login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

No som un país normal

Acceptem que Espanya és un país normal, amb un govern normal, amb unes institucions normals, amb uns comportaments normals i amb unes manifestacions de lleialtat normals.

Un com admès tot això, puc assegurar sense cap por a equivocar-me, que Catalunya no és un país normal. Fem la prova? Imaginem que a algú del Govern de la Generalitat se li acudís una iniciativa com la del Ministeri de Defensa d'Espanya i convoqués una jura de bandera civil, oberta a la gent que vulgui expressar així el seu compromís de defensar la pàtria fins a la mort (imagino), com fan els militars.

Si això arribés a passar, el més suau que ens sentiríem és que som una colla de nazis fanàtics. I potser tindrien raó, aquestes veus. Però per sort, en aquesta ocasió, tampoc som un país normal. I si ha de ser en aquestes condicions, francament, ni ganes.

Comentaris (1)30-04-2014 06:27:43

Agressions

Fa molts dies que els partits contraris a la consulta van atiant l'espantall de la crispació, la fractura social i l'enfrontament que, segons ells, crea l'independentisme.

Fa molts dies que tinc la sensació que aquests partits estan demanant a crits alguna acció violenta que justifiqui el seu victimisme i els presenti com a màrtirs innocents, sense que, a hores d'ara, hagi hagut cap tipus d'incident. Fins que ha arribat una ciutadana i li ha clavat un cop de puny a Pere Navarro.

Vagin per endavant dues coses: la primera, que la violència mai no és justificable; i la segona, que aquesta agressió és d'una persona sola, no de cap grup independentista organitzat (per si de cas, val la pena aclarir-ho).

Aquesta acció ha desfermat allò que fa temps que es buscava. Ara resulta que l'independentisme és violent, que la consulta genera crispació i que els representants dels partits espanyolistes són objecte de persecució. Algú s'ha plantejat que aquesta dona, potser, podria ser una socialista catalana decebuda amb l'actual rumb de la formació que dirigeix Pere Navarro?

Francament, tinc molt clar què és pitjor, si el cop o la manipulació que se'n fa. I també tinc molt clar que no és gens descartable algun tipus d'acció violenta en el futur. El que ja no tinc clar, vistes les actituds anticatalanistes, qui podria donar aquest pas ni, arribat el moment, qui n'estaria realment al darrere. De fet, no descartaria algun tipus d'acte propiciat pels mateixos que voldran quedar com a víctimes.

De moment, i amb l'esperança que aquest fet aïllat i personal no vagi a més, només puc que demanar una mica de decència i de dignitat per part de tots aquells que estan traient les coses de lloc, amb tanta alegria (o amb tan mala intenció).

Comentaris (2)29-04-2014 06:25:32

Canvis

No tinc cap dubte que vivim temps de canvis. No tinc ni idea de cap a on anem ni sobre què podem esperar del futur, però estic convençut que ni la societat, ni les maneres de viure, ni la política dels propers anys tindran massa a veure amb les que han presidit les nostres vides les darreres dècades.

Debats com dreta-esquerra sonen vells, molt vells. Potser és que tant dreta com esquerra han tingut ocasions sobrades de governar i han demostrat que una cosa són els discursos per aconseguir vots i una altra de molt diferent les mesures que prenen un cop governen, diluint un enfrontament dialèctic que havia servit durant dècades en una praxi política gairebé única.

De manera similar, un debat com aquest tan espanyol i tan ranci entre constitucionalistes i separatistes, també està cridat a esdevenir absurd i obsolet a molt curt termini. Una mostra? el suport de la internacional liberal al dret a decidir de Catalunya. No deixa de ser curiós, o potser indicador dels temps que venen, que siguin els liberals aquells que es posicionin més clarament pel respecte a la sobirania dels pobles, una idea que, sovint demagògicament, havia presentat fins fa quatre dies l'esquerra.

Venen nous temps polítics. De res no serveixen ja ni les velles posicions ni l'atrinxerament en el búnquer de la interpretació de les lleis. Qui podrà negar, en aquest segle XXI que tot just hem començat a dibuixar, que la voluntat dels pobles, de les societats és sobirana i que tota la resta (polítics, ideologies, normes...) només són instruments al servei del seu benestar?

Comentaris (0)28-04-2014 06:26:59

Espais

No heu sentit mai la sensació de ser en algun lloc al qual no t'hi canses mai de tornar? Segur que sí. Tots tenim aquella mena de paradís petit, íntim al qual tornem de tant en tant, i que sempre ens aporta energies renovades i pau.

Ahir vaig retrobar un d'aquests espais on cal tornar periòdicament i, de passada, aquest cop vaig demanar-me si no ens passa alguna cosa semblant amb determinades persones. Perquè hi ha persones que són el nostre espai, el recer on trobem pau i la seguretat d'un afecte garantit i sincer.

Cadascú sap quin són aquests, diguem-ne, espais personals que no voldríem abandonar mai i que, de fet, són la raó de la convivència.

Retrobar espais, de vegades, també és retrobar persones, o la raó més profunda de per què val la pena compartir tota una vida amb algú.

Comentaris (0)27-04-2014 07:03:34

I això, qui ho paga?

Una nova derrota als tribunals, i ja en van 24, de la flamant delegada del Govern d'Espanya a Catalunya.

La senyora Llanos de Luna ha esdevingut, des del seu càrrec, una caricatura de bèstia negra de l'independentisme, gràcies a les seves iniciatives i denúncies contra diferents ajuntaments que exhibeixen comportaments i actituds antiespanyols, inconstitucionals o ves a saber què.

I dic que ha esdevingut una caricatura d'allò que imagino que perseguia, perquè ja en són dues, les dotzenes de vegades que ha de sortir dels jutjats capcota.

