login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Atenció, que venen.

Allau de demagògia a la vista. La vicepresidenta Ortega ha anunciat que els pressupostos de la Generalitat per a 2014 preveuran una partida per comprar el material necessari per fer una consulta (urnes, cabines...).

La caverna madrilenya ja ha desfermat totes les fures demagògiques per cridar que ens gastem els diners en sobiranisme mentre els nens es moren de gana als carrers (o això diuen).

Una proposta: si el govern estatal cedís el seu material electoral per a una consulta pactada (com caldria esperar de qualsevol país democràtic), no caldria invertir ni un cèntim. Però vist com pinta la cosa, millor començar a comprar un kit de supervivència democràtica bàsica.
En qualsevol cas, agafem-nos per a la que ens caurà a sobre...

Comentaris (1)31-08-2013 06:43:55

Rutines

Hi ha paraules que sense cap motiu aprent ni cap causa prou justificada acaben tenint mala reputació social i esdevenen termes amb clares connotacions negatives. Una d'aquestes paraules que fan via cap a la condemna pública és "rutina".

Segurament és lògic aquest menyspreu de la rutina, en un temps en què la immediatesa, la diversitat, la personalització, la diferència i la innovació han esdevingut autèntics paradigmes de la modernitat. En aquest escenari, doncs, fer determinades coses, habitualment, d'una determinada manera sembla una autèntica aberració.

Però no ens deixem enganyar. Perquè al mateix temps que clamem pels canvis i les novetats constants, seguim demanant referents clars que ens ajudin a situar-nos, a saber on som i què hem de fer. I això, vulguem o no, ens ho donen, en gran manera, les rutines.

Fa molts anys que un professor meu va dir que l'èxit del matrimoni era apostar per la rutina i no avorrir-se. No sé si la frase és prou encertada, però penso que una part de raó, com a mínim, sí que en té, perquè l'efervescència constant no és sostenible (una paraula amb sort i que sí que ha fet fortuna) ni en el món de la parella ni, segurament, enlloc.

Vull reivindicar, modestament, les rutines. Aquelles referències que ens fan prendre posicions i que ens faciliten un cert ordre. Si fa no fa, igual com ens situa en el temps la gran rutina universal: la sortida i la posta del sol, dues cares d'una mateixa cosa, sempre igual i previsible, però sempre encisadora. O algú pot imaginar una vida sense aquesta rutina tan repetitiva i sempre tan hipnòtica?

Comentaris (1)29-08-2013 10:34:45

Alguna de molt grossa es deu estar coient.

De vegades, l'autèntica importància de les coses no es pot valorar tant pel que són en elles mateixes com per la resposta contrària que provoquen. Deu ser alguna mena de mecamisme de reacció més o menys universal.

Som a les portes de la Via catalana per la independència i, a jutjar per les declaracions que està provocant entre tots aquells que hi estan en contra, deu apuntar a l'èxit absolut i a un element que d'alguna manera contribuirà a canviar la història del nostre país.

I és que no fa tants mesos que ningú no es prenia seriosament la voluntat real d'esdevenir un nou estat d'Europa. Només cal recordar com es va menystenir la declaració de sobirania del Parlament, a principis d'any, o com es parlava de quimeres per referir-s'hi. Però en tan poc temps, el panorama ha canviat i la cadena humana (sembla que aquesta denominació agradi més que el seu nom oficial) ja no deixa indiferent ningú. I com a mostra, alguns exemples ben recents: El moviment 12-O reclama la prohibició de la Via per violenta; Plataforma per Catalunya fa un pas més i compara els assistents amb nines inflables; Alícia Sánchez-Camacho, que dilluns proclamava que estaria amb la gent del 12-O per trencar la cadena, ara sembla que s'ho pensa i potser s'estarà a casa mirant la tele. Massa soroll si l'independentisme és cosa de quatre eixelebrats.

Però no cal patir. Ja fa dies que estem vivint tota mena de cadenes a diferents ciutats del món (una norantena), assajos diversos, propostes com la cadena fins a la Pica d'Estats, o la que està en marxa per al dia 8, de pujar l'estelada a un bon grapat de pics d'arreu del país, una proposta ideal per caminar una mica fins a algun que altre espai potser desconegut.

En resum, que l'11 de setembre es prepara una de molt, però que molt, grossa. I tothom, a hores d'ara, s'ho veu a venir.

Comentaris (2)29-08-2013 10:03:05

Justícia, no almoina.

El concepte social de solidaritat ha anat evolucionant al llarg del temps, passant d'acollir, implícitament o explícita, la idea de caritat (d'almoina) a incloure el concepte de justícia. O això és el que caldria esperar, si més no.

Però es veu que hi ha gent que, des de la distància dels palaus, encara creu en aquesta idea rància de la caritat que neteja males consciències, com s'ha encarregat de recordar-nos la reina d'Espanya, amb la seva proposta que els aliments peridors dels creuers que arriben a Palma vagin al banc dels aliments.

Doncs miri, no. No es tracta d'això. Si realment es vol ajudar a omplir els bancs dels aliments, calen aliments, els que ells demanen (només els seus responsables saben què cal i com distribuir-ho), o diners, però no qualsevol aliment peridor que sobra i que, de passada, així es substitueix per un de més fresc. Però és clar, això ja és més complicat, oi?

Justícia, majestat, justícia per a aquells súbdits seus que no tenen garantit ni el més bàsic dels drets: el menjar, i no almoines, ni que vinguin dels creures, o dels palaus; d'allà on s'oblida que tradicionalment, al nostre país, les sobres de menjar es donaven als porcs (i així s'aprofitaven i s'estalviava en pinsos).

Ja n'hi ha prou de voler rentar consciències amb un concepte de justícia social tan antic com determinades institucions.

Comentaris (1)28-08-2013 13:33:54

Un cert tuf d'hipocresia.

Diu la saviesa popular que la mort ens fa iguals a tots. Segurament que si només mirem el resultat (la mort) sí, però pel que fa a la manera, és a dir, a com morim, ja tinc més dubtes.

La comunitat internacional es posa les mans al cap i clama una intervenció contra l'ús d'armes químiques a Síria. Sorprenentment, ni piula quan el mateix resultat (la mort de centenars de civils siris) és resultat d'un bombardeig amb armament convencional. Quatre informacions als noticiaris, alguna que altra imatge impactant i tema tancat.

Tot plegat fa un cert tuf d'hipocresia, o de servitud a determinats grups de pressió. Potser caldria saber qui fabrica i ven armes a Síria, o qui hi ha al darrer dels productes que calen per carregar les armes químiques (o per protegir-se'n).

