login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Anem passant, que això s'ha acabat.

Ja hi som. S'acaba 2013, un any que, si fem memòria, potser ni hauria hagut d'existir. Recordeu que ara fa 12 mesos tots els pronòstics apuntaven a què passaria el 2014? La recuperació econòmica, la feina, el tricentenari... Jo recordo que pensava si no seria possible fer un salt en el temps i estalviar-nos aquells mesos anunciats ben bé com de traspàs. Però no, no ha pogut ser.

Suposo que això són les expectatives. Teníem al davant un any de tràmit i déu n'hi do si ha donat de si. No penso fer cap repàs de fets importants, especialment perquè cadascú se sap les seves coses i allò que pot semblar transcendent per a alguns, pot ser absolutament inútil per a d'altres. Sigui com sigui, fem una mica de memòria petita (allò que s'acostuma a fer aquesta nit, ni que sigui de passada, al voltant d'una taula) i comprovarem que no hi ha any inútil i que fins i tot podria ser que aquest que tanquem hagui estat molt més important que no ens pensem.

I encarem el gran any. Aquest sí que ve precedit d'una famfàrria ben sorollosa que sembla que vulgui fer-li un lloc a la història, fins i tot abans de començar. Novament les expectatives. Potser sí que respondrà a tot allò que se n'espera. O potser no. D'aquí a dotze mesos en tindrem la resposta.

Aquesta és, segurament, una de les gràcies de la vida: que les previsions no acostumen a ser altra cosa que bons propòsits, i que la realitat acaba fent el seu propi camí. I és que com va dir algú (si no vaig errat, Juan Ramon Jiménez), "si et donen un paper pautat, escriu pel darrere".

Que tingueu un bon final d'aquest any que s'acaba i que el que ha de començar us sigui propici.

Comentaris (3)31-12-2013 07:13:18

Fem balanç

Se'ns acaba l'any i és el moment de fer balanç de què ha estat aquest 2013. Bé, de fet, tot els mitjans, escrits, radiofònics, televisius... se n'ocuparan i carregaran cap a allà on més els convingui els continguts per tal que surti un balanç adequat a les seves expectatives o a la seva ideologia, fins i tot.

Nosaltres també farem repàs, vulguem o no, i veurem com hens ha anat la cosa. Intentarem recordar com érem fa dotze mesos i com som ara mateix, i les experiències i els records, especialment els més recents, ens faran decantar el sentit de la nostra valoració.

Però de vegades cal fer unes passes enrere i mirar les coses en el seu conjunt, perquè una visió global de la realitat potser ens pot ajudar a veure millor la nostra singularitat i, especialment, a contextualitzar les nostres vides i tot el que som, tenim i fem. En aquest sentit, penso que pot ser útil llegir aquest article amb el suggerent títol de 2013, sin duda el mejor año de la Historia de la Humanidad. Llegint-lo ens adonem que més enllà de les notícies (tot sovint negatives) i de les realitats immediates, hi ha, encara, motius per a l'esperança; no per a la candidesa ni per a les falses prediccions, sinó per a l'esperança real d'un futur millor.

Fem balanç, doncs. Però mirem de fer-ho amb aquesta visió panoràmica, també de les nostres vides, i potser hi trobarem petits o grans detall que, malgrat totes les dificultats, ens fan ser una mica optimistes i creure que l'any vinent encara pot ser una mica millor i que el gènere humà (i cadascun de nosaltres) encara té remei.

Comentaris (3)29-12-2013 06:58:34

Fins quan, la sordesa?

Primer van ser quatre enganxines. Després, algún balcó. Després molts balcons. Més endavant, algun concert. El 2012, la gran manifestació. Enguany, el Camp Nou i la Via Catalana, i els cims, i pertot arreu, de fet. L'estelada, i el clam d'independència s'han fet omnipresents a manifestacions socials de tota mena.

Quan fins i tot els prínceps d'Espanya, al Liceu, s'han hagut de sentir crits d'independència, quin sentit té seguir negant allò que és tan evident? Que no entenen que la voluntat independentista i els seus símbols ja són part del païsatge quotidià català i ho seguiran sent fins que algú escolti?

El dia de Sant Esteve, el Palau de la Música Catalana va viure la darrera mostra de la clara voluntat col.lectiva del país. No serà l'última, ni de bon tros. Cada dia que passa la nostra reivindicació com a poble és més present es miri on es miri, i ja no es pot amagar, ni criminalitzar. Les coses són com són, la realitat és la que és, i cal obrir bé els ulls, enlloc de girar-los cap a una altra banda. I aquest any que tot just estem a punt d'encetar serà definitiu.

Espanya, el seu govern, i fins i tot el seu rei, més d'hora que tard hauran d'assumir que no es pot manar (digueu-ne governar o regnar, si voleu) contra la voluntat social majoritària. I si ho segueixen fent, cada cop seran més lluny de tots nosaltres, fins que ja seran tan, tan lluny, que no hi haurà retorn possible. Si és que encara n'hi ha (cosa que dubto).

Comentaris (1)27-12-2013 12:18:10

L'estratègia de l'estafa

És tan simple que gairebé sembla de manual. Vols apujar els preus un 5%, posem per cas, llences una amenaça de puja de l'11%, deixes que es munti un sidral considerable i, finalment, apareixes com a salvador que fa el miracle de rebaixar aquest 11% fins a "només" un 2,3% (de moment), i tothom content.

