Ja és ben veritat que allò que no es veu no existeix. Vivim temps en què tot s'ha de poder veure, tocar, manipular. Així ens va en el terreny de les idees i del pensament abstracte, però aquesta és tota una altra qüestió. Sigui com sigui, i potser la immediatesa de tot plegat també ajuda, el que no ocupa portades o espais destacats a les xarxes, és com si no anés amb nosaltres. Un bon exemple, sense anar més lluny, és l'esport femení, gairebé desapregut de l'actualitat, tret de quatre disciplines clàssiques quan arriben uns jocs olímpics (gimànstica, natació i poc més) o llevat que l'equipació de les esportistes sigui prou suggerent com la de les jugadores de vòlei platja que sempre deixa un rastre important d'imatges que res no tenen a veure amb la pràctica esportiva ni amb la competició.
Per això, perquè allò que no es veu no existeix, m'ha sorprés la notícia d'una mare de Badajoz que ha tingut la santa paciència de fabricar un àlbum de cromos de la lliga femenina de futbol perquè les seves filles en puguin gaudir. Sembla que la idea finalment ha aconseguit suport de qui l'hauria d'haver promogut, però molt em temo que la cosa no passarà d'una anècdota en l'univers terriblement masclista de l'esport professional. Benvinguda sigui, en qualsevol cas.
Aniria bé començar a canviar algunes rutines i presències mediàtiques. Sí, sí, ja sé que diran que l'esport femení és minoritari, que no atreu públic i tot plegat. De tota manera, la presència als mitjans és clau per canviar la realiat. Un exemple? Quants mundials de motociclisme ha hagut de guanyar Laia Sanz abans de destacar com a pilot del Dakar i aconseguir el reconeixement que ara mateix té? No ens enganyem, n'hi ha prou amb un seguiment informatiu com el que té el Dakar per fer visible allò que fins aleshores era invisible. Comencem a treure la caspa i la testosterona dels programes i dels informatius d'esport? Per demanar, que no quedi.