login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Sant Tornem-hi.

Si hi ha algun sant, en aquesta mena de santoral laic que tots tenim una mica al cap, que destaqui pel nombre de cops que l'arribem a invocar al cap de l'any, aquest és, sense cap mena de dubte, Sant Tornem-hi.

I poca broma amb ell, perquè, tot i que no està clar, el dia per celebrar-lo (diguem-ho així) prou podria ser el 31 d'agost, la data que cada any ve a marcar la fi del període estival i el principi de la segona part de l'any, la que ens avocarà a la tardor i als freds de l'hivern, fent-nos oblidar la dolçor primaveral i el sempre breu estiu.

S'ha acabat l'estiu, per més que meteorològicament encara li quedi una certa vida. Com en una mena d'automatisme social pervers, l'u de setembre torna la rutina, amb una barreja de mandra, esperança en nous projectes i alegria pel restabliment de l'ordre a les nostres vides, segons cadascu. Tornem a funcionar al ritme normal que l'estiu i les vacances sempre alteren i que s'acaba de recuperar plenament amb la tornada a l'escola.

Quan tot això passa, fem la nostra particular advocació: "Apa. Sant Tornem-hi". Particularment, us he de confessar que cada any que passa arribo a aquest moment del calendari amb menys ganes de lliurar-me en mans del sant. Potser em faig vell, però em cansa pensar que torna la rutina i que torna tot allò que havia pogut esquivar durant unes setmanes. I és que, lamentablement, en aquesta societat que ens ha tocat en sort, tot sembla massa condemnat a la rutina, a la impossibilitat del canvi en l'ordre establert i en les maneres de fer. I això, a la llarga, cansa. Deu ser el meu cas.

Així doncs, potser ha arribat el moment d'encarar un setembre sense sants. Potser ha arribat el moment de reprendre el nostre ritme laboral, els nostres horaris, amb una mirada una mica diferent. Potser pensant que hem de ser nosaltres qui governem les nostres rutines i les nostres maneres de fer i no a l'inrevés. Potser llavors, el devenir quotidià de les nostres vides serà una mica menys gris i, fins i tot, arribarem a descobrir que hi ha dies en què el rellotge s'oblida una mica de nosaltres i podem fer petits estiu d'unes poques hores, amb el regust extraordinari de les vacances.

Em sembla que, definitivament, aquest any no li faré cap novena a aquest sant tan odiós.

Comentaris (1)31-08-2014 06:55:48

No entenc res

Començo a pensar que la demagògia, o el seu parent proper que seria allò de pujar al carro guanyador, s'està instal.lant d'una manera molt perillosa, a casa nostra, aquests darrers temps.

Si amb la confessió de Jordi Pujol del seu frau fiscal ja vam haver d'aguantar tota mena d'exclamacions i d'escenificacions properes a la desmesura, moltes de les quals venien de persones i formacions que més aviat haurien de pensar-s'ho molt abans de badar boca en aquest tema, ara ens trobem que diferents associacions de veïns que volen exercir d'acusació particular en aquest cas.

No dubto que tothom té dret a acudir a la justícia per reclamar allò que consideri oportú, però em sorprèn aquest moviment popular espontani en el cas de Pujol i la inacció més absoluta en multitud de casos de corrupció municipal, per exemple. Curiós, si més no.

També em resulten sorprenents les darreres declaracions de Carod-Rovira fent-nos saber que coneixia el pagament de comissions il.legals a CiU. Aquestes paraules em plantegen dues preguntes: i què va fer ell al respecte en la seva etapa de govern? La segona: si tant del cert ho sabia, perquè no va traslladar el tema a la justícia en el seu moment? I més: per què ho fa públic ara, sense anar més enllà d'unes declaracions a la premsa?

No sé. No és que el frau fiscal de Jordi Pujol ni els possibles negocis de la seva família em despertin cap mena de simpatia, ans al contrari, ja que em resulta especialment greu i condemnable aquesta conducta en algú que va presidir el meu país durant tant de temps. Però em sembla que algú (o molta gent) està aprofitant les circumstàncies per a fins que segurament no tenen res a veure ni amb l'exercici de la justícia ni amb la regeneració de la política, i que em plantejo si ens faran cap favor, al capdavall.

Potser és que no entenc res, que també podria ser. Però no em negareu un cert tuf, en tot plegat.

Comentaris (2)30-08-2014 06:12:39

Jugar amb foc.

Amb el foc, no s'hi juga. I amb armes de foc, encara menys. Aquest principi tan elemental del sentit comú sembla que el van ignorar algunes persones, a l'estat d'Arizona, on va morir un instructor de tir mentre ensenyava a disparar a una nena de 9 anys.

La simple imatge d'una nena de 9 anys empunyant una arma de foc ja fa venir angúnia. Pensem en les imatges de nens soldats que de tant en tant apareixen a les portades dels mitjans. Però encara resulta més esgarrifós pensar que disparar una arma amb foc real pugui ser un entreteniment per a la canalla, en un país suposadament civilitzat.

No puc entendre com un instructor deixa una arma de poc pes i amb canó curt (és a dir, a priori, amb important retrocés) en mans d'una nena tan petita, i molt menys encara en mode ràfega. Però encara puc entendre menys com uns pares poden considerar la munició real i les armes automàtiques una joguina.

