login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Evadir-se

Si la informació de La Vanguardia és certa, i no té per què no ser-ho, els ducs de Palma se'n van a viure a Suïssa, des d'on la infanta es podrà ocupar com cal de l'àrea internacional de la Fundació La Caixa. El seu consort, però, no està massa clar si hi va a desenvolupar cap mena d'activitat remunerada, si viurà a cavall entre Barcelona i Ginebra, o si es quedarà, diguem-ne de rodríguez, resolent la seva situació judicial. Tampoc no es pot desartar el cesament temporal de la convivència (quina expressió més ridícula).

Confesso que no he pogut evitar fer-me un fart de riure en llegir la notícia. Primer perquè mira que hi ha països al món. Doncs res, cap a Suïssa, com si fossin diners negres, en plena evassió fiscal (per cert, recomano llegir el significat de la paraula "evadir"). Per si no hi hagués prou amb tot el que anem sabent de la marxa de capitals, ara resulta que són membres de la realesa espanyola els que marxen cap al paradís dels comptes amagats. O potser els hem de posar a l'apartat "fuga de talents"? I per acabar-ho d'adobar, això de l'àrea internacional d'una fundació vinculada a un banc... bé, què voleu que us digui; deixem-lo en què fa riure, val?

Ja és ben veritat que la realitat sempre supera la ficció. Us imagineu una pel.li amb aquest argument? Segur que haurien portat el guionista davant dels tribunals (especialment del Constitucional).

País (i monarquina) de fireta...

Comentaris (2)31-07-2013 14:31:08

A contracorrent

Hi ha persones, i també institucions, que tenen el mal costum d'anar a contracorrent de l'evolució de la societat, del pensament o, fins i tot, del sentit comú més elemental. De vegades, aquestes persones, o aquestes institucions, tenen una influència important sobre determinats col.lectius i aquesta manca de sincronia amb els temps provoca situacions absurdes quan no conflictives, d'una manera absolutament innecessària.

Un bon exemple d'aquesta manca de sintonia amb allò que la societat té assumit com a normal, l'acaba d'evidenciar el Papa Francesc. I ho ha fet, especialment, per partida doble:

En primer lloc, defensant els homosexuals i posant el valor de la persona i de les seves accions per davant de qualsevol judici de la seva orientació sexual.

En segon lloc, defensant la necessitat d'estats laics.

Tinc curiositat per saber quina postura prenen les autoritats eclesiàstiques espanyoles (o determinats membres d'algun que altre govern), fins ara gens properes a les tesis que ha expressat el seu cap suprem i que ara han quedat prou desautoritzades, els agradi o no.

Estats laics i respecte a totes les opcions sexuals. Bon punt de partida d'un pontificat. Caldra veure com va evolucionant tot plegat, però això promet.

Comentaris (0)30-07-2013 11:59:21

Èxit

Ens diu el diccionari que "èxit" és "bon resultat. Reeiximent". Per la seva banda, "reeixir" ens trallada a la idea d'èxit en alguna cosa que hom es proposa. L'èxit, doncs, si més no a nivell de diccionari, no té res a veure amb la casualitat, amb l'atzar, ni amb la sort.

Tots hem tingut algun cop la sensació que alguna cosa que ens havíem proposat i que, generalment, ens ha costat força, ha acabat sortint bé. Fins i tot millor que no esperàvem. Això és l'èxit. El resultat de l'esforç i de la tenacitat. L'èxit és aquella nota fantàstica d'un treball que ens ha costat moltíssim acabar, o aquell exàmen superat, o aquella aposta que havíem fer per algun projecte i que ha tirat endavant, o aquella vida amb algú que ens fa feliços.

L'èxit té la virtud de poder-se fer present en qualsevol àmbit de la nostra vida. Però sempre va precedit d'una feina molt intensa, al llarg de la qual anem posant en joc tot el que som i tot el que sabem. A més, l'èxit, prou sovint, és singular; el resultat d'una feina personal en la qual no hi ha espai per carregar la culpa als altres.

Aquesta setmana passada has tingut l'ocasió d'assaborir un d'aquests èxits que tan bon regust deixen. L'enhorabona. Gaudeix-ne amb tota intensitat, perquè l'èxit dura poc; segurament, perquè és la porta a un nivell superior, on esperen nous reptes, nous èxits per assolir. I aquest en deu ser l'autèntic sentit. I per això sempre sorprèn, quan ens arriba.

Comentaris (0)28-07-2013 07:00:36

Un dia massa trist

No fa gaires dies, un col.lega aranès em comentava la capacitat de recuperació després de les darreres inundacions i com estaven tornant a la normalitat en un temps rècord. I és que les grans tragèdies fan aforar el millor de la gent, la seva enorme capacitat de fer front a l'adversitat.

Dimecres ens vam anar a dormir amb la notícia de l'accident ferroviari de Santiago de Compostela. Ahir, durant tot el dia, es van anar coneixent notícies de tota mena. Notícies dramàtiques, de mort, de dolor, d'impotència, de famílies trencades i d'absències definitives, però també notícies de solidaridad sense límits; notícies d'humanitat, en el sentit més estricte del terme.