En qualsevol cas, resulta trist veure el lamentable paper -un cop més- de l'ONU i del seu personal que sembla que vagi d'excursió a prendre quatre mostres, a confirmar l'ús de bombes químiques (com si encara algú tingués dubtes) i tots tanquils, a l'espera de si els Estats Units, amb el seu Nòbel de la pau al capdavant (segurament amb l'ajuda d'algun que altre país que va justet de suports internacionals, com ara Turquia, a banda dels seus aliats tradicionals) es decideixen a llençar una bona tanda de bombardejos, amb armament convencional aquest cop, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional (que no de l'ONU). Si finalment això passa, malgrat els nous morts, tots feliços perquè s'haurà fet justícia amb aquells que utilitzen armes no autoritzades.

Hipòcrita, molt hipòcrita tot plegat. Però potser és que les guerres, en elles mateixes, ja són (entre moltes altres coses -i cap de bona-) un exercici d'hipocresia que sempre amaga interessos inconfessables.

Comentaris (1)27-08-2013 12:46:12

Aquest subconscient...

De tant en tant, el subconscient ens juga males passades. Això és el que li ha passat a Paco Marhuenda, tot un exemple de demòcrata de tota la vida, en comparar la privatització de la sanitat pública amb la del servei de recollida d'escombraries.

I és que només cal fer una mica de memòria per saber qui són aquells que consideren autentica escombraria tots els que no són exactament com ells. I per si algú pensa que exagero, que obri aquest enllaç.

Segur que per a Marhuenda tot son interpretacions esbiaixades de les seves paraules, però el subconscient, de vegades, ens traeix en el moment de fer segons quins paral.lelismes. Al capdavall, ja tenim prou mostres de respecte a la població en general per part d'aquest personatge, com aquell més que revelador Que se jodan, referit a les víctimes de la repressió militar egípcia.

Aquest és el pensament de fons de moltes de les mesures que s'estan aprovant darrerament, per part d'un govern amb qui Marhuenda comparteix ideari, o de moltes de les declaracions que hem de suportar. I com a mostra, un altre bon botó.

Aquest és el pa que s'hi dona.

Comentaris (1)24-08-2013 07:40:43

Memòria fràgil

Els cadells del PP ja fa dies que se'ns estan manifestant amb tota la seva esplendor feixista, abraçant qualsevol símbol i qualsevol expressió d'aquest sistema totalitari. No és novetat.

Avui, però, voldria remarcar la presència entre aquests nous defensors de la llibertat (la seva de fer el que vulguin, evindentment) de dones. Em sembla curiós que també les dones abracin les idees feixistes. Imagino que deu ser qüestió d'ignorància o de poca memòria històrica, perquè justament les dones, en aquests règims, no eren allò que en podem dir ciutadanes de primera classe. Aquest enllaç ajudarà a recordar una mica un escenari que a tots els que tenim una certa edat ens sona prou proper o que directament hem patit. Remarco només la instrumentalització absoluta de les dones durant el nazisme (o el franquisme: no passeu per alt els 18 punts de FET i de les JONS).

Però bé cadascú per allò on l'enfili. Encara que sigui per fer apologia d'un autèntic suicidi social.

Comentaris (1)24-08-2013 07:11:21

La sort de ser com som

Maria Mercè Marçal va escriure: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida." I francament penso que aquests dos versos els hauríem de tenir escrits a la porta de casa perquè cada dia, en obrir-la per sortir al carrer, se'ns gravessin al cap, com un mantra.

Tenim una tendència natural a fixar-nos més en allò que ens manca que en allò que realment se'ns ha donat o que hem aconseguit. És humà, i segurament és el que ens manté alerta l'esperit de superació i espanta la complaença i la resignació. Però també és el que de vegades nos ens deixa valorar adequadament allò que som, que tenim i que representem.

D'entrada som persones, homes o dones, que hem nascut, per casualitat, en un determinat país, oprimit, però en una de les zones més socialment privilegiades del planeta i, en la major part dels casos, en una classe no privilegiada, la qual cosa ens permet veure el món d'una determinada manera, amb uns paràmetres de justícia social concrets i valorar tot allò que amb molt d'esforç aconseguim.

Us convido a reflexionar sobre la immensa sort que tenim de seguir vius, més o menys sans, i de disposar de tot allò de què disposem, sobretot més enllà dels cotxes, de la roba o de les cases. Perquè els que no som de classe alta ni de nacions poderoses, sabem valorar els amics, la família, la parella, els fills, i també l'esforç, la constància i la il.lusió. En definitiva, tot allò que realment ens aporta alguna cosa i que tot sovint només valorem quan ho perdem, o quan ens trobem davant d'algú que no ha gaudit mai de tots aquests dons que a nosaltres ens semblen tan naturals.

Comentaris (1)24-08-2013 06:47:15

L'hora de la veritat

La Via catalana per la independència va prenent forma i ja es pot endevinar que serà tot un èxit de mobilització, tant a nivell participatiu com d'organització. De tota manera, hi ha encara una ombra que cal esborrar: la participació a les Terres de l'Ebre, on hi ha buits prou importants, a hores d'ara.

Tradicionalment, totes aquestes iniciatives massives s'han convocat a Barcelona, a la capital del país. I cal remarcar que quan ha calgut, tothom, des de tots els racons de Catalunya, ens hem mobilitzat per ser-hi presents. El darrer exemple, la gran manifestació de 2012. Ara arriba l'hora de demostrar que Barcelona és realment capital d'un país, no una ciutat important, simplement. Ara és l'hora que les entitats, particulars, associacions, partits, clubs esportius, col.lectius diversos... es mobilitzin per dur els seus membres allà on fan més falta: a les Terres de l'Ebre.

Aquesta cadena humana té una característica que la fa diferent de qualsevol altra iniciativa anterior: ocupa tot el litoral, de nord a sud, seguint el traçat de l'antiga Via Augusta; i aquesta és una dificultat afegida, un repte més que cal superar, perquè el nostre país té la concentració demogràfica que té i hi ha zones prou àmplies, amb una densitat de població prou baixa. Aquí és on s'ha de posar en marxa la nostra grandesa, la de tothom i cadascú de nosaltres, i la capacitat de la societat civil barcelonina d'exercir d'autèntica capital i mobilitzar-se allà on cal, igual com hem fet els d'altres zones sempre que ha estat necessari.