Alguna cosa falla. I no són ni l'arma ni la nena. Quin imaginari mental pot propiciar que uns pares deixin armes en mans de criatures? Quina mena de primitivisme s'amaga rere la defensa de l'ús lliure d'armes de foc? De debò que aquest és un model de seguretat personal a imitar?

En aquesta ocasió, el mort és l'instructor. La nena es troba bé. Caldria saber, però, si continuarà les seves pràctiques per aprendre a dominar les armes, o si l'incident ha servit per allunyar-la definitivament d'aquestes petites màquines de matar. Pel que fa als pares, millor ni plantejar-los la pregunta, per si de cas.

Comentaris (1)29-08-2014 06:08:23

La veritat sempre surt

A poc a poc -lamentablement a poc a poc- la veritat, per més que es vulgui amagar, sempre acaba sortint, encara que es tracti de qüestions que afecten el complex laberint polític del Partit Popular. I és que aquests darrers dies hem sabut un parell de coses prou interessants:

La primera, important perquè sempre s'ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar els diners, és que la Generalitat Valenciana va dedicar un bon grapat de diners públics destinats, al rescat de les seves ruïnoses finances, a pagar entrades a partits de futbol i toros. Tot un exemple de bon ús dels recursos de manera eficient i pròpia de temps de crisi.

La segona és un gran exemple de com es gestiona el patrimoni públic per facilitar guanys privats. És el cas de la denúncia contra l'alcaldessa de Madrid per la venda d'habitatges de protecció oficial a fons voltor. O el que és el mateix, com es fa fora gent que necessita habitatges protegits per deixar els edificis en mans de l'especulació privada. A canvi de què? Ella sabrà.

Per si encara calia, tenim un parell de magnífics exemples de com gestionen el recursos de tothom en benefici propi aquells que volen donar lliçons de moral.

I de propina, no estaria de més recordar la raó final de la negativa a la consulta, ara que tot són crides a la legalitat constitucional. Aquesta raó ja ens la va donar fa un parell d'anys el ministre Ruiz Gallardón, en una conferència al Cercle d'Economia: Espanya no és econòmicament viable sense Catalunya.

Així doncs, deixem-nos de paraules buides i de demagògia malintencionada, que la realitat i la veritat sempre acaben traient el nas. Només cal tenir una mica de paciència i bona memòria.

Comentaris (1)28-08-2014 06:30:30

Estan molt malalts.

No sóc psicòleg, ni psiquiatre, ni res que s'hi assembli i, per tant, m'abstindré de fer servir cap paraula que tingui a veure amb diagnòstics propis d'aquestes disciplines, o altres de properes. De tota manera, el que sí que vull afirmar amb tota rotunditat és que hi ha gent que està molt, però que molt, malalta d'antiindependentisme.

Ja ens hem acostumat a tot tipus de negacions i d'opinions no massa fonamentades per oposar-se a tot el que soni a nacionalista, independentista... però aquests dies la cosa està superant tots els límits del que raonablement es pot arribar a espera; i és que a banda del tema dels trabucaires i el suposat afusellament d'un regidor del PP (difícil de creure, això d'afusellar amb un trabuc que, a més, sempre es dispara a l'aire, i més si el lloc no és el que es diu), ara arriben els seus amics dels mitjans amb més símptomes evidents de malaltia mental greu: La Gaceta ja parla de McDonald's com a independentista perquè ha fet un anunci en espanyol i un altre en català. Quina fal·lera amb l'unionisme!

De tota manera, i ja posats a buscar malalties mentals, tampoc no estaria de més fer una petita repassada al PSC i la seva postura davant de la Diada i l'excursió (o no) a Tarragona, perquè sembla que s'hagin posat d'acord per deixar amb les vergonyes a l'aire Carme Chacón, tot fent-se enrere de les intencions inicials. Per cert, l'exministra potser podrà aprofitar la seva visita Tarragonina per fer-se una foto amb els que segurament seran els seus companys de viatge.

Insisteixo: estan malalts. Molt malalts. I algú els ho hauria de dir (i si pot ser, diagnosticar i tractar, per salut democràtica, sobretot).

Comentaris (2)27-08-2014 06:09:12

Manca de mitjans o mandra?

El proper 11 de setembre promet. I cada dia que passa, més. I no ja per la convocatòria de la "V" de Barcelona, ni per la cita espanyolista a Tarragona, sinó per les noves propostes que van apareixent, i que segurament encara s'incrementaran els propers dies. La darrera, la crida de Falange a manifestar-se davant la seu de Blanquerna, a Madrid, per la diada (serà per poca feina, o fora d'horari laboral?).

Francament, esperava una mica més de nivell si l'objectiu dels falangistes (perfectament legals, dit sigui de passada) és manifestar el seu rebuig a la demanda d'una consulta. Crec francament (l'adverbi està usat i repetit a consciència) que restaran gruix a Tarragona, on podrien compartir files amb el PP, Ciutadans, Plataforma... o algun franctirador ideològic com Carme Chacón, per exemple. Però no. Vet aquí que Falange anirà sola, i jugarà en terra prou coneguda: Alcalà, 44.

No sé si és que ja no queden autocars ni a Madrid, o si és que la mandra pot més que la ideologia, o si es tracta de no barrejar-se amb ningú; però, si més no, la notícia d'aquesta convocatòria resulta curiosa. Bé, francament (insisteixo) em desperta tanta curiositat com veure què hi farà la policia espanyola, si és que en pensa fer res, perquè dubto molt que aquesta concentració, ni que sigui de quatre gats, sigui pacífica.