Aquesta és l'estratègia de l'estafa del PP amb la pujada de la factura elèctrica a partir de l'1 de gener. Una pujada del 2,3% en un subministrament bàsic com és l'electricitat, quan ja estem pagant una de les factures més cares d'Europa, quan la pobresa energètica és el drama quotidià de cada cop més famílies i quan els sous -salari mínim inclòs, com en els millor anys del franquisme- i les pensions pràcticament es congelen, és, ras i curt, una estafa vergonyosa per afavorir unes empreses amb beneficis milionaris i amb plantilles farcides d'expresidents, exministres, i una nova condemna als més febles. Però potser ja és aquesta la idea.

El govern del PP ho sap perfectament, que qualsevol pujada de la llum és vergonyosa i molt dura contra molta gent que ja no pot pagar. Però si és el resultat de la intervenció contra un suposat 11%, es pensen que ja cola. Doncs no.

Aquesta és una estratègia de cartró pedra, tan vella com la política mediocre. I és que després d'anys de globus sonda per veure com respira el personal abans de fer un pas (recordem els governs Zapatero), ara arriba el mateix sistema, però amb suposades mesures ja decidides (per cert, abans de desembre de 2014, preneu-vos la molèstia de sumar els increments successius del rebut de la llum i veureu on queda aquest "terrible" 11%) i intervencions salvadores i pressumptament socials del ministre de torn.

Realment ens prenen per idiotes, o només m'ho sembla?

Ah! Per cert, estem al cas de com va evolucionant la llei de l'avortament perquè tot indica que seguirà la mateixa estratègia (en el millor dels casos) i encara acabaran esperant que els felicitem per progressistes.

Comentaris (1)27-12-2013 10:16:43

I n'hi haurà més

Sabadell va viure, durant la Missa del Gall, una protesta contra la llei de l'avortament del ministre Gallardón. Crec que val la pena destacar dues qüestions al respecte. La primera, que la protesta es va fer en una església, amb la qual cosa es va deixar ben clar contra qui va dirigida (contra els inspiradors i promotors de la nova/vellíssima llei) i, la segona, que les dones no estan disposades a renunciar a un dret que els ha costat dècades aconseguir, perquè ara vinguin una colla de retrògrads masclistes a dir què poden i què no poden fer amb els seus cossos.

Com no ha de ser aquesta legislació que ha tardat pocs dies a fer públiques crítiques, fins i tot, entre les dones del propi partit del Govern del PP.

I estic convençut que això només serà el principi. Vindran moltes protestes més. I moltes en espais de culte i festivitats religioses, no en tinc cap dubte. Potser serà la manera que tots aquells que volen intervenir en el cos i en la voluntat de les dones es comencin a trobar insegurs en els seus espais més privats i en els seus entorns suposadament segurs. Igual com les dones, fet i fet, que veuen violats els seus drets més sagrats, començant pel seu dret a decidir sobre la seva pròpia maternitat, fent-les passar de víctimes (o algú es pot imaginar que s'avorta per gust?) a criminals.

Per cert, no oblidem que l'executor d'aquesta llei és Alberto Ruiz Gallardón, aquell suposat progressista del PP. Si aquest és el progre, com són la resta?

També per no haver de suposar normes com aquesta ens cal ser independents. També per això.

Comentaris (1)27-12-2013 06:31:18

L'endemà

Hi ha dies que son una mena de propina del dia anterior. Un d'aquests, sense cap mena de dubte és Sant Esteve, mig tapat per la potència del Nadal, però encara no feiner. D'alguna manera, és el dia que serveix per rematar coses, per acabar de buidar neveres i per fer un aterratge suau en la rutina. Una rutina que durarà ben poc, per cert, perquè Cap d'Any és a tocar, propera etapa d'aquesta autèntica cursa d'obstacles festiva que culminarà el Dia de Reis.

Diu la dita que "per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve cada ovella a casa seva", i és que quan les comunicacions no eren el que són, calia un dia de viatge per tornar a lloc, després del retrobament nadalenc. I així serà també en versió moderna, , perquè segurament avui començarem a recuperar el contacte amb la realitat, eclipsada per unes hores de retrobaments o absències familiars, d'àpats extraordinaris i de músiques i colors ben diferents dels de cada dia.

I lentament tornaran les notícies escandaloses, les declaracions d'uns i altres, les picabaralles i tot plegat, i serem ben conscients que la treva de Nadal ha estat només això, una petita treva. De tota manera, aprofitem aquest dia de Sant Esteve per fer alguna cosa diferent, amb pau i calma, que demà tornarem a la realitat i a la rutina, amb mandra potser, però d'alguna manera també, amb ganes de retrobar una mica d'ordre i de quotidianitat.

Avui és l'endemà. I demà serà un altre dia. Aprofitem aquest dia tan especial, aquesta mena de parèntesi de transició entre una realitat i una altra.

Comentaris (1)26-12-2013 07:13:24

Bon Nadal

Avui, més enllà dels tòpics, dels costums i de les tradicions, caldria intentar descobrir el missatge de pau i de confiança en el futur que ens trasllada el Nadal.

Fem un cop d'ull al nostre voltant, als nostres, i segur que hi trobarem moltes raons per creure en la pau i per no perdre l'esperança. Per celebrar el Nadal, al cap i a la fi.

BON NADAL.

