login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Ja era hora

Ja era hora que els esportistes catalans comencessin a dir prou a una espanyolitat imposada. Ja cansa escoltar les veus mesetàries omplint-se la boca dels èxits d'esportistes espanyols (diuen ells), com Marc Màrquez, per posar el darrer cas, que ahir mateix es va negar a agafar la rojigualda en guanyar la seva cursa. Una cosa és haver d'escoltar un himne i una bandera al podi, però passejar-la per la pista, i l'endemà a la portada dels diaris, per més pressions dels grups patrocinadors que hi hagi (perquè n'hi han), ja fa pudor.

Ahir mateix, la selecció espanyola d'hoquei patins guanyava el cinquè títol mundial consecutiu. Espanyola? amb quants jugadors catalans? Si no vaig errat, amb nou. Si un dia Catalunya és independent, també seguirà guanyant títols?

Anem repassant disciplines, si voleu, però aquestes situacions de victòries espanyoles d'esportistes catalans no són gens estranyes. El que sí que ho és és que algú es posi les mans al cap quan es neguen a fer propaganda d'una bandera que no consideren prou seva. I més quan ahir mateix, un autèntic akelarre feixista es va dedicar a cremar banderes estelades, i amb elles, si haguessin pogut, les il.lusions de milers i milers de catalans que sí que ens hi sentim representats per aquest "drap".

A veure quan entendran aquestes ments obtuses que som catalans i que ho volem ser i dir en els èxits esportius.

Comentaris (1)30-09-2013 07:01:05

Gratitud

Corren temps difícils, i això de perdre una mica, per petita que sigui, dels nostre temps a donar les gràcies, comença a ser un hàbit en evident extinció social.

El diccionari defineix gratitud com " sentiment afectuós que hom té envers el qui li ha fet un bé, un servei, un favor". Fixem-nos-hi bé. Diu "sentiment afectuós", no pràctica social, ni costum, ni obligació. I és que la gratitud, perquè sigui autèntica cal que sigui sentida, que surti espontàniament, com una necessitat d'expressar-se, no com una convenció. I què es pot dir de l'adjectiu? "Afectuós". Res més allunyat de les obligacions que l'afecte. Ni res més necessari.

Potser estem massa acostumats a viure en societat, amb usos, costums i pràctiques prou conegudes i massa acceptades, i a ordenar les nostres prioritats en funció d'un calendari, d'un rellotge i d'una agenda. Potser aniria sent hora de donar-li una mica més d'espai als sentiments i a l'afecte, i practicar el fantàstic exercici que suposa dedicar uns minuts, unes paraules, una trucada telefònica, un senzill gest, fins i tot, que serveixin per mostrar el nostre agraïment a tantes persones que tenim a prop, i que sovint ignorem, sense saber valorar que gràcies a elles acabem sent com som, i gràcies a les quals gaudim d'aquest tresor invisible, i de tant en tant ignorat, de l'estimació dels altres.

No hi ha excuses. La gratitud es va esvaint, dia a dia, pels laberints del nostre temps, sempre massa ocupat en qüestions importants (quanta hipocresia acostumen a amagar les nostres "prioritats") i, a poc a poc, però de manera molt evident, esdevenim una gent cada cop més egoïsta, més ingrata.

D'aquí a un mes farà tres anys que aquest bloc va treure el nas per les xarxes. Potser va sent hora d'admetre que si segueix actiu és perquè algú, en algun lloc, el llegeix. I de vegades, fins i tot hi torna. Gràcies, sincerament. Perquè els beneficis per a mi de l'obligació que m'he imposat d'escriure a diari són infinitament superiors -n'estiu segur- a allò que aquestes ratlles us puguin aportar, i només en puc gaudir perquè hi dediqueu un trosset de les vostres vides a llegir-les i comentar-les.

Comentaris (0)29-09-2013 07:12:20

Manipular els més petits

És molt fàcil fer demagògia i posar-se les mans al cap perquè els infants parlin d'independència, participin a la Via catalana o apareguin en un determinat programa de televisió. El que ja costa una mica més és prendre la mateixa actitud quan es tracta de la manipulació de nens, en una escola (on se suposa que els nens aprenen els valors que els seran útils al llarg de la seva vida), servint-se d'unes institucions tan respectades a Espanya com l'exercit i la Guàrdia Civil, amb una revindicació tan castisa com allò de Gibraltar español i, de propina, escenificant execucions (suposem que després d'un consell de guerra).

Francament, em fa fàstic tanta hipocresia, d'una banda, i d'una altra, que encara pugui existir, sense cap problema, una educació tan feixista com la que ens ocupa i que se'ns mostra com molt més digna i recomanable que la immersió lingüística, posem per cas. I per acabar-ho d'adobar, tot plegat amb la connivència dels pares de les criatures.

Quin abisme entre la pacífica i cívica Via catalana i l'apologia de la violència d'aquesta activitat escolar. Quin abisme mental i ideològic entre diferents maneres de fer i de mirar la realitat. Però és clar, els monstres adoctrinadors som nosaltres.

Espanya és així. Anem posant terra pel mig, per si de cas.

Comentaris (1)27-09-2013 23:13:40

Qui parla de malbaratar?

La setmana passada ens va deixar una nova mostra de la qualitat de la marca Espanya i de la magnífica gestió que dels recursos públics fa el govern popular: el submarí que no sura, ni surarà mai, i que es va pressupostar en 500 milions d''euros, finalment, es desballestarà.

Només voldria fer una pregunta: quantes suposades "ambaixades catalanes" es poden pagar, i durant quant de temps, amb un inútil submarí espanyol?