És l'hora de l'èpica. L'hora de l'èpica nacional en sentit estricte. Ho va ser l'any passat i ara ho torna a ser. Cal que tothom estigui a l'alçada per aconseguir una resposta realment de país, com la que estem donant, per exemple, des de Ponent, traslladant-nos massivament allà on podem ser més útils i on fem més falta, mobilitzant-nos cap a aquest nou front, festiu i incruent, de l'Ebre.

Comentaris (0)23-08-2013 08:49:20

I si no és cap fracàs?

Els apòstols de l'antiindependentisme ja fa dies que van llençant als quatre vents els seu missatge apocalíptic, en el sentit que si la Via catalana per la independència fracassa, per massa tancada (ultrarestrictiva, en diuen, amb un ús prou pervers del prefix), serà el fracàs de tot el país.

I jo em pregunto: i si resulta que és un èxit absolut? I si passa alguna cosa similar a la manifestació de l'any passat? Ara el lema és la independència, sense matissos, i bé que s'han encarregat d'emfatitzar-ho tots aquells que s'hi oposen (gràcies per ajudar a esvair qualsevol dubte al respecte).

De fet, estic segur que serà tot un èxit i que la mobilització social serà tan gran, tan important i tan incontestable (perquè aquest cop no serviran de res els càlculs d'assistència malintencionats) que tota aquesta classe política temerosa, cagadubtes o somiatruites haurà de fer un pas, en una direcció o altra. I també la que diu que ho té clar, evidentment.

L'any passat, la manifestació de Barcelona va provocar un avançament electoral i una aposta clara per la convocatòria d'una consulta, com a argument. I la cadena humana d'enguany?

Ja n'hi ha prou de cridar al mal temps, perquè potser cap dels mals auguris no és complirà. Si més no, per la part que depèn de tots nosaltres, dels ciutadans.

Per cert: no penso que sigui gaire important si finalment s'hi sumen o no tota aquesta colla de polítics que intenten marcar les pautes d'una cosa que ja no és seva, ja sigui des del govern o des de l'oposició. Al cap i a la fi, què més fa si hi són o no, davant de centenars de milers de persones que sí que hi serem?

Comentaris (1)21-08-2013 12:36:52

La llengua com a trinxera

Ja fa uns quants anys que al País Valencià va sorgir tot un corrent contrari al català i de defensa d'un suposat idioma propi: el valencià. Si fem memòria, més enllà dels arguments acadèmics a favor de la unitat de la nosta llengua, la classe política (d'aquí) no s'hi va mullar gaire i la d'allà s'hi va posar a fons, revestint la seva variant lingüísitica de totes les estructures pròpies d'una llengua singular i diferenciada de les altres.

Repassar totes les iniciatives que es van posar en marxa per crear una nova llengua de manera artificial, francament, em resulta un exercici tan tediós i absurd que no ho faré. Qui tingui curiositat, pot trobar a Internet una amplissima informació al respecte.

El que m'interessa, ara, és remarcar que tota aquesta feina comença a donar els seus fruits. Així, un secretari judicial rebutja un escrit en català, perquè no el reconeix com a valencià i demana la seva presentació en espanyol. I aquest exemple demostra clarament l'objectiu final de tot plegat. No es tractava d'afirmar una determinada personalitat lingüística, ni que fos anant contra tot criteri filològic, sinó de crear una trinxera, amb una llengua artificial, que servís per aturar le llengua enemiga (la catalana) i fer avançar una tercera: l'espanyola. Només així es pot explicar que el secretari judicial de torn, no identificant el català com a valencià, en demani la traducció a l'espanyol (no pas al valencià, com es podria esperar).

Exercici de lingüística ficció. Quant tardarem a trobar alguna situació similar que consagri l'autèntica funció del lapao (absoluta aberració científica) per acabar d'aniquilar el català a la Franja? I a les Balears? Bé, allà potser no caldrà, perquè directament s'hi està bandejant tota presència d'altra llengua oficial diferent a l'espanyola.

Comença a ser urgent una política lingüística d'alta volada, i més amb la perspectiva d'una Catalunya independent (i que auguro lingüísitcament complexa, a la vista de la situació i de les inèrcies actuals).

Comentaris (1)21-08-2013 09:33:00

Estalviar, o fer el ridícul?

Hi ha frases mítiques. Hi ha frases d'aquelles que queden en algun racó de la memòria (generalment col.lectiva) i que esdevenen autèntics lemes d'una determinada època. Una d'aquestes frases és la que va dir el president Mas referint-se a la crisi. Allò que cal fer més amb menys.

Tota una invitació a la gestió eficient i a l'optimització dels recursos. Fins aquí, correcte. Però una cosa és optimitzar, una altra demanar miracles i una tercera, encara, arribar al ridícul. I molt em temo que aquesta darrera és la que ens ha tocat aquests darrers dies amb la supressió de dues jornades castelleres per manca de serveis sanitaris disponibles. Una a la vila de Gràcia i una altra a Tarragona.

Ens donaran totes les explicacions que voldran, però suspendre una activitat tan multitudinària com és una trobada castellera per manca de suport sanitari és de tot punt injustificable. Si els seveis d'urgències, les ambulàncies, o el que sigui estan sota mínims i no poden atendre correctament una incidència, cal pensar a no convocar determinades cites. El que no es pot fer és el ridícul d'exhibir una manca de capacitat com la que hem vist aquests dies ni jugar amb les il.lusions de tantes persones.

Les retallades tenen un límit, i al pas que anem, ja no hi ha espai per a més gestió eficient ni per a miracles. Molt em temo que o bé es comencen a prendre mesures diferents de les d'aquests darrers anys, o el ridícul com a país serà constant, si es manté l'entestament de voler fer coses sense recursos ni mitjans. I el pitjor és que tots en patirem les conseqüències.

Parafrasejant unes paraules atribuïdes a Groucho Marx, que ens va deixar un 19 d'agost de fa 36 ays, "només allò que és barat resulta car". I molt em temo que abaratint, abaratint, ens pot acabar sortint molt cara la broma. I ara ja no parlo només de castells.

Comentaris (2)20-08-2013 09:10:09

Pel broc gros

"Piove. Porco governo" és una expressió italiana que es fa servir per criticar o ridiculitzar aquella actitud d'irracionalitat que consisteix a criticar-ho tot i de manera sistemàtica, quan s'està a l'oposició.

Aquesta expressió m'ha vingut al cap en llegir la piulada de Xavier Sabaté, actualment diputat al Parlament de Catalunya, i personatge de llarga trajectòria política al PSC. És a dir, algú que suposadament sap què diu i que imaginem que pensa abans de parlar (o d'escriure), però que es veu que li ha agafat el gustet a això d'abocar-les pel broc gros.