I jo em demano: i això, qui ho paga? perquè el temps dels advocats que posen les denúncies (per no parlar del seu propi), del personal dels jutjats que les tramita i dels jutges que dicten resolució costen diners. Molts diners, per a ser més exactes. Però és clar. Serà per quartos, quan del que es tracta és de carregar contra Catalunya.

Fa vergonya veure com malbaraten el temps i els recursos públics aquests alts càrrecs espanyols. Us imagineu vint-i-quatre bufetades als jutjats contra qualsevol alt càrrec del Govern de Catalunya? Imagineu com anirien els diaris, les ràdios, les teles i els partits de l'oposició? Però és clar, com que qui fa el ridícul i llença els diners és una altra representant del Govern d'Espanya, doncs res. Silenci absolut i seguim fent bajanades. Tot per la pàtria (la seva), no fos cas.

Comentaris (2)26-04-2014 06:15:07

L'altre Sant Jordi

Aquesta diada tan nostra dóna molt de sí. I molt més si mirem una mica més enllà de les imatges de televisió, de premsa i dels tòpics i no tan tòpics que tots repetim any rere any.

I és que cal no oblidar tothom que fa que Sant Jordi pugui ser el que és i que tots volem que segueixi sent. Cal recordar tothom que va passar la diada rere un mostrador, despatxant llibres o roses, tothom que va treballar perquè ho tinguéssim tot a l'abast, o tothom que va dedicar hores i hores rere les càmeres, traginant cables i equips d'imatge i de so, o muntant i desmuntant escenaris i parades... En definitiva, avui, aquestes línies volen ser un record cap a tota la gent anònima que Sant Jordi, o qualsevol altra festa, o qualsevol dia, sigui possible en bones condicions. Si més no, en les condicions que cal esperar d'un país civilitzat i culte.

La nostra societat, en el fons, és un immens teatre on uns pocs ens serveixen la representació, molts en som espectadors -poc o molt actius-, però on, entre bambolines, tot un exèrcit de personatges anònims s'ocupa que tot rutlli, que tot sembli bonic i atractiu.

Val la pena aturar-nos un moment i pensar en tothom que es troba darrere de tot el que tenim, el que gaudim o el que considerem un dret. D'alguna manera es tractaria de fer una translació a qualsevol àmbit de la nostra vida d'aquella fantàstica idea de L'Auca del Senyor Esteve: "tu seràs escultor, perquè el teu pare pagarà el marbre" (cito de memòria).

Doncs això. Nosaltres fem festa, perquè algú ens la serveix. O anem al restaurant, o al bar, o a l'hospital, o al cine, o al museu... perquè sempre hi ha algú darrere de tot. I no sempre el sabem veure ni valorar. Doncs apa!, que Sant Jordi se les tingui també el drac de la indiferència (o de la invisibilitat).

Comentaris (1)25-04-2014 06:24:59

I Sant Jordi segueix matant dracs

Ahir, Sant Jordi, sense cap mena de dubtes, el no festiu més festiu del món mundial. Llibres, roses, i un estrany clima de calma, de ganes de passejar i de fer festa, arreu.

Però ahir, Sant Jordi, o la seva reencarnació en forma de no sé ben bé què, va tornar a liquidar algun que altre drac modern, sense escates ni foc llençat per la boca. Ahir, el gran referent de la modernor cultural barcelonina, el complex comercial FNAC era un desert. Vaga de traballadors i negativa dels escriptors per anar-hi a signar llibres, en solidaritat amb les reclamacions del vaguistes.

Al mateix temps, una mena de autoproclamada princesa de conte, però drac en realitat, la vicepresidenta del Govern d'Espanya visitava els editors catalans, en un intent de reconciliar-se ves a saber amb qui, però sense cap més resultat que el ridícul més absolut. Perquè ni a provocació no ha arribat aquesta visita.

I per acabar-ho d'adobar, l'alcalde García Albiol fent el numeret a la seva parceleta particular (si fa no fa, com els seus col.legues de partit i afins).

Som terra de Sant Jordis. No de dracs. Ahir, avui, i sempre. Però de Sant Jordis armats amb llibres i roses que, quan cal, també saben ensenyar les dents, o ignorar les ximpleries (per no dir pixades fora del test).

Ah! i ja posats, diria a les nostres autoritats que no cal que cada any ens recordin la mort de Cervantes (no fos cas que semblessin antiespanyols), la de Shakespeare (no fos cas que se'ns pugui titllar de localistes) i la de Pla (el cupo català). Que nosaltres ja sabem què és i què volem que segueixi sent Sant Jordi, i tant ens fa qui va traspassar tal dia com aquest.

Comentaris (0)24-04-2014 06:26:20

Sant Jordi

SJ 2014

Comentaris (1)23-04-2014 06:20:25

La fi de les mones, tal com les hem conegut fins ara?

Hi ha informacions que apareixen als mitjans no sé ben bé si amb un sentit absolut de l'oportunitat, o en el pitjor moment. Un bon exemple el tenim en aquesta notícia que diumenge apareixia en alguns mitjans i que anunciava un pujada brutal, durant els propers anys, del preu del cacau i, per tant, de la xocolata.

Ja fa dies que sabem que l'especulació sobre les primeres matèries és constant a molts llocs del món. Tant constant i rendible com indecent, perquè suposa un excel.lent sistema per mantenir una bona part de la població en l'absoluta misèria per tal que una altra petita part pugui viure voltada de luxe.

I ara li arriba, pel que sembla, el torn a la xocolata. Ens diuen que l'obertura a aquest producte d'un mercat com el xinès, amb la seva enorme població, serà l'argument per a una nova escalada especulativa.

Aprofitem ara, que encara podem, per gaudir de la mona (ahir sense anar més lluny), perquè si els auguris no van errats, aviat haurem de tirar de succedanis, molt més que no fem ja, perquè uns quants puguin mantenir la seva posició de privilegi mundial.

