Francament, no tenia cap intenció d’escriure avui sobre la sessió d’ahir del judici aquest que fan a Madrid, però resulta molt complicat ignorar un despropòsit tan monumental com el que ahir vam poder escoltar i mig veure, en la primera sessió d’interrogatoris.
Si tota la solidesa argumental i probatòria de les acusacions ha de ser la que es va posar davant del tribunal ahir, el ridícul de tot plegat tindrà dimensions colossals. Entre imprecisions, confusions, mitges veritats i mentides diverses, les preguntes de les acusacions eren de vergonya aliena, en molts moments. I això que els interrogats eren, ni més ni menys, el vicepresident i el conseller d’Interior del moment, les dues peces de cacera major de tot plegat, president a banda.
És molt difícil sostenir la mentida al llarg del temps. I la que ahir va desfilar entre les togues ja fa massa temps que dura. No és estrany, vist el que hem vist, que es vulgui limitar la presència d’observadors a la sala, o que s’escapci el senyal televisiu fins a convertir-lo, gairebé, en un senyal d’àudio amb una imatge poc més que fixa.
Ahir va quedar molt clar que aquells que seran jutjats en aquest espectacle llastimós no seran els que seuen als bancs dels acusats; o no només ells. Qui s’està exposant el món, amb totes les seves deficiències i carències és tot un sistema judicial hereu de la dictadura i ancorat en un passat suposadament gloriós, que ja no hauria de ser ni un trist record, però que encara belluga, en una barreja de drama i esperpent. I és que si no fos per la presó i l’exili, valdria la pena comprar sacs de crispetes i seure a riure, amb aquest espectacle, còmic de tan decadent i absurd.