per en 16 D'octubre 2018
267 Vistes

Pensem per uns moments què ha passat a les nostres vides, a les nostres llars, a la nostra família, a la feina, amb els amics... aquest darrer any.  Pensem-hi un moment i potser veurem que una pila de coses, agradables o infaustes, però en qualsevol cas, una pila.

Fet aquest petit exercici de memòria, ara imaginem com hauria estat aquest darrer any si no hagués passat res, si cada dia hagués esta com l'anterior i com el següent, si no haguéssim pogut decidir res, si tots els minuts de cada jornada haguessin estat pautats, ordenats, imposats amb rigidesa i sense cap espai per al lliure albir.  Imaginem com hauria estat aquest darrer any si totes les nostres rutines quotidianes haguessin saltat pels aires, igual com el contacte amb els amics, fills, parelles... I més encara, si no haguéssim pogut sortir d'un espai limitat, tant físicament com mentalment.

I després d'aquest exercici d'imaginació i de ficció, provem d'imaginar com han hagut de ser aquests darrers dotze mesos per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dos homes bons que van dirigir dues entitats cíviques, com hauríem pogut fer qualsevol de nosaltres, carregat de bones intencions, i que d'avui a demà s'han vist acusats de delictes gravíssims i empresonats com els criminals que no són.

Avui és obligat recordar que fa un any que dues persones nobles són a la presó per res, per venjança, per odi.  Avui, per més que ho intento, no puc ni remotament imaginar l'infern que alguns individus sense pietat ni un bri d'humanitat han fet de les seves vides, aquest darrer any, i molt em temo que molts mesos encara, que estan per venir.  Potser no podem fer gran cosa més, però la memòria també pot ser un arma poderosa, si serveix per no oblidar res ni ningú, i menys aquells que pateixen la injustícia d'un sistema injust i cruel.  Potser tot plegat només són paraules, però són tot el que tenim.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.