login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Amb regust, encara, de castanyes.

Diuen les creences populars que això de la castanyada té a veure amb el record de les ànimes dels avantpassats que, amb ànim protector, visiten les cases on havien viscut. El cert és que és bonic creure que, ni que sigui un cop cada any, podem establir aquesta mena de contacte amb els que van viure abans que nosaltres, i compartir amb ells castanyes, moscatell i afecte vestit de memòria.

De fet, em sembla fantàstic poder gaudir d'aquesta mena de divinitats domèstiques que vetllen per nosaltres. Però com que ens hem tornat pragmàtics, poc creients i gens amants de la fantasia (a no ser que ens la serveixi una gran producció cinematogràfica americana), hem anat abandonant la saviesa antiga i hem convertit aquesta nit misteriosa de tots sants en una vetllada per menjar, beure i riure, o per deixar-nos endur per l'estètica fantasmal de costums forans, cada cop, vulguem o no, mes nostrats.

Servidor, que no és amant de deixar passar res sense mirar de treure'n una mica de profit, recomanaria de combinar les antigues creences, que això de pensar en aquells que, al cap i a la fi, han estat responsables que siguem on som sempre és cosa bona, amb la trobada amb la família actual, la que ens abraça i que abracem cada dia, i amb els bons amics que encara tenim, i fer festa grossa, a cavall entre el present i el passat, cadascú a la seva manera, perquè el futur no és gaire més que una incògnita, i no hi ha saviesa popular que ens hi pugui guiar.

Desitjo que aquesta nit passada us hagi estat ben profitosa i ben agradable, i que pugueu gaudir d'aquests dies de festa, si en feu, tan bé com espero gaudir-ne, perdut enmig de la tardor, i en tan bona companyia com jo. I fins dilluns.

Comentaris (2)31-10-2013 19:53:54

Ningú no vol el príncep.

Aquestes línies no volen ser, de cap manera, tot i que potser caldria, cap proclama antimonàrquica, a través d'un atac a l'hereu. Avui vull comentar una informació que han presentat alguns mitjans i que ens fa saber que ningú, absolutament ningú, no vol un portaavions de segona mà espanyol: el Príncep d'Astúries (abans, Carrero Blanco, per cert).

Es veu que el govern ja havia fet números amb els els calerons que en treurien al mercat d'ocasió, però sembla que, finalment, el seu destí serà el desguàs, com si d'un vaixell enfonsat qualsevol es tractés.

Ja fa dies que havia corregut la notícia que el buc insígnia de la marina espanyola no vellugava gaire, per allò de les retallades; però ara, sembla que la cosa serà definitiva. El que no sabem, però, és si farà cap a les mateixes instal.lacions de desmantellament que els submarins espanyols no estrenats i que no suren, o si ja no hi cap, de tanta feina com se'ls ha girat.

Sigui com sigui, la marina fa aigües. I la monarquia no sembla que visqui millors temps, tot i que, ara com ara, la cosa no passi de xiulades cada cop més freqüents a aquell que comparteix nom amb el vaixell jubilat.

El govern espanyol s'està fent un sobresou a cop de ferralla? Potser ho hem de considerar ingressos atípics?, o les famoses mesures anticrisi? Al capdavall, fóra ben coherent amb la situació de molts ciutadans (civils, evidentment, i sense camps de golf).

Quina ruïna d'exèrcit, i quina despesa més inútil.

Comentaris (3)30-10-2013 13:33:54

Quan hi ha ganes...

Diu la saviesa popular que quan hi ha ganes es troben solucions i quan no, problemes. I cada dia que passa penso més que és així.

Després de mesos en què un dels arguments "de pes" per oposar-se a una futura independència de Catalunya ha estat que sortiríem de la Unió Europea i que ens seria vetada l'entrada (per part d'Espanya, evidentment), la Comissió Europea posa en marxa la negociació amb Kossove, directament, sense demanar la ratificació dels estats, en ús de les seves facultats legals, evitant així el possible vet d'algun estat que encara no reconeix la realitat política kossovar i fent prevaler la voluntat d'una determinada comunitat per damunt dels interessos dels estats que s'hi puguin oposar. Tocat i enfonsat el raonament espanyol i tota la seva bateria de suposades veritats jurídiques.

Amb aquest precedent, encara queda algú que pugui atiar l'espantall de l'aïllament europeu i del vet espanyol? Europa ha deixat clar que la voluntat dels ciutadans, lliurement i democràticament expressada, és el que realment importa. I en aquest sentit, els catalans demostrem constantment què volem i com ho volem. La Via Catalana, sense anar més lluny, en va ser una bona demostració.

Per si algú encara dubtava: mentre Europa aporta solucions, si més no en aquest cas, Espanya només troba problemes. Encara que cada dia que passa amb menys arguments.

Comentaris (1)29-10-2013 12:21:09

Normal

Vivim temps estranys. Tan estranys que la reivindicació de la normalitat ha esdevingut necessària i gairebé subversiva.

Fent memòria, només puc recordar el concepte "normalització" associat a la llengua. És allò de la normalització lingüística, que mai no ha aconseguit fer res massa normal. Ni la llengua, evidentment. I és que en un context d'anormalitat social, arribar a ser normal és tot un objectiu.

Només des d'un punt de vista d'anormalitat social assumida i consentida puc entendre el lema "És normal voler un país normal", de la darrera iniciativa d'Òmnium. I és que les coses, de vegades són simples, extremadament simples. Tan simples com no voler altra cosa que ser normals, en un context normal. Potser des d'aquesta volguda normalitat social podrem, algun dia, tenir, fins i tot, una llengua normal, tan normal com les altres llengües del nostre entorn, i poder fer-la servir en un país com alguns altres, lliure, democràtic i just.

La meva felicitació a Òmnium per la seva nova campanya. Té mèrit no demanar la lluna, sinó la normalitat. I és que en un entorn on campen lliurement el feixisme, la corrupció, el desprestigi institucional, l'abandonament de les persones, i on els dubtes sobre la qualitat democràtica cada dia són més freqüents, aspirar a ser normals és, potser, demanar la lluna.

Però qui es pot resistir a somiar d'anar-hi?

Comentaris (0)29-10-2013 06:23:53

Millor una imatge (o dues) que mil paraules.

Aquest cap de setmana ens ha deixat dues imatges que ens comuniquen missatges ben diferents, però ben clars.