És molt fàcil fer demagògia sobre els comptes aliens, però saber gestionar els propis és més complicat, i més si es tracta del gloriós exèrcit espanyol i les seves meravelloses apostes tecnològiques; les seves veritables joguines trencades.

Qui parlava de malbaratar? Doncs això. Anem passant, tan ràpid i tan lluny com puguem d'aquests exitosos gestors i dels seus deliris de grandesa castrense.

Comentaris (1)27-09-2013 22:59:54

Moralitat i política

Alícia Sánchez-Camacho va acusar ahir el president Mas de fer un "xantatge immoral" per vincular el futur de la paga extra dels funcionaris al fet que el govern de Madrid compensi per la pèrdua que suposa el bloqueig a l'impost sobre dipòsits bancaris.

Dona, potser sí que no tenen massa (gens, de fet) a veure els sous dels funcionaris i la recaptació o no d'un impost que no té caràcter finalista ( com podria ser la restitució de la paga extra), encara que tot són diners, però parlar d'immoralitat...

Francament, penso que el que resulta totalment contrari a la moral, és a dir (i tirant de diccionari), a allò que concerneix als costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa, és l'ofec constant i sostingut de les finances públiques catalanes a base del bloqueig de taxes i impostos (euro per recepta, dipòsits bancaris...) i a l'impagament dels deutes signats, fins i tot en el marc d'una llei fonamental com és l'Estatut, sota el pretext de la crisi i amb la promesa (o brindis al sol, em temo) de pagar quan hi hagi quartos.

Si hem de parlar d'immoralitat, ja ho sap, senyora Sánchez-Camacho. I si vol parlar de xantatge, potser caldria començar per l'escanyament econòmic com a instrument coercitiu (si no es vol sentir "de xantatge"), animat amb un discurs apocalíptic per crear pànic, simplement, contra la voluntat d'un poble de decidir el seu futur

En resum, que si vincular sous públics i nous impostos no sona gens bé, encara desafina més aquesta crida a la moral, venint d'on ve.

Comentaris (1)26-09-2013 14:40:54

Catalanitzar Espanya?

No fa gaires dies, Esperanza Aguirre parlava de la necessitat de catalanitzar Espanya, enmig d'un discurs enganyós, farcit de lloances a Catalunya, com a disfresa rere la qual amagar una negació absoluta del nostre dret, no ja a la independència, sinó simplement a votar.

M'agradaria recordar tots els intents de catalanitzar Espanya. Així de memòria, i sense fer gaires esforços (penso que la cosa tampoc no els mereix), recordo tots els anys dels governs Pujol, l'operació reformista de Miquel Roca, i l'intent de pacte de Maragall i el nou Estatut.

No està gens malament, oi? Cal recordar com van acabar totes aquestes intentones? Doncs, jo em demano: per què ara hauria de servir per res un nou intent? De la mateixa manera, també em pregunto quines possibilitats hi ha d'arribar a bon port amb una proposta federalista o confederalista? En tots dos casos, la resposta és la mateixa: això no serveix de res. I no serveix de res perquè Espanya ja està prou còmoda sent com és i no té cap, absolutament cap, necessitat ni intenció de canviar l'estat actual de les coses, tret que no sigui per enfortir el seu estat, al preu que sigui.

Per tant, la realitat és que o bé acceptem la situació que tenim ara mateix, procés de recentralització inclòs, o bé seguim, fent cas omís a aquests autèntics cants de sirena que arriben per totes bandes (i és que en això són iguals PP, PSC-PSOE i UDC), tot mantenint el nostre rumb, desafiant fins i tot l'evolució (bona aquesta!) cap a la independència i l'estat propi.

Comentaris (0)26-09-2013 06:24:08

La bossa o la vida

Morir, amb les noves mesures del govern del PP serà més barat que seguir un tractament mèdic. No sé si aquesta és la finalitat última de les darreres mesures de la ministra Mato (ara sí que farà honor al seu cognom), respecte al pagament del 10% del cost de la medicació que se subministri en un centre hospitalari, llevat que el pacient hi estigui ingressat.

A veure si ho entenc. No es pot cobrar l'euro per recepta, que certament té un determinat efecte dissuasori, a part de l'evident voluntat recaptatòria, però sí que es pot cobrar un 10% de tractaments oncològics, crònics... (molt més que un euro per recepta i, a més, sense cap efecte dissuasori, per tractar-se dels tractaments de què es tracta). Molt coherent el criteri, no sembla. Cap novetat, amb aquesta gent.

Però com sempre, feta la llei, feta la trampa. Si el pacient està ingressat, no paga. Fem apostes sobre un increment radical del nombre d'ingressos de determinades malalties i determinats pacients crònics? Vista la llei, seria molt d'aplaudir que els metges fessin una mica la vista grossa i facilitessin l'accès a medicacions imprescindibles a aquells que no poden pagar-les. El resultat? un increment de la despesa hispitalària, infinítament superior a l'estalvi farmacèutic.

Conclusió. Quan anem al metge, haurem de substituir allò d'"és greu?" per un "doctor, és car?" i, tot seguit, segons la resposta, per un "no creu que hauria d'estar ingressat, doncs?".

Felicitats ministra, acaba de descobrir que morir a casa és barat. Potser encara ens dirà que així es reforcen els lligams familiars (de la família cristiana que vostè diu defensar, evidentment). Ara que, més d'hora que tard, la mesura també serà un estalvi en pensions, oi?

Comentaris (1)25-09-2013 06:25:41

Per ser que no pot ser...