Costa molt dir res en una situació com aquesta. Encara que es deixi repossar el primer impacte, segueix costant. Suposo que costa tant perquè, en el fons, hi ha un doble sentiment d'impotència. Un per no poder fer res per evitar el drama, i l'altre d'impotència davant la possibilitat que un dia siguem nosaltres mateixos els tristos protagonistes d'un esdeveniment com el que ara ens té corpresos.

Només vull manifestar, ni que no serveixi de res, la meva solidaritat a les famílies de les víctimes, perquè qui més qui menys ha passat alguna experiència similar, i el meu profund respecte a totes aquelles persones anònimes que han aportat allò que han pogut per ajudar a fer una mica menys dur l'efecte d'aquest accident. El meu profund respecte per tothom que davant la més cruel de les dificultats és capaç de posar-se dret i fer el que bonament pot o sap, només per ajudar algú que ni coneix, però que el necessita.

Comentaris (1)25-07-2013 18:44:47

Frau democràtic?

No és gens estrany que un determinat partit presenti un candidat a unes determinades eleccions, les guanyi i, a mitja legislatura, el flamant excandidat plegui per deixar espai, sense passar per les urnes, a un successor que, d'aquesta manera, gaudeix d'algunys anys per anar fent-se una imatge pública, des d'un important lloc de responsabilitat política.

Aquesta pràctica l'hem vist a diferents nivells, des dels ajuntaments fins a governs de tota mena i exercida per partits de diferents colors. El darrer cas, si Rajoy no s'hi avança (poc provable que Rajoy s'avanci a res) serà el del president andalús, José Antonio Griñán.

És prou cert que el sistema és perfectament legal i més encara amb un sistema electoral de llistes tancades, on es vota una formació i no un candidat, però no és menys cert que el pes del cap de cartell és determinant per intentar assolir l'èxit electoral. I això no crec que ningú ho pugui discutir.

A la vista de tot plegat, el cert és que aquests relleus a mitja legislatura fan un cert tuf de frau als electors que han votat una determinada opció, amb unes determiandes sigles, amb un determinat programa i amb un determinat candidat.

Un dèficit més que cal sumar a la llarga llista de clarobscurs democràtics que tenim tant aquí com allà.

Comentaris (0)24-07-2013 14:24:18

Coses que grinyolen

Hi ha un principi de la física quàntica (parlo de memòria i per tant no cal que em feu massa cas), que afirma que allò que no és impossible és obligatori.

Crec que caldria aplicar aquesta màxima a tota l'activitat del nostre país, si realment ens creiem que som alguna cosa més que una trista comunitat autònoma i aspirem a l'autèntica identitat. I un bon lloc per expressar aquesta clara voluntat hauria pogut estar, sense anar més lluny, el mundial de natació que s'està fent aquests dies amb la participació de 13 equips que no corresponen a cap selecció estatal i al combinat espanyol del qual, Catalunya aporta gairebé dos terços del total d'esportistes.

Però és clar, perquè Catalunya pugui tenir la seva presència singular, hauria calgut el treball de la Federació Catalana de torn i salvar, evidentment, tots els problemes polítics que ben segur s'haurien plantejat des de l'espanyola, com va passar, sense anar més lluny, en el cas de Fresno, l'hoquei i tot plegat. Un sona?

De tota manera, i per més problemes que ens plantegin des de Madrid, si alguna cosa és possible, l'hem d'assumir com a obligació nacional, i tirar endavant contra el que sigui. Al capdavall, aquesta és l'actitud de l'esportista. O no?

Però és clar, en aquest país encara hi ha massa coses que gringoyelen, també a dins de casa.

Comentaris (0)24-07-2013 14:13:33

Dèficit tarifari?

Sense entrar en detalls, la setmana passada vam poder llegir dues notícies que tenen com a protagonista l'empresa Iberdrola, la gran companyia elèctrica:

La primera: el nomenament d'Angel Aceves com a membre de la Comissió Executiva Delegada, amb la qual cosa, cedeix la seva plaça anterior a Georgina Kessel, exsecretària d'Estat d'Energia de Mèxic.

La segona: Iberdrola s'estalvia 1.500 milions en impostos gràcies a una llei del ministre Montoro.

Francament, no sí si existeix el dèficit tarifari aquest famós que fa que paguem la llum a preu d'or. El que sí que tinc clar és que hi ha un superhàbit de favors entre l'empresa elèctrica i els governs (tant el del PP com altres) que genera grans beneficis per a la companyia, mentre a nosaltres ens incrementa el rebut pel subministrament.

Molt em fa l'efecte que estem davant d'una important estafa de les nostres butxaques, no us sembla? Això sí, els exministres, o ben col.locats, o preparant-se un bon lloc on esperar la jubilació.