La primera, seguint la cronologia, es va poder veure al Camp Nou: una immensa estelada i una pancarta gegant on es podia llegir "És normal voler un país normal". Més clar impossible. La premsa internacional se n'ha fet ressò immediatament. Per cert, sorprenent que la retransmissió en directe del partit (Canal +) oferís algun segon amb aquesta imatge. Potser la sorpresa n'és la responsable.

La segona, de diumenge, correspon a la manifestació de l'AVT per fer notar la seva oposició a la sentència contra la doctrina Parot. Una manifestació clarament avalada pel PP, partit que governa Espanya, no ho oblidem. Aquesta imatge també parla per ella mateixa i evidencia que el feixisme segueix ben viu i ben tolerat per tots aquells que s'autoproclament defensors de la pàtria, i més encara sota lemes tan qüestionables com "Justicia para un final con vencedores i vencidos", en el que sobta trobar junts el mot "justícia" i l'afany de revenja que transmet la resta de la frase.

Ja fa temps que bona part del món ha anat girant els ulls cap a aquí, tant per la voluntat independentista de Catalunya, com pel rebrot del feixisme a Espanya. Aquest cap de setmana ha deixat imatges ben clares de totes dues realitats. Una reclama normalitat, l'altra venjança. Totes dues, però, defineixen clarament tots aquells que hi són al darrere.

Cada dia que passa ens anem carregant amb més raons i amb més arguments per ser qui realment vulguem ser, i no qui ens ordenen que siguem.

Comentaris (2)28-10-2013 06:20:35

Setmana atípica amb final feliç

No tinc massa clar si aquesta setmana que tot just comencem serà particularment llarga o més aviat curta. De l'únic que sí que estic més o menys segur és que tindrà un feliç, amb tres dies festius com a cloenda.

Aquesta setmana arrenca amb el ritual de l'endarreriment dels rellotges (que no pateixi ningú, que no ha calgut llevar-se a les tres, perquè fins i tot el temps pot esperar per anar a l'hora), la qual cosa ens l'allargarà una mica, ni que sigui seixanta minuts, el cap de setmana.

Però la gran novetat , a partir d'ara i per uns quants mesos, és que a mitja tarda serà fosc, senyal innegable que l'hivern és a la porta i que som en temps de castanyes. Encarem les jornades que venen amb la il.lusió de qui sap que només són quatre dies (literalment) de feina i rutina els que ens separen de la cita de cada any amb una de les celebracions més nostrades, tant si en volem dir Tots Sants, com castanyada, com halloween; una festivitat en què es barregen sense pudor el record dels difunts, els fruits de la tardor regats amb moscatell, i l'univers fantasmagòric d'ultratomba. I és que som així, una gent senzilla d'un país petit que sap que tot suma i que no es pot deixar perdre res.

Posem rumb, esperançats, cap a aquests dies diferents que venen i que ens ajudaran a retrobar-nos amb l'esperit de festa, com si vulguéssim entrar en el temps de les nits llargues i del fred amb energies renovades. I ja posats, a poc que puguem, gaudim la prèvia d'aquests tres dies que donaran entrada al novembre, per tal que acabin sent, al mateix temps, un final feliç dels mesos de calor, i un començament il.lusionat d'aquelles petites o grans il.lusions que tot just s'insinuen i que, fins i tot, caben en setanta-dues hores.

Si és cert allò que la felicitat és a la porta de la felicitat, potser el proper cap de setmana, d'alguna manera o altra, podria anar començant.

Comentaris (1)26-10-2013 07:20:11

Hipocresia

La recent sentència contra la doctrina Parot ha tornat a posar de manifest l'absoluta hipocresia de molts dels suposats principis del Partit Popular. En concret, allò de la independència dels poders (el judicial en aquest cas) o allò que les sentències s'han de complir.

Però és clar, ara el PP es troba en una situació compromesa. Un tribunal internacional dicta una sentència contra una norma que ignora un principi tan bàsic del dret (es miri des del color polític que es miri) com és la irretroactivitat de les normes. Al mateix temps, les associacions de víctimes del terrorisme, moltes de les quals han estat indignament manipulades i utilitzades per a finalitats polítiques que res tenen a veure amb el seu dolor, se senten enganyades i traïdes per ves a saber quines promeses que alguns els devien haver fet.

Així doncs, veurem com una manifestació contra la sentència del Tribuna Internacional de Drets Humans comptarà amb el suport del PP, un partit que governa un dels estats membres de la Unió Europea. A partir de dilluns, ningú, absolutament ningú, del Partit Popular tindrà la més mínima autoritat moral per afirmar que les lleis i les sentències estan per complir-se. Cap llei ni cap sentència, evidentment, no només les que a ells els interessa. I el que menys legitimat estarà és el propi Mariano Rajoy que, amb les seves declaracions, es posa tot sol en evidència, especialment ara que ha quedat clar que determinades sentències dels tribunals espanyols, Constitucional inclòs, atempten contra els drets humans.

Això és el que passa quan es viu de la hipocresia, de la incapacitat de legislar amb un mínim sentit de justícia real, de la poca alçada de mires democràtica i de la manipulació de persones innocents, les úniques que tenen dret a dir el que considerin adequat perquè, al capdavall, el dolor i la mort són seus, no de cap dels partits que se n'han volgut aprofitar i que, en teoria, estan per servir la democràcia i els seus principis.

Anem prenent nota.

Comentaris (1)25-10-2013 06:12:44

La modernitat de la modernor

És força evident que Mariano Rajoy no és una persona que destaqui especialment per la seva dialèctica espontània. Si repassem les hemeroteques trobarem perles com "llueve mucho", "hay cosas que no se pueden demostrar", "todo es mentira menos alguna cosa" o "en cuanto a la segunda, ya y tal".

De tota manera, més enllà d'aquesta manca de capacitat d'improvisació discursiva, em sorprenen algunes de les solucions que proposen per a determinades intervencions públiques, els seus assessors i col.laboradors més directes. El darrer cas: "lo moderno es la unión, no la disgregación".

Anem a pams. Posar en boca d'un president, com a argument, la modernitat o no de les coses, no sembla massa consistent. I afirmar que la unió, en oposició a la disgregació, és moderna, suposa fer una afirmació que, ras i curt, no té cap base que la sustenti.

Potser és que la tropa d'acòlits del president volen revindicar la seva modernitat (i la d'un partit clarament conservador) a base de parlar, justament, de modernitat. Però això no funciona i, de fet, només provoca un nou ridícul del seu cap, el president en qüestió.

Avui val la pena, a propòsit de la modernitat segons Rajoy, recuperar aquest article del Huffington Post. Intenteu llegir-lo sense riure o sense passar vergonya (segons cadascú).

