a veure si les veus antigues il.luminen com cal algun que altre il.luminat.

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

Comentaris (1)08-12-2014 06:43:23

Després de la tempesta

La calma duradora es veu que no existeix. Tot el que passa sembla que estigui regit per una mena de caòtica sèrie d'esdeveniments, de moments, on la tempesta i la bonança es van alternant de manera gairebé capriciosa. I una mica és així en tot: en la meteorologia, en la política, en la feina, o en la nostra realitat individual.

Després de la tempesta, sempre arriba la calma, diu la saviesa popular. Una calma tensa, però; un autèntic compàs d'espera abans no arribi més música, tant si és més pluja, com un llamp espectacular, o les primeres llums entre els núvols. Aquests períodes que més aviat esperem el que ha de venir que el que realment passa sempre tenen el regust incert i el tacte fred de les darreres gotes que s'escolen entre les fulles, o que llisquen per qualsevol sortint i encara ens mullen, potser per recordar-nos que cal saber donar temps al temps.

En el fons, aprenem a viure així. Aprenem a entomar la tempesta quan arriba, i a no perdre l'esperança que s'hagi acabat, enmig d'aquest silenci dens de l 'espera, mentre confiem que un arc de sant martí enorme ens anunciï un demà més plàcid.

Comentaris (0)07-12-2014 07:08:22

Què ens demanaran que votem?

Cada dia que passa sembla que les eleccions seran més inevitables. No sé si per sort o no. Això, només el temps ho dirà. Però davant d'aquest futur immediat em pregunto què ens demanaran que votem, finalment. I és que Junqueras i Mas han plantejat dues propostes diferents: una de vella escola política amb vernís de modernitat, i una altra de nova de trinca. M'explico.

El president Mas va parlar de fer el referèndum d'independència aprofitant una convocatòria d'eleccions al Parlament. Per a aconseguir que aquesta maniobra fos entesa per tothom i que el resultat fos inqüestionable, calia una gran llista per la independència, capaç d'aconseguir la majoria que legitimaria el resultat de qualsevol referèndum convencional. I com? doncs bastint aquesta llista amb gent de tots els partits independentistes, sense sigles al darrere, i professionals prou reconeguts, amb coses que aportar en un futur Parlament que hauria de preparar les estructures per a la independència, en un termini d'uns divuit mesos. Una proposta de país, en majúscules.

Per la seva banda, Junqueras parla de llistes separades, com sempre, però amb punts en comú. En aquest tipus de llista, l'entrada de persones de fora dels partits és més complicada i, en el fons, el plantejament és el d'una convocatòria electoral convencional, tot i que amb algun punt programàtic compartit entre les diferents candidatures. Resultat final: un Parlament no massa diferent de l'actual, on la pugna entre grups seria la pauta de funcionament habitual. Com ara, de fet.

En el fons, la diferència és si se segueix fent les coses mantenint com a eixos els partits i les seves disputes ancestrals o si, per una vegada i atesa l'excepcionalitat històrica del moment que vivim, es posa l'interès nacional per davant de les disputes ideològiques i personals (que d'això també n'hi ha, i no poc).

El més trist de tot plegat podria ser que ni per aconseguir la independència, que per un cop sí que podria ser a tocar, fossin capaços de superar aquella antiga postura infantil del "no t'ajunto" per compartir, de debò, un projecte superior, que és construir el nostre nou estat. És l'hora de la grandesa política, però tinc seriosos dubtes que el nivell de tothom que cal estigui a l'alçada.

Comentaris (0)06-12-2014 06:32:12

Una pregunta possiblement incòmoda

Ho admeto, començo a estar molt tip de tanta tonteria partidista amb una qüestió tan seriosa com és la independència o no del nostre país. Començo a estar més que tip de mascles alfa que, al capdavall, només busquen omplir llistes i escons amb els seus fidels escolanets. I començo a estar encara més tip que, a sobre, ens vulguin vendre que tot ho fan pel nostre bé.