Al pas que anem, començo a creure que totes les desgràcies (de les Guerres Púniques fins ara, més o menys) seran culpa de la Via Catalana cap a la independència i del govern convergent. Home, d'acord que aquest govern no és exactament modèlic, però d'aquí a assenyalar-los com a responsable de les morts a les platges, crec que hi ha un abisme. Quant a la independència, no compto que sigui el preludi de l'apocalipsi, exactament.

Cada dia em resulten més insuportables la lleugeresa de determinades afirmacions, l'abús de de la demagògia a falta d'arguments racionals i la incapacitat intel.lectual d'alguns dels nostres representants. Per no parlar de l'absoluta manca de respecte a les víctimes i a les seves famílies quan s'instrumentalitza així una tragèdia, utilitzant-la com a arma contra l'enemic polític.

Un comportament i una actitud intolerables en qualsevol persona amb un mínim d'humanitat, però es veu que ben legítima entre determinada classe política.

Comentaris (1)19-08-2013 12:59:27

La cançó de l'enfadós

Ja hi tornem a ser. Si fa no fa, com l'any passat. Ara que sembla més que evident que la Via Catalana (cap a la independència) serà un èxit majúscul, igual com ho va ser la manifestació de l'11 de setembre de l'any passat, arriba tot aquest ramat de bestiar polític a mirar d'aconseguir-se un lloc com sigui, per intentar treure-hi pit, amb l'esperança d'apuntar-se un triomf que de cap manera no els correspon.

Els durans, navarros, rossos... i tota aquesta colla de cagadubtes o de botiflers no accepten que el país pugui funcionar sense ells i que una iniciativa com la Via tiri endavant malgrat ells i hi han de fotre el nas, tant sí com no. I la manera que han trobat és forçar que la inicitavia de l'ANC serveixi per cridar que volem votar. Ridícul. Ridícul i patètic alhora creure que mig milió de persones es mobilitzaran per aquest motiu, igual com pensar que l'any passat la manifestació era per reclamar el pacte fiscal. De fet, no recordo ningú cridant alehores "pacte fiscal. pacte fiscal" precisament.

Cada dia és més evident que la vella guàrdia política del país ha perdut el nord i reclama a crits la jubilació. Bé, de fet, el país, la societat civil en general, ja els ha jubilat, perquè vulguin o no, la seva capacitat d'influir-hi cada cop és més petita, i cada cop els costa més entendre què està passant i com el país els està passant per sobre.

Aquest 11 de setembre que ve serà un clam eixordidor a favor de la independència, per més intents ridículs de pervertir-ne el sentit que facin. I al capdavall, l'únic ridúcul el faran ells, igual com el van fer l'any passat, intentant marcar les regles d'un joc que no és el seu i al qual no saben jugar.

Nosaltres en som molts més, tenim les coses més clares i ja sabem, sense cap mena de dubtes, que tota aquesta colla no ens fan cap falta, per més altaveus mediàtics que tinguin. I aquesta tropa, que segueixi amb la seva cançò de l'enfadós, tot i que ja no arriben a irritar ningú, i més aviat fan una barreja de pena, vergonya i riure. Fem via, doncs.

Comentaris (2)18-08-2013 07:35:28

Agost

L'agost és un mes estrany. D'entrada, perquè vulguem o no, les coses van una mica al ralentí. Potser és la calor, o les tronades, o que mig país està de vacances i l'altre mig ocupat a fer-les possibles...

Ben mirat, l'agost tampoc no és un mes excepcionalment atractiu. El paisatge és d'una monotonia destacable, seca, groga. Els dies es van escurçant, comença a refrescar algun que altre vespre, i plou sense mida i pedrega de tant en tant, ofegant algun que altre projecte. Així i tot, però, és un mes que esperem amb delit, que passa sovint massa ràpid, que quan s'acava ens deixa un regust d'enyorança, i que ens obre la porta de la rutina i d'onze mesos d'espectatives i projectes nous.

I és que l'agost és el mes de les vacances per excel.lència, de les festes majors, dels vespres i de les nits interminables a la vora del mar, del riu o dalt d'un cim, dels viatges, de fer allò que el ritme habitual no ens deixa fer, de posar la casa en ordre, de retrobar vells amics o d'oblidar temporalment alguna que altra companyia. D'alguna manera, és un mes per trencar la rutina, fer alguna que altra cosa excepcional i agafar aire per encarar un setembre sempre complicat.

L'agost, d'alguna manera, és com la vida. Tot sovint més carregat d'espectatives que de realitats, però que no voldríem que passés tan de pressa. I com que encara ens en queden un parell de setmanes, aprofitem-les i gaudim-les, siguem on siguem i fem el que fem.

Comentaris (1)18-08-2013 07:11:10

El valor dels símbols

Els elements simbòlics són molt importants en tot el que fem. Vulguem o no, ens agrada tenir elements que ens serveixin de referència de les nostres activitats, tant de les més públiques i col.lectives (banderes, himnes, escuts, colors...) com a les més privades (un anell de compromís, un amulet...).

Però de vegades, també hi ha símbols que adquireixen un valor especialment transcendental. Fixem-nos si no en la importància de les relíquies al llarg de la història, per posar només un exemple, o en les dotze campanades per assenyalar el canvi d'any, a un altre nivell més informal i més lúdic.

Ara, el moviment que portarà Catalunya a la seva independència (perquè, no ens enganyem, això no té aturador ni marxa enrere) està preparant el que ben segur que serà un d'aquests elements fonamentals, cridat a tenir un valor prou important en el futur del nostre país: una campana. La campana es dirà "Llibertat" (el nom no destaca per la seva originalitat però és efectiu) i farà sentir el seu repic el dia que Catalunya serà independent.

Pocs elements tenen tanta força en l'imaginari col.lectiu com les campanes. Al llarg dels temps tant han servit per cridar a missa, com per anunciar morts, llençar missatges d'alerta, de festa... Per aquest motiu, una campana és una excel.lent elecció, al meu parer, com a referent simbòlic d'aquesta nova època que tenim cada cop més a tocar.

No tingueu cap dubte que som a punt de donar la campanada, encara que alguns s'entestin a tocar campanes.

Comentaris (1)17-08-2013 06:57:39

L'últim, que tanqui el llum

Molt em temo que aquesta bonica expressió passi, en un temps rècord, a la categoria de lema omnipresent en la nostra vida. I és que el govern popular ha renunciat, definitivament, a intervenir en els preus de l'electricitat. La raó? com sempre, allò de compensar el dèficit tarifari, un concepte que cada cop més sona a autèntica estafa als consumidors (a tots i cadascun de nosaltres). Per cert, a mitjans d'agost, la qual cosa ja parla amb prou claredat de la covardia del ministre i de la vergonya de les mesures.