Alguna cosa s'està fent molt malament, i no s'hi veu cap símptoma de millora. Perquè ara parlem del cacau, però no costaria gaire parlar del blat, del cotó, de la fusta...

Comentaris (0)22-04-2014 06:17:33

El pollet de la mona

Hi ha personatges tradicionals que tenen un innegable atractiu i que desperten tota mena de simpaties. Podríem parlar dels caganers del pessebre o, sense anar més lluny, i per allò de l'oportunitat, dels pollets de la mona, cada cop més substituïts, dit sigui de passada, per tota mena de personatges contemporanis i molt més coneguts per la canalla.

Diu la tradició que la mona de Pasqua és el punt final de les prohibicions de la Quaresma, en forma de pastís. De passada (o molt abans), cal esmentar el rituals de benvinguda a la primavera i al renaixement de la vida. Per això, moltíssim països incorporen l'ou com a representació del principi de la vida, justament. I ja que parlem d'ous i de principi de la vida, què millor que un simpàtic pollet per donar forma a aquest esclat de la natura?

I aquí el tenim, l'humil pollet de mona, sovint present i sempre en un paper secundari, tot i que n'és, podríem dir-ho així, soci fundador de la tradició de la mona.

D'acord que els personatges de cinema, de televisió, o els jugadors de futbol tenen molt més atractiu entre els nens. I d'acord també que les mones, avui per avui, són un producte més de consum (i de comerç) i que això no es pot perdre mai de vista. Igual com no s'hauria de perdre de vista l'humil i simpàtic pollet, que no fa res, que és ben anònim, que no és més que un pollet, però que si no hi és -no m'ho negareu- es troba a faltar.

Avui tenia ganes de reivindicar la simplicitat, la naturalitat i la senzillesa, que sovint són a l'origen mateix de la il.lusió, i aquest bonic animaló m'ho ha posat fàcil.

I la teva mona, ja té un pollet? A casa fa uns pocs dies que va sortir a prendre l'aire un petit pollet de colors que ha passat mesos al costat de les peces d'un curiós i estimat pessebre.

Comentaris (2)21-04-2014 06:43:56

Et vendré la calma

A poc a poc, gairebé sense adonar-nos, anem perdent la capacitat de fer coses per nosaltres mateixos i anem necessitant més i més estímuls i ajudes externs per a gairebé tot.

Podríem anar repassant tota mena de diagnòstics mèdics que gairebé només serveixen per vendre determinats medicaments, o la llarguíssima llista d'aliments reforçats amb algun que altre element que ens ajuda a tenir més energia, a combatre l'estrenyiment, a augmentar la nostra memòria o a tenir els ossos més forts.

No fa massa, i en resposta al ritme cada cop més frenètic de la societat, va sorgir allò de l'slow food, en oposició al fast food. Ben bé va ser el descobriment de la sopa d'all: menjar sense pressa, gaudint del menjar, de la companyia i de la sobretaula. Tot un invent, vaja. Ara, una volta més de cargol a aquesta idea, que ens arriba des de Noruega; l'slow tv, una tele sense acció que causa furor. No és nova la proposta, perquè alguna que altra cadena que només ofereix les evolucions d'uns peixos en una peixera o un foc a terra encès ja existien, però en forma de canal amb continguts i programació ben organitzats sí que és novetat.

Ara resulta que fins i tot la calma ens ha de venir no ja de fora, sinó directament de la televisió. Però com que no tot es pot aconseguir via tele, quan trigarem a veure slow cars, que no puguin passar de 30 km/h, o slow films, pel.lícules que es facin eternes o, sobretot, slow running, que serà alguna cosa com córrer lent (això serà digne de veure).

Realment, tant hem perdut la capacitat de generar calma nosaltres mateixos? Segur que ja no sabem aturar-nos, deixar el ritme frenètic amb què vivim habitualment per retrobar un llibre, un paisatge, uns amics, un disc, o el senzill plaer de badar? Segur que sí que en sabem, encara, per més que la calma estigui esdevenint un article més de consum i, per tant, de venda a telebotigues.

Comentaris (1)20-04-2014 06:43:20

Benediccions armades

La Setmana Santa ens deixa, cada any, una bona col·lecció d'imatges característiques i ben bé es podria dir que aptes per a tots els gustos.

A mi, personalment, sempre m'han fet angúnia les d'esquenes i membres ferits per tota mena de fustigacions i maltractaments físics que determinades persones s'infringeixen com a penitència. Però com que la cosa no va gaire més enllà del subjecte que les pateix, acabo pensant que cadascú sap què fa amb el seu cos i per què.

Però entre totes les imatges d'aquests dies, la que em provoca més repulsió, sense cap mena de dubtes, és la que reflecteix aquesta anacrònica connivència entre exèrcit, poder polític i església, que cada any es repeteix, especialment, a Málaga, amb la sortida en processó del Cristo de la Buena Muerte (el nom ja és tota una declaració de principis), en la qual té un paper fonamental la legió espanyola. Recomano sobretot la darrera de les fotos d'aquest enllaç que us proposo, on queda clara aquesta estranya barreja que comento, prou ben acollida, pel que es veu, tant des de la dreta com des de l'esquerra.

Hi ha coses que no canvien i, a Espanya, els estaments militar i eclesiàstic són encara intocables, especialment des de la política. I és que imatges com aquestes de Málaga, entre altres, em costa molt d'imaginar-les en cap altre lloc del món on l'integrisme i el fanatisme religiosos no siguin instruments al servei de l'estat.

Per cert, a casa nostra també passen aquestes coses.