Això de la consulta sobre el nostre futur, cada dia que passa m'agrada més, i més convençut estic que tirarà endavant. I és que per ser que no erem tanta gent a la Via catalana, o que no es pot fer perquè és il.legal, déu n'hi do la de gent que s'hi està despertant per dir la seva. Per dir sempre "no", de fet.

A banda de la ja tradicional ofensiva de diferents ministres espanyols, i dels seus acòlits (i acòlites) a Catalunya o dels vells feixistes ressucitats per obra i gràcia de les cadenes de televisió i dels diaris més radicals, van apareixent personatges diversos, desbarrant amb més o menys gràcia. Els darrers, el retornat (i retronat) Duran i Lleida i la seva incendiària indefinició, Navarro i la seva ocurrència diària, o el propi Felipe González i el seu successor llunyà Zapatero, també contraris als nostres postulats, ara que queda tan lluny aquella famosa mentida: apoyaré... Com si no tinguéssim memòria.

Per l'altra banda, però, també van sortint veus que es posicionen a favor de la independència, com la nedadora Ona Carbonell o la tenista Laura Pons que, com tants d'altres abans, han hagut tota mena d'insults per intentar explicar la seva postura.

Però més enllà del que diguin o deixin de dir els uns i els altres, el que més m'agrada, i més optimista em fa ser, és que mentre uns són capaços d'argumentar la seva manera de pensar, els altres són absolutament incapaços d'oferir cap raonament lògic en defensa de la negativa al dret a votar. No hi ha forma que surtin de paraules com "no", "impossible", "il.legal", de desqualificacions sense cap base racional, o de les amenaces d'una ridícula intervenció militar.

Per ser que això de la consulta no pot ser, quant de soroll està generant, no? O potser és que sí que pot ser i temen el pitjor?

Comentaris (1)23-09-2013 15:02:40

Marca España?

A poc a poc, i si el conseller del ram no ho evita, ens anem acostant a la data assenyalada pels defensors a capa i espasa (actualitzeu l'expressió com millor us sembli) de la sagrada i indissoluble unitat de la nació espanyola, des del búnquer de la Constitució (diuen).

Serà curiós veure com es trobaran a Barcelona un bon grapat de personatges sortits del túnel del temps i de diferents llocs d'Espanya (es veu que la majoria silenciosa d'aquí no deu ser prou majoritària), disposats a plantar cara a la Via Catalana, animants (i ben segur que subvencionats) pel PP o per Ciutadans, si parlem de partits parlamentaris, i per tota mena d'associacions feixistes, amablement tolerades pels governs espanyols. Valdrà la pena comparar la impecable, festiva i pacífica cadena de l'11 de setembre amb els aldarulls, provocacions i violència que desplegarà aquesta concentració.

I és que les coses sempre són diferents segons qui les faci, i les maneres d'actuar d'aquesta gent són les de l'atemptat contra l'acte de la Diada a Madrid, o la d'aquesta concentració de Mataró. Catalunya té la seva manera de fer les coses i Espanya, la seva marca (o petjada) particular.

Potser el dia 13 de setembre, serà el moment de mirar a la cara Alícia Sánchez-Camacho o Albert Riera i demanar-los qui crea fractura social, qui genera violència i qui destrueix la convivència. I si m'apureu, a qui li interessa realment tota aquesta tensió innecessària.

Si finalment es fa aquesta manifestació feixista (molt més feixista que unionista), crec que el millor que podem fer és ignorar-la absolutament, no caure en la seva provocació, no respondre amb cap actuació, i deixar que facin l'únic que saben fer, esperant que els mossos d'esquadra realment defensin la gent i els béns de Catalunya d'aquells que venen només a agredir. El conseller, al capdavall, haurà de retre comptes de què hauran fet, o deixat de fer, i per què, igual com els responsables polítics que alimenten la concentració.

Comentaris (1)22-09-2013 07:54:44

No oblidem cap nom

Habitualment, quan es parla de la crisi econòmica i se li volen posar noms, una cosa que ens agrada força, aquesta que les coses tinguin rostre, es recorre als grans responsables del seu esclat als Estats Units, a determinats banquers espanyols (i algun que altre català) o a polítics que, en el seu moment, no van fer res per evitar-la o que després no han aconseguim altra cosa que fer-la més profunda.

Però hi ha uns altes noms. Hi ha un intent d’escriure una llista macabra de totes les persones que, impotents davant d’una realitat extremadament cruel, no han trobat altra sortida que el suïcidi. Us recomano llegir aquesta llista (encara incompleta) que corre per Internet. Són les persones que s’han tret la vida, a Espanya, bàsicament a causa de les anomenades “execucions hipotecàries” (què expressiu, no?).

Sona a autèntica burla veure com alguns destacats banquers i polítics (i jutges, no els oblidem) ben responsables de tot plegat, viuen enmig del luxe que els regalen altres bancs, una feina privilegiada, o el paradís dels consells assessors o de direcció de grans empreses, sovint privatitzades, mentre la llista de víctimes creix i creix sense aturador.

No sé si hi ha cap mena de justícia divina o còsmica (començo a dubtar-ho, vista la realitat). Però per si de cas existís, desitjo ferventment que no concedeixi ni un segon de repòs a tots aquests autèntics criminals. Cadascú de nosaltres en podria fer una bona llista.

Comentaris (2)21-09-2013 12:24:06

Relativitat domèstica

Una afirmació a propòsit de la teoria de la relativitat (no prou acurada científicament parlant, però prou útil) podria ser que que no hi ha un punt d'observació absolut, sinó que tots són relatius i tot el que observem depèn al nostre punt d'observació. És a dir, que fins i tot el temps depèn de qui i quan se'l miri.