Després dels favors als bancs, després de regalar-los 23.000 milions d'euros, que en teoria eren un gran negoci per al govern, perquè es tracava (ens van dir -mentir-) d'un crèdit amb interessos, ara els toca el torn a les elèctriques, els altres grans amos a l'hombra.

Tenim a tocar una bateria de pujades del rebut de la llum que la convertiran en un autèntic article de luxe -quan es tracta d'un servei bàsic- que reportarà enormes beneficis a unes empreses que, a canvi, propicien jubilacions milionàries a aquells que les han servit bé, al llarg de la seva etapa al govern. I tot això amb una escorta de penalitzacions a les energies renovables i a l'autoconsum i enmig d'un sospitós silenci dels grups suposadament d'esquerres i ecologistes.

Una raó més per sortir per cames d'aquesta estafa que és Espanya. I no tant perquè això no pugui passar en una Catalunya independent, on les relacions entre el govern de torn i les grans companyies de subministraments públics (llum, aigua, gas...) o els bancs (els pocs que ens queden) no siguin més que dubtoses, sinó, ni que només sigui, per canviar una mica l'escenari i poc o molt els interlocutors.

Per si de cas, anem passant, i l'últim que apagui.

Comentaris (2)16-08-2013 07:13:23

I no passa res.

Espanya deu ser un dels pocs estats pressumptament democràtics on l'apologia del nazisme està, diguem-ne, tolerada. Segurament que cal trobar l'explicació d'aquesta autèntica anomalia en el fet que el franquisme, per bona part de la societat i dels seus representants, sempre s'ha vist com un episodi històric més, sense cap altra altra transcendència que ser una mena de pont entre una república i una monarquia restaurada, obviant que fou una dictadura sorgida d'un cop d'estat militar i que va propiciar quatre dècades de terror i de repressió brutals.

Qualsevol intent de revisió judicial d'aquest període topa amb una llei d'amnistia que va servir per amagar a perpetuitat tots els crims, amb el pretext de la necessària reconciliació nacional. Però vet aquí que amb el pas dels anys, aquella concòrdia tan meravellosa es va mostrant com una enorme mentida i tornen a treure el nas els defensors de la dictadura i de la repressió contra tothom que opini de manera diferent a ells, amb absoluta impunitat. Algunes mostres recents: alguns destacats dirigents del PP al País Valencià o una recent pintada en una plaça de toros .

I no passa res més enllà de la condemna (en el millor dels casos). Ningú no es planteja seriosament perseguir aquells que fan apologia de la dictadura genocida (ni dels responsables d'aquell període, evidentment), però sí dels que demanen, pacíficament i democràticament, la separació d'Espanya, com bé ens recorda un altre destacat responsable popular.

Ni que només fos per desmarcar-nos clarament d'aquestes postures ideològiques, ja tindria sentit la independència.

Comentaris (1)15-08-2013 07:12:38

Avís a navegants.

Ahir en va arribar una notícia trista: la cadena SER deixarà de retransmetre partits de futbol en català. La raó? la de sempre, la necessitat d'estalviar. I si ja es fan retransmissions en castellà, fer-les també en català és prescindible.

Sembla del tot lògic, l'argument aquest de l'estalvi. I potser ho és per quadrar els comptes d'una detereminada empresa, però fixem-nos que sempre, absolutament sempre, és presdindible el català. En aquesta ocasió, per esborrar de cop 37 anys de feina importantíssima per normalitzar l'ús de la nostra llengua.

Crec que aquesta prescindibilitat del català, en tots els àmbits, i més quan l'argument de fons és l'econòmic, ens acosta perillosament a propostes com la d'Albert Rivera de tancar TV3, perquè ja hi ha moltes cadenes (en castellà, evidentment), i en temps de retallades, cal estalviar.

Les llengües més febles, i ara com ara el català n'és una, sempre acaben resultant prescindibles. Caldria no perdre de vista aquest principi quan apareguin debats sobre el possible estatus de les llengües en una futura Catalunya independent, perquè mantenir la cooficialitat de castellà i català, molt em temo que seguirà sent una porta per prescindir, sempre que calgui, de la segona, la feble, per més adjectius que se li posin ("oficial", "pròpia"...). Que en prenguin bona nota aquells que han de dur el timó del país en un viatge a algun lloc (potser amb una imatge més o menys marinera m'entendran millor).

Si un hipotètic estat català no ha de servir per garantir absolutament la plena presència del català en tots els àmbits, potser és que no ens cal (o que no el sabem contruir). I és que en qüestió de llengües hi ha amistats molt atractives, però massa perilloses.

Comentaris (1)14-08-2013 06:36:05

Parlar per no callar

Diu una vella dita que més val que parlin de tu encara que sigui malament. Potser sí, encara que penso que perquè diguin segons què, millor el silenci i l'anonimat.

Qui sembla que sí que creu en aquesta dita és Pere Navarro, que ja fa molts dies que va treient el nas als titulars de premsa a cop de declaracions més o menys fora de to, o més o menys absurdes. De tota manera, si del que es tractava era de ser notícia dia sí i dia també per demostrar que és políticament viu, ho ha aconseguit. Altra cosa és que determinades expressions siguin símptoma de bona salut política.

La veritat és que no tinc ni ganes de repassar la premsa per resseguir les seves declaracions, posem per cas, del darrer mes. Qui tingui curiositat podrà aconseguir una autèntica fira de monstres antinacionalistes, en una escalada que el va portar a un dels grans arguments demagògics de l'Espanya més rància: els inversors estrangers fugen d'una hipotètica Catalunya independent. Això ja ho hem sentit fins a la sacietat de boca del PP i de Ciutadans, i ara també del PSC. Ja hi som tots?

Però és clar, quan del que es tracta és de dir frases que quedin bé en lletra grossa, es corre el perill de dir falsedats, ja sigui per ignorància, ja sigui per irresponsabilitat. Justament això és el que ha vingut a demostrar el Centre Català de Negocis, amb dades sobre inversions estrangeres a Catalunya, per demostrar que una possible independència no espanta les empreses que volen invertir al nostre país, i ho ha fet amb dades objectives, l'argument més irrebatible.

Un cop més queda demostrat que la demagògia és gairebé tan temerària com la ignorància.