Comentaris (1)24-10-2013 10:06:59

Aprofitem l'ocasió

Fa vergonya llegir les portades, els editorials i els articles de la premsa cavernària hispànica referits a la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg sobre la "doctrina Parot". Fins aquí, però, cap sorpresa, perquè, al capdavall, sempre s'han llençat en tromba contra qualsevol cosa que considerin contrària als seus principis immutables.

El que em sobta és com han reaccionat tots aquests que fins fa dos dies ens amenaçaven amb la nostra sortida de la Unió Europea i amb l'aïllament més absolut, si Catalunya esdevenia independent. Com lliga això amb l'allau de crítiques viscerals a Europa?

Crec que és el moment d'oferir un gran pacte amb el qual tots dos hi guanyaríem força. Espanya podria demanar la sortida de la Unió Europea i fer la seva política antiterrorista (i anti-tot, de fet, a la vista dels seus constants incompliments) i Catalunya ja s'hi podria quedar, per omplir la seva vacant com a estat membre.

Segurament l'espai natural d'Espanya és el de la singularitat absoluta, al marge de tot i de tothom. Aquests europeïstes de saló han recuperat el vell eslogan, Spain is different. Nosaltres ja mirarem de ser una mica "iguals", una mica "normals" i de viure en harmonia amb l'entorn.

Comentaris (2)23-10-2013 10:34:12

Nous (i noves) terroristes

Hi ha mentalitats tan anacròniques, tan supèrbies i tan masclistes que sembla que necessitin un enemic permanent, un constant perill potencial, per justificar les seves maneres de fer i el seu caràcter absolutista, quan no dictatorial, directament.

Ara que l'enemic públic número u (i no sense raó) d'aquells que s'han erigit en salvaguarda del valors de la pàtria espanyola ha deixat les armes, els nacionalistes secesionistes -autèntic dimoni radical i perillós- han ocupat la seva vacant i, des de fa pocs dies, sembla que també les dones que protesten i es revindiquen. Tot al mateix sac. Cap problema.

Ara sabem que no només pistoles són armes. També ho són les idees (les independentistes, evidentment) i darrerament el cos humà. Només així es pot explicar la peripècia que va viure la professora de dret constitucional (fins aquí cap problema) i feminista activa (eus ací el seu perill), Mar Esquembre, a l'entrada del Congrès dels Diputats, fa pocs dies.

Per resumir: si ets dona i tens un físic més o menys agraciat, segons el criteri expert dels policies de torn que vigilen l'entrada a tan democràtica institució, pots ser tractada com una possible activista de Femen i humiliada sense cap mirament. Tot sigui per la seguretat de ses senyories.

La senyora Esquembre ja ha interposat una demanda contra Jesús Posadas, president de la digna casta institució. Massa poc. En qualsevol país amb un mínim de dignitat democràtica, algú hauria sortit a demanar disculpes immediatament o, fins i tot, hauria hagut alguna dimissió davant d'un abús d'autoritat com aquest.

De debò us agrada viure en aquest estat i sota aquest règim masclista i autoritari? A mi gens, francament.

Comentaris (1)22-10-2013 13:33:16

Assignatura pendent

Una de les assignatures pendents que té Espanya, és la restitució de la memòria dels milers de persones víctimes del franquisme. I molt em temo que serà assignatura pendent durant molts anys, perquè ja han passat governs de dreta i d'esquerra i els avenços (per dir-ne d'alguna manera) són, a hores d'ara, més que discrets.

Recordem que el govern del PP segueix negant-se a condemnar el feixisme, i que l'apologia del franquisme és pràctica habitual, i prou respectada, encara.

Avui només recomano la lectura d'aquesta notícia, que deixa prou clara la situació, per si algú encara té una visió edulcorada de tot el que va passar des del 1936. I després podem parlar de llibertat, de justícia i, fins i tot, de constitucionalitat. No abans.

Comentaris (2)20-10-2013 07:55:01

Les seves paraules els defineixen

Les paraules que va pronunciar el banquer Emilio Botín no fa gaires dies sonen a insult a la immensa majoria de la població. Em refereixo a allò d' "es un momento fantástico para España porque llega dinero de todas partes".

Aquest tipus de declaracions només es poden fer des de la pura inconsciència, per desvergonya, o amb l'altre gran, Isidre Fainer, al costat i exercint de venedor de pòcimes màgiques que ajuden a guarir qualsevol mal. En aquest cas, penso sincerament que ens trobem davant de les tres possibilitats alhora. Les seves pròpies paraules diuen ben clarament quina classe d'individus són, per si algú encara en tenia cap dubte.

M'agradaria molt, però que molt, sentir a aquest home (per cert, més que sospitós de frau a hisenda, evasió i altres activitats habituals en determinats cercles) repetir les seves paraules mirant a la cara a qualsevol de les (i dels) estudiants que per poder pagar els seus estudis universitaris, a hores d'ara ja gairebé reservats a privilegiats, s'han de dedicar a la prostitució, o a qualsevol de les persones disposades a vendre's els òrgans per poder sobreviure.

Indigna la crisi, però encara indignen més moltes declaracions dels polítics i banquers que en són, en molt gran part, responsables, quan més enllà dels suïcidis de tantes persones que es veuen desposseïdes d'un sostre on viure, hi ha tantes altres a les quals els costa un ronyó arribar a final de mes. Literalment. Que els expliquin a elles que estan sortint de la crisi i amb una economia sanejada i reforçada. Deu ser la dels banquers, perquè la resta...

Comentaris (1)20-10-2013 07:37:54

Nits de lluna plena

Diu la dita: "ni vetllis amb lluna, ni dormis amb sol". I com que la saviesa popular és realment sàvia, val la pena fer-ne cas i mirar d'amotllar una mica els nostres ritmes vitals als propis de la natura. Però vet aquí que hi ha una força més intensa que la que marca el devenir dels dies, i és la que ens convida a badar, a contemplar l'espectacle magnífic d'una lluna plena. Aleshores, qui pot no vetllar amb lluna?

Al cap i a la fi, la lluna és aquella veïna llunyana que ens agrada tant mirar quan s'engalana i se'ns mostra amb la seva fascinadora bellesa. Qui no ha caigut mai en la temptació de passar una bona estona, ulls enlaire, mirant i remirant aquesta seductora bola blanca?

I si, a més d'una bona lluna plena, tenim la sort de disposar d'un marc prou acollidor per abandonar-nos a la contemplació (un enorme claustre gòtic obert a la plana, poso per cas), les sensacions, les ombres, les imatges, els jocs de llums tènues i la màgia es multipliquen de manera exponencial. Tot es difumina, es torna diferent i nou, malgrat que sigui tan vell, i tot s'esdevé amablement hipnòtic.