Comentaris (2)25-12-2013 07:46:47

Reis per al segle XXI

Fa pocs dies vam sabe que havia desaparegut la figura del rei Baltasar d'un pessebre de Santiago de Compostela. Ara hem sabut que la figura ha fet cap a la seu de la Secretaría Xeral de Emigración, i que ho ha fet portant no només la ja coneguda mirra, sinó un cartell contra les tristament famoses concertinas, les tanques assassines de Melilla.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una excel.lent manera de cridar l'atenció sobre un tema tan greu com aquest de les tanques espanyoles a la frontera de Melilla. Si, a més, arriba a tenir un efecte pràctic, ja seria fantàstic, a més d'una excel.lent manifestació del sentit del Nadal, tot i que és difícil d'imaginar que ni un rei mag pugui amb el govern del PP i les seves decisions.

De fet, no és nova aquesta utilització d'elements d'un pessebre com a mitjà de denúncia. Potser, per si de cas, ens haurem d'anar plantejant de posar una urna en els portals dels nostres, a veure si així aconseguim alguna cosa de profit. Al capdavall, tota ajuda és bona, quan la causa és justa. I si no, que els ho demanin als ciutadans de Santiago.

Comentaris (2)23-12-2013 09:54:49

Hivern

Ja el tenim aquí. Con cada any, l'hivern. Temps de fred i glaç en què molts dels nostres arbres es mostren amb el minimalisme de les branques sense fulles, i en què la terra i tot el que ens ofereix, sembla adormida, a l'espera del retorn d'un clima benigne, on tot pugui tornar a créixer.

Ahir ens vam despertar amb blancor de gelada i aquell sol d'hivern que t'embolica i et convida a sortir de casa malgrat el fred. I així ho vam fer, per retrobar la bellesa nua i sense artificis que tenim tan a prop i que tan sovint se'ns passa per alt.

És l'hivern. Més enllà de les nadales, les botigues i les pistes d'esquí, temps per gaudir de la senzillesa de tot allò aparentment mort, però amb tantíssima vida a l'interior, i que només espera un mínim escalf per manifestar-se.

Provem a fer una visió panoràmica al nostre entorn i trobarem, ben segur, aquesta essència de l'hivern, una etapa inprescindible en el cicle de la natura i en la constant regeneració de les coses, i mirem d'aprendre, una mica, a conviure en harmonia amb aquesta dinàmica. Potser així, més enllà dels artificis, trobarem la insuperable bellesa de la simplicitat nua, i el lloc exacte on ens espera, o on s'espera de cadascun de nosaltres, una mica de calidesa amable per fer més portador el fred.

Comentaris (1)22-12-2013 07:02:29

Avortar la democràcia

Qui va dir que no existeix la màquina del temps? Existeix. I tant que sí. Encara que només en una direcció: la de tornar al passat.

El govern d'Espanya ha decidit tornar el país al Segle XX, en un retrocés històric, cruel i dramàtic d'unes quantes dècades:

- Retallada sense precedents dels drets laborals i la reinstauració d'una precarietat pròpia de països en vies de desenvolupament.

- Reinstauració de l'escola al servei de la doctrina oficial del govern.

- Recuperació de les polítiques repressives de qualsevol dissidència, amb fitxers de desafectes inclosos.

- Eliminació del dret de la dona a decidir sobre el seu cos, amb la pràctica destrucció del dret d'avortar i violant, de passada i un cop més, les normes i indicacions dels organismes internacionals.

Només aquestes quatre mesures en retornen a una societat presidida per les desigualtats socials, l'estat policial i la moral catòlica ultraconservadora com a pauta de comportament. I No és que amb aquestes mesures vulguin acontentar el seu electorat més conservador, com es diu sovint. És que el PP és això, exactament això. I qui pensava una altra cosa s'equivocava.

Mentrestant, Catalunya mira cap al futur amb optimisme, deixant pel camí moltes de les suposades veritats absolutes de la societat catalana. Aquesta és una altra de les grans diferències que ens obliguen a seguir dibuixant una societat justa i lliure. Sobretot lliure i que no humilïi cap de les seves ciutadanes quan intenti exercir el seu dret més bàsic: decidir sobre ella mateixa.

El govern del PP està practicant un autèntic avortament de la democràcia, de la justícia i de la llibertat, això sí -parafrassejant De Cospedal-, en diferit, quan la criatura és (o això se suposava) ben viva.

Calen més motius per marxar? A mi, cada dia més, me'n sobren.

Comentaris (1)21-12-2013 06:48:35

Sense ETA no són ningú

Cada dia que passa tinc més clar que la dreta espanyolista necessita ETA com el pa que es menja. Tant els fan les víctimes, el dolor, o haver de viure en un país amenaçat. Necessiten l'enemic terrorista per justificar-se.

A Catalunya ho han intentat tot. Han intentat, i intenten, assimilar les nostres polítiques a l'holocaust, han intentat ressuscitar Terra Lliure com a punt de trobada comú de l'indenpendentisme, han intentat amenaçar-nos, fins i tot amb la intervenció militar, per mirar de fer-nos saltar i així poder-nos acusar de terroristes, han intentat manipular la història per fer passar les víctimes per assassins, han intentar treure al carrer falangies i franquistes de tot pelatge per provocar una resposta violenta, ens han insultat i intentat humiliar de totes les maneres possibles. Però res. No poden, i en són conscients. El nostre camí cap a la independència segueix una senda pacífica, solidària i democràtica, la de la Via Catalana i la de les urnes, i sense moure's ni un milímetre d'aquesta manera de fer. I això els exaspera.