Però bé, nosaltres a la nostra, que és la que importa.

Comentaris (1)26-08-2014 06:22:12

Encara. I fins quan?

Qui encara dubti que el franquisme és encara ben viu, i ben tolerat pels poders públics, aquests dies pot consultar una de les més importants revistes del cor i visitar, entre la humiliació i la vergonya (sobretot de molts i molts gallecs que saben prou el pa que s'hi dóna), les dependències del Pazo de Meirás, lloc d'estiueig dels hereus del dictador Franco, en ben bona part sostingut, encara, amb recursos públics.

Si aquesta finca ja va ser indecent el regal al dictador, en el seu moment, encara em sembla més indecent que avui, encara, no només es mantingui en mans de la seva família, sinó que se'n faci una exhibició tan impúdica.

Però ja se sap: a Espanya no va haver cap dictadura, el segle passat, només un període de govern militar posterior a la república i previ a la monarquia. Tot un exercici de negacionisme tan sols comparable al d'aquells que s'entesten, encara, a no voler acceptar l'existència de camps d'extermini nazis. Així també s'escriu la història, encara.

Comentaris (2)25-08-2014 06:26:08

Quina tropa...

La maquinària per a l'11 de setembre està que treu fum. Bé, no em refereixo ni als actes institucionals ni a la gran manifestació de Barcelona, no. El que treu fum, i cada dia que passa promet més, és la crida de Societat Civil Catalana a fer un acte unionista, a Tarragona, coincidint amb la celebració de la Diada.

Fins ara sabíem que comptàven amb el suport de Ciutadans, Partit Popular, Plataforma per Catalunya i Vox, però ara sabem que els han sortit nous socis. Ni més ni menys que un bon grapat de socialistes, encapçalats per Carme Chacón, Felipe González i Josep Borrell, segons sembla. Caldrà veure la nòmina de camarades socialistes -especialment catalans- que els seguiran, perquè cal no oblidar que Iceta va donar llibertat (remarco la paraula) als militants del PSC per anar allà on vulguin. Deu ser per allò de les dues ànimes...

Sembla que quan del que es tracta és d'oposar-se a la legítima voluntat de la majoria de la ciutadania de Catalunya, quatre gats de diferent pelatge (o potser no tant diferent), no tenen cap mania per posar-se d'acord, tant si són xenòfobs, neofeixistes, aquells que tornen si tu no hi vas, o els apòstols de la modernitat. Molt il.lustratiu.

Cada dia que passa tenim més clar qui és qui en aquest procés. Ara, el que estaria bé és saber, d'un cop per tots, quants som a una banda i quants a l'altra, i deixar-nos estar de convocatòries de poca volada, com la de Tarragona, que algú s'entesta a posar al mateix nivell que la "V", a la qual s'assembla tant com un ou a una castanya. I l'única manera de saber-ho és comptant (a les urnes, evidentment). O és que les matemàtiques (una ciència exacta, per cert) també els fan por? Exacte.

Comentaris (1)23-08-2014 06:15:25

Aliar-se amb l'enemic?

Que el sindicat Manos Limpias, amb el suport financer i ideològic d'algú que ells sabran qui és, ha esdevingut una màquina de presentar querelles contra tot allò que sembli català i proindependentista, és tota una evidència irrefutable. Això sí, sempre per preservar l'ordre constitucional, l'ordre i la legalitat, no fos cas.

Les darreres notícies que tenim seves apunten al fet que estan preparant la denúncia contra Carme Forcadell per incitació a la sedició. Val a dir que ells mateixos proclamen que "de manera pacífica" (tot un detall). Ja és ben veritat que qui no té feina, el gat pentina.

Però ves per on, avui he pensat que potser val la pena aliar-se amb els oponents, perquè la meva àvia em deia que calia tenir amics fins i tot a l'infern. Així és que fruit d'aquest record de la meva infantesa, li voldria proposar a Manos Limpias, una nova querella. En aquest cas, per exaltació del feixisme, del nazisme i dels crims contra la humanitat. En concret, es podrien querellar contra els Tercios de Aguilar i tot el que s'arribarà a dir durant l'acte d'homenatge a la Legió Còndor que estan preparant.

Caldrà veure si el respecte a la Constitució, a la llibertat, a la justícia i a no sé quantes coses més de les quals fa bandera aquesta gent de Manos Limpias (i els seus socis a l'ombra), també el saben aplicar en aquest cas. De tota manera, no tinc cap dubte que no serà el cas, perquè, com podrien llençar pedres contra la pròpia teulada?

I, per cert, segur que la demanda no tirarà endavant. Potser ni s'acabarà admetent, igual com totes les que ha anat interposant la delegada del govern espanyol, Llanos de Luna contra multitud d'ajuntaments (més de 25o, de les quals gairebé cap no ha servit més que per fer perdre temps i diners), però el mal ja estarà fet i la brutícia llençada. Al capdavall, d'això es tracta.

Comentaris (1)22-08-2014 06:29:53

O ara, o mai.

Ben mirat, gairebé tot a la vida només té un sentit: endavant. Si ens hi fixem, ens adonem que cada dia prenem una pila de decisions, algunes d'importants i altres d'intranscendents, que comporten conseqüències, amb les quals ens toca carregar en el futur. Si l'encertem, la càrrega és un bonic record, agradable de dur, i si no, el sentiment d'haver fet allò que no tocava, o d'haver deixat de fer allò que sí.