Comentaris (1)24-07-2013 13:54:34

Anem millorant. De la tomba a l'hospital

Nova mostra de sensibilitat social del govern del PP. Ara prepara una modificació del registre de dones maltractades. I la proposta té una cosa bona i una altra de dolenta i una altra de pitjor. Anem a pams:

- Cosa bona: preveu comptabilitzar com a víctimes de la violència masclista les dones que passin 24 hores en un hospital. Fins ara, només eren considerades víctimes les difuntes.

- Cosa dolenta: perpetua la idea que només hi ha maltractament quan acaba en mort o, amb les modificacions previstes, amb hospitalització.

- Cosa pitjor: sigui com sigui, tot plegat fa la pinta d'un simple joc polític en mans de personatges realment prou insensibles que només busquen presentar números més o menys satisfactoris per als seus interessos, o socialment assumibles, si més no.

Cal no oblidar, però que només un 11% dels maltractaments denunciats (remarco "denunciats", no "infringits") comporta comunicat de lesions. Per tant, per més que es comptin ara els ingressos hospitalaris, seguirem molt, però que molt, lluny de les xifres reals de violència masclista. De violència física, evidentment, perquè si parlem de psicològica, d'aquest terror domèstic que pateixen tantes dones cada dia, la cosa ja esdevé esgarrifosa. Tan inimaginablement esgarrifosa que, de fet, no se'n tenen dades fiables; encara que només cal fer una mirada al nostre voltant per veure que és omnipresent i, massa sovint, assumida amb una terrible normalitat.

Corren mals temps per a les dones (si és que mai n'han corregut de bons).

Comentaris (0)23-07-2013 10:27:27

Quí dóna lliçons?

Fa unes quantes setmanes, el president de la Junta de Extremadura anunciava amb tot el soroll mediàtic que va ser capaç de generar, una futura baixada d'impostos al 90% dels ciutadans de la seva comunitat.

Evidentment, això gràcies a una exitosa gestió econòmica que, fins i tot, serveix per pagar les despeses que no pot assumir Catalunya.

Ja sabem que tot es veu segons com es mira, però francament, intentar justificar una futura baixa d'impostos des d'una comunitat de les que menys riquesa genera i recapta (per tant, que més diners d'altres comunitats rep) i que, a més, com vam saber poc després d'aquell desplegament demagògic, també té un problema amb la malnutrició infantil, que l'obliga a obrir menjadors escolars a l'estiu, per garantir algun àpat consistent a 2.500 nens, és pura demagògia. Val a dir, que això també passa aquí o aquí, sense anar més lluny.

I és que ja poden dir els polítics el que vulguin, que la realitat, aquesta cruel realitat de nens mal alimentats, s'encarrega de posar les coses (i els demagogs) a lloc. Així és que, per part de segons qui, de lliçons, més aviat ben poques. O és que Extremadura aporta a l'Estat un 8,5% de tots els seus ingressos per subsidiar altres comunitats? Doncs això. I que quedi clar que aquí també hi ha terribles necessitats que ningú no ens resoldrà.

Comentaris (0)22-07-2013 14:08:24

La marca España

Una de les banderes del govern del PP, sense cap mena de dubtes, és la voluntat, gairebé obsessiva, de vendre allò que anomenen "Marca España", imagino que com a suposat referent de qualitat i de productes amb identitat pròpia i ben diferenciada.

Diumenge passat podíem llegir a Vilaweb una fantàstica reflexió sobre els "èxits" reiterats, pel que fa a la promoció d'aquesta marca. Confesso que, un cop llegit aquest interessant article, no sé si puc compartir la paraula "despropòsit" que apareix al seu títol. Bé, de fet, no sé si aquestes actuacions que s'hi descriuen són un seguit de despropòsits o, senzillament, el reflex d'una realitat, la d'Espanya, en la qual destaquen la manca de respecte a les opinions contràries, l'ús habitual de l'enginyeria econòmica per maquillar resultats adversos, una moda servida amb referents gens recomanables, els dèficits crònics en el coneixement d'altres llengües que l'espanyola, o la incompetència d'una administració incapaç de registrar legalment la marca que intenta vendre.

Tot una mica pel.lícula d'Ozores, oi? Doncs és la realitat. La crua realitat de la qual vol fer bandera el govern espanyol. Aquella realitat d'un país de picaresca, incompetència, grolleria i incultura. Més tòpica impossible.

Comentaris (0)22-07-2013 10:16:08

Cadenes

Ja és ben veritat que les coses són, al capdavall, allò que es fa amb elles. Igual com una destral pot ser eina o arma, les cadenes tan han de ser tallades com contruïdes.

I és que la iniciativa de la cadena humana prevista per a l'11 de setembre segueix generant altres cadenes a favor de la independència. Sense anar més lluny, la que pujarà la Pica d'Estats el 24 d'agost, la que es farà a les Piscines Picornell, coincidint amb uns mundials de natació que ja van arrencar amb una forta presència independentista, o aquesta que proposa enllaçar blocs, al voltant de la Diada i de la qual, desde fa uns dies, forma part "No cal que en facis gaire cas", i a la qual us convido a unir-vos si teniu un blog, o a fer-ne difusió, si coneixeu gent que en tingui.