Mentre aquesta colla es dedica a jugar a llistes juntes o separades, majoritàriament per interessos purament particulars, en lloc de mirar realment quina opció és més profitosa per a tothom, jo voldria plantejar una pregunta possiblement incòmoda: s'han parat a pensar quina proposta és més creïble i més atractiva per als ciutadans del carrer que, al capdavall, som els que votem? Que potser es pensen que les disputes de pati d'escola mobilitzen votants? O és que potser estan convençuts que poden guanyar, no ja unes eleccions, sinó la independència, sense nosaltres?

Si CIU, ERC i les CUP alhora no són capaços de respondre de manera encertada aquesta pregunta i, per tant, de fer una proposta compartida prou atractiva per a una gran majoria social, el fracàs col.lectiu està més que garantit. I el seu particular, de propina.

I de moment, no hi veig massa ganes, en tots tres. Avancem cap a un ridícul històric?

Comentaris (0)05-12-2014 06:06:46

Ara ve Nadal?

Hi ha un parell de sistemes prou efectius de bloquejar la capacitat d'autogovern. El primer, l'escanyament econòmic, a base d'incomplir compromisos i de no transferir els diners que corresponen. D'aquesta manera, d'una banda es generen una bona pila d'impagaments, amb la corresponent emprenyamenta d'aquells que no cobren i, d'una altra, s'aconsegueix una certa imatge d'incompetència d'aquells que no paguen. Aquest sistema és prou vell i prou sistemàticament aplicat pel ministre Montoro.

La segona manera, també antiga, però cada cop més habitual, és dur al Tribunal Constitucional qualsevol mesura que aprovi el Parlament, per paralitzar-ne l'aplicació. Així, la legislació espanyola seguix passant per davant de la nostra. No crec ni que calgui citar gaires exemples ben recents: pobresa energètica, horaris comercials...

Fa ben poc, un vell col.lega, professor i persona a qui he d'agrair la confiança que m'ha fet en diferents ocasions i els riscos que ha assumit per tirar endavant determinats projectes, es demanava si el govern del PP també acabaria portant al Constitucional el tió de Nadal o els Reis Mags. Pel que fa als segons, segur que no. Això de "Ya vienen los reyes con el aguinaldo" és una tradició tan mesetària que segur que té encara un llarg recorregut. Però pel que fa al tió, la cosa es complica. Quan trigarà el govern de Madrid, o els mitjans afins a proclamar als quatre vents que els nens catalans són educats en la violència, en la tortura i en l'escatologia amb el pretext de suposades tradicions nadalenques? Tortura i violència, dues senyes d'identitat del nazisme (aquesta serà la seva relació lògica. I si no, al temps).

Catalans. Salvem la nostra identitat nadalenca i les nostres tradicions, perquè si no, aviat només ens quedaran los peces en el rio, aquells que beuen i beuen i tornen a beure.

I si penseu que aquest comentari és massa matiner, no oblideu que ja han començat tota mena de trets de sortida a la campanya de compres nadalenques. Així és que també començar la nostra de preservació i defensa del tió.

Comentaris (1)04-12-2014 06:11:37

Les cartes sobre la taula

Finalment tenim les cartes sobre la taula. Ha calgut esperar una setmana però ja sabem quines són les propostes per al futur més immediat de les dues grans formacions polítiques catalanes, cridades, totes dues, a jugar-hi un paper prou rellevant.

Escoltats tots dos plantejaments, voldria remarcar que no vaig sentir coses tan diferents. Voluntat de marcar distàncies, prou lògiques i legítimes d'altra banda, sí, però diferències substancials, pràcticament cap. En tot cas, res que no es pugui resoldre seient a parlar-ne una estona amb una mínima voluntat d'acord (que no dubto que existeix).