Qui podria demanar gran cosa més quan, de tot plegat, se'n pot gaudir en bona companyia?

Un brindis amb cava ben fred per la iniciativa del Consorci del Turó de la Seu Vella, d'obrir el claustre les nits de lluna plena, i pels bons amics. I que durant molts anys puguem conservar la capacitat de deixar-nos anar entre tanta bellesa.

2013-10-18 22.12.08

Comentaris (1)19-10-2013 08:12:21

El pitjor enemic

Es diu sovint que el pitjor enemic, de tant en tant, el tenim a casa. O ben a la vora.

Aquesta afirmació podria ser prou encertada per al procés cap a la independència que, si res de molt gros no ho impideix, no sembla que pugui tenir retorn. Cada dia que passa fa menys por l'oposició dels grans partits espanyols (i espanyolistes), és menys important la indefinició permanent d'Iniciativa i companyia (cagadubtes majors del regne), i sonen a contes de vells a la vora del foc les prediccions apocalíptiques sobre el futur del país fora d'Espanya.

A hores d'ara, quan cada cop més i més gent va girant la seva manera de pensar cap a la imperiosa necessitat de poder decidir el nostre futur, l'autèntic enemic el tenim a casa. Primer van ser els debats interns del PSC (o del que en queda, si en queda res) i la seva obediència deguda al PSOE. I ara que sembla que la remor socialista s'ha calmat, apareixen les tensions, cada cop més insuportables, al si de CiU, una qualició que el dia que els respectius líders apliquin el sentit comú, té les hores comptades.

I és que una de les grans coses que ens està aportant tot aquest procés, és que tothom ha d'acabar prenent postura, de manera clara, si no vol ser relegat a la marginació, perquè no estan els temps per a determinades ximpleries ideològiques. Ara, gairebé només cal que CiU es defineixi inequívocament. I dic CiU, la coalició (o he de dir, el holding?).

Potser seria molt intel.ligent desfer aquest pacte polític que ja fa massa anys que va fent aigües i que tothom es posicioni allà on més còmode es trobi. Els ciutadans ho agrairem, tant per la claredat com, sobretot, perquè deixarien d'ocupar una barbaritat de temps informatiu amb baralletes que cada cop més semblen de pati d'escola, i que ja cansen, per inútils i perilloses.

Quines ganes que la nosta classe política creixi una mica mentalment i es deixi de tanta tonteria de si m'ajunten o no m'ajunten, de que si no em conten les coses o de la banalitat dels canvis de cromos. Aquests són els autèntics perills per al país, i molts els tenim a la cuina de casa.

Comentaris (1)19-10-2013 06:40:38

El darrer dimoni.

Ja tenim un altre front obert per fotre llenya als catalans radicals; és a dir, a tots els catalans: les darreres declaracions d'Albert Pla. Per cert, recomano l'entrevista sencera, que no és gaire llarga i fa de bon llegir, que ha motivat tot l'enrenou mediàtic i polític posteriors.

Pretendre que Albert Pla sigui políticament correcte és com demanar que Maria Dolores de Cospedal es dediqui al rock satànic, o que Conrad Son faci pel.lícules infantils. Tan impossible com absurd. Albert Pla és un artista provocador, igual com moltíssims artistes que, al llarg de la història i des de qualsevol lloc del món, servint-se de qualsevol disciplina, han llençat la seva crítica contra reis, banquers, comerciants, militars, religiosos... Però des de fa uns anys, Espanya (o els seus polítics) ja no tolera cap mena de provocació que tingui per destinatària la seva mil.lenària (això diuen) nació. Ho sabia molt bé Pepe Rubianes, per exemple, i ara ho sap també (si no ho sabia ja abans, que estic segur que sí) Albert Pla.

Tan difícil és entendre que una cosa és l'espectacle (potser el concepte d'art és més difícil d'entendre per a segons qui) i una altra cosa la política? Doncs es veu sí. Vivim temps de censura, i no de censura adminstrativa, precissament, en què una trajectòria professional no serveix de res, i on tot es jutja en funció de cada paraula, contextualitzada o no i, sobretot, en funció de qui la pronuncia, i d'on ve.

Abans de dir segons què a propòsit de les declaracions d'Albert Pla, recomanaria llegir, per exemple, una contra de La Vanguàrdia (mitjà gens sospitós de donar cobertura als nacionalistes enemics de la pàtria) d'ara fa poc més de quatre anys, quan la crispació política contra Catalunya no havia assolit els nivells actuals, per comprovar que Pla sempre ha estat un personatge provocador, càustic com pocs. I aquest és un dels seus mèrits, i ara el seu pecat.

Sigui com sigui, i preferències musicals i estètiques a banda, alguna cosa bona deu tenir un personatge amb un historial artístic (també en espanyol, i a Espanya) com el seu.

Comentaris (2)17-10-2013 09:49:50

De debò es pensen que és per diners?

Molt em temo que la mentalitat política madrilenya no dóna per a més i, segons la seva visió del món, tot es pot resoldre amb diners. Imagino que segons aquest principi es poden entendre reaccions com les de Leguina, afirmant que com que l'estat s'ho pot permetre, amb 9.000 milions ens poden fer callar.

Ara que ens havíem acostumat als incompliments, als pressupostos no executats i a no complir el que s'ha signat ni les sentències judicials amb la cançoneta aquella que ara hi ha altres prioritats, i que no hi ha diners per als compromisos amb catalunya, ara resulta que sí que es poden pagar 9.000 milions, però com qui dóna un caramel a un crio perquè calli.

Ni socialistes ni peperos no han entès res. Absolutament res. Si es pensen que amb l'ofec econòmic i amb la humiliació aconseguiran que ens sentim espanyols, ho tenen clar. Ells no escolten. De fet, qui sempre ha tingut el monopoli del poder, mai no escolta. I no escolten ni als seus socis més útils, com Duran, quan ja parla de declaracions unilaterals d'independència, una possibilitat cada dia més real, a la vista de l'actitud de la política madrilenya no ja contra els polítics catalans, sinó contra la voluntat del poble.

Tenen raó aquells que critiquen el document de greuges a Catalunya perquè barregen diners i sentiments. Evidentment que sí, perquè a l'estafa continuada cal afegir, i no necessàriament en aquest ordre, la voluntat constant d'humiliació. I ara vindrà una publicació de balances fiscals que farà riure, de tan manipulades com es presentaran, perquè ja sabem que els números, sotmesos a tortura (i d'això aquesta gent en sap força), diuen el que calgui.