Només des d'aquesta lògica de la necessitat d'un enemic es poden entre les paraules d'Alícia Sánchez-Camacho de fa un parell de dies a Catalunya Ràdio frivolitzant sobre una suposada supressió de l'autonomia i, de passada, sobre el conflicte de l'Ulster, amb una autèntica exhibició d'ignorància suprema dels fets, tal com constata aquest editorial de Vicent Partal.

Ara que la gran mentida que mantenia que en absència de violència es podia parlar de tot ha quedat definitivament al descobert i ja no els serveix, el seu únic argument és intentar, per qualsevol mitjà, ressucitar la violència, ni que sigui en el seu imaginari malaltís, vingui del bàndol que vingui. Però no se'n sortiran.

Ells, sense un enemic clar i violent no són ningú. I nosaltres, en pau i democràcia, ho som tot. Aquesta és la gran diferència.

Comentaris (2)20-12-2013 09:11:12

Política, mentides i tot el que vulgueu.

Es pot ser polític i no ser un mentider compulsiu? A Espanya, no. Que exagero? Repassem: Zapatero i els seus van mentir fins a la sacietat, i fins ofegar-nos, de passada, en una crisi brutal, que no tenia per què ser tan bèstia. Però ara, el govern Rajoy encara els fa bons.

Rajoy i la seva colla de ministres menteixen sistemàticament. Des de les afirmacions que cap constitució del món reconeix el dret d'autodeterminació fins, i això és molt més greu, a jurar i perjurar que la factura elèctrica no pujarà el 2014, que sabem que el primer bon dia pot ser una puja de l'11% més que menys. I aquí no passa res. Ni amb la corrupció, ni amb la impunitat amb què es mouen els responsables de tanta estafa, ni amb res de res. No passa mai res, a Espanya.

A Catalunya, les coses no són per tirar coets. Mai no ho són, en política. Però cal reconèixer que el nivell de desvergonya i d'engany que és moneda corrent a Espanya, encara ens queda molt, però que molt lluny.

Per cert, si voleu saber una mica més sobre per què puja tant el rebut de la llum, us recomano aquest article. I ja posats, com que a aquesta gent del govern els agrada tant parlar de costos laborals, us imagineu què passaria si haguessin de pujar un 11% els salaris? Perquè també estem parlant de competitivitat, darrere de tantes mentides, no només de pobresa energètica o de pujades de rebuts a les families i petits negocis.

Per no patir tanta mentida, ni les seves conseqüències, també ens cal marxar. Perquè volem una política digna, sense enganys i que no vagi contra nosaltres en totes les seves accions, volem la independència.

Comentaris (2)19-12-2013 14:55:37

Ja es veu la llum

Ja es veu la llum. No en tingueu cap dubte. Bé, potser més que la llum, el que es veu és una nova pujada del rebut de la llum i, de passada, una nova mentida del govern del PP.

De fet, a una de les coses que ens anem acostumant és a desconfiar absolutament de qualsevol aformació del govern que presideix Mariano Rajoy. El darrer exemple, això de la pujada de l'electricitat que, qui més qui menys, teníem clar que passaria, amb l'any nou, i més encara després que el propi PP tombés una proposta legislativa per impedir els talls de subministrament energètic, per impagament, durant l'hivern. Només faltaria que els pobres poguessin no pagar, oi? El servilisme cap a les grans empreses (per allò de les portes giratòries i tot plegat) és cada cop més evident i més vergonyós.

Amb aquest escenari, que Rajoy afirmi amb contundència que no té res a parlar amb el president Mas i que la consulta no es farà és una excel.lent notícia. Si tenim en compte la seva capacitat de no dir la veritat, les negociacions estan en marxa i la consulta es farà. Aquí sí que es veu una mica de llum, ho admetin o no (i sobretot si ho neguen).

Comentaris (2)18-12-2013 13:07:13

Tinguem-ho per ben segur. Votarem

Si hem de fer cas de les darreres estratègies (per dir-ne d'alguna manera elegant) del PP, ja donen per feta la consulta sobre la independència. D'una banda, les recents declaracions del ministre Garcia-Margallo sobre la necessitat d'explicar als catalans què comporta, segons ell, ser independents, però sobretot, la impugnació dels pressupostos de la Generalitat davant el Consell de Garanties Estatutàries perquè inclouen una partida destinada a consultes, tot i saber que la impugnació tindrà molt poc recorregut.

Les declaracions del ministre són inòqües. Un nou exercici de demagògia i catastrofisme del personatge, de fet. Però la impugnació dels pressupostos és, senzillament, indigna d'aquells que porten mesos i mesos bramant per uns pressupostos nous i que s'omplen la boca de la necessitat de pensar en la gent i no en qüestions identitàries. Bonica manera de fer-ho endarrerint l'entrada en vigor d'uns pressupostos per un motiu tan social i tan poc identitari com per una partida per a consultes.

Val a adir que aquest comportament, d'un infantilisme absolut, només podia ser cosa d'Alícia Sánchez-Camacho, una política totalment superada per les circumstàncies que només pot navegar entre l'absurd i, segons ella mateixa diu, del ministre Montoro, un personatge al qual els conceptes de respecte i de rigor polític li van molt, però molt grans.