Davant d'aquesta allau de declaracions fora de to, reconec que fa dies que no em puc treure del cap una de les grans frases per a la història del rei d'Espanya: "¿Por qué no te callas?" (i sí, dita així, en castellà, a veure si li fa més efecte).

Comentaris (1)13-08-2013 06:32:37

Incompetència, cinisme o simple mala fe?

Em fa molta gràcia escoltar alguns dels representants de determinades formacions que van formar part dels tripartits demanant l'incompliment dels objectius de dèficit i fer uns pressupostos independents dels límits que imposa Madrid. A aquesta gent, potser, caldria recordar-los que la tercera partida dels nostres pressupostos (després de sanitat i educació) és el pagament del deute. De passada, caldria pensar quines han de ser les prioritats a l'hora d'executar-los i si la primera ha de ser complir amb els bancs.

Durant anys es van fer obres faraòniques o, directament, ridícules i inútils, endeutant el país fins a límits insostenibles, amb sistemes tan poc sostenibles (insisteixo en això de la sostenibilitat, perquè és una paraula que els agrada molt) com els peatges a l'ombra, que ens ofeguen a interessos per molts anys i ens posen en una situació d'absoluta dependència de les transferències de Madrid, a manca de possibilitats d'obtenir finançament forà o de gestionar els nostres diners.

Encara és hora que cap dels reponsables dels tripartits assumeixin cap mena responsabilitat sobre el deute immens que van generar. I és que és molt fàcil omplir-se la boca de paraules boniques, quan s'ha actuat amb tanta irresponsabilitat, com si la crisi se'ns hagués endut la memòria.

No sé si ens trobem davant d'un cas d'incompetència, de cinisme, o de mala fe. En qualsevol cas, em fa engúnia sentir-los pontificar amb tanta desvergonya i amb aquell posat de qui mai no ha trencat un plat.

Comentaris (1)12-08-2013 06:21:09

Temes pendents

Algú va dir que la vida era triar constantment. I triar, de fet, és descartar una pila de coses per escollir-ne només una.

Així anem fent cada dia, i així anem ocupant el nostre temps en coses que hem de fer, en coses que ens demanen que fem o en coses que realment volem fer. L'encert que tinguem en aquesta tria constant, en aquest establiment inconscient de prioritats, serà el que, en gran mesura, dibuixarà el nostre nivell de felicitat i la nostra satisfacció personal.

En aquest sentit, una escriptora australiana que ha treballat durant anys amb malalts terminals ha publicat un llibre on es descriuen les cinc coses de les quals una bona part de persones es penedeixen abans de morir. Son aquelles coses que sempre es deixen per a una altra ocasió, perquè les qüestions importants sempre acaben passant davant de tot. A tall de resum:

1. Fer les coses que un vol fer i no les que els altres n'esperen.

2. Haver dedicat massa temps a treballar (per irònic que sembli en els temps que corren).

3. No haber-se atrevit a expressar els sentiments.

4. Haber deixar de banda el contacte amb els amics.

5. No haver tingut el valor de ser més feliç.

Ara que encara hi som a temps i que encara tenim vida per endavant, potser caldria, de tant en tant, pensar un moment què ens estem deixant pel camí, mentre anem vivint la nostra vida. I és que, en el fons, prou que ho sabem, tot allò que anem desant al calaix dels assumptes pendents. Per tant...

Comentaris (1)11-08-2013 07:01:29

Massa explicacions

Ahir, els responsables de Renfe, Adif i el Ministerio van donar les seves explicacions sobre l'accident de Santiago. Com era d'esperar d'una representació com aquesta, una allau de detalls tècnics, una exhibició de retòrica barroca indesxifrable i cap responsabilitat a assumir.

La sorpresa de la jornada, però, crec que la va donar la ministra del ram, amb tota una bateria de mesures, com ara auditar tota (remarco, tota) la xarxa ferroviària.

Davant d'aquesta bateria de mesures, em sorgeix algun que altre dubte:

- Assumim, doncs, que la xarxa d'alta velocitat espanyola té dèficits de seguretat generalitzats?

- Assumim que la seguretat dels trens i dels elements que s'hi transporten (equipatges per exemple) no és la que cal?

- Es pot deixar un tren que pot circular a més 200 km/h només en mans d'una persona?

- I sobretot, cal una auditoria d'aquesta magnitud (serà bonic veure quina empresa la duu a terme), o un satèl.lit quan, pel que sembla, el gran problema era la manca d'alguna que altra balisa que facilités la frenada automàtica, en un sorprenent tram de via convencional pel qual poden circular trens a una gran velocitat, a pocs quilòmetres d'una ciutat? Per cert, uns elements que, a correcuita, ja s'han instal.lat.

Francament, em semblen massa messures, i massa generals per una simple errada humana. Perquè és això el que diuen que va passar, no?

Molt em temo que ens podem trobar davant d'un altre èxit del miracle espanyol de fa uns anys, similar al d'aquest edifici, però amb víctimes mortals, en aquest cas (i que no en siguin més), i de dimensions colossals.

Seria d'agrair informació sobre quines línies i quins trens tenen nivells de seguretat com els de Santiago, per no pujar-hi.

Comentaris (1)10-08-2013 06:51:27

Quan el límit som nosaltres

Ja és tot un clàssic de la nostra història el fet de patir una mena de pànic que ens fa trpitjar el fre abans de temps, amb la qual cosa, sempre acabem fem tard o no arribant enlloc. Un bon exemple el tenim en la polític que s'ha seguit durant dècades, la del peix al cove, resultat de la por a apostar pel concert econòmic en el seu moment.

I així ens va. Així li va, de fet, a qui s'autolimita constantment. El mateix és el que acaba de passar amb la Federació Catalana de Futbol, que ha decidit expulsar (de manera temporal, potser?) el jugador Jeroni Rañé per lluir una samarreta amb missatge independentista durant la celebració d'un gol.

Vaja. Ara resulta que es pot fer tota mena d'apologies polítiques, fins i tot salutacions amb clar contingut feixista (alguna que altra maneta a l'aire hem vist), això sí, sempre a favor d'Espanya (qui no recorda algun que altre memorable Arriba España!), però quan la cosa va d'independentisme català, és barrejar política i futbol i, per tant, és condemnable... I el més greu és que és la pròpia Federació Catalana qui pren la mesura , davant una sospitosa impassibilitat de qui pot posar-hi remei.

Ara és més fàcil d'entendre perquè no tenim selecció catalana de futbol, per exemple.