Està vist que som un país marcat per les cadenes. Unes que ens lliguen, en una història que no sempre és com ens agradaria i unes altres de solidaritat, d'afecte i de llibertat que ens lliguen a la voluntat d'un futur millor.

Que cadascú esculli quines vol, que jo ja he triat.

Comentaris (0)22-07-2013 06:28:24

Cosa de gossos

"You'll never walk alone" és una bonica cançó de 1945 que ha esdevengut himne del Liverpool FC i que ha tingut diferents adaptacions, algunes per a finalitats ben concretes, com la que va formar part de la banda sonora de la Marató de TV3 2012.

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta cançoneta en llegir el comentari del Huffington Post amb 21 raons per tenir un gos. I és que qualsevol persona que hagi conviscut amb un gos sabrà trobar-ne milers de motius, milers d'anècdotes, milers de moments que justifiquen i donen sentit a aquella antiga afirmació que sosté que el gos és el millor amic de l'home.

En uns temps tan proclius a l'individualisme i que propicien tant la solitud, sota mil pretextos aparentment orientats a preservar la intimitat de les persones, algú que entra en el teu espai vital amb tanta impunitat (i que ho fa per quedar-s'hi) i que ofereix tant d'afecte i tanta companyia, és un dels grans tresors que cal saber descobrir.

Qui ha conviscut amb un gos, ja sigui nen, persona gran, o persona de qualsevol edat, sabrà perfectament de què estic parlant. I ho sabrà tant, que sobra qualsevol paraula que jo pugui afegir, perquè la seva experiència vital no cap en el petit espai de les paraules.

I és que amb un gos, realment, mai no camines sol . Ni mancat d'afecte, perquè algú, d'alguna manera, ens canta You'll never walk alone i ens fa tirar endavant, amb il.lusió i energies sempre renovades.

Comentaris (1)21-07-2013 07:18:11

Serà que no sé llegir

Ara sí que ja no tinc cap dubte que el sistema educatiu que vaig seguir (o patir) va deixar-me unes llacunes formatives molt més profundes que no em pensava. Concretament, una inconsistencia de les meves habilitats pel que fa a comprensió lectora molt greu.

Que com me n'he adonat? doncs simplement llegint la mare de tots els textos escrits, la gran font de sapiència i referent intel.lectual (o almenys això sembla). Parlo de la Constitución Española tal com apareix publicada per la Moncloa. Llegeixo: article 127.1. " Los Jueces y Magistrados, así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos.". Sembla prou clar, oi? doncs no. Em sembla que teniu el mateix problema de comprensió lectora que jo.

Que no tenim cap problema? Doncs expliqueu-me com un magistrat (i més encara, del Tribunal Constitucional) pot, alhora, pagar quotes de militància en un determinat partit polític i exercir com a magistrat sense contravenir l'article 127.1 que suposadament ha de defensar. Serà que pagar quotes no suposa pertànyer a un partit.

Així funcionen a Espanya. Aplicant estríctament (o maquiavèlicament) la lletra de les lleis, si es tracta de Catalunya, i fent la vista grossa o fent-ne una lectura tan flexible que sembla més aviat del tot desenfocada, en altres ocasions.

Què en sabem, nosaltres, pobres mortals, de com es llegeix la Constitució. Veieu com té raó el ministre del ram i tenim una instrucció bàsica de pena?

Comentaris (0)20-07-2013 06:52:10

La fi d'un somni

Llegeixo que finalment l'aeroport de Lleida tindrà un ús: taller de reparació d'avions, dit en llenguatge corrent. Bona notícia, que aquest equipament pugui servir per a alguna cosa, però sense cap mena de dubtes, una nova plantofada en tota la galta dels ciutadans que havíem confiat en una infrastructura que ens havia d'acostar al món.

Adéu el somni de volar sense haver de fer desplaçaments excessius. Adéu a situar Lleida en el mapa de les comunicacions internacionals. Això sí, tindrem un bonic taller de reparacions, que ja veurem com va, perquè l'experiència demostra que tot pot acabar sent un nou foc d'encenalls, igual com l'aeroport, els vols d'esquiadors cap a les nostres pistes, el gran reclam turístic, la gran infrastructura per a vols de mercaderies...

Aquesta notícia és ben bé la puntilla (i permeteu-me l'expressió taurina, perquè en aquest tema sóm ben bé com els veïns) a un somni de molta gent que hem patit, patim i patirem un aïllament que ens obliga a fer un centenar llarg de quilòmetres cada cop que volem sortir al món.

Caldria esperar, però això sí que ja és massa demanar, que algú, algun dia, ens expliqués per què aquest fracàs d'aeroport i com es va planificar perquè acabi com sembla que acabarà. Encara que molt em temo que el silenci serà la resposta, com ja ve sent habitual. Un silenci amarg, només comparable al de les pistes i vestíbuls buits.