Entre l'infantilisme, l'estupidesa i la deslleialtat es mouen, i em temo que es mouran a partir d'ara, moltes iniciatives dels populars (i de Ciutadans, que ràpidament s'ha sumat a aquesta pataleta). Malgrat tot, símptomes inequívocs que ens veuen més a fora que a dins.

Comentaris (1)18-12-2013 06:30:44

Per a què serveix una llengua?

No és nou. És trist, però no és nou. Ja ha tornat a sortir la intel.lectual de torn a qüestionar la utilitat d'una llengua; en aquest el català, i en aquest cas, l'exministra socialista Maria Antonia Trujillo.

El menyspreu a la diferència, a la política espanyola, és un mal endèmic que no pot sorprendre, a hores d'ara, ningú. Que les llengües diferents a l'espanyola siguin titllades d'inútils, tampoc. Que els parlants que parlem alguna cosa que no sigui l'espanyol ho fem per molestar, també ho tenim assumit. Així doncs, res de nou. Insisteixo.

Ara, ben segur que hi haurà opinions, articles, debats... sobre aquestes paraules. No serviran de res, no cal que patim.

No sé per quin motiu, però les paraules de l'exministra m'han recordat el lema de la Universitat de Salamanca: Quod natura non dat, Salmantica non praestat (el que la natura no dóna, Salamanca no ho presta). Gran veritat.

Ah! El que sí que voldria és respondre la pregunta de la senyora Trujillo. El català serveix, per exemple, per proclamar solemnement la independència de Catalunya. Li sembla prou important?

Comentaris (2)16-12-2013 10:16:57

Informe semanal

A cavall entre dissabte i diumenge, i per pura casualitat, vaig ensopegar amb l'Infome Semanal, aquell pograma de Televisión Española, altre temps mític i referent obligat per a tothom que volia una mica d'informació de qualitat sobre determinades notícies que valia la pena destacar, cada setmana.

Francament, ignorava que encara es programés. També em va semblar sorprenent que hagués caigut tant a la graella, fins arribar a mitjanit de dissabte, un lloc on l'audiència deu ser poc més que ridícula.

El cas és que va obrir amb un reportatge sobre la pregunta que dijous passat es va fer pública. Recomano que es vegi atentament. De fet, recomanaria que fos matèria obligada a totes les facultats de comunicació i de periodisme del món mundial, com a exemple de manipulació i d'utilització interessada d'un mitjà públic.

Si en altres temps Informe Semanal servia per fer una mica de llum a una realitat complexa, està clar que ara és només una màquina de propaganda al servei d'una determinada ideologia. Francament, amb la música de fons del NO-DO resultaria més entretingut.

Comentaris (2)15-12-2013 07:25:00

Truca

Avui, puntual com un cada any, torna La Marató de TV3. Segurament, el millor exemple del que pot arribar a ser un servei públic, fet des d'una televisió pública.

És realment difícil no sentir-se aclaparat pel nivell de cohesió i de mobilització social que La Marató és capaç de propiciar, tant si es fa en anys de bonança, com en temps de crisi. Tant li fa, la gent sempre respon, i cada any més.

Però per a mi, l'autèntic èxit de La Marató és contribuir a fer que el nostre país pugui continuar excel.lint en el terreny de la investigació científica, en una aposta clara per un futur millor, per una vida millor per a tothom, amb la convicció que per fer-lo possible cal un present solidari. I avui tindrem un bon exemple de tot plegat.

Que aquests diners haurien de sortir de les administracions? No ho sé. Potser sí. Però, en tot cas, en aquest àmbit igual que en tants d'altres. Sigui com sigui, potser és hora de recordar aquell proverbi llatí que proclama: si no hi ha vent, rema. I avui, remar és trucar.

Cat_01

Comentaris (2)14-12-2013 07:29:33

Desafiament total

Tracionalment, això del desafiament sempre s'ha aplicat a Catalunya en relació a Espanya, quan es parla de qüestions independentistes. Però des d'ahir, l'autèntic desafiament, l'autèntic repte, el tenim tots els independentistes.

La pregunta que ahir es va plantejar ens obliga a aconseguir una majoria incontestable de dobles "sí". I ho hem d'aconseguir, perquè una majoria d'aquesta mena implicarà una majoria encara més gran que votarà afirmativament només la primera part de la pregunta. Així, d'una banda, quedarà molt clar que Catalunya vol un canvi radical en la seva relació amb Espanya i, d'una altra, que aquest canvi és la independència, no cap altra cosa.

Tenim 11 mesos per davant. La classe política (si més no la seva major part) ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Ara, han de ser capaços de guanyar el seu particular desafiament: garantir que podrem votar, i nosaltres el nostre: esborrar qualsevol dubte sobre què volem.

El desafiament, per a nosaltres, és màxim. Total. Si algú demanava èpica en tot aquest procés, està clar que ens en sobrarà. I encara més amb això de votar el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin.


Per cert, una gran posada en escena de l'anunci. Sense cap dubte, el que calia.

L'aventura està servida. Aquest cop, la cosa va de debò.

Comentaris (2)13-12-2013 06:23:32

La veritat

Avui que es clourà el simposi Espanya contra Catalunya, que tant va donar de si no fa gaires dies és bon moment per recordar que acostuma a ser cert allò que qui fa bandera de la veritat (sobretot de la veritat absoluta) acostuma a mentir o a amagar massa coses.

Un exemple? Alícia Sánchez-Camacho. Justiciera i pregonera de la llibertat i de la veritat contra l'opressió i els enganys catalanistes.