Tot sovint, els nostres pitjors enemics són els límits que ens autoimposem i les nostres traicions. Sempre infinítament més perillosos que la colla de fatxes que fan tancar comptes de Twitter per una estelada.

Comentaris (2)09-08-2013 06:36:33

Qui marca les normes?

Hi ha gent que té l'estúpida pretensió de ser qui marca les normes sempre i a tot arreu. La nostra classe política té uns quants insignes exemplars d'aquesta espècie, i de tant en tant treuen el nas en una demostració de la seva absoluta incapacitat d'entendre la realitat.

Ara li ha tocat el torn a la Via per la independència, la cadena humana que creurà el país l'11 de setembre. Com el propi nom de la iniciativa indica, és per la independència (tan difícil d'entendre és aquesta paraula?). Doncs sembla que sí. Si fa uns dies era Navarro qui criticava la iniciativa per allò que no tots els catalans s'hi sentien prou identificats, i que això és una irresponsabilitat, ara apareix la seva parella de ball, Duran Lleida, en tant que responsable del seu partit, demanant a l'ANC que canvïi el sentit de la iniciativa i que la cadena sigui pel dret a decidir, si fa no fa pels mateixos motius que Navarro. Ja ho va intentar l'11 de setembre de l'any passat, i ara hi torna.

Quan entendrà aquesta gent que la realitat els ha passat per sobre? Quan entendran que ells segueixen jugant als consensos i a les propostes impossibles, quan una part molt (cada cop més) important del país està per una altra cosa? Quan comprendran que les regles ja no les marquen ells, sobretot perquè han estat capaços de llegir què està passant?

L'11 de setembre viurem una nova jornada històrica on quedarà ben clar un clam a favor de la independència de Catalunya. I que no ho vulgui, que no s'hi fiqui, però que no faci nosa, i molt menys, que no intenti pervertir la voluntat de la ciutadania, ni les seves iniciatives.

Pobres il.lusos. S'estan quedant sols, i encara no ho saben.

Comentaris (1)08-08-2013 06:34:26

La realitat és la que és

Durant la seva roda de premsa d'ahir, el president Mas, entre preguntes de pressupostos, pròrrogues i tot plegat, admetia que a Catalunya hi ha nens mal nodrits, però es negava a admetre que a Catalunya es passés fam.

Cert que és excessiu afirmar que a Catalunya (així, en general) es passa fam. Però no és menys cert que a Catalunya hi ha gent que no pot menjar. I hi ha gent que no pot encendre res per escalfar-se a l'hivern, o que no té un sostre on eixoplugar-se, més enllà del caixer automàtic (com va dir Arcadi Oliveras, la millor obra social de les caixes).

Que hi ha nens que no mengen prou bé? També cert. Aquest estiu han saltat totes les alarmes, ben abans de l'informe del Síndic de Greuges. I això és molt, molt greu. Perquè un país que es permet tenir uns nens mal nodrits és un país condemnat a molts dèficits durant dècades (educatius, socials, sanitaris...), a banda de ser un país absolutament injust, amb alguna que altra prioritat equivocada. Aquesta realitat no es pot despatxar com si fos qüestió d'aprendre bons hàbits alimentaris, com em va semblar entendre en algun moment de les respostes del president. Encara que sempre hi ha qui la pot dir més grossa.

La situació és molt greu, encara que al president li costi d'admetre. I entenc que li costi, perquè haver d'acceptar una situació tan deseseperada per a molta gent del seu país no és plat de gust. Però la realitat és la que és. Els bans dels aliments van al límit de les seves possibilitats, i Caritas, i totes les entitats que treballen en silenci perquè la gent que tenim al costat i que més malament ho passa, se'n surti.

Però aquesta no és la solució. No pot ser la solució. L'autèntica solució als dèficits socials ha de venir de les administracions públiques, de la que dirigeix el president Mas i de totes les altres, especialment dels ajuntaments, que massa sovint han renunciat a les seves funcions, delegant-les a les ONG, en un exercici d'irresponsabilitat absoluta.

Comentaris (2)07-08-2013 06:40:10

Res com l'estiu

Res com l'estiu per tapar, ni que només sigui per una temporada, les vergonyes del país. Agost i les seves notícies habituals, o les que van apareixent de tant en tant, exerceicen de teló que tot ho amaga. I és que encara no hem fet la primera setmana d'aquest mes a mig gas, i ja en tenim unes quantes:

- Merder a Gibraltar. Sempre va bé tenir un Perejil a mà per excitar els instints patriòtics.

- El rei i el vodebil de la seva visita al Marroc, indults inclosos.

- L'atac contra Catalunya de rigor. En aquest cas contra una waterpolista.

- El posat de la família feliç (perdó, reial). Felipe, Letícia i tota la canalla. Preciós.

- Les fotos de la Duquesa de Alba, de vacances.

- Els partits de futbol de pretemporada i les gires exòtiques.

I podríem anar seguint, això sí, abans de demanar-nos alguna que altra coseta:

- Qui s'enrecorda dels morts al tren de Santiago?

- Com seran les declaracions dels responsables del PP en el cas Bárcenas.

- Per què s'han regalat més de 20.000 milions als bancs (diners que pagarem nosaltres)

- Hem de tolerar 50.000 nens mal alimentats a Catalunya?

- Tenim pressupost o no? De fet, tant li fa, perquè el clima de pessimisme i d'empobriment social ja fa dies que viu al marge de la política oficial.

En resum. Que res com l'estiu per una llarga migdiada que tot ho adorm. I qui dies passa, anys empeny.

I d'aquí a quatre dies, els responsables de tot plegat marxaran de vacances i ens mostraran, sense cap pudor, els seus petits paradissos particulars.

Coses de l'estiu.

Comentaris (1)06-08-2013 07:31:15

Ara, Roser Tarragó

Malament rai quan un esportista (una waterpolista, en aquest cas) és notícia per haver de tancar un compte de Twitter i no per haver format part de l'equip campió del món. Però així funciona bona part de la mentalitat hispana: no n'hi prou amb servir lleialment i amb tota la seva capacitat, cal la submissió ideològica, també. I això és el que Roser Tarragó ara, i altres abans, no poden ni volen fer: deixar de pensar i de sentir allò que pensen i senten i competir, alhora, per l'única selecció amb la qual se'ls permet (i obliga) a competir.

Roser Tarragó ha hagut de tancar el seu compte personal per haver comès l'horrible delicte de tenir-hi una icona amb l'estelada. Aquest simple fet ja és vist com tota una agressió a l'estat, un insult a la bandera, un atac a Espanya, etc, etc.