De fet, tots tenim l'experiència de com de cruel pot ser un rellotge, tant si esperem alguna cosa que no acaba d'arribar, com si en gaudim d'alguna altra que no voldríem que passés mai. Però la física és així (o la vida), i està clar que la nostra posició davant de cada cosa condiciona la percepció que en tenim.

Avui pot ser un d'aquells diumenges presidits per l'espera, per aquesta mena de curiós compte enrere, la qual cosa el fa diferent a qualsevol altre, en una barreja d'emoció i impaciència. Potser aquest és l'escenari perfecte per llegir (o rellegir) aquesta alliçonadora reflexió.

Avui molta gent esperarà alguna cosa positiva, tot sabent que arribarà, encara que a la seva hora (no abans), mentre altres desitjaran que el temps voli per abandonar qualsevol situació especialment complicada, o que s'alenteixi i no acabi de passar mai. Però vulguem o no, el temps seguirà al seu ritme. La resta, les nostres circumstàncies i els nostres desigs.

I es que com diuen els versos de Gabriel Ferrater: "Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa".

Comentaris (1)21-09-2013 07:16:50

Anem bé.

Una de les coses que més fascinat em té de tot el procés de Catalunya cap a la independència és la poquíssima consistència argumental de tots aquells que s'hi oposen, i la solidesa que a poc a poc va adquirint el discurs que n'és favorable, i contra el qual ben poc es podrà fer.

D'una banda tenim els mitjans de comunicació, opinadors, tertulians i polítics antiindependentistes, que manifesten la seva oposició d'una manera visceral, molt visceral, i ben poc racional. Els seus arguments es poden resumir en el recurs a la Constitució com a veritat absoluta, o en la meravellosa frase d'Alícia Sánchez-Camacho que ve a dir que no es pot fer una consulta perquè és il.legal. Aquests arguments, però, venen reforçats per tota mena de personatges sortits de les catacumbes (o de les clavagueres) del franquisme que no s'estan de clamar per una intervenció militar, o un bombardeig de Barcelona si és el cas, tot animant els cadells feixistes i neonazis a sortir d'un armari on se senten molt incòmodes (i és que si no poden trencar res, no saben massa què fer).

D'altra banda tenim, a part de les manifestacions multitudinàries de la diada de 2012 i de la Via catalana (cal remarcar que totes dues sense incidents, malgrat l'enorme mobilització que han comportat), tres grans referents que generen arguments prou sòlids i que, de moment, ningú no ha pogut rebatre: el Cercle Català de Negocis (amb tots els seus informes i estudis), el Col.lectiu Wilson, format per un bon grapat d'economistes de reconegut prestigi mundial, i el Col.lectiu Praga, integrat per juristes, que aporta raonaments legals que desmunten molts tòpics i moltes suposades veritats absolutes (i també moltes mentides) dels contraris a la consulta i a la independència i els seus efectes. Entre tots tres ens van demostrant, per la via de la raó, que una Catalunya independent és viable (i desitjable) des del punt de vista social, jurídic i econòmic.

En resum, la irracionalitat i l'amenaça davant de la capacitat d'argumentar racionalment i científicament. Anem bé. Trigarem més o menys, però anem bé.

Comentaris (1)19-09-2013 08:52:21

900 euros

900 euros és import suficient, a Madrid, per fer fora de casa seva a una dona que, incapaç de resistir la situació, s'ha suïcidat. 900 euros.

I això passa el mateix dia que ens arriba la notícia de la mort de Martí de Riquer, en una coincidència macabra que ens demostra que davant la mort, només som iguals pel que fa al resultat final. Martí de Riquer ha rebut el merescut homenatge del món de la cultura; l'Amparo (la dels 900 euros), la indiferència més absoluta per part d'un sistema financer, administratiu, judicial i polític que ha posat preu a la seva vida.

I també ha passat això el dia que hem sabut que Rodrigo Rato, responsable de la caiguda de Bankia i de milers de desnonaments, d'alguns suïcidis i de moltíssims drames familiars, ha estat refitxat pel Banc de Santander, amb un sou indecent, sobretot per a algú amb el seu historial d'èxits.

Ironies de la vida. Mentre un signa un contracte amb tots els privilegis, altres moren per 900 misserables (o no tan misserables, perquè acaben sent mortals) euros. Coses del Madrid modern i modèlic que ens volen vendre. I és que quan es tracta d'execucions (mai més ben aplicat el mot), encara que siguin hipotecàries, no val allò del relaxing cup of café con leche.

Comentaris (1)18-09-2013 14:04:54

Internacionalitzar el conflicte

Un dels efectes més importants de la Via catalana, sense cap mena de dubte, és el nombre de portades i espais informatius que ha ocupat en diferents mitjans de mig món. Cosa lògica, d'altra banda, atesa la magnitud de l'acte i el seu caire festiu, així com el fet que es desenvolupés sense cap mena d'incidents.

D'això en podríem dir internacionalització de la voluntat d'un poble. I és que per aconseguir el nostre objectiu d'assolir un nou estat, caldrà el suport i, sobretot, la simpatia internacionals. De vegades, resulta molt més efectiva la simpatia, la complicitat entre els ciutadans, que els acords internacionals i els formalismes polítics, sempre sotmesos a la voluntat i als interessos dels governants de torn. Quan hi ha bona voluntat, sempre es troben solucions, com ens recorda Vicent Partal amb el seu didàctic editorial d'ahir.