Però quina és la veritat d'aquest personatge? Només un parell de certeses irrefutables:

1a. Qui és el seu advocat?

2a. Qui la protegeix?

Ara entenem el seu interès a reescriure la història. L'antiga i la més recent.

Comentaris (2)12-12-2013 09:20:24

Com més misseros...

No sé si m'estimo més en dontancredisme de Rajoy o que els seus acòlits es dediquin a legislar. Bé, de fet, sí que ho sé. El millor és que s'estiguin tots plegats quietets mirant el futbol, a la salut de La Roja, per exemple.

Si no teníem prou amb el ministre Fernández, la seva defensa de les tanques de Ceuta i Melilla, i la seva versió segle XXI del tristament famós "la calle es mia", de Fraga, arriba el seu col.lega Gallardon amb una versió molt sui generis de la moral que tant diu defensar, i ens engega, en la seva proposta de nou codi penal una perla com ara que el proxenetisme només es castigarà amb penes de dos a quatre anys de presó cas que l'home o la dona objecte de prostitució se encuentre en una situación de dependencia personal y económica que no le deje otra alternativa, real o aceptable, que el ejercicio de la prostitución”, o que “se le impongan para su ejercicio condiciones gravosas, desproporcionadas o abusivas”. Olé!

El futur immediat que ens promet el PP, doncs, és un estat policial en què qualsevol cosa que suposi discrepància a la veritat i l'ordre oficial pot ser considerada falta greu (administrativa, evidentment, per poder esquivar el control judicial amb absoluta impunitat) i, per tant, sancionada i reprimida al gust, i un estat on l'explotació de les dones (encara que el text parli explícitament dels dos gèneres, en un exercici de cinisme imperdonable) es legalitza, de fet, rere conceptes tan ben definits com "alternativa, real o aceptable" o "condiciones gravosas, desproporcionadas o abusivas".

Això sí, que a cap prostituta, ni ciutadana en general, se li acudeixi avortar, que això sí que és pecat, i no l'explotació humana. A fe de déu que fan bona la dita que sentencia: com més misseros més puteros.

Qui vol viure en un país tan hipòcrita, amb una doble moral tan indecent? Jo, no.

Comentaris (1)11-12-2013 09:08:36

No saben de què parlen. Però no callen.

Diu la saviesa popular catalana que tots portem a dintre un filòleg i un entrenador de futbol. De fet, tots ens atrevim, sese cap pudor, a parlar de llengua (generalment la nostra, i tot sovint per jugar a l'apocalipsi) o a fer les alineacions i fitxatges del nostre equip de l'ànima.

En el cas de la saviesa popular espanyola, les coses no serien ben bé iguals. El que sí que es podria afirmar, sense por a errar, és que tothom porta a dins un historiador. I si no, repasseu les lliçons d'història (de la nostra història) que darrerament ens estan donant personatges tan qualificats per parlar ex cathedra com Mariano Rajoy, registrador de la propietat (és una dada objectiva, això de la propietat, no cap ironia) o José Mauel Garcia-Margallo, inspector de finances de l'Estat, sense anar més lluny.

Sonaria a broma, si no fos per la seva evident mala fe, això d'atrevir-se a contradir un simposi d'historiadors que aquesta setmana repassaran el conflicte Espanya-Catalunya, des de l'àmbit de la ciència. Però és clar, ciència i ignorància no lliguen mai bé, i es veu que la realitat documentada i constatable pot ser molt incòmoda.

Però quan es tracta de defensar una visió tan irreal com ideològica de la història, es veu que tot s'hi val. Ni que sigui des del desconeixement i el fanatisme, com el que exhibeix la inqualificable Rosa Díez i el seu tic de titllar de nazi tothom que no pensa com ella.

Quina por que fa la veritat científica.

Comentaris (1)10-12-2013 13:22:29

No es pot negar que van per feina

Del PP se'n poden dir moltes coses, i del PP valencià, encara més. Però si hi ha alguna cosa que se'ls ha de reconèixer, a aquests segons, és que van per feina. Si més no, en matèria televisiva.

Encara no es deuen haver refredat els equips (o cadàvers, com vulgueu) de Canal 9 i el president Fabra ja apunta cap a la iniciativa privada per ocupar l'espai que ha deixat lliure la televisió pública.

Per si algú encara en tenia cap dubte, la seqüència és: 1.- Es munta una televisió pública que, a banda de servir els interessos del partit al govern, és un excel.lent mitjà d'enriquiment dels seus directius. 2.- Quan el forat econòmic és immens i ja inassumible pels pressupostos del govern, es tanca i és el diner públic el que acabarà pagant deutes. 3.- Els mitjans tancats es venen a preu de saldo a un grup privat perquè es mantingui la servitud a interessos del partit en qüestió.

En resum: un autèntic malbaratament (robatori?) de diners públics que acabaran pagant tots els ciutadans. Evidentment, cap responsabilitat política, ni penal, ni moral, ni electoral...

I és que la televisió valenciana no deu ser tan mal negoci quan hi ha qui la vol comprar. Això sí, lliure de deutes i amb nous contractes que imagino de misèria. Quan trigarem a veure la mateixa seqüència a Telemadrid, per exemple? Segur que no massa. I tot ben adobat amb dosis immenses de demagògia indecent sobre les prioritats dels serveis públics.