D'aquí a uns dies tindrem una nova decisió a prendre: la d'anar o no a la gran manifestació de Barcelona. Crec que no m'equivoco si afirmo que els que hi vam ser a la via catalana o a la manifestació del 2012 en tenim un magnífic record. I si sabeu d'algú que per mandra, per manca de disponibilitat, o per qualsevol motiu no hi va ser, demaneu-li i segur que us confessarà que li hauria agradat molt haver-hi estat.

Aquest 11 de setembre passarà el mateix. Estem cridats a una empresa difícil, molt difícil, però que estic convençut que som capaços de culminar amb èxit: fer una enorme V amb la senyera per reclamar el nostre dret a votar i a decidir el nostre futur. Ara com ara, sembla que encara no hi ha un volum prou important d'inscripcions. Cal inscriure-s'hi, perquè tot plegat surti com volem. D'altra banda, potser és el moment que comencin a aparèixer personatges coneguts dient on seran, ja que el seu efecte crida és inqüestionable. I no s'hi valen excuses de mal pagador com el d'una destacada representant d'un partit prou important que no fa gaire, a la ràdio, no s'estava d'admetre que encara no s'hi havia inscrit perquè ho havia de fer amb molta gent i no en tenia els DNI. Mal argument.

Proposo, doncs, de començar a dir, també nosaltres, la gent anònima, que sí que hi serem i on. O ja no recordeu l'orgull amb què cantàvem el tram que ens pertocava l'any passat? Doncs això. Ja ho sabeu, no deixem passar aquesta ocasió de fer, de nou, història. Jo la faré al tram 4, a la franja 7, perquè realment, ara és l'hora.

Comentaris (2)21-08-2014 06:25:47

Són coses que passen.

El PP s'acostuma a vantar de tenir un bon nombre de dones, a les seves elits dirigents, com a prova del seu posicionament per la igualtat de gènere. Però ves per on, se'ls veu el llautó cada cop que es mouen o que obren la boca.

Una bona mostra d'això que dic són els savis consells del Ministeri de l'Interior per evitar les violacions, entre els quals destaca un que, directament, diu que les dones, a casa seva, han d'estar-s'hi amb les finestres ben tancades. Suposem que per evitar exhibicionismes impúdics que puguin incitar els baixos instints dels pobres mascles, oi ministre Fernández Díaz? O, encara més, no posar el nom a la bústia, si la dona viu sola (sense baró). Recomanacions ben dignes d'allò que les seves creences religioses i morals dicten, ministre. No ho negaré.

Amb aquest pòsit intel.lectual, a qui li poden sorprendre postures com la de l'alcalde de Màlaga, que relativitza una violació múltiple? De ben segur que la víctima no tenia per costum tancar les cortines, ni els llums, de casa seva, o exhibia impúdicament el seu nom de dona a la bústia. N'estic convençut.

Aquesta és la falsa moral que fa fàstic. I aquesta és la realitat de molts càrrecs electes el Partit Popular, que fan i desfan amb absoluta impunitat i sense que ningú els passi comptes, sota l'empara d'un partit de govern. Marca España, un cop més.

Comentaris (2)20-08-2014 06:28:18

No va morir, el van assassinar

Ahir recordàvem la desaparició del poeta espanyol Federico García Lorca. Més enllà de la seva obra -sobre la qual tothom pot tenir la seva opinió-, voldria remarcar que, en general, ahir es parlava de l'aniversari de la mort del poeta, de la immortalitat dels seus versos...

Sigui com sigui, vull destacar que Lorca no va morir. El van assassinar. El van afusellar els feixistes responsables del cop d'estat comandat per Franco, a les poques setmanes de la insurrecció. No està clar si el van assassinar per homosexual, o per disputes entre cacics i terratinents locals, o per republicà, o per una mica de tot. Qui ho sap? Ara mateix, ningú, del cert; igual com a hores d'ara encara no s'ha pogut identificar la fosa comuna on va ser enterrat. Un més de tants i tants enterraments anònims que constitueixen l'autèntic llegat franquista, si mai algú es decideix a fer justícia amb el morts i les seves famílies.

Així doncs -no ens equivoquem- ahir no recordàvem la mort d'un poeta, sinó l'assassinat d'una persona. Una víctima més d'un franquisme encara impune i amagat sota una llosa de silenci. Tan amagat com el lloc un descansen -o no- les restes del poeta afusellat.

Per cert, també va ser a mitjans d'agost que la Gestapo va detenir el president Companys. Un altre que també va morir, oi?

Comentaris (2)19-08-2014 06:46:14

Mala gent

Hi ha gent (no goso dir-ne persones) que són dolentes, en el més pur sentit de la paraula. Són gent a qui tant els fan els drames humans, les legítimes il.lusions o, en general, qualsevol cosa que contradigui les seves idees o els seus principis, generalment disfressades de veritats universals o de fonamentalisme religiós, per tal de revestir-se d'allò que en podem dir veritats absolutes.

Però el mal, la dolenteria en sentit estricte, sempre acaben manifestant-se, amb tota la seva crueltat i sense el més mínim respecte per aquells que aquests individus consideren diferents.

Un bon exemple d'això és el que supura un acudit gràfic publicat recentment a uns dels mitjans escrits afins al règim. I és que més enllà de la mala fe del dibuixant, hi ha la complicitat de la direcció del diari i, en darrer terme, la de tots aquells que li riuen les gràcies o que li dicten la línia editorial.