Comentaris (1)19-04-2014 06:18:59

Temps de silenci

Divendres Sant és un d'aquells pocs dies en què la nostra realitat sembla que s'aturi, d'una manera o altra. Segurament és que no hi ha diaris als quioscos, que molta gent no treballa i que una bona part del personal està més per viatjar o per participar en qualsevol dels actes propis d'aquests dies (classe política inclosa) que no per les seves activitats habituals.

Aquest petit parèntesi sempre va bé, i s'agraeix moltíssim enmig dels temps de soroll que vivim. Per això, em vull afegir a aquesta tendència i no afegiré res més.

Com va dir la mai prou reconeguda Scarlett O'Hara: "demà serà un altre dia".

Comentaris (1)18-04-2014 06:33:36

Cada cosa al seu lloc

Encara se senten els ecos d'aquella fornada d'estudiants que havien de tenir un portàtil a classe i estudiar sense llibres quan llegim que els grans gurús de la tecnologia, a Sillicon Valley, aposten, per a l'educació dels seus fills, de la metodologia tradicional amb llapis, paper i pissarres amb guixos.

Llegir aquest article de fa uns dies m'ha fet pensar que, efectivament, cada cosa té el seu lloc, cada lloc els seus objectius i cada objectiu a assolir, els seus instruments. La resta, una rendició absurda a les modes, sota el pretext d'una suposada modernitat.

Resulta sorprenent que allà on més s'ha apostat per al informatització de les aules (i ja no tinc ni ganes de recordar en quins territoris se'n va fer bandera no fa pas tants anys) sigui justament allà on menys s'inverteix en tecnologia, en investigació i en recerca, i on menys riquesa es crea, més enllà de la imatge que es vulgui projectar a les aules.

La tecnologia és imprescindible per al desenvolupament de les societats, per a la seva economia i per a la seva competitivitat. Però potser no és tant (potser gens) necessària a les aules, si volem que els nostres fills creixin i s'eduquin realment amb capacitat crítica, amb habilitats de càlcul, escriptura, lectura... i amb un cervell capaç de retenir conceptes i continguts, i de raonar com cal esperar de futurs adults responsables, cultes i preparats. I tot això no ve, com per art de màgia, donat per la tecnologia.

Comentaris (2)17-04-2014 06:19:40

Paraules tan buides que gairebé ni es poden escoltar.

Una de les pitjors coses que li poden passar a un polític, o a una determinada formació política, és que les seves propostes no tinguin absolutament cap credibilitat. Quan això passa, el desprestigi de qui les fa és total i, de retruc, també passa a perdre solidesa tot el seu ideari polític, per fals i demagògic.

I això justament és el que li està passant al PSOE i a la seva veu màxima, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la seva proposta de reforma de la Constitució en clau federalista. I és que tot sona tan buit, tan poc creïble que, quan parla, és molt més fàcil (fins i tot raonable) ignorar el que diu que intentar prendre les seves paraules com alguna cosa mínimament seriosa. Per què? Molt simple:

En primer lloc, perquè les seves propostes neixen tan coixes, tan poc ambicioses, que per poder-les dur a terme no caldria tocar ni una coma de la Carta Magna. Només caldria no forçar tant la seva interpretació cap a les postures actuals, summament restrictives.

En segon lloc, perquè qualsevol reforma constitucional passa, d'una banda, per la connivència (digueu-li acord, si voleu) del PP i dels propis barons del PSOE i, ara mateix, ni els uns ni els altres no estan per la feina, a no ser que sigui per anar cap a posicions encara menys federalistes i molt més unitaristes i recentralitzadores que les que ara diuen defensar.

I en tercer lloc, i sobretot, perquè el que ara es proposa és pràcticament el que ells mateixos es van encarregar de ribotar, raspallar, eliminar, sentenciar i condemnar de l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, en una successió de mentides i traïcions absolutament indigna, però ben present, encara, a la memòria de milions de catalans.

Amb aquest escenari, qui pot creure Pérez Rubalcaba, més enllà dels seus fanàtics seguidors? Francament, dubto que ningú. En qualsevol cas, un servidor, no.

Comentaris (1)16-04-2014 06:19:58

Setmana Santa. De tot i per a tothom

Són dies estranys, aquests de Setmana Santa. La rutina habitual es trenca, la canalla no va a escola, força gent fa festa, bona part d'aquesta gent surt cap a la platja -a gaudir dels primers raigs de sol consistents-, cap a les pistes d'esquí -a apurar les darreres baixades de la temporada-, o cap als pobles i ciutats natals, a retrobar parents, amics i coneguts.

I per adobar-ho tot, la imatgeria i les tradicions pròpies d'aquests dies: passions, processons, viacrucis... que acaben, sovint, incorporant elements forans que arraconen els autòctons i en transformen el sentit original, en una mena de mestissatge cultural, religiós i folklòric, de tant en tant no massa fàcil de pair. I també caramelles i aplecs, en llocs petits habitualment. I la mona; aquesta sí, ben nostra.

És com si aquests dies tot hi cabés. Ahir mateix, dilluns 14 d'abril. Aniversari de la República de 1931, però també de l'accident del Titanic, i de la mort de Simone de Beauvoir o de George Friedrich Händel (el de l'Al.leluia), per exemple. I també Dilluns Sant, data que recorda l'estada de Jesús a Betània, on Maria (la de Betània, valgui la redundància) ungí els peus de Crist amb perfums caríssims i els eixugà amb els seus cabells, i on Judes li recriminà aquesta despesa innecessària, en tot un exercici del que podríem qualificar de digne precedent de la moderna demagògia.

Està clar que quan abandonem la rutina, les coses se'ns barregen i superposen. Potser aquesta és la gràcia, però. I que cadascú esculli allò que bonament li plagui; que alci la bandera tricolor, o que surti en processó. Que aquesta setmana mig festiva ofereix possibilitats per a tots els gustos, i tothom acaba trobant alguna proposta per sentir-s'hi identificat.