Aquesta és la manera de fer del PP. Recordem el que ha passat amb els bancs, sense anar més lluny? Doncs això.

Comentaris (2)09-12-2013 10:14:54

De debò que no cal. Gràcies.

Els catalans tenim fama de gent educada. Si hi ha realment una mica de realitat en aquesta fama, ara seria bon moment per fer-ne gala i respondre, amb tota l'educació del món, al president Rajoy, que moltes gràcies i que, de debò, no cal que pateixi.

Crec que aquesta és la millor resposta possible a les seves declaracions, divendres passat, referides a una hipotètica reforma de la Constitució, sempre -això sí- que sigui per a unir. Va ser escoltar-les i pensar: "més?".

Res. Que no. Que no cal que pateixi Rajoy ni el seu cor de palmeros socialistes. Que no cal que reformin res, i molt menys aquesta Constitució que tant els agrada. Ells, que vagin a les seves coses i que es deixin de cants de sirena, que ja sabem com acaben.

Quina mandra fa constatar, dia sí i dia també, que la recentralització i el retorn a l'Espanya una, ja és causa comuna dels que l'han defensada sempre i dels que fa quatre dies entonavem allò del "si tu no hi vas, ells tornen". Doncs mira, uns han tornat i els altres hi han anat.

Vist el panorama, seguim fent les maletes. I si pot ser amb una mica de garbo, millor que millor. Que es va fent tard.

Comentaris (0)08-12-2013 07:47:41

La seva

Ahir, manifestació a Barcelona de la majoria silenciosa aquella amb la qual tant s'omplen la boca des del PP, en defensa de la Constitució i de la unitat d'Espanya.

Ahir va quedar clar, per si encara algú tenia dubtes, que aquesta majoria silenciosa i és majoria ni és silenciosa. No és majoria perquè si la Via catalana no va ser representativa de la realitat social del país, què en podem dir d'aquesta trobada de vells amics i coneguts?

Pel que fa a l'adjectiu "silenciosa", només voldria remarcar els crits de suport a les forces de seguretat espanyoles tot junt davant d'un dels espais més terriblement tèrbols que encara projecten la memòria del que va ser la repressió franquista a Catalunya: la comissaria de Via Laietana.

Per un cop he d'estar d'acord amb els manifestants d'ahir. Aquesta és la seva policia. La que va torturar i assassinar tants demòcrates és la seva policia. Igual com ho és del ministre Fernández Díaz, o d'aquells criminals que ara reclama la justícia argentina.

Aquesta és la seva lectura de la Constitució, de la llibertat, de la seguretat i d'Espanya i les seves autonomies. Res a compartir amb ells, doncs.

Un cop més, els defensors de la unitat d'Espanya ens van recordar, ahir, que a Espanya no hi fem res, ni ens hi volen, si no és sotmesos o detinguts.

Comentaris (1)07-12-2013 06:28:36

Les ganes ho poden tot

Quan realment hi ha ganes de fer una cosa, quan ralment hi ha la voluntat de fer-la, s'acaba fent. I és que fins i tot el món de la cultura (o el de les arts) pot estar a l'abast i al servei de tothom que s'hi vulgui acostar, trencant així aquesta mena de malefici pervers de la nostra societat que el situa a l'altar de les divinitats reservades a l'adoració d'una selecta minoria.

Fa uns dies vaig trobar per Internet aquest meravellós vídeo que ens demostra que aquella frase que diu que els catalans de les pedres en fem pans es queda molt curta davant la capacitat de crear bellesa, cultura i art d'aquells que només tenen il.lusió i que saben aprofitar, fins a límits insospitats, el poc que tenen al voltant.

Aquest vídeo és una autèntica bufetada a tots aquells que des de la cultura oficial la conceben com una exquisitat només reservada a ments preparades per assaborir-la (i que la puguin pagar, dit sigui de passada). Aquesta és, sense cap mena de dubte, la gran mentida de la cultura actual i la millor manera de perpetuar una societat inculta (en tant que privada de tenir-hi accésl).

I és que quan realment hi ha ganes, sempre es troba la manera.

Comentaris (1)06-12-2013 08:14:48

Descansi en pau

De tant en tant, sembla que el destí, o l'atzar, vulgui jugar amb el calendari. Avui mateix, aniversari de la Constitució Espanyola, els diaris van plens d'una altra notícia, sense cap mena de dubte, molt més transcendent: la mort de Nelson Mandela. Una notícia que, en bona lògica, eclipasa l'aniversari de la carta magna hispana.

Ja fa temps que esperàvem la notícia, i finalment Mandela ha dit adéu, només 23 anys després de sortir d'una presó on va passar-ne 27. Per una d'aquelles estranyes coincidències del calendari, si fa no fa, quan Mandela fou empresonat, jo vaig néixer, i com va dir la meva dona quan el van alliberar, ell havia passat tancat tota la nostra vida fins aleshores. Ell havia viscut a la presó tot el temps que nosaltres, senzillament, havíem viscut.

Ha mort l'últim gran líder polític mundial. Ha mort aquell que va fer bandera de la igualtat per damunt de tot, de la llibertat i de la pau. Tota una ironia avui que aquests conceptes són hostatges d'un règim que no té cap mirament a fer-los servir com a arma per reprimir, justament, els anhels d'igualtat, llibertat i pau i per evitar, sota una disfresa de respecte a les lleis, la lliure expressió d'un poble.