Ara que el món ens ha pogut veure com un poble capaç de fer grans, enormes, coses pacíficament, potser arriba l'hora de "vendre" el nostre desig d'esdevenir lliures. Passejant no fa gaire per Barcelona, vaig poder veure un parell de turistes que portaven samarretes amb l'estelada. No tinc massa clar d'on les devien treure, perquè no les vaig saber trobar a les botigues de souvenirs de les Rambles, el lloc de més fàcil accés. Malament. Potser aniria sent hora de generalitzar l'oferta de tota mena de productes amb l'estelada com a reclam. Seria una bona manera que la gent que ens visita s'endugués a casa un record de la nostra il.lusió col.lectiva.

Sé que l'objectiu és complicat, i més quan la marca "independència" hauria de competir amb altres de potentíssimes: Barcelona i Barça, totes dues omnipresents entre les compres turístiques, però potser valdria la pena intentar-ho, sobretot per trobar una manera permanent d'internacionalitzar els nostres anhels, perquè d'internacionalitzar (i de crear-lo, de fet) el "conflicte" (a Catalunya, quin conflicte?), ja se n'ocupen els governants i els diplomàtics (¿?) espanyols i algun que altre botifler despistat.

Comentaris (1)17-09-2013 13:54:50

Passem pàgina

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, crec que José Bono té raó: Catalunya és a les portes de la seva independècia, i bona part de la culpa la té el PSC.

Bé, jo afegiria "i el PSOE". I és que no crec que digui res que no pensi gairebé tothom si afirmo que no fa tants anys que el sentiment independentista era molt minoritari a Catalunya i que, segurament, així hauria estat durant molt més temps si Zapatero i Montilla, i els seus companys de partit allà i aquí, no haguéssin mentit amb el nou Estatut, facilitant una mutilació tan gran de les nostres aspiracions que va fer saltar pels aires qualsevol possibilitat d'encaix.

Per cert, poca memòria la d'aquest home quan carrega contra ERC, oblidant que gràcies a ells el seu col.lega Montilla va ser president. Gran favor que ens van fer a tots plegats...

Per contra, no estic tan d'acord amb Duran Lleida , quan diu que la resposta de Rajoy a la carta del president Mas no és la que la societat catalana esperava. I tant que ho és. Altra cosa és que no sigui la que la societat catalana mereix i exigeix.

Sigui com sigui, prova superada. Ja tenim resposta oficial de la Moncloa, amb un exercici de redacció que parla per ell mateix de la capacitat dels seus habitants, prou evident quan ens demostren que no saben ni escriure-hi l'adreça del Ca'l Mas de manera correcta. I és que d'on no n'hi ha, no en raja (i no parlo només dels moncloasaures), ni se'n pot esperar res de bo.

Anem tancant carpetes. Ni més reflexions sobre culpables, ni més peticions condemandes al fracàs. Cap al següent pas: llei de consultes, data i pregunta.

Comentaris (1)15-09-2013 07:42:58

El llarg viatge

Admeto el meu analfabetisme absolut en aquesta matèria, de la mateixa manera que reconec l'extraordinaria fascinació que sempre m'ha provocat, segurament per la meva incapacitat de comprendre-la. M'estic referint a la confirmació per part de la NASA que la sonda Voyager 1 ha sortit del sistema solar.

Estem parlant de magnituts enormes, de distàncies que no puc ni imaginar i del concepte mateix de "fora del sistema solar" que no puc acabar de pair, però em sembla fantàstic que un objecte que es va llençar a l'espai l'any 1977, després de tant de temps i des d'una distància propera als 19,000 milions de quilòmetres, pugui seguir enviant informació; i ara, com diria aquell, des de l'infinit i més enllà.

Aquesta odisea del Voyager 1 em sembla una magnífica metàfora de l'essència del viatge: sortim un bon dia, amb unes espectatives determinades que, amb una mica de sort, es veuen tan superades que ens provoquen una meravellosa fascinació. O potser, més que del viatge, la metàfora podria ser de la vida mateixa o, si m'apureu, de tots els nostres actes: diem unes paraules, escribim, trobem parella, fem qualsevol cosa..., i si l'atzar ens és propici -cosa que de tant en tant passa- se'ns obre al davant un univers nou, desconegut i meravellós, que mai no deixa de sorprendre'ns i que ben bé ni imaginem on ens pot portar.

Que duri molt més el viatge d'aquest petit dinosaure tecnològic, perquè així ens podrà seguir fent somiar amb universos que fins i tot costa d'imaginar. Potser així, de passada, també descobrirem la fascinació del nostre petit univers més immediat.

Comentaris (1)15-09-2013 07:11:32

Dividir

Per què serà que mentre uns criden a la participació social, amb propostes molt clares i absolutament obertes a tothom que s'hi vulgui sumar, com ara la Via catalana, altres no deixem de remenar l'espanyall de la societat dividida? Sí, sí, parlo tant del PP i les seves hipotètiques majories silenciones com dels catalans bons i dolents de Duran, aquesta mena d'estrany sastre de Panamà.

El seu argument sempre és el perill de la divisió que trenca Espanya. El nostre, la crida unitària a tothom per construir una realitat millor.

Potser és que nosaltres hem sabut passar pàgina i llegir el segle XXI i ells encara viuen a las dos españas, de postguerra (o molt a prop, encara, del trist 1898).

Quin tip d'amenaces i profecies apocalíptiques, i més gairebé una setmana després de viure l'11 de setembre.

Vivim temps d'esperança. Ho vulguin o no. I estem molt més units que no es pensen, perquè, igual com en tants altres temes, el desig de votar per decidir no genera conflictes, més enllà de le seves ments ràncies.