I crec que no cal dir res més, perquè el suposat acudit parla per ell mateix de què és l'autèntica misèria moral. Però no cal patir que ni la fiscalia ni ningú no demanarà ni explicacions ni molt menys rectificacions. Al cap i a la fi, es tracta d'humiliar un negre il.legal i l'anticonstitucionalisme català. On és el problema?

Comentaris (0)18-08-2014 08:12:04

Una mica, ja ens ho pensàvem.

Fa uns dies vaig trobar aquesta curiosa notícia, que informa d'un estudi que posa en relació expectatives, recompenses i felicitat. És a dir, que serem més feliços si les expectatives que tenim, en qualsevol àmbit de la nostra vida, es compleixen.

Dit així, sembla ben bé el descobriment de la sopa d'all. De tota manera, permeteu-me dues reflexions:

La primera: sempre està bé que allò que intuíem es confirme d'una manera seriosa. Així eliminem expressions del tipus "em sembla que..." i altres que tenen més d'apreciació subjectiva que de rigor objectiu.

La segona, i per a mi la més important: val la pena aprendre a fixar-nos objectius i a crear-nos expectatives que puguem assolir, encara que costin. Si fem volar més coloms del compte, el risc de la frustració creix.

Ara ja sabem com podem ser una mica més feliços. Només és qüestió de pensar-hi i de posar-s'hi.

Potser estaria bé que els nostres responsables polítics també llegissin aquest estudi, en el moment de definir les seves propostes i les seves estratègies. Potser milloraria el respecte per la política.

Comentaris (0)15-08-2014 06:57:53

I si el sobiranisme fos l'amenaça?

Entre les moltes possibilitats polítiques que es plantegen a Catalunya en el futur més immediat, hi ha una que cada cop va prenent més força, i és que ERC guanyi les properes eleccions, siguin quan siguin, i formi govern. A priori, aquesta hauria de ser una possibilitat ben vista pel col.lectiu favorable a la independència. Però jo em demano: i si aquesta és, justament, l'estratègia del PP? M'explico.

No és cap secret que CiU trontolla, tant per la solidesa (cada cop menor) de la coalició, com per l'afer Pujol (que no ha fet més que començar), com per un president, Artur Mas, que dubto que es veiés amb cor de liderar, suposat que els resultats electorals li ho permetessin, el procés més enllà de la convocatòria de la consulta.

I si CiU fa figa, el seu espai, ara mateix, només el pot ocupar ERC. Segurament no en solitari, però sí com a primera força i, per tant, amb l'obligació de tirar endavant les seves propostes programàtiques dels darrers anys.

I què en deu pensar, el PP, de tot plegat? Segurament es freguen les mans amb un president Mas i una CiU desgastats i amb la perspectiva d'un govern presidit per Junqueras que, segons ells, no tindria el poder d'aglutinar consensos que li atribueixen a CiU. Per tant, el PP ja veu a l'horitzó la divisió de l'independentisme, justament, per un excés de poder dels independentistes.

Ja ho sé, que tot plegat és política ficció, però no crec que sigui del tot impossible, aquest escenari. La clau de l'èxit de tot plegat, si finalment ERC es fa amb el govern? Per a mi, aprendre del passat, saber triar adequadament els socis prescindint de fòbies personals, obrir-se més enllà de la cotilla estricta del partit i, sobretot, saber prioritzar en base a les demandes socials i a les necessitats del país, oblidant la demagògia de la dialèctica dreta-esquerra que, ara mateix, és tant antiga com inútil (i si no, que li demanin al PSC-PSOE, o als col.legues d'Iniciativa).

Comentaris (1)14-08-2014 08:11:34

I si no en fem ni cas?

S'acosta el 9 de novembre i, com calia esperar, tothom desferma tota la seva artilleria contra una consulta que ha d'obrir la porta a la independència de Catalunya.

I és que a banda del ja mític "llei i diàleg" de Rajoy (llei? la seva interpretació, evidentment. I diàleg? per a la rendició incondicional), ara van apareixent els defensors de la tercera via que no vol Espanya, escampant dubtes sobre la legalitat o no de la consulta i sobre si es farà o no, tant des de fora com des del propi Govern. Tot previsible. Lamentablement previsible. I agafem-nos, que venen mesos intensos.

Així doncs, a la vista d'aquest panorama, i de la que ens ve a sobre, proposo no fer ni cas a tantes declaracions i contradeclaracions que, desenganyem-nos, no són altra cosa que estratègia partidista. Crec, de debò, que la nostra feina és aconseguir que l'11 de setembre torni a ser una data per a la història, amb una presència més massiva que la de l'any passat, a la "V" de Barcelona. Perquè si hi som, si hi som en massa, quina força tindran els polítics per negar-nos una petició tan clarament expressada. Negar el nostre dret a votar? Desconvocar la consulta? Si es volen girar la població en contra, sí, però si no...

No tingueu cap dubte que la resposta política a una manifestació massiva l'11 de setembre no pot ser, de cap manera, girar-nos la cara. I si ho és, alguna formació, amb un mínim d'intel.ligència, entendrà que cal convocar, o forçar, unes autèntiques eleccions plebiscitàries perquè sigui el Parlament qui proclami la independència, en base a una demanda social majoritària, expressada al carrer i a les urnes. I contra això no hi ha lleis internacionals que s'hi puguin argumentar, ni partits que puguin resistir una postura contrària, si no és des de la marginalitat.