A mode d'epitafi, una de les frases tradicionalment atribuïdes a Mandela, però que no està gens clar que pronunciés mai: "sempre sembla impossible, fins que es fa" i una altra que sí que va pronuniar, l'any 1994: "la mort és inevitable. Quan un home ha fet el que considerava necessari pel seu poble i pel seu país, pot descansar en pau". Així sia.

Comentaris (1)06-12-2013 06:56:12

El conseller s'equivoca

Diu el conseller Homs que si finalment no hi ha pregunta, ni consulta, tots haurem fet un ridícul monumental. Discrepo. Si això passa, no "tots" haurem fet el ridícul. Anem a pams:

- Els ciutadans, massivament, ja hem dit què volem, amb formes d'expressió exemplars i gens ridícules.

- Els partits espanyolistes sempre han mantingut la mateixa postura. Cap ridícul, doncs.

Altra cosa són els responsables de no arribar a una pregunta tan senzilla que fins i tot fa vergonya que no es pugui arribar a formular.

Qui faria el ridícul, en aquest supòsit de no pregunta?

En primer lloc, CiU (remarco C i U, per separat) i ERC, en tant que govern i suport parlamentari respectivament, per ser incapaços d'atendre el clam de la ciutadania, per raons de pur i simple tacticisme, o per botiflerisme.

En segon lloc, Iniciativa i PSC, pels seus constants canvis de posició que, a banda de per marejar la perdiu, només hauran servit per acabar-los situant, ho vulguin reconèixer o no, al costat de PP i Ciutadans, sota el pretext de propostes i matissos impossibles.

Per tant, no s'hi val universalitzar el ridícul si finalment no hi ha pregunta ni consulta. D'altra banda, si això arribés a passar (i estic convençut que no), crec que l'únic gest d'honestedat possible seria una nova convocatòria electoral, amb una renovació absoluta de noms a les llistes, perquè els que haurien tingut responsabilitats polítiques fins ara quedarien absolutament incapacitats per comprometre's a res més en el futur. Qui els podria tornar a creure? Qui en podria confiar?

En resum: pregunta i consulta ja. I si ha de ser sense consens, que així sigui. La voluntat del poble sempre ha d'estar per sobre de les estratègies polítiques i, de moment, l'únic que realment estan fent, entre tots plegats, és el paperot més absolut.

Comentaris (1)04-12-2013 08:28:35

No tenen vergonya

Era d'esperar. És trist dir-ho, però és cert. L'andanada recentralitzadora del govern espanyol està assolint nivells d'autentica desvergonya. Ja ni intenten dissimular allò que realment volen: tornar a l'estat tot el que sempre ha estat seu (segons ells) i que aquests últims anys havia estat usurpat per les comunitats autònomes. Punt i final al sistema autonòmic, doncs. I de catalunya com a país.

El darrer capítol -fins ara- és l'informe que ha rebut la Generalitat amb el pretext de simplificar les administacions, tot evitant duplicitats. Així, i partint del principi que tot el que pot fer l'estat no ho ha de fer ningú més, ja podeu imaginar què diu. Entre altres perles, demana l'eliminació d'un bon grapat d'organismes nostres: el síndic de greuges, la sindicatura de comptes i molts altres.

La meva pregunta és quan trigaran a proposar l'eliminació del Parlament, del Govern i del president, perquè les seves funcions també les poden exercir, seguint la seva lògica, les institucions estatals.

Ni simplificació, ni estalvi, ni punyetes. Pura i simple involució. Aquest és el futur que ens espera si no marxem aviat. Ni segones vies ni terceres. Tot el que no sigui defensar allò que tant ens ha costat recuperar, serà la desaparició com a poble. I si algú encara té dubtes, que llegeixi les magnífiques, democràtiques i constitucionals propostes del govern Rajoy. I el silenci còmplice del PSOE.

Comentaris (2)03-12-2013 15:39:40

Dissenyar el futur

Una altra de les coses importants que ens deixarà el procés cap a la independència que, vulguin o no, anem fent és la reflexió sobre els models d'estat i de societat que comporta, i que s'està duent a terme, sobretot, des del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Tot sovint tendim a acceptar la realitat tal com és i renunciem, potser sense adonar-nos, a creure que la nostra societat es podria organitzar d'una altra forma. Però vet aquí que si ens trobem davant la conjuntura històrica de construir un estat nou (com és el cas), tant si volem com si no, hem de repensar-ho tot, absolutament tot. Des de l'escola, per exemple (i aquí partim amb l'avantatge d'un model propi, prou rodat i més o menys efectiu) fins a la justícia, un dels àmbits més aparentment inamobibles. En aquest sentit, recomano la lectura d'aquest interessant article.

Aquests és un dels grans avantatges de construir coses noves: que les podem imaginar diferents i les podem fer realment diferents i millors.

Ara només cal confiar que aquell que en sigui competent hagi après la lliçó de quan es va posar en marxa la Generalitat recuperada, cap allà els anys vuitanta del segle passat, i es va deixar escapar la possibilitat (l'obligació, diria jo) de bastir una administració pròpia i moderna, perquè es va copiar, gairebé fil per randa, potser per mandra, potser perquè no se'n va saber més, la pitjor administració franquista, amb tots els seus vicis i tots els seus defectes. I així ens va.

Però com que diuen que dels errors se n'aprèn, potser ara tocarà fer-ho una mica millor. I ara en tots els àmbits.

Comentaris (1)02-12-2013 13:30:34