Comentaris (2)19-07-2013 06:52:49

Cal mentir?

La pràctica de la mentida, lamentablement, és del tot habitual en l'exercici del govern. Ja no es tracta només dels incompliments dels programes electorals (mentides que es desvetllen en diferit), sinó de les petites grans mentides, d'efectes sovint molt greus, que es van presentant dia sí i dia també.

Ahir, sense anar més lluny, sabíem que les taxes universitàries de les enginyeries pujarien un deu i mig per cent, tot i que s'havia afirmat, fins a ahir, que mantindrien preus. Una nova mentida? Segons el govern, no, perquè es mantenen els preus, però, ves per on, aquestes titulacions canvien de bloc (allò de la practicitat) i, per tant, també canvia el cost per als futurs estudiants.

Ja poden vestir la realitat com vulguin, però en aquest cas, no hi ha cap diferència entre els nostres responsables d'universitats i el cínic ministre Montoro defensant que no s'apuja l'IVA mentre prepara la modificació dels tipus que graven diferents productes bàsics.

Per aquest camí, podem arribar a ser un estat independent, però seguirem sent una democràcia feble, fent equilibris sobre mentides, i així no es construeixen complicitats, perquè qui pot confiar en un mentider?

Comentaris (2)18-07-2013 06:26:59

Com malbaratar diners públics

Mig amagades entre les grans notícies, van apareixent, una a una, les informacions de les derrotes dels recursos que la delegada del Govern espanyol a Catalunya va patint als tribunals, pel que fa als seus recursos contra diferents municipis. I ja en van nou.

Cada recurs que presenta només serveix per a dues coses: la primera, per omplir planes d'informatius i ajudar a crear odi contra tothom que es proclama independentista; la segona, per malbaratar aquells diners públics que diuen que hem d'estalviar.

Aquesta és la manera de fer de la delegada. Es veu que no deu tenir cap fiscal de confiança a mà, igual com proclama aquella que assumeix representacions institucionals que no li pertoquen, a no ser que considerem que liderar un partit és representar un país. Bé, de fet, a això de barrejar país, partit, govern i tot el que calgui ja estem fets, però la política cortijera del PP torna a evidenciar determinades pràctiques que pensàvem desaparegudes.

Sempre deu ser útil tenir un fiscal, un general o una delegada de confiança, pel que es veu. Si no, passen coses com el ridícul de Llanos de Luna, només explicable des de les ganes de crear discòrdia allà on no n'hi ha. I de malbaratar els nostres diners.

Comentaris (0)17-07-2013 06:45:58

La imatge i la realitat

Diu la dita que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar. Bon principi que caldria esperar que s'apliquessin tots els servidors públics, en general, ja que, entre altres coses, gestionen els diners i la manera de viure de la resta dels seus conciutadans. Però ves per on, aquest principi tan elemental sembla que sigui història. O que no sigui tendència, darrerament, si voleu.

Independentment del que resulti dels tribunals, perquè cal no oblidar que una sentència sempre s'ha de basar en evidències, i no sempre es poden provar fets prou coneguts i sabuts per tothom, la classe política, en general, ha arribat al punt de no retorn pel que fa a la manca absoluta de credibilitat. O algú es pensa que, posem per cas, una hipotètica no condemna de cap dels casos de corrupció que actualment es troben pendents de judici pot retornar la credibilitat a la gent que hi té a veure?

Algú pot dubtar que els sobresous del PP són autèntics (tant com l'afany d'enriquiment a través de la política), o que a Andalusia hi ha més documentació falsa que bitllets de joguina al Monopoly, o que Millet no era el Tio Gilito de tota la classe política catalana, o que l'honradesa ja fa dies que va emigrar lluny del País Valencià... i i així podríem anar seguint. Més enllà de les proves documentades, hi ha la certesa social, allò que tothom sap, que tothom calla i que, lamentablement, tothom acaba assumint com a inevitable.

Potser sí que som a les portes d'una segona transició. Una transició que hauria de desar a l'armari dels mals endreços unes quantes generacions de polítics, encara hereves del franquisme, o farcides de nouvinguts sense ofici ni benefici que només poden viure dels respectius partits i, per tant, disposats a qualsevol cosa per assegurar-se la vida que es pensen que mereixen.

Venen temps de canvis, i segurament de creixement del populisme. Potser servirà, però, per fer net al si dels partits tradicionals, o del que en quedi. Mentrestant, no ens cansem d'exigir, si més no, una imatge d'hornadesa que avui no es troba enlloc. I que deixin de mentir, ja posats. Que no som tan curts com es pensen.

Comentaris (0)16-07-2013 06:44:30

Saber-se (o no) retirar.

Un dels espectacles més lamentables que puc imaginar, des de la perspectiva del respecte que mereixen totes les persones, és el d'aquells que no sabe entendre que el temps passa, que les coses canvien i que allò que servia en un determinat moment, és completament inútil en un altre. I aquesta imatge és la que tot sovint ens ofereixen determinats líders polítics (o responsables polítics, en general).