No sé com en direu del comportament d'aquests patriotes espanyols, però aquesta imposició d'una única manera de pensar, més enllà de les accions, aquesta violència emparada en l'anonimat, per a mi només tenen un nom: feixisme. Un feixisme tan real com el silenci còmplice de la classe política, dels mitjans, dels opinadors de guàrdia que, en el millor dels casos, han donat notícia dels fets, com una anècdota més de l'estiu.

Juguem a imaginar què estaria passant a les teles, ràdios i premsa, i també als parlaments, si un esportista espanyol hagués hagut de tancar el seu compte per l'assetjament d'independentistes catalans? Quantes peticions de dimissió no hauriem sentit? quantes declaracions en defensa de llibertat? Però ara no. Ara només silenci. Complicitat.

No podem seguir suportant aquesta imposició del pensament i dels sentiments. No ens volen, ni que els servim, si no és vençuts i submissos. Per més que fem, ens volen vençuts o fanàtics. I això, insisteixo, és feixime. Feixisme de debò.

Bonica manera d'amargar les il.lusions i els èxits d'una jove.

Comentaris (1)05-08-2013 06:40:15

Esportista

Fa 3 dies, el diari El País publicava una entrevista a Laura Ester, portera de la selecció espanyola de waterpolo que, poques hores després, aconseguiria el campionat del món d'aquest esport i que passaria a formar part del millor equip del campionat.

Tots els mitjans s'han fet un ampli ressò del triomf de las guerreras. Però més enllà de tota aquesta maquinària propagandística que s'ha posat en marxa, em quedo amb algunes de les idees que apareixen en aquella entrevista prèvia a la final. En concret: que es pot estar competint sempre davant una grada amb una cinquantena de persones i arribar a campiona del mòn; o que el f et de ser la més menuda, en el seu moment, la va dur a una porteria on s'ha fet enorme; o la seva capacitat per viure i assaborir cada gol del seu equip des de la solitud de la seva posició. I sobretot, la voluntat inquebrantable i la seguretat en les pròpies possibilitats.

Crec que aquestes idees resumeixen a la perfecció què és realment l'esport. L'essència de l'esport, si voleu, tan allunyada dels contractes immoralment milionaris als quals ens té acostumats el futbol, per exemple, o a un seguiment mediàtic que cada cop és més aprop de la notícia sensacionalista de premsa groga o rosa que de la crònica esportiva.

Però és el que tenim. Uns tenen la fama i altres carden la llana. I la llana, en aquest cas, és tot allò que realment té de positiu la pràctica esportiva. I també el fet que la Laura sigui barcelonina, de Sants. Catalana com nou de les 13 jugadores de l'equip espanyol.

Algun dia, espero que no massa llunyà, nosaltres tindrem la fama i també cardarem la llana, i ho haurem de saber fer amb l'actitud esportiva i competitiva de la Laura, que molt més que guerrera és esportista, en el sentit més ampli i més pur de la paraula.

Comentaris (3)04-08-2013 07:07:55

I si no és tonto i només s'ho fa?

Hi ha una cosa de Rajoy que admiro sincerament: la seva capacitat d'aguantar qualsevol cosa. Alguns periodistes de la cort en diuen la estrategia del percebe, que com més pica el mar, més s'agafa a la roca. Potser sí. Però ara mateix, i més a la vista de tot el que ha anat protagonitzant darrerament, jo em demano si no serà que tot és un guió ben escrit, en el qual cadascú interpreta el seu paper.

M'explico amb un exemple. Ens hem fet un fart de riure amb el fin de la cita i la postura de "jo no dimiteixo", que m'han fet enyorar, i de quina manera, el Rajoy de Polònia. Mentrestant, ha passat desapercebuda, per més que anunciada, una nova pujada de la tarifa elèctrica, al mateix temps que coneixíem els guanys de REE (Red Eléctrica Española), o que el ministre Wert tirava endavant la seva reforma que prima els talossos amb diners, que s'hi poden passar el temps que calgui mentre paguin, per davant de gent que ha de demanar beca i/o treballar mentre estudia, exigint-los més nota que als seus col.legues rics per poder seguir a la universitat. I tot això justament quan comencen les vacances per a molta gent i tenim el cap en altres històries.

Insisteixo. I si aquí cadascú fa el seu paper? El de Rajoy? un a cavall entre dues figures amb gran tradició hispana: el Don Tancredo i el bufó. Pel que fa a l'oposició, molt em temo que no passa de públic, amb posat seriós, que riu discretament amb el personatge, i poc més.

La pregunta, en qualsevol cas, és sempre la mateixa: qui escriu el guió? qui surt guanyant amb aquesta tragèdia servida com a farsa?

Potser sí que avui m'he llevat amb una paranòia conspiratòria. Deu ser la calor, o el tip que estic d'aquesta gent, i dels seus amos.

Comentaris (1)03-08-2013 06:38:20

Qüestió de galtes.

Mariano Rajoy, en una nova exhibició de capacitat, d'originalitat i de saber exercir el càrrec que ocupa, s'ha limitat a plagiar el Rei Joan Carles, tot entonant allò de lo siento mucho, me he equivocado... per referir-se, ara sí, al seu excompany de partit. Suposo que Rajoy devia pensar que si al seu amo li havia anat bé, a ell també li aniria. Però vet aquí que no és ben bé el mateix (ni ell, ni el cas).

Rajoy diu que s'ha equivocat pensant que Bárcenas era innocent. Així doncs, admet que no ho és? Si ho admet, imagino que hem de deduir que l'actuació de Bárcenas no ha estat prou neta; o el que és el mateix, que a les finances del PP hi ha marro.

Si lliguem aquestes seves paraules amb aquelles altres ja famoses de todo es mentira, salvo alguna cosa, encara tindrem més clar que hi ha marro, i molt, perquè aquesta alguna cosa ara sembla que és que l'extresorer popular no va actuar, durant molts anys, dins de l'estricta legalitat. O dit d'una altra manera, que, efectivament, hi ha una doble (o triple) comptabilitat al PP. Només cal anar esbrinant fins a quin nivell, si bé, a la vista del volum de diners evadits per Bárcenas, la cosa promet.

Crec que és imprescindible que s'acabi amb aquest costum de treure's les puces de sobre amb un simple "ho sento molt, m'he equivocat" i, com diuen ells, aquí paz i después gloria.

Ah! i per als defensors de Rajoy: intenteu imaginar el mateix cas, però canvieu el nom del president espanyol pel del català. La que ens cauria a sobre per una justificació amb tanta barra com aquesta.

Comentaris (2)01-08-2013 15:49:38