Comentaris (0)15-04-2014 06:20:08

Diguin el que diguin

Ara que ja fa dies que va passar, tot i que els ecos ressonaran, em temo, setmanes i setmanes encara, es bon moment per recordar alguna de les idees més curioses que es van sentir al Congrés dels Diputats, dimarts passat; concretament alguna de les que va deixar anar, amb la seva tranquil.litat habitual Mariano Rajoy.

En concret, em vull referir a tot allò de la lleialtat institucional, del respecte (i admiració) a Catalunya i de la falsedat de les denúncies de maltractament del nostre país per part dels governs espanyols.

Potser sí que Rajoy té raó i tot són invencions nostres o enganys perversos d'un president Mas que ens condueix, qual flautista d'Hamelin, cap a la nostra destrucció. Però es dóna el cas que tot el seu equip de govern (el de Rajoy) s'ocupa de carregar-nos d'arguments dia a dia. La setmana passada ens va deixar, mig amagada, la notícia de les intencions del Ministre Fernández Díaz de facilitat (i en el seu moment segur que propiciar) que els mossos d'esquadra i els policies locals puguin passar al cos de la Policia Nacional. Una autèntica OPA hostil a la nostra policia, vaja.

Caldrà esperar els arguments, però em temo que són fàcilment imaginables: el primer, allò de garantir la igualtat de tots els espanyols visquin on visquin; el segon, allò de facilitar la mobilitat funcionarial entre les diferents administracions; i el tercer -l'autèntic, de fet-, posar una autèntica càrrega de profunditat al si de la nostra policia, una de les poques estructures reals d'estat que tenim, per tal de carregar, de passada i si la seva iniciativa té una bona resposta -cosa que espero que no-, contra els independentistes, que es veu que neguem l'autèntica voluntat de la gent i no sé quantes barbaritats més.

El conflicte policial és a tocar. I un cop més, ens ve de fora. Deu ser allò d'españolizar los policias catalanes. Paraula de Wert.

Comentaris (0)14-04-2014 06:27:16

15 segons

No deixa de ser curiós que al costat de la immediatesa, de la velocitat i del ritme frenètic enmig del quan vivim, si ens ho mirem bé, ens passem bona part del nostre temps recordant els encerts i misèries del passat (massa sovint més les segones que els primers) o pensant què farem i on serem demà, o d'aquí a deu mesos, mentre se'ns esmuny el temps i la vida, sense que n'acabem de ser massa conscients.

Un grup d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), ha començat a acotar el present, a calcular la durada d'un instant. Aquest estudi sosté que la realitat, l'instant que vivim, ve condicionda pels 15 segons immediatament anteriors, on es concentra tota la nostra experiència i tot el que sabem. D'alguna manera és com si cada moment de la nostra vida es concentrés, realment, en intervals consecutius i encavalcats de quinze segons cadascun.

15 segons. Però si gairebé no és res! Si se'ns passa sense que ni ens adonem. I nosaltres preocupats per què farem d'aquí a ves a saber quant o recreant-nos -o torturant-nos- pel que vam fer o pel que vam deixar de fer. No sé si el que plantegen aquests investigadors és correcte o no, però el que sí que sé és que la vida es viu o ens passa i que, ens agradi o no, no té ni marxa enrere, ni accelerador.

Pensar que cada cosa que fem, cada decisió, cada paraula o cada gest depenen només dels quinze segons previs pot ser un argument poderós perquè intentem aprendre a viure cada instant com si fos únic i l'últim, perquè la realitat dura molt poc, i val la pena aprofitar-la, més enllà, fins i tot, dels records i dels somnis.

Comentaris (0)13-04-2014 07:07:44

Parlem d'amenaces?

La senyora Sánchez-Camacho, que ja fa dies que ha perdut el nord, es va despenjar aquesta setmana dient que se sentia amenaçada per Terra Lliure i per l'Assemblea Nacional Catalana. Bé, tothom sap que la por és lliure i que tothom en pren la quantitat que vol, però francament, pensar que la més que desapareguda Terra Lliure o la impecablement pacífica Assemblea puguin suposar cap amenaça, em sembla difícil d'acceptar.

Ara que, posats a dir, jo li respondria que jo també em sento amenaçat. Amenaçat per Billy el nen i altres torturadors franquistes que no seran jutjats -ni a l'Argentina ni enlloc-, pels grups falangistes i neonazis que actuen amb total impunitat en nom del dictador, pels alcaldes que recuperen el nom del generalísimo per als carrers del seu poble, pels mitjans de comunicació que inciten a la involució militar, pels governs que no deixen exercir la democràcia, pels cardenals nostàlgics del franquisme, pels policies que filtren informació personal de les seves bases de dades, o pels ministres que preparen lleis de seguretat que ens fan retrocedir cinquanta o seixanta anys en el temps.

Mirant la realitat actual amb una mínima objectivitat, em sembla que jo tinc més motius per tenir por que la diputada, no? I ves per on, no en tinc. El que tinc és un sentiment d'immensa vergonya per determinada classe política que hem d'aguantar.

Comentaris (0)12-04-2014 06:35:42

La nostra justícia és així

El català a la justícia és una de tantíssimes assignatures pendents, tan com a país com en matèria pròpiament lingüística. I és que l'absoluta manca de respecte a la nostra llengua als tribunals, a cal notari i, en general, a qualsevol procediment o tràmit relacionat amb aquest univers burocràtic tan particular.

Ara, una magistrada que treballa a Catalunya es despenja dient que el català és una nosa a la seva feina. I rebla la cosa recordant que l'única obligació lingüística és amb el castellà.