Comentaris (1)14-09-2013 08:10:57

Sense postres

La Via catalana per la independència ja es comença a fer notar, i això que encara no ha desaparegut de les primeres planes dels mitjans. No hi ha dubte que l'èxit absolut que va ser, a tots nivells, ha descol.locat la classe política que o bé s'atrinxera en els seus principis immutables (allò de dir que la consulta no es pot fer perquè és il.legal de l'Alícia Sánchez-Camacho -grandíssim argument-), o comença a parlar de fer replantejaments per escoltar la veu de la societat (potser una mica tard, no?) com Iniciativa, o segueix somiant truites ben lluny de la realitat, com el PSC, posem per cas.

Però l'exemple més clar de no saber què fer davant una ciutadania que s'expressa amplíssimament i amb rotunditat, el seguim tenint a Madrid on, d'una banda s'anuncia una resposta imminent de Rajoy a la carta del president Mas, amb una resposta que ja podem imaginar, mentre d'una altra s'intenta escenificar un cop d'autoritat prohibint, des de Foment, que se celebri la Festa del Cel, amb el pretext de raons tècniques que afecten les rutines de funcionament de l'aeroport del Prat.

Si tenim en compte que aquesta exhibició aeronàutica fa 21 anys que es fa, costa molt imaginar quines són les dificultats que enguany impossibiliten que es torni a fer, més enllà d'allò tan vell de: "en esta casa mando yo, y te quedas sin postre". Una mica massa primària la resposta, no? O potser no tant, tractant-se de qui es tracta.

La part bona? que ens estalviarem l'espectale de la Patrulla Águila amb la seva estanquera de fum.

Comentaris (1)14-09-2013 06:43:26

Bretolades?

"Brètols" és el qualificatiu que més vaig trobar a la premsa d'ahir per referir-se a l'atac contra l'acte de l'11 de setembre a Madrid. Francament, no sé si és la paraula més adequada.

Si mirem les imatges que reprodueixen tota mena de mitjans, crec que més aviat es tracta d'un atac violent contra persones i equipaments. O per a ser més exactes, un atac contra ciutadans, diputats i membres de cossos diplomàtics de diferents països.

I la meva pregunta és: i què? Es detenen quatre individus (o una dotzena), es fa veure que s'actua amb rapidesa, la cosa no va més enllà, s'oblida aviat, i tot queda en una trapelleria d'aquesta canalla. Ah! i de passada, s'insinua que els catalans hem crispat la situació, amb la qual cosa, les víctimes esdevenen instigadors.

Recordeu quan es va encerclar el Parlament? recordeu què va passar aleshores per agredir diputats? També intervindrà ara l'Audiència Nacional? i la Fiscalia? Ni en broma. Només faltaria. Potser és que aquests diputats, perquè els atacants no són catalans, no són víctimes de res? I això per no parlar de tot el que es va arribar a dir dels escarnis, on mai no es va actuar amb violència.

La impunitat dels fills del franquisme és una realitat des de fa dècades. És ben present al País Valencià, a la Franja de Ponent, o a Madrid. I ho comença a saber també la Unió Europea, que ja mira cap a Espanya amb seriosos dubtes sobre la seva qualitat democràtica, per la seva tolerància amb l'exhibició de símbols i actituds feixistes.

No són bretolades. És terrorisme. Però és clar, aquí no intervindran els instruments repressors de l'Estat ni s'aplicarà la mateixa llei que va servir per il.legalitzar formacions polítiques, ni els mitjans hi dedicaran gaire atenció. Al capdavall, tots els detinguts són vells coneguts, oi?

Per si algú encara dubtava, ja tenim més raons per fugir ben lluny d'aquesta realitat que persisteix al llarg dels anys, amb independència de qui governi a Espanya i per exigir als nostres un nou estat més lliure i més democràtic.

Comentaris (0)12-09-2013 16:12:03

Constatacions sobre una diada exemplar

Primeres constatacions sobre la diada històrica d'ahir:

1. Exemplar l'organització. Un desplegament humà, tecnològic i d'il.lusió sense precedents, que dignifica la socitat civil catalana.

2. Exemplar la resposta del país, que es va mobilitzar, com calia, de sud a nord, tot i el cost del desplaçament, el menjar... i la paciència per empassar-se les retencions, però amb consciència autèntica de formar part d'una mobilització històrica. Absolutament cap incident.

3. Exemplar el clam per la independència, a partir d'un gest tan pacífic com agafar-se les mans.

4. Va tornar a quedar clar que els governs d'Espanya mentien quan afirmaven que en absència de violència es podia parlar de tot. Es pot imaginar res menys violent de la Via d'ahir i encara es neguen a parlar. Han mentit durant dècades i segueixen mentint.

5. Pel que fa a aquells que retreuen l'absència de molts grups polítics, dues reflexions: la primera, que l'acte estava organitzat per una entitat cívica i que els diferents partits hi estaven convidats com qualsevol club esportiu, societat cultural, associació de lleure... res més. La segona, aquells que s'hi vas desmarcar, que es comencin a plantejar, i que ho diguin sense hipocresia, a qui representen realment.

6. La vella sentència que diu que és català tothom que viu i treballa a Catalunya ja no serveix. Milers de catalans d'arreu del món ens han donat una magnífica lliçó, fronteres enllà. Qui els podria negar la catalanitat per no viure ni treballar aquí?

7. Les úniques fronteres (tant mentals com físiques), ahir, les van posar els cosos policials espanyols, barrant el pas entre Catalunya i el País Valencià, en una nova exhibició de totalitarisme antidemocràtic.