D'on no n'hi ha... (i no parlo de diners).

Comentaris (1)17-10-2013 06:24:30

L'art. El gran desconegut.

El món de la cultura i de les arts és un món estrany, fantàstic, però alhora farcit d'aparences, quan no de papanatisme, directament. Perquè tothom estima i valora l'art. Només faltaria (especialment si es disposa d'una bona butxaca per pagar-lo).

Però vet aquí que, de tant en tant, apareixen iniciatives que haurien de fer pujar els colors a més de quatre intel.lectuals (cosa prou difícil perquè els conceptes de vergonya i d'humilitat semblen incompatibles amb aquest univers). La darrera mostra? El britànic Bansky venent la seva obra en una parada al carrer, al preu de 60 € per original. Només en va vendre tres, i segurament cap dels compradors no va ser conscient que acabava d'adquirir una obra d'art valorada en moltíssim més.

És a dir, treu un treball de Bansky a subhasta en una galeria de renom i ràpidament s'arribarà a les desenes (si no centenars) de milers d'euros. Però posa la mateixa obra en una parada de carrer i amb prou feines tindrà sortida. Segurament, al llarg del dia que Bansky va estar venent les seves creacions, molts d'aquests autodefinits amants de la pintura i de l'art en general van passar per davant de la seva parada, amb una curiosa barrega d'ignorància i indiferència, ben parapetats en el seu suposadament inqüestionable bagatge cultural.

Fa cinc anys, va ser un virtuós violinista, Joshua Bell, el que va estar tocant en una parada de metro de Washington enmig de l'anonimat, i prou ignorat pels passatgers-espectadors, en una nova demostració que, massa sovint, el lloc fa l'artista.

La nostra culta, civilitzada i cultivada societat necessita algunes quantes classes més i alguns diners (i el saber artístic que se suposa que donen) menys, a les butxaques de segons qui. I és que és molt fàcil ser intel.lectual de saló. L'accés real a la cultura és tota una altra cosa, molt més enllà de les aparences i de les postures.

Comentaris (1)15-10-2013 13:42:05

Fer anys no és bo. Diuen.

Des de ben antic, l'home ha buscat la clau de la longevitat, la pedra filosofal que pugués estalviar-nos el tràngol d'haver de morir. De moment, però, el que més s'hi assembla són els avenços de la medicina que, a poc a poc, han anat allargant l'esperança de vida de la població i la qualitat d'aquests anys guanyats. Així, gràcies a la ciència, vivim més anys, i gràcies a l'evolució de les polítiques socials, els vivim una mica millor, amb una mica més de dignitat.

Però, ves per on, ara resulta que tot allò que consideràvem avenços socials fantàstics no són altra cosa que "riscos financers". I la persona encarregada d'obrir-nos el ulls ha estat, ni més ni menys, la directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, en unes declaracions que potser ens van passar massa per alt, la setmana passada, quan el focus de totes les mirades estava centrat en les concentracions i amenaces feixistes del 12 d'octubre.

Un risc financer. No és poca cosa. Francament, considerar la longevitat (és a dir, la gent gran) una amenaça em recorda el discurs d'aquells que consideren prescindibles les persones més febles (vells inclosos) o amb qualsevol tipus d'anomalia física respecte a un determinat patró ètnic estàndard.

Ja sabem en qui pensen els grans organismes econòmics internacionals quan dissenyen les seves estratègies. I no és en nosaltres, en les persones, precisament. Necessitem encara una mostra millor de què és una política econòmica al servei del capital i d'aquells pocs que el dominen, i no de les persones?

Comença a ser molt evident la necessitat de grans canvis, si no volem fer bona aquella frase de 1949 que apareix a la pellícula Knock on any door: "viu de pressa, mor jove i llega un bonic cadàver". Potser això és el que ens volia dir la senyora Lagarde. Personalment, més m'estimaria viure amb calma i morir vell (i, posats a demanar, feliç d'haver viscut dignament).

Cada dia em cau més bé i em sembla més imprescindible aquesta gent.

Comentaris (2)14-10-2013 13:04:51

Quan es diu massa grossa, cal rectificar.

L'ús de la paraula és, a banda de mitjà de comunicació més senzill, una manera de modular allò que es vol dir, i d'adaptar el nostre discurs a la realitat que vivim o als destinataris del nostre missatge. Així, no és gens estrany veure com determinades persones que gaudeixen d'una bona repercussió mediàtica, tot sovint hagin de jugar amb les paraules per corregir el seu discurs i per evitar que resulti ridícul davant de la relitat.

El darrer exemple el tenim en dues expressions recents que ha fet ben seves Alícia Sánchez Camacho. Tot just fa un mes, s'omplia la boca amb allò de la "majoria silenciosa" que s'havia quedat a casa l'11 de setembre. Ara parla de la "Catalunya silenciosa" que va trencar el seu silenci el 12 d'octubre. Segons les seves pròpies paraules, aquells que s'entesta a abanderar ja no són ni majoria, ni silenciosa, perquè ja s'han expressat. Ara són una representació d'una majoria que no es fa encara evident. Aviat potser seran el somni (o el deliri) d'una nit d'estiu, ni que ja siguem a la tardor, per més que s'hi vulgui entestar, per bé que ja sense arguments ni massa convicció.

És tan absurd negar l'evidència com intentar vendre una plaça bastant plena (no "abarrotà") com l'expressió de la voluntat majoritària d'una societat, que ja va dir la seva tot just fa un mes. Si no se saben valorar prou bé les evidències, es corre el risc d'arribar a conclusions absurdes, només justificables des del fanatisme o des de la voluntat no voler acceptar una derrota.

Si bé doña Alícia va veure (tot i potser sense parar gaire atenció) el capítol de Barri Sèsam dedicat a l'ús de la paraula adequada i ha corregit una mica el seu discurs, tot i qu encara no prou, s'haurà de tornar a mirar el de comptar (ja siguin pastissos o manifestants) i potser, fins i tot, aquell que comenta la diferència entre "lluny" i "a prop". Així, de passada, podria adonar-se de qui té realment ben a prop. Encara que ben mirat, tot suma, oi? I és que per tal de sumar tot s'hi val.