I molt em temo que Duran Lleida està arribant a aquest punt de patetisme de qui no sap cedir la primera fila a qui realment li pertoca. Les seves darreres paraules són, al meu parer, el reconeixement explícit d'un fracàs i, fins i tot, d'una clara sordesa (autisme) social. Però contra allò que caldria esperar d'algú amb capacitat de governar, la seva postura és doble: d'una banda, tira de profecies apocalíptiques (cap problema, els catalans ja hi estem prou fets) sobre la ingovernabilitat d'un país que aposta per la independència i, d'una altra, expressa la pressumpció que són els líders polítics, i les seves idees, els que mouen la societat; un plantejament que xoca amb el reconeixement del fracàs dels seus postulats, perquè evidencia que és la societat qui evoluciona i, en tot cas, els partits el que han de saber escoltar, llegir els canvis i generar discursos que ofereixin respostes a les noves demandes.

Sí, senyor Duran. Té raó. La societat catalana ha abandonat el referent ideològic pujolista, convergent, o digui-li com vulgui, i les maneres de fer que van servir en el seu moment, i demana alguna cosa més; alguna cosa que resolgui els seus problemes d'ara. I si la resposta passa per la independència, i si no la pot liderar ningú dels que han tallat el bacallà les darreres dècades, doncs, què hi farem. És el pa que s'hi dóna.

El PSC ja fa dies que ens demostra de què serveixen, avui, les propostes antigues. I molt em temo que vostè i els seus van pel mateix camí. Ah! I si us plau, prou de catastrofismes (clàssic argument dels vençuts), que ningú (ni vostè) no és imprescindible, i el món no s'acaba amb cap canvi polític, per més profund que sigui. O és que hi ha gaires països que hagin desaparegut, un cop independents? Doncs Catalunya tampoc.

Cal saber retirar-se a temps, si no volem córrer el risc de ser com aquells vells verds que empaiten jovenetes imaginant que encara desperten passions, o aquells dones revellides que intenten ser més joves que les joves. En tots els casos, el resultat sempre és el mateix: el patetisme. I és que com diu la cançó: "Senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar".

Comentaris (0)14-07-2013 19:25:42

Sensacions

Els avenços tecnològics ajuden, i de quina manera, a reduir determinades engoixes que, fins ara teníem per inevitables, com ara l'enyorament davant la separació física. Ara, si som lluny d'algú, no resulta gaire difícil poder seguir en contacte de manera gairebé constant. Són les coses de la telefonia i de la informàtica aplicada a les comunicacions.

De tota manera, encara hi ha una cosa que tots aquests mitjans no han pogut evitar: el sentiment d'absència en ell mateix. La sensació que hi falta alguna cosa al teu voltant. Aquesta mena de pap que se'ns posa a dins i que ens acaba acompanyant de manera més o menys continuada, per més xats i més videoconferències que puguem fer.

Crec que és bo saber valorar tot el que la teconologia ens aporta i fa per nosaltres, però potser encara és millor reconèixer que per damunt de tot som persones, amb sentiments i amb sensacions que cap aparell ni aplicació pot resoldre (si més no de moment).

Potser és el moment de tornar a aquella vella idea que sosté que valorem les coses quan les perdem. O les persones quan no les tenim tan a prop com de vegades voldríem. Potser és que l'univers de les sensacions humanes és massa complex i encara no està prou preparat per fer compatible, de manera prou satisfactòria, la presència virtual, l'absència física, i la sensació que, en el fons, tot està bé i tot és positiu.

I és que vulguem o no, per damunt de la tecnologia, encara som humans. Encara persones, amb pors, il.lusions i sentiments. I encara no acabem d'entendre què hi ha entre "lluny" i "a prop".

Comentaris (0)14-07-2013 07:21:25

Quan "no" no es "no".

Ja fa uns quants anys que observo com el rol de la dona a la nostra societat va canviant, i no ben bé a millor. D'alguna manera és com si tot allò que havien aconseguit dècades de feminisme actiu comenci a ser percebut com una cosa antiga i, per tant inútil. El resultat de tot plegat es pot veure clarament en el retorn a determinats rols que pensàvem que havien estat desterrats per sempre. Això sí, amb l'adequat vernís de modernor que tot ho fa atractiu.

Estic convençut que els sociòlegs sabran explicar aquest fenomen i les seves causes. Com que la meva capacitat no dóna per a tant, em limito a constatar, com a exemple prou clar, allò que ens arriba dels sanfermins, respecte als abusos a algunes noies que havien provocat les fúries mascles tot apujant-se la samarreta i mostrant el seu pitram.

Ja hi tornem amb les provocacions... Sempre hi ha una raó per justificar el que calgui. Això em recorda les dones que neguen aquesta idea de retorn del masclisme, escudant-se en models que venen les televisions (paradigmàtics els programes i sèries de producció pròpia de les televisions espanyoles). Tota una mostra de la modernitat que comentava i del paper dominant del mascle.