En resum: ni cas a tot el soroll mediàtic que ens ve a sobre i cap a Barcelona, per la diada. La resta, vindrà sola. Al cap i a la fi, aquesta és l'essència de la democràcia i de la sobirania del poble, no?

Comentaris (0)13-08-2014 07:45:09

Un oblit imperdonable

Qui ha dit que Espanya no és líder mundial de res? I tant que ho és. Concretament, és el segon país del món amb més foses comunes per obrir i de morts i desapareguts per identificar, només superat per Cambodja. Evidentment, són foses de la guerra que va començar amb el cop d'estat de Franco i de la repressió de la seva estada al poder. Son el resultat d'aquell període històric que mai no va existir, tal com consagra el pacte de silenci de l'anomenada transició, i d'aquesta autèntica llei de punt final que va ser la Constitució de 1978.

Si mirem només a casa nostra, estem parlant d'unes 350 foses per obrir i d'uns 14.000 morts per identificar. Són moltes, massa, persones desaparegudes i oficialment oblidades, per obra i gràcia d'uns governs autoqualificats de democràtics que han incomplert sistemàticament tota mena de mandats internacionals i que han aplicat un concepte tan singular com poc homologable internacionalment de justícia, que fa d'Espanya un dels pocs casos mundials on els crims d'una dictadura gaudixen de total impunitat i on els seus hereus encara es poden permetre el luxe de titllar de nazis aquells que no pensen com ells i fer apologia d'aquell règim de terror i repressió.

Estaria molt bé que, en algun moment, algun dels nostres governs (parlo de la Generalitat, perquè de l'Estat no se'n pot esperar res) facilitessin i impulsessin la recollida d'ADN de familiars de desapareguts, ni que només fos per respecte als milers de ciutadans condemnats a l'oblit perquè no n'hi ha prou amb projectes particulars, per més dignes i importants que siguin. I sort en tenim, d'aquestes iniciatives, encara.

De moment, però, silenci institucional i poques (o cap) facilitats per anar omplint d'informació aquest banc de dades genètiques i per anar obrint foses. A què tenim tanta por?

Comentaris (1)12-08-2014 07:46:08

Centralitat o ridícul

Tradicionalment s'ha acceptat que la centralitat política es troba en aquelles formacions capaces d'arribar a enteses amb formacions de signe oposat, tant a la dreta com a l'esquerra. Aquesta idea de centralitat s'ha venut sempre com el paradigma del bon govern i com la clau per a aconseguir pactes d'estabilitat i consens.

Ahir, diumenge, el PSC ens va descobrir allò que podríem entendre com a centralitat nacional. I és que en un exercici magnífic d'alguna cosa entre la centralitat i el ridícul, Iceta declarava que el PSC no sancionarà (remarco el terme "sancionarà") els seus militants que participin a la manifestació de l'11 de setembre, ni tampoc aquells que tirin cap a Tarragona, a la convocatòria unionista.

Imagino que, d'aquesta manera, Iceta redefineix la centralitat. De passada, però, ens deixa una perla política: la idea de no sancionar els militants (tan pocs tenen que els poden identificar un a un?) que participin en una convocatòria que no és la seva. Gaire democràtic, això de no sancionar els afiliats per assistir a un determinat acte, no sembla, francament. Igual com no sembla gaire coherent, a nivell ideològic, intentar situar-se a meitat de camí entre l'independentisme i l'espanyolisme ranci.

I és que molt em sembla que es parla massa de centralitat, de pluralitat i de moltes coses, però cada dia que passa em temo més que el gran problema dels partits actuals (i això sí que no és exclusiu del PSC) és l'excés d'atenció a lluites intestines de caràcter intern per ocupar una determinada parcel.la d'influència, que d'oferir una autèntica alternativa social.

Valgui aquest exemple per a un hipotètic futur govern de Catalunya presidit per ERC, al qual li caldran unes bones dosis d'apertura de mires, i d'aliats externs, per fer-se amb un espai sociopolític prou ampli, més enllà dels estrictes resultats electorals.

Comentaris (1)11-08-2014 08:01:25

Qüestió d'actitud

L'any 1975, Jaume Sisa va publicar la seva emblemàtica cançó "Qualsevol nit pot sortir el sol", tot un cant a la cordialitat i a l'esperança, en uns anys terribles, encara que volgudament oblidats per molta gent.

Avui, molts anys després, potser és un bon moment per recuperar una determinada manera d'entendre la realitat i d'adaptar-la a allò que volem i no al contrari. Ara som en temps de vacances, un temps especial, diferent, en què els horaris, els costums i les rutines es relaxen, canvien i se'ns fan més amables. Potser és el moment de descobrir que fer vacances és més un estat d'ànim que una situació laboral. Potser és el moment de recuperar la fantasia i la il.lusió que ens han robat els anys de crisi i el pragmatisme econòmic.

Tinc la immensa sort de viure amb algú capaç de llevar-se de bon matí, d'anar a treballar, de fer tota la seva feina habitual i de pensar que, malgrat tot, fa vacances, perquè així ho vol, perquè així ho ha decidit i perquè li agrada gaudir de l'estiu, de la llum i del bon temps.

I si provem d'imitar aquesta actitud vital? I si decidim que som de vacances, o que qualsevol nit pot sortir el sol? M'hi apunto (o si més no, ho intento).