Comentaris (1)13-10-2013 07:52:31

Al sol de tardor

El sol de tardor és aquella mena de sorpresa que cada any ens reserva una meteorologia amant de jugar amb el calendari. Quants cops no hem dit que encara farem la castanyada amb màniga curta? Tot i que encara només som a mijtans d'octubre, la tardor va prenent forma, va esgrogueint el paisatge i ens va deixant les primeres mostres de fresca, així que el sol se'n va, o quan encara no s'hi ha posat.

Tot plegat, si ens hi fixem una mica, ens mostra uns espais canviants, uns colors coneguts però sempre nous, i algun que altre racó que sempre havia estat ignorat i que, no saps ben bé perquè, de cop adquireixen una bellesa sorprenent. És el que tenen els canvis d'estació: que ens mostren una mica diferent allò que ens passa desapercebut durant la rutina de cada dia.

Aprofitar el sol de tardor, i el seu escalf amable, preludi i resistència contra el fred i la boira que vindran, és una invitació a sortir de casa, a gaudir-ne, i a assistir embadalits a totes les sorpreses que trobarem a tocar, si sabem obrir els ulls per veure-les.

I és que de vegades cal una mica de curiositat, de tafaneria i de ganes de veure més enllà del que és evident. Aleshores, les imatges més quotidianes esdevenen sorprenentment màgiques.

2013-10-12 11.00.42

Comentaris (1)13-10-2013 07:22:25

Femen

Dimecres passat, tres dones van protestar, al Congrès dels Diputats de Madrid, contra la futura llei de l'avortament que impulsa el ministre Ruiz-Gallardón, amb el tors nu. Eren tres activistes de Femen.

Més enllà de la protesta en ella mateixa, que no passa d'anècdota, em va sorprendre la reacció de diferents periodistes de la caverna mesetària, una reacció que ha anat farcida de qualificatius com ara guarrillas o exhibicionistes, i de desqualificacions apel.lant al fet que les tres dones presentaven un físic prou atractiu, argument que es va esgrimir per autodesqualificar-se com a hipotètica activista, per no tenir aquest cos.

És curiós que el cos nu d'una dona pugui servir per vendre colònia, cotxes, begudes o pneumàtics, sense que passi res, ans al contrari, però no com a eina de protesta.

Francament, no acabo d'entendre aquesta diferenciació en nom de la moral, si no és que em situo en el terreny de la pura hipocresia, allà on el problema no és la protesta amb el tors nu, sinó la simple protesta. I negar el dret a discrepar (cosa que d'un temps ençà és moneda d'ús corrent) és molt greu.

Comentaris (2)11-10-2013 17:21:11

Jorge Javier

De tant en tant, algun que altre programa de televisió encara té la virtud d'ajudar-nos a reflexionar una mica sobre les nostres vides, cosa que sempre és d'agrair, enmig de la mediocritat general de la graella televisiva. El darrer exemple el vaig tenir en el programa "El convidat", de TV3, dedicat a Jorge Javier Vázquez.

Tot i que el personatge que interpreta a la tele i els programes en què hi participa em semblen penosos i gens recomanables (tot i la seva audiència -un valor en ell mateix-), admeto que la persona em va impactar, especialment, pel que va dir en la recta final del programa, a propòsit del boicot que va viure durant el lliurament del Premi Ondas 2009 com a millor presentador.

No vull entrar a valorar si el premi era merescut o no, però el que esta clar és que algú li va atorgar, igual com algú va atorgar tots aquests premis, any rere any, a persones i programes de tota mena. Així doncs, un cop coneguts els guanyadors, res més a dir.

El que per a mi té valor, i comparteixo, és la idea que tot just quan es pensava que havia pogut sortir d'una realitat concreta (la del barri de San Roque -així l'ha conegut ell sempre- de Badalona), algú s'ocupa de recordar-li que no, que segueix sent un personatge d'un determinat gueto i que de cap manera podrà accedir a determinats cercles de prestigi mediàtic, cultural, social...

És evident que allò de l'"ascensor social" és una pura fal.làcia, una mena de moderna pastanaga que sempre amaga un pal. I ara, la crisi que patim ens ho recorda cada dia, ja sigui posant impediments econòmics a l'accès a la universitat, ja sigui rebaixant salaris per empobrir deliberadament les classes mitjanes (i enriquint unes altres), ja sigui dinamitant tots els drets socials i laborals, o fent-nos culpables d'una situació que de cap manera hem creat, amb allò d'obligar-nos a admetre que realment hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Vivim en una societat profundament classista, farcida de compartiments estancs, sobretot en el món de la cultura, en sentit molt ampli, on l'elitisme i el sentiment de casta campen lliurement. Així mai no arribarem a una socitat justa, lliure i que realment ofereixi possibilitats de creixement social (i també intel.lectual) a tots els seus ciutadans.

Penseu un moment què us agradaria aconseguir i per què no hi podreu arribar mai, més enllà dels diners, i veureu que realment tots tenim un lloc que algú ens ha marcat i del qual segurament mai no ens podrem moure. És trist, però tot sovint les il.lusions són una pura il.lusió.

Comentaris (1)10-10-2013 08:50:40

Joc net?

Corren temps difícils per a l'esport espanyol. A la ja prou coneguda eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020, enmig d'un ridícul clamorós dels seus representants polítics, ara hem sabut que la picaresca (o la fatxenderia) espanyola també serveix per guanyar títols, com l'or paralímpic de bàsquet a Sidney 2000.

Si hi sumem els més que seriosos dubtes sobre el control del dopatge, que ha fet que fins i tot l'Agència Mundial Antidopatge intervingui davant de determinades sentències, tenim un mapa duríssim de què suposa la marca Espanya en el terreny esportiu: falta de rigor, sentències qüestionades i trampes per aconseguir títols. Això a nivell internacional, perquè a nivell domèstic, l'escàndol de la impunitat dels deutes dels clubs amb hisenda és un altre tema a comentar, a banda.

No és que Catalunya sigui model de gaires coses, a nivell esportiu, però, si més no, encara no propicia situacions tan escandaloses com aquestes tres que he esmentat. Per tant, caldria anar marcant tanta distància com sigui possible respecte a aquests comportaments i a aquells que els propicien i emparen.

I és que com sempre, la realitat, tossuda ella, posa les coses al seu lloc. I sempre hi ha qui guanya i qui perd. I sense trampes.

Sembla que es desmunta aquella castisa frase que afirmava: soy español, a qué quieres que te gane?

Comentaris (1)09-10-2013 09:11:36

La víctima era dona (com sempre)

Això no té aturador. I encara més, sembla que arrela amb força entre els més joves. Estic parlant de la violència masclista, dels amors que maten.