Val a dir que la professional de la justícia té raó. El català li fa nosa i li suposa una feina afegida (tot i que se li va reconèixer competència en català i valencià -només això ja és prou indicatiu de es com tracta la nostra llengua en aquest àmbit- com a mèrit). D'altra banda, ja sabem que la Constitució només dicta l'obligatorietat del coneixement de l'espanyol, amb la qual cosa, qualsevol altra norma és susceptible de ser manipulada i titllada d'inconstitucional. I pel que fa a la llengua, en tenim una llarguíssima experiència de manipulacions d'aquesta mena.

Ja ho sabem. El català, a la justícia, a Catalunya, ja no és ni oficial ni cooficial, és una nosa i, per tant, prescindible. Davant d'aquesta realitat i de com van -i han anat sempre- les coses de la llengua i la justícia, o podem arribar a disposar d'una estructura judicial pròpia (no única, que aquesta ja hi és, però espanyola, per més que Barcelona sigui una de les seus de l'Escola Judicial), o ja ens hi podem anar posant fulles. La resta, fer volar més gallines que coloms.

Comentaris (1)11-04-2014 06:24:02

L'imperi de la llei. I dels bunyols.

La Quaresma, que ja és a punt d'acabar, tradicionalment és temps de bunyols. Però "bunyol", en català, també té el sentit de cosa mal feta, de chapuza, que en diuen en castellà. I tot sembla indicar que aquest recolliment propi del temps previ a la Setmana Santa i la capacitat de generar bunyols, troben la seva màxima expressió en les lleis que surten de cal ministre Gallardón, catòlic convençut i militant, i gran generador de bunyols legals de colossals dimensions.

Si us penseu que exagero, aquí tenim la primera conseqüència de l'aprovació de la llei que suprimeix la justícia universal a Espanya, una llei dictada des del fanatisme i sota pressió exterior de països i interessos de dubtosa qualitat democràtica, tot sigui dit. Aquesta primera conseqüència és l'alliberament de vuit narcotraficants que transportaven gairebé 10 tones de haixix.

Tinc ganes d'escoltar les explicacions del ministre bunyolaire. Segur que en té, perquè és absolutament incapaç d'admetre la seva incompetència, en aquesta i qualsevol altra ocasió. En el millor dels casos només podem esperar un ja clàssic "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a pasar", que tant serveix a reix com a plebeus per llençar terra a sobre de qualsevol bestiesa que es faci i amagar qualsevol rastre de responsabilitat.

El govern del qual forma part Gallardón no es cansa d'esgrimir allò de l'imperi de la llei (per cert, com els agrada la idea d'imperi) per justificar les seves decisions. En aquest cas, però, aquest suposat imperi de la llei és sinònim d'impunitat per a uns narcotraficants. Déu n'hi do quina llei més encertada. I quin tros de bunyol legislatiu marca Espanya. Un més.

Comentaris (0)10-04-2014 06:28:05

Poder, o no, decidir marxar

Un cop més, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, segurament sense voler, ens ha donat la raó. En aquest cas, a propòsit de la possibilitat que marxi de Catalunya, perquè no vol que el seu fill visqui en un lloc sense llibertat.

Aquest cop, estic totalment d'acord amb ella. Jo tampoc no vull que els meus fills visquin en un lloc sense llibertat ni pluralisme. I per això, justament per això, vull una Catalunya independent i com més lluny d'Espanya millor. La diferència, però, entre el que jo vull i el que vol la senyora Sánchez-Camacho és que ella sí que pot marxar, però a mi no em deixen, curiosament, els companys de partit de qui reclama llibertat. Afortunada vostè, doncs.

Aquesta impossibilitat de marxar ens la van tornar a repetir la gent del PP i del PSOE (PSC inclòs, per cert), entre altres, negant-nos el dret a votar, a decidir, a marxar, si així ho volem. Res de nou ni res que no sabéssim. Tràmit fet i pàgina passada, tot i que avui som més que ahir, els que volem un futur diferent i millor. Això segur.

Avui ens llevarem igual que ahir, i que fa tres o quatre dies, un que fa mesos. Seguirem amb el nostre objectiu intacte, però amb la demostració al món que Espanya no vol permetre que votem, per si encara algú tenia cap dubte al respecte. I és que donen per fet, tal com van evidenciar les diferents intervencions d'ahir, que una consulta, si s'arribava a fer, suposaria un triomf aclaparador del doble sí.

Per cert, el que em sembla més curiós de la sessió parlamentària d'ahir a Madrid és que començo a creure que la negativa sistemàtica de Rajoy i els seus té més a veure amb una mena de rebequeria (o pataleta, que en diuen ells) derivada del fet que fa quatre dies van entendre que la cosa va de debò i que anem a la nostra, amb data i pregunta, que no pas, fins i tot, per raons polítiques de més volada. Tot i que demanar alçada a segons qui, potser és demanar massa, oi senyora Sánchez-Camacho?

Comentaris (0)09-04-2014 06:26:14

Representativitat, legitimitat i lideratge

Diu la senyora Sánchez-Camacho que l'Assemblea Nacional Catalana no té cap mena de representativitat popular, i que aquesta representativitat popular només rau al Parlament.

Potser sí que té raó, sobretot si acceptem (tot i que em sembla molt acceptar) que representativitat és igual a vots. D'altra banda, caldria recordar-li a la diputada i senadora que, a més de representativitat hi ha altres conceptes importants, com ara legitimitat i lideratge.

Si parlem de legitimitat, tot el que fa i diu l'Assemblea en té. És una entitat legalment constituïda i amb una barbaritat de persones lliurement adherides, sobretot si es compara amb el nombre d'afiliats de la major part de partits polítics i, entre ells, el propi PP a Catalunya. Per tant, legitimitat no li falta.