8. No tothom que hi volia ser, a la Via, va poder ser-hi, per obligacions de tota mena, com ara les laborals. Així i tot, sempre hi ha qui s'hi sap fer present, com l'autor d'aquesta insòlita cadena que es va construir al Kiosk del Marc, i que no em sé estar de reproduir. El trobareu en aquest enllaç.

I acabo enllaçant, per darrer cop, el blog que em segueix en la cadena virtual de Blog-via cap a la independència.

Gràcies a tothom que ahir em va fer sentir part d'alguna cosa molt gran.

Comentaris (1)12-09-2013 06:42:56

Roba de mudar i via fora

Se n'està perdent el costum, llevat de casos de cerimònies extraordinàries, però sempre val la pena recordar la idea de "mudar-se" per anar a algun lloc, o amb motiu d'alguna festivitat assenyalada. Recordeu com ens mudaven per anar a festa major, o fins i tot els diumenges? I és que no sé per què m'ha vingut al cap aquesta idea pensant en avui, la diada, la gran cita amb la Via catalana, per a la qual també ens mudarem, però amb la més senzilla i humil de les peces: una samarreta groga. I és que potser, el fet de mudar-se no depèn tant de la qualitat ni del preu de la roba, sinó del significat i valor que realment té, i en aquesta ocasió, una samarreta és uniforme, emblema i referent.

Avui és el dia. Sortirem de casa il.lusionats com en comptades ocasions i amb ganes de festa, de sentir-nos part d'alguna cosa que ens depassa i ens transcendeix i, d'alguna manera, amb la seguretat que estem contribuint, des de l'anonimat, a escriure la història, la gran història, la que es llegirà als llibres i s'ensenyarà a futures generacions, i que ho estem fent en pau, amb maneres lliures i democràtiques i, avui, amb un gest tan amable i tan pacífic com donar-nos la mà, enllaçant més de 400 quilòmetres de nord a sud del país.

Avui es veurà el resultat de la feina de milers de persones durant molts mesos (gràcies infinites, un cop més, per la seva constància). Malgrat tot, alguns voldran desacreditar la nostra acció i ben segur que llegirem titulars que incidiran en les afectacions al trànsit o en si hi ha algun forat o no a la gran cadena humana, o si és una acció ridícula... Però tant li fa. Ja hem guanyat, fins i tot abans de començar, gràcies a l'ANC, i sabem que anem bé, molt bé, cap a la victòria definitiva.

Fem festa avui i fem el que hem de fer: dir amb claredat i contundència que volem ser un país lliure i independent, i que tothom ho escolti, a Espanya, al món, però sobretot, als cercles polítics i de poder catalans, perquè sentin, d'un cop per tots, vergonya de la seva covardia disfressada de prudència i es decideixin a fer cas del que la gent del carrer els exigim. Avui és el dia de mirar cap a dins, perquè com més encarem els nostres esforços cap a dins del país, més universals ens farem. I fem-ho com sempre hem fet: mudant-nos amb les nostres millors gales, tot i que en aquesta ocasió, d'una manera prou peculiar.

Feliç diada a tothom. Aquesta tarda ens trobarem fent Via, igual com la fem, des de fa uns dies, enllaçant amb el bloc següent al meu a la iniciativa Blog-via cap a la independència.

Comentaris (1)10-09-2013 08:18:32

Vigília

Hi ha paraules senzilles, d'aquelles que passen desapercebudes i que mai no són referència de cap parla pròpia de la modernitat. Una d'aquestes ben bé podria ser "vigília", tot i que em sembla un mot extraordinàriament adequat per a avui, justament.

Vigília té el significat de vetlla, de no dormir, com segurament faran molts del membres de l'organització de la Via catalana cap a la independència, entre avui i demà, tancant mil detalls de darrera hora. D'altra banda, vigília, també és el dia que precedeix algun gran esdeveniment (originàriament alguna gran solemnitat litúrgica), i no hi ha dubte que l'11 de setembre, i tot el que implica, és una de les grans dates del calendari català. Finalment, aquesta paraula també apreix a l'expressió gairebé oblidada "felices vigílies", que serveix per felicitar algú que l'endemà celebra alguna cosa.

Avui som en vigílies d'un esdeveniment desmesurat, insòlit, que posarà Catalunya al punt de mira informatiu de mig món i que demostrarà, alhora, una clara voluntat de ser i una enorme capacitat organitzativa de la societat civil; una capacitat que prou voldrien moltes institucions i projectes públics, tant d'aquí com de fora. Algun dia la història posarà al seu lloc els organitzadors de la Via, perquè sense cap dubte s'hi han guanyat el dret a ser-hi, igual com s'han guanyat la nostra admiració i agraïment, sobretot la d'aquells com jo mateix, prou escèptics -ho reconec- quan es va anunciar la idea de fer aquesta cadena humana.

Avui és dia de preparar coses. Fins i tot de recuperar l'emoció de quan erem petits i havíem d'anar d'excursió. Recordeu com costava dormir, aleshores? Allò sí que era una vigília emocionant, prèvia a un dia extraordinari. Doncs ara, exactament igual.

Bona vigília a tots els que demà ens trobarem, agafant-nos les mans, en qualsevol lloc del nostre país i també més enllà, a Vinarós i a Guardamar, on els han prohibit el dret a manifestar-se lliurement i pacíficament , en un nou exercici d'intolerància antidemocràtica que encara es fa més evident quan sabem que París, capital de l'estat més centralista que puguem imaginar, no posa cap impediment, ans al contrari, perquè la Via catalana també arribi a la Catalunya del Nord, o quan constatem que els catalans s'han pogut manifestar arreu del món sense cap impediment. Deu ser la diferència entre el jacobinisme democràtic i el que encara viu encadenat al franquisme, de la mà de personatges com el ministre Fernández Díaz.