Ahir ens vam llevar amb la notícia d'una noia de 14 anys, de Tàrrega, assassinada per la seva parella, de 18. Una altra dona víctima de la persona que suposadament l'estimava i que, suposadament, hauria d'haver-la protegit.

Aquest és un país on el món de la relació de parella sempre ha estat un territori domèstic on ningú no hi podia interferir. En aquest escenari, no resulta sorprenent que any rere any morin un bon grapat de dones, de totes les edats, perquè sembla que aquest fenomen no tingui res a veure amb una determinada època, sinó que es transmet i es reprodueix, sense perdre gaire intensitat, generació rere generació. Fixeu-vos només en el silenci que envolta aquests crims, més enllà del sensacionalisme del titular que ofereix cada nova víctima.

Una noia de 14 anys i un assassí de 18. Quins models socials estem creant, que fan que això passi? Altrament, quines mesures estem posant en marxa perquè això no pugui passar? Molt em temo que poques, molt poques, i menys encara si es retallen dràsticament els pressupostos, sempre insuficients, que es destinaven a les dones amenaçades. El resultat de l'estalvi? més morts. Així de clar.

Invertir en protecció, i en educació, un cop més, veiem que salva vides. I un cop més, ho oblidem per quadrar els pressupostos. Molt trist, i absolutament intolerable, en un país que es vol lliure i modern.

Comentaris (2)08-10-2013 09:23:27

Assaig general?

No estan els temps per anar fent experiments, i menys en política, i molt menys encara si es tracta del procés cap a la independència. Vivim temps sense retorn en què qualsevol error es pagaria massa com perquè ens el puguem permetre. I aquí és on entra el factor de risc del valor o de la covardia política.

El conseller Homs va parlar fa uns dies de les eleccions europees del maig de 2014 com un assaig general de la consulta famosa (sí, sí, aquesta consulta que ja veurem si finalment la volen o ens la deixen fer). Al meu parer, aquests declaracions del conseller són una equivocació, si més no, parcial. M'explico.

Si realment volem que el resultat de les eleccions europees parli clarament de la voluntat del poble català, i que aquest discurs ressoni amb contundència a Europa i a les oïdes sordes d'Espanya, és imprescindible que les formacions polítiques que es proclamen independentistes s'hi presentin amb aquest únic objectiu: defensar la independència (i el referèndum) de Catalunya davant d'Europa.

ERC, les CUP (si s'hi presenten o si volen donar suport a algú altre) i imagino que Convergència, haurien de tenir el valor d'acudir a aquestes eleccions amb un programa tan simple (un sol punt) com contundent. Imagineu una victoria aclaparadora de les formacions independentistes catalanes? Quin argument li quedaria al govern Rajoy per seguir negant la democràcia i el nostre dret a triar el nostre destí?

Però és clar, aquesta proposta passa perquè Convergència no s'hi presenti de la maneta d'Unió, que dubto molt (almenys mentre hi sigui Duran) que gossi adoptar una posició tan clarament independentista.

En resum, deixem de jugar, com sempre, a la mediocritat, a les mitges veritats, o a fer com si fos, però no massa, i fem o no fem, però sense trampes ni disfresses. Si volem expressar una clara voluntat mitjançant les eleccions europees, fem-ho, però com cal, no a mitges tintes, com acostumenl.

Algú va dir: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Doncs això.

Comentaris (2)06-10-2013 07:28:24

Tardor

"Pluges d'abril i sol de tardor, fan l'any bo i millor". Ho diu el nostre refranyer popular, que és molt savi. Francament, no recordo si l'abril va ser especialment plujós o no, però el que sí que hem pogut constatar és que la tardor ha entrat amb un bon sol i temperatures altes. Serà un bon auguri?

La tardor és un temps estrany, a cavall entre l'enyorança de l'estiu i la perspectiva del fred. Tot plegat ben amanit amb un espectacle cromàtic indescriptible als boscos que van deixar anar les fulles velles. I és que la tardor és ben bé un temps adequat per deixar enrere tot el que ens ha fet servei, fer una aturada més o menys llarga, per poder tornar a treure el bo i millor, quan passi l'hivern.

Ens hem acostumat a viure aliens als ritmes propis de la natura i de tot el que s'hi cria, i potser aniria sent hora de recuperar una mica la serenor i la paciència, i més enguany que la tardor ha arrencat amb sol. Com va dir algú, sembla que s'han deixat engegat l'estiu.

"La tardor porta tristor", diu una altra dita. Potser sí que és un temps propici a la nostàlgia, enmig d'uns dies grissos que s'endevinen, però de la nostàlgia i de la melanconia poden sortir les millors iniciatives, perquè ens aporten capacitat de reflexió i una aturada després del ritme frenètic de l'estiu.

Bona tardor, bon i millor any i, sobretot, no deixeu passar tots els fruits i productes propis d'aquest temps. I gaudiu-ne com cal, si els teniu a mà.

Comentaris (1)06-10-2013 06:54:50

Nacionalcatolicisme

Informació de divendres passat: El govern de Castella-La Manxa, el mateix que dirigeix Maria Dolores de Cospedal, regala una hora i mitja de feina retribuïda als funcionaris que vulguin anar e missa el dia de Sant Francesc.

La notícia parla sola. Només un comentari: aquesta nacionalcatòlica presidenta tornarà a parlar mai més de malbaratament de recursos públics? Segur que sí.

No sé quant personal s'haurà apuntat a la missa administrativa, però desitjo de tot cor que ningú. A veure si els cau la cara de vergonya d'un cop per tots. Encara que em temo que ni una cosa ni l'altra seran com a mi m'agradaria.

Per cert, us imagineu una iniciativa com aquesta a Catalunya?

Anem. Perdó, havia de dir amèn.

Comentaris (3)05-10-2013 07:05:35

Impunitat

Un sistema democràtic, si realment ho és, s'ha de fonamentar en una actuació clara i inqüestionable de la justícia. Al capdavall, justícia i democràcia són conceptes que haurien d'anar sempre de la mà. Però vet aquí que no sempre les coses són ben bé així, ja sigui perquè la justícia (l'exercici de la justícia, si voleu) no sempre és prou justa, o perquè la democràcia potser no és gaire més que un susbstantiu sense massa contingut real.

Ahir, mig a deshores, ens va arribar la notícia de la llibertat condicional del general Galindo, un dels organitzadors del GAL. No oblidem que estem parlant d'una banda creada per l'estat per assassinar. Aquest personatge va ser condemnat a 75 anys de presó i ara, havent-ne complert quatre, ha rebut la condicional.