Però molt més important, i això els polítics ho sabem molt bé, hi ha la idea de lideratge, la capacitat de recollir els anhels i les voluntats socials i articular-les per a l'assoliment d'un determinat objectiu. I aquí és on l'Assemblea guanya, i de molt, qualsevol formació política, especialment inclosa la que representa Doña Alicia. O algú és capaç de defensar, sense rubor, que té més capacitat de convocatòria -de lideratge- que la que s'ha posat de manifest els dos darrers 11 de setembre?

La senyora Sánchez-Camacho, segurament per deformació professional, tendeix a veure el món només en clau de resultats electorals. I aquesta visió és tan, tan pobre i tant tant curta de mires que provoca vergonya aliena i, al capdavall, només palesa l'enorme distància que hi ha entre ella i el batec de la immensa major part de la societat catalana actual. Avui en tindrem una nova mostra, al Congrés de Madrid, on els escons passaran per sobre de les aspiracions del país.

Altres líders d'altres formacions han sabut interpretar molt millor la realitat que la senyora Sánchez-Camacho. I així és que som on som, tant si ho pot pair com si no.

Comentaris (0)08-04-2014 06:21:34

I mira que ens van avisant

Aquests darrers dies han anat passant coses que han servit per tirar per terra bona part del discurs catastrofista, quan no directament amenaçador i xenòfob, que fa temps que corre contra Catalunya. Només tres exemples:

El "boig per tu" de Shakira, en català, al pocs dies de sortir al mercat, ja era número 1 a Espanya, a Spotify, i molt poc més tard, número 1 mundial. Queda demostrat, doncs, que cantar en català és provincià i propi de talossos.

Ferrari tindrà el primer parc temàtic fora d'Itàlia, al costat de Port Aventura. BCN World tira endavant i Hard Rock Cafe anuncia un enorme local de la seva marca en aquest nou complex turístic. Queda clar, un cop més, que les inversions fugen de Catalunya cada dia que passa.

L'ANC presenta el seu pla d'acció per als propers mesos. D'això ja en parlarem amb calma en una altra ocasió; però sigui com sigui, es fa evident que el procés cap a la independència és una "anada d'olla" del president Mas i quatre sonats separatistes més.

Per cert, si tirem d'hemeroteca, trobarem una curiosa coincidència: el canvi de rumb definitiu (espero) de Convergència cap al sobiranisme, tal com va fer notar la meva dona, va coincidir amb l'estrena del Shambala, a Port Aventura, i amb el fet que el president hi pugés, a primera fila. Una revelació? Una casualitat? Qui ho sap.

Sort que tenen raó aquells que sostenen que no tenim futur. Al capdavall, qui ho sap millor, ells o la realitat?

Comentaris (1)07-04-2014 06:21:54

En el fons, també és viure

Se n'ha parlat, es parla i se'n parlarà molt de com de pernicioses són les xarxes socials i dels perills que s'amaguen darrere de realitats com ara el Facebook, per posar només un exemple. I no seré jo qui negarà que totes aquestes amenaces potencials existeixen, ni que tancarà els ulls davant dels usos més perversos que es pot fer de la tecnologia. Però com diem aquí, no es pot matar tot el que és gras.

Ahir mateix em va sorprendre llegir que una foto d'una nena de tres anys, que la seva mare havia penjat a Facebook, va servir per alertar-la d'una possible malaltia de la seva filla que, al capdavall, es va acabar confirmant, i es va començar a tractar de manera precoç.

Evidentment, les xarxes de relació social a Internet no es poden considerar un instrument diagnòstic (o no més que les tradicionals consultes mèdiques al veí o a l'amic, tan habituals des de sempre), igual com no es poden presentar com un espai de perversió on el delicte es mou amb impunitat (o no més que a la vida real). Així doncs, aprofitem tot el que té de bo seguir respirant, ja sigui al carrer com a la xarxa que, en el fons, no són coses tan diferents.

Finalment, tot acaba depenent de l'ús que cadascú vulgui fer d'allò que té al seu abast. Tant si vol exhibir públicament cada detall de la seva vida, com si vol fer-se invisible. I és que és ben cert que la tecnologia comporta riscs, però no més que els que ens planteja la vida; i aquesta ja sabem com acaba (i ningú no se n'exclama).

Comentaris (0)06-04-2014 06:51:17

El llarg camí de la impunitat

Quan jutjar un determinat comporta un laberint de nivells judicials, un guirigall burocràtic i tota mena d'entrebancs que no fan altra cosa que alentir els procediments fins aconseguir que siguin totalment inútils per a allò que se suposa que haurien de servir, la idea de justícia, senzillament, desapareix.

Espanya és un país ben representatiu de tot plegat, on determinats delictes, i determinats delinqüents, mai acaben pagant les seves accions. Ja sigui perquè el canvi constant de jutges ja és la riota de tothom, com en el cas Millet i companyia, o per qüestions tan vergonyoses com l'enorme quantitat de personatges amb condició d'aforats (més de 10.000 arreu de l'Estat, i pujant). I és que tampoc en aquesta matèria, Espanya és homologable als estats veïns.

I com que no hi ha cap voluntat de revertir aquesta anomalia, va el ministre Gallardón i atorga aquesta condició d'aforats a la reina i la família reial (per cert, una família un tant especial, perquè només inclou l'hereu i la seva mestressa) i apa, una mica més de feina per al Suprem, si algun membre de la règia (i limitada) família no sap ben bé quins negocis fa. Per cert, el rei pot seguir dormint tranquil, que la Sagrada Constitució ja deixa ben clar que és irresponsable. És a dir, que si demà, posem per cas, digués que ell va organitzar el 23 F, més enllà que es vendrien molts més diaris i que s'omplirien hores i hores de televisió i de tertúlies de ràdio, no passaria absolutament res més.