D'altra banda, convé no perdre de vista que les retallades s'han endut per davant moltes iniciatives de suport a les dones, d'educació contra la violència masclista i de protecció a les víctimes. Però és clar, la prioritat única es veu que és l'economia.

Nomes dues reflexions al respecte. La primera: si mostrar els pits és raó per al grapeig indiscriminat (per utilitzar una expressió prou tova), les platges aviat seran tot un espectacle de mascles empaitadors de dones que els provoquen. La segona: si la prioritat és l'economia, comencem a aplicar a alguna que altra vella, i pel que es veu actual, situació, les interpretacions d'aquest text que corre per Internet i que potser ajudarà a arrencar un somriure en un tema tan dramàtic com és el retorn imparable de la subjugació de les dones i la consegüent violència masclista.

Quants segles hauran de passar perquè alguns arribin a entendre que "no" vol dir "no"?

Comentaris (0)13-07-2013 06:32:44

Crònica d'un fracàs anunciat.

Finalment, i de manera inexorable, el temps posa tothom al seu lloc. Ara tenim la constatació clara, números en mà, que el sistema de finançament que va negociar el tripartit, i que en el seu moment ens van voler vendre com el gran èxit i com el pacte definitiu amb Espanya que garantiria la nostra viabilitat econòmica, ha resultat una completa estafa. Un absolut fracàs.

Recordem que aquest sistema de finançament anava paral.lel a un nou estatut d'autonomia que ja sabem on ens ha dut. Recordem, també, que tant l'un com l'altre es van fer en les que suposadament havien de ser les millors circumstàncies possibles, amb un govern liderat pels socialistes aquí i també a Madrid, i amb aquell impagable "apoyaré" del president del govern estatal, o aquella "pluja fina" que havia de fer poc menys que miracles.

Però ja veiem on som. Tant a nivell polític com de finançament. I davant d'aquest panorama, només una pregunta: amb quina autoritat moral venen ara aquests mateixos a vendre'ns un nou pacte amb Espanya?

Decididament, aquesta gent ens pren per idiotes, però no saben adonar-se que som ben conscients del seu estrepitós fracàs. I del d'una relació Catalunya-Espanya ja totalment insalvable i sense cap futur.

Passin-ho bé. I anem tirant, que es fa tard.

Comentaris (0)11-07-2013 12:43:51

Calia?

És proverbial la tendència dels polítics a posar-se bé (o allò que ells o els seus caps de premsa consideren "bé") així que apareix una càmera. D'aquesta tendència, jo diria que innata, han sortit imatges prou curioses i posats tan, tan, tan naturals que gairebé fan pena. Si en voleu bons exemples, jo us diria que repassessiu qualsevol diari, especialment si són d'àmbit local, i en trobareu un bon grapat, perquè són justament els polítics locals els més temeraris davant la càmera. De debò creuen que alguns dels seus posats els poden fer guanyar un vot? No sé jo...

Ahir, però vam tenir un exemple d'alta volada: el president Mas i el seu cap de premsa jugant amb una pilota a l'estadi de Maracanà. Si el que volien transmetre és una imatge de normalitat i de proximitat a la ciutadania, malament rai, quan juguen sols i en un estadi buit al qual no s'hi pot accedir, evidentment, amb tanta facilitat.

D'altra banda, persones adultes en manigues de camisa i ben encorbatats, jugant a futbol per deixar alguna foto per a la posteritat, em sembla un espectacle gens reconfortant i no massa digne de la màxima institució d'un país. Salvant les distàncies, no ens trobaríem tan lluny del polític dalt d'un tractor en qualsevol fira, o remenant una casola amb un davantal o una bata ridículs i una cullera de dimensions colossals, o posant els peus a sobre d'una tauleta, tot fumant-se un puro.

La qualitat política també passa per les imatges que ens deixa. I la dignitat i el respecte institucionals també.

Comentaris (0)11-07-2013 06:38:42

Estructures d'estat?

Ja fa anys que Catalunya s'ha dotat d'alguns instruments que, ben treballats, podrien arribar a ser autèntiques estructures d'estat, però que, de moment, no passen de simples empreses públiques o organismes més o menys públics que sembla que tinguin, entre els seus objectius no explicitables, oferir unes nòmines impròpies del sector públic, a uns determinats personatges, a canvi d'una feina més que qüestionable, des de la perspectiva de la dedicació que realment exigeix. Sobresous de luxe, vaja.

Un bon exemple del que dic és el CAC, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, que si bé pot ser un instrument molt útil, si més no, per anar llençant senyals d'alerta sobre determinades pràctiques de les televisions en particular i del món audiovisual en general, no sembla que hagi tingut fins ara un recorregut gaire modèlic i que, de fet, actualment es veu immers en un procés de retallades més que justificades, segurament, però també segurament mal executades, si l'organisme en qüestió vol oferir a la societat un autèntic servei, i no una via d'enriquiment als seus directius.