Fins demà, i aquí us deixo l'enllaç al bloc següent de Blog-via cap a la independència, aquesta fantàstica cadena de blocaires que també ens donem la mà, ni que sigui de manera virtual.

Comentaris (1)10-09-2013 06:57:27

Compte enrere

A dos dies de l'11 de setembre. Segurament, de l'11 de setembre més transcendental de la història (excepció feta d'aquell trist primer) i, sense cap mena de dubte, l'11 de setembre que més gent ha mobilitzat.

Ahir, diumenge, a banda d'algunes cadenes humanes més arreu del món (i ja en portem més d'un centenar), es va fer la pujada d'estelades a més de 300 pics, sota l'empara de la iniciativa Estelades als cims, amb un èxit absolut, i demà, dimarts, a les 11 de la nit, es farà una curiosa Via Catalana virtual a Second Life, aquest món paral.lel on la presència de catalans és prou significativa.

Tot plegat no és res més que l'escalfament de la gran cita de dimecres. Aquesta és la nostra manera de demostrar al món quins són els nostres valors i què volem aconseguir.

Com a contraposició, no em puc estar de comentar una festa dels fills de les classes dirigents espanyoles. Sí, sí, d'aquells que ens retreuen que gastem els diners en organitzar cadenes en plena crisi i que no tenen cap pudor a donar-nos lliçons de moral (en molts casos cristiana i tot). Amb aquests futurs governants, s'esvaeix qualsevol dubte de marxar tan lluny com puguem i fer la nostra via.

I per cert, avui comença també una altra cadena. la dels blogs de la proposta Blog-via cap a la independència. Així és que ja avui, començo a enllaçar el meu amb la següent baula d'aquesta original iniciativa.

Comentaris (1)09-09-2013 06:48:40

Un cel massa oblidat

Escoltar la ràdio de manera aleatòria, sense saber què escoltaràs, de tant en tant, ens deixa alguna que altra sorpresa, com la que ahir ens va oferir Catalunya Ràdio, a la nit. En concret, i buscant un fons sonor per conjurar la son, vam topar amb una gent que repassava alguns dels músics i cançons més importants en la història de la musica catalana. Recordar, així, de sobte, temes musicals de fa mes de quatre dècades i que amb prou feines vaig arribar a conèixer, amb una mica de retard, sempre es un gratificant exercici de memòria i de recuperacio d'una determinada manera de mirar el món.

De tota manera, entre totes aquelles referències prou viscudes pels comentaristes radiofònics, va sonar "El setè cel", de Jaume Sisa, un peça de 1975, si no vaig errat, i una autèntica meravella de fantasia i d'esperança, vestides d'una simplicitat absoluta.

Ah! Fantàstic i imprescindible aquest setè cel que només tenim a dins del nostre cap. Tota una proclama en favor de la il.lusió i de bastir el nostre paradis particular i intim. Al capdavall, el cel és allà on viuen els avions, el satèl.lits, els planetes i també les estrelles.

Molt recomanable tornar a escoltar aquesta increïble cançó, que hauria de ser la musica del despertador de cadascú de nosaltres, tots els dies de les nostres vides.

Comentaris (1)08-09-2013 07:03:52

Calma, que això no ha fet més que començar

Agafem-nos fort, que venen temps convulsos. Les paraules del president Mas apuntant unes hipotètiques eleccions plebiscitàries el 2016 molt em temo que només serà el primer dels missatges que els propers mesos ens arribaran de tot arreu, a la manera de globus sonda, d'avisos, d'amenaces o, en general, d'arguments d'una negociació que potser tothom negarà, però que sense cap dubte ja ha començat.

Estic convençut que cap govern espanyol no serà tan estúpid d'arribar a la prohibició d'una consulta (ja veurem com i de quina manera), a risc de quedar davant d'Europa i del món com un estat, si més no, amb ombres antidemocràtiques tan evidents, i menys ara que les mirades internacionals s'han començat a girar cap a la seva tolerància amb expressions feixistes.

Venen temps en què caldrà mantenir la calma i la pressió social sobre els governs (en plural) si volem arribar a bon port. Fins ara hem viscut un temps de fixar posicions i, més o menys, tenim una mica clar què en pensa cada força política de la futura independència de Catalunya. Ara cal anar concretant l'estratègia final amb claredat, però sense perder de vista, ningú de nosaltres, que ens trobem enmig d'una difícil i llarga negociació, amb tot el que comporta d'estira i arronsa.

De tota manera, fora molt d'agrair que determinades declaracions, com les del president i el 2016 es fessin amb molta cura, sobretot per evitar que els mitjans internacionals (la caverna espanyola que digui el que vulgui) interpretin poc rigor en els nostres objectius. I també caldria que aquells que ara com ara lideren la mobilització social, l'ANC, mantinguessin la solidesa del seu lema, sense cap espai a interpretacions malintencionades, ni que sigui a canvi de presentar algun tram no prou ple el proper dimecres (cosa que estic segur que finalment no passarà).

Calma i, més que cap altra cosa, actitud social positiva, perquè encara caldran alguns onzes de setembre més. L'únic que pot impedir cap passa enrere i garantir l'èxit final. No dubtem del nostre poder com a ciutadans, perquè només cal mirar una mica aquests darrers anys per constatar què podem aconseguir (o provocar).

Comentaris (1)07-09-2013 06:40:16

Lliçons de fora (o potser no tant de fora)

Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.

Comentaris (0)02-09-2013 07:45:30

Lliçons de fora (o potser no tant de fora)

Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.

Comentaris (1)02-09-2013 06:35:13