Comentaris (1)10-08-2014 07:25:40

Obvietats

Falta un mes i un parell de dies per a l'11 de setembre, i comencem a saber coses prou interessants, però molt òbvies:

En primer lloc, que Societat Civil Catalana, aquesta colla de quatre amics que aspira a esdevenir una mena d'ANC unionista i que no passa de club de fans de la rojigualda, no farà cap ofrena floral al monument de Rafael Casanova. Quina novetat. Com a alternativa, es proposa de fer una concentració al circ romà de Tarragona. Molt propi.

En segon lloc, el Partit Popular es desmarca, un cop més, dels actes institucionals de la Diada i se suma a la proposta de Societat Civil Catalana i la seva concentració tarragonina. Ja s'ho faran.

I com a guinda, el president del PSC, Àngel Ros, diu que participaran a la Via Catalana, però amb un discurs propi. Ja m'explicarà com s'ho pensen fer, més enllà de quatre declaracions sense gaire sentit quan els posin un micro a prop.

Ara de debò. Algú es pensava que SCC, PP i PSC participarien als actes de la Diada, amb l'esperit de la majoria? Obviament, no. I si algú encara dubtava, ja ens ho han deixat prou clar.

En fi, que d'aquí a un mes i poc sabrem si la Via Catalana és tan espectacular com es preveu i, de passada, caldrà reservar un espai als mitjans per parlar d'iniciatives tan peregrines com minoritàries, si no volem que ens titllin de sectaris i de censurar la diversitat. Quin tip d'aquests que s'autoproclamen representants de la majoria silenciosa (tan silenciosa com inexistent).

Comentaris (0)09-08-2014 07:10:48

Nervis

Corre per Internet aquest curiós article, que intenta explicar el procés català i que, sobretot i de manera clara, situa el centre de gravetat de plegat allà on realment és: en mans de la gent. A banda de coincidir o no amb tot el que s'exposa en el text, el que em sembla indiscutible, i que no és fàcil trobar ni en els nostres mitjans, és la constatació que la societat empeny i que el polítics, en aquest cas el propi president Mas, van a remolc de la demanda social.

Crec que és interessant no perdre de vista aquesta idea a la vista de les declaracions del conseller Santi Vila, en el sentit que no hi haurà consulta si l'Estat impugna una llei de consultes encara pendent d'aprovar. Jo no sé si el Govern és prou conscient que ha de trobar una sortida digna i respectuosa a la voluntat d'un poble que s'expressa amb contundència any rere any (atenció a l'11 de setembre). El preu de no fer-ho pot ser, directament, la marginalitat política de qui actualment governa la Generalitat.

El president Mas sempre ha dit que el seu compromís és convocar una consulta i que els ciutadans votem. Bé. I un cop convocada, què? Assumirà el fracàs de la convocatòria si el govern del PP la impugna? Abandonarà la primera línia política i convocarà unes eleccions sense ell? Cedirà la majoria parlamentària a ERC, a risc, fins i tot, de patir una caiguda de vots de proporcions ara mateix inimaginables?

D'altra banda, i segons sembla, el proper objectiu de l'espionatge espanyol és Mas. Uns altres que no saben enfocar bé. Mas és una peça del procés, però ni de bon tros el procés -igual com Pujol no era Catalunya-, i intentar destruir Mas pot ser absolutament inútil, sobretot si pensem que potser les circumstàncies, segons com, el poden apartar de la primera línia.

En resum. Que ara mateix, la ciutadania de Catalunya només necessita un lideratge polític en dos moments: el primer, per convocar una consulta (un cop convocada, el resultat dependrà exclusivament de nosaltres) i, el segon, per negociar i proclamar la independència, si el resultat de la consulta és el que esperem. La resta, projecció internacional inclosa, només depèn de nosaltres i de com sapiguem expressar-nos.

Qui voldrà -o sabrà- llegir aquesta realitat de manera correcta? De moment, no tinc resposta. Només la constatació que els nervis s'estan generalitzant entre la classe política, tant d'aquí com d'allà.

Comentaris (1)08-08-2014 07:45:14

Guerra bruta

Que el mantra del PP sobre la necessitat de complir la llei és només un recurs retòric, ja ho sabíem de fa temps. Però ara sembla que tampoc no és més que un seguit de paraules que es poden repetir de manera mecànica quan va referit al procés català. I és que ara hem sabut que s'ha pagat per obtenir informacions que no es poden obtenir de manera legal, sobre les finances de determinats personatges de la vida pública catalana. Els serveis d'intel.ligència espanyols han fet la seva feina bruta, un cop més.

Lamentable és que un estat hagi de tirar d'espies i de compra de voluntats per aconseguir arguments per defensar les seves tesis. Més lamentable, però, és que trobin draps bruts -molt bruts- de determinats personatges, perquè, no ho perdem mai de vista, si no hi ha res a amagar, no es trobarà res. I es veu que no és el cas.

Si algú encara tenia dubtes de les activitats gens netes del govern espanyol en el seu afany d'acabar amb la voluntat independentista i de com fa servir tant els seus serveis secrets (pagats amb fons públics) com els mitjans de comunicació afins, ara té una prova gens discutible.

Malgrat tot, el PP encara no admet -o no vol admetre- que el procés independentista està molt per sobre dels Pujol, Mas, Junqueras... Encara no admet -o no vol admetre- que hi ha una majoria social enorme que vol votar i que, arribat el moment, votarà independència. I justament per això segueix jugant a atacar els personatges que considera (erròniament) emblemàtics, amb l'esperança d'ofegar el clam social. Encara que el recurs a allò del respecte a la voluntat majoritària de la població, pot acabar sent la seva única sortida digna, quan finalment calgui negociar una consulta.