Si mai podem arribar a un estat català, aquest privilegi tan anacrònic i tan profundament antidemocràtic com és l'aforament, potser també s'hauria de revisar. Encara que veient com és d'útil per preservar la impunitat de tanta gent dita "important", no sé jo si pudem tenir gaires esperances.

Comentaris (0)05-04-2014 06:55:53

Qüestió d'identitat

Els catalans som nazis, defensors de la superioritat d'una suposada raça, i mil-i-una barbaritats més. Però ves per on que qui parla, amb totes les paraules, i lletra a lletra, d'identitat sanguínia per referir-se a una especificitat col.lectiva concreta: l'espanyola, és Mariano Rajoy, president del Govern d'Espanya, ni més ni menys.

I és que sempre és molt fàcil acusar els altres dels defectes propis. Perquè argumentar la sang per defensar la unitat és, ras i curt, un raonament que ben bé compartiria el propi Adolf Hitler, i els seus acòlits, per defensar la supremacia ària. Aquí, Rajoy defensa una suposada identitat hispana, en un paral.lelisme més que sospitós.

Imagineu el president Mas recorrent a arguments com aquests per justificar els trets diferencials de la societat catalana? Doncs això.

Comentaris (0)04-04-2014 06:23:51

Em fa l'efecte que ha dit que...

Ahir vam tenir una mostra més del respecte de l'Estat Espanyol i de les seus grans instruments, en aquest cas judicials, cap a la diversitat, en aquest cas lingüística.

Ahir van declarar uns quants diputats catalans davant l'Audiència Nacional pel setge al Parlament i ho van haver d'acabar fent en castellà per la nul.la capacitat de la traductora que s'hi havia designat.

El fet, més enllà de ser una nova prova que la justícia es nega a admetre l'ús d'altres llengües que l'espanyola en els judicis, evidencia el poc rigor de l'Audiència en el moment de contractar traductors. Perquè, si això passa en aquest cas, del qual se sap que tindrà un gran ressò mediàtic i que els errors de traducció es detectaran a l'instant, què no pot passar en traduccions d'altres llengües, menys mediàtics i que no surten de les quatre parets de la sala on es fa el judici?

Aquesta és la idea de justícia i d'aplicació de les lleis d'aquest tribunal tan particular (i tan fora de temps).

Necessitem més mostres del respecte que ens tenen? Espanya és així, sempre ha funcionat així i no la canviarà mai ningú. Per tant...

Comentaris (1)03-04-2014 06:31:41

La realitat és tossuda i desmenteix les bones paraules

Cada dia que passa descobrim una nova iniciativa solidària. I cada dia que passa ens refermem en la idea que les retallades maten. Literalment.

L'Ajuntament de Vic i la Fundació Trueta han posat en marxa un banc de medicaments per a malalts crònics, perquè ja no es pot amagar ni negar més l'evidència que cada cop hi ha més gent que abandona la medicació per manca de recursos econòmics.

Tan lamentable com lloable, la iniciativa. Lamentable perquè és necessària, i lloable perquè, si més no, vol donar resposta a una necessitat bàsica i vital per a molta gent.

A l'altre extrem, podem situar les paraules ja clàssiques de la viceconsellera d'Assistència Sanitària de la Comunitat de Madrid, quan es demanava si té sentit que un malalt crònic visqui de franc del sistema. Doncs ara veiem que sí, quan l'alternativa és abandonar la medicació. Potser els nostres responsables sanitaris també n'haurien de prendre nota, de la realitat del nostre país.

És trist, però cada dia que passa constatem que aquesta sortida de la crisi, que ja donen per feta a la capital del regne, no fa altra cosa que convertir-nos en un país en vies de desenvolupament, cada cop més lluny d'allò que diuen que som. I iniciatives com la de Vic no fan altra cosa que confirmar-ho.

Costa imaginar el rumb cap a la solidesa econòmica de la mà de bancs d'aliments o de medecines, cada cop més imprescindibles i ben segur que més efectius que les intervencions de marededéus i de braços incorruptes, o que l'externalització de la gestió.

Comentaris (0)02-04-2014 06:22:55

Primàries massa primàries

Aquesta moda (i sóc ben conscient de la paraula que faig servir) de les primàries per elegir els candidats d'un determinat partit per a unes determinades eleccions s'està mostrant com un autèntic bumerang que en lloc de tornar a la mà de qui els llença li acaben picant a la cara (per no dir als morros).

El darrer exemple són les primàries d'aquest cap de setmana passat; les del PSC, a Barcelona. I és que més enllà dels resultats, hi ha alguna que altra constatació prou innegable, com ara que hi ha hagut vots no sé jo si directament comprats o prou induïts, però sigui com sigui gens lliures, o que la qualitat democràtica dels interventors i responsables electorals ha quedat més que tocada, per no parlar de la direcció del partit.

Si mirem els resultats estrictament, queda clar que el PSC, si més no a Barcelona, és el seu aparell. Aquesta és la realitat, votació rere votació. Aquells que reivindiquen un altre PSC, més catalanista, o favorable a la consulta, ja poden anar buscant una altra formació o, si no, acatant el que diu la direcció del seu partit.

I és que per més que es vulguin vestir de democràtiques les direccions dels partits (tots en general, però ara la del PSC en concret), les seves maneres de fer no ho són, la qual cosa les allunya, cada dia més, de la ciutadania en general, tipa de tanta maniobra pel poder i de tan poques respostes efectives.

Les primàries (o la seva execució) són massa primàries, massa primitives si voleu, per al que la societat reclama. Per a aquest viatge, potser no calen alforges, perquè sempre van buides.

Però tranquils, que no passa res. En aquest nostre país mai no passa res, facin el que facin. Ells, a les seves coses, i nosaltres a les nostres.

Comentaris (1)01-04-2014 06:31:07