D'altra banda, he sentit dos discursos diferents: un discurs presidencial i un discurs d'un magnífic número dos (molt més número dos que líder de l'oposició, i cridat a exercir un paper fonamental, potser més discret però molt fonamental, en un futur govern). Els objectius són clarament compartits, la manera d'arribar-hi també, gairebé en tot, i la diferència més important, entre totes dues exposicions, al meu parer, va ser més de to i de concreció en alguns moments (cosa més exigible al president, i més si aspira a seguir sent-ho), justament allà on l'oposició sempre juga amb més marge de maniobra.

En resum, que si no hi ha acord (i, ara mateix, no tinc cap dubte al respecte) serà perquè no voldran, o perquè algun d'ells, o tots dos, guarden alguna carta amagada a la màniga, d'aquelles que distorsionen les partides. Esperem que no sigui així, pel bé de tots. Només cal veure qui tindrà més capacitat de negociar, o de cedir. O si voleu, qui sabrà posar davant la realitat a la ideologia.

Comentaris (0)03-12-2014 06:14:04

Terra de mascles

La hipocresia sempre acaba fent-se evident. Llegir aquest article de Libertad Digital n'és una bona mostra, de com funciona la hipocresia en la ment d'alguns, perquè els mateixos que escriuen i subscriuen aquestes línies (diguem-ne articulistes, per dir-ne alguna cosa) són els que clamen sense pudor per altres víctimes o els que defensen amb ungles i dents una constitució que consagra la no discriminació per raó de gènere.

Aquesta és la realitat dels grans valedors de les llibertats i de les lleis. Un univers d'hipocresia masclista, feixista i retrògrada. Res més.

Evidentment, ni cap fiscal, ni ningú, mourà ni un dit contra aquesta gent. Només faltaria. Això és Espanya! Terra de mascles. Què us penseu. I el ministre de l'Interior -un altre aspirant a mascle alfa, pel que es veu-, mentrestant, fent de palmero del seu amo, a Barcelona.

Quina vergonya i quin fàstic, tot plegat.

Comentaris (0)02-12-2014 06:07:10

El carnet és pecat?

Tot el procés cap a la independència, es vulgui admetre o no, està plantejant alguns debats més o menys transcendents (o clarament intranscendents) sobre tota mena de qüestions. A tall d'exemple, la possibilitat d'una llista electoral amb una participació d'experts en diferents matèries, però sense vinculació a cap partit, ha obert un petit però interessant debat a les xarxes sobre si no militar ni haver militat en cap formació política és un mèrit o, si voleu, un valor positiu.

Com a persona que fa molts anys que treballo al sector públic, tinc una certa trajectòria veient entrar i sortir governs i partits -i els seus representants de tots els nivells- com per tenir una imatge més o menys clara de com funciona tot plegat.

És indiscutible que quan una formació arriba al poder, si pot -cosa no sempre possible per allò del règim funcionarial- tendeix a arraconar qualsevol càrrec alt, mitjà o petit del "règim anterior" per situar-hi persones afins, amb carnet o ben afins, no sempre prou qualificades, dit sigui de passada, amb un menyspreu més o menys explícit segons cada cas (però menyspreu), cap al funcionariat, especialment si no està ben identificat políticament.

Ja sé que direu que exagero. Potser sí, o potser no. Cadascú té la seva experiència i el seu punt de vista. I també és cert que les actituds varien en funció de cada partit i, sobretot, de cada persona. Però em temo que la tendència general és la que he plantejat.

Vistes així les coses, obrir el Parlament (i per què no també l'estructures administratives) a persones qualificades, independentment de si tenen o no carnet, i més en un moment crucial com el que vivim, em sembla no ja una bona idea, sinó una necessitat vital. No es tracta de satanitzar aquells que tenen o han tingut militàncies concretes, sinó d'explotar al màxim el potencial de coneixements i la capacitats del país, sense mirar, per damunt de tot, la vinculació a un determinat grup polític.

A tots aquells que ara mateix demanen si tenir carnet és pecat, els diria que no. Però que no tenir-ne, tampoc.

Comentaris (0)01-12-2014 06:15:26