Ja sabem que Espanya té una tendència a facilitar la impunitat en determinats àmbits. Només cal recordar sentències contra alguns lladres disfressats de servidors públics, com la més que discreta (i encara recurrible) del cas Malaya; la impunitat dels banquers que han arruïnat, sense cap tipus de pena, persones indefenses i entitats; la carta blanca per fer i desfer de les grans empreses subministradores de serveis bàsics (llum, aigua, gas...); l'església i la seva empara a pederastes i, evidentment, els militars i membres de cossos policials, que tant poden cridar a la rebel.lió armada sense cap problema, com sortir de presó amb la rapidesa que ho fa Galindo.

Podem arribar a acceptar pop com a animal de companyia, però de cap manera ens podem empassar aquestes pràctiques com a exercici democràtic. Molt em temo que ens trobem, en realitat, davant d'un autèntic frau democràtic en tota regla. On són, si no, totes aquelles crides de la gent que actualment governa, sense anar més lluny, al compliment íntegre de les penes per a casos de terrorisme? O és que ara els GAL ja no ho van ser, de terroristes?

Espanya és així, un estat farcit de sectors intocables, herència d'una història molt fosca i gens democràtica. Cal fugir-ne tan aviat com sigui possible, per salut democràtica. Encara que ben mirat, aquí també tenim moltes vergonyes que ens fan dubtar de la justícia i de la imprescindible democràcia.

Comentaris (1)05-10-2013 06:36:43

Res a fer, aquí.

Una bala traçadora és una bala que porta a l’interior una substància lluminosa o fumífera que s’incendia en el moment del tret i va deixant un rastre lluminós o de fum que n’indica la trajectòria i que es fa servir per a la correcció del tret, en especial contra objectius mòbils i durant la nit, intercalada en la munició normal de les armes automàtiques.

Doncs una autèntica bala traçadora és la darrera actuació del Tribunal Constitucional, avalant la reforma de la funció pública del govern Bauzá que, entre altres gràcies, deixa ben clar que només un 10% del funcionariat ha de saber la llengua pròpia (el català). Amb aquest 10% ja n'hi ha prou per atendre els drets dels ciutadans, em matèria de tria de llengua en la seva relació amb les administracions.

Aquesta és la bala traçadora del Constitucional: només cal garantir que un 10% de funcionaris conegui altra llengua cooficial que l'espanyola. I és bala traçadora perquè un cop aplicat el principi a les Illes, al darrere aniran el País Valencià i Catalunya. No tinc cap dubte que aquest és el principi del desballestament de la presència del català a l'administració.

Ja no és qüestió de modificar la Constitució, ni de posar més pegats. Ja no hi ha espai per a terceres vies ni per a encaixos impossibles. És qüestió de fuguir tan ràpid com puguem d'un estat que es manifesta amb aquesta claredat i contundència contra la nostra llengua.

Ara, un cop més, el Tribunal Constitucional ha dibuixat el camí. Preparem-nos, que ara ve la ràfega.

Comentaris (1)02-10-2013 12:06:35

Despertar la bèstia

Un dels canvis més preocupants que està propiciant el govern Rajoy (a banda de l'ensorrament econòmic) és l'augment de la presència pública de tota mena de personatges, de formacions i d'activitats de clar contingut feixista, amb la recuperació ideològica del franquisme, i les facilitats que se'ls ofereixen des de diferents mitjans per amenaçar.

Potser era d'esperar. De fet, diferents països europeus estan veient com la incapacitat dels partits majoritaris d'atendre les necessitats de la societat fa rebrotar els grups totalitaris, amb respostes tan simples com perilloses. La diferència substancial, però, és que mentre a Europa el fenomen es veu amb preocupació, a Espanya es comença a detectar una clara complicitat entre determinada classe política.

Si fins ara els franquistes podien fer i desfer al seu aire, tant des de llocs de culte propi com el Valle de los Caídos, o des de diferents diaris i cadenes de televisió, ara comptem amb la cobertura de formacions com el PP, UPyD o Ciutadans, que no duben a posar-se al seu costat en convocatòries com la manifestació de Barcelona del proper 12 d'octubre, i també amb la complicitat mal dissimulada de formacions tradicionalment dites d'esquerra (PSC-PSOE), per a les quals tot s'hi val per conservar la unitat d'Espanya, pel que sembla. LLuny queda allò de "si tu no hi vas, ells tornen". Ara sembla que són ells mateixos qui van a buscar-los, amb personatges tan dialogants com l'exministre socialista Belloch o com Pere Navarro.

Ah! i un detall gens anecdòtic ni insignificant, encara que força silenciat. Ja fa dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya va anunciar que mobilitzaria la Guàrdia Civil per impedir que els Mossos d'Esquadra escorcollin els autocar que entrin a Barcelona el 12 d'octubre. Més clar, impossible.

Davant d'aquest panorama, als catalans només ens queda seguir un rumb impecablement democràtic, perquè Europa i el món no són tan fàcils d'enganyar com es pensen aquesta colla de piròmans que han despertat la bèstia del franquisme, i encara ni són conscients de què estan fent. O potser sí, i ja els està bé a tots plegats?

Comentaris (1)02-10-2013 08:58:22

Potser no va ser tan modèlica

La gent que tenim una certa edat ens hem fet un fart de sentir allò de la modèlica transició espanyola, del pacífic pas la dictadura a la democràcia i bla, bla,bla.

Doncs ara resulta que tot plegat no va ser tan modèlic. D'una banda, perquè ha permès la pervivència del feixisme, i la seva expressió pública amb total impunitat i, d'una altra, perquè va deixar sense condemna els criminals del cop d'estat i de la posterior repressió franquista.

Però vet aquí que ara, un bon grapat d'anys més tard, la cosa se'ls complica als defensor de la virtuosa transició. L'ONU acaba de demanar formalment al govern espanyol que derogui la llei d'amnistia de 1977 que ha servit durant dècades per deixar sense càstig els crims franquistes.

Magnífic complement de la recent petició d'una jutgesa argentina d'extradició de quatre torturadors feixistes i a pocs dies de la gran exhibició franquista del 12 d'octubre a Barcelona i a Tarragona l'endemà, orquestada per Falange Española i altres grups que costa molt d'explicar com és que encara són legals i poden actuar amb absoluta impunitat, en un país que es vol sentir dir democràtic.

Corren temps difícils, per fi, per a tota aquesta banda de criminals, i esperem que per a les formacions polítiques, també les que tenen representació parlamentària, que els donen cobertura i suport.

Comentaris (1)01-10-2013 14:01:22