De moment, això de l'estricta observança de la llei només serveix per a segons qui. Com ja és habitual, de fet.

Comentaris (1)07-08-2014 06:31:42

No passa res

Ara resulta que una de les institucions més importants dels Regne d'Espanya, l'exèrcit -en aquest cas l'armada- es veu esquitxada per una qüestió de drogues. Resulta, i no és el primer cop, pel que es veu, que han trobat 127 quilos de cocaïna al vaixell escola Juan Sebastián Elcano.

Dues observacions: La primera, l'exercit és una institució fonamental i respectada a l'Estat Espanyol. Tant que el propi rei va prendre possessió del càrrec vestit d'uniforme. La segona, que més enllà de la responsabilitat -o no- individual d'alguns mariners, cal qüestionar els procediments de seguretat d'un determinat vaixell militar, si més no. Dues observacions que deixen molts dubtes sobre aquesta institució i la seva manera de funcionar.

El cas, penso jo, supera la simple anècdota de quatre adolescents fent-se un sobresou passat coca. Podeu imaginar que a qualsevol de les delegacions de la Generalitat a qualsevol lloc del món s'hi haguessin trobat 127 quilos de droga?

Però és clar, tot depèn de qui faci les coses. Si no, com s'explica el silenci còmplice davant de l'atac al monument a Companys? Imagineu que l'objecte de l'atac fos, per exemple, la megabandera espanyola de la Plaza de Colón, de Madrid?

I és que sempre hi ha aquell a qui tot se li perdona. No fos cas. Especialment si es tracta d'un dels pilars de l'estat, o de mantenir la unitat d'Espanya, a qualsevol preu.

Comentaris (2)06-08-2014 06:44:52

Mandra d'agost

L'agost és un més propici per a la mandra. Mig país de vacances (polítics i informadors titulars inclosos), poca activitat interessant i menys notícies que ens vagin informant de com van les coses.

Aquest any, però, la cosa pinta encara pitjor que altres anys. Tenim dos grans temes que ocupen graelles de programació i columnes de premsa: les manies separatistes de Mas i la fortuna dels Pujol. Dos grans temes per especular i especular fins a la sacietat a falta de res de cert. Gairebé serà com el famós central del Barça, que fa un parell d'anys ben bons que serveix com a tema d'emergència quan no saps de què parlar.

Modestament demanaria, o bé una mica d'imaginació (no sé si gosaria a demanar periodisme com cal, directament) o bé, que els mitjans, tertulians i companyia facin vacances uns dies.

Admeto que em fa una mandra horrible pensar en les properes setmanes. Sort que després vindrà l'11 de setembre i la cosa s'animarà una mica. I d'aquí en endavant, serà divertit veure què van dient els líders de tots aquests partits que encara no saben que ja no tenen la capacitat de liderar la societat que es pensen.

En fi. Valor a tothom per suportar un estiu de corruptes, obsessions secessionistes i un central que mai no acaba d'arribar. Insisteixo: quina mandra tot plegat. Ah!, per cert, la llum puja un 18%, encara que ningú no en parli gaire.

Comentaris (2)04-08-2014 12:51:27

Que què en faran? Doncs res.

Ultimàtum de l'ONU a l'Estat Espanyol perquè posi fil a l'agulla pel que fa a les víctimes del franquisme. Déu n'hi do el paperot espanyol en aquest tema. I la vergonya que hagi de ser un organisme com l'ONU qui els fixi un darrer termini de 90 dies.

El franquisme, i els seus crims, a Espanya, són un capítol més de la seva història, sense més complicacions. Igual com va haver un període republicà o altres etapes amb reis diversos, va haver quatre dècades sota un règim militar (mai sota una dictadura, segons el relat oficial mesetari). Per tant, parlar de víctimes d'una etapa històrica determinada no deu tenir massa sentit i tot plegat només són ganes de remenar un temps passat. Fantàstic, sobretot si pensem que aquests mateixos governants que neguen drets a les famílies d'unes víctimes, no s'estan de res quan les víctimes ho són d'ETA, en un exercici de manipulació indecent.

Mala peça al teler, la que té ara mateix la democràcia espanyola i els seus dirigents. Mala peça perquè poc marge de maniobra els queda quan s'empassen coses com ara:

- Que el sistema judicial espanyol absolgui neonazis assassins confessos.

- Que el partit del Govern Espanyol toleri l'exhibició de simbologia feixista entre els seus propis militants.

- Que la tolerància de l'apologia del feixisme sigui general, i en tots els àmbits, fins i tot en els més innocents.

- Que es defensi el manteniment de la simbologia feixista, també a les casernes militar.

En resum: per al govern del PP no hi ha cap problema amb la simbologia feixista. Partint d'aquest respecte escrupolós a la dictadura, què se'n pot esperar que facin, per complir el mandat de l'ONU? Doncs el mateix que fan sempre amb allò que els va en contra: res. Això no és cap novetat. La novetat, en tot cas, pot ser què farà l'ONU, d'aquí a tres mesos. I ja aniria sent hora que fos alguna cosa, ni que només fos per revestir de dignitat els seus requeriments a un estat membre. Ara que, vista la seva postura davant els crims de l'exèrcit israelià a Gaza, no cal que n'esperem gaires coses.

Comentaris (1)01-08-2014 06:26:21