De tota manera, sembla que es preveuen canvis en aquest escenari i s'anuncia la supressió les retribucions dels consellers de la CCMA i el CAC per a aquells casos que no tinguin dedicació exclusiva. Ja aniria sent hora, sobretot pensant de quines retribucions estem parlant. Veurem si finalment és veritat.

De moment, l'únic que podem tenir una mica clar és que fins al moment, algunes d'aquestes suposades estructures d'estat (expressió màgica que comença a servir per dignificar qualsevol averració) han estat més aviat plataformes de lucre autonòmic. I en podem trobar en tots els àmbits, no només en el que comento.

Benvinguts siguin els canvis, si han de posar ordre en el dens mapa de les empreses i organismes públics i semipúblics de dubtosa utilitat, en molts casos, però amb uns nivells retributius molt més que qüestionables.

Comentaris (0)10-07-2013 06:33:40

Passem comptes?

El cas Bárcenas va camí de ser el buc insígnia de l'esfondrament definitiu d'un determinat sistema de partits i d'alguna que altra generació de personatges que han fet caixa amb la política. I de quina manera.

Ara, s'han filtrat els suposats comptes del PP. Uns comptes corresponents a uns quants anys més que els que afirmen conservar, a demanda del jutge. Però bé, ja se sap que allò que tu suposadament no guardes, algú, especialment si mai s'ha digitalitzat, ho pot tenir ben protegit, amb pany i forrellat.

I és que això de l'enriquiment a costa de la política no és nou, ni exclusiu dels populars. L'únic problema és arribar a provar-ho davant un jutge i trobar un jutge capaç de dictar determinades sentències. Potser ara som una mica més a prop de condemnar determinats personatges, tant populars com socialistes, o com il.lustres membres de la societat benpensant catalana, perquè no oblidem que aquí tenim un tal Millet que calla molt més del que diu i que, de moment, està en un discretíssim segon pla informatiu.

Posats a demanar estructures d'estat, que tal un sistema de partits i una renovació de noms (i de cognoms) que ajudi a dignificar l'exercici de la política, si més no a casa nostra? Els Bárcenas, els ERE andalusos i tot plegat, ja s'ho faran. Al cap i a la fi, ja diu la dita que cada terra fa sa guerra, i la nostra té música de fons i tot.

Comentaris (1)09-07-2013 06:39:16

Que no ens prenguin per imbècils.

És totalment legítim, en política, defensar les pròpies idees, creences, o el que sigui. Fins i tot, pot ser legítim fer volar coloms. Però ja que l'objectiu últim de la política és dirigir i ordenar societats cal exigir un mínim de talla intel.lectual als que aspiren a governants, perquè els ciutadans del carrer, encara que no 'ho creguin, no som imbècils.

Aquesta reflexió ve al cas del meravellòs pacte PSOE-PSC sobre Espanya i el paper de Catalunya. Resumint, sona a vell, a molt vell. De fet, tot el que s'hi planteja recorda massa el procés d'elaboració de l'Estatut que van liderar Maragall i Montilla, dos insignes membres d'aquestes formacions. Tot és tan vell com el principi fonamental de la unitat d'Espanya i de l'obligació dels pobles súbdits de la corona de callar i creure (i pagar religiosament).

Però més enllà de propostes absurdes, allò que m'ofèn de debò és que em prenguin per idiota, suposant que m'empassaré una afirmació com la de Maurici Lucena: "El pacte PSC-PSOE dóna tanta autonomia com la independència". No senyor Lucena, no. No combreguem amb rodes de molí, per més que s'ho pensin. L'autonomia només dóna autonomia, i més aviat poca, mani qui mani a ca l'amo. La independència dóna independència. I això és una altra cosa, per si encara no ho sap.

Per si algú encara tenia cap dubte, cada dia que passa és més evident amb qui podem comptar i amb qui no. De tota manera, si us plau, una mica de nivell, que no som tan imbècils com es pensen.

Comentaris (1)07-07-2013 16:47:35

Natura

Reconec que m'agraden les pedrotes. Especialment aquelles que la gent ha anat apilant per fer alguna esglesieta romànica, d'una bellesa i simplicitat admirables, o alguna catedral gòtica, d'una força i elegància que sempre meravellen. De tota manera, molt per damunt de qualsevol obra dels homes, sempre posaré l'obra de la natura, i la seva magestuositat.

Caminar entremig de boscos, rierols, pastures, roques, llacs i cascades ens serveix per descobrir un univers que se'ns ofereix de franc, si és que la mà de l'home encara no l'ha malmés. La seva bellesa, els seus colors i les sensacions que ens revela són infinítament superiors, o almenys a mi m'ho semblen, a qualsevol creació humana.

Potser aquesta és la gran lliçó de la natura, que no sempre sabem aprendre. Que allò més meravellós no és el resultat de res del que fem, inventem o construim, sinó del que realment som, si no ho fem malbé. De la nostra essència humana, al capdavall.

Comentaris (2)07-07-2013 07:00:53